Etiqueta: determinants socials

Les conseqüències de la pandèmia de Covid-19 tenen un gradient social que cada cop es fa més evident. El virus sí que entén de classes socials i les persones empobrides emmalalteixen més i amb més gravetat. Per això les mesures per controlar la pandèmia no poden ser exclusivament sanitàries o restrictives.

En aquest sentit resulta molt il·lustratiu aquest article elaborat per El Crític i Storydata amb les dades de la pandèmia acumulades des del juny on arreu de Catalunya es repeteix que els barris amb rendes per càpita més baixes i més densament poblats són els més afectats. Infrahabitatge i infratreball estan sent factors clau en la transmissió del virus.

Si les causes de les causes són socials, la resposta a la pandèmia ha de ser també social, a més de sanitària. Sense garantir l’alimentació i l’habitatge, sense protegir els llocs de treball quan les persones emmalalteixen o han de complir una quarantena, sense agilitzar alternatives habitacionals per fer un correcte aïllament, la resposta sanitària sempre serà insuficient i tardana. Centrar el discurs i l’acció en la responsabilitat individual i en la culpabilització deixa desprotegits als col·lectius més vulnerables i és ineficaç.

És possible un altre enfocament per abordar la pandèmia, un enfocament salutogènic centrat en la salut comunitària, l’apoderament i la participació activa de la comunitat. Aquest enfocament és el que proposa l’Alianza de Salud Comunitaria en aquest manifest (Covid-19: Una respuesta comunitaria para una pandemia social), que subscrivim, i també l’Agència de Salut Pública de Barcelona quan demana al govern de l’Estat a través d’aquesta carta aturar els desnonaments que afecten de forma directa la salut de les persones i agreugen els efectes devastadors que està tenint l’onada social de la pandèmia. El FoCAP ha subscrit la carta, juntament amb altres entitats.

Joan Benach, professor i investigador en salut pública a la Universitat Pompeu Fabra i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network, defensa que cal un model sanitari «públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i que potenciï la investigació».

Benach considera que, davant la segona onada de la pandèmia, no s’han invertit prou recursos per aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, així com tampoc s’han fet suficients tests ni s’ha reforçat substancialment l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública.

Com veu la situació i evolució actual de la pandèmia? Coneixem realment tots els seus efectes?

Realment desconeixem l’evolució de la pandèmia. És previsible que la situació empitjori a l’hivern, però realment tot són especulacions. Encara tenim una visió superficial i molt incompleta dels canvis i efectes de la pandèmia sobre la salut col·lectiva i les desigualtats de salut. A mitjans d’octubre, el nombre oficial global de morts al món sobrepassa el milió de persones, de les quals oficialment unes 34.000 s’haurien produït a l’estat espanyol. Però sabem que hi ha un «excés de mortalitat» (és a dir, el nombre de morts per totes les causes superior al que hauríem esperat veure en condicions ‘normals’) respecte a anys previs que segurament ja és a prop de les 60.000 morts (i la situació sembla molt pitjor a països com Rússia, Perú o Equador).

Això no vol dir que totes les morts siguin per la Covid-19, però sí que moltes es donen pel context social i sanitari que té lloc al seu voltant: malalts diagnosticats i tractats tardanament amb malalties oncològiques, pulmonars, de salut mental i altres. A manca de disposar d’una avaluació profunda, hi ha tres temes importants que cal valorar: la debilitat dels sistemes d’informació i vigilància epidemiològica i de salut pública existents, que fa molt difícil la comparabilitat dels indicadors entre i dins dels països; l’ús partidista i poc transparent amb què moltes institucions i governs utilitzen les dades i els indicadors, com mostra el cas de la Comunitat de Madrid, per exemple; i la mateixa dificultat científica de comprendre tots els impactes psicosocials i de salut (morts, malalties, problemes crònics, patiment, etc.), en grups i indrets diferents. Crec que tardarem bastant en saber els efectes entrellaçats de les múltiples onades sanitàries que s’estenen i reforcen mútuament al costat dels impactes econòmics, laborals i socials, en onades de curt i llarg termini. En tot cas, crec que de moment veiem només la punta de l’iceberg de què està passant.

Creu que s’ha fet front de forma adient a les vàries fases de la pandèmia? Ha quedat molta gent enrere?

Se’ns ha repetit que «ningú quedaria enrere» però, parlant en general, ja que l’actuació de les comunitats autònomes que tenen les competències sanitàries ha estat diferent, cal dir que molta gent ja estava endarrere, i que no s’han posat suficients eines, mitjans ni voluntat política perquè això pogués canviar. La primera fase de la pandèmia es va caracteritzar pel desconcert. Se sabia que podia ocórrer, ho havia advertit molta gent: científics, institucions, informes de l’OMS, la CIA, el Pentàgon, Bill Gates, Obama… Però no es va fer cas. Se’ns ha repetit que teníem un sistema sanitari molt bo i és cert si ho comparem amb molts països del món, però és un sistema molt insuficient per fer front als problemes de salut de la gent i a una pandèmia complicada com la que vivim.

Durant molts anys, les polítiques neoliberals, l’acció conjunta de governs i empreses en favor d’aquestes, les retallades de la crisi del 2008, i altres factors van precaritzar a la sanitat pública, sobretot l’atenció primària i els serveis socials, alhora que el pes es posava cada cop més als hospitals, tecnologies i medicaments, sense invertir en salut pública (vigilància, prevenció, planificació, educació, etc.). Amb la pandèmia, no s’ha planificat ni coordinat suficientment, hi ha hagut falta de previsió i capacitat d’anticipació, ha mancat lideratge i participació comunitària, no s’ha previst el pitjor escenari, i no s’ha invertit prou en sanitat i salut pública i serveis socials. Davant d’això, la solució «final» amb confinaments que ajuden a frenar la seva expansió, i amb la restricció d’activitats comercials i quotidianes, no poden ser una alternativa a tenir una salut pública amb els mitjans adients per planificar, vigilar, educar, prevenir i actuar amb diligència i efectivitat.

I respecte a la segona fase de la pandèmia?

