Just Deploy It!

Etiqueta: Dona

  • Dones pioneres contra l’assetjament sexual en la ciència

    El mes de juny passat, les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS) van publicar un informe que analitza l’assetjament sexual que sofreixen les dones que estudien o treballen en l’àmbit científic. Segons els resultats, més del 50% del professorat femení en ciències, enginyeria i medicina ha patit assetjament sexual o laboral.

    Per a Julie Libarkin, científica del Departament de Ciències de la Terra i del Medi Ambient de la Universitat Estatal de Michigan, les xifres són molt rellevants, però quan es tracta de passar a l’acció i denunciar als agressors no només n’hi ha prou amb conèixer els percentatges.

    Per això, poc abans que la flama del #MeToo prengués a Hollywood, va crear una base de dades d’accés obert sobre el comportament sexual inadequat en l’àmbit acadèmic. Noms, cognoms, càrrecs, institucions i un enllaç perquè l’usuari pugui verificar els fets. El seu document, que va començar amb una dotzena de casos, ja suma més de 700.

    «Perquè un cas aparegui en la base de dades ha de ser informació pública que prèviament ha estat publicada en els mitjans de comunicació o en documents legals, i ha d’haver-hi evidències que ho provin», declara a Sinc Libarkin.

    Per exemple, ha de constar en els informes públics del Títol IX, la llei federal estatunidenca que estableix la protecció a estudiants víctimes d’assetjament, fustigació sexual i agressió sexual dins o fora del campus, en qualsevol activitat acadèmica, educativa, extracurricular i atlètica avalada per la institució. «Si algun cas és revocat o si es produeix una absolució legal, es retira immediatament», afegeix.

    La idea de crear la plataforma va sorgir a partir d’una experiència personal. En una festa de jubilació al campus on treballa, un professor emèrit la va assetjar físicament. Encara que la llei va dictaminar a favor de la científica, en el treball tot es va mantenir com si res hagués ocorregut.

    «El meu assetjador té una cadira amb el seu nom en el meu departament i tenir a veure o sentir el seu nom és traumàtic. Els meus companys no entenen exactament quant temps i energia he hagut de dedicar per a superar el que va passar i no semblen estar preocupats perquè pesen més els assoliments acadèmics», explica la investigadora.

    «Un dels majors problemes amb la mala conducta sexual és que no hi ha manera de saber si algú va passar per això abans que tu», sosté. «Per això vaig publicar la base de dades com una font d’accés obert».

    El moviment #METOO arriba a la ciència

    Amb el mateix objectiu –que les històries personals no es perdin en un mar de xifres– Libarkin va crear també el 2018 l’estructura de la web de la campanya #MeTooSTEM, fundada per Beth Anne McLaughling, professora de neurologia en la Universitat de Vanderbilt.

    «L’objectiu d’aquest lloc és que sigui més difícil per a les persones en el poder, les societats científiques, els companys i els becaris veure’ns com a simples números durant aquest període crític per a les dones en STEM (ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, per les seves sigles en anglès)», es llegeix en la plataforma quan accedeixes.

    Es tracta d’un espai perquè les dones comparteixin la seva història d’assetjament en primera persona. Una xarxa de suport en la qual les usuàries poden parlar de la seva experiència però no poden esmentar a altres persones o institucions per a evitar que es facin acusacions infundades.

    Fora de la pàgina web, el #MeTooSTEM sí que ha alçat la veu per a demanar responsabilitats, seguint el moviment que li dóna nom. En els últims mesos, va aconseguir que l’Associació Estatunidenca per a l’Avanç de la Ciència no concedeixi honors als homes declarats culpables de conducta sexual inapropiada. També va aconseguir organitzar sota la seva etiqueta a milers de científics perquè els Instituts Nacionals de Salut deixessin de finançar a persones culpables d’agressió sexual o conducta sexual inapropiada.

    Per portar el #MeToo a les institucions STEM, per donar veu i força a les dones i ajudar les organitzacions a actuar contra l’assetjament, McLaughlin va rebre el 2018 el Premi Desobediència 2018 del MIT Mitjana Lab, un centre de recerca interdisciplinària dins de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).

    La investigadora comparteix el guardó amb Tarana Burke, fundadora del moviment #MeToo, i la científica Sherry Marts, que ajuda les organitzacions acadèmiques i sense finalitats de lucre a ser més justes i inclusives.

    «El moviment #MeToo representa un canvi radical en la cultura estatunidenca, en les nostres institucions, en tots els àmbits professionals, acadèmics i polítics. Aquestes tres dones estan en primera línia d’aquest moviment, i la seva negativa a retrocedir o a ser silenciades és el que continuarà impulsant el moviment cap endavant enfront de tota mena d’oposició. Hem de donar suport a aquest tipus d’heroisme», va afirmar Joi Ito, director del Mitjana Lab i cofundador del premi.

    El #MeTooSTEM també ha estat reconegut com una de les fites de l’àmbit científic més importants de 2018 per la revista Science. Segons la publicació, «l’assetjament sexual en l’àmbit científic ha estat poc denunciat i, en gran manera, ignorat. Però aquest any hi ha hagut senyals de canvi». McLaughling ha estat una de les figures determinants en pressionar a les institucions perquè impulsin polítiques contra el sexisme.

    La mateixa revista Science relata com la neurocientífica comença les seves xerrades en públic amb 46 segons de silenci, un per cada any que els instituts Nacionals de Salut (NIH) han finançat a científics i metges sense comprovar si han violat el Títol IX –l’estatut que prohibeix l’assetjament sexual als estudiants–. Amb aquest silenci, McLaughling vol «honrar als centenars de dones expulsades dels nostres campus».

    No són casos aïllats

    Mentre que la base de dades de Libarkin i el moviment #MeTooSTEM liderat per McLaughling han aconseguit personalitzar les experiències d’assetjament i agressió en l’àmbit acadèmic, nous estudis revelen la magnitud del problema i demostren que no són casos aïllats.

    Segons el citat informe de les Acadèmies Nacionals dels Estats Units de Ciències, Enginyeria i Medicina (NAS), entre el 20% i el 50% de les estudiants, un percentatge que varia depenent del curs i la branca científica a la qual pertanyen, ha estat víctima de violència sexista tant verbal com no verbal –com el menyspreu o la venjança–.

    «La recerca demostra com de comú  significatiu és el problema de l’assetjament sexual en l’educació superior», declara a Sinc Franzier Benya, encarregada del Comitè de Dones en Ciència, Enginyeria i Medicina, Divisió de Polítiques i Assumptes Globals de NAS i una de les participants en la recerca. «En concret, revela que l’assetjament de gènere (comportaments que transmeten hostilitat, objectivació, exclusió o estatus de segona classe) és el tipus més comú d’assetjament sexual», afegeix.

    Aquestes dades, basades en centenars d’entrevistes, enquestes, estadístiques i informes recollits durant més de dues dècades, demostren que els empleats d’institucions acadèmiques tenen la segona taxa més alta d’assetjament sexual als Estats Units només per darrere dels militars.

    «Les àrees en les quals predominen els homes –en les quals el nombre d’homes supera al de dones, en les quals el lideratge està dominat pels homes o en els quals les ocupacions o ocupacions es consideren atípics per a les dones– tenen més incidents d’assetjament sexual», afirma la investigadora.

    «La recerca també indica que als entorns de treball jeràrquics, com el militar i l’acadèmic, on existeix una gran diferència de poder entre els empleats i on no es qüestiona als alts càrrecs, tendeixen a tenir taxes més altes d’assetjament sexual», afegeix.

    Segons Benya, això influeix en el nombre de dones que es decideixen per una carrera científica. «Quan els estudiants experimenten assetjament sexual, hi ha major absentisme escolar, abandó de classes, qualificacions més baixes i major taxa d’abandonament», sosté. Un aspecte encara més rellevant si es té en compte que l’absència d’investigadores repercuteix sobre la qualitat de la ciència, com es descrivia en un estudi publicat en 2017 Nature Human Behaviour.

    Encara que l’informe conclou amb una sèrie de recomanacions per a fer front a aquest problema sistèmic, alguns científics han subratllat que la pròpia NAS hauria de començar l’onada de canvis des de dins. Després d’analitzar la base de dades de Libarkin, el periòdic The Washington Post va revelar que cinc homes sancionats per assetjament sexual continuen sent membres de les Acadèmies i tres d’ells investiguen amb finançament públic.

