Just Deploy It!

Etiqueta: covid persistent

  • Salut presenta una guia clínica per atendre persones amb Covid persistent

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha comparegut aquest matí en roda de premsa des del CAP Manso de Barcelona per explicar els eixos principals de la Guia clínica per a l’atenció de les persones amb símptomes persistents de Covid-19 que s’ha elaborat des del Departament de Salut conjuntament amb 14 especialistes de societats científiques de diferents àrees (atenció primària, pneumologia, neurologia, psicologia, etc.) i que ha comptat també amb la participació de persones amb símptomes persistents de Covid.

    Vergés ha comparegut acompanyada de la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral, del codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor, Xavier Surís, i de la portaveu del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, Sílvia Soler.

    «La Covid-19 era una malaltia absolutament desconeguda fins fa un any, així com els símptomes persistents de Covid. Aquesta guia pretén acompanyar a les persones que pateixen aquests símptomes i donar-los-hi respostes», ha assenyalat la consellera de Salut, qui ha destacat que l’elaboració d’aquesta guia és una «fita històrica».

    Actualment, hi ha identificades 512 persones a Catalunya amb Covid persistent, però els estudis científics estimen que entre un 10 i un 20% de les persones que s’han contagiat podrien patir símptomes persistents de Covid-19. «Sabem que la Covid persistent està infradiagnosticada i, per aquest motiu, hem creat un diagnòstic específic a l’ECAP, el sistema d’informació de l’atenció primària, per poder facilitar la identificació i diagnòstic d’aquestes persones amb Covid persistent», ha explicat Vergés.

    En concret, els símptomes més freqüents de Covid persistent són dispnea, tos, fatiga, dolor toràcic, palpitacions, febre o febrícula, artràlgies i miàlgies, símptomes digestius, cefalea, símptomes cognitius (‘boira mental’, manca de concentració i de memòria, etc.), formigueig i adormiment, pèrdua total de l’olfacte o del gust, dermatitis i conjuntivitis.

    El camí per elaborar aquest document es va iniciar el 15 de maig, quan el Departament va impulsar una sessió anomenada ‘Jo pregunto’, on la ciutadania adreçava els seus dubtes a l’administració respecte a la pandèmia. En aquella trobada, moltes persones van preguntar sobre els símptomes persistents de Covid, i es va decidir abordar aquesta problemàtica. «El primer que vam fer va ser posar-nos en contacte amb aquestes persones que patien símptomes persistents de Covid. La participació s’ha fet efectiva, de baix a dalt i de dalt a baix. Teníem un problema i la voluntat de resoldre’l», ha remarcat la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Carme Bertral.

    El propòsit de la guia és arribar a un consens en l’atenció integral a la Covid persistent, ja que els afectats han manifestat una variabilitat en l’atenció en funció del territori i els professionals que els han atès. «L’objectiu és marcar unes pautes per intentar que la variabilitat en l’atenció a les persones amb Covid persistent sigui la mínima possible i que tothom actuï amb unes pautes semblants», ha explicat Xavier Surís, codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor.

    El circuit comença a la primària

    La guia clínica posiciona els equips d’atenció primària com a primer nivell de referència per a les persones amb Covid persistent. Cada cas tindrà un abordatge integral i amb una visió biopsicosocial, amb suport dels professionals: d’una banda, dels de salut mental i dels equips de rehabilitació, quan calgui; de l’altra, en coordinació amb les unitats de treball social, si en els casos es detecten factors de risc social.

    L’atenció dels pacients, doncs, comença a l’atenció primària, preferiblement amb una consulta presencial on se’ls fa una exploració, analítiques i una radiografia de tòrax en el cas que hi hagi afectacions pulmonars. A part d’aquí, es fan les corresponents derivacions, de manera «individual i rigorosa». El document inclou els criteris que s’han de seguir per a la derivació dels pacients a rehabilitació i proposa també exercicis perquè els pacients que no requereixen un suport tan intens per part dels equips de rehabilitació puguin fer a casa.

    La guia també conté recomanacions sobre les exploracions i proves que s’han de fer als pacients, els criteris de consulta i els signes d’alarma que s’han de tenir en compte, ja que es tracta de símptomes que a vegades poden amagar problemes de salut més greus. Aconsella també com s’ha de fer una atenció ordenada. «En tractar-se d’una malaltia sistemàtica que afecta tants aparells del cos, no seria bo que les persones anessin passant d’un especialista a l’altre sense obtenir cap resposta. L’atenció s’ha de fer de manera ordenada», destaca Surís,

    El codirector del Pla director de les malalties reumàtiques i de l’aparell locomotor ha remarcat també la manca d’evidència científica que hi ha encara respecte a la Covid persistent. «La guia no està tan basada en l’evidència científica com voldríem, perquè n’hi ha poca. L’única manera de generar-la és fer recerca en pronòstic i tractament», ha explicat. En aquest sentit, es tracta d’una guia que s’anirà actualitzant. «Esperem que d’aquí a uns mesos puguem actualitzar-la i millorar-la d’acord amb l’evidència científica publicada i amb un major coneixement d’aquesta problemàtica», ha assenyalat Surís.

