Just Deploy It!

Etiqueta: exclusió sanitària

  • Embarassades, menors o malalts de càncer i VIH: Médicos del Mundo registra més de 500 casos d’exclusió sanitària després de la nova llei

    «És una qüestió de decència i de justícia. Retornem a totes les persones el dret a la sanitat universal», afirmava Pedro Sánchez el juny de 2018, quan va anunciar els primers tràmits per a aprovar la nova reforma sanitària. Des de la seva aprovació, Metges del Món ha comptabilitzat 557 casos d’incidències en l’accés a l’atenció sanitària, segons ha explicat l’organització a eldiario.es. A més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció de la normativa socialista deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències, apunten.

    Dels 557 casos detectats des del passat un d’agost, data de l’entrada en vigor del Reial decret llei 7/2018, l’ONG ha identificat 56 menors d’edat, 17 dones embarassades, 22 episodis d’urgències, 10 immigrants reagrupats i 14 sol·licitants d’asil exclosos de la sanitat pública.

    D’una banda, Metges del Món ha identificat denegacions d’accés a les persones reagrupades. Com va publicar aquest dilluns eldiario.es, els immigrants amb residència a Espanya tramitada a través dels seus fills nacionalitzats es xoquen amb el rebuig sistemàtic de la seva targeta sanitària per part del Ministeri de Treball. Per un altre, els immigrants en situació irregular amb menys de tres mesos d’estada al país s’enfronten, en determinades comunitats autònomes, a una sèrie d’obstacles burocràtics a l’hora d’accedir a la sanitat pública, inclosos menors, embarassades, i urgències.

    L’organització destaca sis malalts de càncer, cinc de VIH, set de malalties cardiovasculars, set de diabetis, tres d’hipertensió, tres de salut mental, i varis d’alzheimer, segons detallen des de Metges del Món a eldiario.es.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, sostenen. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la normativa socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva», desenvolupen des de l’organització.

    Les ONG especialitzades exigien el desenvolupament d’un reglament per a evitar la confusió en la seva aplicació. L’Executiu el va descartar, perquè va optar per tramitar la normativa en el Congrés com a projecte de llei per a permetre la presentació d’esmenes per part de l’oposició. No obstant això, aquest procés quedarà paralitzat després de la prevista dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions.

    «S’arrosseguen dinàmiques de l’època del PP. Encara que en l’anterior normativa, el Reial decret 16/2012 garantien l’accés a la sanitat d’embarassades menors i urgències, s’incomplia de forma sistemàtica en moltes comunitats i eren excloses», recorda Pablo Iglesias Rionda, secretari tècnic de REDER. «La nova llei busca ser més inclusiva, però no preveu l’atenció específica a aquests col·lectius vulnerables. Si no es contradiu de forma específica aquesta tendència, es poden donar interpretacions restrictives de la normativa», desenvolupa.

    Una altra barrera a l’accés a la sanitat universal citada per REDER és la falta d’informació. «Davant la falta de reglament que permeti aplicar la normativa de forma harmonitzada, es genera una confusió normativa tal que ni els mateixos centres de salut saben com aplicar-la, ni la gent beneficiada coneix els seus drets», indica Iglesias Rionda. Aquest mitjà ha qüestionat sobre aquest tema al Ministeri de Sanitat però no ha rebut resposta.

    Per què són excloses embarassades sense papers?

    En el cas de les persones en situació irregular, en general, s’ha recuperat el seu dret a l’assistència sanitària, considerant-se un dels assoliments de la nova legislació. Excepte quan les persones sense papers porten menys de tres mesos a Espanya o no poden acreditar una estada major de 90 dies al país a causa de, per exemple, problemes en la tramitació del seu empadronament.

    El Reial decret de Pedro Sánchez contempla aquests casos: encara que en principi no tenen dret al sistema de salut fins a complir els tres mesos a Espanya, poden ser atesos abans de complir els 90 dies d’estada mitjançant la presentació d’un informe social que acrediti la necessitat de ser assistits.

    En «aquells casos en què les persones estrangeres es trobin en situació d’estada temporal (menys de 90 dies a Espanya)» serà necessària «l’emissió d’un informe previ favorable dels serveis socials competents de les comunitats autònomes», resa la normativa. No especifica, no obstant això, la manera d’actuar davant embarassades, menors o urgències, la qual cosa s’està traduint en casos d’exclusió sanitària d’aquests perfils més vulnerables. Metges del Món també ha identificat a persones en situació irregular amb càncer sense accés al sistema de salut en el marc d’aquest criteri.

    El cas de la Comunitat de Madrid

    Les «interpretacions restrictives» esmentades per l’ONG es reflecteixen, per exemple, en casos d’exclusió documentats en la Comunitat de Madrid per Médicos del Mundo. La Conselleria de Sanitat va llançar fa al voltant d’un any instruccions a través dels seus cursos de formació destinats als funcionaris perquè el personal administratiu diferenciï, mitjançant la comprovació del seu passaport o visat, entre un migrant que resideixi a Espanya en situació irregular i un turista, com va confirmar l’Executiu regional a eldiario.es. En la pràctica, aquestes indicacions estan derivant en l’exclusió d’embarassades sense papers la residència dels quals al país no supera els 90 dies, com porta denunciant des de llavors Jo sí Sanitat Universal.

    La falta d’assistència mèdica a embarassades amb menys de tres mesos d’estada a Espanya ja es produïa en la Comunitat de Madrid durant l’etapa del PP en el govern central, però la norma aprovada pel PSOE no ha acabat amb ella de moment.

    Karla (nom fictici), ciutadana hondurenya en situació irregular, relata que va acudir en diverses ocasions al centre de salut de Vila de Vallecas quan va saber que estava embarassada. «Em deien que no tenia dret perquè, en estar menys de 90 dies, era com si estigués de turisme», explica la dona, que va tractar d’arreglar la situació en aquest ambulatori madrileny i a l’Hospital Ramón y Cajal. eldiario.es ha preguntat sobre aquest tema a la Conselleria de Sanitat però encara no ha rebut resposta.

    «Em demanaven el paper de l’empadronament, però la data que apareixia era la del 27 de desembre, encara que jo vaig arribar a Espanya el 29 d’octubre. Llavors, el personal d’administració responia que no podia anar al metge fins al 27 de març», detalla la dona. La jove, de 28 anys, va contactar amb Metges del Món Madrid. «Finalment, la setmana passada em van permetre l’accés. Va ser perquè em va acompanyar Sol (treballadora de l’ONG), si hagués anat sola no m’haguessin atès», lamenta Karla.

    Molts dels casos d’embarassades i menors acaben resolent-se després dels seus acompanyaments, però des de les ONG alerten que els casos que els arriben són «només la punta de l’iceberg». «Què passa amb tots els que acudeixen al centre de salut, els deneguen a l’accés i no tornen a intentar-lo?», es pregunta el president de Metges del Món, José Félix Hoyo.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Gairebé 5.000 persones excloses, errors sistemàtics i arbitrarietat: així han estat els sis anys sense sanitat universal

    La història de Pedro és la del periple d’una persona que viu amb VIH, però s’ha trobat amb les traves que, des de 2012, ha suposat no tenir permís de residència a Espanya, malgrat portar 20 anys vivint aquí. La primera, la por a acudir a l’hospital per estar en situació irregular. La segona, el desconeixement del personal mèdic que, al principi, no va oferir a aquest home colombià l’atenció que necessitava, tot i que Galícia garanteix en una normativa pròpia la cobertura sanitària als qui pateixen aquestes malalties. La tercera, quedar-se sense accés als fàrmacs quan es va mudar a altres ciutats a la recerca de treball.

