Just Deploy It!

Etiqueta: covid persistent

  • Un nou horitzó per al futur diagnòstic i tractament de persones que no es curen de la Covid

    La pèrdua d’olfacte, que sobretot varen patir els afectats per les primeres variants del coronavirus que va capgirar la vida a tot el món, ara fa quatre anys, avui encara la pateixen algunes persones que varen agafar la malaltia aleshores. També els acompanya cansament, mal de cap, certa boira mental i, en determinats casos, una lleu pèrdua de memòria. Són els pacients de Covid persistent que, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), acaben sent entre un 10 i un 20% dels contagiats del virus.

    Gemma Lladós, metgessa de l’Hospital Germans Trias i Pujol i investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions precisa encara més l’abast de la Covid persistent, situant la seva prevalença entre un 5 i un 15% del conjunt de pacients que passen la malaltia. Per aquests pacients amb seqüeles cròniques de la Covid no hi ha tractament, arrosseguen símptomes que, en el millor dels casos, és l’únic que els professionals sanitaris poden avui dia tractar, per exemple, el mal de cap o les taquicàrdies recurrents que, segons explica la Dra. Lladós, també afecten alguns d’ells.

    Estudiar cas per cas per mirar de trobar punts comuns en els afectats, i esbrinar així les causes d’aquesta síndrome –la Covid persistent– està en mans d’investigadors en molts llocs del món. L’Hospital Germans Trias i Pujol va obrir la primera Unitat de Covid persistent de tot l’Estat. I ja han dut a terme diferents estudis. Per això ara són els primers a posar atenció en una recent troballa d’investigadors de la Universitat de Zúric que han identificat una alteració al sistema immunitari que es dona en pacients amb Covid persistent i no en pacients amb la malaltia en la seva fase aguda.

    Els científics suïssos han detectat una variació de la quantitat d’unes partícules que hi ha dins del sistema immunitari, involucrades en la regulació de com actuen les cèl·lules immunitàries que ens defensen d’atacs externs. Aquestes poden augmentar i disminuir i al sistema que les regula se l’anomena complement, tot i que no complementa res, sinó que té la seva pròpia funció. Doncs bé, una alteració en el seu funcionament, que també intervé en la coagulació sanguínia, ha estat diferenciada en pacients amb Covid persistent respecte dels que passen la malaltia, però la superen sense quedar amb simptomatologia de la malaltia. També hi detecten una lesió en el teixit que envolta els vasos sanguinis.

    La troballa s’ha fet en una mostra de 39 persones sanes, que varen definir el grup de control, i 113 pacients amb Covid. A tots els van anar fent seguiment durant un any i els van anar fent analítiques de sang per observar si hi havia canvis. Així varen percebre que en els pacients en els quals continuaven els símptomes de la Covid de sis a més de dotze mesos després de la seva fase aguda havien augmentat de manera notable les proteïnes del sistema complement. Aquesta dada podria esdevenir un biomarcador per al diagnòstic de pacients amb Covid persistent.

    Els resultats de l’estudi dels investigadors de la Universitat de Zúric han estat publicats aquest mes de gener a la revista de divulgació científica Science. Tal com valora la investigadora de la Fundació Lluita contra les Infeccions, Gemma Lladós,” investigacions com aquesta, tot i no tenir una traducció en un fàrmac, són importants perquè posen en evidència alteracions, encara que el mecanisme sigui complex, i això pot fer que es trobi una possible diana terapèutica”.

    Esperança

    La disfunció en la xarxa de proteïnes associada a la resposta immunitària de l’organisme apropa, doncs, a un possible test de diagnòstic, i fins i tot a la cura de la cronicitat derivada de la Covid que pugui reparar la desregulació.

    “Avui dia –segons explica la Dra. Lladós–, no hi ha cap biomarcador o prova específica per dir a un pacient que té Covid persistent, cosa que sí que tenim en el cas d’una artritis reumatoide, per exemple”. Tot i que, afortunadament, no són pacients que morin per la Covid, tal com afegeix Lladós, “la persistència dels símptomes de la malaltia tenen un impacte en la seva qualitat de vida. Hi ha, per exemple, gent jove que passa a ser dependent, pel cansament o ofegaments constants, per exemple, amb la repercussió psíquica i familiar que això suposa. Són situacions invalidants i frustrants”.

    Des de la Fundació Lluita contra les Infeccions s’han dut a terme més de vint assajos clínics amb institucions internacionals per fer avançar el coneixement sobre el virus. L’any passat, un equip de l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb la Dra. Lourdes Mateu al capdavant, varen publicar a la revista científica The Lancet els resultats d’un estudi descriptiu de seguiment durant dos anys de pacients amb Covid persistent. “La conclusió més important –comenta la Dra. Lladós– va ser que només el 7% d’aquests pacients es recuperen”.

    De moment, l’única manera de prevenir la Covid persistent és evitar el contagi del virus i passar la malaltia, per a la qual cosa, la vacuna és, ara per ara, la principal ajuda.

    També des de l’Organització Mundial de la Salut indiquen que per a protegir-se un mateix i també els altres de la Covid persistent cal protegir-se de la Covid-19. I recomanen per a fer-ho:

    • Vacunar-se.
    • Portar mascareta.
    • Rentar-se les mans regularment.
    • No escampar tos i esternuts (tapant-se la boca amb l’avantbraç, per exemple)
    • Assegurar que els espais interiors on estem estiguin ben ventilats.

  • Una investigació busca afectats recents de Covid persistent

    S’estima que fins a un 10% dels pacients de Covid19 són persistents. Els seus símptomes poden estar presents durant més de sis mesos i, actualment, no existeix cap tractament per a ells. La dispnea, o dificultat respiratòria, és una de les manifestacions més freqüents i invalidants de la Covid-19 persistent. Amb el projecte de recerca E-SPERANZA, impulsat per la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Sud juntament amb la Unitat d’Estudis del Medicament l’IDIAP Jordi Gol, es vol caracteritzar la Covid-19 persistent i comprovar l’efectivitat d’un fàrmac per alleugerir els símptomes de les persones amb la malaltia.

    Per això fan falta més persones que continuïn amb problemes respiratoris més d’un mes després d’haver-se infectat amb la Covid-19 i, com a requisit per participar en l’estudi, han d’haver-se contagiat al llarg de l’últim any. Trobar aquestes persones és clau per poder assolir els objectius del projecte.

    L’estudi va iniciar-se el setembre de 2021 i consta de dues parts. La primera és l’assaig clínic doble-cec aleatoritzat, un mètode en el qual ni metge ni pacient saben si s’està prenent el medicament o el placebo. D’aquest manera, s’avalua l’eficàcia del fàrmac Montelukast en la simptomatologia lleu de pacients amb el coronavirus persistent. El Montelukast és un medicament que ja es comercialitza per a l’asma i es vol comprovar si és beneficiós en la reducció de la inflamació que produeix la infecció per SARS-CoV-2.

    La segona part de l’estudi té com a objectiu conèixer més profundament les característiques clíniques i biològiques de les persones amb Covid-19 persistent. Per fer-ho, s’analitzaran mostres de sang i femta d’un subgrup de persones que participen a l’assaig clínic i així es determinarà l’efecte de la malaltia sobre el sistema immunològic, la flora intestinal i com es relaciona amb la gravetat de Covid-19 persistent. Aquesta part es realitza en col·laboració amb els Serveis de Pneumologia, Microbiologia i Immunologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge i el Servei de Pneumologia de l’Hospital de Viladecans. Les persones interessades poden contactar amb la Unitat de Suport a la Recerca Metropolitana Sud fins el 15 de juny, al telèfon 93 857 55 45.

  • Covid-19 persistent i salut mental: estigmes i com superar-nos emocionalment com a espècie

    Un estigma és “causa de mala fama, una marca o un senyal”. Els animals no entenen d’això, semblaria, però les persones i les nostres normes culturals sí. Per què els éssers humans, sent més intel·ligents que els animals, en fem d’estigmes? Per què els necessitem? Per què ens agrada etiquetar les persones segons les seves malalties?

