El projecte de decret català que ha de permetre a les infermeres indicar productes sanitaris i alguns medicaments sense requerir l’autorització del metge no compta amb suficient consens. Tot i que durant la seva presentació divendres passat, el conseller de Salut, Toni Comín, va destacar «el molt al consens interprofessional», referint-se a metges i infermeres, les reaccions en contra del decret que esquiva el decret estatal no s’han fet esperar. A l’oposició expressada pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) el mateix divendres s’hi suma ara Metges de Catalunya (MC), que rebutja taxativament el projecte. Segons apunta el sindicat en una nota de premsa s’hi oposen perquè «no garanteix la seguretat clínica dels pacients».
A parer del sindicat, la indicació de qualsevol medicament, estigui o no subjecte a prescripció mèdica, «és intrínseca a l’acte mèdic i, com a tal, és competència exclusiva del facultatiu». Si bé reconeixen que que la Llei de garanties i ús racional dels medicaments obre la via per a la indicació infermera de “determinats” medicaments, mitjançant l’aplicació de protocols i guies de pràctica clínica i assistencial, i establint processos de formació específica acreditada per a aquests professionals, Metges de Catalunya considera que el decret no garanteix suficientment la formació farmacològica bàsica i específica de l’infermer.
Segons el projecte presentat divendres passat, la normativa catalana preveu que els infermers puguin indicar l’ús de fàrmacs subjectes a prescripció mèdica dins del seu àmbit d’actuació amb una formació específica -encara per determinar-, mentre que serà suficient la formació de grau o equivalent per prescriure productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica. Fins i tot en aquest darrer cas, els medicaments de lliure disposició, el sindicat valora que «és imprescindible» una formació farmacològica.
Per contra, s’ha mostrat favorable al decret la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), que «acull favorablement el nou escenari» que pot obrir el decret anunciat des de Salut. Per la presidenta de la CAMFiC, la doctora Dolors Forés, “el text consolida els principis d’atenció integral, continuïtat assistencial, i cooperació entre professions sanitàries que han fet forta l’atenció primària a Catalunya”. En la mateixa línia s’expressa el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que valora el decret com un pas aquest pas «molt important per a tot el col·lectiu, per als pacients i per a l’atenció primària».
Al·legacions i esmenes al projecte de decret
Tot i que menys taxatiu, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) -que agrupa els quatre col·legis territorials que hi ha a Catalunya- també va rebutjar el mateix divendres el projecte presentat per Salut. En una nota de premsa, el Consell reconeix «els esforços per trobar una solució legal basada en l’acord entre professionals» però lamenta que finalment el Departament de Salut ha presentat un projecte de decret que «no reflecteix aspectes que, des del col·lectiu mèdic, es consideren fonamentals per garantir la seguretat clínica dels pacients i la seguretat jurídica dels professionals».
En la mateixa línia que Metges de Catalunya, el CCMC considera que la indicació per part d’infermeria de qualsevol medicament -estigui o no subjecte a prescripció mèdica-, requereix una formació bàsica i també específica degudament definida i acreditada, «condició que no queda garantida al projecte de decret». El rebuig es materialitzarà en forma d’al·legacions i esmenes al projecte. Des del CCMC ja van anunciar divendres que presentaran al·legacions basades en «la prioritat de garantir la seguretat clínica dels pacients». Per la seva banda, MC presentarà les esmenes oportunes quan l’executiu català l’aprovi, previsiblement, d’aquí a cinc o sis mesos.
Les prop de 42.000 infermeres que exerceixen en centres sanitaris de Catalunya podran indicar productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica sense requerir l’autorització o el permís del metge. Així ho preveu el decret català que Salut ha presentat aquest divendres i que regula la indicació ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris a Catalunya per part de les infermeres i els infermers.
Fa dos anys que el col·lectiu no pot indicar medicaments o productes sanitaris als seus pacients sense barreres i amb total seguretat jurídica. Ni medicaments, ni apòsits, ni pomades, ni bolquers. Els ho impedeix el polèmic reial decret del PP de l’any 2015 -es va publicar al BOE un 23 de desembre-, que vincula la indicació per part de la infermera a demanar permís al metge. Fins llavors la llei del medicament no negava la prescripció infermera però tampoc no la regulava. «A Catalunya fins l’any 2015 no hi havia cap problema», ha remarcat el conseller de Salut, Toni Comín.
En aquest sentit el text que Salut preveu poder aprovar a partir de la tardor donarà seguretat jurídica a les infermeres i infermers que, dins de la seva actuació professional quotidiana, indiquen o usen medicaments i productes sanitaris, ja que a la pràctica el col·lectiu ha continuat indicant alguns productes i medicaments malgrat la normativa estatal.
Tres categories
El decret català distingeix tres categories: productes sanitaris (com pot ser un bolquer per incontinència), medicaments no subjectes a prescripció mèdica (com per exemple un antitèrmic) i els que sí que hi estan subjectes (com ara la insulina).
Per als productes sanitaris i medicaments no subjectes a prescripció mèdica no serà necessària l’autorització d’un metge. Pel que fa als medicaments subjectes a prescripció mèdica, les infermeres podran indicar-los sempre i quan acreditin una formació específica que encara està per determinar. Podran usar-ne i indicar-ne en els seus àmbits d’actuació professional, en el marc de protocols clínics amb el suport d’un diagnòstic mèdic previ.
