Etiqueta: feminisme

  • «Ni mortes, ni preses, ni clandestines»: Barcelona es mobilitza per la despenalització de l’avortament

    Segons l’Organització Mundial de la Salut, 47.000 dones moren al món cada any per avortaments clandestins. davant aquesta xifra, la mobilització feminista treballa diàriament per garantir els drets i llibertats de les dones tant sexuals com reproductius. Així, un any més, la Plataforma Dret al Propi Cos torna a sortir al carrer en el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament. Ho faran sota el lema «Ni mortes, ni preses, ni clandestines. Ens volem vives i lliures» a través de diverses convocatòries que culminaran en una manifestació de la Plaça de la Catedral a Plaça Sant Jaume (Barcelona) a les 18:30h del mateix 28 de setembre.

    Amb l’alarma dels retrocessos respecte als drets sexuals i reproductius que s’estan donant en diversos estats, la convocatòria vol «donar resposta a l’ofensiva retrògrada, masclista i patriarcal, d’abast internacional, d’ingerència sobre la vida i els cossos de les dones». La seva denúncia fa referència a aquells estats on l’avortament està prohibit però també a aquells on és legal.

    Les barreres com ara períodes d’espera obligatoris, els requisits de consentiment dels tutors, els costos, les desigualtats territorials, l’estigmatització de la intervenció i les professionals, l’objecció de consciència i els serveis limitats en les zones rurals i remotes són alguns dels aspectes que dificultat, tot i la seva legalitat, l’accés a un avortament digne i segur.

    Les convocants de la mobilització exigeixen que cal caminar cap a la despenalització total de l’avortament i que aquest sigui «lliure, gratuït i garantit per la xarxa pública per a totes les dones, sense excepcions». Creuen que es necessari trencar amb els terminis i les tuteles i reclament la implementació d’una educació afectiva i sexual a tots els nivells escolars així com garantir mètodes anticonceptius gratuïts a l’abast de tothom.

    1 de cada 3 dones que avorta és menor de 24 anys

    L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2017 que publicava el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollia que s’havien realitzat 19.686 interrupcions voluntàries d’embaràs (IVE) durant el darrer any. D’aquests, el 31% són de dones menors de 24 anys i el 10% són de dones menors de 19 anys. Aquesta franja d’edat impedeix visualitzar les conseqüències de la reforma que obliga a les noies de 16 i 17 anys a disposar del consentiment escrit dels tutors legals per poder avortar.

    Altres dades que facilita l’estudi alerten que una de cada quatre dones a qui se’ls practica un avortament no s’han visitat en els dos anys anteriors en cap centre de planificació. Pel que fa al mètode d’IVE més utilitzat, continua sent la combinació de dilatació i aspiració amb un 48,6%, tot i que segueix disminuint any rere any. Per contra, el tractament farmacològic (combinació de mifepristona i misoprostol) es manté en el 43,4% de les IVE realitzades.

  • La salut de les dones, de malament a pitjor

    Fa pocs dies es van presentar els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017 en un acte presidit per la consellera Sra. Alba Vergés i alts càrrecs del Departament de Salut.

    L’ESCA dóna informació anual dels hàbits, les opinions i les percepcions de la ciutadania en relació a la seva salut. Les dades es recullen en una mostra d’unes 5.000 persones i s’ofereixen desagregades per territori, variables sociodemogràfiques (edat, nivell d’estudis, classe social…) i gènere.

    La nota de premsa del Departament destaca que «en general, les dones tenen comportaments més saludables que els homes però tenen pitjor percepció del seu estat de salut i de la seva qualitat de vida relacionada amb la salut». Aquest fet confirma el que ja sabem des de fa temps: que el gènere és un eix estructural de desigualtats en salut.

    Però, no per ser conegut deixa de ser d’interès. Els resultats de l’ESCA que s’ofereixen desagregats per gènere diuen que el consum de tabac i d’alcohol, així com el consum de begudes ensucrades és molt superior en els homes o que l’activitat física saludable i el seguiment d’una dieta mediterrània és més freqüent en dones.

    Però quan anem a veure com valoren les dones el seu estat de salut, els resultats no estan en consonància amb els hàbits pels quals es pregunta. Per exemple:

    • A partir dels 15 anys la quantitat de dones que consideren que tenen un estat de salut excel·lent, molt bo o bo és inferior a la quantitat d’homes que fan aquestes mateixes valoracions.
    • Les diferències augmenten de forma progressiva amb l’edat, arribant als 18 punts percentuals a partir dels 75 anys.
    • S’obtenen puntuacions superiors en les dones quan es pregunta si pateixen alguna malaltia o problema de salut crònic o si presenten alguna discapacitat. En aquest cas, les diferències per gènere també augmenten amb l’edat.
    • En el camp de la salut mental les respostes segueixen la mateixa tònica. Així, les dones que declaren patir depressió major és més del doble que els homes: 8,8% enfront del 3,6%.

    Estem, doncs, davant d’un problema de desigualtats en salut de primer ordre que requereix abordatges ben orientats, tant en el camp social com en el sanitari. El pitjor estat de salut de les dones té relació amb la pertinença a un gènere subordinat en la nostra ordenació social i als mandats que aquesta societat atorga a les dones: condicions de treball, desigualtats salarials, diferents oportunitats d’ascendir en l’escala laboral, menor presència en organismes de gestió i de poder, invisibilització del treball domèstic, opressió i violència sexual, distribució desigual de les tasques de cura familiar, humiliacions més o menys encobertes, i d’altres.

    Es coneix que la soledat i la baixa disponibilitat de xarxes socials de relació i suport és un condicionant negatiu de salut. Doncs bé, a Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles. Entre els homes aquest percentatge és del 12,4%. Les dones que viuen soles també tenen major dependència i major deprivació material.

    Per tant, la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts.

    Les causes socials requereixen solucions socials, ens diuen els especialistes en salut pública una i altra vegada; i si no és així, el resultat és nefast. Quan es dóna resposta mèdica a les causes socials s’obté invisibilització, revictimització, medicalització i encara pitjor salut. Per això sorprenen les declaracions que, segons El País, ha fet la recentment nomenada Directora General de Planificació Sanitària, Dra. Cristina Nadal: “Una dona va a buscar els nens o té cura dels pares, i al final ella és l’última. Per molt que faci vida saludable, si no acaba anant al metge, potser no se li detecti alguna cosa a temps, i per tant, empitjora”. És realment preocupant que una persona amb aquestes responsabilitats posi en el camp de la medicina l’abordatge dels determinants socials i de gènere de la salut.

