Quins són els reptes de la mobilitat sostenible a les ciutats? Aquest és el tema del darrer quadern en paper publicat per eldiario.es, ‘La ciudad civilizada’, un monogràfic que aborda com la mobilitat sostenible transforma de manera radical ciutats com Barcelona, aclaparades per la contaminació i el soroll.
Amb motiu de la presentació de la publicació del número 16 de la revista, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà aquest divendres un debat per parlar dels diferents reptes de la mobilitat sostenible, com ara la contaminació, el soroll o els embussos davant dels vianants, les bicicletes i el transport públic.
A més, també serà una ocasió per abordar de quina manera aquests factors afecten la salut de les persones ja que les ciutats s’han convertit en espais agressius i perjudicials per a la salut.
El debat comptarà amb Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, doctora en salut pública i especialista en medicina familiar i comunitària i membre del Consell de Mecenes d’El Diari de la Sanitat; Miguel Ángel Moll, enginyer de camins especialitzat en trànsit i director de la consulta Doymo i Mikel López Iturriaga, periodista i ciclista urbà. El moderarà Gumersindo Lafuente, periodista i coordinador de la revista d’eldiario.es. La reserva d’entrades es pot fer registrant-se a través d’aquesta pàgina.
Continguts de la revista
De Pontevedra a Londres, passant per Medellín, el monogràfic recull estratègies que han reduït la contaminació i facilitat la mobilitat de les persones, davant de l’omnipresent presència dels cotxes.
De la mà de coneguts impulsors de la bicicleta recorre Barcelona (Mikel López Iturriaga), Madrid (Christina Rosenvinge), València (Joan Ribó), Sevilla (Isabel Porras) o Sant Sebastià (Odón Elorza). El número compta també amb articles d’Ignacio Escolar, Jorge Melguizo, Salvador Rueda, Esther Anaya, Javier Moltó, Miguel Ángel Moll, Guillem G. de Polavieja o Gumersindo Lafuente. I reportatges de Pedro Bravo, Isabel Ramis, Antonio Lucio, Marta Peirano, Dani Cabezas, Lourdes Gómez, José Precedo o Ekaitz Cancela.
Avui fa un any El Diari de la Sanitat començava a caminar coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, que se celebra el 7 d’abril. Ho feia gràcies al suport inicial de persones individuals que confiaven que era necessari un mitjà independent que des de la defensa del dret a la salut informés sobre temes de salut pública, sanitat i política sanitària, entre altres. Avui seguim en la defensa de drets fonamentals i ho fem amb el suport dels nostres lectors.
Per altra banda, i com no pot ser d’una altra manera, ens hem fet ressò de les lluites ciutadanes i professionals que reivindiquen una sanitat pública de qualitat i universal. Hem parlat de les demandes dels treballadors de l’Atenció Primària (Amb el cas de Can Vidalet com exemple), de les demandes de llargues esperes per ser operat o visitar l’especialista, de les signatures perquè es tanqui Barnaclínic, de la temporalitat dels contractes de les infermeres i els metges o de la situació de les urgències a l’Hospital Vall d’Hebron o a Sabadell, entre altres. A més a més, hem seguit de prop la lluita de plataformes que denuncien casos d’exclusió sanitària o facturació il·legal, com el de la Sabrina Piras, que va passar mesos sense saber que tenia càncer per culpa de l’exclusió sanitària.
Per últim, i d’això n’estem molt orgulloses, durant aquest any de vida hem comptat regularment amb col·laboradors i col·laboradores -cada vegada més- per a la secció d’Opinió que han donat el seu punt de vista expert, aportant així valor afegit als temes d’actualitat que hem anat tractant i generant debat al voltant. Si bé és cert que desitgem incorporar més veus femenines, confiem que en un futur ho aconseguirem.
Un any en xifres
Durant els últims dotze mesos, hem registrat 209.604 sessions i 283.809 pàgines vistes i hem superat els 150.000 usuaris. De mitjana, per tant amb pics pronunciats que coincideixen amb determinats articles, cada mes hi ha prop de 15.000 usuaris que visiten almenys una vegada el nostre web. En xarxes socials – d’on provenen la majoria dels usuaris- hem acumulat durant el primer any de vida gairebé 1.800 seguidors a Twitter i gairebé 3.000 seguidors a Facebook. Al butlletí que enviem cada setmana ja s’hi han subscrit més de 800 persones, associacions i entitats diverses.
Tot i que les xifres són modestes, podem estar molt satisfetes del que hem aconseguit en un any i necessitem del vostre suport per continuar fent-nos un lloc i ser definitivament un mitjà referent per informar-se, com ja ho som per actors clau del sector.
Com ens pots ajudar?
Fes possible un periodisme independent: El Diari de la Sanitat, com la resta de projectes de la Fundació Periodisme Plural, és possible gràcies a la publicitat però sobretot també gràcies als mecenes. Tu decideixes quin grau d’implicació vols tenir, qualsevol ajuda és benvinguda.
Dóna’ns més visibilitat: Si ens vols ajudar tens moltes maneres de fer-ho. Pots començar per seguir-nos al Twitter i al Facebook i fer difusió compartint els nostres articles i ajudant-nos a maximitzar la visibilitat.
Sigues part de la comunitat: Apunta’t al butlletí i cada divendres t’enviarem les informacions més destacades que hem publicat en els darrers dies. Així ens ajudes a fer créixer la comunitat.
Comparteix informació: Per a nosaltres és important la relació amb el consell assessor i les opinions de professionals, usuaris i experts. Si tens una proposta de reportatge, entrevista o opinió ens la pots fer arribar a redaccio@diarisanitat.cat
Les persones amb menys recursos tenen, a grans trets, pitjors perspectives de salut. Així ho apunta un primer gran estudi fet per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que constata a través de l’anàlisi de la informació individual de gairebé tota la població de Catalunya, que les desigualtats socioeconòmiques es tradueixen també en desigualtats en salut. L’estudi, presentat aquest dimarts, analitza les diferències en la salut, la utilització de serveis sanitaris públics i el consum de fàrmacs de la població de Catalunya segons el seu nivell socioeconòmic, tenint en compte per exemple la situació laboral i el nivell de renda.
La tesi no és nova ja que segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen la major part de les inequitats sanitàries. Algunes de les diferències que posa de manifest l’estudi fet ara per l’observatori és que les persones amb menys recursos presenten més hospitalitzacions per causa psiquiàtrica i més consum de fàrmacs i tenen una probabilitat quatre vegades més alta de morir abans dels 65 anys. Per contra, l’ús de l’atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells socioeconòmics.
