Just Deploy It!

Etiqueta: farmàcia

  • Quatre raons per lluitar per la transparència al voltant dels medicaments

    Una vintena d’organitzacions i professionals de la sanitat i de la comunitat científica, al costat de la Fundació ciutadana CIVIO, estan recollint signatures per dur a Congrés el debat sobre el preu dels medicaments i la seva transparència. Aquesta iniciativa, amb el nom «Medicaments a un preu just», té un clar objectiu: arribar a les 500.000 signatures abans de setembre de 2020 perquè aquest debat arribi a la Cambra. En aquests moments hi ha recollides de signatures presencials en diferents punts d’Espanya que poden consultar-se en aquest mapa.

    Aquesta iniciativa legislativa popular (ILP) pretén, segons els seus propis promotors, el següent:

    «Aquesta ILP proposa mesures que reforcen la capacitat de les administracions sanitàries per deliberar i fixar preus de medicaments amb més transparència, i perquè els costos d’adquisició de medicaments del Sistema Nacional de Salut siguin de coneixement públic. Proposa també la creació d’un fons per finançar la investigació i la formació dels professionals sanitaris de forma independent, millorar l’accés a la innovació i evitar els potencials conflictes d’interessos que ocasionen les transferències privades dels laboratoris. La ILP també contempla la regulació dels pagaments directes i indirectes de la indústria farmacèutica a organitzacions i professionals sanitaris, un àmbit que actualment està autoregulat pels mateixos laboratoris i sense control públic».

    Per què assegurar la transparència al voltant de la investigació, promoció i comercialització dels medicaments és un factor clau per a la ciutadania? Les raons són múltiples i variades:

    Els processos de negociació entre la indústria farmacèutica i les administracions sanitàries públiques espanyoles per a la fixació del preu dels medicaments són opacs i estan subjectes a acords de confidencialitat. Desconeixem, per exemple, els criteris que empra la Comissió Interministerial de Preus de Medicaments per definir els preus dels fàrmacs que acaben receptant-se a Espanya per la senzilla raó que el govern no els publica. Aquesta absoluta manca de transparència no només no permet saber a la població i als experts si la fixació dels preus s’ha realitzat correctament i honestament, sinó que aquest secretisme afavoreix la implantació de preus més elevats per als medicaments perquè obstaculitza la competitivitat. A més, això porta també a preus diferents entre diferents hospitals i comunitats autònomes, que són les que acaben pagant els costos en els seus pressupostos. Fins i tot conèixer el llistat de preus dels medicaments finançats resulta un repte. Des de 2012 existia una apagada informativa i van haver de passar 5 anys perquè, en el 2017, el Govern publiqués finalment un llistat de fàrmacs després de nombroses peticions a Consell de Transparència.

    Els costos d’investigació, desenvolupament i fabricació dels medicaments per part de les empreses farmacèutiques són detalls que solen quedar ocults quan negocien amb les administracions públiques. Això suposa una gran barrera per a la fixació del preu dels fàrmacs en benefici de la població, ja que és extremadament difícil conèixer quin és el marge real de beneficis de la indústria. Múltiples investigadors han cridat l’atenció sobre que la indústria farmacèutica tendeix a «inflar» les despeses d’I+D de medicaments per tenir més poder a l’hora de negociar amb les administracions i ampliar així els seus beneficis. Si tenim en compte que el sector farmacèutic és un dels més lucratius del món (per davant de les telecomunicacions o la venda d’armes), sembla clar que això va en detriment dels sistemes sanitaris públics.

    El preu dels medicaments, especialment aquells aplicats contra el càncer, s’ha incrementat considerablement en tot just 10 anys. Existeixen tractaments antineoplàstics a Espanya que arriben als 40.000 o els 100.000 euros per pacient a l’any. Diversos experts alerten «una bombolla del preu dels medicaments per al càncer». El més sagnant és que, a més, un gran percentatge d’aquests fàrmacs amb preus prohibitius no ha demostrat millores substancials en la supervivència dels malalts. No hi ha sistema sanitari públic que pugui sostenir indefinidament tal escalada de preus. És urgent una total transparència de Govern perquè entitats independents valorin les seves decisions sobre per què es financen certs medicaments i quines són les raons darrere.

    La indústria farmacèutica destina inversions milionàries a societats mèdiques i professionals sanitaris. Històricament, aquestes transferències de diners han estat pràcticament opaques i gairebé sense regulació. En 2018 va ser el primer any que es van poder publicar les dades d’aquells metges que havien rebut diners de les farmacèutiques, independentment del seu consentiment. Malgrat això, 13 laboratoris van incomplir el seu propi codi ètic, ocultant les dades dels metges. Aquesta milionària inversió de farmacèutiques en els metges no és, ni de bon tros, altruista ni està mancat de conseqüències sobre els pacients. L’aclaparadora realitat és que les farmacèutiques inverteixen tants diners en els metges perquè saben perfectament que tindran un retorn econòmic de múltiples maneres en influir sobre l’activitat mèdica.

    No és només que es tracti d’una estratègia bàsica de màrqueting, sinó que també hi ha diferents estudis que reflecteixen com aquestes accions tenen efectes concrets sobre l’exercici dels facultatius. Aquests efectes van des dels més evidents, com són l’augment de la prescripció de fàrmacs concrets, fins als més ocults i complicats de demostrar com són l’establiment de criteris més laxos per pautar tractaments o «facilitar» el procés d’autorització de fàrmacs perquè entrin al mercat. És imprescindible que aquests pagaments de la indústria farmacèutica a institucions i professionals sanitaris es reguli i es garanteixi la seva total transparència per evitar comportaments que perjudiquin el bé comú i conèixer, a més, possibles conflictes d’interessos.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Per la disponibilitat de tots els medicaments a les farmàcies

    Des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès/Marea Blanca volem mostrar la nostra preocupació per un fenomen que s’està repetint cada cop més en els darrers temps: la manca de subministrament d’alguns medicaments a les farmàcies de Mollet i altres lloc.

    El CISMED (Centre de la Informació Sobre el Subministrament de Medicaments) ja va assenyalar que durant l’any 2018 hi va haver 228 medicaments amb problemes de subministrament a les farmàcies. D’aquests, un 36% correspon a fàrmacs relacionats amb el sistema cardiovascular i un 24% amb el sistema nerviós, essent aquests tipus de medicaments els que més faltes acumulen a les farmàcies.

    En aquest sentit, el Consell General de Col·legis Oficials de Farmacèutics considera que les principals causes d’aquest manca de subministrament són les següents:

    • Concentració de la producció de principis actius en una sola planta de fabricació.
    • Problemes en la fabricació de medicaments.
    • Manca de matèria primera.
    • Polítiques de «preus» de medicaments
    • Increment puntual de la demanda.