    És un fet que les dones amb malestar acudeixen al sistema sanitari i, de fet, ja hi van més que els homes. A les consultes han de ser acollides, com també s’ha de saber interpretar el patiment, les seves causes i donar respostes saludables. No sempre es fa així. En anteriors articles en aquest diari, diverses autores hem fet referència a la concepció androcèntrica que té la medicina respecte a la salut de les dones que a vegades acaba exercint violència contra elles, bé en forma d’excés, de defecte, o simplement per manca de respecte.

    Molta feina per fer des de tots els àmbits. Però cal orientar bé les mesures que es duguin a terme: anar a les causes de les causes i no recórrer als diagnòstics i tractaments mèdics per aquelles condicions que corresponen als àmbits cultural, social i polític.

  • Salut crearà un grup de treball per la igualtat de gènere

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudi a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com va explicar divendres passat a la Comissió de Salut, es vol prioritzar en aquesta legislatura.

    En resposta a una interpel·lació al Govern al Parlament de Catalunya, la consellera ha explicat que aquest grup s’enriquirà, en una segona fase, per les aportacions dels partits polítics i d’entitats, i posarà les bases d’unes jornades d’igualtat de gènere en salut. Algunes noves mesures en aquest sentit són per exemple que en les properes convocatòries del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS) no s’atorgaran subvencions a projectes que no incloguin una correcta representació de les dones en la seva mostra.

    Pel que fa a les de salut, Vergés ha subratllat que incorporar la perspectiva de gènere en la pràctica sanitària millorarà els resultats i és necessària perquè contribuirà a reduir les desigualtats. Com molts estudis han confirmat, Vergés també ha explicat la idea que “salut i gènere van de la mà. Les dones viuen més anys que els homes, però amb pitjor estat de salut”, amb més migranyes, mals d’esquena crònics, depressions, ansietat, fibromiàlgia, i un major consum de medicaments per dormir, ha dit. També ha emfatitzat la necessitat d’investigar en malalties neurodegeneratives, perquè suposa investigar amb perspectiva de gènere, en el sentit que les demències i l’Alzheimer són les principals causes de mortalitat en dones.

    Les llistes d’espera en el debat

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) haurà de revisar els terminis màxims de referència que pot esperar una persona quan se la inclou en la llista d’espera per a determinades intervencions quirúrgiques o consultes amb l’especialista a Catalunya.

    Segons Vergés, aquest estudi hauria d’aportar algunes primeres conclusions, a tot estirar, al primer trimestre de l’any que ve, i que aquesta revisió es limitaria a un conjunt de procediments concrets. A més, segons la consellera, es farà considerant criteris clínics i comptant amb la participació tant de professionals experts en la matèria com d’usuaris.

    Alba Vergés ha enumerat els principis i prioritats que han de regir la gestió de les llistes d’espera a Catalunya amb la “necessitat d’analitzar l’impacte que té l’espera en la persona i el resultat final del procés, la experiència personal”, ha conclòs la consellera.

  • Drets, feminisme i model biogràfic, vèrtex d’un triangle per a l’atenció en salut sexual a la joventut

    Per treballar en l’àmbit de la sexualitat és imprescindible realitzar un treball previ que ens faci repensar el nostre posicionament professional i, sobretot, personal al respecte. I això passa per reflexionar de manera honesta sobre la nostra biografia sexual. Què se m’ha ensenyat (i silenciat) amb paraules o amb actituds del que és correcte i del que no, quines experiències he tingut i com les valoro, quina relació tinc amb el meu cos i l’exploració del plaer, quina va ser la darrera vegada que no em vaig protegir davant d’un embaràs o ITS i perquè, quan va ser la darrera vegada que vaig mantenir relacions sexuals quan no em venia de gust per complaure la parella, quines experiències negatives he pogut patir fruit de la vergonya, la pressió de grup o la violència, quins missatges he rebut a l’hora de socialitzar-me com a «nen» o com a «nena»… i quines implicacions ha tingut això en la meva vida.

    Depenent de les respostes i del grau de profunditat, cada persona arribarà a unes conclusions diferents però probablement amb un comú denominador: que cadascuna de nosaltres ha anat escrivint la nostra biografia sexual com ha pogut i ha sabut amb les eines que teníem… res massa diferent del que han fet i fan els i les joves de totes les generacions.

    Aquest exercici constant de reflexió sobre la nostra pròpia sexualitat ens aportarà clars beneficis des del punt de vista personal però a nivell professional és del tot clau per poder encetar un treball honest, empàtic i respectuós amb la persona que atenem.

    Però com a professionals necessitem més eines per oferir un acompanyament fructífer a la població jove. Des del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats, el CJAS, hem anat construint amb el temps un marc conceptual que travessa tant les intervencions educatives grupals com les individuals. És un marc que beu, principalment de la filosofia dels primers centres de «planning» nascuts a l’estat espanyol els anys 70 –origen de la nostra associació- i que es triangula en aquests eixos: (i) els Drets Sexuals, (ii) el model biogràfic i (iii) la perspectiva feminista.

    Els Drets Sexuals

    Partir dels Drets Sexuals és un concepte que, bàsicament, vol dir virar des d’un model enfocat en les «necessitats» vers la idea que les persones tenen drets que han de poder gaudir i exercir. Per tant és fàcil endevinar que és quelcom més vinculat al principi de l’apoderament de les persones, tant de les usuàries com de les professionals.

    Per a nosaltres parlar de Drets sexuals inclou també aquells reproductius malgrat que a l’agenda internacional se separen bàsicament per disposar de més cartes de negociació en les sempre complexes partides d’escacs per assolir acords supraestatals.

    Però quins són aquests drets? Doncs el llistat és llarg però bàsicament vénen a dir que cada persona és lliure de viure la seva sexualitat com li plagui i que té dret a què se li garanteixin les eines bàsiques per la vivència d’una sexualitat saludable i lliure. És a dir, dret a l’educació sexual, dret a la informació i dret a l’assistència lliure de discriminacions de cap tipus.

    Aquests drets han estat àmpliament debatuts i ratificats a nivell internacional, nacional i local. Estem doncs, i sobre el paper, en un model de Drets. Però el seu abordatge planteja el curiós efecte de generar consensos en la teoria però actituds defensives en el moment en què es volen traduir a la pràctica. I és que el nostre model habitual no és el dels drets. Els programes tradicionals – i la pràctica professional habitual – tendeix a veure les poblacions vulnerables des d’una mirada de necessitats no tenint massa en compte les seves capacitats, drets i estratègies, elements claus de l’apoderament.

