Seguim en uns moments d’incertesa i certa por social a un virus agressiu i encara desconegut. La crisi sanitària, econòmica i social derivada del ràpid contagi i els rebrots cerca solucions des de les administracions públiques i ha comportat un important recés de molts sectors econòmics que reclamen mesures per superar-ho. L’esclat de la pandèmia i l’estat d’alarma a l’estat va possibilitar que els treballs invisibles, feminitzats i precaris fossin al centre. Sortíem cada vespre a picar de mans en un homenatge comunitari a aquelles persones que permetien que teletreballéssim i restéssim en confinament.
La lloança va durar fins a la desescalada, els horaris de sortida coincidien amb els aplaudiments que van anar minvant fins a consensuar una gran aplaudiment final. La pandèmia continua però hem anat oblidant la precarietat d’aquests sectors, els perills associats i les hores i esforços dedicats. En paral·lel hem anat descobrint els riscos del teletreball i han sorgit les conseqüències del confinament. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.
Els treballs d’atenció i cura són els que més han patit la pandèmia, tant des d’una vessant professional com dins de les llars. La vida no funcionaria sense aquests treballs que són imprescindibles pel seu sosteniment i malgrat tot han estat apartats del centre de les polítiques i segueixen precaritzats.
La “nova” normalitat segueix construint-se en base al vell patriarcat i antigues desigualtats. Què tot canviï perquè tot resti igual. La por al virus ha permès retallades de drets; l’emergència i augment de situacions de pobresa permet desvirtuar la necessitat d’un canvi paradigmàtic cap a un nou model econòmic. Les noves necessitats porten a demandes plantejades que fa temps havien rebut resposta.
El manifest “Una Renda Bàsica, Ara!” o el “Pacte per una Economia per la Vida”, plantegen demandes i solucions a aquestes dicotomies. Noves necessitats reclamen noves respostes. L’emergència econòmica i social reclama un nou model econòmic més igualitari, més democràtic i no vinculades exclusivament a l’economia productiva. Qualsevol solució passa per tornar a posar al centre els treballs de cura.
La Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari, Tzk’at en llengua maia quiché, va néixer a Guatemala el 2015. Aquestes dones maies, que s’autodenominen feministes comunitàries, participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització dels que lluiten per la vida en les seves comunitats.
Elles, com tantes altres defensores de drets humans, van estar a Barcelona en el marc de les jornades ‘Defensem!’ que aquest any han posat el focus en els programes de protecció de les persones defensores de drets humans. Així, durant cinc dies, se li va donar la veu a 10 defensores de Colòmbia, Guatemala i Mèxic per visibilitzar les respostes col·lectives a la violència masclista estructural, els reptes per a la justícia de gènere i les lluites compartides nord-sud.
El programa va ser possible gràcies a un conjunt d’entitats catalanes que des de fa anys treballen amb organitzacions sobre el terreny a Amèrica Llatina: Calala, Entrepobles, International Action Peace (IAP), Peace Brigades International (PBI), Plataforma unitària contra les Violències de gènere, SUDS i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.
Telma Iris Pérez, de Guatemala, va ser una de les defensores de drets humans presents. Pérez és indígena maia ch’orti i integrant de la Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari. El seu territori està a 200 km de la ciutat, gairebé a la frontera amb Hondures. Telma acompanya diversos casos de dones defensores des de la perspectiva del Feminisme Comunitari, que es basa a entendre el cos de les dones com el primer territori de defensa dels drets humans, ja que el cos és també un dels principals objectius dels atacs que les defensores pateixen per la seva tasca.
Com va néixer la Xarxa de Guaridores del Feminisme Comunitari Territorial a Guatemala?
La Xarxa de guaridores està integrada per 13 companyes de diferents territoris. Va néixer a partir d’un diàleg amb Lorena Cabnal i la seva ancestra Elizeth Us. Elles, com totes nosaltres, venien amb un treball territorial per la lluita en contra la mineria, però alhora pels drets de la dona i per les denúncies per violència sexual…
Per què van decidir crear-la?
De fet néixer perquè la seva fundadora va morir. Elisabet Us era una gran defensora dels drets humans, era maia k’iche ‘i va morir amb 37 anys per múltiples opressions. Ella estava treballant pels drets de les dones i de la terra però el seu cos estava abandonat, també per part dels seus companys i companyes.
Quan ella va morir es va fer un pacte espiritual en el qual va dir: “companyes, segueixin treballant en defensa del territori però segueixin també cuidant els seus cossos”. Des de llavors nosaltres mateixes ens qüestionem i ens interpel·lem des de les nostres consciències com a dones: estem posant el nostre cos per la defensa del territori. I si pensem des del feminisme comunitari territorial en la recuperació emocional física dels cossos també, defensem el territori cos-terra. El nostre cos com a primer territori com a defensa.
En ser les 13 companyes de diferents territoris, entenc que teniu recorreguts i coneixements diferents pel que fa a lluites i a salut.
Sí. La xarxa neix després de plantejar-nos diverses qüestions i veure la necessitat de la pluralitat en la sanació. A més, unes són llevadores, d’altres són sobadoras [persones que ajuden a conèixer la posició del fetus i a corregir la seva postura en el moment del part], hueseras [fisioterapeutes], altres hierberas… Cadascú porta el seu camí i la seva forma de curar. La Xarxa neix com un espai de poder curar de tantes múltiples opressions.
