Aquest és el primer article d’una sèrie que versarà sobre la violència dels sistemes sanitaris envers les dones. Tractarà set aspectes: l’excés d’actuacions, el defecte d’actuacions, la violència ginecològica, la violència obstètrica, les agressions a la consulta, les desigualtats de gènere en la recerca, i la construcció de la medicina des de l’androcentrisme. Les autores som totes dones, la majoria de l’àmbit de la medicina.
Ens atrevim a parlar de violència perquè aquest és el nom que ha donat l’Organització Mundial de la Salut a les intervencions abusives i impositives en el camp de l’obstetrícia. Per extensió, hem aplicat el mateix terme a altres actuacions que es caracteritzen per l’ús del poder mèdic sobre el cos i la salut de les dones i la medicalització dels processos naturals.
Els excessos de la medicina és un dels problemes a què han de fer front el sistema sanitari i la societat en l’actualitat i en el futur. Fa molts anys que se’n parla i es denuncia, però cada vegada més tenim dades que confirmen el fenomen i alerten que és una important causa de dany i una de les primeres causes de mortalitat.
De cara a entendre els excessos dels sistemes sanitaris hem de tenir en compte els mecanismes que subjauen en la pràctica mèdica, sense oblidar l’elevat volum de negoci que generen. Les empreses i accionistes posen la seva mirada en l’atractiu mercat que suposa el 50% de la població com a potencials usuàries/consumidores de productes i serveis.
S’ha descrit el paradigma del «biaix d’intervenció» que suposa que davant la possibilitat d’intervenir en una condició de salut, es tendeix a aplicar alguna mesura encara que hi hagi dubtes de la seva eficàcia. Aquest comportament, que en casos de malaltia greu pot ser acceptable, quan s’aplica a persones sanes o de baix risc esdevé un greu problema de salut i econòmic. El «biaix d’intervenció» es complementa amb «l’aversió a les revocacions» que fa referència a la resistència dels professionals sanitaris a canviar la seva pràctica quan hi ha noves evidències que desaconsellen les accions que estan duent a terme. És una forma de resistència a incorporar els nous coneixements, de manera que impera el «sempre s’ha fet així».
La tendència a la intervenció excessiva afecta tota la població però és en les dones on té la màxima expressió. Així, els excessos sanitaris sobre les dones es poden considerar una forma més de violència de gènere, aquesta vegada vehiculitzada a través de la medicina. Els arguments proteccionistes amb què es presenten programes i tractaments, tenen un caràcter patriarcal perquè s’exerceixen des d’una posició de poder científic i mèdic. I han estat fàcilment acceptats per les dones, que els han percebut com un cert reconeixement de gènere, i s’han entregat, sense fer crítica, a tot allò que la medicina els ha ofert. S’ha produït, d’aquesta manera, un procés de victimització, de lliurament del cos al «saber mèdic».
Els aspectes relacionats amb la sexualitat i la reproducció han estat objecte de medicalització i intervenció excessiva. Començant per la primera regla (menarquia en termes tècnics) per a la qual s’han recomanat visites mèdiques i l’inici de les «revisions ginecològiques». Ha seguit l’anticoncepció, que s’ha centrat sempre sobre la dona i no sobre l’home, amb tractaments hormonals no exempts d’efectes secundaris. També el desig de tenir fills biològics, sovint en edats avançades, ha estat motiu d’intervencions agressives i avui dia és un dels negocis més rendibles de la medicina privada.
Probablement, el diagnòstic precoç de càncer de mama, basat en la pràctica regular de mamografies en dones sanes, és un dels programes preventius més extensos i millor acceptats durant anys. Però, malgrat els dubtes raonables que es plantegen a la llum de les últimes dades, se segueixen fent. Avui dia coneixem que aquest programa té un nul impacte en la reducció de la mortalitat global i, en canvi, produeix un important sobrediagnòstic i sobretractamet de dones sanes. De manera sorprenent, i sense cap base científica, hi ha professionals de la medicina i mitjans de comunicació que amplien la recomanació i aconsellen fer mamografies a partir dels 40 anys i amb periodicitat anual.
