Just Deploy It!

Etiqueta: dret a la salut

  • L’Agència Europea del Medicament i altres cinc temes que Comín es trobarà sobre la taula després de l’estiu

    Prescripció infermera: retornar funcions i drets

    El Govern de la Generalitat va anunciar a finals de juliol que iniciaria el procediment per l’aprovació del decret de prescripció infermera. La notícia va arribar després de dos anys d’incertesa on la Generalitat va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem. El marc normatiu autonòmic de prescripció infermera permetrà que el personal d’infermeria tingui seguretat jurídica a “l’indicar o usar medicaments, productes sanitaris i serveis a centres públics i privats”. També es busca “fer valdre les relacions interprofessionals i el treball en equip, mantenir la qualitat i la continuïtat assistencials i garantir la seguretat clínica de les persones ateses”. Per tant, els prop de 52.000 infermers que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge.

    La necessitat de crear aquest decret autonòmic respon a un altre de l’octubre del 2015 d’àmbit estatal que no permet als infermers aplicar cap medicament o tractament sense la prescripció d’un metge. Això inclou també apòsits, pomades i bolquers. La iniciativa, pendent de realitzar-se des de l’1 de juliol de 2015, es va rebre amb els braços oberts des del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB).

    Núria Cuxart, directora de programes del COIB i degana del Consell del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Catalunya, opina que aquest decret del Govern de la Generalitat «no és el millor que Infermeria hagués pogut aconseguir» però valora positivament que tothom hi pugui intervenir. La memòria preliminar del decret és pública i es podrà votar a la web de la Generalitat fins el 10 de setembre.

    Ara s’haurà de veure cap a on camina el nou decret i quins col·lectius, grups o agents s’hi oposen. Qui ja s’ha mostrat en contra és el col·lectiu de mèdic. A l’oposició expressada pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) també s’hi va sumar Metges de Catalunya (MC), que rebutja taxativament el projecte. Segons apunta el sindicat en una nota de premsa s’hi oposen perquè “no garanteix la seguretat clínica dels pacients”.

    Segons Cuxart, en una entrevista per aquest mitjà, ells «perden una exclusivitat i això no agrada als metges, tot i que ho defensen per garantir la seguretat de l’usuari”. Tot i això, aquesta no és una postura compartida per tots els metges i alguns, segons la degana del Col·legi, «saben els beneficis que té que les infermeres puguin prescriure». Cuxart confia que a l’octubre es pugui tenir la regulació aprovada, però això dependrà de la rapidesa en els tràmits i del grau d’acord.

    Barcelona vol ser la seu de l’Agència Europea del Medicament

    El 20 de novembre Barcelona sabrà si és l’escollida per allotjar l’Agència Europea del Medicament (EMA, per les sigles en anglès). Barcelona competirà amb altres 18 ciutats europees, entre elles Amsterdam, Dublín o Milà, per tenir la seu de l’Agència Europea del Medicament quan surti de Londres pel «Brexit». Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.

    El president del Govern, Mariano Rajoy el de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, van acordar el passat mes d’abril presentar la candidatura de Barcelona per segona vegada a la història. La primera va ser l’any 1992 en el marc dels Jocs Olímpics a la ciutat i la candidatura va quedar en segona posició.

    Dublín, Copenhague, Estocolm, Bratislava o Amsterdam són algunes de les altres ciutats candidates a optar a acollir la seu de l’EMA. Entre totes, Barcelona sembla ser la preferida per diversos motius: les oficines s’ubicarien a la torre Agbar a la plaça de les Glòries, un edifici ja construït i amb una capacitat similar a la seu actual, a més de tenir un pàrquing i un auditori propi. Un dels punts que podrien fer caure a Barcelona és el procés d’independència que viu Catalunya.

    Actualment, a Londres treballen 900 treballadors fixes que hauran de traslladar-se a la nova seu. A més, l’EMA té una xarxa de 1.600 empreses associades i rep unes 40.000 visites anuals. Aquestes característiques es tradueixen en necessitat d’infraestructures, connectivitat i transport que la ciutat que rebés la seu hauria de facilitar.

    Brussel·les preferiria situar la seu a un estat que no tingués encara agències europees. En aquest cas, l’estat espanyol ja dóna base a cinc agències (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) i, per tant, tindria les de perdre per aquesta banda.

