Just Deploy It!

Etiqueta: pobresa

  • La infància vulnerada

    Succeeix a casa nostra. No cal anar a cap altre país ni a cap altre continent per trobar infants que viuen de manera molt precària. Aquesta taxa de pobresa infantil i exclusió de més del 32% és insuportable i ho és des de fa molts anys perquè no s’ha aconseguit reduir de manera dràstica. Quan es compara amb altres països europeus, aquest percentatge encara es fa més insuportable de sostenir. La mitjana de la taxa de pobresa i exclusió infantil de la Unió Europea és del 24%, vuit punts per sota. Si ens fixem en les darreres dades de l’Eurostat, actualitzades al setembre, Romania és el primer país de la UE amb més pobresa infantil i exclusió (41%) seguit d’Espanya, Bulgària, Grècia i Itàlia (al voltant del 30%).

    Davant la gravetat, la Comissió Europea va aprovar l’any passat la Garantia Infantil Europea, que té com a objectiu assegurar que totes les nenes i nens tinguin una educació i una assistència sanitària gratuïta, un habitatge digne, una alimentació adequada i un accés gratuït a l’escola bressol. Aquesta Garantia Infantil va acompanyada d’una Estratègia Europea pels Drets de la Infància que s’ha marcat l’ambiciós repte de treure de la pobresa, com a mínim, a 5 milions d’infants per al 2030. De retruc, el Govern espanyol ha aprovat aquest estiu un pla d’acció estatal per implementar aquesta garantia infantil, un full de ruta que guiarà les administracions amb tres eixos clau (lluita contra la pobresa i reforç de la protecció social; la universalització dels drets socials i la promoció de l’equitat territorial, entorns protectors, igualitaris, inclusius i participatius) i que compta amb un finançament de 983 milions d’euros.

    Són passos endavant cap a allò que fa tants anys que reclamem les entitats socials que acompanyem la infància vulnerabilitzada, que és una estratègia integral per abordar aquesta xacra, la mobilització de més recursos i la reorientació de les polítiques d’infància i de suport a les famílies per trencar amb el cercle hereditari perquè la pobresa infantil és la pobresa de les famílies que no poden afrontar una criança digna.

    No tenir cobertes les necessitats més bàsiques és un dels drets vulnerats de la infància catalana, però n’hi ha d’altres que continuen sense ser efectius, tot i estar reconeguts en la legislació internacional, estatal i/o catalana.

    Pel que fa al dret a l’educació, un pilar bàsic, és palpable que les condicions socioeconòmiques marquen el futur de les nenes i nens. Els infants amb més dificultats accedeixen més tard al sistema educatiu i l’abandonen abans. A Catalunya, l’alumnat amb menys recursos econòmics repeteix tres vegades més en comparació amb el que en té més i gairebé el 15% de les noies i nois abandonen prematurament els seus estudis, una xifra que s’ha anat reduint en els últims deu anys, però, que queda molt lluny de la mitjana europea del 9,7%. D’altra banda, l’accés al lleure educatiu no està garantit i això comporta que els infants amb dificultats econòmiques perdin les oportunitats que ofereix per al seu creixement, maduració i socialització.

    No tenir cobertes les necessitats més bàsiques és un dels drets vulnerats de la infància catalana, però n’hi ha d’altres en l’àmbit de l’educació, la salut o la informació

    Un altre dret primordial vulnerat és el de la salut, que no és universal perquè hi ha infants que tenen dificultats per accedir-hi a causa d’una demanda alta o la saturació dels serveis. És especialment preocupant l’evolució de la problemàtica de salut mental en la infància i l’adolescència, agreujada per la pandèmia. El suïcidi és la primera causa de mort prematura entre les persones joves. Un altre repte sanitari que s’ha convertit en una epidèmia global és el de l’obesitat infantil, estretament lligada amb les condicions econòmiques de les llars perquè la prevalença més gran és just en les famílies amb ingressos més baixos. El 34% dels infants atesos a les entitats socials té excés de pes, en línia amb el 33% d’infants d’entre 0 i 14 anys amb obesitat o sobrepès a Catalunya.

    Sobre el dret al bon tracte, recentment s’ha aprovat la Llei Integral de Protecció a la Infància i l’Adolescència enfront de la Violència (LOPIVI) que implica una millor protecció de les nenes, nens i adolescents. Una normativa indispensable tenint en compte que el 28% dels infants pateix violència a la llar i que 1 de cada 3 infants és víctima de ciberassetjament a través de les TIC i/o a les xarxes socials.

    El dret a la protecció també és una assignatura pendent perquè no s’estan garantint plenament els drets dels infants i joves migrats sols que arriben aquí, fugint dels conflictes i la pobresa i amb les expectatives de tenir una vida millor.

    Sobre el dret a la informació, la bretxa digital s’ha convertit en un factor més que contribueix a l’exclusió en especial en col·lectius com les persones amb discapacitat. 7 de cada 10 infants amb discapacitat no utilitza internet per la complexitat del seu ús i 4 de cada 10 no en fan ús del mòbil per la mateixa raó. I pel que fa al dret a la participació, és evident que manquen espais on infants i adolescents puguin co-construir aquesta societat que no podem oblidar que també és seva perquè són la ciutadania del present, no només la del futur, i és ara quan cal escoltar-los i comptar amb la seva opinió i visió de tot allò que els envolta.

    En un moment tan crític com l’actual, cal que la infància sigui una prioritat clara i real. No pot haver-hi progrés ni justícia social si aquesta part important de la població, els nostres infants, no viu amb dignitat i els seus drets continuen sent paper mullat.

