Just Deploy It!

Etiqueta: pediatria

  • «Estar 34 anys en un mateix CAP és excepcional però per un pediatre és molt satisfactori treballar amb gent humil i amb dificultats»

    Cadascú tria la seva professió i la seva feina per aptituds, habilitats, gustos o necessitats. Que el treball triat et retorni satisfacció potser no és un dels requisits principals a l’hora d’escollir a què dedicaràs els principals anys de la teva vida. Tot i això, que quan et jubilis el teu entorn t’ho agraeixi i que acabis per descriure 34 anys de la teva vida com una satisfacció és tot un privilegi.

    Aquest és el cas de Josep Maria Casanovas Gordó, metge pediatre que just s’ha jubilat ara després de treballar durant 34 anys i mig al Centre d’Atenció Primària Roquetes Canteres. L’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes li ha entregat una placa de reconeixement en nom de tot el barri per la seva tasca desenvolupada amb els nens i nenes de la comunitat.

    Parlem amb ell sobre les bondats i les traves de treballar com a pediatre a l’Atenció Primària, sobre quins canvis ha viscut i sobre per què les virtuts de treballar en un barri que ell mateix descriu com «un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis».

    A les noves generacions després d’aquests dies de vaga? Els hi diu que «la pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica» i afegeix a més que ara falten molts pediatres, ja que està havent-hi moltes jubilacions: «hi haurà feina per tots».

    Com t’endinses en el món de l’Atenció Primària quan tan sols ni existia com a tal?

    Acabo la carrera l’any 1977 a l’Hospital Clínic. Volia fer pediatria i me’n vaig a Vall d’Hebron, amb la Universitat Autònoma. Aleshores em recomanen que és el millor lloc per poder fer l’especialitat a l’escola professional, una cosa que ara ja no existeix. Mentrestant em presento a l’examen MIR. Del 78 al 82 faig l’especialitat però en aquella època podies simultaniejar l’escola professional amb el MIR i fer pediatria per les dues vies.

    En acabar el MIR, les places dels ambulatoris eren feines que ocupaven dues hores i després feies domicilis i és aleshores quan l’any 83-84 hi ha unes oposicions per obtenir places de pediatria, ja que s’està reformulant l’Atenció Primària. Qui les fem, ens convertim en metge adjunt de pediatria i et destinaven a la Mina de Sant Adrià, a Canteres a Roquetes o a Vila Roja a Girona. La reforma comença, els Centres d’Atenció Primària s’obren de 8 a 20 hores i nosaltres treballem 6 o 7 hores al matí o a la tarda. A Canteres formem un equip amb 5 pediatres perquè en aquell moment hi havia uns 5.000 nens. No es va preveure que la natalitat baixaria i després d’arribar al màxim amb el naixement de 115.000 nens, 10 anys després, l’any 1995 ens vam quedar amb la meitat de pacients.

    Què et trobes en entrar al centre Canteres i com ho encares?

    Quan entro a Roquetes tenia 30 anys, molta il·lusió, un equip molt maco que teníem una feina nova, un projecte nou, amb tota la llibertat del món per fer el que volíem, ja que ni ells mateixos tenien clar que havíem de fer. Ja érem aleshores metges de l’Institut Català de la Salut perquè les competències ja estaven traspassades. Des del 1984 fins al 2000 estem al CAP Canteres i allí donàvem tota la vessant assistencial però també podem fer recerca, cosa que ara és cada cop més habitual però aleshores era molt innovador, podem fer docència perquè la UAB crea unes places de professors associats que fem amb els alumnes de sisè de medicina. Aquests comencen a passar un parell de mesos pel CAP i roten per medecina de família i per pediatria per veure el dia a dia d’un ambulatori. Això l’estudiant de medicina que té al cap només a l’hospital no ho coneix i és molt interessant. A més, ens omple d’orgull veure que alumnes que han passat per allà després s’han fet pediatre d’Atenció Primària. També vam publicar algun treball, ja que aleshores hi havia poca literatura sobre el canvi de model: ningú havia explicat què passava amb el canvi a l’Atenció Primària. A part de docència i assistència hem publicat i hem fet recerca doncs. Un exemple el trobem al voltant de la vacunació infantil. Fins principis dels 90 hi havia un calendari vacunal determinat i a partir d’aleshores hi ha una explosió de noves vacunes i nosaltres des d’un centre i des d’un barri tan petit vam poder participar en fer assajos clínics i per tant en la recerca. Complim així les tres potes que fonamentals del metge: l’assistència, la docència i la recerca.

    Canvieu aleshores de centre.

    El CAP Canteres, l’edifici era molt antic, una planta baixa amb només una entrada i una sortida. Era molt gran però poc adequat i arribem així a una segona etapa, a partir de l’any 2000, on ens mudem a un nou centre molt més adient, molt més modern, com els que coneixem ara. El barri té entre 18.000 i 20.000 habitants i és com un poble i el nou CAP el situen al centre del poble.

    Allà comença una nova etapa que introdueix la informatització del centre per exemple. Deixem d’utilitzar la història clínica, una novetat dels anys 80 que aleshores es guardaven en sobres i en calaixos, i passem a poc a poc a informatitzar-ho tot. Un altre aspecte que ens trobem és que als anys 2000 arriben molts immigrants de tot arreu a tota Barcelona però encara més a la zona on ens trobem. Vénen d’Àsia, d’Àfrica, de l’est d’Europa de Sud Amèrica… i això ens dóna un coneixement al qual no estàvem acostumats. Veiem altres tipus de patologies i per nosaltres aquesta època és molt interessant. Fins al 2008 arriba molta gent a Roquetes. Roquetes és un barri humil, amb dificultats econòmiques amb índex d’atur molt alts, que ha patit molt aquests anys de crisis. Anem tirant durant aquests anys i molta gent també torna als seus països d’origen.

    A part dels components de l’equip que érem metges de família, pediatres i infermeres, s’afegeix odontologia, psiquiatria, ginecologia i llevadores pel control de les embarassades… El CAP s’amplia moltíssim. Comença així també a donar-se molta més formació continuada. Tenim la sort de trobar-nos molt a prop de Vall d’Hebron i el contacte és molt fluid. Gràcies a poder fer doncs, com he dit abans, assistència, docència i recerca, hem participat de molts projectes. Ara, per exemple, Roquetes participa en un estudi per determinar in situ si aquell pacient amb un quadre febril té una grip. Això ens permet donar un diagnòstic fiable als pares i això comporta que aquests pacients rebran menys tractaments antibiòtics i també faran menys visites. Molta gent al tercer dia de febre es posa nerviosa i va a l’hospital però donar el diagnòstic tancat els pares saben que el nen seguirà tenint febre però perquè té una grip que li han pogut determinar. Hem avançat moltíssim.

    Roquetes és un dels barris amb les rendes més baixes. Creus que per tenir la necessitat de la sanitat pública reconeixen més la part més humana i al metge i el pediatre de família? Ve d’aquí el reconeixement de l’Associació de Veïns i Veïnes?

    A mi em va il·lusionar molt perquè no m’ho esperava. Però un pediatre que està 34 anys i mig en un mateix lloc és excepcional i això deu haver estat el que ha fet que l’Associació de Veïns m’ho hagi volgut agrair. En un poble potser sí però dins la ciutat de Barcelona no és habitual que un metge aguanti tants anys en un mateix lloc. A més, el 2008 es jubilen dos pediatres i em quedo jo un parell de mesos. De passar de cinc pediatres, en un moment determinat em quedo sol fins que arriba un altre pediatre. Durant alguns anys hem patit moments molt difícils. Jo com a pediatre em sentia molt còmode amb la població. És molt satisfactori per un pediatre poder treballar amb gent humil, gent amb dificultats. Hagués pogut marxar a altres zones, podria haver accedit a una altra plaça però vaig preferir quedar-m’hi.

    Moltes vegades ens diuen que només veiem problemes banals però això no és cert: per les portes de l’Atenció Primària pot passar qualsevol tipus de patologia. Podem estar més o menys preparat però veiem de tot i per això la importància de la formació continuada. Sempre podem derivar-los a l’hospital però inicialment han passat per les nostres mans i nosaltres només amb el fonendo, la llitera i els coneixements de cadascú l’haurem intentat diagnosticar.

    Una de les reivindicacions de l’Atenció Primària és reconèixer aquesta porta d’entrada.

