Just Deploy It!

Etiqueta: pobresa

  • El càncer ‘empeny’ a la pobresa a prop de 25.000 malalts a l’any a Espanya

    Pagar les factures o assumir el cost del tractament contra el càncer? Aquesta és la premissa bàsica sobre la qual s’orquestra la trama de la coneguda sèrie de ficció Breaking Bad. El seu protagonista, Walter White, és un nord-americà mitjà, un professor de química a l’institut que no pot fer front als pagaments del seu tractament contra el càncer sense posar en risc els estalvis familiars de tota una vida.

    La seva dona no treballa, el seu fill té una discapacitat física i a més acaba d’assabentar-se que estan esperant un altre bebè. La ficció no solament va ser un èxit per la seva excel·lent narrativa i els seus personatges carismàtics. Reflectia una realitat dramàtica de moltes famílies als EUA.

    Amb motiu del Dia Mundial d’aquesta patologia, celebrat cada 4 de febrer, l’Observatori del Càncer de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) ha presentat ‘L’impacte econòmic del càncer en les famílies a Espanya’, un estudi que analitza com la malaltia afecta als grups socials més desprotegits: treballadors autònoms, aturats i persones amb salaris inferiors a l’interprofessional.

    Entre els resultats destaca que 25.000 persones amb càncer es troben en risc d’exclusió social a causa de la malaltia, gairebé un 28% dels diagnòstics en la població activa espanyola el 2017. Al seu torn, el càncer de mama és la segona raó de baixa laboral de més de 12 mesos, per darrere de les patologies lumbars.

    L’informe indica que cada any es diagnostica el càncer a prop d’11.000 treballadors autònoms. Un 80% d’ells cotitzen la base mínima, per la qual cosa reben una prestació aproximada de 670 €, però han de seguir abonant la quota mensual de 275 €.

    En total, els autònoms han de fer front a les despeses quotidianes, els de la malaltia i els seus negocis amb 395 €. «La realitat és que els autònoms no agafen baixes fins que la situació es torna tan greu que no hi ha una altra opció», afirma Raquel Castillo, responsable de Treball Social de l’AECC. En el cas de les persones en desocupació, més de 5.000 persones són diagnosticades de càncer anualment i no reben cap prestació econòmica.

    Per comunitats autònomes, els pacients amb una situació econòmica més vulnerable es troben a Andalusia, Catalunya i Madrid. Segons l’AECC, les diferències regionals no són significatives, però reflecteixen que si una regió és més agrària, té més treballadors autònoms i, per tant, més malalts d’aquesta categoria.

    Castillo recorda que aquest treball «presenta una foto de la situació del càncer a Espanya. Traduir aquesta informació i identificar les causes és un treball posterior, perquè treure conclusions és arriscat».

    Sense diners per a una victòria contra el càncer

    No és el mateix que el diagnòstic de la malaltia es produeixi en un context de bona ocupació i suport familiar adequat, que quan es travessa una situació laboral o econòmica complicada.

    Pilar Ruiz és una pacient de 39 anys de càncer d’estómac. Com a part del tractament li van llevar l’estómac i va passar a tenir una discapacitat del 65%.

    La pacient relata la seva impotència per «passar de tenir una estabilitat econòmica, física i laboral, a ser acomiadada enmig d’una baixa». De cobrar 1.000 € a 700 € al mes mentre estava de baixa; a més es gasta 300 € a millorar la seva qualitat de vida, 600 € en lloguer, més les despeses quotidianes i els de cuidar a la seva filla d’11 anys.

    Durant la baixa, Pilar va tramitar la seva incapacitat laboral i percep la pensió d’incapacitat laboral, així que tots els seus ingressos es van reduir a 458 € al mes. «La meva mare m’ajuda i fa front a aquestes despeses, però hi ha molta gent sense medicar perquè no pot assumir els costos», lamenta.

    Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer

    Per posar remei a aquestes situacions de desigualtat, l’AECC proposa el ‘Pla de Protecció Integral per a les Famílies amb Càncer’, que tracta de buscar solucions de manera conjunta amb l’Administració.