A la segona fase, el model d’actuació tampoc ha estat bo; penso que es caracteritza per tenir tres trets: la quasi «absència» de la salut pública, la generació de segregacionisme i discriminació, i la «normalització» d’una pandèmia que ja és crònica. Pel que fa a la salut pública, sembla clar que no s’ha prioritzat suficient en invertir recursos i aconseguir un servei suficientment potent i eficaç de rastrejadors, ni s’han fet suficients tests, ni s’han esmerçat els fons necessaris per reforçar substancialment a l’atenció primària, els serveis socials o les actuacions de salut pública. Les vagues proposades en són la prova. En canvi, s’ha optat per plantejar restriccions de l’activitat laboral, el consum, o l’oci de forma reactiva i no massa efectiva, sense posar prou l’accent en la restricció d’activitats interiors, la promoció de fer el nombre més gran d’activitats possible a l’aire lliure, i la millora del transport públic. Crec que podem dir que no s’ha planificat amb temps ni s’han previst els pitjors escenaris, que no s’ha fet una campanya educativa comunitària, pedagògica, amb missatges clars i massius als joves i a la gent gran, ni tampoc s’ha realitzat una campanya d’intensa participació comunitària.

El segregacionisme té a veure amb un control de la pandèmia quasi «militar», per «derrotar» al virus en una «guerra» on es posa el pes en els factors esmentats i la responsabilitat individual, a l’espera que hi hagi una vacuna segura i efectiva. Els barris obrers ja arrossegaven problemes de segregació social i els pitjors indicadors socioeconòmics, però en lloc d’invertir massivament en serveis sanitaris, socials i educatius, va la policia a fer controls. El tercer punt és normalitzar una pandèmia ja crònica que recau sobre una sanitat pública col·lapsada crònicament amb uns professionals esgotats, precaritzats… i contagiats. Quan la població no pot accedir ni rebre els serveis sanitaris que necessita, es pot dir que el sistema està col·lapsat. No es pot contemporitzar i «normalitzar» una situació que mata, crea patiment i desigualtats en tanta gent. En dedicar els recursos disponibles a la Covid-19 no es poden atendre altres casos de malalties i problemes de salut. Per tant, no podem seguir amb mesures «de posar i treure», reaccionant reactivament, cal d’una vegada fer inversions profundes en sanitat i salut pública i canviar una situació pandèmica que podria durar temps.

La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs.

Les dades indiquen que les capes més empobrides de la població estan més exposades i que hi ha un major impacte del virus en barris treballadors i de renda baixa. Podem dir, doncs, que el coronavirus distingeix entre classes socials? Les pandèmies són també un problema de desigualtat social i sanitària?

Tampoc aquí tenim una visió prou acurada, però sí que sabem que el virus no afecta igual a tothom i que hi ha grups socials molt desigualment afectats per la pandèmia. Per exemple, a la primera onada de la pandèmia, al voltant del 70% de les morts es van produir a les residències geriàtriques. Durant molts anys no es va invertir en serveis públics, es van externalitzar les residències a empreses, asseguradores i fons especulatius que van trobar un mercat rendible per fer negoci i parasitar sense control democràtic al sector públic. Amb tota impunitat, van precaritzar al personal, van estalviar en material bàsic i manteniment, van reduir la qualitat de serveis i degradar l’atenció i condicions higièniques i d’alimentació.

Un altre cas són els treballadors i treballadores «essencials» (al principi anomenats herois i heroïnes) de sectors productius i cures precaritzats i feminitzats, que es localitzen als barris obrers. La pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents en uns barris i grups socials amb molts problemes i necessitats previs. El discurs hegemònic dels mitjans de comunicació se centra en el virus, la biologia, els mal anomenats «estils de vida» i la responsabilitat individual, i l’atenció mèdica especialitzada hospitalària (sobretot a les UCI) i els tractaments i vacunes per resoldre biomèdicament el problema. És una mirada miop, errònia i falsa, perquè els factors decisius que expliquen l’origen i evolució de la pandèmia i el seu impacte en forma de desigualtats són, en gran mesura, els determinants socials de la salut, com ara la precarització laboral, la pobresa, els problemes d’habitatge o les injustícies ambientals, entre d’altres, lligats a les polítiques públiques i la desigual distribució del poder.

Així doncs, les accions dels qui tenen més poder i decideixen les polítiques són decisives per salvar vides o bé per matar desigualment a la gent. Per reduir les desigualtats caldria fer polítiques radicals, profundes i sostingudes, com implantar una fiscalitat molt més progressiva, reformar el model d’estat de benestar en la sanitat i la salut pública, els serveis socials i les cures, invertir en educació, reduir el temps de treball, incloure la renda bàsica universal, fer una transició ecològica i energètica ràpida i molt profunda, i canviar un sistema productiu, financer, de consum i cultural, que faci front a la greu crisi sociosanitària i ecosocial que enfrontem.

Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i la investigació.

En un article recent va assenyalar que cal crear un Servei Nacional de Salut a Catalunya. Quines característiques hauria de tenir?

La salut col·lectiva, no depèn fonamentalment -com sovint es creu- de la biologia i la genètica, els estils de vida i l’atenció sanitària, sinó de la política, les polítiques públiques i els determinants ecosocials de la salut. La salut de la gent depèn també de la salut pública, aquella disciplina que té com a objectiu prevenir la malaltia, protegir, promoure i restaurar la salut de tota la població. Això inclou, per exemple, millorar la salut laboral i ambiental, construir una potent xarxa de vigilància epidemiològica, desenvolupar la participació comunitària, o planificar intervencions a llarg termini per millorar la salut i augmentar l’equitat. Actualment els recursos de la salut pública són ínfims (menys del 2% del pressupost de salut) i la seva visibilitat social és gairebé inexistent. Sabem de la importància de la salut pública, però malauradament això no forma part encara del saber hegemònic de la majoria de la gent, o inclús el de molts professionals sanitaris i dels serveis socials.

Què s’ha de fer per reforçar el sistema de salut pública de Catalunya?