    Les funcions de l’Agència Europea del Medicament impliquen autoritzar la comercialització a empreses i fer seguiment dels medicaments a la Unió Europea. També compta amb un programa d’assessorament científic que facilita la investigació de nous medicaments i impulsa el seu desenvolupament.

    L’Atenció Primària reclama recuperar-se

    Membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) es van reunir a finals de maig amb el Conseller de Salut, Toni Comín, per traslladar-li un seguit de propostes que ells consideren necessàries per millorar l’atenció primària. A la reunió li van entregar un manifest consensuat per més de 70 Equips d’Assistència Primària (EAP), dos Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) i dos ajuntaments en el qual reclamaven una sèrie de reformes que consideren imprescindibles i urgents en un sistema d’atenció primària “col·lapsat”.

    El manifest va ser impulsat per professionals del CAP Can Vidalet d’Esplugues que es queixaven de la manca de recursos i els endarreriments de les esperes per ser visitat que, diuen, en la majoria de casos supera les 48 hores. Per això denuncien que es troben en “una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos”.

    Les entitats signants van mostrar el seu rebuig a la disminució dels pressupostos destinats a l’atenció primària, que han passat del 18% l’any 2010 al 14% el 2016, i demanen augmentar-los fins al 20%, per arribar fins al “desitjable” 25%. També demanen gestionar les llistes d’espera de primeres visites a consultes externes i de proves complementàries. En el manifest també es demana recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària, els EAP, perduts arran de la crisi, i posar fi a la precarietat laboral que viu el sector. Denuncien el deteriorament progressiu i la sobrecarrega “insuportable” que viuen els professionals de l’atenció primària per culpa d’aquesta disminució del pressupost.

    Salut defensa que aquestes mesures estan ja incloses dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) presentada a finals de maig. Segons aquesta, Salut preveu crear 5.000 llocs de treball: 1.500 metges, 2.500 infermeres, 130 treballadors socials i 800 auxiliars administratius. Durant l’any 2016, els Centres d’Atenció Primària (CAP) van rebre més de cinc milions i mig de persones. Vuit de cada deu catalans han visitat un CAP una vegada l’any i la mitjana és de 8 cops l’any.

    Llistes d’espera a la baixa

    Els primers mesos del 2017  les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les. Aquest pla ha d’assolir els seus objectius l’abril del 2018. Si bé el balanç que ha realitzat la Generalitat dels primers mesos del pla és positiu, ara potser queda estancat per la falta de professionals mèdics en algunes especialitats com l’oftalmologia o l’anestesia.

    Al desembre del 2016 164.828 persones es trobaven esperant per ser operades quirúrgicament, 4.000 més que l’any 2015. El fet d’esperar més per una intervenció es justificava, segons Salut, per la reducció en els retards en consultes i proves diagnòstiques. Els pacients que esperaven a finals de juliol per ser intervinguts, visitar a l’especialista o sotmetre’s a una prova diagnòstica rondava les 736.000 persones.

    Hi ha patologies que no aconsegueixen baixar les seves llistes d’espera i un alt nombre dels seus pacients es troben dins el temps màxim recomanable, uns dos anys. És el cas de les cataractes, les pròtesis de maluc i les de genoll.

    Sala d’espera del CAP Chafarinas / ROBERT BONET

    Comín segueix darrere l’Hospital General de Catalunya

    Una altra de les incògnites que se’ns presenten amb l’inici del curs escolar és què passarà amb els acords entre el Departament de Salut i l’Hospital General de Catalunya (HGC), ubicat al Vallès i propietat de QuirónSalud. El conseller Toni Comín va manifestar la voluntat de compra de l’HGC l’octubre del 2016 però no va ser fins a l’abril del 2017 que Salut i QuirónSalud van iniciar converses.

    La compra de l’Hospital General de Catalunya suposaria la no construcció dels dos últims hospitals públics que falten per fer a Cerdanyola i a Rubí, segons el mapa sanitari d’inversions de 2005 que preveia la implantació de 14 centres sanitaris nous a tota Catalunya. Els dos hospitals que es deixarien de construir serien l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Les places que és capaç d’absorbir l’HGC cobririen aquesta necessitat.