    Quan va tornar a Galícia i va començar els tràmits per recuperar de nou l’atenció sanitària, la Policia li va obrir una ordre d’expulsió. Finalment, amb el suport de Metges del Món, va aconseguir detenir la seva deportació i tramitar una autorització de residència per motius humanitaris. Ja amb targeta sanitària, Pedro continua amb el seu tractament i ha seguit millorant. El seu cas ha estat documentat per la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial decret de reforma sanitària (Reder).

    Fa sis anys, l’1 de setembre de 2012, va entrar en vigor el decret 16/2012 impulsat pel Govern de Mariano Rajoy. Aquell dia, milers de persones ‘sense papers’ que fins llavors podien sol·licitar cita amb el seu metge de capçalera i ser ateses com qualsevol altre ciutadà, van quedar d’un dia per a un altre excloses del sistema sanitari. Es van esborrar els seus historials mèdics, es van desactivar les seves targetes sanitàries. Solament serien ateses en cas d’urgències o quan es tractés d’embarassades i menors d’edat. Més de 870.000 targetes van ser retirades, segons les dades que va donar el propi Executiu.

    Aquest dijous, el Congrés ha avalat la recuperació de la sanitat universal que el Govern de Pedro Sánchez va engegar a través d’un decret llei. «L’accés al Sistema Nacional de Salut en condicions d’equitat i d’universalitat és un dret primordial de tota persona», enuncia el nou decret, que ha rebut el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans. La llei elimina les figures de persona «assegurada i beneficiària» que contenien condicions que excloïen als immigrants residents a Espanya en situació irregular i recupera el dret de totes les persones, «en les mateixes condicions», a l’atenció sanitària.

    Per als col·lectius socials que porten anys batallant contra les conseqüències del decret 16/2012, la nova legislació és «un pas positiu», però cap a una meta «encara distant» i demanen al Govern que aprovi aviat el reglament «per garantir l’assistència en igualtat de condicions» a totes les persones que viuen a Espanya. «Aquest és un pas molt definitiu per acostar-nos a la fi de l’exclusió sanitària, però el que s’ha aprovat no implica que s’elimini radicalment qualsevol causa d’exclusió. Encara hi ha zones d’ombra», sosté Eva Aguileña, portaveu de xarxes.

    Entre elles esmenta que el dret a l’assistència pública se supediti al fet que la persona demostri, amb l’empadronament, que no es troba en situació d’estada temporal, és a dir, que porti més de 90 dies en territori espanyol. «Ens preocupa que s’exigeixi demostrar-ho amb l’empadronament, perquè l’empadronar-se és una barrera purament administrativa i moltes vegades depèn dels ajuntaments», explica Aguilera.

    «També ens preocupen aquests 90 dies fins que poden accedir a la targeta sanitària. Veiem un buit en el qual no es garanteix l’assistència amb càrrec a fons públics a menors, dones embarassades, sol·licitants d’asil, etc.», agrega. «Esperem que aquestes llacunes s’esmenin en el reglament».

    4.755 persones excloses

    Des de l’aprovació de la reforma sanitària, les organitzacions socials van començar a veure les seves oficines plenes de casos de persones als qui els havia estat denegada l’assistència mèdica. Des de 2014, la plataforma Reder ha documentat els casos de 4.755 persones que s’han vist excloses d’aquesta atenció, encara que temen que les dades siguin majors. «Han estat sis anys de molt patiment innecessari per a moltes persones en situació molt fràgil, que han patit el pitjor de les retallades. Els casos documentats no són molts perquè no són tots: són els qui en algun moment han acudit a les organitzacions, però no sabem quantes persones s’han quedat desateses», destaca la portaveu.

    Aquestes persones solament podien rebre assistència en situacions excepcionals: dones embarassades, menors d’edat, situacions d’urgència, víctimes de tràfic en període de reflexió i persones sol·licitants d’asil. No obstant això, les ONG han denunciat els errors sistemàtics als centres sanitaris públics a l’hora de complir amb aquesta obligació i la confusió imperant entre el personal mèdic arran de la norma. Les organitzacions han documentat els casos d’exclusió sanitària de 194 dones embarassades, 322 menors d’edat, 45 sol·licitants d’asil o 443 persones a les quals se’ls va denegar o se’ls va facturar l’atenció indegudament quan van passar per urgències.

    En tots aquests anys, hi ha hagut diversos noms propis, però un d’ells ha estat present en totes les denúncies de les ONG, el d’Alpha Pam, un jove senegalès sense targeta sanitària que va morir de tuberculosi a Mallorca el 2013. El cas va acabar en els tribunals i la família va recórrer el seu arxivament el setembre passat. Altres dues dones, Soledad Torrico i Jeanneth Beltrán van morir sense poder acudir de manera normalitzada al metge. Segons un estudi publicat el març de 2018 per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, durant els seus primers tres anys d’aplicació, les restriccions imposades pel decret va augmentar la taxa de mortalitat dels migrants sense papers en un 15%.

    Les organitzacions socials també s’han fet ressò de casos com el de Milagros Villalobos, una dona migrant embarassada que va patir un avortament després de ser rebutjada diverses vegades per un hospital públic valencià. O el de Lorda, de 71 anys, que malgrat patir osteoporosis, diabetis i hipertensió i comptar amb residència legal per reagrupació familiar, no era atesa als centres sanitaris i sobrevivia gràcies a l’assistència de les ONG i metges desobedients.

    Des de 2012, moltes persones s’han vist privades de cures essencials. Les ONG han denunciat la situació de persones amb malalties greus, i han documentat 68 casos de càncer, 88 casos de malalties cardiovasculars, 116 de diabetis, 92 d’hipertensió, 68 casos de salut mental greu o 45 casos de VIH.

    El paper de la societat civil i les autonomies

    No obstant això, la reforma del PP es va trobar de front amb la resistència de part dels professionals sanitaris, que es van negar a aplicar la mesura i han seguit atenent a les persones excloses exposant-se a sancions. És el cas de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, que va promoure un registre d’objectors de consciència que va superar el miler d’adhesions.

    També han jugat un paper important els grups d’informació i acompanyament impulsats des de les ONG i plataformes ciutadanes davant la «inseguretat i la confusió» que aquest decret va suposar, «la qual cosa ha perjudicat persones que sí que havien de ser tractades», sosté Reder. «Són moltes més les persones que s’han inhibit d’acudir a la sanitat pública per temor a la resposta que anaven a rebre. Les persones que tramiten el seu permís de residència el que més temen és un possible enfrontament amb l’administració pública. Que en reclamar una factura es generi algun tipus de conflicte i et fitxin», explica Aguilera.

    La resposta de les comunitats autònomes, algunes de les quals es van declarar insubmises al decret, també ha ajudat a mitigar l’impacte del decret 16/2012. A dia d’avui, excepte Castella i Lleó, Ceuta i Melilla, gairebé totes les autonomies compten amb algun tipus de normativa o mesures perquè aquestes persones poguessin accedir al sistema sanitari públic, encara que des de l’aprovació d’aquestes, Reder també ha documentat desenes de casos de migrants exclosos. Catalunya, País Basc, Navarra, Astúries, Andalusia o Canàries van rebutjar la norma i han regulat, dins de les seves competències, en aquesta línia.

