Just Deploy It!

Etiqueta: desigualtats

  • «El neoliberalisme finalment ha demostrat els seus errors i els seus fracassos, les noves maneres d’encarar la política i la cura apareixen ara»

    «Les infermeres sovint diem que tenir cura és una vertadera revolució perquè capacita a les persones a prendre decisions i perquè posa en entredit els recursos i l’atenció destinada a les cures». Així iniciava Núria Cuxart, degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, la presentació al segon seminari permanent del COIB amb la participació de la Fundació Víctor Grífols i Lucas on la Dra. Marian Barnes ha estat la convidada central.

    Sota el nom Ètica i valors del tenir cura, Barnes ha conduït la seva ponència a través de la necessitat de posar les cures al centre del debat. Fent referència a la situació política on es troba Catalunya, que la Dra. Barnes ha descrit com un moment «de conflicte, de violència, de por, de la pèrdua de fe en la política convencional», és necessari pensar en «l’ètica de la cura com una manera de reflexionar sobre el neoliberalisme». Així, Barnes apunta que «el neoliberalisme finalment ha demostrat els seus erros, els seus fracassos i que les noves maneres d’encarar la política i la cura estan apareixent ara».

    Per Barnes, és necessari que es repensin les cures, ja que aquestes, tot i que queden invisibilitzades, són les que permeten que qualsevol persona es desenvolupi, creixi i maduri. Així, la cura «és una qüestió política» doncs totes «les decisions de qui és responsable de la cura són decisions polítiques».

    Davant d’això, s’ha filosofat en diferents sentits. Entenent que «les cures no van destinades a un grup petit de persones sinó que són fonamentals al fet de ser humans», Barnes valora que «és una perversió considerar, com es fa des d’una perspectiva ideològica filosòfica, que els humans som centres independents d’activitat». Eva Kittay, professora universitària de filosofia, ha criticat aquest plantejament: «ser conscient de la nostra dependència vers els altres és fonamental perquè institucions educatives, socials i sanitàries puguin fomentar les capacitats per relacionar-se i conviure».

    Les cures doncs no van dirigides cap a certes persones només, no són unidireccionals. Si bé hi ha relacions de poder, Barnes s’adhereix a la definició que Joan Claire Tronto i Berenice Fisher donen a la seva publicació Toward a Feminist Theory of Caring: «la cura s’hauria de considerar com una activitat d’espècie que fem per tal de mantenir, continuar i reparar el nostre món per poder viure en ell de la millor manera possible. Aquest món inclou els nostres cossos, a nosaltres mateixos, el nostre entorn…».

    En aquest sentit, si les cures són rellevants també pel que fa al disseny dels entorns urbans, Barnes es pregunta si aquests entorns mostren que la gent que els dissenya es preocupa realment per la gent que hi viurà. La forma dels espais urbans dóna missatges a la gent gran sobre si són benvinguts allà: qüestions com l’accessibilitat als edificis públics o disponibilitat de lavabos públics mostren aquesta manca de cura. Més enllà de les persones grans, i citant a Nicky Ward, «per la gent amb discapacitat en l’aprenentatge, ser cuidador els dóna l’oportunitat de ser recíprocs i, a més, adoptar un valor que sovint se’ls nega.

     

    Les cures es veuen afectades per la seva associació amb la desigualtat

    Joan C. Tronto afirma que «els poderosos han negat les cures per mantenir les seves posicions respecte aquells que tenen cura d’ells». Tronto ubica el menysteniment de la cura en l’existència de les desigualtats que permeten que els poderosos es neguin a reconèixer que només poden ocupar aquestes posicions de poder gràcies a les tasques invisibles de cures que altres fan.

    Així, no només s’ha de reconèixer la interdireccionalitat de les persones i les cures sinó que s’ha de reconèixer la situació precària de moltes de les persones que han de pagar per rebre cures. Barnes també apunta que, sovint, qui dóna cura a més són immigrants que es troben en situacions precàries.

    Marian Barnes durant la seva ponència al seminari ‘Ètica i valors de tenir cura’ / COIB

    Un altre aspecte a tenir en compte quan parlem de relació de poder dins les cures és la importància que pren el temps. Barnes explica que en una de les sessions de la seva investigació, un dels membres del grup va dir que quan anava a visitar el seu pare el primer que li deia era que no podia estar-se molta estona. El que això transmet, per Barnes, és el missatge de tenir altres coses a fer més importants que el temps que aquest home li dedicava al seu pare. Tronto i Fisher parlen del concepte de reparar la cura com una manera de reparar les nostres relacions i el nostre món.

    Marian Barnes: com donar valor a les cures

    Marian Barnes té el títol honorífic de Professora Emèrita a la Universitat de Brighton, Regne Unit. Va realitzar una càtedra d’investigació social a la Universitat de Birmingham i també ha treballat a les universitats de Leeds i Sheffield. Les investigacions on més ha ressaltat han estat en participació i moviments dels usuaris de serveis, la participació pública, la ciutadania i les noves formes de pràctica democràtica.