    En molts casos es tracta de medicaments amb alternatives, però també trobem fàrmacs que no es poden substituir per d’altres, generant en aquest cas un major perjudici per la salut. En altres casos es tracta de medicaments antics i de preu baix que produeixen poc rendiment al fabricant i hi ha interès en que siguin substituïts per altres d’aparició més recent i de preu més elevat. Cal dir que el preu del medicament no està relacionat amb la seva efectivitat i que, de fet, hi ha molts medicaments barats que són millors que d’altres més cars.

    Cal afegir que tots els grups terapèutics són susceptibles de patir problemes de subministrament, des del sistema respiratori als psicofàrmacs. Per exemple, en aquests dos grups terapèutics trobem que un medicament com «Atrovent 20» que serveix per tractar la Bronquitis crònica i que no és substituïble, té problemes de subministrament. O també que ”Elontril 150”, un medicament que serveix per tractar la depressió, té problemes de subministrament a 49 províncies de l’estat, encara que d’aquest últim podem trobar d’altres presentacions amb el mateix principi actiu.

    Sigui com sigui, la falta de medicaments pot repercutir en les persones malaltes, podent derivar en el retard o abandonament del tractament, així com en la possible aparició d’efectes adversos i en que s’acabi optant per alternatives no tan eficaces. I això és una cosa que el conjunt de la ciutadania no es pot permetre, ja que com ben diu la dita, «la salut és el primer». I encara molt menys quan el desproveïment és degut a una mala planificació o a l’únic interès d’augmentar els beneficis econòmics de les farmacèutiques

    Aquest és tan sols un dels problemes que afecten els medicaments i el seu ús a casa nostra i a tot l’estat. Des de la investigació fins el consum, passant per la regulació i la prescripció, hi ha molts aspectes que s’haurien d’abordar amb polítiques del medicament decididament orientades a les necessitats de les persones i lliures de la influència d’interessos comercials. L’estat hauria de garantir l’accés als medicaments d’eficàcia comprovada, i una de les maneres de fer-ho seria implantar la prescripció per principi actiu, no per marca, i assegurar la disponibilitat de la versió genèrica de qualsevol fàrmac, de forma que no es depengués d’una determinada presentació.

    Des de la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès ho tenim ben clar, hem d’actuar amb determinació per aturar aquest fenomen que s’està donant a moltes farmàcies.

  • El rebost farmacèutic del món està a la Xina i l’Índia i és un maldecap per a les autoritats sanitàries occidentals

    El rècord històric de retirades de medicaments a Espanya va tenir lloc el 2018. La raó? Més d’un centenar de fàrmacs contra la hipertensió amb el principi actiu valsartan estaven contaminats amb una substància potencialment cancerígena. Aquests mateixos medicaments també van ser retirats en la resta d’Europa i els Estats Units creant així una de les majors alertes farmacèutiques globals de la història recent. Mesos més tard d’aquest incident amb el valsartan, es va descobrir que altres medicaments amb els principis actius irbesartan i losartan també contenien impureses possiblement cancerígenes.

    A pesar que aquests medicaments provenien de més de 20 laboratoris farmacèutics diferents, tenien en comú un punt clau: els principis actius havien estat fabricats per diverses farmacèutiques xineses i índies. Segons informava l’Agència Europea de Medicaments (EMA), el valsartan venut al llarg del món podria haver estat contaminat per aquestes impureses des de l’any 2012. El que significa que multitud de pacients podrien haver estat exposats a elles durant sis anys. L’EMA estima que «podria aparèixer un nou cas de càncer per cada 5.000 pacients» que haguessin pres altes dosis d’aquests medicaments.

    En l’actualitat, la Xina i l’Índia són el rebost farmacèutic del món a causa dels seus baixos costos i elevada capacitat de producció. Al voltant del 80% dels principis actius de fàrmacs usats a Europa i els Estats Units es produeixen en aquests països. En teoria, aquests productes creats a Àsia han de seguir una sèrie de controls i garanties per a poder importar-se als Estats Units i Europa. Un requisit imprescindible és l’avaluació i aprovació prèvia per la Direcció Europea de Qualitat del Medicament i l’Assistència sanitària. També s’exigeix un certificat realitzat per l’autoritat sanitària del país d’origen demostrant que l’empresa compleix les normes de correcta fabricació de medicaments dels països on es desitja importar. A més, es realitzen auditories i visites d’inspectors occidentals a les farmacèutiques asiàtiques.

    La realitat, no obstant això, és que, malgrat els controls anteriors, els fàrmacs produïts a la Xina i l’Índia són un recurrent maldecap per a les autoritats sanitàries dels Estats Units i Europa. Per exemple, el 2017, l’EMA va anunciar que recomanava la suspensió de l’aprovació i aplicació de més de 300 medicaments genèrics perquè els seus estudis de bioequivalència «no eren fiables i no podien acceptar-se com a base per a una autorització de venda a la UE». Aquests estudis s’havien realitzat per una organització de recerca per contracte (CRO) índia anomenada Micro Therapeutic Research Labs, que havia incorregut en pràctiques tals com distorsió de les dades en els estudis i deficiències en la documentació i en el maneig de les dades. El 2018, l’EMA va bloquejar l’exportació de l’antibiòtic amoxicil·lina a Europa per una companyia xinesa per deficiències crítiques i importants en els seus controls de qualitat.

    D’altra banda, en els últims anys, l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA) ha incrementat considerablement el nombre de cartes d’advertiment (warning letters) que ha enviat a plantes de producció de principis actius a l’Índia i la Xina. L’efecte d’aquestes cartes és el bloqueig en l’aprovació comercial dels seus productes al país estatunidenc. Si el 2012 només havia enviat dos, el 2017 el seu número es va elevar a 39 a causa de vulneracions de les Bones Pràctiques de Manufactura (GMP). Moltes de les vulneracions són comunes entre la Xina i l’Índia i afecten sovint la integritat de les dades. De fet, la principal preocupació de les autoritats sanitàries europees i nord-americanes sobre la producció de fàrmacs en tots dos països asiàtics és la suposada veracitat de la informació que aporten per a demostrar la seva seguretat i eficàcia.

