Just Deploy It!

Etiqueta: congrés

  • El debat central del III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura tractarà la violència obstètrica

    Des d’avui i fins al 18 de maig té lloc a CaixaForum Barcelona el III Congrés Internacional Gènere, Ètica i Cura, centrat en aquesta edició a donar visibilitat a la violència envers les dones en l’embaràs. L’objectiu és fer visibles les situacions de violència de gènere que es produeixen durant l’embaràs i abordar la manera de detectar-les i fer-ne el seguiment per part de llevadores i altres professionals de la salut. Per això, la trobada proposa un diàleg entre
    professionals i acadèmics sobre les millors maneres d’acostar-se a aquesta problemàtica. També es pretén aprofundir en el concepte violència obstètrica, així com en aquells aspectes relacionats amb el tracte humanitzat i respectuós envers les dones en l’atenció al part.

    La jornada s’emmarca en el projecte «Prevenció i detecció de les violències de gènere durant l’embaràs: de la violència masclista a la violència obstètrica», liderat per Josefina Goberna, investigadora del Departament d’Infermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, i impulsat pel programa RecerCaixa de l’Obra Social la Caixa i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

    El congrés, de caràcter transversal, s’obrirà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filosofia de la UB Fina Birulés, que parlarà de la conceptualització de la violència. El primer bloc, que es desenvoluparà el dimecres 16 de maig a la tarda, girarà al voltant de la violència de gènere i la detecció de casos des dels centres de salut. El segon bloc, que tindrà lloc el dijous 17 de maig, se centrarà en el concepte de violència obstètrica des de diferents perspectives: la relació assistencial entre dones i professionals de la salut, la mirada legal o els drets humans. Finalment, la jornada del divendres 18 abordarà els aspectes eticofilosòfics i biopolítics d’aquesta qüestió. El congrés es tancarà amb una conferència de la professora de la Facultat de Filologia de la UB Elena Losada, que parlarà sobre violència de gènere en la novel·la policíaca.

    Què és la violència obstètrica?

    L’expressió violència obstètrica aborda el problema de la violència o del tracte irrespectuós envers les dones exercit des del sistema sanitari durant l’atenció a la gestació i el part. La violència obstètrica es pot definir com l’apropiació del cos i els processos reproductius de les dones per part del personal de salut, fet que comporta un tracte deshumanitzador, un abús de la medicalització o la patologització dels processos naturals. Això suposa una pèrdua d’autonomia per part de les dones, que redueix la seva capacitat de decidir lliurement sobre el seu cos i sexualitat i impacta negativament en la qualitat de vida.

    Concretament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’ha referit al tema del maltractament a les dones durant l’atenció sanitària en l’embaràs i el part en el marc del seu programa de reproducció humana.

    Per abordar aquest problema, l’informe de l’OMS proposa iniciatives per promoure canvis en el comportament dels professionals de la salut, en els entorns clínics i en els sistemes de salut, i també reclama suport dels governs per potenciar la recerca sobre com definir i mesurar el maltractament i la falta de respecte als centres de salut públics.

  • Catalunya tindrà una comissió per vigilar els congressos de teràpies pseudocientífiques

    Aquest article és de eldiario.es

    La Generalitat engegarà a partir de març una comissió que controli la difusió de teràpies pseudocientífiques. Més enllà de la multa imposada aquesta setmana al congrés Un món sense càncer, el departament de Salut es planteja com mantenir una supervisió periòdica de tots els esdeveniments, webs i publicacions en els quals es publiciten pseudoteràpies perilloses per a la salut pública.

    «La seva principal funció serà identificar quina oferta hi ha d’aquests productes i teràpies i estudiar si podem adoptar mesures per protegir als pacients», comenta a eldiario.es Neus Rams, directora general d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària del departament de Salut. La comissió estarà integrada per professionals de Salut, de l’Agència Catalana de Consum i de diversos col·legis professionals (com el de Metges o de Farmacèutics), encara que encara no s’ha decidit quants seran, cada quant es reuniran ni amb quin pressupost explicaran.

    El principal focus d’estudi d’aquesta comissió, d’entrada, serà examinar els cursos i jornades en els quals es difonen productes i tractaments per al càncer. «En aquesta malaltia és on hi ha més incidència d’oferta d’aquest tipus de teràpies», assegura Rams, «perquè es tracta de pacients especialment vulnerables i, per tant, més susceptibles de ser seduïts per falses expectatives».

    És el que va succeir el passat 13 de gener al congrés organitzat per Cocó March a Barcelona, que ara ha estat multat pel departament de Salut. Davant 700 inscrits, ponents com Txumari Alfaro, divulgador de remeis naturals, va arribar a aconsellar a la mare d’una pacient de càncer de mama «prendre consciència» i «no fer res» per avançar en la curació de la malaltia.

    Passos d’una Administració fins ara passiva

    Malgrat que metges i associacions de pacients fa anys que demanen més duresa per part de l’Administració per censurar missatges que consideren que poden posar en perill a la ciutadania, no hi ha massa precedents a Espanya de lluita institucional contra les pseudociències. Congressos com Un món sense càncer solen celebrar-se davant la passivitat de les Administracions, segons lamenten des de l’Associació per Protegir al Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

    La seva presidenta, Elena Campos-Sánchez, valora la nova comissió de Salut com un «pas en la bona adreça», com el van ser les instruccions que la Generalitat valenciana va enviar a facultatius per evitar tractaments sense evidència científica. El més semblant a una comissió de seguiment seria l’Observatori contra les Pseudociències de l’Organització Mèdica Col·legial d’Espanya.

    «Estem sortint de molts anys de deixadesa», considera Fernando Frías, advocat especialitzat en la matèria, que defensa que existeix abundant legislació que impedeix la difusió de tractaments i productes amb finalitat sanitària sense estar testats científicament. La mateixa Llei General de Sanitat preveu «limitacions preventives» de les activitats que «puguin tenir conseqüències negatives per a la salut», alguna cosa que encaixa, segons Frías, amb aquests esdeveniments.