    El seu treball, i pel qual ha estat convidada a la segona edició del seminari permanent del Col·legi Oficial Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), s’ha centrat recentment en l’ètica de la cura, l’envelliment i el benestar. Segons l’àrea de comunicació i organització del seminari, en el cas del benestar de la gent gran, «ella està en oposició al discurs polític oficial en què es prima la capacitat d’independència de la gent gran com el factor que determina el benestar d’aquest grup de la població».

    Durant aquestes investigacions on la gent gran era part del cos investigador, va voler determinar què fa feliç a la gent gran i que és per a ells el benestar. Des del COIB conclouen que la investigació afirma que «el que en realitat necessita la gent gran són relacions personals no només família i amics, sinó amb proveïdors de serveis, responsables polítics, dissenyadors urbans i desconeguts» ja que aquests són els qui es troben a gent gran en la seva vida diària i «han de reconèixer com les accions, conductes i decisions poden millorar o minar el benestar» de la gent gran. En aquest sentit, Marian Barnes està treballant en el llibre Re-Imagining Old Age: care, wellbeing and participation, com coautora.

    Segon any de seminari al COIB

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona realitza anualment seminaris reconeguts d’àmbit internacional. Aquest any, «amb la voluntat de millora de la qualitat de la cura i del servei professional que ofereixen les infermeres», el seminari s’ha destinat a parlar de la cura des de la perspectiva ètica i política «per conèixer algunes de les línies més avançades de recerca i reflexió a nivell nacional i internacional». Han triat aquesta temàtica per «la preocupació i voluntat de transformar les pràctiques de cura aprenent i ensenyant com es vinculen amb els valors de la professió».

  • Càritas multiplica per quatre les ajudes per a alimentació durant la crisi

    La crisi segueix castigant les llars catalanes i això ha fet que en els últims 4 anys hagi augmentat un 4% la pobresa severa a Espanya, arribant al 10,6% de la població. Càritas Diocesana de Barcelona denuncia que les famílies cada vegada són més pobres i han de recórrer durant més temps a menjadors socials o xarxes de distribució d’aliments. Davant d’això, el director de l’entitat, Salvador Busquets, reclama a les administracions una renda garantida de ciutadania, un parc d’habitatge de lloguer social i un nou sistema econòmic i productiu que promogui l’economia social. Es queixen també que no són ells els que han de “garantir el dret a l’alimentació i el suport a les famílies, sinó que això és feina de l’Administració”.

    A l’informe ‘Fràgil. L’alimentació com a dret de ciutadania’ Càritas ha explicat que les ajudes destinades a alimentació que donen des de l’entitat s’han multiplicat per 4, passant de mig milió d’euros el 2007 a 2 milions d’euros el 2016. Això ho associen al fet que el poder adquisitiu de les famílies és un 9% més baix en relació a l’any 2010. El risc de pobresa relativa a Catalunya, un 19%, segueix estant per sobre de la zona euro, que es troba al 17% actualment, però es troba per sota de la mitjana espanyola, que és del 22%.

    Una de les solucions “transitòries” de Càritas és la Targeta Solidària, una targeta que permet comprar en diferents establiments alimentaris amb l’objectiu de “mantenir a les persones empobrides poder comprar amb autonomia als establiments comercials d’alimentació per mitjà dels ajuts econòmics que reben”. 450 famílies disposen d’aquesta targeta a Catalunya, unes 2.300 persones. L’organització ha destinat uns 350.000 euros a aquesta solució i 350.000 euros més perquè més de 2.000 persones puguin comprar aliments.

    L’adjunta d’Acció Social de Càritas, Mercè Darnell, ha explicat que l’alimentació no es tracta només dels àpats diaris, sinó que “forma part de la socialització de la persona” perquè “estreny vincles, marca pautes socials i transmet cultura”. Darnell també ha destacat el risc que corren les persones de perdre hàbits com anar a comprar o gestionar l’alimentació familiar i per això ha reivindicat l’ús de la targeta solidària.

    S’estanca el mercat laboral i creixen les desigualtats

    A l’informe també han associat l’estancament del mercat laboral com un dels principals factors de risc de pobresa relativa, juntament amb la caiguda del 6% del salari mitjà. Actualment, 900.000 persones cobren menys de 657 euros al mes a Catalunya. Un dels riscos és també la cronificació de la crisi i el temps que fa que moltes persones no cobren cap prestació d’atur.

    Segons l’índex Gini, Espanya és el tercer país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Romania i Sèrbia. A Catalunya, la desigualtat entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% amb menys ingressos és de 6 vegades, un punt més que l’any 2007.

