Just Deploy It!

Etiqueta: indústria farmacèutica

  • El preu del medicament de l’hepatitis C a Espanya multiplica per 277 el seu cost de producció

    La principal barrera d’accés al tractament per a l’hepatitis C continua sent l’elevat cost dels medicaments. Així ho conclou l’informe Hepatitis C: el nou camp de batalla per l’accés a medicaments essencials, de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). Mentre que el cost estimat de producció del Sofosbuvir, comercialitzat com Sovaldi i patentat per la farmacèutica Gilead, és d’entre 68 i 136 dòlars per un tractament de tres mesos, a Espanya el preu aproximat del tractament per aquest mateix període pot arribar a ser de fins a 25.000 euros. Si es compara amb els 101 dòlars de cost mitjà que calcula un estudi de la Universitat de Liverpool, això suposa que el preu a Espanya multiplica per 277 el seu cost de producció. Amb tot, fonts consultades per aquest mitjà apunten que la mitjana del tractament de 12 setmanes a Espanya es troba actualment al voltant dels 13.000 euros.

    «El fet que una cura eficaç estigui ja disponible i pugui ser produïda a un cost raonable però es mantingui fora de l’abast de la majoria dels pacients afectats, constitueix un fracàs col·lectiu», resa l’informe. Segons les dades que ofereix, l’eficàcia de cura dels tractaments amb Sofosbuvir en els diferents genotips del virus de l’Hepatitis C (VHC) és variable però en qualsevol cas es mou entre el 70 i el 90% per als genotips més prevalents.

    Amb tot i malgrat l’eficàcia d’aquest només una minoria pot accedir al tractament per les dificultats dels pacients i els sistemes sanitaris de poder pagar-lo. El preu del tractament varia d’un país a un altre en funció de les negociacions que cada govern realitza amb la companyia posseïdora del producte patentat, en aquest cas Gilead. Mentre que a Espanya són un màxim de 25.000 euros per un tractament de tres mesos, al Regne Unit el cost ascendeix a 54.000 dòlars, a França a 61.000 i als Estats Units a 84.000.

    «La crisi, recull l’informe, ha obligat a països com Espanya a aplicar criteris d»assignació’ que resulten èticament qüestionables i políticament explosius». Segons la informació recopilada, s’estima que prop de 700.000 persones a Espanya pateixen hepatitis C, de les quals prop de 50.000 es troben ja en fase avançada de la malaltia. Una malaltia que, sense l’existència de cap vacuna, pot derivar si no es tractada en casos de cirrosi i mort.

    La gestió de l’accés al tractament a Espanya

    Inicialment, les autoritats sanitàries espanyoles van establir un pressupost de 125 milions d’euros per la compra de Sofosvubir. D’acord amb el preu màxim que s’estimava per tractament -25.000 euros- això permetia tractar prop de 5.000 persones durant el 2015. Amb la posada en marxa del Pla Nacional sobre hepatitis C del govern espanyol recomanava fer ús dels antivirals només en els graus més avançats de la malaltia però obria les portes a l’accés de més pacients.

    «A Espanya el principi és que tot aquell que ho hagi necessitat ha anat accedint al tractament, els criteris s’han relaxat però i el resultat és desigual segons les comunitats autònomes», declara a aquest mitjà Gonzalo Fajul, coautor de l’informe i director d’Anàlisi d’ISGlobal. Al setembre de 2015, recull l’informe, es calculava que es podria donar tractament a aquests 50.000 malalts en fase avançada però s’estableix un sostre de despesa -fixat en 727 milions d’euros-, fet pel qual «pot ser que el pla actual no sigui suficient».

    En un article publicat anteriorment per aquest mitjà, el portaveu de patents de Farmamundi, Xosé Maria Torres, explicava que el procés de negociació del preu de Sovaldi a Espanya va ser “un procés opac i a porta tancada”. En aquest sentit, Gonzalo Fanjul també opina que hi ha hagut poca transparència i considera que cal que hi hagi un debat públic informat. Sobre els preus negociats entre el govern espanyol i Gilead, Fanjul assegura que «és pràctica habitual de la companyia ocultar dades sobre el preu de comercialització en els diferents països».