    Cap dels dos agents principals han manifestat com estan les negociacions avui en dia. Cal tenir en compte que una de les frases més contundents per part dels gestors de l’Hospital General quan el conseller Comín va manifestar la seva voluntat va ser afirmar que “Quirónsalud no ven hospitals, els compra”.

    Dins la mateixa estratègia de desprivatitzar la xarxa d’atenció pública, Comín va rescindir el contracte que CatSalut tenia amb la Clínica del Vallès a Sabadell. La Clínica del Vallès absorbia activitat del Parc Taulí i, amb la fi del contracte, calia ampliar les sessions de quiròfan a 23 més per setmana i també el nombre de llits creant 44 places més. L’increment de places i activitat es reparteix entre l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa.

    Un cop hagi solucionat el repte de la compra de l’Hospital General Comín s’enfrontarà al cas de l’Hospital Sagrat Cor, centre que assumeix un volum alt de derivacions de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    La Llei del Dret Universal a l’Assistència Sanitària, a punt de desplegar-se

    La llei catalana que garanteix el Dret Universal a la Sanitat es va aprovar el juny com a resposta al decret estatal, que deixava sense cobertura gratuïta a les persones migrants des de l’any 2012. La nova llei aprovada al Parlament de Catalunya desafia el Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular.

    Aquesta nova llei catalana garanteix que tota persona que visqui a Catalunya podrà accedir a tots els serveis bàsics de la cartera de Salut que inclou l’atenció primària i l’especialitzada. Així, s’elimina la carència de tres mesos de residència que s’havia d’acreditar i, per tant, ja no requerirà cap arrelament previ. D’aquesta manera, l’empadronament és l’únic requeriment administratiu necessari per accedir als serveis.

    El CatSalut ja garantia l’atenció urgent a persones no empadronades al territori. Ara, amb la nova llei s’afegiran criteris d’arrelament que permetin als col·lectius més vulnerables que estiguin en situació irregular acreditar la condició de residents.

    Salut disposa de tres mesos des del registre, a mitjans de juny, per desplegar la norma. Una llei que va comptar amb el suport de Junts pel Sí, PSC, Catalunya Sí que es Pot i la CUP. Ciutadans es va abstenir i el PP va votar en contra.

  • Vulnerabilitat enfront del procés migratori: un enfocament en salut

    El fenomen de la migració nacional i transfronterera de joves i menors no acompanyats a l’Àfrica Occidental ha adquirit una gran dimensió en l’última dècada a causa de múltiples crisis, conflictes armats i catàstrofes naturals.

    Segons dades de l’Organització Internacional de les Migracions el 84% dels moviments migratoris a l’Àfrica Occidental es dirigeixen cap a un altre país dins de la regió, fet que suposa set vegades més que els fluxos migratoris dels països d’aquesta zona a altres parts del món.

    Malgrat això, Europa s’ha convertit en una fortalesa enfront de la mobilitat. Aquest últim missatge s’ha escoltat com un eco al llarg de múltiples sessions durant la passada edició dels Dies Europeus per al Desenvolupament celebrats a Brussel·les durant els dies 7 i 8 de juny. Des de Save the Children vam voler fer arribar a aquest fòrum evidències des del terreny sobre la situació particular de la infància i joventut migrant a l’Àfrica Occidental participant en el debat «Vulnerabilitat davant del Procés Migratori: un enfocament de salut», juntament amb cinc organitzacions més.

    Potser una anècdota que reflecteix aquesta narrativa imperant va ser la participació de Diego Curutchet, Coordinador Regional a Save the Children del projecte sobre joves i infància treballadora migrant a Costa d’Ivori, Mali i Burkina Faso, en el debat a Brussel·les en substitució de Ousmane Sanogo, de nacionalitat maliana i Cap de projecte de Save the Children a Mali, qui no va poder assistir a causa de l’augment dels requisits i terminis per als nacionals d’aquest país per obtenir un visat.

    El debat es va centrar al voltant de les dificultats d’accés a serveis socials bàsics, principalment els de salut, al qual estan exposades les persones migrants, en particular aquelles que es troben en una situació més vulnerable i entre les que indubtablement destaca la infància.