  • Sis preguntes relacionades amb els Plans de Salut (2016-2020)

    Darrerament, la ciutadania catalana i barcelonina ha rebut per part de l’administració diversos missatges de caràcter positiu en relació amb les polítiques de salut, la justícia social i l’equitat. Tant el Pla de Salut de Catalunya –impulsat per la Generalitat- com el Pla de Salut de Barcelona –impulsat per l’Ajuntament de la ciutat- per al període 2016-2020 apunten com una de les seves principals prioritats la reducció de les desigualtats en salut. En tots dos casos la música de les paraules sona molt bé, però entre un pla i l’altre hi ha diferències notables que tenen a veure amb la generació de coneixement i amb les accions concretes que es proposa portar a terme.

    En contra del que algunes persones puguin pensar, la desigualtat en salut no és un tema nou que hagi sorgit amb la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat. A Catalunya, el coneixement sobre la desigualtat en salut i les seves relacions amb la classe social, gènere, migració, edat o territori, té un llarg recorregut. Els primers estudis sobre desigualtats en salut a Barcelona es remunten a tres dècades enrere quan, mitjançant les investigacions realitzades fonamentalment per l’Agència de Salut Pública de Barcelona sota el lideratge decisiu de Carme Borrell, s’inicià un procés de generació de coneixement rigorós, ampli i profund, de les desigualtats en salut de la ciutat.

    Tot i això, actualment els estudis oficials disponibles a Catalunya continuen sent molt limitats. Com sigui que sembla assenyada l’opinió de David Elvira, director del Servei Català de Salut, en assenyalar que sense disposar d’un bon nivell de coneixement «no és possible realitzar polítiques basades en l’evidència», la pregunta es fa ineludible: quan decidiran els polítics catalans aprovar la realització dels estudis necessaris per analitzar i valorar de forma integral i profunda els determinants socials i la desigualtat en salut a la Catalunya del segle XXI, tal com s’ha fet en altres països del món? Només molt recentment el nou govern de l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona ha mostrat tenir la iniciativa i coratge polítics necessaris per, d’una banda, exposar amb claredat a la llum pública una realitat abans tapada o semioculta i, de l’altra, presentar un pla per fer front de manera global a unes desigualtats en salut altament tòxiques.

    La seqüència lògica entre conèixer i canviar no és però un procés directe ni immediat. Les escombraries de la història són plenes de magnífics estudis i fantàstics programes plens de recomanacions mai posades en pràctica, així com d’accions per fomentar l’equitat en salut no realitzades ni mai avaluades. En realitat cal parlar no tant “d’evidència per a l’acció” sinó més aviat de “quines evidències es generen per veure quines accions es seleccionen i realitzen”. Quan deixarem de parlar només de “salut basada en l’evidència” per parlar de “preses de decisió polítiques basades en el coneixement, la ideologia i l’elecció social de prioritats”? I és que tant el coneixement disponible com les accions que es prenguin dependran dels principis, valors i ideologies existents, de les teories i mètodes emprats i dels indicadors escollits. Així, per exemple, en relació amb la reducció de les desigualtats, el Pla de Salut de Catalunya emfatitza la necessitat d’actuar front els (mal anomenats) «estils de vida» i les accions de promoció i educació de la salut que generen una vida saludable durant la infància, l’adolescència i la vellesa. Sens dubte es tracta d’objectius rellevants. Tanmateix, la recerca científica ha mostrat amb claredat que «no tria qui vol, sinó qui pot», i que molts col·lectius socials no poden triar lliurement seguir «conductes saludables» a causa dels seus limitats recursos i les escasses oportunitats socials de tipus estructural que pateixen.

    El tipus de polítiques socials, econòmiques, laborals, educatives, ambientals i sanitàries que es porten a terme per part de les institucions influeixen de forma molt notable a la generació de determinants socials, que podran ser negatius per a la salut, com l’atur i la precarietat laboral, els desnonaments i la manca d’accés a un habitatge digne, la pobresa i la desigualtat socioeconòmica, que generen més inequitats en salut; o positius, el què es traduirà en una majors i millors salut col·lectiva i equitat. Al Pla de Salut de Catalunya, més enllà de la retòrica, manca una menció explícita a les accions necessàries per entomar els determinants socials de la salut. Quan s’aplicaran programes i intervencions adreçats a fer front als determinants socials de la salut (incloent l’atenció social i sanitària) mitjançant un enfocament que augmenti l’equitat en salut mitjançant polítiques basades en l’”universalisme proporcional”, és a dir, que millorin la salut poblacional alhora que s’actua prioritàriament a l’entorn dels qui més ho necessiten?