Jo que vinc de la lluita en contra les hidroelèctriques, el 2015 vaig haver de sortir del meu territori per la situació de judicialització i criminalització política. Lorena Cabdal, que ve de la lluita contra la mineria en territori xinca a les muntanyes de Jalapa, igual. Una altra companya, Ramona Chocón, que ve en contra de les cimenteres… Totes venim de lluites contra aquest sistema capitalista i neoliberal. Des d’aquí nosaltres vam abordar la sanació com a camí polític, ja que venim amb múltiples opressions des de la família, des de la comunitat, des de l’organització, des de les empreses transnacionals, des dels funcionaris…
Vosaltres com a dones vols dir.
La xarxa de guaridores planteja que a les comunitats indígenes també hi ha un sistema patriarcal originari que té els seus mateixos codis, les seves mateixes manifestacions i el seu mateix abordar. Però també hi ha un sistema patriarcal occidental que té altres maneres de manifestar-se. És des d’allà que ens plantegem i interpel·lem. Tenim moltes lluites obertes i moltes opressions. Estem en defensa del territori, en defensa dels drets de les dones, en defensa dels nostres cossos, com podem llavors curar? Ho fem des de la pluralitat, des de la nostra cosmovisió maia. Diem ‘sanant jo, sanes tu; sanant tu, sano jo’. Una reciprocitat de la sanació.
Com difoneu aquesta idea de posar la importància en el cos?
La Xarxa acompanya processos de lluita i resistència, acompanya l’acuerpamiento polític i espiritual de moltes dones. Des de l’espai on som, abordem la sanació des de la forma quotidiana de cadascuna, del seu poble. Jo tinc una manera de guarir diferent de la de quiché. Treballem la sanació des de la perspectiva d’on ve la persona, des de les seves àvies, en un espai col·lectiu des de la terra, des de les venes, des de l’aigua, des de les herbes.
Com es veu des de l’Estat aquesta autoorganització per part de les dones?
Crec que moltes organitzacions han deixat la part de curar i és aquí on més ha penetrat el sistema patriarcal, perquè ens agafa febles. Hem vist com molt penetrada, molt naturalitzada, la violència patriarcal occidental masclista. L’estat s’ha apoderat d’aquests espais en què les dones ens sentim febles i amb múltiples opressions.
En moltes trobades en l’àmbit mundial, quan parlem amb altres dones, totes estan cada dia treballant i lluitant pel seu territori i totes vénen amb múltiples danys. Tenim alt el sucre, inflamats els ronyons, gastritis… I ho assumeixen perquè han invisibilitzat la sanació com la part de la recuperació dels cossos emocional, física i espiritual.
Telma Iris Pérez en el Pati Manning durant les jornades Defensem! / Carla Benito
Per què sanació i no cures?
Nosaltres diem sanació perquè té un aspecte de consciència. Molts parlen d’atenció psicosocial i l’autocura. Nosaltres no ho fem servir, agafem idees, però veiem la sanació més profunda. Com Xarxa vam iniciar un procés que ha de seguir més enllà de la cura. En l’àmbit polític, cada dia t’indignes pel masclisme, pels funcionaris… Això afecta i llavors el procés de sanació és un procés llarg. Partim també de la nostra consciència: volem els nostres privilegis però des d’on? Anar a dinar a un McDonald ‘s no és part de la sanació. Com feministes ens interpel·lem també en com podem caure en el consumisme.
Com treballeu amb organitzacions o entitats aliades per fer-los veure que les seves jerarquies són patriarcals i que això afecta la salut i els cossos de les dones?
És molt complex. A més, de vegades les mateixes companyes tenen tan penetrada i naturalitzada la violència masclista… Entenen que la majoria de companys són autoritats i a ells no se’ls pot interpel·lar el seu masclisme. Però si aconseguim fer-ho, veiem ruptures. Les dones ja no segueixen callades i identifiquen el llenguatge masclista.
Com Xarxa de Guaridores plantegem que els nostres processos de sanació fossin només amb dones perquè també és una manera de trobar-se amb una mateixa, prendre força i preguntar-se on som com a dones dins de les organitzacions.
Les realitats i opressions que cadascuna viu poden fer que es desenvolupi una malaltia que requereix assistència mèdica.
La Xarxa de guaridores té una xarxa amb algunes organitzacions però el que fem és acompanyar i articular amb dones de territoris. No hi ha centres mèdics en la majoria de llocs. Quan veiem que la situació de salut és complicada anem per dos camins: primer la sanació còsmic-polític-espiritual i, després, veiem d’emergència qui ens pot donar suport en qüestions mèdiques molt concretes. Sempre sense deixar la part de la sanació.
Heu patit persecució d’algun tipus o amenaces?
És clar. Aquesta és la història de totes les companyes de la Xarxa. La meva última amenaça molt forta va ser en 2015. Líders de les empreses hidroelèctriques em van encanonar perquè era la jove líder dins de la comunitat i dins de l’organització. Sempre caminàvem amb gent que també estava criminalitzada. Tinc denúncies al ministeri públic i en la fiscalia de la dona també per violència sexual i en contra de les empreses per la criminalització i la persecució. Hem estat constantment cridant davant els funcionaris i les empreses i com això et fa visible, et posa en alt risc. La meva família va estar un any amb mesures perimetrals.
A més, tant jo com alguna de les meves germanes hem estat, i jo segueixo encara, fora del nostre territori. Les dones ens hem empoderat en defensa del nostre territori cos-terra però som les més fitxades tant per l’estat com per les empreses transnacionals.
