Infermeres de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) ha realitzat un estudi on ha percebut que un 60% de les dones majors de 75 anys pateix soledat moderada o severa. L’estudi s’ha realitzat davant unes dates assenyalades com són les de Nadal i sobre una població de 100 dones majors de 75 anys ateses en un centre d’Atenció Primària urbà.
L’estudi ha tingut com objectiu «conèixer la percepció de soledat en dones majors de 75 anys d’un Centre d’Atenció Primària». A les conclusions s’afirma que aquesta soledat pot ser un factor de risc per a malalties cardiovasculars i a més assegura que existeix una clara associació entre soledat i símptomes depressius, amb una major prescripció de benzodiacepines i antidepressius.
La infermera Rocío Rodríguez, autora de l’estudi, opina que la prescripció de fàrmacs va destinada a tractar les manifestacions de la soledat, però no cobreixen el problema d’arrel: «caldria una major interacció social per disminuir la soledat i els símptomes depressius, i millorar la percepció de la salut mental».
Com ja tractàvem en un article del Diari de la Sanitat, en els darrers anys hi ha hagut un augment de persones grans amb soledat. Aquest sentiment augmenta amb l’edat, en dones i entre persones que viuen soles i té repercussió a nivell físic, psicològic i social.
Els resultats de l’estudi, fet sobre dones de 83 anys de mitjana, indiquen que un 34% tenien soledat moderada, (d’aquestes un 61.8% vivien soles), mentre que un 26% presentava soledat severa, (d’aquestes la meitat vivien soles). Del total estudiat, un 62% de les dones eren viudes i un 53% vivien soles.
En els casos de soledat moderada, es va observar que el 43.1% tenien baixa percepció de salut mental, un 79.8% patia hipertensió, i un 65.7% dislipèmia. Quasi la meitat, un 46.5% tenien prescrits antidepressius i benzodiacepines.
En el cas de soledat severa, augmentava la presència d’hipertensió, arribant al 88.5%, i també s’observava més dislipèmies (73.1%), i major prescripció d’antidepressius i benzodiacepines (57.7%).
També es va observar que existeix una relació entre depressió severa i soledat severa en un 34.6% de les dones. A més, es va comprovar que a major soledat, pitjor suport social.
Per Rocío Rodríguez els resultats mostren que “hi ha una clara relació entre soledat i risc de malalties cardiovascular, com demostren les pitjors dades d’hipertensió i dislipèmies en dones que patien soledat severa. Igualment hi ha una connexió entre soledat i pitjor salut mental”.
S’estima que la soledat afecta 150.000 persones grans a Catalunya. Sovint aquesta soledat ve marcada per la pèrdua de la parella o dels fills però també per patir relacions familiars no vinculants o que aquests familiars es trobin físicament lluny de la persona gran.
Aquest tipus de situacions incrementen diàriament i una de les explicacions que es dóna és l’envelliment de la població: el 17% de la població de Catalunya supera els 65 anys d’edat. El 57,7 per cent d’aquestes persones són dones i el 42,3 per cent són homes. A més, la gent gran cada vegada és més gran.
Albert Quiles, director gerent d’Amics de la Gent Gran, troba que és una situació bona que cada cop es tingui més esperança de vida però indica que cal preguntar-se com es viuen aquests anys. Sota aquesta premissa, el Consell Comarcal del Baix Llobregat ha desenvolupat un informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran que es troba en situació de vulnerabilitat amb patiment emocional.
La Fundació Amics de la Gent Gran es va crear just fa 30 anys per acompanyar a persones grans que pateixen soledat i ho fa de manera voluntària. Quiles creu que la formació a aquestes persones voluntàries per detectar el maltracte és essencial perquè puguin informar d’aquestes situacions d’abús. També opina que aquesta mateixa formació, destinada a les persones grans, les ajudaria a apoderar-se.
Actualment, Amics de la Gent Gran es troba a 10 comarques i a 32 municipis i treballen a partir de sol·licituds individuals, de veïns o persones properes, però també a partir de derivacions des dels centres de serveis socials o els centre d’atenció primària quan aquests detecten casos de soledat en persones grans. «La clau està en la coordinació», opina Quiles: «hem d’intensificar aquesta coordinació entre els diferents agents, institucions públiques, fundacions, empreses, agents socials i treballar a favor del benestar de les persones grans».