    Fa uns dies, amb els companys i companyes d’un dels grups del que soc part, de covid-19 persistent, fèiem l’exercici de pensar com seria la nostra vida, si la covid-19 persistent, aquesta malaltia nova, definida per l’OMS, l’octubre del 2021 “és la condició que passa en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada per SARS-CoV-2, generalment 3 mesos després de l’inici, amb símptomes que duren almenys 2 mesos i no es poden explicar amb un diagnòstic alternatiu” Com seria la nostra vida, si aquesta malaltia tingués una via de contagi com la SIDA? Us recordeu de la SIDA?

    Moltes persones tenen el virus de la SIDA, o moltes persones són 0 positives, ja quasi ningú en parla. Gràcies a la investigació científica, i per sort, ara tenen un tractament que els hi dona bastanta qualitat de vida, al nostre país, i tenen una esperança de vida millor que en dècades anteriors. Però en el seu moment, als vuitanta i noranta, va haver-hi molt, molt d’estigma amb les persones que s’havien contagiat del virus de la SIDA. La transmissió de la malaltia per via sexual o compartir xeringues (persones que eren addictes a l’heroïna i compartien xeringues). En realitat, la transmissió era i és per via sanguínia, i per relacions sexuals. Explico tot això, per les persones més joves, potser no ho recorden o no ho saben, però va ser dur per a la gent que va patir i pateix la SIDA, i per les seves famílies. Aprofito per recordar que el dia primer de desembre és el dia mundial de la SIDA.

    Acció d’afectats de Covid-19 persistent

    L’estigma era un pes insuportable que s’havia de gestionar. Imagineu les persones malaltes, no només una malaltia que et deixa en la misèria físicament i mentalment, que et canviava la vida, i a més guardar-ho en secret per la por al què diran? O com em miraran? Què pensaran de mi? Allò era i és la SIDA. A sobre de malalts i malaltes amb un desànim al cor profund, en general, perquè altres, la societat humana, havia generat un sentit de culpabilitat, eren assenyalats amb el dit.

    La malaltia de la covid-19 persistent, xerràvem amb els companys i companyes “persis”, com jo dic carinyosament, als qui tenim covid-19 persistent, ves per on, no té aquest estigma. No ens hem contagiat per relacions sexuals, ni per compartir xeringues. Però podria haver passat, si el virus hagués estat diferent… Però el nostre es comporta d’altres formes, sembla, encara no se sap gaire, que ens ha fet, a uns quants a l’organisme. Als altres, rai! Quina sort!

    En el fons, a nosaltres no ens importava això de la forma del contagi, dèiem en aquell xat, perquè el que ens importa és que estem malalts i malaltes i necessitem i volem curar-nos i estar millor. Al final, al xat, sentíem un alleujament, perquè sempre pot ser pitjor. Sentíem que el “pes” de l’estigma, que generava i genera la SIDA, ara per sort molt menys, no el tenim els “persis”.

    Així que l’exercici d’imaginació que fèiem, ens va servir per estar més tranquils. Sempre pot ser pitjor, hi ha situacions de malalties que són pitjors. En aquest exemple, en realitat, parlàvem de la mirada dels altres sobre la nostra malaltia i sobre nosaltres. La mirada dels altres, sí. Com afecta la mirada dels altres a la percepció social d’una malaltia.

    Tota aquesta reflexió, perquè a Catalunya qui més estudia el funcionament en humans de la malaltia de la covid-19 persistent és l’Hospital de Badalona Germans Tries i Pujol, més conegut com Can Ruti. La unitat que investiga la covid-19 persistent és el “Servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol”, la mateixa unitat o el mateix departament que estudia i investiga el virus de la SIDA.

    No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria

    La unitat Covid-19 persistent atén persones malaltes, on la llista d’espera és de més d’un any, i on es fan estudis experimentals i es proven tractaments per la cura. Participació de companys i companyes malaltes per trobar com millorar la nostra salut, de forma experimental i desinteressada. Encara no se sap ben bé com funciona o ha funcionat el virus als cossos de les persones que tenim la malaltia, moltes investigacions en marxa a Europa, i poquetes a casa nostra. No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria.

    Així, la nostra, la covid-19 persistent, és una malaltia que té comptabilitzats a les persones més de 200 símptomes (la majoria, en entre 3 i 8 o 10 símptomes per persona), que no se sap com funciona ni per què, i que no se sap si es curarà o no, ni quins medicaments alleugen els símptomes. És una malaltia que la patim moltes més dones que homes, hi ha xifres arreu d’Europa al respecte i els percentatges oscil·len, però sempre majoria dones. Hi ha companyes que estan millor, que estem millor, una evolució positiva amb el pas dels anys i mesos, aquesta és la nostra esperança. No ho sap ningú, ni metgesses, ni científiques, ni malaltes, cap persona sap com curar-la… Tot i això, el que sabem que no sabem és molt, dona molts punts per emmalaltir també de salut mental.

    Tantes incerteses i canvis a la vida que provoca la covid-19 persistent poden generar ansietat, depressió i altres pors, incertesa laboral i professional, incertesa familiar, i tot això pot donar encara menys qualitat de vida a les persones que la patim.

    En general, i diria al 99% poso la mà al foc, ningú elegeix estar malalt. Sigui quina sigui la malaltia o la via de contagi; perdre la salut temporalment o de forma crònica és molt difícil de pair, desagradable. S’han d’equilibrar les pors, aquelles pors que protegeixen i aquelles pors que paralitzen. “Recalculando” que diria el meu tom tom.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú. De la covid-19 persistent no se sap si les persones que la tenim patim de problemes de salut mental, perquè hi ha inflamació cel·lular i el cervell pateix, perquè és un tema de substàncies al cervell que varien i es desequilibren, o perquè és emocional. Potser tot plegat,  o una combinació.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú

    El cervell és un òrgan molt complex, i que dirigeix tot del nostre cos, dirigeix a tota la humanitat diria jo. L’hem de cuidar, cadascú el seu, i entre tots i totes hem de cuidar els cervells de les altres persones del nostre voltant. Sí, totalment sí. I els sistemes de salut públics de qualitat també ens l’han de cuidar, però nosaltres també i molt.

    Perquè al cor, sabem que funciona això o allò. I per al cervell? Què li podem donar per tal que funcioni millor? La veritat que hi ha ingredients que són molt bons per a la salut mental i que no fallen, alguns d’ells: estimar de forma fraterna les persones, somriure a les persones de la nostra comunitat (als familiars i amics se suposa que ja ho fem), tenir un ritme i forma de vida que alleugeri la càrrega emocional dels altres ( en termes de gènere, sí, també sí); descansar bé i el necessari, llegir i escriure a mà, tenir vida social sana i fomentar-la, fer esport adaptat a l’edat i situació, i desenes de coses, i sobretot si hom no està bé demanar ajuda professional perquè ens la cuidin la salut mental, i perquè nosaltres també aprenem a millorar-la i a cuidar-la.

    Necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública

    Nosaltres, els malalts de covid-19 persistent, tenim els nostres grupets d’ajuda mútua i suport emocional al mòbil, per escoltar-nos, per cuidar-nos perquè els símptomes són ben estranys, i de vegades entre nosaltres ens els sabem! Però també necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública, en els casos que així es doni. I l’estem reclamant perquè és un dret, però també necessitem escolta activa dels altres i suport. La majoria ens l’esteu donant. Moltes gràcies.

    Tanmateix, els que no teniu covid-19 persistent, si teniu un problema de salut mental, estigueu sans o tingueu alguna altra malaltia, i heu llegit fins aquí, demana suport al teu voltant, i també pensa si et cal una persona professional i fes el pas. Pots trobar acompanyament, des de la teva predisposició i tenir tractament i anar cap a una millor salut mental. Cuidem-nos sí, i mil vegades sí.

