Just Deploy It!

Etiqueta: maternitat

  • L’acompanyament i la comunicació entre iguals com a objectius de ‘Pauets’, una associació per a famílies a la unitat de neonatologia

    L’equip de professionals de la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau feia anys que buscaven la creació d’una associació de mares i pares que compartissin les seves experiències. Quan aconseguien algú que es motivés, no acabaven de vincular les persones perquè donessin continuïtat a la idea. Fins fa un any que per fi va néixer Pauets, l’Associació de mares i pares dels més petits de Sant Pau. L’objectiu? Potenciar la comunicació entre iguals.

    Pauets és una associació que dóna suport a les famílies que tenen, han tingut o tindran el seu nadó hospitalitzat a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau (UCIN). El suport ve donat per famílies que han passat la mateixa situació i també per professionals sanitaris de la Unitat que formen part de l’Associació. Entre altres coses destaca per englobar totes les famílies que hagin viscut la situació de tenir un infant a la UCIN més enllà de trobar-se davant un cas de prematuritat o no. «És innovador dins les associacions hospitalàries de pares. Pot haver un nen que estigui 4 mesos ingressats i no ha estat prematur i aquesta associació no t’ajudarà. Dins de Pauets ajudarà molt que hi hagi diferents perfils», opina l’Estrella Valle, infermera de neonats des de fa 22 anys després d’haver-ne treballat alguns a la UCI de pediatria.

    Així, com explica Eli Moliner, pediatra neonatòloga des de fa 21 anys, a la UCIN hi ha nadons que poden néixer amb diferents patologies i estan ingressats des del primer mes de vida fins a alguns mesos d’edat i després hi ha els prematurs que ho estan fins que acaben el tractament en dos o tres mesos i poden anar-se’n a casa. Els nadons ingressats estan repartits entre 10 llits de cures intensives i 7 de cures intermèdies. Per ells, l’Hospital de Sant Pau destina dues neonatòlogues per torn, entre quatre i cinc infermeres i dues auxiliars per torn.

    Entrada a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Pauets, una idea compartida i necessitada per professionals i famílies

    «El personal de la unitat sempre intentem estar amb els pares i fer costat però l’ajuda entre iguals funciona molt millor», explica Valle. «Feia molt de temps que veiem que calien pares que ajudessin a altres pares però cada vegada que en veiem uns que potser serien bons portant una associació, es desenganxaven un cop marxaven a casa», continua Valle que afegeix que finalment van ser la Míriam i el Xavi els qui van manifestar el dubte sobre per què l’Hospital no tenia una associació.

    La Míriam i en Xavi són els pares de la Bruna, que va néixer prematura i amb preeclàmpsia i va estar ingressada dos mesos i mig a la unitat. «Quan tens el teu fill o filla ingressat es donen moltes situacions similars a les que ara volen oferir com associació: comentar a noves famílies ‘ei, si et puc ajudar en alguna cosa, jo estic aquí que ja he viscut certes coses i et puc aconsellar’», expliquen. Van aventurar-se a crear l’associació per dos motius: conèixer altres famílies que haguessin passat pel mateix i també retornar tot el què havien rebut de la unitat com a «obligació moral».

    En aquesta mateixa línia, la Rebeca Alcaraz, ara presidenta de Pauets i mare de l’Alba, una nena que va estar ingressada durant 3 mesos ara fa 3 anys per una malformació congènita, explica que a la UCIN «et trobes en un espai molt reduït que has de compartir i és inevitable establir vincles. A més tens la necessitat de comunicar-te». Tres anys després va passar a formar part de l’Associació gràcies al vincle que conserva amb les professionals de la unitat que, com explica, es converteix en una família.

    Incubadores a les portes de la UCI de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Durant l’estada a la UCIN, les professionals sanitàries són les que faciliten el contacte directe entre famílies amb casos similars i ara han estat també elles les qui, coneixen les interessades, han generat el vincle per aconseguir la creació de Pauets. «La tasca de les professionals de la unitat no es limita a uns coneixements tècnics, han tingut un paper humanitzador molt important», comenta la Rebeca. De fet, diverses professionals de la unitat formen part de l’Associació.