    En aquest sentit, la farmacèutica Zhejiang Huahai, una de les responsables de l’escàndol dels fàrmacs contra la hipertensió amb substàncies potencialment cancerígenes, va ometre deliberadament informació a les autoritats sanitàries. Segons declara un inspector de la FDA, van ocultar dels informes oficials resultats de test de qualitat que mostraven substàncies sense nom que no complien els estàndards dels Estats Units i en el seu lloc van registrar que sí que els complien. D’altra banda, la farmacèutica índia responsable de la presència d’aquestes substàncies potencialment cancerígenes en els seus productes, Hetero Labs, va destruir documents abans de l’arribada planificada dels inspectors de la FDA el 2016 i no van registrar quina informació havia estat destruïda. El 2017, la FDA va enviar una carta d’advertiment a aquesta farmacèutica perquè a la fàbrica no s’inspeccionaven les discrepàncies entre els lots i havien comès infraccions en la rentada i desinfecció del seu equipament.

    Al voltant del 35% dels medicaments falsos que circulen al llarg del món procedeixen de l’Índia. Segons un informe de l’OMS publicat el 2017, un 10% dels medicaments venuts en països de rendes baixes o mitjanes, inclosa l’Índia, són falsos o no compleixen els estàndards (per exemple, perquè el principi actiu es troba en menor quantitat). Encara que les exigències, controls i inspeccions de les autoritats sanitàries occidentals intenten aconseguir que els fàrmacs importats als Estats Units i Europa tinguin totes les garanties de qualitat, la cultura de «transgredir les normes» a l’Índia suposa tot un desafiament.

    Possiblement l’escena més dantesca a la qual es van enfrontar els inspectors de la FDA van ser les instal·lacions de la farmacèutica Wockhardt, localitzada a Bombai. Durant una inspecció el 2013 es van trobar que la fàbrica bàsicament consistia en un embull d’edificis ruïnosos amb finestres trencades connectats mitjançant canonades
    escrostonades i coberts per una teulada oxidada. També van trobar taques d’orina en desguassos oberts, uniformes bruts i fongs creixent en la zona d’emmagatzematge de la matèria primera. És només una gota cridanera entre l’oceà de centenars d’informes d’inspectors que han detectat irregularitats en fàbriques de fàrmacs a l’Índia i la Xina i desenes de proves de manipulació i ocultació de dades.

    La globalització dels mercats ha suposat el desplaçament de la producció a països asiàtics on els seus baixos costos permeten la generació de majors beneficis. La indústria farmacèutica ha estat una altra més en aquesta tendència. No obstant això, a una major rendibilitat també se li uneix un major risc que no es compleixin amb les mínimes garanties sanitàries que sí que s’exigeixen en països occidentals.

    Encara que les autoritats sanitàries dels Estats Units i Europa vigilin perquè es compleixin les normes, les recents alertes demostren que poden mitigar el problema, però no solucionar-lo. De fet, és impossible solucionar-ho quan la mateixa EMA reconeix que realitza entre 20 i 40 inspeccions cada any a farmacèutiques xineses que produeixen principis actius i en el 10% dels casos troben incompliments. El problema? Que existeixen centenars de farmacèutiques xineses que exporten principis actius a Europa. Desafortunadament, el barat pot acabar sortint car, especialment quan el preu a pagar és la salut dels pacients.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Les farmacèutiques van pagar a metges espanyols 597 milions d’euros en 2018, un 20% més que fa quatre anys

    Les empreses farmacèutiques van incrementar els pagaments que realitzen als metges espanyols l’any passat. Els diners que van destinar a abonar cursos, patrocinar congressos, cobrir honoraris o finançar assajos clínics va arribar als 597 milions d’euros el 2018. Han crescut tots els capítols sobre els quals informa la patronal Farmaindustria.

    Els pagaments des de la indústria als professionals reben el nom de «transferències de valor». En els últims quatre anys –van començar a publicar-se el 2016– el volum total de recursos que les empreses han destinat als professionals mèdics (ja sigui individualment o a les seves associacions o societats) ha passat dels 496 reconeguts per a 2015 als 597 recopilats per a 2018. Un 20% més. Cada curs hi ha hagut un increment, ja que el 2016 van ser 501 milions i 564 el 2017. Farmaindustria explica que el major augment ha estat en les partides per a projectes de recerca.

    Les farmacèutiques distribueixen aquesta informació per acord voluntari en el si de la patronal. Es tracta d’una autoregulació, no d’un mandat legal. No totes les societats es comporten igual ni ofereixen la mateixa transparència. Entre les grans corporacions que van liderant aquest rànquing (10 grups acaparen gairebé la meitat del volum total), algunes, com Bayer i Roche, informen sobre el total anual, i de cada apartat a més de publicar el llistat individualitzat dels qui ha aportat quantitats. Unes altres, com Novartis, publiquen aquests llistats de beneficiats, però no quan sumen en cada categoria: els metges, les organitzacions…

    No obstant això, els pagaments per a assistir o organitzar cursos i congressos o els honoraris a professionals per serveis prestats també han crescut. Si el 2015 aquests capítols van sumar 306 milions d’euros, dos anys després van ser 313 milions. El 2018 van arribar a 338 milions. La majoria correspon a la part específica per a matrícules, desplaçaments o patrocinis d’esdeveniments i que ja venia creixent en aquesta seqüència: 185, 193, 205,5 i 216,5 milions d’euros cada any.

    El que sí que ha canviat és la distribució dels fons. Al mateix temps que descendien els diners que anava directament a metges per a assistir a congressos o cursos, ha ascendit el que ingressaven les organitzacions professionals (associacions mèdiques, societats científiques…) per a organitzar aquestes trobades. Dels 66 milions el 2015 s’ha passat a 98,5 el 2018, un 50% més. La patronal explica que «els congressos científics són essencials perquè els facultatius puguin mantenir actualitzats els seus coneixements sobre la seva especialitat». En l’altre extrem, l’ús de fons llança dubtes sobre les recomanacions de certs productes per part d’associacions mèdiques o alguns professionals que són finançats per farmacèutiques. El cas més recent és la polèmica sobre la vacuna de la meningitis b, rebutjada per al calendari públic pel Ministeri de Sanitat.

    La transparència sobre els pagaments per a sufragar viatges, allotjament i assistències a congressos van provocar una revolta de metges i un enfrontament amb el Ministeri d’Hisenda en 2017. El Govern va explicar llavors que aquestes quantitats haurien d’aparèixer en la declaració de la renda i tributar. Mai abans havia suscitat polèmica en no constar en cap registre aquestes transferències. Quedava en la voluntat de cada professional informar el Fisc.