    A més, dins l’abordatge de Drets no hi té cabuda, sota cap concepte, ni el judici moral, ni l’esbroncada, ni la imposició, ni el missatge de la por… Per a tothom que treballa dins aquest marc hi ha dos mantres principals: «Els drets no es negocien» i «Si no garantim els drets els estem vulnerant». I, uff, fa de mal pair que com a sistema, i també com a pràctica professional individual, puguem estar vulnerant drets quotidianament. Tenim dret a sol·licitar -i que se’ns doni- la postcoital o la realització d’unes proves d’ITS –per exemple- sense necessitat d’explicar la nostra vida, si no es desitja i sense frases culpabilitzadores i moralistes. Tenim dret a marcar els propis límits de com volem viure la nostra sexualitat i de com voler gestionar els riscos. Tenim dret que se’ns informi de tots els mètodes contraceptius sense que entri el biaix professional de pensar «el que millor li convé a la usuària perquè és així o aixà…». Tenim dret a què no es pressuposi la nostra heterosexualitat per defecte. Quanta violència institucional no continuem generant pel fet de seguir una inèrcia heterocentrada que situa en situació d’exclusió qualsevol altre sexualitat no normativa… Pensem si no en els registres que omplim cada dia, en les preguntes que fem d’entrada, en els cartells i la simbologia que projectem des dels nostres centres… I pensem en si estem, com a professionals, preparades per obrir una mirada a les diferents maneres de viure la sexualitat. Perquè no podrem mai connectar amb la sexualitat de les altres persones si no som capaces d’entendre-les, també des de la lògica del plaer.

    Tenim dret a rebre educació sexual… i en aquest punt la pifiem com a societat d’una manera escandalosa perquè seguim sense garantir-la i continuem amb un dèficit estructural que, per molt que fem xerrades de dues hores o visites de 15 minuts, no serem capaces de contrarestar de manera eficient.

    Si començàvem aquest article plantejant l’obligatorietat de cada persona que es dedica professionalment a l’àmbit de la sexualitat a fer-se determinades preguntes sobre la pròpia vivència, també és exigible tant a institucions com a professionals que ens responem la següent pregunta: «Conec bé els drets?» «En quin model em situo jo?», «Quins són els drets que jo o la meva institució vulnerem quotidianament fins al punt que ja ni ens n’adonem?»

    El model biogràfic

    Aquest model encaixa força, com no podia ser d’una altra manera, amb un enfocament de drets i té molt a veure amb el posicionament professional i tot allò que s’ensenya a les facultats de quin ha de ser el nostre rol.

    A mitjans del segle XX, després de la segona guerra mundial, es va iniciar la necessitat d’abordar la salut sexual i va néixer el model biomèdic, altrament dit de riscos o preventiu. Es tracta d’un model que volia donar resposta a la necessitat d’»evitar els riscos» que l’activitat sexual comporta, bàsicament les ITS i els embarassos no desitjats. Es basava en el marc conceptual que la salut és l’absència de la malaltia. Aquest model ha fet que s’hagi associat el concepte de sexualitat amb perill, projectant una idea negativa i no vinculada a la satisfacció o al plaer. També ha provocat una medicalització de la sexualitat i del propi cos.

    D’altra banda teníem -i tenim vigent d’alguna manera- el model moral, que naixia com una reacció per part dels grups conservadors a totes aquelles propostes més liberals sobre la sexualitat. Es basa en un abordatge doctrinari on només hi té cabuda una manera de viure la sexualitat, en parella heteromonògama i per finalitats reproductives. Per tant en confrontació directa amb tot allò que quedi fora d’aquests estrets marges: incloent el plaer, les diversitats sexuals o la interrupció de l’embaràs. Atorga la responsabilitat de l’educació sexual als progenitors principalment, però també a parts iguals a l’escola i l’església.

    En oposició frontal als dos models anteriors va aparèixer el revolucionari -o emancipador o sociopolític- que va néixer en el si de l’esquerra freudiana com una síntesi del pensament entre Marx i Freud. Vol crear una revolució sexual i social i incloïa conceptes com la perspectiva de gènere, l’educació sexual com un dret i la recerca d’una vida sexual satisfactòria.

    I finalment neix el model biogràfic i personal en el qual entitats com el CJAS ens volem situar. Es tracta d’un model d’origen suec que neix als anys 50 i tracta la sexualitat des d’una mirada positiva i fonamentada en el saber científic. Incorpora algunes idees claus dels models citats anteriorment: Del biomèdic, incorpora la idea del coneixement científic com a base de treball; del moral pren la idea de la importància de l’ètica relacional, però en el sentit més ampli i lliberal de la paraula; i del revolucionari pren la idea del dret a la sexualitat i la perspectiva de gènere. Es fonamenta en el concepte de salut de l’OMS centrat en el benestar i la promoció de qualitat de vida de l’individu i que reconeix la sexualitat com quelcom positiu i un factor clau pel benestar.

    A la pràctica implica també considerar que cada persona prendrà les seves decisions ajustades a la seva biografia, a partir de les seves experiències, desitjos, expectatives i emocions. I que cal partir d’aquests elements pel treball, centrant-se més en els factors protectors com són l’autoestima i l’autoconeixement que no pas els riscos.

    Però potser el més important de cara a la pràctica diària és que aquest model situa a la professional en un rol de facilitador/mediador, que es limita a acompanyar i donar eines a la persona usuària perquè pugui decidir com anar construint la seva biografia sexual.

    I cal admetre que les professionals que ens dediquem a això ens genera vertigen que les persones –ja a partir de l’adolescència- prenguin les seves pròpies decisions, especialment si no coincideixen amb les que nosaltres considerem com a correctes. Ens resulta molt més còmode refugiar-nos en missatges simples basats en riscos. La població no té relacions sexuals per prevenir embarassos no desitjats o ITS, sinó que tenen relacions sexuals per diverses raons com l’obtenció de plaer, l’amor, la curiositat, la pressió o raons econòmiques.

    La mirada feminista, el tercer vèrtex del triangle

    La mirada feminista és el tercer element del triangle i, com els altres, ha de travessar totes les intervencions. De nou en aquest cas cal revisar la nostra pròpia socialització i els prejudicis que es puguin tenir en relació al concepte del feminisme.

    Un grup de dones de Boston quan van fer el llibre «Els nostres cossos, les nostres vides» cap allà l’any 1969 ho tenien claríssim: «També volem aclarir que el sistema mèdic s’ha d’utilitzar amb cura, reconeixent que la nostra bona salut no comença amb la medicina sinó amb la qualitat de les nostres vides i relacions».

