El passat 7 de juny, durant la visita del nou edifici de l’Hospital del Mar per part de diferents autoritats, un grup de veïnes i treballadores van rebre al conseller de Salut, Toni Comín, entre crits de “Menys propaganda i més solucions”.
I és que durant l’any i mig transcorregut des del nomenament de Toni Comín com a conseller de Salut aquest ens ha anat deixant uns quants titulars, a priori, engrescadors. Malauradament cap de les mesures anunciades ha estat concretada amb detall i les que s’han apropat a la concreció, s’han plantejat a quatre anys vista i/o han anat acompanyades sempre d’un matís: “sempre que el pressupost ho permeti”. Repassem algunes d’aquestes mesures.
El quinze de gener de l’any passat llegíem a bona part de la premsa les declaracions del conseller, que deia que «el model SISCAT [la xarxa pública d’hospitals] ha de tornar a la seva essència”. “Només hi ha d’haver operadors hospitalaris sense ànim de lucre», va dir.
Tot aquest gran procés desprivatitzador, fins ara, ha estat traslladar l’activitat contractada pel Servei Català de la Salut (CatSalut) a la Clínica del Vallès (centre privat) al Parc Taulí (centre públic). Prou. Res més. Això es tot. Bé, sí, s’està negociant la compra de l’Hospital General de Catalunya. Hospital propietat de Quirón Salud i que ja ha estat rescatat-pagat amb diners públics en diverses ocasions.
Després de tot un any de treball i denúncia de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS (LA PAICAM), a finals del mes de desembre passat, el conseller es va veure obligat a reconèixer l’existència de criteris economicistes entre l’INSS i l’ICAM. El conveni que els uneix deixa clar que la Generalitat percebrà més diners de l’INSS com menys baixes doni, com més curtes siguin com menys incapacitats reconegui. Comín ho va titllar d’inadmissible ja que «contravenen les funcions assistencials amb criteris economicistes» i va assegurar que no permetria aquest apartat en el nou conveni (ara mateix en fase de negociació).
Malauradament, en una posterior conversa amb el conseller, en el marc d’una trobada amb la Marea Blanca, va manifestar que “l’INSS no va rebre amb gaire satisfacció aquesta notícia i que potser era millor acceptar aquestes condicions que no dependre directament de l’INSS” com succeeix en altres comunitats autònomes. Si fem cas a la mitjana de dies de durada de baixa entre les diferents comunitats no sembla que hagi de ser pitjor. Catalunya està força per sota de tota la resta, exceptuant Navarra.
A finals de febrer d’enguany s’aprovava al parlament una Resolució que garantia ser atès a qualsevol servei d’Urgències del país en no més de 24 hores. És a dir, o ingresses a una unitat de l’Hospital o marxes cap a casa. No és però fins a mitjans d’abril que es presenta el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PLANUC). Aquest ens parla de reduir en un 10% el nombre pacients que superen les 24 hores a un box d’Urgències i deixar aquest percentatge a zero en quatre anys. En un article anterior ja parlàvem de com creiem que s’ha d’abordar el tema per eradicar les saturacions permanents a urgències. El PLANUC se’ns queda curt i dubtem que solucioni de forma efectiva un problema d’aquesta dimensió.
A mitjans de maig, i a causa, sens dubte, de la pressió social i professional a càrrec de Rebel·lió Primària, Toni Comín va presentar un pla de difícil pronunciació, l’ENAPISC, (Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària).
Una de les principals crítiques que es podria fer a aquest pla, al meu parer, és que és un model continuista, que segueix centrant-se en la patologia i el diagnòstic i no en la persona. Un altre motiu de crítica és una total manca de concreció i de dotació pressupostària. “Sempre que el pressupost ho permeti” va dir en la seva compareixença el conseller. I per si encara queden dubtes, organitzacions tan antagòniques com la CGT i el Col·legi de Metges de Barcelona coincideixen en la insuficiència del pla.
Han estat necessaris nou anys perquè el govern fes cas a una resolució del Parlament presentada el maig del 2008 per l’actual conseller. Cal destacar de nou la tasca de La PAICAM, que durant els darrers mesos no ha parat de fer públic i denunciar l’incompliment d’aquesta resolució. Només amb pressió social s’ha aconseguit que la conselleria s’hagi vist obligada a engegar el pla d’implantació de 18 unitats especialitzades en atenció a persones amb síndromes de sensibilització central (SSC). Més de 250.000 persones estan afectades a tota Catalunya i es troben sense una atenció especialitzada adequada per la seva dolència.
Aquests són alguns dels titulars “d’artifici” més significatius. Deixem per a un altre article, propostes que ens semblen desgavellades, com l’avantprojecte que pretén perpetuar i consolidar l’activitat privada a la pública o el fet d’animar a les usuàries a trucar al 061 abans d’acudir a urgències. Doncs això Sr. Conseller. Menys propaganda i més Solucions.