    Per altra banda, el Pla de Salut de Barcelona ha plantejat d’una manera més ambiciosa i alhora específica la incorporació de l’equitat en salut en totes les actuacions, a través de projectes concrets. Alguns exemples són les accions del Programa Salut als Barris, el reforç en l’accés, qualitat i equitat de l’atenció sanitària, o la creació d’un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida de les polítiques municipals, amb un notable nivell de recursos al llarg de períodes de temps perllongats, a diferència de l’abast limitat a l’escala electoral dels anteriors consistoris. S’han programat més de cent accions concretes per a tot el període 2016-2022, amb el 97% del pressupost a càrrec de l’Ajuntament i el 3% de la Generalitat.

    A més de generar evidència, planificar activitats i disposar de recursos, la lluita contra les desigualtats en salut implica enfrontar-se a dos notables desafiaments que, tal com els propis plans reconeixen, estan encara en fase embrionària: assolir una adequada rendició de comptes, amb més i millors processos d’avaluació, i aconseguir una millor democràcia a través d’una major transparència i participació popular, que no es quedi en simple retòrica ciutadanista. No hi ha dubte que l’ús comú de paraules com «avaluació» o «participació» en els plans de salut representen un avenç positiu. No obstant això, pel que fa a l’avaluació, amb algunes notables excepcions, aquesta es troba en la pràctica gairebé sempre absent de les polítiques públiques. Quan es realitzaran les avaluacions que permetin valorar de forma adient i retre comptes a la ciutadania de forma integral envers als resultats de les polítiques en salut pública i equitat?

    La noció de participació ciutadana en l’àmbit de l’equitat es encara a les beceroles. Com desenvoluparem una democràcia realment participativa, en la què la recerca, planificació i avaluació basada en la comunitat, i la generació de pressupostos participatius ocupin una de les primeres posicions al rànquing de prioritats? Participar no és només informar o recollir de forma superficial l’opinió de determinats grups socials; l’expressió plena de la participació requereix conèixer i estudiar en profunditat, obrir espais, temps suficient per al debat, i que la comunitat, de la manera més oberta i transparent possible, desenvolupi l’interès, la capacitat i el poder necessaris per assenyalar necessitats, plantejar prioritats, jutjar les accions realitzades i avaluar els indicadors utilitzats. Un exemple destacable és el recent Pla de Salut Mental de Barcelona, estructurat a partir de l’estreta participació de diferents actors implicats o interessats (ciutadania, institucions, òrgans de la societat civil), que durant sis mesos consensuaren les seves necessitats, prioritats i mesures concretes.

    La desigualtat en la manera de morir i de (mal)viure ha estat i avui és, encara de forma més manifesta, la nostra pitjor epidèmia. Combatre-la exigeix ​​un repartiment molt més equitatiu de la riquesa i dels recursos socials, i un major desenvolupament dels drets i serveis socials que afavoreixi als que menys tenen. Darrere de cadascuna de les decisions que afectin aquestes esferes de poder hi ha constriccions molt reals de tipus polític, legal i econòmic que a l’entorn polític català estan fortament influïdes per ideologies tecnocràtiques o neoliberals amb evidents trets classistes, sexistes o xenòfobs. Si féssim servir una prescripció telegràfica, la recepta seria: per acabar amb les desigualtats s’ha d’acabar amb el sistema que les genera. Tanmateix, constatem com sota el neoliberalisme aquest es regira violentament davant de la més minsa reforma redistributiva, per mínimament que aquesta afavoreixi a les classes populars. Per exemple: el «cap polític» de l’actual Conseller de Salut de la Generalitat, Antoni Comín, sembla estar en perill. I no perilla perquè els usuaris i militants dels moviments socials contra la privatització i mercantilització de la sanitat ho considerin una cara amable de les retallades, una continuació dels plans del seu antecessor Boi Ruiz, sinó perquè els poders econòmics, polítics i sanitaris amb major poder s’estan començant a impacientar amb les seves declaracions i intervencions tímidament progressistes. Ens podem imaginar quina serà la reacció enfront de les mesures del Pla barceloní, molt més radical en les seves mesures i abast.

    Els plans de salut de Catalunya i Barcelona són instruments d’una gran importància per planificar i desenvolupar el model de salut i equitat que volem. Un model que ha de prioritzar els recursos socials i econòmics que permetin realment actuar sobre el millor indicador de justícia social de què disposem: l’equitat en salut. Quan ens prendrem seriosament que l’equitat en salut és la forma més adient de valorar la justícia social d’un país, en lloc d’utilitzar indicadors socials menys rellevants o bé indicadors relatius a l’activitat i creixement econòmic com el PIB?

     

    Joan Benach és professor titular del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix assignatures de Salut Pública i Salut Laboral. És també director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network (GREDS-EMCONET) de la UPF i Co-director del Public Policy Center (UPF-Johns Hopkins University, EUA). Catedràtic acreditat per ANECA, Joan Benach te vincles acadèmics amb la Johns Hopkins University (EUA), la University of Toronto (Canadà) i la University of Alberta (Canadà), entre d’altres.