    Ignacio Muñoz, president d’AECC, explica que el pla gira entorn de tres eixos: «Identificació dels casos, creació de protocols d’interacció entre les autoritats sanitàries i socials, i revisió dels casos».

    La iniciativa tracta d’»analitzar les desproteccions que existeixen en els col·lectius de treballadors autònoms, aturats i persones amb baixos ingressos, entre altres perfils. Necessitem conèixer el que està passant per actuar sobre això», conclou Castillo.

  • Les entitats socials alerten de l’existència d’una “fam oculta” agreujada per la crisi econòmica

    La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.

    Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.

    “La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.

    El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut

    L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.

    Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.

    Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.

    Accions polítiques però també més conscienciació

    Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.

    Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.

    Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.

    Sense dades des d’abans de la crisi

    Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.

    Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.

  • És la pobresa, estúpid!

    La distinció entre malalties transmissibles i no transmissibles (en anglès es parla de Communicable and non comunicable diseases) explica moltes coses i resulta clau per dissenyar les estratègies de control i prevenció. Tot i que la separació no és nítida, en un costat hi ha les malalties contagioses o infeccioses, que solen ser agudes, i a l’altre, les no contagioses, que tendeixen a ser cròniques. Aquestes últimes són ja responsables del 71% de la mortalitat prematura a nivell global. La seva importància va en augment a mesura que es van controlant les infeccions.

    Els quatre grups principals de malalties no transmissibles són les cardiovasculars, les respiratòries, el càncer i la diabetis. En elles es concentren les principals estratègies de prevenció, orientades sobretot a canviar l’estil de vida. L’any 2013, l’OMS va plantejar l’objectiu global 25 x 25 per reduir la mortalitat prematura per malalties no transmissibles el 25% l’any 2025, posant el focus en set factors de risc: consum d’alcohol, inactivitat física, tabaquisme, hipertensió arterial, ingesta de sal, diabetis i obesitat. Molts epidemiòlegs van trobar a faltar en aquesta iniciativa un vuitè factor de risc: la pobresa. En el debat sobre la seva absència es poden invocar consideracions ideològiques i d’una altra índole, però no les científiques, ja que la pobresa és, sens dubte, un dels principals determinants socials de la salut i un factor de risc equiparable als altres set, com mostra un recent estudi.

    La pobresa escurça la vida i perjudica greument la salut, però la qüestió és determinar fins a quin punt la precarietat socioeconòmica es relaciona amb els altres set factors de risc i val la pena incloure la pobresa en les estratègies preventives. L’estudi publicat per The Lancet en el número del 25 de març (i també on-line unes setmanes abans), confirma que l’efecte de la precarietat socioeconòmica sobre la mortalitat prematura és comparable al dels altres sis factors analitzats (els set de l’OMS excepte la ingesta de sal). Aquesta metanàlisi, que analitza les dades d’1.751.479 persones durant una mitjana de 13 anys, revela que la pobresa escurça la vida de les persones fins i tot més que l’obesitat, el consum elevat d’alcohol i la hipertensió, encara que no tant com el tabaquisme, la diabetis i el sedentarisme.

    Encara que molts dels factors de risc relacionats amb les malalties cròniques estan interconnectats i és difícil establir la seva contribució aïllada, la pobresa resulta ser un determinant clau de la mortalitat prematura. El nivell socioeconòmic empitjora alguns d’aquests factors i alhora es veu empitjorat per ells, en una mena de cercle viciós. A més, com escriuen els autors, la troballa que l’estatus socioeconòmic s’associa amb la mortalitat prematura de forma independent dels altres factors de risc suggereix que hauria de ser inclòs en l’objectiu 25 x 25.