    La mateixa Generalitat va recórrer a una altra norma, el decret llei de 1996 de promoció comercial de productes sanitaris, per justificar la multa que va imposar al congrés del passat mes de gener. Aquest decret estableix que qualsevol publicitat de productes o mètodes que es presentin com a «útils» per a diagnòstics i tractaments han d’ajustar-se a «criteris de veracitat en el que concerneix la salut».

    Sobre la gestió de les denúncies, Rams detalla que la comissió es limitarà a detectar i supervisar els casos, que es remetran després al departament de Salut perquè siguin els seus tècnics els que avaluïn si és mereixedor de sanció.

    Teràpies fraudulentes més enllà del càncer

    La Generalitat es focalitzarà en els remeis alternatius contra el càncer per la gravetat que poden comportar als pacients, però les pseudoteràpies no solament abunden en el terreny de les malalties oncològiques. Fredes recorda en cas del MMS, l’anomenada Solució Mineral Miraculosa, un producte a força de clorit de sodi en solució aquosa que es ven en alguns casos com a suposada solució a l’autisme, encara que està perseguit per l’Agència Nacional del Medicament.

    Altres àmbits en els quals abunden remeis fraudulents que poden tenir efectes negatius sobre la salut, segons aquest advocat, són el dels suplements per a esportistes o el dels productes per combatre l’alopècia.

  • La Generalitat multarà al congrés que publicitava teràpies alternatives contra el càncer

    Aquest és un article original de eldiario.es

    La Generalitat ha obert un expedient sancionador contra els organitzadors del congrés Un món sense càncer. El que el teu metge no t’està explicant, que va ser criticat per associacions de metges i pacients per qüestionar la tasca dels facultatius contra aquesta malaltia. L’expedient implica una sanció econòmica, encara que ara per ara no s’ha detallat a quant ascendirà.

    Després de la denúncia del Col·legi de Metges de Barcelona per la celebració d’aquest esdeveniment «pseudocientífic» a la ciutat, la Generalitat va anunciar que enviaria a tècnics del departament de Salut perquè ho supervisessin. Aquests conclouen que el contingut del congrés és mereixedor d’una sanció, encara que ara l’organització, a càrrec de la doctora Cocó Deborah Morales March, té opció de recórrer.

    La Generalitat justifica l’expedient després de constatar que durant l’esdeveniment, celebrat el passat 13 de gener davant unes 700 persones inscrites, es va fer publicitat de productes i mètodes que, sense estar testats científicament, es van presentar com a «útils per al diagnòstic, prevenció o tractament de malalties o desenvolupaments fisiològics», en aquest cas vinculats al càncer.

    Des de l’Administració han informat que actuaran de la mateixa manera amb tots els actes que puguin ocasionar als ciutadans «confusió», «engany» o «falses expectatives» sobre el tractament o el diagnòstic de malalties oncològiques. El departament de Salut tem sobretot que la informació difosa en aquests congressos, que qüestiona el paper dels metges, acabi propiciant que algun pacient abandoni el tractament prescrit pel seu facultatiu.

    De cara a futurs casos similars, la Generalitat ha avançat que crearà una comissió d’experts per avaluar casos de tractaments amb teràpies alternatives. Integraran la comissió professionals del departament de Salut, de l’Agència Catalana del Consum i d’organismes com el Col·legi de Metges.

  • Un 42% dels ingressos a urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu tenien conductes autolítiques

    Dues jornades. Professionals de la salut mental. Psiquiatres, psicòlegs, psicoanalistes, docents. Tots ells reunits al VI Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència que es celebra cada tres anys per compartir eines i recursos davant la preocupació de l’augment de la complexitat i la quantitat de joves o infants que presenten problemes de salut mental: un 42% de les urgències psiquiàtriques a l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides.

    A més a més, un terç de les consultes (34,4%) i dels diagnòstics (36,1%) sobre salut mental d’infants i adolescents són per motius de trastorn de la conducta. El 58% d’aquests trastorns es desenvolupen en joves majors de 12 anys, seguit de la franja d’edat entre 5 i 12 anys, que s’eleva al 39%. El 3% restant de casos es diagnostica a nens i nenes de 0 a 5 anys.

    Dades facilitades al Congrés estimen que fins a un 30% de la patologia mental de l’edat adulta està directament o indirecta relacionada amb el maltractament durant la infància, incloent-hi «la negligència dels pares, el maltractament físic i psicològic i l’abús sexual, entre les formes de maltractament més comunes».

    La trobada s’ha celebrat sota el nom «Trastorns de conducta en la infància i l’adolescència: nous temps, noves estratègies» al CosmoCaixa i ha servit per abordar la problemàtica dels trastorns de conducta des d’una perspectiva multidisciplinar i intersectorial. Multidisciplinar perquè els organitzadors del Congrés defensen que els trastorns de conducta infantil i adolescent no s’han de tractar únicament des del punt de vista dels especialistes de salut mental, ja que intervenen factors a nivell familiar, escolar i social. El programa estava constituït per quatre taules: Clínica I, Clínica II, Intervencions i Recerca. També, en una conferència inaugural s’ha tractat la visió antropològica de la qüestió.

    Aquesta sisena edició ha estat organitzada per la Fundació Congrés Català de Salut Mental juntament amb la participació d’un ampli col·lectiu de professionals del Comitè Organitzador i Científic.

    Intervencions des de la clínica davant l’augment en número i complexitat dels casos

    Roser Casalprim, psicòloga clínica i coordinadora del CSMIJ de la Fundació Nou Barris, ha reforçat la idea que la «salut mental és cosa de tots». Va explicar que al Centre de Salut Mental InfantoJuvenil (CSMIJ) on treballa a Nou Barris l’any 2016 es van atendre 2000 casos: «els usuaris cada cop s’apropen al CSMIJ amb casos més complexes». Casalprim va voler ressaltar aleshores la importància del treball en xarxa. La tensió del temps social actual i el temps objectiu que cada persona necessita per realitzar el seu tractament sigui psicològic, psiquiàtric o d’una altra tipologia, «porta als equips a preguntar-nos què prioritzem i com».