Durant una hora llarga el conseller s’ha ocupat de repassar les mesures que el Govern ha anat implementant durant els últims mesos, com ara un projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat, l’ampliació de l’accés a la reproducció assistida a totes les dones, el refinançament de l’Atenció Primària o el nou Big Data sanitari, entre altres. No tot són bones notícies però. Altres compromisos que s’estan implementant parcialment, com ara el Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, no satisfan a l’oposició, que retreu a Comín l’augment de les llistes per ser operat. Per altra banda, la desprivatització del sistema no genera consens i el col·lapse a les urgències dels hospitals (amb el pic d’aquest hivern) o el decret de prescripció infermera són assignatures pendents del govern que l’oposició s’ha preocupat de recordar-li. Des de Ciutadans el diputat Jorge Soler ha lamentat que en un any no hi hagi hagut cap «canvi substancial» i s’ha referit a la pressió assistencial que viuen els professionals. «No ha reconstruit ponts amb l’oposició i dubtem que pugui consensuar grans temes en aquest parlament», ha lamentat Soler.
Una desprivatització a mitges
Una de les banderes del govern de Junts pel Sí era convertir-se en el gran desprivatitzador, marcant distància amb l’anterior conseller del ram. Així, una de les mesures del pla de govern és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT -la xarxa d’atenció pública- no inclou centres privats amb ànim de lucre». Amb tot, la desprivatització no és plena, ja que dels centres amb afany de lucre que tenen concerts amb el CatSalut només s’ha retirat el concert a un dels cinc centres: la Clínica del Vallès. També hi ha la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent i l’Hospital General de Catalunya. «Al llarg del mandat hem completat la mesura d’acord amb el que diu la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), és a dir, no comptar amb ànim de lucre a excepció de si el necessites», ha dit aquest dijous Comín per justificar-ho. És a dir, ha reconegut en altres paraules, com ja va dir en una entrevista amb aquest mitjà, que hi ha centres públics que no poden renunciar a l’activitat privada.
«‘La desprivatització’ és un gest molt limitat en un oceà de privatització i mercantilització fruit de 30 anys de consensos en les polítiques sanitàries», li ha retret dijous al conseller el diputat de CSQP Albano Dante. Sobre aquest aspecte Eulàlia Reguant ha expressat que el problema va més enllà de fer fora l’ànim de lucre, ja que, segons ella, s’estén també a fundacions o xarxes com la xarxa sanitària Santa Tecla (a Tarragona). Per la seva banda, Assumpta Escarp ha criticat que s’hagi passat «de la major desprivatització a complir l’article 5 de la LOSC [que fa referència al principi de subsidiarietat]» i ha assegurat que continua havent-hi un problema amb l’ànim de lucre en centres de salut mental i sociosanitaris, un àmbit que queda fora del procés engegat per Comín. A banda de retirar el concert a la Clínica del Vallès Salut també ha tornat a mans públiques l’atenció domiciliària a Barcelona i Montcada.
Augmenten les llistes d’espera per ser operat
La realitat és que les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica han augmentat: el desembre passat hi havia 4.000 persones més que fa un any esperant per ser operades. Ara bé, també és cert que s’ha reduït el percentatge de persones que superen els temps d’espera de referència o garantia i que disminueixen les llistes per fer-se una prova diagnòstica o visitar l’especialista. De fet la l’augment de les llistes per ser operat, segons va dir Comín fa uns dies en una sessió de control, té una explicació: com que millora la diagnosi i la visita a consultes externes més gent passa a la llista per ser operat. A més, Comín s’ha escudat en el fet que la millora que s’ha fet s’ha fet sense el pressupost previst per al Pla de Xoc, un fet del qual ha responsabilitzat l’oposició, ja que a causa de la pròrroga pressupostària el pla només s’ha desplegat parcialment.
Tanmateix l’oposició li ha retret que s’hagi reduït la dotació per al Pla. «Hem perdut 45 milions d’euros i no sabem quanta gent ha abandonat durant aquest temps les llistes per operar-se a la privada. Si no s’incrementen més quiròfans, més anestesistes, etc. veig difícil que abordem aquest pla», li ha etzibat la diputada socialista Assumpta Escarp.
Amb tot, el conseller ha recordat que el compromís del govern de reduir en un 50% el temps mig d’espera per a proves diagnòstiques i un 10% les llistes per a intervencions quirúrgiques és un compromís que comença a comptar en el moment que es doti el pla de xoc del pressupost. En aquest sentit ha assegurat que l’avaluació dels compromisos sobre llistes d’espera es podran fer el març del 2018, assumint que l’aprovació dels comptes es farà en les pròximes setmanes.
El col·lapse a les urgències
La situació en alguns hospitals catalans -especialment la viscuda aquest hivern durant el pic de la grip- també ha pesat sobre el balanç del primer any de govern amb Comín al capdavant de Salut. El compromís del govern era el de fer un Pla Director d’Urgències (ara anomenat Pla Nacional d’Urgències), un pla que Salut està treballant i que té previst presentar a finals de març.
El que sí que ha fet Salut és engegar una campanya per fomentar que la gent truqui el 061 i sigui des d’aquest servei des d’on es faci el triatge segons el risc que pateix el pacient. Una campanya que va arribar just després que Salut constatés que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un Centre d’Urgències d’Atenció Primària o un Centre d’Atenció Primària. Des de la CUP, la diputada Eulàlia Reguant ha lamentat però que les empreses encarregades del 061 -un servei externalitzat- provoquin precarietat i vulnerabilitat entre els treballadors.
