A l’abast de les butxaques més buides i menys dolorosa que amb objectes punxants.En googlejar“abortar con perejil“, trobes indicacions en diverses pàgines. Durant 12 hores. Almenys tres dies. A més d’introduir-te la tija, prendre’l en infusions, per potenciar-ne l’efecte. Potser Liz va llegir-ne detalls i advertències en alguna de les primeres webs que apareixen al buscador. Potser algú li havia explicat com fer-ho. És una opció coneguda. Se sap que és la que queda a les dones sense recursos suficients per accedir a una tècnica segura o, si més no, menys perillosa.
Segurament, Liz sabia què podia arribar a passar-li. Desenes de dones moren i desenes de milers són hospitalitzades al seu país cada any arran d’interrompre un embaràs no desitjat amb mètodes perillosos; els mètodes que convida a adoptar qualsevol Estat en negar a les dones l’accés a tècniques segures per avortar, com a dret.
Saber que es juguen la vida, però, no les frena. Ho fan. Avorten, legalment o en la clandestinitat. Així ho alerta l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Adverteix als Estats que restringir l’accés a interrompre un embaràs no desitjat no redueix el nombre d’avortaments, sinó que les lleis restrictives es tradueixen en taxes elevades d’avortaments perillosos. 25 milions cada any, estima l’organisme de l’ONU. Són gairebé la meitat dels que tenen lloc al món.
A Liz van extirpar-li l’úter d’urgència, però la infecció que va provocar-li utilitzar julivert com a remei abortiu casolà va ser generalitzada i la jove, de 34 anys, amb una criatura de dos, ha estat la primera víctima que la marea verda argentina ha atribuït, directament, als 40 senadors i senadores que van impedir, pocs dies abans, l’aprovació d’una llei per garantir l’accés a l’avortament, dins del sistema sanitari públic, a petició de les dones, en les primeres 14 setmanes d’embaràs. 48 hores més tard de la primera mort, una segona. 30 anys. Quatre fills. El personal mèdic declarava no saber qué havia fet servir per frenar la gestació.
“Salvar les dues vides, com criden els que s’anomenen ‘provida’, no és real. Les noies que no poden accedir a un avortament segur continuen morint”, denuncia Candela Tobares, activista argentina de Marea Verde a Barcelona, on fa tres mesos que resideix. “Se sap que en clíniques privades practiquen avortaments i, les que poden accedir-hi, ho fan, amb grans quantitats de diners. Si no en tens tants, se sap que hi ha llocs en què una infermera o un metge que s’aprofita de la situació fa un avortament. En una casa. De qualsevol manera”, detalla.
Un métode, en extensió a Llatinoamèrica ─la regió amb les taxes d’avortament i d’embaràs no planejat més altes, segons l’informe 2017 sobre l’avortament a escala mundial de l’Institut Guttmacher─ i que redueix els avortaments més perillosos, és accedir a fàrmacs abortius.“Les pastilles són molt cares i no fàcils d’aconseguir. Les que no poden, ho fan a casa. Amb qualsevol cosa”, explica Tobares. Les opcions i el seu grau de seguretat es redueixen de manera directament proporcional a la disponibilitat de recursos de les dones.
A l’Amèrica Llatina, quasi totes (97%) viuen en Estats amb lleis d’avortament restrictives i penalitzadores. Només Uruguay, Cuba, Guyana i Ciutat de Mèxic reconeixen el dret a interrompre un embaràs no desitjat per decisió de la dona. A l’extrem oposat, la criminalització no té esquerdes a El Salvador, Nicaragua, Hondures, República Dominicana, Surinamei Haití, on ni salvar la vida de la dona legalitza un avortament.
Recentment, a finals d’abril, el legislatiu salvadoreny apagava un bri d’esperança en rebutjar incorporar les excepcions de violació, risc per la vida de la gestant i malformació fetal que faci inviable la vida extrauterina. Fins avui, un avortament pot ser-hi jutjat com a homicidi agreujat i suposar una condemna de trenta anys de presó. Inclús dones que han patit avortaments espontanis estan empresonades. La gran majoria de processades són dones en situacions socioeconòmiques vulnerables.
Segons recull l’Institut Guttmacher, dedicat a la recerca en salut sexual i reproductiva, també neguen el dret de les dones a accedir a un avortament segur, sense excepcions com evitar la mort de la gestant, Madagascar, el Congo, Gabon, Guinea, Senegal, Egipte, Laos, les Filipines, i, en territori europeu, Malta, San Marino, Ciutat del Vaticà i Andorra.