Qui determinarà en quins àmbits és necessari desplegar l’activitat d’indicació per part de les infermeres i quina formació hauran d’acreditar serà la Comissió de Pràctica Assistencial, una comissió que integrarà representants dels Consells de Col·legis d’Infermeres i de Metges i, eventualment, per representants de les societats científiques.
Una llarga reivindicació
La reivindicació és tan llarga com el temps que fa que el reial decret estatal és vigent. Si bé el compromís per part del Govern d’un decret català va ser-hi des del principi el camí no ha estat fàcil. El Govern ha trigat més d’un any per arribar a un projecte de decret que tingui «un grau de consens interprofessional [de metges i infermeres] molt alt», segons ha dit Comín aquest divendres.
El col·lectiu professional havia convocat per aquest dijous una jornada de mobilització per visibilitzar el problema que els suposa el decret espanyol en el seu dia a dia. No obstant, l’anunci d’última hora del Departament de Salut per presentar el projecte de decret d’indicació aquest divendres va portar les infermeres a desconvocar la jornada de mobilització.
«L’anunci d’aquest decret culmina dos anys de treball entre les infermeres i el Departament de Salut per assolir l’objectiu d’empara legal d’una pràctica consolidada i integrada en la prestació dels serveis de salut a Catalunya», asseguraven en nota de premsa la cinquantena d’entitats representatives de les infermeres que integren la Comissió de crisi de la prescripció infermera.
La Comissió Nacional de la Competència sospita que els grans laboratoris taponen l’arribada de medicaments genèrics, en principi, més barats. Les seves anàlisis preliminars apunten que es donen «comportaments estratègics que restringeixen o retarden l’entrada», així que estudiaran el mercat, segons va explicar la setmana passada. Per on començar?
Diverses anàlisis han il·lustrat com les farmacèutiques recorren a tota una bateria de recursos per dilatar l’aparició d’un genèric que estiri els preus -i els seus beneficis- cap avall: la multiplicació de patents per blindar un sol medicament, els litigis prolongats amb altres empreses, la creació dels seus propis genèrics o el pagament a fabricants perquè renunciïn a fabricar estan entre els més utilitzats. Tàctiques que s’han descrit des de la Comissió Europea fins a un recent estudi aparegut a la revista de la Societat Nord-americana d’Hematologia.
Genèrics de marca
Les grans marques comercials produeixen i venen genèrics. I els venen a preus de genèrics fent-se amb una quota extra del mercat: la franja que ocupen els medicaments més econòmics.
Per descomptat, veient el rànquing de laboratoris del sector de genèrics a Espanya l’any 2016, a la llista general apareixen dins dels 10 primers en percentatge de receptes noms de gegants com Pfizer, Novartis, Sanofi, Bayer o Glaxosmithkline.
El genèric que més es ven a Espanya és l’Adiro, que comercialitza la gran farmacèutica Bayer. Es tracta d’àcid acetilsalicílic. El mateix que l’Aspirina de Bayer encara que en menor concentració. S’usa per a pacients que han tingut un episodi cardíac agut.
Renovació de productes antics
Un laboratori que està venent cert medicament sota patent modifica d’alguna manera la molècula o la combina amb un altre principi o tractament per justificar una nova patent que allargui la seva exclusivitat. Reverdeixen (evergreening) el seu principi actiu. Així que fins i tot si algun competidor litiga contra la patent, el procés es dilata.
En aquest sentit, un informe de la Comissió Europea explicava ja l’any 2009 que les empreses registren un «gran nombre de patents relacionades amb una única medicina» que, de vegades, portaven a plets amb companyies de genèrics. La CE comptabilitzava 700 casos que van acabar amb 200 acords on els grans pagaven als petits.
Pagament per no competir
Les farmacèutiques paguen quantitats a les empreses de genèrics que podrien suposar una competència si traguessin productes, una vegada que la patent ha deixat de blindar el medicament. D’aquesta manera es retarda l’entrada en el mercat d’altres varietats, en principi, més barates que les de la firma comercial.
La patronal de les fabricants de genèrics, AESEG, es queixa que «la igualtat de preus» que va decretar el Govern en un decret del 2011 i que impedeix superar un preu de referència per als medicaments amb un mateix principi actiu (sigui comercial o genèric) ha menyscabat la raó de ser de la medicina genèrica que es basa, precisament, en la diferència de preu (més barats si és el cas).
AESEG assegura que la quota de mercat a Espanya d’aquests principis lliures de patent està en el 20%, enfront del 25% general d’Europa, i «un 40% pel que fa a unitats venudes, molt lluny del 60% a escala continental». Els primers de la llista són els laboratoris espanyols Cinfa i Normon i l’israelià Teva. No obstant això, l’associació empresarial no ha contestat específicament al que espera de la investigació de Competència.
Igual línia ha pres la patronal dels grans laboratoris Farmaindústria que, de moment, no té previst fer comentaris. Esperen «que la CNMC faci l’estudi que ha anunciat».
