Just Deploy It!

Etiqueta: envelliment

  • Envelliment i sida: èxit i repte per a la ciència

    Poder parlar de la vellesa de persones infectades amb el VIH és una victòria de la ciència. Un èxit que comporta, però, nous reptes per als investigadors. La millora de la qualitat de vida dels pacients amb el virus, amb tractaments cada cop més eficaços que es toleren molt bé, ha de començar, però, a preveure, sortejar i contenir les comorbiditats i deteriorament propis de l’envelliment de la persona. El control clínic d’aquestes possibles complicacions de l’edat que fan més vulnerables els malalts de SIDA és un dels objectius d’investigació.

    “Una part de l’assistència i recerca clínica és millorar el control de tot allò que, amb l’envelliment, es complica, com els sistemes cardiovascular, renal, ossi, la fragilitat pròpia de l’edat i el deteriorament cognitiu”, explica el doctor Arkaitz Imaz, membre del grup de VIH del servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    “El diagnòstic precoç de les neoplàsies (multiplicació o desenvolupament anormal de les cèl·lules al teixit orgànic) i el clivatge del càncer anal associat al papil·loma, així com el tractament de les lesions precursores del càncer a nivell anal”, segons el Dr. Imaz, també formen part de la recerca i l’assistència clínica a persones amb VIH que té molt present la vulnerabilitat que els afegeix la senectut. “Ara tenim tractaments molt bons, però també, en paral·lel, línies de recerca per aconseguir la menor toxicitat possible dels fàrmacs i per reduir al màxim”, afegeix. Els tractaments injectables de llarga durada –amb efecte durant dos mesos-, que ja són en camí d’aplicar-se, són un exemple de com la investigació va consolidant una millor vida per als supervivents amb el VIH.

    Congrés mundial de SIDA

    Com envellir bé convivint amb el virus ha estat un dels temes exposats en la Conferència Mundial AIDS 2022, que va tenir lloc del 29 de juliol al 2 d’agost, a la ciutat de Montreal. Allà, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS van presentar un cas excepcional de curació funcional de la SIDA. S’ha produït a Barcelona, on una pacient que va ser diagnosticada en l’estadi d’infecció aguda pel VIH, ha aconseguit el control del virus de manera innata. Ha estat “gràcies a l’activitat de dos tipus de cèl·lules, les natural killer, que formen part del sistema immune innat i constitueixen la primera línia de defensa enfront diferents patògens, i també per acció dels limfòcits anomenats T CD8+”, tal com expliquen els investigadors del Clínic.

    La pacient va anar al metge dins dels primers 60 dies després d’haver-se infectat, i va entrar en un assaig clínic amb tractament antiretroviral durant 9 mesos i diverses intervencions amb un immunosupressor. 15 anys després, el seu cos mostra un control absolut de la replicació del VIH, amb càrrega viral indetectable i sense haver pres cap més medicació contra el virus, tret del tractament inicial. “El virus no s’ha eradicat, el té a dintre, però el manté adormit gràcies al seu propi sistema immunitari”, precisa el doctor Josep Maria Miró, consultor sènior de malalties infeccioses de l’Hospital Clínic, catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona, i investigador de l’IDIBAPS (investigació biomèdica) i del Ciberinfec (recerca de malalties infeccioses).

    “La gran novetat del treball és que hem caracteritzat les cèl·lules que aconsegueixen el control del virus”, assenyala Núria Climent, investigadora del grup Sida i infecció per VIH de l’IDIBAPS, encapçalat per Josep Mallolas. “Ha estat com trobar dues agulles en un paller. Ara necessitem fons per continuar fent la recerca per mirar de trobar aquestes cèl·lules en altres persones, tractades o no amb immunomoduladors, i també com les podríem generar i mantenir”, puntualitza el Dr. Miró.

    El cas únic de Barcelona obre també la porta a l’estudi de l’evolució dels pacients amb VIH a mesura que envelleixen. La pacient les cèl·lules de la qual han aconseguit mantenir a ratlla el virus de la SIDA, “ja era adulta gran quan es va contagiar, i ara té 15 anys més. Això significa una gran font d’informació sobre la senescència del sistema immune. Podem estudiar si falla la immunodeficiència, amb l’envelliment i, en els casos en què es pugui generar un càncer, persisteixen o com es comporten les cèl·lules que fan front al virus”, explica Josep Maria Miró. El que ja saben és que el reservori d’infecció es va fent més petit amb el pas dels anys i sembla més probable que el patogen vagi perdent el control. En el cas de la pacient de Barcelona, segons el Dr. Miró, “el reservori viral ha anat minvant”.

    Accés mundial a la profilaxi

    La Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (SIDA) és la forma més greu de la infecció provocada pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Amb els tractaments actuals s’ha aconseguit cronificar la malaltia i millorar la qualitat de vida de les persones infectades. Gràcies als antiretrovirals es redueix la càrrega viral a la sang i s’evita la secreció genital, i això ha fet que la taxa de mortalitat deguda al contagi del virus s’hagi reduït molt.

    Es calcula que dels prop de 40 milions de persones infectades al món, més del 30 (95%) prenen antiretrovirals. Segons dades de Metges sense Fronteres, l’any 2021 es varen infectar al món amb el VIH al voltant d’un milió i mig de persones. Els objectius mundials acordats per l’Assemblea Mundial de la Salut, aquest any 2022, pretenen reduir les noves infeccions, per sota de les 370.000 i a menys de 335.000 al 2030. Per assolir aquests objectius, MSF considera “essencial ampliar l’accés als medicaments de prevenció del VIH coneguts com a profilaxi prèvia a l’exposició (PrEP)”.

    Precisament en la conferència mundial sobre SIDA d’aquests dies a Montreal, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’empresa farmacèutica britànica ViiV Heathcare han anunciat un acord per permetre la producció i el subministrament a 90 països d’una profilaxi que s’administra en forma d’injecció cada dos mesos (CAB-LA), considerada la forma més eficaç de prevenció per a les persones amb alt risc d’infecció per VIH. Metges sense Fronteres ha demanat a la farmacèutica que redueixi el preu del fàrmac i en faciliti l’accés, ja que l’empresa n’ha limitat la producció i subministrament a un màxim de tres empreses de genèrics a tot el món. Per a evitar la transmissió del virus, MSF ha fet una crida als governs dels països de rendes baixes i mitjanes perquè incloguin urgentment el medicament en les directrius nacionals sobre VIH i n’accelerin la implantació.

    A Catalunya, l’any passat es va publicar el primer estudi de cost-benefici de l’administració de la PrEP, que demostra que el sistema públic arribaria a estalviar 93 milions d’euros en 40 anys. El cost anual del tractament pel VIH és de 8.500 € aproximadament, mentre que el de la PrEP és de 1.433 €. Un total de 2.400 persones reben aquest tractament antiretroviral preventiu contra la infecció pel VIH a Catalunya, des que l’any 2019 el Sistema Nacional de Salut va decidir finançar-ne l’ús. L’estudi de l’estalvi potencial va estar liderat per la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses, en col·laboració amb l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya–, l’Hospital Germans Trias i Pujol, el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el projecte dels NOMS-Hispanosida de BCN Checkpoint.

    Pioners en recerca en VIH

    L’Hospital Clínic de Barcelona compta, des de l’any 1997, amb un biobanc amb mostres de pacients amb infecció aguda del VIH. El seu laboratori de recerca és pioner a Catalunya, i el seu cap, Josep Maria Gatell, és un referent a nivell mundial. Gatell va iniciar la seva tasca investigadora en el camp de les malalties infeccioses el 1982, quan es va crear el Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, del que actualment és cap i on ha desenvolupat la seva carrera mèdica i científica. El Dr. Gatell és director de la línia d’infeccions i SIDA de l’IDIBAPS, centre d’investigació biomèdica del qual forma part l’Hospital Clínic, i Catedràtic de la Universitat de Barcelona. Compta amb un grup multidisciplinari d’investigadors format per més de 40 persones.

    El doctor Josep Maria Gatell va presidir la XIV Conferència Internacional de la SIDA a Barcelona (juliol 2002) i la Conferència Europea de la SIDA que va tenir lloc a Dublín el 2005. És coordinador de la Xarxa d’Investigació de la SIDA (RIS) finançada per l’Institut de Salut Carlos III i codirector del consorci publicoprivat HIVACAT per al desenvolupament de vacunes contra aquesta malaltia.

    Els vasos comunicants de la investigació medico-científica fan possible que les troballes en certes malalties, i l’experiència en l’aplicació dels tractaments aportin informació beneficiosa per als avenços en altres patologies. Un exemple el trobem actualment a l’Hospital de Bellvitge, on estudien en assaig clínic l’eficàcia d’Efavirenz, un antiretroviral contra el VIH per al tractament de Niemann Pick tipus C, una malaltia minoritària d’origen genètic sense cura. El descobriment dels bons resultats del fàrmac en ratolins obre l’esperança que l’Efavirenz pugui pal·liar el deteriorament cognitiu i problemes d’aprenentatge i comportament. És un assaig finançat per la Fundació Niemann Pick Espanya, amb seu a Lleida, i ja hi ha interès a replicar el disseny de la metodologia de l’estudi en l’àmbit internacional.

  • Dolors Comas: «Val la pena que els anys que ens queden fem el que vulguem, no el que ens imposin»

    Dolors Comas d’Argemir, catedràtica d’Antropologia Social de la Universitat Rovira i Virgili, és la directora de l’informe d’aquesta universitat «La cura importa. Impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19», en el qual han participat deu centres universitaris espanyols i que es presenta aquest desembre. La pandèmia ha afectat especialment la gent gran, els vells, i ha posat de manifest les mancances de l’atenció a les persones dependents. Dolors Comas d’Argemir ha investigat a fons com tracta la nostra societat els vells. Parla de «sobreenvelliment».