Lluitar l’avortament, també, a l’hemisferi Nord
“Europa és un salt qualitatiu respecte a les regions on la norma és la clandestinitat, però el dret a l’avortament mai es pot dir que és un dret consolidat. És moneda de canvi arreu del món”, afirma Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCiB) i activista de la Campanya pel Dret a l’Avortament, l’espai de Ca la Dona que va organitzar les mobilitzacions al país davant l’amenaça de contrareforma de la llei de l’avortament promoguda pel Partit Popular. Una regressió, de l’actual llei de terminis (que permet a les dones avortar per decisió pròpia en les primeres 14 setmanes d’embaràs)a la llei de supòsits del 1985, reivindicada, de nou, com a objectiu polític, pel recentment elegit president del PP, Pablo Casado. Una picada d’ullet al vot ultracatòlic, per al qual amputar el dret a l’avortament, allà on s’ha assolit, o impedir que es desenvolupi, allà on es manté negat, és el front de lluita prioritari.
“En la sobirania corporal és on comença el canvi, perquè dona poder a les dones. Per això és restringida. Per això els moviments fonamentalistes que actuen a Amèrica Llatina i a Europa posen tants recursos contra l’avortament. Continua essent la clau del control de la vida de les dones”, argumenta Aldavert, que qualifica l’autonomia sexual de “pal de paller dels drets fonamentals” de les dones.
Si bé els moviments ultracatòlics no tenen una presència social tan visible al nostre entorn com la que tenen en països llatinoamericans i als Estats Units, comptar amb una potent capacitat econòmica i connexions polítiques a les institucions els permet influir en les decisions que afecten els drets sexuals i reproductius de les dones i, també, dels col·lectius LGTBI.
L’entramat d’organitzacions ultracatòliques actua localment alhora que fa xarxa internacional, amb activitat que abraça de l’acció assistencial a la política institucional. A l’Estat espanyol, com en altres, la via judicial ha esdevingut un mecanisme central de l’ultracatolicismeper guanyar batalles contra qui defensa accedir a l’avortament legal, segur i gratuït com a dret.
Les denúncies contra clíniques en què es practiquen avortaments i per afeblir econòmicament organitzacions que treballen en defensa dels drets sexuals i reproductius és una estratègia central del moviment ultracatòlic. “Aquí i en altres països del món, coincidim en què és un assetjament constant”, descriu Aldavert, que mostra preocupació per la “deriva ideològica” de les institucions de la Unió Europa i augura major presència de diputats i diputades afins als moviments fonamentalistes al Parlament Europeu que resulti de les eleccions del maig vinent.
Irlanda, El Salvador, Argentina… En els darrers temps són diversos els intents d’ampliar l’accés legal a l’avortament arreu del món. Intents que “han aconseguit canvis quant a visibilitat del debat i empoderament dels moviments feministes, més que no de la situació, a la pràctica”, valora Aldavert.
El “sí” d’Irlanda a derogar l’esmena constitucional que posa al mateix nivell la vida de la dona i la del no-nat i, així, obrir la porta a legislar sobre l’avortament, és el canvi recent amb un impacte més palpable en el pla legal. “El procés d’elaborar la llei a Irlanda ni s’ha iniciat i Polònia està en procés de restringir encara més el dret, mentre que, a Itàlia, les dones tenen grans dificultats per accedir-hi, perquè l’objecció de consciència és amplíssima entre el personal mèdic”, destaca Aldavert, de l’escenari europeu. Són algunes de les peces del tauler que se sumen als casos residuals en què el criteri episcopal s’imposa sense esquerdes.
Andorra-Barcelona i centenars d’euros per avortar
Creuar una frontera per avortar és una opció més factible a Europa que en altres regions del món, en ser majoria els Estats amb legislacions que garanteixen àmpliament el dret. És el que solen fer les nostres veïnes més properes, les dones del País dels Pirineus: trajecte de mínim tres hores fins a la capital catalana, entre 300 i 1000 euros per la intervenció i el pes d’haver de sortir del teu país per prendre una decisió que, allà −on el bisbe d’Urgell és copríncep i, per tant, part de les estructures de l’Estat−, és delicte.
“Hi ha por i inseguretat. Moltes vegades el més traumàtic per les dones és sentir que estan fent alguna cosa malament, una cosa que et fa travessar la frontera, perquè aquí és il·legal”, explica Vanesa Mendoza, presidenta d’Stop Violències Andorra. El Codi Penal andorrà recull, des de la reforma del 2005, que l’avortament consentit pot castigar-se amb fins a tres anys de presó, per a les dones i professionals sanitaris que els practiquin, a més de fins a cinc anys d’inhabilitació.
“El comitè de la CEDAW [Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones] de l’ONU diu al Govern d’Andorra des del 2009 que hem de legalitzar l’avortament pels tres supòsits mínims i ho ignoren, pel fonamentalisme religiós, que té el suport social de les famílies amb el poder al país”, denuncia Mendoza. Mentrestant, 8 de cada deu dones d’Andorra que han d’interrompre un embaràs acudeixen a les clíniques privades de Barcelona, bàsicament, d’acord amb l’estimació d’Stop Violències Andorra.