    Davant això, Moliner contesta que sí que és veritat que a la unitat compten amb psicòlegs que han servit per detectar aquestes situacions però que tu com a professional, per molt que puguis donar-li un consell a la mare, «al final pensen que els hi estàs dient allò perquè toca però, com no saps realment com ho està passant, necessita saber de part d’algú que ha passat la mateixa situació que això es supera».

    Altres necessitats a més dels acompanyaments emocionals que han vist que calen ser cobertes i han decidit incorporar entre les funcions seria donar suports d’informació, tràmits que s’han de fer, necessitats de material per a certes malalties on trobar-ho…

    Nens herois i famílies implicades

    «Volem que la Bruna sigui agraïda com a primera lliçó de vida i que sigui conscient que aquesta associació és un retorn, és una manera de demostrar aquest agraïment com a pares», expliquen la Míriam i el Xavi. Tots els membres de Pauets consideren que aquests infants són nens que han lluitat des del minut zero de néixer i com a pares, perquè li salvin la vida al teu fill, sents un agraïment infinit. «Això no ho paga ni una associació ni res», apunta la Rebeca.

    Treballant en necessitats emocionals han vist que cal incloure estratègies per als acompanyaments a famílies en els últims moments del seu infant. I com apunten, «això no ho podrà fer una família que el seu nen està bé». En aquest sentit, la Rebeca creu que cal buscar l’afinitat màxima perquè hi hagi connexió i per això és important saber amb qui relacionar a cada família. En posar en marxa Pauets, van posar en comú les especificitats de cada família i van crear una base de dades perquè des de la unitat, en veure un cas similar, els poguessin posar en contacte.

    Un dels problemes que ressalten haver patit és no saber que s’esperava d’ells o com podien ajudar a la recuperació de la seva filla perquè els hi feia por. En Xavi explica que uns dels pensaments que tenia era que la seva filla encara depenia del personal sanitari: «havia sortit abans d’hora i encara estava a l’hospital i jo creia que no podia fer res, només esperar que me la donessin curada i sense cables. Elles em van dir ‘ara la feina més important és la vostra’, que els protagonistes érem els pares. Necessitava sentir-ho».

    Cartell a l’entrada de la UCIN de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito

    Generar aquest vincle, saber que l’infant és el teu infant és important. Per això a la UCIN treballen en les cures centrades en el desenvolupament i això passa per implicar a la família. «Els nens són dels pares i seran els pares qui els cuidaran per molt que nosaltres els curem. Els hi ensenyem a fer qualsevol cosa: fomentar pell amb pell, l’alletament matern, temes posturals, evitar sorolls i llums quan són molt petits… implicar a les famílies en les cures del nadó», expliquen Valle i Moliner qui consideren que aquesta filosofia és essencial.

    Amb l’evolució que han patit les UCI, ara ja amb la família dins, les portes obertes, que aquests cuidin els seus nadons com si estiguessin a casa… a Sant Pau volien fer més coses: fer néixer Pauets per integrar els pares que ja estan fora amb els que encara estan dins.

  • «Han de veure-hi el seu fill, no un nadó envoltat de màquines»: la vida a la unitat de prematurs

    A la planta -1 de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona hi ha un petit espai dedicat als més petits de tot el centre. Són tres sales, menudes també. Poques finestres, llum tènue i poc soroll. Es tracta de la Unitat de Neonatologia, on estan ingressats els infants que neixen prematurs, per sota de les 37 setmanes de gestació.