Preus i marges de benefici
Sí que ha aportat la seva anàlisi la directora de l’organització Salut per Dret, Vanessa López, que no dubta a qualificar el pla de la Comissió de «molt important», ja que «està dient que cal revisar el sistema de preus i marges on radica el problema de l’accés als medicaments». En la seva opinió, en el mercat dels fàrmacs «es dóna un monopoli on els laboratoris marquen els preus. Tenen la paella pel mànec».
López analitza que la legislació actual permet «estendre aquest monopoli» mitjançant la prolongació de les patents. «Des de l’ampliació mitjançant petites modificacions o combinacions fins als denominats certificats complementaris de protecció». Les patents poden durar 20 anys, però aquests certificats permeten prorrogar cinc mai «per intentar compensar tot el procés d’autorització sanitària» que resta temps a la comercialització.
Una altra disposició legal a favor d’aquest sistema és l’exclusivitat de dades que empara la Llei del Medicament. Això fa que els laboratoris no hagin de compartir les dades del procés de creació d’una molècula fins deu anys després de la seva autorització. Sense aquestes dades, no es pot crear un genèric, ja que els medicaments sense patent han de demostrar una equivalència amb l’original. «Aquesta disposició és pròpia de la Unió Europea», recorda Vanessa López.
La Comissió Europea va explicar que «aquests retards són importants, ja que el preu dels genèrics durant el primer any després de la pèrdua d’exclusivitat va ser, de mitjana, un 25% més baix que el de la marca comercial. Al cap de dos anys, estava un 40% per sota». Els preus de les marques també cauen després de l’entrada de genèrics.
No obstant això, en la seva anàlisi, la CE reconeix la necessitat de les patents per protegir la investigació que fan els laboratoris tot i que la directora de Salut per Dret difereix en el fet que «el blindatge desincentiva la investigació: Per què hauria de desenvolupar una altra medicina si es pot esprémer econòmicament aquesta?».
Ciutadans vol que el Govern decreti lliure d’impostos els diners que les farmacèutiques paguen als metges perquè assisteixin a congressos o seminaris.Així ho ha registrat el grup a la Comissió de Sanitat en una iniciativa per la qual insta que es considerin «exemptes de tributació les transferències de valor dedicades a formació».Aquestes partides van sumar uns 119 milions d’euros el 2015. Segons el sistema actual, encara que sigui pagament en espècie, tributa en l’IRPF.
Ciutadans argumenta que aquestes quantitats vénen a suplir una obligació de l’Estat: «Afrontar les despeses de la formació continuada hauria de ser tasca del propi sistema nacional de salut», diuen i que el muntant econòmic que comportin no hauria d’influir en la declaració dels professionals que el rebin.Dins d’aquestes partides incorpora «els pagaments de les inscripcions» així com «les despeses de trasllat i allotjament».Exclou la manutenció.
«Transferències de valor» és el nom que reben els fons que els laboratoris abonen a professionals o organitzacions perquè desenvolupin estudis amb els seus productes, prestin serveis, organitzin esdeveniments o acudeixin a congressos i seminaris.El total es va conèixer per primera vegada l’any 2016 (amb dades d’un any abans) i va ascendir a gairebé 500 milions entre les 190 empreses adscrites, segons Farmaindústria (d’aquí van sortir els 119 de formació).
La publicació d’aquestes dades va permetre conèixer com els grans laboratoris distribueixen els diners.Així Novartis va destinar 10,2 milions a «activitats formatives i reunions cientificotècniques».Roche: 5,2, Bayer: 2,7 milions, MSD: 5,99 o Janssen: 15 milions sota l’epígraf «contribució a les despeses d’assistència a esdeveniments».La casuística és tan variada que hi ha professionals que apareixen amb un abonament de 130 euros i altres amb diversos milers.Molts no van accedir a què aparegués el seu nom i es va mostrar un agregat de tots ells.
El que pretén Ciutadans és que aquestes quantitats rebudes no els obliguin a pagar impostos després al ser uns diners conegut i associat a cada professional.Així no tindrien problemes a autoritzar la publicació de les dades, diuen.Els arxius facilitats per les empreses -de forma voluntària- no han modificat les característiques o naturalesa dels pagaments, només els ha col·locat en el domini públic.
Conflicte d’interessos
La formació continuada dels professionals sanitaris sí que està recollida i reglada pel Ministeri de Sanitat.A més, les comunitats autònomes (que tenen les competències sanitàries) disposen de plans de formació en un nivell o altre on, fins i tot, es detallen les tarifes.
Sanitat explica oficialment que aquest és un «procés permanent a què tenen dret i obligació els professionals sanitaris (…) destinat a actualitzar i millorar els coneixements, habilitats i actituds dels professionals sanitaris davant l’evolució científica i tecnològica i les demandes i necessitats , tant socials com del propi sistema sanitari».
A més, davant la proliferació de cursos i plataformes per accedir al coneixement, la Comissió de Formació Continuada és l’encarregada d’»harmonitzar» el procés entre les administracions sanitàries. Entre una de les seves funcions, ha establert una sèrie de criteris per a acreditar els cursos per a sanitaris.