  • El 70% dels pacients amb Covid persistent pateix problemes de memòria i concentració

    Des que va arribar a les nostres vides fa poc més de dos anys, la Covid-19 s’ha manifestat amb una àmplia simptomatologia a les persones afectades. Entre els signes neurològics, reportats fins en el 36,4% de pacients, s’inclouen cefalea, marejos, alteració de la consciència i convulsions. Fins i tot, hi ha hagut casos associats d’encefalitis, accidents cerebrovasculars i síndrome de Guillain-Barré.

    Nombroses investigacions han intentat resoldre les múltiples incògnites sobre aquest tipus de manifestacions i les seves conseqüències a llarg termini. Ara, dos nous estudis publicats a Frontiers in Aging Neuroscience subratllen que set de cada deu pacients pateixen problemes de concentració i memòria fins a 18 mesos després de l’inici de la seva malaltia, i molts obtenen pitjors resultats a les proves cognitives.

    Els treballs, liderats per un equip de psicòlegs i psiquiatres de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), recullen així mateix com la meitat dels pacients van indicar que tenien dificultats perquè els professionals mèdics valoressin aquests senyals, potser perquè els símptomes cognitius no reben la mateixa atenció que els problemes pulmonars o la fatiga.

    El 78% dels participants que van patir Covid ​​persistent va declarar tenir dificultats per concentrar-se, el 69% boira cerebral, el 68% oblits i el 60% problemes per trobar la paraula correcta en parlar.

    “Els dèficits cognitius són un dels símptomes més comuns a la Covid persistent”, explica SINC Lucy G. Cheke, autora principal dels dos articles. “No obstant, hi ha múltiples causes i manifestacions. Nosaltres vam descobrir que les persones amb long covid tenien un rendiment significativament pitjor a les mesures objectives de la capacitat de memòria”.

    Així, el 78% dels participants que van patir Covid ​​persistent va declarar tenir dificultats per concentrar-se, el 69% boira cerebral, el 68% oblits i el 60% problemes per trobar la paraula correcta en parlar. Aquests símptomes es van reflectir en una capacitat significativament menor per recordar paraules i imatges a les proves cognitives.

    “Aquestes troballes són importants perquè demostren una vegada més que la Covid no només és una malaltia que afecta els pulmons, sinó que de vegades pot tenir impactes duradors en múltiples àrees del cos, inclòs el cervell, i per tant influir en la cognició” , afegeix Cheke.

    La importància de valorar aquests símptomes

    Lyn Curtis, pacient de long Covid i membre de l’equip de recerca de Cambridge, explica com el reconeixement d’aquesta patologia de llarga durada i una comprensió més gran dels símptomes associats per part dels professionals mèdics són essencials “tant per identificar els tractaments com per el maneig dels símptomes existents”.

    “Encara no sabem quant de temps duren aquests problemes, i si milloren o empitjoren amb el temps, però aquesta creixent evidència sobre això s’ha de tenir en compte”, puntualitza Cheke. «Aquestes repercussions a llarg termini s’haurien d’incloure a les avaluacions de risc a l’hora de prendre decisions polítiques, com invertir en mesures de salut pública i mitigació».

    La gent creu que la Covid persistent és ‘només’ fatiga o tos, però els problemes cognitius són el segon símptoma més comú. Cada cop hi ha més proves que la malaltia afecta el cervell, i els nostres resultats ho reflecteixen. – Lucy G. Cheke, autora principal

    Cheke assenyala que “la gent creu que la Covid persistent és ‘només’ fatiga o tos, però els problemes cognitius són el segon símptoma més comú. Les nostres dades suggereixen que això és perquè hi ha un impacte significatiu en la capacitat de recordar. Cada cop hi ha més proves que la malaltia afecta el cervell, i els nostres resultats ho reflecteixen”, subratlla.

    Per part seva, Muzaffer Kaser, coautor del treball, comenta que “quan les persones diuen tenir dificultats cognitives després del coronavirus, aquestes no són necessàriament el resultat de l’ansietat o la depressió. L’investigador afegeix que “els efectes són mesurables: està passant una cosa preocupant, els problemes de memòria poden afectar de manera significativa la vida diària de les persones”.

    Lucy G Cheke espera que, en demostrar que els dèficits cognitius autodeclarats van realment acompanyats de reduccions mesurables de la capacitat de memòria, això “augmenti la conscienciació sobre aquest problema entre els professionals mèdics, els treballadors i la societat en general, i faci que els pacients afectats siguin més capaços de defensar-se a si mateixos”.

    La causa dels problemes cognitius

    Per entendre la causa dels problemes cognitius, els investigadors van analitzar altres símptomes que podrien estar relacionats. Així, van descobrir que les persones que experimentaven fatiga i símptomes neurològics, com marejos i mal de cap, durant la seva malaltia inicial eren més propenses a tenir símptomes cognitius més endavant.

    “La infecció per SARS-CoV-2 pot conduir a la inflamació al cos, i aquesta pot afectar el comportament i rendiment cognitiu en formes que encara no entenem completament, encara que creiem que estan relacionades amb una resposta immunitària excessiva primerenca”, diu Kaser.

    Aquestes dues investigacions corroboren altres troballes que suggereixen que la societat s’enfrontarà a una ‘llarga llista’ de malalties laborals degudes a la Covid persistent.

    Segons els autors, els resultats són especialment preocupants si es té en compte la prevalença de la Covid persistent a la població activa: l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit ha estimat que entre el 10 i el 25% dels malalts passa a tenir-ne algun grau de cronicitat.

    Així, aquestes dues investigacions corroboren altres troballes que suggereixen que la societat s’enfrontarà a una ‘llarga llista’ de malalties laborals degudes a la Covid persistent. “Aquesta condició ha rebut molt poca atenció política i mèdica i és urgent que es prengui més seriosament. L’impacte a la població treballadora podria ser enorme”, subratlla Cheke.

    Necessaris més estudis

    Els 421 participants a l’estudi es van incorporar entre octubre del 2020 i març del 2021, quan la variant alfa i la forma original del SARS-CoV-2 circulaven entre la població, i continuaran sent monitorats per veure quant de temps persisteixen els seus símptomes.

    Actualment, els experts estan reclutant una nova cohort per comprovar la influència de la Covid persistent associada a les variants delta o òmicron: “Cal seguir investigant per comprendre els complexos efectes d’aquesta malaltia al cervell, la cognició i la salut mental”.

    Els participants es van incorporar entre octubre del 2020 i març del 2021, quan circulaven la variant alfa i la forma original del SARS-CoV-2. Actualment, els experts estan reclutant una nova cohort per comprovar la influència associada a les variants delta o òmicron.

    Sobre les limitacions de l’estudi, Cheke deixa clar que els seus estudis no són de prevalença: “Hem de considerar els nostres resultats juntament amb anàlisis epidemiològiques més àmplies. Dit això, les taxes de símptomes cognitius comunicades pel nostre equip reflecteixen estretament les dels estudis més amplis, cosa que reafirma que la nostra mostra pot ser representativa en aquest àmbit”.

    “És important que les persones busquin ajuda si estan preocupades per qualsevol símptoma persistent després de la infecció. La Covid-19 pot afectar múltiples sistemes i es pot fer una avaluació addicional després d’una derivació del metge de capçalera”, conclou Kaser.

    Referències:

    Guo, P. et al: “COVCOG 1: Factors predicting Physical, Neurological and Cognitive Symptoms in Long COVID: A First Publication from the COVID and Cognition Study.” Frontiers in Aging Neuroscience, March 2022.