    Som persones amb emocions, imperfectes, que aprenem amb l’experiència i els errors, i que ens movem principalment dins d’una societat capitalista i heteropatriarcal. És a dir que se’ns socialitza per comportar-nos d’una determinada manera i s’espera de nosaltres que ens moguem segons determinats paràmetres. Això serveix per a tot tipus de relacions socials, laborals… però també en relació a la nostra sexualitat.

    Des que naixem anem rebent missatges molt potents –amb major o menor subtilesa- que construeixen el nostre gènere i la nostra vivència de la sexualitat. Segons hàgim nascut amb penis o vulva els missatges rebuts sobre com hem de viure i gaudir del nostre cos i del sexe i de com ens hem de relacionar amb «l’altre sexe» seran diferents. Bé, no només diferents sinó desiguals, donant més rellevància social als valors considerats masculins en detriment dels seus «oposats», els femenins. Així, es construeix la idea que vincula un sexe biològic amb un gènere determinat i, de retruc, una orientació del desig determinada. En altres paraules si tens penis, s’espera de tu que adoptis comportaments masculins i que et sentis atret per les dones.

    Ser conscients de quins són aquests missatges i de quin pes tenen ens pot ajudar a entendre el perquè de determinades reaccions. Potser entenem l’impacte que té l’ideal de l’amor romàntic, o perquè l’exposició al risc forma part dels rituals de pas de la masculinitat. També entendrem el valor que se li dóna a les primeres relacions sexuals, i al fet que a les noies se les socialitzi per complaure i adoptin un rol més submís en les relacions…

    La perspectiva feminista hauria de permetre graduar la nostra mirada amb les famoses ulleres liles i veure coses que ens passaven imperceptibles. Un cop posades ja no ens hauria de semblar tan fàcil animar a les noies, per exemple, a què negociïn el preservatiu amb les parelles sense valorar les dinàmiques relacionals –o de poder, o de privilegis…- que es mouen en aquest marc de normes socials.

    Aconseguir serveis més «amigables» i adaptats

    Atendre de manera que s’incorporin els tres eixos –o mirades- esmentats ajudaria notablement, però no és garantia d’èxit si, com a societat, no ens esforcem a disposar de serveis més accessibles i adaptats per a joves.

    Els contactes de la població adolescent i jove amb el sistema de salut és tremendament valuosa, per escassa i puntual, però això cal posar tots els mitjans per mirar d’aprofitar-los. Normalment és un contacte provocat per un problema urgent a solucionar com una postcoital, prova d’embaràs, ITS o problema amb mètode contraceptiu. Però ja està bé que sigui així, perquè amb confiança i respecte pot generar-se un molt bon punt de partida per a treballar –si la persona ho desitja- sobre altres aspectes com són el plaer en les relacions sexuals, l’autoconeixement o les relacions abusives per esmentar-ne alguns. Cal fer l’esforç, amb el poc temps disponible de la visita, d’anar més enllà i no limitar-se a resoldre el motiu de consulta principal i això només és possible amb una mirada integral i allunyada de prejudicis i de la mera cobertura de necessitats expressades.

    Adolescents i joves es mouen còmodes en dinàmiques de «deixar-se caure» en el moment de sentir la necessitat i ser assistits/des amb rapidesa. Insisteixen en la importància de la privadesa i la confidencialitat i deixar de banda tot allò que impliqui haver de comunicar-ho als pares i mares. Volen que el personal els tracti amb respecte i no els jutgi, a més de poder generar un vincle amb la mateixa professional.

    Així, si les professionals tenim l’obligació de repensar-nos per poder connectar millor amb la vivència de la sexualitat d’adolescents i joves, també tenim el deure de valorar què poden fer les nostres institucions i els nostres serveis perquè siguin més amigables per a la població jove i capaces de fer front a les necessitats i dinàmiques específiques de la població jove. Definitivament encara ens queda molta feina a fer també en aquest sentit.

  • Nova victòria per al feminisme global

    Les emocions que compartim amb elles

    Amb elles, les irlandeses, ens hem emocionat. Les xarxes s’han omplert de crits i llàgrimes, per l’alegria o per moltes altres emocions que ens desperta. Perquè nosaltres ho sentim de veritat en els nostres cossos i per això entenem profundament la importància que ja no hagin d´interrompre els seus embarassos de forma clandestina o – aquelles que s´ho podien permetre – viatjar fora del país.

    La mort de Savita, després que se li negués la interrupció d’un embaràs que acabaria causant-li la mort en 2012 per una septicèmia, va ser un gran detonant per treure a totes aquestes irlandeses al carrer. Després de la victòria del si, el seu rostre pintat al centre de Dublín es va omplir de flors.

    Per ella i per tantes que moren cada dia al món, les dones ens hem unit històricament en la lluita per la despenalització de l’avortament. Pel feminisme ha estat una de les prioritats independentment dels interessos personals doncs al carrer han sortit dones grans, lesbianes, etc. En aquestes batalles s’hi han posat moltes energies ja que és una forma perversa de control sobre els cossos de les dones i sobretot de les dones pobres que no poden pagar altres alternatives i han de posar en risc les seves vides. Perquè no ens oblidem que, en un món on hi ha tants països on l’avortament està despenalitzat, es tracta d’un tema de classe. Les dones de classe mitjana-alta sempre podran avortar en condicions higièniques i segures mentre les dones pobres hauran de seguir arriscant les seves vides.

    Podem parlar d’una onada feminista imparable?

    A l’Estat Espanyol portem més de 30 anys de lluita i resistència i no podem descansar ja que no fa molt allò que s’havia conquerit es va veure amenaçat amb L’avantprojecte de Llei de 2012 de Protecció de la Vida del Concebut i els Drets de la Dona Embarassada. La reacció va ser aclaparadora i l’1 de febrer de 2014 va organitzar a Madrid una massiva manifestació que es va denominar El tren de la Llibertat i, el llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón va dimitir com a Ministre després de la retirada del projecte de Llei de l’Avortament.

    Som i serem implacables com implacable ha estat el resultat del referèndum a Irlanda. El resultat ha estat contundent, 66,4% enfront de 33,6%. No se si podem parlar d’una onada imparable de feminisme però si és cert que hi ha una gran força incansable que resisteix, no retrocedeix i va avançant a poc a poc però sense parar. Amb pressa però sense pausa. 

    El control a través de l’estigma

    El gran repte que tenim per davant és combatre l’estigma doncs, en les polítiques públiques i de salut i, tant, en la vida de les dones és l’element de control més poderós. Aquest té efectes dissuasoris i també en la significació de l’experiència d’avortar que fem les dones. O carreguem amb una criatura que no volíem o amb la culpa i la vergonya.

