Les retallades van deixar l’atenció primària amb 3.000 professionals menys, set minuts per visita i cap substitució. És per això que des del sector veuen amb bons ulls l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada aquesta setmana per Salut i que preveu dotar els centres d’atenció primària amb 5.000 metges, infermeres i treballadors socials més en els pròxims anys. Amb tot, alguns temen que quedi en un calaix com va passar amb l’anterior pla presentat per la llavors consellera Marina Geli. D’altres demanen celeritat davant la falta de concreció del pla, que calcula que el nou personal s’incorpori als CAP al llarg dels pròxims set anys.
Un d’ells és Jaume Sellarès, metge de família i vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). “Era un clam de molta gent que l’atenció primària es posés al dia, és evident que calen més recursos i que cal posar-la al centre del sistema”, expressa. Amb tot també demana que es faci “com més aviat millor” i que no quedi “diluït en la foscor pressupostària”. “Si són set anys que siguin set però comencem ja”, afegeix. Explica, en aquest sentit, que el Pla d’Innovació en Atenció Primària de la consellera Geli “també era molt ambiciós però després poques d’aquelles propostes es van dur a terme”.
Des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) el metge de família Albert Planes descriu l’estratègia com “interessant” i apunta l’augment del nombre de professionals com una acció molt positiva que respon a una demanda “de fa temps”. Planes admet però que “té por” que l’estratègia del departament quedi en un calaix i també cita el pla de reforma de l’etapa Geli com a exemple. Segons ell, el pla presentat ara per Comín té aspectes positius però no té terminis segurs. “A partir del gener del 2018 no sabem què passarà amb aquest pla”, diu i assenyala la necessitat de “més concreció de compromís polític fins i tot a nivell parlamentari”.
La prescripció infermera, absent en el pla
Per la seva banda, Glòria Jodar, Consellera del Consell de Col·legis d’infermeres i Infermers de Catalunya valora positivament l’increment de recursos previst tot i que alhora matisa que “és el que és just davant una pèrdua de pressupost molt evident en els últims anys”. Dels 5.000 professionals Salut calcula que la meitat seran infermeres. Sobre aquest punt Jodar recorda que és necessari ja que en comparació amb altres ràtios europees “estem molt malament”.
Un punt molt aplaudit des d’aquesta professió és el fet que es reconeixerà l’especialitat d’infermera familiar comunitària -que fa set anys que existeix- com a única via per exercir als equips d’atenció primària. Per contra, critiquen que el pla no fa cap referència a la prescripció infermera. “S’ha parlat poc de les competències professionals que tenen les infermeres”, diu Jodar.
El mateix opina Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). “Des de l’AIFiCC pensem que és bo que es reconegui l’especialitat, com va passar en el seu moment amb la medicina de família però ha d’anar acompanyat de més places a les unitats docents”, diu. A més a més també coincideix amb Jodar en la prescripció infermera, una regulació que el col·lectiu fa temps que demana. Brugués apunta que les infermeres haurien de tenir més lideratge en els equips de primària i assegura que no es pot parlar d’autonomia dels professionals mentre no es reguli la prescripció.
El treball social, més present als CAP
Una de les mesures destacables del pla és el compromís de dotar tots els centres d’atenció primària amb almenys un treballador o treballadora social. Marga Garcia, coordinadora de la Comissió de Salut i vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT), assegura que des d’aquest col·lectiu professional estan “il·lusionats” i recorda que només un de cada dos equips d’atenció primària compta amb aquest perfil professional en l’actualitat. D’altra banda celebra el fet que es reconegui en la categoria de professional sanitari el treballador social sanitari. “Això permetrà tenir accés a la informació clínica de forma regulada”, comenta.
Segons el pla, a més, cada usuari tindrà un treballador social de referència, a més d’un metge, una infermera i un administratiu sanitari. A més, el treballador social del CAP podrà prescriure serveis d’ajuda a domicili, que ara es prescriuen des dels serveis socials municipals. Sobre aquest punt Garcia demana que es “defineixin bé les tasques i les línies per no generar duplicitats”.
Accions que poden dur-se a terme de forma “ràpida”
Algunes de les accions que conté l’estratègia del departament poden començar a fer-se des de ja i depenen únicament de la voluntat política. Així ho defensa Jaume Sellarès, que cita com a exemple la gestió de les agendes per part dels professionals, l’aprimament de les estructures de l’ICS o que els professionals puguin triar els directius.