Gran espectacle el que ens han brindat des de la facció gabrielista de la CUP i el conseller Comín aquesta setmana. L’estètica dels pòsters propagandístics de les cupaires, digna del modernisme heteropatriarcal dels cartellistes dels 30. De la seva ètica ja ni en parlem. A part de la incitació a la violència, això de recórrer a la bufetada en públic recorda certs tics suposadament masclistes que ara veiem reproduir-se a passos de gegant entre el gremi de les feministes radicals i homomatriarcals. I és que si viatges massa cap a l’Est pots aparèixer a l’Oest.
Per la seva banda, el conseller Comín s’ha donat de cara amb un marró de proporcions descomunals. Alguna cosa devia intuir quan va rebre l’enverinada invitació a entrar al Govern, però va carregar amb el mort de les retallades com a peatge que li va imposar Esquerra Republicana a l’incentivar el seu transfuguisme amb un càrrec de força. Aquest saltimbanqui de la política al que se li suposa una gairebé total ignorància de la sanitat catalana (almenys en el moment de la seva designació) potser va creure que amb una mica de postureo i alguna desprivatització es ficaria a les cupaires i les marees a les butxaques. Res més lluny de la realitat. Ja sabem que el friquisme polític és insaciable per principi: qualsevol concessió que se li fa queda sempre lluny de les seves exigències. I així li va al Govern i als seus consellers que viuen amb un ai al cor! que no els dóna un minut de respir.
La demagògia d’unes contra el desconcert de l’altre. I entre les unes i l’altre, la casa sense escombrar. El Vallès és una àrea geogràfica privilegiada per començar a ordenar el sector sanitari. Disposa de quatre hospitals (Taulí, Mútua Terrassa, Terrassa i General de Catalunya) que podrien i haurien de treballar de forma sinèrgica, repartint-se racionalment les càrregues laborals. Ni aquí ni en cap altre lloc funcionaran els pegats. Desprivatizar part de les derivacions del Taulí i enfrontar-se als propietaris i treballadors de l’Hospital General poden proporcionar un parell de portades gratificants, però a mig termini no condueixen a res. En canvi, sí que es faria un salt endavant en la reforma sanitària si es desenvolupés un pla de racionalització de l’assistència especialitzada i superespecialitzada i de les urgències al Vallès, encara que això requereixi més feina, més temps i menys prejudicis ideològics.
Podem barallar-nos pels malalts als passadissos, pel col·lapse assistencial i les llistes d’espera però, a part que aquest combat fa dècades que es lliura amb un empat crònic, no és el camí cap al progrés i cap a un canvi que beneficiï els pacients. Òbviament cal fer tot el possible per pal·liar aquestes deficiències però amb o sense retallades aquestes seran difícils de solucionar al marge d’una reorganització i d’una racionalització del sector.
Conseller Comín, té vostè al Vallès Occidental una oportunitat d’or per demostrar que encara hi ha capacitat de propostes dirigides al nucli dels problemes i no a la mera superfície. Té vostè bons professionals que segur col·laborarien en una planificació raonable d’una àrea geogràfica de vital importància. Utilitzi els recursos que té amb cap, reparteixi joc, tanqui serveis amb poc volum de pacients, ampliï els més capacitats, centralitzi els procediments d’alta complexitat, redirigeixi les urgències. Uns milions d’euros més són sempre benvinguts però hi ha vida més enllà dels pressupostos.
Des de l’inici de la legislatura s’ha parlat molt de la “desprivitatizació” de la sanitat pública catalana, de com el conseller de Salut Toni Comín aposta per una sanitat pública a diferència de governs anteriors o fins i tot dels seus propis socis de govern. Malgrat que no renovar els convenis amb Quirónsalud de la Clínica del Vallès i de l’Hospital General de Catalunya pot arribar a ser una bona iniciativa, en la seva execució cal garantir els drets dels i les treballadores públiques, que són les qui han aguantat la qualitat del sistema sanitari tot aquests anys de retallades. I és més, la privitatització de la sanitat pública va més enllà d’aquests centres hospitalaris i aquesta empresa en concret.
L’anomenat consens amb què es va dur a terme el desplegament competencial del sistema sanitari català va establir que una part molt important de la gestió i provisió de la sanitat no es faria per organismes pertanyents directament a l’administració pública, sinó per entitats de diferent naturalesa jurídica, tan públiques com privades, que atendrien a la població amb cobertura de pública. D’aquí és on es va crear el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), un espai d’experimentació de la col·laboració público-privada. De manera, que més d’un 60% de la despesa del sistema de salut català en la provisió de serveis és en forma de concerts a diverses entitats proveïdores de naturalesa jurídica diversa. Per tant, és important remarcar que la privatització de la sanitat pública prové de la seva gènesi.
La CUP Crida Constituent ha defensat sempre la titularitat, gestió i provisió públiques de la sanitat catalana, i entenem que el desgavell, les portes giratòries i els molts (massa) indicis de corrupció tenen a veure amb la diversitat, que alguns diuen, de proveïdors, però sobretot en la borrosa línia existent entre allò públic i allò privat. No es tracta d’ordenar allò existent, sinó que es tracta de garantir que la sanitat pública catalana és això, i que per tant, no es generen pacients de primera i pacients de segona (i fins i tot tercera) en funció de la capacitat adquisitiva, que no hi ha empreses que s’enriqueixen a costa d’un dret bàsic, que a més no està ben cobert, i que els i les treballadores tenen unes condicions dignes per dur a terme un bon servei.