    Quatre joves es manifesten a favor de la igualtat el Dia de la Dona als EUA/ Flickr

    A les universitats espanyoles

    L’assetjament sexual és un problema transversal que afecta institucions de tot el planeta. A Espanya, quatre investigadores de les universitats de Barcelona, Girona i Rovira i Virgili van publicar el 2017 el primer estudi sobre violència de gènere en les universitats. Els seus resultats revelen que el 62% de l’alumnat ha patit o coneix a algú que ha sofert violència de gènere en la universitat.

    «Aquesta xacra es coneixia, però ningú s’atrevia a fer públiques aquestes dades i enfrontar-se a això», afirma Rosa Valls, professora de Pedagogia Social de la Universitat de Barcelona i una de les autores de l’estudi, que precisa que es tracta d’un secret a veus que s’ha normalitzat durant anys.

    Segons el treball, en la gran majoria dels casos reconeguts pels estudiants entrevistats, la víctima era una estudiant dona (92%). Quant als agressors, el perfil més comú va ser el d’un home (84%) i estudiant (65%). El 25% de les persones que van ser testimonis de la violència contra una dona van declarar que l’agressor havia estat un professor.

    Enfront d’això, algunes universitats han fet el pas per a analitzar la situació del seu centre i prendre mesures en conseqüència. El mes de novembre passat, la Universitat de Vigo va presentar un informe en el qual s’avalua la situació de l’assetjament sexual i per raó de sexe en la institució. Entre les conclusions principals del treball –en el qual han participat 1.106 estudiants, 185 docents i investigadors i 154 integrants del personal administratiu–, destaca que el 25% de les dones creuen «bastant probable» sofrir assetjament sexual.

    Aquest mateix mes, la Universitat Complutense de Madrid (UCM) va publicar el primer informe sobre assetjament sexual en el centre basat en una enquesta de 21.000 persones. D’elles, el 8% de les dones van assegurar haver sofert assetjament sexual dins del campus. En la majoria dels casos, les persones enquestades es referien a «assetjament ambiental», entre els quals s’inclouen acudits, bromes o floretes ofensives de caràcter sexual, gestos i mirades lascives, invasions de l’espai físic, o comentaris o observacions no desitjats de caràcter sexual.

    Segons Valls, per a acabar amb aquest problema, les universitats espanyoles han de dissenyar una estratègia en funció de dos pilars: la intransigència davant qualsevol situació de violència i el suport i la solidaritat amb les víctimes. L’objectiu no és només acabar amb l’assetjament, sinó també aconseguir un entorn acadèmic més igualitari.

    «Des de la ciència, les dones i els homes podem aportar coneixement per a aconseguir una igualtat de gènere i perquè les nenes es trobin unes universitats no només menys sexistes, sinó també més científiques i humanes», conclou la investigadora.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • «Perquè una nena comenci una carrera científica ha de superar moltes barreres culturals»

    El 1927 va tenir lloc una de les reunions científiques de més renom de tots els temps. Es tractava del Congrés de Solvay, al qual van acudir 29 assistents, dels quals 17 acabarien rebent el Premi Nobel. Entre aquelles ments brillants només hi havia una dona, Maria Salomea Skłodowska, més coneguda com a Marie Curie. Més de 90 anys després d’aquella reunió, alguns camps de la ciència continuen mantenint una proporció enormement desigual entre homes i dones. Amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència parlem amb investigadores de diferents generacions que ens ofereixen la seva visió de com ha evolucionat la situació a Espanya i el camí que encara queda per recórrer per a aconseguir una millor proporció en tots els àmbits de la ciència.

    «Recordo els primers congressos de robòtica als quals vaig assistir, en els quals podia haver-hi 100 o 200 persones i jo era l’única dona, així que alguna vegada vaig arribar a pensar que potser aquest no era el meu lloc», explica la professora de Recerca del CSIC Carme Torras, de 62 anys, i que treballa en l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial, on desenvolupa, entre altres, un projecte per a ensenyar a robots a manipular teles, de manera que puguin ajudar les persones majors i discapacitades a vestir-se.

    Segons aquesta matemàtica, especialista en intel·ligència artificial i escriptora, la cosa ha canviat molt des que va començar a treballar com a investigadora, ja que la comunitat científica s’esforça cada vegada més per millorar la visibilitat de les científiques. «El 2015, l’esdeveniment més important de robòtica a nivell mundial va ser organitzat enterament per dones i va ser un èxit», assegura.

    Però la realitat és que, malgrat els esforços realitzats, continua havent-hi una bretxa que, avui dia, encara és gran. Jordina Torrents, investigadora predoctoral en biocomputació de la Universitat Pompeu Fabra, és 35 anys més jove que Torras, però assegura que era l’única dona del seu curs en la carrera d’enginyeria informàtica. «En el meu col·legi hi havia moltes noies que estudiaven ciència», recorda, «però, amb el temps, la majoria va optar per medicina o biologia i pràcticament cap va fer una enginyeria».

    Ella sí que va mantenir la seva motivació i el 2017 va ser guardonada amb la prestigiosa beca Google Women Techmakers. Les seves recerques s’han centrat en el processament d’imatges i la cirurgia assistida per computador i ha centrat la seva tesi en el desenvolupament d’un sistema de planificació i navegació per a realitzar cirurgia fetal.

    Carme Torras, en el seu despatx de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (UPC-CSIC) XAVIER JUBIERRE (eldiario.es)

    Un estancament en física i enginyeria

    Segons el Gender in the Global Research Landscape, als EUA i la Unió Europea les científiques suposen més del 40% dels investigadors. No obstant això, la representació de les dones en ciències de la salut és relativament elevada, mentre que en física, matemàtiques o enginyeries els percentatges a penes superen el 25%. A Espanya, només un 28% de l’alumnat universitari en aquestes carreres són dones.

    «Històricament la dona ha tingut moltes més traves per a accedir a aquest tipus de carreres, però ara que no existeixen aquestes barreres directes continuen entrant menys», afirma Concepción Monje, de 40 anys i professora de robòtica en la Universitat Carles III de Madrid, les recerques de la qual s’han centrat en el desenvolupament de robots humanoides. «Ens ho han posat sempre molt difícil, però ara que està més fàcil, sembla que tampoc ens ho creiem», assegura.

    Aquestes tres investigadores recorden que des de molt nenes ja mostraven interès en aparells electrònics o en jocs que els permetessin construir coses. «Veia que la majoria de les meves amigues jugaven amb barbies i jo amb mecano, llavors ja comences a intuir que alguna cosa no és igual», assegura Torrents. «Jo era conscient que no m’atreien les joguines típiques de nenes, però a la meva casa sempre vaig jugar amb nois, així que al final ho veia com una cosa normal», afirma Monje.

    No obstant això, Monje creu que pot haver-hi «un missatge subliminal de la societat que fa que quan som més adolescents descartem aquest tipus de carreres perquè se les vincula amb alguna cosa més masculina». A més, «l’educació masclista que hem tingut ens fa pensar que som menys intel·ligents i com també existeix la creença que aquest tipus de carreres és només per a gent molt intel·ligent, cosa que tampoc és certa, al final acaben entrant menys dones».

    Monjo, en el laboratori RoboticsLab de la Universitat Carles III de Madrid OLMO CALVO (eldiario.es)

    Segons un recent estudi publicat a Espanya, la proporció de noies que volen estudiar ciències als 15 anys és tres vegades menor que la de nois i entre les causes els autors apunten al dèficit de confiança que assenyalava Monjo. En aquest sentit, també un informe publicat per l’OCDE assegura que les nenes afronten amb major ansietat que els nens les matèries relacionades amb ciències i, en general, se senten més pressionades i pitjor dotades per a assignatures com a matemàtiques o física, malgrat que les seves qualificacions solen ser similars o fins i tot superiors a les dels nois.

    «Hem avançat moltíssim», explica Joaquina Álvarez, presidenta de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT), «però hi ha moltes inèrcies que es continuen mantenint i el primer problema que cal afrontar són aquests estereotips», sentència. «Perquè una nena es decideixi a afrontar una carrera científica ha de superar moltes barreres culturals i per a fer-ho es requereix un suport exprés de la família o una motivació especial».