    Tot i que no hi ha un acord internacional sobre a partir de quants dies de símptomes de Covid es pot considerar que el pacient pateix Covid persistent, la guia estableix que qualsevol símptoma que es mantingui més enllà de les tres setmanes es pot considerar Covid Persistent, ja que és el període que normalment comprèn un quatre agut de Covid-19.

    Com que no hi ha un codi diagnòstic que permeti classificar aquesta malaltia, no se sap exactament el nombre de persones que la pateixen. Sí que se sap, però, que la majoria de les afectades són dones, motiu pel qual la guia ha incorporat una visió de gènere. També que factors com l’obesitat o que els pacients hagin tingut una gran variabilitat de símptomes en el moment de passar la malaltia podrien ser variables inicials que augmentarien el risc de patir Covid persistent.

    Escoltar els pacients per a millorar l’atenció

    A la presentació de la guia clínica impulsada pel Departament de Salut ha participat també el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, representants per la seva portaveu, Sílvia Soler, qui ha assenyalat que avui era un molt important pels pacients de Covid persistent. «La guia és fruit de la col·laboració dels pacients de Covid, el Departament de Salut i professionals sanitaris que ens han acompanyat en aquest camí incert. Hem aconseguit una guia consensuada a tres bandes», ha destacat la portaveu del col·lectiu.

    «Ens hem de felicitar, perquè és el primer grup de treball en Covid Persistent que ha treballat amb el pacient des de l’inici de la seva creació. És un acte de justícia que volem agrair. La participació ciutadana ha de ser el model que enriqueixi les societats i les faci més democràtiques i empoderades», ha afegit Soler. La portaveu del col·lectiu ha remarcat que, malgrat que és un dia per «celebrar», també ho és per «denunciar que les persones amb Covid persistent fa un any que estem desateses, no per manca de voluntat, sinó perquè la sanitat pública ha col·lapsat».

    En aquest sentit, Soler, en nom del col·lectiu, ha traslladat una sèrie de qüestions que creuen que s’han de tenir en compte. En primer lloc, han demanat una major formació dels professionals de l’atenció primària i dels hospitals en Covid persistent. «Si no ens coneixen i reconeixen, no podrem fer un recompte de persones que patim Covid persistent», ha explicat. A més, el col·lectiu demana la creació d’«unitats post Covid multidisciplinars» per tot el territori català i una major coordinació de tots els organismes de salut pública, definint una única línia estratègica d’atenció a la Covid persistent. Així mateix, exigeixen dotar de recursos per a la recerca a l’atenció primària i hospitalària. «Sense investigació, no aconseguirem respostes davant aquesta malaltia», conclòs Soler.

  • La Covid persistent: entre la incredulitat i l’esperança

    En pocs dies farà un any que es va decretar l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol. Alguns, mentre intentaven que no entrés el virus a casa seva, ja el tenien dins feia dies. Des de llavors, molts dels que es van infectar aquell mes de març continuen tenint símptomes persistents associats a la infecció per Covid-19.

    Encara no hi ha una xifra exacta del percentatge de persones que tenen símptomes persistents, però algunes recerques indiquen que, aproximadament, entre un 10 i un 20% de les persones infectades acaben allargant el patiment físic més de tres setmanes. La majoria no tenen afectacions prèvies i tenen una mitjana d’edat de 43 anys i fonamentalment són dones (4 de cada 5). D’aquestes, un bon grapat encara mantenen, ara com ara, diferents simptomatologies des del març. Estem parlant d’un any sencer de patir la Covid-19.

    El cansament és un dels efectes més habituals, conjuntament amb el malestar general, mals de cap, dolors musculars i articulars, així com la falta d’aire i falta de concentració. Tot plegat, és fàcil que generi un baix estat d’ànim. Ho explicava la Sociedad Española de Médicos Generales y de Familia a partir d’una enquesta que va portar a fer pública el mes d’octubre.

    La majoria de persones en aquesta situació no van tenir accés ni a proves diagnòstiques ni acompanyament mèdic presencial. El missatge era clar: si estàs infectat, però no és «greu», queda’t a casa i tot passarà. Però mentre la pandèmia s’agreujava i el sistema de salut es col·lapsava, malgrat que alguns responsables ho hagin negat, totes aquestes persones feien el que podien per aguantar el patiment que suposava no respirar correctament o tenir molt cansament sense la certesa que allò realment aniria a millor.

    Quan la pressió hospitalària es va relaxar lleument, es van aconseguir algunes visites presencials i diferents proves que fins passats molts mesos no van ser ni PCR ni serològiques. Algunes d’aquestes persones, amb tot el que va trigar el sistema a fer-los aquestes proves específiques de Covid-19, ni tan sols han aconseguit tenir un resultat positiu i han quedat amb els símptomes persistents.