120 andorranes van recórrer a la sanitat pública catalana per avortar el 2015, segons informa el Diari d’Andorra en un reportatge d’aquest juny, d’acord amb la xifra facilitada per la Generalitat de Catalunya. Una dada que, asseguren des de l’APFCiB i Stop Violències Andorra que han demanat als governs català i andorrà i que no els han facilitat. “El govern andorrà diu que té convenis amb el govern de Catalunya per tal que les dones puguin venir a avortar aquí. Això hauria de ser públic. Ho hem demanat al Govern d’Andorra i al català i no se’ns respon”, assegura Aldavert.
L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs publicada a finals de juliol pel Departament de Salut indica, sense especificar els països de procedència, que, el 2016, 949 residents a l’estranger (4,8% del total d’avortaments registrats al país) van interrompre l’embaràs a Catalunya. El 2017, van ser 851 (4,3%). “Són dones que vénen de països europeus perquè als seus no tenen accés a l’avortament, entre els quals Andorra, i no anomenar-los contribueix a invisibilitzar la situació que les dones hi viuen”, critica Aldavert.
L’Institut Guttmacher denuncia que més de quatre de cada deu dones en edat reproductiva viu als 125 estats en què l’avortament està fortament restringit, és a dir, prohibit en tot cas o permès, només, en el supòsit d’evitar la mort de la dona o protegir-la en cas de greu risc per la salut.
A Catalunya, “risc greu per la vida o la salut de l’embarassada”suposa només un 7% de les interrupcions de l’embaràs registrades, segons recull el Departament de Salut. El risc d’anomalies fetals representa un 3% dels casos, mentre que “a petició de la dona” és el motiu per interrompre l’embaràs en gairebé nou de cada deu avortaments registrats al país.
Les menors més vulnerables, amb el dret negat
A més de les legislacions restrictives, l’OMS detecta que la poca disponibilitat de serveis, costos elevats, estigmatització, objecció de consciència del personal sanitari i “requisits innecessaris” com períodes d’espera obligatoris, assessorament obligatori, subministrament d’informació enganyosa, proves mèdiques innecessàries i l’autorització de terceres persones suposen obstacles per tal que les dones, “incloses les adolescents”, accedeixin a un avortament segur; un avortament al qual, adverteix l’OMS, “si no tenen accés, solen recórrer a un avortament perillós”. A l’Estat i a Catalunya, és una realitat excepcional, però no del tot extirpada, segons denuncia l’APFCiB.
El Centre Jove de Sexualitats de Barcelona (CJAS) critica que, amb la contrareforma de la llei de l’avortament de l’Estat −que, des del 2015, torna a exigir a les noies de 16 i 17 anys l’autorització d’un tutor legal per avortar− “no es té en compte les diferents situacions o entorns a què estan exposades les menors”. Aquest servei detecta que excloure-les del dret a avortar sense l’autorització de terceres persones, en ocasions, “posa en risc la vida de les menors d’edat, anul·la el seu dret i capacitat de decidir, les obliga a una maternitat no desitjada i les situa en un espai de màxima vulnerabilitat”. Les menors migrades que viuen a l’Estat sense els pares conformen un col·lectiu especialment vulnerable, així com també les menors que han viscut situacions de violència a la família.
Segons expliquen des de l’APFCiB, una de cada tres noies de 16 i 17 anys que acompanyen “és mare sense voler-ho ser”. En un altre terç dels casos, la família acompanya la noia en la decisió que prengui. El darrer terç “es perd”. “Quasi sempre, tornen en un moment o altre i llavors ens diuen que ha estat un avortament espontani, o una falsa alarma, o que van caure… avortaments clandestins quan el dret a l’avortament no està garantit sempre n’hi ha”, assegura Aldavert.
Des de l’APFCiB mostren preocupació pel fet que el darrer informe sobre avortament del Departament de Salut no analitzi la situació específica de les menors, així com altres dificultats amb què topen les dones per fer efectiu el dret a l’avortament, com la desigualtat territorial i, denuncien, l’objecció de consciència encoberta en alguns centres sanitaris.”Constantment gestionem casos de dones que han estat mal informades sobre el dret a avortar, dones a les quals els diuen que sent menors no poden avortar, o que necessiten les firmes dels dos tutors legals per fer-ho; que han de pagar; que en un determinat centre no li poden fer i que ha d’anar a una clínica privada; o que a partir de la setmana 15 no és legal avortar, a més de no donar-los la informació per decidir com fer-ho, si farmacològicament o quirúrgicament, i la resta d’informació sobre el seu dret”, denuncia la coordinadora de l’APFCiB.
En el darrer any, s’han registrat prop de 20.000 avortaments a Catalunya. La franja d’edat en què més dones interrompen l’embaràs és entre els 20 i els 24. Entre les noies migrades d’aquesta edat, la taxa gairebé es multiplica per tres respecte a les nascudes en territori espanyol. En la franja de 15 a 19, la taxa es més que triplica entre les joves nascudes fora de l’Estat.
Aquest article es va publicar el 22 d’agost a Catalunya Plural on el podeu llegir també en castellà