“El pla serà creïble en la mesura que es fixin períodes i es vegin ja resultats immediats d’algunes accions”, afegeix Albert Planes. Com a exemple de mesures que poden aplicar-se ja cita també l’elecció dels directors per part dels professionals així com la formulació dels equips de capçalera o l’eliminació de les Unitats de Gestió d’Atenció Primària (UGAP).
La Montserrat Busquets és infermera, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i màster en Bioètica i Dret. Fins fa pocs dies treballava com a professora titular d’Ètica i Legislació Professional de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Ara però, després de gairebé 35 anys dedicats a la docència, s’ha jubilat, no sense abans rebre el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’ 2016. El premi és el màxim guardó que atorga la Fundació Infermeria i Societat i està dedicat a les persones que fan possible el desenvolupament de la professió infermera, el tema que centra aquesta entrevista.
Fa poc has rebut el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la teva contribució a la professió infermera. Com descriuries el rol de la infermera?
El rol de la infermera en l’àmbit de la sanitat el percebo com imprescindible en el sentit que la infermera des del punt de vista de tenir cura de les persones, és la persona que té en compte les necessitats de la vida de les persones que pateixen una malaltia i també les que poden emmalaltir. La gran diferència amb la medicina és que s’enfoca a la malaltia mentre que la infermera acompanya la persona al llarg de la vida. Per exemple, no només durant la malaltia sinó també en un naixement, un part, o durant la vellesa.
Sovint es diu que la infermera cura però també cuida?
Més aviat diria que mentre cuida també cura. És a dir el que cura és cuidar de la persona, és a dir que la persona estigui en una millor disposició contextual, social o emocional condiciona el procés de curació. Per exemple, quan una infermera aconsegueix ajudar un malalt a dormir millor la seva curació és més fàcil.
És vocacional?
La vocació tenia a veure amb una cosa poc reflexiva, amb una cosa que es podia tenir o no, era un valor afegit. La infermeria durant molt de temps ha tractat de reconvertir la professió perquè no depengui de la vocació o la manera de ser de la persona. Si entenem per vocació allò que ve ja donat, no. Ser infermera s’aprèn sobretot veient com les persones desenvolupen la seva capacitat quan estan malaltes. Si entenem vocació perquè les condicions de vida d’una persona siguin millors, sí.
A part de ser infermera treballes en l’àmbit docent des de 1983. Ha evolucionat la manera d’ensenyar-la?
Tot ha canviat de la mà de l’evolució de la societat, hem anat aprenent a ser millors infermeres i millors docents. La formació ha canviat molt, de ser una classe magistral a ser una classe més motivadora, més centrada en l’alumne per exemple. També ha canviat molt la informació. Al principi gairebé tota la informació o coneixement que hi havia era en anglès, ara hi ha molta documentació i articles científics en castellà també. Tot i això el repte continua sent motivar l’estudiant.
I en el dia a dia de la infermera, què ha canviat?
La nostra societat en els últims anys ha fet alguns passos enrere arran de la crisi però un dels canvis positius ha estat anar adquirint autonomia professional. Passar de ser una professió més dependent i de col·laboració amb el metge a tenir un rol més autònom, a ser més capaç de fer el que fa. Avui en dia però per la crisi segurament el racionalisme torna a imperar i ara estem en una època de recessió.
Com vius com a docent i professional, per exemple, el fet que d’ençà de la crisi cada any marxin de l’estat espanyol prop de mil infermeres a treballar a l’estranger? (Dades del Consejo General de Enfermería)
Això ha passat sempre tot i que es pot haver accentuat amb la crisi. D’una banda que això passi vol dir que la formació aquí és molt bona, en altres països d’Europa no ha estat així. De l’enorme expansió dels hospitals durant els 80 o els 90 a l’estat espanyol la infermera va anar assolint competències tècniques que en altres països no tenen i això és molt valorat. És a dir que se’n vagin no està malament perquè l’experiència enriqueix, el que sap molt greu és que no tornin. I que quan tornen es troben amb un sistema sanitari que no reconeix encara l’expertesa professional. No tenim els llocs de treball adequats.
Decidir treballar com a infermera avui és decidir treballar en precarietat?
Sí, igual que ser metge o tantes altres professions. Treballar com a infermera és treballar en precarietat i amb contractes molt difícils. A més, una infermera docent avui ho tindrà més difícil per poder-ho fer, pel sou i per les exigències de la universitat espanyola i els centres sanitaris, que valoren poc la docència i valoren més les publicacions en revistes d’impacte internacional i els projectes de recerca. Això vol dir que no té sentit publicar en català o en castellà, perquè això no es valorat, i perquè al final del dia valoraran que la Universitat de Surrey tingui un contracte amb tu.
