Just Deploy It!

Etiqueta: maternitat

  • Soc mare i no puc lluitar tota l’estona

    Soc mare i no puc lluitar tota l’estona

    | GettyImages

    Aixeco la mà perquè sí, soc una d’aquelles persones a qui la sang li bull quan una injustícia s’albira entre el paisatge i, talment com faria Agustina d’Aragó, s’abraona sobre la metxa, per encendre-la. Si algú, al metro, no li cedeix el seient a una dona gran o a una dona embarassada, poso el crit al cel i, si cal faig aixecar l’insensible de torn —que, segons la meva experiència, sempre acostuma a ser un home— amb una estrebada de braç. 

    Quan l’embarassada vaig ser jo, però, vaig quedar-me dempeus en més d’una ocasió. Em va dur un temps entendre que no és que, de cop i volta, m’entrés una timidesa atroç, sinó que començava a carregar cada vegada amb més responsabilitats, emocions i pensaments circulars com per estar defensant la trinxera tota l’estona. Moltes vegades estava cansada, però seguia culpant-me per no reivindicar allò just quan tenia al davant tot el contrari.

    Fa uns dies, vam patir tres accidents domèstics seguits que ens van fer passar per Urgències tres cops en una mateixa setmana. L’endemà de la darrera visita estàvem, òbviament, derrotats. Vam pujar a un autobús per la porta del davant i la parella que hi havia al passadís no es va apartar per deixar-nos passar cap a la zona on es pot aparcar el carret —això, si no ve algú en cadira de rodes, que si ve, et fots—. Jo els havia d’haver dit alguna cosa però estava tan cansada, tan mentalment esgotada i tan farta que els vaig mirar, vaig veure un forat a la meva esquerra i em vaig asseure sobre l’estructura que salva la roda de l’autobús. Tranquil·la. En pau. 

    Però aquesta calma no duraria perquè, a la següent parada, va pujar una dona que va trigar tres segons a dir-me: 

    —Aquí, al passadís, no t’hi pots estar.

    —Ja, però és que no em deixen passar. 

    Jo només volia plorar.

    —Bé, és que no pot ser, no és segur.

    I va començar a cridar a tothom perquè s’apartessin i em deixessin passar amb el carret.

    —Veus? És que els has de dir que et deixin passar.

    Aquesta frase, en aquell moment, en aquell precís instant, em va fer esclatar. Perquè estava molt cansada, mentalment esgotada i farta.

    —És increïble, tot és sempre culpa de les mares!

    Perquè, una vegada més, aquella dona, que podia haver estat qualsevol altra persona, em va assenyalar a mi, em va culpar a mi, em va responsabilitzar a mi de la seguretat de l’autobús i de la comoditat. En comptes d’escridassar els incompetents que feien tap enmig del passadís de l’autobús i afegir alguna cosa com “sou una colla d’idiotes insensibles, sortiu del mig i ajudeu aquesta dona en tot allò que necessiti”, va posar en mi tota la càrrega.

    Estic absolutament segura que va anar així perquè soc mare. O algú s’imagina que esbronquin una embarassada per no demanar que li deixin seure? No crec que aquesta dona comencés a alliçonar algú en cadira de rodes perquè exigeixi que li deixin ocupar el lloc que li pertoca a l’autobús. A les mares se’ns pot dir de tot perquè som dones i segur que no en tenim ni idea perquè anem atabalades amb les nostres hormones. 

    Vaig ocupar el meu lloc. I vaig callar. Em vaig assecar amb la mà una llàgrima silenciosa que havia rodolat cua d’ull avall. Perquè estic cansada.

    Les mares tenim dret a descansar i a fer les coses malament, o fer-les a mitges. Tenim dret a no cercar la perfecció sempre i en tot moment. Darrere de cada mare que ha comprat un gelat al seu fill, li ha donat un mòbil o s’ha quedat al mig del passadís de l’autobús hi ha extenuació i una societat infantofòbica que vol que els nostres infants somriguin i no facin soroll, mengin fruita i s’entretinguin amb l’aire. Una societat preparada per assenyalar-te amb un dit acusador en el precís instant en el qual falles. I, sobretot, una societat que no fa absolutament res per posar-t’ho fàcil. A l’autobús, no hi ha cartells per obligar-te a deixar passar un carret de nen petit. No hi ha prou parcs infantils. No hi ha prou mesos de baixa maternal i paternal. I podria seguir així fins a l’infinit, però és esgotador. 

    Podríeu posar-ho una mica més fàcil a les mares, al vostre voltant? És molt senzill. Amb no jutjar-les o llençar-los més merda a sobre, ja teniu fet un molt bon primer pas. Estem tan fartes que apreciarem el més mínim gest. Gràcies.

  • El misteriós silenci del deslletament

    El misteriós silenci del deslletament

    | GettyImages

    Des de fa algun temps, comparo la vida amb el surf. A cadascuna de nosaltres ens costa més o menys, però en el meu cas puc dir que, un cop fets els 30, havia aconseguit enfilar-me a la taula i gaudir dels desafiaments que arribaven a la meva vida amb relativa harmonia. Després em vaig quedar embarassada i, des de llavors, no deixen de rondar-me onades gegants que m’abaten. Algunes, fins i tot m’arrosseguen cap al fons i surto de l’aigua després d’haver-me’n empassat litres, plena d’esgarrinxades. Tot seguit, torno a enfilar-me a la taula i, de vegades, fins i tot torno a confiar-me de nou. L’última onada que m’ha fet caure ha estat el deslletament nocturn. I encara no he aconseguit tornar-me a enfilar a la taula, però començo a entendre el per què. 

    Encara que sigui una etapa per la qual passen moltíssimes dones i els seus nadons —totes les que trien la lactància materna—, gairebé no se’n parla. El deslletament pot ser, fàcilment, la fase sobre la qual hi ha més desinformació i en la qual, en conseqüència, encara abunden els mites de les generacions passades: que si no ho fas, el teu nadó mai no serà independent, que l’estàs malcriant, que estàs fomentant una addicció. Totes aquestes creences són absurdes i posen la responsabilitat o, millor dit, donen la culpa a les mares. Per variar. I això em fa enfadar molt, moltíssim.

    Aquest silenci, aquest ofec, aquesta odissea per tornar a surfejar la vida quan s’enfronta el deslletament no és una casualitat. Tota aquesta sensació de culpa, tampoc. A Catalunya es van impulsar els dos primers grups de suport al deslletament respectuós dins de l’Institut Català de la Salut, el 2019. Abans hi havia el no res. Aquell mateix any, existien 806 grups de postpart i lactància i 1.537 de preparació al naixement. 

    Per què aquestes xifres? Potser perquè és l’etapa de la criança que afecta més les dones? El moment en què el teu cos i tu decidiu que heu arribat al límit i que és el moment d’escoltar-lo i començar a dir-li que no al nadó és d’una soledat infinita. Sentir-lo plorar als braços de la teva parella o als teus perquè vol alguna cosa que tú has decidit que ja no li dones és molt dur. Una cosa que el calmaria en mil·lèsimes de segon ja no hi és. Aquest dol és difícil perquè vivim en una societat on posar-nos a nosaltres al centre i marcar límits és gairebé una heroïcitat. Estic força segura que aquesta és la raó per la qual som al davant del procés menys acompanyat. Perquè som dones i perquè ens han ensenyat, des de sempre, a posar els altres al davant. 

    He tingut la sort d’assistir a un d’aquests grups que facilita la Sònia Garcia, llevadora al Centre d’Atenció Primària Manso. L’experiència ha estat meravellosa. Poder compartir experiències amb altres dones en la mateixa situació, sense la més mínima sensació de sentir-te jutjada, ha estat alliberador. Deixes de sentir-te sola en la maternitat i redescobreixes que no hi ha dogmes ni lleis immutables i que l’únic que has de fer és refiar-te del teu instint. Quins ovaris! Però sí, el patriarcat entra tan fins al fons dels nostres caps i els nostres cossos que deixar-nos guiar per allò que sentim també sembla que està malament.

    Ara, en aquest moment, he aconseguit treure el cap de l’aigua i temptejo la taula. És a dir, recupero la lluita personal i col·lectiva en trencar l’aïllament que moltes vegades ens porta la maternitat. I m’agrada compartir allò que m’ha anat bé. No dono consells perquè estic absolutament farta de rebre’n. Totes les idees i estratègies són vàlides. Si decideixes que aquesta presa és l’última, dius adéu i mai més no tornes a donar teta al teu nadó, fantàstic. No ets la dama de ferro. Si te’n penedeixes i alletes el teu nadó de nou perquè s’ha posat malalt o li està sortint una dent, també fantàstic. No ets una fluixa. A més, si has deslletat una vegada, ja saps que és possible. Allò que et funciona a tu és allò que val. És, de fet, és l’única cosa que val. 

    Tot allò que sents està bé. A mi m’ha anat bé saber —gràcies infinites a la Sònia, una altra vegada— que si el meu fill veu que la seva mare posa límits perquè respecta el seu cos, ell també ho farà. 

    Sempre penso en totes les persones que he vist criticar les mares que no alletaven els seus nadons, perquè són les mateixes que critiquen les que segueixen donant el pit als nadons quan tenen més d’un any. Potser a aquestes persones sí que puc i vull donar-los un consell: tanqueu la boca. De debò, ja en tenim prou amb els nostres prejudicis, per haver de carregar també amb els vostres. Deixeu-nos triar la taula, la platja, la marea. I, si ens ofeguem, ja us avisarem.