    A Barcelona és molt fàcil recorre als hospitals i sent de tercer nivell és normal que certes les trobin banals però s’ha de veure que la base som els metges de l’Atenció Primària. El 90% dels pacients passen per nosaltres.

    A nivell comunitari i en prevenció en salut, com ho treballàveu?

    Sempre a Roquetes se n’ha fet molta. Quan vaig començar hi havia un programa dirigit a aquelles mares recents per acompanyar-les que es deia ‘Ja tenim un fill’. Ara això ja s’ha instaurat arreu però abans no era comú i a Roquetes ja anàvem a les escoles bressol del barri per resoldre dubtes als pares. Eren interessants les trobades on cadascú exposava les seves dificultats tant a escoles bressol com escoles de primària.

    Es parla que cada cop els nens estan més hiperdiagnosticats.

    La generació actual de pares tot i estar més ben preparats, més educats i més ben informats, també tenen més por i costa que apliquin sentit comú. També que els pares que treballen, si tenen el nen malalt, això els hi suposa un problema. A Roquetes els avis han sigut un mur de contenció molt important, ja que són ells els qui cuidaven els nens quan no podien anar a l’escola. I és cert que els pares a vegades es saturen però també és culpa de l’estrès que els hi suposa la vida actual que fa que vulguin sempre que els nens estiguin bé i sans.

    Que hi hagi hiperdiagnòstic està relacionat amb altres factors com ara els mediambientals. Ara veiem moltes infeccions respiratòries, després ve l’època de la grip i això cada any i tota la vida ha estat igual. Es diagnostiquen més perquè es coneix més i aleshores també preocupa més.

    La població està envellint i s’està cronificant, en els nens també ha canviat el marc?

    A pediatria utilitzem molts pocs fàrmacs. A més, incorporant el diagnòstic ràpid, amb el que pots detectar si tens una grip, una bronquiolitis o si té un virus o no, podem estalviar antibiòtics. Hem guanyat moltíssim amb aquestes proves de detecció ràpida: si pots afinar tant pots dir als pares que tal cosa no requereix cap tractament i que simplement hauran d’esperar que passi amb certes indicacions. Els pediatres actuals utilitzem pocs fàrmacs i hem aconseguit que els pares, tot i que tothom busca solucions i entenen sovint que un fàrmac és una solució, han aprés que hi ha patologies que es curen soles. En els últims 30 anys hem guanyat una barbaritat: han desaparegut els antibiòtics que es posaven mitjançant injecció. Ara només se’ls hi posen vacunes i perquè la majoria són via intramuscular. S’ha fet molt bona feina aquests últims anys però clar els professionals estan molt cansats i vista l’última vaga… Jo he tingut el privilegi de poder viure l’atenció primària des de l’inici amb la reforma i ha estat molt interessant.

    Quin missatge deixaries a les noves generacions, a les que han triat l’especialitat i a les que dubten sobre què triar?

    La pediatria és una gran especialitat, és la medicina interna de la infància i, per tant, és una especialitat molt bonica. Falten molts pediatres, ara està havent-hi moltes jubilacions i hi haurà feina per tots. El problema és que l’administració no reconeix l’esforç que fa tota la professionalitat. Això s’ha vist i per això s’ha fet una vaga de quatre dies, però no sé si servirà per massa. Semblava que ara l’administració era més sensible però va a la seva. Al final es va poder tallar la vaga però l’administració és poc sensible als professionals i la sanitat ha tirat gràcies a la bona voluntat de metges i infermeres. L’esforç es reconeix però: que ho faci l’Associació de Veïns fa que vegis que ha valgut la pena però l’Administració no es porta gaire bé i això ho sap tothom. Ho ha reconegut la mateixa població que no ha dit ni mu. La gent t’ho diu: ‘veure que els professionals sanitaris, que no es queixen mai, que han aguantat tot el sistema, que ara fan una vaga, és perquè la situació deu ser caòtica’. Una cosa és tenir suport i l’altra com has de treballar tu per anar tirant el dia a dia. No sempre tens sort de viure en un equip on la gent s’entén bé. L’altre avantatge de la pediatria és el privilegi de poder tenir una professió que gaudeixes, que encara que portis 40 anys treballant-hi, quan la deixes tens un cert dol. Jo això no m’ho imaginava. Fa un mes i mig que no treballo a la medicina pública i encara tens ganes. No desitgem jubilar-nos.

    Encara que dins d’una rutina, cada dia viviu coses diferents.

    Clar. Coses noves que t’obliguen a formar-te per aquell malalt. És un privilegi. Això l’Administració ho sap i per això se n’aprofita. Sap que normalment tota la gent que treballa dins el món sanitari està contenta i vol fer-ho

    Segueixes exercint a les tardes però.

    Fa molts anys que tinc una consulta i a les tardes ara encara segueixo treballant una mica amb la població de Catalunya que té una mútua. Qui la té ha anat minvant perquè tenim la sort que la sanitat pública és molt bona, els professionals són molt bons i estan molt ben preparats. La part privada és una comoditat de les famílies però no té massa sentit. Jo fa 37 anys que vaig començar la consulta en acabar la residència i em vaig plantejar deixar-la en algun moment però hagués estat un error perquè al final la medicina que fas tu a casa teva també et dóna molta satisfacció.

    I a la inversa? Deixar la pública vas arribar a plantejar-t’ho mai?

    No. Hi ha l’aspecte econòmic i la gent relaciona la medicina privada amb els especialistes que guanyen tants diners però en el cas de la pediatria és insignificant això. Tot i que mai hem estat ben pagats mai m’he arribat a plantejar deixar la medicina pública. Primer van ser molts anys d’il·lusió, després va venir una època de més dificultats, sobretot quan em vaig quedar sol, després va retornar la il·lusió amb nous professionals i amb l’equip que conformàvem amb infermeria… Quan treballes amb bon rotllo,  que veus que hi ha tan bona relació, que pots aprendre i ensenyar, també la relació amb els estudiants de sisè de medicina… Ells canviaven cada dos mesos i veure el què aprenien i com vivien la relació que existia entre el pediatre i les famílies que seguiràs des dels 0 als 15 anys del seu fill… S’estableix sempre un vincle que ara a mi, per com ho he viscut, m’ha comportat aquest reconeixement. A pesar de les dificultats, fer de pediatre és un privilegi.

  • La manca de pediatres a la Primària afecta a la sobrecàrrega, la qualitat assistencial i la conciliació

    Metges de Catalunya ha iniciat una recollida de signatures per a la millora assistencial pediàtrica en l’Atenció Primària de la xarxa pública de Catalunya. A la petició han redactat 19 mesures per abordar els problemes que caracteritzen aquest sector: la sobrecàrrega, la qualitat assistencial, la conciliació i l’aposta retributiva. La voluntat d’aquesta recollida de signatures que s’entregaran al Departament de Salut és plasmar quina és la situació de la pediatria a la Primària, què volen els professionals i què cal fer també perquè la primària sigui un àmbit de treball atractiu tant pels pediatres com pels metges de família.

    Avui en dia, un 30% dels nens que s’atenen a la primària de Catalunya no tenen un pediatre com a metge de referència, són places ocupades per metges de família. Ana Roca, vicesecretaria general del sindicat Metges de Catalunya i pediatra al Centre d’Atenció Primària de Viladecans, assenyala que «algunes no estan ocupades per ningú, sent això més greu encara, ja que aquests pacients acaben sent visitats d’urgències o de manera espontània per altres professionals». Si no tenen ningú assignat és perquè no s’ha aconseguit cobrir aquesta plaça, cosa que passa sovint quan es tracta d’omplir les places de pediatria als CAP.

    De fet, a través del manifest que acompanya la petició expliquen que assumir que la pressió assistencial és un fet normal en les consultes d’AP pot provocar un risc per a la seguretat clínica dels pacients i un esgotament inacceptable per als professionals. Ho afirmen perquè en una enquesta realitzada a més de 400 pediatres es veia com a resultat que el 85% creu que no dedica suficientment temps a cada visita, el 93% afirma que no té establert un límit màxim diari de visites i el 72% considera que són més propensos a emmalaltir a causa de les condicions de la seva tasca professional.

    Si bé això anteriorment era més evident a mesura que t’allunyaves de Barcelona o de les grans ciutats ara ja passa arreu. Un exemple és el cas del CAP La Sagrera. Roca analitza que el de La Sagrera és un centre amb molta sobrecàrrega assistencial, un centre difícil per a la conciliació dels professionals que finalitzen la jornada a les 20 o a les 21 h de la nit dificultant així la vida personal i familiar. «Prefereixen treballar als hospitals on com a molt fan una guàrdia o una tarda i es treballa de matins», revela Roca.