    Guo, P. et al: COVCOG 2: Cognitive and Memory Deficits in Long COVID: A Second Publication from the COVID and Cognition Study. Frontiers in Aging Neuroscience, March 2022.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí

  • Malalts persistents: dos anys amb Covid-19

    Estar infectat de Covid-19 durant dos anys seguits no és una situació gens fàcil de portar ni a nivell físic, ni mental ni tampoc espiritual. Cada cop que t’aixeques del llit al matí no saps si tindràs força durant el dia, si podràs superar el neguit d’arrossegar tants símptomes durant tant de temps i tampoc no saps què serà de la teva vida els propers anys. Aquesta és la situació que relata el darrer «30 Minuts» de TV3 dirigit per Mariona Bassa i Xavier Brichs: la sensació d’haver-se infectat cada dia dels 23 mesos que portem de pandèmia.

    No podem negar que a hores d’ara a la majoria d’aquestes pacients els han atès en alguns moments en un Hospital o altra o al seu centre d’atenció bàsica. Però no hem de deixar de recordar que tots aquells que provenen de la primera onada d’infeccions van trigar molts mesos a ser atesos després d’haver passat per tota una fase d’incredulitat per molts professionals sanitaris. Alguns, per exemple, després d’una infecció clarament situada als pulmons van trigar fins a vuit mesos a visitar un pneumòleg que resolia la visita dient «ja t’anirà passant» malgrat que no tingués cap evidència tal com queda demostrat passat més d’un any. I tampoc és menor el que succeeix amb les persones que potser no tenen massa eines personals per insistir en que no es recuperen i necessiten ser ateses.

    El documental exposa molt bé la terrible sensació que es va experimentar per part d’aquestes persones pensant que només els passava a elles que tenien símptomes allargats en el temps. Van saber trobar-se abans elles per les xarxes socials que no pas obtenir missatges d’alguns professionals que pràcticament encara neguen la globalitat del fenomen. La sensació de ser l’únic al qual li passa tot això és aterridora, però l’experiència de trobar-se amb un grup d’iguals és alliberadora fins a límits que la medicina encara no contempla. I és per això que totes aquestes dones que van dinamitzar el grup de Covid Persistent a Catalunya encara no s’adonen de l’impacte tan important que han tingut en la salut de molta gent.

    I està clar que els professionals sanitaris són, en la seva gran majoria, uns aliats imprescindibles de les persones malaltes. Especialment, tots aquells que han sabut actuar amb humilitat escoltant activament els seus pacients, tal com descriuen i han fet la Dra. Mateu i la Dra. Torrell. Però no podem amagar que encara hi ha molt personal sanitari que actua basat en la incredulitat o bé en la prepotència de creure que com que totes les proves que fan als seus pacients tenen resultats molt propers a la normalitat no hi ha res que faci pensar que els passa res important obviant que no estem apuntant bé amb les proves. Dos anys després de l’inici de la pandèmia això passa i genera un efecte molt negatiu en les persones malaltes.

    Passa que a la majoria d’aquestes pacients els ha canviat la vida per complert i s’enfronten a la incertesa diària de saber amb quina força podran afrontar el dia i la setmana. Passa que venen d’una experiència en què el sistema sanitari els ha expulsat literalment en moltes ocasions i durant molts mesos. Passa que literalment han tingut la sensació de no voler-los enlloc tal com descriu una de les afectades. Passa que a la majoria no els han admès a hospitals, CUAPs i en alguns casos ha faltat poc per no atendre’ls a l’atenció bàsica mig any després de l’esclat de la Covid-19. Passa que mentre s’emet el programa hi ha afectades que expliquen que alguns hospitals no admeten la derivació d’atenció bàsica. Passa que moltes d’aquestes persones no poden pagar-se una sanitat privada per accedir a visites o proves mèdiques o que han de fer una inversió que la sanitat privada ha aprofitat per fer el seu negoci. Passa que la sanitat pública ha de donar resposta a un greu problema global que, tal com menciona el programa, podria afectar cent mil persones només a Catalunya.

    Després del «Malalts persistents» de TV3 queda molt clar que han passat dos anys i que, malgrat alguns avenços, milers de persones a Catalunya que han quedat abandonades i que no s’han tingut en compte en moments de la pandèmia en què ja es podia començar a planificar a mitjà i llarg termini. Encara ens preguntem com és que a hores d’ara els hospitals d’arreu del país no tenen unitats específiques de Covid Persistent tenint en compte el greu problema de salut pública que suposa i suposarà en el futur. Encara ens preguntem per què aquest problema no està a l’agenda política del conseller.

    Òbviament, l’atenció d’aquestes malaltes comença pel reforç de l’atenció bàsica, un aspecte que ni la major crisi sanitària mundial dels darrers temps ha fet que els nostres governants hagin fet una aposta decidida al respecte. I és que està clar que una sanitat pública cada cop més retallada no pot aguantar ni la pressió de les onades amb menys impacte. I no es pot permetre que un país no pugui garantir la igualtat d’oportunitats de la població a nivell sanitari.

    El reconeixement de l’OMS de la malaltia és només un primer pas perquè els responsables sanitaris construeixin un itinerari d’atenció i recerca científica per a millorar la vida d’aquestes persones. Uns passos que no poden ser construïts sense la veu i el protagonisme dels mateixos pacients. Aquest fenomen demostra justament la importància de tenir una sanitat pública que garanteixi l’atenció digna de les persones en la que els metges i metgesses a l’atenció bàsica han de poder tenir unes ràtios raonables com per poder realment escoltar les persones malaltes.

    Restarem atents a les decisions i accions concretes que els responsables polítics prenen a partir d’avui en referència a aquesta situació sobre la qual ja fem tard. No hi ha cap excusa per no abordar aquest problema de salut pública de forma decidida. Amb el segon aniversari de la pandèmia no queda una altra opció que començar a invertir i gestionar, com diu una de les participants del documental, la segona pandèmia, la de la Covid Persistent.

  • El COIB crea un programa d’atenció integral per a infermeres afectades de Covid persistent

    Moltes persones que es van contagiar de la Covid-19 segueixen tenint símptomes persistents de la malaltia mesos després de patir-la. Actualment, ja existeix força evidència sobre la persistència de complicacions i símptomes respiratoris a llarg termini i alguns estudis publicats reporten una alta freqüència de símptomes persistents en persones que han requerit ingrés hospitalari amb força impacte sobre la qualitat de vida. Es calcula que fins a un terç de les persones que han patit una infecció lleu o moderada per SARS-CoV-2 pateixen Covid persistent.

    Les infermeres són un col·lectiu que ha estat especialment exposat al coronavirus, sobretot durant les primeres onades de la pandèmia. Moltes van resultar infectades pel virus i, com a conseqüència, un nombre força elevat presenten Covid-19 persistent.

    Davant aquesta situació, el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) ha creat el Programa de suport a infermeres amb Covid-19 persistent, que reforça l’orientació laboral, jurídica, social i psicològica que l’organització ofereix des de l’inici de la pandèmia a les col·legiades i els col·legiats que pateixen seqüeles del coronavirus.

    Aquest programa està coordinat per la Comissió d’Assessorament per a la Prevenció de Riscos i Infeccions (CAPRI), que ofereix a les col·legiades i col·legiats del COIB orientació, suport i acompanyament. Si és necessari, deriva les consultes a altres assessories de la corporació, que donen respostes a consultes de caràcter laboral, jurídic i de salut, entre d’altres. La CAPRI també ofereix atenció integral a infermeres i infermers que tenen seqüeles per altres infeccions.

    El mes d’abril de 2021, el COIB va iniciar la programació d’activitats i tallers per compartir experiències i exercitar la psicomotricitat i la coordinació, adreçades a infermeres amb Covid-19 persistent.