El model hegemònic no és el més efectiu, ni el més eficient, ni el més equitatiu, ni el més humà. És un model biomèdic i reduccionista que fragmenta el cos i oblida la integralitat psico-bio-social humana. Un model que accentua la biomedicina, els hospitals i serveis especialitzats, la tecnologia i utilitzar massa medicaments, i que genera una recerca més centrada a publicar en revistes d’alt impacte i cercar beneficis econòmics que no pas en la salut col·lectiva.

Cal canviar les prioritats de forma radical. Cal un model sanitari públic, de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials, que potenciï la fabricació pública de medicaments i materials sanitaris, i que potenciï la investigació aplicada per resoldre els problemes de salut reals que pateix la població. Un model que desmedicalitzi la salut i utilitzi de forma mesurada la tecnologia, que tracti a persones malaltes i no a malalties o òrgans malalts… i que sigui participatiu i democràtic. Per fer tot això és imprescindible obrir un gran debat social canviant la cultura de la salut, enfortir les agències de salut pública, desenvolupar la legislació i invertir massivament en sanitat pública, en serveis socials i en salut pública. No podem seguir fent mesures parcials i reactives. Cal crear un Servei Nacional de Salut públic, ben finançat, de qualitat i democràtic al servei del poble. I ens cal també, no ho oblidem, que aquest nou model estigui en sintonia amb la crisi de civilització que vivim (de salut, cures, econòmica, ecològica i política), on tindrem serveis amb menys energia i recursos.

Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari.

La recerca de la vacuna és presentada com una gran esperança, però el sistema internacional de recerca biomèdica i farmacèutica sembla organitzat al servei dels interessos dels grans laboratoris multinacionals internacionals.

No soc un especialista en aquest camp, però em sembla que s’ha creat una visió distorsionada sobre les vacunes que genera falses impressions i esperances. Tot i que en pocs mesos els avenços en el coneixement han estat força grans, crec que cal tenir molta humilitat amb relació al virus i el desenvolupament de vacunes. El primer és cercar vacunes segures sense o amb pocs efectes nocius per després mirar la seva efectivitat, però aquesta pot ser variable com esdevé en altres casos. La vacuna de la grip té, per exemple, una efectivitat baixa, mentre que la del xarampió és barata i efectiva. Avui no sabem quina serà l’efectivitat de les vacunes de la Covid-19 ni, de fet, la coneixerem del tot fins d’aquí mesos, com tampoc sabem si el nivell d’immunitat serà suficient per evitar noves reinfeccions. Això vol dir que, previsiblement, les vacunes no permetran acabar amb la pandèmia de forma immediata tal com ho presenten els mitjans de comunicació. Per tant, hem de tenir en compte la incertesa existent i les previsibles limitacions de la seva efectivitat.

Quin paper hi juguen les patents farmacèutiques en la determinació de l’orientació de la recerca? Creu que hi haurà algun mecanisme que faci accessibles les vacunes i que puguin ser distribuïdes per tot el món?

Crec que tenim moltes preguntes sobre la taula sense encara una resposta clara. Qui produirà la vacuna? Qui la controlarà? Una gran part de la investigació biomèdica es paga amb fons públics, però el control, producció i comercialització de la vacuna és en mans privades. Per aconseguir un model que afavoreixi al conjunt de la humanitat necessitaríem medicaments i vacunes de propietat i gestió pública, amb un elevat control democràtic i comunitari. Hi haurà patents? Es produiran vacunes genèriques perquè tothom pugui protegir-se, segurament de forma limitada? Què faran els Estats? Si no poden comprar els medicaments, produiran genèrics? Encara que tinguem una vacuna efectiva, es distribuirà a tota la humanitat? Com i qui ho farà? Això pot ser un procés que duri molts mesos si no anys. Hi ha molts factors socials, econòmics, tècnics i polítics que determinaran la seva distribució i el seu impacte. En definitiva, encara que tinguem vacunes segures i efectives, tot apunta que no serà la panacea que resolgui la situació que tenim. A la curta o a la llarga, com qualsevol altra pandèmia anterior, resoldrem la situació. El problema serà quin serà el seu cost social i sobre qui recaurà aquest.

La crisi actual de la pandèmia del coronavirus és exclusivament un problema d’origen sanitari o bé hi ha altres elements causals? Quines són les condicions econòmiques i ambientals específiques que han propiciat el sorgiment del virus i la seva expansió?

Els mitjans de comunicació ofereixen una visió massa superficial sobre la pandèmia sense que gairebé mai parlin de les causes sistèmiques que l’han generat. Sempre hi ha hagut -i sempre hi haurà- pandèmies a la història humana, a vegades amb efectes espantosos, però l’augment global de malalties infeccioses dels darrers decennis ens hauria de fer pensar que les causes de la pandèmia estan lligades al model econòmic i a la crisi eco-social que patim, que alhora s’associen a la dinàmica pròpia del capitalisme.

Això ho mostren els estudis científics quan els integrem amb una visió crítica i transdisciplinària. Per exemple, el biòleg Rob Wallace explica que l’aparició del virus està molt lligada a l’alteració global d’ecosistemes, la desforestació i pèrdua de biodiversitat, el model agroindustrial, el tipus de producció ramadera i a la cerca de rendibilitat al cost que calgui de les corporacions multinacionals. I el biòleg Fernando Valladares comenta que el millor antídot contra el risc de pandèmies seria preservar la natura i protegir la biodiversitat dels ecosistemes i la genètica, recordant-nos que interposar espècies entre els patògens i l’ésser humà és el millor tallafoc per protegir-nos. Si això hi afegim la ràpida urbanització i creixement massiu del turisme i viatges en avió, i la mercantilització i debilitat dels sistemes de salut pública tenim la tempesta perfecta per una o moltes pandèmies.

Al darrere de tot això trobem el capitalisme i la seva consubstancial lògica d’acumulació, creixement econòmic, cerca de beneficis i desigualtat que xoca amb els límits biofísics planetaris. En definitiva, les circumstàncies en què les mutacions víriques poden amenaçar la salut i la vida depenen de la societat i, en gran mesura, d’una lògica capitalista extractiva i depredadora.