Entre les variables que s’analitzen, la que presenta més desigualtat en funció del nivell de renda de la persona és precisament l’atenció en centres de salut mental. Mentre que el percentatge de persones amb rendes anuals més altes -superiors a 100.000 euros- que visiten un centre de salut mental no arriba a l’1%, la proporció es multiplica per deu en els homes i per nou en les dones que tenen el subsidi d’atur esgotat o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). “Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental”, apuntava recentment en una entrevista amb aquest mitjà la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell. Ara bé, l’estudi recull que un cop les persones van al centre de salut mental, les diferències són petites quant al nombre de visites.
Un altre dels indicadors analitzats és el consum de fàrmacs. De l’estudi es despren que el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.
Els infants de famílies pobres, doblement vulnerables
“Les relacions entre renda i salut no són lineals, però la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’empobriment sobtat, si sobrepassa un límit crític, té un impacte immediat sobre la salut, sobretot en els grups més vulnerables com ara la població infantil”, apuntava ja el monogràfic “Efectes de la crisi econòmica en la població infantil de Catalunya” (2014).
Una de les conclusions rellevants de l’estudi fet per l’Observatori i presentat aquest dimarts és que les desigualtats socioeconòmiques marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones. Per exemple, les nenes i els nens de famílies de menor nivell socioeconòmic -les que han esgotat el subsidi d’atur o perceben una renda mínima d’inserció- presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte els de famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals.
De la mateixa manera, la taxa d’hospitalització psiquiàtrica d’un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d’un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.
“La salut de la infància queda condicionada per l’ambient en què es desenvolupa i les condicions socioeconòmiques que viuen en els seus primers anys de vida es perpetuen més enllà d’una única generació”, resa l’estudi.
Carles Ariza és doctor especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona com a cap del Servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció. A més, és professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Acaba d’escriure el llibre ‘Una mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, una publicació que, explica, ha anat fent juntament amb els seus alumnes al llarg dels anys.
Com es correlaciona la funció del professional social en el món de la salut?
El treball social ha de tenir una contribució en el dia a dia del pacient. El metge fa la valoració més sanitària i el treballador social fa una valoració de l’entorn, si es necessiten prestacions de tipus social, etc. Cal tenir en compte que hi ha treballadors socials i educadors socials. El treballador social és una figura molt antiga, molt ben establerta, el que abans es deia un assistent social. En canvi, la d’educador social és una professió relativament moderna, dels anys 90 cap aquí. L’educació per a la salut no té una especialitat específica de salut. Treball social sí, té treball social sanitari. Per exemple, un treballador social en un CAP té funcions diferents i té la seva pròpia consulta. Tots aquests casos en els quals es generen processos diferents vinculats a una malaltia, aquests passen directament a la consulta del treballador social. Després també donen ajuda i s’integren en equips multidisciplinaris amb metges i amb infermeria. Hi ha un servei sociosanitari anomenat PADES, que és el servei d’atenció domiciliaria a totes les persones que estan amb malalties no terminals però que no poden desplaçar-se. En aquest equip hi va un metge, una infermera i també un treballador social.
El que planteja el llibre, amb el títol de ‘La mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, és que, així com els professionals de la salut (metges, infermers, psicòlegs, psiquiatres…), tenen molt definit, cadascú en el seu àmbit, què és el que li pertoca, el professional social comença a trobar el seu espai justament allà on acaba aquesta atenció directa. També té a veure amb les conseqüències que provoquen els problemes de salut, com això afecta la vida quotidiana de les persones i com afecta el fet de no portar uns hàbits de vida saludables.
Com per exemple?
Imagina una noia de 22 anys que li diagnostiquen una diabetis, una malaltia crònica. Els professionals de la salut està claríssim que intervenen en el moment en què es fa el diagnòstic, en el moment que ho comuniquen. Però què suposa i com s’adapta aquesta diabetis en la vida d’una persona jove, com s’incorpora tot això, és el que anomenem els efectes psicosocials. Moltes vegades són molt més importants aquests efectes que no pas el fet concret del diagnòstic. Aquesta articulació de la malaltia en el dia a dia és precisament el que només poden fer aquelles persones que estan en l’entorn social, familiar i relacional de la persona. Aquest és el món social.
Per tant, l’empatia i l’escolta activa són factors claus?
Exacte. L’educació social és diferent perquè entra al món de la salut per espais diferents, per exemple a través de l’animació sociocultural. Aquí hi ha un camí intens en tot el que fa la prevenció de moltes de les conductes de risc dels joves i els adolescents. Aquí hi ha tot el camp de la prevenció del consum de drogues, de la sexualitat, etc. L’educador social té un gran paper perquè dins de les seves tasques hi ha la de ser educador de la salut. Altres vegades és diferent, perquè l’educador social treballa a través de l’atenció a centres oberts, d’acollida, on s’atén a col·lectius en risc. Aquí professional social torna a tenir un paper important. Cada vegada necessiten més tenir formació en aquests àmbits que estan lligats a les conductes de risc dels joves i infants, perquè són conductes que després repercutiran en malalties.
Al llibre apuntes que, sovint, “el dolor i les molèsties provocades per un procés cancerós passen a un segon pla, darrere del trencament que suposa el càncer en la vida quotidiana”.
El càncer, avui en dia, l’estem convertint, com la sida, unes malalties que produïen un nivell de mortalitat molt important, en malalties cròniques. Una malaltia crònica és una malaltia que conviu, d’una manera o altra, en el dia a dia de la persona malalta. Per tant, repercuteix en els hàbits, els costums, en l’organització, en l’estructura familiar, en la vida laboral si ha de fer baixes continuades… Darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt. Aquí és on està l’espai del professional social, perquè va acompanyant tot aquest procés en el reajustament el procés laboral i familiar, ajudant en l’entorn del malalt. Són temes poc coneguts i tractats de la malaltia. La malaltia té una visió més diàfana del diagnòstic i el tractament i què passa específicament en un àmbit i un escenari sanitari. El món social està present en el dia a dia de moltes d’aquestes persones. És una feina poc visible però molt important.
Els professionals socials haurien de fer més prevenció o actuar únicament una vegada ja s’ha detectat la malaltia?
El professional social té dues accions: prevenció i tractament. Imagina una persona a qui li repercuteix una malaltia en el seu món laboral… Són els professionals els qui s’han d’encarregar de reinsertar aquesta persona, com ajudar-lo amb les baixes laborals, etc. La prevenció és l’altre gran camp. Al segon capítol del llibre parlem del que s’anomena els determinants socials de la salut. Per exemple, hi ha molts problemes de salut que depenen de la pròpia biologia humana: problemes genètics o específics de l’organisme. Hi ha altres problemes de salut que depenen moltes vegades de com vivim i del que fem. En canvi, és menys conegut, que moltes d’aquestes coses estan influïdes per capes superiors de com es viu socialment. Les condicions de vida determinen algunes conductes individuals i socials. En aquest moment assistim al desprestigi del consum de tabac, per què? Perquè hi ha hagut una sèrie de normes, en el món social, en la decisió política que han posat en relleu que és dolent fumar. Però no oblidem que fa 30 anys que qui fumava eren les classes altes i, per tant, les classes socials desafavorides no fumaven. Això indica que la salut depèn molt més del que es creu de com està articulada la societat. Això són els determinants socials de la salut.
