Just Deploy It!

Etiqueta: desigualtats

  • Les millores laborals de les treballadores de les cures i la llar no arraconen les situacions irregulars

    Les millores laborals de les treballadores de les cures i la llar no arraconen les situacions irregulars

    “Amb la ratificació del conveni 189 [juny de 2022] i l’aprovació del reial decret de setembre de 2022 la situació de les treballadores de la llar i les cures ha millorat molt”, reconeix Fany Galeas, responsable de l’àrea de treballadores de la llar de CCOO Catalunya. “Però hi ha un problema que es manté: una part important de les treballadores està en situació irregular”, afegeix. Així ho corrobora l’Observatori del Treball i Model Productiu del Departament de Treball, que amb dades de fa dos mesos indica que 30.826 persones que treballen al sector de la llar i les cures a Catalunya, el 35% del total, ho fan en la “informalitat”. A més, destaca que és una “proporció que va a l’alça des de 2021”.

    A Espanya, l’adquisició i equiparació de drets de les treballadores de la llar, ja sigui per fer-ne tasques de neteja o per tenir cura de persones malaltes, amb dificultats de mobilitat o dependents, va començar l’any 2011. Fins aleshores es regien per un decret de 1985 que les situava en un règim especial, fora de les cobertures bàsiques que sí assistien i assisteixen la resta de treballadors (sobretot els assalariats) com el dret a l’atur, a vacances pagades, a baixa laboral, a jubilació o dret a sindicar-se.

    Des de fa 12 anys han de tenir un contracte per escrit, dues pagues extraordinàries a l’any, cotitzar a la Seguretat Social, accés al salari mínim interprofessional o un descans bàsic concret entre jornades de feina. Però l’empenta definitiva per igualar els drets d’aquestes professionals amb els de la resta de treballadors va ser el reial decret de 2022, “forçat per sentències europees”, recorda Pedro Moreno, responsable d’assessorament jurídic de la xarxa Treball de la llar just. A partir d’aleshores els acomiadaments han de tenir una causa concreta, se les ha d’avisar abans (20 dies d’antelació), han de rebre una indemnització, si es queden sense feina poden acollir-se a l’atur, estan protegides per la regulació en riscos laborals i tenen dret a permisos retribuïts. Uns canvis legals que, malgrat les intencions, no han satisfet del tot les treballadores ni les famílies contractants.

    Particulars convertits en empresaris

    “Actualment la gran majoria de treballadores de la llar es dedica a la cura de persones més que a la neteja”, assenyala Moreno. “Hi ha hagut un canvi bestial, perquè la població ha envellit molt, ha perdut autonomia i les famílies no se’n poden fer càrrec directament. Un canvi de tendència que la llei no ha recollit: no diferencia entre tasques de cura i de neteja”, lamenta. Per l’altra part, la de qui contracta, “en la majoria de casos es troben amb dificultats de gestió i econòmiques. Les famílies o persones passen a ser empresaris” sense els coneixements bàsics per exercir com a tals, explica l’advocat. Una situació que ha fet emergir empreses i cooperatives que actuen com a mitjanceres entre les treballadores i les famílies, així com plataformes digitals que en faciliten el contacte.

    Les persones i famílies que contracten directament una persona per a la neteja de casa han de donar-la d’alta a la Seguretat Social i pagar-li un sou, per la qual cosa han de tenir en compte el conveni del sector o el salari mínim interprofessional per no remunerar-la per sota, fora de la llei. Cotitzacions i salaris s’actualitzen cada any, fet que obliga els usuaris a revisar-los periòdicament. “Les famílies solen contractar per poques hores a la setmana i no els surt a compte fer-ho directament. Acaben pagant més a la Seguretat Social que a la treballadora”, perquè el primer esgraó de les cotitzacions és molt alt, exposa Pedro Moreno. Si ho fan mitjançant una empresa, els pots sortir millor de preu. Per la treballadora, en canvi, quan el contracte és per poques hores és més beneficiosa la relació directa amb una família: “Hi ha la idea generalitzada que una treballadora de la neteja cobra 10-12 euros nets/hora. En canvi, si ho fa a través d’una empresa rebrà el preu/hora que especifica el conveni, per sota dels 10 euros/hora. Difícilment cobrarà per sobre de conveni”, precisa l’assessor jurídic de Treball de la llar just. Fer-se treballadores per compte propi, autònomes, no els compensa perquè “en general, als autònoms ja els costa arribar a finals de mes amb uns preus/hora de 30-40 euros. Per una treballadora de la neteja no és viable, perquè sol cobrar 10-12 euros/hora”, especifica l’advocat.

    L’atenció que cal posar per contractar directament una treballadora per cures o per la neteja ha impulsat la creació d’empreses i cooperatives que ofereixen aquest servei. N’hi ha que són col·lectius de treballadores mateixes que s’agrupen i ofereixen el servei complet a les famílies: una professional de la neteja formada + la part de gestió, com la cooperativa Més que cures. “Fa sis anys vam muntar l’entitat perquè al barri [el Poblesec barceloní] hi havia moltes noies treballant en negre”, recorda Montse Ortí, membre de l’entitat. Ara són una trentena d’empleades i majoritàriament treballen per hores. “Totes estem assegurades pel règim general, estem formades, cobrem segons conveni i fem el contracte directe amb les famílies”.

    Abusos i irregularitats

    | GettyImages

    El poc reconeixement social de la feina, l’elevada feminització (el 91% de les professionals contractades a Catalunya l’any passat eren dones), la gran presència de treballadores extracomunitàries (un 63% el 2023) i, sobretot, el fet que es duu a terme en un àmbit privat, la llar, massa sovint exposa les treballadores a abusos i irregularitats. Inspecció de Treball posa poc la lupa en aquest sector, a parer dels experts. “La tasca transformadora cal fer-la amb les famílies”, sosté Pedro Moreno, “la gran majoria no sap com fer-ho correctament, si bé també hi ha qui se n’aprofita”. Les xifres de les cotitzacions a la Seguretat Social tiren enrere algunes famílies, que aleshores pacten relacions al marge de la llei, en negre. La necessitat d’ingressos per part d’algunes candidates, sobretot si són immigrants i la seva situació administrativa a Catalunya és irregular, facilita l’acceptació de vincles laborals fraudulents.

    “El problema principal és la llei d’estrangeria”, considera Fany Galeas, de CCOO. Per poder obtenir un permís de treball l’empresa l’ha de fer, cosa a la qual no estan disposades moltes famílies. Per obtenir l’autorització de residència cal demostrar tres anys vivint a Espanya. I per viure-hi cal guanyar diners, fet que empeny moltes professionals a acceptar situacions anòmales. A banda, la representant sindical també relata que hi ha usuaris que acomiaden les treballadores per no haver-los de pagar les vacances, d’altres les fan treballar més hores al dia de les oportunes, alguns paguen per sota del salari mínim interprofessional, hi ha qui hi suma la feina de cures a tercers (per la qual cosa no estan preparades, adverteix Galeas) i fins i tot casos en què les treballadores pateixen assetjament o abusos sexuals. “La majoria no diu res per por o per vergonya”, assegura.