    L’absència de la pobresa en aquesta iniciativa de l’OMS subscrita pels estats membres sembla indicar que les circumstàncies socioeconòmiques no es consideren un factor de risc modificable. Per descomptat, excedeix les possibilitats dels metges i del conjunt del personal sanitari que treballa per la prevenció de les malalties no transmissibles. Però això no vol dir que hagi d’estar absent de l’agenda oficial de les agències de salut internacionals i dels governs. La gran majoria dels determinants de la salut són socials. La reducció de la desigualtat és una via directa i indirecta per reduir la mortalitat prematura causada per les malalties cròniques i millorar així la salut de la població i la seva esperança de vida, com confirma l’estudi de The Lancet. I això no és ideologia. Està científicament comprovat.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • “En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges”

    Jaumé E. Ollé és metge, i ha exercit la professió en indrets molt pobres. Al llarg de la seva vida ha passat per països com Haití, Bolívia, Mali o Etiòpia, entre d’altres. Va viatjar un dia a Haití, i després de veure les condicions d’aquell país i la precarietat del sistema sanitari, va decidir que era allí on podria ser “més útil”. En el seu llibre Crónicas de un médico en el mundo (Icària Editorial) reflexiona sobre l’exercici de la medicina en països pobres i sobre la situació cultural d’aquests indrets.

    Quin paper pot jugar la medicina en països tan pobres?

    El mateix paper que aquí. Tothom vol estar sa, si tens mal de cap no vols tenir mal de cap, si tens un nen amb febre vols que li passi. Això és igual per a pobres i rics, i potser pels pobres més, perquè estan més malalts, per tant, la medicina té un paper fonamental. En països pobres si estàs malalt no pots treballar i si no treballes no menges.

    En alguns capítols es queixa de què tot i la bona voluntat i de saber com ajudar a un malalt, a vegades no hi ha els medicaments necessaris o si hi són no són accessibles per a tothom. Quines són les desigualtats més grans en salut en territoris com els que ha treballat?

    Aquí si tenim mal de cap tenim possibilitat de demanar la baixa, per l’embaràs també tenim baixa i la gent segueix cobrant, allà no. Un exemple de fa dues setmanes. Un nen d’Uganda que ha passat l’educació secundària, cosa gens fàcil, va passar per l’escola professional, i ara treballava en un hotel de recepcionista. Un dia va caure, es va trencar les dents i el van fer fora, no volen un recepcionista sense dents. Em va escriure immediatament per dir-me que després de tots els esforços per estudiar i sortir de la seva cabanya l’han acomiadat. Em va demanar 150 euros, li he hagut de donar perquè es pugui posar dents noves, perquè si no es quedava sense feina. O per exemple, em venen els pescadors del llac d’Uganda, amb una tuberculosi que se’ls ha menjat i els pregunto: ‘per què no veniu quan comenceu a tossir?’ però clar, si no pesquen no mengen, només poden venir quan descansen de treballar. Aquí tenim uns sistemes que allà no existeixen.

    Doctor Jaume E. Ollé durant l'entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO
    Doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista amb el Diari de la Sanitat / SANDRA LÁZARO

    Fins a quin punt sent que ha arribat a empatitzar amb aquestes històries?

    Són històries fàcils d’entendre, però és difícil de solucionar-les totes. No he cobrat mai a un malalt, al contrari, el difícil és que no em posi jo la mà a la butxaca, has de fer una selecció perquè no pots estar contínuament donant, no pots sobreviure així i comporta un risc. Deixa’m posar-te un exemple. Una vegada vaig veure una mare que em va portar el seu fill perquè patia raquitisme –disminució de vitamina D, de calci i fosfat en la sang- li vam donar les vitamines, calç i li vaig dir que tornés en un mes. Un dia mentre anava cap a casa me la trobo, s’havia fet una cabanya darrere d’unes tàpies per viure-hi mentre esperava el dia de la visita. No podia pagar-se el transport d’anada i tornada i va decidir que era més fàcil quedar-se allí, demanant diners a la gent que passava.

    De fet, deixi’m recordar-li un altre exemple que explica en el llibre. El d’una senyora que té tuberculosi. Vostè li ofereix tractament però ella diu que ha d’anar a casa a cuidar el porc. Vostè es queda sorprès, i ella llavors li diu que si es mor el porc es quedarà sense menjar i per tant morirà.