  • El laberint de la pobresa

    Aquests dos anys de pandèmia molta gent s’ha trobat en una situació de precarietat que mai hauria imaginat. Crisi rere crisi es va engrandint el col·lectiu de persones en risc de pobresa i, les persones en pobresa extrema cada cop són més. Segons el darrer informe INSOCAT d’ECAS, el 26,3% de la població catalana està en risc de pobresa i exclusió social, la taxa de risc de pobresa és del 21,7% i la privació material severa és del 6’2%. De les gairebé 400.000 persones registrades a l’atur un 57% són dones, l’Atur femení ha anat augmentant de forma sostinguda els darrers anys i, especialment, des de l’inici de la pandèmia. Tot plegat ha precaritzat la vida de les dones durant la pandèmia i té efectes sobre el seu benestar i el del seu entorn.

    En aquest context de crisi els ajuts condicionats no han comportat una millora de la situació ni han significat un fre en les situacions de risc de pobresa. Mentre, les desigualtats han augmentat amb aquesta crisi -ja sumatori de les anteriors-, a nivell econòmic i social i ha evidenciat la bretxa digital i ha fet augmentar la d’edat -més gent jove i gent gran en situació de pobresa i exclusió- i eixample encara més la de gènere.

    Les polítiques socials no han estat garantia per fer front a aquests augments i els ajuts i rendes existents, així com els sorgits arran de la pandèmia, com l’Ingrés Mínim Vital, han quedat curtes i han destapat el laberint burocràtic a què se sotmet la pobresa. La previsió de l’IMV no s’ha complert i només s’ha cobert el 20% de l’objectiu inicial -va néixer durant els primers mesos de pandèmia, el juny de 2020-.

    La condicionalitat d’aquestes rendes mínimes menyscaba els possibles efectes positius previstos, les condicions d’accés són tan rígides i, sovint, arbitraries que provoquen la cronificació. Les persones amb menys recursos es troben havent de justificar la pròpia situació en un seguit d’embulls dels quals és difícil sortir, retards en els pagaments i errors administratius que provoquen que l’exclusió sigui cada cop més profunda.

    L’embolic de la burocràcia produeix, en si mateix pobresa. El sistema de control del «frau» de les persones perceptores d’ajuts socials ha acabat teixint un laberint administratiu inexpugnable per la majoria. Les persones sol·licitants, perceptores i no perceptores, han d’aportar certificació constant i se’ls reclama documentació de la que ja disposa la pròpia administració. L’agilitat administrativa és inexistent i el garbuix és cada cop més gran.

    Qualsevol persona que hagi tingut algun petit problema amb l’administració – i més en temps de pandèmia amb la majoria de tràmits en línia- sap que inclús per persones que entenen el complex sistema no és fàcil, imaginem en un context de supervivència, sense recursos digitals i en un maremàgnum d’ajuts i administracions, cadascuna de les quals té una normativa diferent.

    Sense embuts: la burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoqui condicions d’igualtat, no les pressuposi. Només pot actuar-se des de l’equitat, la regressió de drets en els darrers anys i la precarització del mercat laboral està produint noves situacions de risc de pobresa i empitjorant les de la ja existent, cal provocar els canvis que facin possible un gir en les polítiques socials. El fet que totes les administracions posin condicionants i agreugin l’estigmatització i dependència està amplificant els efectes socials i les desigualtats.

  • La població que pateix fam al món va créixer un 10% el 2020

    L’últim informe de l’estat d’inseguretat alimentària i nutrició al món 2021, emès per la FAO en col·laboració amb UNICEF, OMS i altres organitzacions internacionals, descriu una evolució dramàtica del sistema alimentari mundial.

    La prevalença de fam, que en els últims cinc anys estava més o menys estable, va patir un increment brusc el 2020, amb 118 milions més d’habitants que pateixen gana i posen en greu risc complir amb objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (Objectiu 1: fi de la pobresa; Objectiu 2: fam zero, per al 2030). La fam va afectar el 21% de la població d’Àfrica (1 de cada 5 habitants), el 9% de la població d’Àsia i el 9,1% de la població d’Amèrica Llatina i el Carib.

    La prevalença d’“inseguretat alimentària” (sense accés a una quantitat suficient, estable i adequada d’aliments nutritius), mesurada per l’Escala d’Experiència d’Inseguretat Alimentària (amb 8 indicadors), que tenia un lleuger augment des del 2014, va patir el 2020 un increment brusc de gairebé 320 milions d’habitants en només un any i, com a conseqüència, un de cada 3 habitants al món (més de 2.300 milions d’habitants) no van tenir accés a una alimentació adequada el 2020. La meitat es troba a Àsia (més de 1.200 milions), un terç a l’Àfrica (gairebé 800 milions) i un 11% (267 milions) a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com és esperat, atès que les dones són més vulnerables socialment que els homes, la proporció de dones que pateixen una moderada o severa inseguretat alimentària és un 10% més alta. Globalment, el 2020, hi havia 149,2 milions (22%) de nens menors de cinc anys patint un retard del creixement. Tres quarts d’aquests viuen justament en dues regions: el sud-est i el centre d’Àsia (un 37% amb retard de creixement) i a l’Àfrica subsahariana (també un 37%).

    L’informe ressalta que l’alt cost d’una dieta saludable al costat d’una persistent desigualtat en els ingressos econòmics posa una dieta saludable fora de l’abast d’uns tres mil milions d’habitants, especialment els més pobres a totes les regions del món, principalment a Àfrica i Amèrica Llatina, entre 2017 i 2019. S’espera un agreujament de la situació a la majoria de les regions el 2020, com a conseqüència de la pandèmia del Covid-19.

    Els conflictes armats, generats majoritàriament actualment pel canvi climàtic (guerres climàtiques), que incrementa les zones desertitzades i de manca d’aigua per al consum i el reg per les sequeres persistents o afectades per inundacions, tempestes i tifons, tenen un efecte negatiu en els sistemes alimentaris, en l’agricultura i la ramaderia, des de la producció, la collita (disminució del rendiment), el transport, el comerç i el consum.