    En els centres més grans hi ha més pediatres, més infraestructures, s’està dins o més a prop dels hospitals, existeix una relació directa amb els centres de referència, es poden fer sessions formatives més sovint, hi ha més comunicació bidireccional per atendre millor els pacients, compartir decisions clíniques i protocols. Aquests serien els ítems que Ana Roca destaca d’entre els punts que els professionals millor valoren a l’hora de triar on treballar.

    Que faltin especialistes a la primària implica una «sobrecàrrega notable que s’accentua més encara quan hi ha pediatres de vacances, de baixa o casualment fent una formació». Roca explica que els pocs pediatres que queden als centres s’omplen l’agenda de nens que vénen a visitar-se als quals no els hi poden dedicar més de 2-3 minuts: «això un dia s’aguanta per una catàstrofe, una epidèmia de grip… però no pot ser que cada dia la dinàmica assistencial de treball sigui aquesta». A més, els pediatres afirmen que la sobrecàrrega redunda directament en la qualitat assistencial. «En 3 minuts no pots fer un diagnòstic acurat, plantejar unes proves, parlar amb la família sobre què fer i quins símptomes d’alerta han de vigilar… això redunda directament amb la qualitat i amb la salut dels nanos que són la nostra responsabilitat», conclou Roca.

    Si bé el proper 25 de novembre en el mateix examen que cita a 1722 metges de família per 1343 places hi assistiran també 219 pediatres per 149 places, aquesta mesura no és suficient. Més que res perquè no obre noves places, el que fa és estabilitzar contractualment places ja existents.

    19 accions per garantir la qualitat assistencial, seguretat clínica pels pacients i una càrrega de treball assumible per als professionals

    A la petició dirigida al Servei Català de la Salut que ha engegat el sindicat Metges de Catalunya, els facultatius pediatres d’Atenció Primària manifesten que l’atenció pediàtrica adreçada a la població infantojuvenil, dins de l’Atenció Primària (AP) de Salut, és un pilar bàsic del sistema públic de salut. Afirmen que la qualitat assistencial en el nostre model d’atenció pediàtrica d’AP és molt valorada per les pròpies famílies i també pels països de l’entorn. Entenen que el dret fonamental dels infants a la salut, i la seva atenció per part d’un pediatre de referència a l’AP, està actualment en risc per la manca de professionals, per les condicions de precarietat en què els pediatres han de desenvolupar la seva professió i per la sobrecàrrega assistencial a la qual el col·lectiu es veu sotmès de forma habitual. A aquesta situació afegeixen les dificultats per a la conciliació laboral i personal, les baixes retribucions i l’escassa activitat docent i de recerca que dificulten el desenvolupament professional.

    Les mesures que els professionals pediatres d’AP insten a l’Administració a portar a terme són les següents:

    1. Augmentar l’oferta de places MIR per a la formació especialitzada en pediatria, així com augmentar el temps de rotació dels residents per l’àmbit d’atenció primària entre 9 i 12 mesos.
    2. Respectar una ràtio 1.000 pacients de població assignada per pediatra, reduint-la en funció del nivell socioeconòmic i la dispersió territorial.
    3. Establir un límit màxim de 25 visites per torn.
    4. Garantir el manteniment de la qualitat assistencial i la seguretat clínica de l’atenció mèdica fixant un temps d’atenció de 10-12 minuts per visita de cita prèvia, i de 20 minuts per visita derivada del Protocol d’Activitats Preventives, així com un temps per realitzar una visita no presencial o telefònica de 6 minuts.
    5. Respectar en l’agenda diària de visites la proporcionalitat de jornada assistencial i no assistencial, dins la jornada efectiva, segons la Resolució TRE/2579/2008, de 14 de juliol.
    6. En cas d’insuficiència de pediatres necessaris per mantenir les ràtios de població assignada del punt 2, o en cas de dèficit de professionals per altres motius (jubilació, baixes laborals, vacances, permisos, temps de formació, etc.) que impedeixi la correcta atenció mèdica dels pacients, els professionals podran, de manera voluntària, ampliar la seva agenda d’atenció pediàtrica amb la compensació indicada d’acord amb el mòdul de retribució variable que va aprovar la Comissió Executiva (CE) del Consell d’Administració de l’ICS en sessió celebrada el dia 29 de juny del 2017. De la mateixa manera, es podrà ampliar la jornada assistencial dins la jornada ordinària habitual, de manera voluntària, amb un increment retributiu proporcional en base al mateix mòdul de retribució variable, mantenint en tot cas les característiques de l’agenda descrites al punt 3 i 4.
    7. Prendre mesures urgents per afavorir la conciliació laboral i personal dels pediatres d’AP que afavoreixi alhora uns horaris saludables per als infants i les seves famílies.
    8. Aplicar mesures de racionalització de les consultes, amb circuits interns de citació i d’atenció de les visites que fomentin l’educació sanitària individual i grupal, i la capacitat d’autocura.
    9. Mantenir l’actual cartera de serveis i no augmentar-la fins que la dotació de pediatres a l’AP no sigui l’adequada, segons les ràtios del punt 2, i s’hagi avaluat prèviament l’impacte d’una eventual ampliació en la càrrega assistencial dels professionals afectats.
    10. Avaluar els directors i adjunts dels EAP cada 2 anys pels membres de l’equip pediàtric on han realitzat la seva activitat.
    11. Garantir que les derivacions a altres especialistes, o per a la realització de proves complementàries, s’ajusti a uns terminis de referència màxims d’equitat i qualitat, segons l’ORDRE SLT/102/2015, de 21 d’abril, que defineix per a una derivació preferent un màxim de 30 dies de demora, i per a una  derivació ordinària un màxim de 90 dies de demora.
    12. Realitzar protocols conjunts d’atenció pediàtrica entre l’atenció primària i l’hospitalària. Davant el retorn d’una derivació cursada des de l’AP, l’equip directiu de l’EAP resoldrà la incidència.
    13. Potenciar l’autogestió dels equips de pediatria d’atenció primària, dotant-los d’un pressupost propi per cobrir les contractacions necessàries o substitucions de cobertures de les absències dels professionals (vacances i permisos, reduccions de jornada, IT, formació, etc.).
    14. Pactar els ítems de la Direcció per Objectius (DPO) entre cada professional i la direcció del centre. Els objectius sempre seran assolibles amb l’activitat habitual i avaluats de manera individual, sense penalitzacions derivades de les accions d’altres professionals. Es rebrà informació periòdica de l’evolució de cada ítem. Es pactaran en el darrer trimestre de l’any anterior. La retribució del complement serà del 100%,segons el grau d’assoliment.
    15. Utilitzar sistemes d’avaluació que permetin i afavoreixin l’assoliment efectiu dels diferents nivells de carrera professional.
    16. Definir un pla de formació específic per a pediatres i organitzar estades formatives en altres centres (hospital, CDIAP, CSMIJ, etc.).
    17. Recuperar el poder adquisitiu perdut en els últims anys i augmentar les retribucions per equiparar-les a les CCAA i països del nostre entorn.
    18. Respectar la voluntarietat en la realització de jornades d’atenció continuada fora de la jornada ordinària, i assegurar que la compensació es fixarà segons mòdul de retribució variable que va aprovar la Comissió Executiva (CE) del Consell d’Administració de l’ICS en sessió celebrada el dia 29 de juny del 2017.
    19. Crear una Mesa de negociació pròpia per als facultatius i pediatres d’AP.

  • Falten pediatres. I ara què podem fer?

    Des de la reforma de l’atenció primària a finals dels anys 80, al nostre país els nens i nenes són atesos per especialistes en pediatria en els Centres d’Atenció Primària (CAP) fins que compleixen 15 anys, edat en què passen al metge de família. Fins aleshores feien el canvi als 7 anys.

    En altres països, com el Regne Unit, tenen un model diferent. Els pediatres són especialistes com qualsevol altra especialitat focal i només atenen els infants derivats pel seu metge de capçalera, que és el responsable de l’atenció de primera línia i dels problemes més freqüents.

    Ambdós models tenen aspectes positius i negatius, amb resultats globals poc diferents. Els bons resultats de les mesures preventives, com les vacunacions, estan més relacionats amb l’existència de serveis d’atenció primària accessibles i ben desenvolupats que no pas amb la presència o no de pediatres al primer nivell assistencial.