Per tant, aquests determinants socials, poden afectar a l’aparició de desigualtats socials en la salut?
Acabem de viure una crisi econòmica molt important l’any 2008. Però això no afectarà igual a les persones segons a quina etapa de la vida l’hagi agafat. Hi ha infants a qui els ha afectat quan tenien de 2 a 5 anys, i que per tant s’han vist privats, en un moment clau, de manca de consum de proteïnes i consum nutricional bàsic. A aquests nanos aquest problema els acompanyarà tota la vida. Fins i tot pot condicionar els problemes que tindran de salut en la seva vida adulta. S’ha arribat a relacionar la manca de nutrició en la infantesa amb la malaltia d’alzheimer. Estem parlant que els problemes de salut en unes fases de la vida repercuteixen en unes altres. És per això que hem d’assegurar que hi ha elements de justícia social que eliminin aquestes desigualtats.
Assegures que la importància dels determinants socials per explicar els processos de salut i la malaltia s’ha anat eixamplant. Per què?
Sí, en el sentit de perspectiva més àmplia d’aquestes influències del medi social. Fins ara el món de la salut pública ha estat presentat d’una manera molt medicalitzada. Durant anys el món de la salut s’ha vist vinculat al sistema sanitari i als centres sanitaris. Però la salut, on es juga de veritat, no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones. La salut es va creant allà on una persona juga, s’educa, es relaciona, treballa… Als centres sanitaris vas quan perds la salut. L’atenció de la salut s’ha menjat el que significava abans l’atenció de la salut. És un camp que entronca perfectament amb el treball dels professionals socials. Cal que la salut figuri en tot el que és l’àmbit de l’acció política. Molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials estan també vinculats.
Per exemple, les persones sense llar. Veiem el deteriorament d’aquestes persones, la detecció de malalties cròniques, addiccions, etc. Però el problema central d’aquestes persones, i és el que ho solucionaria tot, seria tenir un habitatge. La salut necessita intersectorialitat. Quan anem als barris a treballar, tan important és l’educació com que en un barri que té uns problemes urbanístics i arquitectònics a la gent li posin un ascensor perquè sinó la gent gran no pot accedir-hi. Aquí es veu la correlació immensa entre política i les polítiques de salut.
El professional social també té la capacitat de dinamitzar la comunitat i fer que la mateixa comunitat s’organitzi davant de determinats problemes de salut. Això és el que anomenem en el camp social l’ajuda mútua: associacions de persones que estan afectades per un mateix problema i que, en donar-se suport unes a altres, acaba tenint un efecte terapèutic. El primer cas que hi va haver va ser alcohòlics anònims. L’ajuda mútua, en una ciutat com Barcelona, és molt important. L’ajuda del grup, les persones que no són professionals, ajuda a determinar necessitats, a donar-se ajuda d’uns a altres. És un canvi immens per la salut. Això depèn del desenvolupament comunitari. És la gran diferencia que té la nostra societat actual. Fa 20 anys la xarxa comunitària de Barcelona, o de Catalunya, era molt pobre, en canvi ara s’ha desenvolupat molt més.
Per acabar, què recomanes als alumnes?
Són persones enormement entregades, però que no estan encara en el dia a dia de la problemàtica social. Intento que s’adonin que tan important és que s’hi llancin com la reflexió. Cal que aprenguin a aturar-se, analitzar, pensar i veure. Així, la seva acció serà doblement important. Parar dos minuts a veure què passa significarà que després pots ser molt més eficaç. Cal cridar a la reflexió i a l’anàlisi.
Una de les funcions de la salut pública és conèixer l’estat de salut de la població i els seus determinants. Carme Borrell (Barcelona, 1957) és llicenciada en Medicina, salubrista i un referent a l’hora de parlar dels determinats socials de la salut, és a dir, aquells aspectes socials (com l’ocupació, la classe social o el gènere) que determinen d’una manera important la salut d’una persona. Ara, com a gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), des d’on fa anys estudia la salut de la població barcelonina, és una de les veus més escoltades a l’hora d’elaborar polítiques públiques que busquin millorar la salut de les persones des de fora dels hospitals i els centres de salut.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen «la major part de les inequitats sanitàries». El paper que juguen els determinants socials en la salut s’ha evidenciat amb la crisi?
La Comissió de determinants socials de l’OMS va començar abans de la crisi i va publicar el seu informe l’any 2008, que era just el començament. Llavors ja es va posar sobre la taula la importància dels determinants socials de la salut, no és un tema de la crisi. La diferència és que amb la crisi i el moviment 15M aquests temes han estat molt més visibles però els determinants socials de la salut ja existien i seguiran existint.
Ha costat reconèixer per part de les administracions que els determinants de la salut es troben, en un percentatge elevat, fora del sistema sanitari?
No és un problema només de les administracions, és un problema més gran…Per exemple, la salut està concebuda en el nostre medi com una cosa biomèdica i molt de l’ensenyament de pregrau i postgrau relacionat amb la salut tracta els temes de la malaltia com un tema molt biomèdic -relacionat amb la genètica i la biologia- i molt poc com un tema social. És una qüestió de com la societat entén el que és la salut i com els formadors, les universitats, ho entenen i com això acaba repercutint les administracions. Els que treballem en salut pública i tenim clar el paper dels determinants socials intentem explicar el missatge que la salut no depèn només del sistema sanitari. Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària.
No només parlem de salut física, també de salut mental.
Sí. A mi m’agrada la definició del congrés de metges i biòlegs dels anys 70 que descriu la salut com «aquella manera autònoma de viure autònoma, solidària i joiosa». Si ho entenem així, ho entenem com més enllà de la malaltia, és a dir, parlem de benestar físic i mental. La salut no és l’absència de malaltia, és el benestar de les persones.
De fet, millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. La salut mental s’ha considerat o es considera ara ja un problema de salut pública?
La salut mental és un tema de salut pública però també dels serveis. El pla de salut mental a la ciutat té una part de prevenció, que es fa sobretot des de salut pública, i una part d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. Per exemple, per la banda de prevenció, ens hem reunit amb Barcelona Activa, que és l’organisme dins de l’Ajuntament responsable dels temes d’ocupació, per veure quins temes del Pla de Salut Mental afecten Barcelona Activa i hem estat revisant totes les actuacions per veure què podia fer-se des d’aquí.