Quan a Catalunya es parla d’un sistema divers de proveïdors, el que es fa és incorporar i defensar una gran majoria d’empreses, fundacions i entitats de propietat diversa on per tant, el poder de decisió està en els òrgans de govern i on existeix el dret d’apropiació de l’excedent d’explotació, els beneficis. És més es defensen una sèrie d’entitats amb diferent grau d’autonomia de gestió i per tant, amb una capacitat diferent per decidir autònomament l’assignació interna dels recursos disponible, sent elles i no l’Institut Català de Salut (ICS) qui en defineix les prioritats. A més, aquesta autonomia de gestió el que augmenta és l’opacitat del servei públic i no facilita el rendiment de comptes, un element primordial en qualsevol servei públic.
Això ho hem pogut veure en infinitat de consorcis sanitaris entre entitats públiques, com el del Maresme, on aquesta forma de gestió s’utilitza per entrar de ple a competir amb altres proveïdors sanitaris, de manera que es redueix l’activitat assistencial, les ràtios de personal per tractar als pacients, el cost del personal, i a més es regeixen en part pel dret privat com a eina per eludir la normativa en contractes públics, normalment més restrictiva. Així, aquest sistema de gestió ha facilitat l’existència d’espais de mercantilització on sota l’argument d’infrafinançament, les externalitzacions de serveis auxiliars (bugaderia, neteja, cuina…) han augmentat exponencialment i han acabat en unes poques mans, sempre les mateixes. Quants serveis de cuina dels hospitals catalans són gestionats per SERHS, empresa coneguda en part pel cas Bagó?
El debat sobre la “desprivatització” de la sanitat pública hauria d’anar més enllà de les empreses amb ànim de lucre. Què fem amb totes les fundacions amb fons privats o públics que gestionen serveis sanitaris? N’hi ha prou amb dir que són sense ànim de lucre per avalar la seva presència al SISCAT? Una panoràmica de qui són totes aquestes fundacions ens serviria per veure que més enllà de qui ostenta la titularitat de la gestió d’hospitals, centres d’atenció primària (CAP) i d’altres serveis totes aquestes fundacions formen part d’entramats empresarials que de manera indirecta obtenen beneficis d’aquesta gestió d’un servei públic. A més, si la voluntat d’un servei públic és també la rendició de comptes, la transparència i en definitiva, hauria de ser també el control ciutadà, la forma jurídica de fundació no ha estat, és ni serà una entitat democràtica ni participativa. Podem analitzar el cas de la Fundació Santa Tecla, per exemple, llargament denunciat per la CUP d’el Camp de Tarragona. Una fundació que crea al seu voltant un entramat d’empreses que són després contractades per desenvolupar diferents serveis en els diferents centres que gestiona. La perversió del sense ànim de lucre convertit en ànim de lucre en un segon terme.
Davant tot aquest panorama, i amb una suposada intenció de millorar el finançament, es busquen estratègies per reduir les despeses i s’explora (i en alguns llocs s’implementa gradualment) la provisió d’atenció privada al sector públic, de manera que es facilita la doble activitat dels professionals mèdics que pot afectar l’activitat duta a terme de forma pública. Així, quan es fa activitat privada a un centre públic es tendeix a posar com a excusa la defensa de la sanitat pública i no s’explica mai que això genera pacients de primera, de segona i fins i tot de tercera a través de l’ús que es fa de les llistes d’espera, i que per tant, facilita que aquells qui tenen més recursos tinguin accés més ràpid a la sanitat un cop han entrat per la porta d’un centre sanitari públic. De manera, que amb les dues velocitats en l’atenció i la doble activitat dels professionals mèdics es produeix una fal·làcia, i en lloc de millorar la sanitat pública el que s’acaba generant és un augment de les llistes d’espera, pot propiciar encara més les derivacions a la privada i en definitiva, aprofundeix en les desigualtats ja existents.
Per tant, aquest debat sobre la “desprivatització” de la sanitat és coix i molt, massa. Més enllà de fer fora del sistema públic a les empreses amb ànim de lucre (i que hauríem de fer no només amb els dos hospitals fins ara esmentats), cal abordar com es tracten totes les entitats i empreses que actualment són les titulars de la gestió de la majoria d’hospitals del SISCAT, i de molts dels CAP també, i cal sobretot, evitar que empreses privades operin als centres públics. L’intent iniciat l’anterior legislatura per Boi Ruiz per tal de regular i autoritzar l’activitat privada és la manera de continuar sense establir, de manera voluntària, la diferència entre allò públic i allò privat, i per tant, de facilitar que uns pocs facin negoci d’un dret bàsic pagat amb les arques públiques.