Què significa per a vosaltres participar de trobades com Defensem!?
Una va coneixent les formes de com curar també participant d’aquests espais. Plantegem la pluralitat de sanació com Xarxa i aquests espais ens ajuden a compartir amb altres dones que estan en la mateixa lògica, interpel·lant el masclisme dels mateixos líders en les comunitats, interpel·lant el sistema patriarcal de les empreses transnacionals. És la mateixa dinàmica de sistema neoliberal capitalista que segueix despullant i usurpa territoris. Aquest espai ens crea vincles per seguir amb més força.
El Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de ”la Caixa” compleix els primers deu anys de trajectòria a Catalunya havent atès 36.069 persones al final de la seva vida i 48.754 familiars. Per celebrar-ho s’han presentat les dades per una banda i, per l’altra, es retrà homenatge als professionals, experts, familiars i voluntaris que el fan possible, i especialment als pacients i familiars atesos. En la trobada es van compartir experiències, aprenentatges i eines per afrontar el tram final de la vida i l’etapa de dol.
En paraules del president de la Fundació Bancària “la Caixa” i impulsor del Programa, Isidre Fainé: «Aquest és un programa amb un rerefons essencial. Perquè més enllà de l’atenció integral, única i innovadora que ofereix, genera consciència social a l’hora de normalitzar i destacar el dret humà de rebre un acompanyament de qualitat. Perquè la mort forma part de la vida, i sentirnos preparats i estimats abans de morir és tant o més necessari que davant de qualsevol altra situació vital».
10 anys acompanyant les persones en el tram final de les seves vides
A escala global, el programa, emmarcat dins l’Estratègia de Cures Pal·liatives del Sistema Nacional de Salut, s’implementa a través d’una xarxa d’equips d’atenció psicosocial (EAPS) distribuïts per tot l’Estat, i proporciona a les persones malaltes i als seus familiars una atenció càlida i personalitzada que complementa la tasca que les unitats de cures pal·liatives fan en hospitals i domicilis. La finalitat del programa és assolir una atenció integral basada en el suport emocional, social i espiritual a la persona malalta i als seus familiars, i també en l’atenció al dol, el suport a professionals de cures pal·liatives i l’acompanyament a càrrec de més de 1.000 voluntaris.
Avui, el programa s’implementa a 128 hospitals de tot Espanya i a 133 unitats de suport domiciliari, a través de 42 EAPS formats per més de 200 professionals (psicòlegs, treballadors socials, metges, agents pastorals i voluntaris). Al llarg d’aquesta dècada han estat atesos 175.489 pacients i 239.829 familiars. A Catalunya, el Programa l’implementen EAPS que pertanyen a vuit entitats socials i que actuen en 33 hospitals i centres sociosanitaris i en 42 equips d’atenció domiciliaria.
Perquè la vida continua sent vida fins al darrer instant
Amb el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, les dimensions que milloren en els pacients són la psicològica, la social i l’espiritual. La primera avaluació científica del programa conclou que l’atenció psicosocial que s’hi ofereix respon a les necessitats de les persones malaltes ateses i que milloren en el 90 % els símptomes en l’àmbit anímic i psicològic.
L’estudi estableix que el 92 % de les persones malaltes qualifiquen d’excel·lent o molt bona l’atenció rebuda, i que prop del 90 % asseguren que han pogut resoldre temes pendents (la majoria vinculats a la comunicació i la relació amb la família i l’entorn) gràcies a aquest suport. 10 anys després el Programa s’ha convertit en un model sòlid que ha rebut el suport de la comunitat científica internacional. El Consell d’Europa va publicar a finals del 2018 un informe en matèria de cures pal·liatives que el reconeix com a servei exemplar en l’atenció social i espiritual.
Les infermeres, com a expertes en educació i promoció de la salut, tenim un paper privilegiat en l’atenció a les persones LGTBIQ+, facilitant cures especialitzades i individualitzades, i actuant com actors socials en contra de la discriminació i les desigualtats. Malauradament, la formació i recerca específica en aquests temes encara és millorable, igual que és millorable la visibilització de les infermeres per a aquestes persones i organismes representants.
Les persones gais, lesbianes, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer i d’altres (LGTBIQ+) tenen, en termes general, unes necessitats de salut iguals que la resta de la població. Tanmateix, les experiències discriminatòries i l’estigma social que pateixen aquestes persones condicionen en moltes ocasions el seu estat de salut, així com l’accés al propi sistema sanitari. A més, en algunes ocasions (com es el cas de les persones trans) precisen d’intervencions biomèdiques i seguiment clínic específic per tal d’aconseguir el seu complet benestar físic, psíquic i social.
Els objectius d’aquest grup seran apropar les infermeres i la corporació a la comunitat LGTBIQ+ com a entitat de referència en matèria de promoció i prevenció, dissenyar estratègies educatives conjuntes en matèria de salut i diversitat sexual, establir línies de recerca per a la millora específica de la salut de les persones LGTBIQ+ i les seves famílies, dissenyar intervencions específiques i interdisciplinàries per tal de reduir la LGTBIQ+ fòbia i organitzar conjuntament jornades de treball per compartir i difondre els avenços de les intervencions infermeres en aquest col·lectiu.
El Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ estarà coordinat per Juan M. Leyva, infermer docent i investigadors a la Universitat Autònoma de Barcelona amb àmplia experiència en temes de discriminació, diversitat i salut sexual.