  • Agenda política: Ara toca la Covid Persistent

    Milers de persones a Catalunya porten fins a 17 mesos seguits amb símptomes continuats de Covid-19 i molts amb seqüeles suficients per a no haver-se pogut incorporar a la feina. En la majoria dels casos el sistema sanitari ha suposat un autèntic maltractament durant molts mesos (maltractament del sistema, que no dels professionals). Desatenció, visites a pneumologia, cardiologia, logopèdia, neurologia i altres especialistes a mig any vista -en el millor dels casos- o una atenció des de la incredulitat que, a hores d’ara, encara es dona, i on l’ombra de la invenció o l’ansietat es fan paleses a les visites.

    17 mesos amb milers de persones patint cansament, moltes vegades extrem, palpitacions, dificultat en la respiració, disfonies, disfuncions cognitives, etc., són suficients perquè la Generalitat de Catalunya faci un pas endavant i incorpori aquest tema a l’agenda política de manera prioritària.

    L’atenció primària juga un paper fonamental pel nivell de coneixement que es té dels pacients i la possibilitat de coordinar una atenció integral que només pot passar per l’escolta activa amb suficient temps perquè les persones se sentin realment ateses. I això cal preveure-ho per cada mes de l’any, no sigui cas que a algun ésser humà se li acudeixi posar-se malalt les setmanes de vacances.

    L’estiu del 2020 va ser un dels moments més calents, donada la situació d’estrès del sistema després de la primera onada. Salut ha de preveure l’atenció integral del gran volum per persones que després de la infecció tindran símptomes persistents més enllà de dotze setmanes. L’acumulació d’aquestes persones al llarg d’aquest any i mig ha estat molt elevada i ara toca visibilitzar-les i atendre-les de veritat.

    No ens podem permetre que els governs no estiguin prestant una atenció decidida a aquest fet que ens ve a sobre i que és un problema de salut pública de primer ordre. Alguns altres països han fet un reconeixement públic a aquesta nova malaltia que no només exigeix fer alguna declaració sinó fer una inversió en diferents aspectes.

    El problema no el tindrà només Salut, sinó també treball i, segurament, rebotarà al sistema de serveis socials en molts casos, i també a educació amb l’impacte que també hi ha en nens i nenes. Després d’any i mig de baixes laborals, l’impacte d’aquesta situació en moltes persones és massa angoixant perquè no hi hagi una reacció clara a l’agenda política al nostre país.

    Per una banda, i paral·lelament a la inversió en atenció primària perquè puguin atendre amb dignitat aquestes persones, cal generar autèntics dispositius especialitzats en Covid Persistent distribuïts per tot el territori, perquè els pacients no hagin d’anar explicant a cada visita el que significa. L’atenció mèdica de la malaltia cal que s’incrementi més del que actualment s’està donant.

    També caldrà una inversió molt important en recerca. Malgrat la magnitud d’aquestes seqüeles després de la infecció de Covid-19, l’edició de La Marató de TV3 del 2020 va decidir no invertir ni un sol euro en aquesta circumstància que està afectant milers de persones a Catalunya i que podria superar les 70.000 persones, tenint en compte que hi ha un reconeixement internacional que parla d’un 10% de les persones infectades. Donada aquesta errada de no prestar atenció al respecte, la Fundació de la Marató hauria de pensar a fer una edició especial i tornar a ser pionera en la recerca.

    Però, òbviament, la recerca que ens cal fer a Catalunya passa de manera prioritària per les prioritats del Govern de la Generalitat, ja que és l’única possibilitat que tenim de poder establir equips de recerca a mitjà termini. En aquest sentit, estan sent pioneres les professionals de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que han estat al costat dels pacients des dels primers mesos tractant d’investigar al màxim aquesta situació. El seu web «no t’ho inventes» deixa palesa la crueltat d’aquesta malaltia, en què les persones han de justificar-se contínuament després de tot el que han patit fins ara. L’esforç des dels primers mesos per part de la Dra. Mateu i el seu equip cal reconèixer-lo. De la mateixa manera que cal destacar l’esforç de l’equip de l’Institut Guttmann per desenvolupar programes de rehabilitació per aquestes persones.

    Tampoc no podem oblidar, en cap cas, l’esforç en la recerca i en la millora de l’atenció que s’està fent des de l’atenció primària. Un tipus de recerca i actuacions sovint oblidades, a l’ombra de la recerca hospitalària. En aquest cas, la Dra. Torrell o la Dra. Martin estan protagonitzant una autèntica lluita de sensibilització sobre aquest problema entre els professionals i també en l’opinió pública.

    No ens podem permetre únicament esperar a la recerca que arribi dels Estats Units o d’altres països que han invertit en aquest aspecte. Com més invertim en aquest aspecte, millor serà l’atenció que podem donar a totes les persones que s’han anat acumulant al llarg de la pandèmia.

    Però també caldran espais de reconeixement institucional, perquè no serà fins que reconeixem que tenim un problema de salut pública de primer ordre que no començarem a activar cada àrea política en la qual cal està treballant ja per permetre a aquestes persones tenir una millor qualitat de vida i tenir la sensació que se’ls està tenint en compte de manera global.

    La gestió hospitalocèntrica de la pandèmia ha suposat invisibilitzar una part molt important de la Covid-19. Els anys que venen veurem un increment de persones que hauran de cursar baixes laborals perquè no poden seguir amb la seva activitat laboral i, en molts casos, tampoc la vida social que portaven. És per això que cal preparar tot el sistema perquè l’impacte en la vida d’aquestes persones sigui molt menor del qual ha estat fins ara.

    Les persones amb Covid Persistent volen ser part activa en tots aquests canvis, que cal que s’activin des de les institucions públiques i el Govern de la Generalitat. Fins ara, ja han demostrat una alta capacitat d’organització amb el Col·lectiu de la Covid Persistent, que ha estat permanentment connectat amb totes les organitzacions sobre aquest tema que s’han creat a tot el món. Passats 17 mesos, ja toca deixar clar que se les té en compte.

  • “No t’ho inventes”, la campanya de conscienciació i captació de fons per a la recerca sobre la Covid persistent

    La Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses (FLS) i l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa llancen la campanya “No t’ho inventes” per conscienciar sobre la malaltia de la Covid persistent i aconseguir finançament per la recerca. S’ha engegat un web que inclou tota la informació al voltant de la campanya i com partipar-hi.

    Els diners que es recaptin a través d’aquesta iniciativa aniran íntegrament destinats a la recerca i investigació que es du a terme des de la Unitat de Covid persistent de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que funciona des del juny de 2020, i està liderada per les doctores Lourdes Mateu (FLS i Germans Trias) i Marta Massanella (IrsiCaixa). La Unitat està formada per un equip d’especialistes de diverses disciplines mèdiques com les malalties infeccioses, cardiologia, neurologia, psicologia, dietètica i nutrició, pneumologia, rehabilitació, radiologia o reumatologia.

    “Des del primer moment la nostra prioritat ha estat estar al costat de les persones afectades i les seves famílies, perquè només des d’una perspectiva mèdica global podrem entendre la complexitat d’aquesta síndrome i ajudar els i les pacients”, explica la Dra. Mateu.

    El tema de la campanya vol ser un gest de complicitat i comprensió cap a les persones afectades per la síndrome de Covid persistent, moltes de les quals han hagut de lluitar no només contra els efectes de la malaltia sinó també contra la manca de comprensió i de respostes per part d’alguns sectors del col·lectiu sanitari. “Passar la Covid-19 als inicis de la pandèmia va comportar un gran canvi a la meva vida. El que semblava una afectació lleu es va convertir en un conjunt de símptomes que s’han anat allargant en el temps fins a dia d’avui”, explica Anna Mata, membre del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19.

    Les dades clíniques recollides a partir de l’assistència als més de 300 usuaris que té actualment la Unitat estan sent analitzades en el marc de l’estudi clínic Cohort King, que servirà per tenir més informació sobre aquesta malaltia i poder elaborar protocols d’actuació.

    Segons detalla la Dra. Massanella, la prioritat és “categoritzar els diversos perfils de pacient en funció de la seva afectació, determinar un marcador que permeti diagnosticar aquesta malaltia i trobar tractaments que millorin la qualitat de vida de les persones amb Covid persistent”.