    Però mentre no arribaven aquestes proves o després de fer-se PCR mesos més tard i, òbviament, donar negatiu, les sospites d’ansietat eren massa abundants a les visites mèdiques. A alguns els van fer fora de cribratges d’hospitals i de CUAP perquè «tot sortia correcte»: tensió, respiració, pulsacions i, fins i tot, el ja recuperat oxigen en sang, després de mesos d’autocura. Posteriorment, van arribar les serològiques que demostraven que tot aquell patiment i malestar no es podia ni s’havia de pal·liar amb tranquil·litzants o amb medicacions per l’ansietat.

    Algunes d’aquestes persones van saber provar el que significa tenir activats aquest tipus de medicació al sistema de salut. Un bon grapat de visites mèdiques insisteixen en els tranquil·litzants com a solució, malgrat que no oferien en cap cas la disminució d’uns símptomes que no eren generats per la mateixa persona, sinó per la Covid-19, que havia quedat emmagatzemat d’alguna manera al cos.

    Tot aquest viatge l’estan fent encara moltíssimes persones, i val la pena corregir alguns dels errors que s’han comès amb tota la bona voluntat de fer la millor atenció possible. Segurament, els errors més greus corresponen a un sistema de salut que està sobrepassat i que no pot digerir correctament ni la mateixa pandèmia i, per tant, menys encara, la resta d’atenció mèdica, que inclou les persones que es van acumulant cada dia que passa. Sent optimistes, a la tercera onada hi ha hagut setmanes que hem acumulat més de 2.700 persones que patiran la Covid persistent i, per tant, hauríem de tenir un pla específic per elles.

    El sistema sanitari cal que comenci a oferir rehabilitacions personalitzades perquè les persones puguin començar a tenir eines per gestionar la situació que tenen amb el seu nou cos. Hi ha autèntiques especialistes en fisioteràpia pulmonar que poden ajudar a millorar la respiració de totes aquestes persones. No hauria de passar que milers de persones només obtinguin per resposta que es tranquil·litzin i esperin que això vagi passant. Després d’un any, el sistema ha d’oferir respostes més eficients i generalitzades per totes les persones.

    L’atenció bàsica s’ha de reforçar per donar aquesta resposta individualitzada i especialitzada en funció de la diferent simptomatologia que es doni i, molt probablement, les unitats postcovid dels hospitals hauran de créixer per rebaixar l’impacte de la malaltia i perquè totes les persones siguin ateses per especialistes en un temps prudencial. Si no és així, no fem més que afegir un problema més, l’eterna espera, al mateix temps que va passant augmentant la desesperació.

    Mantenir la malaltia durant tants mesos seguits i haver patit, en nombroses ocasions, la incredulitat mèdica o l’atribució d’alguns símptomes a algunes altres situacions fa patir molt a aquestes persones, que prou tenen amb la intensitat amb què han viscut aquesta experiència. El camí fins avui ha estat ple de pedres que cal anar retirant perquè els nous afectats se sentin com a mínim atesos i no oblidats. La pandèmia va més enllà del nombre de persones que moren, que òbviament són els més preocupants per l’estructura sanitària, però queden milers de vides afectades cada setmana que passa.

    L’atenció primària ha de ser una aposta pel futur immediat, perquè és la que garanteix el dret fonamental a la salut i la igualtat d’oportunitats. Aquesta atenció ha d’estar plenament formada per comprendre la complexitat que suposa la Covid persistent i poder seguir un protocol d’actuació consensuat que garanteixi que tothom ha tingut revisions sobre totes les afectacions que les recerques actuals ja estan manifestant com a generalitzades en aquests pacients.

    Per últim, la participació activa de pacients en la presa de decisions ha de començar a ser un fet ineludible, i això inclou les plataformes generades pels mateixos pacients Aquesta evolució implicarà l’escolta activa tant per part del sistema mèdic com de les persones afectades.

    La motxilla de situacions amb les quals aquests pacients arriben a les consultes no poden obviar-se. Els sanitaris han fet un gran esforç per atendre com han pogut afectar a cada pacient. Però, per molts pacients, l’experiència de la malaltia ha estat el pitjor que els ha passat a la vida i, a tot plegat, s’ha afegit la peregrinació per les consultes d’un sistema de salut que els ha maltractat al llarg d’aquest any.

  • Esperanza Martín: «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos»

    L’Esperanza Martín, metgessa de família i comunitària del CAP Maragall, es va contagiar de Covid-19 la setmana del 9 de març. Aquells dies, havia visitat cinc pacients a domicili que, posteriorment, es van confirmar com a positius en coronavirus. Aquella setmana, abans que es decretés l’estat d’alarma, els professionals encara no visitaven amb equips de protecció individual i moltes vegades també ho feien sense mascareta, perquè no hi havia una diferenciació entre pacients Covid i no Covid. El 12 de març el centre va rebre l’alerta que havien ingressat per Covid dos pacients que havia atès l’Esperança, així que ella es va haver d’aïllar a casa.