    Donada la complexitat dels casos, és necessari que existeixin eines diverses. Glòria Trafach, psicòloga clínica i coordinadora de l’Hospital de dia d’Adolescents de Girona (IAS-Girona), explica que els centres són «espais de convivència terapèutica» on es reprodueix un «escenari vivencial psicodramàtic on es mostraran actituds i conductes que caracteritzen la problemàtica del jove». Així, els Hospitals de dia, que són un recurs de segon nivell, suposen un espai de transició entre el noi/a, la família i el seu entorn. És aquí on recau de nou la importància de la xarxa que ja ressaltava Roser Casalprim.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Tots els ponents coincidien en què els trastorns de conducta generen moltes controvèrsies especialment en diagnòstic. Trafach opina que «pensar que el problema es redueix al comportament és la ceguesa de qui no vol veure». Anima a entendre que l’adolescència és una etapa de canvi, de transició i que l’adolescent sent que ha de repetir compulsivament els seus actes perquè li donin una certa identitat. Trafach explica que al IAS-Girona el perfil que més troben és el de «joves que han patit adversitats al llarg de la seva vida i han afectat la seva capacitat de modular les seves emocions». Aquests joves normalment no saben donar sentit a la seva experiència emocional ni tampoc a la dels altres. Per aconseguir trencar amb això, Trafach creu que és necessari «validar la seva història i el seu malestar» i «reconèixer tots aquells aspectes sans que ell infravalora o desconeix».

    Els Centres de Salut Mental InfantoJuvenil i els Hospitals de Dia poden tractar més extensament els casos que hi acudeixen i en un ambient de treball sovint més pausat i proper. Els serveis de psiquiatria dels Hospitals Infantils i Juvenils i les seves àrees d’urgències són els qui reben els casos més urgents de ser tractats. Cada cop són més els menors de 12 anys que s’apropen a urgències i, per Bernardo Sánchez, coordinador d’hospitalització i urgències del Servei de Psiquiatria a l’Hospital Sant Joan de Déu, és «especialment preocupant l’epidèmia de trastorns de conducta de tipus autolític o suïcida». En aquest sentit i per no motivar aquestes conductes, Sánchez opina que és  més important dir «què no té el nen i què no toca fer-li, que corre a dir el que té i més en el marc de la infància que és un marc d’evolució».

    El 2015, un 42% dels ingressos d’urgències responien a conductes autolítiques, un 9,9% a conductes suïcides, un 5,7% presentaven psicosi i un 3,1% trastorns neuròtics. El trastorn que més infants i joves presenten quan acudeixen a urgències és el trastorn adaptatiu en un 25,1%,. Un 23,83% presenten trastorns de conducta i un 11,1% ansietat.

    Sánchez opina que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars. El debilitament de la família «crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’Hospital». Aquesta dependència, per Sánchez, «dificulta posar en marxa teràpies que només es poden realitzar si es fan amb la família».

    Pel que fa al treball en xarxa, Sánchez opina que «l’ordre dels factors si altera el producte»: a Sant Joan de Déu compten amb una «unitat de crisis», una unitat multidisciplinar on s’intenta repartir la pressió de la demanda d’urgències entre 4 disciplines. Així, «si és un cas de tipus social, que primer intervinguin els treballadors socials».

    Recursos i dispositius: dos exemples pràctics per curar, educar i socialitzar

    Segons el psiquiatra Josep Moya, coordinador de l’equip clínic del Centre l’Alba, quan els adolescents que presenten dualitats mostren conductes de risc que poden portar a temptatives de suïcidi, el que busquen «no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer». Això, segons el Dr. Moya, passa en infants o adolescents que «han perdut vincles, estan desvinculats de la vida, de tasques en general i quan arriben al centre diuen que a ells no els interessa absolutament res, ni estudiar ni res».

    Al Centre l’Alba compten amb una Unitat Mèdic-Educativa (UME) per a nens i adolescents amb trastorns de conducta i d’altres trastorns de salut mental i amb un Centre de Dia on s’ofereix un servei educatiu i de rehabilitació per a nens i adolescents amb TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). El Centre compta amb dos psiquiatres, dos psicòlegs clínics i un equip sociopedagògic integrat per mestres d’educació especial, pedagogs, psicòlegs, logopedes o integradors socials, entre altres especialitats.

    Un altre exemple d’articulació del treball clínic amb el treball sociopedagògic com el que realitzen al Centre l’Alba seria el cas de l’Aula Integral de Suport situada a l’escola d’Educació Especial l’Esperança de Lleida. Aquestes Aules Integrals de Suport, per la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida i investigadora de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, són essencials per anar poc a poc retornant els infants i joves amb trastorns de conducta a les escoles ordinàries. Per Pera, les AIS «permeten tenir espais per pensar junts els casos, fer aprenentatge mutu (amb els docents), formació continua i un abordatge des de la proximitat i en la comunitat». D’aquesta manera, explica la Dra. Pera s’aconsegueix tenir cada cop més alumnes amb escolaritat compartida amb l’ordinària.

  • «Cal innovar i adaptar els avenços a l’envelliment de la població»

    Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort al món. La innovació ha estat l’eix central del Congrés de la Societat Europea de Cardiologia celebrat a finals d’agost a Barcelona. Manel Sabaté, cap del Servei de Cardiologia de l’Institut Clínic Cardiovascular (ICCV) i de l’equip IDIBAPS d’Aterosclerosis i Malaltia Coronària, ha estat responsable del comitè local del Congrés.

    Com ha anat el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia que es va celebrar a Barcelona a finals d’agost?

    El congrés ha estat un èxit. És la tercera vegada que ve a Barcelona en menys de 10 anys. En total ha estat 6 vegades. Això vol dir que la societat europea ha apostat per Barcelona un cop més i la ciutat ha estat a l’altura. És una ciutat molt atractiva i és ideal per tenir el congrés de cardiologia més gran del món doncs reuneix fins a 30.000 companys. S’han presentat dades molt rellevants i estudis amb impacte immediat. Organitzativament ha estat un èxit.