Potser el determinant que suposa l’ocupació ha estat dels més visibles durant la crisi, quan moltes persones han perdut el seu lloc de treball.
Sí. Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental. La relació entre ocupació i salut ve de molt llarg però sí que és cert que s’ha evidenciat durant la crisi perquè molta gent ha perdut la feina. Però no només és tenir o no feina, també té importància quin tipus de feina, quin tipus de contracte. Per exemple, els contractes precaris, temporals que es fan avui dia tampoc no són beneficiosos per la salut.
Un altre determinant és l’habitatge. Com pot influir, per exemple, en la salut? Un projecte europeu en què has participat, el projecte SOPHIE analitza entre altres factors aquest.
La relació entre habitatge i salut té molts factors. El projecte SOPHIE va mirar alguns aspectes i com que quan es va posar en marxa estàvem en plena crisi, ens va interessar molt fixar-nos en l’assequibilitat, és a dir en la possibilitat de tenir o no un habitatge. Vam aprofitar que la PAH estava a punt de posar en marxa una enquesta i vam poder posar-hi preguntes de salut i vam trobar una relació molt espectacular entre el factor habitatge i la salut. Vam veure que les persones que tenien problemes d’habitatge tenien 6 o 7 vegades més problemes de salut mental que la mitjana dels ciutadans de Barcelona.
També en el projecte SOPHIE vam poder seguir persones usuàries d’un programa de Càritas que ajuda a tenir habitatge a persones que no en tenen i també vam veure que estaven molt afectades. La relació entre habitatge i salut agafa molts aspectes i un dels que ara s’està estudiant molt és tot el que té a veure amb pobresa energètica, és a dir, persones que pel motiu que sigui no poden tenir el nivell de confort que haurien de tenir a casa seva. També vam tocar algun d’aquests aspectes i vam estudiar si una política que la Generalitat havia posat en marxa per rehabilitar cases de Nou Barris per fer que les façanes quedessin ben forrades per aïllar millor el fred va ser efectiva. I vam veure que si ens fixàvem en la mortalitat, canviava: en les dones havia disminuït la mortalitat a causa del fred.
Precisament el gènere també és un determinant social de salut que conforma un dels grans eixos de desigualtat. En què es tradueix això?
Biològicament pertanys a un sexe però després hi ha l’aspecte social, que és el gènere. I la societat actua diferent en funció del gènere i al llarg de la vida es va traduint en diferències entre homes i dones. Al final són diferències de poder perquè en la societat patriarcal en què vivim el poder està en mans dels homes i això es tradueix en el fet que els homes tenen posicions de més poder, més qualificats, salaris més alts, etc. I que l’home tingui més poder en diferents esferes de la societat es tradueix en diferències en salut. Les dones tenen pitjor salut percebuda, més problemes de salut mental, més problemes crònics, etc. En canvi, encara que la dona es trobi pitjor viu més anys que l’home.
Això no vol dir només pitjor salut per les dones. Per exemple, quan analitzem les desigualtats en gènere en salut, en alguns aspectes la masculinitat hegemònica també ha afectat. Un exemple és que els homes tradicionalment han fumat més o han begut més alcohol. Hi ha moltes malalties cròniques, com el càncer de pulmó, que ha estat més important en els homes. També és cert però que aquesta realitat està canviant perquè les dones han adquirit els mateixos hàbits nocius.
Un altre determinant potser menys visible és la contaminació de l’aire. La contaminació de l’aire a Barcelona ha augmentat un 11% i 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els límits legals de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10).
Si ens fixem en els límits de l’OMS, els superem per alguns contaminants tot i que no superem les xifres de llindar que fixa la Unió Europea. Clarament però l’informe de Salut a la ciutat mostrava clarament que no estem anant bé i tenim un pla per intentar millorar la qualitat de l’aire. Aquest pla està basat sobretot a reduir el trànsit rodat, aleshores és complicat. Hem d’intentar fomentar el transport públic, que s’utilitzin menys els turismes, que es facin servir més els cotxes elèctrics, etc. I això és complicat també perquè hi ha una indústria que veu que perilla…
Si ens basem en l’evidència, de quines maneres sabem que la contaminació afecta la salut?
Clarament en malalties respiratòries, també en malalties cardiovasculars i alguns trastorns cognitius dels infants també es veuen afectats per la contaminació. És a dir, cada vegada es va veient que la contaminació afecta més aspectes relacionats amb la salut. Està clar que cal reduir la contaminació de l’aire. Com diu el Jordi Sunyer, és de les mesures de salut pública més efectives perquè si bé la relació entre la contaminació i la malaltia és petita afecta tothom. Per això si la redueixes, redueixes morts respiratòries, cardiovasculars i millores la salut dels petits.
A Barcelona, des de l’ASPB heu estudiat molt les desigualtats en salut. L’informe La Salut a Barcelona constata diferències en l’esperança de vida de fins a onze anys entre el barri més ric i el més pobre. És possible equiparar les esperances?
Bé, igual que hi ha desigualtats econòmiques entre barris hi ha desigualtats en salut, i això implica posar polítiques als barris. Per exemple, posar més recursos a les àrees més necessitades. Salut als barris va dirigit als que tenen més necessitats per tal d’equilibrar la balança. Sempre tenint en compte que les polítiques municipals poden resoldre una part però no tot; depèn de les polítiques estatals, de la recuperació de l’economia…
Per tant, mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques tindrem desigualtats en salut?
Sí. Les desigualtats socials en salut posen evidència a com les condicions de vida i treball de les persones acaben influint en la seva salut. Per exemple, el barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut de les persones. Mentre la societat sigui la que és aquestes desigualtats en salut seguiran sent-hi.
Quin paper juga en tot plegat l’educació en salut?
L’educació és important però no és la principal mesura per pal·liar les desigualtats en salut. Per què? Perquè l’educació sanitària arriba més als que estan millor. Per exemple, en el consum de tabac tens la política educativa, de conscienciació, i una altra política, que és l’augment dels preus, és augmentar el preu del tabac. Hi ha estudis que demostren que l’augment dels preus del tabac disminueix les desigualtats en el consum del tabac. Això no vol dir que l’educació sanitària no hagi de fer-se o no sigui útil.
Hi ha algun país que sigui un bon exemple en la reducció de les desigualtats?
Els del nord d’Europa clarament. Però si ens fixem en ciutats, Londres té un pla de ciutat molt elaborat i intersectorial, ja que totes les polítiques tenen en compte la salut. A Barcelona també ho estem treballant però com més amunt pugui millor, no s’hauria de quedar només amb salut, el pla de salut hauria d’estar a escala d’alcaldia i fer-se conjuntament des de diferents àrees, com per exemple Habitatge.