    No fa gaire vaig conèixer a una dona en un lloc on treballo que estava embarassada de sis mesos. Era una dona migrada que havia viscut violència de gènere per part de la seva parella i a la qual se li havia negat la possibilitat d’avortar. Ell en aquell moment es va aprofitar que ella no coneixia com funcionaven les coses aquí i li va ser fàcil convèncer-la que era una cosa il·legal. Ara es troba tirant endavant un embaràs que no desitjava i que determinarà la seva vida. Aquest ejaculador irresponsable es va permetre decidir per ella. És el privilegi individual que sosté l’estructural. L’estigma va portar a aquesta dona a no consultar amb ningú més. Ella no va poder evitar la culpa i la vergonya, derivades de la criminalització a la qual ha estat sotmès l’avortament amb missatges com nomenar al fetus “vida humana” o “nadó” o contraposar pro vida a pro mort. Ja n’hi ha prou d’aquests missatges moralistes i que no tenen cap rigor científic doncs tal com diu Alberto Kornblihtt: “Per la biologia un embrió no és un ésser humà, per tant no és un crim interrompre un embaràs prematurament”.

    Accés a l’avortament per a totes

    No hauria estat fàcil convèncer aquesta dona del horriblement il·legal que era interrompre el seu embaràs si l’avortament no estigués universalment criminalitzat. A més, si ella hagués sabut que no era il·legal avortar a Espanya, igualment s’hagués trobat amb una altra barrera ja que en realitat ella no té garantit l’accés a l’avortament. Gràcies al govern del PP, que el 2012 va retirar el dret a l’avortament gratuït a les dones en situació irregular, les seves vides tornen a estar en perill. Doncs ho han de fer per la via privada o al servei públic de salut pagant pel procediment. Crec que no cal que digui que aquestes són dones pobres.

    Al feminisme li queda encara un gran treball per davant ja que l’objectiu a més de garantir l’accés a l’avortament a TOTES les dones, és normalitzar-lo i seguir combatent l’estigma, aquesta forma de control social tan poderosa.

  • On són les dones en el món científic sanitari?

    Tradicionalment, el món científic i de la salut ha estat un món on no només s’hi han imposat els models i valors heteropatriarcals sinó que, professionalment, ha estat copat pels homes en gairebé tots els seus àmbits. Durant segles, les dones hi hem tingut l’accés pràcticament vetat. Tot i que tenim exemples magnífics de dones que al llarg de la història han aconseguit dedicar-se a l’art i la ciència de la medicina, superant grans dificultats i prejudicis, continuen essent minoritàries en comparació als homes i massa sovint han acabat essent invisibilitzades.

    En les darreres dècades s’ha produït una gran feminització en els diferents camps relacionats amb la salut, fins i tot en aquells clàssicament reservats als homes. La recerca biomèdica i l’exercici professional de la medicina són dos exemples evidents d’aquest fenomen. La primera dona en tot l’estat que es va llicenciar en medicina, Dolors Aleu, no ho va aconseguir fins a finals del segle XIX. Des d’aleshores ha plogut molt: actualment gairebé el 50% de les professionals que exerceixen la medicina i al voltant del 70% de les estudiants d’aquesta carrera són dones.

    Però, significa això que el problema de les desigualtats i el biaix de gènere estan superats? Que ja no tenim dificultats per accedir a aquestes professions? Que això està acabant amb el paradigma heteropatriarcal i androcèntric que ha predominat en l’àmbit biomèdic durant segles?

    La feminització d’aquestes professions ha facilitat que cada vegada hi hagi més dones en els òrgans i entitats representatius de la professió, com els col·legis professionals i les societats científiques, i en les organitzacions sanitàries i els càrrecs de gestió. Tanmateix, aquesta presència sovint no és paritària ni representativa del col·lectiu sanitari de dones. Encara hi ha molts espais de representativitat i, sobretot, de poder, que continuen estant tàcitament vetats a les dones. En el món científic, també ens topem amb un sostre de vidre. Continuem essent minoria en els càrrecs de responsabilitat o de lideratge de les universitats, dels instituts de recerca, de les societats científiques, dels col·legis professionals, etc. A tall d’exemple, dels 52 col·legis de metges provincials existents a l’estat espanyol, només 6 estan presidits per dones. L’òrgan que els aglutina, el Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos, compta amb 6 homes en el seu consell permanent i amb 7 homes i 2 dones entre els seus representants nacionals. A Catalunya, entre els degans de les 6 principals facultats de Medicina no hi ha ni una sola dona.

    Aquesta manca d’oportunitats també té lloc en l’àmbit de la recerca. Per exemple, a Catalunya, dels 14 principals centres de recerca directament relacionats amb les ciències de la salut no n’hi ha cap que estigui dirigit per una dona. Se sap que en els processos de selecció existeixen importants biaixos subconscients que afecten negativament a les dones: la seva independència és qüestionada més sovint, se’ls exigeixen més mèrits per a ser seleccionades, les seves cartes de recomanació no són tan positives com les dels homes, etc. Un altre aspecte molt rellevant és la maternitat. Les dones que són mares o que es troben en edat reproductiva (i suposadament tindrien possibilitats de quedar embarassades) tenen menys opcions d’accedir a llocs de lideratge, perquè es considera que aquesta pot interferir en el seu rendiment o en la seva dedicació. De fet, aquesta diferència d’oportunitats i la presència de barreres s’inicia ja en el món acadèmic. Segons un estudi aportat per l’ONU, la probabilitat que una dona acabi una llicenciatura, un màster o un doctorat en alguna matèria relacionada amb la ciència és del 18%, 8% i 2%, respectivament. En canvi, en els homes aquests percentatges són del 37%, 18% i 6%, és a dir, més del doble.

    Així doncs, malgrat la massiva incorporació de les dones, continua existint una manca de referents femenins en aquests camps. I sense referents és difícil que nenes i joves se sentin identificades amb aquests rols i professions i de nou es limita el seu accés als estudis científics.

    També existeixen evidències que mostren que la visibilització i la participació de les dones en els seminaris i els congressos científics és menor a la dels homes. No només acostumen a ser minoria com a ponents a les conferències i xerrades o en panels d’experts sinó que, encara que només hi siguin com a assistents, hi participen menys. Per exemple, les dones fan, proporcionalment, menys preguntes que els homes (gairebé la meitat, segons alguns estudis) i el nombre de preguntes que realitzen disminueix quan la primera persona a preguntar ha estat un home. Evidències similars posen de manifest que la participació de les dones en altres esferes del món acadèmic, com per exemple la universitat, també és més baixa, tant en el cas de les estudiants com de les professores universitàries. Tampoc no és freqüent trobar dones opinant o informant sobre temes de salut als mitjans de comunicació. Tal com denuncien iniciatives com #Onsónlesdones, estem subrepresentades als mitjans catalans i la nostra opinió es silencia sistemàticament. Les xifres que recullen en els seus informes parlen per si soles.