    «El paper de les comunitats ha estat determinant en rebel·lar-se, en decidir no complir i desenvolupar les seves pròpies normatives autonòmiques, ja sigui en forma de rang de llei o instruccions internes des de l’administració. Si haguessin aplicat el decret rigorosament, el seu impacte hauria estat molt menor», recalca la portaveu de Reder. Des de la plataforma, no obstant això, s’ha apuntat també als «desequilibris» i l’arbitrarietat que han causat aquests diferents nivells de regulació: en la pràctica, al seu judici, les persones han tingut més o menys drets en funció del lloc en el qual residien.

    Diversos territoris i el Govern central van presentar recursos davant el Tribunal Constitucional per diferents motius, com per la invasió de competències i restricció de drets fonamentals. El Constitucional ha anul·lat les normes del País Basc i la Comunitat Valenciana que tractaven de garantir aquesta cobertura. Per la seva banda, diversos organismes de Nacions Unides i del Consell d’Europa van subratllar que la reforma contravenia els convenis internacionals de drets humans.

    La norma d’exclusió sanitària va ser defensada durant el Govern del PP com una mesura d’estalvi econòmic, com el copago farmacèutic. No obstant això, a dia d’avui, no s’ha provat aquest suposat impacte beneficiós en les arques de l’Estat. Així va quedar reflectit en els informes de la Defensora del Poble i també en un acte del Constitucional que va restaurar la validesa de la Llei Navarresa d’Assistència Sanitària. Per contra, la posició del Govern ha estat la d’afirmar que gràcies a aquesta normativa la sanitat espanyola seguia sent universal. Així ho ha tornat a defensar aquest dijous la portaveu popular, María Teresa Angulo, qui ha assegurat que «va ser el PP el que va garantir la sostenibilitat del sistema sanitari i garantint el seu caràcter universal, públic i gratuït».

    A l’espera que es concreti el reglament que donarà forma al decret aprovat, per a Aguilera hi ha un últim motiu de preocupació, però ara no solament tira la vista enrere, a aquests sis anys, sinó al futur. «Quan es va aprovar aquesta mesura, es va fer amb tota una bateria de discurs xenòfob. El missatge era: ‘Tu véns de fora i ja t’has d’estar morint per poder ser atès’. Això va donar via lliure a totes aquestes actituds xenòfobes que ja existien en la societat i el propi sistema de salut. S’ha permès que en l’opinió pública s’assenteix la visió que es pot discriminar a les persones d’un dret humà en funció de la seva situació administrativa o la seva nacionalitat. És difícil desmuntar això, i temem que hagi calat», sentència.

    Aquest és un article d’eldiario.es

  • “La llei d’exclusió sanitària no té cap base econòmica perquè encara que el migrant no cotitzi, també paga el seu cartró de llet”

    Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a assistència sanitària pública. Així ho declarava el Parlament de Catalunya el juny de 2017, després de cinc anys des de la publicació del Reial decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. Aquesta llei desafiava la norma estatal i garantia així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presentava la nova llei respecte a moviments anteriors era que l’accés a tota la cartera de serveis era immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya.

    Durant els últims mesos, així com ha passat en altres comunitats autònomes, va arribar una suspensió del Tribunal Constitucional per un recurs d’inconstitucionalitat emès pel Govern del Partit Popular. Unes setmanes després, arribava l’anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’ordre del Govern català que garantia la sanitat universal.

    Just llavors es nomenava la nova consellera catalana de salut, Alba Vergés. En la seva primera compareixença pública assegurava que Catalunya seguirà donant assistència sanitària a tothom. Com? Això és el que es pregunten múltiples col·lectius, organitzacions i població en general.

    Des de l’Espai de l’Immigrant veuen que l’anul·lació de la norma posa de nou en risc el fet que el sistema nacional de salut deixés accedir al sistema sanitari públic a tot aquell que estigui empadronat. Parlem sobre tot això amb les dues metgesses amb les que compte l’Espai: Elvira Parafita i Estefanía. Elles donen consells, realitzen acompanyaments sanitaris i treballen perquè la sanitat universal sigui una realitat.

    Expectatives davant com es concretarà poder assegurar a tota la població

    «Quan el dia 5 la nova consellera de sanitat va dir que s’assegurava l’assistència sanitària universal malgrat la sentència del TSJC ens preguntem com. Va fer una declaració general, a la premsa, però amb aquesta no sabem ni les vies ni els procediments pels quals a Catalunya es garantirà la salut universal», apunta Elvira. Sobretot ella i la seva companya Estefanía però també la resta del col·lectiu estan a l’espera per veure per «on tira» aquesta voluntat i «quins mecanismes s’usen per seguir assegurant la sanitat universal».

    Els dubtes sorgeixen, com aclareix Estefanía, perquè «encara que la nova consellera hagi dit que es garantirà l’atenció als sense papers… el mateix va dir el conseller Boi Ruiz en el seu moment i això era mentida. Tot i l’última instrucció 08/2015 ha seguit havent-hi exclusió sanitària». Asseguren que avui en dia la situació és la mateixa que a dia 12 de juny de 2012 amb l’aprovació del Reial decret doncs hi ha diversos casos registrats per exemple per REDER (Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012). Alguns d’aquests, asseguren que de persones menors, embarassades o en situació d’urgències, casos que el RD recollia com a obligatoris de rebre atenció. La indignació entre les metgesses de l’Espai és notable, ja que «ni el que diu el RD han aplicat». En aquest sentit, «com ens hem de creure el que digui una consellera?»

    El que és necessari per a aquests casos, com demana Estefanía, és «que concretin, que diguin com, amb quina eina, amb quina instrucció es podrà garantir això. Si es faran pseudopegats en funció de tipus d’empadronament, de temps d’empadronament, de tipus de NIE, de tipus de vulnerabilitat. Com es regularà això?». Davant aquests dubtes, veuen que una vegada concretada, la normativa real haurà d’»imprimirse en un butlletí oficial de Catalunya o a nivell instrucció de CatSalut perquè cap resident del territori quedi exclòs».

    Veuen necessari recórrer a un mecanisme legal que protegeixi de nou llei a causa de la gran arbitrarietat que es troben en el seu dia a dia. «La major part dels hospitals depenen de l’ICS i aquest es regeix per les normatives que hi hagi a nivell autonòmic. Encara així,» explica Elvira, «la llei a Catalunya ha tingut els seus més i els seus menys». Per exemple, «ha anat canviant el temps d’espera per aconseguir la targeta sanitària i això ha passat per intentar saltar la normativa estatal on l’empadronament no val per res ni és la via per accedir al sistema sanitari, ja que el requisit és cotitzar».

    Davant l’anul·lació per part del TSJC, les metgesses de l’Espai tenen en compte un altre aspecte: «que és el mateix Tribunal de Catalunya el que contradiu una normativa catalana». Fins ara, havien estat sentències estatals les que havien parat aquesta o altres lleis d’altres comunitats autònomes que buscaven la universalitat de la sanitat.

    Mobilitzar-se perquè el nou Govern derogui el RD

    Sobre la voluntat del nou Govern estatal, si bé com destaquen Pedro Sánchez tenia en la seva campanya electoral la derogació del Decret llei, no hi ha moltes expectatives doncs, al seu entendre, «confiar en la classe política és infantil». Veuen necessari «mobilitzar-se des de tots els àmbits perquè el nou Govern prioritzi tombar el RD abans que altres coses més electoralistes».

    Realitzant un recorregut des de 2012, expliquen que el que han anat fent en major part les comunitats autònomes davant el RD que només permet la sanitat a assegurats o beneficiaris és buscar vies per saltar aquesta normativa. «A Catalunya hi ha hagut tres: una el 2012, una altra el 2015 i l’última eln 2017 a la que se li va donar pes de llei perquè no es pogués tombar a nivell estatal. El que han fet des que les comunitats autònomes han anat traient aquests pegat és anar des de dalt, amb tot el pes de la llei, i anul·lar les instruccions de les autonomies». Això ha passat amb la del País Basc o la del País Valencià.