    Els nens i les nenes tenen poques malalties i la majoria de motius de visita a les consultes de pediatria dels CAP no requereixen coneixements especialitzats. En concret, es calcula que al voltant d’un terç són per «control del nen sa» i activitats preventives, que poden ser assumides per professionals de la infermeria. Un altre terç són consultes per problemes lleus, com contusions, infeccions respiratòries, processos febrils, mals de panxa, etcètera, que poden ser assumits per metgesses de família, i finalment, hi ha un altre terç que presenta patologia d’una certa entitat que pot requerir atenció especialitzada. En tots els grups es dóna, de manera concomitant, problemàtica de tipus social, relacional i familiar que necessita ser abordada des d’un punt de vista familiar i global. També podem considerar que hi ha demandes que no precisen una atenció professional, que es curen soles o poden ser resoltes per la família (com petites ferides, refredats, picades d’insecte…) però que en l’actualitat suposen un volum no menyspreable de visites.

    El fet de disposar de pediatres per a tot tipus de necessitats de salut de les criatures, des de les més lleus a les més greus, ha creat la idea que els pediatres són imprescindibles en els CAP i que qualsevol problema que presenti l’infant ha de ser valorat per un especialista.

    Per un conjunt de raons diverses (característiques de la feina, inestabilitat laboral, formació hospitalària…) des de fa uns anys es fa difícil trobar pediatres que vulguin treballar en els CAP i moltes places o substitucions no es poden cobrir. No és el problema d’un sol centre, és un problema general. El fet és que tenim una situació que dura des de fa temps i que no té perspectives de resoldre’s a curt o mitjà termini perquè no surten prou pediatres de la formació MIR i molts senten poca atracció per treballar a l’atenció primària.

    S’han buscat algunes solucions per pal·liar el problema com ara la creació de les «línies pediàtriques» que concentren els pediatres d’una zona en un CAP i els pacients es desplacen allà, metges de família amb interès i una formació complementària que assumeixen les consultes de pediatria o repartir els nens i nenes entre les consultes dels metges de família quan no hi ha pediatres. De fet, aproximadament un 30% de les places de pediatria als centres de salut a tota Espanya no estan cobertes per pediatres titulats. Una iniciativa interessant és la que ha portat a terme el Centre de Salut CASAP Can Bou, a Castelldefels, on les infermeres assumeixen les activitats preventives i de control del nen sa, així com l’atenció a problemes lleus.

    Hi ha grups de treball en marxa que debaten possibles alternatives. La qüestió de fons és si es considera que l’atenció als infants en el marc comunitari és una tasca de l’atenció primària o és una tasca de l’atenció especialitzada. O dit d’una altra manera: hi ha d’haver pediatres a l’atenció primària o han de treballar fonamentalment als hospitals? Hi ha diverses opinions al respecte.

    El debat hauria de girar al voltant de quines són les necessitats de salut dels infants i quin és el servei més accessible, equitatiu i efectiu que pot donar el sistema sanitari en aquests moments. Per exemple: cal sempre un pediatre per atendre qualsevol tipus de demanda? És eficient? Com poden altres professionals sanitaris participar en l’atenció a la salut dels nens i nenes de manera segura i integral? O fins i tot: el model actual contribueix a la medicalització dels problemes de la vida i a la dependència del sistema sanitari?

    Mentrestant, es produeixen protestes i es genera malestar per la manca de pediatres. Sovint, es posen pegats per culpa de la improvisació i la urgència d’apagar focs, com desvestir un sant per vestir-ne un altre, o carregar les consultes de les pediatres amb més i més visites que acaben posant en risc la seva qualitat.

    A curt termini tot apunta que s’haurà de contemplar la participació de professionals no pediatres en l’atenció als infants. Una manera és potenciar i estendre el paper de la infermeria en les tasques preventives, de consell i d’atenció als problemes lleus. L’altra és la incorporació de metges especialistes en medicina familiar i comunitària a funcions assistencials adequades a la seva competència, sigui assumint nens a partir d’un llindar d’edat més baix o amb necessitats de salut que no requereixin una atenció de segon nivell.

    Qualsevol decisió que es prengui ha de comptar amb el debat social i professional i ha d’estar ben planificada per evitar desigualtats territorials. També ha d’assegurar una dotació suficient de professionals amb la formació adequada i garantir dos aspectes fonamentals en l’atenció primària: que totes les famílies tinguin clar qui és el seu referent i que sigui accessible.

  • La Sagrera es mobilitza pels serveis de pediatria i ginecologia del seu CAP

    Coincidint amb el Consell Plenari del Districte de Sant Andreu a Barcelona, la plataforma Salvem el CAP la Sagrera s’ha concentrat a les seves portes per reclamar que es mantinguin els serveis de Pediatria i Ginecologia en aquest CAP. A més, durant el torn de proposicions, el grup municipal de la CUP a Sant Andreu va demanar que el govern municipal s’impliqui en la situació de ginecologia i pediatria del CAP La Sagrera. Aquesta proposició va ser aprovada per unanimitat després que un dels membres de la plataforma també pogués intervenir.

    Aquest seguit de mobilitzacions es suma a la llista d’accions que busquen conservar els serveis de pediatria i ginecologia al CAP la Sagrera. Des de fa uns mesos, els veïns ja havien percebut esperes per poder demanar hora o baixes no substituïdes dels pediatres. El servei de ginecologia, asseguren des de Salvem el CAP La Sagrera, fa mesos que no funciona.

    Antonio Ibañez, membre de la Marea Blanca i de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera, ha explicat que en la darrera reunió al mes d’abril amb el Departament de Salut, l’Ajuntament del Districte, el Consorci Sanitari de Barcelona i el CAP, els hi van assegurar que farien esforços per crear de nou un equip de quatre professionals (pediatres) tot i que, reconeixien, seguirà havent-hi deficiència. Ara per ara, mentre les places no s’ocupen, els nens de 10-12 anys s’estan enviant a atendre’s a les àrees colaterals com ara el CAP Maragall o el CAP Casernes. «Asseguren que faran esforços però al mateix temps argumenten que no hi ha professionals i ens han admès que els hi havien fallat les previsions… jo cada cop sóc més pessimista», indica Ibañez.

    En un comunicat previ a l’inici d’aquestes reunions per trobar solucions, l’Institut Català de la Salut declarava que la seva intenció és seguir oferint el servei de pediatria a la Sagrera. Ara bé, admetien que «en els últims mesos ha estat necessari buscar solucions a les importants dificultats per trobar professionals de pediatria per a cobrir les absències dels professionals assignats». En aquest sentit, explicaven haver realitzat noves contractacions mentre que expliquen que seguiran treballant per cobrir totes les places. En el mateix escrit traslladaven que no podien «defugir el problema» al que des de fa alguns anys l’ICS es troba en haver de cobrir el servei de pediatria, a causa de la manca de professionals.

    La pròxima reunió del grup de treball es realitzarà el 6 de juny i concentracions com la del centenar de veïns de la Sagrera que s’han trobat a la plaça d’Orfila per protestar contra la reducció de serveis del centre d’atenció primària del barri volen ser una mesura de pressió que mobilitzi als grups municipals. Tot i això, Ibañez creu que si el problema realment està en la falta d’especialistes, que la carència existeix a nivell estatal, durant l’agost el servei de pediatria estarà buit. «Tenim por de trobar-nos sense servei en tornar de vacances al setembre», manifesta Ibañez que al mateix temps creu que s’està amagant un canvi de model. «Si el volen canviar que ho diguin i ho facin però que no esperin a que es deteriori per fer-ho», conclou.

  • «Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem»

    Les infermeres del Centre de Salut CASAP Can Bou potencien el seu lideratge a través del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut”. En aquest centre, des de gener del 2014 la infermera realitza de forma autònoma la visita de seguiment i desenvolupament del nen en edat pediàtrica i el pediatre adopta un paper de consultor per aquells casos que la infermera ho precisi. La primera visita d’acollida és la única que fan conjuntament (infermera i pediatre) i és on s’explica el circuit i s’orienta a les famílies a quin professional han de demanar visita segons el motiu de consulta.

    La reestructuració del servei de pediatria definint les funcions de cada professional adaptades a les seves competències, ha permès, ens explica Marta Calabia, una de les impulsores del model, donar més relleu a la infermera en totes aquelles activitats de prevenció i promoció de la salut, i al pediatre adoptar un paper de consultor quan la infermera ho sol·licita. Per altra banda ha permès que el pediatre disposi de més agenda dedicada a la resolució de problemes de salut, què anteriorment eren derivats a segon nivell.

