Just Deploy It!

Etiqueta: desprivatització

  • El Taulí absorbirà el 65% de l’activitat derivada a la Clínica del Vallès i 40 dels treballadors

    D’ençà que el Conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar que desprivatitzaria la Clínica del Vallès i l’Hospital General, dos centres privats de Quironsalud que absorbeixen activitat pública, no han parat de sortir notícies sobre què passaria amb els malalts i amb els seus treballadors. Finalment el Conseller ha anunciat aquest divendres que la majoria de l’activitat (65%) serà absorbida per l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i la resta (35%) pel Consorci Sanitari de Terrassa.

    El mateix passarà amb els treballadors, després de les intencions de l’empresa privada d’acomiadar-ne més de 100 a través d’un Expedient de Regulació d’Ocucpació (ERO). 40 d’aquests professionals s’incorporarien a l’hospital de Sabadell i els 15 restants al de Terrassa, i segons el conseller, la resta es quedaran a l’empresa i cap serà acomiadat.

    D’aquesta forma el Taulí anirà absorbint de forma progressiva les 3.700 altes anuals (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) que derivava anualment a la clínica privada. Per fer-ho s’hauran d’obrir llits i mantenir els quiròfans a ple rendiment. Del total dels 7,5 milions que el Departament de Salut destinava a la Clínica privada 5 seran pel Taulí i dos per Terrassa. L’Ajuntament de Sabadell ja ha anunciat, també, que invertirà quatre milions d’euros per millorar el centre, tenint en compte les dificultats que pateix últimament, sobretot el servei d’urgències.

    De la privada a la pública

    Els treballadors de la Clínica del Vallès passaran de tenir un contracte privat a un de públic, i seran incorporats de forma directe. Els professionals del Taulí, segons han explicat a aquest diari, creuen que això comporta un greuge competencial amb la resta de treballadors.

    “Nosaltres ens solidaritzem amb els treballadors i volem ajudar-los, però no pot ser que quan l’activitat es va començar a derivar no hi hagués cap condicionant”, expressa un dels professionals del centre. De fet, explica que al voltant de 2009 quan la Clínica privada va començar a absorbir activitat molts treballadors del centre públic van veure reduïdes les jornades i per la crisi, més tard, empitjorades les seves jornades i “ningú els va fer cas”. I en canvi ara diuen, a causa “d’errors estratègics polítics i empresarials” és el centre públic el que ha d’assumir les conseqüències d’aquesta decisió.

    Segons informen els treballadors a El Diari de la Sanitat, el CatSalut, per tal d’arribar a un acord amb els professionals els ha ofert 3,5 milions d’euros extres per millorar les condicions laborals. Aquests diners, expliquen, estaran en mans de la direcció de l’hospital que decidirà com aplicar-los. Ja bé siguin ampliant les jornades a aquells que tenen jornada parcial o retornant la part de paga extra de 2013 i 2014 que encara els deuen.

    Per altra banda els treballadors es queixen de què no hi hagi sobre la taula cap xifra exacta, de quant suposarà contractar aquest personal, quin tipus de contracte tindran, o quantes persones del Taulí podran ampliar la seva jornada.

    En un comunicat per la premsa el comitè d’empresa del Taulí ha demanat que les estructures i recursos necessaris per absorbir aquesta activitat i una millora de les condicions laborals que els permeti oferir una atenció digna.

    Per això demanen que es fidelitzi el personal a través de contractes fixes i que s’ampliïn els contractes dels qui només treballen unes hores al dia. «Un cop realitzades aquestes millores per als treballadors i treballadores entenen que seguint la legalitat de contractació, i respectant les condicions d’incorporació que marquen els estatuts del Taulí puguin obrir convocatòria per a incorporar el personal necessari per a portar a terme tota l’activitat assistencial per a la regió del Vallès que li pertoqui a l’hospital», manifesten.

  • Les dificultats de la desprivatització

    Animat pel pas important que tant la fiscalia com el conseller de Salut han donat en relació al contingut del meu primer escrit en aquest nou Diari de la Sanitat, vull ara maximitzar les virtuts i minimitzar els riscos del necessari procés de desprivatització, tan ‘tímidament’ encetat per Toni Comín i no prou defensat per la realpolitik dels Comuns.