    L’informe recull que la societat civil europea ha exigit una compra conjunta de medicament que enforteixi la capacitat de negociació i permeti abaixar els preus. «Es tracta d’una mesura legal, per la qual la Comissió Europea està preparada i que ha estat suggerida per algun estat membre com França», es diu en l’informe. Fanjul apunta que el govern espanyol «hauria d’haver fet un esforç molt més gran per negociar-ho a nivell europeu» i lamenta que la Unió Europea no s’hagi esforçat en mecanismes de compra conjunta.

    Set de cada deu malalts viu en països en vies de desenvolupament

    Entre 130 i 150 milions de persones a tot el món viuen amb hepatitis C i d’aquests, set de cada deu viu en països en vies de desenvolupament. Un exemple és el cas de Xina (gairebé 30 milions), l’Índia (18 milions) o Egipte (12 milions). A Egipte el preu del tractament és inferior als 1.000 dòlars [Consultar aquí el mapa dels preus dels medicaments]. La incidència de mort més elevada però es troba en països de renta mitjana. Segons l’informe de les prop de 500.000 morts anuals derivades de la malaltia, el 74% residia en països de renta mitjana.

    «Per primera vegada es produeix una malaltia que afecta molt a països rics», comenta Fanjul, que assegura que ara «proven la seva pròpia medicina» en tenir un model -parla del cas d’Espanya- que «està trencat perquè els interessos del propietari de la patent estan sobrerepresentats». «És un problema seriós de voluntat política i del lobby farmacèutic», assegura.

  • La medicalització (I)

    Les expectatives i les demandes dels pacients molts cops estan per sobre del poder de la medicina. Quan feia de metge tenia alguns pacients d’aquells addictes a l’esport, els que jugaven al tennis venien a visitar-se per una epicondilitis, els que corrien per una tendinitis de l’Aquil·les, els d’esport d’impacte venien amb dolor al genoll… Jo a tots els hi deia el mateix: «Miri això és per una sobrecàrrega, està inflamat, hauria de fer una mica de repòs de l’esport, etc.». I molts d’ells no ho acceptaven, deien: «Doctor, amb tots els avenços de la medicina no hi ha res que em pugui donar o que pugui fer perquè no em faci mal i poder seguir corrent o jugant?» o bé «No em pot fer una ressonància magnètica per veure bé el que tinc?». Jo els tornava a dir: «Miri, si vostè em vingués per mal al dit perquè se l’està picant amb un martell, jo què li diria?». «Home, que me’l deixés de picar…». Bé, al final se n’anaven no gaire convençuts, potser inclús a buscar un altre metge que els hi proporcionés la panacea i l’elixir de l’eterna joventut.

    Aquesta actitud reflecteix la confiança desmesurada que tenim avui en la medicina i la no acceptació de les mateixes limitacions, encara que aquestes siguin transitòries i tan fàcils d’arreglar. A més, manifesta la pressa que tenim avui dia en totes les activitats de la vida. No sabem donar-nos temps per pensar, passejar i encara menys per estar en repòs uns dies. Cal estar en forma, el culte al cos, no envellir.

    Uns altres pacients, i de vegades més aviat els seus fills que ells mateixos, demanen intervencions que poden comportar risc de complicacions a causa de l’edat i la patologia associada del pacient. Jo havia tingut vàries persones d’edat molt avançada (més de 80 anys) amb artrosi de genolls que s’associava a obesitat marcada, varius a les cames, diabetis i/o hipertensió en tractament. A aquestes pacients jo els recomanava aprimar-se, portar un bastó al costat del genoll dolorós i medicar-se amb analgèsics en les temporades de dolor.