    L’àmbit científic, tampoc no es troba exempt de les agressions i les violències masclistes. Recentment, la revista ‘Science’ denunciava en el seu editorial les situacions d’assetjament sexual que molt sovint pateixen les dones que es dediquen a la recerca. A l’article s’exposava el testimoni de diverses investigadores que havien estat víctimes d’assetjament al llarg de les seves carreres. També s’esmentaven alguns estudis que indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic i científic ha sofert algun tipus d’assetjament i que gairebé un terç se senten insegures per aquest motiu, fins al punt de deixar de participar en classes, en reunions científiques o renunciar a ofertes de feina.

    Les dones que ens dediquem a l’àmbit de la salut patim directament el masclisme, la violència i les desigualtats que es desprenen d’un sistema sanitari i científic que continua essent eminentment patriarcal. Això exerceix una doble violència, perquè afecta les professionals que treballem en aquest camp però també a la salut de la població en general, ja que perpetua els valors i models heteropatriarcals amb què abordem i tractem la salut dels, i sobretot, les pacients. Per revertir la violència i les grans iniquitats en salut que patim les dones i els excessos que exerceix el sistema sanitari sobre la nostra salut és necessari posar-hi una mirada en clau de gènere, una mirada feminista, en definitiva, una mirada més justa de la realitat. El sentit comú, i també les evidències, indiquen que el camí per aconseguir-ho passa necessàriament perquè les dones accedim en igualtat de condicions que els homes a totes les esferes laborals i de lideratge en el món científic i caminem cap a un apoderament real en aquest àmbit. Aquest és el primer pas cap a un sistema sanitari i un abordatge de la salut més equitatius, solidaris, humanitzats i veritablement feminitzats.

  • Com poden atraure més dones els estudis d’enginyeria?

    «Jo volia estudiar una enginyeria però la majoria em semblaven massa mecàniques, de treball físic, em semblava que els faltava un àmbit més social». Qui parla és Tatiana Ramírez, estudiant a punt de graduar-se d’Enginyeria Biomèdica, titulació que va veure que sí podia tenir un impacte més «real» sobre la vida de les persones. Davant una alarmant mitjana del 25% de dones que cursen enginyeries, Biomèdica té vora un 60% de noies a les universitats catalanes.

    Aquesta setmana, universitats com la Politècnica de Catalunya (UPC) s’han omplert d’alumnes d’ESO a les quals es va intentar acostar a l’enginyeria amb motiu del Dia Mundial de la Dona i la Nena en la Ciència. Activitats com presentar-los casos de professionals que puguin servir-los de referent i trencar així els seus prejudicis són les més habituals, encara que algunes facultats es plantegen també ressaltar la utilitat social d’aquests estudis per seduir a més dones.

    «Enginyeries com la Informàtica o l’Elèctrica tenen més conseqüències sobre la vida de la gent del que pensem, i ressaltar això pot ser útil per atreure dones, alhora que es trenquen els estereotips que associen aquests estudis als homes», comenta Núria Castell, exdecana de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (FIB) i responsable del grup Dones i Tecnologia de la universitat.

    Estudiants d’Enginyeria Biomèdica de la UPC

    Les úniques tres enginyeries de la UPC amb majoria de dones són Biomèdica (60,8%), Alimentària (57,9%) i de Sistemes Biològics (50,9%), totes elles amb una clara vinculació amb les ciències de la salut i la biologia, àmbits on elles són majoria. «El prefix ‘bio’ neutralitza la paraula enginyeria», constata Sara Gómez, exvicerrectora de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM).

    Per a Gómez, responsable ara de Dones i Enginyeria en la Real Acadèmia d’Enginyeria, és «fonamental» per aconseguir la paritat que els joves tinguin present que amb els coneixements d’informàtica es pot desenvolupar un programari per a un ull biònic (una pròtesi perquè els cecs puguin veure), i amb els de Enginyeria Civil, fer més sostenible la mobilitat d’una ciutat.

    Aquests graus estan a l’altre extrem en quant a paritat. Informàtica, Electrònica Industrial i Automàtica o Mecànica ronden el 10% de dones en la UPC.

    Aprofitar la fórmula o reforçar estereotips?

    Malgrat ser una via efectiva per captar a enginyeres, no és aquesta una forma d’assumir que les dones sempre es decanten per allò que té una aplicació social? No respon això a un estereotip?

    Aquest és el debat que va suscitar un article en el New York Times de Lina Nilsson, directora d’Innovació del Centre Blum per a Economies en Desenvolupament de la Universitat de Califòrnia, que va defensar que aquests estudis havien de «replantejar» la recerca i els currículums d’Enginyeria per estar més orientats a les necessitats socials, i així avançar cap a la igualtat de gènere en els estudis «i fer una millor enginyeria per a tots», concloïa.

    L’article, en el qual aquesta enginyera de la Universitat de Califòrnia donava diversos exemples d’estudis i programes d’enginyeria amb ànim de transformació social i majoria de dones, va aixecar crítiques en el mateix diari. La professora de física Mary Beth Ruskai va respondre que l’objectiu havia de ser aconseguir que les dones se sentissin atretes per les matemàtiques, la física o l’enginyeria pel que són.

    «L’enginyeria hauria de ser més social d’entrada, enfocada al bé i a l’interès comú, independentment de la participació que hagi de dones, que sens dubte és anòmala i preocupantment baixa», opina Miquel Carrillo, president de la Federació Espanyola d’Enginyers sense Fronteres.

    Per a Carrillo, caldria donar la volta a l’argument de ressaltar els aspectes socials de l’enginyeria per sobre dels tècnics. «Cal atreure a més dones cap a aquest camp perquè s’assembli més a la societat a la qual serveix», sosté, «així la ciència i la tecnologia potser tindrien una major orientació cap a aquesta idea».

    Els estereotips, la batalla principal

    Al grup d’estudiants d’Enginyeria Biomèdica de la UPC que s’ha reunit aquesta setmana al campus malgrat estar de vacances, el que els preocupa de la falta de dones és sobretot els estereotips associats a aquest camp. «El gran problema és que des de petits associem els videojocs i els cotxes als homes, i després de grans els associem a certes enginyeries», sosté l’estudiant Laura Villar.

