Just Deploy It!

Etiqueta: hospitals

  • Ja és hora de parlar dels hospitals

    Darrerament hem parlat molt de Salut comunitària, de determinants de salut, de la importància de l’Atenció primària i Comunitària, i ja està bé que se’n parli, ho teníem molt oblidat, però ara potser ja toca parlar dels hospitals (no en parlem en aquest diari des dels articles dels doctors Sitges i Varela), parlar de la medicina especialitzada, de l’alta tecnologia, perquè si no posem al dia les seves funcions, objectius, organització i gestió no podrem arreglar la resta del Sistema Sanitari. El sector d’hospitals d’aguts s’emporta el 55% del pressupost de Salut (un 14% la Primària, el 13% la farmàcia ambulatòria i el % restant altres). Per cert la farmàcia (ambulatòria 1.100 + hospitalària 700) representa una despesa total a l’any uns 1.800 milions, un dia els experts en el tema ens haurien de donar la seva opinió.

    Què li hem de demanar a l’hospital d’avui:

    1. El primer no fer més mal. Les actuacions a l’hospital poden causar més mal o inclús la mort del pacient per vàries causes: per aplicar procediments no procedents (que no toquen per la patologia a tractar) per sobre diagnòstic o sobre tractaments, per complicacions (esperables o per errors) per mala pràctica professional o negligències i altres causes.
      Segons l’OCDE els problemes de seguretat es donen fins al 10% dels ingressats (segons especialitats) i representen el 15% de les despeses hospitalàries, i segons la Universitat Johns Hopkins aquest problema representa la tercera causa de mort als EUA, on moren unes 250.000 persones a l’any per aquesta causa. Per tant, aquest problema és molt important i s’ha de demanar qualitat, seguretat, transparència (bon registre de casos) i plans rigorosos de prevenció i millora.
    2. Definir molt bé les funcions i objectius dels hospitals dins del sistema. Determinar el que no és procedent fer a l’hospital i si a altres nivells assistencials. No és procedent el que es pot fer a l’Atenció Primària, amb menys riscos, més continuïtat, més proximitat, amb visió més generalista i comunitària. És a dir, amb més qualitat i sostenibilitat
      • No fer alta complexitat o totes les especialitats on no toca, és a dir, no tots els hospitals han de fer procediments complexos o tècniques sofisticades, s’ha de planificar en cada territori i ser rigorosos amb el terciarisme
      • Fer el que han de fer, amb qualitat, garantint:
        L’accessibilitat, amb bona coordinació i relacions amb l’Atenció Primària del territori. No són admissibles les llistes d’espera actuals de visites a l’especialista, de proves diagnòstiques i de tractaments. I no és només la manca de recursos sinó també la manca de voluntat política i bona gestió. Els parents dels polítics i dels gestors no esperen.
      • L’expertesa, la formació continuada, l’evidència científica, la pràctica, la vigilància i comparació de resultats han de ser exigits.
      • L’acolliment, les bones condicions estructurals, funcionals i d’organització. Perquè els pacients es sentin a l’hospital molt més a prop de les condicions de casa seva i no a un lloc inhòspit. Però també i sobretot, acolliment amb el tracte personal, amb dignitat, respecte per la seva autonomia, per la llibertat i igualtat de decisions amb els professionals (aquí també hi ha molta feina a fer).
      • Finalment l’hospital avui ha de ser solidari amb els altres actors del Sistema Sanitari, és un recurs més (sofisticat) d’aquest Sistema i està al servei dels altres.
    3. Planificar i gestionar, tot això comporta que s’hauran de planificar i gestionar d’una manera molt diferent els hospitals (i tot el Sistema), als hospitals que tenim encara hi han inèrcies del segle passat. Els pacients, les necessitats i la demanda ha canviat, la població està cada cop més envellida i té problemes socials afegits (com sempre però poc contemplats). S’ha passat de malalties agudes com a principals causes a malalties cròniques i pluripatologia, oncològiques, cardíaques, respiratòries, neurològiques, i altres, que molts cops no necessiten ingressos hospitalaris ni especialistes, sinó més visites pel seu equip de Primària (metgesses i infermeres) sigui en els CAP i sobretot a domicili. I més serveis socials.