    Tot això redunda en un augment dels preus dels aliments i reducció de la disponibilitat, augmentant la gana i la inseguretat alimentària. Es produeixen obligadament moviments massius de població a la recerca de terres explotables i s’originen conflictes armats amb els pobladors originaris que rebutgen els qui intenten envair el seu territori.

    No tots els conflictes armats s’originen, però, pel canvi climàtic; també s’originen per interessos geoestratègics, com l’actual del Iemen (país que pateix la crisi humanitària més gran del món), en una guerra impulsada per l’Aràbia Saudita i amb armes proporcionades, principalment, per Espanya.

    Més de 16 milions de persones s’enfronten a la gana i n’hi ha 50.000 morint en condicions de fam, davant la indiferència de la premsa i del món occidental. En la mesura que persisteixin aquestes profundes desigualtats socials i els multimilionaris d’occident gastin alegrement en viatges espacials centenars de milions de dòlars, l’emigració massiva irregular a Europa i els EUA continuarà sent imparable encara que milers morin en l’intent.

    Aquestes tremendes desigualtats socials afecten també la nostra societat. A Espanya s’estima que 12,5 milions d’habitants (un de cada quatre adults i tres nens) està en risc de pobresa i d’exclusió social i més de dos milions pateixen inseguretat alimentària. La FAO proposa diverses mesures per transformar aquesta dura realitat mundial, entre les quals assenyala integrar polítiques de desenvolupament humanitari i pacificació en àrees de conflicte i augmentar la resiliència dels més vulnerables a l’adversitat econòmica. Tancant els ulls a aquesta crítica i greu situació alimentària al món, no aconseguirem més que agreujar-la.

  • Gairebé 2 de cada 3 famílies ateses per Càritas a Catalunya es troben en situació de pobresa severa

    Càritas Catalunya ha publicat una investigació realitzada durant els mesos de maig i juny per conèixer quin ha estat l’impacte de la crisi social i econòmica causada per la COVID-19 en les llars acompanyades per les 10 Càritas diocesanes amb seu a Catalunya. L’informe amb el títol “L’impacte de la COVID-19 en les famílies ateses per les Càritas amb seu a Catalunya” avalua l’impacte que la crisi està tenint en diferents aspectes com l’ocupació, la situació econòmica, l’habitatge, les xarxes de suport o la salut a partir de 550 entrevistes realitzades a llars catalanes acompanyades per Càritas.

    “Aquesta situació no està afectant a totes les persones per igual, sinó que l’impacte ha estat més evident en aquelles llars que ja estaven en una situació de major precarietat”, ha indicat Francesc Roig, president de Càritas Catalunya. L’entitat, juntament amb la Fundació FOESSA ja advertien en l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya, que prop d’un milió i mig de persones a Catalunya es trobaven en situació d’exclusió social durant el 2018.

    Impacte en l’àmbit laboral

    Durant el mes d’abril, un 68 % dels membres de les llars ateses per Càritas en condicions de treballar estaven a l’atur, el que suposa un augment de 21 punts percentuals respecte a principis de març, que eren el 47 %. Es tracta de llars amb grans dificultats per accedir al mercat laboral formal, però també a l’informal.

    L’impacte és més evident en les llars formades per persones d’origen estranger, pel pes que tenen les feines informals en aquestes llars. L’1 de març, un 10 % dels components d’aquestes llars treballava en l’economia submergida, mentre que en les famílies de nacionalitat espanyola suposava un 2,8 %. Aquesta realitat afecta greument a la situació econòmica de les persones sense contracte, no només per la pèrdua dels ingressos, sinó per la impossibilitat d’accedir a les prestacions d’atur o als expedients de regulació temporal decretats per l’estat.

    Situació econòmica de les llars

    Els ingressos de les llars ateses per les Càritas catalanes s’han vist reduïts en un 33 %. Les famílies ingressen, de mitjana, uns 536 € mensuals. Actualment, 1 de cada 4 llars no disposa de cap ingrés.

    “1 de cada 3 persones (36 %) que ha acudit a Càritas durant la COVID-19 és nova o feia més d’un any que no se l’atenia. Si aquesta crisi s’allarga en el temps i no es prenen les mesures adients, més famílies es veuran obligades a demanar ajuda a l’Administració o a les entitats socials”, ha advertit el president de Càritas Catalunya. I és que gairebé 2 de cada 3 famílies ateses per Càritas a Catalunya, concretament el 65,2 %, es troben per sota del llindar crític de la pobresa severa. Abans de la COVID19, eren el 49,7 % de les famílies, el que suposa un increment d’un 15,5 % en només dos mesos.

    Situació de l’habitatge

    La meitat de les llars ateses per Càritas han tingut dificultats per fer front a les despeses de la hipoteca o el lloguer (49%), i el 45,6% admet que no té prou diners per pagar les despeses de subministraments.

    El 36% de les famílies han hagut de reduir les despeses d’alimentació, provocant que no hagin pogut seguir una dieta adequada. S’ha arribat a l’extrem que un 18,8 % ha deixat de comprar medicaments. La incidència d’aquesta situació en les llars amb menors a càrrec ha generat dificultats per conciliar la cura dels infants i el treball. Un 12% de les llars admeten que han renunciat a una ocupació o feina per tenir cura dels infants. De la mateixa manera, la situació ha fet aflorar la bretxa digital existent, ja que el 13% de les llars no disposen de connexió a internet i el 35,8% no té les habilitats necessàries per fer tràmits en línia. La impossibilitat de fer tràmits de manera digital exclou a moltes llars de les oportunitats d’accedir a ajudes, feines o formació. Finalment, en el 61% de les llars, la crisi econòmica i sanitària, sumada a la situació de confinament ha provocat un increment de l’ansietat i els problemes per dormir i un 17% de les famílies han constatat que els conflictes a la llar han augmentat arran de la situació.