    Durant els primers dies d’aïllament va estar asimptomàtica, però el vuitè dia va començar a tenir febre. «Aleshores va començar la meva agonia», explica. «Vaig tenir febre durant tres dies i després vaig començar amb un quadre respiratori d’ofec, un ofec que no havia tingut mai. No podia ni seure’m al llit, havia d’estar estirada, no podia ni parlar perquè si ho feia m’ofegava. Notava un ofec horrorós i una pressió al pit brutal», relata. «No volia adormir-me a les nits, perquè pensava que si no era conscient de fer el procés de respiració, m’ofegaria», continua.

    L’Esperanza explica que aquells dies els va viure amb molta agonia i incertesa. «Era una malaltia nova i no en sabíem gairebé res. Les úniques notícies que teníem en aquell moment eren sobre l’alta mortalitat que tenia el virus», explica. En aquell moment caòtic, diu, se li ajuntava tot. «Era una situació molt angoixant. Estava aïllada a la meva habitació sense veure els meus fills i el meu marit, amb por de sortir de les quatre parets perquè no sabia fins a quin punt contagiava, amb por de moure’m perquè m’ofegava…i amb por a morir.

    Després de fer-se proves al seu CAP i a l’Hospital de Sant Pau, va ser diagnosticada amb una pneumònia bilateral, fet que li causava aquell fort ofec. Tot i això, a causa de l’estrès que vivia el sistema sanitari, que havia de prioritzar qui ingressava i qui no, la van enviar cap a casa. «Em deien que tornés si empitjorava. Per mi aquella frase va ser horrorosa, perquè és molt difícil decidir quan empitjores si t’estàs ofegant en només asseure’t», diu.

    Al cap de tres setmanes d’aïllament, l’Esperanza va començar a millorar, pensant-se que ja s’hauria curat. «Vaig començar a fer exercicis de rehabilitació respiratòria amb l’ajuda de persones que coneixia, ja que en aquell moment no hi havia res protocol·litzat per persones com jo». Al cap de sis setmanes d’aïllament, es va reincorporar a la feina, però només hi va poder anar durant cinc dies. En el trajecte des de casa seva fins a l’ambulatori on treballa, que està només a una illa de cases, s’havia d’asseure tres o quatre vegades als portals de les cases perquè no podia respirar. Un cop a la feina, explica, tenia un cansament i un ofec tan gran que s’havia d’estirar a una llitera per poder descansar. Al cap de cinc dies va tornar a aparèixer la febre, va agafar la baixa i va començar un nou procés del qual encara no n’ha sortit.

    «Tinc una panxa que no és la meva»

    Després d’haver passat la malaltia, l’Esperanza va començar a experimentar diversos símptomes de Covid a tot el cos, a banda dels símptomes respiratoris que ja havia tingut, que havien millorat però no cessat. «Se’m va inflar molt la panxa, com si estigués embarassada, i vaig començar amb unes fortes diarrees, que em van tenir un mes sense menjar. Sentia un dolor molt fort a la panxa, no ho podia aguantar». Davant aquella situació, va tornar a anar a l’Hospital de Sant Pau, on la van ingressar. Li van fer tota mena de proves, però no van sortir alterades. «A les 24 hores em van donar l’alta dient-me que estava molt nerviosa i que, probablement, tot el que em passava era fruit del meu nerviosisme i de la meva por». Després de set mesos, continua tenint diarrees diàriament. «Tinc una panxa que no és la meva panxa. I això no són hipocondries meves, és arran de la infecció», diu.

    A banda dels símptomes estomacals, també ha patit durant aquests mesos dolors en molts punts del cos: al pit, com si una espasa l’estigués travessant, segons explica, a les articulacions… «Jo mai prenia medicaments i, ara, si no prenc quatre o cinc analgèsics al dia molts cops no puc sortir de casa», explica. També ha patit afectacions cognitives. «No puc llegir, perquè no em puc concentrar, faig faltes d’ortografia quan mai abans n’havia fet, no em surten les paraules, em desoriento en llocs on passo habitualment…».

    La metgessa de família explica que abans d’emmalaltir era una persona molt activa i feia molt d’esport. Ara, però, tot ha canviat. «La meva vida ha canviat completament, ara depenc absolutament del meu cos. Començo cada dia escoltant el meu cos i, en funció de com estic, decideixo què puc fer i que no», explica. «No puc fer plans amb antelació, perquè no sé com estaré l’endemà. Tinc una fatiga constant que impedeix que la meva voluntat pugui amb el meu cos», continua.

    Un col·lectiu invisibilitzat

    El col·lectiu de persones amb Covid persistent ja fa mesos que denuncia que s’han sentit desatesos des del sistema sanitari. Segons l’Esperanza, hi ha hagut una gran falta de credibilitat cap al que els pacients expliquen. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», diu. La metgessa de família considera que aquesta desatenció ve, en primer lloc, perquè els símptomes de Covid persistent no estan inclosos als protocols sanitaris. «Com que nosaltres no hem estat estudiats, com sí que ho han estat les persones que han estat ingressades, la ciència no recull el que ens passa. No constem en els estudis perquè no se’ns ha observat, de manera que és molt més fàcil augmentar el descrèdit cap a nosaltres», assenyala.