En definitiva, si volem salvaguardar el caràcter públic del model, l’única via per assegurar els drets és exercint el control per via directa, és assumir la necessitat d’una única xarxa pública, que expulsi el lucre de la xarxa clientelar que ha existit fins ara. El debat sobre el model sanitari és un debat ideològic, evidentment. Dir el contrari és una fal·làcia. Es tracta de discutir si la sanitat pública està al servei de la població o si està al servei de les empreses sanitàries que porten anys repartint-se el pastís.
És la segona vegada que em veig embolicat en una batalla ferotge al Twitter amb exaltats de l’independentisme neoliberal. En part, la culpa és meva per no resistir-me a la provocació del diputat al Parlament per Podem Catalunya i amic Albano Dante, amb qui ja fa anys que no parlo. Dante em posa com a destinatari de determinades piulades quan se sent injustament atacat en temes sanitaris. Malgrat el meu independentisme declarat, malgrat haver manifestat públicament les meves diferències amb ell i amb els Comuns, els independentistes defensors de les receptes neoliberals no accepten que digui que el model sanitari català està seriosament qüestionat. És aleshores quan es passa del debat civilitzat als insults.
Un punt comú, quan no hi ha arguments, és el d’escampar la màxima de “que ningú respongui perquè jo, Ramon Serna, tinc la veritat”. Mai m’he considerat infal·lible, però els anys i les experiències em confirmen unes conviccions que, evidentment, no agraden a tothom. És ben trist que en el darrer ‘debat’, relacionat amb els recents TOP20, la piulada més replicada hagi estat la que se centrava en un error formal. Sembla que l’Albano es va equivocar en la data d’una notícia sobre IASIST, la constructora d’aquests premis, posant 1992 en comptes del 2002. La piulada en qüestió ridiculitzava la informació, no pel seu contingut sinó per la seva antiguitat, com si el caràcter d’aquests premis i els falsos mites que posen en evidència el model sanitari català no estiguessin prou ben definits ja en aquelles dates.
Una altra eina d’atac que es repeteix són els indicadors i informes suposadament infal·libles que van acompanyats de conclusions aberrants. El darrer rànquing de Bloomberg situa a Espanya en el tercer lloc mundial en eficiència del sistema sanitari. L’agosarada conclusió expressada en un mitjà espanyol davant d’això, explica els enormes beneficis de les retallades sobre la base que l’eficiència és un valor absolut, quan és clarament un factor economicista. És sabut que els números es poden retorçar per tal que diguin el que vol la persona que et vol convèncer que les teves vivències no compten per a res. Aquests malvats no ensenyaran altres enquestes que, entre altres, valorin el temps d’espera per accedir als serveis. És el cas per exemple de la de Health Consumer Powerhouse, que situa a Espanya al lloc 19 entre 37, molt per sota de la classificació del G-20, que deixa el país al lloc número vuit, amb criteris força arbitraris. El que ja fa passar ratlla amb aquestes persones és que et contestin que si t’han abaixat el salari un 20% és perquè no mereixes més i que, en definitiva, el mercat té tota la raó del món. Doncs no, som molta la gent que volem la independència per construir un país on no manin els mercats sinó el poble.
Parlant d’atacs, Joan Solé anunciava el passat 3 d’octubre en la Revista Mirall, una tardor calenta de les privades contra el conseller de Salut Toni Comín. Llàstima que no encertava del tot els instigadors. Com si hagués estat esperant l’anunci de sortida, Montserrat Candini, històrica diputada convergent, més coneguda com a defensora històrica del també convergent Xavier Crespo, carregava contra Comín dient que l’existència de privatització en el model sanitari català no és real. Vaja, que els diners que van beneficiar Crespo eren imaginaris. Com també ha dit Jaume Padrós, no es pot desprivatitzar el que no ha estat privatitzat. Tan aviat com Comín va anunciar l’oferta de compra de l’Hospital General de Catalunya, un mitjà digital espanyolista dictaminava que Comín mentia perquè la multinacional sanitària Quirónsalud que a Espanya dirigeix Víctor Madera havia dit que “ells no han rebut cap oferta”. Sense cap prova, donant per suposat que les multinacionals no menteixen. En poques paraules, el PDECat i l’espanyolisme ranci es donen la mà quan es tracta de defensar els beneficis privats a costa de l’erari públic. Inútils són els intents del mateix Comín d’exculpar el seu antecessor de nefasta memòria. La realitat és que ha empès un lleuger gir a l’esquerra, un inici de trencament amb la sociovergència que ha dominat la història del model, moviments totalment necessaris si el que es vol és demostrar que la independència serà útil per avançar en els canvis socials i de model que la població reclama.
El que caldria veure ara és quina de les alternatives que recollia aquest diari el passat divendres seria la més desitjable, considerant que el que ara estem fent són assaigs preparatoris del més llarg procés de desprivatització que ens espera amb la independència, quan el procés constituent s’hagi definit per un model 100% públic. Crec que Comín hauria d’haver plantejat l’oferta de compra com a un clar ultimàtum. O et deixes comprar, o fins i tot expropiar, per tantes vegades com l’hospital ha estat salvat amb diners públics, d’aquí l’exigència de la CUP d’una auditoria, o no rebràs ni un duro més de la pública. Clar, en el moment actual, una OPA hostil d’aquestes característiques no és creïble. No perquè no sigui viable sinó perquè l’actual govern, més enllà del que íntimament pugui pensar Toni Comín, no té la voluntat de construir un model 100% públic. La gent de la Plataforma en Defensa de l’Hospital Ernest Lluch a Cerdanyola ja havia renunciat a les seves aspiracions en constatar que aquest no seria plenament públic. Potser el més raonable seria continuar amb el pla de desprivatització inicial i esperar que Víctor Madera i els seus nous amos alemanys s’adonin que anem de debò.