  • Què hi ha de nou sobre la Covid persistent i altres seqüeles del coronavirus

    «La mort no és l’únic que importa. També hem de tenir en compte les vides canviades». Això era el que deia en un article a la revista The Atlantic Nisreen Alwan, una investigadora en salut pública de la Universitat de Southampton.

    Alwan es referia a la Covid persistent que ella mateixa estava patint, la prolongació de símptomes en el temps després de superar aparentment la infecció. Però també podria aplicar-se a les seqüeles físiques que podrien quedar després de la malaltia, especialment en els casos més greus. Seqüeles com fibrosi del pulmó, danys neurològics o de cor.

    Un any després de la declaració de pandèmia, queden moltes coses per estudiar i resoldre sobre les seqüeles del coronavirus i de la Covid persistent.

    Des de l’inici de la pandèmia s’han publicat nombrosos estudis sobre les possibles conseqüències del virus, donant la impressió de vegades d’estar davant d’un «monstre de mil caps«. Era així realment o estàvem davant d’un virus nou, potencialment molt greu, però una mica distorsionat pels milions de casos simultanis i una atenció inusitada?

    «És difícil trobar un equilibri», deia el viròleg Efraïm Rivera-Serrano. «No és un virus zombi apocalíptic que sigui tan diferent de tota la resta i que de cop i volta pugui fer-li totes aquestes coses a el cos. Però tampoc vols trivialitzar el que està succeint».

    Un any després, resulta una mica més senzill bussejar entre el soroll. Tot i que encara queden moltes coses per estudiar i resoldre, això és el que anem sabent sobre el que pot passar després de superar la Covid.

    Seqüeles: el temps està jugant a favor

    Les seqüeles s’entenen com un dany en un òrgan conseqüència de la infecció i que es pot objectivar mitjançant una prova diagnòstica.

    «La terminologia és una mica confusa -reconeix Salud Santos, cap de Servei de Pneumologia i responsable de la unitat postcovid a l’Hospital de Bellvitge, a Barcelona-. Quan parlem de seqüeles solem entendre-les com una cosa permanent, però en aquest cas no tenen per què ser-ho. Molts dels danys que queden en les primeres setmanes semblen millorar amb el temps».

    Quan parlem de seqüeles solem entendre-les com una cosa permanent, però en aquest cas no tenen per què ser-ho: molts dels danys semblen millorar amb el temps. -Salud Santos, cap de Pneumologia i responsable d’unitat post-covid a l’Hospital de Bellvitge

    Tot i que la Covid greu pot afectar molts òrgans, «les seqüeles més importants són les pulmonars», afirma Santos. «Els pacients que no necessiten ingressar en un hospital és molt poc probable que tinguin algun problema, però els més greus sí que poden desenvolupar alteracions, per exemple fibrosi de pulmó». Aquestes cicatrius són una de les complicacions que es tracten en la unitat post Covid, tant amb fàrmacs com amb rehabilitació.

    Molts dels malalts greus que han estat hospitalitzats triguen a recuperar-se. Part de la debilitat que mostren després de rebre l’alta es refereix a l’anomenada síndrome post-UCI, conseqüència d’haver passat setmanes en un llit de cures intensives, però no és l’única causa: «Realment la Covid severa produeix pneumònies més greus que altres virus respiratoris als quals estem acostumats», reconeix Santos.

    Part de la debilitat que mostren els malalts greus que han estat hospitalitzats es refereix a l’anomenada síndrome post-UCI.

    Ara bé, quines són les conseqüències a llarg termini? Quants acaben recuperant el funcionament dels seus pulmons de forma completa? Alguns de les primeres dades van ser alarmants: un dels estudis inicials va trobar que el 98% dels pacients hospitalitzats seguia tenint alguna alteració en la imatge pulmonar un mes després de la diagnosi.

    No obstant això, els números milloren molt amb el temps, encara que puguin canviar segons la gravetat dels pacients. Per exemple, un estudi va trobar que un mes després de l’alta el 65% té imatges pulmonars normals. Un altre, tres mesos després de l’alta, el va reduir al 30%. La bona notícia? El 75% tenien ja una funció respiratòria normal.

    «El funcionament del pulmó millora abans que les proves d’imatge», confirma José Ramón Blanco, metge adjunt de el Departament de Malalties Infeccioses de l’Hospital Sant Pere a Logronyo i director del Centre d’Investigació Biomèdica de La Rioja (CIBIR). «El que estem veient és que la majoria dels pacients millora i es recupera amb el temps. Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, la conversa seria molt diferent. Sembla que, en aquest sentit, el temps està jugant al nostre favor».

    Molt soroll més enllà del pulmó

    A l’octubre de 2020, les alarmants conclusions d’una prepublicació van saltar a molts titulars, afirmant que un 70% dels joves contagiats tenien algun òrgan danyat quatre mesos després de la diagnosi. El treball va incloure 200 persones i una infinitat d’irregularitats: un terç no havien tingut un diagnòstic per PCR o anticossos, pràcticament gairebé el 100% seguien tenint símptomes als quatre mesos, no hi havia persones sanes per comparar ni proves prèvies que acarar. Cinc mesos després segueix sense publicar-se en cap revista científica.

    El SARS-CoV-2 és capaç d’infectar cèl·lules diferents a les del pulmó. Això, juntament amb la inflamació que provoca en ocasions, pot en certs casos donar lloc a danys en llocs com el sistema nerviós o el cor, entre d’altres. No obstant això, semblen estar lluny del que es va dir al principi.

    Tot i que les xifres més exactes sobre les conseqüències de la malaltia del coronavirus trigaran a conèixer-se, semblen estar lluny de les alarmants conclusions que es deien en principi

    A l’estiu de l’any passat es comentava que més de la meitat dels contagiats desenvolupava símptomes neurològics. En canvi, la lletra petita deia que en la seva gran majoria eren mals de cap i pèrdua d’olfacte, «que, encara que puguin trigar un temps a recuperar-se, ho fan en la immensa majoria dels casos», assegura José Ramón Blanco.

    Es va dir també que els infectats podrien tenir més probabilitats de patir deteriorament cognitiu, malaltia de Parkinson o d’Alzheimer amb el temps.

    Les declaracions es basaven en la idea que alguns virus poden augmentar aquest risc, però «no hi ha evidència per a sostenir aquesta idea, és parlar sobre hipòtesis», matisa Blanco. Segons aquest plantejament, alguns tipus de grip s’han relacionat amb el Parkinson, i virus de tipus herpes gairebé omnipresents en la població amb l’Alzheimer. Si fos cert, el món ja era abans un lloc perillós.

    Els ictus o infarts cerebrals van ser també un motiu d’alarma perquè semblaven poder afectar gent jove i sense factors de risc aparent. Una revisió d’estudis va trobar que la Covid sí que augmentava el risc pel desenvolupament de coàguls, però en gent ja hospitalitzada. Un altre estudi realitzat a l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona no va veure, però, que el risc fos significatiu. I els casos que podien atribuir-se a la Covid es donaven en pacients particularment greus.

    Que un virus provoqui una inflamació no vol dir que tingui conseqüències: molts virus provoquen miocarditis que majoritàriament passen desapercebudes i desapareixen, inclosos els de la grip o altres estomacals.

    D’altra banda, encara que el virus pot provocar danys cardíacs en els pacients amb pitjor pronòstic -i fins i tot augmentar el risc cardiovascular setmanes després de ser donats d’alta, com s’ha comunicat-, la por va créixer quan es va publicar que fins al 60% de els contagiats, independentment de la seva edat i gravetat, presentaven alteracions al cor típiques de miocarditis (una inflamació) quan se’ls feien proves d’imatge. El treball va ser criticat i van haver de corregir dades, però els autors van mantenir les seves conclusions.