    És cert, com diu el conseller, que ell no és responsable directe del concurs del transport sanitari, però sí que ho és de desfer les barbaritats que Boi Ruiz va fer sense aturador, i de fer-ho de la manera més àgil possible. Per què no dir-ho, amb tota l’agilitat que els neoliberals del nostre ‘model’ sanitari troben a faltar en els mecanismes administratius. La investigació de la fiscalia sobre el concurs del transport sanitari només pot concloure en un procés judicial que declari nul el concurs i exigeixi responsabilitats. Però realment cal dedicar tants recursos públics, judicials i altres, i tant de temps per resoldre un tema tan clar? Massa tímida, i massa tradicional, l’actuació del conseller quan felicita, i gairebé demana disculpes per destituir, una cúpula del SEM que haurà de comparèixer en el previsible procediment judicial. Massa tímida, quan avança unes dades que res tenen a veure amb l’efectivitat del nou model de transport sanitari pregonada per les estadístiques exitoses que el SEM ha presentat als ens locals. Massa contradictori que el conseller defensi encara el nou model mentre ens diu que la joia de la corona, els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), amb la missió de resoldre els problemes ‘in situ’, només compleix amb aquesta missió en el 21% dels casos, i que la mobilització de més d’un recurs per atendre una urgència, que els gestors del nou model presentaven com un fet buscat per positiu, resulti ara un escàndol en evidenciar-se que en el 97% dels casos han acudit dos vehicles a una urgència. Espero amb delit conèixer la proporció en què els dispositius mobilitzats han estat tres.

    El cas dels hospitals de Quironsalud, l’antiga Capio, la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el Sagrat Cor de Barcelona, s’ha convertit en el paradigma de la desprivatització de Comín. Però actuant tan lentament, ERC no arribarà a convèncer que amb la independència viurem millor. Avui, la societat exigeix molt més. Perquè, què n’hem de fer del SEM? Què de les ‘aliances estratègiques’ de Tarragona, Girona i Lleida? Què de la gestió conjunta de l’ICS, l’ICO i l’IDI? Què de l’activitat privada a centres públics? No és només que el Departament de Salut de Toni Comín no es proposi seriosament excloure del SISCAT, ni en concret de la xarxa d’aguts, totes les entitats amb ànim de lucre. Per posar un cas, la Clínica Girona està tirant endavant el projecte d’un gran nou centre sense que ningú l’adverteixi que deixarà de pertànyer a la xarxa pública, mentre el nou Trueta, que ja hauria d’estar fet, es programa a quinze anys vista. Es tracta també que s’està mentint a la població en la conceptuació de l’ànim de lucre. O és que algú es creu que els nou milions que l’institut religiós que gestiona la Salus Infirmorum de Banyoles tenia a Suïssa, o els diners de les Sicav de Sant Joan de Déu, provenen de donacions desinteressades? O que el Pere Mata de Reus no té beneficis incontrolats? O que les empreses públiques com el SEM, l’IAS, l’ICO o l’IDI no es creen precisament per evadir els controls públics? El dels salaris dels seus gestors, entre molts altres.

    Em va sorprendre enormement que Gemma Tarafa semblés cofoia amb ‘tenir mà’, com a Ajuntament de Barcelona, en la gestió de les Àrees Bàsiques de Salut que gestiona el PSMar. I tota la resta de la població de Barcelona? Com pot ser que la representant d’un govern que teòricament dóna suport al manifest de la Marea Blanca no posi en qüestió les bases del model sanitari català? Sembla talment que la realpolitik dels Comuns es conformi amb separar l’ànim de lucre de les entitats que ‘fan una bona feina’ sense ànim de lucre. De debò la solució és que els ajuntaments tinguin «accions», membres en els consells rectors, de les entitats gestores de la sanitat? Ja en parlarem un altre dia, però el concepte de participació no té res a veure amb això. Igualment sorprenent és l’anunci de creació de la Xarxa Oncològica de Catalunya. Realment es necessita crear aquesta xarxa per col·laborar entre dues entitats públiques obligades a col·laborar o per disfressar el seu objectiu real que no és altre que l’apropiació definitiva per part de l’ICO de la feina oncològica de l’ICS?

    Al marge d’obstacles greus per desprivatitzar com la recent sentència del Constitucional o com les normes europees que bloquegen l’ampliació de recursos públics, personal inclòs, i que només es poden resoldre amb una desobediència decidida, i no en parlem si deixem passar el TTIP, hi ha un aspecte que hauríem de resoldre de manera immediata a casa nostra. Es tracta de donar una resposta clara als temors i patiments del personal, pel seu futur que dissortadament lliguen al futur de l’empresa on treballen i no al futur del sistema sanitari. Aquests no es resolen, ni de bon tros, amb la fórmula que Comín s’ha tret de la màniga. És una barbaritat dir que el personal de la Clínica del Vallès anirà al Taulí i quedar-se tan panxo. Una irresponsabilitat tan gran com negar els problemes cantats entre el personal del laboratori del Trueta enviat a l’IAS i el d’aquesta institució.