    “El nen pot ser viable a partir de les 23 setmanes fora de la mare, però de les 23 a les 37 hi ha tot un ventall molt gran de possibilitats”, explica la Directora de la Unitat de neonatologia del Servei de Pediatria de l’Hospital de Sant Pau, Gemma Ginovart. Aquesta unitat, creada l’any 1978, consta de 17 llits, 10 per cures intensives i 7 de cures intermitges. Tot i que és petita en volum, és gran en complexitat. Per Ginovart, es tracta d’una unitat «amb una filosofia de treball molt actual, oberta als pares i centrada en la cura i el desenvolupament de l’infant i de la família». Per ella i el seu equip és bàsic entendre que “encara que el bebè és molt petit, té capacitats de relació des de bon principi”. Per això, treballen també perquè els pares puguin fer una “aproximació i un contacte” amb els fills.

    En aquesta unitat hi treballen neonatòlegs, infermers especialitzats, auxiliars… Però també psicòlegs, metges rehabilitadors, fisioterapeutes, treballadores socials, especialistes, cardiòlegs i pneumòlegs. A més, totes les infermeres tenen l’especialitat en pediatria. “Treballem molt en equip, no ho sabem fer d’una altra manera”, explica la infermera supervisora del Servei de Pediatria, Montse Vila. “L’espai és molt reduït, hem de saber treballar en equip; si no, ens mataríem”, fa broma Vila. La Unitat de Neonatologia és pionera en la humanització de les cures als hospitals, buscant que no estiguin “tan institucionalitzades”.

    Totes dues fa molts anys que treballen en aquesta unitat i, asseguren, que en els últims anys “hi ha hagut un clar augment de la prematuritat”, sobretot a causa a la maternitat tardana i les tècniques de reproducció assistida. “Les dones cada vegada tenen fills més tard, i com més tard, pot haver-hi més complicacions i també bessons, que acostumen a ser prematurs”, expliquen.

    La Natàlia Ribas, de quaranta anys, acaba de tenir a la seva primera filla, la Lily, fa menys d’un mes. Vuit setmanes abans de l’esperat. “Un dia, havent sopat, estava a casa, era la setmana 32, i quan vaig anar cap al lavabo vaig notar com si hagués trencat aigües. Em vaig preocupar, perquè alguna cosa anava malament. Però no havia trencat aigües, era sang. Eren les onze i mitja de la nit. A les 12 ja tenia a la Lily en braços”. La causa: un despreniment de placenta. Des d’aleshores, la Lily viu a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau. La Natàlia hi està cada dia de vuit del matí a vuit del vespre i el seu company hi va quan surt de la feina. “A mi em faltaven encara dos mesos per preparar-me psicològicament, els necessitava per entendre que era mare. Des del primer moment he valorat molt poder fer pell amb pell”.

    La Lily va néixer amb un pes d’1,9 quilos i necessitava una mica d’ajuda per respirar, perquè els pulmons encara no estaven prou desenvolupats. “Al principi vaig veure la nena amb la màscara, amb tots els tubs, els elèctrodes… Estava molt preocupada per on agafar-la. De mica en mica anava entenent i assimilant la idea que ja sóc mare”. Tant la doctora Ginovart com la infermera Vila remarquen la idea que apunta la Natàlia. “Sempre intentem vincular els pares, que estiguin amb els nadons, que vegin que estan receptius tot i ser petits, que tenen capacitat d’interactuar. Si no tenen un vincle parental, és un problema molt important i si no hi ha contacte físic, no hi ha vincle”.

    Quan una persona s’imagina que serà pare o mare, té un ideal i una imatge mental de com serà això. Una imatge que xoca amb la realitat dels pares de bebès prematurs. “La majoria de vegades quan arriben veuen un nadó que no és el que s’esperaven, a més, moltes vegades està malalt i amb perill de vida”. Per això, remarquen que és de vital importància el fet que aconsegueixin “veure el seu fill, no un nen medicalitzat envoltat de màquines”.

    La Natàlia Ribas amb la seva filla Lily a la Unitat de Neonatologia de l’Hospital de Sant Pau / ©SANDRA LÁZARO

    Un fet com canviar el bolquer a un fill que pesa encara 700 grams és crucial per començar a reconèixer-lo com a propi. És aquí on també juga un paper molt important el contacte pell amb pell i la lactància materna. El contacte pell amb pell dóna molts beneficis, com ara que disminueix les apnees, estabilitza la hipoglucèmia i fa que la mare produeixi més llet o disminueixi l’estrès.