    Riscos i reptes que planteja la crisi de la COVID-19

    Des de Càritas, s’ha remarcat la importància de la comunitat, destacant que cal impulsar estructures comunitàries que afavoreixin espais de cohesió social. Les entitats socials del Tercer Sector tenen un repte en la construcció d’aquests espais i en el foment de la participació tant de les persones destinatàries de l’acció com de les persones que pertanyen a la comunitat.

    Així mateix, cal que l’Administració impulsi polítiques públiques d’habitatge encaminades a facilitar l’accés i el manteniment d’una llar assequible per a tothom. Pel que fa als ingressos, és necessari un encaix correcte entre l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Garantia de cCutadania (RGC), garantint que ambdues siguin complementaries. Finalment, apunten que cal ampliar la cobertura de l’IMV a tots aquells col·lectius que estan exclosos, com les persones en situació administrativa irregular, els joves d’entre 18 i 22 anys o les persones en situació de sense llar.

  • L’obesitat infantil també és un problema de classe

    Quin menjar està més a l’abast de la mà (i de les butxaques) en la nostra societat: fruita i verdures o brioixeria? Una volta pel supermercat, les petites botigues d’alimentació, el metro o fins i tot els hospitals ens porta a una conclusió que pot resultar insòlita. Perquè la veritat és que els brioixos i galetes són omnipresents i barats en les prestatgeries de supermercats, en les màquines de vending, a les botigues de barri, en la publicitat i fins i tot als hospitals. Vivim immersos en el que els professionals sanitaris crítics, especialment els dietistes-nutricionistes, diuen «ambient obesogènic», que es veu agreujat pel fet que no hi hagi fàcil accés a nutricionistes en la sanitat pública.

    Un dels col·lectius més perjudicats per aquest ambient són els nens i nenes i, especialment, els de les classes empobrides. Segons l’Enquesta Nacional de Salut, la taxa d’obesitat de fills de treballadors i treballadores no qualificades (15,37%) triplica la taxa d’obesitat de fills i filles de directors i gerents (5,41%).

    Sílvia Romero Canals, dietista nutricionista i autora del blog Equilibra’t, alerta de les conseqüències per a la salut d’aquestes taxes de sobrepès i obesitat: «Hipertensió, diabetis tipus 2, lesions en la pell, cardiopaties, trastorns osteomusculars, alguns tipus de càncer, trastorns del somni, sota rendiment escolar, estigmatització social, dèficit d’autoestima, depressió. En general, una deterioració de la seva qualitat de vida (físic-mental) molt important».

    Isabel González és infermera d’atenció primària. Per la seva consulta passa població adulta i infantil. Reconeix que l’obesitat infantil és ja un problema de salut pública, però detecta una falta de consciència sobre aquest tema. Per a González, «el problema és que la mala alimentació no té efectes immediats i tangibles en la salut, no es veu la perillositat».

    Sílvia Romero lamenta que «se sol culpar a l’individu o la família en el cas dels menors sense tenir en compte els seus factors psicològics, físics o l’ambient que els envolta», negant la dimensió clarament social d’aquest problema, provocat per factors com «la pressió de la indústria alimentària, la falta d’educació nutricional i informació, i que els productes ultraprocessats solen ser més econòmics que els frescos i saludables».

    Isabel González, per part seva, dirigeix la seva crítica «a l’entorn, la publicitat, la forma en què estan col·locats els aliments en els centres comercials, l’etiquetatge, que el nivell econòmic perquè la persona pugui portar a la pràctica els hàbits d’alimentació adequats». Critica especialment l’etiquetatge d’aliments i reconeix que en consulta observa que «enriquit amb vitamines i minerals» o «infantil» són dos reclams que, en els paquets de productes que es venen en les grans superfícies, criden molt l’atenció a les famílies, que pensen així que estan oferint la millor alimentació als seus fills, perquè està enriquida o especialment destinada a nens.

    Nombrosos nutricionistes reclamen que l’accés a informació nutricional per part de sanitaris especialitzats sigui generalitzat en la sanitat pública i protesten per aquesta manca amb l’etiqueta #SanidadDesnutrida. És coneguda la polèmica dels segells de societats mèdiques avalant galetes o fins i tot llets de creixement. L’Associació Espanyola de Pediatria va sortir al pas d’aquestes crítiques el 2015 assenyalant en un comunicat que «no existeixen aliments bons o dolents sinó una alimentació saludable o no. En el cas dels nens hem de conjugar idoneïtat de la dieta i la seva acceptació per part dels menors. Les galetes –com altres formes de cereals– són bons instruments per a aconseguir fer una dieta variada i saludable. El Comitè de Nutrició de l’AEP considera que les galetes són un aliment sa si es consumeixen en les quantitats adequades i dins d’una dieta variada». Dos anys després, el segell es va retirar de les galetes.

    L’argument de la moderació i la idea que cal menjar de tot és com una escletxa per la qual es cola el consum freqüent de galetes i brioixeria per part de la població infantil, especialment en una societat en la qual la informació nutricional fiable que desmenteixi els poderosos missatges publicitaris de la indústria alimentària sembla més un luxe que un dret de salut pública. Com assenyala la dietista-nutricionista Lucía Martínez, «amb una taxa d’obesitat i sobrepès per sobre del 50%, nens inclosos, continueu recomanant galetes amb moderació. Insensats».