    Quan es parla del consens que va representar el model sanitari català, no només es parla d’un consens entre les elits econòmiques i polítiques, en cap cas un consens de la base, sinó que també s’amaga un consens implícit amb les elits sindicals, les que en cap moment han propugnat un canvi de model, les que en tot moment han obstaculitzat el clam del personal de tot el SISCAT, que no és altre que “una sanitat, un conveni”. El personal de l’antiga XHUP reclama, des dels anys 80, l’equiparació de les seves condicions laborals amb les de l’ICS. Malgrat tots els acords, laborals i parlamentaris, aquesta equiparació no s’ha produït mai. Un crim impune. Ara, amb una major precarització de la feina a l’ICS que a la xarxa concertada, les diferències són menors, sovint s’han invertit, i podríem dir que només existeixen amb l’objectiu exprès de tenir dividit el personal. Cal, de manera immediata, una equiparació total de les condicions laborals en la xarxa d’utilització pública i, en el procés constituent, l’elaboració d’un estatut del personal dels serveis públics que prevegi la integració de tots els proveïdors, tots, sota la gestió directa del servei nacional de salut de Catalunya.

    Haig de fer un incís d’última hora relatiu al malestar expressat per determinats professionals de Sant Joan de Déu, amb la cobertura de l’empresa. Si ja en Comín ha advertit de la manipulació que fa Quironsalud amb les dades de la plantilla que quedaria afectada per la desprivatització, ara és del tot inacceptable que aquests professionals justifiquin el regal de Port Aventura dient que ja n’havien començat a parlar a finals de 2012, com si llavors no fossin coneguts els terminis del concurs del transport sanitari. I el que és pitjor, que ens vulguin fer creure que la beneficència és indispensable per a la sanitat.

  • L’ambiciós (i complicat) pla del Govern en salut

    Aquest dimarts l’executiu català ha presentat el Pla de Govern per aquesta legislatura de només 18 mesos. En matèria de Salut els objectius són quatre: (1) Garantir un sistema de salut universal, públic i equitatiu, (2) Potenciar un sistema transparent, participatiu i sostenible, (3) Reforçar un sistema de qualitat assistencial basat en l’R+D+I i (4) Impulsar les polítiques de prevenció i promoció en salut. Les mesures i normes concretes que acompanyen aquests objectius no són poques i la gran majoria encara estan per fer. Entre les diferents mesures hi ha la Llei de Salut i Social de Catalunya, definir les bases d’una hipotètica Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris, el Pla Director d’Urgències o el Decret català que reguli la indicació, ús i autorització de la prescripció infermera -en aquesta última hi ha un preacord-.

    Amb tot, els principals reptes per a Comín al capdavant de la Conselleria seran probablement els d’aplicar i complir amb el Pla integral per a la reducció de les llistes d’espera, d’una banda, i «desprivatitzar» el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), de l’altra, dos objectius que ja duia el Pla de Xoc final presentat per Junts pel Sí i que són les dues grans espases del govern de Comín.

    Reduir les llistes d’espera

    A principis d’abril Comín va presentar el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries. Aquest pla, d’acord amb el que preveia el Pla de Xoc, fixa com a objectius reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Com? Amb activitat addicional. Concretament 30.000 proves diagnòstiques, 20.000 operacions quirúrgiques i 300.000 visites a consultes externes més que l’any anterior (2015). Amb aquest increment de l’activitat es preveu que el temps mitjà d’espera per a la diagnosi passi de 71 dies a 35 i que en el cas de l’espera per la consulta a l’especialista (consultes externes) el temps mitjà passi de ser 163 dies a ser 82. És a dir, que per exemple segons el pla, es passaria d’haver d’esperar de mitjana cinc mesos i mig a esperar-ne uns dos i una mica més en el cas de la visita a l’especialista. En qualsevol cas els càlculs són sobre el temps mitjà d’espera, fet que significa que hi ha casos en els quals el temps d’espera és més de sis mesos i fet que significa també que encara que es redueixi el temps mitjà pot seguir havent-hi casos de persones que superen els terminis màxims d’espera garantits, com passa actualment.

    Al desembre del 2015 hi havia a Catalunya 153.103 persones esperant per ser operades. Entre les intervencions quirúrgiques amb major llista d’espera, segons dades de Salut, hi ha les operacions de cataràctes, pròtesi de genoll o les d’hèrnies abdominals (21.070, 7.741 i 6.530 persones en llista, respectivament). Destaca que de les 153.103 persones que estaven esperant per una operació, en 119.263 casos es tracta d’intervenció amb termini de referència. D’aquests, 15.921 portava més d’un any en llista d’espera. En molts casos se superen els temps màxims que la xarxa sanitària pública ha de garantir pel que fa a l’accés a les operacions. Per exemple, per una operació de pròtesi de genoll el termini d’accés garantit és igual o inferior a 180 dies i segons dades de Salut a desembre de 2015 hi havia 2.918 pacients que ja feia més de 180 dies que eren en llista d’espera – un 37% dels pacients en llista per aquest tipus d’intervenció-. En el cas de les persones que eren en llista d’espera per fer-se una prova diagnòstica -117.235- 22.178 porten entre tres mesos i un any d’espera i 2.288 fa més d’un any que esperen.