    Això va ser el que va succeir a totes aquestes investigadores. Torrents reconeix que quan va dir a la seva casa que volia fer informàtica, al seu pare «li va impactar molt», però també que la seva mare és científica (química) i que això li va facilitar les coses. També Álvarez i Torras recorden amb especial afecte el suport que van rebre a casa, especialment del seu pare. «En la meva família eren super oberts i la figura del meu pare va ser molt important, perquè em va donar suport en tot», afirma Torras.

    Discriminació en àmbit acadèmic

    Però no totes les nenes tenen aquest suport familiar, amb el que, al final, assegura Monje, «les dones que arriben són les que han hagut de trencar la baralla i això suposa un repte, per la qual cosa s’ho prenen molt més de debò que altres companys que han arribat per altres motius». Això sí, una vegada arribades al món acadèmic no totes tenen la mateixa percepció sobre com els tracta un entorn tan masculinitzat.

    Monje assegura no haver sofert «cap discriminació directa» en la seva carrera i afirma que sempre s’ha sentit en condicions d’igualtat respecte als seus companys, alguna cosa que comparteix Torras. No obstant això, aquesta investigadora recorda que abans d’entrar en el món acadèmic va estar un any treballant en una empresa en la qual sí que va notar certa discriminació. «Quan em reunia amb els clients sempre es dirigien al meu becari, en lloc de mi tot i que els hi explicava que jo era la responsable, li continuaven explicant tot a ell».

    Torrents pertany al grup de Simulació, Imatge i Modelatge de Sistemes Biomèdics de la UPF XAVIER JUBIERRE (eldiario.es)

    L’opinió de la més jove d’aquestes científiques és més crítica amb el seu entorn. Malgrat reconèixer que sempre ha estat «ben tractada», Torrents assegura que «a l’hora d’expressar una idea, aquesta ha de ser molt millor que la dels nois perquè em parin esment». Encara que considera que és «una cosa inconscient, que està implícita en aquesta societat», destaca el fet que és alguna cosa que en enginyeria «està una mica més acusat».

    Reivindicar la necessitat del talent femení

    Respecte a l’evolució dels seus respectius camps, totes les investigadores es mostren confiades que la situació anirà millorant i que augmentarà la representació de dones, arribant a una proporció més racional. «Arribarem a un punt d’equilibri, que no significa necessàriament un 50% de dones, però sí que cadascun faci el que vulgui sense traves ni pressions externes», afirma Monje.

    Torras, per part seva, assegura que «anem a millor» i posa èmfasi a recordar que «a poc a poc la societat es va conscienciant que el talent femení és necessari per a progressar». Álvarez insisteix també en la necessitat d’incorporar a les dones a tots els camps de la ciència per a tenir diversos punts de vista. «Els éssers humans investiguem tots aquells temes que ens vénen al capdavant, però tot el que se’ns ocorre està influenciat per la cultura i hi ha visions i enfocaments que si no hi ha una dona no es tindran en compte».

    No obstant això, malgrat el relatiu optimisme i de reconèixer els avanços que s’han donat en el món científic, la presidenta de l’AMIT adverteix que «estem en un període d’involució política en el qual s’està plantejant la pèrdua d’alguns drets aconseguits per les dones». Torrents, per part seva, envia un missatge clar i rotund: «les que estem dins continuarem lluitant».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Prestació per risc durant l’embaràs, un dret ocultat

    La protecció de la dona i el fetus del risc que pot comportar una feina en l’embaràs és un dret de totes les dones que estiguin en situació d’alta en algun dels règims de la seguretat social, independentment del temps de cotització.

    Quan la dona embarassada ocupa un lloc de treball amb risc per la seva salut o la del fetus i no s’ha pogut adaptar aquest lloc de treball per fer-lo compatible amb el  seu estat, ni reubicar-la en un altre sense risc, la dona té dret a la prestació per risc en l’embaràs.

    El procediment s’inicia a instància de la treballadora davant de l’entitat gestora (mútua laboral) presentant un informe del sistema públic de salut on s’acrediti la situació d’embaràs i data probable del part i un certificat de l’empresa on s’indiqui l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball. La mútua laboral ha de respondre en 30 dies des del moment que rep la sol·licitud i la documentació requerida.

    Si se certifica el risc, i no ha estat possible el canvi del lloc de treball, l’empresa declararà a la treballadora en situació de suspensió del contracte per risc durant l’embaràs. La treballadora cobrarà el subsidi durant el temps de suspensió del contracte. Si hi ha dubtes, l’entitat pot sol·licitar un informe a la inspecció de treball, que s’haurà d’emetre en 15 dies, temps durant el qual es paralitza el termini de 30 dies.

    Aquesta és el complicat periple que hauria de portar a moltes dones a exercir el dret a protegir la seva salut i la del fetus dels riscos que comporten algunes feines durant l’embaràs. Quan l’exercici d’un dret és teòricament tan complicat, vol dir que efectivament no es vol que s’exerceixi. Però és que la pràctica és encara molt més complicada, fent que sigui molt minoritari el seu exercici per la via establerta. En la pràctica, és el servei públic de salut, a través de la incapacitat temporal dictaminada per les metgesses d’atenció primària, qui està protegint les dones i el fetus dels riscos que comporten molts treballs per se. Això carrega sobre l’atenció primària una responsabilitat que és de les mútues laborals i impedeix que cada actor es faci responsable dels tràmits i les despeses que li corresponen. 

    Aquests són alguns dels mecanismes que reiteradament obstaculitzen aconseguir la prestació  per risc en l’embaràs:

    • L’empresa, els departaments de personal, els encarregats… no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i, per tant, no informen les treballadores d’aquest dret.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no li dóna permís per anar a la mútua a iniciar el procediment, assimilant la situació als accidents laborals, en què els treballadors han de rebre autorització per anar a la mútua laboral. Aquest permís no és necessari perquè la dona és qui inicia el tràmit.
    • L’empresa li diu a la treballadora que no pateixi, que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • L’empresa li diu a la treballadora que va tard, que probablement no tindrà temps de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa dóna llargues a l’hora de fer el certificat on s’indica l’activitat desenvolupada i les condicions del lloc de treball.
    • L’empresa extingeix el contracte de la treballadora, amb la qual cosa s’extingeix la prestació per risc en l’embaràs.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que hi ha temps, que ja ho faran més endavant.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que va tard, que en el seu estat no tindran temps de certificar el risc.
    • La mútua laboral li diu a la treballadora que mentre estudia la situació, vagi a la metgessa de capçalera a demanar la incapacitat temporal (IT). Posteriorment aquesta incapacitat temporal dificulta molt que es reconegui el dret a la prestació per risc en l’embaràs, donat que IT i prestació són incompatibles. A més com que la prestació per risc en l’embaràs pressuposa que no hi ha cap patologia derivada de la gestació ni de malaltia comuna, la IT s’utilitza d’excusa per no concedir la prestació.
    • Les dones no coneixen la prestació per risc en l’embaràs i com que són elles qui han de començar la tramitació, la ignorància els impedeix exercir el dret.
    • Les dones se senten en posició d’inferioritat i tenen por dels seus superiors quan la informació que els donen va contra el seu dret.
    • Davant totes les traves, moltes dones troben en la IT indicada per la metgessa de família, l’única manera de protegir la seva salut i la del fetus davant els riscos que comporten algunes feines en l’embaràs.
    • Algunes metgesses de família desconeixen la prestació per risc en l’embaràs i els tràmits que comporta. La ignorància fa que, amb bona voluntat per protegir la dona i el fetus, s’iniciï una IT que impedirà rebre la prestació per risc en l’embaràs. És la nostra obligació conèixer els tràmits que depenen de nosaltres, informar les dones i ajudar-les a exercir els seus drets. A més la prestació per risc en l’embaràs és una prestació directa, que no necessita cap control ni seguiment per part nostra, a diferència de la IT.
    • Moltes vegades la IT és l’única manera que tenim les metgesses de protegir a les dones perquè som conscients de l’angoixa que genera a la dona tot aquest periple.
    • Davant totes aquestes irregularitats a les dones només els queda la denúncia davant la Inspecció de Treball. Denúncia que no fan per raons òbvies.