La soledat, un problema invisible
Albert Quiles defensa que la funció de la seva Fundació és necessària donat que la majoria de persones grans amb qui treballen es troben en una situació de soledat que «no han decidit lliurement». Quiles argumenta que «la persona gran es troba sovint en situacions delicades i ningú o poques persones amb qui poder relacionar-se, sobretot tenir relació emocional». Destaca que treballar la part emocional en les persones és molt important es tingui l’edat que es tingui però és encara més rellevant en aquelles persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.
Quiles critica «un fenomen que passa, què la societat decideix per les persones grans». Entén que és necessari preguntar a la persona gran si vol, si es sent a gust rebent una persona voluntària a casa seva o si vol tenir informació com a mínim: «és molt important que puguin decidir», afegeix. És per això que des d’Amics de la Gent Gran, quan reben una sol·licitud, truquen a la persona i fixen una entrevista presencial per veure si a la persona gran li interessa formar part de la Fundació.
Durant aquestes festes desenvoluparan una campanya anomenada ‘Un Nadal en companyia’ que comptarà amb 15 dinars arreu del territori. A més, entregaran lots de Nadal a les llars dels 1.500 membres que acompanya la Fundació. El motiu? Per Quiles, «és una bona excusa perquè rebin una visita i no celebrin el Nadal soles.
La gent gran és un dels col·lectius vulnerables / cc by derkstenvers (Flickr)
El patiment emocional no només ve de la soledat
El projecte Bon Tracte a la Gent Gran neix de l’anàlisi sobre la preocupació en l’atenció cap a persones que estan en una situació d’especial fragilitat com són les situacions de violència filio-parental, el tracte no adequat cap a les persones grans, maltractament o violència domèstica.
L’informe elaborat pel Consell Comarcal del Baix Llobregat buscava definir el concepte de bon tracte a la gent gran i a les persones en situació de fragilitat per problemes de salut a partir dels actors que intervenen en la seva atenció. És a dir, definir el paper que juguen els professionals, els punts de millora en la relació i elaborar una Guia de Bones Pràctiques en el tracte a la gent gran i les persones en situació de fragilitat per problemes de salut.
En una població que tendeix cada cop més a l’envelliment, l’informe denuncia que envellir, i també patir una malaltia invalidant, «comporta unes expectatives vitals que venen marcades amb un signe menys al davant: menys capacitats, menys facultats, menys quantitat d’hores de descans nocturn, menys activitats, menys poder adquisitiu…» És a partir d’aquí que s’ha creat el terme d’envelliment actiu. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’envelliment actiu com el procés que implica envellir amb bona salut, òptim funcionament físic, cognitiu, emocional i motivacional, a més d’una alta participació social.
Des d’una vessant àmplia, l’informe entén el maltracte a la gent gran com «qualsevol acció voluntàriament realitzada, és a dir, no accidental, que pugui causar o causi un dany a una persona gran; o qualsevol omissió que privi a un ancià de l’atenció necessària per al seu benestar, així com qualsevol violació dels seus drets». A més, la definició que donen per vàlida estipula que perquè aquests fets es tipifiquin com maltractament han de succeir en el marc d’una relació interpersonal on existeixi una expectativa de confiança, cura, convivència o dependència. Per tant, afirmen que l’agressor pot ser un familiar, personal institucional, un cuidador contractat, un veí o un amic.
El Consell Comarcal del Baix Llobregat treballa amb professionals de diferents àmbits a través de l’espai Xarxa Baix. Un dels projectes que també s’han realitzat, i que es vincula a l’informe sobre el Bon Tracte a la Gent Gran, ha estat el de la «lluita contra la pobresa i el risc d’exclusió social». Dins aquest programa, s’han creat grups de dinamització social per persones amb situació d’atur de llarga durada i el programa de “suport psicosocial per a l’autonomia de
les persones en situació de dependència” i s’han creat grups psicoeducatius integrats per familiars de persones amb dependència i les mateixes persones que pateixen dolor crònic i trastorn mental.
Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort al món. La innovació ha estat l’eix central del Congrés de la Societat Europea de Cardiologia celebrat a finals d’agost a Barcelona. Manel Sabaté, cap del Servei de Cardiologia de l’Institut Clínic Cardiovascular (ICCV) i de l’equip IDIBAPS d’Aterosclerosis i Malaltia Coronària, ha estat responsable del comitè local del Congrés.
Com ha anat el Congrés de la Societat Europea de Cardiologia que es va celebrar a Barcelona a finals d’agost?
El congrés ha estat un èxit. És la tercera vegada que ve a Barcelona en menys de 10 anys. En total ha estat 6 vegades. Això vol dir que la societat europea ha apostat per Barcelona un cop més i la ciutat ha estat a l’altura. És una ciutat molt atractiva i és ideal per tenir el congrés de cardiologia més gran del món doncs reuneix fins a 30.000 companys. S’han presentat dades molt rellevants i estudis amb impacte immediat. Organitzativament ha estat un èxit.
Ha estat el responsable del comitè local del Congrés, com va anar el procés?
Em van seleccionar des de la Societat Europea de Cardiologia. Segurament, a part del reconeixement, em van triar pel fet de ser de Barcelona doncs sempre intenten buscar metges de l’àrea on es celebra el congrés. És més fàcil la comunicació d’aquesta manera.
Què tal l’experiència?
No estem acostumats a treballar amb agències de comunicació més enllà d’explicar l’últim estudi que hem tret. Per nosaltres és més fàcil llegir els nostres conceptes que no pensar com el públic pot arribar a entendre allò que per a nosaltres és essencial. Tot i haver triat quins eren els abstracts o treballs que podien tenir un aspecte divulgatiu més important per enfortir la comunicació no hem perdut de vista la part científica.
En aquesta edició s’han presentat 4.500 casos, 300 de l’estat espanyol, i s’ha apostat per la innovació com a tema principal. Ens pot fer un balanç de la qualitat del Congrés?
Sí. Aquest any s’ha donat l’efemèride dels 40 anys del primer cateterisme i això ha afavorit que es focalitzés un dels temes en la innovació. La història del cateterisme ve d’un senyor alemany que va pensar: anem a intentar desobstruir una de les arteries del cor. Amb els anys es va acumulant greix i finalment es pot trencar la placa i això provoqui un infart o que es vagi obstruint a poc a poc i provoqui per exemple una angina de pit. Per tractar aquestes obstruccions aquest metge va voler inserir un baló i desobstruir les arteries. Va fer mil estudis amb cadàvers i animals i finalment ho va provar amb un malalt que avui encara segueix viu. Evidentment s’ha anat perfeccionant la tècnica. Ara també s’introdueixen molles metàl·liques que es fixen i eviten que l’arteria es torni a tapar. Aquestes molles tenen un medicament que s’allibera a les parets perquè el greix no torni a créixer. A més, a través d’aquests catèters també es poden tractar les vàlvules. Ja som capaços de canviar-les a través d’ells.
Quin nivell d’agressivitat té sobre el pacient aquesta intervenció?
És una operació molt corrent. L’any passat a Espanya se’n van fer 67.000 mentre cirurgies coronàries només se’n fan 6.000. I justament Espanya no és el país on més operacions es fan. És la intervenció més freqüent de la medicina a tot el món.
És un dels processos menys mínimament invasius. De cara a un postoperatori obrir el pit fa que el malalt ho passi pitjor. Amb aquestes tècniques reduïm l’estada del malalt a l’hospital i fem que tingui menys complicacions. L’únic impediment actual és l’economia perquè tota la innovació va lligada a més inversió i més pressupost.
El Dr. Manel Sabaté mostra com s’insereixen els catèters en una intervenció coronària percutània / SANDRA LÁZARO
A banda de la celebració dels 40 anys de la primera intervenció coronària percutània, què més s’ha presentat durant el Congrés?
Tractament i prevenció han estat dos dels temes més importants.