    Si bé els processos de mobilitat comporten una recerca de millors oportunitats i protecció, els menors no acompanyats estan exposats a múltiples riscos en el transcurs migratori, com ara l’explotació econòmica o sexual i dificultats d’accés a serveis bàsics com la salut, l’educació, alimentació o refugi.

    Després del debat, Curutchet va indicar que no hi ha dades suficients i fiables sobre la mobilitat de nens i nenes que permetin adoptar respostes adequades i que tinguin en compte diferents tipus de vulnerabilitat, fins i tot les menys visibles com a seqüeles en la seva salut mental o que ofereixin opcions a les aspiracions d’accés a millors oportunitats de formació.

    Una altra important dificultat a la qual s’enfronten aquests menors en mobilitat a l’Àfrica Occidental és la manca de documents identificatius i registre de naixement, el que els fa invisibles davant de l’accés a serveis de salut i protecció.

    Això posa de manifest que en matèria de migracions cal superar un enfocament centrat en la gestió de fronteres i anar cap a un enfocament de mobilitat més holístic que inclogui respostes als riscos als quals s’enfronten la infància en moviment i en què ningú pugui ser deixat enrere.

  • El Diari de la Sanitat compleix un any al servei del dret a la salut

    Avui fa un any El Diari de la Sanitat començava a caminar coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, que se celebra el 7 d’abril. Ho feia gràcies al suport inicial de persones individuals que confiaven que era necessari un mitjà independent que des de la defensa del dret a la salut informés sobre temes de salut pública, sanitat i política sanitària, entre altres. Avui seguim en la defensa de drets fonamentals i ho fem amb el suport dels nostres lectors.

    Durant el nostre primer any de vida hem escoltat les veus que ens han assessorat des de l’expertesa i hem volgut posar el focus en aquells temes menys visibles en la premsa generalista com ara els determinants socials de la salut, la salut mental o l’Atenció Primària. Entrevistes al president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero, la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell o el psiquiatre Joseba Achotegui en són exemples. Així com també reportatges com Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits, La pobresa energètica:una amenaça per a la salut o La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental, entre altres.

    També hem intentat seguir i explicar de manera entenedora els canvis més importants a nivell polític que afecten directament o indirectament la salut de les persones. Durant els darrers mesos hem explicat, per exemple, com serà el nou ‘Big Data’ sanitari català i hem donat claus per entendre el col·lapse a les urgències dels hospitals. També hem analitzat com la Generalitat està duent a terme l’anomenat procés de desprivatització de la sanitat pública o quins són els escenaris possibles amb l’Hospital General de Catalunya. Per aprofundir més en l’actualitat política hem parlat en llargues entrevistes amb el mateix conseller de Salut, Toni Comín, i amb la comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa.

    Per altra banda, i com no pot ser d’una altra manera, ens hem fet ressò de les lluites ciutadanes i professionals que reivindiquen una sanitat pública de qualitat i universal. Hem parlat de les demandes dels treballadors de l’Atenció Primària (Amb el cas de Can Vidalet com exemple), de les demandes de llargues esperes per ser operat o visitar l’especialista, de les signatures perquè es tanqui Barnaclínic, de la temporalitat dels contractes de les infermeres i els metges o de la situació de les urgències a l’Hospital Vall d’Hebron o a Sabadell, entre altres. A més a més, hem seguit de prop la lluita de plataformes que denuncien casos d’exclusió sanitària o facturació il·legal, com el de la Sabrina Piras, que va passar mesos sense saber que tenia càncer per culpa de l’exclusió sanitària.

    Per últim, i d’això n’estem molt orgulloses, durant aquest any de vida hem comptat regularment amb col·laboradors i col·laboradores -cada vegada més- per a la secció d’Opinió que han donat el seu punt de vista expert, aportant així valor afegit als temes d’actualitat que hem anat tractant i generant debat al voltant. Si bé és cert que desitgem incorporar més veus femenines, confiem que en un futur ho aconseguirem.

    Un any en xifres

    Durant els últims dotze mesos, hem registrat 209.604 sessions i 283.809 pàgines vistes i hem superat els 150.000 usuaris. De mitjana, per tant amb pics pronunciats que coincideixen amb determinats articles, cada mes hi ha prop de 15.000 usuaris que visiten almenys una vegada el nostre web. En xarxes socials – d’on provenen la majoria dels usuaris- hem acumulat durant el primer any de vida gairebé 1.800 seguidors a Twitter i gairebé 3.000 seguidors a Facebook. Al butlletí que enviem cada setmana ja s’hi han subscrit més de 800 persones, associacions i entitats diverses.