    A què es refereix quan parla de «sobreenvelliment»? Tractem els vells com si estiguessin pitjor del que correspon a l’evolució normal d’una persona que acumula molts anys de vida?

    No, això és l’edadisme. Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella. En la proporció de persones grans i persones que neixen, si mirem l’esperança de vida i quants fills fem, veiem que Espanya és un país molt envellit, com ho és Japó, Corea, Alemanya i, en general, els països europeus. Cada vegada vivim més anys i, al mateix temps, no fem fills o en fem molt pocs, amb la qual cosa la proporció de gent gran és molt elevada. Parlem de ‘sobreenvelliment’ també perquè la proporció de gent major de 80 anys és molt gran. S’ha tendit a incrementar. La Covid ha segat moltes vides i ha afectat, però tenim població centenària. L’esperança de vida ha baixat un punt per la Covid, però abans era de 86 anys per les dones i 81,5 pels homes. Essent un promig vol dir que hi ha gent de 90, 95, 100 anys, molt fàcilment. Que visquem tants anys és positiu. Vol dir que les condicions de vida, la sanitat, ho afavoreixen, però també s’allarga un període de deteriorament que a cada persona li arriba en un moment diferent. Aleshores, és més probable que persones de més de 80 anys arribin a situacions que generen dependència d’altres persones per poder viure. ‘Sobreenvelliment’ és això: que tenim una població molt envellida. Tinc un amic mexicà que té uns 75 anys que quan ve aquí diu que està content perquè molta gent és com ell mentre que a Mèxic hi ha molta més gent jove.

    «Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella» | Pol Rius

    Parlar de velles i vells ¿és despectiu?

    Una mica. A vegades ho reivindico. Anna Freixas ha fet un llibre, que ha titulat «Jo, vella», on recorda que tots arribem a una edat i que ser vell vol dir simplement que vivim més anys. Estem en una societat que no valora les persones grans. No només no les valora sinó que, fins i tot, hi ha formes d’exclusió d’elles. Em fa molta ràbia la infantilització que es fa de les persones molt grans, quan se les tracta en algunes residències com si fossin criatures. Això és com si quan et fas gran no puguis decidir per tu mateix. L’edadisme és qualsevol forma de discriminació per edat. Hi pot haver discriminació de gent jove, però quan s’aplica a la gent gran és, en el tipus de societat en què estem, pensar en persones que no són productives, que generen càrrega sanitària, social, i que no ens agrada veure la decrepitud dels cossos. Trenca amb els estàndards d’una societat organitzada entorn persones sanes que poden fer una vida aparentment autònoma –tot i que mai ningú és autònom del tot, sempre depenem d’altres persones- i que rebutja allò que no se les hi sembla: la gent gran, les persones amb discapacitat… Una de les característiques de l’edadisme és que no el veiem, està molt implícit. A diferència del sexisme, del racisme, que tenen moviments que consideren que no és correcte, l’edadisme no el pensem i, simplement, veiem les persones grans amb paternalisme, les infantilitzem, els diem avis, quan poden ser avis o no.

    Estem en una societat que no només no valora les persones grans sinó que té formes d’exclusió

    Dir-los avis és fer una mica de trampa

    És una fórmula molt tramposa perquè és carinyosa i a la vegada és infantilitzadora. Amb la pandèmia s’ha vist molt. A les persones grans se’ls han posat moltes més restriccions i més por. Els fills s’han atrevit molt més a voler protegir els pares. I a les residències totes aquestes mesures de no deixar-los sortir, de no deixar entrar les famílies, atempten contra els drets de les persones. S’han fet com a mesures proteccionistes, però al mateix temps marginen. Quan has de protegir algú és que és feble, té vulnerabilitat, no és com tu. No dic que no hi hagi certa vulnerabilitat física en les persones més grans. Hi és. Però hi ha aquest rebuig de la societat que no li agrada veure aquesta etapa com una etapa viva, malgrat que cada vegada es parla més de ‘la segona edat adulta’. Als 65 anys ens jubilen i ens diuen que no hem de treballar més, però això no vol dir que deixis de ser una persona activa, que facis coses. Tenim moltes persones grans a la nostra societat que estan amb un activisme fortíssim. També n’hi ha que no fan res, però mentre tinguis salut, no passa res.

    La pandèmia s’ha acarnissat especialment amb els vells i sobretot a les residències. Ha demostrat que teníem organitzada molt malament l’atenció que se’ls donava en aquests centres?

    El fet que incidís molt el virus a les residències és perquè hi viuen moltes persones juntes, en uns espais relativament reduïts, es comparteixen habitacions, entren i surten famílies i gent… Era inevitable. El virus va entrar, a residències grans i petites, públiques i privades. Han passat dues coses. Això ha posat més en relleu els dèficits i les carències de les residències. El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument. Per altra banda, les residències són llars, no hospitals. No tenien els mitjans per salvar vides i així i tot se’n van salvar.

    «El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument» | Pol Rius

    N’hem après? Són més segures ara les residències davant una hipotètica nova pandèmia?

    Des del punt de vista de la seguretat han millorat, tenint en compte que la major part de la gent de dins i fora de les residències està vacunada. Hi ha consens polític que s’ha de canviar el model. S’han de semblar més a les llars i menys als hospitals. S’està mirant cap als models residencials d’Alemanya o Dinamarca, que tenen més tradició en això, que el que fan és organitzar les residències en petits grups de convivència, amb espais compartits, amb una atenció més personalitzada.

    Que s’afanyin, no?

    Després de tot el que ha passat, potser haurien de córrer més. Si no es prioritza ara no se’n sortiran. Tenim necessitat de millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència. No pot ser que tot corri a càrrec de l’esfera privada, individual i, sobretot, de les dones que en aquest àmbit són les que assumeixen més responsabilitat i més feina.

    Cal millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència

    A l’estudi que estan fent sobre l’impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19, quines són les conclusions principals a les quals han arribat?

    Si mirem el que passa a les llars el que veiem és que bàsicament són les dones les que cuiden. Cada vegada hi ha més homes. M’estic referint a cuidar persones grans o amb discapacitat; no a la canalla. Això no ho hem tractat i, a més, hi ha actituds diferents. Cuidar les criatures té més glamour. Hi ha més homes que ho fan. Però també hi ha més homes que, com que vivim tants anys, si és l’esposa la que emmalalteix assumeixen cuidar la parella, especialment si estan jubilats. N’hi ha més del que sembla. El que passa és que estan molt amagats. Abans, les filles acudien de seguida i ara, no és que se’n despreocupin del tot, però estan més ocupades. A nivell conjugal se solen cuidar recíprocament. Qui cuida cobrant un salari? El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones. Igual al servei d’atenció domiciliària. I si parlem de les treballadores de la llar que cuiden, el 98% són dones. Una característica que tenen aquestes ocupacions és que estan molt mal pagades, precaritzades, se’ls dona poc valor, s’exigeix poca formació perquè sembla que, amb això que ets dona, ja saps cuidar i si no hi ha qualificació tampoc hi ha bons salaris.

    «El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones» | Pol Rius

    Estem parlant de treballadores pobres

    En tots els àmbits. Les que són treballadores de la llar tenen menys drets. No estan al règim general. No tenen dret a l’atur i, per tant, si es mor la persona que cuiden es queden al carrer. I si són internes, a més, es queden sense allotjament. És dramàtic. Moltes de les treballadores de les residències o en serveis d’atenció domiciliària han de fer altres feines per poder sobreviure, perquè no arriben als mil euros. Estem parlant de sous molt baixos. Hi ha molts contractes a temps parcial, temporals. És un sector molt precaritzat. Per això, amb la pandèmia es va patir molt en aquests tipus de serveis. Moltes treballadores es van contagiar i es va haver de treballar amb unes baixades de plantilla brutals. Aquesta precarietat fa que hi hagi molta rotació. Els treballadors a la que poden, marxen. I si podien marxaven cap a Sanitat, on hi havia molta necessitat també. Moltes residències es van quedar amb més de la meitat de la plantilla de baixa, amb el que això vol dir. Van ser dones les que van estar en primera línia de la pandèmia, no sols en el sector sanitari, on n’hi ha moltes, sinó també en el sector de la cura, on hi ha la part familiar i la part professionalitzada, on es cobra un salari per treballar-hi. Així com al sector sanitari se les aplaudia, al sector de les residències se les culpava de les morts. Hi va haver casos negatius, però es van fer esforços titànics per salvar vides, amb poc personal, menys del normal, i sense instruments sanitaris.

    A vegades, els cuidadors són també familiars, persones, si no velles, d’edat avançada. El problema aquí es duplica
    Tal qual. La major part de familiars que són cuidadores són dones de més de cinquanta anys. Tenen 50, 60 anys i estan cuidant pares grans. A les entrevistes de camp de l’estudi que estem fent parlem amb dones que ens diuen que la jubilació que pensaven que seria un moment de llibertat, de poder fer moltes coses, se l’estan passant cuidant. I hi ha situacions molt tensionants, de dependències severes que necessiten que s’hi estigui a sobre les 24 hores del dia.

    Al sector sanitari s’aplaudia les treballadores; al sector de les residències se les culpava de les morts

    Com es soluciona això?