    Juan Manuel Pericàs és especialista en medicina interna i durant anys dedicat a les malalties infeccioses a l’Hospital Clínic de Barcelona. Més recentment investigador en salut pública i desigualtats en salut. Treballa a Greds-Emconet, Universitat Pompeu Fabra-Johns Hopkins University Public Policy Center).

  • Generalitat i Ajuntament portaran nous equipaments sanitaris als barris més pobres de Barcelona

    El nou conveni d’inversions 2016-2023 per la millora de les infraestructures sanitàries a la ciutat de Barcelona, que preveu actuacions com construir nous Centres d’Atenció Primària (CAP) o fer ampliacions i reformes en centres com l’Hospital Vall d’Hebron, entre altres, tindrà un finançament de 187 milions d’euros. La majoria de les 37 actuacions en les què es concreta el conveni són obres d’ampliació, construcció o reforma estrictament d’equipaments sanitaris que està previst enllestir abans de 2020 -algunes com el CAP de Gràcia o les obres a l’Hospital del Mar ja estan en marxa- tot i que el marge per completar-les totes s’estén fins al 2023.

    El conveni és fruit d’un acord entre l’Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut, a través del Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens on comparteixen taula les dues institucions i on poden arribar a consensos en matèria de salut i equipaments a la ciutat– i posa especial èmfasi en atacar les desigualtats en salut a la capital catalana. «Estem davant d’un dels principals acords de mandat per una de les prioritats evidents de la ciutadania: la salut», ha assenyalat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau al costat del conseller de Salut Toni Comín, amb qui s’han felicitat per la feina conjunta i els esforços de cooperació per avançar en matèria de salut.

    Atacar les desigualtats en salut

    «Les desigualtats tenen un impacte directe en la salut», ha apuntat Colau, que ha recordat que a l’octubre es va fer un informe sobre les desigualtats en salut a la ciutat de Barcelona en què ja es va detectar en quins barris era prioritari actuar. Segons aquest informe, en 18 dels 73 barris de Barcelona les dificultats socioeconòmiques es tradueixen en problemes de salut i indicadors com l’esperança de vida varien molt en funció del barri; entre Pedralbes i Torre Baró, per exemple, hi ha onze anys de diferència en l’esperança de vida.

    Dels 187 milions previstos, el 77% seran inversions en «barris prioritaris», que es concretaran en 20 actuacions. Ja en una entrevista amb aquest diari la comissionada de Salut a l’Ajuntament, Gemma Tarafa, avançava que es posaria un accent especial a Nou Barris, Ciutat Vella, Sant Martí i Sant Andreu. «Hem de ser capaços de lluitar contra les causes de les desigualtats en salut però també contra les conseqüències», ha afegit Comín.

    Millores també en salut mental i atenció sociosanitària

    Les principals actuacions es concentren en quatre grans àmbits: l’atenció especialitzada (71% del pressupost), l’atenció primària i comunitària (13%), l’atenció sociosanitària (11%), l’atenció a la salut mental i les addiccions (6%). Quant al primer, s’aposta per continuar amb la millora dels hospitals de la ciutat. Destaquen per exemple l’ampliació de les urgències de Traumatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, on també s’equiparà amb nou material el Bloc Quirúrgic i la UCI i es millorarà l’Àrea Maternoinfantil. A més, s’enllestiran les noves urgències de l’Hospital del Mar i una nova maternitat, i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es construirà un nou edifici de recerca.

    En matèria d’atenció primària el pla inclou la construcció de 4 centres nous: el CAP Barceloneta, el CAP Fort Pienc -Eixample Dreta Sud, el CAP Badal i el CAP Parc i Llacuna del Poblenou. També es remodelaran centres com el CAP Bon Pastor, que incorporarà un espai per activitats de salut comunitària, i s’adequaran els CUAPs de Ciutat Vella i Gràcia, entre altres.

    Per primera vegada un conveni d’aquest tipus inclou els centres d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS) amb l’ampliació del CAS Fòrum i el CAS de la Barceloneta així com els nous centres CAS Baluard i CAS Nou Barris -actualment a Barcelona hi ha 19 centres que donen assistència en l’àmbit d’atenció a les drogodependències. En salut mental destaquen nous espais dels centres de salut mental de l’Eixample, que està previst que s’integrin a les instal·lacions del CAP Manso.

    En atenció sociosanitària, un àmbit en què bona part de l’activitat queda en mans d’entitats privades amb ànim de lucre -segons un informe de l’Ajuntament- destaca la previsió de construir un nou centre públic per apropar places sociosanitàries a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra -encara no s’ha decidit la ubicació exacta- així com també la reobertura de 65 llits del Centre Fòrum i l’adequació d’un nou espai de rehabilitació ambulatòria després que fa uns mesos la comissionada de Salut denunciés que «té 150 llits tancats mentre es deriva finançament a sociosanitaris amb ànim de lucre».