La ciutat de Barcelona compta des d’aquest dimecres amb un nou recurs obert a tota la ciutadania i pensat específicament per acompanyar i facilitar la tasca de les persones cuidadores i les que són cuidades. L’espai Barcelona Cuida està ubicat al número 22 de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, al costat de l’Estació de França, i obre tots els dies laborables en horari de matí i de tarda, a banda del primer cap de setmana de cada mes. Igualment, també disposa d’un servei d’atenció telefònica i respon les consultes telemàtiques que es facin arribar a través del web.
Barcelona Cuida – Espai d’Informació i Orientació compta amb un pressupost anual al voltant dels 450.000 euros i la implicació directa de diferents àrees municipals. Hi treballen 7 professionals a temps complert amb perfils diferents i complementaris, a més del personal de recepció i professionals especialitzats en horaris establerts, i s’ha dissenyat amb el suport de professionals de serveis socials, de salut i d’entitats de l’àmbit de la cura com les que formen part de la Xarxa pel suport a les famílies cuidadores i de la Xarxa treball de la llar just, a més de col·lectius d’autoorganització de les treballadores de la llar com Libélulas, Mujeres Diversas, Sindillar o Mujeres Pa’lante. Les professionals d’àrees diferents i les entitats socials conformen un consell assessor ideat per ajudar a millorar el funcionament del centre, dissenyar la programació dels tallers formatius que s’hi facin i potenciar espais puntuals de trobada, entre d’altres aspectes. De fet, el centre s’ha pensat com un punt neuràlgic per recollir tota la informació que es genera al voltant de la cura i el web que s’ha posat en marxa també aquest dimecres ja recull un primer llistat de més de 800 recursos presents a la ciutat que estan dirigits a persones que són cuidades o que cuiden. L’espai Barcelona Cuida s’ubicarà definitivament a partir del proper any al carrer Viladomat 127, on abans estaven les instal·lacions de l’antiga mútua municipal PAMEM, un cop finalitzin les obres d’adequació d’aquest espai.
La posada en marxa del centre Barcelona Cuida és una de les 68 actuacions previstes en la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura 2017-2020, dissenyada per l’Ajuntament amb l’objectiu de posar les cures al centre de les polítiques municipals. El motiu és doble, ja que no només l’economia de les cures és un aspecte fonamental de la vida econòmica, imprescindible per al sosteniment de les necessitats humanes, i que qualsevol persona serà cuidada i/o cuidarà en algun moment de la seva vida, sinó que també el progressiu envelliment de la població fa pensar que aquesta necessitat anirà en augment i és convenient preveure-ho amb antelació.
Barcelona cuida / Ajuntament de Barcelona
El nou centre funcionarà com un servei per informar i assessorar la ciutadania sobre els recursos existents al voltant de la cura, donant informació sobre tràmits concrets, serveis especialitzats o necessitats emergents al voltant d’aquesta realitat, com poden ser el reconeixement del grau de dependència, la formació de les persones cuidadores i els drets laborals de la feina que fan aquestes persones, per exemple. Per aquesta raó, el centre neix amb la voluntat de donar resposta a tots els perfils.
Persones que tenen cura de familiars o persones properes. A Barcelona una de cada quatre persones cuida una altra persona de la seva xarxa familiar o de convivència. La responsabilitat i la dedicació a les cures de manera sostinguda pot ocasionar esgotament físic i emocional.
Persones cuidadores professionals a la llar. El servei també s’adreça a les persones que cuiden a la llar de manera remunerada, independentment de la relació laboral i de la situació administrativa, per facilitar-ne la formació, l’acreditació i la defensa dels drets.
Professionals de serveis socials, comunitaris i de salut. Les persones i equips de serveis socials, espais comunitaris i de l’àmbit de la salut són un col·lectiu fonamental en l’atenció directa tant a persones receptores de cura com a famílies cuidadores i persones treballadores del sector. El Barcelona Cuida treballarà com un espai de segon ordre i es coordinarà amb totes elles.
Entitats. Les organitzacions, entitats i col·lectius de l’àmbit de la cura constitueixen un ampli ventall de recursos, xarxes i relacions que representen un suport fonamental per a les persones implicades en la cura.
Persones que vulguin planificar la seva cura. L’objectiu és donar informació a persones preocupades pel seu present o futur, ja sigui per una situació de dependència, discapacitat o bé per l’envelliment.
Igualment, el centre aspira a demostrar la seva necessitat i el seu potencial oferint informació, orientació i assessorament sobre els recursos existents a la ciutat per tal de proporcionar de forma integral una primera orientació a les persones usuàries i, en funció de les seves necessitats i demandes, derivar-les vers els serveis més adequats. Així es busca enfortir i potenciar el que ja s’està fent, evitant duplicar serveis existents, però facilitant que les persones trobin la informació sistematitzada i en un únic lloc. La informació inclou suports pràctics dins i fora del domicili per a la cura d’infants i persones dependents o malaltes; ocupació i formació de la persona cuidadora; aspectes jurídics per abordar temes relacionats amb la contractació de la persona cuidadora i dels seus drets laborals; i suports emocionals i activitats grupals per a persones cuidadores.
El servei aspira a afavorir l’intercanvi i la relació entre persones, professionals i organitzacions, amb tallers formatius, accions de difusió i l’organització d’espais de trobades. Aglutinarà els estudis, eines o recursos web relacionats amb aquest àmbit.