    Molts d’aquests pacients, o els familiars, no ho acceptaven convençuts també del poder de la medicina, la ciència ho pot tot, inclús no envellir, sense entendre que el risc de complicacions era molt alt: trombosis venosa, tromboembolisme pulmonar (que pot ser causa de mort), infecció protèsica, paràlisis del nervi ciàtic, afluixament o desgast de la pròtesi, etc.

    També influeix en aquesta actitud la por, a més de no acceptar conviure amb una articulació ja gastada que segons com (quan la sobrecarreguem) dóna dolor, molts cops la por és fruit de què els metges no expliquem prou bé les coses, els pacients, i els seus familiars tenen por de quedar-se invàlids pel seu genoll, de què arribi un moment que no puguin caminar -cosa que en l’artrosi és molt poc freqüent i s’ha d’explicar, així com també s’ha d’explicar que els episodis de dolor poden ser temporals i que hi ha mesures a prendre per millorar-. Per aquesta por, si no s’expliquen les coses, es prefereix passar per quiròfan i que et treguin el teu genoll i et posin un munt de peces de metall i plàstic.

    Aquests exemples, aquestes actituds de les persones que venien a visitar-se les trobem en tots els àmbits de la medicina. A aquell pacient que no entén com una conjuntivitis vírica pot durar dues setmanes i no té tractament, aquell que vol seguir menjant força greixos però demana pastilles pel colesterol, les que reclamen cada dia més cirurgia estètica perquè no se senten satisfetes amb el seu cos i no accepten el seu envelliment natural.

    Es medicalitza exageradament l’embaràs, el part, la menopausa, la síndrome premenstrual, la pèrdua de cabells, les arrugues, la manca de desig sexual. Es porten al terreny mèdic les onades de calor, l’exercici físic, l’alimentació saludable, l’educació sexual, la tristesa, el dol…quan aquests són temes d’educació general bàsica.

    S’anomenen malalties el que només són factors de risc i a l’etiquetar-les de malaltia caldrà posar-hi «tractament» (en lloc de prevenció). L’obesitat, el colesterol, la pressió alta, l’osteoporosi, etc.
    Aquestes actituds, aquesta cultura de medicalització creixent de la vida, ens porta a recordar el que deia Aldous Huxley: «La medicina ha avançat tant, que ja ningú està sa», o més radicalment Ivan Illich: «La recerca de la salut s’ha convertit en el principal factor patogen». Avui no es vol reconèixer que la malaltia, la discapacitat i la mort són parts ineludibles de la vida.

    Això no s’accepta, i aquesta negació comporta perdre cada dia més la nostra autonomia en mans de la sanitat, els professionals, la tecnologia i els interessos econòmics de la indústria farmacèutica i sanitària que aprofiten aquesta concepció cultural de medicalització de la vida pels seus propis interessos. Això, amb una manca absoluta d’ètica, porta a extrems d’inventar o fabricar noves malalties, utilitzar cada cop més els serveis sanitaris amb falsos programes de «prevenció», fer diagnòstics genètics de predisposició a qualsevol cosa, etc. i fins i tot potser podrem arribar a plantejar-nos la mort com a opcional, tal com deia el famós epidemiòleg Ian Morrison: «Quan vaig néixer a Escòcia la mort era vista com a imminent, mentre em formava a Canadà vaig comprovar que es vivia com a inevitable, però en la meva residència actual a Califòrnia, sembla que es percep com opcional«.

  • El Ministeri de Sanitat, la Comunitat de Madrid i Farmaindustria refusen investigar els pagaments irregulars de Pfizer a metges

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Ni el Ministeri de Sanitat ni la Comunitat de Madrid ni Farmaindustria, la patronal que agrupa les grans empreses farmacèutiques amb capacitat per a sancionar-les si incompleixen el codi de bones pràctiques, han investigat els pagaments irregulars de Pfizer a metges i gestors del sistema públic de salut que van desencadenar el novembre passat una trentena d’acomiadaments a la divisió espanyola de la multinacional.