Darrerament, la ciutadania catalana i barcelonina ha rebut per part de l’administració diversos missatges de caràcter positiu en relació amb les polítiques de salut, la justícia social i l’equitat. Tant el Pla de Salut de Catalunya –impulsat per la Generalitat- com el Pla de Salut de Barcelona –impulsat per l’Ajuntament de la ciutat- per al període 2016-2020 apunten com una de les seves principals prioritats la reducció de les desigualtats en salut. En tots dos casos la música de les paraules sona molt bé, però entre un pla i l’altre hi ha diferències notables que tenen a veure amb la generació de coneixement i amb les accions concretes que es proposa portar a terme.
En contra del que algunes persones puguin pensar, la desigualtat en salut no és un tema nou que hagi sorgit amb la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat. A Catalunya, el coneixement sobre la desigualtat en salut i les seves relacions amb la classe social, gènere, migració, edat o territori, té un llarg recorregut. Els primers estudis sobre desigualtats en salut a Barcelona es remunten a tres dècades enrere quan, mitjançant les investigacions realitzades fonamentalment per l’Agència de Salut Pública de Barcelona sota el lideratge decisiu de Carme Borrell, s’inicià un procés de generació de coneixement rigorós, ampli i profund, de les desigualtats en salut de la ciutat.
Tot i això, actualment els estudis oficials disponibles a Catalunya continuen sent molt limitats. Com sigui que sembla assenyada l’opinió de David Elvira, director del Servei Català de Salut, en assenyalar que sense disposar d’un bon nivell de coneixement «no és possible realitzar polítiques basades en l’evidència», la pregunta es fa ineludible: quan decidiran els polítics catalans aprovar la realització dels estudis necessaris per analitzar i valorar de forma integral i profunda els determinants socials i la desigualtat en salut a la Catalunya del segle XXI, tal com s’ha fet en altres països del món? Només molt recentment el nou govern de l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona ha mostrat tenir la iniciativa i coratge polítics necessaris per, d’una banda, exposar amb claredat a la llum pública una realitat abans tapada o semioculta i, de l’altra, presentar un pla per fer front de manera global a unes desigualtats en salut altament tòxiques.
La seqüència lògica entre conèixer i canviar no és però un procés directe ni immediat. Les escombraries de la història són plenes de magnífics estudis i fantàstics programes plens de recomanacions mai posades en pràctica, així com d’accions per fomentar l’equitat en salut no realitzades ni mai avaluades. En realitat cal parlar no tant “d’evidència per a l’acció” sinó més aviat de “quines evidències es generen per veure quines accions es seleccionen i realitzen”. Quan deixarem de parlar només de “salut basada en l’evidència” per parlar de “preses de decisió polítiques basades en el coneixement, la ideologia i l’elecció social de prioritats”? I és que tant el coneixement disponible com les accions que es prenguin dependran dels principis, valors i ideologies existents, de les teories i mètodes emprats i dels indicadors escollits. Així, per exemple, en relació amb la reducció de les desigualtats, el Pla de Salut de Catalunya emfatitza la necessitat d’actuar front els (mal anomenats) «estils de vida» i les accions de promoció i educació de la salut que generen una vida saludable durant la infància, l’adolescència i la vellesa. Sens dubte es tracta d’objectius rellevants. Tanmateix, la recerca científica ha mostrat amb claredat que «no tria qui vol, sinó qui pot», i que molts col·lectius socials no poden triar lliurement seguir «conductes saludables» a causa dels seus limitats recursos i les escasses oportunitats socials de tipus estructural que pateixen.
El tipus de polítiques socials, econòmiques, laborals, educatives, ambientals i sanitàries que es porten a terme per part de les institucions influeixen de forma molt notable a la generació de determinants socials, que podran ser negatius per a la salut, com l’atur i la precarietat laboral, els desnonaments i la manca d’accés a un habitatge digne, la pobresa i la desigualtat socioeconòmica, que generen més inequitats en salut; o positius, el què es traduirà en una majors i millors salut col·lectiva i equitat. Al Pla de Salut de Catalunya, més enllà de la retòrica, manca una menció explícita a les accions necessàries per entomar els determinants socials de la salut. Quan s’aplicaran programes i intervencions adreçats a fer front als determinants socials de la salut (incloent l’atenció social i sanitària) mitjançant un enfocament que augmenti l’equitat en salut mitjançant polítiques basades en l’”universalisme proporcional”, és a dir, que millorin la salut poblacional alhora que s’actua prioritàriament a l’entorn dels qui més ho necessiten?
Per altra banda, el Pla de Salut de Barcelona ha plantejat d’una manera més ambiciosa i alhora específica la incorporació de l’equitat en salut en totes les actuacions, a través de projectes concrets. Alguns exemples són les accions del Programa Salut als Barris, el reforç en l’accés, qualitat i equitat de l’atenció sanitària, o la creació d’un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida de les polítiques municipals, amb un notable nivell de recursos al llarg de períodes de temps perllongats, a diferència de l’abast limitat a l’escala electoral dels anteriors consistoris. S’han programat més de cent accions concretes per a tot el període 2016-2022, amb el 97% del pressupost a càrrec de l’Ajuntament i el 3% de la Generalitat.
A més de generar evidència, planificar activitats i disposar de recursos, la lluita contra les desigualtats en salut implica enfrontar-se a dos notables desafiaments que, tal com els propis plans reconeixen, estan encara en fase embrionària: assolir una adequada rendició de comptes, amb més i millors processos d’avaluació, i aconseguir una millor democràcia a través d’una major transparència i participació popular, que no es quedi en simple retòrica ciutadanista. No hi ha dubte que l’ús comú de paraules com «avaluació» o «participació» en els plans de salut representen un avenç positiu. No obstant això, pel que fa a l’avaluació, amb algunes notables excepcions, aquesta es troba en la pràctica gairebé sempre absent de les polítiques públiques. Quan es realitzaran les avaluacions que permetin valorar de forma adient i retre comptes a la ciutadania de forma integral envers als resultats de les polítiques en salut pública i equitat?
La noció de participació ciutadana en l’àmbit de l’equitat es encara a les beceroles. Com desenvoluparem una democràcia realment participativa, en la què la recerca, planificació i avaluació basada en la comunitat, i la generació de pressupostos participatius ocupin una de les primeres posicions al rànquing de prioritats? Participar no és només informar o recollir de forma superficial l’opinió de determinats grups socials; l’expressió plena de la participació requereix conèixer i estudiar en profunditat, obrir espais, temps suficient per al debat, i que la comunitat, de la manera més oberta i transparent possible, desenvolupi l’interès, la capacitat i el poder necessaris per assenyalar necessitats, plantejar prioritats, jutjar les accions realitzades i avaluar els indicadors utilitzats. Un exemple destacable és el recent Pla de Salut Mental de Barcelona, estructurat a partir de l’estreta participació de diferents actors implicats o interessats (ciutadania, institucions, òrgans de la societat civil), que durant sis mesos consensuaren les seves necessitats, prioritats i mesures concretes.
