Just Deploy It!

Etiqueta: dret a la salut

  • Parlem de les Urgències

    Soc un metge internista enamorat de les urgències hospitalàries, amb 30 anys d’experiència en aquest servei. He treballat a l’Institut Català de la Salut (ICS) i a la sanitat concertada catalana. Amb motiu del Dia Internacional de les Urgències i Emergències, que se celebra el 27 de maig, m’agradaria compartir algunes reflexions sobre els punts dèbils i possibles solucions per a un servei vital per a l’atenció de la salut de les persones.

    La situació actual dels serveis d’Urgències dels hospitals catalans es pot definir com de col·lapse crònic. La principal causa d’aquest col·lapse es troba en els pacients ingressats que, per manca de llits, no pugen a les plantes d’hospitalització i es queden als box més de 24 hores. Aquests pacients ocupen l’espai destinat als pacients urgents en evolució, i després els espais destinats a la visites immediates. Arriba un punt en què no tenim cap lloc lliure on visitar els pacients greus que arriben a Urgències i ens veiem obligats a improvisar solucions, com situar els pacients als passadissos. Tenir gent gran malalta a un passadís durant tres dies és indigne i s’associa a un risc elevat per a la seguretat clínica, ja que es poden produir errors d’identificació, d’administració de medicaments, contagi de malalties, etc.

    I per què els pacients que requereixen ingrés a planta es queden a Urgències? Hi ha dues causes principals. La primera, el baix nombre de llits d’aguts que disposem a Catalunya. La segona, la gestió d’aquests llits que fan les direccions hospitalàries, amb la complicitat del Servei Català de la Salut (CatSalut). És conegut que la majoria dels centres té llits d’hospitalització tancats per ordre de les direccions. Quan els professionals preguntem per què no obren aquests llits, al·leguen motius econòmics i de falta de personal. Personalment, trobo incoherent i difícilment justificable que els pacients que requereixen ingrés romanguin a Urgències més de 24 hores i, a la vegada, una planta d’hospitalització estigui tancada amb pany i clau per ordre de la direcció.

    Les plantilles de metgesses i metges d’Urgències de la gran majoria d’hospitals són clarament insuficients. Els gestors planifiquen un nombre de facultatius inferior al necessari amb l’objectiu d’estalviar costos i això no afecta només als serveis d’atenció continuada, sinó que el dèficit, ara per ara, es fa extensiu a la major part d’especialitats mèdiques del sistema. No obstant això, treballar a Urgències afegeix unes peculiaritats que ho fan especialment dur: treball per torns, incloent-hi la nit, falta d’espai físic, ritme de treball irregular i imprevisible, etc. És per això que la majoria dels metges que treballa a Urgències ho fan fins que troben un altre lloc més tranquil, amb un horari que faciliti la conciliació.

    Aquesta dinàmica dona lloc a una altra incoherència del sistema: els metges amb experiència a Urgències se’n van i els substitueixen altres, més novells, que s’han de formar. I quan aquests facultatius hagin adquirit els coneixements, també se n’aniran. Un cas com el meu és totalment excepcional, perquè la vocació d’assistir al pacient greu encara és més forta que les condicions laborals adverses.

    Amb tot, per mostrar també una perspectiva positiva, la pròxima instauració de l’especialitat d’Urgències ofereix una mica d’esperança. Per una part, afavorirà que les plantilles siguin més estables, ja que els metges amb l’especialitat només podran treballar a Urgències. Així mateix, la titulació garantirà una formació homogènia i equiparable, ja que, actualment, els nivells de formació i experiència són molt heterogenis entre serveis. Però, si de la mà de la creació de l’especialitat no es milloren les condicions laborals del servei, és molt probable que els futurs residents no tinguin la medicina d’urgències entre les seves primeres opcions, perquè sabran que aquesta especialitat els encasellarà a treballar en condicions laborals més difícils, sense la possibilitat de fer el salt a una altra.