    Però, en començar la publicació dels pagaments i arribar la fase en la qual els llistats de les empreses inclourien els beneficiats amb nom i cognom, els metges es van mobilitzar per a protestar. I van guanyar. Finalment, el ministre del PP, Cristóbal Montoro va cedir el maig de 2017, el mes previ a la rendició de comptes anuals dels laboratoris, i va preparar una modificació del reglament perquè els sanitaris no haguessin de pagar IRPF per aquests pagaments. La campanya havia estat recolzada pel grup parlamentari de Ciutadans.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Per què diuen electrònica si la recepta és en paper?

    La sorpresa que va tenir un pacient jove que contactava per primera vegada amb el sistema sanitari em va fer reflexionar sobre la recepta electrònica. El noi no entenia per què havia de portar el paper imprès a la farmàcia si la recepta era electrònica. «Que no sap el farmacèutic quins medicaments m’ha prescrit?» «Clar que ho sap, però l’has de portar, ja que en cas contrari no et podrà lliurar la medicació». Li vaig respondre pensant que efectivament la mesura no té sentit. És com si una vegada inventada la targeta de crèdit seguíssim emprant la cartilla de la Caixa de tota la vida.

    Sense dubte la introducció de la recepta electrònica ha suposat una important millora assistencial. Existeix un major control de la medicació, s’eviten errors de dispensació i de prescripció, s’afavoreix l’adherència terapèutica i s’elimina l’antiga tasca burocràtica d’estendre una recepta manuscrita per a cada caixa de medicament. Justament aquest estiu també hem experimentat una altra millora en permetre que la recepta electrònica sigui vàlida a totes les farmàcies de l’estat. Malgrat tot penso que ha de ser quelcom més que una prescripció mecanografiada.

    Inicialment el projecte, que no ha variat substancialment, es va finançar eliminant part del costosíssim procés de facturació de les receptes manuals que incloïa, entre altres coses, l’escanejat i emmagatzemament de totes les prescripcions manuscrites. Segurament per aquest motiu es va concebre més des d’una perspectiva comptable que de millora a l’atenció clínica als pacients.

    En aquell moment no es va caure en l’inconvenient que suposa la necessitat d’imprimir una nova recepta cada vegada que s’introdueix una modificació en el tractament, especialment quan cada vegada fem més visites telefòniques i domiciliàries a pacients crònics polimedicats. És veritat que a través del programa «La Meva Salut» el pacient pot imprimir-la a casa seva, però aquesta possibilitat requereix d’un equipament i d’unes habilitats informàtiques que no gaudeixen la majoria dels pacients ancians que tractem.

    Penso que no seria gaire complicat que, com fan altres autonomies, la simple presentació de la targeta del Catsalut a la farmàcia permetés l’accés a la recepta i la dispensació del medicament. Aquesta possibilitat, juntament amb la d’imprimir la recepta a la mateixa oficina de farmàcia reduiria moltes visites innecessàries al CAP. També afavoriria que els farmacèutics s’impliquessin més en la millora de l’adherència terapèutica.

    Actualment els farmacèutics d’oficina encara tenen molt a fer al voltant del medicament. El seu paper és essencial per assegurar que la gent gran faci un bon ús de la medicació. Accions com preparar pastillers que eliminin les confusions que generen les diferents presentacions dels medicaments genèrics o servir a domicili la medicació dels ancians que viuen sols poden tenir un gran impacte sobre la salut. Efectivament moltes farmàcies ho fan a iniciativa pròpia, però no perquè sigui una prestació que ofereix el Catsalut. Aquest hauria d’implantar aquest tipus d’activitats abans d’embarcar els farmacèutics en altres activitats allunyades del medicament com és per exemple la recollida dels tests de femtes del programa de prevenció del càncer de còlon. Especialment quan el Pla de Salut de Catalunya assenyala com a prioritària l’atenció als pacients crònics complexos i quan els alts directius del sistema sanitari proclamen que fem una atenció centrada en la persona.

    Ara que existeix un gran malestar a l’atenció primària per la sobrecàrrega assistencial seria interessant que el Catsalut introduís canvis en la recepta electrònica i en el rol dels farmacèutics amb l’objectiu d’afavorir l’eficiència, la millora assistencial i reduir molèsties innecessàries als pacients i als metges. Serien unes mesures molt poc costoses però d’un gran impacte sobre el sistema.

  • El Ministerio de Sanidad fitxa a una alt càrrec de Feijóo imputada per homicidi en retardar fàrmacs de l’hepatitis

    El Ministerio de Sanidad ha fitxat a una dels dos alts càrrecs de la Xunta de Galícia imputats per homicidi imprudent per retardar fàrmacs de l’hepatitis C «amb raons pressupostàries» a sis pacients que van acabar morint. Carolina González-Criado, a qui s’investiga a més per un delicte de prevaricació en un jutjat de Santiago i que ha ocupat durant els últims anys el lloc de sotsdirectora general de Farmàcia, deixa el Govern gallec per incorporar-se al Ministeri que dirigeix Dolors Montserrat.

    La seva primera comesa serà realitzar un estudi sobre l’àrea farmacèutica -això és el que figura en el cessament a petició pròpia en la Consellería de Sanidade que es farà efectiu al tornar de Setmana Santa- però fonts del Ministeri admeten que la seva destinació definitiva serà el lloc de sotsdirectora general de Qualitat del Medicament en substitució de Carlos Lens. De moment, s’incorpora a les ordres de la directora general de Farmàcia del Ministeri, Encarnación Cruz, que va prendre possessió el maig passat.

    Fonts de la Consellería de Sanidade de la Xunta de Galícia admeten que «se’n va per petició pròpia, cedida per a la realització d’un estudi relacionat amb l’àrea farmacèutica» però asseguren que no tenen notícies sobre si després s’incorporarà a l’organigrama del Ministeri.

    Carolina González-Criado és un personatge clau en el sumari del cas de l’hepatitis que s’investiga en el jutjat d’instrucció número 3 de Santiago pel seu paper en els processos que van retardar els tractaments d’aquesta malaltia a Galícia, segons l’escrit inicial del Ministeri Públic, «per raons pressupostàries». Es tracta de la primera causa penal oberta a Espanya per morts suposadament relacionades amb les retallades a l’àrea de sanitat.

    L’alt càrrec de la Xunta segueix imputada després de declarar en la causa oberta que se segueix en el jutjat nombre 3 de Santiago i en la qual figuren informes de metges que van alertar als seus superiors que diversos hospitals gallecs estaven prescrivint fàrmacs «no adequats» a pacients amb hepatitis per no disposar del Sovaldi, un medicament que llavors tenia un preu molt alt.

    El cas havia nascut d’una denúncia de la Fiscalia, avançada per eldiario.es, que va partir dels escrits presentats per diversos metges de la sanitat gallega que tractaven a malalts d’hepatitis i que han ratificat aquests testimoniatges davant el jutge.