    Segons l’Esperanza, quan no hi ha un tractament a oferir, la medicina no sap què fer. «Els professionals no saben què fer amb nosaltres i per això hi ha aquesta desatenció, que fa que els pacients empitjorin. Sabem que no ens podem curar a curt termini, però el fet que no se’ns acompanyi empitjora la nostra malaltia, perquè ens fa pensar que estem boges, i això s’afegeix al malestar que tenim de base», remarca. «Si no acceptes la premissa que els pacients no estan bé, és molt difícil que ampliïs la mirada com a professional sanitari», afegeix.

    Per la metgessa de família, el que cal fer és més recerca des de l’atenció primària. «Nosaltres som malalts que no estem als hospitals, som pacients que tenim una afectació moderada, compatible amb la vida», diu. Per aquest motiu, considera que els pacients amb Covid persistent han de ser estudiats des de la primària, amb el suport dels hospitals en els casos necessaris. Això, però, no s’està fent, ja que, segons l’Esperanza, «l’atenció primària està desbordada, i la recerca necessita recursos econòmics i humans que la primària no té».

  • La CAMFiC elabora una guia clínica per al tractament de la Covid-19 persistent

    Des de la primera onada de la pandèmia, els mesos de març i abril passat, ja va quedar de manifest que molts pacients que havien superat la malaltia, seguien patint alguns símptomes de la Covid-19. Amb el pas dels mesos, diversos estudis científics han anat assenyalant que al voltant del 10-20% dels pacients amb Covid-19 presenten símptomes de la infecció més enllà de les quatre setmanes i una proporció menor durant mesos. Aquestes conseqüències de la malaltia han estat considerades com a simptomatologia de Covid-19 persistent.

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), conscient d’aquesta situació, ha elaborat una Guia Clínica per al tractament de la Covid-19 persistent a l’Atenció Primària. La Guia utilitza un enfocament pragmàtic basat en els estudis publicats sobre sèries de pacients amb infecció per SARS-Cov-2, editorials i opinions d’experts, així com l’experiència clínica dels autors i revisors. El president de la CAMFiC, el Dr. Antoni Sisó, explica que «la idea inicial d’elaborar aquesta Guia pràctica va sorgir a partir de les demandes de diverses metgesses de família afectades per la Covid-19 persistent». El document ha pogut veure la llum en poc més de dos mesos. La Guia ha estat elaborada i revisada per 52 metges i metgesses especialistes en Medicina Familiar i Comunitària i ha comptat també amb la participació d’especialistes en Medicina Interna, Malalties Autoimmunes, Matemàtiques i Estadística i la consultoria del Dr. Antoni Trilla, cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic.

    La diversa simptomatologia que presenten aquests pacients i, en general, el fet que no es converteixen en malalts crítics que requereixin ingrés hospitalari, fa que el seu seguiment i tractament mèdic s’hagi de fer, fonamentalment, des de l’atenció primària, que és on es visiten i tracten aquests malalts. Això introdueix encara més pressió assistencial en un àmbit on, més enllà del seguiment i control dels casos de Covid-19 i de totes les altres patologies dels pacients corresponents a un determinat CAP, els professionals de l’atenció primària han de donar també la resposta mèdica a pacients amb Covid-19 persistent.

    La situació és especialment difícil atenent també el context actual i el fet que es tracta d’una patologia nova, cada cop més coneguda però encara amb molts interrogants i poques evidències científiques. Ni existeixen tractaments plenament efectius ni, ara per ara, vacunes també plenament efectives, però tampoc existeixen recomanacions ni guies de pràctica clínica basades en l’evidència per al maneig de la Covid-19 persistent.

    Per fer front a tot això, la Guia proposa un enfocament pragmàtic de l’atenció al pacient amb Covid-19 persistent que passa per una avaluació integral del conjunt de la simptomatologia, i una avaluació específica de cada un dels símptomes persistents que poden esdevenir crònics. A més de la valoració d’antecedents, de les analítiques i de les exploracions complementàries, tant les bàsiques com aquelles que siguin necessàries en funció dels símptomes que pugui presentar cada pacient, també es planteja l’avaluació específica orientada al símptoma.

    En aquest sentit, val a dir que els principals símptomes de la Covid-19 persistent són la fatiga persistent, el dolor articular persistent, el dolor muscular persistent, el dolor toràcic persistent, la tos persistent, la dispnea persistent, l’anòsmia / disgèusia persistent, la cefalea o els símptomes digestius persistents. La Guia estableix, per a cada un d’aquests símptomes, quines són les dades cal recollir a la història clínica, quines són les exploracions que cal fer, i quin és el procés diagnòstic a seguir. A més d’aquests símptomes, la Guia Clínica també recull altres manifestacions persistents que es poden presentar com ara la febrícula, els calfreds, la intolerància als canvis de temperatura, la rinitis, la congestió nasal, la confusió o boira mental, els trastorns de la concentració o de la son, el vertigen, la conjuntivitis o, fins i tot, la caiguda del cabell.