Un dels requisits que ha establert, amb la idea de dificultar connivències entre empreses farmacèutiques i professionals de la salut, és no certificar els cursos impartits per «entitats comercials». Tampoc poden col·locar els seus logotips en material docent si actuen com a patrocinadors.Els ponents han d’explicar clarament si tenen relació amb l’empresa que patrocini l’esdeveniment.
A Catalunya es prescriuen més fàrmacs ara que el 2013 -el darrer any amb dades disponibles- i el 2012. Si el 2013 la mitjana era de 22,5 receptes per usuari de l’Atenció Primària, al llarg del 2015 la prescripció de fàrmacs ha augmentat un 17% de mitjana, situant la mitjana de receptes per usuari en 27,1. És a dir, en dos anys la mitjana ha pujat entre 4 o 5 receptes per usuari.
Aquestes dades es desprenen dels últims informes fets públics per la Central de Resultats de l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya), presentats aquest dilluns. La prescripció de medicaments per al sistema públic és precisament una de les partides més importants de la despesa sanitària. Dels 989 euros de despesa pública mitjana per habitant realitzada en salut, aproximadament 172 van ser en despesa farmacèutica.
Mentre que el 2013 la despesa farmacèutica era de 216 euros per usuari, aquest 2015 ha augmentat fins a situar-se en 292. Aquest fet suposa un augment de la despesa en més del 35% respecte fa dos anys. Amb tot, el 2011 la despesa farmacèutica per usuari va ser encara més elevada assolint de mitjana els 302 euros per usuari.
Pel que fa al context europeu, i en comparació amb d’altres països de l’OCDE, les dades indiquen que Catalunya supera en més d’un 10% la mitjana europea en consum d’antiulcerosos, ansiolítics i antidepressius.
Segons l’informe presentat aquest dilluns, “les iniciatives de desprescripció, projectes com l’Essencial [iniciativa que identifica pràctiques clíniques de poc valor i promou recomanacions per tal d’evitar-ne la realització], i els programes d’harmonització de la prescripció farmacèutica han de contribuir a la disminució del consum de fàrmacs inadequats”. Aquests projectes ajudarien, segons l’informe, a revertir la situació en la qual s’ha arribat el 2015, quan s’han superat els 200 milions de receptes a tot Catalunya, una xifra que supera els prop de 150 milions de receptes que els professionals van emetre el 2013.
Precisament fa uns mesos el Fòrum Català d’Atenció Primària explicava que els motius de consulta que arriben als CAPs són generats sovint per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i alertaven que davant d’aquesta situació la manera d’afrontar-ho des de les consultes, tendeix cada vegada més a una medicalització. En aquest sentit recomanaven en el document que els casos de malestar social s’han d’atendre “sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”.
El 2013 Peter C. Gøtzsche va publicar el llibre ‘Medicaments que maten i crim organitzat: com les grans farmacèutiques han corromput el sistema de salut’ (Libros del Lince, 2014), on carregava durament contra el sector farmacèutic, que coneix com el palmell de la seva mà després d’haver-hi treballat vuit anys. L’obra, en la qual acusa les companyies farmacèutiques d’arreglar les conclusions de nombroses investigacions en benefici propi, va aixecar una gran controvèrsia en ser el professor Gotzsche una gran autoritat en matèria de disseny d’estudis científics.
Fa pocs dies ha aparegut a Espanya el seu últim llibre, titulat ‘Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada’ (Libros del Lince, 2015), on Gotzsche aborda el camp de la psiquiatria moderna i assegura que aquesta s’ha simplificat fins a l’extrem de limitar-se a receptar els psicofàrmacs que la indústria va llançant al mercat. Sempre radical, advoca per abolir-los tots excepte en casos extrems, on realment es demostri la seva aportació a la cura del malalt. Per Gotzsche, ansiolítics, antidepressius i fins i tot antipsicòtics es recepten sense tenir en compte els seus efectes nocius.
El professor Peter C. Gøtzsche es va graduar com a Màster de Ciència en Biologia i Química el 1974, i es va llicenciar com a metge el 1984. És especialista en medicina interna, va treballar en la indústria farmacèutica entre 1975 i 1983, i va exercir en hospitals de Copenhaguen entre 1984 i 1995. El 1993 va contribuir a la creació de la Cochrane Collaboration, una institució dedicada a revisar la veracitat de tots els estudis que es publiquen en l’àmbit de la salut i així filtrar els interessos de les diferents indústries en el negoci de la sanitat.
El seu llibre descriu als psiquiatres com a professionals dedicats a receptar medicaments als pacients sense saber realment si funcionaran…
Una raó important per la qual la psiquiatria moderna està tan centrada en els fàrmacs és que la gent no sap molt bé quins són ni els seus beneficis ni els seus danys. Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.
No hi ha psicofàrmacs de beneficis comprovats?
Mitjançant les revisions de moltíssims estudis he pogut comprovar que el benefici de molts psicofàrmacs és dubtós, però en canvi no hi ha dubte que poden causar danys greus, que poden incloure el suïcidi, l’homicidi o la mort per altres causes. Un altre problema és que probablement tots aquests fàrmacs són susceptibles de provocar danys permanents en el cervell quan s’usen a llarg termini, però els pacients que els volen deixar, generalment compten amb molt poc suport per part dels seus metges.