Més tard o més d’hora, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

Tot i que amb l’inici de la pandèmia es parlava d’un canvi de paradigma, sembla que hem tornat a les mateixes dinàmiques econòmiques i ambientals de sempre. Creu que realment hem après alguna cosa de la pandèmia?

Malauradament no em sembla que estem aprenem massa. La pandèmia ha mostrat la nostra fragilitat com individus i com a societat. En plena crisi, durant uns quants mesos, ens hem fet un xic més conscients que sense el treball essencial de molta gent treballadora que sempre ha estat menyspreada no podem viure. I molts han entès -potser per primer cop- que la sanitat pública i el treball de cures és fonamental. Ara, les inèrcies econòmiques, polítiques i culturals del món que vivim fan que canviar no sigui gens senzill. I a més, vivim en un món tan ràpid, amb tants impactes, que no ens queda ni temps per a reflexionar, recordar i ser conscients de les coses.

Durant aquesta pandèmia s’han mort milions de persones de fam, s’han mort de milions d’infants per malalties diarreiques… Se’ns diu que cal tornar a la «normalitat» o a una «nova normalitat». Però la «normalitat» al món és que dues terceres parts de la població sobreviu amb menys de 5 dòlars al dia, que 2.500 milions de persones no tenen una llar per viure en condicions, que beuen aigua potable contaminada, i que molta gent respira, beu i s’alimenta amb tòxics que danyen la vida i la salut. I la «normalitat» a Catalunya i Espanya és que una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i exclusió, i més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes. No ens podem «adaptar» a aquesta realitat i tornar a la normalitat. M’agrada repetir la coneguda sentència del filòsof hindú Jiddu Krishnamurti al dir: «no és signe de bona salut estar ben adaptats a una societat profundament malalta».

La pandèmia ha estat una catàstrofe i un trasbals general, ha trastocat el sistema productiu i el creixement econòmic que les elits cerquen i necessiten com una droga. La pandèmia ha canviat la societat de dalt a baix, però això no vol dir que ara mateix existeixi la capacitat de canviar el món a millor. En tot cas, encara que no sigui senzill canviar la situació actual, caldrà fer-ho, caldrà canviar radicalment mitjançant una lluita organitzada, intel·ligent i persistent on sapiguem ajuntar moltes forces locals i globals. Com deia el filòsof coreà Byung-Chul Han, «virus no acabarà per si sol amb el capitalisme, ni tampoc ho farà amb un neoliberalisme que infecta les ments i destrueix les vides».

Quins són els reptes claus de futur que ens planteja aquesta crisi de civilització a la qual abans feia referència?

Els éssers humans no solament necessitem la natura, sinó que «som natura». El fet de concebre’ns com quelcom superior a la natura es lliga en bona part a la crisi de civilització que patim. Qualsevol acció que danyi el nostre entorn ens danya a nosaltres, ja siguin els químics que introduïm al medi ambient, l’aire contaminat que produeix vuit milions de morts anuals, o la destrucció de la biodiversitat. Des d’un punt de vista global, cal comprendre amb la profunditat necessària la crisi climàtica que ja està generant tants i tants problemes (onades de calor, pujada del nivell del mar, contaminació de l’aire, macroincendis, etc.) que afecten la salut humana i els animals, però també cal ser conscients de la crisi ecològica en un sentit més ampli. Els països, les empreses i els grups socials rics en són els grans responsables. O bé aconseguim reduir i canviar el tipus de producció industrial massiu (tot millorant la seva eficiència), alhora que canvien les nostres vides quotidianes amb menys consum, la producció de béns de consum més essencials i propers, i la creació d’una economia solidària i homeostàtica, que gasti molta menys energia i adapti el metabolisme ecosocial als límits biofísics de la Terra, o no tindrem futur.

El 2019, per exemple, es van sobrepassar («l’extra-limitació» o overshooting, en anglès) els límits biofísics del planeta el 29 juliol; el 2020, amb la pandèmia i la parada econòmica, s’ha alentit una mica, produint-se a la tercera setmana d’agost. Això no és sostenible. Per posar un exemple, és com si taléssim arbres d’un bosc a major velocitat que la capacitat que té de regenerar-se, i ho fem cada cop més acceleradament i amb una fusta que va a les mans d’uns pocs privilegiats. El capitalisme es multiplica constantment com si fos un virus. Funciona com una màquina imparable que s’organitza amb una estructura financera i social al voltant de l’imperatiu de l’acumulació per tractar d’aconseguir un creixement permanent i accelerat del PIB en forma exponencial, amb tot el que això comporta de despesa energètica, ús de materials i recursos. Per molt de verd que pintem l’economia o les empreses, o per molt que usem paraules com ‘sostenibilitat’ o ‘resiliència’, això no pot continuar indefinidament. Haurem de decréixer selectivament, per les bones o per les dolentes, com explica molt bé el físic i divulgador de la crisi energètica Antonio Turiel al seu darrer llibre «Petrocalipsis». Més tard o més d’hora, superarem mal que bé el virus biològic, superarem la pandèmia, però el virus d’acumulació, creixement il·limitat i despossessió en què es fonamenta el capitalisme està en guerra contra la humanitat i està destruint la vida.

Una enquesta serològica realitzada a Estocolm, capital de Suècia, reflecteix que les persones dels barris amb un nivell socioeconòmic baix s’han vist més afectades per la COVID-19 que els residents de barris més rics ubicats al centre de la ciutat. En concret, en un barri de la perifèria s’han detectat un 30% de persones amb anticossos al virus, mentre que en un barri ric la dada ascendeix només a el 4%, segons el sondeig.

Aquests són els resultats d’un estudi realitzat pels professors Björn Olsen i Åke Lundkvist de la Universitat d’Uppsala i Stefan Hanson, metge a Spånga, Estocolm. L’estudi es publicarà en breu a la revista Infection Ecology & Epidemiology, segons recull el mitjà suec Expressen. Els investigadors van examinar durant els dies 17 i 18 de juny la presència d’anticossos contra el coronavirus en dues àrees residencials: Norra Djurgårdsstaden, al centre de la ciutat, i el suburbi de Tensta, poblat majoritàriament per persones d’origen migrant. Es van triar aquests dos districtes precisament per les «grans diferències socioeconòmiques», indiquen.