    Les infraccions no són cosa només dels particulars. Empreses com Cuideo, que s’identifica com a agència de col·locació i així ho reconeix el Sistema Nacional d’Ocupació, han passat pels jutjats per, entre d’altres aspectes, quedar-se el 25% del salari de les treballadores. Segons una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de març de 2022 això sobrepassava les competències d’una empresa intermediària. Fa un any, el Jutjat Social número 15 de Barcelona va concloure que la plataforma Clintu mantenia una relació laboral amb les treballadores. “És com Tinder o com Glovo”, declara Montse Arcos, advocada de CCOO Catalunya que va portar aquesta demanda. “No és una eina informàtica que posa en contacte usuaris i treballadores, sinó que l’algoritme controla l’horari, el salari o la feina que han de fer les candidates”, explica. “Vam poder acreditar que les treballadores no establien les normes per treballar, que els sous sempre eren per sota de conveni i que no es respectaven els descansos”.

    “Les plataformes han anat proliferant, obren i tanquen, i és una manera per trobar feina, però caldria fer-hi un acompanyament. En molts casos fomenten la precarització i la pèrdua de drets de les treballadores. És liberalisme pur i dur”, creu Pedro Moreno. MyPoppins, startup barcelonina que connectava usuaris amb professionals de la neteja i que CCOO també havia denunciat per contractar falsos autònoms, va presentar concurs de creditors l’abril passat.

    Text publicat originalment a La fàbrica digital

  • Sobre el projecte de llei del Tercer Sector. Sanitat pública i comunitària

    El tercer sector social realitza un conjunt d’activitats voluntàries que sorgint de l’esfera privada tenen una projecció en tercers, és a dir, en l’esfera pública. És la gestió de serveis públics des de la societat civil. L’activitat que es realitza en les entitats pot ser remunerada o voluntària. Tot i que el treball voluntari és important, el fet que l’entitat sigui sense lucre no implica que no pugui tenir treballadors assalariats, ja que el salari no es considera un benefici.

    El tercer sector forma part de l’economia social i engloba tres grans grups: les entitats d’acció social –o tercer sector d’acció social–, les entitats d’ajuda al desenvolupament –de cooperació o desenvolupament– i totes aquelles entitats que, tot i que poden participar en el mercat, la seva organització és cooperativa o horitzontal –el cas més clar és el del cooperativisme.

    Segons la Taula del Tercer Sector a Catalunya

    Des del 2003, representa el conjunt de les entitats socials catalanes, defensa els drets socials i lluita per erradicar la pobresa i reduir les desigualtats a Catalunya.

    Agrupa 35 federacions i grans organitzacions que representen i aglutinen més de 3.000 entitats socials no lucratives, arrelades al territori. Són associacions, fundacions, cooperatives d’iniciativa social i empreses d’inserció que atenen les persones en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits: infància i família, adolescència i joventut, gent gran, persones migrades i refugiades, persones amb discapacitat, trastorn mental, drogodependències, amb dificultats per accedir a un lloc de treball, persones sense llar o col·lectiu gitano, entre altres.

    L’avantprojecte de Llei del Tercer Sector Social al Parlament

    Ha entrat en el calendari del Parlament de Catalunya regular aquest sector, molt interessant socialment i innovador, entre el “mercat” i “l’estat”, però els que creiem en la bondat del sistema públic de Salut, tot i reconèixer el treball i els valors del Tercet Sector, estem preocupats perquè no sigui una iniciativa com ja pretenia l‘anomenada Llei Aragonès (“Contractes de serveis a les persones”), amb moltes protestes i que vàrem aturar.

    Com dèiem en el Diari de la Sanitat (del 25/06/2019) “Aquest projecte de llei era una bomba sota el Servei Nacional de Salut perquè augmentava la seva fragmentació, era un camí més ample a la privatització dels diners públics i augmentava la insostenibilitat i la mala qualitat per què a igual qualitat i condicions laborals la privatització sempre és més cara pels seus beneficis com a negoci”.

    Caldrà aquí aplicar estrictament els principis rectors de l’acció concertada social per a la provisió de serveis de responsabilitat pública d’acord amb la Directiva europea 24/2014/UE, especialment en aquests àmbits:

    – Les administracions públiques, amb diners públics, podran fer convenis de prestació de serveis a les persones (o encàrrecs directes) amb entitats inscrites en el registre del “Tercer Sector”, amb les següents clàusules i característiques:

    – Les entitats han de ser realment sense afany de lucre, que no reparteixen beneficis i tenen estipulats uns sous, i unes bones condicions laborals, tant del personal com dels seus directius, publicats i auditats, mai superiors als equivalents del sector públic. Caldrà aclarir les peculiaritats de les mútues i d’algunes fundacions que no compleixen aquestes condicions (amb lucre dels seus directius i accionistes)

    – Han de ser entitats realment amb valors socials, solidàries i democràtiques, que ha de complir els estàndards de qualitat de serveis i resultats en millora de la comunitat en la seva missió especifica (serveis socials, salut, cures, pobresa, immigració, etc.) i no tant en beneficis econòmics. Aquestes obligacions seran el criteri principal del plec de condicions del contracte i/o concurs.

    – Les entitats han de reconèixer i acceptar certa pèrdua de la seva autonomia, autonomia en els seus objectius de la seva missió i en la seva gestió, perquè l’autonomia, tot sent una característica molt positiva (no burocratització, gestió descentralitzada, democràtica i participativa, etc.) no potser absoluta en quant es manté amb un pressupost públic. Són els responsables de l’administració contractant amb els seus plans sectorials els que han de fixar i controlar conjuntament els objectius, mitjans i resultats en els valors de la seva missió. Per això caldrà un seguiment transparent i continuat conjunt.

    – L’entitat contractada pel sector públic no podrà realitzar activitat privada amb lucre i els seus professionals tindran incompatibilitat per exercir privadament, evitant així possibles conflictes d’intensos. En el cas que els locals siguin cedits per l’administració pública s’establirà un conveni específic de manteniment i despeses de consums

    Estem atents al resultat del text del projecte de llei i reforcem, sense perjudicis ni corporativismes el Sistema Públic de Salut no el negoci actual.

  • El laberint de la pobresa

    Aquests dos anys de pandèmia molta gent s’ha trobat en una situació de precarietat que mai hauria imaginat. Crisi rere crisi es va engrandint el col·lectiu de persones en risc de pobresa i, les persones en pobresa extrema cada cop són més. Segons el darrer informe INSOCAT d’ECAS, el 26,3% de la població catalana està en risc de pobresa i exclusió social, la taxa de risc de pobresa és del 21,7% i la privació material severa és del 6’2%. De les gairebé 400.000 persones registrades a l’atur un 57% són dones, l’Atur femení ha anat augmentant de forma sostinguda els darrers anys i, especialment, des de l’inici de la pandèmia. Tot plegat ha precaritzat la vida de les dones durant la pandèmia i té efectes sobre el seu benestar i el del seu entorn.

    En aquest context de crisi els ajuts condicionats no han comportat una millora de la situació ni han significat un fre en les situacions de risc de pobresa. Mentre, les desigualtats han augmentat amb aquesta crisi -ja sumatori de les anteriors-, a nivell econòmic i social i ha evidenciat la bretxa digital i ha fet augmentar la d’edat -més gent jove i gent gran en situació de pobresa i exclusió- i eixample encara més la de gènere.