La psiquiatria actual redueix els problemes psicològics a desequilibris químics que poden ser curats amb fàrmacs. Hi ha interessos de la indústria darrere d’aquesta gran simplificació?
El conte sobre els suposats desequilibris químics va ser inventat per un metge fa 61 anys i la indústria farmacèutica el va abraçar immediatament. No he trobat cap investigació que acrediti científicament que un desequilibri químic és la causa de problemes psiquiàtrics. És més: els psiquiatres més rellevants són conscients que això és una mentida i no obstant això molts d’ells, potser la majoria, segueixen utilitzant-la per tal de persuadir els seus pacients a continuar amb la seva medicació.
El somni d’una solució ràpida mai desapareix, però no hi ha solucions ràpides en psiquiatria i els fàrmacs són molt rares vegades la solució als problemes de la gent. La profunda ironia és que potser no hi hagi un desequilibri químic implicat excepte el que creen els propis psicofàrmacs, que en molts casos funcionen com a drogues addictives.
Jo vaig prendre una actitud crítica respecte a aquests fàrmacs; vaig aconseguir l’accés a estudis no publicats i va ser llavors quan em vaig adonar del molt que la indústria farmacèutica, i en ocasions també els psiquiatres, ens han enganyat amb els seus assajos clínics.
Podríem dir llavors que estem davant d’una indústria que inventa malalties per a crear addictes als seus productes?
No és desencertat assegurar que la indústria farmacèutica inventa malalties per aconseguir gent enganxada als seus productes. Dit això, és cert que hi ha moltes persones que pateixen problemes mentals severs i necessiten en ocasions un suport en la medicació. Però crec que tractar aquests problemes sistemàticament amb psicofàrmacs només empitjora la situació. La forma en què fem servir les drogues psiquiàtriques avui dia sens dubte causa molt més mal que benefici.
El ‘trastorn bipolar’, el ‘TDAH’, el ‘trastorn obsessiu compulsiu’, etc., són paraules que han entrat en el llenguatge comú. Són tals diagnòstics una simplificació dels problemes de la persona per adaptar-los a l’aplicació de certs medicaments?
Una de les grans tragèdies de la psiquiatria moderna és que molts trastorns psiquiàtrics són causats pels psicofàrmacs que s’usen per tractar un altre trastorn anterior; és a dir, són danys col·laterals, o efectes secundaris si es vol. Per exemple, els efectes secundaris de la medicació per tractar el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció) coincideixen força amb el quadre de diagnòstic d’un trastorn bipolar.
El mateix passa amb la depressió: els fàrmacs antidepressius poden provocar símptomes que compleixen amb els criteris per diagnosticar un trastorn bipolar, de manera que també en aquest cas moltes persones pateixen d’efectes secundaris dels antidepressius. Però això sovint no es detecta i, per tant, aquestes persones poden, a més, ser tractats amb medicaments antipsicòtics o de liti, o tots dos.
En el meu llibre explico per què no hem de veure el TDAH com un trastorn psiquiàtric, i la raó per la qual la qual els psiquiatres s’haurien de centrar en els problemes de l’entorn dels nens (el TDAH és més freqüent entre nens) en lloc de dir que són els mateixos nens el problema. Els medicaments per al TDAH no resolen cap problema; de fet, semblen agreujar-lo a llarg termini.
Vostè sosté que la gran majoria dels fàrmacs psicoactius haurien de ser abolits. Com es tractaria, en aquest cas, una psicosi greu?
Hi va haver una revisió Cochrane que va comparar les benzodiazepines amb els antipsicòtics per tractar la psicosi aguda. La mateixa va mostrar que els pacients es van calmar més ràpid amb la benzodiazepina. El tractament estàndard és aplicar antipsicòtics, però he preguntat a molts pacients que han provat tots dos tipus de fàrmacs, quin preferirien en cas de patir un nou brot psicòtic.
Tots els pacients, fins al moment, m’han dit que preferirien una benzodiazepina. I els comprenc, ja que les benzodiazepines no són tan tòxiques i perilloses com antipsicòtics. Però també és possible tractar la psicosi severa sense cap tipus de medicaments psiquiàtrics. Sé de psiquiatres eminents en diversos països que mai han fet servir un antipsicòtic per tractar una psicosi. Només han aplicat la psicoteràpia, l’empatia i l’amor.
Mostren als pacients que es preocupen per ells, que els respecten i tenen un veritable interès en ells, i és ben sabut que aquest enfocament és eficaç. Antipsicòtic és un nom massa enganyós, ja que aquests fàrmacs no curen a ningú en contrast amb els antibiòtics, que realment poden salvar la vida de les persones si tenen una infecció bacteriana greu. No estic convençut que necessitem antipsicòtics en absolut, ja que són molt tòxics.
De veritat creu que una persona amb una psicopatia severa pot tenir una bona qualitat de vida només amb teràpia i sense medicaments?
Està perfectament documentat que moltes persones amb psicosi greus poden tenir una bona qualitat de vida sense psicofàrmacs. En realitat, la pregunta correcta és: Poden els medicaments psiquiàtrics empitjorar la qualitat de vida de les persones de mitjana? Actualment, el meu grup de recerca està estudiant la qualitat de vida amb i sense antidepressius.