De les persones testades, només cinc de les 123 persones a Norra Djurgårdsstaden van mostrar anticossos, el que significa un 4%. En comparació, 27 de les 90 persones analitzades a Tensta tenien anticossos contra el virus, el 30%. Els investigadors assenyalen, a més, que el 98% dels participants al barri de centre eren d’origen suec, enfront de l’1% dels enquestats a la perifèria.

Una de les raons que donen els investigadors a aquestes dades són les condicions de treball. Al barri de centre, «probablement molts» habitants puguin treballar des de casa, mentre que a la perifèria, on un gran nombre treballa en serveis de salut, transport o serveis, han de sortir de casa i coincidir amb altres persones.

L’idioma, assenyalen, pot haver estat un altre aspecte que pot haver contribuït a les dades. Indiquen que «va portar temps» que les autoritats d’Estocolm traduïssin els consells i recomanacions contra la pandèmia «a l’somali i a l’àrab, per exemple». Els investigadors insisteixen que s’ha d’ampliar el nombre de proves i millorar el seguiment de les persones afectades a Suècia. Des de l’inici de la pandèmia de COVID-19, Suècia ha registrat un total de 81.012 casos i 5.744 defuncions.

Anàlisi de 130 zones d’Estocolm

A finals de juny, un mes abans de conèixer els resultats de l’enquesta dels investigadors, la periodista d’Expressen Frida Sundkvist ja va publicar una anàlisi de les dades de coronavirus en 130 codis postals d’Estocolm. Els resultats indiquen que hi ha «enormes diferències» entre les àrees riques i pobres de la capital sueca.

En el treball es destaca que les altes taxes d’atur i l’»amuntegament generalitzat» en els suburbis són dos aspectes significatius. Les dades també apunten que la infecció es propaga més ràpid en les àrees amb menys recursos, mentre que els barris de classe alta, com Djursholm i Östermalm, estan «gairebé lliures» d’infecció. La periodista va explicar en el seu perfil personal de Twitter que va lluitar «molt» per obtenir la informació dels districtes i insta a altres companys i diaris locals al fet que «sol·licitin les xifres corresponents a les seves àrees».

Aquestes dades sobre l’impacte de la pandèmia i el perfil socioeconòmic de les seves víctimes a Suècia són especialment rellevants en tant que el país nòrdic ha pres una estratègia radicalment diferent a la de la majoria de països europeus. El Govern d’Estocolm va rebutjar les mesures de confinament i ha acabat amb xifres de morts molt superiors a les dels seus veïns escandinaus.

El Govern de país nòrdic no ha reconegut explícitament que aconseguir la immunitat de ramat sigui el seu objectiu, però la laxitud de les mesures adoptades és, segons els científics signants d’un manifest contra aquestes polítiques, prova suficient que, en realitat, això és el que pretenen les autoritats. «L’Agència de Salut Pública de Suècia insisteix en l’escolarització obligatòria dels nens petits, en què durant molt de temps ha restat importància als tests, i en què s’ha negat a reconèixer la importància de la propagació asimptomàtica del virus (el que és pitjor: ha encoratjat les persones que viuen en llars amb persones infectades pel COVID-19 a anar a la feina i a l’escola) i segueix negant-se a recomanar mascaretes en públic, malgrat les aclaparadores proves de la seva eficàcia», van expressar.

Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es

Pedro Gullón (Madrid, 1988) és epidemiòleg i especialista en medicina preventiva i salut pública i Javier Padilla (Madrid, 1983) és metge de família. En plena pandèmia del coronavirus, han escrit el llibre Epidemiocracia: Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo, editat per Capitán Swing. El llibre reflexiona al voltant de la pandèmia del coronavirus però també sobre les pandèmies passades i les causes i els contextos socials i polítics que propicien el sorgiment d’aquestes. La principal tesi que defensen els autors és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. «Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir el coronavirus, perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. A més, tenen major vulnerabilitat mèdica», assenyala Gullón.

El llibre apareix el juny de 2020 amb l’impacte de la COVID-19 però, feia temps que anàveu amb la idea d’escriure una cosa així?

Javier Padilla: El llibre va ser un encàrrec editorial del dia 10 de març, quan això començava a posar-se malament. El dia 13 ja teníem un esquema, sempre mirant a la idea que no fos un llibre de la conjuntura, sinó mirant a epidèmies passades, escrit en el context en què estem però plantejant també cap a epidèmies futures.

Pedro Gullón: Acostumem a dir que és un llibre sobre el coronavirus però no temàticament. No volem que sigui un llibre sobre el coronavirus sinó sobre totes les epidèmies i sobre tot el que ha anat passant. De fet, moltes coses i informació són pensaments que ja anàvem arrossegant d’abans, la qual cosa facilitava molt la tasca. En una situació normal, escriure un llibre en tres mesos és pràcticament impossible, però molta informació i idees ja les teníem.

Una de les idees que defenseu és que les pandèmies són més problemes socials que mèdics. Per què? Quins són, en aquest sentit, les causes de la pandèmia?

J: Aquesta idea va també lligada a la idea que les malalties són més problemes socials que mèdics, en termes generals o, almenys, pel que fa a les causes. Podríem al·ludir a tres causes fonamentals per veure d’on sorgeixen situacions com les pandèmies actuals. D’una banda, l’increment de la invasió d’ecosistemes, que s’ha produït molt especialment en els últims quaranta anys, en els anys vuitanta, que es produeix una intensificació dels processos de contacte entre humans i animals que potser no es donaven prèviament i que afavoreixen l’aparició de malalties en humans. D’altra banda, un tema més d’expansió com seria la popularització dels transports massius a grans distàncies, no solament pel turisme sinó per temes relacionats amb els negocis. I després hi ha un aspecte relacionat més amb la resposta que donem, que és la comptant pressió sobre els sistemes públics de salut, que fa que hi hagi països en els quals es dificulta la capacitat de resposta a situacions com l’actual. Serien tres aspectes fonamentals que ajuden a veure una mica el marc.