    Tot i que les males praxis que la multinacional ha admès a eldiario.es xoquen amb la Llei del medicament -que prohibeix qualsevol pagament o regal dels laboratoris al personal sanitari- cap administració pública s’ha interessat per l’assumpte.

    Ni el Ministeri de Sanitat ni la Seguretat Social, parts implicades de la història ja que els tractaments ara en dubte es finançaven amb diners públics, han estat avisats per Pfizer, encara que, segons les fonts mèdiques consultades, el medicament Enbrel (objecte de la polèmica i la patent de la qual anava a caducar) venia costant cada any a les arques públiques al voltant d’uns 5.000 euros per pacient.

    Ningú al Govern central ni a la Comunitat de Madrid (on hi ha la seu espanyola de la multinacional) té pistes sobre quines van ser les pràctiques que van empènyer a Pfizer a posar en marxa semblant purga. No hi ha notícies sobre els metges o gestors hospitalaris involucrats. La suma dels suposats pagaments també és un misteri.

    «Competència de les autonomies»

    Un portaveu oficial del Ministeri de Sanitat ha explicat a eldiario.es que les competències per investigar males praxis relacionades amb metges «corresponen als governs regionals».

    En la denúncia interna que va precipitar la crisi de Pfizer apareixen involucrats delegats comercials i metges i gestors hospitalaris de diverses comunitats autònomes, entre elles Madrid i Andalusia. La Comunitat de Madrid va respondre ahir a través del gabinet de Comunicació de la Conselleria de Salut que no hi ha prevista cap investigació: «La Conselleria es plantejarà estudiar el cas si hi ha alguna dada concreta».

    Els presumptes pagaments irregulars que Pfizer ha reconegut xoquen amb la Llei de Garanties d’ús racional de medicaments de 2006, que en el seu article 4.6 prohibeix «l’oferiment directe o indirecte de qualsevol tipus d’incentiu, bonificacions, descomptes, primes o obsequis per part de qui tingui interessos directes o indirectes en la producció, fabricació i comercialització de medicaments a professionals sanitaris implicats en el cicle de prescripció, dispensació i administració de medicaments «.

    El codi de Farmaindústria també estipula que les farmacèutiques no poden oferir regals o prevendes al personal sanitari que superen els 10 euros (60, si es tracta de material formatiu, ja siguin llibres o material multimèdia). La patronal, que agrupa 182 laboratoris, per als que regeix el seu codi d’autoregulació estableix sancions de fins a 360.000 euros per a les conductes molt greus. A la seva normativa s’hi han adherit més de les seves socis altres 24 farmacèutiques espanyoles i estrangeres.

    Però tampoc a Farmaindustria hi ha obert cap expedient sobre Pfizer, una de les multinacionals amb més pes en la indústria mundial. El departament de Comunicació de Farmaindustria assegura no tenir constància de pràctiques prohibides a Pfizer.

    Quan van saltar les primeres notícies el novembre passat sobre els acomiadaments per pràctiques no tolerades amb metges, explica un portaveu oficial, Farmaindustria es va posar en contacte amb Pfizer per interessar-se per aquestes informacions. «Pfizer va respondre llavors a Farmaindústria que els acomiadaments obeïen a una reestructuració interna que té caràcter confidencial. La unitat de supervisió de Pfizer no va intervenir perquè no hi havia proves. Ho faria si un tercer formulés alguna denúncia en contradicció amb la tesi de Pfizer», assegura el portaveu oficial de la patronal.

    Reestructuració interna i confidencial

    Segons es deriva del testimoni de Farmaindústria, Pfizer ni tan sols va negar llavors que les males praxis estiguessin darrere de les sortides del seu personal, simplement va al·legar que la reorganització era «interna i confidencial». Farmaindústria no va preguntar més i la seva unitat autònoma que fiscalitza possibles incompliments dels laboratoris tampoc va iniciar una investigació d’ofici perquè no va veure altres indicis «ni denúncies de tercers» sobre conductes dubtoses que les esmentades informacions. Ni tan sols després que Pfizer hagi admès la vulneració dels seus codis interns, aquesta situació ha canviat.