    «El mateix amb els jocs de construccions, els nens són els únics que creixen jugant amb ells», es lamenta Daniel Solà. En Enginyeria Civil només una de cada tres són noies. Aquests joves, que tenen molt més a prop el seu pas per l’escola, aposten per qualsevol campanya que tracti d’incidir en els estudiants d’institut.

    No els sorprèn que ja en Secundària les noies es considerin menys competents en ciències i matemàtiques que els nois malgrat obtenir millors notes, segons va constatar un estudi de la UOC recentment. «Ens veiem menys tècniques, jo he tingut aquesta sensació, encara que és evident que tenim les mateixes capacitats», sosté Villar.

    La batalla contra la desigualtat de gènere en les enginyeries, convenen, ja està perduda en el batxillerat. La majoria dels qui estudien Enginyeria Biomèdica provenen de la modalitat de Batxillerat científic, però així i tot es pregunten quin és el percentatge de dones en el batxillerat tecnològic?

  • La revista ‘Science’ denuncia l’assetjament sexual en la ciència: «Hem patit la cultura de mirar cap a un altre costat»

    Aquest és un article de eldiario.es

    «Hem vist a amigues, empleades i col·legues patir en una cultura que mira cap a un altre costat, etiquetant l’assetjament com una simple entremaliadura». Amb aquestes contundents paraules s’han expressat les investigadores Robin Bell i Lara Koenig en un editorial de la revista Science. Ambdues investigadores han alçat la veu, cansades de veure com alguns dels seus col·legues «ens han tocat de manera inadequada i han envaït repetidament el nostre espai personal».

    Des que el passat mes d’octubre sorgissin les primeres denúncies contra el productor de Hollywood, Harvey Weinstein, centenars de dones han començat a compartir històries d’assetjament que portaven dècades ocultes. El moviment, que ha estat batejat com ‘Me too’ i que ha estat nomenat com a personatge de l’any per la revista Time, no ha trigat a arribar al món de la ciència.

    Bell, presidenta de la Unió Americana de Geofísica, i Koenig, investigadora de la Universitat de Colorado, denuncien que fins ara havien restat en silenci, «temoroses de les conseqüències» i que quan s’havien queixat «en veu baixa», les seves queixes no havien tingut cap efecte.

    «Molts dels nostres col·legues masculins creuen que l’assetjament és alguna cosa del passat» o anecdòtic, denuncien les investigadores, a pesar que «els estudis indiquen que més de la meitat de les dones del món acadèmic han sofert algun tipus d’assetjament».

    No els falta raó. Segons els resultats d’un estudi publicat el 2014 a la revista PLoS ONE, el 64% dels científics assegura haver patit algun tipus d’assetjament i més d’un 20% considerava haver estat víctima d’assetjament sexual, sent la major part de les víctimes dones de baix rang en l’escala científica.

    També un estudi publicat el passat estiu en el Journal of Geophyscial Research: Planets, va mostrar que prop del 30% de les dones que treballen en el camp de l’astrofísica i les ciències de l’espai se senten insegures en el seu treball com a resultat de l’assetjament patit. En declaracions al Washington Post, la principal autora de l’estudi, l’antropòloga de la Universitat d’Illinois, Kathryn Clancy, va assegurar sentir-se «trista i sorpresa» per aquests resultats, que són «una de les proves més sòlides que alguna cosa funciona terriblement malament».

    L’estudi també va mostrar que més del 10% de les dones blanques i gairebé el 20% de les dones negres s’havien saltat alguna classe, havien deixat de participar en congressos o reunions professionals o havien rebutjat una oportunitat de treball de camp perquè se sentien insegures.

    Assetjament en les expedicions i el treball de camp

    Precisament el treball de camp és un dels problemes assenyalats per moltes investigadores. En l’estudi publicat en PLoS ONE, el 71% de les 512 dones enquestades van assegurar haver estat assetjades sexualment durant el treball de camp, sent el 84% d’elles estudiants de postgrau.

    Bell i Koenig asseguren a l’editorial que en l’àmbit de la geofísica aquest problema ha estat «una realitat durant molt temps» i denuncien que «el canvi cultural en els nostres camps sembla tan lent com el moviment de les glaceres que estudiem».

    Aquest mateix any, diverses dones van denunciar per assetjament sexual al geòleg i especialista en l’Antàrtida, David Marchant. El suposat assetjament es va produir durant diverses expedicions al continent gelat fa gairebé dues dècades, quan les investigadores eren estudiants de postgrau que treballaven per a aquest professor de la Universitat de Boston.

    Cap de les dones es va atrevir a denunciar al seu moment. Segons declaracions recollides per Science, algunes es van topar amb que els representants del departament els aconsellaven oblidar el cas. «Em van preguntar si no seria més fàcil per a mi completar la meva carrera i anar-me. Estava sorpresa, enfonsada i em vaig marxar sense posar la denúncia», explica una víctima que va acabar abandonant el món acadèmic.

    Premiar als assetjadors, castigar a les víctimes

    Altres temien que denunciar a un professor reconegut pogués suposar un obstacle en les seves carreres i van decidir esperar a tenir una plaça per denunciar a Marchant. «Crec que no estaria on estic avui si hagués dit alguna cosa», va declarar una de les víctimes.

    Bell i Koenig denuncien que, mentre «els perpetradors guanyen poder i prestigi», «les víctimes, sovint estudiants i postdocs amb poc poder, ‘trien’ altres camins», per la qual cosa demanen que es fomenti el debat, no solament a nivell individual, sinó dins de les societats i associacions científiques. Solament així, conclouen «les societats deixaran d’atorgar honors als assetjadors, mentre les seves víctimes se sentin en silenci entre l’audiència».

    El cas Marchant és solament un dels múltiples casos d’assetjament que han sortit a poc a poc a la llum en els últims anys. Les autores de l’editorial creuen que aquestes denúncies representen una oportunitat per provar de canviar la situació en l’entorn científic i fomentar una cultura menys permissiva amb els assetjadors. «Sabem que l’aigua produïda per un clima càlid pot fer que les glaceres es moguin més ràpid, igual que sabem que alguns esdeveniments socials poden desencadenar canvis ràpids en la nostra comunitat».

  • «Tenir cura no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes»

    Joan Tronto (Minnesota, 1952) assenteix a cada paraula. Persegueix amb la mirada cada moviment i atén, amb interès extraordinari, cada consigna que la cap de premsa del Col·legi d’Infermers i Infermeres de Barcelona –on ha fet una xerrada–llança. «Ella em cuida avui», explica riallera.