P: Volem allunyar-nos del determinisme. Això que hem anomenat en el llibre ‘substrat epidèmic’, que es resumeix en aquests tres factors que ha explicat el Javier, és com entenem que sorgeixen les pandèmies a partir dels anys vuitanta i més específicament en el segle XXI. Però pandèmies, n’hi ha hagut i n’hi ha ara i n’hi haurà, i cadascuna té el seu context específic i el seu propi substrat epidèmic.

Una altra de les tesis principals del vostre llibre és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. Què us porta a sostenir aquesta idea quan el que hem sentit aquests mesos és que el coronavirus no entén de classes socials?

P: La idea de mostrar que el virus no entenia de classes socials partia d’una premissa que és positiva, que és mostrar la interdependència i la vulnerabilitat humana cap a la malaltia, però estava ignorant gran part de la figura. Això ho podia dir igual un futbolista de Reial Madrid en un xalet de 300 m², on si un era positiu podia aïllar-se bé de la família, i l’escoltava de la mateixa forma una caixera de supermercat que ha de seguir treballant durant el confinament, veient a persones tot el dia, i tornant a casa i segurament havent de seguir cuidant d’un familiar i convivint en un pis de 40 m² 5 o 6 persones. Si analitzem aquestes característiques podem veure, doncs, com el virus sí que entén de classes socials i això és a tres nivells. Un d’ells és la susceptibilitat més gran a contraure la malaltia. Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir-la perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. El segon és que, a més, tenen major vulnerabilitat mèdica. Qui són les persones que tenen més vulnerabilitat en termes de possible mortalitat o conseqüències més negatives? Doncs les persones que tenen una malaltia pulmonar obstructiva crònica, les persones amb diabetis, malalties cardiovasculars… Curiosament, totes aquestes malalties segueixen un patró social, de manera que les classes menys benestants també tenen més risc a agafar la malaltia, a les conseqüències mèdiques de la malaltia i també més risc a les possibles conseqüències econòmiques de la crisi derivada de la pandèmia. El virus entén de classes socials a molts nivells.

La crisi sanitària de la COVID-19 està generant una important crisi econòmica i social. Una precedeix a les altres o estan totes interrelacionades?

J: En el llibre fem referència al concepte de ‘crisi matrioska’, com unes dimensions de la crisi que contenen altres. Sí que podem dir que hi ha una certa concatenació o cronologia de com hem anat entenent-les, però totes estan relacionades. Sí que és cert que primer hem passat per una crisi sanitària, després s’ha parlat de l’impacte que tindria la crisi econòmica posterior, i ara també hi ha certes anàlisis que inclouen també l’existència d’una crisi ecològica que travessa totes les altres, inclosa amb una crisi de cures que s’ha fet molt evident en l’època del confinament. Però això no vol dir que tinguin una cronologia, sinó que s’estan relacionant en tot moment entre si. Crec que és molt important ser conscients que no podem donar només una resposta sanitària a una crisi com la de les circumstàncies actuals, perquè llavors estaríem menyspreant la necessitat de resposta econòmica, social, ecològica… la resposta ha de ser completament transversal, amb efectes que interaccionin amb la crisi ecològica, la crisi social, amb la crisi de cures… perquè si no, ens quedarem amb una resposta molt superficial i que, a més, acabarà impactant de manera preferent només en sectors molt concrets de la població.

És difícil que una crisi que porta mort i pobresa ens faci  millors persones.

També es comenta que hi haurà un abans i un després de la COVID-19. Pot la pandèmia comportar un canvi profund en les estructures econòmiques i socials?

J: L’altre dia vaig llegir una entrevista a Naomi Klein on deia que no és que situacions com l’actual per se fossin elements de canvis d’època, però que els canvis d’època es donaven en situacions com l’actual. És clar que res canviarà només pel que ha passat, però s’obre un escenari de canvi i això sembla indubtable. No hauríem tingut un ingrés mínim vital a l’estat espanyol si no hagués produït la pandèmia. D’aquesta manera, es pot evidenciar que hi ha coses que estaven presents per poder canviar. El que passi en l’àmbit europeu serà un element bastant determinant de fins a quin punt ens pot influir en les nostres vides diàries els canvis posteriors que tinguin lloc. Després, hi ha altres elements que estan relacionats amb el tema dels transports. Sembla que hi ha discursos que vaticinen un canvi total en els elements del turisme. El turisme com a element de consum, el turisme massiu, canviarà, perquè l’emergència ecològica en la qual ens trobem farà que canviï. Una altra cosa és que hagi de canviar per això o que seguim alimentant-ho fins a un moment en el qual hagi de canviar per circumstàncies materials més notables. Jo no seria tan determinista de relacionar la COVID-19 com a element de canvi; sí que seria més determinista en relacionar la COVID amb l’espai en el qual pot ocórrer un canvi, o no.

P: De fet, fent referència a un dels mantres que també es diu, que és que ‘aquesta crisi ens farà millors’, una frase que sol repetir en Javier en algunes entrevistes és que és difícil que una crisi que porta mort i pobresa ens faci millors persones.

Tenim un problema si l’única manera que tenim de pensar un futur sense cotxes és una pandèmia. O si l’única manera que tenim de pensar en l’assoliment de certes conquestes socials és una situació amb centenars de milers de morts i amb una crisi econòmica posterior que devastarà a milers de famílies.

El confinament va millorar la qualitat de l’aire, fet que es va notar en el medi ambient. Haurem après la lliçó o això haurà estat només un miratge?

J: Mentre no canviïn les causes fonamentals, que són les que fan que estiguem en un model econòmic concret, no canviarà res. Jo crec que tenim un problema si l’única manera que tenim de pensar un futur sense cotxes és una pandèmia. O si l’única manera que tenim de pensar en l’assoliment de certes conquestes socials és una situació amb centenars de milers de morts i amb una crisi econòmica posterior que devastarà a milers de famílies. Crec que cal pensar en futurs que vagin a part de grans xocs d’aquest tipus, perquè són futurs que, a més, ja s’estan plantejant. Sí que és cert que una situació com l’actual pot obrir la finestra a una situació més favorable, però les propostes ja hi eren.