    «Afortunadament, aquests símptomes van davallant amb el temps i sembla que al cap de tres mesos la persistència afectaria, aproximadament, només a un 2,5% del total de pacients amb Covid-19, tot i que encara hi ha molta discrepància en les dades i hi ha articles científics que parlen de més prevalença», explica el Dr. Sisó, qui destaca també que afecta molt més a dones d’edat mitjana, entre 40 i 50 anys.

    Més enllà, però, de la simptomatologia, la Guia exposa també altres escenaris patològics post Covid-19 que, tot i ser menys freqüents, també s’estan observant, com ara les seqüeles pulmonars, l’afectació pleural, l’afectació cardíaca, o els diversos problemes de salut mental (ansietat i depressió) vinculats no només al confinament i l’aïllament durant la malaltia, sinó també l’incertesa que vivim davant la pandèmia i a la forta crisi econòmica que s’hi deriva. Aquests darrers problemes entren clarament dins l’esfera de la salut mental i són de caràcter multifactorial, ja que estan relacionats no només amb el fet de patir la malaltia sinó amb el confinament associat a la malaltia. «La Covid ha deixat una important empremta en l’àmbit psicològic a molts pacients i és un context que el metge de família, que té una mirada àmplia en relació amb la salut de les persones, ha de tenir sempre en compte», assenyala Sisó.

    Finalment, la Guia de Pràctica Clínica planteja també un seguit de reptes de futur en el tractament i atenció a aquests pacients, com ara que cal tractar d’estructurar la gran varietat de símptomes i alteracions que alguns pacients amb Covid-19 poden presentar o disposar d’informació respecte a possibles factors que puguin ajudar a identificar les poblacions de més risc. S’ha concebut i configurat la Guia com un document viu i pragmàtic, que podrà incorporar en posteriors actualitzacions nous coneixements per mantenir-se al dia. Com explica el president de la CAMFiC, «aquesta guia l’hem feta per donar resposta a una demanda dels professionals i pretén ser una eina que faciliti als metges de família fer encara millor la seva feina».

  • Pepa Bertran: “És com si el meu cos no fos meu”

    La Pepa Bertran és metgessa de família, viu a Corbera de Llobregat i treballa a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) del Baix Llobregat Nord, que inclou els municipis d’Olesa de Montserrat, Abrera, Collbató i Esparreguera. Fa atenció domiciliària i a residències, i va ser en una visita a una dona gran amb demència que feia diàlisi a Esparreguera a principis de març quan suposadament es va contagiar de coronavirus. Llavors encara es considerava una epidèmia, arribaven notícies d’Itàlia i de la Xina, i la doctora no duia protecció perquè no sabia que la senyora, que semblava estar bé, tenia la Covid, de la qual, finalment, va morir.

    “Al cap d’unes 48 hores vaig començar a tossir molt. Era cap de setmana. Dilluns vaig trucar a la feina perquè tenia molta tos, tenia tota la pinta de Covid, però com que llavors a la primària no hi havia PCR, em van enviar a casa a fer teletreball. Dissabte vaig ingressar al Clínic amb pneumònia bilateral greu. No vaig anar a l’UCI, vaig demanar aguantar al màxim, que no contemplessin aquesta opció encara. Vaig necessitar oxigen, amb una mascareta que et permet respirar pels teus propis pulmons. En canvi, si t’intuben, un tub t’insufla l’oxigen i et fa moure els pulmons”, explica la metgessa.

    La Pepa va passar 10 dies al Clínic, a vegades sola en una habitació i a vegades amb alguna altra persona, i 8 dies a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona. “No cabia gent als hospitals, molts vam haver de marxar amb l’oxigen. Els símptomes que tenia encara els tinc. Estic millor, perquè les analítiques de sang surten millor, però la Covid em va afectar els ronyons, la pell, el fetge…. Encara avui m’ofego, estic baixa d’oxigen i tinc un cansament que no em deixa moure. És com si el meu cos no fos meu”.

    La doctora va contagiar la seva parella, que va patir pneumònia bilateral i que ja està recuperada. Els seus fills estan independitzats i no viuen amb ella, però el patiment de portar la malaltia a casa no desapareix. “Hi ha por a contagiar els altres, i una vegada els contagies el sentiment que tens és… També hi ha el patiment dels meus fills cap a mi, perquè és una malaltia nova. Vaig tenir un dia molt crític en què no podia respirar, i tenia tots els paràmetres de les analítiques fora de control”.