    El sumari detalla com des de l’administració gallega en la qual González-Criado era la sotsdirectora general de Farmàcia es van retardar els tractaments per intentar que diversos d’ells anessin assumits gratuïtament per un laboratori privat que es va oferir a finançar les medicines per 300 pacients a tota Espanya. Tres dels pacients van morir sense rebre les medicines que els seus metges els havien receptat. A altres tres els van arribar massa tarda.

    Tant González-Criado com l’altre alt càrrec del Servei Galego de Saúde investigat, Félix Ruibal, van rebutjar davant el jutge el febrer de 2017 que s’hagués negat el tractament del Sovaldi a cap dels pacients que van acabar perdent la vida. En realitat, per la qual cosa estan sent investigats és per les demores en l’aplicació d’aquests fàrmacs, que segons la Fiscalia i l’acusació va ser la causa que va originar les defuncions. Després d’escoltar els arguments dels dos comandaments del Govern gallec, el jutge del cas els va mantenir la imputació.

    La denúncia, avançada per eldiario.es, va aixecar una gran polseguera a Galícia, on l’oposició va reclamar insistentment el cessament de qui havia ocupat la conselleria de Sanitat, Rocío Mosquera, quan es van produir els fets, i dels dos alts càrrecs investigats. El president, Alberto Núñez Feijóo, sempre ha donat suport a aquests comandaments del seu Govern i fins i tot va arribar a dir que li semblava il·lògic que «per dos o tres pacients» es vinculessin aquestes morts a les seves polítiques d’austeritat.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Així influeix la indústria farmacèutica en les prescripcions mèdiques

    L’any passat la indústria farmacèutica, representada a Espanya per Farmaindustria, va decidir fer un pas important cap a la transparència en el sector, publicant les dades dels pagaments realitzats a professionals i organitzacions sanitàries. No obstant això, la publicació d’aquestes dades ha reobert el debat al voltant del control que la indústria manté sobre la formació continuada dels metges i sobre la seva influència en les decisions dels facultatius a l’hora de prescriure medicaments.

    La contínua evolució dels tractaments farmacològics fa que sigui necessari que els metges s’actualitzin amb relativa freqüència, el que es coneix com a formació continuada. Aquesta formació, que es barreja amb activitats publicitàries, es recolza fonamentalment en el contacte amb visitadors mèdics, que són representants de les farmacèutiques, així com en l’assistència a congressos o cursos i per mitjà de publicacions especialitzades.

    La major part d’aquesta formació és finançada per la indústria farmacèutica, el que, segons el parer de diverses organitzacions, suposa un risc a causa de la pèrdua d’independència. Segons el president de la plataforma NoGracias, Abel Novoa, «a causa de l’abandonament de les administracions públiques, les activitats de formació han acabat controlades per la indústria, que acaba imposant els seus interessos». Novoa assegura que «la relació entre metges i indústria pot ser productiva, però el problema està en determinar quines activitats són beneficioses per al pacient i quines no».

    Pel director de la Unitat de Supervisió Deontològica de Farmaindustria, José Zamarriego, l’objectiu de les activitats de formació és «ajudar al metge a que prescrigui segons l’evidència científica disponible» i encara que no nega la influència que es pugui exercir sobre els facultatius, aclareix que aquesta es pot considerar «positiva en la mesura en què se li ofereix al metge informació sobre els millors medicaments disponibles».

    La influència negativa dels visitadors

    El primer contacte entre la indústria i la comunitat mèdica es realitza mitjançant els coneguts com visitadors mèdics, representants de la indústria que ofereixen informació als especialistes sobre els medicaments disponibles. Encara que el seu nombre s’ha reduït dràsticament durant els últims anys, a causa de la crisi i als diversos canvis en la regulació, aquests professionals segueixen sent un important canal de comunicació entre els laboratoris i els facultatius.

    «Abans que un metge prengui una decisió ja ha tingut a un exèrcit de representants que han anat a recordar-li el bo que és un medicament, el que acaba influint en la seva decisió, de manera que acaba prescrivint els nous medicaments pensant que està fent el millor per als seus pacients, quan no sempre és així», explica Novoa.

    Zamarriego dissenteix i recorda que «els metges són grans professionals, que estan molt ben formats» i assegura que «no es pot pensar que se’ls pot enganyar amb facilitat». A més, insisteix a recordar que els medicaments estan recolzats per estudis científics i que des de la seva unitat es treballa perquè sempre s’ofereixi «informació rigorosa».

    No obstant això, un recent estudi mostra que efectivament els contactes amb representants de la indústria poden debilitar la qualitat de les prescripcions. Segons els autors d’aquesta investigació, hi ha «una associació consistent entre les activitats relacionades amb la promoció d’un medicament i un augment inadequat de les taxes de prescripció o una reducció de la qualitat de la prescripció», de manera que recomanen «restringir les interaccions metge-indústria».

    Els congressos mèdics controlats per la indústria

    L’altre gran cavall de batalla d’aquesta relació són els congressos mèdics, patrocinats i finançats majoritàriament pel sector farmacèutic. A Espanya només algunes societats mèdiques han tractat de dur a terme congressos independents, cosa que tracta de promoure la plataforma NoGracias a través d’unes sèrie de recomanacions perquè els congressos estiguin «basats en els valors d’austeritat, independència, transparència, proporcionalitat i progrés científic».

    També des de Farmaindustria s’han fet esforços per millorar en aquest aspecte i Zamarriego assegura que des de la seva unitat es treballa perquè «l’interès científic sigui l’únic a tenir en compte a l’hora d’assistir a un congrés». D’aquesta manera, el codi d’autoregulació és el que determina «quan un laboratori farmacèutic pot patrocinar l’assistència d’un metge a un congrés», explica Zamarriego, desautoritzant els que no compleixen les condicions del codi de bones pràctiques.

    No obstant això, Novoa considera que el problema va més enllà i exigeix ​​un major grau d’independència. «Ningú s’imagina un jutge menjant amb una de les parts d’un judici o que li paguin un congrés, però això és el que està succeint en el món de la medicina, perquè el metge és un jutge que ha de determinar quin és el millor remei per a un pacient i una de les parts li paga viatges, hotels, cursos, llibres o àpats».

    En aquest sentit es pronunciava fa uns anys l’investigador de la Universitat de Stanford, John Ioannidis, en un controvertit editorial publicat a la revista de l’Associació Americana de Medicina. Ioannidis assegura que «hi ha suficients proves que els congressos mèdics estan al servei de valors molt qüestionables que van en contra de la medicina i el sistema de salut» i que «només afavoreixen els departaments comercials de les farmacèutiques i a les cadenes hoteleres».