    Tot i que les xifres són modestes, podem estar molt satisfetes del que hem aconseguit en un any i necessitem del vostre suport per continuar fent-nos un lloc i ser definitivament un mitjà referent per informar-se, com ja ho som per actors clau del sector.

    Com ens pots ajudar?

    • Fes possible un periodisme independent: El Diari de la Sanitat, com la resta de projectes de la Fundació Periodisme Plural, és possible gràcies a la publicitat però sobretot també gràcies als mecenes. Tu decideixes quin grau d’implicació vols tenir, qualsevol ajuda és benvinguda.

    • Dóna’ns més visibilitat: Si ens vols ajudar tens moltes maneres de fer-ho. Pots començar per seguir-nos al Twitter i al Facebook i fer difusió compartint els nostres articles i ajudant-nos a maximitzar la visibilitat.

    • Sigues part de la comunitat: Apunta’t al butlletí i cada divendres t’enviarem les informacions més destacades que hem publicat en els darrers dies. Així ens ajudes a fer créixer la comunitat.

    • Comparteix informació: Per a nosaltres és important la relació amb el consell assessor i les opinions de professionals, usuaris i experts. Si tens una proposta de reportatge, entrevista o opinió ens la pots fer arribar a redaccio@diarisanitat.cat

  • Un refugiat sirià amb càncer terminal demana permís per anar a Suècia i no morir lluny de la família

    La guerra no dóna treva a ningú, tampoc als malalts. Però l’exili no és menys ingrat. Ismail, un home sirià de 47, va viatjar des de la devastada Alep al costat de la seva dona, la seva cunyada i les seves tres filles petites a la recerca de refugi rumb a Europa. Com tantes altres famílies, es van veure obligats a creuar l’Egeu seguint l’estela de les màfies, arriscant la vida un cop més. Però aquest pare de família també havia -i ha- d’arrossegar amb ell l’ombra del càncer. El seu cos està condemnat a apagar per una metàstasi que afecta ja a diversos òrgans.

    Així ho constata l’informe mèdic de l’hospital grec de Attikon, on està sent tractat, a 20 quilòmetres del camp de refugiats de Skaramagas, on encara romanen les seves filles i cunyada, a les que últimament només pot veure quan alguns voluntaris les acosten en els seus cotxes particulars fins al centre mèdic.

    Ismail desitja sortir aviat de l’hospital per poder retrobar-se amb el seu fill gran, Zakarías, refugiat a Suècia, i descansar allà per sempre. Amb els seus. Abans de morir vol veure unit i en un lloc segur el que la guerra va esquinçar: la seva família. Però el tancament de fronteres a Europa li ho impedeix. Almenys, fins ara.

    Per això, reserva els seus últimes glopades d’aire per lluitar per això. Ho fa sabent que no està sol. Diversos voluntaris i activistes, han posat en marxa una campanya en la qual sol·liciten a l’ambaixada sueca d’Atenes que «obri les seves portes».

    Segons informa eldiario.es Raquel Perianes, una jove espanyola que està donant suport a la família, l’ambaixada sueca ha comunicat que «no va a fer res i han suggerit que acudim a l’agència de migració que està a Estocolm». Perianes lamenta que «l’alternativa que els ofereixen és que el fill viatgi a Grècia, però sense cap garantia que pugui tornar a Suècia».

    El temps juga en contra, per això els que fan costat a Ismail, no descarten opcions i reclamen qualsevol ajuda per aconseguir així, una pressió social que trenqui l’immobilisme administratiu i ofereixi una solució a la petició d’aquesta família siriana.

    A Espanya també està previst llançar un pla d’enviament massiu de correus electrònics a eurodiputats que formen part de la Comissió de Drets del Parlament Europeu, entre els quals figuren Miguel Urban (Podemos), Javier Couso (Esquerra Unida), Elena Valenciano (PSOE) , Nikos Androulakis (Grup Socialista) o Lars Adaktusson (Demòcrata Cristià). A tots ells se’ls sol·licita que «gestionin els tràmits» perquè Isamil «malalt de càncer terminal, viatgi fins a Suècia amb les seves tres filles, la seva dona i la seva cunyada, per veure per última vegada al seu fill refugiat en aquest país i reagrupar la família».