P: És que, de fet, si no atenem aquestes propostes, la ‘nova normalitat’ s’assembla a la vella normalitat però amb mascaretes, sense cap mena de canvi més enllà. En el llibre parlem també de la qualitat de l’aire. Hi ha moltes opcions polítiques que es duen debatent des de fa temps respecte a un urbanisme saludable. Ara potser hauríem d’aprofitar aquesta oportunitat per treure-les al debat públic. Ara és el moment de treure totes aquestes batalles que es portaven parlant des de fa temps.

La gestió política de la crisi sanitària de la COVID-19 ha estat diferent en els diferents països. Penseu que les actuacions unilaterals són eficaços o hagués estat millor un abordatge multilateral?

J: Jo crec que no hi ha un abordatge unilateral real, perquè encara que hi hagi una certa il·lusió que cada un té sobirania per fer el que vulgui, a la pràctica no és així. S’han vist casos com el de Suècia, per exemple, en què es va decidir prendre una mesura diferent dels altres. Pensaven que anaven a tenir capacitat per mantenir l’activitat econòmica, però en un món globalitzat en el qual hi ha una interconnexió entre els diversos actors, si els actors paren, tu també has de parar, perquè estàs pedalant sense cadena, per dir-ho d’alguna manera, no vas enlloc. El que està clar és que si es pensa en àmbits com la Unió Europea o l’Organització Mundial de la Salut com a àmbits amb capacitat de governar i de desenvolupament de polítiques comunes, aquestes institucions s’han de posar en relleu en situacions com aquestes. L’OMS ha sortit malparada d’aquesta pandèmia, no tant per les seves mesures o no mesures, sinó perquè la gent ha vist que és una entitat amb molt poca capacitat d’execució.

Jo crec que la unilateralitat en realitat no existeix, sinó que el que fan els països és intentar navegar dins d’aquestes interconnexions, intentant adaptar la resposta majoritària al context propi. Però la majoria de les respostes que s’han donat en els diferents països han estat relativament similars, és a dir, cadascú ha tancat part de l’activitat econòmica, l’ha anat obrint quan ha cregut que la situació estava millor… i després, aspectes comuns com la circulació de persones en els diferents països s’han anat pactant. Així que jo crec que l’entorn material d’interdependència i connexió entre les diferents regions és el que ha fet que la resposta no sigui tan unilateral com pugui semblar i com alguns països han intentat vendre.

Seguint aquesta mateixa línia, amb el que comentaves de l’OMS, creieu que calen estructures internacionals més forts i potents?

P: Està clar que el paper de l’OMS ha deixat bastant de desitjar, en el sentit de quina capacitat té per coordinar. Ja no només pel que fa a la capacitat executiva, sinó en la cooperació entre els països i l’ajuda humanitària necessària en la resposta al coronavirus o en intentar que la resposta sigui ja no només amb elements comuns, sinó amb justícia global. Hem arribat al moment en què més necessitàvem en el món l’OMS, perquè tenim un sistema global que genera pandèmies, però que després no és capaç de respondre globalment a elles. Arribem a aquest moment amb una OMS molt afeblida i que surt, a més, ferida gairebé de mort, quan una de les potències mundials més importants, com són els Estats Units, decideix retirar tot el seu finançament i veiem com, de mica en mica, aquest finançament públic, que té l’element de control democràtic i rendició de comptes, és substituït per capital privat.

Ens hem trobat amb una emergència sanitària certament, però, en realitat hi ha emergències cada dia en moltes parts de món, ja siguin de pobresa, econòmiques, mediambientals o de drets humans.

J: En el cas del coronavirus penso que hi ha dues singularitats. D’una banda, l’escala. Quan va ocórrer l’epidèmia de l’Ebola va ser un problema que ens va incumbir només en el moment en què va saltar les fronteres i va arribar a Europa, Estats Units… per l’altra, el que està clar en aquest cas és que s’ha produït una saturació dels serveis. Aquesta emergència de salut pública en l’àmbit global ha aconseguit saturar tots els sistemes sanitaris públics de tots els països. Aquesta és una cosa molt notable. No vol dir que no hi hagi grans emergències socials que tinguin impacte en la salut, però tenen capacitat per saturar societats, diguéssim, no serveis. La taxa de pobresa que tenim a Espanya, per exemple, segurament tingui a llarg termini una repercussió en la població tremendament elevada. La singularitat de la pandèmia és que ha vingut ràpidament, de cop arriba i satura els sistemes sanitaris, i tenim molt poques eines per enfrontar-nos a ella. Contra la pobresa sí que tenim eines per fer-ho, una altra cosa és que no es duen a terme. Contra això no teníem eines per fer-hi front més que quedar-nos a casa nostra. La repercussió que ha tingut això sobre la mateixa dinàmica del sistema ha estat tremendament forta.

Aquesta emergència de salut pública en l’àmbit global ha aconseguit saturar tots els sistemes sanitaris públics de tots els països.

En el llibre parleu de l’era de l»Antropocè’, l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a escala mundial. La capacitat de transformar els ecosistemes per part dels éssers humans és l’element característic de la nostra època històrica?

P: En el llibre intentem allunyar-nos d’aquesta frase que s’ha repetit tant aquests mesos, que diu que «el virus som nosaltres», l’ésser humà. Aquest punt de vista ecologista ha estat una anàlisi que han fet moltes persones, que diuen que hi ha una relació amb la crisi ecològica i la crisi que vivim ara. En el llibre intentem virar del concepte ‘antropocè’, des del qual és l’ésser humà el que modifica l’entorn, al concepte ‘capitalocè: és l’ésser humà, sí, però amb les circumstàncies econòmiques i el sistema econòmic existent, en aquest cas el capitalisme, el qual provoca aquesta situació d’invasió d’ecosistemes, que vénen accelerades des dels anys vuitanta, quan els pactes de Washington i el nou liberalisme provoca una acceleració encara més alta de l’economia. En el context actual, les pandèmies no es poden intentar analitzar sense plantejar-les des del sistema econòmic en el qual vivim els éssers humans, aquest ‘capitalocè’.

Pel que fa a l’atenció primària, creieu que s’ha fet prou per potenciar-la durant aquesta crisi?