En els darrers dies han sorgit a la llum pública les discrepàncies entre el conseller de Salut, Toni Comín, i la portaveu a la Comissió de Salut al Parlament i membre de Junts pel Sí, Montserrat Candini. Ella insinua que el conseller actua de forma demagògica en el tema de les “desprivatitzacions” que intenta posar en marxa. En una entrevista amb la revista especialitzada Redacción Médica diu que ho fa per servir determinats interessos polítics (d’esquerres) i que oblida els dels pacients.
El sistema sanitari català que defineix la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de l’any 1990 es fonamenta en una diversificació de la provisió de serveis sanitaris que contempla la incorporació de centres públics i privats, amb i sense ànim de lucre. L’argumentari utilitzat en la presentació al Parlament d’aleshores projecte de llei deixava ben clar que el motiu principal per dissenyar d’aquesta forma el sistema català era incorporar a la xarxa pública (XHUP) tot un seguit d’hospitals de mida mitjana i petita pertanyents als ajuntaments, institucions religioses, cooperatives i mútues patronals.
Es deia que a Catalunya solament el 34% dels llits eren de titularitat pública mentre que a la resta de l’estat la xifra era del 67%. Tal com es reconeix en l’esmentat discurs de presentació de la llei, es podria haver optat per transformar l’Institut Català de la Salut (ICS) tal com es va fer en altres llocs de l’estat però la decisió final va ser crear un nou ens jurídic: el Servei Català de la Salut (CatSalut). A aquest ens se li atribueix com a primera funció l’“ordenació, planificació, programació i avaluació i inspecció sanitàries, sociosanitàries i de salut pública” així com les de “distribució dels recursos econòmics destinats al finançament dels serveis i prestacions que configuren el sistema sanitari públic i de cobertura pública i l’establiment, gestió i actualització d’acords, convenis i concerts”. En tercer lloc també s’encarrega de la “gestió i administració dels centres i establiments sanitaris integrats en el Servei Català de la Salut, així com l’execució de les actuacions dels serveis i prestacions del sistema sanitari públic de Catalunya». Aquesta decisió política donava, per tant, ple suport legal a l’entrada en el sistema de recursos de titularitat jurídica privada.
El model va ser compartit en el seu origen per totes les forces polítiques que van votar favorablement la LOSC l’any 1990, incloses ERC i ICV. El nucli conceptual del model sanitari català no ha estat criticat per ningú fins fa molt poc temps, sobretot a partir dels casos de corrupció que han arribat a l’opinió pública. El consens era tan unànime que persones i personatges afiliades a partits d’esquerres col·laboraven activament en la seva difusió internacional, cantant les seves excel·lències. Encara són minoria els que s’atreveixen a publicitar de forma oberta les crítiques dient de forma clara i rotunda que la concepció del sistema propicia la generació d’interessos localistes i la corrupció de baix i mig nivell i, sobretot, a inflaccionar de forma innecessària l’estructura de planificació i gestió i els recursos (bàsicament hospitalaris) del sistema així com a introduir profundament el lucre institucional i personal com un dels seus motors.
Sembla innecessari insistir en l’obvietat del fet que els sistemes sanitaris s’han d’adaptar el millor possible a les característiques (històriques, culturals, sociològiques i econòmiques) del context, fugint de l’aplicació mimètica de receptes universals. En el cas de Catalunya és clara la necessitat de donar el protagonisme que li pertoca a la societat civil i les seves institucions. Però això no implica l’acceptació incondicional del disseny del sistema català que es va instaurar l’any 1990.
Per tant, quina o quines són les raons d’aquesta polèmica interna sorgida entre el conseller Comín i la portaveu Candini? Evidentment no es tracta d’un qüestionament del model, compartit per les seves forces polítiques d’origen. Les causes de la discrepància crec que s’han de buscar en dos àmbits principals: per una banda en la barreja política d’esquerres, centre i dretes que integra la coalició de Junts pel Sí i per l’altra en l’indubtable olfacte polític del senyor Comín per apuntar-se a liderar una reivindicació clàssica de l’esquerra sense posar en qüestió en cap moment la naturalesa conceptual del model sanitari català. Crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula i distingir clarament entre la causa i l’efecte: la privatització i el seu contrari (desprivatització) són efectes d’un model causal concret. Per tant, anem al gra: qüestionem el model i no solament algunes de les seves conseqüències.
Quan fa un any la CUP i Junts pel Sí eren en plenes negociacions per formar govern, una de les condicions dels anticapitalistes era precisament que la cartera de Salut -la que més pressupost s’endú dels comptes de la Generalitat- caigués en mans d’ERC. El precedent de Boi Ruiz com a conseller de Salut va ser un llast per a Convergència: cinc anys al capdavant d’aquesta conselleria havien sacsejat massa la sanitat catalana. Des del model de consorcis, a l’augment de concerts privats en paral·lel a les retallades públiques fins a l’augment de les llistes d’espera per ser intervingut van ser algunes de les polèmiques amb l’exconseller Ruiz.