    Limitar el contacte directe entre metges i indústria

    Des de NoGracias consideren que hi ha massa laxitud en el sector i que s’hauria d’elaborar un marc regulador més estricte, que eviti «el contacte directe de la indústria amb els metges, perquè això no beneficia els pacients, ni val perquè els metges estiguin millor formats», explica Novoa.

    En aquest sentit també s’ha pronunciat el president de la Federació d’Associacions Científico-Mèdiques, que ha assegurat que el fet «que les aportacions de la indústria es vehiculin a través de les nostres organitzacions contribuiria» a què els professionals puguin «accedir sense traves a una formació de qualitat i independent».

    Així ho farà a partir del pròxim 1 de gener de 2018 la patronal del sector de les tecnologies sanitàries, FENIN, que, a diferència de Farmaindústria, ha especificat en el seu codi ètic que «les empreses no donaran ajudes a professionals de la salut a títol personal».

    Zamarriego, però, considera que «la clau no és tant el fet que els ajuts es concedeixin a professionals concrets o entitats, com que aquestes transferències de valor siguin absolutament transparents» i insisteix que el sistema de transparència de Farmaindustria «compta amb l’aval explícit de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades».

    Publicitat vs formació

    La legislació espanyola fa referència al conflicte d’interessos en l’àmbit sanitari per mitjà de la llei de garanties i ús racional del medicament, que «prohibeix l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis» per part de la indústria als professionals sanitaris.

    No obstant això, els pagaments a metges que realitza la indústria, als quals se solen referir com transferències de valor, es consideren com a activitats de publicitat o de formació, de manera que queden excloses de l’esmentada llei. D’aquesta manera, les relacions econòmiques entre la indústria farmacèutica i la comunitat mèdica estan essencialment regulades a través dels seus propis mecanismes d’autoregulació.

    L’actual polèmica respecte a les transferències de valor ha sorgit perquè l’Agència Tributària considerava aquests pagaments com retribucions en espècie i, per tant, han de tributar. Tant Farmaindustria, que es refereix a aquests pagaments com «beques per a l’assistència a congressos», com el PP i Ciudadanos, addueixen que la formació dels metges hauria d’estar lliure de càrregues fiscals, però, segons l’actual legislació molts d’aquests pagaments són considerats com a publicitat i no com a formació.

    De fet, segons el Reial Decret que regula la publicitat dels medicaments, es consideren com a tal «les visites mèdiques efectuades pels visitadors mèdics», «el subministrament de mostres gratuïtes» i «el patrocini de congressos científics en què participen persones facultades per prescriure o dispensar medicaments i, en particular, el fet de córrer a càrrec amb les despeses de desplaçament i estada amb motiu d’aquests congressos».

    Pocs estudis sobre el conflicte d’interessos a Espanya

    Encara que a Espanya el conflicte d’interessos en l’àmbit mèdic amb prou feines ha estat analitzat en la bibliografia científica, l’any 2009 es va publicar una investigació en la qual es van analitzar 9 revistes mèdiques espanyoles. Els resultats van mostrar que el 92,8% dels autors havia rebut algun tipus de finançament de la indústria en l’últim any, sent el més freqüent el pagament de viatges i inscripcions a congressos.

    Sobre la posició dels metges respecte a aquests conflictes d’interès, tot just existeixen dades a Espanya, encara que un estudi realitzat a Catalunya el 2004 mostrava que el 70% dels metges considerava ètic acceptar inscripcions a congressos o cursos i un 20% el pagament de viatges.

    A escala internacional, l’anàlisi més recent sobre la posició dels metges respecte a aquesta qüestió es va publicar el passat mes de març als EUA i els seus resultats indiquen que, tot i que més del 90% dels metges enquestats són conscients de l’existència de normes que regulen els conflictes d’interès en les seves institucions, hi ha diversos àmbits en què hi ha un profund desconeixement.

    Només el 77,5% coneix les normes sobre acceptació de regals, menjars o activitats lúdiques i menys del 59% té coneixement de l’existència de limitacions a l’hora de participar en esdeveniments patrocinats per la indústria o de rebre fons de la indústria per a formació. Pel que fa a les polítiques de restricció d’accés als representants de vendes, només el 21,8% reconeix saber alguna cosa. Un percentatge similar (22,6%) als que tenen algun coneixement sobre les normes de reclutament de pacients per als assajos clínics finançats per la indústria.

  • «Les farmacèutiques no investiguen en nous antibiòtics, els surt més rendible invertir en mals crònics»

    Aquest és un article de eldiario.es

    La resistència antimicrobiana és un dels grans problemes sanitaris que afronta la humanitat. Cada vegada es detecten més súper-bacteris capaços de vèncer als antibiòtics disponibles i, si la resistència continua creixent al ritme actual, l’any 2050 moriran per infeccions bacterianes uns 10 milions de persones a l’any. Això comportarà un cost econòmic global que superarà els 100.000 milions de dòlars.

    El mal ús que fem dels antibiòtics és una part fonamental del problema, però també ho és la manca d’innovació en aquest sector. El problema és de tal magnitud que organismes i institucions de tot el món han començat a qüestionar-se la viabilitat de l’actual mercat farmacèutic. El model d’innovació està «esgotat», segons un informe de l’Institut de Salut Global. Parlem sobre la necessitat de modificar aquest model amb una de les autores d’aquest informe, l’analista associada de l’ISGlobal, Elena Villanueva.

    Per què és tan important la resistència antimicrobiana?

    Essencialment perquè els nivells de mortalitat que s’estan assolint són molt grans, però el més greu no és tant la situació actual, que també ho és, sinó el creixement exponencial. Hi ha informes que indiquen que d’aquí a l’any 2050 pot convertir-se en la primera causa de mortalitat, per sobre fins i tot del càncer. A més, no comptem amb tractaments per a molts dels bacteris que s’estan fent molt resistents.

    A què es deu aquesta manca?

    Entre els motius de l’augment de la resistència dels bacteris hi ha el mal ús que s’està fent dels antibiòtics disponibles en l’actualitat, però també cal destacar un fet que de vegades passa desapercebut i és que, en els últims anys, amb prou feines han arribat al mercat nous antibiòtics. Des de 1970 només s’han desenvolupat dos nous tractaments antibiòtics, que a més no serveixen per als bacteris més resistents.

    Per què no s’han desenvolupat nous antibiòtics?