    El servei d’Urgències és fonamental per al bon funcionament de la sanitat pública. Es relaciona amb tots els altres nivells assistencials de manera molt fluida. Qualsevol incidència a l’accessibilitat de la resta de nivells repercuteix negativament a les Urgències. Si la llista d’espera quirúrgica s’allarga, els pacients acudeixen a Urgències per símptomes relacionats amb la malaltia pendent d’intervenció. Si l’atenció primària està desbordada de pacients i no tenen temps a les agendes, molts es desplacen a Urgències. Si la llista d’espera per a una visita de consultes externes supera el temps clínicament recomanable, els pacients amb patologia que hauria de controlar l’especialista pertinent també s’adrecen al servei d’urgències. En resum, tot pacient que creu que no està rebent una assistència sanitària correcta en qualsevol altre nivell, pren el camí de les Urgències perquè sap que allà, tard o d’hora, serà atès. I el primer que farà quan l’atenguin és traslladar la seva queixa pel mal funcionament del sistema sanitari.

    Per millorar el funcionament del servei d’urgències proposaria quatre mesures. La primera, un pressupost sanitari suficient per a tots els nivells assistencials. La segona, l’obertura de tots els llits hospitalaris disponibles perquè els pacients pugin a planta durant les primeres 12 hores des que el metge indica l’ingrés. La tercera, dimensionar les plantilles de metges i metgesses en funció del volum de població de referència i necessitats d’atenció, amb una planificació continuada del relleu generacional (ara mateix ningú està planificant res). La quarta, una millora notable de les condicions laborals del personal mèdic per frenar la fugida de talent a la resta d’Europa.

     

    Aquest article ha estat publicat originalment al blog de Metges de Catalunya

  • Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Capçalera de la manifestació a la cruïlla de la Plaça Urquinaona amb Via Laietana (Barcelona). | E.H.

    “Salut per sobre del negoci, no a la privatització”. Darrere d’aquesta pancarta, més de 2500 persones vam desfilar el diumenge 7 d’abril des de la plaça Urquinaona fins a la de Sant Jaume. Una manifestació organitzada en motiu del Dia Mundial de la Salut per dir ben alt i ben clar que la nostra salut és un dret i no un negoci. Milers de catalans i catalanes amb un clam unitari: no podem esperar més. Protegir la sanitat pública ha de ser una de les grans prioritats del nostre país.

    Malauradament, fa massa temps que a Catalunya tenim governs que posen la nostra salut als peus dels cavalls, retallant-la i precaritzant-la. Ho hem vist també durant els últims 6 anys que ERC ha gestionat la conselleria. El darrer exemple és la retallada de fins a 200 treballadores a l’Hospital Vall d’Hebron, una retallada que estava prevista amb i sense pressupostos. Han retallat serveis bàsics com el pediatra a centenars de pobles, cada vegada és més difícil aconseguir una visita presencial amb el teu metge de capçalera i no s’ha aconseguit escurçar en absolut les llistes d’espera de l’atenció primària. Un model sanitari impropi d’un govern d’esquerres.

    A Barcelona vam fer un gran esforç els últims 8 anys per caminar en la direcció oposada. Tot i no ser una competència estrictament municipal, vam posar tots els recursos per ampliar serveis i acompanyar en la salut a totes les veïnes i, especialment, aquelles més vulnerables. Vam estar pioneres creant un dentista públic, el primer Pla de Salut Mental municipal amb un psicòleg gratuït o la creació de Barcelona Cuida per acompanyar la salut de les persones cuidadores. Aquest és el model que volem per Catalunya, i el proper 12 de maig està a les mans de la ciutadania escollir si continuem amb el model de retallades i privatització, o si el nostre país torna a ser a l’avantguarda de la salut pública i de qualitat. No volem el model de menys metges, més llistes d’espera i menys sanitat pública. Si entrem al Govern, estendrem el dentista i psicòleg públics a tot el territori, garantirem un pediatra a cada municipi, crearem la primera òptica pública i recuperarem el dret a la visita mèdica presencial.

    Pels Comuns, la millor notícia seria que a la propera campanya electoral no calgui parlar de sanitat en absolut. Que no hi hagi més protestes de 2500 persones desfilant per la Via Laietana. Que ningú hagi d’escollir entre pagar el dentista o el lloguer. Això voldrà dir que hi ha hagut un acord transversal per posar la sanitat pública catalana al nivell que es mereix, una sanitat pública que ens ompli d’orgull.

  • Migrar sense cobertura mèdica: l’accés a la salut pública per a estrangers a Espanya

    L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?

    Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè «encara està bé» o perquè «sense papers» no se’l pot atendre?

    En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.

    David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.

    Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència»?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.

    Accés als medicaments. | Unsplash

    Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.

    En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:

    El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.

    El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.

    Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.

    S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.

  • Qui cuidarà ara de les cuidadores?

    Comença el desmantellament de Vila Veïna a mans del PSC. Comencen les retallades en polítiques socials a Barcelona després de 8 anys de pressupostos expansius i polítiques innovadores. Vila Veïna ha estat un projecte del mandat previ pioner en el reconeixement de les cures a la ciutat i en el suport a les persones cuidadores del que, en només 8 mesos, s’han beneficiat més de 15.000 barcelonines. Un espai present a 16 barris de tots els districtes on les usuàries, en la seva majoria dones en situació de precarietat, cuidadores de familiars o treballadores de la llar i les cures, han pogut gaudir de fisioteràpia gratuïta, d’acompanyament a l’hora de conèixer i reclamar els seus drets laborals, d’acompanyament psicològic i emocional, de Grups de Criança per fer-se càrrec dels seus infants i també era el centre on podien obtenir la targeta Barcelona Cuida, amb descomptes i serveis essencials per a les persones cuidadores. Un espai que, en desaparèixer, deixa una pregunta per respondre: qui cuidarà ara de les cuidadores?

    El govern municipal del PSC no només haurà de respondre aquesta pregunta, sinó que haurà de donar explicacions a la ciutadania per les continues retallades fruït de la pròrroga de pressupostos. Fruït de la incapacitat de dialogar amb l’oposició, de construir majories progressistes i portar la iniciativa cap a un govern estable que vetlli pels drets dels ciutadans. Vila Veïna és només el primer pas, un de ben simbòlic perque deixa a l’estacada a població molt precària i depenent. Un de ben important, perquè ha estat valorat molt positivament pels propis serveis socials, que veien una adhesió al servei que altres espais més burocratitzats no aconseguien. Un servei que s’ha dirigit a persones que fins ara eren invisibles per l’Ajuntament, que han ajudat a prendre consciència del paper important que tenen com a cuidadores, i que sembla que ara tornaran a desaparèixer.

    El món en què vivim avui en dia se sustenta sobre les espatlles de les persones cuidadores. Situar-les al centre de les polítiques socials, donar-los un espai d’atenció específic i lliure de burocràcia, vetllar pels seus drets laborals i salut física i mental no era cap caprici. Una ciutat que cuida de les seves cuidadores és una ciutat millor: més sana, més justa i més feliç. Una ciutat que dona l’esquena a les seves cuidadores, per contra, és una ciutat que camina cap a deixar de cuidar de sí mateixa. I, davant d’aquesta necessitat, davant d’aquesta urgència, veiem un govern que no ha estat capaç de mantenir viu un servei essencial. Un govern feble, sense pressupostos ni acord de govern, que ha decidit que les persones cuidadores són prescindibles. Però els veïns i les veïnes tenen una pregunta per al senyor Collboni: si ningú cuida de les cuidadores, qui cuidarà de Barcelona?

  • Caront a l’asfalt

    Divuit entitats socials de Barcelona han recordat aquest dimecres 26 d’octubre en un acte públic davant la plaça de la catedral les persones que vivien o que havien viscut anteriorment al carrer i que han mort en els últims dotze mesos, amb l’objectiu d’acomiadar-les dignament, de fer-les visibles i de sensibilitzar la societat que viure a la intempèrie mata i escurça la vida 27 anys.

    Els promotors de la iniciativa volen que aquestes persones siguin més que números i, per això, han posat noms i aficions en el record, juntament amb un parell de sabates, una rosa blanca i una instal·lació lumínica que, a mesura que s’ha fet fosc, ha dibuixat 80 batecs simbòlics, un per cadascuna de les persones sense llar que han marxat des de l’octubre del 2021: 60 homes i 20 dones.

    Així, del José Antonio han destacat que era un apassionat dels debats, mentre que a la Mariona li encantava llegir, a la Pauline li agradava la música, i el Miquel va captivar amb els seus dibuixos. Però la vida al carrer és més dura que això: la Isabela dormia en un traster poc lluminós, l’Assad ho feia en un caixer i en Mohamed a la platja.