    Els esforços no cessen, però els ànims de Maysun, la seva dona, trontollen. «Està molt malament, està desesperada. I ell no sé com aguanta, no sé com està tan fort», comenta Perianes, que està en contacte diari amb la parella.

    Des que, al començament de març, es tanqués definitivament la ruta dels Balcans i, aquest mateix mes, entrés en vigor l’acord entre la UE i Turquia, milers de persones es van quedar atrapades a Grècia sense poder continuar el seu camí, també aquelles especialment vulnerables, com malalts de gravetat.

    El cas del Sami

    Paradoxalment, una de les primeres víctimes d’aquest terrible segell de fronteres en l’abanderada terra dels drets humans, ja havia aconseguit Alemanya. Es tracta del Rami, un nen sirià de set anys malalt de càncer limfàtic, que va escapar de la guerra juntament amb la seva família, que va haver de suspendre durant mesos el seu tractament i que només va poder reprendre’l a Alemanya, després de creuar el Mediterrani i mitja Europa a peu amb el seu pare, Abu Rami.

    Un cop a terra germànic, els metges van avisar a Abu Rami, del delicat estat psicològic del menor per sentir-se lluny de la seva mare i van advertir que els seus germans eren els millors candidats com a donants de medul·la òssia compatible, imprescindible per al trasplantament que necessitava. Per això, Abu Rami va tractar d’aconseguir la residència per acollir-se al programa de reunificació familiar i trobar-se amb la resta dels seus fills i la seva dona. Una burocràcia lenta, que la família no es podia permetre ja que la salut del petit demanava urgència. Per això, es van veure obligats a seguir el perillós viacrucis de l’exili, seguint les petjades que, pare i fill, van deixar mesos abans.

    Però l’esperança de vida que esperaven els germans, es va truncar a Idomeni quan Macedònia va tancar el pas fronterer amb el país hel·lè, deixant atrapats als possibles donants de medul·la per al trasplantament que havia de executar-se en qüestió de setmanes. Davant aquest carreró sense sortida, Neda Kadri, una voluntària siro-americana que va conèixer a la família a Lesbos, va posar en marxa, juntament amb altres companys, una campanya de denúncia a les xarxes i a l’esfera pública que va fer efecte. Finalment, Berlín i Atenes van accelerar els tràmits i van permetre la reagrupació de la família a Alemanya. Però el que és més important, es va poder realitzar amb èxit el trasplantament, i Rami va tornar a sentir la calor de la seva mare, aquell que tant enyorava.

  • La regulació i la salut pública: a propòsit del tabac

    Al febrer de 2014 les institucions europees van aprovar per consens la directiva sobre productes de tabac, que actualitzava l’anterior aprovada una dotzena d’anys abans. El procés d’adopció va ser llarg i tortuós, amb una resistència ferotge per part de la indústria tabaquera. S’ha documentat que aquesta va invertir grans sumes i esforços, amb fins a 160 lobbistes actius, i va usar ardits diversos per frenar-la i descafeinar-la (la relació amb la indústria li va costar el lloc a un comissari Europeu). A pocs dies d’expirar el termini límit per a la seva transposició a la legislació dels estats membres, a Espanya encara no s’ha fet. Això posa en qüestió la prioritat que concedeix el govern d’Espanya a les polítiques de salut pública.

    El tabac té un cost altíssim en morts, malalties i patiment evitables. Els progressos realitzats en la disminució del tabaquisme en diversos països són fruit d’un conjunt de canvis que desnormalizen el seu ús i canvien la percepció social del fumar. La progressiva adopció de regulacions ha ocupat un espai destacat en aquest procés. Aquesta directiva 2014/40, recentment ratificada pel Tribunal Europeu de Justícia que ha desestimat les reclamacions de la indústria, aporta alguns elements positius a la regulació del tabac. Entre els aspectes més destacats, limita la capacitat de la indústria per al màrqueting, a l’ampliar l’espai que han d’ocupar les advertències sanitàries del 50 al 65% de la superfície dels paquets. D’altra banda sentència l’ús d’additius saboritzants que puguin ser atractius per a algunes categories de població, entre ells el mentol (que a més potencia l’absorció de la nicotina), i l’ús de termes de màrqueting equívocs com ‘suau’, ‘natural’ etc. per descriure el producte. Finalment, introdueix un incipient regulació dels cigarrets electrònics, que limita la seva publicitat.