Durant molt de temps es van practicar citologies anuals generalitzades per a la detecció precoç del càncer de coll d’úter sense que aquesta periodicitat hagués demostrat la seva efectivitat. Sortosament, ara, en el sistema sanitari públic, es fan cada tres anys en dones de baix risc, superant la tendència a «l’aversió de revocació». En la pràctica privada, però, encara són freqüents les citologies anuals. En el camp de la prevenció del càncer de coll d’úter s’ha introduït en nenes pre-adolescents la vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) sense les degudes garanties. Des de l’inici de les campanyes de vacunació s’ha alertat de greus efectes adversos post vacunació. Recentment, s’ha publicat una revisió d’assajos pre i post comercialització de la vacuna en la qual es detallen problemes metodològics dels estudis i dels processos d’autorització que van permetre minimitzar els efectes adversos. Cada vegada està més clar que la relació risc/benefici de la vacuna en el nostre entorn és dubtosament acceptable.
Un exemple paradigmàtic de medicalització i sobreintervenció ha estat el tractament hormonal substitutiu (THS) per a la menopausa. Els anys 90 es va posar de moda el «tractament» de la menopausa amb preparats hormonals amb el suposat objectiu de reduir la incidència de malalties cardiovasculars en les dones a partir dels 50 anys i d’endarrerir l’envelliment. El 2002 es va publicar el famós estudi Women’s Health Initiative (WHI) que va posar en evidència que a conseqüència del THS van morir centenars de milers de dones per càncer de mama i per les mateixes malalties que es pretenia evitar. Malauradament encara hi ha ginecòlegs que la recomanen.
Quan la THS va caure en desús s’havia de trobar un recanvi per mantenir la medicalització i les visites periòdiques al ginecòleg. Així, vam anar veient com creixia l’interès per l’osteoporosi i el seu tractament. A una gran quantitat de dones sanes se’ls practica densitometries i són tractades amb bifosfonats o amb calci i vitamina D si resulten mínimes variacions de la normalitat, o fins i tot si és normal. L’objectiu inicial era la prevenció de fractures, però, una vegada més, al cap d’uns anys disposem de dades que desmenteixen que l’osteoporosi sigui la causa principal de fractures i que el perfil benefici/risc dels bifosfonats sigui favorable. Recentment la revista JAMA ha publicat una revisió sistemàtica demostrant que la ingesta de calci i vitamina D no redueix el risc de fractures.
Les dones som les principals receptores de tractaments amb psicofàrmacs, gairebé el doble que els homes, segons l’Encuesta Nacional de Salud. El patiment psicològic de les dones, en gran part relacionat amb les desigualtats laborals, econòmiques i de tasques de cures en l’entorn familiar, així com directament amb la violència de gènere, és interpretat per la medicina com un trastorn patològic i tractat amb fàrmacs. D’aquesta manera es maltracta la dona dues vegades: no sabent escoltar bé el seu patiment, i sotmetent-la a l’acció d’uns fàrmacs que poden apaivagar temporalment els símptomes però que li impediran sortir del cercle de desigualtat i malestar mental.
Finalment, cal fer referència a la medicina estètica, que té en les dones les principals usuàries i clientes. Novament es produeix una doble agressió: la imposició de cànons masculins de bellesa per sobre de les condicions naturals del cos femení, i la intervenció quirúrgica per modificar aquestes condicions naturals. Intervencions de mames, de cuixes, de cara, de vulva, de dits dels peus i de parts inimaginables del cos s’han dut a terme en dones adultes i joves, i han estat fins i tot finançades amb crèdits bancaris. La recessió econòmica ha posat un cert fre a la pràctica de la cirurgia estètica, que l’any 2006 va arribar a fer més de 400.000 intervencions, de les quals el 80% en dones.
Hem exposat uns quants exemples de violència per excés del sistema sanitari sobre les dones, però n’hi ha més, sens dubte. La progressiva sensibilització social sobre les desigualtats per gènere s’ha d’estendre al camp sanitari per posar fi als abusos i imposicions. El fet que les professions mèdica i infermera siguin majoritàriament femenines hauria d’ajudar a introduir mirades diferents en les pràctiques i enfocar de manera més respectuosa, més comprensiva i menys iatrogènica l’atenció a la salut de les dones. I nosaltres, dones, hem d’aprendre a ser crítiques, a no abandonar el nostre cos i la nostra ment al poder biomèdic androcèntric i patriarcal.