    En Miquel captivava amb els seus dibuixos | Foto: Juan Lemus / Arrels

    Un 35% d’aquestes persones vivien al ras. La resta, que també havia viscut anteriorment al carrer, estava a centres d’allotjament, residències o pisos d’entitats socials. Tenien 55 anys de mitjana, el que suposa 27 anys menys que la mitjana de la ciutat.

    Segons les dades de les entitats, 20 persones van morir directament al carrer i 32 ho van fer ingressades a l’hospital o en un centre de convalescència. Viure al carrer, remarquen, comporta una sobreexposició a violències verbals i físiques, deteriora la salut mental i corporal, i vulnera drets, com el dret al record, per la qual cosa les associacions han volgut retre-les un homenatge.

    Cada sis dies mor una persona sense llar

    L’any 2016 van fer per primera vegada un acte conjunt per recordar les persones que havien mort, sempre durant la setmana anterior al dia de Tots Sants i, des de llavors, ja han comptabilitzat més de 400. Això vol dir que, de mitjana, cada sis dies mor una persona sense llar a Barcelona.

    Aquest any, les entitats que han organitzat l’acte han estat Arrels Fundació, Àmbit Prevenció, el centre d’acollida Assís, Associació de Dones Marroquines, BarcelonActua, Càritas, CAS Baluard (ABD), Dit i Fet, Heura, l’Hospital de Campanya Santa Anna, Lligam, Lloc de la Dona, Metzineres, Projecte Sostre, la fundació Sant Pere Claver, Santa Lluïsa de Marillac, Sant Joan de Déu i Suara.

    Sota el lema ’80 batecs de llum per fer visible el record’, han llegit un manifest en què han destacat que “quan cau el dia i les llums de casa s’encenen, els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie”.

    «Els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie» | Foto: Juan Lemus / Arrels

    “La Mariona devorava llibres, interpel·lava amb la mateixa intensitat els veïns i veïnes del parc on dormia i, quan va començar a dormir en una pensió, va poder llegir tranquil·la. L’András sempre era amable i educat. El Karim pensava que no es mereixia l’estima que li transmetíem. La Josefina estimava el seu gos i s’emocionava amb les cançons de Raphael”, afegeix, d’entre les moltes persones a qui coneixien.

    “Són 80 batecs de llum que ens parlen de la vulneració del dret a la salut, a la intimitat, a tenir un lloc on descansar, a la protecció; que reivindiquen el dret a la vida i també el dret al record. 80 batecs de llum per veure-ho clar i, d’una vegada per totes, impulsar accions i polítiques que garanteixin el dret a una llar. Andras, Ilias, Corneliu, Isabela, Miguel… sempre sereu llum”, tanca el manifest.

  • Crida del personal sanitari per un sistema 100% públic i unes millors condicions laborals

    Durant la pandèmia de la COVID-19, els professionals sanitaris han fet grans esforços per combatre el coronavirus, fent front a la incertesa d’evolució de la nova malaltia i treballant sense parar per atendre a la població afectada. Passats els mesos més complicats i de major pressió assistencial, els professionals es van organitzar sota la plataforma Sanitàries de Lluita, i aquest matí, dimecres dia 8 de juliol, han sortit al carrer a denunciar les mancances del sistema sanitari. Proposen iniciar una vaga de sanitaris la segona quinzena de setembre.

    Els professionals s’han concentrat davant el Departament de Salut a Barcelona, i també davant les delegacions de salut d’arreu del territori. Denuncien manca d’inversions, precarització laboral i l’alta privatització del sistema de salut pública català, amb la subcontractació de serveis com el de les ambulàncies o el 061. «Questionem el model del sistema de sanitat català, que està àmpliament privatitzat pràcticament des dels seus orígens. Les polítiques aplicades en els últims anys només han fet que aguditzar aquesta mercantilització de la salut. Per això exigim que la titularitat i gestió del sistema sigui 100% pública», reivindica Xavier Tarragón, auxiliar d’infermeria al Parc de Salut Mar (de l’Hospital del Mar) i membre de la plataforma.