  • Com construir un vincle segur

    • Ei, Eli, com vas? Ja dorms?
    • Hola! Doncs una mica més perquè ara ja només fem biberons i ens ho repartim
    • Ah ostres, no fas pit?
    • No, no en faig
    • Bé, no passa res no? Sí que el vincle amb la teta és més fort, però segur que creix ben sana

    Us sona? Corre la teoria que el vincle amb les nostres criatures es construeix mitjançant l’alimentació, i en concret, amb el pit. Quant de temps de pit garanteix un vincle segur? Com més pit major vincle? Les persones adoptades no tenen vincle amb les seves mares o pares? Dit així sona ridícul i més quan constatem que si fos cert, estaríem parlant que la meitat de la humanitat estaria desvinculada de les seves mares o figures cuidadores. Així i tot, aquesta teoria té bastants adeptes, també entre cert personal mèdic i no mèdic que acompanya maternitats i criances.

    Val a dir que relacionar el vincle, en aquest cas vincle segur, amb l’alimentació no és una teoria nova. La defensaven psicòlegs conductistes i psicoanalistes als anys cinquanta, però segueix vigent malgrat que ha estat desmentida, ja no només pel sentit comú i l’experiència personal de moltes dones que no han donat el pit o de famílies adoptives, sinó també a partir d’evidència científica.

    Deixant de banda per un moment el maltractament animal de l’experiment de Harry Harlow amb macacos rhesus, en aquella època ja va descobrir que el primer vincle no es construïa amb l’alimentació, sinó amb la resposta afectiva que es donava a les cries. Així doncs, no només el vincle segur no es construeix amb el pit, sinó que no es construeix amb l’alimentació, és a dir, tampoc amb el biberó. He de dir-vos que la meva filla a dia d’avui està alimentada amb biberó que dono jo o el pare i de tant en tant l’àvia, l’avi, la tieta…i no deixa de voler-me ni de buscar-me quan necessita reconfort i seguretat. I és quan les figures cuidadores donem resposta a aquesta necessitat de protecció, als estats emocionals i a les descobertes de la nostra criatura, que pot créixer amb un vincle segur amb nosaltres i establir relacions sanes amb la resta de la societat.

    Així doncs, portejar o no, fer pit o biberó, parir natural o no, no tenen una relació causa-efecte determinant per a l’establiment d’un vincle emocional segur. En qualsevol cas, quelcom que sí que contribueix a construir un vincle segur, entre d’altres, és que les dones estiguem emocionalment acompanyades en un període de màxima vulnerabilitat per així poder cuidar les nostres criatures i respondre als seus estats emocionals. I això passa primer de tot, per respectar i acompanyar les nostres decisions durant l’embaràs, el part i el postpart, sense judicis ni dogmes. Nosaltres ja ho sabem i per això sovint ens repetim allò de “cuidem-nos per poder cuidar” però que és tan difícil de complir perquè alhora xoca amb molts altres missatges que rebem que ens exigeixen entrega absoluta sumada a un acompanyament insuficient.

    A mi mateixa, una llevadora em va dir que calia que només jo portegés al meu bebè, que no ho fes el pare de la criatura perquè el bebè em necessitava només a mi. Com us podeu imaginar, després de parir no tenia la faixa abdominal ni el sòl pelvià com per sostenir una criatura gaire estona. Un altre exemple, una amiga amb una mastitis crònica i després de 3 ingressos hospitalaris durant els primers 2 mesos m’explicava que una llevadora li havia dit que si no volia donar el pit i decidia extreure’s la llet i donar-la amb biberó, era important que només ho fes ella, malgrat estar esgotada. Quan he llegit altres consells per l’estil, sovint anaven acompanyats de teories psicològiques tretes de context o d’arguments essencialistes. Per sort, la meva filla té una tieta camerunesa que ens permet veure la realitat des d’un altre punt de vista més pràctic i poder relativitzar. Per a ella és impensable no criar en comunitat, i això passa per repartir-nos les tasques entre tota la família. I ens diu que al seu país ho fan així perquè la mare es pugui recuperar i estar bé per respondre a les necessitats del nadó i treballar. De fet, més d’una vegada m’ha tret la nena dels braços i m’ha enviat a dormir.

    El doctor Ramon Riera, metge-psiquiatre i psicoanalista amb més de 30 anys d’experiència, exposa al seu llibre “La connexió emocional”, on explica molt detingudament com construïm aquestes connexions emocionals que ens vinculen entre nosaltres, que “un nen que repetidament veu com la seva motivació per compartir els seus interessos i estats emocionals queda frustrada, es formarà un sentiment pla, buit i desvitalitzat sobre ell mateix i sobre el món que l’envolta”. Així doncs, de forma molt simplificada, podríem assumir que per establir aquest vincle segur hem de respondre i validar els interessos i estats emocionals de les nostres criatures, i això passa per desenvolupar “el complex sistema d’intercanvi de senyals expressives (gestos, sons vocals, mirades) que permeten compartir els estats afectius”.

    Així doncs, per bé o per malament, establir un vincle segur amb les nostres criatures serà una mica més complex que triar si donem pit o biberó o si portegem o no i ens suposarà, primer, un treball personal per identificar i cuidar els propis estats emocionals per així, després, poder entendre i donar resposta als de la nostra criatura. I per això diem que la criança és un procés de descoberta personal molt intens que a vegades serà preciós i a vegades no, i on el millor que podem fer és acceptar que ho farem suficientment bé.

    *En especial agraïment al dr. Ramon Riera per revisar l’article amb estima

  • La sororitat no es paga

    Imagineu el soroll de la caixa registradora i aneu sumant: curs de preparació a la ma(pa)ternitat: 150 €, ioga prepart: 30 € la sessió, subscripció a un canal amb informació sobre maternitat i criança: 100 €, visita d’assessora de lactància: 70 €, curs en alimentació complementària: 90 €, visita de pediatra privada: 70 €, curs de preparació a la lactància, curs de primers auxilis, curs de massatge infantil, llibres diversos per omplir una biblioteca, curs de criança conscient, curs d’educació emocional, visites de recuperació del sòl pelvià…

    Vist tot junt és fàcil pensar que és una exageració i que a ningú no li passaria pel cap comprar-ho tot. Però el cas és que moltes de nosaltres, acabarem adquirint, com a mínim, uns 4 o 5 ítems d’aquesta llista. I si ho fem, és perquè la informació que s’hi dona o el servei que es presta és necessari i en molts casos, de major qualitat que el que rebem dels serveis públics. Així doncs, aquesta llista és un exemple més de la manca de suport públic a tot allò relacionat amb la maternitat, de la privatització de la salut de les dones i de l’acompanyament a la criança.
    I molt probablement, el canal per on ens arribarà la informació de tots aquests cursos i serveis és Instagram.

    L’augment de comptes de mares mostrant el seu dia a dia amb les criatures i exposant les seves reflexions sobre la maternitat i el volum de seguidores que tenen és simptomàtic de què necessitem trobar-nos entre nosaltres i que volem parlar «públicament» de maternitat i criança. Ara bé, aquest boom també s’explica per la manca d’informació i acompanyament que obtenim pels canals tradicionals i públics, així com la dificultat que tenim de construir xarxes de cures entre el nostre entorn en un context de nuclearització familiar i de comunitats atomitzades.

    He sentit dir a moltes mares que Instagram les ha salvades. I no puc evitar compartir el sentiment i alhora estremir-me una mica quan ho sento. Instagram no és un canal d’informació contrastada ni científica, exceptuant alguns comptes, ni un espai de suport entre dones i menys de sororitat. En la majoria de casos és un canal de construcció de la identitat pública i de captació de noves clientes. Ara bé, és cert que a moltes ens ha salvat, especialment durant època Covid, perquè hi hem trobat consells, recursos valuosos i ens hem sentit identificades amb altres dones que comparteixen les seves experiències amb la maternitat. Per altra banda, seguint-les també ens hem sentit culpables o enganyades de no viure la maternitat de la mateixa manera o ens hem vist impulsades a adquirir qualsevol producte per ser millors mares.

    Jo mateixa vaig tenir el part natural, ràpid i respectat que es pregona per la xarxa, però no vaig plorar d’èxtasi ni d’emoció com a les fotos que havia vist, sinó que ho vaig viure gairebé com un tràmit, i això també em va fer sentir culpable. La confiança a cegues que podem arribar a donar a moltes instagramers és fruit de l’educació que hem rebut on no hem après a confiar en les nostres capacitats, el nostre criteri, ni instint i en la soledat amb què vivim la vulnerabilitat que suposa un embaràs, part i postpart.

    Així doncs, a causa de la desídia dels serveis públics i la violència obstètrica que patim, hem de constatar les mares, pediatres, llevadores, assessores diverses instagramers, com una nova font d’informació i acompanyament a les maternitats. Per això m’agradaria demanar-los que assumeixin que el seu poder d’influència no està exempt d’una immensa responsabilitat i que nosaltres ens les mirem amb ull crític. Algú pensarà que no és necessari, ja que de forma desinteressada estan suplint les mancances dels serveis públics, però la realitat és que molts d’aquests comptes tenen associada la venda de productes i serveis. Malgrat que es venguin com a canals de suport entre dones, el que en definitiva som és una cartera de clientes.

    En l’era del capitalisme rosa, les reivindicacions feministes han perdut càrrega política i en molts casos han esdevingut reclams publicitaris. No és estrany que en la publicitat de la majoria dels productes i serveis vinculats a la maternitat s’emprin paraules com «sororitat», «criança feminista», «cures al centre», «maternitat empoderada»… Això es deu a la manca d’estudi i coneixement de la història i la teoria feminista al nostre país i l’assumpció generalitzada que el feminisme és només una forma de viure i no una lluita política col·lectiva que reclama com a mínim, noves polítiques públiques. No he vist en aquests comptes cap reclam en aquesta línia.