    Menys finançament però més esforços municipals

    Dels 187 milions compromesos, la Generalitat n’aporta 116 (62%) i l’Ajuntament de Barcelona 45 (24%) mentre que els restants provenen entre d’altres d’entitats proveïdores de serveis sanitaris. El total de finançament suposa en termes comparatius menys que l’anterior conveni 2008-2015- que preveia 237 milions d’euros més 300 milions per la remodelació de l’Hospital Sant Pau. Comín ho ha justificat pel context en què es va dissenyar ja que «era situació d’expansió pressupostària», ha afegit. Preguntat per l’origen de la partida que aporta la Generalitat i si aquesta corre perill -en el context de pròrroga pressupostària actual- el conseller de Salut ha sortit al pas de la pregunta i ha assegurat que els diners compromesos ja estan compromesos tot i que no ha donat més detalls.  Amb tot l’aportació que fa el consistori sí que suposa un major esforç pressupostari en relació al govern municipal de Jordi Hereu, que llavors només va dedicar-hi 16 milions d’euros, ha recordat Ada Colau. A més, com ja va informar aquest diari, del pla anterior, el conveni 2008-2015, només s’haurien finalitzat un 55% dels projectes previstos.

    De moment, fora del pla i pendent que se n’aprovi la viabilitat en comissions específiques hi ha altres obres com la segona fase d’obres del Mar, el nou edifici de consultes externes de Vall d’Hebron o l’ampliació de l’Hospital Clínic així com sis o set CAPs a reformar o construir. La comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, ha explicat que cada any es farà com a mínim una reunió de seguiment del pla que preveu el conveni 2016-2023, un pla que assegura, s’ha fet tenint en compte projeccions de població dels propers anys i els plans urbanístics. «Si cal, es reorientaran passos durant el conveni», ha assenyalat Tarafa.

  • La crisi i les retallades empitjoren la salut de les dones, segons CCOO

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Això passa tant en malalties físiques com mentals. La situació en els últims anys ha empitjorat a Catalunya a causa de la crisi econòmica i les retallades aplicades, que han afectat els col·lectius més dèbils tot plegat explica l’empitjorament de la situació sanitària de les dones, segons l’informe la salut de les dones, elaborat per la secretaria de la dona i de cohesió social de CCOO de Catalunya, amb motiu del Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, que se celebra el 28 de maig.

    Per una banda, el treball mostra que les dones pateixen més problemes de salut que els homes. Així, segons l’ESCA 2014, (Enquesta de salut de Catalunya), que analitza els problemes de salut crònics inclosos en una llista de 28 tipologies, seleccionades per l’alta prevalença que aquests mals tenen entre la població o bé perquè generen un consum de recursos importants, el 71% de la població de més de 15 anys (el 70,3% dels homes i el 79,7% de les dones) pateix o ha patit algun dels esmentats 28 trastorns.

    Pel que fa a les malalties, el 34,1% de la població adulta (el 26,4% dels homes i el 41,5% de les dones) pateix o ha patit problemes crònics. El mal d’esquena lumbar o cervical són dos dels trastorns crònics més habituals entre les dones entre els 15 i els 44 anys, mentre que per als homes els trastorns d’aquest tipus ho són les al·lèrgies i el mal d’esquena lumbar o dorsal. Si s’analitza la població entre 45 a 64 anys, per als homes els trastorns més importants són el colesterol elevat i la hipertensió arterial, mentre que per a les dones tornen a ser el mal d’esquena lumbar o cervical. Si es mira les dones d’entre 65 i 74 anys, els dos principals trastorns cònics són l’artrosi, l’artritis o el reumatisme i la hipertensió arterial. Per a la mateixa edat entre els homes els mals crònics més habituals són la hipertensió i el colesterol elevat. A partir dels 75 anys les malures són la hipertensió i les cataractes.

    Pel que fa a la salut mental, la població de 15 anys i més amb risc de patir alguna mena de trastorn d’aquest tipus afecta més a les dones que als homes en tots els grups d’edat.

    Per extracció social, les dones de classes desfavorides són les que demanen menys atenció mèdica. Si es mira la mitjana, el 4,5% dels homes no demana ajuda quan té un problema mèdic, mentre que la taxa s’eleva fins al 6,4% en les dones. I encara més, en les dones de classe baixa, el 7,2% no busca suport. Entre els homes aquesta proporció baixa al 3,5%. En aquest cas la pregunta, feta per a l’enquesta de 2014 es referia a la reacció de les persones que en els últims 15 dies havien patit algun problema de salut i no havien demanat atenció mèdica.

    L’enquesta va preguntar a les persones de més de 15 anys els tipus de medicaments consumits els dos dies anteriors a la consulta. La resposta va situar les dones com les que en consumeixen més. Els analgèsics (29,8%), els tranquil·litzants, sedants i antidepressius, i els remeis per dormir (9,5%, 10,9% i 12,4%) són els més utilitzats .