    Les polítiques socials no han estat garantia per fer front a aquests augments i els ajuts i rendes existents, així com els sorgits arran de la pandèmia, com l’Ingrés Mínim Vital, han quedat curtes i han destapat el laberint burocràtic a què se sotmet la pobresa. La previsió de l’IMV no s’ha complert i només s’ha cobert el 20% de l’objectiu inicial -va néixer durant els primers mesos de pandèmia, el juny de 2020-.

    La condicionalitat d’aquestes rendes mínimes menyscaba els possibles efectes positius previstos, les condicions d’accés són tan rígides i, sovint, arbitraries que provoquen la cronificació. Les persones amb menys recursos es troben havent de justificar la pròpia situació en un seguit d’embulls dels quals és difícil sortir, retards en els pagaments i errors administratius que provoquen que l’exclusió sigui cada cop més profunda.

    L’embolic de la burocràcia produeix, en si mateix pobresa. El sistema de control del «frau» de les persones perceptores d’ajuts socials ha acabat teixint un laberint administratiu inexpugnable per la majoria. Les persones sol·licitants, perceptores i no perceptores, han d’aportar certificació constant i se’ls reclama documentació de la que ja disposa la pròpia administració. L’agilitat administrativa és inexistent i el garbuix és cada cop més gran.

    Qualsevol persona que hagi tingut algun petit problema amb l’administració – i més en temps de pandèmia amb la majoria de tràmits en línia- sap que inclús per persones que entenen el complex sistema no és fàcil, imaginem en un context de supervivència, sense recursos digitals i en un maremàgnum d’ajuts i administracions, cadascuna de les quals té una normativa diferent.

    Sense embuts: la burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoqui condicions d’igualtat, no les pressuposi. Només pot actuar-se des de l’equitat, la regressió de drets en els darrers anys i la precarització del mercat laboral està produint noves situacions de risc de pobresa i empitjorant les de la ja existent, cal provocar els canvis que facin possible un gir en les polítiques socials. El fet que totes les administracions posin condicionants i agreugin l’estigmatització i dependència està amplificant els efectes socials i les desigualtats.

  • Els països més empobrits van actuar aviat contra la COVID-19, però no serà suficient

    Mentre l’hemisferi nord relaxa els seus confinaments i recupera a poc a poc certa normalitat, el coronavirus avança imparable en l’altra meitat de la planeta. Enfrontar-se a la pandèmia consisteix a mantenir un delicat equilibri entre salut i economia, però aquest exercici de funambulisme no és igual de fàcil per a tots els governs. Un estudi publicat a la revista Science intenta predir l’impacte que tindrà la COVID-19 en els països més desfavorits, així com els reptes a què s’enfronten per controlar-la.

    «Els països d’ingressos mitjans i baixos tenen economies i sistemes de salut més fràgils, de manera que hi ha menys espai per trobar aquest equilibri i les conseqüències són molt més greus si no es manté», explica a SINC l’investigador de l’Imperial College de Londres (Regne Unit) i coautor de l’estudi, Patrick Walker.

    Aquestes economies compten amb alguns avantatges a priori a l’hora d’enfrontar-se al coronavirus. El continent africà, per exemple, és un veterà en la lluita contra epidèmies i emergències sanitàries, i això s’ha reflectit en les primeres etapes de la pandèmia. «Molts països de baixos ingressos van actuar molt aviat i amb efectivitat, molts fins i tot abans de tenir morts per COVID-19», assegura Walker. «Això probablement va evitar molts brots catastròfics».

    No obstant això, aquests llocs no ho tenen tan fàcil a l’hora de paralitzar les seves economies. Els mateixos països africans que van imposar confinaments dràstics amb molta antelació, com Ghana, Sud-àfrica i Nigèria, van haver de relaxar-los davant el temor que les conseqüències econòmiques sobre la població més vulnerable fossin pitjors que les de la pròpia pandèmia.

    D’altres, com el Perú, van fer confinaments molt estrictes amb tot just 70 casos i 0 morts, però això no ha evitat que es converteixi en un dels epicentres de Sud-amèrica, amb més de 220.000 casos. Allà la majoria de persones ha de sortir de casa per treballar i els ajuts econòmics de Govern només van poder mitigar aquesta situació temporalment. A més, els amplis supermercats occidentals són substituïts per mercats abarrotats, de manera que l’aïllament resulta més complicat.

    Una altra aparent avantatge per a aquests països és comptar amb poblacions més joves. Walker diu que això «probablement» faci que «una major proporció de les infeccions siguin lleus».

    L’investigador afegeix, a més, que «hi ha indicis que la transmissió en els països d’ingressos més baixos és lleugerament més lenta», encara que aclareix que «segueix sent prou alta perquè infecti la majoria de gent si no es controla».

    Més joves, però amb més riscos

    El problema, segons els investigadors de l’Imperial College, és que aquests avantatges són anul·lades pels inconvenients. Walker resumeix els tres factors principals que «reduiran l’efecte protector» de tenir una població més jove.

    En primer lloc, aquestes poblacions pateixen majors nivells de malnutrició i malalties com la sida, malària i tuberculosi. «No sabem com això pot interactuar amb la COVID-19», lamenta Walker.

    En segon lloc, les persones d’edat avançada sovint viuen amb la seva família, pel que són menys capaços d’aïllar-se de la infecció.

    Però la major preocupació de Walker és el tercer factor: l’accés a un sistema de salut. «Molts països tenen pocs respiradors, si és que en tenen algun, i l’accés a oxigen de qualitat és escàs». Sudan del Sud , per exemple compta amb 4 per als seus onze milions d’habitants. Deu països africans ni tan sols tenen un.

    «Això probablement augmentarà substancialment el risc de mortalitat en gent de més de 50 anys», explica Walker. Un cop l’epidèmia s’estengui i la sanitat d’aquests països es col·lapsi, els investigadors estimen que el risc mitjà de morir per COVID-19 serà superior per a alguns pacients en comparació amb països com el Regne Unit i Espanya, encara que amb grans variacions segons els recursos sanitaris.

    «En absència de ventilació mecànica, la mortalitat podria estar entre el 90 i 100%, en comparació del 51% del Regne Unit», escriuen els autors de l’estudi. També consideren que les morts s’incrementaran entre majors de 40 anys i fins i tot joves, amb una mortalitat de fins al 60% si no hi ha oxigen disponible.

    Segons les seves dades, això faria que la taxa de letalitat per infectats (IFR) fora «en el millor dels casos» semblant a la dels països més rics, tot i comptar amb l’avantatge inicial d’una població més jove.

    Lluitar contra la COVID-19 sense recursos

    «Tot i que la situació a Europa millora, globalment està empitjorant». El director de l’OMS Tedros Adhanom pronunciava aquestes paraules fa una setmana. Dies més tard, el mateix organisme expressava la seva preocupació pel continent africà, on la pandèmia de COVID-19 s’accelera. Allà es va arribar als primers 100.000 casos en 98 dies, però només 18 en arribar als 200.000. A més, ja hi ha transmissió comunitària en 54 països.