La desigualtat en la manera de morir i de (mal)viure ha estat i avui és, encara de forma més manifesta, la nostra pitjor epidèmia. Combatre-la exigeix un repartiment molt més equitatiu de la riquesa i dels recursos socials, i un major desenvolupament dels drets i serveis socials que afavoreixi als que menys tenen. Darrere de cadascuna de les decisions que afectin aquestes esferes de poder hi ha constriccions molt reals de tipus polític, legal i econòmic que a l’entorn polític català estan fortament influïdes per ideologies tecnocràtiques o neoliberals amb evidents trets classistes, sexistes o xenòfobs. Si féssim servir una prescripció telegràfica, la recepta seria: per acabar amb les desigualtats s’ha d’acabar amb el sistema que les genera. Tanmateix, constatem com sota el neoliberalisme aquest es regira violentament davant de la més minsa reforma redistributiva, per mínimament que aquesta afavoreixi a les classes populars. Per exemple: el «cap polític» de l’actual Conseller de Salut de la Generalitat, Antoni Comín, sembla estar en perill. I no perilla perquè els usuaris i militants dels moviments socials contra la privatització i mercantilització de la sanitat ho considerin una cara amable de les retallades, una continuació dels plans del seu antecessor Boi Ruiz, sinó perquè els poders econòmics, polítics i sanitaris amb major poder s’estan començant a impacientar amb les seves declaracions i intervencions tímidament progressistes. Ens podem imaginar quina serà la reacció enfront de les mesures del Pla barceloní, molt més radical en les seves mesures i abast.
Els plans de salut de Catalunya i Barcelona són instruments d’una gran importància per planificar i desenvolupar el model de salut i equitat que volem. Un model que ha de prioritzar els recursos socials i econòmics que permetin realment actuar sobre el millor indicador de justícia social de què disposem: l’equitat en salut. Quan ens prendrem seriosament que l’equitat en salut és la forma més adient de valorar la justícia social d’un país, en lloc d’utilitzar indicadors socials menys rellevants o bé indicadors relatius a l’activitat i creixement econòmic com el PIB?
Joan Benach és professor titular del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix assignatures de Salut Pública i Salut Laboral. És també director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network (GREDS-EMCONET) de la UPF i Co-director del Public Policy Center (UPF-Johns Hopkins University, EUA). Catedràtic acreditat per ANECA, Joan Benach te vincles acadèmics amb la Johns Hopkins University (EUA), la University of Toronto (Canadà) i la University of Alberta (Canadà), entre d’altres.
Juan Manuel Pericàs és especialista en medicina interna i durant anys dedicat a les malalties infeccioses a l’Hospital Clínic de Barcelona. Més recentment investigador en salut pública i desigualtats en salut. Treballa a Greds-Emconet, Universitat Pompeu Fabra-Johns Hopkins University Public Policy Center).
Entre l’any 2005 i el 2014 ha augmentat un 7% el nombre de veïns de Barcelona afectats per un trastorn mental sever. Segons l’Enquesta de Salut de Barcelona del 2011 l’11% dels homes i el 17% de les dones presenta risc de patir un trastorn mental. Per tots aquests motius l’Ajuntament de Barcelona he decidit incorporar aquest tema en una posició important de les polítiques municipals.
El consistori ha presentat aquest dimecres el primer Pla de Salut Mental de la ciutat que estarà vigent els pròxims set anys i que comptarà amb 51,2 milions d’euros pel primer any de vida, la resta de pressupost s’anirà definint segons les necessitats i l’aprovació del pressupost municipal en cada exercici. El pla proposa 111 accions a desenvolupar a curt i mitjà termini i defineix les línies estratègiques que marcaran les actuacions dirigides a afrontar aquest tema. “Per primera vegada la salut mental no és la germana pobre de les polítiques socials”, ha manifestat Laia Ortiz, segona tinent d’alcalde del consistori durant la presentació del document.
La primera d’elles és la de millorar el benestar psicològic de la població abordant els determinants socials de la salut mental, és a dir, duent a terme accions preventives que ajudin a treballar tots aquells aspectes de la vida que poden provocar molèsties en la salut mental de la població. “No podem abordar el benestar dels veïns sense abordar els determinants socials”, ha assegurat Ortiz.
El document presentat aquest dimecres es el resultat del treball elaborat durant sis mesos per la taula de salut mental de Barcelona, constituïda el gener passat i que inclou diversos agents del sector com l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), grups polítics municipals, representants d’entitats socials en salut mental o el Consorci Sanitari de Barcelona, entre d’altres.
Per fer-ho aquest pla proposa que les accions vagin molt més enllà dels serveis sanitaris i que es duguin a terme de forma transversal i no només des del comissionat de salut. Per això s’hi veuran implicades altres àrees del Govern municipal que poden dur a terme projectes que previnguin els problemes que causen aquestes malalties. Com pot ser l’àrea d’habitatge, drets socials, infància i joventut o d’altres.
Els determinants socials de la salut mental
El pla posa l’accent, segons ha explicat aquest dimecres la comissionada de salut, Gemma Tarafa, en tres grups de població que es troben en una situació més vulnerable. Els infantis, els adolescents i els adults joves.
Segons el document presentat aquest dimecres les condicions de vida adverses durant la infància estan associades a temes de salut mental. L’assetjament escolar també pot tenir un impacte important en la salut de la població infantil i adolescent. Per això una de les accions que planteja aquest pla és ampliar els recursos dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i garantir una cartera de serveis equitativa, i sobretot, adaptada a la realitat de cada barri.
Un altre determinat de la salut mental que afecta les persones adultes joves és sobretot l’atur, un factor relacionat directament amb això. I és sobretot l’atur de llarga durada el que s’associa a un pitjor mal estar. El gener del 2016 el 49,4% de les persones aturades de Barcelona portava dos anys o més buscant feina, mentre que aquesta xifra al 2007 era només del 8,1%. Per fer front això l’Ajuntament proposa plans com el de reforçar la inserció laboral de joves als districtes amb més necessitat d’inserció.
L’habitatge és un altre dels factors que determina la vulnerabilitat de les persones. El 13,4% de les llars amb menors ha tingut algun endarreriment a l’hora de pagar l’import de la hipoteca o el lloguer durant els últims 12 mesos, una situació que pot causar malalties mentals. Per fer-ho l’ajuntament també proposa en aquest nou pla accions dirigides a pal·liar aquest tema, com ara prevenir i intervenir en els desnonaments oferint mediació entre les parts –ja en marxa- o adjudicar 2.000 habitatges públics a col·lectius en situació de vulnerabilitat. A més volen potenciar els programes dirigits a facilitar l’accés al’ habitatge a les persones que pateixen malaltia mental.