    La solució és que hi hagués més implicació política per destinar més recursos a serveis per atendre les llars o perquè les residències tinguin millors condicions i la gent hi vulgui anar. L’esforç que es va fer en el seu moment per la sanitat s’hauria de fer ara per tot el que és la cura de persones grans i dependents perquè la Llei de la Dependència va ser molt insuficient. Ja era insuficient en el seu plantejament, però és que, a més a més, va començar la crisi de seguida. Es va començar a aplicar el 2007 i la crisi va venir el 2007-2008 i, aleshores, es van tirar enrere moltes coses. Per tant, mai no s’ha arribat a aplicar bé. Hi hauria d’haver una reforma forta de la Llei de Dependència per cobrir totes aquestes necessitats que, a més, creixen. Insisteixo: vivim molts anys.

    Les pensions de jubilació no són suficients? Són massa baixes?

    Quan cobrem una pensió de jubilació ens queixem que disminueix moltíssim el que cobrem. Hi ha països que estan pitjor, però nosaltres no som tampoc dels millors. França té un sistema de pensions millor que el nostre. Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida, les pensions poden ser molt baixes i molt insuficients. A la vellesa s’acumulen les dificultats. La gent que ha tingut molts diners i moltes facilitats a la vida pot tenir una vellesa millor perquè els diners no ho arreglen tot però sí moltes coses. No s’envelleix igual si tens diners que si no els tens. A Barcelona, tenim l’exemple dels 11 anys de diferència d’esperança de vida entre Pedralbes i barris com el del Bon Pastor. La renda per càpita és molt diferent i l’envelliment també. S’envelleix pitjor si s’ha tingut menys salut, si s’han tingut condicions de vida més difícils, treballs molt penosos… Això es nota molt.

    «Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida» | Pol Rius

    És molt diferent envellir a Barcelona, Madrid, Sevilla o a un poblet de l’Espanya o la Catalunya buidada?

    El problema que hi ha a l’Espanya o la Catalunya buidada és sobretot que la gent jove ha marxat i la gent gran pot arribar a situacions de gran solitud, que també es dona a les ciutats. A les zones rurals falten serveis o, si no falten, estan lluny i si ja no pots conduir és un problema greu.

    I canvia molt envellir al nostre país o fer-ho en altres països europeus?

    Alemanya i Dinamarca, sobretot, són referents perquè ja fa més temps que han creat aquest tipus de residències que són petites o són mini-residències dins de residències grans que són com grups de convivència que s’assemblen més a les llars; pots portar-hi, a més de les teves pertinences, els teus mobles, les coses que, d’alguna manera, fan que s’assemblin més al lloc on has viscut sempre. Hi ha sales d’estar que poden ser comunitàries, cuines,… i la gent que no ha perdut una certa autonomia per fer coses, les pot fer. No és allò que només estàs en una habitació i d’allí vas a la sala de teràpia, de la sala de teràpia al jardí i del jardí al menjador, que són unes rutines que donen poc sentit a la vida. Val la pena viure els anys que ens puguin quedar d’una manera digna i amb sentit. Que allò que fem sigui allò que volem fer, no allò que ens imposin.

    Allò que s’ha d’escoltar la veu de l’experiència dels més grans ¿es fa o ha quedat superat en una societat tan tecnologitzada com la nostra?

    Això ha quedat escombrat totalment. Tot va tan de pressa que el tema de l’experiència es valora poc. Aniria molt bé que hi hagués més interacció entre generacions, ni que fos per transmetre elements d’experiència i de memòria històrica. I això s’està estimulant molt poc. Hi ha països que ho estan estimulant, però sembla que, fins i tot, s’han invertit els rols i les criatures ensenyen a les persones grans a fer ús de les noves tecnologies o les substitueixen per fer segons quines accions. Amb la pandèmia molta gent s’ha espavilat. No hi entrava, però ho ha fet. Molta gent que no sabia que era un whatsapp o un Zoom hi ha entrat perquè ho ha necessitat. El que passa és que quan tens unes rutines et fa mandra incorporar-ne de noves, però quan la situació et força, n’aprens, clar que sí.

    Les noves tecnologies, el progrés de la ciència ¿està fent o farà més agradable aquesta etapa de la vida?

    S’hi confia molt. S’hi confia perquè és una manera d’evitar solituds no desitjades i que si passa alguna cosa es pugui saber. Al Japó han anat més enllà i estan fent robots per cuidar. Trobo, però, que els robots no poden substituir les persones. Això sí, no s’enfaden amb tu. Encara que potser els perfeccionen tant que ho acabin fent.

    Quan s’ha de jubilar una persona?

    És una cosa polèmica. Treballem molts anys i com que vivim més anys tampoc no estaria malament retardar una mica l’edat de jubilació. Però al mateix temps si veig els països on no hi ha edat de jubilació, com Xile, per exemple, que és ultraliberal, et trobes amb gent molt gran que, com els sistemes de pensions són privats, estan fent treballs a vegades molt penosos. Després d’estar molts anys, els millors anys de la vida, treballant, ja s’ha acumulat prou per poder tenir una jubilació, que no vol dir no fer res, vol dir fer altres coses sense les mateixes obligacions. Sempre que es parla de retardar les jubilacions, els sindicats es queixen perquè, com és lògic, defensen drets laborals. Estaria bé jubilar-se quan una persona vol.

    «Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres» | Pol Rius

    Hi ha gent que la jubilació la fa envellir de cop, ho porten molt malament

    Els homes, sobretot. Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres. Com que ens han inculcat que el treball és el que genera la nostra identitat, que estem en aquesta societat aportant per la nostra supervivència i per la de la societat, sembla que quan et jubiles aquesta identitat que s’ha construït deixa de ser-hi. És com dir: «ja no sóc el que era». És veritat. Ja no ets el que eres, però potser val la pena que ho positivitzem. Els homes és veritat que ho porten pitjor perquè aquesta predominança del treball sobre altres esferes de la vida la tenen més present que les dones, que cuiden, que tenen moltes tasques simultànies per fer. Està estudiat. És així.

    En el cas de les persones grans hi ha força mobilització per les pensions però pels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha

    Què s’ha de fer perquè la preocupació per les necessitats de la gent gran, dels vells, sigui una prioritat de la gestió política?

    Que ens mobilitzem els que arribem a aquesta edat i els que no, també. Cada vegada les persones grans som més. Ho hem de fer valer. Els polítics estan molt preocupats per qui els vota. Han de fer cas o tenir en compte que cada vegada la proporció de gent gran és major i que són més que la gent jove. I, per altra banda, fer demandes. Com que he estat uns anys en la política institucional tinc molt present que si hi ha pressió social hi ha coses a l’agenda política que es mouen. I si no, no. Sempre hi ha tant a fer que per establir prioritats pesa que hi hagi demanda, que hi hagi mobilització ciutadana. Aleshores et prenen més seriosament. En el cas de les persones grans hi ha força mobilització en el tema de les pensions, però en canvi, en el dels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha, no mobilitza la gent malgrat les morts que hi ha hagut a les residències. Construir plataformes ciutadanes per fer demandes com a persones grans seria interessant. Jo estic participant en la construcció d’una.

    En alguns països s’han creat partits de pensionistes i jubilats

    D’això no en sóc partidària, com de fer partits de dones. Crec més en els plantejaments transversals.

  • Formació universitària ‘sènior’: una recepta per prevenir l’envelliment

    La Xarxa Vives d’Universitats i la Fundació Pere Tarrés van presentar dimarts els resultats de la recerca Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat. L’estudi s’ha realitzat entre l’alumnat dels programes universitaris sènior de 17 universitats de la Xarxa Vives, que tenen per objectiu promoure l’envelliment actiu, garantir el dret a una educació per a tothom en totes les etapes de la vida, millorar la qualitat de vida de la gent gran i facilitar que aquest col·lectiu segueixi sent un agent actiu i participant de la societat. Amb un total de 18.298 alumnes, l’alumnat sènior va representar el 5,8% de la població universitària d’aquests centres el curs 2019/2020.

    Es tracta d’un col·lectiu encara més feminitzat que el de l’estudiantat de grau i màster, atès que el 67% són dones. 8 de cada 10 tenen estudis previs: el 62,4 % ha cursat estudis universitaris, mentre que el 24,8%, estudis secundaris. Pel que fa a l’edat, més de la meitat té entre els 60 i els 69 anys (52,6%), una proporció que augmenta fins al 88,7% si hi sumem el grup d’entre 70 i 79 anys. L’edat mitjana se situa en els 68 anys.

    La distribució per universitats és bastant desigual: en termes absoluts, la universitat amb més estudiants sènior és la UAB, amb 5.193 (el 15,3% del seu total), mentre que en termes relatius ho és la Universitat de Vic, ja que els seus 1.484 estudiants sènior suposen el 17,8% del total. En canvi, les que tenen menys estudiants més grans de 50 anys són la Universitat Ramon Llull (0,3%), la Pompeu Fabra (0,7%), la Universitat de Lleida (0,8%), la UPC (0,9%) i la Universitat de Girona (1%). L’informe anima les diferents institucions a consolidar la formació sènior degut al seu «impacte social beneficiós».

    Autoestima i molt més

    Els resultats de la recerca demostren que la formació universitària sènior impacta positivament en la salut física i psíquica i en el benestar general de l’alumnat que cursa aquests estudis. Conforme més anys fa que una persona està matriculada en un programa de formació universitària sènior, més beneficis hi percep, sobretot en termes de salut i relacions socials. En aquest sentit, els enquestats reconeixen que cursar estudis a la universitat els ajuda a vèncer temors i complexos, reduir sentiments d’ansietat o depressius, superar situacions vitals traumàtiques (viduïtat, malaltia o pèrdua d’algun familiar), millorar la seua capacitat intel·lectual i de memòria, ser més tolerants i humils, més receptius a aprendre a fer servir les TIC, i a incrementar les relacions amb l’entorn més proper.