    El que acabem d’exposar retrata la situació actual d’una prestació que fa molts anys que existeix. Deixant de banda altres consideracions respecte a una veritable protecció de la dona durant l’embaràs i la criança que, sense ser malalties, són esdeveniments exigents amb “costos” (físics i d’altres menes) que recauen només en les dones, qui té interès que la prestació per risc en l’embaràs no es conegui? Qui posa en mans de les mútues laborals, amb conflictes d’interès evidents, la possibilitat d’exercir un dret que té tota dona embarassada? Qui protegeix les dones i els seus fills dels riscos que molts treballs comporten durant l’embaràs? És evident que la nostra societat no ho fa.

    Proposta: Una mesura fàcil i que ajudaria les dones a poder exercir el seu dret seria que en la primera visita de seguiment de l’embaràs s’entregués un díptic informatiu sobre la prestació per risc laboral durant l’embaràs.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP.

  • Les dones pateixen més síndrome postvacacional per la pressió de la societat que assenyala quines tasques han de reproduir

    «Per norma general la societat no és igualitària i la dona pateix més pressió». Manel Abella és infermer i soci de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) que coincidint amb la tornada a les jornades laborals han analitzat que la síndrome post vacacional afecta més a les dones perquè tenen una major pressió en el seu entorn sociofamiliar.

    Diferents estudis diuen que la síndrome post vacances afecta al 65% dels treballadors, i és més habitual en les dones perquè pateixen major pressió en el seu entorn familiar i laboral, per la diversitat de funcions que fan un cop es torna a la vida rutinària. Abella, a més, fa notar que «la gent acostuma a posposar cada cop més les seves vacances» i un «factor més agreujant» per aquelles persones que tenen fills és coincidir amb la tornada a l’escola.

    Els símptomes més habituals que es donen en cas de patir la síndrome post vacances són: malestar psicològic com tristesa, ansietat, estrès, preocupació, inseguretat o por a perdre el control però també físic. Palpitacions, taquicàrdia, excessiva sudoració, tremolor, molèsties digestives, dolor muscular, mal de cap… aquests serien alguns dels símptomes que es podrien patir però que no haurien d’allargar-se més de dues setmanes.

    Dona i amb més de 45 anys? Qui més pateix la síndrome

    Un 65% dels treballadors pateix la síndrome postvacances. Entre aquests, la majoria són dones de més de quaranta-cinc anys. Un estudi de Sanitas afirma que el 20% aconsegueix recuperar-se en només dos dies, però un 35% arrossega els símptomes fins a dues setmanes. Per evitar-ho, des d’AIFiCC demanen a la infermeria de primària «màxima atenció davant consultes que puguin tenir un origen en la síndrome post vacances», ja que és a les consultes d’atenció primària on més es veuran sobretot la sèrie de trastorns físics que es poden desencadenar.

    Tot i la sèrie de conseqüències en la salut que poden donar-se, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no inclou aquest fenomen psicoemocional entre la llista de malalties. Així, Abella recalca la importància d’incidir en la prevenció i assenyala que «cal estar alerta».

    Com a prevenció bàsicament s’aconsella tornar uns dies abans de començar a treballar per evitar les dificultats rutinàries si hi ha hagut una tornada brusca. També es important evitar situacions d’estrès, fer pauses durant l’horari laboral o fer coses que ens vinguin de gust durant el temps lliure fora de l’horari laboral i no cenyir-se només a realitzar tasques productives.

    La tornada a l’escola també xoca entre els infants

    De la mateixa manera que la tornada a la realitat pot ser complicada per als adults, els infants també poden patir les conseqüències d’una tornada sobtada a l’escola. Entre els nens la síndrome postvacances es manifesta generalment amb cansament, canvis d’humor o, a nivell físic, amb problemes estomacals. Per evitar-ho, com han de fer també els adults, s’han de començar a introduir hàbits dies abans de tornar a classe.

    Un dels hàbits que podria portar més maldecaps als pares seria el de les hores de son. Entre els llistats d’allò què cal fer abans de tornar a l’escola els psicopedagogs inclouen tornar a regular les hores d’anar a dormir i seguir una alimentació energètica que faciliti la rutina. Per motivar als infants assenyalen per exemple retrobar-se abans de començar les classes amb els amics de l’escola.

    La síndrome postvacacional no és depressió

    Al mateix temps que associacions com l’AIFiCC han sortit amb consells tant per als professionals com per als treballadors per prevenir i combatre la síndrome, també han sortit veus que han assenyalat que es vagi en compte amb el vocabulari que s’utilitza en associar sovint la tornada a la rutina amb depressió, ja que es banalitza aquesta malaltia «real i greu». Així, psiquiatres i metges de l’Atenció Primària han considerat que la tristesa o el cansament no són sinònims de depressió i que no s’ha de patologitzar la vida quotidiana.

  • “Fas tan bona cara, no sembles malalta!” o com s’invisibilitza les dones afectades de fibromiàlgia i fatiga crònica

    “La raó principal per la qual els malalts de Síndromes de Sensibilització Central (la fibromiàlgia, la fatiga crònica, la sensibilitat química múltiple i la electrohipersensibilitat) estan marginats és perquè la majoria són dones”, afirma l’escriptora i afectada de fatiga crònica Clara Valverde en el seu llibre De la necropolítica neoliberal a l’empatia radical. Només a Catalunya són més de 250.000 les persones que pateixen aquest tipus de malalties i, segons l’especialista en Síndromes de Sensibilització Central (SCC) Joaquim Fernández Solà, “el 80% de les persones afectades de fatiga crònica (45.000 persones) i fibromiàlgia (200.000) són dones”. Per a Fernández Solà, “el fet que aquestes malalties siguin preponderantment de gènere explica que tant l’àmbit mèdic com el social manifestin poc interès al respecte”. I és que si un 80% d’homes no pogués treballar”, prossegueix l’especialista, “segur que es donaria un altre tipus de resposta a les demandes d’aquests pacients”.

    De la mateixa manera que Clara Valverde, María José Canut i Dolors Pubill (nom fictici) també pateixen una de les SSC (fibromiàlgia i/o fatiga crònica). Ambdues lamenten que el dolor que genera aquest tipus de malalties sigui “invisible”. “Tothom em diu: “fas molt bona cara, no sembles malalta!””, explica l’afectada de fibromiàlgia María José Canut. “Però clar”, insisteix, “ells no saben que de vegades, en el meu dia a dia, sento un dolor devastador que s’escampa per tot el cos i que em deixa baldada al llit durant hores”.

    Del pelegrinatge mèdic al diagnòstic de depressió

    “Fa deu anys que em van diagnosticar fibromiàlgia, però després em vaig adonar que, en realitat, arrossegava aquesta malaltia des de feia molt més temps”, afirma Maria José Canut. Tot i que va transcórrer anys amb “migranyes persistents i punxades severes a l’esquena, fatiga continuada i dolors imprevisibles a l’estómac”, fins el 2008 ningú va advertir mai que aquests símptomes poguessin tractar-se d’una SSC. “No tens res, això són només nervis”, era la freqüent resposta etzibada pels doctors i pels professionals de la salut que la van atendre. Així, com a conseqüència d’un context sanitari incapaç de detectar la seva fibromiàlgia, en un dels seus episodis de pelegrinatge mèdic María José va ser derivada a un psiquiatre i aquest li va diagnosticar depressió.

    De la mateixa manera que María José, el diagnòstic de SSC de Dolors Pubill també va estar precedit per un altre de depressió. Van haver de passar alguns mesos perquè un doctor li confirmés que, a causa de la mononucleosi patida mesos abans, havia desenvolupat un quadre de fatiga crònica i d’incipient fibromiàlgia.

    Vulnerabilitat i precarietat: un escenari recurrent després del diagnòstic

    No obstant els problemes derivats de la fibromiàlgia, María José va seguir treballant de teleoperadora durant alguns anys més: “No podia deixar la feina perquè en aquell moment tenia la meva mare i els meus sogres a casa. Érem set en total (amb el meu marit i les meves dues filles) i jo m’encarregava pràcticament de tot”, declara María José.