    Cartell a l’entrada a l’Espai dels Inmigrants al Raval / Carla Benito

    Els diners com motiu no serveix

    Elvira i Estefanía defensen que la llei nacional d’exclusió sanitària no té cap base socioeconòmica. A més, com explica Elvira, «va sortir com una mesura que, llançada de manera ràpida des del PP, buscava la sostenibilitat, la seguretat i la millora de la qualitat de la sanitat a Espanya. No hi havia ni un informe socioeconòmic que digués que la mesura anava a ser efectiva ni tampoc hi ha hagut cap informe d’aquests 6 anys que ho recolzi ni ningú ha donat cap explicació de l’efectiu que ha estat».

    A més, afegeixen que, atès que la sanitat es finança per impostos, la persona migrant encara que no cotitzi està comprant el seu cartó de llet. «Aquí a Catalunya hi ha un 20% de població migrant i aquestes persones estan pagant la sanitat perquè estan comprant. Paguen però se les exclou… això tampoc té cap base ni cap aplicatiu a nivell legal», denúncia Elvira.

    La conclusió que obtenen és que es tracta d’una «llei racista on es genera una ratlla de qui importa i qui no» on l’argument econòmic cau doncs, per ser un servei públic, «ni que fos deficitari com RENFE s’ha de seguir oferint», opina Estefanía. També observa la falsedat en els criteris: «s’inferioritza una població per ser estrangers i no importa el seu patiment ni malaltia. Però això si, com els migrants porten malalties contagioinfeccioses aquí si fem un asterisc perquè no ens passin les seves plagues: racistes amb prejudicis a més».

    La importància de la informació: l’Espai de l’Immigrant porta cinc anys lluitant contra l’exclusió

    «El risc de totes aquestes modificacions que un anul·li, que el TSJC estigui en contra de la llei de Catalunya… vas a un CAP i no hi ha problema i et donen una targeta sanitària i en un altre cas no funciona. Es dificulta més i es juga més a l’arbitrarietat, la desinformació, la por d’aquesta persona migrant que no té clar si pot anar a l’hospital per si li poden demanar un paper que no té o li pot donar més problemes», creu Elvira.

    És per això que des de l’Espai de l’Immigrant demanen que s’aprovi i s’expliqui bé la normativa a tots els gestors sanitaris però també a la societat. Sense saber com ho farà la nova consellera, saben que sí que hi ha vies per escapar-se la normativa estatal, doncs altres comunitats ho han fet.

    Entenen que «des que va sortir el RD això ha estat un joc de competències: jo com a estat trec això, tu poses pegats però com augmentes competències, jo com a estat t’ho intento anul·lar mitjançant lleis». «El problema d’això», diu Elvira, «és que el resultat del joc és la salut de les persones».

    Estefanía defineix a les persones amb les quals tracten en el seu momendia a dia com molt dignes i apoderades: «hi ha gent a casa seva patint amb un possible diagnòstic que mai es veurà però amb molta dignitat. Són conscients que viuen en una societat racista, que es juga amb ells, que hi ha una sèrie de lleis que no compten amb ells perquè no poden ni votar». «Són ells mateixos els qui ho expliquen així, que senten que no són benvinguts quan esperen al CAP, o quan reben un no darrere l’altre», segueix i ressalta que la seva dignitat li segueix sorprenent. Si això passa, és perquè «tant l’exclusió sanitària com la solidaritat entre i per a migrants estan totalment invisibilitzades».

    Aquestes invisibilitzacions són també les que promouen la por i la desinformació. Alguns dels casos que acompanyen des de l’Espai de l’Immigrant són persones que porten vivint a Catalunya més de 3 anys i no sabien com gestionar la seva targeta sanitària: «si realment hi hagués una sanitat universal hauria d’haver-hi més informació i explicació directa i això no passaria».

  • La (no) sanitat universal a Catalunya es construeix a partir de múltiples causes i se sosté amb difícils promeses

    Fa uns dies escrivia sobre la (no) sanitat universal a Catalunya. Feia un repàs a totes les vulneracions del dret d’accés a la sanitat que hem patit des del 2012, argumentava per què el Departament de Salut és tremendament hipòcrita en aquest tema i com la sanitat podia continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho. En llegir l’article, una bona companya em diu: «això està molt bé, però no parles profundament de les causes que expliquen, en gran part, aquesta no-intenció» -fan tant de bé aquestes companyes sempre crítiques!-. Per altra banda, vivim temps profundament dinàmics i tot just no he acabat d’escriure aquestes línies que el panorama ha tornat a canviar. Així doncs, aquesta segona entrega té un doble objectiu: primer, atenent els comentaris, parlar de per què la sanitat ha de ser universal i, sobretot, de per què no ho és. I segon, preguntar-me què plantegen i quins camins obren els canvis i moviments recents.

    Al primer text ja apuntava alguns dels motius que fonamenten la sanitat universal. En primer lloc, per la qualitat reconeguda d’aquest tipus de sistemes. I en segon lloc, perquè el finançament que els sustenta justifica la redistribució del dret. Totes aportem allò que podem i en gaudim allò que necessitem. D’això se’n diu dret social. I com vaig sentir una vegada en una assemblea migrant, és important aquesta connotació «social». Sembla que les persones migrants han de jugar sempre a la «lliga dels drets humans», mentre la resta juguem també «a la lliga dels drets socials». El dret a la salut és un dret humà, l’accés a la sanitat que garanteix l’anterior és fonamental i de justícia social. Els cobraments il·legals són, doncs, repagaments. I totes les persones (vinguin d’on vinguin i siguin qui siguin) mereixen l’accés a la sanitat, no només per una qüestió humanitària (que també) sinó per una qüestió de dret social.

    Això sembla que ho defensa tothom a Catalunya. Llavors, per què la sanitat no és realment universal? Com diu la meva bona amiga: l’origen és multifactorial. Evidentment, la causa principal és la regulació estatal, una norma genocida, racista i classista. Però, com recordava fa uns dies, l’accés a la sanitat catalana vinculat al padró municipal és el resultat de la lluita constant dels moviments socials i plataformes. I així i tot, ha estat, milers de vegades, paper mullat. Fins i tot municipis governats per partits que ideològicament podrien semblar afins, com el de Barcelona En Comú, tenen enormes dificultats per garantir l’empadronament a totes les persones. El dret d’accés a la sanitat es vulnera principalment per falta de voluntat política, però també, pel tipus de sistema sanitari que tenim, pels interessos privats associats a l’exclusió i perquè està arrelat un profund racisme institucional que parasita discursos i accions i que cal combatre sense treva.

    El sistema de multiproveïdors català és un sistema incontrolable. Un «guirigall» format per ens públics, privats amb lucre, privats sense lucre i entitats mixtes, on és molt difícil estendre la informació i les normatives, més encara quan políticament manca la intenció de fer-ho. En aquest sistema (i m’atreveixo a dir que també en la resta de l’estat), hi ha instaurats interessos de lobbies privats que es beneficien de l’exclusió sanitària. Les empreses associades als centres hospitalaris que facturen les atencions i s’enduen fins al 45% de la recaptació són només un exemple. Va haver-hi un temps que el Servei Català de la Salut intentava implantar una mútua interna per atendre migrants sense papers que ho poguessin pagar. Les mútues i empreses privades s’han beneficiat sens dubte d’aquesta regulació excloent.