Hi ha molt pocs estudis publicats referent a això i no tenim accés als estudis no publicats per l’Agència Europea del Medicament, encara que sabem que no són pocs. En la nostra opinió, està clar per què tan pocs estudis han estat publicats: els seus resultats no deixen en bon lloc a la indústria farmacèutica.
El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.
Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.
La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.
En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.
Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.
En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.
Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.
Mira’m als ulls.
Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…
El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO
Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.
Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…
Això de moment encara sona a ficció.
No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.
Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.
Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.
S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?
Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.
Això és perillós, oi?
Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.
En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?
Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.
Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.
Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.
Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?
Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.
Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?
Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.
Interessant en quin sentit?
Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.
El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO
En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.
La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.
Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?
Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.
I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.
Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.
Les expectatives i les demandes dels pacients molts cops estan per sobre del poder de la medicina. Quan feia de metge tenia alguns pacients d’aquells addictes a l’esport, els que jugaven al tennis venien a visitar-se per una epicondilitis, els que corrien per una tendinitis de l’Aquil·les, els d’esport d’impacte venien amb dolor al genoll… Jo a tots els hi deia el mateix: «Miri això és per una sobrecàrrega, està inflamat, hauria de fer una mica de repòs de l’esport, etc.». I molts d’ells no ho acceptaven, deien: «Doctor, amb tots els avenços de la medicina no hi ha res que em pugui donar o que pugui fer perquè no em faci mal i poder seguir corrent o jugant?» o bé «No em pot fer una ressonància magnètica per veure bé el que tinc?». Jo els tornava a dir: «Miri, si vostè em vingués per mal al dit perquè se l’està picant amb un martell, jo què li diria?». «Home, que me’l deixés de picar…». Bé, al final se n’anaven no gaire convençuts, potser inclús a buscar un altre metge que els hi proporcionés la panacea i l’elixir de l’eterna joventut.
Aquesta actitud reflecteix la confiança desmesurada que tenim avui en la medicina i la no acceptació de les mateixes limitacions, encara que aquestes siguin transitòries i tan fàcils d’arreglar. A més, manifesta la pressa que tenim avui dia en totes les activitats de la vida. No sabem donar-nos temps per pensar, passejar i encara menys per estar en repòs uns dies. Cal estar en forma, el culte al cos, no envellir.
Uns altres pacients, i de vegades més aviat els seus fills que ells mateixos, demanen intervencions que poden comportar risc de complicacions a causa de l’edat i la patologia associada del pacient. Jo havia tingut vàries persones d’edat molt avançada (més de 80 anys) amb artrosi de genolls que s’associava a obesitat marcada, varius a les cames, diabetis i/o hipertensió en tractament. A aquestes pacients jo els recomanava aprimar-se, portar un bastó al costat del genoll dolorós i medicar-se amb analgèsics en les temporades de dolor.
Molts d’aquests pacients, o els familiars, no ho acceptaven convençuts també del poder de la medicina, la ciència ho pot tot, inclús no envellir, sense entendre que el risc de complicacions era molt alt: trombosis venosa, tromboembolisme pulmonar (que pot ser causa de mort), infecció protèsica, paràlisis del nervi ciàtic, afluixament o desgast de la pròtesi, etc.
També influeix en aquesta actitud la por, a més de no acceptar conviure amb una articulació ja gastada que segons com (quan la sobrecarreguem) dóna dolor, molts cops la por és fruit de què els metges no expliquem prou bé les coses, els pacients, i els seus familiars tenen por de quedar-se invàlids pel seu genoll, de què arribi un moment que no puguin caminar -cosa que en l’artrosi és molt poc freqüent i s’ha d’explicar, així com també s’ha d’explicar que els episodis de dolor poden ser temporals i que hi ha mesures a prendre per millorar-. Per aquesta por, si no s’expliquen les coses, es prefereix passar per quiròfan i que et treguin el teu genoll i et posin un munt de peces de metall i plàstic.
Aquests exemples, aquestes actituds de les persones que venien a visitar-se les trobem en tots els àmbits de la medicina. A aquell pacient que no entén com una conjuntivitis vírica pot durar dues setmanes i no té tractament, aquell que vol seguir menjant força greixos però demana pastilles pel colesterol, les que reclamen cada dia més cirurgia estètica perquè no se senten satisfetes amb el seu cos i no accepten el seu envelliment natural.
Es medicalitza exageradament l’embaràs, el part, la menopausa, la síndrome premenstrual, la pèrdua de cabells, les arrugues, la manca de desig sexual. Es porten al terreny mèdic les onades de calor, l’exercici físic, l’alimentació saludable, l’educació sexual, la tristesa, el dol…quan aquests són temes d’educació general bàsica.
S’anomenen malalties el que només són factors de risc i a l’etiquetar-les de malaltia caldrà posar-hi «tractament» (en lloc de prevenció). L’obesitat, el colesterol, la pressió alta, l’osteoporosi, etc.
Aquestes actituds, aquesta cultura de medicalització creixent de la vida, ens porta a recordar el que deia AldousHuxley: «La medicina ha avançat tant, que ja ningú està sa», o més radicalment Ivan Illich: «La recerca de la salut s’ha convertit en el principal factor patogen». Avui no es vol reconèixer que la malaltia, la discapacitat i la mort són parts ineludibles de la vida.