    Al nostre país, la normativa actual procedeix de la directiva europea de 2002, que va suposar un pas endavant important. Va modificar el tipus i mida de les advertències sanitàries, abans gairebé invisibles (convé recordar que fins llavors, la informació al consumidor d’un producte tan perillós com un paquet de cigarrets era gairebé nul·la i poc visible, en contrast amb la detallada informació inclosa a la etiqueta d’una llauna de tomàquet fregit). Alguns països han ampliat de motu propio la regulació dels paquets, fins a arribar a l’empaquetat neutre o genèric sense logos ni marques més enllà de la marca estricta i les advertències sanitàries: aquesta iniciativa que ja porta uns anys vigent a Austràlia s’ha adoptat recentment a Irlanda o a França i es discuteix en altres països de la Unió Europea -encara que no a Espanya. Sí que es va adoptar al nostre país el 2014 una regulació mínima dels cigarrets electrònics que va impedir almenys que se seguissin anunciant invocant una seguretat i beneficis que no havien demostrat. La nova directiva pendent de transposició reforça aquesta regulació en prohibir la seva publicitat i promoció de forma general i de manera anàloga als productes del tabac. Això faria impossible la presència d’anuncis a la televisió que vinculen el seu ús amb valors juvenils i que se superposen a imatges de fumadors, com els que s’han emès recentment.

    Els professionals més vinculats al moviment de prevenció vam tenir accés el passat estiu a un esborrany de Reial Decret de transposició de la directiva redactat en termes de mínims, sense plantejar passos que vagin més enllà en defensa de la salut pública. La seva aprovació per un govern en funcions que ha de complir les seves obligacions amb les institucions europees seria comprensible. Però la veritat és que aquest esborrany no s’ha concretat encara en el Butlletí Oficial de l’Estat, i sembla que es va a produir un incompliment en els terminis de transposició de la directiva. Males perspectives a les portes del Dia Mundial del Tabaquisme d’aquest any. Mentrestant, altres països avancen amb l’adopció de l’empaquetat neutre, un tractament fiscal més exigent, o regulacions més protectores del consum de tabac en espais tancats amb nens, en alguns espais oberts, o sobre els cigarrets electrònics. Fins i tot aquí alguna comunitat autònoma està aprovant normativa pròpia en aquesta direcció, com mostra la nova legislació adoptada al País Basc.

    En fi, que sembla que també en aquest camp s’acumulen les tasques per a un proper govern.

  • Dolors invisibles, malalties silenciades

    El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Síndrome de Sensibilitat Química Múltiple, tres malalties diferents però que presenten alguns punts en comú. Un de molt important és la incomprensió i falta d’atenció adequada que encara pateixen els afectats en els àmbits sanitari, laboral o social. Aquest fet incrementa de manera considerable el patiment derivat directament de la pròpia simptomatologia; parlem, per tant, d’una doble condemna, ja que, a banda del notable impacte negatiu que la malaltia incorpora al dia a dia i a les expectatives de futur, els pacients han de suportar en la majoria de casos un autèntic calvari per veure reconeguts els seus drets com a malalts crònics.

    No es tracta de malalties en cap cas minoritàries o desconegudes. En les darreres dècades s’ha publicat suficient literatura mèdica com perquè davant de cada nou cas es pugui realitzar un diagnòstic ràpid, que posi a l’abast del pacient tots els recursos disponibles per al seu tractament. Com que, lamentablement, la realitat no és sempre aquesta, avui volem fer una crida d’atenció i reclamar més investigació, millor assistència i, sobretot, una major visibilitat. En aquest article ens centrarem concretament en el cas de la fibromiàlgia, però fem extensiu a les altres dues síndromes el nostre reclam per eradicar la situació de vulnerabilitat que viuen els afectats.