    Els sanitaris demanen revertir les retallades que fa anys que pateix el sector i recuperar el 5% del sou que els van retallar fa 10 anys. Unes reivindicacions que fa anys que fan, però que ara, amb la pandèmia, segons diuen, s’han fet més necessàries que mai. «La pandèmia ha posat sobre la taula que aquest model d’excel·lència que tan lloen els polítics no existeix. El sistema té moltes deficiències, té molts forats i el que han anat fent durant anys és tapar-los amb pegats. I això s’ha vist, per exemple, en a manca d’equips de protecció», assenyala Tarragón, qui creu que la manca de previsió i les retallades només han servit per donar una resposta menys eficaç de cara a la pandèmia.

    Totes aquestes reivindicacions que fa la plataforma van ser trasllades a la Consellera de Salut Alba Vergés fa unes setmanes, però des del Departament se’ls va comunicar que la consellera no es podria reunir amb els professionals degut a la seva atapeïda agenda, una resposta que els convocants de la concentració qualifiquen de ‘lamentable’. «Davant d’això vam dir: ‘si la consellera no ve a nosaltres, nosaltres anem a ella’», destaca Tarragón.

    | Èlia Pons

    Durant la concentració s’ha fet especial èmfasi en l’atenció primària, exigint un canvi en la configuració del sistema. «Tenim un sistema molt hospitalocentrista, en que només es veuen per la televisió UCIs i hospitals de companya, quan l’atenció primària és la que ha portat gran part dels pacients contagiats de coronavirus. No només no han centrat l’atenció en la primària, sinó que fins i tot s’han tancat CAPs», assenyala Mireia Moret, metgessa de família del CAP Pare Claret. Moret també assenyala les instal·lacions deficitàries que tenen molts centres d’atenció primària. «Hi ha CAPs en molt mal estat; si un hospital caigués a terra segur que es posarien recursos. Però l’atenció primària no dona beneficis privats», expresa. Segons ella, l’atenció primària es troba invisibilitzada i menystinguda per les administracions. «El govern parla de l’atenció primària com a eix del sistema sanitari però no fa res perquè ho sigui. Això ens va pensar que només  són discursos buits», afegeix.

    Els professionals presents a la convocatòria també han remarcat també la urgència de garantir l’accés al sistema sanitari per a tothom. «Malauradament, no tenim un sistema realment universal. Hi ha molts col·lectius que a causa de no tenir una situació administrativa regular tenen dificultats per accedir a la totalitat del sistema sanitari. Si volem un bon sistema sanitari, aquest ha de ser per a tothom», al·lega Tarragón. En la lectura del manifest, s’ha fet referència al rebrot de Lleida com un «efecte directe de les males condicions laborals de les persones migrants» i s’ha assenyalat com a culpable qui mantè les condicions que allunyen aquestes persones del sistema de salut pública.

    | Èlia Pons

    La pressió assistencial i la gran càrrega emocional que han sofert els professionals sanitaris durant la pandèmia del coronavirus fa que els ànims hagin quedat molt minvats. «Són moments complicats, perquè estem esgotades per tot el que hem viscut», assenyala Tarragón. «Hi ha molts professionals que tot això ho patiran ara, en forma d’angoixes, ansietats i estrès postraumàtic», afegeix. Malgrat el cansament, la mobilització no s’atura. «Tenim ànims per seguir mobilitzant-nos, el que ens interessa és que els polítics donin resposta a les nostres demandes. No volem aplaudiuments, volem que se’ns escolti», destaca Carmen Masjuan, metgessa de l’Hospital de Mataró.

  • La salut de la majoria o el lucre d’una minoria

    Enguany no s’ha pogut manifestar al carrer aquestes reivindicacions per la pandèmia de la COVID-19. Tot i això, han estat moltes les iniciatives dutes a terme des del nostre confinament sota l’etiqueta #Health4All, buscant la manera de fer visibles les reivindicacions mentre es respecta el confinament per parar el contagi massiu i, el que és pitjor, les defuncions de milers de persones que aquesta pandèmia està provocant.