Això no s’accepta, i aquesta negació comporta perdre cada dia més la nostra autonomia en mans de la sanitat, els professionals, la tecnologia i els interessos econòmics de la indústria farmacèutica i sanitària que aprofiten aquesta concepció cultural de medicalització de la vida pels seus propis interessos. Això, amb una manca absoluta d’ètica, porta a extrems d’inventar o fabricar noves malalties, utilitzar cada cop més els serveis sanitaris amb falsos programes de «prevenció», fer diagnòstics genètics de predisposició a qualsevol cosa, etc. i fins i tot potser podrem arribar a plantejar-nos la mort com a opcional, tal com deia el famós epidemiòleg IanMorrison: «Quan vaig néixer a Escòcia la mort era vista com a imminent, mentre em formava a Canadà vaig comprovar que es vivia com a inevitable, però en la meva residència actual a Califòrnia, sembla que es percep com opcional«.
La falta d’accés a medicaments és un dels problemes més denunciats a nivell mundial pel que fa a l’exercici del dret a la salut: un terç de la població mundial, 2.000 milions de persones, pateixen manca d’accés a les medicines bàsiques. Des dels seus inicis fa més de 25 anys, Farmamundi té entre els seus eixos prioritaris la defensa de l’accés als medicaments essencials, que concreta en la campanya d’educació i incidència “Esenciales para la vida”. En el marc d’aquesta campanya, Farmamundi proposa i promou deu línees d’acció per acabar amb els problemes d’accés als tractaments bàsics:
Fomentar l’accés als fàrmacs inclosos a la Llista de Medicaments Essencials de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Creada el 1977, aquesta llista es renova cada dos anys; l’actual nº 19, de maig del 2015, inclou 300 medicaments bàsics per combatre la gran majoria de les malalties. Són medicaments segurs, de qualitat contrastada i preu assequible.
Excloure els medicaments declarats essencials per la OMS dels acords internacionals que regulen la propietat intel·lectual i comerç, és a dir, els ADPIC de l’Organización Mundial del Comerç (OMC). No es tracta de medicaments per a la disfunció erèctil o contra la alopècia, sinó de medicaments vitals –com ara els utilitzats contra el VIH/sida o l’hepatitis C- que marquen la diferencia entre la vida i la mort.
Lluitar contra els abusos de les patents. El cas del Sovaldi® i altres tractaments contra l’hepatitis C ha evidenciat en els països considerats rics, un conflicte freqüent en els països empobrits: la incapacitat de costejar fàrmacs de preu estratosfèric. Cal que s’activin mecanismes legals com ara les llicències obligatòries, per a contrarestar les pràctiques abusives amb les patents de medicaments essencials.
Rescatar les malalties oblidades. Les malalties tropicals (paludisme, ebola, malaltia de Chagas… i parasitosis en general) no solen afectar als països desenvolupats, i per tant la investigació farmacèutica no es dirigeix a aquestes patologies. És necessari un esforç internacional en la cerca de nous mecanismes d’investigació i desenvolupament de tractaments per a aquestes malalties.
Impulsar per a què l’accés als medicaments sigui un dret fonamental. Cada vegada més persones expertes proposen que aquest principi sigui un nou dret humà, addicional al dret a la salut. No és possible que la humanitat produeixi medicaments eficaços i estiguin reservats només a uns quants. El mercat ha de tenir límits.
Establir preus diferenciats per a països enriquits i empobrits. Les empreses ha d’oferir als països en desenvolupament medicaments a preus reduïts, diferents dels aplicats en els països enriquits, on està el seu veritable mercat. Aquestes pràctiques han de ser reals i efectives, sense trampes, i no simples estratègies de màrqueting filantròpic.
Crear xarxes de distribució nacionals. Hi ha països amb recursos per adquirir medicaments però on hi manquen infraestructures de distribució. Cal recolzar la creació de magatzems regionals i centres de salut locals que arribin fins a l’últim quilòmetre, com la xarxa de farmàcies i farmacioles socials recolzades per Farmamundi a Amèrica Central; i que incloguin a més, sistemes de logística i refrigeració per a la correcta conservació de productes que requereixen cadena de fred com ara insulines, vacunes i altres.
Lluitar contra la falsificació de medicaments. Àfrica Occidental, segons la ONU, és la zona de major incidència d’aquest problema. És necessari establir mecanismes de garantia de qualitat, així com de lluita contra els laboratoris fabricants de medicaments falsos, molts d’ells situats al sud-est asiàtic (atenció, no a la Índia!).
Reduir la indolència d’alguns estats. Molts governs estan més preocupats per fer despeses sumptuàries cridaneres que per la salut de la seva ciutadania. Així s’explica que en alguns països africans la despesa sanitària per càpita no sobrepassi els 10 dòlars/any, el que redueix a quotes mínimes la inversió en medicaments.