    «Menjar de tot fa temps que va deixar de ser un bon consell». La infermera Isabel González lamenta que «els professionals sanitaris (metges i infermers) necessiten actualitzar-se prou bé en tot el que és alimentació perquè part de la nostra funció és donar educació sanitària a la població. Però hi ha certs aspectes que han de ser abordats per dietistes-nutricionistes», especialment, defensa, l’actualització amb rigor de les fulles amb informació sobre alimentació sana que es porten les famílies a casa. En algunes d’aquestes fulles i «fins i tot en pàgines web de l’administració pública es continuen incloent les galetes i suc com a part de l’alimentació saludable», critica.

    Segons dades de l’Informe de Consum Alimentari a Espanya 2018, si bé les parelles amb fills en edat mitjana suposen el 13,98% de la població espanyola, aquest grup consumeix el 21,68% de la brioixeria que s’embeni a Espanya. Quant a les galetes, les parelles amb fills consumeixen el 23,62%. El pes de les llars amb fills d’edat mitjana en el consum de fruites baixa fins al 14%. A més, segons estima l’ONG VSF Justícia Alimentària, «en els últims 20 anys, la nostra dieta ha canviat: el 70% del que mengem són aliments processats, alts en sucres, greixos i sal». El missatge de la moderació sembla, per tant, interessadament ambigu.

    Isabel González ha viscut per experiència el fracàs d’animar a pares i mares a canviar els hàbits alimentaris de la família: «Si jo pretenc que un nen passi de prendre galetes amb cacau soluble ensucrat a prendre un got de llet i un pa torrat integral amb oli d’oliva, tinc un fracàs i els pares no tornen, perquè se senten mal sabent que el que estan fent no és sa per al seu fill però se senten incapaços de donar-li aquesta dieta d’un dia per a un altre».

    Per això, li sembla molt important treballar en prevenció: «L’important és començar des que són petits, des que una mare et diu si li pot donar cereals ja amb quatre mesos. Cal dir-li que no els hi doni, que no els necessita, per molt que digui que ho veu en centres comercials i farmàcies. I cal explicar-li que si a un nen li dónes aliment amb cacau ensucrat ja no li podràs donar aquest aliment sol, perquè el cacau ensucrat li produeix un llindar del sabor tan alt que quan el retires el nen ja no voldrà menjar-lo si no està tan dolç. Cal dir-los que la llet amb cacau ensucrat està més rica per als adults, que ja tenim el paladar mal acostumat, però un nen o nena no. A un nen petit li dónes un tros de pa i un got de llet i és feliç».

    Si, ara que iniciem curs escolar, volem adoptar en família una alimentació més sana, Sílvia Romero ens transmet un missatge clar: «Hauríem de reduir el consum de begudes ensucrades (refrescos i sucs) i de productes ultraprocessats i precuinats i augmentar el consum de verdures, hortalisses i fruita (que haurien de ser la base de la nostra alimentació)». Romero va més enllà i defensa «disminuir el nombre d’hores de pantalles/dispositius i augmentar l’activitat física», que dues de cada tres nens a Espanya realitzen de manera insuficient. La nutricionista creu que és molt important «que tota la família prengui consciència i sigui una mica de tots, no només del nen. Menjar junts (tots els menjars possibles), així com donar exemple és essencial».

    Però anem més enllà. Atès que estem davant un problema social de greus conseqüències per a la salut pública, quines mesures caldria prendre per a afrontar-lo com a tal? Sílvia Romero Canals ho té clar: les solucions passen per «incorporar als Dietistes-Nutricionistes en el Sistema Nacional de Salut, prohibir qualsevol publicitat dirigida al públic infantil com ha fet Portugal, augmentar els impostos d’ultraprocessats i refrescos i disminuir el de fruites i verdures, incentivar la pràctica d’activitat física i invertir en prevenció». Isabel González subratlla que, a més d’actualitzar al personal sanitari d’atenció primària en aquest tema, «les autoritats sanitàries haurien de fer més treball perquè els etiquetatges dels aliments anessin d’una altra forma i la gent pogués veure d’una manera més fàcil el que tenen davant». Es tracta, conclou Sílvia Romero, de tenir «la voluntat política d’actuar contra la indústria que promociona el consum d’aliments insans».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La falta d’accés a medicaments o a atenció mèdica es triplica entre les persones pobres segons un informe

    L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que l’estat de salut de la població de 15 o més anys és, en general, bo, perquè una mica més del 70% de la població considera que la seva salut és molt bona o bona.

    No obstant això, el fet de tenir un treball o estar en desocupació té una influència important en l’estat de salut percebut. Només el 18,6% de les persones que tenen un treball opina que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent; no obstant això, aquesta mateixa consideració s’incrementa en nou punts percentuals (27,4%) quan es tracta de persones en desocupació i a més del doble (43,6%) quan es tracta de persones que exerceixen labors reproductives i de cura (“labors de la llar” com les denomina l’INE) la pràctica totalitat, dones.

    El 37,4% de les persones pobres considera que la seva salut és regular, dolenta o molt dolenta, xifra que està una mica més d’11 punts percentuals per sobre de mesura per a les persones no pobres (26,2%), és a dir, una diferència entre totes dues del 43%.

    Aquestes dades les recull l’informe ‘La desigualtat en la salut’ que ha presentat l’EAPN Espanya (European Anti Poverty Network), una coalició independent d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els Estats membre de la Unió Europea. L’edició 2019 de l’Índex Bloomberg Healthiest Country deia que l’estat espanyol és l’estat més saludable del món. Per saber si es compleix aquesta afirmació, l’EAPN ha analitzat les diferències socioeconòmiques i la seva incidència en els nivells de salut derivant en la creació d’aquest informe.