    Clar, allí si no tens de què menjar no menges. La salut té una funció diferent. Allà si tens mal de cap i no pots treballar hauràs d’anar-hi igual a treballar. Tot el que tenim aquí és un luxe, que en el fons hem d’agrair a la societat.

    M’imagino que la idea que tenim aquí de què la salut és el primer allí no s’entén ben bé així.

    La salut allí es mira des d’un punt de vista funcional. Allà té la funció de permetre’t treballar per poder menjar. Aquí no té aquesta funció. La salut aquí és tenir o no mal de cap, per exemple. La funcionalitat canvia i per tant canvien les prioritats de la persona.

    Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO
    Doctor Jaume E. Ollé / SASNDRA LÁZARO

    En un altre capítol es pregunta què és ser pobre en un país de pobres. I obre el debat de si l’ajuda econòmica és suficient. Què és ser pobre en un país pobre?

    Un exemple. Ser pobre en un país pobre és una noia que té un tumor al coll, viu als carrers de Somàlia i és una immigrant d’Etiòpia. Immigrant, il·legal i sense família. Té un tumor que li comença a créixer. Em ve a veure, no sabem què és, la tractem, no respon al tractament, faig una biòpsia que he d’enviar a França i que pago jo, perquè ella no pot pagar res. De França em diuen que és un tumor pel qual no hi ha tractament, per tant, només pretenc obtenir el tractament simptomàtic. Però no tinc morfina, l’he d’anar a robar del quiròfan, allí em donen una injecció cada 4 dies i ella, mentrestant, està a terra plorant de dolor. Això és ser pobre sense esperança. Per sort va morir unes setmanes més tard. Això és ser pobre en un país pobre, on no hi ha medicaments, ni biòpsies, ni serveis d’atenció, on no hi ha res.

    Diu en el llibre que el que abans entenia però no assumia ara ho entén però li sembla inacceptable. Fins a quin punt l’ajuda d’un metge com vostè pot ser eficient quan la mentalitat d’un país per la seva cultura i educació és molt diferent? Explicava el cas del Mikado, un nen que està sol a l’hospital on treballava i que les infermeres donaven per perdut i no li oferien menjar ni el cuidaven. 

    En aquest cas concretament ho entenc, fins a cert punt, però no puc acceptar-ho. Entenc que la infermera té molta feina, que té 300.000 malalts i que a aquell nen el donen per perdut. Però jo no ho puc acceptar. L’actitud de les infermeres que descuiden aquell nen només es pot entendre dins d’un context. Quan estava a Uganda i sortia de casa davant hi havia uns camps i sovint a les set del matí em trobava a la infermera que estava llaurant el camp, amb 2 o 3 nens que havia de vigilar i després entrava a treballar a les 9 del matí. A vegades s’adormia. Jo no accepto que s’adormin a la feina, però he de pensar també amb el context en el qual es troba. Les dones, especialment les del tercer món, treballen 24 hores del dia. Arriben a casa i han de preparar el menjar i cuidar els fills i potser el marit els hi pega o se’n va amb altres.

    Un context molt diferent.

    T’il·lumina molt veure el contrast què hi ha entre fora i dins. Jo vaig tenir una malalta, una mare amb tuberculosi amb un estat avançat. Per un projecte sobre la tuberculosi va venir una fotògrafa alemanya a fer-li unes fotos. Li vaig presentar a la Rose i a la seva filla. Les dues eren esquelets vivents. Ella estava malalta però tenia llet, la nena estava desnodrida però seguia mamant. La fotògrafa em va preguntar perquè no li donava llet en pols. Jo no hi estava d’acord. I ella creia que era perquè jo estava cremat d’estar a Àfrica.

    Hi era així?

