Just Deploy It!

Etiqueta: cures

  • Laura Baena: “Ens han enganyat amb això del ‘temps de qualitat’”

    Laura Baena ha participat recentment, juntament amb Laura Rojas-Marcos, en una conferència organitzada per EduCaixa a Madrid sota el títol ‘Escola i família: educar junts en positiu’. El tema sobre la taula era el desenvolupament d’una educació emocional sana. Hem volgut parlar amb Baena sobre els vímets per a construir aquesta educació emocional en el binomi col·legi-família que, encara que en la majoria de les ocasions funciona bé, també té tibantors que cal llimar.

    En la jornada en EduCaixa, has compartit espai amb Laura Rojas-Marcos per parlar de la col·laboració col·legi-família per a desenvolupar una educació emocional sana. Quins són els fonaments d’aquesta educació?

    Crec fermament en l’equip que hem de fer escoles i famílies perquè és clau per a una bona educació dels nostres fills i filles, que són el futur. Els nens i les nenes, com diu la meva companya i educadora Sonia López, han de ser testimonis de la bona entesa entre professors i famílies, i això no sempre és així. Per a mi, hi ha claus fonamentals, com obrir espais de diàleg, activar l’empatia i facilitar la comunicació. La meva companya de conversa Laura Rojas-Marcos va parlar d’una cosa molt interessant: la relació dret/deure. Crec que a vegades les famílies ens centrem en “tenim dret a saber, al fet que ens tinguin en compte”, però també hem d’activar el deure perquè conreem relacions sanes. I d’altra banda, crec que les escoles han de fer un esforç de ser conscients de la realitat de les famílies, obrir nous canals de comunicació, ser més flexibles en horaris i mostrar l’escola com un espai obert a les mares i pares. To això, amb la finalitat que hi hagi una confiança interpersonal, una corresponsabilitat entre els dos agents, que al final serà clarament per millorar la relació i l’educació dels i les alumnes.

    Com haurien de treballar docents i famílies per poder realitzar aquesta educació emocional sana?

    Amb una major escolta activa i millorant la manera en la qual ens acostem l’un a l’altre. Crec que moltes vegades ho fem des de la crítica en negatiu, enfrontant-nos, quan realment si ens parem a parlar, des de l’empatia de conèixer la realitat de l’altre, aconseguim una comunicació molt més compassiva i col·laborativa, que crec que falta entre escoles i famílies. En la xerrada en Caixaforum, una de les Malesmares allí presents va dir: “No ens enfoquem tant en el que hem de fer nosaltres sinó a comptar amb els nens i les nenes”. Queda molt per treballar una educació emocional, on el nen i la nena se sentin escoltats i valorats, on treballem no sols una educació emocional general, sinó personalitzada. Però per a aquesta educació emocional sana, en valors que volem tant educadors com mares, són necessaris més recursos, ràtios més baixes i un canvi en el model educatiu que no s’està donant. Sempre parlo pensant en l’educació pública. Sé que hi ha projectes de col·legis que inclouen metodologies noves, més basades en el talent, les emocions, l’emprenedoria… però això ha d’arribar a l’educació pública.

    La relació entre la vida i la feina no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte

    Com creus que afecten les dificultats de la conciliació família-feina en aquesta educació emocional sana? Penso en jornades maratonianes de feina, d’extraescolars, etc.

    Afecten moltíssim en tots els aspectes que estem parlant. D’una banda, en la relació famílies – escoles. Els educadors es queixen i es frustren de fer activitats en les quals les famílies no participen, moltes vegades posen el dit acusador de: “A les famílies no els importa”, sense pensar en el que et deia: la seva realitat. Aquesta mare pot participar en una activitat del col·legi? No vol o no pot? Siguem conscients que el sistema, les estructures i el model laboral dona l’esquena a la maternitat, a la criança, a l’educació i fa impossible tenir un paper actiu, participatiu en la vida del col·legi. Aquestes jornades maratonianes no et deixen temps per a l’associacionisme, estem sobrevivint, no conciliant i, a més, això perjudica l’educació emocional que ens agradaria fomentar a casa i no podem. Ens han enganyat amb això del “temps de qualitat”, els nens i les nenes necessiten temps, temps que no tenim. Perquè això funcioni i puguem fer equip s’ha de corresponsabilitzar tota la societat. La falta de temps ens porta a una societat sense futur i a molta culpa, frustració a les mares, que som les principals responsables de la cura, la criança i l’educació. Set de cada 10 dones se senten soles davant la criança dels seus fills i filles, segons el nostre estudi “Les Invisibles”. La relació entre la vida i la vida no funciona i això perjudica l’educació, sens dubte. Després ens tirem les mans al cap en veure les dades de la natalitat a Espanya. On estan les polítiques de família, conciliació i natalitat?

    Com apuntaves, quan parlem de famílies, en realitat, volem dir mares. Per què els homes no es corresponsabilitzen de l’educació de les seves filles i fills? Quins efectes té en l’educació emocional de nenes, nens i adolescents que els seus pares no es responsabilitzin prou, almenys, a vegades?

    La corresponsabilitat no existeix a Espanya. I hi ha molta confusió, seguim ancorats en el “ell m’ajuda”, “comparteix tasques en la llar, recull als nens/as del col·le, va a la compra”… No, això no és corresponsabilitat. I molts no arriben ni a això. Corresponsabilitat és compartir també les tasques invisibles, la planificació de les vacunes i extraescolars, l’organització de les vacances, la gestió del dia a dia, la càrrega mental, els grups del WhatsApp del col·le, les festes infantils, les disfresses i la cura quan el nen o la nena es posa malalt. Quan un fill emmalalteix, només un 8% dels homes interromp la seva jornada laboral. Aquesta dada, per donar una, ens reflecteix el panorama que vivim. Som nosaltres, les dones, les mares, les que, esgotades, suportem la cura i les feines de casa, però és que a més gestionem emocionalment tot el que passa a casa i ens encarreguem d’acompanyar els nostres fills i filles en el dia a dia a nivell emocionis. Això provoca un cost en les dones altíssim.

    Jo recordo un dia que una Malamare em va dir: “Li he dit a la meva parella (que era home) que la seva falta de corresponsabilitat afecta la meva salut mental” perquè no hi havia manera que prengués consciència. Les dones hem de delegar més, exigir la seva quota de responsabilitat i ells han de renunciar als privilegis i exercir de pares, cuidadors i educadors per responsabilitat, per dret, per gaudi i no per obligació. Fa poc vaig fer una xerrada en classe de la meva segona filla (8 anys) i a la pregunta: “Qui fa les coses a casa?”. La majoria (menys 2, una d’elles la meva filla) van dir: la mamà. Estem molt lluny. Per a mi, és clau que els nens i les nenes tinguin de referents els seus dos progenitors, si els tenen i es responsabilitzen, clar. Però més enllà d’això, és que és un tema de justícia social i igualtat. No és només per la seva educació sinó per nosaltres, per la salut mental de les dones. Per educar bé, cal estar bé. Hem de compartir, hem de sentir-nos menys soles, hem de tenir temps propi i autocuidar-nos. Cal fer més tribu.

    Allargar els horaris escolars és un pegat. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem

    Un punt habitual de fricció entre escoles i famílies té a veure amb els horaris escolars. Què et sembla aquest debat? On estaria, almenys en part, la solució?

    L’enfocament des de les institucions d’aquest tema és erroni. Es planteja allargar els horaris escolars com a solució i no ho és. Allargar els horaris escolars és un pegat, un pegat que ajudaria moltíssimes famílies que no poden seguir endavant, que han de pagar la cura, tirar d’àvies o renunciar a salari o a la seva feina per poder conciliar. Un pegat que diu molt poc del compromís polític que esperem. Perquè són els horaris laborals els que haurien d’adaptar-se als escolars. El model laboral així no funciona. No es tracta d’obrir els col·legis tot el dia per mantenir el sistema productiu i que les mares puguin treballar jornades infinites, arribant exhaustes a passar a buscar els nens. La gran renúncia de les mares no es frena amb això.

    Dit això, sí que crec que els col·legis han de plantejar opcions per a famílies en situacions especials, per a dies no lectius, per a vacances. Però urgeix revisar el model de jornades inflexibles que tenim a Espanya i donar el valor que es mereixen les cures i la maternitat. Cal reconèixer-la socialment i abordar la conciliació des de totes les perspectives, impulsant un Pla Nacional per la conciliació, com exigim des de l’Associació Jo no renuncio. Avui dia conciliar és un privilegi pagat, més encara quan arriba l’estiu i la “conciliació” de nou salta per l’aire, amb campaments prohibitius per a moltes famílies, sense places públiques, fent malabars, agafant permisos sense sous o renunciant, sempre renunciant, nosaltres.