    Aquest model de gestió que ja s’ha començat a aplicar també a altres centres situa a la infermera com el professional sanitari de referència en promoció i prevenció de la salut durant la infància i també es dirigeix a fomentar l’autocura i autonomia del pacient.

    Parlem amb Marta Calabia, infermera de família i comunitària, impulsora del canvi de model al centre i membre de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Com va néixer el “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” i què comporta exactament?

    És un canvi de model que vam començar a aplicar fa dos anys quan vam veure que la infermera podia abordar la revisió del nen sa. Abans algunes visites les fèiem conjuntament amb el pediatre i algunes no i no enteníem el perquè de la diferència.

    Abans de començar vam fer formació teòrica i pràctica. Tota la part de prevenció i promoció de la salut la teníem més clara però potser ens faltava aprofundir en com explorar alguns òrgans. Des d’aleshores ho estem fent i està funcionant molt bé.

    Com a infermeria quines mancances veu veure per fer aquesta proposta i fer un pas endavant?

    La infermera no estava abordant totes les seves competències. Tot el que sabem no ho estàvem aplicant. Els pediatres tampoc podien desenvolupar altres competències seves perquè dedicaven tot el temps a aquestes tasques. Ara han pogut obrir una consulta de dermatologia per exemple i estan fent el seguiment de nens crònics d’una manera més qualitativa perquè tenen més temps.

    Nosaltres també ens hem adonat que en fer la revisió del nen sa també podíem tenir una millor atenció a les famílies.

    Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Pediatria van treure els resultats d’una enquesta que deia que el 85% dels pediatres de l’Atenció primària necessita més temps per visitar. Com viviu el dia a dia?

    Quan es feia la revisió amb la infermera els hi faltava temps però ara tenen més temps per fer valoracions de nens urgents. Gestió Infermera de la Demanda vol dir que es resolen problemes de salut que la infermera pot resoldre sola. Des que hem fet el canvi de model s’ha organitzat més l’atenció i els pacients es troben més ben atesos. La quantitat de gent que ve és la mateixa però no han d’esperar tant perquè estem més ben organitzats.

    També ha millorat la vostra situació laboral.

    Exacte. Poder desenvolupar totes les competències ha fet que puguem tractar més casos i que els pediatres puguin anar una mica més enllà amb el nen més crònic. A vegades el que ens passava si fèiem una revisió, interrompíem el pediatre de la seva i tot aquest temps era temps que es perdia i no era de qualitat per al pacient. Ara només fem aquesta consulta al pediatre quan el nen té una patologia i ho necessita.

    Hi ha nens que no arriben a veure el pediatre si ho podeu resoldre vosaltres?

    Tot està protocol·litzat i si és un problema que el podem resoldre no cal que passi directament.

    En aquest sentit guanya pes la prescripció infermera. Com la valores?

    De moment no podem prescriure però també és veritat que hi ha moltes patologies que no ho necessiten. En el fons sí que prescrivim perquè al final també és donar indicacions d’educació sanitària com ara beure més líquid si tens un refredat.

    Quan es pugui resoldre aquest problema de prescripció de fàrmacs, que de fet són només els que es poden comprar a la farmàcia, doncs encara millorarà més el model perquè no haurem de molestar als nostres companys.

    La idea d’aquest nou model va començar l’any 2009, com és que ha tardat 10 anys?

    Són moltes les premisses que s’han de complir perquè un projecte així pugui funcionar. La relació entre professionals ha de ser bona perquè ha d’haver-hi una comunicació constant: el pediatre passa a ser un consultar per nosaltres. Necessitem tenir també una mica més de formació: és important la preparació i la seguretat de les infermeres. Per això ha sigut un procés que ha anat a poc a poc. S’ha iniciat a altres centres i ja han estat més ràpids però nosaltres en ser pioners vam elaborar documents i vam avaluar si realment es podia fer.

    A què us referiu quan parleu de gestió de la demanda aguda i urgent?

    De tots els problemes de salut que consulten al centre hi ha alguns que poden ser resolts per la infermera. S’han fet uns protocols per indicar quins casos van a la infermera i aconseguir que aquesta sigui finalista i no sigui necessari passar pel pediatre. És una gestió de la demanda que decideix l’administratiu de la porta. Allà tenen un quadre on indica què atén el metge i què la infermera. Quan arriba un pacient i li diu ‘tinc una ferida’, ho miren i l’envien a la infermera. Un altre per exemple diu ‘febre de més de 4 dies’, doncs va al metge. En alguna ocasió fem intercanvi de pacients si tens dubtes perquè el valori el teu company o si a més de febre també se li ha de fer alguna cura ens el deriven.

    Per fer això els administratius també han d’estar formats en l’àrea sanitària i saber fer i interpretar tres preguntes molt senzilles: què li passa, des de quan i si l’han visitat per aquest motiu. La formació la reben dels professionals sanitaris del mateix centre.

    Marta Calabia, infermera familiar i comunitària al CAP Can Bou a la seu de l’AIFiCC / Carla Benito

    Es podrà replicar aquest model en altres especialitats?

    Sí. Tot és avaluar fins on pot arribar cada professional. A l’Atenció primària sobretot jo crec que els professionals no estan desenvolupant les seves competències al màxim. Tenim una formació universitària bastant completa i no l’estem aprofitant. Si des d’Atenció Primària podem fer això, descarregarem de pressió assistencial els hospitals.

    Per què la gent va directament a l’hospital? Per la saturació o per desconfiança?

    El pacient si es troba molt malament creu que a l’hospital l’atendran millor però també s’ha sumat que últimament la Primària ha estat molt saturada.

    Parleu en el desenvolupament del vostre projecte de promoció i prevenció de la salut per evitar que es faci un ús indegut dels serveis sanitaris.

    Sí. És bàsic. Fem xerrades grupals a centres, des d’escoles bressol fins adolescents, perquè les famílies puguin resoldre des de casa una febre menor per exemple. Ajudem així a l’autocura i a l’apoderament de la família amb el maneig de les malalties més freqüents. Les patologies banals són normalment les que col·lapsen els centres de salut. S’intenta treballar molt l’atenció comunitària i la prevenció però costa perquè per fer aquesta feina més externa hem de treure el temps del nostre dia a dia a consulta.

    Es diu que hi ha gent que mai fa ús dels centres de salut i gent que n’abusa… També que cada dia els nens estan més sobreprotegits. Us hi trobeu?

    Sovint tenim 80 nens esperant i un 50% no caldria que ens consultessin. És molt educacional… No només els hi resolem la consulta sinó que els hi donem consells per la pròxima vegada. Moltes vegades sobremediquem a les persones i la gran majoria no ho necessiten. El fet que tinguem tanta pressió assistencial fa difícil valorar quin nen pot estar més greu i ha d’entrar abans. Això fa que hi hagi nens que no s’haurien d’esperar, ho facin dues hores mentre que et trobes casos d’un nen que li fa mal la mà des de fa dues setmanes i ve d’urgències a mirar-s’ho. Si ja ha esperat dues setmanes, no cal que vingui d’urgències, podria demanar hora. Estem treballant també en una plataforma web perquè les famílies es quedin tranquil·les si saben que tenen un lloc oficial de confiança on fer les consultes. De fet, la consulta virtual està funcionant molt bé i a més hi ha un munt de pàgines web molt ben documentades.

    Entre metges i infermeria hi ha molta coordinació però compteu també amb psicòlegs i treballadors socials? 

    Tenim coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i fem reunions cada tres setmanes amb la psicòloga per parlar dels casos que hem derivat. De totes maneres la tenim a l’abast per fer-hi preguntes sempre. La treballadora social no la utilitzem molt a pediatria però sí que comptem amb una. Ara estem reclamant una segona perquè amb l’àrea d’adults té molta feina. És necessari perquè el pacient està molt millor atès quan ho està des de diverses mirades.

  • El 85% dels pediatres de l’Atenció Primària necessita més temps per visitar

    Un total de 416 professionals de pediatria han participat d’una enquesta realitzada per Metges de Catalunya (MC) que volia conèixer com es troba el col·lectiu. Els resultats assenyalen que un 85% dels pediatres creu que no dedica el temps suficient per visita. A partir d’aquí, han iniciat converses amb el Departament de Salut per tal d’implantar “mesures urgents” que permetin disminuir les càrregues de treball.