    No, li vaig preguntar quant de temps estava disposada a pagar aquesta llet i després li vaig explicar que si li donàvem llet amb pols la nena deixaria de mamar i a la mare se li tallaria la llet. Li vaig dir que quan la senyora tornes al seu poble perdut a la selva no tindria on trobar aquesta llet i si la tingues l’hauria de diluir amb aigua, segurament contaminada, i que per tant la nena es quedaria sense llet o amb moltes diarrees. Ella no ho comprenia. No es pot anar a aquests països i intentar imposar les solucions que tenim aquí, perquè pot ser que no sigui beneficiós.

    Vaig tornar a veure la mare un any o dos més tard i havien sobreviscut les dues. Estic segur que si li haguéssim donat la llet en pols la nena estaria morta. Però ella -la fotògrafa- seguiria la seva vida, tan contenta, sense saber-ho.

    El doctor Jaume E. Ollé durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    El doctor Jaume E. Ollé durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Creu que després de viure aquestes experiències és més optimista o menys amb la situació del sud?

    A llarg termini sóc optimista, el que passa que hi ha uns grups de població que cada cop estan pitjor, perquè les diferències són cada vegada més grans. Però penso que a la llarga fins i tot aquests països milloren, a bufetades i de mica en mica, però milloren. Hi ha una milloria en l’educació, en la sanitat….Però morirà molta gent pel camí. Jo tendeixo a ser optimista, encara que quan hi ets costa.

  • La salut en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, què s’ha aconseguit i què no

    Els dies sis, set i vuit de setembre de l’any 2000, 189 caps d’estat i de govern d’arreu del món es reunien a la seu de Nacions Unides de Nova York per parlar dels reptes als quals s’enfrontava la població mundial. D’aquella reunió en va sortir el compris de millorar el món abans de 2015, concretat amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. La Declaració del Mil·lenni buscava aconseguir un món sense pobresa, amb accés universal a l’educació i a la salut, un món més igual i un entorn més sostenible, on es respectin els drets humans.

    De tots els objectius, tres estaven estrictament lligats amb el món de la salut. Ara, més de cinc anys després, la majoria d’aquests objectius encara no s’han complert. MedicusMundi, juntament amb altres entitats, com Médicos del Mundo o FarmaMundi, han elaborat l’informe “Slalud y desarrollo, qué se ha conseguido” on avaluen el què s’ha aconseguit i el que queda per fer. Segons aquest document de les sis metes fixades en salut –emmarcades dins dels tres grans objectius- només se n’ha complert una, la de reduir la propagació del VIH al món.

    1.Reduir la mortalitat infantil entre els menors de cinc anys

    Al 1990 morien 90 nens menors de cinc anys per cada 1.000 infants nascuts. L’objectiu fixat en la Declaració del Mil·lenni era aconseguir una reducció que arribes a les 33 morts per cada 1.000 nascuts. El 2014 la xifra seguia a 43, amb la qual cosa no s’havia aconseguit allò que estava fixat.

    2. Millorar la salut materna

    Una altra de les prioritats en salut pels 189 països representats pels seus caps d’estat i govern en la reunió del 2000 era reduir la taxa de mortalitat materna, de 380 per cada 100.000 a 127 per cada 100.000. Però el 2013 seguien morint 210 mares per cada 100.000.

    Pel que fa a la salut materna s’engloben també altres objectius, i cap d’ells s’ha aconseguit. Per una banda es pretenia augmentar al 100% el nombre de parts qualificats, però el 2014 aquesta xifra encara es trobava al 71%, també es pretenia augmentar les cures prenatals, que s’han quedat a una cobertura del 52%.

    La xifra que en lloc de millorar ha empitojorat és la que fa referència als embarassos adolescents. El 1990 se’n produïen 59 per cada 1.000 joves, al 2015, lluny de reduir-los, aquesta xifra se situava a 61 embarassos per cada 1.000 noies.

    Per últim, es pretenia donar sortida a la necessitat de l’anticoncepció assitiada. El 2015 aquesta cobertura era només del 64%, mentre que l’objectiu se situava al 100%.