    Segons l’Associació de Divulgació de la Fibromiàlgia, es calcula que aquesta malaltia afecta aproximadament entre un 2% i un 6% dels pacients que consulten el metge de família i entre un 10% i un 20% dels que ho fan amb el reumatòleg. Des de l’any 1992, la fibromiàlgia està reconeguda com a malaltia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Incomprensiblement, és possible trobar a dia d’avui professionals de la salut (metges, psicòlegs, fisioterapeutes…) que qüestionen la seva existència. Això ja és un clar indici de què alguna cosa s’està fent malament.

    La fibromiàlgia es caracteritza per l’existència de molts símptomes junts al mateix temps. El símptoma cardinal és el dolor generalitzat de l’aparell locomotor, és a dir, músculs, lligaments i articulacions, que ve acompanyat de cansament important, alteracions del son, pèrdua de concentració i memòria, ansietat, tristesa, migranyes o alteracions digestives, entre d’altres (s’ha arribat a identificar un centenar de símptomes).

    Tot i estar qualificada de malaltia reumatològica, el seu origen sembla estar relacionat amb un mal funcionament del Sistema de Sensibilització Central. Els darrers estudis apunten a una alteració en els neurotransmissors, és a dir, les substàncies que permeten la comunicació entre les cèl·lules nervioses. No es coneixen les causes específiques que causen la fibromiàlgia i actualment no s’ha descobert encara una cura per a la malaltia. Els especialistes recomanen un tractament adaptat a cada pacient, que sigui el resultat de combinar tres elements fonamentals: fàrmacs, teràpia psicològica i exercici físic.

    Quines són les principals demandes dels afectats de fibromiàlgia?

    En l’àmbit sanitari:

    – Calen més recursos especialitzats als centres d’atenció primària i als hospitals. S’haurien de promoure unitats multidisciplinàries on els malalts poguessin rebre un tractament complet i personalitzat.

    – En aquest sentit, els metges de família desenvolupen una tasca clau, tant pel que fa al diagnòstic com al seguiment dels malalts. En tractar-se d’una malaltia complexa des del punt de vista simptomatològic, és necessari que aquests professionals puguin rebre una bona formació i es beneficiïn de la coordinació amb la resta d’especialistes (neuròlegs, reumatòlegs, psiquiatres, nutricionistes…).

    – S’ha de reforçar la captació de fons i els recursos humans destinats a promoure la investigació mèdica.

    En l’àmbit administratiu i laboral:

    Segons un informe europeu de 2012, entre les malalties que cursen amb dolor crònic, la fibromiàlgia és la que s’associa amb una major taxa de desocupació, majors reclamacions de subsidis per incapacitat i major nombre de dies d’absentisme laboral al cap de l’any. Es tracta, per tant, d’una malaltia que ocasiona elevats costos a la seguretat social.

    L’impacte de la malaltia en la vida laboral del malalt varia en cada cas i és molt important ser capaços d’establir uns mecanismes eficaços per flexibilitzar al màxim la resposta que es dóna des de l’administració o l’empresa:

    – En els casos en què el malalt pot treballar, tot i algunes limitacions, s’han de posar en marxa les adaptacions pertinents que en permetin la integració (jornades reduïdes, horaris flexibles, teletreball, ergonomia al lloc de treball…). Opcions n’hi ha; la majoria de vegades només falten ganes i bona voluntat.

    – Si el malalt no pot treballar (de manera temporal o definitiva), aleshores cal engegar les vies pertinents per evitar un viacrucis legal. Ja existeixen sentències judicials en aquesta direcció, però són encara una excepció.

    En l’àmbit familiar i social:

    – És bàsic promoure el coneixement de la malaltia entre la societat. Una major conscienciació donarà lloc a ciutadans més sensibilitzats davant d’un cas de fibromiàlgia, ja sigui un familiar, un company de treball, etc.

    – Finalment, s’ha de continuar treballant per assolir una millor comunicació i interrelació entre tots els agents implicats (associacions de malalts, institucions mèdiques, organitzacions de l’àmbit de la salut, mitjans de comunicació…).

    No més pals a les rodes. Prou frustració per la falta de suport i orientació. Entre totes les parts implicades, podem aconseguir que, malgrat que els seus dolors continuïn sent invisibles, el patiment d’aquests malalts deixi d’estar silenciat. Fem-ho possible!