    Sanitaris amb Covid-19 persistent

    La Pepa Bertran forma part d’un grup de recent creació que es diu ‘Sanitaris amb Covid19 persistent’ i que està format per unes 30 persones entre metges, infermers, auxiliars i treballadors socials, que continuen amb símptomes múltiples mesos després de patir la malaltia. “Demanem que se’ns compti. Volem saber quants sanitaris ens vam contagiar i quin és el nostre estat de salut. Hi ha que estan molt afectats, per mals de cap, o perquè se’ls adormen els braços, o que no han recuperat el gust o l’olfacte. Com és una malaltia nova, no sabem què passarà. Seria bo que ho fes el Col·legi de Metges i, després, que cada societat científica comptés els seus. Hauria d’haver-hi categories per especialitats perquè estem contagiats de moltes especialitats. Quasi tots ens vam contagiar al principi. Les primeres setmanes de març van ser fatídiques”. Declarar la Covid com a malaltia professional és un primer gran pas. La metgessa explica que tenen suport, entre d’altres, del Col·legi de Metges, de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

    La doctora Bertran va tornar a la feina el 25 de setembre després de més de sis mesos de baixa, assignada a l’ambulatori de Martorell, però de moment fa tasques de despatx i documentació. “No m’imagino la meva vida professional sense visitar pacients”, lamenta, als seus 61 anys, després de ser metgessa des dels 23. Encara s’ofega, li baixa l’oxigen i té dolor muscular. Té anticossos que la protegeixen del contagi però, com ella remarca, “no sabem quant duraran ni la qualitat d’aquests anticossos”.

    “Els metges que estem malalts de Covid persistent i que ens estem organitzant per defensar nos com a col·lectiu professional davant la nostra empresa i l’administració, tenim un doble patiment: a nivell personal, cap a nosaltres i les nostres famílies, i a nivell professional. Jo ara no puc treballar de metge? I què m’ofereixen? Hi ha persones amb 30 anys que estan com jo. Som els que tenim cura dels pacients; si ningú té cura de nosaltres, nosaltres no podem cuidar els pacients”. La Pepa ho té molt clar: “Jo no vull estar en una habitació fent receptes. Amb la meva experiència puc ajudar altres àrees de la medecina, i així ho he demanat a la meva empresa. Volem que el nostre futur professional no sigui estar tancat a fer receptes, sinó que s’aprofiti la nostra experiència en altres camps”. Com a exemple, destaca que poden col·laborar en la recollida de dades de simptomatologia o ajudar a crear protocols per a pacients lleus amb Covid quan tornen a casa i fer-los un bon seguiment.

  • Pacients amb símptomes persistents de COVID-19: «El meu cos i la meva vida eren absolutament diferents fins al mes de març»

    «Durant el mes de març vaig començar a tenir molèsties a la gola i dècimes de febre. Amb el pas dels dies, la febre va anar augmentant, tenia tos i em sentia molt cansada. Vaig trucar al 061 i em van dir que em quedés a casa, que podia ser coronavirus. Jo comptava que serien 15 dies, com li havia passat a molta altra gent. L’onzè dia de tenir símptomes ja no tenia febre i vaig pensar: ‘bé, això ja està’. Però això no estava».

    És el testimoni de la Raquel, una de les moltes persones que, mesos després de patir simptomatologia de COVID-19, segueixen tenint símptomes persistents de la malaltia. «Anaven passant els dies i quan sortia d’una cosa en venia una altra. Tenia unes cefalees molt fortes i continuades, dolors d’oïda, marejos, mal d’estòmac, diarrees, vòmits… i, sobretot, molta fatiga i incapacitat física. No tenia forces ni per parlar», relata. Al cap de tres mesos de patir aquests símptomes es va poder fer la PCR i la prova serològica; ambdues van sortir negatives. «No entenia res. No entenia què m’estava passant. El meu cos i la meva vida eren absolutament diferents fins al mes de març».

    Segons explica, cada matí és com una prova. «Quan t’aixeques veus com estàs. Hi ha dies millors i pitjors, dies que m’aixeco amb més energia i altres que continuo igual de fatigada i amb dolors articulars». A poc a poc es va recuperant però, diu, sempre amb limitacions. «No puc fer activitats que superin les quatre o cinc hores diàries ni fer cap pla, perquè no sé com estaré l’endemà. Vaig fent al dia a dia», explica.

    En la mateixa situació es troba la Kira. Ella es va començar a trobar malament també el mes de març, quan va començar a tenir tos i a sentir una opressió molt forta al pit. La seva empresa li va pagar la prova PCR i va donar positiu en coronavirus. Al cap de 15 dies es va tornar a fer la prova i aquest cop va donar negatiu. Però els símptomes persistien. «És com un cicle. Hi ha dies que estic relativament bé, que penso que ja estic bé, però després torno a sentir un esgotament i una fatiga exagerada i aquesta forta opressió al pit. També pateixo taquicàrdies». Davant la persistència dels símptomes es va visitar amb una pneumòloga, però després de fer-li una exploració i diverses proves, els resultats indicaven que estava tot correcte.

    La Kira fa un mes que ha començat a anar a rehabilitació a l’Institut Guttmann. «La rehabilitació i l’exercici físic m’han anat molt bé per millorar les dificultats pulmonars», explica. A més, també fa una rehabilitació cognitiva, ja que després de patir la malaltia ha tingut lapsus de memòria i falta de concentració. També ha entrat a formar part d’una recerca de l’Hospital Germans Trias i Pujol que estudia els pacients post COVID-19 amb simptomatologia cardíaca.