    No es pot perdre de vista la complexitat que suposa desenvolupar nous antibiòtics, que és una part important del problema. Però també cal destacar que, tal com funciona el sistema en l’actualitat, no hi ha un incentiu econòmic perquè les farmacèutiques investiguin en nous antibiòtics.

    Es podria esperar que el desenvolupament de nous medicaments per a una malaltia intractable seria un bon negoci. Quin és el problema?

    En primer lloc el tractament amb antibiòtics sol ser d’una durada molt curta, al voltant d’una setmana o 10 dies depenent de l’antibiòtic, i a les farmacèutiques els resulta molt més rendible invertir en malalties cròniques. D’altra banda, com hi ha un problema de multi resistència, un nou tractament antibiòtic només s’utilitzarà quan l’anterior deixi de fer efecte.

    Però en l’informe es diu que els beneficis dels antibiòtics són d’uns 40.000 milions de dòlars. No és incentiu suficient?

    Tot i que aquesta xifra pot semblar alta, és molt petita en comparació amb els beneficis astronòmics que provenen de la venda de productes per a un altre tipus de malalties. Cal tenir en compte que aquesta quantitat és similar a la que correspon a la venda d’un únic producte farmacològic contra el càncer i pensa en la quantitat de tipus de càncer que hi ha. Al final, mentre el sistema continuï prioritzant la investigació sobre la base del retorn econòmic, el sector farmacèutic investigarà només allò que li resulti més rendible.

    És això al que l’informe s’anomena «fallada del mercat farmacèutic»?

    Sí, i no és nou, ni només passa amb els antibiòtics, va passar el mateix amb l’hepatitis C o amb els tractaments per al VIH pediàtric que pateixen els països empobrits, són exemples que ens trobem i ens adonem que el mercat ens falla. També el problema del preu es dóna cada vegada més en el cas del càncer, on els tractaments que són efectius són cada vegada més cars i obliguen els governs a haver de triar. Però en aquest cas el problema no és que siguin cars, sinó que ni tan sols els tenim.

    I quina és l’alternativa?

    Nosaltres plantegem la necessitat de lideratge de les institucions públiques, de manera que si el sector privat no ens proveeix d’uns medicaments que necessitem, sigui el sector públic qui busqui alternatives. Per exemple, a Anglaterra s’ha plantejat la creació d’un fons per a la investigació i desenvolupament de nous antibiòtics al que hagin de contribuir tant els països com les farmacèutiques.

    Però el sector privat també pot recórrer a aquests fons?

    Per ara no hem avançat prou per a respondre a aquesta pregunta, però la idea seria que la investigació es mantingués en poder públic, independentment de qui la portés a terme. Al final, si és el sector privat qui la fa, se li pagarà pel producte aconseguit, però seran les institucions públiques les que mantinguin la capacitat reguladora sobre aquest producte i les que decidiran els preus. Si és així, pot funcionar, però si el que fem és donar subsidis a les empreses no estarem resolent res, excepte eliminar el risc que suposa la inversió en investigació, i això només és una solució temporal.

    Ja hi ha alguna iniciativa en aquest sentit?

    Sí, una de les iniciatives que ha posat en marxa l’OMS ha estat oferir una quantitat variable de milions d’euros al laboratori que desenvolupi un nou antibiòtic o, almenys, una innovació que ens permeti avançar en la bona direcció. Se li paga una compensació econòmica d’acord amb el risc, però els que tenen finalment el poder i la capacitat de gestionar el producte són els governs.

    Creus que una farmacèutica desenvoluparà un producte que no pot gestionar?

    Potser el que hem de fer és canviar aquesta mentalitat d’obtenir uns beneficis astronòmics de les vendes. Perquè se suposa que el seu model de negoci està basat en la innovació i el risc, però el que estem veient és que la majoria dels seus ingressos vénen per les vendes i no pel descobriment en si. Això és perjudicial perquè genera un sistema pervers, en què els incentius no són obtenir un benefici per a la societat, sinó en vendre més i a major preu. És important no oblidar que no estem parlant de vendre galetes, sinó medicaments.

    Creu que serà possible un canvi així?

    No parlem de canviar el sistema de la nit al dia, però som optimistes. Sembla que comença a haver-hi moviment a escala política i es comença a parlar de deslligar el cost de la investigació del preu final del medicament i d’explorar nous models que ens facin acabar amb la dependència dels interessos econòmics de les farmacèutiques. Hi ha hagut molta conscienciació ciutadana i política sobre el fet que estem davant d’un problema real. Fa uns anys aquests problemes es consideraven puntuals i es creia que el sistema d’innovació funcionava bé i ara sembla que tots coincidim que no funciona i això és un gran avanç.

  • Portes giratòries i sanitat

    Els casos de professionals que canvien de lloc de treball entre l’administració i l’empresa privada abunden entre nosaltres en tots els sectors, incloent-hi el sanitari. El fet en si mateix es pot ubicar dins el dret i l’aspiració de tothom a millorar la seva situació personal, professional i econòmica. Els problemes comencen quan el pas des de l’administració a l’empresa o viceversa pot tenir repercussions directes o indirectes sobre l’exercici de l’activitat pública i l’ús correcte dels recursos.

    Des de la porta giratòria es pot fer el trànsit del sector públic al privat o viceversa, però també es donen casos de polítics i directius que li agafen gust a la porta i giren amb ella de forma continuada simultanejant activitats públiques i privades durant llargs períodes de temps sense marejar-se. Tampoc són rars els que utilitzen repetidament la porta i entren i surten en els sectors públic i privat de forma successiva i alternativament.

    Aquest fenomen de les portes giratòries no és propi ni exclusiu de la cultura llatina (la nostra). De fet el terme “revolving door” va ser instaurat pels anglesos. Es dóna en tots els països i sectors d’activitat econòmica i social, però, si es consulten els llistats de casos publicats a casa nostra, es comprova que els sectors de les finances, de l’energia i el sanitari se situen al davant de la resta. Dins la sanitat els intercanvis més freqüents es donen en el camp de la farmàcia.

    No són pocs els que pensen que cal aprendre a conviure amb les portes giratòries i aprofitar les aportacions positives que poden fer els polítics i directius afectats en traslladar la seva experiència i contactes entre els sectors públic i privat. Els que així pensen asseguren que el que cal és actuar sota principis ètics i de transparència i, en tot cas, deixar passar un cert temps en el trànsit entre les dues situacions. Però les coses no són tan simples i la presència de greus conflictes d’interès pot influir de forma més o menys significativa en els processos de presa de decisions.