    La patronal dels laboratoris defensa que s’ha mostrat contundent cada vegada que ha trobat actituds poc ètiques en els seus socis. Revela que en els últims anys ha iniciat 277 procediments per vulneració de la seva normativa. 107 els ha iniciat la Unitat de Supervisió Deontològica. D’aquests, 60 van acabar en sancions, l’import va oscil·lar entre els 6.000 i els 120.000 euros. Fruit de les seves investigacions, a més Farmaindustria ha arribat a acords amb 11 empreses denunciades que van pagar multes d’entre 6.000 i 240.000 euros.

  • «Així condicionàvem des de Pfizer als metges»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «Els regals desmesurats i atencions als metges a la multinacional vénen de molt lluny i estan a l’ADN de Pfizer. Ja ho fèiem fa vint anys. Era una manera de condicionar, encara que és possible que últimament amb els escàndols que s’han deslligat i les multes milionàries a aquesta i altres farmacèutiques es relaxessin aquestes conductes».

    Qui parla és V., que va treballar com a delegat comercial de la multinacional més d’un lustre (se’n va anar el 2001). Aquest extreballador de la farmacèutica sosté que els conflictes d’interessos entre la seva xarxa comercial i els metges del sistema públic sanitari que van desencadenar l’acomiadament de 30 directius del gegant farmacèutic el novembre passat eren part de la filosofia de l’empresa.

    A finals dels 90, quan ell era un dels delegats de la multinacional a Espanya, Pfizer ja no escatimava en despeses per influir en les prescripcions dels metges de la Seguretat Social, explica. «Totes les empreses feien el mateix, però nosaltres teníem més diners», recorda ara aquells anys. Ell mateix explicava amb el seu propi pressupost: «Dos milions de pessetes per a regals i atencions, al marge del que invertia el laboratori des de la seu central a Madrid per pagar menjars, màrqueting, viatges, congressos i reunions locals».

    I en aquesta partida assignada a cada delegat comercial hi cabia de tot: ordinadors portàtils, telèfons mòbils, carteres de cuir, viatges… que s’utilitzaven, segons aquest extreballador, per convèncer els metges. «Era una forma més de corrupció però quan estàs dins el veus com una cosa d’allò més natural. Perquè és cert que eren pràctiques molt esteses en totes les companyies».

    En aquella època, els delegats comercials de les farmacèutiques van arribar a encunyar el seu propi argot per referir-se a les relacions del negoci, un llenguatge que encara es fa servir en el sector. «Els tarugos són els metges que es deixaven influenciar. I d’aquí va sorgir el verb taruguejar, que descrivia bàsicament els mecanismes per convèncer-los. Nosaltres, els caps de vendes, érem els romans que estàvem allà de peu amb vestit i corbata a les portes de la consulta, ferms, esperant l’especialista de torn. la millor manera de taruguejar era amb bosses de viatge, congressos internacionals o fins i tot caps de setmana de plaer amb totes les despeses pagades».

    V. recorda un programa d’una coneguda agència de viatges que algun dels seus companys utilitzava per anar captant els metges més joves. «Els manàvem de dos en dos a un hotel i els llogàvem un cotxe per al cap de setmana. Després la relació amb aquests metges ja es mantenia sempre, quan pujaven, estaven més oberts a les nostres recomanacions i a citar els nostres productes en les seves conferències i publicacions».

    Aquests metges, caps de servei o especialistes, amb capacitat d’influència entre els seus companys eren denominats «capos» en l’argot. I per a ells hi havia, segons V., atencions especials: «El top de l’època era el viatge transatlàntic, els congressos a Nova Orleans o a Chicago. Eren bitllets d’avió de mig milió de pessetes per persona. I un molt sol·licitat en el cas dels psiquiatres era el que programava l’Associació Psiquiàtrica d’Amèrica Llatina (APAL) en llocs com Cuba o Cartagena d’Índies. Després hi havia els congressos europeus i en últim lloc, els espanyols».