    Així doncs, més enllà de si seguim o no aquestes influencers, urgeix que li reclamem a l’Administració que compleixi amb les seves funcions i treballi per garantir els nostres drets sexuals i reproductius. Si no ho fem, estarem contribuint a la mercantilització de l’acompanyament a les maternitats i del suport mutu entre nosaltres, sense gaire consciència ni debat del què això comporta en termes de bretxes socials.

    És també en aquest context de mercantilització de les relacions humanes que com a feministes hem de recordar-nos que la sororitat no es paga i que l’activisme no es cobra. Amb això no vull negar el dret que tenim les dones de guanyar diners d’allò que dominem o ens apassiona. Fins i tot, és una qüestió de coherència amb els mateixos ideals. Jo mateixa he cocreat una consultoria amb perspectiva feminista, però en cap cas treballar-hi em converteix en activista. Totes les iniciatives laborals amb perspectiva feminista són necessàries i diria que urgents i poden contribuir al moviment. Tanmateix, no s’han de confondre amb l’activisme que podem fer cadascuna de nosaltres, sense un rèdit personal en termes econòmics, ni tampoc de poder ni de reconeixement públic. Així mateix, el nostre desconeixement i fins i tot negació dels lideratges positius, en l’era del personal branding, ha derivat en l’aparició de dives feministes i gurús de la maternitat i ha comportat que fins i tot ens costi imaginar espais igualitaris que tinguin l’únic objectiu de cuidar-nos i reivindicar-nos, sense tutories.

    En definitiva, no podem parlar de sororitat si hi ha una mercantilització del suport mutu, si una sola persona en treu un benefici personal en format de major poder, ingressos i visibilitat pública que no repercuteix a la comunitat i si no hi ha per objectiu comú la lluita feminista. Per aquest motiu, fins i tot en xarxes de criança obertes a tothom no està garantida la sororitat. Ens la trobarem quan hi hagi el desig i la pràctica real de cuidar-nos entre nosaltres i de contribuir a un canvi social feminista, sense quotes d’entrada ni comissions, entre iguals i des de les nostres vivències diverses. I no només no és difícil fer-ho, sinó que és realment bonic i alliberador intentar-ho.

    *Gràcies a la Marta, la Maria, la Júlia i la Mireia, sense elles aquest article estaria ben desenfocat.

  • Les dones parlen del seu postpart: «Sentia que havia de conformar-me amb el meu nou cos perquè ningú pensaria en la meva salut»

    Miriam va donar a llum a principis de 2019. Era el seu segon embaràs i havia estat molt complicat: a les 19 setmanes s’havia hagut de sotmetre a una intervenció per un desplaçament de l’úter [incarceració uterina] que al principi van confondre amb un lumbago perquè «els dolors d’esquena són normals, el teu cos s’està adaptant, em deien».

    Després de l’operació va haver de fer repòs i, quan li van realitzar una cesària a la setmana 37 -ja no podia aguantar més el dolor- el dia que va donar a llum «em vaig ajuntar amb 30 persones a l’habitació. Tenia ganes de cridar. Ningú va pensar en la meva atenció ni en el que jo necessitava. Tampoc tenia suport emocional per allò que estava passant. Ni ningú em va aconsellar què fer amb el meu cos: com no vaig poder fer esport durant els 9 mesos, vaig engreixar 15 quilos».

    Als seus 34 anys i des de Barcelona, Miriam va ser una de les dones que va comentar el post que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va publicar a Facebook el dia de Cap d’Any. Colau relatava que havia estat intervinguda d’una hèrnia que arrossegava des del seu segon embaràs.

    «Es parla molt (i es ridiculitza) dels símptomes de l’embaràs com les nàusees o els vòmits. Però és molt més que això. Són les estries, la baixa autoestima, les pors i inseguretats, el pes de la responsabilitat, les moltes coses que no has de menjar o beure, que es negui la nostra desitjabilitat i sexualitat durant l’embaràs i en els mesos posteriors. Un element comú a aquestes moltes coses que et passen o et poden passar arran de l’embaràs és que són el TEU problema (…) si no hi ha risc per a la teva vida, tot el que et passi és el TEU problema», escrivia Colau.

    Una estona després agraïa els missatges que li havien deixat dones que havien patit «en silenci» les complicacions de l’embaràs i postpart. Li passava també a Maitane, a València. Setmanes abans de tenir la seva segona filla «no deixava de veure cossos de dones destrossats pels embarassos. Em baixava l’ànim en saber que t’has de conformar amb això que en diuen ‘cossos reals’ perquè no hi haurà ningú que pensi en tu i en la teva salut (física i mental). I que la seguretat social només pensarà en què el teu nadó estigui bé i no en com de caigut tindràs els cabells, el pit o els penjolls que puguis desenvolupar després del panxot».

    Un cop la seva nena va néixer «em va revisar una matrona, però ningú et deriva als especialistes per garantir que les seqüeles del part es van curant. Vaig haver de tenir un sagnat molt abundant perquè un facultatiu es prengués una mica de debò el meu estat. El mínim que haurien de fer és enviar-te a unitats de sòl pèlvic per garantir que l’episiotonomia que et fan sense donar-te la informació prèvia i demanar-te el teu consentiment no ha deixat sense funció els músculs de la zona vaginal. Després del meu primer part, va ser per la via privada que vaig trobar a una meravellosa fisioterapeuta experta en sòl pelvià. Va ser qui em va portar al benestar físic i emocional, perquè en recuperar el meu cos vaig recuperar la meva autoestima».

    El mateix la Sonia, en el seu cas per una diàstasi (separació) abdominal. A ella li van fer una valoració de terra pèlvic abans i després en un centre de fisioteràpia especialitzat en el qual també tenen cura dels nadons, «perquè un dels motius pels quals moltes dones no van és aquest, on deixes a l’infant?». Però atribueix haver acudit al fet que ella és sexòloga i està de sobres informada: «En consulta tinc a dones que arrosseguen des de fa 15 anys prolapses a l’úter o la bufeta. O amb problemes sexuals. Ni saben que existeixen aquestes opcions, a mi m’ho van comentar les meves llevadores però no sempre es fa des de la Sanitat. I a més que hi ha una mica tabú d’anar a una clínica a una exploració vaginal, no es parla». En altres països hi ha alguns sistemes: a França, per exemple,

    «Es diu: ‘Si no hi ha perill, ja s’operarà’»

    Segons la Federació d’Associacions de Llevadores d’Espanya, durant el puerperi cal acudir amb urgència a una professional quan la febre és persistent; hi ha inflamació, enrogiment o inflor a la zona de sutura, la ferida supura, esquerdes o inflamació al pit, mal i incontinència en orinar, marejos o palpitacions. Com explica la gineco-obstetra Isabel Serrano, les possibilitats de patir una hèrnia com la de Colau augmenten amb el nombre de fills, per això abans eren més freqüents de veure que ara. La política escrivia que «segons la ginecologia clàssica no era» res greu», així que no van fer res en el moment.» I és veritat que no se li dóna molta importància: és una cosa que dius ‘si no hi ha perill, ja s’operarà», confirma Serrano.

    Però Serrano afegeix que «influeix que cal buscar el moment apropiat per operar, tenint en compte la mida, les molèsties que generi, la localització… I que hi ha vegades que al principi passen desapercebudes. Les llevadores, quan tenen l’oportunitat, el temps i els recursos per atendre les dones en el postpart i criança, ho fan.

    No obstant això no sempre es donen les circumstàncies per desenvolupar aquesta cura: «Aquest tipus de complicacions solen tenir tres causes: que la pacient, de vegades amb una intensa activitat professional o per donar-li poca importància, deixa passar massa el temps, perquè els professionals sanitaris per motius mèdics ho retarden, o, és clar, per una mala pràctica. Però una cosa essencial en la medicina és ser respectuós i valorar i respectar el que la pacient expressa, sempre», explica la metgessa.

    «De la nit al dia, els metges ja no són per a tu»

    Sabina del Río és psicòloga especialitzada en maternitat. Dirigeix ​​el Centre Calma, a Madrid, des d’on lloa que Colau «hagi estat capaç de dir-ho, des de la seva posició. Cal tenir-ho clar: l’embaràs i el part, fins i tot si són normals, deixen seqüeles. Però és que es pot complicar, i tot copeja a l’autoestima. No recuperes el teu propi cos. Mai va la vida en això, però per a moltes persones és molt important».

    Per a ella a més s’afegeix un altre factor: «Estem bombardejades en les xarxes d’influencers, d’actrius, que tenen recursos, o no mostren tot, i sembla que al cap de dos dies estan estupendes. Ens tendeixen a fer pensar que això és l’habitual, i en la majoria de les ocasions la realitat no és així». En contraposició, hi ha altres dones a Instagram, com MamaIngeniera, que amb una foto de la seva panxa després de donar a llum deia: «Una cosa és acceptar-ho i acceptar viure amb això, i una altra cosa és acceptar-però voler canviar-ho a millor. Una diàstasi o una pell penjoll que s’enganxa amb els pantalons, empitjora la qualitat de vida de qualsevol».