El document recorda que la majoria de recursos dedicats a fer front aquest tema s’havien destinat fins ara en l’atenció i al tractament de la malaltia. Unes polítiques que segons aquest govern no havien posat prou èmfasi en la prevenció comunitària.
Altres eixos del pla de salut
A més a més d’abordar els determinants socials de la salut mental aquest pla proposa accions per garantir l’accés als serveis de salut mental, sense que hi hagi discriminació de cap tipus, respectar els drets de les persones amb malaltia mental i lluitar contra l’estigma i per últim, assegurar l’avaluació de l’impacte de les actuacions i garantir la governança del pla.
Per garantir aquesta governança Gemma Tarafa ha explicat que la previsió és reunir-se periòdicament amb el grup promotor del pla per anar avaluant l’efectivitat de les accions dutes a terme.
Tarafa també ha explicat que alguns dels projectes que incorpora el pla ja s’estan duent a terme, com és el cas de les activitats dirigides a reforçar la convivència veïnal amb persones amb malaltia mental o consolidar la inserció laboral de les persones amb malaltia mental en el mercat ordinari.
El Govern s’ha proposat millorar la salut de la població reduint les desigualtats i actuant sobre els determinants socials que afecten la salut. Així ho ha expressat aquest matí el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació del Pla de Salut 2016-2020 que ha aprovat el Govern català aquest dimarts.
Durant la roda de premsa posterior al Consell de Govern Comín ha recordat que el Pla de Salut té per objectiu millorar la salut i la qualitat de vida de les persones. Aquest document elaborat per més de 1.000 agents del sector marca 28 objectius ha assolir durant els pròxims 5 anys.
“Ha estat un procés d’elaboració participatiu. És una obra col·lectiva de professionals i pacients i això permet que el document neixi viu, amb garanties de què serà implementat perquè és el sector qui l’ha fet”, ha destacat Comín.
Entre les principals línies estratègiques es troba la d’augmentar l’esperança de vida viscuda amb bona salut, disminuir la mortalitat per càncer i per malalties circulatòries, respiratòries i mentals, millorar els indicadors de risc –tabaquisme, sedentarisme, mals hàbits alimentaris i consum excessiu d’alcohol-, reduir l’impacta de malalties prevalent com el VIH, i millorar la qualitat dels serveis i la seguretat.
El nou pla té per objectiu també reduir les desigualtats en salut. Per reduir aquestes desigualtats, i aquesta és la novetat, el Govern vol prioritzar l’abordatge dels determinants socials de la salut, des de la perspectiva interdepartamental, és a dir, treballant aquells aspectes que afecten a la salut des del departament que pertoqui, i no només a través de la conselleria de Salut. Els determinants socials poden fer referència a les condicions laborals, a la situació econòmica o la contaminació, per posar només uns exemples.
L’impacte de la crisi econòmica sobre la salut
Aquesta necessitat de treballar els determinants socials de la salut sorgeix, sobretot, de l’efecte que ha tingut la situació econòmica dels darrers anys sobre la salut de les persones. Així es destaca en el document del Pla de Salut, que assegura que la crisi econòmica ha tingut un impacte sobre les condicions de vida, i ha incrementat les desigualtats en salut. Tan és així que les persones dels grups socioeconòmics més desfavorits i amb nivells d’estudis més baixos tenen una pitjor percepció del seu estat de salut, declaren una pitjor qualitat de vida i tenen una prevalença més elevada de trastorns crònics i discapacitat. Per exemple, i segons recull el document, l’any 2014 el 23,2% de les persones aturades de llarga durada va declarar tenir una mala salut, mentre que només ho feia el 9,2% de les persones ocupades.
Aquestes desigualtats socioeconòmiques són les que determinen també l’esperança de vida. I és així com es percep també una diferència en l’esperança de vida entre les diferents comarques catalanes. Entre la Vall d’Aran, comarca amb una mitja d’esperança de vida superior, i Ribera d’Ebre, la comarca amb l’índex més baix d’esperança de vida, hi ha gairebé 7 anys de diferència. Mentre a la primera les persones viuen 87 anys de mitjana a la segona en viuen 81,6.
Un altre aspecte de la salut que està en risc degut a la situació econòmica és la de la salut mental. La població aturada presenta pitjors indicadors en salut mental que la població ocupada. L’any 2013, per exemple, i segon el document del pla de salut, el 23,1% de les persones a aturades durant més d’un any tenien risc de patir problemes de salut mental, mentre que afectava el 9,5% de les persones ocupades.
El pla preveu dur a terme diverses actuacions de forma preferent sobre la població socialment més vulnerable. Projectes com l’elaboració d’un pla de prevenció de la discapacitat en persones grans fràgils, models de promoció de la salut i prevenció als problemes més prevalents en infants i joves vulnerables o oferir una atenció integrada als pacients cònics complexos de salut mental.
El nou pla també preveu reforçar l’àmbit de salut pública, un aspecte fonamental molt lligat al dels determinants socials. El Govern pretén actuar sobre la prevenció de les malalties i incrementar les activitats dirigides a la promoció de la salut.
Aquest és el setè Pla de Salut que aprova el Govern des de l’aprovació de la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) als anys 90. El nou document contempla 58 projectes, 32 meses que l’últim pla.
Vivim en una societat dividida en classes socials i nombrosos indicadors ens mostren que, com a conseqüència de les polítiques econòmiques i socials neoliberals dominants a Espanya i els països de la Unió Europea, han crescut enormement les desigualtats socials, s’ha reduït substancialment l’anomenada classe mitjana i ha augmentat la pobresa a les classes baixes.
D’acord amb l’Enquesta de Condicions de Vida de 2014 l’Institut Nacional d’Estadística, la població amb risc de pobresa en les llars espanyoles va arribar al 22,2%. Aconsegueix el 30,1% en els menors de 16 anys (1 de cada 3) i el 45,1% en els aturats. El 16,1% arriba a final de mes amb dificultat, i el 42,4% (gairebé la meitat) no té capacitat d’afrontar despeses imprevistes.
No obstant això, l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya, no presenta informació sobre la distribució de factors de risc per a la salut en relació al nivell social o educacional. Només la proporciona per sexe, edat, o comunitat. Per tant, no podem comprovar, a nivell de la població espanyola, quin és l’impacte que té el creixement de les desigualtats socials sobre els principals factors de risc de malaltia.
Sí que podem comprovar-ho en la població de Catalunya, atès que l’Enquesta de Salut Catalunya de 2014 del Departament de Salut ens permet conèixer la distribució d’una sèrie de factors de risc segons la classe social -categoritzada en baixa, mitja i alta, segons l’ocupació-. La classe baixa inclou treballadors manuals semi-qualificats i no qualificats, mentre que la classe alta comprèn directius d’empreses i administracions públiques i professionals.