    Per aquesta unitat, també és important que tant germans com avis puguin fer aquest contacte per crear el vincle amb el nadó i que puguin anar-hi quan vulguin. Una altra manera de vincular infant i mare és l’alletament. A Catalunya el Banc de Llet no es va crear fins a l’any 2011 (abans s’havia d’importar la llet des del banc de llet de les Balears).

    La zona grisa: entre 23 i 25 setmanes de gestació

    Si bé és una certesa, recollida també a la llei, que per sota de les 23 setmanes de gestació no es reanimarà l’infant en el moment de néixer, i que sempre es farà per sobre de les 25 setmanes, hi ha un marge de dues setmanes on no és tant clar què fer i s’ha d’estudiar cas per cas. Es tracta de la coneguda com a “zona grisa”. Tot i que s’intenta que sempre hi hagi un preacord amb els pares sobre què fer en aquest moment, això no sempre és possible, ja que la majoria de nens neixen d’imprevist. “Cada país, segons els recursos que té, decideix determinades coses sobre la reanimació. Valorem la vitalitat del nen en el moment de néixer, les seves mesures de reanimació inicial i el que s’ha parlat amb la família”.

    Cada cas és un món, i per això no volen generalitzar sobre què s’ha de fer o no en aquestes dues setmanes de la zona grisa. “Hi pot haver un nen que a les 23 setmanes té una resposta d’estabilització, d’administració, de ventilació amb mascareta bona, que demostra bona resposta i que pesa per sobre dels 400 grams. En aquest cas seguirem amb la reanimació”. Si sobreviu a la sala de parts, anirà a neonatologia i els següents dies es podrà tenir prou informació com per a analitzar cada cas.

    Des del Sant Pau reconeixen que és molt difícil datar si són 23 o 25 setmanes d’edat gestacional, ja que s’han de basar en la data de l’última regla i hi ha un marge d’error de dues setmanes. Això no passa quan es tracta d’in vitros, quan la data és exacta. “Nosaltres, a menys que hi hagi criteris molt negatius o malformacions, a partir de 25 setmanes fem reanimació avançada” explica la doctora.

    Són el Roc, la Mar o l’Àlex

    “Un fet tan simple com succionar, tragar i respirar alhora, és clau per saber si el bebè pot marxar a casa o no”, explica Ginovart. “Sabem perfectament qui són, com es diuen, si són el Roc, la Mar o l’Àlex, com estan ells i com està la família”, exposa.

    Quan es decideix que un nen està preparat per marxar a casa, se li fa un seguiment durant els primers set anys de vida, ja que les conseqüències es poden allargar durant molts anys. No serà fins que l’infant tingui totes les capacitats fisiològiques assumides que podrà marxar a casa. “No hi ha una data marcada, dependrà de cada nen, de quan ha nascut, de si ha estat malalt i d’altres factors”, expliquen aquestes professionals del servei de Neonaotologia.

    Per això, en el moment de donar d’alta l’infant es fa una valoració de riscos orgànics però també socials i emocionals. Hi ha conseqüències que es poden veure a curt termini, com ara les d’afectació neurològica, però n’hi ha altres que són a llarg termini, com la no socialització, la hiperactivitat o les dificultats d’aprenentatge o de lectoescriptura. “Hi ha nens que marxen en molt bon estat de salut, però altres marxen amb una sonda o amb una traqueotomia” expliquen. Per això cal preparar molt bé la marxa del nen cap a casa, tant per l’infant com pels pares. Durant un cert temps, una infermera els fa visites a casa per fer seguiment i també disposen d’un web per comunicar-se sempre que sigui necessari amb l’equip de l’Hospital de Sant Pau.