A més, els professionals del centre vetllaran per tenir actualitzat el mapa de recursos de la cura, en constant interacció amb els agents i entitats del territori. D’aquesta manera detectarà els agents clau i generarà una xarxa de referents, amb els quals es podrà reunir de forma periòdica per tal d’actualitzar la informació disponible.
En una economia capitalista, en què el centre de l’activitat és la producció de béns i serveis, queden al marge activitats fonamentals per al desenvolupament de la vida humana, com són les referides a l’economia de les cures.
Les nostres societats han avançat, tot i que de manera parcial, en la incorporació de les dones al món del treball, i en gran part gràcies a la precarització i manca de drets de milers de dones. Elles són les que es dediquen, cada dia, a cura de les nostres llars, els nostres fills i filles i persones grans i dependents en condicions de gran desigualtat.
És cert que l’any 2011 es va fer un gran pas, encara que no suficient, per a la incorporació d’un elevat nombre de persones empleades de la llar a la seguretat social, eliminant la seva exclusió en funció de les hores de treball. Aquesta modificació legal va suposar incrementar en més d’un quaranta per cent el nombre de dones de fer feines d’alta a la seguretat social. No obstant això, aquest avanç es va veure truncat i estancat per la reforma operada pel govern del Partit Popular, que va permetre traslladar l’obligació d’alta a les mateixes treballadores quan el nombre d’hores mensuals sigui inferior a 60. Des de llavors el nombre de persones afiliades com a treballadores de la llar s’ha estancat.
Avui només figuren d’alta unes 430.000 persones realitzant tasques domèstiques, el 95 per cent dones i un percentatge superior al 50 per cent del total són treballadores estrangeres amb permís de treball, a les quals hem encomanat la tasca de cuidar la nostra gent gran i als nostres fills, a canvi d’unes condicions laborals molt precàries. I són precàries perquè no estan equiparades a les de la resta de les persones assalariades.
Per citar algun aspecte, no tenen dret a la desocupació -en la majoria de països del nostre entorn gaudeixen d’aquesta protecció-, i si la persona que ha cuidat mor sense mitjans o és insolvent no poden acudir al Fons de Garantia Salarial a reclamar els seus deutes salarials pendents. La indemnització per desistiment de la persona ocupadora o per acomiadament improcedent és molt inferior a la de la resta de treballadors, i no podrà superar en aquest últim supòsit la quantia equivalent a 6 mesos. Cotitzen per una quantia màxima de 862 euros, encara que el seu salari sigui superior, de manera que les seves prestacions per malaltia o per jubilació seran en quantia ínfima. Parlar de prevenció de riscos laborals per aquest col·lectiu no és un dret, sinó mera ficció.
Aquestes són les que tenen alguns drets. Però, qui no coneix més d’una treballadora domèstica, sense estar d’alta a la Seguretat Social?. Milers de dones invisibles -però no per això inexistents- en situació de desprotecció absoluta i que ja estan en situació de pobresa o ho estaran quan tinguin una malaltia greu o arribin a una edat avançada en què no puguin seguir treballant o durant la situació de maternitat. Els càlculs més optimistes són que almenys el 30 per cent d’aquestes persones estan en l’economia submergida.
El nostre silenci ens fa còmplices, còmplices de la discriminació en el mercat de treball d’aquelles dones que cada dia veiem pels carrers de les nostres ciutats, acompanyant a persones grans i dependents. Persones treballadores sense veu pròpia que faci sortir a la llum la seva falta de drets, i que les converteix en persones invisibles.
És hora d’afrontar aquesta problemàtica i la seva solució. Espanya encara no ha ratificat el Conveni 189 de l’OIT sobre el treball domèstic, vigent des de setembre de 2013, que garanteix que les treballadores domèstiques comptin amb condicions d’ocupació, treball i de seguretat social decents i sense discriminació respecte a la resta dels treballadors.
Remoure els obstacles de la seva baixa o inexistent sindicalització i pràcticament nul poder de negociació col·lectiva, i no hi ha convenis col·lectius aplicables, ha de ser una de les prioritats. Països com Itàlia o França han fet passos en aquest sentit afavorint l’organització d’aquestes treballadores, així com la capacitat negociadora que permeti la subscripció de convenis col·lectius.
El focus de la urgència ha de ser facilitar que aquestes desenes de milers de treballadores de la llar que avui estan en l’economia submergida, puguin tenir drets. El plantejament seria un altre si en comptes de dones fossin homes. No es tolerarien situacions com les que estan patint en ple segle XXI. Facilitar la seva afiliació i alta a la Seguretat Social, amb mecanismes iguals o similars als que existeixen a Bèlgica, Luxemburg o Suïssa (cantó de Ginebra) amb l’anomenat “val servei” pot ser un primer pas. Aquest sistema de xecs ha possibilitat aflorar gran nombre de treballs domèstics que estaven en l’economia submergida, així com aplicar beneficis fiscals a les persones ocupadores.
I, finalment, l’equiparació urgent dels seus drets laborals i de seguretat social al de la resta dels treballadors, mitjançant la modificació de les normes que institueixen aquestes diferències, així com una actuació decidida de la Inspecció de Treball són mesures que no poden esperar més. Reconèixer el seu dret a prestacions com la de la desocupació, l’equiparació de la seva cotització al salari real o la protecció del Fons de Garantia Salarial han de ser prioritari.
Com a societat no ens podem permetre mirar cap a un altre costat davant aquesta discriminació oberta de dones, a les quals estem condemnant a la pobresa tant actual com futura. Els treballs de les cures han d’estar en el centre i els drets de les empleades domèstiques han d’equiparar-sense demora. La solució està en mans de totes i tots, però especialment del poder executiu i legislatiu. Obrim els ulls i donem respostes.