J: L’atenció primària té una crisi que no és conjuntural, és estructural, des de fa dècades. Està clar que el que no s’ha fet en una situació de crisi és canviar la tendència del que s’ha anat fent en les dècades anteriors. Sí que crec que, almenys en la part final de la crisi, hi ha hagut una certa revalorització del seu paper i un cert reconeixement i presa de consciencia de que sense una atenció primària forta, el sistema no va enlloc. Però bé, és que salut pública i atenció primària, que són els punts centrals des d’on s’hauria d’aixecar la resposta al coronavirus des d’un sistema de salut com el nostre, són els sectors que més retallades han sofert en l’última dècada. Llavors, és lògic que la resposta que hagin pogut donar hagi estat més debilitada. Està clar que sense una atenció primària i una salut pública forta tornarà a venir una nova onada del virus que serà igual o pitjor que l’anterior.

Recentment, parlant amb companyes de Barcelona, em van comentar que estaven molt emprenyades perquè estaven fent que elles fessin l’estudi de contactes, a més d’estar atenent els casos de COVID, les patologies habituals, les patologies que s’han agreujat amb el confinament i les que estan sorgint ara amb la crisi econòmica posterior a la sanitària. Està clar que l’atenció primària seguirà fent aigües, seguirà aguantant com pugui. Hi ha coses que s’han anat millorant, com és la capacitat diagnòstica en l’atenció primària o el nombre de personal en salut pública, però segueix sent insuficient amb la situació actual.

P: En el llibre parlem de potenciar l’invisible i flexibilitzar el rígid. Potenciar l’invisible és potenciar l’atenció primària i la salut pública com a valors propis de sistema, entendre que el nostre sistema nacional de salut ha de pivotar sobre ells. I flexibilitzar el rígid és perquè creiem que hauríem també de fugir de muntar llits d’UCI només perquè hi ha hagut moments en alguns llocs d’Espanya on s’han saturat els llits UCI; no tenim per què tenir un sistema de pandèmia per a moments que no són de pandèmia. El que hem de tenir és un sistema hospitalari que sigui prou flexible perquè en moments de pandèmia pugui transformar-se. Això és una cosa que s’ha fet, de manera caòtica, quan hospitals de Madrid i Barcelona han triplicat els llits d’UCI. Nosaltres proposem que més que fer-ho de forma desordenada, provocant una càrrega en els professionals, emocional i de treball enorme, que això sigui part d’un procés organitzat. Que quan hi hagi augment de demanda siguem capaços de transformar diferents llocs per tenir aquesta capacitat de llits davant un augment de casos. I esperem que potenciant l’invisible mai arribi a ser de la mateixa manera que ho va ser el març.

Desenvoluparem un entorn de distribució de la vacuna que es basarà més aviat en l’àmbit competitiu i no cooperatiu.

¿Quin escenari creieu que pot haver-hi respecte a l’accessibilitat de la vacuna? Es parla que es necessiten mínim dos anys per poder abastir a tota la població.

J: El primer serà veure de quina vacuna estem parlant, quant triga a sortir una vacuna que sigui efectiva, segura… en segon lloc, està en joc tot el tema relacionat amb la propietat intel·lectual. Si la majoria dels esforços econòmics relacionats amb les vacunes s’estan fent des de proveïdors públics, no pot ser que paguem el mateix preu que si fos una inversió totalment privada. I després, ja entraríem en temes de producció, que segurament serà el factor limitador fonamental i que caldrà veure quants països tenen capacitat per posar indústria pública a treballar-hi o que les indústries privades es puguin posar al servei del que és públic per treballar per a aquesta producció.

Per altra banda, hi ha un punt fonamental que és que, tenint en compte que parlem d’una pandèmia, l’ideal i lògic seria anar a escenaris de justícia global, que el que féssim fos determinar quins països i quins grups de persones en aquests països han de tenir un accés preferent segons diversos criteris, com la gravetat de la malaltia, la repercussió que pugui tenir la pandèmia sobre economies locals, etc. I determinar dins d’un propi país si s’han de vacunar primers els treballadors essencials, la gent gran… A escala global, jo crec que no és el desitjable i és el que hauríem d’evitar, però si haguéssim de fer d’endevins, segurament podem afirmar que anem a un escenari de dues velocitats: una velocitat que serien els països de renda alta i renda mitjana-alta (Unió europea, Japó, Xina, EUA, Austràlia…), que farien una captació inicial de la vacuna, i després els països de renda baixa o mitjana-baixa. Segurament, l’OMS o altres institucions supranacionals intentarien que no fos així, però ja hem vist com funcionen països com els Estats Units, intentant comprar tractaments com el remdesivir. Aleshores, encara que potser Perú tingui una necessitat major de la vacuna que la que pugui tenir Holanda, està clar que Holanda no deixarà que sigui Perú qui accedeixi de forma preferent a ella, perquè Holanda no rendeix comptes davant la ciutadania del Perú ni cap institució global, sinó que rendeix comptes davant dels seus ciutadans. Desenvoluparem un entorn de distribució de la vacuna que es basarà més aviat en l’àmbit competitiu i no cooperatiu, com ha passat amb els equips de protecció individual, els reactius per a tests, o tots els diferents episodis d’aquesta primera temporada de pandèmia que estem vivint.

P: Jo voldria afegir un punt d’incertesa. Sembla que hem donat per fet que tindrem una vacuna, però caldrà veure, primer, si tenim una vacuna i, després, l’efectivitat que té aquesta vacuna. Si mirem epidèmies passades, encara no tenim una vacuna per al VIH, la SARS mai va tenir vacuna, la vacuna de l’Ebola tampoc va arribar… És veritat que hi ha una situació en què ja tenim vacunes en prova, però hem de tenir en compte sempre que aquests processos científics són llargs i que, de vegades, no donen el resultat esperat. És molt probable que la primera vacuna que surti, si és que surt alguna, tingui una efectivitat limitada. Crec que també pot ser problemàtic quan posem totes les esperances en un element únic que pot ser que no arribi. Per això hem de seguir actuant amb les eines que tenim ara.