    A Catalunya el sector sanitari mou una gran quantitat de recursos econòmics, fet que el col·loca en el punt de mira de grups industrials i d’inversió en visualitzar-lo com un gran nínxol de negoci alimentat, en gran part, per diners de procedència pública. Aquest fet pot propiciar la connexió entre les portes giratòries i la corrupció tal com s’ha posat de manifest en exemples amb gran notorietat pública com el cas Innova. Sense entrar en aquesta relació dolosa no deixa de cridar l’atenció la velocitat que ha agafat darrerament la porta giratòria del CatSalut a partir dels recents canvis promoguts a l’Àrea del Medicament.

    En temps com els actuals en què la corrupció està present de forma diària en els mitjans de comunicació cal mantenir-se vigilant i, sense apriorismes, no caure en conductes que puguin induir sospites. La utilització innecessària de les portes giratòries no contribueix precisament a millorar la imatge de la nostra sanitat. Ja ho diu l’aforisme: la dona del Cèsar no solament ha d’ésser honesta sinó que també ho ha de semblar.

  • Tots els mètodes que utilitzen les farmacèutiques per frenar l’entrada de genèrics al mercat

    Aquest és un article de eldiario.es

    La Comissió Nacional de la Competència sospita que els grans laboratoris taponen l’arribada de medicaments genèrics, en principi, més barats. Les seves anàlisis preliminars apunten que es donen «comportaments estratègics que restringeixen o retarden l’entrada», així que estudiaran el mercat, segons va explicar la setmana passada. Per on començar?

    Diverses anàlisis han il·lustrat com les farmacèutiques recorren a tota una bateria de recursos per dilatar l’aparició d’un genèric que estiri els preus -i els seus beneficis- cap avall: la multiplicació de patents per blindar un sol medicament, els litigis prolongats amb altres empreses, la creació dels seus propis genèrics o el pagament a fabricants perquè renunciïn a fabricar estan entre els més utilitzats. Tàctiques que s’han descrit des de la Comissió Europea fins a un recent estudi aparegut a la revista de la Societat Nord-americana d’Hematologia.

    Genèrics de marca

    Les grans marques comercials produeixen i venen genèrics. I els venen a preus de genèrics fent-se amb una quota extra del mercat: la franja que ocupen els medicaments més econòmics.

    Per descomptat, veient el rànquing de laboratoris del sector de genèrics a Espanya l’any 2016, a la llista general apareixen dins dels 10 primers en percentatge de receptes noms de gegants com Pfizer, Novartis, Sanofi, Bayer o Glaxosmithkline.

    El genèric que més es ven a Espanya és l’Adiro, que comercialitza la gran farmacèutica Bayer. Es tracta d’àcid acetilsalicílic. El mateix que l’Aspirina de Bayer encara que en menor concentració. S’usa per a pacients que han tingut un episodi cardíac agut.

    Renovació de productes antics

    Un laboratori que està venent cert medicament sota patent modifica d’alguna manera la molècula o la combina amb un altre principi o tractament per justificar una nova patent que allargui la seva exclusivitat. Reverdeixen (evergreening) el seu principi actiu. Així que fins i tot si algun competidor litiga contra la patent, el procés es dilata.

    En aquest sentit, un informe de la Comissió Europea explicava ja l’any 2009 que les empreses registren un «gran nombre de patents relacionades amb una única medicina» que, de vegades, portaven a plets amb companyies de genèrics. La CE comptabilitzava 700 casos que van acabar amb 200 acords on els grans pagaven als petits.

    Pagament per no competir

    Les farmacèutiques paguen quantitats a les empreses de genèrics que podrien suposar una competència si traguessin productes, una vegada que la patent ha deixat de blindar el medicament. D’aquesta manera es retarda l’entrada en el mercat d’altres varietats, en principi, més barates que les de la firma comercial.

    La patronal de les fabricants de genèrics, AESEG, es queixa que «la igualtat de preus» que va decretar el Govern en un decret del 2011 i que impedeix superar un preu de referència per als medicaments amb un mateix principi actiu (sigui comercial o genèric) ha menyscabat la raó de ser de la medicina genèrica que es basa, precisament, en la diferència de preu (més barats si és el cas).

    AESEG assegura que la quota de mercat a Espanya d’aquests principis lliures de patent està en el 20%, enfront del 25% general d’Europa, i «un 40% pel que fa a unitats venudes, molt lluny del 60% a escala continental». Els primers de la llista són els laboratoris espanyols Cinfa i Normon i l’israelià Teva. No obstant això, l’associació empresarial no ha contestat específicament al que espera de la investigació de Competència.

    Igual línia ha pres la patronal dels grans laboratoris Farmaindústria que, de moment, no té previst fer comentaris. Esperen «que la CNMC faci l’estudi que ha anunciat».

    Preus i marges de benefici

    Sí que ha aportat la seva anàlisi la directora de l’organització Salut per Dret, Vanessa López, que no dubta a qualificar el pla de la Comissió de «molt important», ja que «està dient que cal revisar el sistema de preus i marges on radica el problema de l’accés als medicaments». En la seva opinió, en el mercat dels fàrmacs «es dóna un monopoli on els laboratoris marquen els preus. Tenen la paella pel mànec».

    López analitza que la legislació actual permet «estendre aquest monopoli» mitjançant la prolongació de les patents. «Des de l’ampliació mitjançant petites modificacions o combinacions fins als denominats certificats complementaris de protecció». Les patents poden durar 20 anys, però aquests certificats permeten prorrogar cinc mai «per intentar compensar tot el procés d’autorització sanitària» que resta temps a la comercialització.

    Una altra disposició legal a favor d’aquest sistema és l’exclusivitat de dades que empara la Llei del Medicament. Això fa que els laboratoris no hagin de compartir les dades del procés de creació d’una molècula fins deu anys després de la seva autorització. Sense aquestes dades, no es pot crear un genèric, ja que els medicaments sense patent han de demostrar una equivalència amb l’original. «Aquesta disposició és pròpia de la Unió Europea», recorda Vanessa López.

    La Comissió Europea va explicar que «aquests retards són importants, ja que el preu dels genèrics durant el primer any després de la pèrdua d’exclusivitat va ser, de mitjana, un 25% més baix que el de la marca comercial. Al cap de dos anys, estava un 40% per sota». Els preus de les marques també cauen després de l’entrada de genèrics.

    No obstant això, en la seva anàlisi, la CE reconeix la necessitat de les patents per protegir la investigació que fan els laboratoris tot i que la directora de Salut per Dret difereix en el fet que «el blindatge desincentiva la investigació: Per què hauria de desenvolupar una altra medicina si es pot esprémer econòmicament aquesta?».