    Ella mateixa traça el paral·lelisme entre una anècdota tan nímia i el seu robust objecte d’estudi: la ethics of care (ètica de la cura), teoria feminista de principis dels anys 90, esquitxa cada espai de la vida de les persones. Ser conscient d’això és el que fa que Tronto, doctora a la Universitat de Minnesota i acostumada als viatges i simposis, mostri tant interès en les paraules del seu entorn.

    Per a Tronto, tot està relacionat amb la cura: les relacions, les estructures… La democràcia. «Per descomptat també la feina», destaca la politòloga, que relaciona l’ètica de la cura amb el decreixement econòmic i qualifica la cura com quelcom «revolucionari». Un canvi de paradigma.

    Tronto aposta per reduir les jornades laborals i invertir menys en pal·liar i més en prevenir. «Quantes hores treballa vostè?», Pregunto. «Moltes», diu mentre riu. «Jo tinc la possibilitat d’invertir temps en alguna cosa que m’agrada, però no podem obligar la gent que treballa en una cosa menys satisfactòria que faci el mateix», conclou.

    El concepte ètica de la cura ens acompanya tota la vida, asseguren els seus estudis. Però els termes en si no ens resulten familiars.

    La cura és una part essencial del que significa ser humà. No es pot entendre la humanitat sense entendre el que significa tenir cura dels altres. Hi ha molts tipus de relacions diferents que impliquen la cura.

    Defineix la cura com «antídot contra el capitalisme».

    La cura no forma part de moltes teories polítiques. Però jo, com a teòrica feminista, la poso al centre: ¿Què passaria si ens prenguéssim seriosament aquesta part de vida? Crec que la de la cura és la millor crítica al capitalisme; posa en relleu la fal·làcia que el mercat és la manera d’entendre la vida humana… El mercat presumeix que som racionals, autònoms. Ens individuals. El capitalisme construeix un patró de persona que es correspon a un segment petit de la societat. Diu que només tenim responsabilitat sobre nosaltres mateixos o, com a molt, sobre la família. Aquesta no és una manera molt precisa d’entendre la vida.

    Com som, segons l’ètica de la cura?

    Els humans som dependents des del nostre naixement. Necessitem a la gent fins i tot per sentir-nos segurs, ¿més prova que aquesta? Necessitem cures cada dia de la nostra vida. Fins i tot en coses més mundanes: menjar, rentar-se… També quan creixem i ens posem malalts; o quan envellim… Totes aquestes coses poden convertir-se en alguna cosa dramàtica si descuidem la cura en la societat. Quan comencem a reconèixer quanta de la nostra felicitat ve de les cures…

    Joan Tronto
    L’especialista ha exposat la seva tesi al COIB / SANDRA LÁZARO

     

    Es preocupen les societats per la cura?

    No. Es preocupen pels mercats. [Llarga pausa] I a mi em preocupa el següent: ¿Per què invertim tant de temps en la producció econòmica? Fins i tot en les societats democràtiques pensem: ‘Si tenim més feina, més producció, la vida humana serà millor’. I no és cert. La vida de la gent, amb més, no és millor. Necessitem una economia de la cura.

    Què vol dir això?

    Simple: produir menys i centrar-nos més a cuidar-nos.

    Vostè defensa, sota la teoria feminista, que hem d’eradicar la idea de la cura com una cosa natural.

    D’aquí ve l’opressió de la dona, d’entendre la cura com una cosa natural. I els rols socials els creem nosaltres. I això és una qüestió de justícia: uns privilegiats bloquegen a uns altres que ho són menys. Els que estan a dalt, fruit de la seva posició, fan que els altres facin el que ells no volen. I per aquesta simple raó, els homes, que són els que estan a dalt, els presents en l’esfera pública, han relegat les dones… A les seves cases. La pregunta és: ¿És més natural per a les dones la cura?

    No. Són ensenyades a tenir cura, ho fan pel privilegi dels homes.

    L’any 1987 vostè escrivia sobre aquesta qüestió: Més enllà de la diferència de gènere. Cap a una teoria de la cura. Hem avançat en alguna cosa?

    Les coses van millorar una mica fa uns anys, però van empitjorar encara més després. Coses del capitalisme.

    Balanç pessimista.

    [Riu] Sí, vist amb la perspectiva de la història de les ciències socials modernes és dramàtic. Però comparat amb la història de la humanitat, no està malament. Fa realment poc que parlem de les cures, pel que sóc optimista. Aquesta és una idea revolucionària i només estem al principi del canvi.

    Quan parla de cura ho expandeix a ciutats, estats… A la mateixa democràcia.

    Hi ha diverses coses que han de passar. Necessitem pensar en les necessitats humanes i mediambientals. I pensar qui té aquestes responsabilitats: aquí entra la política. Organitzem les responsabilitats atenent al passat, hem de repensar-ho: què agafo i què no agafo. Aquestes eleccions estan relacionades amb la cura, i en això està involucrada qualsevol estructura i institució de la societat.

    Joan Tronto
    Tronto qualifica la cura com un «antídot del neoliberalisme» /  SANDRA LÁZARO
    Com afecta el sistema mèdic, concretament? Vostè ha parlat davant un auditori d’infermeres i infermers.

    El sistema mèdic també ha de repensar-se. La medicina és un exemple clar de com la ciència ens porta, generalment, pel mal camí. ‘Puc fer un nou medicament que curarà…’. Guau! Potser hauríem de gastar menys diners en la indústria, i més en la gent. Potser pensant en la gent ens adonem que necessitem menys. Menys, sobretot, feina.

    Decreixement?

    El capitalisme vol traduir-ho tot en termes de mercat. Fins i tot les relacions i les cures. Hi ha un llibre, Born to buy [Juliet Schor, 2004], que ho il·lustra: a Amèrica la gent treballa 50 hores a la setmana. I els hi preguntes: ‘¿Per què?’. I et responen que és per donar-li un futur als seus fills, per comprar coses als seus fills. El que no ens hem plantejat és que potser invertint més temps amb ells, necessitaran menys coses. I això parla de lògiques de la producció, que han de ser substituïdes per lògiques de la cura.

    Això no sembla competir a la majoria de la gent, que no té possibilitat de decidir. Quins petits canvis podem fer?

    Tornem a Marx: Per què canviem el nostre temps? Diners? Necessitem treballar la meitat, 20 hores. Amb millors salaris. Però això serà complicat. Per baixar-lo a un nivell quotidià: la gent ha de democratitzar i canviar cada institució de la qual forma part. Família, amistat, comunitat. ¿Què puc fer cada dia per reduir el meu consum i alhora mantenir les relacions amb el meu entorn? Aquí rau la revolució. El poder de l’ ètica de la cura recau en com entén la vida cadascú: cuidar-se és el més important.