«Mai m’hauria imaginat que arribaríem a estar a primera línia contra la Covid-19», expressa Carlos Marrero, metge especialista en cirurgia vascular de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Actualment, fa més d’un mes que gairebé no fa cap intervenció quirúrgica, sinó que es dedica exclusivament a l’assistència de pacients amb Covid-19, tret d’algunes guàrdies que fa de la seva especialitat. És resident de segon any i, per aquest motiu, té els records dels estudis molt més frescos que altres professionals. Tot i això, s’ha hagut de reciclar ràpidament i ho ha fet gràcies a l’ajuda de professionals més experimentats en la simptomatologia del coronavirus. «Ens sentim molt acollits pel servei de medicina interna. Ells es van ocupar que almenys en cada equip hi hagués un internista, que ens va guiar durant les primeres setmanes i ens va ensenyar tot el que calia per assistir als pacients de coronavirus», explica.
Marrero forma equip, entre altres persones, amb el neuròleg Manuel Requena, que abans de la pandèmia treballava a la unitat d’ictus. «El meu dia a dia ha canviat radicalment», diu. «Abans tractava amb pacients amb patologies greus, ara tracto amb molts pacients prèviament sans que, de cop i volta, han tingut una insuficiència respiratòria aguda». Per això, explica, ha hagut d’actualitzar-se i adaptar-se a veure un perfil diferent de malalt. En aquest sentit, destaca també la importància de la comunicació amb el metge internista present a l’equip, per qui passen tots els dubtes i decisions importants.
En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon, que ara mateix està treballant a una unitat de cures intensives de l’hospital. «L’adaptació ha sigut molt ràpida, gràcies al suport dels professionals de les UCIs, que ens han format de manera express». Segons explica, ha entomat el repte amb moltes ganes, i destaca la cooperació i coordinació entre l’equip com a mesura clau per assolir l’èxit.
Una adaptació constant
El xoc davant la incertesa i excepcionalitat de la situació s’ha viscut des de totes les àrees d’especialització. Alicia Sánchez, infermera especialitzada en l’atenció a malalts crítics, diu que quan va veure que l’hospital s’estava mobilitzant d’aquella manera, donant d’alta a pacients i obrint nous llits d’UCI, va ser quan va prendre consciència de la gravetat de la situació. En el seu cas, ella ha hagut d’encarregar-se de formar un equip sencer, en ser la més experimentada en el tractament de pacients crítics. «He sentit molta responsabilitat en aquest aspecte. Una pressió que, fins ara, en els tres anys que fa que treballo aquí no havia sentit», explica. Ara, però, un cop tot el personal s’ha format i adaptat a la situació, és més fàcil de gestionar el volum de feina.
L’Hospital de la Vall d’Hebron és el més gran de Catalunya, per la qual cosa el desplegament de recursos ha sigut especialment important, ja que es disposava de l’espai suficient per reestructurar l’hospital per complet. «Ha passat a ser un hospital dedicat gairebé exclusivament a pacients de Covid-19. Els pacients negatius en coronavirus s’han traslladat a l’Hospital Maternoinfantil», explica Requena. Pel que fa a les unitats de cures intensives, aquestes s’han ampliat de manera considerable, habilitant espais que no estaven destinats a aquesta tasca, i s’ha passat de tenir una cinquantena de llits d’UCI a tenir-ne 200. A més, s’ha habilitat un pavelló esportiu del costat de l’hospital per acollir pacients de coronavirus més lleus.
Gràcies a això, a principis d’abril, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) felicitava l’Hospital per la seva gestió, abans i durant la crisi sanitària. Així ho afirmava el Dr. Bruce Aylward, Assistant Director-General de l’OMS durant una visita al centre on assegurava que “Vall d’Hebron ha fet una gran feina per convertir-se en un centre Covid, re-formular tots els espais i preparar els seus professionals per avançar-se al virus”.
Els mateixos professionals de l’Hospital qualifiquen el desplegament dels recursos d’impressionant. «Posa la pell de gallina que tothom s’hagi bolcat amb entusiasme i dedicació per pal·liar aquesta situació», afirma el metge internista Ferran Martínez. Tot i això, l’augment de la càrrega de treball a causa de la pressió assistencial, ha passat factura al personal. «Hi ha moltíssim cansament, estem treballant 24/7 per combatre aquest virus», explica Martínez. A més, els professionals sanitaris es troben completament absorbits per la pandèmia. «Quan estem a casa també treballem, ja que cada dia canvien els protocols i ens hem d’anar adaptant a la situació», explica l’internista.