  • Luis Rojas Marcos: «Els nens que creixen en ambients xerraires funcionen millor a l’escola i la universitat»

    Luis Rojas Marcos (Sevilla, 1943) és, segurament, un dels espanyols que menys presentacions necessiten. El seu nom ronda en l’imaginari de gairebé tothom com un dels psiquiatres més importants del món. Fa més de 50 anys que viu a Nova York, on ha ocupat càrrecs tan importants com el de gestor del sistema sanitari públic de la ciutat, precisament en el moment més dur de tots, l’11-S. És autor d’una gran quantitat de llibres i és, precisament, l’últim que ha publicat el que justifica i facilita aquesta entrevista: Estar bien aquí y ahora (HarperCollins, 2022). Un volum de prop de 300 pàgines en les quals l’autor desgrana els elements que constitueixen la nostra sensació de benestar, de felicitat, aquells que la impedeixen i algunes de les coses que podem fer per millorar les nostres vivències. No és, en qualsevol cas, un receptari o un pas a pas per ser feliç. Rojas Marcos és moderat i en més d’un moment de l’entrevista (per videoconferència) parla del que ha après preguntant durant els seus anys de treball.

    Tenint en compte el títol del llibre, Estar bien aquí y ahora, què és estar bé des del teu punt de vista?

    Una cosa que vaig començar a pensar per escriure el llibre, a principis de la pandèmia, és que el fet d’estar bé és quelcom molt subjectiu. Cada persona està bé a la seva manera. Quan preguntes, hi ha persones que et diuen que estar bé és la tranquil·litat; d’altres inclouen que els seus éssers estimats estiguin bé: “Jo és que no puc estar bé si els meus éssers estimats no estan bé”. Altres s’enfoquen en els plaers diaris, oi? Un bon menjar, el sexe, els sentits, les sensacions positives. I altres, el fet de sentir-se amb confiança, d’haver aconseguit algunes metes o un cert sentit de seguretat.

    També incloc, perquè em va sorprendre una mica, a les persones que utilitzen el fet d’estar bé com una expressió de cortesia. “Jo estic bé, tu estàs bé”. Però ho fan, a més, d’una forma en la qual prefereixen no entrar en els detalls. “Jo estic bé, no em preguntis més que ja amb això faig”.

    Aquesta part subjectiva crec que és molt important perquè a la història, quan llegim sobre la felicitat, veiem que hi ha influït molt el que n’han dit els líders socials i religiosos: “Per ser feliç has de fer això, això o això”. T’imposen les condicions per estar bé o sentir-te satisfet amb la vida. No obstant això, hem vist que aquestes imposicions no ajuden perquè per assabentar-nos bé són les persones les que han d’explicar què és estar bé. I són sentiments molt importants, sobretot quan no tenim aquest sentit de futur, perquè enfoquem el present, però el factor subjectivitat és essencial.

    Parles del sentit de futur, que també tractes en el llibre en relació a la pandèmia i al confinament. Com ens pesa a l’hora d’estar bé el fet de no tenir el sentit de futur?

    És un factor important. El sentit de futur comença ja als 3-5 anys. Els nens ja parlen del que faran més tard o demà; i els adults, si escoltem les nostres converses, ja siguin amb nosaltres mateixos o amb uns altres, més de la meitat del que parlem té a veure amb el que farem més tard, fins i tot un any, a l’estiu o quan estalviï o quan acabi la carrera. El sentit de futur és fonamental. No el pensem, no tendim a parar-nos en això, però és la normalitat.

    Quan la incertesa ens envaeix, com ha passat amb la pandèmia, canvia la nostra vida. D’aquí la reacció d’enfocar l’aquí i l’ara i el què faré avui si no puc sortir de casa perquè hi ha un confinament, com m’arreglaré per seguir amb la meva vida. No penso en què passarà a l’estiu perquè estem confinats. Això té impacte important en les persones i d’aquí ve el fet d’enfocar la situació immediata, per això vaig afegir al títol “aquí i ara”. És veritablement el que ens importa. De fet, quan escrivim un correu comencem sovint amb un “espero que estiguis bé”, cosa que abans no fèiem. Enfocar el present i oblidar-nos del futur ha estat un canvi important en aquesta pandèmia.

    I això com ens afecta si som éssers que pensen en el futur? Estem preparats per pensar només en l’aquí i l’ara?

    No, no ho crec… El sentit de futur ha canviat a mesura que la humanitat ha avançat i l’esperança de vida s’ha pràcticament duplicat en els últims 100 anys. I al costat de l’esperança de vida també el sentit de futur ha jugat cada vegada un paper més important. El sentit de futur s’ha correlacionat amb els anys i l’avenç de la humanitat.

    Ara la vida és llarga, ens dona temps a tenir diverses relacions, a planificar i naixem amb aquesta idea. Jo tinc 79 anys i amb els anys penso menys en el futur, gairebé sense adonar-me penso més en el passat, en els meus records. Veig fotos del passat… El present juga un paper important, però el futur ja menys a la meva edat… No és una decisió que prengui, sinó que automàticament el passat té més importància i el present també. A mesura que creixem passa això.

    I si parlem d’adolescents, el futur per ells és molt important, per això aquesta pandèmia o situacions com una guerra o una tragèdia a llarg termini afecten les persones joves d’una forma important.

    Cada persona està bé a la seva manera, però al llarg de la història veiem com els líders socials i religiosos ens han imposat les condicions per sentir-nos bé

    Ja que parles d’adolescents. No sé si saps que el suïcidi és una de les primeres causes de mort entre les i els adolescents. No sé si els anys de crisi econòmica o la pandèmia o la suma de totes dues coses ha deixat els joves amb una sensació d’incertesa tan gran que veuen en el suïcidi una sortida factible.

    Efectivament, la incidència del suïcidi ha augmentat a Europa i els Estats Units. M’ajuda posar-ho en un context estadístic. Espanya és dels països on el suïcidi és menys freqüent. Estem parlant de xifres molt baixes comparades amb altres societats o països. El suïcidi està en xifres més o menys de 4 per cada 100.000 habitants.

    El que sí ha ocorregut és un augment entre els joves del consum de drogues barrejades amb alcohol. Els opiacis, per exemple el fentanil, estan molt més a mà, amb una facilitat increïble. El negoci de les drogues és impressionant i la facilitat amb la qual joves, sobretot, tenen accés a drogues molt fortes. Quan dic drogues hi incloc medicaments: per dormir i per al dolor sobretot, que ara es barregen amb altres substàncies com el fentanil i altres anestèsics. Això ha estat un factor important.

    Sé que hi ha hagut una comissió en el Ministeri de Sanitat a la qual em van convidar a participar per parlar del tema del suïcidi. Ara teniu un telèfon, relativament nou, per a l’ajuda; però és important, quan parlem de suïcidi, parlar dels mètodes que s’usen per cometre’l. Una fórmula important de disminuir el suïcidi, a part de la intervenció psicològica i assistencial, és limitar l’accés, per exemple, aquí als Estats Units, a les armes de foc.

    A l’hora d’entendre el suïcidi és important, a més del problema existencial dels joves als quals els ha afectat aquesta falta de sentit de futur més que a les persones grans, també aturar el mètode. I sí, podem parlar de tot això, però els Estats s’han de fixar amb la facilitat amb la qual s’accedeix a certes coses. I quan entrem en el món de les drogues i els medicaments, hem de parlar dels accidents. El jove acaba matant-se, no perquè vulgui suïcidar-se, sinó perquè ha pres una droga que li ha causat la mort. I això és més freqüent que el mateix suïcidi. Això crea un altre problema. No sabem si aquesta mort és un error, un accident o un moment de desesperació. Entra aquest altre dilema. Per això, la informació és important entre els joves: aquestes drogues es barregen amb altres molt més potents.

    Espanya és un dels països on es consumeixen més antidepressius. No sé si això ens ajuda a estar bé de veritat o estem sobremedicant situacions que podrien tractar-se d’una altra manera.

    No hi ha dubte que la venda de fàrmacs és un negoci. Òbviament. La indústria farmacèutica és una de les més potents. A Europa, per exemple, no es permeten anuncis a televisió de fàrmacs per als quals fan falta receptes. Als EUA, a les 7 de la tarda, quan veiem les notícies, és increïble. A més, entra el factor artístic: apareixen actors i actrius somrients que et parlen de com de bé els fa sentir aquesta medicina per a la qual necessites receptes. Després et posen els efectes secundaris, però ho fan molt ràpid. Als EUA, els morts amb opiacis han portat a judici a la indústria, que ha hagut de pagar milions i milions a famílies i institucions perquè s’ha demostrat que venien i fomentaven l’ús i abús de tota mena de medicines.

    I les medicines són molt útils en el món de la salut mental. Per mi, la depressió és una de les malalties més terribles, perquè ens roba l’esperança i sense esperança és difícil viure. I el tractament és una barreja de medicació i teràpia. És el més efectiu. Però, clar, podem tenir dificultat per dormir i comencem a prendre alguna cosa per poder fer-ho. En moments de crisis és important dormir, però el nostre cos es fa dependent d’aquestes substàncies que són químicament poderoses. Deixar de prendre la pastilla per dormir ens pot provocar aquesta necessitat química perquè hi ha una habituació gairebé mecànica. Amb les pastilles per dormir o les medicines per al dolor passa el mateix. Si no ho sabem és un problema, per descomptat. Cal anar amb compte amb la informació que donem a la societat, joves i adults. Cal informar dels aspectes positius i negatius dels medicaments.