    Fent un bon i complet diagnòstic podrem posar un bon tractament al Sistema de Salut, que està força malalt. No podem fer-ho amb anàlisi de fragments aïllats.

  • Salut dissenya un pla perquè en quatre anys cap pacient esperi més de 24 hores a urgències

    Salut reorganitzarà l’atenció urgent per descongestionar els serveis d’urgències dels hospitals. Per fer-ho fomentarà les hospitalitzacions a domicili i l’atenció telefònica a través del 061 o potenciarà la capacitat de resposta de l’atenció primària amb l’obertura de cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP). Amb aquestes i altres mesures, previstes en el Pla Nacional d’Urgències presentat aquest dimecres, Salut confia que es redueixin els temps d’espera a les urgències dels hospitals.

    Concretament s’ha marcat com a objectiu per aquest any que tots els hospitals catalans redueixin un 10% els pacients que registren una estada superior a 24 hores al servei d’urgències. A l’Hospital Vall d’Hebron, per exemple, quan hi ha pics d’activitat com passa durant l’època de grip, prop del 50% dels pacients que acudeixen a les urgències esperen més de 24 hores. En altres centres, com al Clínic o al Sant Pau, és de prop del 25%. A llarg termini, en quatre anys, l’objectiu de Salut és que cap pacient superi aquest temps.

    A més, el ciutadà podrà consultar també en temps real l’estat dels serveis d’urgències dels diferents centres a través d’un app per smartphones i tablets que estarà en funcionament a partir del maig.

    Hospitalitzacions a domicili i CUAP

    La recepta amb què Salut confia complir els objectius passa per, d’una banda prevenir que la gent acudeixi a urgències si no és necessari i, de l’altra, millorar l’atenció i la coordinació als serveis d’urgències.

    En aquest sentit, una de les mesures estrella per alliberar llits a les plantes d’hospital és potenciar l’atenció urgent a domicili o l’hospitalització a casa o en una residència. És a dir, que si és possible i adequat que un pacient atès a les urgències pugui ser ingressat a casa en lloc de l’hospital es prioritzi o que directament l’atenció urgent es faci al domicili.

    Segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut, David Elvira, la mitjana d’altes hospitalàries a Catalunya que es fan a domicili no arriben al 2% i la idea és que aquest percentatge augmenti per tal d’alliberar llits a les plantes dels hospitals, que és el que dificulta que es facin ingressos des d’Urgències. D’altra banda també s’obriran cinc nous Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP), a Lleida, Girona, Reus, Badalona i Mataró.

    A més, el 061 comptarà a partir del maig amb una nova línia d’atenció pediàtrica i amb una línia d’atenció en salut mental a partir de l’octubre; totes dues funcionaran els 365 dies de l’any durant tot el dia.

    Donar resposta a una societat «més fràgil»

    El sistema sanitari ha de fer front avui a una societat més fràgil i aquesta és la idea de la qual parteix el nou pla, dissenyat per adaptar el sistema a les demandes assistencials actuals i reduir també els temps d’espera en aquest servei. L’envelliment, l’augment de les desigualtats, els canvis culturals o socials i els avenços mèdics fan que el pacient que avui és atès en un CAP o un hospital no sigui el mateix que fa quinze anys. En conseqüències les necessitats també canvien. «Tenim pacients més fràgils i amb malalties cròniques i complexes», ha apuntat el conseller de Salut, Toni Comín.

    En aquest sentit des de Salut reconeixen que «el problema» de les urgències no es resol de la nit al dia i que requereix ser abordat des de la complexitat i involucrant totes les línies assistencials: CAP, hospitals, sociosanitaris, etc. «És un full de ruta, no una solució per arreglar les urgències en pocs mesos però és un punt d’inflexió en el sistema», ha assegurat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària, Cristina Nadal.