    «Una conclusió clara de la nostra feina és que, independentment que els països siguin capaços de suprimir la transmissió a llarg termini, mantenir nivells el més alts possible de distanciament social i invertir en [augmentar la capacitat de fer] test salvarà milions de vides a comparació amb abandonar els esforços de contenció», comenta Walker. Tot i així, admet que «no hi ha respostes fàcils».

    «Els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Les properes setmanes seran excepcionalment tristos», diu Walker

    L’efectivitat dels confinaments és una cosa que estudis recents dels modelitzadors de la mateixa universitat de Walker ja han suggerit: només a Europa es van evitar tres milions de morts. Però, què passarà amb els països d’ingressos més baixos?

    «Allà on l’accés a aigua per a rentar-se les mans no està garantit, les mides de les famílies convivents són molt més grans i treballar des de casa és poques vegades una opció, el distanciament social i la prevenció és molt més difícil», diu Walker. «La vigilància rigorosa i els tests seran un element clau» però, al mateix temps, «seran molt més difícils d’implementar en contextos desafavorits amb pitjors infraestructures».

    La pandèmia de COVID-19 ha mostrat certa aleatoritat en el seu impacte en diferents països. «Ja hem vist que l’impacte de la pandèmia en els països rics és molt variable, i que depèn sobretot del moment i efectivitat de les estratègies d’intervenció».

    Així i tot, Walker és pessimista. «Estem veient com els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Si aquesta tendència continua, les properes setmanes i mesos seran excepcionalment tristos». Per desgràcia, afegeix, el risc de la COVID-19 segueix sent el mateix que al gener.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Cinc hores de viatge en un vehicle sense lavabos per a vuit minuts de radioteràpia: tenir càncer a l’Espanya buidada

    Fabián Rodríguez té 70 anys i des de fa dos està en tractament per un càncer de pròstata. La seva província, Sòria, no té l’equipament necessari per donar radioteràpia, per la qual cosa durant un mes ha hagut de traslladar-se a Burgos cada dia. La seva no és l’única província sense unitats especialitzades. El mateix passa a Palència, Àvila i el Bierzo. Per solucionar-ho, la Junta de Castella i Lleó disposa d’un servei d’ambulàncies que traslladen als pacients des de casa als hospitals de referència. El servei és incòmode: matinades, hores a la carretera, ambulàncies sense lavabos i absència de personal sanitari durant un trajecte que pot allargar-se més de cinc hores.

    La Junta de Castella i Lleó defensa que aquesta dispersió no afecta la qualitat de l’atenció sanitària, perquè tots els ciutadans de Castella i Lleó, independentment de la província en què visquin, tenen accés a tractaments. La dispersió, que es produeix perquè la falta de pacients fa inviable desenvolupar aquestes unitats, té un cost afegit que pateixen els pacients que han d’anar en ambulància. Durant el mes que ha durat la ràdio, Fabián ha hagut de recórrer prop de 300 quilòmetres diaris fins a Burgos. «Dues hores i mitja de viatge per a vuit minuts a la màquina», es queixa.

    Amb cotxe, el trajecte no supera l’hora i quaranta-cinc minuts, però a l’ambulància la durada es multiplica. El viatge no és directe: han de seguir rutes i recollir a altres pacients dels pobles, majoritàriament persones grans que no disposen de vehicle. Amb tot, Fabián va tenir «sort», explica. Passaven per la porta de casa a les set del matí, però hi ha pacients que han d’agafar-lo a les quatre de la matinada, el que suposa passar més de 10 hores al dia en una ambulància. La conselleria de Sanitat no té les dades de temps i distàncies mitjanes en les ambulàncies perquè des del punt de vista assistencial «no té cap transcendència».

    L’ambulància que ha portat al Fabián és en realitat una espècie de minibús medicalitzat que porta al voltant de sis pacients des dels municipis fins als hospitals. Tots ells malalts de càncer. «El viatge era molt dur», recorda Fabián com volent mostrar enteresa. Va acabar el tractament la setmana passada i ara està a l’espera dels resultats. Es troba bé i és optimista. La radioteràpia no li va produir més molèsties que la quimio, però el desgast extra del viatge el va afectar al caràcter. Per primera vegada en molts anys va haver de tancar el seu taller de joieria a Sòria.

    «Sempre ha estat una persona forta, però el tractament i sobretot el fet d’haver de traslladar-se cada dia li estava començant a afectar. La seva vida era anar a Burgos, tornar a casa i anar a dormir», explica Elena, una de les filles de Fabián. Preocupada pel seu pare, va decidir acompanyar-lo en l’ambulància. El viatge la va horroritzar. «Va ser duríssim», explica. «Havíem de parar cada 15 minuts perquè els pacients es marejaven i havien de baixar a vomitar o a fer les seves necessitats».

    Parades al mig de la carretera per orinar

    Si el trajecte s’allarga, a més de perquè cal recollir i deixar a diversos pacients, és perquè l’ambulància no disposa de lavabos, així que els pacients han de parar a fer les seves necessitats al mig de la carretera. «La imatge és terrible», explica Elena emocionada. Independentment de l’època de l’any, els pacients demanen als conductors que aturin el vehicle. Abans de la radioteràpia, els pacients han de beure molta aigua per mantenir-se hidratats. Sumat al fet que gairebé tots són gent gran, obliga que hagin de detenir molt sovint. «En un dels viatges vam haver de parar fins a quinze vegades», recorda Fabián.

    En un dels trajectes que va fer acompanyant al seu pare, Elena va coincidir amb una dona que anava amb la seva mare, una dona gran que fregava els noranta anys. La pacient patia càncer de còlon. La radioteràpia, en aplicar-se en zones molt concretes del cos, pot provocar molèsties, i en el cas del càncer de còlon, ganes de fer de ventre. «La seva filla portava un fulard lligat al coll per cobrir-la mentre feia les seves necessitats al mig de camp. És insuportable», recorda Elena emocionada.

    De vegades, els pacients baixen en grup. D’altres, en solitari. Els conductors, que són «encantadors i comprensius», diu Fabián, intenten fer parades en estacions de servei. Però de vegades les rutes discorren per carreteres allunyades de la xarxa principal, on els restaurants i gasolineres escassegen. «Jo no tenia problemes per miccionar a la carretera, però les senyores… És una altra cosa», diu Fabián. Quan no és la bufeta, és l’estómac, que se suma al dejú, els líquids, o les inclemències del clima castellà i lleonès, molt gelat o abrasador segons en quin moment de l’any.

    Encara que Fabián ha acabat el tractament, la seva família ha posat en marxa una petició a la plataforma change.org per demanar la posada en marxa d’equips de radiologia en totes les províncies de Castella i Lleó i en altres d’Espanya com Terol, que tampoc disposa d’hospitals de referència. Elena torna a emocionar-se en pensar en l’»injust» de la situació. «No hi ha dret que en moments d’aquesta fragilitat, que poden ser els últims, hagin de passar-los en una ambulància». Fabián rebrà els resultats aquest divendres. I espera deixar enrere la radioteràpia, més pel desgast psicològic i físic que pel tractament en si. «Ens diuen que no és rendible tenir una unitat de quimio a Sòria perquè no hi ha pacients suficients a Sòria», diu resignat.