    Anna Roca, vicesecretària general de Metges de Catalunya i pediatra al CAP de Viladecans, ha estat una de les persones que ha liderat l’enquesta. Ens explica que la motivació va sorgir al veure la quantitat de queixes que els delegats territorials recollien dels pediatres de la Primària arreu.

    L’enquesta, realitzada junt la Societat Catalana de Pediatria (SCP) ha servit per mostrar que un 85% dels pediatres d’atenció primària que exerceixen a la sanitat pública considera que no pot dedicar el temps suficient a l’atenció dels seus pacients, asseguren les dues organitzacions. Des del sindicat i la societat a més, opinen que aquestes dades  evidencien una “pressió assistencial desproporcionada, que pot provocar un risc en la seguretat clínica de l’acte mèdic i un esgotament inadmissible en els pediatres”.

    Tant des del sindicat Metges de Catalunya com des de la Societat Catalana de Pediatria reclamen a Salut disminuir “amb urgència” les càrregues assistencials dels professionals. Roca veu que la manca d’especialistes passa a tots els hospitals i la precarietat és comuna a un o altre servei. Ara bé, Roca especifica que l’Atenció Primària està especialment malament en quant a falta de professionals i en quant a precarietat i que, dins de l’Atenció Primària,»és el servei de pediatria el que pateix més».

    En aquest sentit, una altra de les dades que desprèn l’enquesta és que un 93% dels pediatres assegura que no té establert un límit de visites diàries en la seva agenda. A banda del límit, un 64% dels pediatres no pot organitzar la seva agenda diària de visites, ja que, habitualment, ho fa la direcció assistencial o el personal administratiu. A més, un 88% dels especialistes confirma que, al seu centre, no es cobreixen les absències laborals pediàtriques per falta de substituts i que, en la majoria de casos (68%), és la resta de pediatres de l’equip qui assumeix les visites del professional absent.

    Aquesta situació duu a que sovint, de fet en un 35% de les consultes pediàtriques, siguin metges de família o de medicina general qui atenguin aquestes visites. Des de MC i SCP opinen que aquest dèficit de pediatres en l’atenció primària passa per diversos motius: «la insuficient oferta de places de formació MIR en pediatria i el deteriorament de les condicions de treball (sobrecàrrega assistencial, dificultats per conciliar, retribucions precàries)».

    Davant aquesta situació de precarització de l’atenció pediàtrica, MC i la SCP han iniciat converses amb el Departament de Salut per tal d’implantar “mesures urgents que permetin disminuir les càrregues de treball i compensar adequadament els professionals que, de manera voluntària, assumeixin més pacients, a fi de contrarestar l’escassetat de recursos humans». Així, les organitzacions professionals reclamen incrementar els equips de pediatria, augmentar l’oferta de places MIR d’aquesta especialitat, potenciar la formació de la resta de personal assistencial per millorar els circuits d’atenció als infants i redoblar la implicació de tots els actors sanitaris en els consells d’autocura i coneixements d’educació sanitària en l’entorn dels menors.

    Les dades de l’enquesta es van presentar conjuntament per Metges de Catalunya i per la Societat Catalana de Pediatria en una jornada de treball conjunta a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

  • Doctor Google, què li passa al meu bebè?

    Aquest és un article de eldiario.es

    L’agafem en braços o el deixem plorar?, com li netegem els mocs?, li donem ja cereals amb gluten?, per què no busques un tutorial per calmar-li el còlic? Els pares, sobretot sense són primerencs, tenen una cosa en comú: l’arribada d’un bebè els converteix en un mar de dubtes. La diferència és que abans tenien a la seva disposició els consells del metge, la família i unes poques guies explicades. Avui, a banda d’això, els manuals de criança es compten per centenars i la xarxa posa a la disposició dels pares una infinitat d’informació que els obre noves possibilitats. I ara què fem?

    La cerca «son infantil» a Google ofereix 1,2 milions de resultats. «Com dormir al bebè» puja fins als 1,6. Entre aquests resultats, articles que et recomanen el collit i que critiquen el mètode Ferber o Estivill però també uns altres que expliquen les seves bondats. El mateix ocorre si busquem «alimentació complementària». És possible que el pediatre t’hagi donat les recomanacions per començar a preparar purés, però si cerques a Google no trigaràs a trobar les bondats del Baby Led Weaning.

    Quines conseqüències té aquesta quantitat d’informació en la forma en què vivim les maternitats i paternitats avui dia? Per a María Isabel Jociles Rubio, doctora en Sociologia i investigadora del departament d’Antropologia Social de la Universitat Complutense de Madrid, l’excés d’informació és una font potencial d’»inseguretat», ja que considera que «en moltes ocasions el que un pare o una mare rep a través de diversos mitjans és informació contradictòria».

    Sobre la inseguretat incideix també Savina del Río Ripoll, psicòloga especialitzada en maternitat i autora de ‘Ante todo mucha calma‘ (La esfera de los libros), que fa referència a aquesta quantitat desorbitada de «manuals d’instruccions» i d’informacions sobre com hem de criar i educar als nostres fills que es contradiuen en funció del professional que ho escrigui. «El fet que aquests manuals marquin directrius sobre el que és adequat i correcte, i que estiguin recolzats per un professional, pot fer sentir als pares insegurs però també conduir-los a fer coses que estan en contra del que els pot dir tant l’instint maternal/paternal com el sentit comú», afirma. Per a la psicòloga la informació «és bona», però davant l’excés d’ella correm el risc d’oblidar dos aspectes clau: «Cada nen és diferent i no hi ha ningú que conegui millor al seu fill que els seus pares».

    Que aquesta sobreinformació hagi arribat a la maternitat s’explica en part per la pèrdua de xarxes familiars que aportin informació. «La família canvia. Els urbanites, especialment, vivim molt allunyats dels contextos d’informació i aprenentatge que es tenien fins fa uns anys: moltes mares i pares aprenien al seu torn dels seus familiars, dels seus veïns, del seu entorn. Avui vivim desconnectats de les estructures que ens podien donar suport en aquest sentit. Però és que, a més, hem de tenir en compte que han canviat les formes d’accedir a la maternitat (tècniques de reproducció assistida, per exemple), per la qual cosa és més difícil que el nostre entorn pugui ajudar-nos», assenyala María Isabel Jociles.

    Qüestionar l’establert

    A més de suplir la pèrdua de xarxes familiars o donar resposta a les incògnites que susciten les noves formes d’accedir a la maternitat, el fet que existeixi molta més informació ha obert la possibilitat de qüestionar com s’han fet les coses fins ara. «És la manera d’evolucionar i no quedar-nos estancats en la vida», diu Savina del Río, per qui «gràcies al fet que hi ha persones que s’han parat a pensar en si el que s’està fent és el més adequat o no per al nen, ja no s’admet que es donin cops de regla als palmells dels nens com a manera d’educar-los a les escoles, per exemple». El «sempre s’ha fet així i no ha passat res» ha deixat de ser un criteri inqüestionable.

    Tenir informació fiable i actualitzada també és positiu per a la pediatra Gloria Colli, ja que, en la seva opinió, «permet que els pares participin de les decisions que es prenen en relació a la salut dels seus fills, fins i tot que les qüestionin si no les consideren encertades». A més, valora que la informació sigui gairebé immediata i veu com un gran avantatge «que els divulgadors hagin fet el salt a la xarxa, i que interactuïn tant amb el seu públic com amb altres divulgadors».

    Ara bé, adverteix Colli que si bé uns pares «ben informats» que qüestionen la decisió d’un professional desactualitzat solament poden redundar en un benefici per a la salut del seu fill, uns pares «mal informats», per contra, poden rebutjar tractaments adequats i «en aquest cas podria fins i tot ser perillós». Posa com a exemple a aquells pares que opten per posar en pràctica teràpies que no han demostrat la seva utilitat en lloc d’aplicar tractaments que sí que s’han demostrat eficaços segons el mètode científic.

    Amb la informació no només es posa en dubte el que té a veure amb la criança, les cures o l’educació dels fills, també tot el que afecta la salut reproductiva de les dones: fertilitat, embaràs, part, postpart i lactància. «La informació dóna poder i eines a les dones per encarar el procés de la maternitat», opina Inma Marcos, llevadora que porta gairebé dues dècades assistint parts i acompanyant a dones en les seves maternitats. Per a Marcos, les dones informades tenen criteri propi i poden triar: «Per a mi el veritable feminisme és aquest: dones lliures i apoderades que gràcies a la informació trien com volen viure, com volen gaudir el procés de la maternitat i la criança».