    L’estudi té un apartat complet destinat als drets reproductius de les dones. En aquest sentit afirma que les retallades de la normativa salut sexuals i reproductiva, no ajuden, segons afirmen les dones de CCOO. Al respecte reclamen més polítiques institucionals que previnguin i donin suport a les mares molt joves. També exigeixen ajuda per a les noies joves, afirmant que la decisió de tenir un fill és “un fet en què la classe social té un paper destacat”.

    La monografia té un capítol que analitza el recurs al part amb cesàries, que ha augmentat 7,1 punts entre els anys 1993 i 2014. A l’inici del període analitzat el recurs a la cesària era del 22,8% del total, mentre que fa dos anys havia pujat al 29,9%.

    Pel que fa als tipus d’hospitals on es practiquen les cesàries, en els centres del SISCAT són el 24,9% mentre que els centres privats arriba al 40,8%.

    Un apartat especial es dedica en el treball a la salut vinculada amb el món laboral. En matèria de prevenció d’accidents greus, s’afirma que l’afectació d’aquests sinistres va augmentar l’any passat un 20% respecte a l’any anterior, mentre que en homes l’increment va ser del 6,21%. També mostren les sindicalistes la seva preocupació per l’augment de la incidència de les malalties vinculades amb el treball.

  • “En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges”

    Jaumé E. Ollé és metge, i ha exercit la professió en indrets molt pobres. Al llarg de la seva vida ha passat per països com Haití, Bolívia, Mali o Etiòpia, entre d’altres. Va viatjar un dia a Haití, i després de veure les condicions d’aquell país i la precarietat del sistema sanitari, va decidir que era allí on podria ser “més útil”. En el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo (Icària Editorial) reflexiona sobre l’exercici de la medicina en països pobres i sobre la situació cultural d’aquests indrets.

    Quin paper pot jugar la medicina en països tan pobres?

    El mateix paper que aquí. Tothom vol estar sa, si tens mal de cap no vols tenir mal de cap, si tens un nen amb febre vols que li passi. Això és igual per a pobres i rics, i potser pels pobres més, perquè estan més malalts, per tant, la medicina té un paper fonamental. En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges.

    En alguns capítols es queixa de què tot i la bona voluntat i de saber com ajudar a un malalt, a vegades no hi ha els medicaments necessaris o si hi són no són accessibles per a tothom. Quines són les desigualtats més grans en salut en territoris com els que ha treballat?

    Aquí si tenim mal de cap tenim possibilitat de demanar la baixa, per l’embaràs també tenim baixa i la gent segueix cobrant, allà no. Un exemple de fa dues setmanes. Un nen d’Uganda que ha passat l’educació secundària, cosa gens fàcil, va passar per l’escola professional, i ara treballava en un hotel de recepcionista. Un dia va caure, es va trencar les dents i el van fer fora, no volen un recepcionista sense dents. Em va escriure immediatament per dir-me que després de tots els esforços per estudiar i sortir de la seva cabanya l’han acomiadat. Em va demanar 150 euros, li he hagut de donar perquè es pugui posar dents noves, perquè si no es quedava sense feina. O per exemple, em venen els pescadors del llac d’Uganda, amb una tuberculosi que se’ls ha menjat i els pregunto: ‘per què no veniu quan comenceu a tossir?’ però clar, si no pesquen no mengen, només poden venir quan descansen de treballar. Aquí tenim uns sistemes que allà no existeixen.

    Doctor Jaume E. Ollé durant l'entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
    Doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO

    Fins a quin punt sent que ha arribat a empatitzar amb aquestes històries?

    Són històries fàcils d’entendre, però és difícil de solucionar-les totes. No he cobrat mai a un malalt, al contrari, el difícil és que no em posi jo la mà a la butxaca, has de fer una selecció perquè no pots estar contínuament donant, no pots sobreviure així i comporta un risc. Deixa’m posar-te un exemple. Una vegada vaig veure una mare que em va portar el seu fill perquè patia raquitisme –disminució de vitamina D, de calci i fosfat en la sang- li vam donar les vitamines, calç i li vaig dir que tornés en un mes. Un dia mentre anava cap a casa me la trobo, s’havia fet una cabanya darrere d’unes tàpies per viure-hi mentre esperava el dia de la visita. No podia pagar-se el transport d’anada i tornada i va decidir que era més fàcil quedar-se allí, demanant diners a la gent que passava.

    De fet, deixi’m recordar-li un altre exemple que explica en el llibre. El d’una senyora que té tuberculosi. Vostè li ofereix tractament però ella diu que ha d’anar a casa a cuidar el porc. Vostè es queda sorprès, i ella llavors li diu que si es mor el porc es quedarà sense menjar i per tant morirà.

    Clar, allí si no tens de què menjar no menges. La salut té una funció diferent. Allà si tens mal de cap i no pots treballar hauràs d’anar-hi igual a treballar. Tot el que tenim aquí és un luxe, que en el fons hem d’agrair a la societat.