    L’impacte psicològic

    Viure aquesta situació durant tants mesos ha afectat també a la salut mental dels pacients. L’Álvaro, un altre pacient amb símptomes persistents de coronavirus, afirma que és una experiència molt dura emocionalment. «Veies tot el que estava passant al món, pacients molt greus, molts morts… i tu, continuaves amb un malestar que no marxava. És molt angoixant i et deixa marca», explica.

    En el seu cas, els seus símptomes han sigut més aviat estomacals. Va començar a patir els primers símptomes el mes de març. Primer va perdre el sentit del gust i l’olfacte i va començar a tenir molt mal de panxa i diarrees. Més endavant, van venir símptomes nous. «Una nit vaig sentir una forta cremor a l’esòfag, tenia taquicàrdies i vaig començar a convulsionar. Vaig anar a urgències a les 3 de la matinada. Em van fer proves, però la inflamació que tenia no era tan greu com per quedar-me ingressat, ja que els hospitals estaven col·lapsats», relata.

    Ara, cinc mesos després d’haver patit els primers símptomes, continua amb dolor estomacal, fatiga, cefalees i, a més, li han sortit uns bonys a les cames, que podrien ser conseqüència d’haver patit la malaltia. Tot i tenir aquests símptomes relacionats amb el coronavirus, no té certesa d’haver patit la COVID-19, ja que la prova PCR i serològica, que li van fer mesos després dels primers símptomes, van sortir negatives.

    Durant aquests mesos, ha patit d’insomni i ansietat, un fet molt habitual entre persones que pateixen símptomes i seqüeles del coronavirus. «Hi ha persones que han vist capgirat el son i no descansen igual de bé, per la intranquil·litat, ansietat i nerviosisme que els ha provocat passar per aquesta situació», afirmava Francisco Cegri, coordinador del Grup de Gent Gran de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), en una entrevista a aquest diari. Per això, afegia, «és important reduir l’estrès i reflexionar sobre les causes que ens el provoquen, també amb l’ajuda d’exercicis de relaxació per cuidar la qualitat del nostre son, fonamental per sentir-nos millor durant el dia».

    La Kira també ha patit ansietat durant aquests mesos. «Tenia por a col·lapsar-me, por a empitjorar, por al desconegut. Psicològicament ha sigut molt dur, hi havia una època que només feia que plorar», explica. Ara, diu, ha pogut superar moltes de les pors que tenia, ja surt al carrer i fa activitats que durant molt de temps no s’atrevia a fer. «Imaginar-me portant el meu fill a la piscina era impensable, però ara ja he perdut aquesta por. Intento fer vida normal, però sempre amb molta precaució», diu.

    Les tres persones entrevistades afirmen haver-se sentit molt més reconfortades en conèixer altres pacients que també pateixen símptomes persistents compatibles amb el coronavirus. «En veure que hi havia persones que passaven per la mateixa situació que jo, em vaig relaxar. Al final, qui més t’entén és la gent que ho està patint com tu», assenyala l’Álvaro.

    Posar el focus en el coneixement

    A mitjans de maig es va començar a gestar el ‘Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la COVID-19’, un grup que ja aplega més de 600 persones a Catalunya, totes elles amb simptomatologia diversa compatible amb la COVID-19 que els impossibilita fer vida normal. Aquest col·lectiu reclama uns protocols específics perquè a cada pacient se l’atengui d’una manera més homogènia i d’acord amb un protocol estàndard aplicat de manera igualitària en cada centre sanitari.

    La Sociedad Espanyola de Médicos Generales i de Família (SEMG) ha iniciat un projecte de col·laboració amb els col·lectius autonòmics de ‘COVID-19 persistent’ d’Andalusia, Catalunya, Madrid, País Basc i València amb l’objectiu «d’aportar llum sobre la seva situació i millorar l’atenció d’aquest tipus de pacients que, després de mesos d’haver estat contagiats per la malaltia per coronavirus, continuen presentant símptomes de la malaltia COVID-19». Una de les línies de treball consisteix en l’elaboració d’un projecte de recerca, amb seguiment de pacients durant almenys dos anys, per obtenir evidència científica clara sobre el que els hi passa als afectats per ‘COVID-19 persistent’. En aquest sentit, i per una major concreció de la problemàtica que pateixen aquestes persones, la SEMG ha elaborat una infografia i un ampli document que inclou els símptomes més habituals d’aquests pacients amb COVID-19 persistent.

    Malgrat que cada vegada hi ha més coneixement sobre el coronavirus, la seva simptomatologia i les seqüeles que provoca a través del seguiment dels pacients un cop han passat la malaltia, encara queden molts interrogants per resoldre. “Amb una malaltia nova com el coronavirus els especialistes hem de tenir la ment molt oberta a què puguin sorgir nous símptomes i noves seqüeles”, assenyalava el doctor Manuel Cervantes, cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell en una entrevista a aquest diari. Ara per ara, els pacients l’únic que poden fer és assistir a rehabilitació, fer els exercicis recomanats pels professionals i seguir les indicacions dels metges de capçalera i especialistes per una millor i més ràpida recuperació.