Darrerament s’ha parlat del col·lapse de les urgències i la presència de pacients als passadissos. Quina és la sortida per reduir la pressió assistencial que viuen els professionals i que repercuteix en els pacients?
Segurament seria tornar enrere amb la política de llits però de l’altra reforçar l’atenció primària. La infermera té un paper importantíssim en l’atenció primària, per exemple amb les persones que estan en una situació crònica. També hi ha una qüestió molt perversa, que és l’ocupació de llits. En els últims anys hem assistit a una política d’ocupació de llits curta, entenent que l’alta hospitalària es pot donar quan el procés mèdic s’ha acabat. La realitat però és que no s’ha acabat el procés d’atenció ja que si bé mèdicament pot marxar a casa, les seves necessitats no estan cobertes. Moltes vegades els reingressos es podrien evitar si el sistema se centrés en les necessitats de les persones malaltes i no de les malalties. Per exemple, un procés quirúrgic té quatre dies però no és el mateix que te’l facin a tu o a mi. El sistema sanitari es col·lapsa perquè l’atenció és bàsicament mèdica.
D’altra banda en els ciutadans s’ha generat una idea de desresponsabilització, el sistema ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana i ha donat a entendre que les qüestions de la vida se solucionen anant el metge. Molts pares per exemple van a Urgències pel plor dels nens i en la majoria de casos no es tracta d’una urgència. El propi sistema sanitari ha generat la necessitat i ara té la demanda.
La infermera hauria de tenir més responsabilitats o més decisió en alguns aspectes? Per exemple, penso en la petició del col·lectiu perquè es derogui el decret del PP que limita el que poden prescriure als malalts les infermeres i es faci una regulació que inclogui certs medicaments o productes.
La prescripció és un molt bon exemple. Imagina’t que tens el teu pare a casa i necessita bolquers i tens una prescripció de 3 o 4 bolquers al dia. Jo vinc com a infermera a visitar-lo i m’expliques que pel que sigui necessita més bolquers. En aquell moment jo no puc prescriure més bolqueres. Les infermeres que fan el seguiment per exemple als malalts ostomitzats (persones que duen una bossa on hi deriven les necessitats fisiològiques) no poden receptar el tipus de bossa, ni el tipus de pomada o medicament que fa que la pell al voltant del forat millori. Elles ho veuen, ho pensen i ho indiquen el metge, que és qui ha de firmar. Les infermeres tenim la responsabilitat i tenim la capacitat però si no tenim la possibilitat d’exercir no ens serveix de res, al contrari, ens neguiteja. A més a més, hi ha una perversió del sistema perquè per exemple durant l’epidèmia de grip es modifiquen els criteris i es planteja un pla d’atenció i la infermera pot receptar-te per exemple un antibiòtic. A Anglaterra s’ha demostrat que les infermeres de l’atenció primària disminueixen els costos, milloren els resultats i disminueixen les urgències.
Un altre tema d’actualitat en aquests moments és la lluita per una mort digna. Creus que el debat sobre la legalització de l’eutanàsia té el lloc que mereix?
No, no té el lloc que es mereix. Curiosament els col·lectius mèdics presenten una situació més reticent que no pas la pròpia societat. La infermera, des del punt de vista de tenir cura, es planteja que davant de la fi de vida, per un metge el fracàs serà que el malalt es mori, per la infermera el fracàs serà que es mori malament, sol, brut, amb angoixa o patiment. Per això Cicely Saunders va impulsar les cures pal·liatives, però per dur-ho a terme va haver d’acabar cursant medicina.
Estan la infermeria i la medicina en prou consonància?
La professió infermera pot aportar molt, m’agradaria que els metges aprenguessin de nosaltres igual que nosaltres podem fer-ho d’ells. La medicina, la infermeria i el treball social són tres professions que haurien d’anar de la mà i encara anem força separats. L’atenció sanitària o és sociosanitària o no ho és.
Poques esperances els queden a les infermeres respecte un canvi en l’actual marc normatiu que regula els medicaments i productes sanitaris que poden prescriure. El rebuig del Congrés aquest dijous a una proposta no de llei dels socialistes per derogar el Reial decret del PP ha estat un pal més a les rodes en la lluita que des del 2015 mantenen des del sector perquè es derogui el decret i es faci un nou marc normatiu que generi consens. «La pitjor de les situacions és l’actual», assegura a aquest mitjà Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi Oficial d’infermeres i Infermers de Barcelona. Segons ella, el Reial Decret «és absurd» i dificulta molt la feina de la infermera.