    Quan em pregunto sobre l’evolució de la humanitat, la variable més important és l’esperança de vida: si estem morts no podem fer res per estar bé

    Al llibre hi ha una divisió entre les coses que ens ajuden i les que no a estar bé. Entre aquestes últimes, trobem l’estrès, la por, l’ansietat, la tristesa, la indefensió… A mi tot això em sona a coses que estan molt en el dia a dia, sobretot en aquests moments. ¿Estem millor com a societat ara que fa uns anys, malgrat que jo pugui ser més pessimista?

    No hi ha dubte que la incertesa ara és més gran que fa 10 anys, encara que en el passat hàgim tingut epidèmies de tota mena en les quals morien més persones. Quan em pregunto sobre l’evolució de la humanitat, la variable mes important per a mi és l’esperança de vida, perquè si estem morts no podem fer res per estar bé. Si mirem aquest factor, no hi ha dubte que hem millorat moltíssim. I la dona espanyola és la que més anys viu després de les japoneses: de mitjana, 86 anys, l’última vegada que ho vaig mirar. I l’home, 83 anys. Per mi, aquest és l’indicador més important. Per començar cal estar vius. Després estarem millor o pitjor.

    Una altra de les coses que passa a Europa i a Espanya és que socialment tendim a utilitzar la queixa com a instrument útil a l’hora de conversar. Ens costa treball anar a un lloc i dir que estem bé o que som optimistes. Ens costa dir: “Jo crec que la cosa va millor”. Si jo et pregunto, Pablo, del 0 al 10 què et dones de satisfacció amb la vida en general, avui?

    Un set.

    Un set, un notable. Bé. Aquesta és la resposta que rebo habitualment: un 7, un 8 i mig… Em diuen que tenen sort, que si la meva dona m’estima, que els meus pares m’ajuden… et donen el seu motiu. Però després, quan els sents parlar, tot sembla que va a malament. Vull dir que l’aspecte cultural té un paper important. Ho noto molt perquè aquí, on porto 53 anys de la meva vida, als Estats Units i Nova York concretament, es presumeix d’optimisme. Aquí, si vas a una entrevista de treball, et preguntaran com et consideres. Òbviament, has de dir optimista. No diguis, ni tan sols, realista. La felicitat està glorificada de manera que en un estudi entre persones creients, milers d’elles, la majoria pensava que com més feliç ets, més probabilitats tens d’anar al cel. Em va cridar l’atenció perquè quan jo creixia a Sevilla l’única manera d’anar al cel era sofrint o sortint de nazareno per Setmana Santa, descalç. Aquí hi ha una cultura individualista. Si algú diu que és feliç un es pregunta com ho ha fet per ser feliç, que s’ho mereix. Si parlem amb un sensesostre li preguntarem què ha fet per a acabar al carrer, explica’m la teva vida per saber com és que ets aquí. A Europa no li diríem això, sinó que ens preguntaríem què ha fet la societat. Aquí hi ha una visió més col·lectivista i als Estats Units ets tu; si t’ha sortit bé, tens el mèrit, encara que t’hagin ajudat.

    En el llibre fas algunes anotacions sobre la importància de ser solidaris o de tenir vincles amb uns altres per estar bé, per ser feliç. ¿A l’hora d’estar bé, què té més importància, una cultura més individualista com la nord-americana o una com l’europea, que ho és una mica menys?

    Jo crec que en la felicitat subjectiva, el teu nivell de felicitat no influeix molt la cultura. Sí que hi influeix de com parles de la teva felicitat, com la comparteixes o no. Però a nivell individual hi ha els qui es donen el seu 7 o el seu 8, allí o aquí. La diferència pot ser que als EUA jo ho parli més com un èxit. Però el nivell de felicitat no és superior, sinó que se’n parla més. El nivell de satisfacció amb la vida és personal i a Espanya és molt alt, però es parla menys de com un se sent que aquí. A Espanya, quan preguntes a algú com està, hi ha estadístiques que ens diuen que el nivell és alt.

    El llibre no és un receptari per estar bé o ser feliç, encara que dones algunes pautes de coses que pots exercitar. Podries comentar alguna d’aquestes pràctiques?

    Si algú em pregunta què ha de fer per ser feliç, al llarg dels anys he après que el millor és preguntar-los de tornada: digues-me tu què és el que et fa sentir-te bé, ho escriurem, i veurem com ho treballem. Si mirem els llibres antics sobre la felicitat ens deien que les persones felices eren els joves, els que tenen estudis, els qui tenen una parella… Tot això està imposat pels líders religiosos i filosòfics. Avui sabem que cal preguntar, no imposar. Basant-me en el fet d’haver preguntat i pel que he vist al llarg dels anys, per exemple, sé que a les persones que comparteixen la seva vida, quan se senten bé o quan tenen un problema ho parlen, els acostuma a ajudar. Si haig de donar un consell, basant-me en el que em diuen, és que compartir les teves penes i alegries ajuda molt. Els nens que creixen en ambients xerraires funcionen millor a l’escola i la universitat. Escoltar paraules t’ajudarà. Parlar i parlar-nos bé seria un consell.

    Què has de fer per ser feliç? Digue’m tu què et fa sentir bé, ho escriurem i veurem com ho treballem

    L’altre consell és fer la llista del que et fa sentir bé i després, d’un en un, anar fent el que puguis. Sabem que al llarg de la vida, els moments de solidaritat ens ajuden. Està demostrat. En accidents d’avió o grans desastres, la persona que ajuda a una altra resisteix millor el pànic perquè enfoca millor l’atenció sobre com ajudar a un altre. Els actes solidaris, o el voluntariat, encara que sigui una hora a la setmana, sabem que ajuda. Però, clar, si no tens temps per això, aquest consell potser no és útil per a tu, encara que sigui bo saber-ho.

    També sabem que el fet d’oblidar ens ajuda a perdonar. O buscar informació en moments d’incertesa, clara i fiable. I una cosa tan important com és prendre decisions i posar el control dins d’un mateix: jo puc fer quelcom per millorar la meva vida. Pensar: “Que sigui el que déu vulgui” no sembla que ajudi. I dins del fet de pensar que jo puc fer alguna cosa millorar la meva vida, entra també la possibilitat de demanar ajuda. És curiós que, de vegades, un ho passa malament però no ha pensat a demanar ajuda. Pensant en el tema de la salut mental, encara té l’estigma, desafortunadament. En el camp de la salut física ens costa menys treball anar al metge o preguntar-li a algú. Adonar-nos quan necessitem ajuda o informació és un altre pas important.

    No et robo més temps, però això que dius em remetia a una cosa que et vaig llegir en una entrevista. De vegades se’ns oblida fer aquest exercici gairebé de valentia de demanar ajuda, de vegades sembles menys si necessites del suport d’altres persones.

    El fet d’explicar el que et passa t’ajuda perquè et sents a tu mateix. L’explicar-te en veu alta, encara que t’hagis de tancar en una cambra perquè no et sentin. Això és una altra de les conseqüències de la incultura o del no saber: la idea que parlar-se a un mateix és un problema és totalment equivocada. Hi va haver una demonització al fet de parlar sol. Això és un gran error. Quan anava al col·legi a primària m’ensenyaven a parlar: demana les coses si us plau, dona les gràcies, no interrompis. Però ningú et deia que quan et parlis a tu mateix et tractis bé.

    Quan anava al col·legi m’ensenyaven a parlar, però ningú et deia que quan et parlis a tu mateix et tractis bé, ens haurien d’ensenyar a parlar-nos a nosaltres mateixos

    Ens parlem a nosaltres mateixos, cal donar-ho per fet, però no ens ho diuen. Espero que hi hagi una classe on ens ensenyin a parlar-nos a nosaltres mateixos, com ens ensenyen idiomes. És molt important. I abans parlàvem dels adolescents. Es parlen constantment, però han de superar l’estigma de fer soliloquis.

  • La Morada de les cures, el feminisme i el comunitari

    Durant la primavera del 2018, dones de diverses generacions, orientacions i identitats sexuals unides per l’activisme feminista i transfeminista a la ciutat de Barcelona, ​​van prendre la decisió de conformar-se com a cooperativa d’habitatge. Va ser l’inici d’un projecte gairebé utòpic que, 4 anys després, pren una forma tangible.

    A Roquetes (Nou Barris), un barri molt castigat per l’increment dels preus del lloguer, ha començat la construcció d’un edifici que acollirà un model residencial comunitari feminista i LGTBIQ+. “Amb la crisi de materials i pujades gairebé veiem paralitzat aquest moment. Però per sort hem pogut continuar endavant. S’estima que es pugui entrar a viure en un any i mig més o menys”, diu Maria Berzosa, sòcia de La Morada des dels seus principis.