    Si bé en un primer moment va decidir no comunicar a l’empresa el seu malestar perquè “no ho haurien entès”, finalment María José –emparada pel seu diagnòstic de “depressió”- es va veure obligada a sol·licitar la baixa mèdica. Pocs mesos després, a través d’un burofax, li van comunicar que estava acomiadada. “No va ser una notícia traumàtica perquè, en aquell moment, vaig pensar que potser seria el millor i que així podria descansar”, aclareix María José.

    Ara, que ja no té els avis a casa i que les seves filles s’han independitzat, confessa no sentir “tanta pressió”. Amb l’ajuda d’una mica més de 400 euros que dóna l’Estat per a persones majors de 50 anys a l’atur i amb els ingressos del seu marit, afirma poder portar “una vida sense dificultats econòmiques”. Fa alguns anys, va pensar a sol·licitar una pensió d’invalidesa, però el seu metge de confiança li va advertir que el procés per aconseguir-la seria “molt complicat”. Així, com “no volia haver d’anar amunt i avall, d’un lloc a un altre, perquè finalment tot aquest desgast quedés en res”, María José va decidir no iniciar un “nou pelegrinatge”.

    Per la seva banda, Pubill treballa de mestra a jornada completa. Si bé assenyala que la fatiga i el dolor marquen el seu dia a dia, també destaca que vol seguir treballant i “no tancar-se en una bombolla”. La possibilitat de sol·licitar la mitja jornada és “una opció més que contemplada”, però al mateix temps ressalta que, de cara a la jubilació, “encara no ha cotitzat prou” i que no “està disposada a perdre els drets laborals adquirits fins al moment”.

    Per aconseguir que el Departament de Benestar li acredités la discapacitat, va haver de presentar el seu historial mèdic atestat de quadres de depressió i de constants intervencions a l’esquena: “Em van dir que si només al·legava el meu diagnòstic de fatiga crònica no em concedirien la discapacitat”, declara. Així, una vegada reconeguda la seva discapacitat i emparada per l’article 25 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals –que regula la protecció de treballadors especialment sensibles a determinats riscos-, va sol·licitar a la doctora del Departament de Ensenyament una adaptació del lloc de treball.

    Aquesta petició, amb tot, va ser ignorada en la primera visita. A la llum del seu historial mèdic, sosté Dolors Pubill, la doctora va considerar que “no estava preparada per ser mestra i que el millor que podia fer era no treballar”. Davant aquesta sentència, Dolors confessa haver-se sentit “acorralada i vulnerable”. “Tenia informes mèdics que garantien que estava preparada per dur a terme la meva feina; l’única cosa que volia era que se m’assignés un centre escolar adaptat, no gaire conflictiu i proper a casa”, apunta. No va ser fins a la seva segona visita -a la qual va anar acompanyada del seu marit- que la mateixa doctora, contemplant llavors l’article 25 de la Llei de Riscos Laborals, va iniciar el tràmit per sol·licitar una adaptació del lloc de treball. Des d’aleshores, cada vegada que acudeix a una visita mèdica del Departament d’Ensenyament ho fa acompanyada, “ja sigui del meu marit o d’alguna persona del sindicat”.

    10 anys després de la ILP: el Pla Operatiu per abordar els SSC es torna paper mullat

    Al 2016 el Departament de Salut va elaborar un Pla Operatiu d’atenció a les SSC, en el qual es comprometia a desplegar equitativament per tot el territori 18 unitats hospitalàries formades per professionals especialitzats. No obstant això, des de l’Associació Catalana per a la Síndrome de la Fatiga Crònica i d’altres Síndromes de Sensibilització Central (ACSFCEM) sospiten que “no s’estan complint les actuacions acordades” i adverteixen “una falta de transparència en la gestió dels diners invertits”.

    “Per què hi ha hospitals i centres d’atenció primària (CAP) que funcionen i d’altres que no?”, es pregunta desconcertada Núria Pons, presidenta de la ACSFCEM. Amb la mateixa estupefacció enquistada a la veu, María José Canut també lamenta el tracte proferit en centres mèdics com l’Hospital de Sant Pau: “Allà encara segueixen sense una unitat especialitzada, igual que fa deu anys quan em van comunicar que no podien fer-me el seguiment i em van derivar de nou al meu metge de capçalera”.

    Així, sacsejades del CAP a l’hospital, i una altra vegada de l’hospital al CAP, són moltes les pacients de diferents llocs de Catalunya que, segons Pons, “arriben desesperades a l’Associació a la recerca de solucions”. “Només volen que les visiti un especialista”, clarifica, però “no tots els hospitals disposen encara d’unitats d’especialistes ni de recursos per tractar aquest tipus de malalties”.

    Barcelona compta amb dos hospitals de referència en SSC: el Clínic i el Vall Hebron. Però aquests centres hospitalaris només poden tractar de manera gratuïta –“tot i que un cop l’any”, segons Dolors Pubill- aquelles pacients registrades en la seva àrea d’influència. Per aquest motiu, i després de la resposta etzibada a l’Hospital de Sant Pau, fa quatre anys María José es va veure obligada a visitar el doctor expert en SSC Joaquim Fernández Solà a Barnaclínic (entitat privada de l’Hospital Clínic): “Em va anar bé veure aquest especialista però cal dir que, a més d’haver estat mesos en llista d’espera, aquesta visita em va costar al voltant de 200 euros”. Si bé valora positivament l’atenció proferida pel doctor Fernández Solà, també lamenta “el preu abusiu d’aquestes visites” i que hi hagi “tantes dones passant-ho malament i sense possibilitat de pagar-se un seguiment mèdic de qualitat”.

    Cap a una praxi de la cura i de la comprensió

    Les SSC, reafirma Dolors Pubill, “són malalties que comporten molta solitud”. I és que, prossegueix la mestra, “ni la família ni els amics acostumen a entendre el nostre patiment”. Precisament perquè “som dones que hem estat lluitadores i que hem fet mans i mànigues per portar la casa endavant”, adverteix Pubill, “les persones del nostre entorn no ens creuen quan diem que no podem més”.

    Per això, davant la confusió i el desconcert que susciten aquest tipus de malalties, Dolors opina que, des de les administracions, també “s’hauria d’invertir recursos per fer formacions als acompanyants de les persones afectades de fibromiàlgia i de  fatiga crònica”.

  • “Per cada història d’un científic n’hi ha una d’una dona. No és que no existissin, és que les hem silenciades”

    Zoe Philpott s’asseu a la terrassa del CosmoCaixa de Barcelona i tanca els ulls mentre dirigeix el rostre al sol. És un dels primers dies càlids de l’any i per a ella, “una de les poques londinenques de naixement que viu a la capital britànica” el sol és un bé preuat. És una dona precedida pel seu somriure i la seva postura relaxada i expressiva, segurament conseqüència d’una de les seves grans passions i part de la seva professió: el teatre. Durant l’entrevista vesteix amb un discret vestit negre, que contrasta fortament amb l’atuell amb què la van conèixer els assistents al STEAMConf 2018. Philpott va realitzar una performance en què es va enfundar un vestit del segle XIX replet de bombetes. Concretament 4.400 llums led la van ajudar a fer un homenatge a la matemàtica i física Ada Lovelace.

    Es tracta d’una peça de vestir equipada amb Wi-Fi i amb totes les bombetes autònomes que es poden programar una a una. El show Ada.Ada.Ada és una mena d’interacció entre ella i el públic, que pot experimentar una sort de programació com el que va fer famosa Lovelace, autora del primer algoritme complet de la història. El vestit és, també, una manera de reconciliar-se amb la memòria perduda d’aquesta científica que, com la de moltes altres dones, “ha estat esborrada de la història”. Ara, Philpott, encarnant perfectament l’esperit STEAM (que fa referència al treball conjunt de les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i l’art) dedica la seva vida a “explicar històries valuoses”. Històries de dones oblidades per a animar les nenes d’avui a convertir-se demà en dones que ningú no oblidarà.

    La teva feina té una base científica -en tant que rememores a científiques oblidades-, treballes amb tècnica i tecnologia i, tot plegat, des de el vessant d’explicar històries des del teatre. Com s’arriba a aquest esperit STEAM tant en estat pur?