    Es van preguntar si això era cert per tota la població i si en particular ho era per les dones, per les persones a l’atur, per aquelles que viuen en entorns rurals, per a les que els hi falta educació superior. I sí, les dades de l’informe indiquen que, per a la pràctica totalitat de les variables analitzades, les persones adultes (15 anys o més) obtenen diferències significatives en funció del sexe, la classe social, lloc de residència, la situació laboral de la persona de referència de la llar i la condició de pobresa de cada persona.

    Les respostes surten de dades de l’Enquesta Nacional de salut de l’any 2017 publicada per l’Institut Nacional d’Estadística agafant variables com la classe social i la situació de pobresa. Per a l’any 2017, a Espanya, el llindar de pobresa va quedar establert en 8.522 € anuals, el que serien 710 € mensuals.

    Un accés universal… desigual

    Pel que fa a l’accés universal a la salut, l’estudi assegura que hi ha un major nombre de persones pobres a les quals no es realitzen anàlisis o proves mèdiques i que la falta d’accés per causes econòmiques tant a medicaments receptats com a l’atenció mèdica, dental, i de salut mental, és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres.

    Traslladada aquesta informació a números, l’informe diu que no van poder rebre atenció per causes econòmiques el 5% de les persones en llars pobres que van necessitar assistència mèdica, el 25,5% de les quals van necessitar atenció dental i el 3% de les quals van necessitar serveis de salut mental. El 6,9% no van poder accedir a medicaments receptats, xifra que ascendeix a 8,3% entre les persones desocupades.

    D’altra banda, a la meitat de les dones pobres no se’ls ha practicat mai una mamografia xifra que és un 30,7% (11,5 punts percentuals) superior a la de les dones no pobres. A més, si es considera l’edat recomanada, que és entre 50 i 69 anys, les diferències augmenten enormement, doncs al 9,1% de les dones pobres, gairebé el triple que a les no pobres (3,4%), no se li ha practicat mai.

    A més pobresa, més trastorns alimentaris

    L’anàlisi dels determinants de la salut que realitza l’informe mostra que les persones pobres són més obeses, un 21,9% enfront d’un 15% que les no pobres. També el menors entre 15 i 18 anys que viuen en llars pobres registren taxes més elevades de pes insuficients. I això passa, sentencien, perquè les persones que viuen en llars pobres s’alimenten pitjor i consumeixen menys fruita, verdures, carn i peix i, per contra, consumeixen més patates, pasta, arròs pa i menjar ràpid.

    Quant a hàbits de vida que es consideren de risc per a la salut tals com el consum de tabac i alcohol, l’estudi veu que les persones en llars pobres fumen més (24,5% respecte el 20,8%) i que el 27% de les persones pobres no consumeix mai alcohol enfront del 14,9% de les no pobres.

    La falta de recursos sanitaris afecta a trets generals més les dones. L’informe assegura que les dones tenen una salut més deficient, però es cuiden més. Així, les dones tenen pitjor salut percebuda; més malalties cròniques i sofreixen més limitacions per a la realització d’activitats, especialment les de la vida quotidiana.

    Un altre dels aspectes que ressalta per gènere és que les dones semblen aprofitar millor l’atenció sanitària en aquells aspectes que estan ben coberts per la sanitat pública i pitjor en aquelles qüestions amb cobertura pública més deficient. És a dir, la falta de recursos sembla afectar-los més, ja que, al mateix temps que són les dones les que més van al metge i més proves es fan, també són elles les que pateixen més falta d’atenció dental i d’accés a medicaments per problemes econòmics.

  • El 10% dels catalans no compra les medicines necessàries i deixa els tractaments per problemes econòmics

    A Catalunya l’exclusió social creix més que en el conjunt de l’Estat espanyol. Les raons són bàsicament dues: la més gran precarietat laboral i l’augment del cost de l’habitatge. En ambdós casos per sobre de la mitjana espanyola. Aquesta és una de les conclusions clau de l’Informe FOESSA presentat per Càritas Catalunya.

    En aquest informe, en termes de salut, destaquen que les situacions d’exclusió impacten de manera negativa en la salut, ja que comporten dificultat per accedir a medicaments, a serveis sociosanitaris o a un règim adequat d’alimentació. En aquest sentit, prop d’un 4% de les persones viuen en llars sense accés a una alimentació bàsica. La dada més rellevant que facilita l’informe és que hi ha 780.000 persones (el què representa un 10% de la població) que han deixat de comprar medicines i seguir tractaments per problemes econòmics.

    Inicien aquesta secció parlant sobre que la desigualtat generada per l’accés als recursos bàsics que queden fora de la competència de la sanitat pública reforça el caràcter exclusiu de la dimensió de la salut, amb una especial incidència entre les persones amb discapacitat. De fet, també conclouen que certes situacions d’exclusió poden tenir el seu origen en problemes de salut o en el desenvolupament de certes malalties. Aquestes situacions poden incrementar el risc d’aïllament i exclusió social en persones amb càrregues associades a la cura de persones malaltes o amb algun tipus de discapacitat. En dades, la incidència de l’exclusió social a Catalunya puja més de 10 punts percentuals en aquestes llars que compten amb alguna persona amb discapacitat o situació de dependència passant d’un 19 a més del 30%.

    El fet què hi hagi prestacions que tot i ser bàsiques no formen part de les competències de les institucions públiques d’atenció sanitària fa que una part de la població visqui en desigualtat per no poder accedir per motius socioeconòmics. Serien alguns exemples l’atenció odontològica, l’atenció òptica, l’accés a ajudes tècniques, els recursos protèsics o la salut mental.

    Una última dada que també vol fer palesa l’informe FOESSA és que si bé de mitjana el 17% de les persones es troben afectades per dificultats de salut, aquesta xifra puja fins el 78% de les afectades quan ens fixem en les persones en situació d’exclusió social severa.