    La infermera Maria Vila i la doctora Gemma Ginovart / ©SANDRA LÁZARO

    Però no tots els casos tiren endavant. “Per sort tenim pocs nens morts cada any, però quan tenim un procés de mort a la Unitat, engeguem un protocol. Tot l’equip dóna una atenció especial als pares, sobretot els psicòlegs, i s’adapta l’entorn. “L’estructura que tenim és molt dolenta i petita, haurien d’estar en habitacions individuals, estirats i això no ho tenim”. Tot i això, l’equip fa el màxim d’esforços i hi ha una habitació que reserven per casos de mort. “Posem papallones de vinil a les portes d’entrada, amb això tot l’equip sabem que hi ha un bebè en procés de mort a la Unitat i la manera d’entrar i de relacionar-nos és diferent”. Per la doctora Ginovart, és important que el bebè mori en braços de la mare o el pare i que la família s’emporti un record, com ara una gorra, la cinta mètrica o la pinça umbilical. “Aquest nen, per petit que fos, forma part de la família”, diu la infermera Vila. Per això és tan important que s’emporti un record del nen i que puguin passar el dol. “Si no tenen res, el record del nen se’ls esborra i els pares se senten més responsables i pitjor”.

    “Socialment és horrible que mori un nen, no estem preparats”, expliquen. “Assumim, millor o pitjor, que es mori un adult, però que es mori un nen és contranatural”. Quan es mor un nen tan petit, que no ha estat a casa, la resta de la família, per acompanyar i amb les millors intencions, tendeixen a proposar l’oblit i a dir frases com “ja en tindràs un altre, no et preocupis, ja et recuperaràs”. Per Ginovart i Vila, tot i que aquests consells acabaran duent-se a la pràctica, no s’ha d’oblidar que aquest nen “ha existit i sempre serà el fill d’aquella persona”.

  • El Govern espanyol acaba per reconèixer el dret a les baixes de maternitat i paternitat en la gestació subrogada

    Aquest és un article de eldiario.es

    El Govern espanyol reconeix ja el dret de pares i mares de fills nascuts mitjançant gestació subrogada a percebre les prestacions per maternitat i paternitat. S’ha vist obligat a revertir el seu criteri –pel que denegava aquest dret– després d’una sentència del Tribunal Suprem emesa a l’octubre que va estimar favorablement dos casos en què la Seguretat Social les havia rebutjat.

    Així ho confirma el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social a eldiario.es que, d’aquesta manera, trenca amb la tendència sistemàtica de denegar aquest tipus de prestacions encara que els pares estiguessin cotitzant. La Direcció general de l’Institut Nacional de la Seguretat Social ja ho ha comunicat als seus funcionaris «perquè sàpiguen com actuar», assenyalen fonts del Ministeri.

    «Ja hi ha expedients oberts i s’està concedint», prossegueixen les mateixes fonts. Els pares podran gaudir del mes de baixa que el Govern va posar en marxa a partir l’1 de gener –en comptes dels 15 dies que els corresponien abans– i de les 16 setmanes les mares. Una prestació –la de maternitat– a la qual també podran optar els pares sols, igual que passa en altres casos com l’adopció o l’acolliment. En aquest cas «no poden gaudir de les dues, només serà concedida la de maternitat», matisen des d’Ocupació.

    Aquest és un dels arguments que el Tribunal Suprem va utilitzar per reconèixer les prestacions per primera vegada en la sentència que ara ha hagut d’aplicar la Seguretat Social. En el cas de l’home que va sol·licitar la prestació per maternitat ho va equiparar a aquestes altres situacions –adopció i acolliment–. En certs casos, quan la mare biològica no pot gaudir-les, per exemple si mor, «es transfereixen al pare, com s’ha de fer en aquesta ocasió», va establir.

    D’aquesta manera el Suprem ha apostat per fer una interpretació «integradora de les normes» en concloure que l’atenció als menors ha de ser el punt de vista predominant a l’hora de prendre aquestes decisions. Fallant així va unificar doctrina i es va unir als que ja havien dictat altres tribunals i que dictaminaven que el rebuig a la concessió de les baixes discriminava al menor.