    Ha estat el responsable del comitè local del Congrés, com va anar el procés?

    Em van seleccionar des de la Societat Europea de Cardiologia. Segurament, a part del reconeixement, em van triar pel fet de ser de Barcelona doncs sempre intenten buscar metges de l’àrea on es celebra el congrés. És més fàcil la comunicació d’aquesta manera.

    Què tal l’experiència?

    No estem acostumats a treballar amb agències de comunicació més enllà d’explicar l’últim estudi que hem tret. Per nosaltres és més fàcil llegir els nostres conceptes que no pensar com el públic pot arribar a entendre allò que per a nosaltres és essencial. Tot i haver triat quins eren els abstracts o treballs que podien tenir un aspecte divulgatiu més important per enfortir la comunicació no hem perdut de vista la part científica.

    En aquesta edició s’han presentat 4.500 casos, 300 de l’estat espanyol, i s’ha apostat per la innovació com a tema principal. Ens pot fer un balanç de la qualitat del Congrés?

    Sí. Aquest any s’ha donat l’efemèride dels 40 anys del primer cateterisme i això ha afavorit que es focalitzés un dels temes en la innovació. La història del cateterisme ve d’un senyor alemany que va pensar: anem a intentar desobstruir una de les arteries del cor. Amb els anys es va acumulant greix i finalment es pot trencar la placa i això provoqui un infart o que es vagi obstruint a poc a poc i provoqui per exemple una angina de pit. Per tractar aquestes obstruccions aquest metge va voler inserir un baló i desobstruir les arteries. Va fer mil estudis amb cadàvers i animals i finalment ho va provar amb un malalt que avui encara segueix viu. Evidentment s’ha anat perfeccionant la tècnica. Ara també s’introdueixen molles metàl·liques que es fixen i eviten que l’arteria es torni a tapar. Aquestes molles tenen un medicament que s’allibera a les parets perquè el greix no torni a créixer. A més, a través d’aquests catèters també es poden tractar les vàlvules. Ja som capaços de canviar-les a través d’ells.

    Quin nivell d’agressivitat té sobre el pacient aquesta intervenció?

    És una operació molt corrent. L’any passat a Espanya se’n van fer 67.000 mentre cirurgies coronàries només se’n fan 6.000. I justament Espanya no és el país on més operacions es fan. És la intervenció més freqüent de la medicina a tot el món.

    És un dels processos menys mínimament invasius. De cara a un postoperatori obrir el pit fa que el malalt ho passi pitjor. Amb aquestes tècniques reduïm l’estada del malalt a l’hospital i fem que tingui menys complicacions. L’únic impediment actual és l’economia perquè tota la innovació va lligada a més inversió i més pressupost.

    El Dr. Manel Sabaté mostra com s’insereixen els catèters en una intervenció coronària percutània / SANDRA LÁZARO

    A banda de la celebració dels 40 anys de la primera intervenció coronària percutània, què més s’ha presentat durant el Congrés?

    Tractament i prevenció han estat dos dels temes més importants.

    Sobre prevenció; es parla d’exercici, dieta sana, evitar hàbits que afavoreixin aquests factors de risc…

    Sí. El 80% de les morts cardiovasculars es podrien prevenir controlant bé els factors de risc que coneixem com ara el tabac, el colesterol, el sucre… Som uns privilegiats perquè a la nostra àrea, la mediterrània, la prevalença de malalties cardiovasculars és molt inferior a la del nord. És per la dieta rica en fruita, en llegums, en verdures, en oli d’oliva… ara hi ha el risc que això es vagi perdent per un canvi d’hàbits que ens pot perjudicar. És més fàcil comprar un croissant que no fer un entrepà.

    Com ho canviem això i ho traslladem a la societat? S’estan fent diverses campanyes al respecte. Una d’elles, durant el Congrés, anomenada ‘Més val cuidar-se que curar-se’.

    Sí. Sempre que hi ha el congrés europeu es fan activitats dirigides a la població on s’explica per exemple com fer un massatge cardiovascular que, no ho valorem, però pot salvar una vida. Se’ls hi ha d’ensenyar als nens tècniques de reanimació. S’ha d’ensenyar què s’ha de fer i què no s’ha de fer i també ensenyar hàbits saludables.

    S’hauria de fer des de les escoles?

    Sí, hauria de ser obligatori fer cursos i tallers de reanimació i hàbits saludables perquè el que aprens de petit és el que se’t queda. Ara s’està fent a partir d’iniciatives privades i hauria d’implantar-se com una assignatura obligatòria.

    Les dades de mortalitat cardiovascular reflecteixen que a escala europea arriba al 45% i dins la Unió Europea a un 35%. Quines són les afeccions més corrents que sumen aquesta taxa?

    Si ens centrem en el ‘cardio’ tenim la cardiopatia isquèmica que són les obstruccions de les coronàries. Isquèmia vol dir falta de reg sanguini. Ve relacionada amb els factors de risc. La segona malaltia més corrent és la insuficiència cardíaca on el múscul perd força i poden haver-hi malalties de les vàlvules o infarts. El cor no deixa de funcionar però s’ofega i acaba requerint un trasplantament que és una tècnica limitada pel nombre de donants. Aquí som líders de donacions però no s’arriba i s’han començat a implantar assistències ventriculars de llarga durada per mantenir aquest cor dos, tres, quatre anys sense que funcioni. En això s’ha d’invertir i és molt car perquè hi ha molts malalts que per edat, contraindicacions o perquè no hi ha tants donants. Afortunadament, però. Això vol dir que no hi ha tants accidents. Hi ha també malalties a les vàlvules: hi ha greix, es creen vels i no tanquen bé. El malalt pot tenir pèrdues de coneixement i ofegar-se. Per últim trobaríem també les arítmies. Perquè es contragui el cor cal un sistema elèctric que dóna estímuls i fa que el múscul deixi passar la sang. Funciona per contraccions separades, primer a l’aurícula i després al ventricle. Quan hi ha alteracions en aquest sistema elèctric es produeixen arítmies: va més a poc a poc o més de pressa.