Recolzar el lideratge de l’OMS. Escàndols com el de la grip A han minat en els últims anys el prestigi de l’OMS. Això, junt amb el canvi en el seu finançament i objectius: al 2016, entorn al 75% del seu pressupost prové de fons privats com la fundació Gates, fet que inexorablement (qui paga, mana) canviarà les prioritats de l’organització. És necessari que els governs contribueixin de forma efectiva, d’acord amb les seves capacitats.
16“Els interessos comercials estan primant per sobre dels interessos sanitaris”. Així de contundent es mostra Elena Villanueva, coautora de l’Informe “Innovació biomèdica i accés a medicaments essencials: alternatives a un model”, de l’Institut de Salut Global Barcelona (ISGlobal). Un treball que analitza el sistema d’innovació farmacèutica i que senyala els principals problemes d’aquest sistema d’investigació de nous tractaments.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) un de cada tres habitants al món no té accés en condicions apropiades als medicaments que necessita per afrontar malalties evitables. Aquesta xifra es doble en el cas de països més pobres de regions de l’Àfrica, Àsia o de l’Amèrica llatina. Aquesta falta de medicaments es deu sobretot a què el model d’innovació estigui controlat pel sector privat, i que per tant busqui la rendibilitat econòmica per damunt de qualsevol cosa. Això provoca, com expliquen en l’informe, no només que els preus del producte final que es comercialitzi siguin molt elevats, i que molts països no el puguin pagar, sinó que a més aquestes empreses no estiguin disposades a investigar o comercialitzar tractaments que afecten només a països pobres.
El 90% dels recursos d’investigació, segons aquest estudi, estan concentrats en les malalties que interessen a un 10% dels pacients. “Un sistema que delega la iniciativa del desenvolupament de nous productes a un sector privat que depèn de la seva rendibilitat està condemnat a concentrar-se en les innovacions que interessen a aquells que puguin pagar-les” diu l’informe.
“Cada vegada amb més freqüència es queden més problemes sense tractament i sovint perquè tenen un preu massa alt”, explica Villanueva. A casa nostra això ha passat amb el tractament per via oral d’acció directa per l’Hepatits C, el Sovaldi. Un medicament que a causa del seu elevat preu no s’ha pogut donar a tots els malalts, tot i el seu alt grau d’eficàcia.
Un altre d’aquests casos és els dels antibiòtics. Els antibiòtics van acumulant reticències i per tant, com explica Villanueva és necessari invertir en nous tipus d’antibiòtics per poder fer front a les infeccions. “En 20 anys no tindrem antibiòtics per tractar infeccions simples”, lamenta aquesta experta. Això es deu, segons ella, a que al tractar-se d’un tractament curt, que pot dura només dies, les empreses no estiguin interessades a invertir-hi. “Això es contraposa al que passa en el cas del VIH, per exemple, on es tracta de tractament de per vida i on si estan disposats a invertir-hi”, afageix.
Les deficiències del model
L’alt preu dels medicaments es deu sobretot al sistema de patents a través del qual es regeix aquesta indústria. Cada producte que es genera està sovint sotmès a diverses patents, unes patents d’exclusivitat que perduren durant 20 anys i que per tant donen a l’empresa el monopoli d’aquell tractament, el que els permet fixar els preus que volen, com posa de manifest el treball de ISGlobal. “Una cosa són els beneficis, i l’altre són els beneficis abusius”, lamenta Villanueva.
Els investigadors de l’informe alerten a més del fet que els ciutadans paguen dues vegades per la creació d’aquell medicament. Això és així ja que la investigació preliminar sobre un nou tractament la duen a terme sobretot universitats i centres de recerca públics, finançats amb els diners de l’administració, per tant dels ciutadans. Un cop s’han passat les primeres fases, les empreses farmacèutiques compren les molècules “prometedores” i poden començar a fer assajos clínics. És en aquest moment en què decidiran si els interessa comercialitzar o no el producte i més endavant a quin preu fer-ho, un preu del qual se’n faran càrrec també els sistemes sanitaris públics. L’informe explica que és habitual que les farmacèutiques justifiqui els elevats preus per «l’alt risc» de la seva indústria. No obstant això, la investigadora reitera que aquest risc es veu disminuït pel fet que els costos de les primeres investigacions, amb una major possibilitat d’error, hagin estat finançats per centres de recerca públics.
Un altre de les deficiències del sistema és la falta de transparència. Segons aquest informe no es publica la informació sobre el cost real de producció dels tractaments ni tampoc les negociacions que les farmacèutiques duen a terme amb cada país per fixar el preu de venda (el preu es diferent per cada país). Elena Villanueva recorda que així és com va passar a Espanya amb el cas del Sovaldi, ja que no va transcendir res sobre la negociació. “No sabem el que negocia Espanya per cada medicament que compra”, denuncia. “Quan costa posar un medicament al mercat? Què constitueix realment una innovació subjecte a patents? Qui determina l’agenda d’investigacions? Quin paper juga el sector públic”, es pregunten els experts d’aquest informe.
“Si els governs gestionessin les inversions podríem reconduir la situació”, assegura Villanueva, que es mostra convençuda de què, com expliquen en l’informe, hi ha alternatives molt factibles a aquest model. “Hem deixat que la salut es converteixi en un negoci, però la salut és un bé global i ha d’estar administrada pels governs”, reivindica.