    Una tècnica prohibida a Espanya

    El Suprem va donar la raó als sol·licitants en dos casos. El primer, el d’una dona que té un fill per gestació subrogada, figurant ella com a mare i la seva parella home com a pare. El segon era un home que va concertar aquesta tècnica a l’Índia utilitzant el seu material genètic. Ell figura com a pare i la mare gestant com a mare.

    A tots dos la Seguretat Social els va denegar les prestacions basant-se en el fet que «la Llei de Reproducció Assistida proclama la nul·litat del contracte de maternitat per substitució», segons la sentència. És a dir, fonamentant-se en el fet que es tracta d’una tècnica prohibida a Espanya i a la qual accedeixen ciutadans espanyols en altres països on sí que es permet.

    L’article 10 d’aquesta norma estableix «nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació, amb preu o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer». Així, estableix que «la filiació dels fills nascuts per gestació de substitució serà determinada pel part».

    Encara que la gestació subrogada estigui prohibida a Espanya, les famílies aconsegueixen registrar els fills i filles a Espanya gràcies a una Instrucció de la Direcció General dels Registres emesa en 2010 que ho va possibilitar.

    El debat està a l’agenda

    L’assumpte fa temps que està sent objecte de debat, però s’ha intensificat en els últims anys. Més encara quan és una de les matèries que sonen per ser regulades en aquesta legislatura. El Partit Popular sembla disposat a fer-ho, encara que en els últims dies la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, ha demanat «prudència» i ha assegurat no saber què fer amb la gestació subrogada.

    Fa una mica més d’un mes el titular de Justícia, Rafael Catalá, ha assegurat que la regulació està «a l’agenda» del seu ministeri, encara que en cap cas «a canvi d’un pagament». Ciutadans és una de les formacions que sempre s’han mostrat favorables a regular-la i, fins i tot, a finals de desembre va registrar una proposició no de llei demanant a l’Executiu que garantís aquestes prestacions.

    El tema no està exempt de polèmica. En una banda hi ha aquells moviments socials i formacions polítiques que volen que aquesta tècnica sigui permesa a Espanya. Entre ells destaca l’Associació Són Els Nostres Fills i part del moviment feminista.

    Una altra part del mateix es posiciona en contra de la gestació subrogada, on es troben les juristes i acadèmiques que van signar la campanya #NoSomosVasijas el passat mes de juliol. En ella inscriuen la tècnica en el «control sexual de les dones» i asseguren que és «una manera de comprar la capacitat reproductiva» d’aquestes.

    Fins i tot el nom té càrrega ideològica. Per a elles es tracta de «llogar el ventre de les dones» i per això rebutgen noms com gestació subrogada o gestació per substitució, que consideren «eufemismes». Per a aquells que aposten per la regulació «no es lloga el cos de ningú» i asseguren que es tracta de «donar la capacitat reproductiva».

  • «Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari»

    La República Democràtica del Congo (RDC) només dedica el 5,6% del PIB en despesa sanitària i té una mitjana de 0,8 llits per cada 1.000 persones. També és un dels pitjors països per néixer dona -ocupa el lloc 149 de 155 països analitzats en l’Índex de desigualtat de gènere elaborat per l’ONU- i l’accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. La Patricia Bobillo Rodríguez és fotògrafa professional i auxiliar d’infermeria -dues feines que combina com pot- i acaba de ser premiada per un treball fotogràfic sobre la maternitat a l’Àfrica. Ella va trepitjar la RDC el 2014, amb un grup de persones de l’àmbit sanitari amb qui van treballar uns dies a l’Hospital Central de Ngandanjika, i va quedar-s’hi tres setmanes més durant les quals va realitzar el treball pel qual acaba de rebre el premi datecuenta de fotoperiodisme 2016. Parlem amb ella de la seva experiència allà.

    Com era treballar a l’Hospital Central de Ngandanjika?