    Més enllà d’un edifici

    “Les persones que conformem el grup compartim trajectòria activista les darreres dècades, però, sobretot, ens vincula la necessitat d’accés a un habitatge en condicions i el desig de materialitzar un projecte de convivència amb altres formes d’organització i sosteniment de la vida i els afectes“, explica Berzosa. I és que La Morada és un projecte col·lectiu que sorgeix de la necessitat d’accedir a un model residencial assequible i sostenible en un context d’emergència residencial.

    El punt diferencial amb altres projectes d’habitatge cooperatiu és que La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear. Per tant, l’edifici va més enllà d’una oferta d’habitatge, és una cooperativa comunitària del sosteniment de les cures: “a La Morada ens proposem generar un model comunitari de redistribució de les cures i els afectes més enllà de la imposició única del model familiar i de parella”, diuen des de la iniciativa. Maria Berzosa concreta que, en un nivell material, el projecte suposa la col·lectivització de tasques, acompanyaments, atenció a les necessitats quotidianes d’alimentació i higiene, necessitats físiques i de salut, cura d’animals, criança… i suposa també el respecte a l’autonomia i la necessitat de soledat de cada persona. Més enllà d’això, puntualitza un element important per a les sòcies: “La Morada també és una via d’escapament per sortir de la roda de l’especulació. Aquest solar era un sòl privat que seran habitatges protegits, de HPO (Habitatge de Protecció Oficial)”.

    La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear

    Per dur a terme la xarxa de cures comunitàries i els valors de la iniciativa pròpia, la concepció de l’arquitectura ha estat primordial. El disseny dels espais va en la línia de posar en perill la tradicional construcció d’habitatge concebut per a un model nuclear. S’han prioritzat espais de connexió a través de la vinculació de les cuines entre si a través de grans vidrieres, galeries a cada planta que dirigeixen espais comuns com patis, terrasses, local polivalent i la cuina comunitària. Dins del que anomenen “habitatges privatius”, els dormitoris i espais d’intimitat queden més lluny del que és comú, generant així un diàleg constant entre els espais propis i els col·lectius. A més, a la recerca d’uns valors L’edifici ha estat dissenyat per la cooperativa d’arquitectes Lacol, que han cercat adaptar al màxim possible les necessitats de la iniciativa, l’accessibilitat (per evitar una arquitectura capacitista) i les unitats de convivència a llarg termini.

    Disseny de futurs espais comuns a La Morada | Lacol

    Contra l’ús especulatiu del sòl

    El projecte de La Morada consta de 12 habitatges, els quals explica María Berzosa que estan tots estan ja assignats: “tenim una llista de sòcies expectants que en cas que es quedi lliure algun habitatge tindran possibilitat d’entrar a la cooperativa com a convivent, la cessió d’ús del sòl on es construirà La Morada és per 65 anys”, puntualitza.

    La Morada ajuda a recuperar sòl privat cap a la via cooperativa i contribueix a fer front a l’ús especulatiu del sòl: s’edificarà a un solar buit que va ser comprat del mercat privat per La Dinamo Fundació i que després va cedir a La Morada a través d’una convocatòria oberta. “El tema preus no deixa de ser com una hipoteca tradicional, només que en comptes de demanar-la de manera individual és la cooperativa qui la demana. I per descomptat a banca ètica, en el nostre cas amb Coop57. Quan entres a viure a la cooperativa cal posar una aportació inicial i després hi ha unes quotes mensuals, que encara no estan definides del tot (segurament fins a entrar a viure no en sabrem el preu final). Si en algun moment decideixes deixar la cooperativa, aquesta et torna la teva aportació inicial, però no les aportacions mensuals”, afegeix Berzosa, aclarint a més que necessiten mesures públiques i una important col·laboració publico cooperativa, ja que fins i tot aquests models no són barats, continuen sent molt cars, al mateix preu de mercat.

    Disseny de La Morada | Lacol

    L’exclusió residencial s’acarnissa amb les dones

    “L’actual crisi de l’habitatge també està travessada per les desigualtats de gènere estructurals que situen les dones, i les persones LGTBI, en un lloc de més precarietat, incrementant així les dificultats d’accés a l’habitatge i les situacions de vulnerabilitat”, expliquen les sòcies de La Morada. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, publicada per l’INE el mes de juny passat, la bretxa salarial efectiva a Espanya se situa en un 18,7%. Els homes cobren de mitjana uns 5.175 euros anuals més que no pas les dones.

    Des de la fundació Arrels, apunten que a la ciutat de Barcelona un 8% de les 5142 persones en situació de sensellarisme són dones. Concretant-ne més, un 0,3% són dones trans i un 0,3% persones no binàries. Cal destacar que l’afectació diferencial és un element cabdal a l’hora de fer una lectura sobre la situació concreta de les dones cisheterosexuals i LGBTIQ+.

    Sòcies de La Morada al solar on actualment s’han iniciat les obres | Dinamo Fundació

    La Fundació Atenea publicava l’estudi “els processos d’inclusió social des de la perspectiva de gènere”, on a través d’entrevistes a persones en situació de sensellarisme trobava diferències notables en el discurs entre homes i dones. Quan a elles els deien que continuessin la frase “el carrer és…”, alguns dels conceptes més repetits van ser: “molt dura; amb els meus fills/la meva filla; mala vida; passa de tot; és perillosa; em veu tothom; vaig estar un mes; han estat violades; es pateix; sola; són covards; patim insults i homofòbia; més risc; prostitució”. La percepció del perill i la violència patriarcal és transversal a la narrativa de les dones que acaben arribant a aquesta situació, per això, una gran part busquen protecció en albergs o entitats per evitar dormir al carrer.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge, i és que l’Enquesta de Benestar psicològic i exclusió residencial que es publicava a l’estudi “Cuando la casa nos enferma II”, mostra diversos factors que apunten a una precarietat residencial més gran entre les dones: “les persones que no compten amb ascensor al seu edifici són majoritàriament dones (63,9%). El 2,1% de les dones ha arribat a quedar-se sense subministraments energètics (aigua, llum, gas) per problemes econòmics, davant de l’1,6% dels homes; per la qual cosa la pobresa energètica i les seves conseqüències impacten també més les dones. En darrer lloc, el 12,3% de les dones ha tingut alguna plaga a casa seva, davant del 8,9% dels homes”.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge

    L’accés a la propietat és més difícil per a les dones, a la ciutat de Barcelona un 25% viuen en règim de lloguer, xifra més baixa per als homes, que tenen un percentatge més gran d’habitatge en propietat. Un 27,9% dels barcelonins i un 44% de les barcelonines es trobarien en situació de pobresa si s’haguessin de sostenir només amb els seus propis ingressos, segons dades de l’informe “el gènere en xifres” de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta dada és clau per entendre un altre element de discriminació que facilita la feminització de la pobresa, i és que cal tenir en compte que aproximadament 8 de cada 10 llars monomarentals estan encapçalades per dones, segons l’Enquesta de condicions de vida (INE, 2020) ). A més, a Espanya, més de la meitat d’aquestes llars presenten dificultats econòmiques per fer front a despeses imprevistes relacionades amb l’accés a l’habitatge, davant del 35,4% del conjunt de llars a Espanya.

  • Cuidadores sobrecarregades

    Gairebé la meitat de les persones que cuiden d’altres persones dependents són familiars directes (un 48%) i en un 89% dels casos es tracta de dones, segons dades de Creu Roja fetes públiques el Dia de les Persones Cuidadores, 5 de novembre.

    Per a l’ONG, “la cura de les persones dependents es conjuga en femení, singular i privat”, i argumenta que el 62% de les persones que cuiden dependents passen més de sis hores al dia fent aquestes tasques, cosa que repercuteix en la manca de temps lliure i afecta la salut física i mental. A això cal sumar que en el 64% dels casos, les cuidadores i els cuidadors no professionals treballen també fora de casa.

    La fatiga, el mal d’esquena i a les articulacions, la frustració, la impotència, la depressió, la soledat, la culpa, l’ansietat, l’estrès o l’insomni són alguns dels principals problemes de les cuidadores davant la creença que no poden arribar a tot.

    Des de la Creu Roja remarquen que l’esforç de les cuidadores no està prou reconegut, ja que només una de cada dues troba el suport i el reconeixement social. Per això, reivindica en el Dia de les Persones Cuidadores, el 5 de novembre, que cal ampliar l’oferta formativa del sector, reduir les llistes d’espera, agilitar els tràmits burocràtics i sensibilitzar la població de la importància de les cures.

    La responsable a Creu Roja de projectes d’Atenció a Persones Cuidadores, Aurora González, destaca que no tot és negatiu en el sector i que les cuidadores tenen un gran sentit de la humanitat i la dignitat de la persona:  “Cuidar a algú també significa intensificar llaços, aprendre a fer coses noves… la cura i el que suposa cuidar és una feina important, seriosa i compromesa, però té la seva part positiva”.