    A més, cursar programes universitaris sènior es relaciona amb un augment de l’activitat cultural de l’estudiant (com anar a museus, teatres o cinemes), el que incrementa els seus coneixements i li permet participar en converses de forma més fluïda i segura, així com tenir una visió de l’entorn més crítica i àmplia que l’obtinguda al llarg de la trajectòria vital, segons l’estudi.

    Presentació de l’estudi | Foto: Fundació Pere Tarrés

    La investigació també evidencia els efectes positius que els programes universitaris sènior tenen en col·lectius específics, com les dones, l’alumnat de més edat, o aquell amb poca formació prèvia. En concret, les dones participants en l’estudi reconeixen que els campus universitaris esdevenen espais que les alliberen dels mandats de gènere imposats tradicionalment (com la cura de fills i nets i de la llar) i que milloren molt significativament la seva autoestima i autoreconeixement. La recerca reflecteix també que en el grup de persones que únicament compten amb estudis primaris, el percentatge de dones dobla (69,2%) al d’homes (30,8%), motiu pel qual es fa necessari aplicar la perspectiva de gènere en divulgar aquests programes entre la població sènior.

    Juntament amb el col·lectiu femení, les persones majors de 76 anys perceben també més beneficis associats al fet d’anar a la universitat. L’establiment de rutines i obligacions socials per assistir a classe té per aquest alumnat un efecte d’agenda-teràpia que els permet tornar a connectar amb l’exterior, a implicar-se socialment, evitant l’aïllament, la solitud, i obligant-los a mantenir una imatge social i a no descuidar-se. Com indica l’informe, aquestes generacions solen tenir un nivell formatiu inferior i per això viuen l’inici dels estudis universitaris amb il·lusió, com una oportunitat per superar-se, sentir-se útils i recuperar el temps perdut. Tanmateix, és a aquest sector de la població que més se’n beneficia de la formació universitària on sembla que menys arriben aquests programes formatius, ates que només 2 de cada 10 són persones sense estudis o amb estudis primaris, mentre que 6 de cada 10 tenen estudis universitaris previs.

    El suport de les administracions

    En aquest sentit, les autores de l’informe reclamen un major suport per part de les administracions públiques, amb l’objectiu de fer arribar els programes sènior a tota la ciutadania i, especialment, al perfil de persones grans amb menor nivell acadèmic i a les dones, que són els col·lectius que més se’n beneficien.

    Els resultats fets públics avui han fet incidència també en els efectes que la pandèmia ha tingut en el col·lectiu sènior. La crisi sanitària ha comportat el trencament de les rutines i la pèrdua de relacions, el que ha tingut conseqüències negatives tant en l’estat d’ànim com en la mateixa cura personal de l’estudiantat. La migració a un sistema de formació en línia ha estat estressant per molts en un primer moment. Per altres, les sessions telepresencials han comportat dèficit d’atenció. Tanmateix, la majoria reconeix que poder seguir cursant els programes formatius ha augmentat la seua motivació per l’estudi durant una època molt complicada i ha esdevingut una oportunitat per aprofundir en les noves tecnologies.

    «Formació universitària sènior. Informe sobre l’impacte social en l’estudiantat» ha estat coordinat pel Grup de Treball de Programes Sènior de la Xarxa Vives (que integra els i les responsables d’aquestes unitats a les universitats) i dirigit per Montserrat Garcia-Oliva, de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. La formació universitària sènior és impartida per vora 2.000 docents (el que suposa el 6% del PDI) a 17 universitats de la Xarxa Vives i 78 seus universitàries distribuïdes arreu del territori, amb l’objectiu de descentralitzar l’activitat acadèmica i apropar la formació als llocs de residència del col·lectiu sènior.

  • Les dones són principlament les que pateixen el maltractament en les persones grans

    Les dones són les que més sofreixen el maltractament en les persones majors superant el nombre de casos als homes en cadascuna de les franges d’edat: 29,49% enfront del 15,38% entre 65 i 84 anys (44,87%), 19,23% enfront del 7,69% en el tram de més de 85 anys (26,92%) i 16,67% i 11,54% fins als 64 (28,21%) anys, segons les dades registrades durant 2019 pel Servei Especialitzat d’Atenció a Persones (SEAP) del Consell Comarcal del Baix Llobregat (Barcelona), l’únic servei dedicat d’aquestes característiques que existeix a Espanya, i que es van presentar en la jornada «Els riscos d’envellir aquí i ara. Un diàleg crític sobre els maltractaments a les persones majors», organitzada per la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAEU) i el SEAP.

    Durant 2019 el SEAP ha comptabilitzat 77 casos de persones majors i persones en situació de vulnerabilitat amb sofriment emocional que han patit diversos tipus de maltractament (una persona pot haver rebut diversos tipus de maltractament): Psicològics: 29,87%, físics (22,08%), negligències en l’atenció (33,77%), maltractament econòmic (23,38%), abandó (1,3%), abús sexual (1,3%) i uns altres (28,57%).

    La jornada de reflexió sobre els maltractaments als majors té com a objectiu, segons el president de la RAEU, Alfredo Rocafort, «posar en l’agenda pública la situació de vulnerabilitat que sofreixen les persones majors i que encara no estan prou reconeguda, sent un greu problema social, econòmic, jurídic i sanitari que anirà a més sinó es posen solucions pel mateix envelliment de la nostra societat».

    En aquest sentit, el Dr. Josep Moya, psiquiatre i psicogeriatra del SEAP afirma que «la població envelleix i que tenim una de les esperançades de vida més elevades del planeta, la qual cosa implica que les conseqüències de la de longevitat farà que el sistema sanitari haurà d’atendre més casos de problemes de mobilitat, d’ictus, de Parkinson, d’Alzheimer… de malalties derivades del mateix envelliment natural de les persones… i això s’està convertint avui dia en un problema per a l’atenció sanitària, inclosa la pública, que està orientada a l’eterna joventut, la qual cosa es tradueix en moltes ocasions en un maltractament als pacients majors que acudeixen, per exemple, als hospitals públics». «Estem en una societat de l’exaltació de la Dieta Mediterrània, de l’exercici i de la vida saludable, però realment existeix un problema sobre com la societat accepta l’envelliment, el dolor i, fins i tot, la mort», assevera el Dr. Moya.

    «L’Administració Pública té una mirada allunyada de la realitat, té poca sensibilitat i s’ha preocupat poc sobre el tracte que determinades organitzacions han donat a les persones majors i que en moltes ocasions han acabat en abús i en un maltractament econòmic, negligència o, fins i tot, maltractament físic o psíquic cap als nostres majors», afirma Ester Fornells, coordinadora del SEAP. «Moltes d’aquestes persones viuen soles -agrega Fornells-, en residències o en situacions complexes que les fan fràgils i vulnerables. Fa falta major sensibilització i fer un treball en la societat en general i en les famílies, ja que la línia entre el maltractament i el no un bon tracte és molt fina. D’aquí la importància de prevenir aquestes situacions a través de serveis especialitzats com el SEAP».

    Els casos del maltractament que van ser tractats pel SEAP van venir derivats principalment de centres de salut mental, Fiscalia i policia, serveis d’orientació jurídica, centres de residència i, en la seva majoria, dels serveis socials bàsics d’ajuntaments. El SEAP ha sol·licitat durant aquest any 21 mesures cautelars per a protegir a les persones majors d’aquests possibles maltractaments (18 a Fiscalia i 3 directament en els jutjats) de les quals es van tramitar un total d’11.

    Espoli econòmic dels fills

    José Ramón Calvo, president de l’Institut de Cooperació Internacional de la RAEU assenyala que «en els últims anys ha emergit un nou i greu problema social: el maltractament a les persones majors. No obstant això, és necessari advertir que no es tracta tant d’un fenomen nou sinó de la sortida de la seva invisibilitat. En efecte, cada vegada més emergeixen a la superfície casos de maltractaments a persones longeves o ancianes i això esdevé en un ampli ventall de modalitats, des de la negligència i l’abandó a la violència física o l’espoli econòmic». Sobre aquest assumpte, Ester Fornells afirma que «l’habitatge i els diners que les persones tenen dipositat en els bancs són els dos assumptes en els quals gira el maltractament econòmic. Fer signar als ancians que tenen minvades les seves facultats mentals poders notarials per a vendre l’habitatge o sol·licitar crèdits amb l’aval d’aquests i els habitatges del qual acaben embargades són casos que ens trobem sovint en el SEAP».

    En el maltractament econòmic estan involucrats principalment els fills, encara que també s’han trobat casos de cuidadors que han aconseguit poders notarials que perjudiquen el patrimoni de l’ancià. Segons les dades del SEAP, en el 36,36 per cent dels casos són els fills els que estan involucrats directament en el maltractament a les persones majors (sobretot per motius econòmics), ja siguin directament ells els qui realitzen el maltractament (33,77%) o de connivència amb altres persones (2,6%). Ressalta també la dada d’autolesions dels ancians amb un 2,6% dels casos.
    Precisament, mentre més ingressos té el maltractat, més ho pateixen: Els que tenen ingressos superiors de 569 € al mes sofreixen el 50,65% dels maltractaments mentre que només hi ha hagut un cas de maltractament a una persona sense ingressos.

    Quant a la deterioració cognitiva de les persones majors maltractades, el 45,45% tenen bé les seves facultats mentals, mentre que el 15,58% té una deterioració lleu, 10,39% greu, 9,09% moderat i un 19,48% sense valoració facultativa. El 48,05% dels maltractats no tenen un grau de dependència aprovat per l’Administració, el 37,66% sí que ho tenen i reben ajuda econòmica i el 14,29% restant tenen un grau de dependència reconegut, encara que no reben prestació econòmica.