«La falta d’accés global a les cures pal·liatives constitueix una crisi global i tancar la bretxa entre rics i pobres és un imperatiu moral, de salut i ètic». Així s’han expressat els membres d’una comissió internacional d’experts sobre cures pal·liatives en un informe que ha estat publicat en la revista mèdica TheLancet. L’estudi ha assenyalat que, el 2015, més de 25 milions de persones, el 45% de les quals van morir aquest any, van morir «amb un greu sofriment físic i psicològic». Entre ells hi havia 2,5 milions de nens, que pertanyien majoritàriament (98%) a països d’ingressos mitjans i baixos.
La Comissió Lancet sobre Accés Global a Cures Pal·liatives i Alleujament del Dolor és el resultat d’un projecte de tres anys en el qual han participat 61 investigadors de 25 països. Segons les dades recaptades per aquesta Comissió, el nombre de persones amb malalties greus que no tenen accés a analgèsics és de més de 35 milions a nivell global, la qual cosa, unit a les que han mort sense cures pal·liatives, eleva el total de persones que no van rebre tractament adequat per al dolor sever a 61 milions.
Els investigadors assenyalen que més del 80% d’aquests casos es produeixen en països d’ingressos baixos i mitjans, on l’accés a la morfina, «un medicament essencial i econòmic per alleujar el dolor», és molt escàs. «La desigualtat en l’accés a medicaments per alleujar el dolor és una de les injustícies més sorprenents del món», afirma la presidenta de la Comissió, la professora de la Universitat de Miami, FeliciaKnaul. «El món sofreix una deplorable crisi de dolor, amb desenes de milions d’adults i nens de països pobres que viuen i moren amb terribles dolors per no tenir accés a la morfina», sentencia aquesta investigadora.
Més del 95% de la morfina va a països rics
La comissió afirma en l’estudi que «l’extremadament limitada disponibilitat de morfina als països d’ingressos mitjans i baixos és un exemple emblemàtic d’una de les desigualtats més extremes del món», ja que, de les 298,5 tones de morfina distribuïdes a nivell global, solament 10,8 tones (3,6%) es distribueixen en països d’ingressos baixos i mitjans, i solament 0,1 tones (0,03%) arriben a països de baixos ingressos.
En analitzar les necessitats insatisfetes per països s’observa que Mèxic solament satisfà el 36% de la seva demanda, mentre que Bolívia amb prou feines aconsegueix el 6% i a Haití, un dels països més pobres del món, l’accés a la morfina és «pràcticament inexistent», igual que ocorre en molts països de l’Àfrica subsahariana. En el continent asiàtic, Xina tan solament compleix amb el 16% de la demanda, mentre que en l’Índia el percentatge no supera el 4%.
En l’altre costat de la balança se situen països com els EUA o el Canadà, on la distribució d’opiacis és fins a 30 vegades superior a la demanda estimada. Encara així, la Comissió considera que en el cas dels EUA, encara que la prescripció inadequada i l’ús no mèdic d’opioides s’ha convertit en una epidèmia, «molts pacients encara no reben els analgèsics o l’atenció mèdica que necessiten».
Mapa que mostra la distribució de morfina per països / THE LANCET
Els investigadors conclouen que els problemes d’accés a la morfina en països d’ingressos mitjans i baixos són el resultat de vincular «falsament» el seu ús mèdic amb l’ús no mèdic. «En lloc d’aplicar una política basada en evidències per satisfer les necessitats de la població, s’ha obstaculitzat l’accés a causa del temor als efectes secundaris», expliquen en l’estudi.
«No podem permetre que l’opiofòbia impedeixi l’accés a medicaments barats i essencials a pacients de baixos ingressos que viuen en estat d’agonia mentre combaten malalties com el càncer, el VIH o afronten el final de la seva vida», afirma la presidenta de la Comissió.
Més de 5 milions de nens sense tractar
Els autors de l’estudi també assenyalen que «les desigualtats globals són especialment commovedores pels més de 5,3 milions de nens menors de 15 anys que experimenten dolor sever» i subratllen que l’accés a les cures pal·liatives pediàtriques és imperatiu a tot arreu, però especialment als països d’ingressos baixos i mitjans, als quals pertanyen més del 98% dels 2,5 milions de nens que han mort amb dolor sever a nivell mundial.
Als països d’ingressos alts, els nens que experimenten dolor sever representen menys de l’1% de totes les morts. La Comissió destaca que si la morfina es vengués a nivell global al mateix preu que als països rics, el cost anual estimat per satisfer la necessitat d’analgèsics opiacis entre la població infantil dels països de baixos ingressos amb prou feines aconseguiria el milió d’euros.
La variabilitat en els preus de la morfina que, malgrat ser relativament barata, és més cara als països de baixos ingressos, és un altre dels problemes assenyalats en l’informe. Segons les dades recaptades pels investigadors, els costos de la morfina oscil·len entre els 2 cèntims d’euro per cada dosi de 10 mg en països d’alts ingressos i els 13 cèntims de mitjana en països de baixos ingressos.
Segons les estimacions realitzades, si s’aconseguís vendre globalment la morfina al preu dels països rics, la distribució d’aquest opiaci per a totes aquelles persones que ho necessiten a nivell mundial costaria poc més de 120 milions d’euros, la qual cosa representa amb prou feines un 0,002% de la despesa global en salut pública. Amb els preus actuals, la inversió total seria de poc més de 500 milions d’euros.