    El president de la Junta de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, va prometre, com ja havia fet el seu antecessor Juan Vicente Herrera des de 2007, una unitat de radioteràpia a Segòvia i una altra a Àvila, que haurien de posar-se en marxa aviat. Però no hi ha resposta per a Palencia, Sòria o el Bierzo. Davant d’aquesta situació, Helena, la filla d’en Fabià, es pregunta si de debò la de Castella i Lleó és una de les millors sanitats d’Espanya, com s’encarreguen de dir els líders autonòmics. «Jo no sé de números ni res. Aquí estem parlant de la dignitat de les persones».

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Mig milió de morts que no hi són, però les polítiques de retallades han provocat o no un augment de la mortalitat?

    Fa poc es publicava al diari El Pais un article amb el titular “Los 500.000 muertos por la austeridad en España que no existieron”. Aquest titular feia referència a un estudi publicat a la revista American Journal of Public Health, que comparava la mortalitat a Espanya i els Estats Units des de l’any 2000 al 2015 i que havia trobat un canvi de tendència a partir de l’any 2011 a Espanya amb un augment important de la mortalitat que els autors atribuïen a les mesures d’austeritat implementades pel govern Espanyol. Al mateix número de la revista, un comentari editorial plantejava problemes metodològics de l’estudi esmentat que afectava les seves estimacions, fet que dificulta la interpretació que fa de l’austeritat com a factor relacionat amb l’augment de la mortalitat. A més d’aquest comentari editorial, l’estudi ha rebut altres crítiques de la comunitat científica. Però, no hem trobat que cap dels crítics hagi demanat als autors l’anàlisi de les dades corregides i analitzades de manera comparable per tal de confirmar si hi han hagut canvis en la mortalitat els darrers anys. D’aquesta manera, ha quedat com cert el titular del diari desmentint que l’austeritat hagi pogut provocar cap mort.

    L’any passat es va publicar a una revista internacional un estudi que associava les retallades en sanitat i serveis socials a Anglaterra amb un augment de la mortalitat. Específicament, aquest estudi trobava un excés de 45000 morts més de les esperades entre els anys 2010 i 2014, i una estimació de 152000 morts més de les esperades l’any 2020 si continuessin les retallades. Els comentaris a la mateixa revista, als mitjans de comunicació i les xarxes socials han estat, a més d’alguns qüestionaments metodològics, relacionats amb les implicacions polítiques de l’estudi i la necessitat de donar respostes polítiques i socials urgents. És més, a partir d’aquest estudi s’ha increpat al govern anglès, se li ha fet donar una agenda perquè respongui sobre aquest tema, i s’han analitzat les taxes de mortalitat durant el primer semestre de 2018 amb una lectura crítica sobre què passa.

    Crida l’atenció la diferent reacció de la comunitat científica i els mitjans de comunicació a l’Estat espanyol i a Anglaterra sobre uns resultats que podrien ser semblants. En el cas de l’Estat espanyol, sembla que el posicionament depèn de l’abordatge i sobretot dels resultats i conclusions dels estudis. Si els resultats mostren un empitjorament de la salut, augment de mortalitat, o d’altres efectes negatius hi ha una reacció immediata a les publicacions científiques i als mitjans de comunicacions fent crítiques i negant que aquests resultats siguin vàlids. Però, si es mostra que la crisi ha aconseguit reduir les desigualtats en mortalitat surten poques controvèrsies, desacords i crítiques de la validesa i fiabilitat de les dades, així com de la interpretació dels resultats. També és freqüent que quan els estudis mostren un resultat d’empitjorament de la salut i/o d’augment de la mortalitat que es repeteix, es confirma i es reafirma, llavors l’assentiment de la comunitat científica és quasi silenciós tot i haver-ho negat durant temps; és el cas de l’augment dels suïcidis durant la crisi econòmica.

    Hi ha evidència científica consistent, i és reconegut per la comunitat científica que els determinants socials afecten la salut i que les desigualtats socials i la pobresa han augmentat amb la crisi i l’atur. Si això és acceptat s’hauria de reconèixer també que tard o d’hora hi haurà un impacte en mortalitat si no es solucionen els problemes de base. A més, el treball precari, les polítiques actuals d’habitatge, i les retallades pressupostàries són mesures que empitjoren aquesta tendència a la desigualtat i la pobresa. És probable que quan es comprovi un augment de la mortalitat hagi passat temps i ja no sigui possible actuar i només serà estudiat com un fet històric.

    La comunitat científica, i els responsables de les investigacions i de l’avaluació de les polítiques públiques haurien de resoldre els problemes metodològics dels estudis, revisar les dades tenint en compte la comparabilitat i validesa de les mateixes, i difondre els resultats. Els responsables polítics haurien de respondre a aquests fets. Si es demostra que les polítiques públiques d’austeritat s’associen a més morts evitables s’haurien de prendre mesures immediates.

  • El 30% d’estudiants de secundària van patir agressions sexuals durant el curs 2016/2017

    A Catalunya milers de nens i nenes són víctimes de violència cada dia. A la vulnerabilitat lligada a la infància s’hi poden sumar molts factors com la pobresa o els desplaçaments migratoris, que porten al no compliment dels drets dels Infants. Tot i que la normativa catalana en relació a la infància es mostra “compromesa i alineada amb els estàndards internacionals vigents”, encara no hi ha materialitzacions d’aquestes iniciatives, segons l’ONG Save the Children.

    Aquesta organització ha presentat el seu informe anual sobre l’estat dels drets dels infants a Catalunya, elaborant una radiografia sobre les violències patides pels més menuts. “Es tracta del col·lectiu més vulnerable a la pobresa i a la violència, per això requereixen tota la nostra atenció”, exposa Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de Save The Children. Precisament la pobresa creixent a Catalunya (1 de cada 4 infants viu en situació de pobresa) contrasta amb el 0.8% del PIB que inverteix Catalunya en Infància, essent de les més baixes (la mitjana europea ronda el 2.4%).

    “La primera acció que proposem al nou Govern és augmentar les despeses en infància per a poder millorar les tècniques de prevenció i acompanyament dels menors als quals s’han vulnerat els drets”, afirma Rivas. I és que la prevenció és imprescindible per a aquelles violències que es consideren invisibles, com les que es produeixen en el sí familiar o les que pateixen menors sense nexes socials ni familiars ferms, com és el cas dels Menors Estrangers No Acompanyats (MENA).

    “Tot el que no sigui prevenció vol dir que ja és tard, perquè ens trobem davant de casos d’agressió”, apunta Rivas. Es refereix, per exemple als 946 casos de maltractament a la llar que es van donar el 2016 a Catalunya. I és que som davant d’unes xifres que creixen. Des del 2011 al 2017 han augmentat en un 68.5% el nombre de nens i nenes víctimes de violència masclista a casa seva. Tot i que, tal com puntualitza Rivas, “no és tant que hagin crescut les agressions, sinó que han augmentat les denúncies”.