    Adverteix la matrona, això sí, que és important aprendre a escollir les fonts d’aquesta informació per trobar aquella que «valgui la pena», una cosa que s’ha convertit en tot un repte. «Associacions com El part és nostre o Dóna Llum aporten informació molt fiable i basada en evidència científica. També associacions de matrones tenen a les seves pàgines web documents i articles molt interessants i recomanables com, per exemple, el que va elaborar la Federació de Matrones de la Iniciativa Part Normal«, enumera.

    «Jo sempre dic que el qüestionament dels experts és molt necessari, és un gran pas per acabar amb la jerarquització del coneixement», afegeix per la seva banda Cira Crespo, historiadora i coautora al costat de Mariona Visa de l’assaig ‘Mares en xarxa: del safareig a la blogosfera’ (Clave Intelectual). En aquest sentit, i davant el gran cabal d’informació al que estan exposats els pares, considera que «el veritable repte» que se’ns planteja com a societat és el de l’educació per al pensament crític: «Hem de construir una societat amb nens que aprenguin des de ben petits a qüestionar, però no solament a qüestionar el que vingui des de l’expert sinó tot».

    Els blogs són la nova tribu

    Fa 30 anys, quan les famílies no qüestionaven les figures d’autoritat ni sentien aquest pes de la solitud no existien els blogs. Des de fa més d’una dècada la blogosfera maternal no ha deixat de créixer. La comunitat més gran de blogs de maternitat i paternitat en castellà, Madresfera, va néixer el 2011. Avui engloba més de 4.000 blogs que entre tots sumen al voltant de 15 milions de pàgines vistes al mes.

    «Els blogs de maternitat són com les cadiretes que es posaven abans a les portes de les cases en caure el sol, en les quals es parlava durant hores del que havia passat durant el dia. Han permès treure temes ocults de la maternitat i de la criança a la llum, temes domèstics que pertanyien a l’esfera més privada que de sobte estan cobrant una importància que abans no tenien», afirma Mónica de la Fuente, fundadora de la plataforma.

    La seva opinió la corrobora la historiadora Cira Crespo, que considera que els blogs «són una finestreta cap a fora» que, en el cas de les dones que han estat mares i que passen moltes hores soles a casa amb el seu bebè, suposen un canal «enriquidor» des del qual poder parlar d’allò que els succeeix. «La blogosfera et permet crear alguna cosa, poder sentir-se part d’alguna cosa, compartir. Tot allò que en principi perdem quan som mares perquè estem moltes hores tancades a la nostra casa ho podem recuperar una miqueta a través d’Internet», afegeix.

    Els blogs són un nou canal informatiu, però en aquest cas, com afirma la fundadora de Madresfera, transmeten aquesta informació «des d’un punt de vista molt personal, des del mateix nivell de pare/mare, des de la conversa, des dels dubtes davant la dificultat de la criança, des dels reptes que se’ns van plantejant dia a dia, des de la imperfecció i la frustració davant una tasca per la qual ningú et prepara. I això genera empatia, complicitat i comprensió en la majoria de les ocasions».

    I també, davant la solitud amb la qual moltes vegades es viu avui dia la maternitat, s’han convertit en un lloc de socialització, de cerca de «noves i diferents» tribus, un dels motius pels quals Mónica de la Fuente considera que els blogs segueixen avui «vigents» al món de la maternitat i la paternitat. «És bonic veure com a moltes dones aquests anys no ens hem conformat amb aquesta solitud i aïllament i hem buscat sortides. I en això Internet ha servit de molt. De fet, de moltes relacions començades per Internet han sorgit també amistats més profundes i grups presencials, xarxes de sosteniment que han ajudat molt a moltes mares», conclou Cira Crespo.

  • «No podem evitar el dolor per la mort d’un fill, però podem acompanyar la família»

    Es calcula que a Catalunya moren prop de 500 menors d’edat cada any per culpa de malalties. Segons dades de l’Idescat, hi ha 2,74 defuncions abans d’arribar a l’any d’edat per cada 1.000 nascuts vius. Davant d’aquesta situació apareixen les cures pal·liatives pediàtriques, una atenció que es dóna a aquells nens que tenen malalties predominantment incurables o que tenen una situació amenaçant o limitant per la vida.

    L’Hospital de Sant Joan de Déu disposa d’una de les unitats de pal·liatius pediàtrics referents a tot l’estat Espanyol. Creada l’any 1991, actualment està formada per un equip multidisciplinari que consta de tres metges, quatre infermeres, un psicòleg, una treballadora social, un agent espiritual i una infermera i consultora clínica. «Oferim una atenció no només física, sinó integral i holística, des del punt de vista físic, psicoemocional, social i també espiritual» explica Sergi Navarro, cap de la unitat de cures pal·liatives i primer president de la Sociedad Española de Cuidados Paliativos Pediátricos.

    Des d’aquí atenen un centenar de nens cada any. Tot i això, matisen, «n’hi ha més». Es calcula que hi ha un miler de nens amb necessitats pal·liatives a Catalunya, dels quals entre un 30 i un 40% són oncològiques. Fundacions com Enriqueta Villavecchia, Glòria Solé o l’Afanoc són claus per poder tirar endavant aquesta unitat.

    «Som referents per la sensibilitat de l’hospital», opina, convençuda, la infermera Núria Carsi: «El que hi ha hagut és un impuls de l’equip de voler fer que això agafi força i tiri endavant i arribi a més població». La feina d’aquests professionals, que es dediquen a «donar qualitat de vida» no és gens fàcil.

    Un dels seus objectius és que la persona arribi al seu moment de morir amb la màxima salut i que puguin fer el traspàs en un moment de serenor, sent capaços de «deixar-ho anar». Això, expliquen, és clau per ajudar a la família en el dol posterior, però també per l’infant que està a punt de morir. «Igual que se l’ha d’acompanyar en el moment de néixer, se l’ha d’acompanyar també en el moment de morir», explica Carsi. «No només ajudem a morir, sinó a viure i a viure millor. El que fem és augmentar la quantitat i la qualitat de vida, hem de treure l’estigma», afegeix el doctor Navarro.

    La infermera Núria Carsi mostrant un penjoll amb la frase d’una mare / JORDI ROVIRALTA

    “No estem preparats per entendre que els nens es moren”

    «Gràcies per acompanyar-nos en aquest llarg camí, per fer-nos la vida més fàcil i per ajudar-nos a acceptar el que és inacceptable», resa el testimoni de L.B. Com a societat, explica el doctor Navarro, no estem preparats per entendre que els nens es moren, sobretot «a les altes societats». Això es deu al fet que gràcies als avenços científics «sembla que ja ningú es pot morir d’una malaltia».

    La infermera Carsi porta un penjoll amb una frase marcada sobre el paper, però també al seu cap. Ràpidament hi fa referència: «Ja que no podem donar dies a la teva vida, donem vida als teus dies». Qui la va pronunciar era una mare que va perdre el seu fill. Per Carsi, vivim en una societat que demana al malalt que lluiti enfront de la malaltia. Per això, a vegades, quan el nen veu que es mor i n’agafa consciència, ho pot entendre com que ha incomplert el que li demanen i ho pot viure com un fracàs. «Morir-te no és fracassar ni tirar la tovallola, és un procés de la vida i no hi ha vida si no hi ha mort. Hem d’ensenyar a aquests nens que no s’han de disculpar de res». Per sort, insisteix, hi ha pocs nens que es moren però per desgràcia n’hi ha altres que sí que moren sent només nens: «No ho podem evitar, però sí que els podem acompanyar a tenir una bona mort».

    Per aconseguir això, el primer pas és tenir el dolor controlat per després poder tractar la piràmide de les necessitats, com ara les emocions. El doctor Navarro contrasta que, si bé no es pot curar el patiment de la família i el nen, «sí que el pots acompanyar, estar disponible, pots donar eines a la família per apoderar-les perquè puguin fer front a la situació tan difícil» Això justament és el que destaca el testimoni de M.C.: «En les seves visites a domicili i amb les seves trucades periòdiques ens aconsellaven, ens animaven i ens reconfortaven amb el seu seguiment. Sempre van estar localitzables quan els vam necessitar per a qualsevol urgència». Una opinió compartida pel testimoni d’E.R. que explica que tot i els moments viscuts i les dificultats «hem après i ens han ensenyat moltes coses. Però si ens hem de quedar amb alguna cosa, un detall, un moment, una virtut, nosaltres ens quedem amb el fet que sempre hi han estat quan els hem necessitat».