    Tot i que en el pla de govern no consta, Comín va dir en la seva primera intervenció al Parlament que més enllà de reduir les llistes el compromís del govern passava per complir tant els temps de garantia com els de referència. «El percentatge de compliment és molt alt però no és absolut», va admetre llavors respecte de la situació d’espera actual. El pla presentat aquest dimarts tampoc no entra en percentatges i es limita a parlar d’una «millora de la situació de les persones en llista d’espera per a intervenció quirúrgica, prova diagnòstica o visita a l’especialista» però fonts del Departament de Salut asseguren a aquest mitjà que el compromís segueix sent l’inicial i es remeten al que diu el Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries.

    Ara bé, el gran obstacle per dur a terme aquest pla és que està completament condicionat a l’aprovació de nous pressupostos. El càlcul que fa Salut és que es necessiten 100 milions d’euros per fer-ho i ja en la presentació del pla fa unes setmanes va deixar clar que si no hi havia aquests 100 milions d’euros més el pla de millora no es farà. “Amb una situació de pròrroga pressupostària no disposarem de 100 milions addicionals i per tant tots aquests compromisos no es podran fer efectius. Això no és una decisió política d’aquesta conselleria, sinó que és una dada de la qual no tenim cap possibilitat de maniobra”, va dir llavors Comín. Si finalment hi ha el pressupost necessari el pla es farà en un termini de 12 mesos des de l’aprovació dels nous comptes.

    Treure l’afany de lucre de la xarxa d’atenció pública

    Una altra de les mesures que inclou el pla de govern presentat dimarts és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT no inclou centres privats amb ànim de lucre». Actualment, a la llista de centres que ofereixen activitat dins del SISCAT -la xarxa d’atenció pública- hi ha centres de titularitats diverses. Els que tenen afany de lucre són: la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. En la seva primera intervenció davant la Comissió de Salut al Parlament, Comín va fer referència als convenis amb la Cínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya, del grup QuirónSalud. Pel que fa a la resta de casos, fonts del Departament de Salut asseguren que «s’estan estudiant i analitzant els contractes» i que el cas de l’Hospital Universitari Sagrat Cor «és especial donat que, entre d’altres motius, té població de referència».

    La complicació d’aquesta mesura passa per la complexitat de concretar com els centres públics poden absorbir activitat que ara deriven a centres amb afany de lucre. Segons va anunciar aquest dijous Comín, després d’una interpel·lació parlamentària del PSC sobre la reordenació dels centres del SISCAT, l’activitat que actualment deriva l’Hospital Taulí de Sabadell a la Clínica del Vallès (2.128 pacients el 2015) i a l’HGC (16 pacients el 2015) serà absorbida per centres de la xarxa pública del Vallès. Concretament, segons Comín, es necessiten 68 llits i cinc quiròfans addicionals per assumir l’activitat i «sobren llit» ja que el Consorci Sanitari de Terrassa té 131 llits disponibles, la Mútua de Terrassa 96 i el Taulí 68.

    Està previst que aquests centres assumeixin l’activitat quan acabin els contractes que té actualment el CatSalut amb la Clínica del Vallès (el 15 d’agost) i l’Hospital General de Catalunya (l’1 de gener del 2017). Amb aquest anunci dijous Comín descartava la possibilitat que Salut llogui espais a aquests operadors privats per absorbir l’activitat dels centres exclosos del SISCAT, una informació que el Comitè d’Empresa del Taulí va assegurar que s’estava estudiant des de la direcció. Pel que fa al Sagrat Cor, Salut reconeix necessitar més de temps per decidir com canalitzar la important demanda que ara absorbeix -a més, el contracte amb aquest hospital és fins al 2022-. L’Hospital Sagrat Cor és dels que acull més pacients traslladats d’un altre. Concretament, dels 2.139 pacients que van ser-hi derivats prop de la meitat, 1.011, provenien l’Hospital Vall d’Hebron i 454 de l’Hospital de Bellvitge, tots dos centres de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Sobre algunes propostes, com el de fer un decret català d’infermeria o el de tramitar una llei d’universalització de l’assistència sanitària, ja s’han fet uns primers passos des del govern però encara cal veure el text definitiu i que s’aprovi. També s’han posat en marxa alguns estudis, com per exemple, el que seguint els passos de la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona -que va publicar un mapa de l’estat de la privatització de la sanitat a la ciutat- preveu fer un mapa de «la privatització» a tot Catalunya.