    M’imagino que la idea que tenim aquí de què la salut és el primer allí no s’entén ben bé així.

    La salut allí es mira des d’un punt de vista funcional. Allà té la funció de permetre’t treballar per poder menjar. Aquí no té aquesta funció. La salut aquí és tenir o no mal de cap, per exemple. La funcionalitat canvia i per tant canvien les prioritats de la persona.

    Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO
    Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO

    En un altre capítol es pregunta què és ser pobre en un país de pobres. I obre el debat de si l’ajuda econòmica és suficient. Què és ser pobre en un país pobre?

    Un exemple. Ser pobre en un país pobre és una noia que té un tumor al coll, viu als carrers de Somàlia i és una immigrant d’Etiòpia. Immigrant, il·legal i sense família. Té un tumor que li comença a créixer. Em ve a veure, no sabem què és, la tractem, no respon al tractament, faig una biòpsia que he d’enviar a França i que pago jo, perquè ella no pot pagar res. De França em diuen que és un tumor pel qual no hi ha tractament, per tant, només pretenc obtenir el tractament simptomàtic. Però no tinc morfina, l’he d’anar a robar del quiròfan, allí em donen una injecció cada 4 dies i ella, mentrestant, està a terra plorant de dolor. Això és ser pobre sense esperança. Per sort va morir unes setmanes més tard. Això és ser pobre en un país pobre, on no hi ha medicaments, ni biòpsies, ni serveis d’atenció, on no hi ha res.

    Diu en el llibre que el que abans entenia però no assumia ara ho entén però li sembla inacceptable. Fins a quin punt l’ajuda d’un metge com vostè pot ser eficient quan la mentalitat d’un país per la seva cultura i educació és molt diferent? Explicava el cas del Mikado, un nen que està sol a l’hospital on treballava i que les infermeres donaven per perdut i no li oferien menjar ni el cuidaven. 

    En aquest cas concretament ho entenc, fins a cert punt, però no puc acceptar-ho. Entenc que la infermera té molta feina, que té 300.000 malalts i que a aquell nen el donen per perdut. Però jo no ho puc acceptar. L’actitud de les infermeres que descuiden aquell nen només es pot entendre dins d’un context. Quan estava a Uganda i sortia de casa davant hi havia uns camps i sovint a les set del matí em trobava a la infermera que estava llaurant el camp, amb 2 o 3 nens que havia de vigilar i després entrava a treballar a les 9 del matí. A vegades s’adormia. Jo no accepto que s’adormin a la feina, però he de pensar també amb el context en el qual es troba. Les dones, especialment les del tercer món, treballen 24 hores del dia. Arriben a casa i han de preparar el menjar i cuidar els fills i potser el marit els hi pega o se’n va amb altres.

    Un context molt diferent.

    T’il·lumina molt veure el contrast què hi ha entre fora i dins. Jo vaig tenir una malalta, una mare amb tuberculosi amb un estat avançat. Per un projecte sobre la tuberculosi va venir una fotògrafa alemanya a fer-li unes fotos. Li vaig presentar a la Rose i a la seva filla. Les dues eren esquelets vivents. Ella estava malalta però tenia llet, la nena estava desnodrida però seguia mamant. La fotògrafa em va preguntar perquè no li donava llet en pols. Jo no hi estava d’acord. I ella creia que era perquè jo estava cremat d’estar a Àfrica.

    Hi era així?

    No, li vaig preguntar quant de temps estava disposada a pagar aquesta llet i després li vaig explicar que si li donàvem llet amb pols la nena deixaria de mamar i a la mare se li tallaria la llet. Li vaig dir que quan la senyora tornes al seu poble perdut a la selva no tindria on trobar aquesta llet i si la tingues l’hauria de diluir amb aigua, segurament contaminada, i que per tant la nena es quedaria sense llet o amb moltes diarrees. Ella no ho comprenia. No es pot anar a aquests països i intentar imposar les solucions que tenim aquí, perquè pot ser que no sigui beneficiós.

    Vaig tornar a veure la mare un any o dos més tard i havien sobreviscut les dues. Estic segur que si li haguéssim donat la llet en pols la nena estaria morta. Però ella -la fotògrafa- seguiria la seva vida, tan contenta, sense saber-ho.

    El doctor Jaume E. Ollé durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Creu que després de viure aquestes experiències és més optimista o menys amb la situació del sud?

    A llarg termini sóc optimista, el que passa que hi ha uns grups de població que cada cop estan pitjor, perquè les diferències són cada vegada més grans. Però penso que a la llarga fins i tot aquests països milloren, a bufetades i de mica en mica, però milloren. Hi ha una milloria en l’educació, en la sanitat….Però morirà molta gent pel camí. Jo tendeixo a ser optimista, encara que quan hi ets costa.