    Crec que aquestes sinèrgies em vénen de manera natural, perquè els meus orígens són al teatre, que és un àmbit on combines tot d’elements per a crear una història. Comptes amb tècnics de llum, guionistes, sonidistes, fusters o enginyers que fan els escenaris… Val a dir que sempre vaig tenir una gran passió per la tecnologia, però qui m’havia de dir que l’acabaria convertint també en part de la meva feina? De fet, la meva feina no existia quan jo estudiava, així que no m’hi vaig poder preparar.

    A la universitat era molt curiosa; vaig fer teatre, italià, literatura txeca, filosofia, anglès, un munt de coses. I també volia estudiar informàtica, però aquí em van parar els peus. Creien que, sent tan creativa, la tecnologia no era per mi i jo, com que era jove, ho vaig acceptar. Però això no va parar la meva curiositat i vaig començar a entrar en contacte amb informàtics i enginyers per a començar a combinar habilitats que no sabíem que es podien combinar, per a crear projectes teatrals que no podrien ser si no sortien d’un equip multidisciplinari.

    Sempre he tingut una gran passió per l’educació així que un dels nostres grans projectes va ser crear eines pedagògiques a través de la gamificació en temàtiques tan diverses com l’educació religiosa, sexual, escriptura creativa… Era donar eines als nanos per apoderar-se i que aprenguessin de manera col·laborativa.

    Allò era a principis dels 2000, com va acceptar aquesta innovació la comunitat educativa?

    Era completament nou, explicar històries amb tecnologia! Havies d’estar molt segur que volies innovar en aquesta línia perquè era complicat trobar espais en què ho acceptessin de ple. I jo n’estava seguríssima, perquè amb aquests projectes feia el que realment m’agradava: ajuntar l’art, el disseny, el pensament creatiu amb tecnologia per a crear una manera atractiva d’explicar històries. I històries valuoses: ho fèiem a museus, a les classes, a les biblioteques, a qualsevol lloc on poguéssim involucrar a la gent.

    I com aquestes històries valuoses, que anaven de transmetre coneixements a través del teatre i les arts participatives, acaben incloent la vida d’Ada Lovelace i altres dones oblidades?

    Un dia estava caminant per Londres i vaig veure un grup de turistes posant davant una estàtua que havia estat allà sempre. I vaig pensar que no sabia qui era i per què la gent volia fer-se una foto amb ell? Probablement era famós per haver mort un munt de gent feia 200 anys. On estaven les estàtues de les persones amb les quals em podia sentir identificada? I llavors em vaig adonar que no hi havia dones.

    Vaig fer una cerca a Google del mot ‘estàtua’: pàgines i pàgines de senyors. Les úniques dones eren l’Estàtua de la Llibertat, un munt d’àngels o figures clàssiques. Idees del que és o ha de ser una dona, però no dones de veritat. La idea inicial, potser per l’escalfor del moment, va ser la de crear estàtues, però aquell no era el meu camp. Així que vaig decidir que començaria a explicar històries de dones que havíem oblidat a través de la tecnologia. I així vaig trobar una dona que, definitivament podia respectar, la primera dona en tecnologia. És com si l’univers em portés directa a Ada Lovelace.

    Zoe Philpott amb el vestit de la performance Ada.Ada.Ada

    I aquí neix el projecte Ada.Ada.Ada i el famós vestit?

    Volia crear quelcom que arribés a la gent, que fos excitant, interessant i accessible, que prengués fàcilment l’atenció de la gent. I volia usar una tecnologia que fes que l’Ada estigués orgullosa. Aquest vestit s’ha acabat convertint en un catalitzador que inspira al canvi sense que te n’adonis: és un cavall de Troya meravellós que portem a escoles, conferències, empreses o biblioteques. I el que és millor, atrau moltíssim l’atenció de les noies perquè, si ho penses, és el millor vestit de princesa del món!

    L’atrezzo és la manera creativa d’explicar la seva història però també els fonaments tècnics de la programació. Quan la gent interactua amb el vestit el que els estem dient és que ells també poden ser físics, enginyers o informàtics. I no només a través d’Ada Lovelace; no és que no hi hagués dones en ciència, és que les hem silenciat.

    Els estudis en aquestes àrees continuen apel·lant més els homes que les dones.

    És una qüestió cultural que cala a l’educació, però si hi penses, per cada història d’un home en tecnologia, també hi ha la d’una dona, encara que no la coneguem. Hem d’aconseguir que Einstein deixi de ser l’únic físic de referència i que parlem de Lisie Meitner, per exemple. El problema de l’educació és que està influenciada per les indústries, que busquen només treballadors. Necessitem potenciar l’aprenentatge creatiu, donar poder als joves perquè aprenguin el que volen aprendre, encara que no hi hagi cap feina existent avui en dia per al que ells els interessa. Les feines evolucionen amb la societat. En educació hem de deixar de demanar permís a les institucions, al currículum, per canviar i innovar.

    Està clar que prendre les regnes així costa…

    Perquè estem rodejats de dinosaures! Hem de deixar de memoritzar coses per a començar a aprendre coses. No necessitem saber quan es van extingir els dinosaures, sinó aprendre com evitar que ens passi a nosaltres. I la combinació que proposa l’STEAM és perfecte, perquè l’única manera d’arribar al futur és combinar els pensaments científics i artístics. No cal que siguem com Da Vinci, que sabia dibuixar, matemàtiques, construïa màquines i segurament també cantava o cuinava… Podem ser només una d’aquestes parts que, dins un equip de persones diferents, forma el millor Da Vinci. I això ens diu que a les aules hem de poder incentivar totes les habilitats que tinguin tots els alumnes, per inusuals que ens semblin, perquè totes tenen una sortida.

    Tornant a les nenes, com podem fer que s’interessin per les ciències i tecnologies?

    Com he dit, ha de canviar la cultura. A països com Rússia, Índia o la Xina no hi ha aquesta divisió per gènere. Hi ha moltes dones estudiant i treballant en aquestes àrees, per això és tan important com es parla a les noies. És important explicar-los que si podem volar és gràcies als càlculs d’Ada Lovelace o que qui va permetre que les càpsules arribessin a l’espai va ser Katherine Johnson. Dir-les que una sola persona pot marcar una gran diferència a la història.

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • Violència obstètrica envers les dones

    Tal com han exposat i documentat les meves companyes en aquesta sèrie d’articles sobre Violències dels sistemes sanitaris envers les dones, els nostres cossos així com processos fisiològics són sovint abordats pel sistema sanitari i mèdic des de la patologia, la desconfiança i la medicalització.

    L’embaràs i el part no en són una excepció. Les dones anem denunciant a títol individual i també des d’associacions d’usuàries com Dona Llum les experiències de violència obstètrica que vivim en processos vitalment i emocionalment tan significatius com són l’embaràs i el part.

    L’Organització Mundial de la Salut l’any 2014 va emetre una Declaració per a la Prevenció i erradicació de la falta de respecte i el maltracte durant l’atenció al part als centres de salut, denunciant que a tot el món moltes dones reben un tracte irrespectuós i ofensiu, que no només vulnera el nostre dret a una atenció digna, sinó que també amenaça el nostre dret a la vida, la salut, la integritat física i la no discriminació.

    Aquesta organització es fa ressò del nombre cada cop més elevat d’investigacions que, en consonància amb les denúncies de les dones, mostren un panorama alarmant, especialment perquè l’embaràs i el part són moments on som particularment vulnerables. A títol d’exemple es refereix a un «evident maltracte físic, profunda humiliació i maltracte verbal, procediments mèdics sense consentiment o coercitius, falta de confidencialitat», etc.

    Al nostre territori aquestes situacions també es produeixen. De fet, en comparació amb altres països de l’entorn europeu, a Espanya i a Catalunya es practica una obstetrícia altament medicalitzada i patologitzadora, sense que això impliqui una millora significativa de resultats a nivell de morbimortalitat.

    Els motius de l’anterior són variats. Per començar, essent la medicina androcèntrica en general, la ginecologia i l’obstetrícia en particular són disciplines especialment misògines, tal com posen de manifest recents estudis.