    Per altra banda, els discursos, fins i tot quan són a favor, reforcen certs prejudicis i estigmes sobre les persones que arriben al territori. Argumentar el dret d’accés a la sanitat per problemes per a la salut pública (com fan alguns) es força tendenciós. Podríem vulnerar el dret d’atenció per a tothom si no percebéssim el risc de contagiar-nos d’alguna malaltia? Aquesta justificació és esbiaixada i fomenta una percepció completament errònia i falsa de les persones que migren. Com demostren diversos estudis, aquestes persones arriben més sanes i utilitzen menys els sistemes sanitaris que les persones autòctones. No cal justificar l’accés universal per una qüestió de salut pública. No hi ha cap motiu per fer-ho.

    Com deia abans, tot és dinàmic. Aquests últims dies han passat coses que són rellevants per a la sanitat universal, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. En l’àmbit estatal ha canviat el govern. Esperem que –com s’han cansat de repetir en l’oposició- una de les primeres mesures prioritàries d’aquest govern sigui derogar el RD 16/2012. És urgent. Hi va la vida de moltes persones. A més, un nou moviment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de deixar sense efecte les normes catalanes del 2015 en qüestió sanitària. Milers de persones a Catalunya es troben avui en una situació d’exclusió total. La sanitat catalana universal, ara sí, penja d’un fil. És una situació d’emergència. El nou president Joaquim Torra va visitar la tancada migrant el passat cap de setmana. Entre altres acords, es va comprometre a garantir l’empadronament a totes les persones, a eliminar les facturacions il·legals als centres sanitaris i a restaurar diversos aspectes socials com la sanitat universal a Catalunya. La nova consellera de salut, Alba Vergés, també ha fet declaracions en aquest sentit. Estarem vigilants. No volem més papers mullats.

    La salut i l’accés a l’assistència sanitària és i ha de ser un dret humà fonamental, universal i de justícia social. No és cap regal. És el dret a la igualtat i a la no discriminació. Un dret que no s’acompleix per múltiples causes però que cal defensar de forma unànime i persistent. Ara (i sempre) és una bona oportunitat per fer-ho.

  • El TSJC anul·la l’ordre del Govern que garantia la sanitat universal però Vergés assegura que «Catalunya seguirà donant assistència a tothom»

    Primer dia de feina per la consellera de Salut, Alba Vergés. Només arribar al Departament de Salut es va reunir amb alts càrrecs del Departament, de CatSalut i amb membres d’ADIC Salut. Durant aquesta reunió va analitzar els efectes de l’aplicació del 155 per parlar de com revertir la situació i veure com abordar els eixos principals i les polítiques que haurà d’abordar.

    En un parlament que va dirigir als treballadors del Departament de Salut va deixar clar que Catalunya seguirà «donant assistència sanitària a tothom». A més, va agrair als treballadors de les institucions de salut i als de la sanitat pública de Catalunya la resistència i el treball d’aquests darrers mesos. Ho va fer al mateix temps que, donat el canvi de Govern a nivell estatal, va demanar a Pedro Sánchez derogar el reial decret estatal del PP que denega la universalitat de l’assistència.

    Al seu entendre, es sent legitimada a realitzar aquesta demanda i a seguir donant assistència a tothom perquè «la societat catalana sempre ha mostrat aquest consens al respecte i independentment del que faci el Govern espanyol”.

    Tot i la voluntat de la nova consellera de mantenir la llei aprovada a Catalunya i suspesa pel Tribunal Constitucional ara l’ordre que va dictar la Generalitat el 2015 per garantir l’assistència sanitària als immigrants «sense papers» empadronats, enfront del decret del Govern que denegava aquest servei als estrangers indocumentats també ha estat anul·lada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

    A la sentència del TSJC s’estima parcialment el recurs contenciós-administratiu que el Ministeri de Sanitat va presentar el 2015 contra la decisió de la Generalitat de mantenir la cobertura sanitària als immigrants irregulars que estiguessin empadronats. El text sosté que l’ordre del Govern català «vulnera el criteri bàsic establert en la norma estatal», ja que suposa una «ampliació de la cobertura sanitària en l’àmbit subjectiu de les prestacions».

    L’ampliació a la que es refereix implicava, abans de la suspensió pel TC, que totes les persones residents a Catalunya tenien dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho seria l’empadronament. Amb aquesta llei també s’establia que les persones que podien agafar-s’hi tenien dret a disposar d’un document similar a la targeta sanitària individual, encara que vàlida solament per accedir als serveis sanitaris públics de Catalunya.

    Com també recorda el TSJC a la seva sentència, el Constitucional va establir que la normativa bàsica estatal «tanca tota possibilitat a les normes autonòmiques de desenvolupament per configurar un sistema d’accés a les prestacions sanitàries que no atengui als conceptes d’assegurat o de beneficiari» establerts pel Govern. Tot i això, el text del TSJC sí que avala el disseny de la targeta del CatSalut que el Govern estatal havia impugnat en el mateix recurs argumentant que aquesta no preveia incloure els rètols «Sistema Nacional de Salut d’Espanya i «Targeta Sanitària».

    Segons el TSJC, el decret governamental que regula les dades bàsiques comunes de les targetes sanitàries individuals estableix solament que han d’incloure «de forma inexcusable» la identificació del titular i del dret que l’assisteix respecte a la prestació farmacèutica. Així doncs, sí que avala el model català perquè «apareix clar que el legislador estatal, en establir els elements mínims comuns a tot el territori nacional per a les referides targetes, no ha inclòs la referència als rètols» esmentats.

  • L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho

    La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit el recurs del govern de l’estat per suspendre la Llei Catalana d’Universalització de l’Assistència Sanitària és un pas enrere terrible. És un pas inhumà, que mata i vulnera drets. És una de les tantes expressions d’aquesta voràgine autoritària i repressora de l’Estat espanyol dels últims mesos que també ha tombat les regulacions específiques sobre l’accés a la sanitat a Euskadi, Comunitat Valenciana, Extremadura i Navarra. Tanmateix, pel que fa a Catalunya, sorprèn enormement la sobrevinguda hipocresia dels òrgans de Salut (del Servei Català de la Salut i del Departament de Salut). Potser és necessari repassar els últims 5 anys des de l’aprovació del Decret estatal i quina ha estat l’específica regulació catalana per entendre el cinisme que gasten en aquest assumpte. Potser també abans cal recordar que la ja oblidada Llei Òmnibus de l’any 2011 contemplava l’exclusió sanitària a la catalana. Un aspecte que la Convergència i Unió de llavors no va aprovar perquè l’Estat espanyol ens va avançar per la dreta.

    Fa anys que diversos col·lectius i plataformes denuncien el Reial Decret 16/2012 i demanen la derogació d’aquesta norma genocida que exclou de l’assistència sanitària a les persones que no cotitzen a l’estat Espanyol. Aquesta és una mesura completament incoherent en tractar-se d’un Sistema Nacional de Salut on la sanitat no es finança directament amb les cotitzacions sinó des dels Pressupostos Generals de l’Estat, és a dir, principalment mitjançant impostos indirectes. Aquest fet és important, no només perquè demostra la impremta ideològica racista i classista que s’amaga darrere del RD 16/2012 sinó també perquè els sistemes nacionals de salut, amb aquest tipus de finançament, estan reconeguts com els millors del món, en termes de resultats en salut i d’equitat. Així, qualsevol persona que posa un peu al territori, que agafa el tren, el metro o que pren un cafè al bar està finançant el sistema, independentment si treballa i cotitza o no ho fa. Encara que no és objecte d’aquest text, em sembla imprescindible remarcar aquest fet.