    Ens aixecàvem cada dia a les 6 del matí i a les 7 arribàvem a l’Hospital. A aquesta hora, ja ens esperaven desenes de persones amuntegades per tot arreu; a l’entrada, al hall, a les sales d’espera, als passadissos. Havien sentit que hi havia un equip mèdic espanyol a Ngandanjika i arribaven caminant de tot arreu, des de ben lluny. Cada dia, la rebuda era espectacular, inoblidable.

    Des de primera hora, l’equip mèdic espanyol treballava amb l’equip mèdic congolès, aquest posava en pràctica tècniques i procediments a un ritme frenètic. Pocs mitjans, cert, però els imprescindibles per poder portar terme la tasca. El màxim d’operacions quirúrgiques en una setmana.

    Havíem traslladat material per poder treballar, ja que els recursos són escassos. Les eines predilectes eren un ecògraf i un bisturí elèctric. Hi va haver molta feina d’inventari i ordre però els cirurgians no van perdre ni un minut i des del moment zero estaven amb les bates verdes i els guants posats demanant camp estèril, bisturí i agulla o passant visites a les consultes o als postoperats.

    Una dada que impacta és l’índex de mortalitat per causes relacionades amb l’embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. Així mateix l’índex de mortalitat infantil també és molt elevat: la mitjana és de 693 morts per cada 100.000 naixements.

    Hi havia moltes dones amb els seus infants. Moltes venien amb fístules obstètriques, els nens per hèrnies, encara que es van poder veure infinitat de casos ben diferents. Molts en estat terriblement avançat, conseqüència de no tenir accés a una sanitat de qualitat i, lamentablement, tampoc pública.

    Un dels casos que més ens va colpir va ser el d’un nadó de tres mesos, Mukuna. La mare va arribar tímida però molt preocupada pel seu nadó. I no era per menys, tenia una invaginació intestinal detectada. S’havia d’operar si no Mukuna moria però l’operació, la primera de la missió, era d’alt risc, donada l’edat del nen i l’entorn en què s’havia de dur a terme.

    Els metges deien sovint que era com fer «cirurgia de guerra»; amb el que tens fas el que pots. L’anestesista clamava «com em feu això!». Les venes d’un nadó negre són imperceptibles. Minuts després començava la primera operació exitosa d’una setantena.

    Com vas viure la manca de recursos? Quin sistema sanitari vas poder conèixer a Ngandanjika?

    Quan l’equip mèdic espanyol va marxar em vaig quedar tres setmanes més. Una a l’hospital central fent-me càrrec de l’administració d’alguns tractaments postoperatoris com el tractament del petit Mukuna, el de Mukenji un nen amb una insuficiència respiratòria o la cura d’algun menut operat d’hèrnia inguinal. Llavors vaig poder veure el que era l’Hospital Central de Ngandanjika. L’experiència, per a mi, va ser desoladora.

    Un cop la missió va acabar a l’hospital no va quedar pràcticament ningú; els metges no hi eren i els havies de trucar a casa seva o anar a buscar perquè vinguessin, les sales eren buides de professionals o els que hi eren es tancaven a «despatxos». Es veien pocs pacients, que s’acostaven només quan no podien més de dolor, i els malalts ingressats semblaven abandonats als llits. Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari per atendre’ls.

    I quan arribava jo, a les hores dels antibiòtics, molts volien que els ajudés. Jo anava directament a Pediatria amb la meva llanterna frontal, guants, ampolles d’aigua i trossos d’ampolles per fer-los servir de gots, doncs tampoc hi havia res de material, tan sols hi havia uns llits bruts i malmesos i l’esperança de què existís un Déu que els ajudés. A poc a poc aquesta esperança també es va anar esvaint.

    Aquesta feina va ser la més dura de la meva estada. Davant aquesta solitud, en alguna ocasió trucava a Espanya, a la Dra. Lindarte perquè em donés indicacions de com tractar a alguns nadons, i dins d’aquella foscor i amb totes les mirades clavades en la meva actuació, jo feia el que bonament podia.