Morir bé a Espanya és qüestió d’»atzar»
Respecte a la situació a Espanya, el vicepresident de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, AlbertoMeléndez, ha explicat a eldiario.es que la realitat que reflecteix l’estudi de TheLancet «no és comparable amb Espanya», ja que pel que fa a l’accés a opiacis com la morfina «estem al nivell dels millors països del nostre entorn» i «qualsevol metge de qualsevol especialitat pot receptar l’opioide que consideri oportú sense cap problema».
No obstant això, Meléndez recorda que «també hi ha molts aspectes en els quals hem de millorar», ja que el fet que les cures pal·liatives no siguin una especialització mèdica fa que l’accés a aquestes cures pal·liatives sigui «molt erràtic». «Com no hi ha equips especialitzats en pal·liatius, morir-se bé a Espanya és gairebé qüestió d’atzar, i això és alguna cosa terrible», afirma aquest expert.
Segons un informe publicat el passat any per la SECPAL, a Espanya reben cures pal·liatives una mitjana de 51.800 persones a l’any davant de les 105.268 persones que són susceptibles de rebre aquestes cures. «Això no vol dir que totes les persones que no són ateses morin patint dolor sever, però hi ha moltes que no estan vivint bé fins al final».
«Les infermeres sovint diem que tenir cura és una vertadera revolució perquè capacita a les persones a prendre decisions i perquè posa en entredit els recursos i l’atenció destinada a les cures». Així iniciava Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, la presentació al segon seminari permanent del COIB amb la participació de la Fundació Víctor Grífols i Lucas on la Dra. Marian Barnes ha estat la convidada central.
Sota el nom Ètica i valors del tenir cura, Barnes ha conduït la seva ponència a través de la necessitat de posar les cures al centre del debat. Fent referència a la situació política on es troba Catalunya, que la Dra. Barnes ha descrit com un moment «de conflicte, de violència, de por, de la pèrdua de fe en la política convencional», és necessari pensar en «l’ètica de la cura com una manera de reflexionar sobre el neoliberalisme». Així, Barnes apunta que «el neoliberalisme finalment ha demostrat els seus erros, els seus fracassos i que les noves maneres d’encarar la política i la cura estan apareixent ara».
Per Barnes, és necessari que es repensin les cures, ja que aquestes, tot i que queden invisibilitzades, són les que permeten que qualsevol persona es desenvolupi, creixi i maduri. Així, la cura «és una qüestió política» doncs totes «les decisions de qui és responsable de la cura són decisions polítiques».
Davant d’això, s’ha filosofat en diferents sentits. Entenent que «les cures no van destinades a un grup petit de persones sinó que són fonamentals al fet de ser humans», Barnes valora que «és una perversió considerar, com es fa des d’una perspectiva ideològica filosòfica, que els humans som centres independents d’activitat». Eva Kittay, professora universitària de filosofia, ha criticat aquest plantejament: «ser conscient de la nostra dependència vers els altres és fonamental perquè institucions educatives, socials i sanitàries puguin fomentar les capacitats per relacionar-se i conviure».
Les cures doncs no van dirigides cap a certes persones només, no són unidireccionals. Si bé hi ha relacions de poder, Barnes s’adhereix a la definició que Joan Claire Tronto i Berenice Fisher donen a la seva publicacióToward a Feminist Theory of Caring: «la cura s’hauria de considerar com una activitat d’espècie que fem per tal de mantenir, continuar i reparar el nostre món per poder viure en ell de la millor manera possible. Aquest món inclou els nostres cossos, a nosaltres mateixos, el nostre entorn…».
En aquest sentit, si les cures són rellevants també pel que fa al disseny dels entorns urbans, Barnes es pregunta si aquests entorns mostren que la gent que els dissenya es preocupa realment per la gent que hi viurà. La forma dels espais urbans dóna missatges a la gent gran sobre si són benvinguts allà: qüestions com l’accessibilitat als edificis públics o disponibilitat de lavabos públics mostren aquesta manca de cura. Més enllà de les persones grans, i citant a Nicky Ward, «per la gent amb discapacitat en l’aprenentatge, ser cuidador els dóna l’oportunitat de ser recíprocs i, a més, adoptar un valor que sovint se’ls nega.
Les cures es veuen afectades per la seva associació amb la desigualtat
Joan C. Tronto afirma que «els poderosos han negat les cures per mantenir les seves posicions respecte aquells que tenen cura d’ells». Tronto ubica el menysteniment de la cura en l’existència de les desigualtats que permeten que els poderosos es neguin a reconèixer que només poden ocupar aquestes posicions de poder gràcies a les tasques invisibles de cures que altres fan.
Així, no només s’ha de reconèixer la interdireccionalitat de les persones i les cures sinó que s’ha de reconèixer la situació precària de moltes de les persones que han de pagar per rebre cures. Barnes també apunta que, sovint, qui dóna cura a més són immigrants que es troben en situacions precàries.
Marian Barnes durant la seva ponència al seminari ‘Ètica i valors de tenir cura’ / COIB
Un altre aspecte a tenir en compte quan parlem de relació de poder dins les cures és la importància que pren el temps. Barnes explica que en una de les sessions de la seva investigació, un dels membres del grup va dir que quan anava a visitar el seu pare el primer que li deia era que no podia estar-se molta estona. El que això transmet, per Barnes, és el missatge de tenir altres coses a fer més importants que el temps que aquest home li dedicava al seu pare. Tronto i Fisher parlen del concepte de reparar la cura com una manera de reparar les nostres relacions i el nostre món.