    Entre les propostes de l’entitat, hi ha el projecte ‘Atenció a persones cuidadores’ per tal de donar un respir a qui cuida dels altres. Fan tallers, sessions informatives i trobades per compartir experiències. “Gràcies a aquest espai”, explica González, “se’ls dona l’oportunitat que facin altres activitats, mentre que Creu Roja es queda cuidant la persona dependent”.

    D’aquesta manera, poden aprofitar per fer tasques quotidianes com anar a comprar, fer un passeig o desconnectar amb alguna activitat que li agradi.

    Targeta cuidadora

    Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa una targeta cuidadora, que és gratuïta i vol facilitar la vida quotidiana a les cuidadores proporcionant informació i diferents recursos de biblioteques, hospitals i centres esportius, entre altres serveis.

    Aquesta nova targeta, que es va crear al setembre, té un telèfon emocional les 24 hores del dia, el 936 420 124. També hi ha un suport psicològic telefònic per a les treballadores de la llar i de les cures de dilluns a diumenge entre les 6 del matí i la mitjanit, el 900 505 805.

    La targeta cuidadora és una iniciativa pionera que vol fer la vida més fàcil a les cuidadores

    Per tal que les cuidadores tinguin moments de respir, la targeta oferirà serveis d’entitats especialitzades. De manera inicial, hi ha acords amb l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i l’Associació Contra el Càncer a Barcelona (ACC).

    Algunes farmàcies oferiran gratuïtament un sistema personificat de dosificació per revisar la medicació de la gent gran cuidadora, i els mercats municipals habilitaran zones tranquil·les els matins dels dimecres per tal que les cuidadores puguin comprar de manera més fàcil i fins i tot puguin estar acompanyades per les persones que cuiden.

  • L’alumnat que rep atenció educativa domiciliària s’ha triplicat en deu anys

    La situació actual és crítica. Ho expliquen fonts del grup de treball de l’Atenció Educativa Domiciliària del Departament d’Educació. Crítica perquè, malgrat que la corba de casos s’ha enfilat, la seva estructura segueix sent ínfima. A Barcelona ciutat hi ha al voltant de 250 infants i joves escolaritzats a casa, però el servei el formen 9 docents de forma estable (3 de primària i 6 de secundària), als quals se sumen al voltant d’un centenar de docents domiciliaris passavolants que surten de la llista de la borsa d’interins i substituts, i que no tenen cap experiència ni preparació pel que suposa atendre alumnat amb problemes greus de salut. A la resta de SSTT només el Vallès Occidental disposa d’un equip estable.

    Al llarg dels últims anys, el nombre d’infants amb atenció domiciliària havia anat augmentant de forma progressiva, fins que va arribar la pandèmia i la xifra es va disparar, segons es pot veure en la següent gràfica amb dades facilitades pel Departament d’Educació. Segons aquestes fonts, l’increment s’explica perquè, arran de la covid, el curs 2020-21 el Departament va ampliar els criteris pels quals és possible sol·licitar l’atenció educativa domiciliària. L’any passat es va experimentar un lleuger decrement, del 17%, que el Departament atribueix a la baixada de demanda de casos relacionats amb la vulnerabilitat de la covid19.

    Docent inexpert amb l’infant més vulnerable

    Normalment, l’AED consisteix en una visita a casa d’un docent de dues hores diàries, de dilluns a dijous. 8 hores setmanals.  “En la majoria de casos –explica un membre del grup de treball del Consorci– estem enviant a domicilis persones que no han treballat mai com a docents o que no tenen cap tipus de formació ni experiència amb alumnat malalt ni amb temes de salut mental. Tot i això, aquest professorat posa tot l’esforç i les ganes. Però de veritat que el Departament d’Educació creu que no necessitem especialistes que sàpiguen el que fan, i puguin sostenir professional, psicològica i pedagògicament aquesta tasca?”.

    Aquest docent afegeix que “l’alumnat, nens, nenes i adolescents estan malalts i, per tant, les persones que estem en aquest equip també treballem i convivim amb la malaltia física i la mental. Aquesta última s’ha vist augmentada exponencialment en els últims cursos. Estem parlant de nois i noies amb un nivell de vulnerabilitat extrem, depressions, fòbies, trastorns alimentaris, maltractaments i abusos, intents de suïcidi, càncers, etc. Per tant, podem dir que treballem als domicilis amb el col·lectiu més vulnerable de tot el Departament”.

    Fa gairebé tres anys aquest diari va publicar un reportatge sobre l’AED, amb motiu de la presentació d’un conte escrit per un noi de 12 anys a qui la leucèmia havia apartat de les aules durant pràcticament els nou anys d’infantil i primària, i les reflexions i queixes del seu mestre domiciliari d’aleshores eren exactament les mateixes.

    A l’espera d’estructura legal i pressupost

    A començaments de setembre, en la seva roda de premsa d’inici de curs, CCOO va alertar també de la situació d’al·legalitat d’aquest servei. Fa dos anys que s’espera una resolució del Departament d’Educació que li doni estructura legal, en el qual estaria inclòs també el personal de les Aules Hospitalàries i els Hospitals de Dia. El sindicat reclamava una millora en les condicions laborals d’aquest personal (que no té ni complement d’itineràncies, ni de perillositat del lloc de treball, ni de tutories, ni tan sols la dotació d’ordinador portàtil), i sobretot professionalitzar el servei amb la definició d’un perfil docent amb una formació específica i la creació d’una estructura estable que compti amb un codi de centre i una dotació pressupostària per comprar, ja que “fins i tot molt sovint les treballadores han de pagar les fotocòpies de la seva butxaca i porten jocs i contes que tenen a casa”.

    Una mostra de l’escassa professionalitat del servei és que l’alumnat amb atenció domiciliària comença el curs amb força retràs. Ho relatava a través de les xarxes socials el pare d’un infant amb una malaltia minoritària que necessita respirador per traqueostomia les 24 hores, a més de bomba de nutrició. Aquest curs, tot i haver avançat molt la paperassa, van haver d’esperar fins al 15 de setembre per rebre la primera visita de la mestra domiciliària. 9 dies. Si bé aquest pare afirma que ha conegut casos de fins a 20 dies d’espera.

     

    Els membres del grup de treball de l’AED consideren que són la ventafocs del sistema. “Durant aquests anys –expliquen–, els membres de l’equip estable, a més de la tasca docent, hem coordinat recursos, gestionat xarxes, establert plans de treball, estructurat intervencions, creat documents, ens hem continuat formant, i hem fet recerca d’altres serveis similars inclús a nivell internacional. Però tot i això, continuem sent invisibles”. I afegeixen: “Necessitem que algú ens escolti. Algú que tingui interès pel nostre alumnat i poder decisori per revertir una situació d’emergència com la que estem vivint. El nostre alumnat no pot esperar més”.

  • Cures feminitzades i precàries

    Dos anys després que esclatés la pandèmia i que l’estat d’alarma ens confinés a casa, veiem amb una mirada optimista, com durant aquest temps hem pres consciència de la indiscutible necessitat social i individual de que ens cuidin i de com la majoria de persones que han realitzat aquestes feines durant la crisi sanitària, i durant tota la nostra història, han estat les dones.

    Celebrem que no només ha calat  fort en el discurs polític la importància i centralitat de les feines de cura per a la vida, feines que durant anys i anys s’han invisibilitzat, sinó que han començat a aparèixer serveis i polítiques públiques adreçades a visibilitzar les cures com a responsabilitat col·lectiva i a dignificar el sector professional.

    Tot i posar al centre del discurs la rellevància de les cures, tal i com ja fa temps que defensa l’economia feminista, la dura realitat amb la que ens continuem trobant és que els sectors d’atenció a les persones segueixen sent els sectors més fortament feminitzats, amb els sous més baixos i amb condicions de treball extremadament precàries.

    Ja no parlem quan aquestes feines de cura es realitzen fora del mercat laboral, és a dir, a l’àmbit privat, on són majoritàriament realitzades per dones, moltes vegades sense cap tipus de dret, sense que es reconegui el valor de la feina que realitzen, sense dret al descans ni a la queixa i moltes vegades, abocant-les a diferents situacions d’opressió patriarcals que tenen greus conseqüències sobre la seva salut física i mental.

    Des de la Fundació SURT, treballem per millorar les condicions de vida de les dones i això passa també per realitzar processos de transformació social i empoderament personal que tinguin com a objectiu la millora de l’ocupabilitat de les dones. Aquesta feina, en la que creiem firmament, ha d’anar acompanyada també de polítiques valentes, que apostin per assegurar condicions dignes en tots els sector, i especialment en aquells treballs més feminitzats com el de cures, combatent la segregació vertical i horitzontal i promovent l’equitat.

    La creixent desigualtat social té molt a veure també amb la feminització de la pobresa. Les dones fem feines més precàries, fins i tot cobrem menys per les mateixes feines, a Barcelona la bretxa salarial es situa en un 19%, dada que s’incrementa quan la compares amb altres territoris; les jornades parcials són deu punts major que la dels homes; normalment són les dones les que deixen la feina per tenir cura dels infants i persones a càrrec; el percentatge de dones que no cobren cap ingrés i que per tant, depenen dels ingressos de l’home és també força significativa, etc, etc.