    Aquestes quatre malalties ocupen el 90% del què li pot passar al cor. En l’àmbit vascular ja entraríem en la mateixa aorta o en problemes d’ictus i accidents vasculars cerebrals.

    El Dr. Sabaté explica amb una mostra del cor els tipus de malalties cardíaques més corrents / SANDRA LÁZARO

    El seu equip al Clínic treballa molt la investigació i el quiròfan. La part més humana amb el pacient, com es viu dins el món de la cardiologia?

    El pacient és el centre. És ell el que en el seu procés va passant per les diverses àrees o seccions. Entra a l’hospital i passa per la sala d’hemodinàmica on es fan els cateterismes, després passarà a una unitat de cures intensives, després passarà a planta i finalment seguirà a l’ambulatori on metges del mateix hospital li faran seguiment. Aquest procés que fa el malalt el fa amb interacció per part de l’hospital. Quan entra amb un infart el primer és operar-lo però en tot moment se li explica el que està passant. Es cuiden tots els aspectes. És veritat que a vegades la massificació impedeix dur bé les urgències però la idea és posar el malalt al centre i això hauríem de tenir-ho tots al cap.

    Cap a on camina ara la cardiologia? Quins reptes s’han de recollir ara que aquest Congrés ha acabat?

    L’envelliment de la població seria un. Cada cop vivim més anys i els volem viure millor. Per tant, cal adaptar els avenços a l’envelliment de la població. Ens hem de centrar a treballar com podem sobreviure econòmicament al fet què la gent treballi fins als 65 anys i visqui bé fins als 100.

    Un altre aspecte seria personalitzar la medecina. Si posem el malalt al centre veiem que no tots els malalts són iguals, no tots es beneficien de portar una vàlvula concreta. Cal veure com seleccionar el millor tractament per cada malalt.

    Un tercer apartat seria com introduir la innovació de recerca en un ambient com el que tenim a la sanitat des de fa uns anys per culpa de la crisi que no hem vist que aquest camp se’n surti.

  • Així influeix la indústria farmacèutica en les prescripcions mèdiques

    L’any passat la indústria farmacèutica, representada a Espanya per Farmaindustria, va decidir fer un pas important cap a la transparència en el sector, publicant les dades dels pagaments realitzats a professionals i organitzacions sanitàries. No obstant això, la publicació d’aquestes dades ha reobert el debat al voltant del control que la indústria manté sobre la formació continuada dels metges i sobre la seva influència en les decisions dels facultatius a l’hora de prescriure medicaments.

    La contínua evolució dels tractaments farmacològics fa que sigui necessari que els metges s’actualitzin amb relativa freqüència, el que es coneix com a formació continuada. Aquesta formació, que es barreja amb activitats publicitàries, es recolza fonamentalment en el contacte amb visitadors mèdics, que són representants de les farmacèutiques, així com en l’assistència a congressos o cursos i per mitjà de publicacions especialitzades.

    La major part d’aquesta formació és finançada per la indústria farmacèutica, el que, segons el parer de diverses organitzacions, suposa un risc a causa de la pèrdua d’independència. Segons el president de la plataforma NoGracias, Abel Novoa, «a causa de l’abandonament de les administracions públiques, les activitats de formació han acabat controlades per la indústria, que acaba imposant els seus interessos». Novoa assegura que «la relació entre metges i indústria pot ser productiva, però el problema està en determinar quines activitats són beneficioses per al pacient i quines no».

    Pel director de la Unitat de Supervisió Deontològica de Farmaindustria, José Zamarriego, l’objectiu de les activitats de formació és «ajudar al metge a que prescrigui segons l’evidència científica disponible» i encara que no nega la influència que es pugui exercir sobre els facultatius, aclareix que aquesta es pot considerar «positiva en la mesura en què se li ofereix al metge informació sobre els millors medicaments disponibles».

    La influència negativa dels visitadors

    El primer contacte entre la indústria i la comunitat mèdica es realitza mitjançant els coneguts com visitadors mèdics, representants de la indústria que ofereixen informació als especialistes sobre els medicaments disponibles. Encara que el seu nombre s’ha reduït dràsticament durant els últims anys, a causa de la crisi i als diversos canvis en la regulació, aquests professionals segueixen sent un important canal de comunicació entre els laboratoris i els facultatius.

    «Abans que un metge prengui una decisió ja ha tingut a un exèrcit de representants que han anat a recordar-li el bo que és un medicament, el que acaba influint en la seva decisió, de manera que acaba prescrivint els nous medicaments pensant que està fent el millor per als seus pacients, quan no sempre és així», explica Novoa.

    Zamarriego dissenteix i recorda que «els metges són grans professionals, que estan molt ben formats» i assegura que «no es pot pensar que se’ls pot enganyar amb facilitat». A més, insisteix a recordar que els medicaments estan recolzats per estudis científics i que des de la seva unitat es treballa perquè sempre s’ofereixi «informació rigorosa».

    No obstant això, un recent estudi mostra que efectivament els contactes amb representants de la indústria poden debilitar la qualitat de les prescripcions. Segons els autors d’aquesta investigació, hi ha «una associació consistent entre les activitats relacionades amb la promoció d’un medicament i un augment inadequat de les taxes de prescripció o una reducció de la qualitat de la prescripció», de manera que recomanen «restringir les interaccions metge-indústria».

    Els congressos mèdics controlats per la indústria

    L’altre gran cavall de batalla d’aquesta relació són els congressos mèdics, patrocinats i finançats majoritàriament pel sector farmacèutic. A Espanya només algunes societats mèdiques han tractat de dur a terme congressos independents, cosa que tracta de promoure la plataforma NoGracias a través d’unes sèrie de recomanacions perquè els congressos estiguin «basats en els valors d’austeritat, independència, transparència, proporcionalitat i progrés científic».