    No obstant això, que un virus provoqui una inflamació no vol dir ni molt menys que aquesta tingui conseqüències. «No hem vist problemes rellevants per això en els hospitals», reconeix Blanco. Molts virus provoquen miocarditis que passen desapercebudes i desapareixen, inclosos els de la grip o altres intestinals, com els de tipus Coxsackie B. La qüestió és que només es fan proves d’imatge quan donen símptomes, que és el que es recomana. En realitat, ningú sap fins a quin punt pot ser comú en la població.

    El real no és només allò en el que reparem, moltes coses succeeixen a l’ombra. L’atenció que ha despertat el nou coronavirus ha portat moltes a la llum, distorsionant en ocasions els contorns. «Això no vol dir treure-li importància, però cal posar-ho en context», assegura Blanco.

    La Covid persistent: un problema per definir

    Si les seqüeles impliquen que hi ha algun òrgan danyat i que es pot observar, la Covid persistent té a veure amb alguna cosa diferent: es refereix a la presència de símptomes sense dany aparent i que alguns pacients refereixen patir temps després d’haver superat la infecció aguda.

    Com amb les seqüeles, les primeres dades van ser molt alarmants: un estudi fet a Itàlia a principis de la pandèmia va mostrar que la meitat dels pacients seguien presentant problemes com fatiga als dos mesos. No obstant això, es tractava de persones hospitalitzades, on la gravetat de la malaltia i l’ingrés prolongat fan més lenta la recuperació.

    La Covid persistent es refereix a la presència de símptomes sense dany aparent i que alguns pacients pateixen després de superar la infecció aguda.

    Poc temps després van aparèixer altres, alguns d’ells molt comentats. Una enquesta internacional organitzada per pacients va publicar que fins al 90% dels contagiats, independentment de la seva gravetat, presentaven símptomes 40 dies després de la infecció.

    El problema és que les dades no podien interpretar-se així. En realitat, l’enquesta estava adreçada a aquelles persones que tenien dificultats per recuperar-se (el que inflava els percentatges), només una de cada quatre havia tingut un test positiu i alguns dels símptomes eren molt lleus. És difícil considerar com a símptoma específic una major ansietat quan s’estava en confinament per una pandèmia.

    No tenim definicions clares del que passa amb la Covid persistent, però és una cosa evident i real. Joves que corrien maratons ara han de pensar-se si podran caminar 300 metres. -José Ramón Blanco, metge de Malalties Infeccioses de l’Hospital San Pedro (Logronyo) i director del Centre d’Investigació Biomédica de la Rioja

    Probablement, el millor i més representatiu estudi fins a la data s’ha publicat recentment a la revista Nature Medicine. A través de registres de milers de pacients en una app des del moment de la diagnosi, es va estimar que un 13% segueix experimentant símptomes després d’un mes. El percentatge baixa al 4,5% als dos mesos i al 2% als tres.

    «A causa del disseny de l’estudi, les proporcions reals podrien ser una mica més grans, però en conjunt no creiem que canviïn molt», comenta a SINC Clare Steves, investigadora del King College de Londres i una de les responsables de l’estudi. L’edat, la gravetat o la presència de més símptomes a l’inici augmenten les possibilitats de patir-lo, tot i que joves i i amb quadres més lleus no estan exempts de risc, amb més probabilitats en cas de ser dona.

    D’entre les desenes de símptomes descrits, un destaca en tots els estudis: la sensació de fatiga, de vegades extrema. «El problema és que no tenim definicions clares del que està passant», reconeix Blanco. «Però quan veiem molts d’aquests casos t’adones que és una cosa evident i real. Joves que corrien maratons ara han de pensar-se si podran caminar 300 metres per baixar les escombraries».

    Tot i que els percentatges siguin menors de què es va parlar al principi, l’acumulació de milions de contagis implica que moltes persones s’estan trobant amb problemes per recuperar-se. A més, el perfil dels símptomes ha despertat la preocupació que alguns d’aquests casos evolucionin a una síndrome de fatiga crònica.

    «Crec que cal enviar un missatge de tranquil·litat», opina Jordi Casademont, director del Servei de Medicina Interna i responsable de la Unitat Funcional de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. A part que caldria fer un diagnòstic específic que les enquestes no permeten, «tècnicament es necessiten sis mesos d’evolució per poder començar a considerar-ho. La immensa majoria de les persones es recuperen abans, i això és el que han de pensar», explica.

    La síndrome postviral

    «La síndrome postviral és conegut, es produeix en ocasions quan té lloc una resposta immunitària potent», assegura Casademont. Encara que amb diferents freqüències, «pràcticament qualsevol procés infecciós pot donar una síndrome postviral», afegeix Blanco. «El problema és que no sabem a qui els succeirà».

    Tampoc es coneixen bé els mecanismes. En el cas de la Covid s’han proposat diversos. «El més probable és que es degui a un estat d’inflamació prolongada», explica Blanco, tot i que «podria haver-hi casos de reaccions autoimmunes», entre altres hipòtesis. «Probablement estiguem anomenant amb el mateix nom a processos diferents», considera.

    S’han proposat diversos mecanismes que expliquin la síndrome postviral del coronavirus. El més probable és que sigui un estat d’inflamació prolongada, amb alguns casos de reaccions autoimmunes.

    Un dels virus que amb més freqüència produeix aquesta síndrome és el virus d’Epstein Barr o de la mononucleosi (la malaltia del petó). I, encara que no demostrada, una teoria és que una part dels casos de fatiga crònica podria produir-se després certes infeccions particularment simptomàtiques, entre elles la mononucleosi.

    «La fatiga crònica es considera una síndrome de sensibilització central i sol donar-se davant d’una situació d’estrès, que pot ser de molts tipus. També biològic, com el resultant d’una infecció -explica Casademont-. Però en general es tracta d’una cosa molt multifactorial».

    Això sí, encara que no hi hagi cap marcador objectiu que l’acrediti, «els pacients no l’inventen. Les proves mostren que en els seus cervells les àrees relacionades estan més actives», assegura.
    Una major edat o gravetat a l’inici augmenten les possibilitats de patir Covid persistent, amb més probabilitats en cas de ser dona.

    Ajudar, tractar i investigar

    Si la síndrome postviral és important, «l’abordatge ha de ser físic, psicològic i fins i tot social», assegura Blanco. «Cal evitar l’estigma i les connotacions que se li associen. I recordar que la gran majoria dels casos es recuperaran». Casademont considera que el percentatge que arribarà a desenvolupar una síndrome de fatiga crònica serà molt reduït, de manera que «han de pensar que no passarà, han d’evitar caure en un cercle viciós».

    Més que unitats especialitzades, el que aquests pacients necessiten és que se’ls dediqui temps en atenció primària. Però, quin metge d’atenció primària té aquest temps? -Jordi Casademont

    En cas que cronifiqués, Casademont considera que «en general poden ser ajudats en atenció primària. Més que unitats especialitzades, el que aquests pacients necessiten és que se’ls dediqui temps. Però, quin metge d’atenció primària té aquest temps?». Blanco reclama: «Necessitem una estructura d’atenció a aquests pacients i també per a la investigació».

    L’acumulació de casos en directe, l’atenció i els diners poden facilitar els estudis. Estats Units acaba d’anunciar un projecte finançat amb més de mil milions de dòlars per estudiar durant quatre anys les conseqüències de la Covid. Entre els seus propòsits està estudiar l’evolució de més de 40.000 contagiats.

    Casademont, però, no espera grans revelacions pel que fa a la fatiga crònica. «No és cert que no s’hagi estudiat la seva relació amb els virus. S’ha fet, i molt. Però influeixen tants factors que mai han aparegut resultats clars». Pel que fa a la síndrome postviral, Blanco és més optimista: «Alguns resultats fins i tot podrien ser extrapolables i donar-nos respostes a problemes que no les tenien fins ara».