  • Els riscos d’envellir aquí i ara

    Segons dades de l’Idescat, en finalitzar l’any 2018, el percentatge de persones entre 0 i 15 anys, i residents a Catalunya, era de 16,75%; mentre que el percentatge de persones de 65 o més anys era de 18,79, sent l’índex d’envelliment de 119,3. Aquesta proporció tendirà a augmentar en els pròxims anys i marcarà un progressiu envelliment de la població. Com és sabut, aquest envelliment és el resultat de dues variables. D’un cantó, una disminució de la natalitat i, de l’altre, un augment de l’esperança de vida en néixer. Això planteja diferents riscos, també ja assenyalats en diversos mitjans i fòrums, des de la davallada del sistema de pensions fins a un increment considerable de les despeses socials i sanitàries. Però del que vull ocupar-me ara és d’un risc poc visible encara: el problema dels maltractaments a les persones grans.

    En efecte, tant des dels dispositius de salut com des dels socials i, també, dels cossos de seguretat i fins i tot la mateixa fiscalia, es venen detectant nombrosos casos de no bon tracte i de maltractaments a les persones grans. Aquests poden manifestar-se en diverses modalitats: maltractaments físics, psicològics, de negligència, d’abusos sexuals o espolis econòmics. I, com ja passava en els casos de violència masclista o de maltractaments en la infància, sovint no es detecten o no es denuncien. I, cal afegir, que quan es detecten i els professionals intenten intervenir es troben amb nombroses dificultats, condicionades ja sigui per la gran complexitat dels casos o per les limitacions dels equips.

    Ara bé, quins són els principals factors que condicionen les esmentades complexitats?

    Sense ànim de ser exhaustiu, puc citar-ne alguns. En primer lloc, el fet que moltes de les víctimes pateixen malalties diverses que provoquen uns considerables estats de dependència. En alguns casos, cada vegada més freqüents, les malalties mèdiques s’acompanyen de deterioraments cognitius que poden ser manifestacions de processos demencials irreversibles. La dependència d’altres (familiars, cuidadors/cuidadores, entre d’altres) fa que aquelles persones es trobin indefenses enfront dels maltractaments.

    En segon lloc, la complexitat ve determinada per la coexistència de variables molt heterogènies, per exemple, relacions amb els familiars, amb els amics, amb l’entorn veïnal, i, també, qüestions d’índole econòmica (pensions, comptes bancaris, herències, habitatge, entre d’altres).

    En tercer lloc, la reticència que tenen algunes víctimes a denunciar, ja sigui per por a les represàlies que poden patir per part de les persones maltractadores o, per un problema que cada vegada es fa més palès: la soledat. Així, en un dels casos en el que vàrem intervenir des del SEAP (Servei Especialitzat d’Atenció a les Persones Grans), una dona de 82 anys, amb un deteriorament cognitiu moderat i que vivia en un centre residencial, va ser víctima d’un espoli patrimonial i dels comptes bancaris per part d’una persona, suposadament amiga. Quan vàrem entrevistar la víctima i la vàrem advertir del que li estava fent la seva «amiga», ens va respondre que ja n’era conscient però que preferia no fer res, ja que «al menos viene a visitarme».

    Vet aquí la qüestió: sentir-se sola, no tenir ningú que l’anés a visitar llevat d’aquella depredadora – és l’adjectiu més adient – que va aconseguir la seva autorització per anar retirant fons del compte bancari i, més encara, que li cedís l’habitatge. La intervenció del SEAP va aturar l’espoli i actualment la víctima segueix vivint a la residència però havent-se dictat una sentència judicial que la protegeix.

    Aquest cas és una breu mostra dels riscos que acompanyen l’envelliment en el nostre entorn social. Vivim temps convulsos, inestables i incerts, en els quals els lligams socials són més febles i les persones grans, les que ja no produeixen, són vistes amb menyspreu o simplement són ignorades. Són temps en els que el discurs neoliberal pressiona els individus per tal que es desprenguin del seu passat, de la seva experiència acumulada al llarg dels anys. «L’experiència és un grau», es deia no fa gaire temps però això ha quedat superat, el que importa actualment és l’aquí i ara. En aquest context, el saber aconseguit amb l’esforç personal ja no es considera vàlid per a la seva transmissió a les noves generacions. Sembla que la bella escena de l’avi o l’àvia explicant contes als nets ja ha quedat antiquada, ja no hi ha auditori. La transmissió del coneixement de generació en generació ha estat substituïda pel Gran Germà Google, que tot ho sap. Sense un lloc en el camp social i davant les pèrdues successives i inevitables inherents al pas dels anys les persones grans han d’enfrontar riscos considerables: la soledat i el no bon tracte.

  • “Fomentar la relació entre generacions a tots els àmbits socials acabaria amb la discriminació de la gent gran”

    La promoció d’un llibre -amb presentacions, dinars, entrevistes i viatges de ciutat en ciutat sense gaire temps per pair-ho tot plegat-, no deu ser el millor ‘ecosistema’ per a Carl Honoré. Però aquest periodista escocès de naixement i canadenc d’adopció arriba a l’entrevista caminant lentament, amb un barret a la mà, i es pren el seu temps abans de començar a parlar.

    Va saltar a la fama amb el seu llibre In praise of Slow (‘Elogio de la lentitud’, en castellà), que s’ha convertit en un bestseller i el va erigir com a guru del moviment social que predica trepitjar el fre del ritme vital per gaudir-ne més, conèixer-nos a fons i posar el focus on realment interessa. Per viure millor, en definitiva.

    Amb aquest mateix objectiu, Honoré ha escrit un nou llibre: (B)Older. Making the most of our longer lives. A Espanya acaba de sortir amb el títol ‘Elogio de la experiencia’ (RBA Libros). A través d’històries, estudis, informes i dades, el periodista mostra que es pot ser feliç sent vell, dignifica el pas del temps i trenca els prejudicis associats a la vellesa. En aquesta entrevista ens explica com acabar amb la discriminació per raons d’edat a diversos àmbits de la societat.

    Un dia vaig sentir una frase colpidora: “L’experiència és allò que t’arriba quan ja no et serveix per a res”. Vostè argumenta, al contrari, que la vellesa té molts aspectes positius que cal potenciar individualment i social. Quins?

    Pensem en l’envelliment com una època desagradable, però val la pena viure-la de la millor manera possible. És evident que no tindrem la mateixa salut i agilitat que quan érem més joves, però molts altres aspectes milloren amb l’edat, com ara la creativitat, la productivitat a la feina, l’experiència, l’agilitat social… Hi ha estudis que diuen que la maduresa aporta, fins i tot, més felicitat!

    Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

    Les seves ‘regles d’or’ perquè cadascú accepti el pas del temps i el visqui amb naturalitat són, entre d’altres, mantenir el cervell i el cos actius, sortir amb amics, aprendre contínuament… Quin consell és el més important per acabar, a més, amb la discriminació per l’edat?

    La convivència entre gent de diverses edats a tots els àmbits socials és essencial per lluitar contra la discriminació per l’edat. Envoltar-nos sempre de persones de la nostra mateixa edat fa que visquem a una bombolla on sorgeixen els prejudicis, però si diverses generacions comparteixen temps, espai i coneixements, les ments s’obren i l’edatisme es redueix. Sobretot entre els joves, que comencen a forjar una visió més optimista de la gent gran i del seu propi procés d’envelliment.

    Creu que la nostra societat incentiva aquesta convivència entre generacions?

    Ho va fent a poc a poc. Si posem el focus en l’àmbit educatiu, per exemple, ja hi ha centres que fan activitats mesclant alumnes de diversos cursos perquè aprenguin un dels altres. Aquesta decisió hauria de ser, però, transversal.

    L’escola ha estat, doncs, un caldo de cultiu pels prejudicis contra la gent gran?

    L’escola és la bombolla edatista per excel·lència! Allà, en una classe, només hi conviuen nens de la mateixa edat.

    Quins altres canvis hauria de portar a terme el sistema educatiu per contribuir a crear una societat més inclusiva amb aquestes persones?

    El sistema educatiu hauria d’implantar dues idees. La primera idea consisteix a transmetre que l’aprenentatge no és només apte per a joves, sinó una capacitat que es pot desenvolupar a qualsevol edat. La segona idea rau a inspirar als nens i nenes a ‘visualitzar’ com serà el seu veritable ‘jo’ futur, a imaginar com seran d’aquí a 30, 40, 50 anys. Només així prendran consciència sobre la mort i la vellesa i respectaran tot el que s’associa amb aquestes etapes. A més, l’educació superior hauria de ser més flexible, amb centres i universitats que facilitin més -i fins i tot potenciïn- l’entrada i la sortida d’estudiants a qualsevol edat.

    A Espanya, el 30% de la gent amb més de 45 anys afirma haver patit discriminació per l’edat, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Com es pot garantir la protecció dels seus drets?

    Existeixen lleis per protegir jurídicament les persones grans, però a la pràctica no es compleixen. Per això hem d’iniciar un moviment social èpic, una revolució per fer veure l’edatisme com un acte vergonyós i socialment inacceptable, a l’alçada dels pitjors actes sexistes o racistes. Tenim molts flancs on es discrimina la gent gran: l’àmbit educatiu, el jurídic, el mercat laboral… Fins i tot el llenguatge que fan servir els mitjans de comunicació és sovint edatista, amb expressions com ara: ‘a pesar de la seva edat, encara pot saltar en paracaigudes’; o ‘fer 80 anys no li ha impedit treure’s la carrera d’enginyer’.