    3_DSF9661

    Quins eren els principals reptes?

    Doncs un dels reptes de l’entitat local, que va sorgir de l’estada dels metges a Ngandanjika, va ser construir una maternitat digna. La ginecòloga va treballar incansablement, més de dotze hores diàries, i mai s’acabava de buidar la sala d’espera. I ella quan no estava a la consulta, estava a quiròfan. Un cop constatada la necessitat d’un servei de ginecologia aquest va ser un dels principals reptes.

    També vas visitar una maternitat com a part del teu projecte documental. Què pot diferenciar una llevadora d’aquí d’una d’allà?

    Doncs crec que no és comparable, són dues realitats completament diferents. Jo el que vaig veure va ser una petita maternitat privada i no deu ser igual que a un hospital d’una capital, però és cert que són les que més trobes.

    Com la que jo vaig veure n’hi ha per tot arreu. Les mares paguen una quantitat per dia (és a dir que a aquestes maternitats hi van dones que s’ho poden permetre) i com es veu al reportatge, les sales són comunes per a totes les mares i pels nadons. Les llevadores, en alguns casos, no tenen més que l’experiència com a formació….

    Diferències; la formació professional, el nivell d’exigència, els mitjans econòmics, els recursos materials, les condicions higièniques, … Tot és diferent. Ja només el concepte de maternitat en si, és diferent.

    El tema de fons del teu treball documental és la maternitat. Com s’entén la maternitat al Congo?

    Doncs és cultural, si no tens fills ha de ser perquè no deus poder, aquest és el raonament que donaven a les dones que, com jo, hem decidit no tenir descendència.

    A les dones se’ls nega la llibertat de poder escollir el tipus de vida que volen viure, i sovint es veuen obligades a casar-se, en molts casos durant la pubertat. Aquí ja comença un cicle molt perillós per a les dones. L’obligació d’existir per a uns altres, fills o filles, marit, família…

    Pensem que la taxa de fertilitat és de 6,3 fills/filles al final de l’edat fèrtil. Si a aquest fet li sumem la manca d’atenció mèdica, la dificultat per aconseguir medicaments (que s’han de pagar), la manca d’aigua potable gratuïta, la manca d’una correcta higiene, una alimentació escassa i pobre en nutrients, parts que de vegades poden durar dies causant malalties cròniques en les dones, tot això fa que l’esperança de vida d’una mare sigui de 46 anys…

    En el treball fotogràfic et fixes en una dona: la Sofia. Què et va cridar l’atenció de la seva història?

    La història de la Sofia és l’exemple de la vida d’una jove a Ngandanjika, a la República Democràtica del Congo on el 65% de la població viu a zones rurals aïllades. És el seu dia a dia i representa la realitat de moltíssimes dones.

    Al mateix temps, representa unes xifres colpidores; una noia jove, de 22 anys, que ha hagut de deixar els estudis (cada any més del 80% de l’alumnat no acaba el curs escolar) per casar-se i tenir fills. Que dedica tot el seu temps a mantenir la casa en condicions, a buscar l’aigua als pous per cuinar i netejar, a buscar llenya per fer brases per cuinar, a cuidar als seus tres fills i que ajuda al seu marit a les feines del camp (la taxa d’alfabetització és molt baixa -el 68,1% de la població és analfabeta-, i un 44% d’aquesta xifra són dones.

    13_DSF8002

    Quines concepcions o maneres de treballar en l’àmbit sanitari creus que podrien ser exportables aquí?

    Del que he pogut veure res. Només em quedaria amb la ubicació dels hospitals al mig de la natura. El que em sembla és que som persones molt afortunades i hauríem de cuidar el que hem aconseguit. Tenir una sanitat pública, de qualitat i amb grans professionals no és quelcom amb què jugar. No es pot privatitzar, ni destruir amb retallades i més retallades, un dret fonamental bàsic i necessari. Hem de valorar el que tenim, cuidar-ho i defensar-ho, si cal.