     

    Ver esta publicación en Instagram

     

    ?Mío? A raíz de una de las preguntas en mis stories de hoy sobre si estoy a favor de hacerme una abdominoplastia, he estado reflexionando un poco. . No me parece mal la cirugía plástica siempre y cuando no te transforme en alguien que no eres. Si se hace de forma medida y buscando un beneficio tanto estético como saludable, me parece que es de puta madre. . Pero por otro lado pienso en todo ese discurso que existe alrededor del “has sido madre y este cuerpo es tu premio”, que da por hecho que tenemos que aceptarnos con nuestro nuevo cuerpo sin más y no encaja conmigo. . Una cosa es aceptarlo y aceptar vivir con ello y otra cosa es aceptarlo pero querer cambiarlo a mejor. Una diástasis o un pellejo colgante que se engancha con el pantalón, empeora la calidad de vida de cualquiera. Y si me dices que tener el abdomen abombado porque mis órganos se quieren salir no va a traerme problemas en un futuro, pues otro gallo cantaría. . No voy a mentir. No he hecho ejercicio hipopresivo de forma intensiva porque lo que he hecho no me ha dado los resultados que me dio en mi primer postparto. Me desanimé. Eso y que una ginecóloga me dijera que dejase pasar un año y después ya se vería. . Quiero visitar a un fisio que me ponga las papeletas sobre la mesa y me diga la verdad. Pero por otro lado pienso que si voy a pasar por quirófano a quitarme el pellejo, ya puestos me arreglen la diástasis también ? Yo que sé. Veo esta operación muy lejana porque sé que el postoperatorio es muy duro y con niños pequeños, pues como que no. . De momento yo me he aceptado. Quiero cambiar, pero cuando doy el pecho en público y todas las miradas se van a mi barriga, no me importa. No me da vergüenza que me miren ni que la ropa me quede mal porque después de comer parece que estoy embarazada de 20 semanas. Pero no me gusta porque esta no soy yo. . Me preguntáis mucho por cómo tengo mi barriga y la verdad es que en esta foto no se aprecia mucho, así que voy a hacer un vídeo de YouTube que espero subir el viernes. ¡Atentas! . Cirugía plástica, ¿si o no? . . . #postpartumbody #diastasisrecti #twims #momoftwins #abdominoplastia

    Una publicación compartida de Laura Fuentes (@mamaingeniera) el

    «Es té tot això com ‘petits problemes’, sobretot si són estètics. I es ven com de ‘bona dona’: «Tu no et queixis, el nadó està bé», segueix del Río.» I passa una cosa: durant l’embaràs, totes les atencions estan centrades en la mare. Tots els metges són per a ella, et cedeixen el seient, fins i tot a vegades es cau en la infantilització. De la nit al dia, amb el part, de sobte són tot pediatres. Ningú et pregunta a tu com estàs, tot és si el nadó menja, si el nadó dorm. És detonant moltes vegades de les depressions postpart». Poques dones van a teràpia per aquests motius,» primer perquè no hi ha temps; segon perquè es banalitza, com aniré al psicòleg per mi si tinc un nadó?; i tercer perquè no es nomena, fa vergonya, ‘

    Les que arriben a anar, a més, no parlen d’això: «S’adonen en consulta que valides el seu patiment, el dur que ha estat per a elles canviar de cos. Això alleugereix bastant. Cal focalitzar en no normalitzar coses que no són normals. Et diuen, ‘se’t passarà amb el temps’, però no tens per què carregar amb què no t’agradi el teu cos, amb la incontinència, amb no tenir vida sexual… Si hi ha professionals que et poden aportar solucions i pots anar com més abans».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • “La maternitat és, fins a cert punt, egoista: portes a terme una nova vida sense haver-li demanat permís per existir”

    “El llibre neix de la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar”. Així defineix la periodista Noemí López Trujillo els impulsos que la van portar a publicar el seu llibre ‘El vientre vacío’ (Capitain Swing, 2019), en què relata la seva “crisi personal” de no poder ser mare.

    És la (nova) precarietat, la de la manca d’estabilitat, la de no voler “esclavitzar” les persones que tenim a prop per fer front a la criança la que allunya aquesta generació de dones de ser mares. “No és que no puguem ser mares, és que no podem ser-ho com volem”, resumeix. López Trujillo reivindica en aquesta obra el desig (el de veritat, no el que ve induït pel rol social de dona-reproductora) de ser mare en coherència amb el discurs feminista i la lluita renovada de ‘donar als meus fills el que jo no vaig poder tenir ‘.

    Comences el llibre parlant del precariat, d’aquesta generació que, per primera vegada, viu pitjor que els seus pares i que les dones pateixen en doble instància, impedint alguns desitjos com la maternitat.

    Vull deixar clar que no acabo de comprar la idea que visquem pitjor que els nostres pares. Hi ha algunes circumstàncies que són més desfavorables que les seves, però altres que no. Nosaltres també tenim oportunitats que ells no van tenir, com viatjar o major accés als estudis… qüestions importants per al desenvolupament personal. Però això no deslegitima les nostres queixes: em molesta que no puguem dir que les condicions del sistema no ens facilitin una vida digna i una seguretat pel fet que sempre ve algú que et diu que ‘en altres èpoques es vivia pitjor’ o que ‘hauries d’haver passat una guerra’.

    El llibre és una reflexió en un moment en què entro en crisi personal i laboral i intento fer una lectura més enllà de l’individual. Més enllà del ‘en què he fallat jo?’, no perquè em vagi malament, sinó perquè no em vagi tan bé com em pensava que m’aniria. Perquè no estem en el punt en què ens havíem imaginat que estaríem a aquestes edats. Aquesta lectura em porta a adonar-me que l’escenari que s’ha quedat després de la crisi impedeix que desenvolupem projectes vitals. No només la maternitat, sinó emancipar-nos, viatjar més o estar estable en una projecció de més de tres mesos.

    El llibre neix de l’enuig i la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar i intentar millorar les coses que queden per fer.

    Alguns dels testimonis que aculls en el llibre parlen de la voluntat de les mares que les seves filles tinguin el que elles no van tenir. Creus que en l’escenari precari que planteges, el compromís d’una maternitat responsable ens fa preguntar-nos, ja no si puc ser mare, sinó si hauria de ser-ho?

    Amb la majoria de dones que apareixen en el llibre hem articulat un discurs feminista amb el que volem ser coherents. Algunes de les dones de la generació que em precedeix, quan m’expliquen les seves maternitats, em diuen que elles tampoc ho van tenir fàcil. Que sí, que elles tenien casa o uns ingressos estables, però que van haver de criar els seus fills a distància o sent mares solteres, amb dificultats. Però després ve el detall important: van ser les seves mares les van criar les seves filles.

    I aquí és on poso l’accent en ser coherent amb el discurs feminista: en la meva maternitat no vull tornar a reproduir el patró en què som nosaltres les que tenim cura, mentre els homes fan invisibles les cures, i fem treballar a les nostres mares. Perquè és una feina, encara que no estigui remunerat ni quantificat en el mercat laboral. No vull que ningú hagi de que cuidar els meus fills, perquè no és la idea feminista de la maternitat que tinc. Em sembla bàsic no esclavitzar ningú, no capitalitzar temps i treballs reproductius perquè ningú em criï el fill. Per això no el tinc. No és que no ens deixin ser mares, és que no ens deixen ser-ho com volem.

    La maternitat responsable passa també per l’escenari que deixarem als nostres fills i filles. La maternitat és, fins a cert punt, egoista: no estàs comptant amb l’altra persona. Duus a terme una existència a la qual no has demanat permís per fer-la existir, a la qual fas ocupar un lloc en el món i tu ets responsable de proveir-lo de les millors condicions. No només perquè, passats els anys jo no em penedeixi de tenir-lo, sinó perquè ell o ella no es penedeixi d’estar en aquest món.

    Un món que cada vegada ens atomitza més fa cada vegada més important la necessitat d’establir vincles i xarxes. La societat no és només precària pel que fa a les qüestions materials.
    És complicat: és difícil establir xarxes amb veïns perquè cada dos per tres t’estàs mudant. Mantenir amistats costa, però és que ni tan sols pots mantenir xarxa familiar: els meus pares viuen lluny quan abans el comú era trobar feina a la teva ciutat i, fent una hipèrbole, tu vivies en el primer i la teva mare en el quart. Però tot i això, encara que em sembla bé establir xarxes, crec que si no tenim una seguretat provinent d’un sistema polític, pot ser un parany. Una organització col·lectiva pot ser una concessió a l’absència de polítiques socials, una renúncia a que l’Estat faci el seu paper.

    Les xarxes enfront de la manca de garanties socials són molt boniques i estan molt bé, però li poden anar bé a l’Estat perquè teixeixes una alternativa als marges que permet que no es facin polítiques. Cal teixir xarxes, i el feminisme va d’això, però sempre que tinguin com a propòsit reclamar els drets als quals volem accedir.

    Des del moment en què la dona reclama un paper en l’econòmic, laboral i polític però la societat s’entesta a reservar-li en exclusivitat paper reproductor i de cures, com fem per jugar a aquests malabars?

    Sento que la responsabilitat torna a caure sobre nosaltres en haver de convèncer. És que no he de convèncer ningú de res. Ser conscient del discurs feminista, formar part d’ell i dur-lo a terme amb el menor nombre de contradiccions possible et porta a renunciar a coses i a ser més exigent amb qui t’envolta. Si arriba un moment en què els homes del teu voltant no són partícips, no es formen el seu propi discurs o no articulen un paper actiu en la lluita, no pots estar empenyent-los. Ens quedem soles, així que és fonamental que tinguin un canvi de mentalitat. El feminisme no és quelcom que hagi d’arribar, és quelcom que ja és aquí i són ells els que s’han d’adaptar.

    I, mentrestant?

    No acabo de compartir el component bèl·lic, però entenc i comparteixo el que es vol dir quan es diu que ‘estem en guerra’. No en diria guerra, però sí batalla. En aquestes situacions és difícil que tot vagi bé, sempre hi haurà alguna cosa irresoluble. Però el feminisme ens permet unir-nos cada vegada més entre nosaltres, mentre que seran ells els que s’acabin quedant sols i al descobert.

    Tu reivindiques el dret a ser mare de la manera en què vols ser-ho. Però, i el dret a no ser-ho? Creus que la societat encara dirigeix les dones als rols clàssics reproductors?