    Doncs bé, arran de l’aprovació d’aquest Decret, l’organització de les lluites a Catalunya ha forçat la modificació de la regulació de l’accés a la sanitat catalana mitjançant diverses instruccions emeses pel Servei Català de la Salut. Han estat cinc anys de lluites i pressions dels moviments socials contra un Departament de Salut que només posava condicions: en un primer moment es contemplava assistència sanitària complerta només a l’any d’empadronament, després van estipular tres mesos de cadència fins que finalment es va aconseguir que l’assistència fos garantida en el mateix moment d’empadronar-se. Entitats i col·lectius com La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) de la campanya Jo Si Sanitat Universal, han estat pressionant i lluitant constantment pel canvi de normativa; és gràcies a la seva persistència incansable que arribem a la Llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària que ara el TC ha tirat enrere. Les medalles, si us plau, les mereixen aquests moviments. Reconeguem-los.

    Ara van de garantistes, però al Servei Català de la Salut mai han posat la voluntat política necessària per fer real l’accés a la sanitat catalana. Durant aquests anys han vulnerat sistemàticament les regulacions pròpies, la nova Llei i fins i tot els supòsits de garantia que inclou el RD estatal. A Catalunya, des del 2012, s’han facturat atencions urgents, a menors i a embarassades. S’han detectat, als centres de salut catalans, diversos mecanismes dissuasius quan la persona que sol·licita l’atenció no presenta la targeta sanitària, des d’obligar a signar una responsabilitat de pagament, passant per pressions i amenaces perquè s’aboni la visita, fins a la denegació directa de l’atenció. Hi ha casos molt greus. Fins i tot hi ha empreses associades als centres hospitalaris que pressionen i persegueixen a les persones sense targeta perquè abonin l’import de les visites que sol·liciten o que han gaudit, amenaçant-los de cridar a la policia o expulsar-los del país. La Llei ha estat paper mullat des del primer dia, igual que totes les instruccions anteriors. La falta de voluntat política ha portat a no informar adequadament de la norma catalana a tots els centres de salut. Existeix poca difusió i molta confusió sobre el RD estatal i la seva concreció a Catalunya. Ni el Departament de Salut ni tampoc el Servei Català de la Salut documenten o registren els casos d’exclusió i mai s’ha sancionat als centres que vulneren el dret.

    L’obtenció de l’assistència sanitària a la qual es té dret per llei a Catalunya pot ser tota una carrera d’obstacles començant amb què aconseguir el padró municipal (que dóna accés a la sanitat) és un periple insalvable per a moltes persones. No en va, l’empadronament sense restriccions i garantit, que dóna accés a molts més drets a banda de l’atenció sanitària, és una de les reivindicacions i demandes de les companyes tancades recentment a La Massana. No tots els municipis catalans preveuen la possibilitat d’empadronament en persones sense domicili fix o sense documentació d’identitat. Però és que en aquells municipis on si es preveu tal situació, els processos administratius requerits (mediació de serveis socials, acreditacions diverses, etc.), són lents i dificultosos, deixant períodes en els quals l’atenció no està garantida i durant els quals es corre el risc de patir denegació o facturació de l’assistència sanitària.

    Amb tot això, malgrat les successives instruccions i tot i l’aprovació de la Llei del 2017, a Catalunya hem estat sempre força lluny de l’atenció universal. A més cal destacar que el Tribunal Constitucional ha tirat enrere la nova llei; però continuen estant vigents les instruccions i resolucions aprovades pel Servei Català de la Salut anteriorment a la llei que tant s’han lluitat. Per tant, l’atenció sanitària a Catalunya continua vinculada al padró municipal. Estem com fa un any i com hem estat des del 2012. L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha una intenció política real de fer-ho. Només cal aplicar les pròpies instruccions catalanes. Departament de Salut i Servei Català de la Salut, menys hipocresia, menys excuses i més atendre a totes les persones. Sense distincions. I si cal, desobeïm la norma genocida.

  • Contra la suspensió de la llei catalana de sanitat, el Síndic de Greuges exigeix al Parlament que emprengui mesures

    El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha demanat en roda de premsa a les administracions catalanes i al Parlament de Catalunya que emprenguin els mecanismes legals necessaris perquè es faci efectiu el dret a l’atenció sanitària universal. Paral·lelament, insta el Govern de l’Estat a recuperar el model sanitari d’atenció universal previ al 2012 i a legislar-ne el dret d’acord amb els principis d’igualtat i no-discriminació. També reclama al Govern de l’Estat que deixi els temes sanitaris al marge del conflicte amb Catalunya per evitar-ne la instrumentalització partidista, com ha succeït arran del recurs al Tribunal Constitucional (TC) contra la Llei catalana de sanitat.

    Ho ha fet després d’entregar l’Informe sobre la universalització de l’assistència sanitària al Parlament, al Departament de Salut, al Defensor del Poble i al Govern de l’Estat. El document recull diverses argumentacions, no només ètiques, sinó també legals i econòmiques, que justifiquen la legislació i la implementació d’un sistema de salut públic d’accés universal.

    A l’informe dibuixen els antecedents a nivell estatal, per comunitats i específicament el què ha passat a Catalunya. Veient tots els canvis que s’han anat succeint, el Síndic demana a l’Administració sanitària que proporcioni una informació veraç i clara, i intenti resoldre els dubtes que li puguin plantejar d’una manera resolutiva i segura, mostrant una actitud empàtica.

    Rafael Ribó ha manifestat que espera que «es doni ja la normalitat al Parlament perquè aquest pugui fer alguna cosa respecte a l’assistència sanitària», ja que «molts dels aspectes que estan en vies d’instrucció podrien ser recuperats per via legislativa». A més, ha aprofitat per explicar que l’informe també vol aportar dades que ajudin a trencar amb la creença que les persones estrangeres abusen dels recursos sanitaris.

    Segons dades de CatSalut, l’abril de 2018 hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya. A més, Ribó també ha destacat que es tracta de persones sanes, d’una edat compresa entre els 20 i els 50 que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut, excepte el servei d’urgències, del qual fan un ús similar.

    Un dels motius que han empès el Síndic a publicar aquest informe i instar les administracions a fer quelcom al respecte ha estat el fet de notificar casos d’exclusió de primera mà. Fins ara han constatat entre 20 i 30 casos d’exclusió sanitària. Destaquen que en l’àmbit d’atenció a la infància han rebut una quantitat de casos més nombrosa.

    En aquest sentit, Ribó ha estat ferm a exigir “el reconeixement de l’atenció a la salut com un dret públic subjectiu, personal, no contributiu i d’accés equitatiu”. I ha encomanat a valorar amb rigor els prejudicis i els riscos així com lluitar contra l’estigma i proporcionar informació veraç i clara.

    Un camí encara obert a Catalunya per la universalització de l’assistència

    Des de l’aplicació del decret 16/2012, el Govern de la Generalitat ja va anunciar que continuaria oferint atenció sanitària a totes les persones que hi resideixen. Inicialment, la Instrucció d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública del CatSalut als ciutadans estrangers empadronats a Catalunya que no tenen la condició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut, establia els requisits per accedir-hi i permetia l’accés al primer nivell d’assistència sanitària (atenció urgent, programes d’interès sanitari i atenció primària, inclosa la prestació farmacèutica amb una aportació de l’usuari del 40%) a les persones que s’havien empadronat a Catalunya entre els tres i els dotze mesos abans de presentar la seva sol·licitud, i l’accés a l’atenció especialitzada quan hi havia un empadronament superior a l’any.