    No és nou dir que tenim reptes socials que semblen cada vegada més difícils, que com a entitats feministes ja fa temps que posem a sobre de la taula i que cada 8 de març sortim als carrers per recordar que la lluita feminista per arribar a la igualtat real no s’atura.

    Des de l’educació, des del tercer sector, però també des de les polítiques d’ocupació, cal apostar per la transformació social, des de la coresponsabilitat de tots els agents, la dignificació dels sectors feminitzats, la redistribució d’oportunitats reals d’ocupació de qualitat en tots els sectors i el reconeixement i posada en valor de les capacitats de les dones. Perquè sí, també cal un canvi de mentalitat, cal trencar barreres i estereotips de gènere que limiten a moltes dones per accedir a ocupacions en sectors masculinitzats i que des de SURT, ens hem proposat capgirar aquesta realitat, impulsant projectes que fomentin l’emprenedoria femenina en el marc de l’economia social i demostrin com les dones són agents actius de canvi.

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • Laura Rodríguez: «Les treballadores de la llar són l’últim esglaó del conflicte de les cures»

    El passat 8 de març, dia de la dona treballadora, sindicats com la CGT situaven entre les reivindicacions per anar a la vaga acabar amb l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. La Coordinadora Obrera Sindical (COS) deien que “les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia”. Des de Feministes Anticapitalistes exigien la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar.

    Ara, davant del Primer de Maig i arran dels múltiples informes i notícies que salten sobre la feminització de la pobresa i com el mercat laboral està segregat i afecta molt més violentament les dones, cal analitzar per què passa això.

    Laura Rodríguez és advocada laboralista i està especialitzada en gènere i igualtat. També és professora a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment, durant molts anys ha estat autònoma i ara forma part de la cooperativa Arrels Advocats. A la web d’aquesta, explica que «la majoria de la seva vida laboral s’ha dedicat a la branca de dret laboral i, en específic, a la defensa de les persones especialment vulnerables i víctimes de la precarietat, com ara les treballadores de la llar, tema al qual s’hi ha dedicat intensament, i fins i tot ha redactat guies informatives per a les institucions. També ha elaborat Plans d’Igualtat en entitats i empreses». Sobre aquests dos punts, entre altres temes, parlem amb ella.

    Una de les teves especialitats és l’estudi i defensa de les treballadores de la llar. Fa poques dues setmanes sortia la notícia que Inspecció de Treball regularitzarà la situació laboral d’unes 30.000 treballadores de la llar a tot l’estat. Es deia que això comportarà recaptar 5,5 milions d’euros al mes en cotitzacions i un increment de salaris de 6,5 milions d’euros. Tot i així, en el moment que s’estima que hi ha a l’estat espanyol 600.000 treballadores de la llar, de què serveix això?

    És el que toca i seria el més just regularitzar 30.000 treballadores de la llar de tot l’estat, però no serveix de res cotitzar aquestes persones, legalitzar-les si de facto no tenen dret a les prestacions que tenen la resta de persones treballadores. És a dir, el benefici directe més gran per aquestes dones és que un cop les acomiadin, les persones que estan cuidant es morin o s’efectuï un desestiment, que és l’únic marc de la relació laboral en què es pot acomiadar per desestiment, aquestes persones tinguin dret a atur. No serveix de res una cotització als efectes dels drets que tenen ara mateix.

    Però per què no s’avança i es funciona a toc d’inspecció i sentència?

    El tema de la inspecció de treball és molt complicat perquè en treballar en un àmbit privat això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili. Per tant, fer-ho no serà tan fàcil. El què estan dient és propaganda. El què s’ha de fer és tenir eines efectives i posar excepcions constitucionals, facilitar el període de prova i sobretot sancionar. Malauradament, l’acció sancionadora davant les famílies que tinguin aquestes treballadores de la llar és l’únic efectiu.

    Si es canviés el marc general de relacions laborals amb els quals es desenvolupa la relació de caràcter especial de treball domèstic, es fomentaria una organització de les dones. A les persones els hi has de donar un incentiu. Ara no hi haurà un augment salarial, de fet, probablement hi haurà un descens salarial. És a dir, les famílies que contracten estan disposades a gastar-se x diners i aquests diners seran els mateixos amb o sense cotització. Aleshores, quin és l’incentiu per les mateixes dones beneficiàries d’això? De què els hi serveix cotitzar per una pensió de jubilació quan igualment estaran molt a prop de la quantitat de la no contributiva? Doncs tu els hi has de dir que, primer, això serveix per pagar impostos i que d’aquí es nodreix tot el sistema del qual es beneficien les persones treballadores i, segon, que tindran una prestació d’atur. Se’ls hi ha de dir que si tu estàs de baixa, tindràs els mateixos drets i garanties que la resta de persones treballadores. Això és molt rellevant.

    La feina d’Inspecció de Treball pel que fa a treballadores de la llar és molt complicada perquè en treballar en un àmbit privat, això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili

    Un informe fixava que el 32,5% de les treballadores de la llar viu sota el llindar de la pobresa a l’estat espanyol. Com s’accepta i per què està legislada així la seva categoria laboral? Entre d’altres, com deies, no tenen dret a cap prestació d’atur, però a més no tenen dret a la jornada màxima de 40 hores setmanals (legalment en poden treballar 60) o no tenen dret a preavís d’acomiadament, veient-se així al carrer d’un dia per l’altre.

    Aquesta legislació especial es tolera perquè antigament sempre s’ha legislat arran de legislació civil i no laboral. La legislació civil iguala les persones en quan al tracte. Un exemple: jo et llogo una plaça de pàrquing i s’entén que les dues tenim els mateixos interessos. Però a la legislació laboral hi ha una premissa d’aquesta prerrogativa que és que l’empresari té els mitjans de producció. Què passa? Que en el cas de les persones que tenen contractada una treballadora de la llar no són estrictament empresàries i aquí és on hi ha el conflicte si es dirimeix en aquest sentit.

    Què fa l’estat espanyol quan entra en democràcia? Diu que d’acord, que sí, que les igualem. Però el 2012, quan s’iguala el règim a règim general dels treballadors, ho inclou dins la relació laboral especial perquè no es podria sostenir econòmicament si no fos així. Es podria sostenir només amb una forta inversió estatal perquè el que no pots fer només és delegar a les famílies.

    Tot això, al final, és l’últim esglaó d’un conflicte. Quan parlem de treball domèstic, parlem en grans termes de persones que cuiden a altres persones de famílies de classe treballadora. Òbviament amb més nivell econòmic, però que tampoc es poden permetre totes les despeses empresarials. Aquí arrosseguem el conflicte de les cures. Si tu tens sanitat de primera qualitat, si tens unes residències gratuïtes, públiques i dignes, automàticament les persones treballadores de la llar disminuiran. Qui segueixi tenint, ja seran persones que tenen el nivell adquisitiu com per considerar-les empresaris. Mentre que siguin les famílies de classe treballadora les què ho fan perquè no tenen accés a pagar una residència, des d’un vessant economicista i a costa d’una tercera persona dona i migrant, no sortirem d’aquest embat. I aquest embat no només es resol a cop d’efecte jurídic en aquest sector, sinó que es soluciona fent una inversió pública en el sector sanitari i de cures.

    Fa un temps que ressona també a les institucions el mantra de posar en valor i cuidar les que ens cuiden. Fins a quin punt això és així si no s’està legislat i la burocratització d’aquestes administracions va com va?

    Legalitzar una persona, contractar-la, no és burocratitzar. Tu en termes normals, ara estem en covid, vas a una administració de la seguretat social i et posen totes les facilitats per fer els papers corresponent.

    Sobre posar en valor i cuidar les que cuiden? El dit ja abans: no serveix de res que fem això si no fem un canvi global en el sistema sanitari i de residències. Si no, no solucionarem res. Una possible solució a això seria que aquestes persones fossin distribuïdes directament per l’administració local o autonòmica com treballadores interines i aleshores hi hauria un control sobre aquestes elles.

    En una altra de les branques on has treballat ha estat en l’elaboració de plans d’igualtat. El 14 d’abril entrava en vigor l’obligació legal del compliment del reglament d’Igualtat retributiva disposat al RD 902/2020 i amb això, a partir d’ara, 8.440 empreses estan obligades a registrar-lo a tenir una auditoria retributiva. Tot i haver tingut temps, fins ara només ho han fet 300 empreses de manera voluntària. A què respon això?

    Respon a la manca de civilització de les empreses, però també dels seus treballadors respecte a aquest tema. I també respon al fet que no hi ha hagut unes sancions efectives per no tenir-les. Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i això, fer plans d’igualtat, vol dir temps i vol dir una inversió. El tema de l’auditoria retributiva és difícil de fer i això ho han de fer persones expertes i suposa una inversió econòmica al final.

    Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i fer plans d’igualtat vol dir temps i inversió

    És suficient el què es va demanar quan es va marcar l’obligatorietat?

    Els plans d’igualtat no són la solució a res, però poden ser la solució a moltes coses. Un pla d’igualtat el que genera és un marc individual per cada empresa. La normativa estatal genera un marc de protecció cap a les dones treballadores, però clar cada empresa té la seva casuística. La potencialitat que tenen els plans d’igualtat és que responen a cada tipus d’empresa: si és una empresa d’automòbils molt masculinitzada, si és una empresa amb vestuaris, amb poca llum, si és una empresa que pot pel seu tipus de producció fer horaris, si és molt feminitzada… És molt interessant que totes les possibilitats d’un pla d’igualtat s’explotin, que no que es faci només un copiar-enganxar amb les coses bàsiques. És important destacar que els plans d’igualtat el què han de desenvolupar són innovacions fetes adhoc per cada empresa.

    Comptant que hi ha una bretxa salarial de l’any 2019 del 22,23% segons les fonts Tributàries… Amb fer plans d’igualtat és suficient?

    És una manera de reduir la bretxa salarial, però realment el tema de la bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. Per tant, cal un canvi cultural. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial. Si no de temes de corresponsabilitat de l’administració i de les unitats familiars a l’hora de la repartició de tasques, perquè gran part de la bretxa salarial respon a la disponibilitat que tenen les dones per treballar. I aquesta disponibilitat sempre ho és en relació a la cura. Mai ho és en relació a l’oci o a la voluntarietat.

    Hi ha nous sectors on s’estan reproduint aspectes de discriminació que històricament s’han donat arreu però també d’assetjament. Un estudi sobre la situació dels riders revelava que les dones pel fet de ser-ho pateixen més robatoris i viuen més casos d’assetjament sexual. Amb tot això, les dones rebutgen treballar en certes zones i certs horaris. En agafar menys comandes, se les penalitza més i treballen menys.

    El primer problema que ens trobem aquí és que aquestes persones no són considerades a tots els efectes treballadores. La legislació laboral és més proteccionista vers l’assetjament sexual i es necessiten menys elements probatoris que no la penal. El primer que hauríem de fer per enquadrar aquest problema és determinant que totes aquestes persones treballen sota el marc d’una relació laboral comuna. És un problema molt similar al del treball domèstic al final.

    Què passa quan les dones entrem en els espais privats? A l’espai públic podem tenir un altre espai o una protecció sigui d’altres dones o sigui fins i tot una protecció més entesa com de l’àmbit públic-estatal-administratiu. Però què passa? Les riders entren a les cases de les persones, igual que les treballadores de la llar. És la lògica patriarcal que permet als homes i els legitima per cometre aquests abusos sigui en forma d’empresaris, sigui en forma de clients.

    Aquestes empreses haurien de tenir un pla contra l’assetjament sexual, però en aquests no inclouen a les riders, només inclouen al personal d’oficina. Per què? Tornem al principi, perquè aquestes riders no són treballadores pròpiament de l’empresa.

    La bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial

    Amb perspectiva de gènere, com s’ha de legislar o què s’ha de fer a nivell jurídic pel que fa a plataformes digitals quan les seves treballadores ho són sovint com a falsos autònoms?

    El què s’ha de legislar en primer lloc és que siguin treballadores i després que aquestes empreses es brindin d’un protocol contra l’assetjament sexual que inclogui no només persones treballadores, sinó també totes aquelles persones que es relacionen amb l’empresa. Siguin clients o proveïdors, per exemple. Si a més cal fer alguna eina com ara que si qui fa l’entrega és una dona rider pugui deixar-ho a baix… Cada empresa sabrà i ho haurà de pensar, però s’ha de fer aquest protocol i s’han de reconèixer com a treballadores.

    Segons les dades de sinistralitat de l’any 2020, els homes pateixen més accidents mortals i no mortals durant la jornada de treball i les dones en tenen més in itinere. Segons l’anàlisi que explicàvem aquí, aquest fet «respon a la major precarietat en la contractació que pateixen les dones, amb una major incidència de jornades a temps parcial involuntàries, que obliguen a compaginar diferents feines i augmentar els desplaçaments».

    La qüestió dels accidents in itinere de les dones respon a les jornades parcials i també a la doble jornada i a la càrrega de mental de treball. Les dones quan estan anant i tornant de la feina remunerada també estan pensant en la feina no remunerada que és la cura de terceres persones, normalment de fills o de gent grans. Que hi hagi més mortalitat dels homes és pel tipus de feina que fan, feines molt més físiques moltes vegades.

    Quines polítiques calen?

    Implementar que l’autoritat laboral sancioni quan no s’hagin complert totes les polítiques de prevenció de riscos laborals. No ho controla ningú això. Respecte a les dones, això és una qüestió estructural i el què s’ha de fer és acabar amb la doble jornada.

    Les dones estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida

    Mentrestant, què s’ha de fer?

    Anar a inspecció de treball. Jo comunicaria qualsevol falta de l’empresa a inspecció de treball. Això respecte a la defensa de la persona treballadora.

    Quines eines tenen les dones en el seu lloc de treball per defensar-se i exigir plans de prevenció si les empreses no en tenen? El 33,7% de les empreses no disposen de pla de prevenció…

    El problema per mi ja no són aquestes xifres, que també. Si no que aquests plans de prevenció no tenen perspectiva de gènere. És a dir no tenim una prevenció en qüestió de càrrega mental de treball, elements psíquics de les tasques treball, respecte a la biologia específica de les dones… No hi ha aquesta perspectiva de gènere amb els plans de prevenció. I bàsicament és perquè hi ha un abús de l’objectivitat humana que, com sempre, és endocèntrica.

    En dos dies arriba la jornada del Primer de Maig, dia del treballador. Algunes organitzacions i entitats volen visibilitzar com ja es va fer pel 8 de març que les dones són sempre a primera línia. És així?

    Les dones sempre estem a primera línia. Però a més a més estem a primera línia en l’àmbit laboral, en l’àmbit de cures no remunerat, en l’àmbit de col·laboració comunitària, en l’àmbit de l’activisme… Sempre, sempre, sempre estem a primera línia. Què passa? Que estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida.

    Quina és la situació actual pel que fa a sindicalisme i lluita donat l’augment de la precarietat i la feminització de la pobresa?

    El sindicalisme sempre ha oblidat a la dona, però les dones sempre han estat amb el sindicalisme, sempre. Aquesta és la diferència. També hi ha una qüestió i és que les feines més feminitzades dificulten la vella forma de sindicalitzar-se. Per això cal trobar noves formes de dur la lluita laboral. Sindicats que no apostin per estructures clàssiques, sinó per estructures no patriarcals.

  • Neix un programa per millorar l’ocupabilitat de dones en situació administrativa irregular

    Aconseguir una regularització administrativa a partir d’una millora en el món laboral és l’objectiu del nou programa que presenta la Fundació Surt. ‘Essencials per les cures’ és l’itinerari formatiu que capacitarà dones que actualment es troben en situació administrativa irregular o que ho poden estar per treballar en el món de les cures.

    «El principal objectiu és laboral: que estiguin en condicions de trobar feina. Ens centrarem en dones que, un cop fet el curs, puguin millorar la seva situació administrativa, que va en paral·lel a la situació laboral», explica Mercè Garau, cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic de l’organització.

    El contingut del programa es basa en l’adquisició de competències en tres grans àrees: comunicació, cerca de feina i coneixements tècnics. En el primer les dones aprendran el català perquè «és un facilitador d’inserció laboral i els facilitarà el contacte amb l’entorn». A més, recorda Garau, la comunicació és un aspecte molt necessari i ben valorat en l’àmbit laboral de les cures.

    Són “unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació”

    Pel que fa a la competència de cerca de feina, faran un mòdul de coneixements de la societat catalana i el seu marc jurídic, i aprendran sobre el funcionament del mercat laboral sociosanitari i de les cures i en aspectes com la capacitació digital, clau en el context de pandèmia.

    Per tal de dirigir-se laboralment a l’àmbit de les cures, l’apartat teòric tanca amb cinquanta hores de formació tècnica en aquest aspecte. Per últim, les dones que actualment estan en situació administrativa regularitzada faran «unes pràctiques no laborals del sector». Les que estan en situació irregular «les faran en un entorn simulat que reprodueixi de forma realista les cures perquè també tinguin l’aprenentatge pràctic necessari per a la professió», assegura Garau.

    Són, segons la cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic, «unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació». No en va, després dels tres mesos de formació obtindran el certificat d’acollida, necessari per al posterior permís de residència.

    A més, tindran el bagatge de la formació tècnica i professionalitzadora les deixarà «en condicions de presentar serveis professionals com a cuidadores de persones amb diferents graus de dependència».