A banda de l’estrès a conseqüència de la pressió assistencial, molts professionals se senten angoixats per la possibilitat de contagiar-se i contagiar a les seves famílies. En aquest sentit, una de les grans preocupacions és la manca de material de protecció, un problema generalitzat en tots els hospitals del territori. «Al principi teníem un munt de material d’un sol ús, però després vam haver de començar a reciclar les ulleres, les bates… Entrem a les habitacions amb la mateixa bata contaminada, intentant fer equilibris per no contagiar-nos quan ens la posem», explica Alicia Sánchez, infermera de l’hospital. Una altra de les queixes és que, a vegades, l’esterilització dels materials de protecció no s’ha fet de manera adequada, i tant les ulleres com les bates han quedat brutes. Això, diu Sánchez, exposa molt més als treballadors al contagi. «És normal que molt personal sanitari estigui infectat si no tenim el material adequat per protegir-nos», assenyala.
Que els malalts marxin sols, el més dur
«Sempre és molt dur veure com algú es mor i, quan ho fa sol, encara ho és més», afirma Martínez. I és que un dels majors drames de la crisi del coronavirus ha estat que els pacients no puguin rebre visites de familiars. «Els pacients se senten molt sols, i a mi el que em sap més greu és que moltes vegades entrem, mirem que estigui bé i sortim de seguida, per la nostra pròpia seguretat», explica la Laia, una altra infermera de l’hospital que ha preferit que el seu nom real no aparegui en aquest reportatge. «A mi m’agradaria parlar una estona amb ells i fer-los-hi companyia, però sí nosaltres ens posem malaltes, no queda res més», afegeix.
El fet que estiguin restringides les entrades de familiars als hospitals per evitar possibles contagis és molt dur pels pacients que estan sols, però també pels familiars. «Hi ha molta sensació de solitud en les famílies», expressa el neuròleg Manuel Requena. «Moltes vegades s’acomiaden dels malalts en el moment que se’ls endú l’ambulància, sense saber si els tornaran a veure», explica.
Donar les notícies per telèfon fa que tot sigui més difícil de gestionar pels professionals, acostumats a parlar amb els familiars cara a cara. «Per telèfon és més fred, no pots ni tocar l’espatlla, ni veure com està anímicament la persona amb la qual estàs parlant… Un silenci al telèfon no saps com gestionar-lo. No saps si la persona està plorant ni què necessita en aquell moment, si cal que la deixis sola o li diguis alguna cosa», explica Requena. En la mateixa línia s’expressa la cardiòloga Blanca Gordon. «Tot depèn d’una trucada i és molt difícil poder transmetre tot el que vols dir o alleujar l’angoixa que senten els familiars». Els familiars, però, segons els professionals, estan molt agraïts per la tasca que s’està fent. «És molt emotiu quan truques a algú per telèfon per donar-li una mala notícia i el que fa és donar-te les gràcies», assenyala Martínez.
Tot plegat, ha generat una situació complicada de gestionar emocionalment pels professionals sanitaris. Per això, els equips de psicòlegs dels hospitals s’han posat també al servei dels professionals per ajudar-los a pair la situació. Segurament, però, serà quan la crisi sanitària s’hagi superat quan els professionals necessitin més aquesta ajuda. «Crec que en el front de la batalla, per dir-ho d’alguna manera, tothom va per feina, però que després sortiran moltes coses, i hi haurà molta gent a qui tota aquesta situació li haurà deixat marques», destacada Martínez.
Menys pressió assistencial, però no s’abaixa la guàrdia
«Cada setmana s’anaven afegint llits d’UCI nous, perquè s’omplien tots. Era un no parar». Així expressa Carlos Marrero com va viure el moment de màxima pressió assistencial a l’hospital. Les darreres setmanes, però, aquesta afluència d’ingressos ha disminuït considerablement. «Aquests últims dies han baixat els ingressos i tenim la sensació que ve menys gent a urgències, fins i tot algunes plantes s’estan començant a buidar», explica l’internista Ferran Martínez. Tot i això, remarca que no s’ha d’abaixar la guàrdia, ja que, igual que el nombre d’ingressos ara està baixant, pot tornar a pujar si es produeix un repic del nombre de contagis.
Tot plegat genera molta incertesa entre el personal sanitari, afegida al poc coneixement que hi ha encara sobre la malaltia i a la manca de tractament efectiu per combatre-la. «Els sanitaris estem molt acostumats a treballar amb l’evidència, recolzada en estudis clínics per intentar demostrar allò que serveix i allò que no», explica la cardiòloga Blanca Gordon. «A hores d’ara, aquests estudis encara no els tenim, així que anirem veient com avança tot i ens anirem adaptant», afegeix.
Malgrat la greu situació que encara s’està vivint als centres hospitalaris i mèdics a causa de la pandèmia del coronavirus, també hi ha bones notícies. El que encoratja més als professionals és quan els pacients surten de les UCIs, aplaudits calorosament pel personal sanitari. «Cada malalt que se’n va a casa és una victòria i més combustible per a continuar», conclou Martínez.