    Més endavant, el 2015, una nova instrucció atorgava el primer nivell d’assistència sanitària des de la data de l’empadronament i l’accés al segon nivell amb l’acreditació prèvia de l’empadronament continuat de tres mesos immediatament anterior, excepte en les persones menors de divuit anys, que poden accedir al segon nivell des de la data d’empadronament.

    Finalment, a finals de juny, s’aprovava la Llei d’universalització de l’assistència sanitària  amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut (Llei 9/2017). Aquesta, com hem explicat en repetides vegades, establia que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària. Aquesta assistència es reconeix en totes les etapes de la vida i en tots els àmbits de la medicina (preventiva, curativa, rehabilitadora i pal·liativa, i en promoció de la salut).

    En la Llei 9/2017 també es preveia que les persones que són a Catalunya però que no tenen la condició de residents (ni estan empadronades, ni han pogut acreditar l’arrelament) tenen dret a l’assistència d’urgència, independentment de quina en sigui la causa, i a la continuïtat d’aquesta atenció fins a la situació d’alta mèdica o remeti la causa per la qual han ingressat en un centre o han accedit a un servei o establiment sanitari.

  • Desmantellant el Sistema de Salut

    El passat 28 d’abril tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la notícia: el govern central recorria davant del Tribunal Constitucional la llei catalana que assegurava la universalitat de la sanitat, quedant així suspesa cautelarment.

    El nostre model de salut va néixer el 1986 amb la Llei General de Sanitat (Llei 14/1986, de 25 d’abril), promoguda pel llavors ministre de Sanitat Ernest Lluch. Es va complementar amb la Llei d’Estrangeria (Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener), la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut (Llei 16/2003, de 28 de maig) i la Llei General de la Salut Pública (Llei 33/2011, de 4 d’octubre). Els seus pilars eren la universalitat (tota persona, independentment de la seva situació administrativa, laboral, etc., té dret a ser atesa pel sistema públic de salut), la solidaritat (la sanitat es paga en base a impostos) i la gratuïtat.

    Després de guanyar les eleccions el 2011, una de les primeres mesures legislatives del govern de Rajoy va ser l’aprovació del Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions amb el qual es posava fi a dos dels tres pilars: la universalitat i la gratuïtat. Els arguments arguïts feien al·lusió a la necessitat de centralitzar el Sistema Nacional de Salut, racionalitzar la despesa i assegurar la seva sostenibilitat. Per això, s’introduïa el copagament farmacèutic i d’alguns serveis mèdics, es disminuïa la despesa en atenció primària i s’excloïa de l’atenció sanitària universal a una part de la població, fonamentalment a les persones immigrants en situació irregular. En aquests casos, l’assistència sanitària plena es limitava a les dones en cas d’embaràs, part i postpart, i als menors d’edat, quedant restringida la resta de persones en situació irregular a l’assistència sanitària d’urgència per malaltia greu o accident.

    Una reforma tan important, que afecta l’estructura mateixa del Sistema Nacional de Salut, es va dur a terme a l’empara de la majoria absoluta del PP, per la via del reial decret, sense debat social, polític, ni parlamentari i sense una memòria econòmica que mostrés la relació entre l’atenció a les persones ara excloses del sistema i el cost econòmic del mateix. Després de sis anys de vigència del RDL 16/2012 no s’ha dut a terme cap avaluació que mesuri l’impacte de la mesura.

    Davant la nova normativa, les reaccions no es van fer esperar. Algunes comunitats autònomes, entre elles Catalunya, es van oposar a aplicar el reial decret i van continuar atenent a tota la població amb l’únic requisit d’estar empadronada. Altres van buscar mecanismes paral·lels per seguir atenent la població que quedava exclosa en el Reial decret i d’altres el van aplicar. Es van crear nombroses plataformes en defensa de la sanitat universal (REDER, PASUCAT, ODUSALUD, ‘Ciudadanía contra la exclusión sanitaria’, etc.) i es va denunciar la norma davant del Tribunal Constitucional i davant dels organismes internacionals. El Tribunal Constitucional ha donat la raó al govern mentre que els organismes internacionals li han donat un toc d’atenció. Diversos parlaments autonòmics (País Basc, València, Catalunya…) han aprovat lleis autonòmiques amb les quals estendre l’atenció sanitària a tota la població, però, invariablement, aquestes lleis han estat recorregudes davant del Tribunal Constitucional i suspeses cautelarment o anul·lades.

    Segons la sentència que anul·lava la llei basca, «les normes autonòmiques no poden ampliar l’univers de persones que reben assistència sanitària per sobre dels límits determinats pel RDL 16/2012 tot i que aquestes assumeixin el cost d’aquestes millores i sense posar en risc els termes mínims establerts per l’Estat per a l’àmbit estatal»*. D’aquesta manera, per set vots a favor i cinc en contra, el Tribunal Constitucional s’apartava de la seva pròpia jurisprudència —que establia estàndards mínims a l’àmbit estatal—, convertint el Reial Decret en sostre màxim i restringint les competències autonòmiques.

    A més, tal com han recordat nombrosos organismes internacionals (El Comitè de Drets Humans, el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides, el Comitè Europeu de Drets Socials, etc.), el RDL 16/2012 és contrari als tractats internacionals signats per l’Estat espanyol i han recomanat la seva derogació o reforma.

    A falta d’una anàlisi rigorosa sobre l’impacte de l’aplicació del Reial Decret, alguns dels seus possibles efectes o resultats contrastats són:

    • L’exclusió del sistema de salut d’un volum important de població, que algunes fonts xifren en 118.000 i altres en 180.000 persones, només a Catalunya.
    • La desatenció efectiva de nombroses persones. La Plataforma REDER va documentar, entre 2014 i 2017, 3.340 persones que no havien estat ateses pels serveis sanitaris, entre elles 146 dones embarassades i 243 menors d’edat.
    • Un augment del risc de transmissió de malalties infecto-contagioses potencialment transmissibles a tota la població.
    • La pèrdua d’equitat i una major discriminació. La norma, en comptes d’unificar pràctiques, criteris i prestacions —com era la seva suposada intenció—, ha provocat una major disparitat de situacions, segons les reaccions de cada comunitat autònoma, causant una major descoordinació entre els centres de salut i una major confusió sobre els criteris d’atenció a les persones.
    • Un augment de la despesa sanitària a llarg termini, ja que, com demostren nombrosos estudis, una malaltia no tractada a temps provoca despeses addicionals que es podrien haver evitat si s’hagués actuat a temps. Resulta més econòmic prevenir que curar.

    El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides ha assenyalat que «en període de greu crisi econòmica i financera, tots els canvis o ajustos proposats en matèria de polítiques han de ser, entre altres, una mesura: provisional, necessària i proporcional, i no discriminatòria«. Si fem cas a les xifres macroeconòmiques i als missatges del propi govern, la situació d’excepcionalitat que va motivar la mesura ha estat superada, per la qual cosa aquesta hauria de revertir-se.

    Tot i així, i tenint en compte el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional el passat 28 d’abril, no sembla ser aquesta la intenció del Govern. Lluny de pretendre una racionalització del Sistema Nacional de Salut i d’aconseguir la seva sostenibilitat econòmica, tot fa pensar que el seu objectiu no és altre que excloure deliberadament a una part de la població del dret a la salut. Precisament a la part més vulnerable, amb menys recursos i drets i menys capaç de defensar-se. I més enllà d’això, sembla estar assentant les bases per al desmantellament d’un sistema de salut universal, solidari i gratuït que ha estat avalat internacionalment en nombroses ocasions.