    La jornada venia precedida d’una forta campanya d’agitació, amb l’objectiu de remoure consciències sobre l’important que és tenir un sistema de salut totalment públic per fer front a aquesta pandèmia tan greu que patim. La falta de professionals i els recursos derivats a potenciar el negoci privat estan produint que el model de sanitat públic/privat que tenim faci aigües; un model que tant han defensat les elits polítiques i socials de Catalunya i Espanya. En el context d’emergència actual, fins i tot algun dels seus defensors veu que és un desastre, com deia una dirigent de la burgesia catalana: «retallar en salut sempre té conseqüències» i ja ho estem veient.

    La jornada del dia 7 ha tingut una bona repercussió pública, no només a les xarxes socials, sinó també en molts balcons i finestres, on molta ciutadania ha sigut protagonista fabricant els seus propis lemes per a la defensa d’un sistema de salut 100% públic i universal. Aquest desastre sanitari potser serveix per a què tots, la ciutadania treballadora, prenguem consciència de com el neoliberalisme i el negoci desenfrenat d’aquest sistema capitalista està posant en perill la mateixa existència de l’ésser humà.

    En temps de confinament, tothom estem pensant que el més preuat que té una persona és la seva salut i la salut pública en general, per aquest motiu no es pot seguir posant al servei del mercat els serveis públics essencials com és la nostra assistència sanitària i de cures. La socialització dels serveis bàsics es fa imprescindible i cal posar sobre la taula la necessitat de construir un nou sistema polític, econòmic i social, que no és una altra cosa que el que els clàssics del marxisme en deien: Socialisme o Barbàrie.

    Des del meu punt de vista estem en aquest camí, toca escollir entre socialisme o extinció, si no canviem el rumb de les coses, no hi haurà futur per a la humanitat. No és possible que es globalitzi l’economia i es posin tanques infernals a les nostres fronteres, es continuï creixent infinitament sense pensar que el nostre planeta no aguanta el canvi del clima, que produeix malalties, desastres naturals i fa impossible la vida a les nostres ciutats i pobles.

    Cada vegada més la ciència avança, es curen malalties que fins fa poc eren incurables, però unes altres com la COVID-19 apareixen i la comunitat científica no sap com tractar-la. I és aquí on està el quid de la qüestió, si cada vegada la humanitat necessitarà més mitjans per a tractar a milers de milions de persones, només un sistema cooperatiu, solidari i comunitari farà possible un futur viable, parar el pendent d’un camí que ens porta a la destrucció del planeta i la possible desaparició de la raça humana. Encara som a temps, proletaris de tots els països uniu-nos i destruïm el capitalisme per a poder viure una vida en comunitat i solidaritat, el Socialisme.

  • Un 28 de juny més pels drets sexuals i reproductius del col·lectiu LGTBI+

    Quan parlem d’accés a la salut s’ha de tenir clar que no per a tothom és igual i per això molts col·lectius hi treballen per garantir la igualtat. Pel que fa a la garantia dels drets sexuals i reproductius del col·lectiu LGTBI+, hi ha diversos temes que ocupen les seves agendes de reivindicacions i objectius. Cada 28 de juny, en commemoració del Dia d’Alliberament LGTBI+ recorden un seguit de canvis necessaris.

    En el manifest de la Comissió Unitària del 28 de juny d’enguany demanen, entre d’altres, la completa i adequada aplicació del nou protocol d’accés a la reproducció assistida, el seu seguiment amb el moviment associatiu, i el desplegament a tot el territori català. També el total desplegament del nou model d’atenció en salut a les persones trans. Demanen que aquest esdevingui «efectivament despatologitzador, tenint en compte que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, i arribant a tot el territori». La manera mitjançant la qual es faci el desplegament, reiteren, ha d’implicar una transformació social que «trenqui l’imaginari cisheteropatriarcal dels gèneres». Un altre dels punts que reclamen és la cura de la salut sexual de tot el col·lectiu i l’eradicació de la serofòbia a través de l’aplicació de l’Acord Nacional per a fer front al VIH i l’estigma relacionat.

    Reivindicació i festivitat al carrer pel 28J

    El 28 de juny es commemora el Dia per l’Alliberament de lesbianes, Gais, homes i dones Transsexuals i Bisexuals en relació als fets del 28 de juny de 1969 a Nova York, quan la població LGTB va sortir al carrer arran d’una batuda de la policia al bar gai de Stonewall Inn. La comunitat LGTB va sortir al carrer a mostrar el seu rebuig i es va produir un fort enfrontament, que va acabar amb detencions i ferits greus.