    A més a més, a Espanya i a Catalunya existeix una alta presència de medicina privada, el qual augmenta els nivells de medicalització, tot convertint les intervencions en objectes de consum més enllà de la seva pertinença intrínseca des d’una perspectiva de la salut.

    Les dones espanyoles i catalanes estem especialment educades en una cultura de l’abnegació, d’aquesta manera es justifica que pel bé del nadó ens sacrifiquem, malgrat que les intervencions proposades siguin perilloses no només per a nosaltres mateixes, també per als nadons que suposadament es tracta de protegir.

    Culturalment no es promou viure l’embaràs i el part com a moments a gaudir i viure saludablement i amb alegria, sinó com a processos en els quals tenim por constant que quelcom vagi malament i desconfiem de nosaltres mateixes i les nostres capacitats, tot posant-nos en mans de persones que ens ofereixen una atenció patologitzadora, medicalitzada i estandaritzada.

    D’aquesta manera, som un dels països de la Unió Europea amb major intervencionisme en el seguiment de l’embaràs, imposant en les dones tot un seguit de cribratges i proves diagnòstiques no recolzades per l’evidència, sense explicar-ne les raons ni oferir alternatives.

    El moment del part també està altament medicalitzat, per exemple amb uns nivells d’ús d’oxitocina intrapart amb l’única finalitat d’accelerar el procés, així com d’analgèsia peridural, dels més alts d’Europa, entre d’altres.

    El gener de 2018 Dona Llum va fer públic l’informe Néixer en Horari Laboral on utilitzant dades oficials de l’Idescat va mostrar com els centres sanitaris indueixen parts i fan cesàries que obeeixen als seus propis interessos organitzatius i no pas a raons de salut, tot posant en perill la salut de les dones i els seus nadons. Al cap i a la fi a Catalunya es practiquen més del doble d’induccions i cesàries que les que recomana l’OMS.

    Lamentablement, sovint succeeix que les persones professionals de l’obstetrícia reaccionen defensivament a les demandes i experiències de les dones. D’una banda, és difícil revisar-se i admetre que moltes de les pràctiques apreses no només no estan basades en evidència, sinó que són violència. De l’altra, tal com ja hem dit, a nivell organitzatiu no es facilita que es puguin establir relacions horitzontals amb les dones, basades en el diàleg i l’acompanyament, ja que per exemple les visites són curtes i les ràtios als paritoris preocupants.

    Perquè les dones deixem de patir violència obstètrica cal que l’embaràs i el part siguin abordats des de la fisiologia i des de la normalitat, i això passa perquè les dones coneguem el nostre cos i confiem en les nostres pròpies capacitats, tot responsabilitzant-nos de la nostra salut.

    Les persones professionals de l’àmbit de la salut han d’actualitzar-se i dirigir-se cap a una atenció despatologitzadora, abandonant pràctiques iatrogèniques i intervenint només d’acord amb criteris de salut, mai organitzatius. La professional de referència en embaràs i part ha de ser la llevadora sense excepcions, que ha de tenir autonomia per a poder exercir amb dignitat i en benefici de les dones.

    També caldria que el seguiment de l’embaràs normal fos competència exclusiva de les llevadores des dels ASSIR (atenció a la salut sexual i reproductiva) o serveis d’atenció primària, reservant la intervenció d’obstetres per als embarassos patològics o de risc en exclusiva. De la mateixa manera els protocols per a l’atenció de l’embaràs i part normal haurien de ser redactats fonamentalment per llevadores, no pas des dels serveis hospitalaris com succeeix en l’actualitat. Aquest enfocament també permetria un seguiment més proper i personalitzat.

    Podeu llegir el manifest «Per un part respectat» de Dona Llum aquí.

  • Cinc dades per entendre l’impacte de la mutilació genital femenina

    Aquest és un article original de eldiario.es

    «Van intentar tallar-me. El meu pare volia, la meva mare no, així que em va ajudar a escapar-me a casa de la meva tia», resumeix Charity Elena, d’11 anys, en un testimoniatge recopilat per l’ONG Wanawake Mujer. La menor es troba ara en un centre de rescat regentat per activistes locals a Kenya.

    Com Charity, moltes nenes i dones corren diàriament el risc de sofrir la mutilació dels seus genitals a tot el món. Es compten per milions. En el Dia Mundial de la Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina, celebrat cada 6 de febrer, repassem algunes claus sobre aquesta pràctica que constitueix una forma «extrema» de violència masclista i una violació dels drets humans de les dones i les nenes, segons les ONG i organismes internacionals.

    Afecta 200 milions de dones

    Les estimacions sobre l’abast de la mutilació genital femenina han anat creixent en els últims anys. Es calcula que hi ha 200 milions de dones i nenes a tot el món que han sofert una mutilació dels seus genitals, d’acord amb les dades de Nacions Unides. Cada any, tres milions de nenes són sotmeses a aquesta pràctica.

    Així, en la majoria dels casos, l’ablació és practica durant la infantesa, en algun moment entre la lactància i l’adolescència. Almenys 44 milions de nenes menors de 15 anys han sofert la mutilació dels seus genitals. A Espanya, s’estima que unes 18.396 adolescents estan en risc de patir una ablació, segons l’últim estudi de la fundació Wassu UAB.

    Creix el rebuig de les societats locals

    La pràctica de l’ablació genital es concentra en zones localitzades d’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina, una llista en la qual figuren 30 països. No obstant això, en la majoria d’aquests llocs existeix un marcat rebuig social a aquesta pràctica, segons ha documentat el Fons de Nacions Unides per a la Infància (Unicef). Amb els anys, el suport a la mutilació ha disminuït, fins i tot en països on estava arrelada, com Egipte.

    D’acord amb les últimes dades de l’organisme, si es tenen en compte de forma global els països on se segueix practicant, un 67% de les dones i un 63% dels homes pensen que s’ha d’eliminar. En alguns països com el Senegal, Camerun o Costa d’Ivori aquest rebuig supera el 80%.

    No obeeix a cap religió

    La mutilació genital femenina es considera una manifestació extrema de la violència masclista contra les dones pel fet de ser-ho i es vincula amb altres abusos, com el matrimoni forçat. Els seus orígens no estan clars, però, segons el Fons de Població de Nacions Unides (UNFPA), són anteriors als començaments de l’islam i del cristianisme.

    «Cap religió fomenta aquesta pràctica», insisteixen des de l’agència especialitzada. L’ablació és practicada per alguns grups musulmans, per certs grups cristians i jueus, així com pels seguidors d’algunes religions animistes.

    És una tradició cultural, no religiosa, que respon a diverses raons. En primer lloc, resumeix Unicef, busca disminuir el desig sexual en la dona, mantenir la seva virginitat abans del matrimoni i la seva fidelitat. D’altra banda, significa «la iniciació de les nenes a l’edat adulta».

    Boko Mohammed, una «mutiladora professional», sosté la fulla que ha utilitzat durant anys per practicar l’ablació en la seva comunitat. Ja no la utilitzarà mai més perquè ha decidit abandonar la pràctica / Unicef.

    També influeix l’empobriment de les dones en societats on l’ablació és un requisit previ al matrimoni. Algunes comunitats consideren, per la seva banda, que els genitals femenins són «poc nets i antiestètics» respecte a ideals arrelats de bellesa i puresa. Finalment, de vegades es practica «sota la creença equivocada» que ho exigeixen algunes religions.

    Segons l’UNFPA, com més estesa està la pràctica, més condemna, assetjament i desarrelament pot sofrir qui decideixi apartar-se de la norma. Per aquesta raó, el suport de la resta de la comunitat es torna vital perquè les famílies l’abandonin. Així mateix, hi ha veus que apunten a la falta de formació dels professionals que estan en contacte amb possibles víctimes a Europa, la qual cosa pot derivar en l’estigmatització de les víctimes.

    Existeixen diversos tipus de mutilació genital

    Sovint, l’ablació es redueix a una sola forma, el tercer tipus, aquest és, l’extirpació dels llavis menors i majors i el clítoris, i el posterior tancament de la vagina mitjançant sutura. Hi ha, no obstant això, tres tipus més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS): l’amputació parcial o total del clítoris, l’extirpació del clítoris i els llavis menors i, finalment, la resta de tècniques lesives com la perforació, incisió o el raspat de la zona genital.