    Quan l’INE diu que la majoria de dones segueixen volent ser mares és com quan et diuen que en els treballs a temps parcial hi ha molta voluntarietat entre les dones, perquè elles no busquen feina a temps complet. Per què? Perquè no ho volen o perquè saben que han de tenir cura i no poden compaginar-s’ho? Que no et plantegis una altra possibilitat més enllà de la maternitat, no vol dir que sigui un desig exprés.

    La dissidència de les dones que no volen ser mares i estan constantment sent qüestionades és fonamental per no romantizar la maternitat. Ser mare és complicat i et penalitza en molts sentits: la teva identitat estarà lligada eternament a ser dona i mare, mentre que la d’un home no. Però, d’altra banda, tot i la injustícia, hi ha casos en què el desig no s’extingeix. Per això hem de construir aquests discursos i garanties, sense paraules buides, perquè volem que arribi un moment en què la maternitat sigui realment una opció. Tant si no vols tenir fills mai, com si vols avortar avui i parir demà, com si et vols congelar els òvuls o vols tenir cinc fills, amb parella o sense, ha d’haver un discurs per a tu. No només per a les que volen ser mares i per a les que no, aquesta dicotomia ja se’ns queda curta. I qualsevol dissidència en aquest sentit és molt positiva.

  • Parts violentats i la majoria silenciosa feminista

    Una dona embarassada de 42 setmanes, malgrat haver estat corroborat un perfecte benestar fetal, ha estat duta per la policia prèvia ordre judicial a parir a l’hospital (més informació aquí).

    El seu crim? Haver-se cregut una persona adulta i capaç i haver exercit els seus drets d’autonomia i consentiment informat, decidint-se per realitzar un maneig expectant en lloc d’una inducció tal com proposava l’hospital i per optar per un part domiciliari assistit per una llevadora, avalat per l’evidència científica en dones de baix risc.

    Aquesta dona, que quan va ser arrabassada del seu domicili ja estava de part i dilatant, en arribar a l’hospital a causa de la tensió i la situació no només va deixar de dilatar, sinó que el seu cèrvix es va anar tancant, com succeeix en totes les mamíferes quan sentim una amenaça o no ens sentim prou còmodes per a parir.

    El part va acabar en cesària per falta de dilatació. L’hospital, que va aplicar tota la violència institucional al seu abast en forma de policia i ordre judicial cap a una dona suposadament per a evitar un risc per al bebè, va acabar practicant una intervenció de cirurgia abdominal major que multiplica els riscos de mortalitat en mares i bebès (més informació aquí). Déu n’hi do.

    Les respostes institucionals no s’han fet esperar i una vegada més, han posat de manifest el desconeixement científic i la falta de cultura de drets humans imperant a Espanya. La ministra de Sanitat Maria Luisa Carcedo compara part a casa amb moviment antivacunes, obviant tota l’evidència científica que demostra que parir a casa és una opció segura i en conseqüència directament promoguda per països del nostre entorn europeu.

    Per part seva, fan el propi les associacions de jutges tancant files a favor de vulnerar els drets humans, malgrat els mandats expressos de l’OMS o de l’Alt Comissionat de Drets Humans del Consell Europeu.

    Traslladant ara el focus cap al moviment feminista, aquest s’omple la boca amb el famós «no és no», «només sí és sí», «el meu cos la meva decisió»… però quan arriba el moment de defensar a les dones víctimes de violència obstètrica, notícies que haurien de fer-se virals no apareixen per cap costat, els suports brillen per la seva absència i el silenci feminista és aclaparador.

    No només això, sinó que es posen de manifest les gastades fòbies cap a tot «allò maternal» i associacions de renom l’activitat de les quals es basa pràcticament íntegrament a criticar el fer judicial patriarcal, a protestar les sentències de Juana Rivas, del ramat, etcètera, en ser interpel·lades en casos com aquest a Oviedo, ofereixen per penosa resposta que «si hi ha una ordre judicial, per alguna cosa serà».

    Una vegada més aquests fets posen de manifest la maternofòbia que permea el moviment feminista i la poca consciència en el mateix que la salut no és només sexual, també és reproductiva, i que a les dones no només se’ns impedeix no ser mares en llibertat (d’aquí la importància d’un avortament lliure, segur i gratuït) sinó que també se’ns impedeix ser mares en llibertat (en el cas que ens ocupa, mitjançant la violència obstètrica).

    Faig una crida a una revisió profunda des del moviment feminista per a no deixar tirades a les dones que han triat ser mares de forma adulta i conscient i han decidit exercir els seus drets fonamentals humans a l’autonomia i al consentiment informat.

    «No és no», «Si és sí», «El meu cos, la meva decisió» i «El meu part, la meva decisió».

    Aquest article es va publicar originalment a eldiario.es

  • «Després de tenir un fill ningú vol admetre que de vegades es penedeix o pensa a divorciar-se»

    «Ploro perquè no tinc ni idea de què sentir. Ploro perquè la manera en què sento el meu propi cos és completament desconeguda per a mi i ningú em va dir res. (…) Ploro perquè Dee està sostenint en braços a una bebè que ha sortit del meu cos. Ploro perquè ara tinc un bebè en el meu pit i sembla estar bé». Són solament unes línies de Nadie me dijo, un llibre que barreja memòries, poemes, i reflexions a manera de diari en les quals l’autora, Hollie McNish, recorre tots els racons de l’embaràs i la maternitat. Lluny de tòpics i llocs comuns, McNish usa la seva primera persona per indagar en les contradiccions de convertir-se en mare, però també en la crítica a una societat que viu d’esquena a la criança i a l’experiència de les dones, en el sexe summament centrat en la penetració, també després de donar a llum, o en la falta de cuidats postpart. El llibre ha estat traduït i publicat a Espanya per l’editorial La senyora Dalloway.

    Dius en el llibre que mai vas pensar a compartir aquests escrits perquè no vas creure que ningú fora a estar interessat. No obstant això, les teves paraules connecten amb l’experiència de moltíssimes dones. És un símptoma de fins a quin punt les dones subestimem les nostres vivències com a mares, que la societat ha menyspreat la maternitat com a assumpte central de la vida?

    Crec que la societat subestima de forma massiva el treball que els pares –especialment les mares– fan; el solitari, el complicat que pot ser, físicament i psicològicament, criar a un fill. Les mares no parlen molt sobre això perquè no senten que tinguin dret a queixar-se, per moltes raons. Perquè alguna gent intenta però no aconsegueix concebre fills. Perquè uns altres han perdut un fill. També crec que hi ha molta culpa al voltant de la maternitat perquè se’ns ha venut com alguna cosa meravellosa, començant per l’embaràs; quan en realitat és alguna cosa plena de llàgrimes i sang, de trencar-se, d’avorriment, i també de felicitat, per descomptat, però de la felicitat no necessitem preocupar-nos. Sí de la resta de sentiments.

    La teva història comença amb un embaràs inesperat en un mal moment amb la teva parella. Així que, des de l’inici, trenques amb la típica història de la parella feliç amb una feliç notícia que donar. És dur trencar amb aquest estereotip?, seguim vivint en una societat amb creences tradicionals sobre la família i els fills?

    Crec que la resposta a aquesta pregunta depèn totalment del lloc on vius. A Anglaterra, on jo estic, l’ambient de les ciutats està potser menys ple d’aquests estàndards ideals de família que als pobles. Probablement això succeeixi així a tot arreu del món. També els mitjans, malgrat el que la realitat ens diu actualment sobre el que significa la paraula ‘família’, segueixen impulsant aquest ideal de matrimoni feliç amb dos progenitors i dos fills en moltíssimes pel·lícules, programes, anuncis… especialment en tot el que tenen a veure amb Nadal, Acció de Gràcies, etc. Encara que està canviant a poc a poc.

    El llibre es diu Nadie me dijo i aquesta proclama és la que guia la història. Hi ha alguna cosa que t’hagués agradat que et diguessin abans de quedar-te embarassada i convertir-te en mare, alguna cosa que no et van dir?

    Cap cosa específica. Només m’hauria agradat haver tingut l’oportunitat de parlar amb més mares i pares. No solem llegir molt sobre maternitat i criança abans de convertir-nos en pares. La història de la paternitat no està molt visible en la majoria de la literatura o en les arts. Sabia més sobre l’experiència d’un soldat de guerra, per exemple, que sobre les mares o sobre l’educació en els col·legis. Sobretot, m’agradaria que més gent els expliqués als pares de fins a quin punt pots sentir-te exclosa de la societat, almenys a Regne Unit, des del minut en què tens un fill. M’hauria agradat que algú em digués a mi i al pare del meu fill que no havíem fet gens malament. Des del moment en què vaig tenir al meu bebè vaig deixar de sentir-me benvinguda en els cafès, en el transport públic o en les tendes en les quals havia estat només una setmana abans.

    Crec que molts pares viuen massa preocupats per si ofenen a algú o que el seu bebè faci soroll o molesti als espais públics, com si fossin només espais per a adults. És una cosa esgotadora. A Regne Unit, hi ha espais i llocs públics que es mostren no baby-friendly de moltes maneres. Veig els trens o aeroports o restaurants d’altres països i semblen més propers als nens. És molt molest per a un pare recent adonar-se de tot això quan al mateix temps et sents vulnerable o físicament exhaust.

    En el llibre mostres la teva por al part i comptes com el fet de pensar que altres dones en la teva mateixa situació en altres parts del món aconsegueixen fer-ho et va ajudar. És alguna cosa que descriuen moltes dones com a part del seu procés per assumir el part. Pot ser l’embaràs i la maternitat un moment d’especial comunió entre dones?