Sobre prevenció; es parla d’exercici, dieta sana, evitar hàbits que afavoreixin aquests factors de risc…
Sí. El 80% de les morts cardiovasculars es podrien prevenir controlant bé els factors de risc que coneixem com ara el tabac, el colesterol, el sucre… Som uns privilegiats perquè a la nostra àrea, la mediterrània, la prevalença de malalties cardiovasculars és molt inferior a la del nord. És per la dieta rica en fruita, en llegums, en verdures, en oli d’oliva… ara hi ha el risc que això es vagi perdent per un canvi d’hàbits que ens pot perjudicar. És més fàcil comprar un croissant que no fer un entrepà.
Com ho canviem això i ho traslladem a la societat? S’estan fent diverses campanyes al respecte. Una d’elles, durant el Congrés, anomenada ‘Més val cuidar-se que curar-se’.
Sí. Sempre que hi ha el congrés europeu es fan activitats dirigides a la població on s’explica per exemple com fer un massatge cardiovascular que, no ho valorem, però pot salvar una vida. Se’ls hi ha d’ensenyar als nens tècniques de reanimació. S’ha d’ensenyar què s’ha de fer i què no s’ha de fer i també ensenyar hàbits saludables.
S’hauria de fer des de les escoles?
Sí, hauria de ser obligatori fer cursos i tallers de reanimació i hàbits saludables perquè el que aprens de petit és el que se’t queda. Ara s’està fent a partir d’iniciatives privades i hauria d’implantar-se com una assignatura obligatòria.
Les dades de mortalitat cardiovascular reflecteixen que a escala europea arriba al 45% i dins la Unió Europea a un 35%. Quines són les afeccions més corrents que sumen aquesta taxa?
Si ens centrem en el ‘cardio’ tenim la cardiopatia isquèmica que són les obstruccions de les coronàries. Isquèmia vol dir falta de reg sanguini. Ve relacionada amb els factors de risc. La segona malaltia més corrent és la insuficiència cardíaca on el múscul perd força i poden haver-hi malalties de les vàlvules o infarts. El cor no deixa de funcionar però s’ofega i acaba requerint un trasplantament que és una tècnica limitada pel nombre de donants. Aquí som líders de donacions però no s’arriba i s’han començat a implantar assistències ventriculars de llarga durada per mantenir aquest cor dos, tres, quatre anys sense que funcioni. En això s’ha d’invertir i és molt car perquè hi ha molts malalts que per edat, contraindicacions o perquè no hi ha tants donants. Afortunadament, però. Això vol dir que no hi ha tants accidents. Hi ha també malalties a les vàlvules: hi ha greix, es creen vels i no tanquen bé. El malalt pot tenir pèrdues de coneixement i ofegar-se. Per últim trobaríem també les arítmies. Perquè es contragui el cor cal un sistema elèctric que dóna estímuls i fa que el múscul deixi passar la sang. Funciona per contraccions separades, primer a l’aurícula i després al ventricle. Quan hi ha alteracions en aquest sistema elèctric es produeixen arítmies: va més a poc a poc o més de pressa.
Aquestes quatre malalties ocupen el 90% del què li pot passar al cor. En l’àmbit vascular ja entraríem en la mateixa aorta o en problemes d’ictus i accidents vasculars cerebrals.
El Dr. Sabaté explica amb una mostra del cor els tipus de malalties cardíaques més corrents / SANDRA LÁZARO
El seu equip al Clínic treballa molt la investigació i el quiròfan. La part més humana amb el pacient, com es viu dins el món de la cardiologia?
El pacient és el centre. És ell el que en el seu procés va passant per les diverses àrees o seccions. Entra a l’hospital i passa per la sala d’hemodinàmica on es fan els cateterismes, després passarà a una unitat de cures intensives, després passarà a planta i finalment seguirà a l’ambulatori on metges del mateix hospital li faran seguiment. Aquest procés que fa el malalt el fa amb interacció per part de l’hospital. Quan entra amb un infart el primer és operar-lo però en tot moment se li explica el que està passant. Es cuiden tots els aspectes. És veritat que a vegades la massificació impedeix dur bé les urgències però la idea és posar el malalt al centre i això hauríem de tenir-ho tots al cap.
Cap a on camina ara la cardiologia? Quins reptes s’han de recollir ara que aquest Congrés ha acabat?