    Gran demanda inicial

    Per poder formar part de l’itinerari és necessari que la dona es trobi en una situació administrativa irregular però amb tres anys o més de residència efectiva a Catalunya. L’altra possibilitat és que tingui regularitzada la seva estança però tingui un risc d’esdevenir irregular aviat.

    Fonts de l’organització expliquen que cada edició pot acollir una quinzena de dones i les primeres ja estan completes. S’ha habilitat una llista d’espera que ja és «nombrosa». «Som una entitat coneguda i el boca-orella funciona», explica Mercè Garau, qui matisa que també arriben dones derivades d’altres entitats del teixit associatiu o dels serveis socials públics.

    El nou itinerari forma part del Servei d’Atenció a les Dones Migrades (SADI) de la Fundació Surt, que començarà el 26 de gener i durarà fins al 28 de maig. Els cursos seran presencials, de 9.30 a 12.30 hores, de dilluns a dijous laborables.

  • L’estudi de seroprevalença confirma que el coronavirus entén de gènere i precarietat: cuidadores i treballadores de neteja són les més afectades

    La quarta entrega de l’estudi de seroprevalença del Ministeri de Sanitat ha revelat que al menys 4,7 milions de ciutadans s’han contagiat amb SARS-CoV-2 al llarg del 2020, un 9,9% de la població espanyola. També ofereix unes quantes dades sobre com es produeixen aquests contagis. A la presentació de l’estudi, les seves directores, Raquel Yotti (Institut de Salut Carlos III) i Marina Pollán (Centre Nacional d’Epidemiologia) han destacat a diversos col·lectius que tenen una prevalença més gran que la mitjana nacional. Són el personal sanitari (16,8%) i les dones que tenen cura de persones dependents en el domicili (16,3%). També les persones de nacionalitat no espanyola (el 13,1%).

    Encara que a penes hi ha diferència entre el nombre de dones i homes contagiats de coronavirus a Espanya des de març (10,1% enfront de 9,6%), sí que són alguns dels treballs altament feminitzats els que més exposició al virus experimenten. Al costat de sanitaris i cuidadores, les que s’encarreguen de tasques de neteja (13,9%) i les que treballen en residències (13,1%) són els altres dos sectors que presenten una prevalença superior al de, per exemple, comerç, transport o cossos i forces de seguretat de l’Estat. Un fet que revela el major risc a què s’exposen les professions lligades a les tasques de cures i en primera línia de la Covid.

    Aquesta relació que es dóna en la pandèmia ha estat posada de manifest per organismes internacionals i expertes, que al mateix temps criden l’atenció sobre la precarietat que travessen aquest tipus de llocs de treball, en molts casos en constant i directe contacte amb persones malaltes i que s’han vist molt afectats per la falta d’equips de protecció. Mostra d’això és el que ha passat en les residències de gent gran, on el 90% de professionals són dones. Elles estan plantant cara al coronavirus en un dels seus principals focus, i fa anys que denuncien les condicions en què treballen, la sobrecàrrega i els baixos salaris, que en la major part de casos no sobrepassen els mil euros al mes.

    Així ho destaca l’economista feminista Carmen Castro, professora a la Universitat de València, que explica com aquestes ocupacions en condicions de major precarietat i la segregació per gènere que hi ha en elles «interactua amb l’excessiva càrrega de treball que han tingut les dones en aquests llocs, a més de la poca previsió i l’estat embrionari i debilitament en el qual estaven els serveis públics, entre ells, el sociosanitari».

    Per a l’epidemiòloga Pilar Serrano, experta en salut comunitària i secretària de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, les dades «evidencien una bretxa de gènere que veiem en altres problemes de salut» i que s’estan reproduint amb el coronavirus, analitza. Una cosa curiosa que destaca Pedro Gullón, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE), és que, entre els 51.000 participants d’aquesta segona ronda, només hi havia 12 homes que es dediquessin a les cures de dependents. Així que entre aquest col·lectiu fragmentat, el Ministeri deixa la seroprevalença en blanc, perquè no es pot treure una conclusió d’una mostra tan petita, i parla només de dones cuidadores. És part del que explica la lleu diferència de gènere.

    Les cures al centre de la crisi

    «L’assignació del paper de cuidadora a les dones posiciona a les professionals sanitàries en la primera línia de resposta a la malaltia», deia un altre informe sobre la Covid-19, de l’Institut de la Dona, La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la Covid-19. Posa el focus en sanitàries, cuidadores, treballadores de residències, dependentes o caixeres, a més de les empleades de la llar, «especialment aquelles que treballen com a cuidadores internes de persones grans o dependents, on la situació de confinament ha fet que hagin de romandre en el llar en el qual treballen, de vegades sense la protecció adequada». Una posició «tradicional» assignada a les dones que «els atorga un grau de presència en la resposta a la malaltia que s’ha de tenir en compte en l’abordatge de la crisi. Ignorar l’impacte de gènere en les conseqüències econòmiques i socials agreujarà les desigualtats», afegeix.

    Al mateix impacte, encara que en termes socials i econòmics, es refereix l’Institut de Salut Global de Barcelona en un altre recent estudi que desglossa les conseqüències de la presència majoritària de dones en les cures, tant informals com en l’àmbit laboral: segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), cita, «estan majoritàriament emprades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari, el que disminueix els seus recursos per afrontar la crisi». Segons les seves xifres, les dones constitueixen «més del 70%» de les treballadores del sistema sanitari i social.

    Silvia Espinosa, secretària de Dones i Igualtat de la Federació Estatal de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO, explica en la mateixa línia que «de moment, estem veient molts estudis que coincideixen que els homes pateixen el coronavirus amb més gravetat, però elles tenen un impacte concret per aquesta segregació ocupacional i feminització dels treballs que sostenen la vida». Ocupacions que, sobretot durant la primera onada, «van viure molta desprotecció per la falta d’EPI i hi va haver molts contagis». No obstant això, el sindicat denuncia que sectors com el d’ajuda a domicili o neteja «hagin quedat fora del criteri tan restrictiu de la Seguretat Social per considerar la infecció en aquests treballs com a accident o malaltia professional».

    «En les polítiques públiques cal incloure l’equitat»

    Encara que en la roda de premsa no es va posar èmfasi en tot el desglossament, en l’informe, molt extens, hi ha més. La prevalença és més gran com menor és la renda: els que estan en seccions amb el llindar més baix tenen un 9% de seroprevalença; les del més alt, del 6,9%. En total, no són xifres noves però vénen a cerciorar, per als onze primers mesos de 2020, és a dir, per a gairebé tot el que portàvem de pandèmia, que el virus entén de condicionants socials. «Confirma alguna de les coses que portem parlant mesos», resumeix Pedro Gullón, «que les condicions laborals i socials són un indicatiu de l’exposició a virus. Molt més això que els estils de vida, que va dir al seu dia la presidenta de la Comunitat de Madrid».

    També l’estudi mostra diferències per províncies. A Conca, Sòria i Madrid se supera el 18% de persones amb anticossos; a la Corunya, Canàries i Lugo són menys o prop del 4%. Per Gullón, coautor del llibre Epidemiocracia, en què tracta al costat de Javier Padilla alguns dels aspectes socials d’aquesta crisi, aquesta part era «més esperable, sense grans sorpreses». Li resulta més interessant comprovar «les diferències per renda i per nacionalitat» i coses com que «no sembla haver-hi grans diferències per nivell d’estudis». A al final «són les persones cuidadores, treballs a més precaritzats, feminitzats i amb una gran part d’ocupació immigrant. És el més lògic per les seves condicions, i perquè hi ha un contacte molt estret en la necessitat de cures».

    Ildefonso Hernández, portaveu de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) assenyala el mateix que altres col·legues: tot i que cal ajustar totes les dades per fer una anàlisi fina -per exemple, van participar en proporció menys joves d’entre 25 i 30 anys que adults, gent gran o nens-, la pobresa és un condicionant associat a la Covid-19. Pensant no tant en un dels col·lectius més afectats, el dels sanitaris, sinó en el de les cuidadores i el dels immigrants, «amb un efecte molt més gran. En les xifres de què parlem, d’un 9,9% a un 13,1% de persones estrangeres, és una diferència que podríem anomenar gran. I en aquest cas parlem majoritàriament de gent immigrant, que viu a Espanya, de la diferència social».

    Aquests estudis -el d’Espanya ha estat pioner a Europa i elogiat per la comunitat científica- serveixen per a diverses coses. Entre elles, per conèixer l’abast real de la malaltia més enllà de les persones amb PCR, la capacitat de diagnòstic, o quantes perden anticossos encara que els desenvolupin. «Per a més informació epidemiològica a alt nivell, és un bon treball el de l’Institut de Salut Carlos III, molt més detallat que els informes setmanals que treuen», segueix Hernández. Però també «permet donar un quadre sobre per on ataca més la pandèmia. A qui afecta més. Ha de servir per recordar a les autoritats sanitàries que, quan es fan programes per a la prevenció i per controlar l’epidèmia, cal incloure l’eix de l’equitat».

    Aquest és un article publicat originalment a Eldiario.es