    De vegades penso que sí, unes altres que no. Les dones som persones i les persones discutim unes amb unes altres. És dur crear una unió amb una mare que parla de parts orgàsmics si a tu se t’acaba d’estripar el perineu en el teu part i et sagnen 30 punts. Les experiències poden ser molt diferents unes d’unes altres. El que crec és que la societat en general hauria de saber quan de fotut acostuma a ser parir, com de físicament extenuant és, quantes conseqüències poden tenir les dones si no tenen cures adequades: prolapses, debilitament de la bufeta…

    Només succeirà quan coses com els permisos de maternitat o els tractaments de fisioteràpia es prenguin de debò a un nivell governamental. Ara mateix i molt freqüentment sembla que aquests problemes s’amunteguen solament sobre les dones i els seus cossos. Conec massa dones amb prolapses innecessaris bàsicament per les escombraries de cuidat postpart que van tenir. Això no està bé.

    Diries que ambivalència és la paraula que millor defineix la maternitat?

    No ho sé, gairebé diria més que és «necessito una abraçada», però aquests són tres paraules.

    En els teus poemes i escrits critiques el màrqueting i la indústria que envolta la maternitat. Estan les empreses fent diners amb els nostres dubtes i les nostres pors?

    Sí, sempre ho fan. Com ho fa la indústria de la bellesa. Com ho fa la indústria de la decoració de llars. I amb els pares és encara més fàcil perquè s’afegeix tant la culpa com la preocupació absoluta per la vida d’un ésser petit que està a la teva cura. La indústria al voltant dels bebès és massiva. També ho són les companyies d’alimentació per a nens. Tots convencent-te que menjar un puré de pastanaga i jugar amb una cullera de fusta no és prou bo quan de fet és millor.

    La lactància és un assumpte controvertit dins del feminisme, almenys com a pràctica política al món actual. En el llibre descrius un moment en el qual et veus alletant a la teva filla asseguda en un bany públic brut. Tenim condicions reals per decidir i per viure les nostres decisions sobre maternitat i lactància?

    No crec que sigui tan controvertit. És decisió d’una dona si donar el pit o no. Però totes les raons per les quals moltes trien no fer-ho o no continuar la lactància segueixen fora del nostre control: falta de suport, falta de flexibilitat laboral, una cultura que dificulta alletar en públic i més. Alletar és un assumpte més polític i econòmic que gairebé qualsevol altre. No és una qüestió de forçar a les dones a fer-ho. Es tracta d’engegar sistemes de suport que facin possible a les dones fer-ho de forma satisfactòria, còmoda i sense pudor.

    Uns dels teus versos dius «Viu dues vides diferents cada nit i les dues m’agraden». És difícil sobreviure a aquestes paradoxes…

    Crec que és dur que tantes dones estiguin canviant tot el dia del rol de mare al d’amant, al d’esposa o al de núvia i rarament al de si mateixes. Ser tu mateixa i recordar qui ets és difícil en la maternitat. Crec que la idea que les dones que volen temps per a elles són egoistes o males mares o esposes és el que necessitem solucionar.

    Reflexiones sobre el sexe i les parelles després de tenir fills. Menteix la gent sobre el que realment succeeix dins de les seves cases?, ens esforcem per mostrar una imatge que no es correspon amb la realitat?

    Un dels majors problemes que tenen les mares i pares recents és que han d’encaixar en un model que la societat alimenta. Ningú vol admetre que de vegades es penedeix o que volen fer marxa enrere o que pensen a divorciar-se. La part del llibre que parla de sexe és la que més persones i parelles han vingut a comentar-me després de les presentacions. He conegut a moltes dones que m’han dit que han usat aquests escrits sobre no voler tenir relacions sexuals amb penetració per pràcticament recolzar les xerrades amb les seves parelles, per poder dir això sense sentir-se culpables.

    Per descomptat, algunes dones se senten bé i els ve de gust practicar penetració aviat una altra vegada. Però la majoria de les dones que conec no semblen estar en aquesta situació i s’enfaden fins i tot en pensar en això. Moltes preferirien un massatge cada nit, o un cunnilingus més que el tipus de sexe que implica penetració i que tenim com la norma, fins i tot després d’un part. Potser això es quedi per sempre, com la maternitat. Dit això, en les relacions entre lesbianes no existeix aquesta desigualtat sexual o d’orgasmes després de donar a llum.

    Les dones comencem a trencar el silenci entorn dels tòpics i els traumes de la maternitat, però què passa amb els homes?, experimenten conflictes similars, són conscients del que suposa per a nosaltres?

    No ho sé, perquè no sóc un home. Ser mare, en moltes circumstàncies, és definitivament més dur que ser un pare. Òbviament hi ha pares solters que han de bregar amb tot. Però hi ha diferències biològiques que no poden ser negades. Els dos tindran dificultats, segur. Però l’embaràs i el part i els problemes i traumes físics, els assumptes mèdics relacionats amb el postpart que succeeixen amb freqüència, així com les pressions de la societat i l’obsessió per la bellesa que hi ha sobre el cos de les mares, és alguna cosa que només patim nosaltres. El part segueix sent el major assassí de dones a tot el món. Tenir un fill no és una cosa perillosa en aquest sentit per a un home. Això no vol dir que la paternitat sigui fàcil, però és més fàcil que la maternitat en gairebé tots els casos.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Ansietat, rebuig i altres sentiments freqüents després del part: «Tothom celebrava l’arribada de la meva filla menys jo»

    En introduir les paraules «fòrum postpart» en el cercador d’Internet, la pantalla retorna milers de resultats. Són majoritaris els missatges que parlen de depressió o d’ansietat, molt menys freqüent és trobar a dones que acudeixin als fòrums per parlar de les meravelles de les primeres setmanes de la maternitat. És fàcil visualitzar a les milers d’autores d’aquests post, somnolentes i tristes, adolorides i desconcertades, enfront de l’ordinador, buscant una resposta al malestar que senten en les experiències d’altres dones desconegudes que de sobte semblen molt properes. Preguntant-se si el que els passa és normal, enfrontant-se a emocions que no es corresponen a les esperades.

    Així estava Elena poc després de ser mare amb 23 anys recentment complerts. En un moment estava embarassada i en despertar de l’anestèsia, després d’una cesària programada, ja no ho estava. «Sempre m’ha deixat una mica de marca, despertar i veure a la meva filla aquí en un llum de calor allunyada de mi». Al principi només aconseguia agafar-la per donar-li el pit. «Al segon dia d’haver nascut la nena vaig començar a sentir-me trista i amb bastanta ansietat, era incapaç de dormir de nit ni de dia, ho vaig atribuir a l’estada de l’hospital, així que en donar-nos l’alta vam anar a casa, però seguia sense alliberar-me d’aquesta sensació, tenia una nena preciosa, sana, meravellosa, tothom em felicitava i celebrava el naixement de la meva filla, menys jo».

    Explica Elena que no entenia on estava la felicitat promesa, per què en lloc d’això hi havia penediment, ganes de tornar enrere i recuperar la seva antiga vida. «Em limitava a fingir amb un somriure fals que tot estava ben i a plorar desconsoladament quan estava sola», diu.

    Lucía Martínez i María Teresa Villar són, respectivament, la presidenta i vicepresidenta de l’Associació de Matrones de Madrid (AMM). Les matrones, expliquen, són el referent en el sistema de salut de les mares i famílies, a elles arriben molts dels dubtes que sorgeixen durant embaràs i postpart. «És normal que les dones tinguin sentiments contradictoris en aquesta època, labilitat emocional, o dubtes sobre la seva capacitat per cuidar. Aquestes emocions, sens dubte, estan influenciades per l’entorn, els consells que reben, i els rols de gènere».

    «En consulta, les matrones fem una valoració de l’estat emocional en el postpart i, si als 10-14 dies després del part, no s’han resolt símptomes com el plor, l’ansietat o l’estat d’ànim baix, avaluem la possibilitat d’una depressió postpart i valorem derivació a altres professionals», comenten les matrones. «El Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat va elaborar el 2014 una Guia de Pràctica Clínica d’atenció en l’embaràs i puerperi, amb recomanacions basades en evidència científica, entre les quals s’inclou l’estat emocional», expliquen.

    La psiquiatra especialitzada en salut mental perinatal Ibone Olza pensa que caldria començar, més enllà de protocols, per «escoltar a les dones, preguntant-los com se senten i quina ajuda necessiten. Els obstetres, per exemple, gairebé redueixen tota la seva atenció a l’evolució física de l’embaràs i de vegades fiquen una por infundada a l’embarassada, la qual cosa es coneix com a ‘efecte nocebo’. El paper de les matrones és clau en tot això, però moltes dones ni tan sols coneixen a la seva».

    La psiquiatra dóna algunes claus sobre com saber que ha de demanar-se ajuda: «Si una mare no està bé, si es preocupa a l’excés, si no dorm amb prou feines, si no gaudeix de la maternitat o té por a fer mal al seu bebè, si se sent fracassada com a mare, si hi ha hagut un part traumàtic, o el bebè roman hospitalitzat per prematuritat o altres causes… En totes aquestes situacions seria recomanable buscar ajuda professional. Però l’ideal és que els psicòlegs perinatals siguin part dels equips de l’atenció perinatal, que l’atenció sigui integral».

    «El context de criança en les nostres societats occidentals és el resultat de la solitud física, de la falta de referents i del desconeixement real de la maternitat», contextualitza l’antropòloga especialitzada en maternitat María José Garrido. «Un dels problemes en la nostra cultura és que arribem a la maternitat amb unes expectatives bastants irreals i un enorme desconeixement sobre els bebès: en la majoria dels casos, la primera vegada que tenim un bebè en braços, és el nostre», afegeix.