    Però, segons denuncia l’ONG, les violències a la llar encara es continuen encobrint i confonent amb disciplina: “acabem davant de danys físics i emocionals produïts de manera crònica, ja que la intimitat de la residència dificulta la detecció”. I és que les denúncies per maltractament infantil a la llar suposen el 0.06% del total, mentre que la xifra de prevalença relativa als menors d’entre 8 i 17 anys se situa al 4.25%. En només sis anys han mort 15 infants a causa de la violència domèstica.

    Tota aquesta situació porta també a un augment en el masclisme adolescent. Només al 2016 33 menors van ser detinguts per violència a la parella i 92 a la llar. Tot i que “les violències extremes són cada cop més rebutjades entre joves, les subtils encara són tolerades”, afirmen des de Save the Children. Així ho demostra el fet que el 25% de noies d’entre 16 i 19 afirmin haver patit violència de control.

    “El sistema revictimitza els infants que han patit abusos sexuals”

    El 30% d’alumnes de l’ESO i Batxillerat va assegurar haver patit una agressió sexual durant el curs passat. Aquesta dada s’engloba dins les 713 denúncies d’abusos que hi va haver el 2016 i les 254 agressions sexuals a menors d’edat. I és que el 50% de víctimes d’abús sexual té menys de 18 anys. “El pitjor problema referent a aquestes agressions són els secrets i els tabús”, assegura Rivas, referint-se a una xacra “difícil d’avaluar degut a la manca de dades i la no existència de recursos especialitzats en diagnosi i rehabilitació”.

    Els abusos a menors estan “clarament infradetectats”, segons l’ONG, que denuncia que la xifra de prevalença apunta que el 17% de la població infantil ha patit abusos sexuals, mentre que les xifres oficials només parlen d’un 2%. “La majoria de casos es queden silenciats, però quan surten a la llum es topen amb una sèrie de dificultats que afegeixen patiment a les víctimes”. Rivas es refereix a un sistema judicial “farragós i complex que fa que els infants hagin d’explicar la seva experiència fins a quatre vegades als diferents serveis que els atenen”.

    Així, des de Save the Children proposen crear recursos d’atenció especialitzada en abusos sexuals a la infància, com els models de cases d’infants als països nòrdics, on es coordinen tots els sistemes d’atenció i rehabilitació. “D’aquesta manera podríem atacar una altra mancança del sistema, que és que no hi ha una garantia legal de justícia, ja que el 70% dels casos d’abusos sexuals a menors acaben sobreseïts”.

    Els MENA, immigrants abans que infants

    Els Menors Estrangers No Acompanyats (MENA) són un dels col·lectius més vulnerables, ja que “a més de patir situacions de violència concreta, estan cada cop més estigmatitzats socialment”, apunta Rivas. Quan aquests menors arriben a Catalunya ho fan en situació de desemparament i, per tant, és la Generalitat qui admet la seva tutela per a garantir-los els mateixos drets i deures que a la resta d’infants.

    Però, segons recorden des de Save the Children, l’any passat van arribar a Catalunya 1489 MENA, mentre que el 2016 van ser 684. Això fa que el sistema de protecció estigui saturat i que “no es pugui atendre les necessitats dels menors ni garantir els seus drets, només degut a la seva condició de migrats. I és que el sistema anteposa la seva condició d’estranger a la d’infant”, denuncia Rivas qui recorda que haver complert els 18 anys no és sinònim de tenir capacitat de sobreviure autònomament sense cap vincle familiar ni social ferm.

    Així, la seva situació “d’extrema vulnerabilitat reclama recursos molt adaptats que el sistema de protecció no està proporcionant”, apunten des de l’ONG. Per això, davant de “ràtios de professionals molt baixes i assignació de recursos humans i infraestructures insuficients”, proposen seguir la figura del “Guardian” propi d’alguns països europeus. Es tracta d’una persona de referència que acompanyi cada menor durant tot el seu camí fins a l’emancipació i que sigui capaç de proporcionar ajuda emocional, mèdica i legal per a informar-los de tots els processos que hauran de seguir.

    Així, amb aquest informe que inclou els punts febles i les potencialitats de la situació catalana, Save the Children ha volgut fer una radiografia de l’estat dels drets dels infants a Catalunya per a elaborar “un full de ruta en matèria d’infància pel futur Govern”.

  • Per què neguen l’escletxa de gènere en ciència encara que la tinguin davant dels seus nassos?

    Aquest és un article d’Agència SINC

    En els últims anys, nombrosos estudis han analitzat l’existència, abast i causes de la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Hi ha menys investigadores que publiquen menys, obtenen menys finançament i progressen menys en la seva carrera. Les dades donen suport a l’existència d’un biaix del qual alguns encara dubten fins i tot dins de la comunitat científica. A què es deu aquest negacionisme?

    «Amb aquest tema als científics ens costa molt actuar com a científics, no com a persones, i reconèixer que els nostres biaixos són reals», comenta a Sinc la investigadora del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) Teresa Valdés-Solís. «Com passarà això si la ciència és objectiva i els concursos de mèrits són tots iguals! És impossible que el meu judici sobre un currículum depengui del gènere!», bromeja aquesta doctora i enginyera química.

    L’escepticisme es diferencia del negacionisme en el fet que, mentre que el primer demana evidències, el segon les rebutja. Aquesta actitud ja ha estat estudiada en relació amb el canvi climàtic, el fracking, l’evolució biològica i l’energia nuclear. El 2015, un estudi en la revista The ANNALS of the American Academy of Political and Social Science analitzava fins a quin punt la política domina les opinions sobre ciència. Els seus autors mostraven que el partit a qui votem, la nostra ideologia política, els valors personals i la religió exerceixen un paper fonamental per decidir quins fets acceptem i de quins dubtem.

    El negacionisme respecte a la bretxa de gènere en ciència i tecnologia també ha estat analitzat. Un treball publicat el 2015 en la revista científica PNAS va revelar que els homes són més crítics amb els estudis que recolzen la bretxa de gènere que amb aquells que la neguen.

    A l’estudi van participar més de 700 persones, homes i dones, de les quals unes 200 pertanyien a la comunitat científica. Cada voluntari va llegir o bé el resum d’un article científic real que demostrava l’existència d’una bretxa de gènere en ciència i tecnologia, o bé un resum modificat per negar aquest biaix. En tots dos casos, havien d’avaluar la qualitat de la recerca que tenia davant.

    Els resultats van mostrar una major falta d’objectivitat per part dels participants masculins. Els homes acceptaven els falsos treballs ‘antibretxa’, però eren molt més crítics amb aquells que la defensaven. Aquest biaix va resultar especialment fort entre els investigadors.

    Per a Valdés-Solís, a més d’existir un biaix de confirmació que fa que preferim els arguments que ens donen la raó, hi ha «cert menyspreu per estudis sociològics, sobretot entre els camps de ciències més dures que, al seu torn, són els més masculinitzats».

    Un 5% de canvis d’opinió

    Un altre estudi, publicat en la revista Psychology of Women Quarterly, va indagar sobre com reaccionen homes i dones davant les notícies relacionades amb la bretxa de gènere en ciència i tecnologia. Per a això, l’equip d’investigadores de la Universitat Skidmore (EUA) va fer allò que mai cal fer: llegir els comentaris d’internet.