La població de 15 a 69 anys, que realitza activitat física moderada o alta- considerada com saludable- és del 73,5% en la classe alta i del 65,3% a la classe baixa. La població infantil de 3 a 14 anys que consumeix 2 hores o més televisió, és del 12,2% en la classe alta i del 30,2% a la classe baixa. És a dir, 2,47 vegades més. Les diferències socials respecte a la prevalença d’obesitat són encara més marcades. En els homes de 18 a 74 anys arriba al 8,3% en la classe alta i gairebé es triplica (20,2%) en la classe baixa. El mateix passa en les dones, sent del 7,6% en la classe alta i del 19,4% a la classe baixa.
Pel que fa a hàbits molt perjudicials per a la salut com el consum de tabac i alcohol també s’observen importants desigualtats. La població de 15 anys o més que és fumadora és del 22,3% en la classe alta i del 26,7% a la classe baixa; 1,19 vegades més. Pel que fa al consum d’alcohol, el 3,7% dels majors de 15 anys pertanyents a la classe alta, tenen un consum considerat de risc (280 g d’etanol per setmana en homes i 170 g en dones), mentre que aquest percentatge arriba al 4,4% en la classe baixa; 1,18 vegades més. L’única informació disponible sobre hàbits alimentaris per classe social es refereix al consum de fruites i verdures. La ingesta diària recomanada de fruita i / o verdura a la població major de 5 anys és del 13,2% en la classe alta i de només el 9,8% en la classe baixa; 1,34 vegades menys.
El mateix s’observa quan en lloc de comparar la classe alta amb la baixa, es compara per nivell d’estudis assolits. Els individus amb estudis universitaris tenen hàbits més saludables de vida que els individus amb nivells d’estudis primaris o sense estudis.
Aquests factors de risc per a la salut, són de gran importància en l’ocurrència de diverses malalties. En un estudi internacional, publicat a la prestigiosa revista Lancet, fa ja 10 anys, es va estimar que de les 7 milions de morts per càncer al món, el 35% són atribuïbles a nou factors de risc modificables, i per tant evitables, entre els quals els més importants són l’alt consum de tabac i alcohol i el baix consum de fruites i verdures. Però aquests factors de risc són determinants en l’aparició no només de càncer, sinó de la majoria d’altres malalties cròniques com les cardiovasculars i la diabetis.
Hi ha importants estudis internacionals que mostren que les desigualtats en l’exposició a factors de risc originen importants diferències de vulnerabilitat a la majoria de les malalties cròniques. És a dir, la prevalença de tabac és més alta en individus de classe baixa, però alhora les conseqüències sobre la salut de ser un fumador són pitjors en aquests individus. Això s’ha demostrat, tant en relació al risc de malaltia coronària, com de malaltia cerebrovascular, malaltia pulmonar crònica i càncer de pulmó.
Es comprova llavors que els factors de risc relacionats amb les condicions de vida, que són els més importants en l’origen del càncer i altres malalties cròniques, es distribueixen desigualment en la població catalana i afecten especialment els individus de classe baixa, que tenen com a conseqüència un major risc de malaltia. D’acord a aquestes evidències es fa imprescindible que les polítiques de promoció de la salut i prevenció de la malaltia s’orientin prioritàriament a reduir o eliminar aquestes desigualtats.
La crisi econòmica que va esclatar el 2008 ha tingut greus conseqüències en l’àmbit social per la majoria dels ciutadans. La salut ha estat un dels aspectes de la vida humana que més s’ha vist afectat per aquest problema. “La crisi ha tingut efectes sobre la salut, per temes com l’atur, i també efectes sobre el sistema sanitari”, reflexionava Beatriz González López-Valcárcel, presidenta de la Sociedad Española de Sanidad Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i catedràtica de Mètodes Quantitatius en Economia de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, aquest dilluns a la tarda.
La crisi ha afectat de manera significativa a les desigualtats, a Espanya, recordava Valcárcel, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat econòmica d’un país, va passar del 30 al 34,7 en pocs anys. Valcárcel, que ha fet aquestes reflexions en un acte a l’Ateneu Barcelonès organitzat juntament amb l’Associació d’Amics de la UAB, amb col·laboració d’El Diari de la Sanitat i amb Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural –editora d’El Diari de la Sanitat- com a moderador ha recordat que el sector sanitari ha estat un dels sectors públics més afectats per les retallades.
“La despesa sanitària pública s’ha reduït més que la resta de despesa pública, ha caigut un 20%”, reflexionava. Aquest fet ha provocat que s’hagin pres una sèrie de mesures que han modificat el sistema sanitari existent fins al moment de la crisi. El reial decret 16/2012 va implementar la possibilitat d’establir copagaments pel que fa als productes farmacèutics, carregant sobre els pacients encara més aquesta despesa, i va fomentar la desuniversalització de la cobertura sanitària. Les retallades al sector sanitari, recordava Valcárcel han provocat un augment de les llistes d’espera i un augment de les assegurances privades.
Beatriz González López-Valcárcel durant l’acte / SANDRA LÁZARO
En la mateixa línia, Joan Benach, professor de Salut Pública i Laboral de la Universitat Pompeu Fabra i investigador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut, que aprofitava per fer una reflexió conceptual sobre el terme crisi i salut, recordava que els problemes lligats amb la crisi, com l’atur, els desnonaments, la precarietat laboral o les desigualtats socials, estan clarament lligats als indicadors del salut.
“Amb la crisi hi ha una sèrie de factors que clarament sabem que estan relacionats amb la salut. Un dels més clars és l’augment dels suïcidis. O l’augment de la violència, o l’empitjorament de la salut mental”, explicava.
Malgrat l’impacta negatiu sobre la salut que tenen aquests indicadors socials relacionats amb la crisi, Benach ha explicat que, segons mostren alguns estudis, en èpoques de crisi la mortalitat es manté o fins i tot disminueix. Per què? “Quan hi ha una crisi hi ha menys producció, menys accidents de treball, menys contaminació atmosfèrica i per tant menys asma o menys consum de productes nocius”, reflexionava.
Intervenció de Joan Benach / SANDRA LÁZARO
Amb tot Benach està convençut que és necessari que quan es parla de crisi es miri una mica més enllà. “Quan parlem de crisi hem de parlar del que hi ha al darrere, que és el capitalisme i hem d’entendre el neoliberalisme, necessitem millors indicadors i mesures que ens permetin entendre l’equitat en salut, un dels millors indicadors de justícia social que hi ha”, senyalava.
Benach està convençut que aquesta crisi econòmica és només “una nota a peu de pàgina de la crisi de civilització i la crisi ecològica que estem vivint”.