    Aquesta situació va marcar la fundació de milers d’organitzacions que defensaven els drets dels col·lectius LGTB tant als Estats Units com a altres països. El 28 de juny de 1970 va tenir lloc la primera marxa de l’orgull gai a Nova York i Los Angeles per commemorar l’aniversari dels conflictes.

    La diada per l’Alliberament LGTBI+ sempre ha tingut una vessant festiva amb les marxes de «l’orgull» però també reivindicativa en tant que lluita per la plena igualtat jurídica i social per a les persones LGTBI+, així com la tolerància per la diversitat d’orientació sexual.

    Aquest any, el 28 de juny té dues convocatòries principals a Barcelona. En primer lloc, la Comissió Unitària 28 de Juny ha organitzat, amb el lema “Aturem l’odi i la LGTBIfòbia”, diversos actes i una manifestació pel centre de la ciutat, amb la finalitat de reivindicar els drets de la comunitat LGTBI. L´acte central tindrà lloc el dijous 28 de juny al Palau de la Virreina amb la celebració d’una jornada que abordarà la temàtica sobre els delictes d’odi. El dissabte 30 de juny es durà a terme la manifestació, que sortirà a les 18.30 hores des de la plaça d’Urquinaona i anirà fins a la plaça de Sant Jaume.

    Per altra banda, el Pride Barcelona 2018, amb el lema “All my Loving. Vine a celebrar la diversitat”es manifestarà el 30 de juny a les 17.00 hores des del parc de les Tres Xemeneies fins a arribar a l’avinguda de la Reina Maria Cristina. Aquesta marxa és criticada per alguns col·lectius per ser una desfilada festiva i no pas una reivindicació. A xarxes ho mouen amb etiquetes com #pinkwashing o #passadelpride així com utilitzar per a la primera convocatòria l’etiqueta #AturemOdi28J.

  • Col·legis i Consorcis de professionals i sanitaris es mostren en desacord amb el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’universalització de l’assistència sanitària

    Divendres passat es sabia que el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles de la llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana. La llei, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament.

    Després de cinc anys des de la publicació del Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius, el Parlament aprovava una llei que desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis seria immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya -la instrucció vigent fins aleshores marcava tres mesos de carència-.

    Davant aquest recurs que pot impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi han manifestat en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya.

    L’accessibilitat universal converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones»

    Des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya recorden que han manifestat en moltes ocasions el seu compromís amb el dret de les persones a la protecció de la salut i amb l’assistència sanitària pública de caràcter universal i per això s’han sentit obligats a expressar el seu desacord de la mateixa manera que ho van fer «fa sis anys amb l’aprovació del Real Decreto 16/2012, de 20 d’abril».

    En el comunicat on han expressat el seu posicionament han indicat que els col·legis professionals són corporacions de dret públic que, a banda de defensar els interessos dels seus afiliats, «fomenten la seva raó de ser en el seu compromís social de vetllar pels interessos col·lectius en tot allò relacionat amb la salut». Afegeixen que és des d’aquesta responsabilitat i des del compromís amb els valors que fonamenten el sistema sanitari públic, que el CCMC «contempla amb preocupació qualsevol mesura que pugui vulnerar aquests valors i alhora malmetre la qualitat assistencial».

    Entenen que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».

    L’accés universal permet construir una societat més inclusiva i amb més justícia social: «ens oposem a la  limitació dels drets a les persones, especialment quan afecta les més vulnerables»

    entitats que representem la majoria dels proveïdors de serveis sanitaris del SISCAT (Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya), el Consorci de Salut i Social de Catalunya i La Unió també han volgut expressar el seu desacord respecte a la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat acordat pel Govern de l’Estat, contra la Llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.

    En el comunicat que han fet públic destaquen que la «Ley General de Sanidad del 1986 va permetre bastir un sistema nacional de salut que tenia com a principis bàsics la universalitat de l’atenció a tota la ciutadania i l’equitat d’accés als serveis de salut de finançament públic». Però el Real Decreto-ley 16/2012, de 20 de abril, de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones, va fer que quedessin exclosos de l’atenció sanitària a càrrec de fons públics alguns col·lectius, sobretot els més vulnerables.