    Quan el part és un trauma

    «La nena es va quedar morta en el budell», rememora Luna. Fa gairebé tres anys d’allò, quan gairebé 15 dies després de sortir de comptes, i després de diverses anades i vingudes a l’hospital, amb la sensació que alguna cosa no anava bé, l’equip mèdic no va captar el batec de la seva filla. Després d’una cesària d’emergència, Luna va despertar i la seva filla no estava allà, l’havien traslladat en helicòpter a un hospital amb majors recursos. Havia patit taquicàrdia, empassat meconi. Va passar una setmana a l’UVI, els primers dies van ser una batalla de la mare perquè la traslladessin al mateix hospital que la seva filla.

    Les setmanes següents tampoc van ser fàcils: «Estava sempre molt preocupada, amb les hormones revolucionades, qualsevol cosa que li passés a la nena em posava molt malament». Amb la convicció que si hagués seguit les instruccions dels doctors que insistien a esperar, la nena no hauria sobreviscut, li va costar diversos mesos superar aquesta por al fet que li succeís alguna cosa. Per a això, va comptar amb el suport de la seva família i amb ajuda psicològica.

    Segons explica Ibone Olza, les experiències traumàtiques durant el part estan entre les causes de consulta més comunes. «S’estima que probablement un 20% de les mares recents pateixin algun trastorn mental, i en la meitat això ja estava aquí durant l’embaràs. La prevalença varia segons el tipus de trastorn: l’ansietat i la depressió són freqüents tant en l’embaràs com el postpart, l’estrès posttraumàtic és freqüent després del part, les psicosis puerperals i els trastorns obsessiu compulsius són molt menys freqüents».

    Un factor de risc per travessar aquest tipus de problemàtiques, explica Olza, és tenir antecedents psiquiàtrics. Aquest va ser el cas de Marta, mare d’una nena molt desitjada, fruit d’un embaràs aconseguit després de quatre anys de cerca i sis processos de reproducció assistida.

    «Jo sempre vaig pensar que el dia que aconseguís que progressés l’embaràs se’m treurien totes les pors. Mentida. Durant tot l’embaràs vaig sentir molta por», recorda Marta. En aquells primers mesos de gestació, va tenir una amenaça d’avortament i la seva vesícula va començar a generar pedres i fang. A la por se li va sumar el dolor. «Al final de l’embaràs vaig anar avisant a la meva família que probablement tindria depressió postpart. Ho veia venir perquè sóc pacient psiquiàtrica des dels 20 anys», relata.

    No només eren les complicacions de l’embaràs, també se sentia sola, li faltava suport emocional per part de la seva parella, li sobraven conflictes i diferències amb la família. Ibone Olza destaca dos aspectes de la salut mental perinatal: «D’una banda, el seu enorme impacte. Quan una embarassada o mare recent pateix un trastorn mental i no rep el tractament adequat, no només ho pateix ella, li afecta moltíssim al bebè i segurament també a la parella, i aquest impacte pot durar anys o fins i tot per a tota la vida. D’altra banda, en molts casos a causa de l’estigma que envolta la malaltia mental, sumat a la idealització de la maternitat i el desconeixement social, moltes mares no expressen el seu patiment ni reben un tractament adequat».

    El part de Marta va anar bé, però al cap de poc la situació la va desbordar. «Què cony he fet amb la meva vida? Jo no vull això!», es deia, ja a casa, amb aquella bebè que plorava i plorava sense parar. «Li cridava, calla! Per què plores? Em vaig tornar boja, no sabia què estava passant, només volia tornar enrere. Em va costar com un mes i mig fer-me càrrec de la situació».

    Terrorífica solitud

    «La solitud en el postpart és terrorífica. Les mares necessiten ajuda, companyia, escolta, no sentir-se jutjades, i donar-se molt temps per retrobar-se amb si mateixes i amb els seus cossos… Les famílies poden oferir molta ajuda pràctica, però crec important també que les mares aprenguem a nomenar les nostres necessitats sense jutjar-les, a demanar i a rebre», defensa Olza. Les matrones coincideixen que el rol de la família és fonamental: «El més important és que la dona se senti acompanyada i recolzada» afirmen Martínez i Villar.

    «El naixement d’un bebè i la seva arribada a casa és una ‘revolució’ de parella i familiar. Per molt preparat que s’estigui gairebé sempre sorgeixen dubtes i disparitat d’opinions en l’entorn, que propicien l’aparició de moments tibants i difícils. En el cas de la mare, aquesta situació s’agreuja amb el cansament i la falta de somni», afegeixen.

    Però no es tracta d’una problemàtica individual ni que es resolgui en el marc de les famílies, coincideixen Olza i Garrido. L’experta en salut mental perinatal recorda que «l’important és reconèixer que en molts casos la causa del trastorn és psicosocial: des de la violència de gènere i la violència obstètrica fins a l’estrès laboral, passant pel perfeccionisme o la solitud. És a dir, la salut mental perinatal és un reflex i un indicador de com tracta cada societat a les mares».

    Per la seva banda, l’antropòloga apunta a les pressions socials que han d’enfrontar les mares i que se sumen a aquesta solitud en la criança. «S’espera de les mares que tornin a la seva vida normal el més aviat possible, a sortir amb la seva parella o amics, al gimnàs, a realitzar tot el que feien abans de ser mares, com si res hagués canviat, com si la maternitat no fos important».

    Per trobar sortides

    Més enllà del suport familiar o l’ajuda professional, moltes mares integren espais virtuals o presencials, formats per altres mares per compartir aquestes vivències. «A la setmana de néixer la nena em vaig incorporar a un grup de lactància, i va ser aquí on va començar el canvi. Vaig començar a acceptar que era normal, que eren les hormones, que no era jo la que sentia aquest rebuig, que volia a la meva filla». Per a Marta, aquest espai va ser fonamental per a la superació de la seva depressió.

    Maria José Garrido és autora del llibre ‘Xarxes de Maternitat i Criança’, de recent publicació. L’antropòloga entén aquests espais com «una versió actualitzada dels grups de dones tradicionals al voltant de la criança. Les seves funcions més rellevants destaquen l’assessorament i la resolució de problemes i dubtes, compartir vivències o el suport mutu i la sustentació emocional: són mares que sostenen a altres mares establint xarxes afectives de criança».

    Incloure major informació sobre el puerperi en els cursos de preparació al part, la possibilitat de compartir experiències amb altres mares que hagin passat per aquest procés, el suport psicològic com a part de l’atenció de la seguretat social a les noves mares, o la garantia que els pares puguin usar íntegrament els permisos de naixement que els corresponen, són algunes de les idees que proposen les dones que van oferir el seu testimoniatge per a aquest reportatge. Iniciatives que, en la seva opinió, facilitarien el trànsit per aquestes primeres setmanes de solitud i desconcert que, molt freqüentment, segueixen al part.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Endometriosis, la malaltia ignorada que posa en risc la fertilitat: «Estic assimilant que mai seré mare»

    Alba Durán acaba de complir 39 i fa quatre anys que la seva parella i ella van intentar tenir un fill. «Sóc perruquera i vaig haver de tancar el meu negoci allà per 2010. Tenia 31 anys recentment complerts i el meu noi i jo ja havíem parlat de ser pares. Però amb el seu sou no ens donava, jo estava feta pols… I deixem que passés el temps». Compte que va començar a alternar èpoques d’atur amb treballs en els quals no cobrava més de 900 euros.

    El 2014 li van oferir un contracte indefinit de 1.200 euros bruts més plusos en una perruqueria d’un centre comercial al nord de Madrid, i poc després va prendre la decisió de quedar-se embarassada. «Ja tenia 35 anys, sentia que les coses milloraven i que era el moment. Vam estar un any intentant-ho i gens. Ens desanimem, però després alguns amics em deien que ells van estar intentant-ho bastant temps, així que recuperem l’esperança. Va passar gairebé un altre any, em vaig plantar en 37 i sense el bebè». Llavors Alba va acudir al ginecòleg. Van començar les proves i mesos després li van diagnosticar endometriosis.

    «A mi sempre m’havia fet molt mal la regla, però pensava que era normal, que m’havia d’aguantar. Em prenia uns quants ibuprofens i a seguir. Alguna vegada ho vaig dir en una citologia d’aquestes rutinàries i m’asseguraven que li passava a totes les dones». Alba tenia gairebé 38 anys quan li van dir que de forma natural anava a ser molt difícil que es quedés embarassada, així que va començar amb els cicles de reproducció assistida: «La Seguretat Social et cobreix màxim tres cicles i fins als 40 anys. M’han fet un i no hi ha hagut sort. Em queden dos cicles i un any per aconseguir-ho, així que ja estic assimilant que mai seré mare», confessa.

    La ginecòloga i obstetra Miriam Al Adib assenyala que aquest no és ni molt menys un cas puntual, sinó que reflecteix un dels majors problemes de la comunitat mèdica a l’hora d’enfrontar-se a l’endometriosi: «El retard en el diagnòstic no és tant per falta de recursos, sinó per no fer bé el primer que cal fer: sospitar. Per a això és necessari escoltar detalladament els símptomes que té la dona. Una sospita no és un diagnòstic, però sí que et permet començar a pujar els esglaons necessaris per arribar a alguna cosa concloent. Quan una dona en una consulta diu que li dol, cal aprofundir en això fent una sèrie de preguntes. I si sospitem que pot ser endometriosis, cal fer les proves diagnòstiques pertinents. El gran problema és que no escoltem a les dones».

    Alba es lamenta que cap metge sospités de la seva molèstia: «Si tan sols en una d’aquestes consultes rutinàries, quan jo deia que tenia dolors forts, haguessin començat a fer-me proves, igual hauria tingut el diagnòstic abans dels 30. I potser hauria pogut revertir la situació».