    Un any després, anem veient amb una mica més de claredat què passa després de superar la Covid, però queda encara bastant per desentranyar. Molts estudis en marxa ajudaran a clarificar-ho. «És impossible comprendre completament les conseqüències a llarg termini d’una malaltia que no existia fa un any», deia en un article l’especialista en malalties infeccioses Steven Deeks. «Portarà temps, però estem fent tot el possible».

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La Covid persistent en infants i adolescents: una barrera en l’aprenentatge

    L’Aitor té 10 anys i va donar positiu en coronavirus el 14 d’octubre, després d’un dinar familiar. Primer va començar amb dolor a les cames i després se li van sumar diarrees intermitents. Al cap de deu dies aïllat a la seva habitació, però, seguia trobant-se malament. Durant el mes de novembre va continuar igual, amb períodes de molt cansament i de mal de cap. En fer-se la PCR altre cop va donar negatiu, així com en la serologia, de manera que no ha desenvolupat anticossos.

    «Ara només va dos dies a l’escola per setmana, ja que la resta de dies se sent massa esgotat, amb mal de cames i de panxa. Per moltes hores que dormi, hi ha dies que està cansadíssim», explica la Mary, la seva mare. Un altre dels símptomes persistents de Covid que ha experimentat és una afectació en l’àmbit cognitiu. «Es distreu molt, li costa molt concentrar-se en els deures i la lectura. A vegades té buits de memòria i també es troba desorientat», explica la mare.

    Amb la malaltia, el seu dia a dia ha canviat moltíssim. «Era un nen molt actiu. Li agradava molt córrer i jugar amb els seus germans. Ara, però, fa una vida pràcticament sedentària, perquè es cansa amb molta facilitat. Els dilluns a l’escola fan educació física i els dimarts es troba tan cansat, a causa del sobreesforç que ha fet, que molts cops no pot anar a l’escola», relata la Mary.  Quan no hi va, fa els deures de l’escola a casa, amb l’ajuda de la seva mare. Ella actualment està de baixa, pendent d’una intervenció quirúrgica, de manera que té cura de l’Aitor. El pare treballa tot el dia i els germans de l’Aitor, de 19 i 15 anys, ajuden a la mare quan són a casa. Però la conciliació, segons explica la Mary, és complicada. «Quan m’hagin d’operar, qui cuidarà d’ell?», es pregunta.

    El gran canvi que ha experimentat l’Aitor en les seves activitats i rutines habituals, sumat a les dificultats en l’aprenentatge, l’han afectat emocionalment, fins al punt que els seus pares estan pensant en portar-lo al psicòleg. «Aquesta situació li està creant ansietat. El caràcter li ha canviat molt, ara està molt sensible. A més, les seves relacions socials s’han reduït molt, i això també l’ha afectat psicològicament», explica la seva mare.

    L’Hospital Germans Trias i Pujol, pioner en la creació d’una unitat especialitzada en Covid persistent pediàtrica

    Davant la persistència de símptomes de Covid de l’Aitor, la seva família va decidir dur-lo a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, que a mitjans de desembre va posar en marxa una unitat especialitzada en Covid persistent pediàtrica, pionera a Catalunya. En el cas d’infants i adolescents, els símptomes de Covid que presenten són molt heterogenis i inclouen, entre d’altres, afectacions neurològiques, respiratòries, digestives, psicològiques, alteracions de la son i dificultats escolars.

    L’evidència científica respecte a la malaltia és encara bastant limitada. «Encara tenim molts dubtes i un d’ells és quina és la incidència real de la Covid persistent. La gran majoria de nens que atenem han tingut una infecció inicial molt lleu i, fins i tot, n’hi ha que han passat la malaltia de manera asimptomàtica, de manera que no sabem el nombre total de nens infectats», explica Maria Méndez, Cap del Servei de Pediatria de l’Hospital i impulsora de la unitat. De fet, l’Organització Mundial de la Salut va reconèixer la malaltia el passat mes de setembre, de manera que els estudis al respecte encara són limitats. Tanmateix, malgrat la manca d’evidència científica sí que sap que entre el 10 i el 20% dels pacients de Covid-19 presenten símptomes persistents després d’haver passat la malaltia.

    La unitat de l’Hospital Germans Trias està integrada per professionals del Servei de Pediatria i per especialistes en malalties infeccioses, neurologia, pneumologia i cardiologia, així com professionals de Psiquiatria, Psicologia, Rehabilitació, Radiologia i de l’educació. L’equip compta també amb professionals de l’Àrea de Neuropsicologia de l’Institut Guttmann, que s’encarreguen de la rehabilitació neurocognitiva. «La rehabilitació cognitiva és molt important, perquè els infants que tenen l’anomenada ‘boira mental’, que els genera distraccions i problemes de concentració, tenen moltes dificultats per seguir bé les classes. Alguns no poden ni anar a l’escola o només hi poden anar parcialment», assenyala la doctora impulsora de la unitat.

    Pel que fa al funcionament de la unitat, d’entrada es fa una primera visita als pacients, on es realitza una valoració de l’afectació en els diferents aparells i sistemes. Al pacient se li fa una entrevista i una exploració física, un test de mesurament de la força i equilibri, així com un qüestionari de fatiga i un altre d’afectació cognitiva. A més, també es fa un qüestionari de salut emocional per determinar si hi ha alguna afectació en l’àmbit psicològic. «És habitual que hi hagi afectacions a escala emocional. No només passa en els nens, sinó que qualsevol persona que es troba malament i que no pot fer la seva vida normal durant un període de temps més o menys prolongat, pot veure deteriorada la seva salut mental», sosté Méndez.

    Un cop realitzada aquesta primera valoració, es realitzen les diferents exploracions complementàries necessàries i s’estableix un pla terapèutic que pot incloure tractament rehabilitador i mèdic. «Com que no hi ha tractaments específics per a la malaltia, el que fem és un tractament simptomatològic que permet millorar els símptomes i facilitar que els pacients puguin tornar a fer les seves activitats habituals. Cada tractament és personalitzat, en funció dels sistemes als què hagi afectat la malaltia», explica la cap del Servei de Pediatria de l’Hospital.

    En el cas de l’Aitor, la rehabilitació la segueix de manera telemàtica, a través de videotrucades, perquè el nen no hagi de fer així tants desplaçaments a l’Hospital. Les visites amb la pediatra, però, sí que són presencials, i es fan aproximadament cada dos mesos. Els professionals de Can Ruti sovint els truquen per fer un seguiment continuat a l’Aitor i la seva metgessa de capçalera del CAP Ripollet també fa un control proper dels seus símptomes. «Ens hem sentit molt ben atesos. Tots els sanitaris es preocupen molt i estan molt pendents», explica la Mary.

    Tanmateix, la falta d’atenció és una de les queixes del col·lectiu d’Afectades i Afectats per la Covid persistent, que sovint han denunciat que es produeix una variabilitat en l’atenció en funció del territori i dels professionals que els han atès. Per tal d’arribar a un consens en l’atenció integral de la Covid persistent i intentar que aquesta variabilitat en l’atenció sigui la mínima possible, el Departament de Salut va presentar tot just la setmana passada una guia clínica per atendre persones amb símptomes persistents de Covid, elaborada conjuntament per especialistes de diferents àrees i persones afectades per la malaltia.

    Segons Méndez, és molt important que es reconegui l’existència de la Covid persistent pediàtrica i que s’ofereixi una atenció i seguiment integral per a millorar la qualitat de vida dels infants i adolescents. «Són nens que estan patint, que poden tenir problemes en el seu aprenentatge escolar i en el seu desenvolupament, i volem ajudar-los», destaca la doctora. «El més fàcil és dir ‘no tens res’. Però no podem dir això, podem dir, en tot cas, ‘no sabem què tens’. Els professionals sanitaris hem d’estudiar aquesta malaltia i impulsar la recerca», conclou.