Marian Barnes: com donar valor a les cures
Marian Barnes té el títol honorífic de Professora Emèrita a la Universitat de Brighton, Regne Unit. Va realitzar una càtedra d’investigació social a la Universitat de Birmingham i també ha treballat a les universitats de Leeds i Sheffield. Les investigacions on més ha ressaltat han estat en participació i moviments dels usuaris de serveis, la participació pública, la ciutadania i les noves formes de pràctica democràtica.
El seu treball, i pel qual ha estat convidada a la segona edició del seminari permanent del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), s’ha centrat recentment en l’ètica de la cura, l’envelliment i el benestar. Segons l’àrea de comunicació i organització del seminari, en el cas del benestar de la gent gran, «ella està en oposició al discurs polític oficial en què es prima la capacitat d’independència de la gent gran com el factor que determina el benestar d’aquest grup de la població».
Durant aquestes investigacions on la gent gran era part del cos investigador, va voler determinar què fa feliç a la gent gran i que és per a ells el benestar. Des del COIB conclouen que la investigació afirma que «el que en realitat necessita la gent gran són relacions personals no només família i amics, sinó amb proveïdors de serveis, responsables polítics, dissenyadors urbans i desconeguts» ja que aquests són els qui es troben a gent gran en la seva vida diària i «han de reconèixer com les accions, conductes i decisions poden millorar o minar el benestar» de la gent gran. En aquest sentit, Marian Barnes està treballant en el llibre Re-Imagining Old Age: care, wellbeing and participation, com coautora.
Segon any de seminari al COIB
El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona realitza anualment seminaris reconeguts d’àmbit internacional. Aquest any, «amb la voluntat de millora de la qualitat de la cura i del servei professional que ofereixen les infermeres», el seminari s’ha destinat a parlar de la cura des de la perspectiva ètica i política «per conèixer algunes de les línies més avançades de recerca i reflexió a nivell nacional i internacional». Han triat aquesta temàtica per «la preocupació i voluntat de transformar les pràctiques de cura aprenent i ensenyant com es vinculen amb els valors de la professió».
Cuidar és la raó de ser de la professió infermera. El concepte de cuidar està estretament lligat a l’acte de cuidar de la naturalesa humana i, en aquest sentit, relacionem l’acte de tenir cura amb el mateix desenvolupament humà i de tota la humanitat. Com deia Collière, les infermeres som un recurs per a les persones i comunitats, per mantenir la vida i la supervivència en condicions de salut i de malaltia.
El nostre objectiu és tenir cura professional, és a dir, l’ajut continuat per mantenir les millors condicions de salut de les persones, les famílies i les comunitats. Un acte de vida que realitzem les infermeres amb interacció amb les persones cuidades.
Aquest paradigma, orientat a la salut i centrat en les persones no és res nou per a les infermeres. Està arrelat als nostres valors i al nostre desenvolupament professional, sovint invisibles pels mitjans de comunicació, els gestors, els polítics i, fins i tot malauradament, pels mateixos professionals, però essencials per a qui ha de ser cuidat.
El fet de ser ‘invisibles’ és més comú del que voldríem. No cal anar gaire lluny. Fa uns dies es van fer els exàmens d’accés a les especialitats però els mitjans de comunicació i les xarxes socials només feien esment dels MIR (Metge Intern Resident), tot i que també s’examinaven els IIR (Infermer/a Intern/a Resident), els PIR (Psicòleg/a Intern/a Resident) i els FIR (Farmacèutic/a Intern/a Resident). Però ningú ha fet referència a cap altre col·lectiu que no fos el MIR.
Els últims dies, però, se’ns ha posat a primera línia amb una qüestió que res té a veure amb la nostra professió i raó de ser. Estem davant d’una professió on la violència no hi té cap cabuda, en cap situació ni circumstància. Qualsevol signe o imatge gràfica que estigui relacionada o inciti a la violència, que reflecteixi estereotips de gènere amb connotacions sexistes, que vinculi llenguatge, rols o fets violents, no poden atribuir-se a la nostra professió.
Per això ens sorprèn i lamentem que els mitjans de comunicació hagin identificat una infermera en un cartell de convocatòria d’una manifestació en contra de les retallades a la sanitat pública. Una imatge que mostra una dona realitzant una acció violenta. Per quin motiu s’ha establert aquesta relació? Que els mitjans de comunicació associïn de manera generalitzada una imatge violenta a la professió infermera no té justificació.
En aquesta ocasió sí que es va utilitzar bé el nom infermera per a referir-se al col·lectiu. Curiós que s’utilitzi bé quan la connotació és tan negativa però que no s’utilitzi bé quan són informacions generals o en positiu en què se’ns refereix com a «professionals d’infermeria» o «la infermeria». Termes que despersonalitzen l’infermer o infermera i que és una de les constants reclamacions que fem per a eradicar-ne l’ús. Hi insistim sempre, però difícilment ens en sortim.
Les infermeres ens trobem constantment demanant que se’ns tingui en compte allà on s’analitza o s’opina sobre qüestions relacionades amb la salut i que són els nostres espais naturals, on podem i hem d’explicar quina és l’aportació infermera. Tot i això, se’ns obvia en les informacions que ens afecten com a col·lectiu fins a arribar a extrems ridículs.