    Un dels dubtes que sorgeixen entre les famílies és com se li explica al seu fill que està morint. Això dependrà del nen, de l’edat, del nivell de maduració i de molts altres factors ambientals i familiars. El concepte de la mort es va treballant segons les necessitats de l’infant. «Si són molt petits no ho pregunten directament, però es veu perquè estan més inquiets, o a través del joc i els dibuixos veiem els dubtes que poden tenir», explica Carsi. Sempre serà la persona més propera al nen qui li expliqui, per això es treballa molt amb els pares perquè la gran majoria de les preguntes aniran dirigides a ells.

    A partir d’aquí, l’equip treballa amb tots els membres de la unitat familiar però també amb un cercle més extens i amb l’entorn del nen, com ara l’escola. Es parla que els germans són els grans oblidats, però per la infermera Carsi una preocupació són els avis perquè tenen un doble nivell de dol i de patiment: veuen el nét morir-se, quan ells tenen l’edat de morir-se i pensen «hauria de ser jo». Alhora veuen al seu fill patir perquè està perdent el seu fill».

    El doctor Sergi Navarro i la infermera Núria Carsi a l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    Deixar anar

    Tot i que actualment hi ha la possibilitat de fer molts procediments mèdics i es disposa de molta tecnologia, “no sempre tot el que podem fer està ben fet o s’ha de fer”. El doctor Navarro desenvolupa aquesta idea que, en un primer moment, pot semblar contradictòria: “Hi ha vegades que si una cosa que podem fer no li aporta cap benefici al nen, no s’ha de fer, ja que li pot fer mal”. Ho exemplifiquen. “A vegades si en un moment concret reaniméssim o féssim una transfusió, o si féssim un tractament actiu d’antibiòtic, no estem acompanyant aquest nen en el seu procés de mort, estem interferint en el fet que pugui fer aquest procés d’una manera saludable. Això, a vegades, pels pares, si no estan acceptant la realitat i la situació de la mort, els hi és molt difícil d’entendre perquè voldrien que es continues actuant per curar-lo. Òbviament és difícil d’entendre per la família; però el més difícil d’entendre és que el seu fill no es pot curar”.

    Davant d’aquestes situacions, el treball de la unitat de cures pal·liatives és continuar indicant que “la mirada és acompanyar cap a la mort, no cap a la vida”. Per això recomanen a les famílies que, per molt difícil que sigui, han de deixar que aquesta persona mori. “L’acte d’amor més gran que pot fer un pare o mare és que, per molt que estimi al nen, l’ha de deixar anar”, conclouen els professionals.

    Una vegada el nen ha mort hi ha dos moments clau. El primer, una setmana després de la defunció es truca a la família per veure com estan. «Una setmana és el període que considerem que és el moment on tothom deixa d’estar tan a sobre». Un mes més tard es proposa a la família fer una visita tancada amb els professionals que els han atès per poder repassar dubtes o pors que han pogut aparèixer. També els recomanen assistir a grups de pares perquè vegin que no són els únics que estan passant per aquesta fase tan complicada i puguin compartir experiències.

    Referents professionals

    Sant Joan de Déu també és referent pel que a formació i sensibilització d’altres professionals d’altres hospitals i equips: «El que fem és ensenyar un model que a nosaltres ens funciona». Recordant aquest cas, i la de totes i cada una de les famílies que trepitgen Sant Joan de Déu, explica que és important treballar amb la conscienciació que les cures pal·liatives el que portarà és una millor qualitat de vida, pel nen i per la família, en aquest procés final de la vida, que pot ser curt o llarg. Un dels professionals clau en tot el procés és el de la infermera pediàtrica. En aquest moment de final de la vida no només ha de fer les cures d’infermeria bàsiques i físiques, sinó atendre tota la salut d’aquesta persona en tota la seva globalitat, ja que moltes vegades és el fil conductor que uneix el treball d’equip de tota la unitat de cures pal·liatives. «L’objectiu és poder acompanyar a la família a què enfronti aquesta situació d’una manera que hi hagi les mínimes complicacions possibles. El dolor no se’ls hi pot evitar, però acompanyar-los a viure aquest dolor d’una manera que transcendeixi i que surtin del dolor enriquits, no només entristits o adolorits» explica la infermera Carsi que, a més, compta amb una formació especialitzada per fer acompanyament en una situació complexa i de final de vida i dol.

    Tot i ser referents estatals, miren cap als països anglosaxons on, segons ells, són pioners en cures pal·liatives d’adults i de pediàtrics perquè l’atenció «està molt més regularitzada i universalitzada». Mentrestant, un dels reptes que es marquen és que «aquesta especialització de Sant Joan de Déu pugui arribar a tothom qui ho necessiti». Això implica formar els equips de tots els hospitals en una base de cures pal·liatives perquè tinguin instruments bàsics per treballar aquestes situacions en un primer moment: «Tot funciona molt millor quan es comença a actuar de manera precoç i s’acompanya tot el procés». Es refereix, per exemple, als professionals que treballen en un CAP. «Nosaltres convivim amb aquestes situacions en el nostre dia a dia perquè som una unitat especialitzada, però el que està al CAP s’hi troba una vegada a l’any o menys. Si no té unes eines mínimes no podrà fer bé la seva feina i patirà molt. Estem parlant de cuidar persones, el nen principalment però també a la família i al professional», conclou el doctor Navarro.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

  • Investiguen la mort d’una nena després d’esperar durant hores una ambulància a l’hospital de Blanes

    Salut investiga la mort d’una nena a l’hospital comarcal de la Selva, a Blanes (Girona), la matinada del dissabte. Segons fonts del departament, la Direcció General d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària ha obert un expedient informatiu per aclarir la mort i determinar responsabilitats. En un comunicat fet públic aquest dimarts al migdia, Salut especifica que la menor va entrar al servei d’urgències a les 2:33 «amb símptomes i signes que orientaven a una cetoacidosis diabètica» (una descompensació per una disminució d’insulina). En aquell moment, segueix el comunicat, la pediatra que la va atendre va iniciar el tractament de forma immediata i a les 5:52 el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va rebre l’avís de l’Hospital Comarcal de Blanes per traslladar la nena a l’Hospital Josep Trueta de Girona.

    Segons Salut, després de valorar conjuntament el cas es va qualificar com a prioritat 1, que en l’argot mèdic significa que la pacient, encara que requereix ser trasllada a un altre centre per al seu tractament, es troba en un hospital que pot mantenir estabilitzada la seva situació clínica. Finalment, i sempre segons Salut, l’ambulància del SEM arriba a l’Hospital de Blanes a les 6:18, provinent de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona però  «malgrat els intents de recuperar la pacient, l’evolució és desfavorable i acaba morint».

    Per la seva banda, el sindicat CCOO assegura que l’ambulància, que es trobava a Barcelona, va trigar quatre hores a arribar.

    L’alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez, ha afirmat en un primer moment que el conseller de Salut, Antoni Comín, li ha assegurat en una conversa privada que no calia una ambulància pediàtrica per traslladar a la nena ja que hauria estat suficient amb una UCI medicalitzada atès que la pacient estava controlada i estabilitzada. Ho ha fet en declaracions a Catalunya Informació. Hores més tard però l’Ajuntament de la localitat ha rectificat i ha emès un comunicat en relació al cas en el qual s’assegura que «en la conversa privada mantinguda amb el conseller de Salut, Antoni Comín, aquest s’ha limitat a comunicar que el Departament de Salut havia obert un expedient informatiu per determinar i dirimir les responsabilitats del cas». «No m’ha fet cap valoració sobre el tipus de dispositiu sanitari que ha d’intervenir en un cas d’aquesta naturalesa», assegura l’alcalde a través d’aquest comunicat.

    Actualment només hi ha dues ambulàncies pediàtriques medicalitzades a Catalunya, una a l’Hospital de la Vall d’Hebron i una altra a Sant Joan de Déu de Barcelona. Per això des del SEM insisteixen que el temps de resposta és el normal quan s’activen aquest tipus de vehicles i que en aquest cas es van complir els estàndards de temps.

    El Síndic de Greuges ha obert una actuació d’ofici per investigar la mort de la nena i demanarà informació al Departament de Salut pel suposat retard de l’ambulància que l’havia de traslladar a l’Hospital Josep Trueta.