    També des de Farmaindustria s’han fet esforços per millorar en aquest aspecte i Zamarriego assegura que des de la seva unitat es treballa perquè «l’interès científic sigui l’únic a tenir en compte a l’hora d’assistir a un congrés». D’aquesta manera, el codi d’autoregulació és el que determina «quan un laboratori farmacèutic pot patrocinar l’assistència d’un metge a un congrés», explica Zamarriego, desautoritzant els que no compleixen les condicions del codi de bones pràctiques.

    No obstant això, Novoa considera que el problema va més enllà i exigeix ​​un major grau d’independència. «Ningú s’imagina un jutge menjant amb una de les parts d’un judici o que li paguin un congrés, però això és el que està succeint en el món de la medicina, perquè el metge és un jutge que ha de determinar quin és el millor remei per a un pacient i una de les parts li paga viatges, hotels, cursos, llibres o àpats».

    En aquest sentit es pronunciava fa uns anys l’investigador de la Universitat de Stanford, John Ioannidis, en un controvertit editorial publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina. Ioannidis assegura que «hi ha suficients proves que els congressos mèdics estan al servei de valors molt qüestionables que van en contra de la medicina i el sistema de salut» i que «només afavoreixen els departaments comercials de les farmacèutiques i a les cadenes hoteleres».

    Limitar el contacte directe entre metges i indústria

    Des de NoGracias consideren que hi ha massa laxitud en el sector i que s’hauria d’elaborar un marc regulador més estricte, que eviti «el contacte directe de la indústria amb els metges, perquè això no beneficia els pacients, ni val perquè els metges estiguin millor formats», explica Novoa.

    En aquest sentit també s’ha pronunciat el president de la Federació d’Associacions Científico-Mèdiques, que ha assegurat que el fet «que les aportacions de la indústria es vehiculin a través de les nostres organitzacions contribuiria» a què els professionals puguin «accedir sense traves a una formació de qualitat i independent».

    Així ho farà a partir del pròxim 1 de gener de 2018 la patronal del sector de les tecnologies sanitàries, FENIN, que, a diferència de Farmaindústria, ha especificat en el seu codi ètic que «les empreses no donaran ajudes a professionals de la salut a títol personal».

    Zamarriego, però, considera que «la clau no és tant el fet que els ajuts es concedeixin a professionals concrets o entitats, com que aquestes transferències de valor siguin absolutament transparents» i insisteix que el sistema de transparència de Farmaindustria «compta amb l’aval explícit de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades».

    Publicitat vs formació

    La legislació espanyola fa referència al conflicte d’interessos en l’àmbit sanitari per mitjà de la llei de garanties i ús racional del medicament, que «prohibeix l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis» per part de la indústria als professionals sanitaris.

    No obstant això, els pagaments a metges que realitza la indústria, als quals se solen referir com transferències de valor, es consideren com a activitats de publicitat o de formació, de manera que queden excloses de l’esmentada llei. D’aquesta manera, les relacions econòmiques entre la indústria farmacèutica i la comunitat mèdica estan essencialment regulades a través dels seus propis mecanismes d’autoregulació.

    L’actual polèmica respecte a les transferències de valor ha sorgit perquè l’Agència Tributària considerava aquests pagaments com retribucions en espècie i, per tant, han de tributar. Tant Farmaindustria, que es refereix a aquests pagaments com «beques per a l’assistència a congressos», com el PP i Ciudadanos, addueixen que la formació dels metges hauria d’estar lliure de càrregues fiscals, però, segons l’actual legislació molts d’aquests pagaments són considerats com a publicitat i no com a formació.

    De fet, segons el Reial Decret que regula la publicitat dels medicaments, es consideren com a tal «les visites mèdiques efectuades pels visitadors mèdics», «el subministrament de mostres gratuïtes» i «el patrocini de congressos científics en què participen persones facultades per prescriure o dispensar medicaments i, en particular, el fet de córrer a càrrec amb les despeses de desplaçament i estada amb motiu d’aquests congressos».

    Pocs estudis sobre el conflicte d’interessos a Espanya

    Encara que a Espanya el conflicte d’interessos en l’àmbit mèdic amb prou feines ha estat analitzat en la bibliografia científica, l’any 2009 es va publicar una investigació en la qual es van analitzar 9 revistes mèdiques espanyoles. Els resultats van mostrar que el 92,8% dels autors havia rebut algun tipus de finançament de la indústria en l’últim any, sent el més freqüent el pagament de viatges i inscripcions a congressos.

    Sobre la posició dels metges respecte a aquests conflictes d’interès, tot just existeixen dades a Espanya, encara que un estudi realitzat a Catalunya el 2004 mostrava que el 70% dels metges considerava ètic acceptar inscripcions a congressos o cursos i un 20% el pagament de viatges.

    A escala internacional, l’anàlisi més recent sobre la posició dels metges respecte a aquesta qüestió es va publicar el passat mes de març als EUA i els seus resultats indiquen que, tot i que més del 90% dels metges enquestats són conscients de l’existència de normes que regulen els conflictes d’interès en les seves institucions, hi ha diversos àmbits en què hi ha un profund desconeixement.

    Només el 77,5% coneix les normes sobre acceptació de regals, menjars o activitats lúdiques i menys del 59% té coneixement de l’existència de limitacions a l’hora de participar en esdeveniments patrocinats per la indústria o de rebre fons de la indústria per a formació. Pel que fa a les polítiques de restricció d’accés als representants de vendes, només el 21,8% reconeix saber alguna cosa. Un percentatge similar (22,6%) als que tenen algun coneixement sobre les normes de reclutament de pacients per als assajos clínics finançats per la indústria.