Què implica desprivatitzar la xarxa d’atenció pública
Aquesta desprivatització significava que el Servei Català de la Salut -ens públic que s’encarrega de comprar serveis sanitaris a Catalunya a diferents operadors- no renovaria els concerts a aquells centres privats amb ànim de lucre sempre que l’activitat derivada la pogués assumir un centre públic, com fixa el principi de prioritat de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Això implicava a curt i mitjà termini no renovar els concerts amb tres centres privats amb ànim de lucre del mateix grup, el gegant sanitari Quirónsalud -Clínica del Vallès, Hospital General de Catalunya i Hospital Sagrat Cor-, i es faria a mesura que anessin finalitzant els contractes.
La Clínica del Vallès: ja sense concert públic
El primer centre a perdre el concert que tenia amb el CatSalut ha estat la Clínica del Vallès (a Sabadell), ja que el contracte tenia vigència fins a l’agost del 2016. La fi del contracte amb aquest centre privat que absorbia activitat derivada de l’Hospital públic Parc Taulí de Sabadell, implicarà obrir 44 llits addicionals i 23 sessions de quiròfan més a la setmana, segons va anunciar al setembre Comín. Aquest increment de places i activitat es repartirà entre l’hospital de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa, tal com ja s’havia anunciat el maig passat quan es va decidir rescindir el contracte amb el centre privat.
El Taulí derivava 3.700 altes anuals (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) a la clínica privada. Des del passat 15 d’agost -data en què vencia el contracte del CatSalut amb la Clínica del Vallès- el centre privat amb afany de lucre va deixar d’assumir pacients del sistema públic i de percebre els 7,5 milions anuals que rebia per aquesta activitat. Aquests 7,5 milions s’han repartit entre el Taulí, que s’ha quedat amb 5 milions i amb dos terços de l’activitat i l’hospital de Terrassa amb 2,5 milions i un terç del que es derivava.
Segons avançava fa uns dies El País, l’estalvi econòmic que suposa deixar de derivar-hi pacients ascendeix al milió d’euros. En una entrevista a El Diari de la Sanitat, Comín va assegurar que «no jutjava el passat» en resposta a la pregunta de per què s’havia derivat pacients a una clínica privada si això suposava més despesa pels comptes públics.
El següent a sortir de la xarxa: l’Hospital General de Catalunya
Més enllà de la notícia que sorprenia aquest divendres, quan el conseller va anunciar la intenció del departament de comprar l’Hospital General de Catalunya (HGC) per 55 milions d’euros, el calendari passa de moment per modificar el concert actual -en contra de la rescissió que s’havia plantejat inicialment- que venç aquest 31 de desembre. Així el centre mantindrà part de la radioteràpia ja que la resta de centres públics no poden assumir tota la que tenien contractada amb el centre privat.
El cap de setmana passat el conseller va anunciar en una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies que en aquest cas serien el Consorci Sanitari de Terrassa i la Mútua General de Terrassa qui assumirien l’activitat fins llavors derivada. Quant als treballadors, no es descarta que part dels treballadors del centre privat passin a Terrassa. Per l’activitat que assumia, el CatSalut pagava a l’HGC 17.539.771 euros anuals així que és previsible que en assumir menys activitat l’anualitat sigui força inferior, tot i que des de Salut asseguren que encara es desconeix la xifra final.
Diferent serà si finalment Salut compra l’hospital privat. En aquest cas, segons va explicar divendres Toni Comín, tots els treballadors passarien de tenir un conveni laboral privat a un de públic i els tres hospitals del Vallès -la Mútua de Terrassa, el Consorci de Terrassa i el Parc Taulí de Sabadell- «podrien especialitzar-se amb la seva funció real d’hospital de referència». En qualsevol cas, el trasllat de bona part de l’activitat contractada fins ara a l’HGC l’assumiran a partir del gener els dos centres de Terrassa independentment de si prospera o no la compra del centre de Quirónsalud.
El repte més gran: l’Hospital Sagrat Cor
L’Hospital Sagrat Cor (a Barcelona) és dels tres centres qui assumeix més activitat pública -i per tant rep més diners anualment- ja que bona part dels pacients vénen derivats de l’Hospital Clínic, situat molt a prop. En una entrevista amb El Diari de la Sanitat el conseller de Salut assegurava que així com era «evident» que al Vallès no calia contractar activitat privada, «el Sagrat Cor és un cas a part». «Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria», assegurava. L’import contractat l’any 2015 a l’Hospital Sagrat Cor va ser de 58.153.276 euros, segons dades del Departament de Salut facilitades a aquest mitjà.