L’envelliment de la població seria un. Cada cop vivim més anys i els volem viure millor. Per tant, cal adaptar els avenços a l’envelliment de la població. Ens hem de centrar a treballar com podem sobreviure econòmicament al fet què la gent treballi fins als 65 anys i visqui bé fins als 100.
Un altre aspecte seria personalitzar la medecina. Si posem el malalt al centre veiem que no tots els malalts són iguals, no tots es beneficien de portar una vàlvula concreta. Cal veure com seleccionar el millor tractament per cada malalt.
Un tercer apartat seria com introduir la innovació de recerca en un ambient com el que tenim a la sanitat des de fa uns anys per culpa de la crisi que no hem vist que aquest camp se’n surti.
Els europeus tenen una esperança de vida que, de mitjana, supera els 80 anys: 83,6 anys les dones i 78,1 els homes. La dada contrasta, però, amb el fet que no sempre va acompanyada d’una bona salut de les persones. Aquest augment de l’esperança de vida es deu a millores en salut gràcies a les noves tecnologies, nous tractament mèdics i la prevenció en el desenvolupament de malalties. Això s’ha vist reflectit sobretot en l’esperança de superació de càncers, atacs de cor i ictus.
Tot i això, segons l’informe conjunt de la Comissió Europea i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) ‘Health at a Glance: Europe 2016’ (La Salut a Europa en un cop d’ull), prop de 50 milions de persones pateixen alguna malaltia crònica i cada any moren més de mig milió de persones en edat de treballar. Això suposa un cost anual de quasi 115.000 milions d’euros per a la Unió Europea. Per reduir aquest cost i disminuir el nombre de morts, des de la Comissió Europea i l’OCDE asseguren que no s’ha invertir més sinó de millor manera. Per això cal potenciar les polítiques que fomenten una bona salut, prevenen malalties i ofereixen una assistència sanitària eficaç. A l’informe també s’explica que factors de risc, com ara el tabaquisme o l’obesitat, causen moltes morts que s’haurien pogut evitar. Actualment, el 16% dels adults són obesos, un 5% més que l’any 2000. Pel que fa al tabac, una de cada cinc persones segueix fumant.
Diferències en l’accés a l’atenció sanitària
L’informe permet accedir a dades a escala europea pel que fa a la salut dels europeus i els seus sistemes de salut. Davant dels resultats, el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, assegura que es podrien salvar moltes més vides si es millorés l’assistència sanitària fins a igualar-la amb la d’altres països de la UE amb millors sistemes de salut. Per això “cal fer molt més per reduir les desigualtats a l’hora d’accedir i gaudir d’una assistència sanitària de qualitat”, diu Gurría.
Augmentar els recursos que promouen la salut, potenciar les estratègies de prevenció de malalties i millorar la qualitat de l’assistència sanitària, són alguns dels factors clau a l’hora de salvar vides. Segons l’informe, es calcula que davant d’una falta d’atenció primària adequada, el 27% dels pacients es dirigeixen a urgències i que els europeus més pobres tenen de mitjana 10 vegades més problemes pel que fa a l’accés a una atenció sanitària adequada en comparació a la població més rica. Per això demanen que els estats membres millorin l’accés a l’atenció primària i es redueixin les llistes d’espera.
Un altre dels problemes que enfronta la Unió Europea és l’envelliment de la població: actualment prop del 20% de la població té més de 65 anys, un 10% més que el 1960. A més, està previst que la xifra augmenti fins al 30% el 2060. Aquest envelliment i l’augment de les malalties cròniques, sumat a les limitacions econòmiques, faran necessaris canvis estructurals en l’assistència sanitària. Això vol dir, segons l’informe, incloure l’anomenada salut electrònica, reduint el nombre d’hospitalitzacions i reorganitzant els serveis d’atenció primària i domiciliària. També recomanen racionalitzar la despesa farmacèutica i potenciar l’ús de medicaments genèrics.
L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.
L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.
I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.
Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.
Està el sistema preparat per donar-hi resposta?
S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.
“Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.
Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”. També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.
Un canvi més enllà del sistema sanitari
Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.
Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.
En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.
D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.
“La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.
Témer la dependència
L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.
“És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.
Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.