  • Anècdota

    Fa anys vaig escriure un llibre titulat El perímetre del congrés en el qual recopilava anècdotes veraces o fictícies (però sempre versemblants) relacionades amb la perifèria dels congressos mèdics. Ja poden imaginar vostès: vanitats, lluites de poder, fantasmes per tot arreu, una ciutat per conèixer, convidats corruptes, una mica de ciència, museus, gastronomia i sexe. La intenció dels diversos contes que allà es narren era mostrar-li al lector la riquesa i amplitud de la vida que discorre al voltant de les anomenades reunions científiques de les societats mèdiques. Encara segueixo recopilant algunes històries plausibles, quan no autèntiques, i avui em ve de gust explicar-los que un dia, a Toronto, en acabar un congrés universal sobre càncer de tiroide…

    … Surto de l’hotel per agafar l’autobús que m’ha de portar a l’aeroport per agafar el vol de tornada cap a casa. La parada, m’assegura el conserge de l’hotel, està just a l’esquerra del vast portal del Sheraton, a la mateixa cantonada de Bay amb Queen. En aquest moment, just en el lloc on m’indica, hi ha ja un minibús al voltant del qual hi ha un grup d’unes quinze dones espanyoles, totes elles ben entrades en els quaranta, aquella edat de pronòstic incert pel sexe femení que als homes ens arriba una mica més tard. Per un instant crec que es tracta de l’autobús regular que m’ha de portar a l’aeroport i m’acosto al maleter on el xofer està carregant l’equipatge del grup. La que sembla portar la veu cantant em mira sorpresa, més encara quan em dirigeixo a ella en castellà i li faig saber que sóc paisà seu:

    – Em sembla que no vas en aquest autobús; l’hem llogat només per a nosaltres i encara que anem a l’aeroport, primer donarem una última volta turística per la ciutat.

    El grup fa broma sobre mi i jo desisteixo d’introduir la meva maleta al minibús i em resigno a esperar l’autobús de línia. En aquestes estem quan una de les viatgeres requereix a crits la nostra atenció perquè just a l’altre costat de la calçada està aparcada una limusina negra de quinze metres i vidres opacs.

    – ¿No serà aquest l’autobús que estàs esperant?
    – Hi, hi, ha, ha…

    Tots riem de l’ocurrència i en aquest mateix instant arriba el comentari que motiva aquestes línies. Una de les presents alça la veu i exclama: «Si és aquest el cotxe que esperes, vaig amb tu». De seguida s’aixeca un murmuri d’assentiment i diverses de les turistes s’apunten a la idea.

    I jo cavil·lo: de nou brolla espontàniament de la insondable psicologia femenina, l’arquetip del rapte consentit. Un arcà que ens porta a recórrer el llarg i alhora curtíssim tros que va des d’Helena de Troia al títol de la recent exitosa novel·la de Niccolò Ammaniti: Ti prendo e ti porto via.

    Aflora en la frase d’aquesta turista, que tot apunta que ha deixat enrere per uns dies la seva quotidianitat, una frase en aparença innocent, burlesca gairebé, el sentir de la dona desinhibida, posseïda pel tèrbol desig de ser robada al seu lloc i al seu temps rutinaris, i transportada no importa on per un home desconegut a qui jutja poderós i seductor. Hi ha consens: el grup en massa confessa, entre la broma i l’inconscient i alhora revelador joc del llenguatge, que si en aquest moment es repetís de nou aquest rapte mític, no oposarien resistència.

    Òbviament, l’espectacular limusina negra que estava aparcada a l’altra banda del carrer no era el meu autobús. Però mentre esperava a la parada, no vaig poder evitar pensar que també a mi m’hauria encantat que en aquell precís moment aquell monstre amb rodes s’hagués posat lentament en marxa, s’acostés a mi, s’obrís una porta del darrere i d’ella emergís una bella dama que amb una veu càlida em digués a cau d’orella, en italià, és clar, dai Antonio, ti prendo e ti porto via.

  • La cirurgia no invasiva guanya pes en l’especialitat d’obstetrícia i ginecologia

    Catalunya ha posat en marxa un programa de formació en cirurgia mínimament invasiva per a ginecòlegs. Aquesta formació ha estat el principal tema de debat del novè Congrés Català de Ginecologia i Obstetrícia, que ha tingut lloc a Barcelona del 9 a l’11 de novembre. Segons la presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears, la doctora Elena Carreras, “es tracta d’un projecte per ensenyar a realitzar les tècniques ginecològiques de manera poc intervencionista, per laparoscòpia”. “Els metges tenim l’obligació de formar-nos i d’estar al dia. La medicina és dinàmica i evoluciona constantment” ha afegit el doctor Pere Brescó, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital d’Igualada. Aquesta iniciativa s’empara en el projecte InterAc Salut de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionària pel que fa a cirurgia no invasiva. Aquesta tècnica consisteix a fer unes petites incisions on s’introdueixen uns tubs amb càmeres que permeten als cirurgians operar mirant una televisió. “Això ens permet no haver d’obrir la panxa i, per tant, disminuir el dolor del pacient, les complicacions i el risc d’infecció, a més d’una ràpida recuperació”, explica Brescó. El doctor també ha apuntat que Catalunya és “pionera en moltes tècniques quirúrgiques i, tot i la crisi, gràcies als professionals segueix tenint molts hospitals al capdavant en innovació”.

    Altres reptes: la relació amb els pacients i amb Internet

    La relació amb els pacients també ha estat un dels punts claus que s’han tractat al Congrés. Davant d’això, la doctora Carreras ha destacat que “Catalunya avança cap a la utilització de tècniques diagnòstiques i terapèutiques cada cop més personalitzades i mínimament invasives. També s’orienta cap a una aproximació molt més holística envers la pacient, que és totalment coresponsable de la seva salut”. Per això s’intenta fer partícip al pacient en tot el procés. Segons el doctor Brescó “el pacient ha de saber en tot moment què està passant i quines conseqüències pot tenir una decisió o altra per ell, per això s’aposta pel consentiment informat”. Un dels problemes que enfronten els metges és la informació que hi ha a Internet i l’intrusisme de les xarxes socials. Per un costat ha servit per poder posar en comú coneixements entre professionals i facilitar l’intercanvi de coneixements, però també ha servit perquè molts pacients trobin informació falsa o errònia i la donin per bona.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO
    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO

    El Congrés també ha servit per presentar el primer Hospital docent Maternoinfantil a Etiòpia i que gestiona l’ONG Matres Mundi. “El seu objectiu és evitar la mortalitat materna associada a l’embaràs i al part, que encara és molt alta en alguns països”, ha assenyalat Carreras. Durant el Congrés també s’han tractat temes com l’esterilitat masculina i les teràpies genòmiques, entre d’altres.