  • Mig milió de morts que no hi són, però les polítiques de retallades han provocat o no un augment de la mortalitat?

    Fa poc es publicava al diari El Pais un article amb el titular “Los 500.000 muertos por la austeridad en España que no existieron”. Aquest titular feia referència a un estudi publicat a la revista American Journal of Public Health, que comparava la mortalitat a Espanya i els Estats Units des de l’any 2000 al 2015 i que havia trobat un canvi de tendència a partir de l’any 2011 a Espanya amb un augment important de la mortalitat que els autors atribuïen a les mesures d’austeritat implementades pel govern Espanyol. Al mateix número de la revista, un comentari editorial plantejava problemes metodològics de l’estudi esmentat que afectava les seves estimacions, fet que dificulta la interpretació que fa de l’austeritat com a factor relacionat amb l’augment de la mortalitat. A més d’aquest comentari editorial, l’estudi ha rebut altres crítiques de la comunitat científica. Però, no hem trobat que cap dels crítics hagi demanat als autors l’anàlisi de les dades corregides i analitzades de manera comparable per tal de confirmar si hi han hagut canvis en la mortalitat els darrers anys. D’aquesta manera, ha quedat com cert el titular del diari desmentint que l’austeritat hagi pogut provocar cap mort.

    L’any passat es va publicar a una revista internacional un estudi que associava les retallades en sanitat i serveis socials a Anglaterra amb un augment de la mortalitat. Específicament, aquest estudi trobava un excés de 45000 morts més de les esperades entre els anys 2010 i 2014, i una estimació de 152000 morts més de les esperades l’any 2020 si continuessin les retallades. Els comentaris a la mateixa revista, als mitjans de comunicació i les xarxes socials han estat, a més d’alguns qüestionaments metodològics, relacionats amb les implicacions polítiques de l’estudi i la necessitat de donar respostes polítiques i socials urgents. És més, a partir d’aquest estudi s’ha increpat al govern anglès, se li ha fet donar una agenda perquè respongui sobre aquest tema, i s’han analitzat les taxes de mortalitat durant el primer semestre de 2018 amb una lectura crítica sobre què passa.

    Crida l’atenció la diferent reacció de la comunitat científica i els mitjans de comunicació a l’Estat espanyol i a Anglaterra sobre uns resultats que podrien ser semblants. En el cas de l’Estat espanyol, sembla que el posicionament depèn de l’abordatge i sobretot dels resultats i conclusions dels estudis. Si els resultats mostren un empitjorament de la salut, augment de mortalitat, o d’altres efectes negatius hi ha una reacció immediata a les publicacions científiques i als mitjans de comunicacions fent crítiques i negant que aquests resultats siguin vàlids. Però, si es mostra que la crisi ha aconseguit reduir les desigualtats en mortalitat surten poques controvèrsies, desacords i crítiques de la validesa i fiabilitat de les dades, així com de la interpretació dels resultats. També és freqüent que quan els estudis mostren un resultat d’empitjorament de la salut i/o d’augment de la mortalitat que es repeteix, es confirma i es reafirma, llavors l’assentiment de la comunitat científica és quasi silenciós tot i haver-ho negat durant temps; és el cas de l’augment dels suïcidis durant la crisi econòmica.

    Hi ha evidència científica consistent, i és reconegut per la comunitat científica que els determinants socials afecten la salut i que les desigualtats socials i la pobresa han augmentat amb la crisi i l’atur. Si això és acceptat s’hauria de reconèixer també que tard o d’hora hi haurà un impacte en mortalitat si no es solucionen els problemes de base. A més, el treball precari, les polítiques actuals d’habitatge, i les retallades pressupostàries són mesures que empitjoren aquesta tendència a la desigualtat i la pobresa. És probable que quan es comprovi un augment de la mortalitat hagi passat temps i ja no sigui possible actuar i només serà estudiat com un fet històric.

    La comunitat científica, i els responsables de les investigacions i de l’avaluació de les polítiques públiques haurien de resoldre els problemes metodològics dels estudis, revisar les dades tenint en compte la comparabilitat i validesa de les mateixes, i difondre els resultats. Els responsables polítics haurien de respondre a aquests fets. Si es demostra que les polítiques públiques d’austeritat s’associen a més morts evitables s’haurien de prendre mesures immediates.

  • Escòcia serà pionera a Europa a combatre la «pobresa menstrual»: tampons i compreses gratis per a les estudiants

    Comprar tampons i compreses cada mes pot ser un luxe per a moltes dones. Tant que la dificultat per accedir a aquest tipus de productes higiènics pot portar a algunes a l’anomenada «pobresa menstrual»: la impossibilitat d’utilitzar productes adequats i en la quantitat necessària per cobrir les seves regles mensuals. Escòcia ha pres la davantera per combatre aquest fenomen: es convertirà en el primer país desenvolupat a oferir productes sanitaris gratuïts a les alumnes de col·legis, instituts i universitats. En total, 395.000 dones es beneficiaran d’aquest pla del Govern per combatre la pobresa menstrual que costarà 5,2 milions de lliures (uns 5,7 milions d’euros).

    Associacions i ONG adverteixen amb freqüència de les conseqüències que té per a adolescents i adultes no tenir accés a productes o instal·lacions adequades quan tenen la regla: problemes d’higiene i salut, però també absentisme escolar o la seva reclusió en espais privats. Són afirmacions que solen fer-se en parlar de països d’Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia. El cas d’Escòcia mostra, no obstant això, que la pobresa menstrual també existeix als països rics.

    Un estudi de Pla Internacional a Regne Unit fet el 2017 va mostrar que el 10% de les noies d’entre 14 i 21 anys no pot permetre’s productes sanitaris durant la seva regla. Una de cada set demana tampons o comprimeses a amigues per poder utilitzar-los. Almenys el 12% havia hagut d’improvisar una solució higiènica en no poder permetre’s aquests productes. I el 19% havia canviat l’ús de productes per uns altres menys idonis però més barats.