    Els efectes en el cos de dones i nenes són molts. Pot produir inicialment un dolor intens, hemorràgies greus (en molts casos mortals) i problemes urinaris. Més tard poden causar quists, infeccions, infertilitat, complicacions del part i augment del risc de mort del nounat. A llarg termini, pot derivar en problemes de salut mental com a depressió, ansietat i escassa autoestima.

    Alguns avanços de la lluita contra l’ablació

    A pesar que la mutilació genital femenina roman arrelada en algunes societats, avui en dia, una nena té un terç menys de possibilitats de sofrir una mutilació que en 1997, segons Unicef. El seu abast ha caigut gairebé un 25% des de 2000 a nivell mundial i, en una dècada, al voltant de 18.000 comunitats han rebutjat públicament aquesta pràctica.

    Les organitzacions internacionals i locals han jugat un paper important en la seva progressiva erradicació sensibilitzant a les comunitats i atenent a les dones i menors afectades. El gener passat, Liberia va decidir prohibir la mutilació genital femenina, però solament per un any. Els activistes locals ja pressionen al president perquè la llei sigui permanent.

    Però la prohibició sobre el paper no implica que l’ablació, en la pràctica, passi a la història, tal com es van proposar els líders mundials en un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU per 2030.

    A l’estiu de 2016, el Parlament de la Unió Africana (UA) va prohibir la mutilació genital femenina als seus 50 estats membres. Les ONG ho van celebrar però van insistir: «Cal treballar amb aquestes comunitats des de dins i mostrar alternatives, com donar suport a les dones que practiquen l’ablació perquè puguin canviar de treball».

  • Iniquitats en l’atenció sanitària a les dones malaltes

    Les dones vivim més anys que els homes però patim més malalties cròniques i vivim amb pitjor salut i qualitat de vida. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de 2016 quatre de cada deu dones pateixen malalties cròniques i el 19% perceben la seva salut com regular o dolenta (enfront 3 de cada 10 i el 13,5% dels homes). Les dones també tenim més patiment emocional, més problemes de salut mental i consumin més psicofàrmacs que els homes.

    No és fàcil ser dona en aquest món. La nostra vida no és de color rosa. Està àmpliament demostrat que les condicions de vida repercuteixen en la salut física i emocional de les persones. També se sap que al sistema patriarcal les dones patim unes condicions de vida més dures: treballs més precaris, menor salari, major pobresa, doble jornada, la càrrega de la cura dels altres i les responsabilitats familiars, i la violència masclista, en són només algunes de les causes.

    Els condicionants socials impacten més en els nostres cossos i en la nostra ment generant una desigualtat en la salut respecte dels homes que va més enllà de les diferències biològiques. Es coneix per exemple que el 8% dels problemes de salut que patim les dones de 18 a 44 anys són atribuïbles a la violència masclista de la parella, fet que representa un risc per a la salut superior a la hipertensió, el tabaquisme i l’obesitat. Se sap també que en les dones de 18 a 25 anys de l’estat espanyol ateses a l’atenció primària el 28% han patit violència sexual (43% d’elles per part de la seva parella), i que aquestes tenen tres vegades més problemes de salut que les que no han patit violència.

    I què passa quan emmalaltim? Com ens cuida el sistema sanitari quan estem malaltes? A l’article anterior d’aquesta sèrie sobre Violències del sistema sanitari envers les dones, Francesca Zapater parla de com el sistema sanitari ens tracta en excés i no ens deixa tranquil·les quan estem sanes. Com ens vigila, medicalitza la nostra vida i ens vol contínuament al metge fent-nos proves i proves que demostrin que estem sanes. Això es contradiu amb el que passa quan estem malaltes.

    Quan estem malaltes ens diagnostiquen més tard i ens tracten menys i pitjor que als homes. Sembla poc creïble però és cert. Autores com Mª Teresa Ruiz Cantero, Lucero Herrera, Carme Valls i d’altres, fa temps que estan investigant sobre les iniquitats que es produeixen en l’atenció sanitària a les dones amb malalties.

    D’exemples n’hi ha molts, el més conegut i estudiat és el dels infarts de miocardi que es diagnostiquen menys en les dones, i a aquest fet s’atribueix en part que la mortalitat per aquesta malaltia sigui més alta en les dones que en els homes. Les dones patim infarts de miocardi amb símptomes diferents que els homes i els professionals sanitaris sovint no els reconeixen. A més, amb el mateix símptoma (dolor al pit) en els homes s’atribueix més a problema del cor i en la dona a ansietat. Les iniquitats estan presents també en l’abordatge (es fan menys tractaments quirúrgics en dones que en homes) i en la rehabilitació després d’un infart (es fa rehabilitació al 87% dels homes i només al 35% de les dones afectades). No obstant això, un recent estudi realitzat al nostre país indica millores en el tractament de les dones amb infart, fins al punt d’afirmar que «en nuestro pais el machismo diagnóstico ha terminado«.

    Hi ha altres exemples de desigualtats en els tractaments. Així els treballadors sanitaris prenen menys seriosament el dolor en les dones i les tracta amb menys celeritat. Els estudis sobre tractaments quirúrgics mostren que en general s’opera més als homes, fins i tot en patologies eminentment quirúrgiques com l’apendicitis aguda i complicada. I a més l’estada hospitalària postquirúrgica és dos dies superior en homes que en dones. I aquest menor esforç terapèutic envers les dones malaltes s’inicia ja en la infantesa, on pel mateix nivell de malaltia l’ingrés hospitalari és més llarg en nens que en nenes.

    Cal preguntar-se perquè passa això i les respostes no deixen dubtes que el nostre sistema sanitari reflecteix i practica les desigualtats envers les dones que imperen en la societat patriarcal. La subordinació que el gènere femení pateix a la societat es reprodueix en els sistemes sanitaris que han estat dissenyats i creats amb valors masculins i majoritàriament per homes.

    Els quadres clínics i les malalties es van descriure estudiant els símptomes en homes, i, sense conèixer què passava en les dones, se’ls van aplicar els mateixos estàndards. Avui se sap que una mateixa malaltia pot presentar-se amb queixes i manifestacions diferenciades entre els sexes. Per aquest motiu es coneix parcialment i inadequadament com emmalaltim les dones.

    Un fet semblant s’observa també en els tractaments, ja que les proves amb medicaments es fan habitualment en homes i els resultats s’apliquen a les dones desconeixent les possibles diferències entre uns i altres en la resposta a un determinat tractament. Un recent i paradigmàtic exemple és l’avaluació de la interacció entre el controvertit fàrmac per potenciar el desig sexual de les dones (flibanserina) i el consum d’alcohol que es va realitzar en 23 homes i 2 dones! De fet, les dones en edat reproductiva van ser excloses dels estudis dels fàrmacs per la FDA (Food and Drug Administration d’Estats Units) fins al 1993 amb l’argument de protegir a les poblacions vulnerables i els possibles danys al fetus en cas d’embaràs. Fins aquesta data no es va veure la necessitat d’incloure les dones en els assaigs clínics i tenir en compte les diferències de gènere en l’avaluació dels fàrmacs.

    No obstant això, la manca de coneixement sobre les malalties en les dones i els efectes dels tractaments no expliquen totes les iniquitats dels sistemes sanitaris envers nosaltres. El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes, ni perquè les malalties que ens afecten més, com ara l’artrosi, les varius, l’anèmia i la migranya es menystenen, o perquè es fa menys esforç terapèutic en situacions que el requereixen. Només es pot interpretar entenent que els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes quan estan malalts.

    Els sistemes sanitaris i la nostra professió és una professió de cures i en el moment actual predominem les dones com a treballadores sanitàries, encara que no en llocs de decisió i gestió. Tot i que ser una professió de cures i amb moltes dones treballadores no és condició suficient per revertir les desigualtats envers les dones, és una oportunitat per posar una mirada de gènere i feminista a l’estudi de les malalties, als sabers, la investigació i les pràctiques que aconsegueixin superar les iniquitats de gènere en l’assistència sanitària. Som moltes, podem fer-ho. Podem fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics que recordin els sistemes de les societats prepatriarcals en les que el símbol era el calze, «el calze que representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat que adora el poder letal de l’espasa».