    A partir de tres articles amb perspectiva de gènere publicats a The New York Times, Discover Magazine i IFL Science, van analitzar 831 comentaris per determinar el sexe del seu autor i el seu posicionament sobre el tema.

    El treball comptava amb limitacions evidents: és difícil determinar el sexe dels internautes i, a més, aquests només són representatius de la part de la població que escriu comentaris en internet; però també va extreure estadístiques interessants. Per exemple, que un 22% de comentaris justificava l’existència del biaix i, d’ells, entre un 79 i un 88% provenien d’homes. La majoria (59,8%) utilitzava explicacions biològiques per defensar el seu argument.

    També és cert que la majoria dels comentaris (67,4%) estava d’acord amb l’existència d’una bretxa de gènere, però d’aquests només el 29% pertanyia a homes. Un 5% del total va assegurar que havia canviat d’opinió després de llegir el text i d’aquesta minoria el 67% eren homes. Per l’altre costat, el 100% dels comentaris que mostraven gratitud per l’estudi van ser de dones.

    Mitjana mundial de la proporció d’homes (rosa) i dones (blava) en educació superior i recerca de 2008 a 2014. Les dades mostren que la proporció de dones cau en el doctorat i la carrera investigadora. / UNESCO

    El miratge de la biologia

    «Les dones són el 28% dels investigadors del món», recorda la responsable de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació «la Caixa», Sonia Garcinuño, citant dades de la UNESCO. Els números, en la seva opinió, poden enganyar si mirem carreres de domini femení com Biologia, Farmàcia i Medicina, quan «el problema està en Física, Matemàtiques i les enginyeries». També si ens centrem en països més equitatius com Espanya, on les investigadores aconsegueixen el 39% del total.

    El cas de la Biologia, amb més d’un 60% de biòlogues, no refuta l’existència d’una bretxa. «La gent vinculada a ciències de la salut sol argumentar que hi ha moltes professores de Biologia, però no es fixen que poques arriben a catedràtiques, rectores o directores d’Organismes Públics de Recerca», lamenta Garcinuño.

    La negació no és exclusiva dels homes. «Moltes dones diuen ‘jo no m’he sentit discriminada, les quotes són el pitjor, jo vull que em valorin per la meva capacitat’. Després t’adones que no són així les coses, que et valoren pel teu mèrit, però després tens unes dificultats afegides que ells no tenen», assegura Valdés-Solís. I posa com a exemple les dades del CSIC, el major organisme públic de recerca d’Espanya, que té un 35,7% de dones investigadores, «però la proporció no és la mateixa en ascendir en l’escala de poder», recorda. El 2017, aquest organisme va nomenar a la seva primera presidenta en els seus 78 anys d’existència.

    Com aconseguir que algú accepti l’existència de prejudicis? Un estudi publicat a la revista Journal of Experimental Social Psychology va demanar als seus participants que avaluessin una sèrie de currículums de camps científics i tecnològics. Quan els investigadors els van mostrar que havien avaluat negativament a una dona en comparació d’un candidat d’idèntic currículum, es van sentir culpables i van assegurar que tindrien en compte aquest biaix en el futur. La millor forma d’eliminar els prejudicis és ser conscient que existeixen.

    La bretxa en nombres

    En l’últim curs, el 54% dels estudiants que es van graduar en carreres de ciència a la universitat van ser dones, segons dades del Ministeri d’Educació que exclouen Psicologia, ciències socials i de la salut, així com enginyeries.

    Aquest percentatge varia molt segons l’especialitat. Un 64% de biòlogues, un 56% de químiques, un 47% de matemàtiques, un 37% de geòlogues i un 28% de físiques. Les diferències són majors en les carreres tecnològiques, amb un 16% d’informàtiques i un 31% d’enginyeres.

    La bretxa s’eixampla a mesura que avança la carrera científica. Segons la UNESCO, aquest 54% de graduades en ciència passa a un 49% futures doctores per acabar sent un 40% d’investigadores. Les catedràtiques de ciència són una mica més del 21% del total, menys del 13% si mirem en enginyeria i arquitectura.

    Aquestes diferències es mantenen en organismes públics com el CSIC. Les dones representen el 35,7% del personal investigador funcionari, però solament el 18,4% són directores.

    Garcinuño explica que aquests números promouen un efecte Mateo d’acumulació: «Per fer un projecte científic necessites finançament, que es dóna a qui té més publicacions. Com els homes tenen més publicacions perquè són més, obtenen el finançament, així que publiquen; com publiquen, obtenen més finançament… És un cercle».

  • Les desigualtats econòmiques marquen el nivell de supervivència dels pacients de càncer

    Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

    «L’oncoplutocràcia ha de parar». Amb aquest terme, el professor del King’s College de Londres, Richard Sullivan, ha denunciat l’existència d’importants desigualtats en la lluita contra el càncer a escala mundial. «Solament els pacients i països rics s’estan beneficiant dels progressos que s’han aconseguit», assegura aquest oncòleg en un text que ha estat publicat en la revista mèdica The Lancet. Les afirmacions de Sullivan no són gratuïtes, ja que el seu article ve acompanyat de l’estudi més gran realitzat fins avui sobre la supervivència del càncer a tot el món.

    En 2016, l’OMS va recomanar l’enfortiment dels sistemes de salut per garantir un diagnòstic primerenc i una atenció accessible, assequible i d’alta qualitat per a tots els pacients amb càncer. Amb prou feines un any després, l’Assemblea Mundial de la Salut va emetre una resolució sobre el control del càncer, que incloïa recomanacions per intentar reduir els diagnòstics tardans i garantir el tractament i l’atenció adequats per als càncers potencialment curables.

    El nou estudi mostra que molts països han seguit les indicacions marcades i que la supervivència al cap de 5 anys, període a partir del que es considera superada la malaltia, està augmentant a tot el món, fins i tot per a alguns dels càncers més mortals. No obstant això, les taxes de supervivència difereixen molt entre els diferents països.

    Els investigadors assenyalen que existeixen «disparitats àmplies i persistents» per als tipus de càncer més habituals, com el de mama que té una taxa de supervivència superior al 90% als EUA, mentre que és solament del 66% a Índia o del 65% a Malàisia. De la mateixa manera, el càncer de pròstata té una taxa de supervivència a Espanya pràcticament del 90%, mentre que a Sud-àfrica és amb prou feines d’un 37%.

    Grans desigualtats en càncer infantil

    Les noves dades també indiquen que encara hi ha diferències importants en accessibilitat i diagnòstic per als càncers infantils, malgrat l’augment en les taxes de supervivència en la majoria dels països des de mitjan dècada de 1990. La supervivència a 5 anys per als nens diagnosticats amb el tipus més comú de càncer infantil (leucèmia limfoblàstica aguda) varia des del 95% a Finlàndia, a menys d’un 50% a l’Equador, la qual cosa, segons els autors de l’estudi, indica «deficiències importants en el diagnòstic i tractament d’una malaltia que generalment es considera com curable».