Si el conseller de Salut, Toni Comín, insisteix a fer servir aquest terme, parlem de sistema i no de model, per molt que ja vaig aclarir que no tenim sistema, de moment, sinó model sanitari propi. I si el conseller es desfà en elogis al sistema per unes inauguracions suposadament punteres, jo seguiré pensant que avancem malgrat el sistema. El seu recent article, ‘Una setmana a Salut’, em retrotreu a l’any 1986 en què, en plena vaga històrica que va salvar l’Hospital de Girona de la gran agressió a la seva integritat, el gerent inaugurava no recordo què. Són maneres de desviar l’atenció davant el debat sobre el futur sistema sanitari que decidirem conjuntament en el procés constituent. I petarà qui peti, com molts van petar quan vam aconseguir aturar el Pla de Reconversió Hospitalària a Girona.
A l’article, Comín transcriu paraules del gerent de l’Hospital Vall d’Hebron, adalil dels triomfalismes i de l’opacitat. Incomoda el somriure del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la inauguració del nou bloc quirúrgic de la Vall d’Hebron. Fa l’efecte d’un menyspreu cap a la lluita del personal contra el canvi d’horaris de treball que els implanten, aprofitant la conjuntura, sense tenir en compte les raons que avalen, des de fa molts i molts anys, la validesa dels horaris actuals. Llàstima que no trobi ara un treball excel·lent fet els anys 80 a l’Hospital Universitari de Bellvitge que, sintèticament, concloïa que els millors horaris de treball són aquells que tenen en compte la conciliació de la vida laboral, personal i familiar. Molt malament aquestes mostres de desconnexió entre el poder i el poble. Comín, Puigdemont… És d’Espanya d’on cal desconnectar, no de les ciutadanes normals i corrents.
No, en temes de salut, no estem per a celebracions ni triomfalismes. Dit d’altra manera, quan parlem d’avenços, s’ha de parlar també de les seves contrapartides o de fets conjunturals que s’hi afegeixen innecessàriament. El darrer informe de la Federació d’Associacions per la Deefensa de la Sanitat Pública (FADSP) que compara la salut a les diferents comunitats autònomes no deixa Catalunya gaire ben parada. Estem entre les primeres en privatització, les llistes d’espera segueixen essent escandaloses i la falta de personal i la seva precarietat no es resolen. L’obediència de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) a l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), a les mútues i a les empreses va quedar evidenciada en el discurs d’Antoni Mateu en la recepció del premi a la millor pràctica de l’Administració de la Generalitat, el març del 2013, com a una altra mostra de la desconnexió que comentava i que tant ens està fent patir. Tan difícil com és ara fer una vaga, la plantilla de les ambulàncies de les Terres de l’Ebre hi anirà per l’absència de les solucions dràstiques que es necessiten i que Comín podria adoptar essent fidel no ja al poble sinó simplement al Parlament.
I entretinguem-nos una mica en el procés de desprivatització de Comín, tan aigualit i amb tants ets i uts. El personal i el veïnat de l’Hospital del Mar no el veuen gaire clar. Han convocat noves accions pel dia 14 per tal d’enterrar definitivament el projecte d’encabir-hi encara més “col·laboració pública-privada” de la que ja pateix i per descartar l’activitat privada als centres públics. Pel que fa a l’acabament del contracte amb la Clínica del Vallès, s’ha fet, també, respectant enormement el grup empresarial com si tingués un dret de conquesta, com si no hagués fet prou benefici cobrant els serveis un 12% més cars del que costen a la pública. Per què el conseller ha optat pel personal de la Clínica, fent servir la fórmula de la subrogació i deixant de costat el personal precari del Parc Taulí? Per què ha estalviat a la Clínica les indemnitzacions que hauria d’haver pagat? Només faltava ara que ‘els metges’ de l’Hospital General de Catalunya, el sindicat CCOO i l’Ajuntament de Sant Cugat s’oposessin a la sortida d’aquest centre privat del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) i que arribin a l’extrem de proposar un consorci, escudant-se en el fet que Helios-Fresenius, la compradora de Quirónsalud, està parcialment -un 26%- regida per una fundació alemanya, casualment creada per la filla del mateix fundador de la multinacional. On s’és vist un consorci amb una multinacional?
No, així no anem bé. Cal #AixecarCatalunya al gust del màxim de gent. En el procés que hem d’encetar per conquerir definitivament tots els nostres drets ha de participar tothom, ningú no pot quedar enrere, i són inadmissibles les tàctiques de distracció per ignorar conflictes. No es poden soterrar realitats punyents i ningú no ens podrà fer veure que una sanitat pública està renyada amb unes condicions laborals que ens retornin la dignitat. Qui ha anat a treballar a la privada no ho ha fet com a una aposta guanyadora sinó com a un mitjà de subsistència. I la privada no és la pública, però ningú no té per què pagar els deliris privatitzadors d’alguns que aviat passaran a ser maldestres avantpassats nostres. El trànsit possible a un sistema sanitari més just s’ha de fer sense defugir els problemes reals de la gent i, si té un cost, s’haurà de fer pagar a qui fins ara s’ha beneficiat del model.
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.
Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.
La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.
En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.
Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.
En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.
Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.
Mira’m als ulls.
Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…
El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.
Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…
Això de moment encara sona a ficció.
No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.
Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.
Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.
S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?
Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.
Això és perillós, oi?
Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.
En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?
Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.
Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.
Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.
Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?
Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.
Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?
Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.
Interessant en quin sentit?
Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.
El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO
En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.
La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.
Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?
Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.
I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.
Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.