  • Augmenta un 15% la mortalitat en sense papers a causa de la llei d’»exclusió sanitària» aprovada el 2012

    «Estudis com aquest, al costat de tots els informes sobre exclusió sanitària que moviments socials i grups d’investigadors han anat realitzant, ratifiquen que el Reial decret 16/2012 és racista i mata». Aquesta ha estat la valoració que Elvira, metgessa a l’Espacio del Inmigrante, ha realitzat després de llegir l’estudi The deadly effects of losing health insurance (Els efectes letals de perdre la cobertura sanitària) realitzat per l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.

    Els autors de l’informe afirmen que la mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers.

    Les dades s’han obtingut a partir de les xifres publicades en l’Institut Nacional d’Estadística (INE) entre 2009 i 2015 que mostren les dades individuals dels morts de nacionalitats amb una major proporció de sense papers. Aquest 15% de mitjana durant els tres anys estudiats, en termes absoluts indica un augment de 70 morts anuals. Any per any, indiquen que en 2015 la mortalitat ja havia incrementat fins a un 22,6%.

    Sobre les xifres, Elvira opina que les dades quantitatives són útils per fer-se una idea però que sempre han d’anar acompanyades de dades qualitatives. Elvira indica que s’ha de parlar sobre les violències o els efectes de l’exclusió sanitària en general, ja que la mortalitat és només «la punta de l’iceberg». El que han observat al llarg dels cinc anys de vida que té l’Espai del Inmigrante, com ens explica una de les seves dues doctores, és que la majoria de problemes que viuen dia a dia les persones en exclusió són retards diagnòstics i terapèutics que disminueixen la seva qualitat de vida i també repercussions psicosocials. «El patiment que anem denunciant des de fa anys els moviments socials no es visibilitza en l’estudi», opina.

    Tot i això, Elvira destaca la importància que estudis com aquest es realitzin i creu que el moment en el que ha vist la llum també és important «pel recurs d’anticonstitucionalitat a la llei que millorava parcialment la situació aquí a Catalunya».

    Acompanyar i aconsellar com a claus contra l’exclusió sanitària

    Cada divendres a l’Espai de l’Immigrant es realitzen reunions obertes on acudir a informar-te, resoldre dubtes o demanar assessorament. En aquestes trobades també participen els psicòlegs de l’Espai per tractar el fet migratori en l’àmbit psicosocial amb aquells que s’acostin. D’aquesta manera, l’Elvira juntament amb l’altra metgessa, es dedica a esbrinar si algú no té targeta sanitària per explicar-li com aconseguir-la.

    Com explica, molts d’ells no tenen la targeta sanitària per desconèixer aquest dret, ja que «assumeixen que com a migrants no tindran accés normal a la sanitat». Uns altres, tenen dubtes sobre els requisits legals per obtenir la targeta o han intentat demanar-la però la hi han denegat. «De vegades, si no volen donar-se-la, fem acompanyaments, ja que a tu, com a blanc, et fan més cas», relata. Dins de la mateixa lògica, l’Elvira i la seva companya, més d’una vegada han hagut d’acudir a l’hospital per evitar que les persones no nacionalitzades s’enfrontessin a situacions de cobrament a urgències. «Encara que és il·legal es dóna bastant sovint», alerta Elvira.

    Troben essencial realitzar aquests acompanyaments i resoldre tots els dubtes que calgui però reconeixen que el nombre de visites a l’Espacio s’ha reduït. Atribueix aquest fet al fet que just després de l’aprovació del decret, «amb la publicació del retrocés de drets», la gent s’acostava més però ara «hi ha molta més por a haver de donar les teves dades, a què et denunciïn i a què et deportin».

    Encara que si veuen la necessitat de fer una primera exploració mèdica la realitzen, Elvira es mostra reticent a assumir aquest paper. «No volem fer de pegat», manifesta mentre opina que l’atenció i l’assistència sanitària ha de venir del sistema sanitari i de l’administració pública. «No volem que l’estat es desentengui del que li toca per llei o per naturalesa perquè uns altres que ho facin».

    Així, des de l’Espacio del Inmigrante seguiran lluitant per aconseguir una atenció sanitària universal plena. César, membre de l’Espacio, observa que la llei coneguda com a apartheid sanitari és perjudicial per a tots, ja que pot suposar un problema de salut pública. Per exemple, ens diu, «les malalties contagioses si s’agafen des d’un primer moment es poden tallar però si no, fàcilment tendeixen a augmentar a part de suposar més costos per a la sanitat pública a la llarga».

    Com Elvira, César també classifica com a racista el decret, doncs fa que les persones sense papers «passegin com zombies per la ciutat» i provoca que tinguin un resultat molt més greu que algú que tingui seguiment. Ens parla així del company mort a Madrid, del que no se sabia fins a la seva autòpsia que tenia problemes d’arítmia.

  • «Il·legals són les factures, no les persones»: el Clínic rep reclamacions en contra les facturacions irregulars del seu servei d’urgències

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) i veïns que tenen l’Hospital Clínic de Barcelona com a centre de referència han protestat a les seves portes contra l’exclusió sanitària i han presentat diverses reclamacions al seu servei d’urgències. El Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes també ha participat de l’acte. «A molts centres de salut ens atenen gràcies als grups de suport però si hem de rebre tractaments de més llarga durada ens fan pagar o ens envien a casa», ha explicat Lamine Sarr, un dels seus membres.

    La concentració s’ha centrat en una acusació particular a l’Hospital Clínic. Tal com ha explicat Bernat Fabregat, el portaveu de Jo Sí sanitat universal, totes aquestes entitats asseguren que el Clínic realitza facturacions irregulars a través del seu servei d’urgències on entreguen i fan signar als pacients un document abans de prestar l’atenció sanitària. El que fixa el text que les urgències entreguen als pacients són els supòsits pels quals el pacient que no presenti targeta sanitària assumirà la factura si en 7 dies no la factura un tercer pagador.

    Durant l’acció convocada han denunciat aquesta situació així com han visibilitzat el cas de Juan Felipe, un noi empadronat des de setembre a Barcelona que va ser operat d’urgències al mes d’octubre d’una hèrnia discal lumbar i a qui tres mesos després l’Hospital va exigir-li el pagament de les despeses de l’assistència.

    Just després del seu testimoni, els presents s’han dirigit al servei d’urgències a fer entrega de reclamacions on denunciaven l’existència i l’entrega del paper que comunica si en 7 dies ningú es fa càrrec de la despesa serà el mateix pacient qui hagi d’abonar-la.

    Acció de protesta contra una facturació irregular al Clínic / Carla Benito

    Juan Felipe ha tancat una protesta on els participants han mostrat cartells on exigien una sanitat universal, recordaven a la gent que no ha de signar cap document on se li reclami el pagament del servei rebut a urgències o recordaven que el que són il·legals són les factures i no les persones.

    En aquest sentit, Lamine Sarr, del Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes, ha explicat que sovint quan són atesos per violència policial ho fan davant dels seus «agressors» mentre que, recorda, la llei catalana estipula que tothom té dret a ser atès en intimitat. Sarr ha aprofitat per exigir ser tractats com a persones i no com a ciutadans de segona i demanar a metges i infermers que respectin la voluntat del pacient de ser atès sense presència policial, ja que «d’una altra manera es reprodueixen els casos de violència i impunitat policial».

    Cal recordar que la llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament.

    Les entitats convocants denuncien que s’està vulnerant aquesta llei i per això han procedit a entregar repetidament una mateixa reclamació contra el full que entrega el Clínic. Juan Felipe Rodrigo ha entregat una reclamació particular on demanava que se li retornessin les mensualitats ja abonades i aturessin el cobrament de les restants.