    També la supervivència dels tumors cerebrals en nens ha millorat en molts països, però s’ha mantingut estancada en uns altres i en l’actualitat és dues vegades més alta a Dinamarca i Suècia (al voltant del 80%) que a la Xina, Mèxic i Brasil, on amb prou feines aconsegueix el 41%, el 36% i el 29% respectivament.

    Els autors de l’estudi han demanat una millora dels registres de càncer a tot el món, ja que, malgrat les millores en els tractaments, el càncer segueix matant a més de 100.000 nens cada any. «Si volem garantir que més nens sobrevisquin al càncer per més temps, necessitem dades fiables sobre el cost i l’efectivitat dels serveis de salut en tots els països», ha assegurat un dels coautors de l’estudi, el professor de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres, Michel Coleman.

    Més de la meitat dels espanyols es guareixen

    A Espanya, mentre que els tipus de càncer amb taxes més altes de curació es mantenen estables, com els de mama (85%), pròstata (90%) o melanoma (87%), en uns altres s’ha detectat una millora substancial en la supervivència. En aquest sentit, destaquen els avanços en els pacients amb càncer de còlon, la supervivència del qual ha passat del 56% al 63%, i els que tenen de tumors cerebrals, que han passat del 21% al 27%.

    Entre els de pitjor pronòstic, com el càncer de pàncrees, també s’han detectat millores, amb un increment de la taxa de supervivència del 5,6% al 7,7%, o el càncer d’esòfag que ha passat del 9% al 13%.

    Els bons resultats d’Espanya ja van ser avançats ahir per la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica en la presentació del seu informe anual, Les xifres del càncer a Espanya 2018, que indica que la supervivència dels pacients amb càncer ha augmentat de forma contínua en els últims anys a Espanya, «situant-se en un 53% al cap de 5 anys», una xifra similar a la de la resta de països del nostre entorn.

    Els especialistes espanyols també han volgut incidir en l’alta taxa de càncers, fins a un 40%, que són evitables adoptant hàbits de vida saludables, per la qual cosa la SEOM ha iniciat una campanya amb el lema «Prevenir el càncer està a les nostres mans». Durant l’acte de presentació, la presidenta de la SEOM, Ruth Vera, ha assegurat que «9 de cada 10 persones desconeixen que beure o fumar augmenta el risc de desenvolupar un càncer i que 15 de cada 20 persones no saben que l’obesitat està associada a diversos tipus de tumors».

    L’estudi: CONCORD-3

    El CONCORD-3 ha realitzat una anàlisi global de 15 càncers comuns en adults i tres càncers comuns en nens, que representen el 75% dels càncers diagnosticats a escala global. Els investigadors han analitzat l’evolució de les taxes de supervivència al càncer durant en un període de 15 anys que abasta des de 2000 a 2014 i inclou dades de més de 37,5 milions de pacients diagnosticats en 71 països, que alberguen al 67% de la població mundial.

  • El càncer ‘empeny’ a la pobresa a prop de 25.000 malalts a l’any a Espanya

    Pagar les factures o assumir el cost del tractament contra el càncer? Aquesta és la premissa bàsica sobre la qual s’orquestra la trama de la coneguda sèrie de ficció Breaking Bad. El seu protagonista, Walter White, és un nord-americà mitjà, un professor de química a l’institut que no pot fer front als pagaments del seu tractament contra el càncer sense posar en risc els estalvis familiars de tota una vida.

    La seva dona no treballa, el seu fill té una discapacitat física i a més acaba d’assabentar-se que estan esperant un altre bebè. La ficció no solament va ser un èxit per la seva excel·lent narrativa i els seus personatges carismàtics. Reflectia una realitat dramàtica de moltes famílies als EUA.

    Amb motiu del Dia Mundial d’aquesta patologia, celebrat cada 4 de febrer, l’Observatori del Càncer de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) ha presentat ‘L’impacte econòmic del càncer en les famílies a Espanya’, un estudi que analitza com la malaltia afecta als grups socials més desprotegits: treballadors autònoms, aturats i persones amb salaris inferiors a l’interprofessional.

    Entre els resultats destaca que 25.000 persones amb càncer es troben en risc d’exclusió social a causa de la malaltia, gairebé un 28% dels diagnòstics en la població activa espanyola el 2017. Al seu torn, el càncer de mama és la segona raó de baixa laboral de més de 12 mesos, per darrere de les patologies lumbars.

    L’informe indica que cada any es diagnostica el càncer a prop d’11.000 treballadors autònoms. Un 80% d’ells cotitzen la base mínima, per la qual cosa reben una prestació aproximada de 670 €, però han de seguir abonant la quota mensual de 275 €.

    En total, els autònoms han de fer front a les despeses quotidianes, els de la malaltia i els seus negocis amb 395 €. «La realitat és que els autònoms no agafen baixes fins que la situació es torna tan greu que no hi ha una altra opció», afirma Raquel Castillo, responsable de Treball Social de l’AECC. En el cas de les persones en desocupació, més de 5.000 persones són diagnosticades de càncer anualment i no reben cap prestació econòmica.

    Per comunitats autònomes, els pacients amb una situació econòmica més vulnerable es troben a Andalusia, Catalunya i Madrid. Segons l’AECC, les diferències regionals no són significatives, però reflecteixen que si una regió és més agrària, té més treballadors autònoms i, per tant, més malalts d’aquesta categoria.

    Castillo recorda que aquest treball «presenta una foto de la situació del càncer a Espanya. Traduir aquesta informació i identificar les causes és un treball posterior, perquè treure conclusions és arriscat».

    Sense diners per a una victòria contra el càncer

    No és el mateix que el diagnòstic de la malaltia es produeixi en un context de bona ocupació i suport familiar adequat, que quan es travessa una situació laboral o econòmica complicada.

    Pilar Ruiz és una pacient de 39 anys de càncer d’estómac. Com a part del tractament li van llevar l’estómac i va passar a tenir una discapacitat del 65%.

    La pacient relata la seva impotència per «passar de tenir una estabilitat econòmica, física i laboral, a ser acomiadada enmig d’una baixa». De cobrar 1.000 € a 700 € al mes mentre estava de baixa; a més es gasta 300 € a millorar la seva qualitat de vida, 600 € en lloguer, més les despeses quotidianes i els de cuidar a la seva filla d’11 anys.

    Durant la baixa, Pilar va tramitar la seva incapacitat laboral i percep la pensió d’incapacitat laboral, així que tots els seus ingressos es van reduir a 458 € al mes. «La meva mare m’ajuda i fa front a aquestes despeses, però hi ha molta gent sense medicar perquè no pot assumir els costos», lamenta.

    Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer

    Per posar remei a aquestes situacions de desigualtat, l’AECC proposa el ‘Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer’, que tracta de buscar solucions de manera conjunta amb l’Administració.

    Ignacio Muñoz, president d’AECC, explica que el pla gira entorn de tres eixos: «Identificació dels casos, creació de protocols d’interacció entre les autoritats sanitàries i socials, i revisió dels casos».

    La iniciativa tracta d’»analitzar les desproteccions que existeixen en els col·lectius de treballadors autònoms, aturats i persones amb baixos ingressos, entre altres perfils. Necessitem conèixer el que està passant per actuar sobre això», conclou Castillo.