    Hem de reinventar el discurs i descartar el llenguatge amb sentit pejoratiu que transmeti la idea que, a partir dels 35, tot va de capa caiguda, i que la maduresa és el camí cap a la decrepitud, el deteriorament, la depressió, la demència, la pobresa, la soledat… En realitat, això no és així; diversos estudis i moltes estadístiques contradiuen aquesta idea. L’única sortida per acabar amb els prejudicis contra les persones grans és difondre aquestes dades perquè tothom en prengui consciència. Hem d’engegar una potent campanya publicitària perquè tothom se n’adoni del que estan passant les persones grans i per acabar amb la seva discriminació.

    Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

    Es parla molt de les xarxes socials i la tecnologia com a terrenys que fomenten les diferències entre la gent gran i la gent jove i promouen els prejudicis. Són, en part, responsables d’aquesta bretxa generacional?

    No. Jo sóc molt optimista respecte a les xarxes socials, perquè estan trencant els fonaments de la cultura edatista. Com que retornen l’autonomia i el poder comunicatiu a l’individu i democratitzen la tecnologia, aconsegueixen que tothom mostri en fotos i vídeos la versió més alegre de tenir 35 anys, 40, 50, 60, 80… Són fotos i vídeos d’usuaris de totes les edats fent un ventall d’activitats interessants i positives. La millor manera de lluitar contra els estereotips negatius de l’edat és crear un paisatge visual que mostri el contrari i que provoqui a l’espectador sentiments de felicitat. Evitem les sèries, les pel·lícules i els anuncis que difonguin estereotips ombrívols i tristos de la vellesa! La vida no acaba als 35 o 40, per molt que la nostra cultura ens intenti vendre aquesta idea.

    A qui beneficia l’existència de l’edatisme?

    A una potent indústria anti-envelliment que mou molts diners a l’any i treu profit de la nostra por a fer-nos grans. És veritat que, cada vegada més, les revistes femenines, per exemple, eviten fer servir expressions pejoratives contra l’edat i, pel contrari, inclouen a les seves pàgines fotos de cossos diferents i dones d’edats avançades. Pas a pas.

    Com hem arribat a aquesta visió negativa de l’envelliment a la nostra cultura? N’hi ha d’altres on les persones grans són les més sàvies i més importants del grup.

    Totes les cultures refusen i han refusat al llarg dels temps certs aspectes de la maduresa. Fins i tot a l’Imperi Romà feien burla de la seva gent gran! Aquest sentiment té arrels profundament humanes i naturals: ens fa por la mort, no volem perdre força física… A més, la fertilitat ens atrau genètica, orgànica i naturalment, i aquest és un aspecte clau de la joventut. Per tant, sempre, a totes les cultures, hi ha hagut edatisme; però des dels anys 60 del segle passat, hem posat la joventut sobre un pedestal. La venerem, és l’època vital a la qual tots aspirem, tinguem l’edat que tinguem. La joventut és una etapa de culte. Sempre està present la idea que, com més jove, millor.

    Quan Hillary Clinton es va presentar a la cursa per la presidència dels EUA, un locutor va preguntar a l’audiència si volia veure envellir una dona, dia rere dia, a la televisió. Hi ha qui va criticar durament que la parella d’Emmanuel Macron, el president de França, tingués 24 anys més que ell. L’edatisme està molt present a la nostra cultura, però sembla que encara no hem assolit els objectius del moviment feminista. Estem preparats per a la revolució de la longevitat?

    Ara és el moment. La lluita contra l’edatisme encaixa perfectament amb la del feminisme, amb la del racisme, amb els moviments a favor de noves normes de gènere i sexualitat… Molta gent de totes les edats està qüestionant el model socioeconòmic imperant fins ara i és conscient que hi ha d’haver un altre camí, una re-definició en diferents àmbits. Els canvis són necessaris i reivindicar la vellesa contribuirà a fer trontollar i fer caure estructures obsoletes sobre les quals se sustentava, fins ara, la nostra cultura.

    Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

    Pot descriure com hauria de ser el mercat laboral en un món de respecte a la vellesa?

    Actualment, la ruta de vida laboral és molt rígida, dividida clarament en tres etapes: la primera és la de l’aprenentatge; la segona és la de la feina, els guanys i, moltes vegades, el plantejament familiar; i la tercera és la del descans, que sovint va associat a algun voluntariat. Aquest model va funcionar quan la gent moria als 70, però actualment no té cap sentit, perquè després de la jubilació encara ens poden quedar 25 anys amb força qualitat de vida i capacitats físiques i cognitives per produir fins i tot més que abans. Per tant, crec que el mercat laboral ha de ser més fluid i ha d’oferir la possibilitat de prendre’s anys sabàtics per fomentar l’aprenentatge continu. La vida és com un llibre de diversos capítols en els quals cadascú ha de definir què vol fer.

    Potser, en lloc de jubilar-me, jo vull continuar treballant, però només un dia a la setmana. El sistema laboral hauria de garantir i facilitar aquesta llibertat per aprofitar la meva productivitat -ja hem dit que aquesta sovint augmenta amb l’edat- i perquè jo em senti més útil i sigui més feliç a la maduresa. Traiem-nos el jou de les tres etapes laborals tancades i per a tots iguals. Reinventem-nos la vida!

    LES REGLES D’OR PER VIURE UN ENVELLIMENT FELIÇ

    • Continuar aprenent i experimentant.
    • Cultivar les relacions socials.
    • Tenir referents que de grans han fet grans coses: l’actriu Helen Mirren, el naturalista David Attenborough o fins i tot Michelangelo, que va reconstruir la Basílica de Sant Pere amb més de 80 anys.
    • Mantenir el cervell i el cos en forma i menjar bé
    • Fer que cada moment sigui especial i evitar qualsevol aspecte vital que no aporti alegria.
    • Trobar un propòsit que sigui important a la teva vida
    • Ser honest amb la teva edat. Donar una xifra inferior dona al número d’anys un poder que realment no té i emfatitza la idea que la joventut és millor.
    • Ser flexible i obert al canvi, el creixement i l’evolució.
    • Ignorar a qui diu que sexe i amor són sentiments de joventut. No és cert.
    • Ser positiu i parar atenció als avantatges d’envellir: més felicitat, altruisme, creativitat, coneixement, experiència.
    • Cultivar el sentit de l’humor. Riure millora la salut i allarga la vida.
    • Pensar en la mort com un acte natural. Prendre’n consciència dona forma i significat a la vida i fa que cada segon es visqui amb tota la intensitat.

  • Iona Heath: «Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim»

    La Doctora Iona Heath és referent mundial de la medicina de família. A part de treballar durant 35 anys com a metgessa de capçalera a Londres, va ser presidenta del Royal College of General Practitioners (RCGP) del Regne Unit, on també va ocupar càrrecs als comitès d’Ètica, de Genètica i de Desigualtats en la Salut.

    També ha escrit nombroses publicacions al voltant de l’ús excessiu dels serveis mèdics i la sobrediagnòsi, i del tractament de la fase final de la vida i la mort. L’entrevistem abans de la conferència que fa a Barcelona en motiu del desè aniversari del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

    Com podem dignificar l’envelliment des de la perspectiva mèdica?

    Cal que millorem la darrera etapa de la vida. Ha de ser més fàcil, menys traumàtica. És qüestió de ser més realista. El que acostuma a passar és que quan la gent es fa gran, se’ls diagnostiquen més i més malalties perquè el seu cor s’està fent vell, els seus ronyons també s’envelleixen, el cervell igual… Tot es torna una mica gastat. Així que se’ls recepten més i més pastilles que també els posen malalts.

    I com es podria fer diferent?

    Crec que necessitem parlar més amb la gent per entendre què és el que volen fer la resta de les seves vides i respectar-ho. A vegades no és gaire, pot ser només veure créixer les flors del seu jardí o viure un temps més per poder anar a una boda d’un net.

    Sovint la gent gran és més realista que els seus metges, ja que quan tens vuitanta anys ja ets conscient que no tens moltes expectatives de vida. Però tot i que són més realistes, no els agrada contradir als seus metges, així que quan els diuen que han de prendre totes aquestes pastilles, ells ho fan.

    Per mi és molt més important escoltar el que la persona sent i vol aconseguir. No hi parem prou atenció, perquè sempre ens centrem en les malalties però no en el context de vida.

    Aquest és un rol sobretot dels metges de capçalera?

    Absolutament. El paper de l’atenció primària és veure el context, ja que és més propera als pacients que no pas l’hospital. A més, considero que part de la feina de l’atenció primària és, de fet, protegir els pacients d’anar a l’hospital, de la medicina tecnològica. S’ha de contenir la gent a l’atenció primària, no derivar-los a l’especialista si no és que el pacient realment ho vol. Perquè la majoria de vegades es deriva a la gent sense que expressin un desig de ser tractats més enllà.

    Ho ha de decidir el pacient?

    Et donaré un exemple. La doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia, va explicar en una conferència justament aquí a Barcelona aquesta meravellosa història sobre un home a qui acabaven de posar una pròtesi al genoll. Ella el va anar a veure i li va preguntar com estava, perquè no semblava gaire content.

    Resulta que ell havia anat al metge en primer lloc perquè li agradava estar dret davant de la porta de casa seva i parlar amb el seu veí. Però se sentia una mica inestable i volia un caminador per poder sentir-se més segur i seguir xerrant dret amb el seu veí. Però en lloc d’això, el seu doctor el va derivar al traumatòleg i va acabar amb un genoll nou que no havia demanat. I encara no té el seu caminador! Això ensenya la diferència entre el que la gent vol i el que els hi fem.

    Si els metges de capçalera cada vegada tenen més en compte el context de les persones, a part de derivar a especialistes mèdics, també ho poden fer als serveis socials?