    Després de la publicació d’un reportatge a eldiario.es sobre com moltes dones ajornen la decisió de ser mares per la precarietat econòmica i laboral fins que potser és massa tard, diverses pacients diagnosticades amb endometriosis van denunciar a través de xarxes socials la seva situació: elles també van retardar la decisió de tenir un bebè per les circumstàncies; elles també vivien amb la pressió que als 35 la reserva ovàrica comença a disminuir i els òvuls, a poc a poc, perden qualitat; però en el seu cas, a més, una endometriosi diagnosticada de manera molt tardana havia rebaixat considerablement les possibilitats d’un embaràs.

    «Els implants edomètrics en els òrgans reproductius, que són els més freqüents, poden destruir a poc a poc el teixit ovàric i deixar-te amb pocs òvuls funcionals, pot generar també poca mobilitat en l’úter, o pot afectar a les trompes de Fal·lopi, dificultant la fertilitat», explica Paloma Andrés, ginecòloga d’un Centre de Salut Comunitària de l’Ajuntament de Madrid.

    El 40% té greus problemes de fertilitat

    Als seus 21 anys, Lorena Frontal ha tramat un pla vital: quedar-se embarassada i després extirpar el seu úter. Omplir i buidar com dos verbs que es conjugarien en el seu cos gairebé alhora. Està a punt d’acabar la carrera de Ciències Ambientals i el proper curs vol estudiar un màster. Després, trobar treball i llogar un pis. I després, el bebè. Tot això abans dels 25, l’edat que una ginecòloga li va establir com a horitzó si volia ser mare de manera «natural». «M’aclapara complir anys», diu.

    Lorena no té encara un diagnòstic concloent, però la sospita és que pateix endometriosis. Va tenir la seva primera regla als 11 anys, i encara que diu que sempre li ha fet mal, va ser als 19 quan va empitjorar. Des de llavors li han fet una laparoscòpia (cirurgia) i diverses ecografies. També li han receptat tractament hormonal, com a la majoria de pacients amb endometriosis: «Ara mateix el que tinc és una menopausa induïda. Cada tres mesos em posen una injecció de Decapeptyl. M’han posat dos, però m’han dit que en ser tan jove no és recomanable que segueixi amb aquest tractament, que és alguna cosa temporal. En res em vindrà la regla [quan es passi l’efecte de l’última injecció] i estic patint només de pensar que tornaran els dolors». Paloma Andrés apunta que el Decapeptyl «no està indicat per aplicar-ho durant llargs períodes». «És un tractament molt sever, ha de ser emprat com alguna cosa reduïda en el temps», afegeix.

    «L’endometriosi és una malaltia infradiagnosticada», apunta Lucía Torres, de l’associació EndoMadrid. «Consisteix en el creixement d’un teixit molt similar al de l’endometri però fora de l’úter. Aquests creixements o adherències solen aparèixer, sobretot, en zones com a ovaris, trompes de Fal·lopi, bufeta… Encara no es coneixen les causes per les quals creix fora de l’úter, el que es sap és que en ser un teixit semblant a l’endometri, respon als cicles hormonals que tenim les dones», afegeix. Això significa que també produeixen hemorràgies, com les menstruals.

    El símptoma més comú és el de la dismenorrea: «En la major part dels casos, produeix dolors en el baix ventre i sobretot, quan es posa més de manifest, és quan es produeix aquesta descamació, és a dir, en època menstrual. Està normalitzat que la regla faci mal, i aquest dolor ha estat utilitzat fins fa no gaire com a excusa per mantenir a les dones dins de casa i manifestar la seva feblesa», assenyala la ginecòloga Paloma Andrés.

    L’especialista en salut sexual i reproductiva assenyala que entre un 10 i un 15% de les dones la pateixen, i que d’aquest percentatge, el 40% presenta greus problemes de fertilitat. A més, segons apunta Lucía Torres, «des que una dona acudeix a una consulta mèdica perquè comença a tenir símptomes fins que per fi té un diagnòstic, la mitjana és de nou anys».

    Lorena encara no té diagnòstic concloent: «Una ginecòloga d’un hospital públic de Madrid em va fer una ressonància i revisant-la em va dir que intuïa dos petits focus d’endometriosis a la zona de l’úter enganxada a la bufeta». «Al setembre haurien de fer-me una altra laparoscòpia, però hi ha casos en els quals l’endometriosi és tan profunda que no es veu ni així. Sé que els dolors tornaran, perquè la píndola anticonceptiva a mi no em fa res. El Decapeptyl no me’l poden tornar a injectar… Penso a tenir un bebè al més aviat possible i després fer-me una histerectomia. Si no tinc res dins, no hi haurà dolor. No vull viure amb dolor. D’una banda m’espanta ser mare gairebé ja, perquè no sé si la meva parella i jo sobreviuríem econòmicament, però m’espanta més pensar que no ho seré», explica.

    Falta de perspectiva de gènere

    Lucía Torres, d’EndoMadrid, critica la falta de perspectiva de gènere en el sistema públic sanitari: «Aquesta és una malaltia que posa en risc la fertilitat. Així que la seguretat social hauria de donar-te la possibilitat de congelar els teus òvuls. El tema de la reproducció de les dones s’ha deixat en mans privades, de clíniques que monetitzen això. Afortunadament hi ha algunes comunitats que ja ho estan fent, que ja cobreixen la congelació d’òvuls. Si a tu amb 20 anys et diagnostiquen endometriosis, el mínim que podria fer el sistema de salut és donar-te aquesta opció de cara al futur. Si no, s’està excloent a les dones pobres que no poden pagar-ho».

    Diana Unzurrunzaga, de 36 anys i tècnic mediambiental, va plorar el dia en el qual li van dir que patia endometriosis i que comencés a plantejar-se si volia tenir fills perquè el temps corria en contra seva: «Tenia 26 i em van dir això alhora que m’informaven que m’haurien d’operar per treure’m uns quists a l’ovari. Em vaig emportar un disgust… Pensava: ‘Vull ser mare, però ara?’. En el meu cap es repetia la frase ‘si trigues molt, igual no pots’. De primeres va ser un xoc. Deia: ‘Vull ser mare però ja m’han posat un mur abans si més no d’intentar-ho’«.

    Segons Lucía Torres, moltes dones descobreixen que tenen endometriosis quan intenten ser mares i veuen que no poden: «Això significa que fins que la dona no pot complir amb el seu rol social de procrear, la comunitat mèdica no presta suficient atenció als seus símptomes per arribar a un diagnòstic».

    Diana ara està a punt d’intentar la seva tercera fecundació in vitro. La primera vegada va tenir un avortament espontani al mes i mig, la segona vegada els òvuls es van degradar abans si més no d’intentar implantar l’embrió. Des de fa un parell d’anys, el seu llenguatge quotidià s’ha vist ajornat per un altre al que ni tan sols estava habituada: hormonització, hiperestimulació, transferències, punció, extracció. «El procés és dur, i almenys m’ho cobreix la Seguretat Social. Però després de l’avortament, després dels òvuls que es van degradar, després vaig tenir hiperestimulació i em toca descansar… Veient les dificultats que estic tenint ja no sé si vull ser mare».

    El seu entorn, diu, l’anima a seguir intentant-ho per la via privada si el tercer cicle (l’últim que cobreix la sanitat pública) no té èxit. «Crec que no vull passar per això. Més i més intents. Psicològicament és molt dur, i pagar-ho també. No sé si estic disposada a més patiment només per tenir un bebè. Abans ho desitjava, ara ja no sé fins a quin punt ho vull per la por a penedir-me o per la frustració que pugui sentir en el futur per no haver estat mare».

    El cas de Mila Sánchez és diferent. Ara té 37 però pateix dolors menstruals des dels 13. «El metge sempre em deia que era normal que em fes mal, i que quan tingués fills se’m passaria», recorda.

    La ginecòloga Paloma Andrés apunta que l’embaràs mai ha de ser receptat com un tractament, sinó com una possibilitat o elecció: «Estem en un sistema social i cultural patriarcal el mandat del qual per a les dones és ser mares. D’una banda l’experiència ens diu que la maternitat alleuja els símptomes de l’endometriosi perquè no hi ha menstruació i, per tant, disminueixen els implants [creixement del teixit fos de l’úter]. En la lògica de molts metges, totes les dones volen ser mares perquè aquest és la seva comesa en la vida, creuen que així es completen. Així que si uneixes les dues coses, tens l’embaràs com a tractament. Però l’única cosa que s’ha de fer és informar: dir-los que un embaràs pot reduir els símptomes, però no guareix la malaltia. I preguntar-los sobretot si desitgen ser mares. Si no ho desitgen, aquesta possibilitat no és una via per a elles».

    Lucía Torres arremet contra el mite de l’embaràs terapèutic: «És cert que en algunes dones funciona, però ni molt menys en totes. A més, si estàs malalta i tens un dolor crònic que t’incapacita de forma intermitent, potser no tens forces per cuidar d’un bebè. L’embaràs hauria de ser una opció vital, no un tractament. A més, moltes dones, encara que ho desitgin, no aconseguiran embarassar-se. Cal informar a les pacients degudament».

    Mila va ser diagnosticada d’endometriosis el 2016. Uns anys abans havia intentat quedar-se embarassada però no ho va aconseguir. «He descartat ser mare. M’hauria agradat però ara mateix estic a l’atur, prop dels 40 i amb uns dolors molt forts. Potser si m’haguessin diagnosticat quan era adolescent, que ja tenia símptomes, tot hauria estat diferent. Ara no tinc mitjans ni forces per intentar-ho».

    Aquest és un article original de eldiario.es