    També ressalten que amb aquesta llei es pretén garantir aquest dret fonamental de tots els ciutadans que resideixen a Catalunya, amb independència de la seva situació administrativa i recorden que això és just el que preveu la Declaració Universal dels Drets Humans: l’assistència mèdica com a dret fonamental.

    Davant d’això, el Consorci de Salut i Social de Catalunya i La Unió tanca el seu comunicat afirmant que s’oposen a la «limitació dels drets a les persones, especialment quan afecta les més vulnerables».

  • Decisions de salut

    Quan volem nomenar les principals amenaces per a la nostra salut, de seguida pensem en el tabaquisme, les males dietes, la falta d’exercici físic i altres hàbits poc saludables. Si ampliem una mica el focus, reparem en la importància que tenen els factors socials, com els recursos econòmics, les polítiques sanitàries i, en general, les desigualtats. Però hi ha un element transversal a tots aquests factors individuals i socials en el qual potser no reparem prou: l’accés a informació de qualitat i la capacitat d’interpretar-la per prendre decisions de salut. La situació és complicada perquè vivim envoltats de missatges d’allò més variat sobre tot tipus d’intervencions o tractaments per prevenir i tractar la malaltia, ja siguin proves diagnòstiques, dietes, medicaments, operacions quirúrgiques o senzillament canvis en l’estil de vida. Sabem que, al costat de la informació veraç, abunda la falsa i la no confirmada, i que per prendre bones decisions és crucial conèixer la veracitat de la informació que manegem. També sabem que, en matèria de salut, el problema de les males decisions és que impliquen malalties, mortalitat prematura, sofriment innecessari i un malbaratament de recursos. I, així mateix, podem reconèixer que la solució implica fomentar l’alfabetització en salut, perquè un nombre creixent de ciutadans tingui suficient capacitat crítica per interpretar els missatges de salut. La qüestió és com s’aconsegueix això, encara que sigui a petita escala, amb quines fórmules, qui pot participar i per on començar.

    Com tots els problemes complexos, el de la influència de la comunicació en la salut individual i col·lectiva està lluny de ser ben estudiat i comprès. Una premissa bàsica és que per triar els millors tractaments o intervencions de salut cal valorar, a partir de la millor informació disponible, els beneficis i perjudicis de les diferents opcions en cada persona concreta. Això és alguna cosa que fan els metges cada dia, sabedors que la salut dels seus pacients depèn de prendre les millors decisions, explicant sempre amb ells en la deliberació. Encara que els experts i autoritats sanitàries no estan a resguard d’equivocar-se, el risc dels ciutadans, quan han de decidir per si mateixos, és major. Les seves principals manques són dues: l’accés a informació de confiança en llenguatge assequible i la capacitat crítica per avaluar els missatges amb una certa autonomia.

    Salvar l’abisme que hi ha entre la informació experta i la informació per a llecs és una tasca que estan escometent nombroses iniciatives, encara que amb visibilitat molt diversa. Quant al pensament crític, una capacitat que està àmpliament descurada a l’escola, no hi ha solucions màgiques; no obstant això, les manques poden esmenar-se, i mai és tard per a això.

    Una ambiciosa i decidida iniciativa que ja ha desenvolupat eines concretes per fomentar les bones decisions en salut és Informed Health Choices, un projecte encapçalat per Andy Oxman, director de la Global Health Unit, a l’Institut de Salut Pública Noruec, i un dels investigadors més compromesos amb l’alfabetització en salut. Un dels eixos centrals del seu projecte és el desenvolupament de 36 conceptes clau amb els quals elaborar materials educatius per fomentar el pensament crític. Heus aquí solament mitja dotzena: els tractaments poden ser perjudicials; les anècdotes no són proves fiables; associació no és el mateix que causalitat; el més nou no és necessàriament millor; l’esperança pot despertar expectatives irreals, i els efectes espectaculars d’un tractament són molt rars. Ensenyant i difonent aquestes i altres idees bàsiques, els metges, juntament amb els periodistes, comunicadors i altres intermediaris de la informació mèdica, poden sens dubte ajudar a educar als ciutadans a interpretar millor els missatges de salut.