  • Prevenir el sobrediagnòstic

    COLUMNA ILLICH

    Barcelona ha estat recentment seu de la quarta conferència internacional sobre la prevenció del sobrediagnòstic i temes relacionats amb l’excessiva medicalització social i la iatrogènia que comporta. La columna Illich d’aquesta setmana dóna veu a Joan Pons, de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entitat que ha estat clau en l’organització de l’esmentada conferència, per tal que ens informi del que ha representat aquest esdeveniment pel millor coneixement d’una medicina cada cop més invasiva i excessiva que pren les formes de la promoció de malalties, els cribratges innecessaris i els tractaments ineficients (vegeu la columna Iatrogènia moderna, DS 2.5.2016). Cal felicitar l’AQuAS pel seu rol en portar aquest esdeveniment a Barcelona i confiem que la seva iniciativa tingui un impacte visible en les polítiques sanitàries a casa nostra.

    Antoni Sitges

    Una medicina d’excessos

    Els passats 20 i 21 de setembre tingué lloc a Barcelona la quarta conferència internacional sobre “La prevenció del sobrediagnòstic”. El moment i el lloc reflecteixen dues realitats. D’una banda, el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional (la cinquena conferència serà el 2017 a Quebec), però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior (Bethesda, EUA) i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. D’una altra banda, el paper de l’AQuAS, com organització hoste de l’esdeveniment i protagonista també d’aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos. Fa tres anys que l’AQuAS du a terme el projecte Essencial, que promou l’abandonament d’aquelles pràctiques sanitàries que no aporten valor, bé sigui per manca d’efectivitat, un quocient risc/benefici desfavorable o per l’existència d’alternatives més eficients. Justament el projecte Essencial va ser objecte de diverses presentacions durant la conferència, una d’elles en la sessió plenària de l’últim dia en què es van presentar els resultats de la implementació del projecte en més de 125 equips d’atenció primària catalans.

    Alguns dels temes de la conferència Preventing Overdiagnosis es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, tan freqüent i perillosa per a la gent gran, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges, especialment en càncer, i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten. També el marc conceptual es va reforçant estudiant per exemple la frontera cada cop més laxa entre malaltia i salut o entre tractament i millora, l’ampliació de les definicions de (pre-) malaltia, o la seva mateixa invenció o promoció (disease mongering) o els falsos positius de les proves diagnòstiques. Altres qüestions més recents tindran ben segur un llarg recorregut: la genòmica i la medicina dita personalitzada (tots som únics i diferents), l’excés d’etiquetes diagnòstiques – sols cal veure el DSM V de l’Associació Americana de Psiquiatria – i de tractaments per malalties que són més operacions de màrqueting que entitats patogèniques reals, la precisió més gran de les proves d’imatge i el nombre creixent de troballes incidentals (incidentalomes) que requereixen guies que orientin sobre el seu maneig. Un altre element que no pot deixar-se al marge és el risc de iatrogènia inherent a totes les intervencions mèdiques i per això l’àmplia audiència que tingué la sessió especial en què es presentà el primer informe SESPAS que revisava la literatura existent al nostre país sobre la iatrogènia mèdica.

    Una característica de la conferència, junt amb la participació activa de professionals assistencials (més d’atenció primària que de l’especialitzada), fou la diversitat de disciplines dels inscrits, des de sociòlegs a economistes, de psicòlegs experts en la presa de decisions a comunicadors, de gestors a professionals de la infermeria. Un altre tret ben particular d’aquesta conferència és la completa absència de la indústria de fàrmacs, productes sanitaris o de les TIC en la seva organització i esponsorització. Això és impensable en qualsevol congrés mèdic i poc s’ha avançat en aquest sentit després de les àcides crítiques de John PA Ioannidis sobre l’escassa utilitat dels congressos mèdics. Aquesta manca de suport de la indústria, sens dubte, pot tenir la seva implicació en els costos de la inscripció, però ningú ha dit que la independència sigui barata. Per això un tema que també va sorgir durant la trobada va ser la problemàtica, cada cop més accentuada, dels conflictes d’interès, per part d’individus i societats científiques, en l’elaboració de les guies de pràctica clínica. Amb tot, són nombroses les institucions que donen suport a aquesta iniciativa, siguin revistes mèdiques (BMJ, PLoS), universitats, societats científiques o altres organitzacions com el Darmouth Institute o la Cochrane Iberoamericana.

    Una figura inspiradora d’aquestes conferències i present a la de Barcelona, Iona Heath, resumia perfectament les principals implicacions del sobrediagnòstic:

    1) Una etiqueta, de malaltia o de risc, basada en una pràctica professional o una recerca científica inapropiada, sols genera un temor innecessari i pot afectar la salut sense cap raó.

    2) El sobretractament implica infratractament en algun altre lloc o àmbit.

    3) El sobrediagnòstic i sobretractament contribueixen directament a l’espiral de costos que estan ofegant els sistemes sanitaris de cobertura universal basats en la solidaritat.

    4) Aquest model exclusivament biomèdic i tècnic, acaba diluint el model biopsicosocial i redueix la importància de les causes socioeconòmiques en la salut i la malaltia.

    De la darrera sessió plenària de la conferència cal destacar la presència de la doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia i autora principal del document governamental Realistic medicine (2016), que va presentar i en el qual es discuteixen els reptes de la medicina actual com ara l’atenció centrada en la persona i el seu paper actiu en les decisions que l’afecten (segons valors, preferències i circumstàncies), la reducció de la variació en els processos d’atenció i els seus resultats, la necessària minva en el dany (iatrogènia) i malbaratament de recursos (assistencials i de recerca), la comprensió del risc així com un compromís ferm, de tots els partícips, en la millora continuada i la innovació que realment aporti valor. De tot això se’n va parlar a la conferència i se’n seguirà parlant.

    Joan MV Pons

    Coordinador científic de l’AQuAS