    V. sosté, no obstant, que molts metges rebutjaven aquests tractes. I que fins i tot entre els «tarugos» havia classes: «Hi havia les plomes d’or o capos, líders d’opinió, nacionals, provincials, metges amb molta ascendència entre els seus companys. Pot ser un cap de servei d’un hospital amb influència sobre els altres. Si Pfizer muntava un congrés en un hotel, ells sempre tenien la seva xerrada».

    Dos milions de pessetes en copes

    Segons el relat d’aquest extreballador, la multinacional posava especial cura en mimar el planter de metges. «A la branca de Psiquiatria, per exemple, la multinacional programava cada any, i sempre en ciutats turístiques, l’examen PRITE, una prova que es realitza als Estats Units, i que permetia comparar els resultats amb els dels seus col·legues nord-americans. La prova se celebrava en cap de setmana i després de l’examen arribava la festa. Els aspirants, tot just acabada l’especialitat, gaudien de sopar i copes a càrrec de Pfizer. Recordo una a la discoteca Olivia Valere de Marbella [un local freqüentat per les elits econòmiques de la ciutat malaguenya llavors]. Tots els delegats anàvem amb feixos d’invitacions a copes. la festa va acabar quan s’havien gastat dos milions de pessetes «.

    V. reconeix que des de principis de l’any 2000 les autoregulacions de les farmacèutiques s’han fet més exigents i que la gradual introducció dels genèrics s’ha reduït molt les possibilitats de negoci. «Però és molt difícil revertir aquesta cultura interna d’intentar influir en els metges perquè receptin els seus fàrmacs i ara el botí està a la farmàcia hospitalària associada als malalts crònics».

    Cap portaveu oficial de Pfizer ha accedit a parlar amb eldiario.es sobre aquestes informacions. A la desena de preguntes plantejades des d’aquesta redacció, la companyia ha respost amb un comunicat escrit de sis línies en què assegura: «Pfizer es pren el compliance [el seu codi de bones pràctiques] molt seriosament i el nostre objectiu és assegurar que cada empleat en tot el món ho fa. És per això que la companyia té processos sòlids per ajudar a prevenir i detectar potencials infraccions de les nostres polítiques internes. Tots aquests processos es revisen regularment per assegurar que es mantenen actuals i que compleixen amb els objectius i requeriments de els països en què tenim presència».

    «Els excessos dels 90» i «les llegendes urbanes»

    C. també va treballar en Pfizer. Ara és directiu d’una firma de la competència amb centenars de treballadors al seu càrrec. Nega que «aquells excessos dels 90» es mantinguin des de llavors perquè «els codis de les empreses s’han endurit molt».

    Farmaindustria, la patronal que agrupa els laboratoris, prohibeix en la seva normativa de bones pràctiques obsequis de més de 10 euros, 60 si es tracta de llibres o material formatiu, i estableix sancions de fins a 360.000 euros per a qui trenqui les normes. A més, explica, cada companyia té les seves pròpies normes internes que en els últims anys i arran d’algunes polèmiques s’han pres molt seriosament.

    «Part de la meva feina ara és trucar a les llibreries i comprovar que una factura de 180 euros que em presenten els meus agents comercials correspongui a tres llibres de 60 i no a un 180. Fins a aquest punt hem arribat. Els codis d’autoregulació i les normes internes són molt més estrictes que les legislacions dels països on operem. Des de 2009 les restriccions són brutals», assegura aquest directiu que alerta contra les «llegendes urbanes que envolten el negoci».

    Ni V. ni C. s’atreveixen a pronunciar-se sobre el que hi ha darrere dels 30 acomiadaments a Pfizer, encara que tots dos asseguren que en el món tots han sentit parlar de la purga del passat novembre. I coincideixen que a més de fiscalitzar les multinacionals seria necessari establir mecanismes de major control sobre determinats metges.