  • Granada, fusions i marees

    COLUMNA ILLICH

    Fa temps que els granadins van remenats amb el tema de la reestructuració hospitalària que s’ha emprès a la seva ciutat. El cas Granada no és, simplement, un episodi més de la reforma sanitària, sinó que pot convertir-se en un referent per a la reordenació hospitalària en altres ciutats del país.

    Granada és una ciutat amb menys de 250.000 habitants que ha comptat durant les últimes dècades amb un hospital universitari i un hospital de la Seguretat Social (ara SAS). Una situació que es va repetir en tantes capitals de província espanyoles quan la Seguretat Social va anar estenent la seva xarxa d’assistència hospitalària a Espanya al marge dels tradicionals hospitals clínics, la majoria d’ells vinculats des de dècades enrere amb l’ensenyament universitari. Els dos hospitals de Granada tenen els serveis duplicats i, amb bon judici, la Conselleria de Sanitat i els responsables de la sanitat granadina han elaborat un pla perquè en comptes de serveis duplicats i d’absurda competència entre els dos hospitals, tots dos centres es complementin i ofereixin millor servei a la ciutadania.

    El plantejament és correcte. La major part de les evidències científiques acumulades en les últimes dues dècades suggereixen que la qualitat de la medicina que s’ofereix té molt a veure amb el volum de pacients que es tracta. Aquestes evidències són cada vegada més contundents pel que fa a les intervencions quirúrgiques, especialment les de certa complexitat. Com més operin els cirurgians més experiència adquireixen i millors resultats clínics s’obtenen. Aquest principi és, si cap, encara més rellevant al nostre país on, per regla general, els cirurgians operen entre un 20 i un 70% menys que la majoria dels cirurgians de la Unió Europea. Això succeeix, precisament, perquè s’han duplicat i fins triplicat innecessàriament molts serveis i s’han creat o reformat multitud de petits hospitals comarcals en els quals es realitzen intervencions complexes molt de tant en tant, la qual cosa va en detriment dels pacients. Per tant, resulta absurd que en una ciutat de mida mitjana com Granada, puguin existir serveis duplicats de Neurocirurgia, Cirurgia Cardíaca, Pediatria, Cardiologia o Cirurgia General.

    I no parlem de la Traumatologia: una ciutat com Granada es beneficiarà enormement de tenir un sol servei ben dotat tecnològicament i humanament, completament operatiu, amb tota la complexitat que exigeix ​​l’atenció als politraumatismes, 365 dies a l’any. De la Cirurgia General, que per ser la meva especialitat és la que millor conec, no cal més que pensar que resulta contraproduent tenir dos serveis de mida petita en lloc de tenir-ne un potent. O, si es prefereix, pot buscar complementarietat entre hospitals, dividint la patologia de manera que, per exemple, la cirurgia de còlon i la de fetge es realitzi en un centre i la cirurgia endocrina i del tracte digestiu superior en un altre. Són subespecialitats de la Cirurgia General que es beneficiarien de tenir unitats de major envergadura que puguin cobrir les necessitats de la població a qualsevol hora de qualsevol dia de l’any, cosa que no s’aconsegueix amb serveis fragmentats de mida petita.

    Dit això, els processos de fusió hospitalària no són fàcils i en ells es barregen més enllà de les consideracions de conveniència econòmica, eficiència i racionalitat científica, pugnes polítiques i desavinences entre professionals. L’agitació política, per exemple, té una gran oportunitat en aquests casos perquè el reclam sanitari és enormement popular i la demagògia fàcil. Com no va a mobilitzar-se un ciutadà a qui li diuen que s’haurà de desplaçar 10 quilòmetres per arribar a l’hospital, quan abans ho tenia a la cantonada? Què fàcil resulta donar-li la volta a un procés que té una consistent base racional i científica, i presentar-lo davant el possible votant com una nova retallada sanitària!