    3. Combatre el VIH/Sida, Malària i altres malalties

    Un dels objectius fixats era el de reduir la propagació del VIH i la Sida, una meta que en part s’ha complert, ni que no s’ha aconseguit eradicar el virus.

    Tampoc s’ha aconseguit donar cobertura universal a totes les persones afectades de VIH o Sida. El 2014 només un 30% de les persones afectades tenia accés al tractament.

    Per què no s’han complert els objectius?

    Carlos Mediano és el responsable d’estudis i investigacions de la Federació d’Associacions de Medicus Mundi Espanya, i un dels experts que ha participat en l’estudi. Per ell hi ha dues raons que expliquen aquesta falta de compliment. “Al compromís polític no li ha seguit un compromís econòmic, i per tant no s’ha traduït en recursos”, explica. Per altra banda assenyala també que els recursos que s’han invertit no s’han utilitzat de forma adequada. “Els recursos destinats a cooperació per la salut han augmentat però en lloc de buscar sinergies s’han creat competències”, explica. Això es deu, diu, a què moltes de les entitats que executen aquests recursos són publico-privades i per tant competeixen entre elles. D’aquesta forma algunes entitats engeguen projectes per solucionar problemes pels quals altres organitzacions ja hi estan treballant d’una forma diferent.

    Mediano també creu que es té una visió molt petita sobre la salut del món, ja que en aquests objectius no es tracta un tema, molt fonamental per ell, que és el de les malalties cròniques. “Ens focalitzem en una malaltia, com la malària per exemple, en lloc d’intentar enfortir els sistemes públics de salut dels països”, reivindica aquest expert.

    Amb tot, Mediano creu que per combatre els problemes de salut que amenacen a moltes societats és imprescindible no només actuar sobre els problemes que es generen en la salut sinó sobre aquells determinants que han provocat el problema. “En temes de salut materna s’ha d’entendre que hi ha dones que no poden fer segons quines coses sense el consentiment dels homes per un tema de desigualtat”, explica com exemple.

    També recorda que un dels problemes més grans al món és la pobresa. “Els rics tenen accés a la salut, els pobres no. El que més determina la salut d’una persona no és el sistema sanitari és la pobresa”, reivindica. I recorda també que hi ha altres factors, com les desigualtats o l’accés a l’aigua que també determinen la salut de les persones.

    L’objectiu del 0,7% del PIB per cooperació

    En la reunió de l’any 2000 els països també es van comprometre a fer un esforç més gran per intentar destinar almenys un 0,7% del PIB a la cooperació al desenvolupament. Però gairebé cap país ho ha complert, i Espanya lluny del 0,7% destina avui només un 0,17% del PIB a aquesta partida.

    L’any 2009 Espanya va arribar al 0,46%, però aquesta ajuda va caure molt ràpid per la crisi econòmica, arribant el 2012 al 0,16% i el 2014 al 0,14%. “L’any 2012 per cada euro que l’estat espanyol dedicava a la cooperació al desenvolupament, s’haurien destinat quatre euros a la Església, cinc al Ministeri de Defensa i 14 al rescat de la banca”, senyala l’informe.

    De tots els diners que Espanya va destinar a la cooperació entre el 2000 i el 2013, només 2.911 milions d’euros van ser per fer front a temes relacionats amb la salut, el que representa un 7,6% del total de recursos destinats a cooperació al desenvolupament.

    A més de no arribar al 0,7% fixat, Mediano explica que alguns països el que han fet ha sigut ajudar amb diners a altres països però amb la condició que quan hagin de comprar, per exemple, material sanitari per un centre concret, el comprin a empreses d’aquell país –el donant-, amb la qual cosa aquells diners retornen al país d’origen. “Està demostrat que Àfrica té pèrdues econòmiques amb la seva relació global”, declara aquest expert.

    També afegeix que la cooperació al desenvolupament ha canviat molt durant aquests últims anys i que seria molt important que hi hagués una aliança global. “Es necessita una reflexió mundial de com aconseguir que el dret a la salut sigui per totes les persones, en lloc de què cadascú faci el que vulgui”, manifesta.