    No hi ha manera que l’atenció primària ho pugui fer tot però és important ser capaços d’apuntar cap a altres direccions. Cal detectar si la gent no té prou diners per permetre’s una bona dieta o per alimentar als seus fills. Hi ha molts aspectes en els quals l’atenció primària no pot ajudar, com amb l’habitatge, però pot dirigir a la gent als agents adequats.

    Com poden els professionals de l’atenció primària estar atents a aquestes situacions? Com poden veure més enllà de la condició mèdica?

    És el paper del metge de capçalera. No ser massa intrusiu, mantenir l’equilibri, però alhora estar a punt si la gent està preparada per parlar. Cal convidar a la gent a ampliar allò del qual estan parlant. Si venen amb una ferida, per exemple, d’una espelma, que és molt comú, has de preguntar per la causa més profunda. No la immediata, no l’accident amb l’espelma, sinó perquè ha passat això. Sempre intentar ampliar-ho i preguntar més i escoltar més. És qüestió d’obertura i d’estar a punt.

    Si aquest paper no es fa prou, pot ser que sigui pel baix pressupost d’aquest sector?

    Si poses massa pressió a l’atenció primària, pot retenir menys. I crec que és una de les estupideses de no finançar prou l’atenció primària, que aleshores perds tots els beneficis de retenir-hi la gent. Perquè si hi ha massa pressió, per descomptat la gent fracassa, no tindrà prou temps per escoltar de la manera com estic suggerint i els pacients acabaran a l’hospital.

    Sabem que com més fort és el sistema d’atenció primària, millor és l’estat de salut de la població. I això té a veure amb l’habilitat de posar les cures al voltant de cada individu de forma especial i no estandarditzada. I això és la força de l’atenció primària. És realment increïble que, amb totes les proves que tenim, els polítics o els administradors no posin més èmfasi en finançar-la de manera suficient perquè faci aquesta tasca tan important.

    Els hospitals són llocs molt perillosos. Acabes amb un genoll nou que no volies, agafes infeccions, tota mena de complicacions, els medicaments que utilitzem són molt perillosos, cada TAC et dona una dosi brutal de radiació… Només hauríem de deixar que la gent arribi als hospitals quan realment sigui un benefici per ells, no només perquè és a vegades el més fàcil de fer.

    La Doctora Iona Heath al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya | Foto: Victòria Oliveres

    Creus que això es fa diferent al Regne Unit?

    Crec que tenim una manera més rigorosa de no deixar que la gent vagi a l’hospital. Pots anar a urgències si ho necessites però no pots anar a veure un especialista sense que t’hi hagin derivat, cosa que ajuda a retenir la gent a l’atenció primària.

    Però crec que tots els sistemes sanitaris europeus estan patint una gran pressió per les polítiques neoliberals i l’austeritat. Les retallades han sigut molt severes i la sanitat se n’està ressentint. Tradicionalment el nostre sistema sanitari [Regne Unit] era dels més forts, perquè el tenim des de fa més temps, des del segle XIX. Però en canvi no tenim suficients doctors, i ara els professionals de la medicina europeus marxen per culpa del Brexit….

    Com creus que se senten els metges europeus al Regne Unit?

    Se senten insegurs i menyspreats. Això ha fet que molts d’ells, de fet, ja han marxat i ara l’administració està intentant importar doctors de més enllà d’Europa. Al Regne Unit mai hem capacitat un nombre suficient de doctors, sempre hem robat els d’altra gent. Una mala història… Ara, el Brexit vol fer que nosaltres siguem autosuficients i, en canvi, hem de buscar doctors més enllà. Estan canviant els requeriments de visat per metges, una bogeria.

    Què els hem de dir als polítics perquè se n’adonin que finançar millor l’atenció primària seria beneficiós?

    Doncs que probablement és més barata que el tractament hospitalari. Però és sobretot una qüestió d’escoltar realment a la gent gran. Hi ha un article molt interessant a l’Atlantic Monthly que deia que els mateixos doctors, quan s’estan morint, són bastant bons en dir ‘pareu’.

    Hem d’escoltar la gent gran, però que passa si ja no poden parlar per ells mateixos?

    Aleshores hem d’escoltar als qui estiguin més a prop d’ells, tot i que també hi ha el problema dels parents. Sovint és en les famílies més disfuncionals on és el fill de la persona gran, que no viu a prop, que arriba volant i intenta demostrar com estimen al seu pare o mare insistint en més i més tractament hospitalari i proves. En canvi, la gent que ha estat propera al pacient entenen que és inevitable. Perquè hi ha una forta tendència a pretendre que la mort no passarà, fins que és bastant tard. L’única gent que entén que passarà és la gent gran.

    Cal preparar la gent més aviat sobre el fet que inevitablement ens morim. Fins i tot als professionals de la salut, que poden ser a vegades els pitjors, quan volen seguir fent més proves i no tenen la confiança de dir: ‘crec que estem arribant al final’.

    Aleshores seria necessari fer un millor acompanyament?

    Sí. En aquests moments cal saber preguntar coses com ‘on vols estar?’, ‘com et podem ajudar a estar còmode?’, ‘a qui vols veure?’ o ‘hi ha alguna altra cosa que vulguis fer o dir?’ Cal donar aquesta oportunitat a la gent.
    Abans, quan la societat era més religiosa, existia la confessió final, l’extremunció. Necessitem un equivalent secular perquè la gent pugui dir què els fa patir, què necessiten que la gent important per ells sàpiga, si necessiten contactar amb membres de la família de qui s’han distanciat… Necessitem una manera de fer aquestes converses més fàcils i més possibles.

    Tots sabem que no és un moment fàcil però ningú fracassa a morir. Tenim un percentatge d’èxit del 100%. La gent sempre ho ha fet, només hem d’intentar que ens sembli menys una sensació de fracàs.

    Potser perquè tenim un sentiment que això durarà per sempre? I més ara, gràcies a la ciència…

    Això és l’engany modern. La gent està vivint més temps però no sempre vides més felices, només més llargues. I per suposat, com més temps vius, més malalties és probable que tinguis.

    Els éssers humans tenim una fase en què ens creiem immortals. Tu probablement estàs en aquesta fase, jo no. És el problema del metge jove que tracta la persona gran. El doctor jove encara se sent immortal, encara que per suposat no ho sigui, i creu que la ciència ens pot seguir allargant la vida sempre, però no és així!

    Per exemple, tenim un munt de mètodes contra les malalties cardíaques, un munt de maneres de fer que ens deixem de morir per culpa del cor. Però això no vol dir que puguem fer que la gent gran es deixi de morir. Si els hi tanques una porta de sortida, hauran de sortir per una altra. Així que, encara que aconsegueixis que la gent es deixi de morir per cardiopaties, normalment no canvies el dia de la mort, no acostumen a viure gaire més. Segurament aleshores tenen més probabilitats que se’ls diagnostiqui càncer o demència. Perquè han de marxar d’alguna manera, no hi ha una continuació de la vida.

    Forcem massa aquests intents d’allargar la vida de la gent gran?

    Molts dels tractaments al final de la vida no funcionen, són difícils i poden ser incòmodes, invasius… Acaba sent un turment per la persona que pren deu tipus de pastilles diferents cada dia, possiblement se n’oblida i en pren massa d’una i massa poca d’una altra… És un embolic.

    Amb què creus que ajuda als professionals l’organització, com la FoCAP?

    Crec que és una organització molt valuosa per l’atenció primària a Catalunya. Aquí tenen l’oportunitat de pensar conjuntament sobre aquest tipus de problemes. Quan escolto tot el que han estat fent, totes les publicacions que han treballat…, és fantàstic! Els ajuda a ser millors i més reflexius.

    Això és del què es tracta, perquè no hi ha res pitjor que l’atenció sanitària superficial, la que “posa una tireta”. L’atenció sanitària superficial funciona per petites coses sobre persones que estan, en general, sanes. Però la majoria d’atenció sanitària és força més complicada. Per exemple, quan situacions com la pobresa o una infància abusiva debiliten la salut de les persones.

    És molt important la relació entre els professionals de la salut i els pacients. Sabem que, si la gent es tracta amb afecte i respecte, milloren en termes de salut. La psicologia de l’atenció sanitària és molt important. Hi ha gent a qui les úniques persones que els hi mostren algun tipus de respecte són els professionals de la salut. De fet, una de les maneres de mesurar l’aïllament social és preguntar: ‘quantes vegades veus a algú que t’agrada?’ Quan jo treballava com a metgessa de capçalera hi havia pacients per qui jo era la persona que veien més sovint que els hi agradés. Això és una tragèdia, si és el teu metge en lloc d’un amic o un membre de la teva família… Però això passa.

    Així que hem de tenir més en compte el context, mirar les persones més enllà i durant més temps. És una cosa que només pot fer l’atenció primària, que construeix una relació de respecte, afecte i confiança que, d’alguna manera, els protegeix.

  • Medicina interna i pediatria seran les especialitats més afectades per jubilacions

    Acaba una vaga que ha posat en boca de tots els problemes que envolten el dia a dia dels nostres professionals sanitaris. Una vaga que va unir a hospitals i a centres d’Atenció Primària als carrers amb reivindicacions orientades i especificades de diferents maneres però que provenen d’unes mateixes arrels. La incapacitat i la frustració que això genera entre els professionals de donar una atenció de qualitat als pacients, la sobrecàrrega laboral que pateixen, les condicions tècniques i d’infraestructures sota les que treballen, la poca projecció professional que poden desenvolupar i la falta de formació continuada a la que poden optar van ser algunes de les queixes.