    Sincerament, crec que el metge líder de la protesta Jesús Candel i la marea blanca granadina s’equivoquen. És més, tenen per endavant la batalla perduda per poc que la Conselleria continuï amb coherència i, sobretot, amb competència, el pla dissenyat. La reivindicació de «dos hospitals complets» no té justificació econòmica ni científica alguna; la concentració i regionalització de l’assistència terciària és irreversible i s’estendrà a moltes altres ciutats.

    Ara bé, cal ser molt curosos amb els detalls. No cal donar oportunitat a la improvisació, ni al nepotisme, ni als endolls. Aquests són els autèntics enemics a l’ombra de les fusions hospitalàries, més que l’accessibilitat a l’hospital o la qualitat de l’assistència. Jo he estat testimoni d’un procés similar, i puc assegurar-los que el partit polític dominant, Convergència i Unió, va aprofitar l’oportunitat per col·locar a militants i simpatitzants en llocs de responsabilitat assistencial i de gestió sense pestanyejar i contravenint en molts casos la capacitat de líders professionals independents. Prevaricació, en suma. Els responsables polítics de la fusió granadina poden equivocar-se si no atenen els lideratges professionals naturals i aprofiten la crisi per fer pujar la mediocritat que els asseguri la pau social. És un camí que no han de recórrer si no volen hipotecar l’èxit del procés de fusió a molts anys vista.

  • No es dorm als hospitals

    Fa unes setmanes, The Telegraph, un diari digital que es publica al Regne Unit, comentava un trist succés. David MacKay, un ex-conseller del govern britànic en matèria científica, moria de càncer d’estómac en un hospital de Cambridge deixant al seu bloc un lamentable testimoni: durant les últimes cinc nits de la seva vida li va ser impossible dormir pel soroll nocturn que hi va haver de suportar durant el seu ingrés a la sala d’hospitalització. Potser vaig ser especialment sensible a aquesta notícia perquè per aquestes mateixes dates, la meva jove va ser operada d’apendicitis complicada en un centre privat de Barcelona i va experimentar el mateix i desagradable soroll nocturn que li va impedir dormir quan més ho necessitava. Per descomptat, no és la primera vegada que sé de pacients queixosos per aquest problema i això m’ha animat a escriure unes línies sobre la qüestió.

    Assenyalar una causa única del soroll nocturn a les sales hospitalàries seria simplificar en excés, però els primers responsables són els professionals sanitaris que estan de presència física en els controls d’infermeria. El personal que assisteix de forma continuada als pacients ha de ser conscient que les seves converses nocturnes, sovint en veu alta, resulten molestes per als malalts ingressats a les habitacions més properes. De nit, urgències o complicacions a part, el temps discorre més lent i hi ha més oportunitats per fer-la petar amb la companya o company de treball sense pensar que sovint s’alça massa la veu. En altres ocasions són els propis pacients que, amb raó o sense, criden demanant ajuda. De vegades són els familiars desvetllats els que parlen desconsideradament als passadissos de les desventures dels seus parents sense advertir que a altes hores de la nit aquest tipus de xerrameca resulta irritant per als malalts que no poden dormir.

    Dormir és essencial perquè el cos es recuperi de qualsevol tipus d’estrès, sobretot si aquest és el resultat d’una malaltia aguda greu o d’una intervenció quirúrgica. Els períodes de descans són la base d’una convalescència adequada i afavoreixen els processos biològics de cicatrització de les ferides o de recomposició de les funcions dels òrgans malalts. No debades el cervell és el rector màxim de la nostra salut. Si, com en el cas de MacKay, l’insomni acompanya l’angoixa de saber que s’està proper a la mort, la privació de son es converteix en una autèntica tortura psicològica i física.

    Espero que aquestes línies, esperonin als responsables de la vida hospitalària nocturna a ser més curosos amb el tràfic de pacients i amb les converses irrellevants en alta veu que tan sovint mantenen a hores intempestives tant el personal sanitari com, en ocasions, els propis malalts o els seus familiars.