    El pla del govern escocès arriba després d’una enquesta que va llançar aquest resultat: una de cada quatre estudiants «lluita» per accedir a aquest tipus de béns de primera necessitat. «En un país tan ric com Escòcia és inacceptable que algú hagi de batallar per comprar productes sanitaris», va dir la secretària de Govern Local de l’Executiu, Aileen Campbell.

    Per al comitè d’autoritats locals escoceses (COSLA), garantir l’accés a aquests productes busca assegurar «que cap jove vegi afectada la seva educació» per aquest motiu, però també contribuir a una «conversa més oberta sobre el tema i a reduir l’estigma associat amb la regla», en paraules de la seva presidenta, Alison Evison.

    Baixar els impostos als tampons

    A diversos països, el debat s’ha dirigit cap als impostos amb els quals estan gravats els productes d’higiene femenina. El 2015, França va reduir l’impost a tampons i compreses fins al 5,5%, la meitat que a Espanya. Canadà ha eliminat els impostos a aquests productes, igual que Índia. A Regne Unit o Austràlia també hi ha hagut intensos debats sobre aquest tema, impulsats per moviments de dones.

    A Espanya, els productes d’higiene femenina suporten un IVA reduït del 10%. Són moltes les veus que reclamen que passin a formar part de productes gravats amb el tipus súper reduït d’aquest impost, del 4%. El 2016, la campanya Tampons from Canada reclamava als llavors candidats a la presidència de Govern abans de les eleccions el seu compromís amb gravar aquests productes amb l’IVA super reduït. En cas que això no succeeixi, deien, farien una comanda massiva de tampons a Canadà.

    La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va assegurar al juny que el Govern tenia en ment estudiar la rebaixa de l’IVA d’aquests productes «per raons de discriminació».

    L’associació de consumidors Facua també ha reclamat que aquests articles estiguin gravats amb l’IVA superreduït, perquè són productes «bàsics per a la higiene de les dones». En un estudi, l’associació va trobar diferències de fins al 400% en el preu dels paquets de comprimeses en funció de marques i establiments, i del 185,3% en el cas dels tampons.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Un nou estudi relaciona educació i salut amb nivell socioeconòmic

    En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya. Segons dades de l’IDESCAT un 29% dels infants catalans, que representen prop de mig milió, es trobaven en risc de pobresa l’any 2015. La situació derivada de la crisi econòmica dels darrers anys ha tingut un gran impacte en les famílies i els col·lectius més vulnerables perquè ha limitat la seva renda i empitjorat les seves condicions de vida.

    Cada cert temps surt un nou estudi que dóna a la idea que l’estatus socioeconòmic durant els primers anys de vida és fonamental per a l’educació i la salut adulta. Ara ho han constatat Bruno Arpino, Jordi Gumà i Albert Julià, investigadors del Departament de Ciències Polítiques i Socials, en un article publicat a PLOS ONE en el qual posen de relleu la necessitat de fer inversions que repercuteixin en els infants. De fet, Arpino apunta que el resultats de l’estudi «suggereixen que cal apostar per les inversions públiques adreçades als infants, ja que es preveu que produeixin efectes duradors en les persones en les diferents fases de la seva vida».

    La base del seu article demostra que la situació durant els primers anys de vida de les persones (especialment la relativa a l’estatus socioeconòmic) influeix de manera decisiva en l’educació, en la trajectòria vital i en la salut durant les etapes posteriors. “Hem constatat que les condicions de vida primerenca afecten indirectament la salut durant les etapes posteriors, com a conseqüència de la seva influència en l’educació i en les trajectòries familiars i laborals”, afirmen els investigadors.

    Per l’estudi, es van utilitzar dades secundàries (12.034 individus de 60 anys i més) de l’Enquesta de Salut, Envelliment i Jubilació a Europa. Les mesures de salut utilitzades són l’autopercepció de la salut, la depressió i les limitacions en les activitats de la vida diària.

    Gràcies a la informació retrospectiva obtinguda, van poder mesurar les condicions en la primera etapa de la vida (salut durant la infància i estatus socioeconòmic de la família d’origen) i la trajectòria vital. Pel que fa a aquest darrer apartat, van reconstruïr trajectòries completes d’educació, fertilitat i vincles personals d’individus entre 15 i 59 anys. Les dades es van tractar per separat per sexe, primer amb anàlisi de seqüències multicanal i anàlisi de grups, i finalment, amb models de regressió.

    Així, per una banda s’ha vist que el baix nivell educatiu té una influència negativa en la salut però també com el nivell d’estudis i les trajectòries familiar i laboral afecten conjuntament la salut. Concretament, entre el 66% i el 75% dels efectes indirectes del baix nivell socioeconòmic parental en la infància en els tres resultats de salut considerats en edat avançada s’explica per l’assoliment educatiu per a dones (86% – 93% per als homes).

    Aquestes dades certifiquen, segons els investigadors, “que els individus de famílies més pobres tenien menys possibilitats d’assolir nivells elevats d’educació i, al seu torn, aquests nivells baixos d’estudis van influenciar negativament la seva salut en edats més avançades”.

    Altres resultats es refereixen a l’efecte de la mediació conjunta entre nivell educatiu, trajectòria familiar i laboral. En aquest àmbit, es destaca que, en el cas de les dones, entre el 22% i el 42% de l’efecte del baix nivell socioeconòmic parental en la infància en els tres aspectes de salut considerats en edat avançada s’explica pel nivell educatiu i les trajectòries familiars i laborals. S’observen percentatges encara més elevats per als homes (35% – 57%).