    Una de les idees que va repetir-se durant la setmana de vaga, si bé ja s’havia manifestat anteriorment, és la falta de metges en diverses especialitats. Com ja analitzàvem, i del que se’n feia ressò el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), els metges jubilats augmenten més ràpidament que els no jubilats: el 30% dels metges catalans en actiu tenen entre 55 i 64 anys el que significa que en els pròxims 10 anys es jubilaran el 30% dels metges en actiu.

    De totes les especialitats seran medicina interna i pediatria i les seves àrees específiques les que es trobin abans amb el problema d’aquest fenomen si no hi ha una renovació clara, ja que són les més envellides.


    Les dades en les que es basa aquest gràfic corresponen a la província de Barcelona i provenen del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), que compta amb 33.565 professionals col·legiats, segons dades actualitzades a 31 de desembre de 2017. El 65% tenen almenys una especialitat registrada a la base de dades del Col·legi mentre que pel que fa a la resta no hi consta cap especialitat. Agafant el total d’especialitats registrades, es pot veure que hi ha un total de 23.904, la qual cosa permet concloure que més de 2.000 metges col·legiats tenen més d’una especialitat.

    De tots els metges col·legiats als quals se’ls hi coneix l’especialitat, un 45% dels metges especialitzats en medicina interna tenen entre 55 i 64 anys. És aquesta doncs l’especialitat, d’entre les que tenen més volum de professionals, la més envellida seguida de pediatria, on un 37% dels metges tenen aquesta franja d’edat.

    A l’article que ja esmentàvem en començar aquest anàlisi també s’afirmava que la medicina cada cop seria una professió més feminitzada, ja que cap aquí camina la tendència amb les noves incorporacions. Agafant l’exemple de l’especialitat més envellida, la de medicina interna, veiem que tot  que només representa un 5% del total de metges, dels internistes que tenen menys de 35 anys, un 70% són dones. En canvi, els que es jubilaran en els pròxims 10 anys, només són dones un 36%.

    A l’especialitat de pediatria i àrees específiques no s’acaba de reproduir exactament el mateix però sí que augmenta notablement la incorporació de dones. Del 37% de pediatres que es jubilaran, un 63% són dones; però per la seva banda, els pediatres menors de 35 anys que es van incorporant superen aquesta xifra, ja que són un 87% del total.

    Atenció Primària, no molt envellida però amb molt poques incorporacions

    Sempre a partir de les dades del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) i, per tant, parlant de la província de Barcelona i d’aquells metges que han comunicat la seva especialitat, veiem que en medicina familiar i comunitària només un 4% del total de metges té menys de 35 anys. La resta es reparteixen més o menys de manera proporcional entre les altres franges: un 31% té entre 25 i 44 anys, un 34% el trobem entre els 45 i els 54 i, per últim, de nou un 31% de metges es troba a menys de 10 anys de la jubilació. 

    De les noves incorporacions un 80% són dones i en canvi entre les que es retiren el percentatge cau al 45%. Així doncs, es torna a repetir l’evidència que la professió cada cop es feminitza més.

    També hem volgut analitzar altres especialitats que tot i no tenir un volum tan gran de professionals, estan molt més envellides. Seria el cas de medicina preventiva i salut pública on un 60% dels metges té més de 55 anys i medicina del treball on són un 58% els qui s’apropen a la jubilació.

  • Veïnats més verds s’associen amb menor deterioració cognitiva en gent gran

    Nombrosos treballs han mostrat que l’espai verd té efectes beneficiosos per a la salut. Ara, un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació Bancària «la Caixa», suggereix que també podria exercir un paper positiu contra el declivi cognitiu en persones grans. En concret, la recerca publicada a Environmental Health Perspectives, mostra que la pèrdua en les funcions cognitives esperada com a part del procés d’envelliment és lleugerament més lenta en persones que viuen en veïnats més verds.

    L’equip va realitzar un seguiment d’una dècada a 6.500 persones d’entre 45 i 68 anys de Regne Unit. En tres moments diferents al llarg de l’estudi, les i els participants van completar una bateria de tests cognitius que van avaluar el seu raonament verbal i matemàtic, la seva fluïdesa verbal i memòria a curt termini, així com el declivi en totes aquestes funcions al llarg dels anys. L’espai verd en el veïnat de cada participant es va estimar utilitzant imatges via satèl·lit.

    «Existeixen evidències que el risc de demència i deterioració cognitiva pot ser influït per l’exposició a amenaces ambientals relacionades amb l’entorn urbà (com la contaminació de l’aire i el soroll) i per l’estil de vida (amb factors com l’estrès o el comportament sedentari)», afirma Carmen de Keijzer, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.

    «Per contra, també s’ha suggerit que viure prop d’espais verds incrementa l’activitat física i la vida social, redueix l’estrès i mitiga l’exposició a la contaminació atmosfèrica i al soroll», afegeix.

    Recerques encara escasses

    Una evidència recent ha mostrat beneficis cognitius de l’exposició als espais verds en nens i nenes, però els estudis sobre les possibles relacions entre exposició a espais verds i el declivi cognitiu en persones majors encara són escassos.

    «Les nostres dades mostren que la disminució en els resultats dels tests cognitius al llarg dels 10 anys de seguiment va ser un 4,6% menor en els i les participants que vivien en veïnats més verds. Les associacions observades van ser més fortes entre les dones, la qual cosa fa pensar que aquestes relacions podrien estar influenciades pel gènere», subratlla Carmen de Keijzer.

    «S’espera que el 2050 la proporció de persones de més de 60 anys al món s’hagi duplicat pel que fa a la de 2015 i les prediccions apunten a un augment dels casos de demència a un ritme similar. Encara que les diferències en el declivi cognitiu observades en el nostre estudi són modestes a nivell individual, quan es consideren a nivell poblacional són molt més significatives», sosté Payam Dadvand, investigador d’ISGlobal i últim autor de l’estudi.

    «En cas de ser confirmats per estudis futurs, aquests resultats poden constituir una base científica per implementar intervencions específiques i desaccelerar la deterioració cognitiva en persones majors residents en àrees urbanes. Així, també millorar la seva qualitat de vida», conclou.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc

  • Envelliment: la falsa amenaça per al sistema sanitari

    Espanya, igual que la resta de les societats occidentals, està experimentant un profund canvi en la seva estructura d’edats, la qual cosa s’ha traduït fonamentalment en l’increment del nombre de persones grans. Actualment, les persones de 65 i més anys representen una mica més del 20% de la població, i aquest percentatge es doblarà en les pròximes quatre dècades.

    Aquest procés d’envelliment demogràfic és fruit d’un dels majors assoliments socials del nostre temps: la reducció generalitzada de la mortalitat que permet que la major part de les persones arribin a complir 65 o més anys.

    No obstant això, des de determinats discursos polítics i mediàtics s’ha arribat a presentar aquest èxit social com un llast o la principal amenaça per al futur de les nostres societats.

    En algunes ocasions aquestes prediccions alarmistes amaguen un clar interès, ja que estan fomentades i finançades des de determinats grups financers, empresarials i fins i tot ideològics. En unes altres, no obstant això, són fruit del desconeixement o d’una mala interpretació dels fenòmens demogràfics i socials.

    Un dels principals arguments d’aquests discursos sorgeix de la idea que l’augment de la població major de 65 anys implica un augment dràstic de la càrrega de malaltia, la discapacitat i, per tant, una enorme pressió assistencial sobre els sistemes sanitaris que seran, per tant, insostenibles, tal com els coneixem en l’actualitat. Algunes d’aquestes veus proposen com a solució a aquest important repte la privatització progressiva dels sistemes sanitaris.

    No obstant això, s’ha mostrat que l’impacte que l’envelliment té sobre l’augment de la despesa sanitària no és tan elevat i no és, en cap cas, el principal responsable del seu creixement, que cal buscar en altres processos socials i sobretot, econòmics, que afecten l’assistència sanitària actual.

    Efectivament, interpretar l’augment de les persones grans com un increment de les persones malaltes és una interpretació simplista i equivocada. Una persona de 65 anys l’any 2018 poc té a veure amb aquella de 65 anys de principis de segle tant en termes socials com de salut. Aquesta persona de 65 anys a l’actualitat té major similitud en termes de salut a una persona potser de 60 anys d’aquella època. Comptem ja amb certa evidència sobre aquest tema.

    Menys anys de discapacitat i mala salut

    El descens de la mortalitat de les últimes dècades sembla haver vingut acompanyat en el nostre context d’un descens dels anys que es viuen en mala salut i un augment dels anys en bona salut.

    Per exemple, dades per al País Basc mostren com el nombre d’anys que una persona espera viure amb discapacitat o amb mal estat de salut són menys que fa vint anys, situació que contrasta amb la imatge present en l’imaginari col·lectiu.

    Així mateix, contradiu el principal argument font d’aquestes visions alarmistes de l’envelliment com a perill per al sosteniment del sistema sanitari.

    El canvi en l’estructura d’edats –no solament l’augment de la població gran– genera importants desafiaments en les nostres societats, alguns dels quals estan directament relacionats amb la salut i l’acompliment dels serveis sanitaris.

    Sense anar més lluny, l’increment de les malalties cròniques, fruit del canvi en el patró epidemiològic, està obligant als nostres sistemes sanitaris a profundes transformacions en la seva gestió.

    L’envelliment per se no posa en qüestió el sosteniment dels sistemes sanitaris públics, ja que aquest depèn fonamentalment de la legitimitat social que gaudeixin.

    La principal amenaça, per tant, no és una altra que l’esforç mediàtic, ideològic i fins i tot acadèmic que s’està fent per convertir a la salut i la seva atenció en una eina de negoci i lucre. L’assumpte és important, ja que la salut de les persones grans (i tard o d’hora tots ho serem) va en això.

    Aquest article és de l’Agència SINC