Des de fa anys el col·lectiu professional demana que es reguli la prescripció infermera, és a dir, que s’empari legalment la feina que des de sempre han fet de forma habitual. Alhora, però, el col·lectiu rebutja el reial decret al considerar que retira tota capacitat prescriptora a les infermeres. El decret obliga, per exemple, a què les infermeres hagin de demanar permís al metge per posar una pomada o modificar una pauta d’insulina. «Jo no puc fer la meva feina, el reial decret sobre prescripció infermera és insostenible», diu Jodar.
Des de diferents col·legis professionals rebutgen el polèmic reial decret perquè, entre altres factors, obliga a les infermeres a rebre una formació i acreditar-se per a poder prescriure (180 hores per a infermeres generalistes i 360 hores per a infermeres especialistes). «Entenem aquesta acreditació totalment innecessària i interessada, ja que els coneixements adquirits al grau són prou amplis per a abastar aquesta formació», denuncien.
A més, explica Jodar, són múltiples les situacions del dia a dia que es veuen dificultades pel reial decret. «Per exemple si un senyor gran té incontinència urinària i com a infermera necessites prescriure-li bolquers has de recórrer a un metge», diu.
La promesa d’un decret català, a l’espera des de fa un any
A Catalunya l’exconseller de Salut Boi Ruiz va prometre desplegar un marc normatiu català que permetés l’ús i la prescripció de medicaments per part de les infermeres. El seu substitut en el càrrec, Toni Comín, va assumir aquesta promesa després que les infermeres reclamessin al govern català fer ús de les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera.
Al març Comín va anunciar que el govern recorreria el decret espanyol i va assegurar que el seu departament aprovaria el decret català. Poques setmanes després de l’anunci va parlar d’un preacord amb el col·lectiu, notícia que va ser celebrada per part de les infermeres. Amb tot, des de llavors, ara fa un any, no hi ha hagut més novetats des del govern sobre aquesta promesa.
En una entrevista amb aquest mitjà a l’estiu, Comín va dir que s’estava treballant «al ritme previst». «Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges». Fonts del departament de Salut apunten a aquest mitjà que «continuen treballant per tirar endavant el decret català».
Per la seva banda, Glòria Jodar assegura que la majoria de professionals metges estan absolutament d’acord amb què les infermeres puguin prescriure alguns medicaments i productes sanitaris bàsics. «La norma està pràcticament acabada però encara s’està buscant el consens amb el col·lectiu mèdic», admet.
En l’àmbit sanitari, amb independència de qualsevol opinió i amb tota la consideració per a la resta, hi ha dues professions protagonistes, tant des d’una perspectiva històrica com actual, almenys en la gran majoria dels països amb un cert grau de desenvolupament socioeconòmic. Medicina i Infermeria comparteixen tant en el camp hospitalari com en l’atenció primària i comunitària, el nucli assistencial tant clínic com dels serveis de suport diagnòstic.
Tradicionalment s’ha atorgat el protagonisme de l’assistència diagnòstica i terapèutica mèdica i quirúrgica al metge mentre que a la infermera se li adscriu el de les cures a administrar als pacients diagnosticats pels primers. No és aliena a aquesta distribució de funcions i tasques la que, des d’una perspectiva conservadora i fins i tot masclista, s’assignà als sexes masculí i femení al considerar que els homes podien assumir millor la responsabilitat de «curar» i les dones la de «cuidar», a imatge dels rols que els eren atribuïts en altres àmbits socials, començant pel familiar. Però la cultura i altres circumstàncies han canviat molt i, per exemple, avui la professió mèdica, abans de majoria masculina, s’ha feminitzat àmpliament mentre que a infermeria s’ha incorporat una proporció creixent d’homes. Aquests i altres canvis, intensificats en els darrers 25-50 anys, encara no s’han traduït suficientment en altres en els rols assenyalats. Tampoc la transformació en grau universitari i el desenvolupament de la formació postgraduada en determinades especialitats de la infermeria han modificat substancialment les competències d’aquesta professió.
Les professions mèdica i d’infermeria treballen habitualment costat a costat i comparteixen actuacions sobre els mateixos pacients. Tant en l’àmbit hospitalari com a l’atenció primària i comunitària ambdues professions han d’actuar en el marc de veritables equips en els quals han de compartir objectius i activitats assistencials d’acord amb una divisió funcional del treball basada en les competències de cadascú dels seus components i no en el domini d’una professió sobre l’altra. Per desenvolupar aquesta estratègia és necessari modificar el context legal d’aquestes professions per fer possible que els seus membres puguin assumir les responsabilitats de tot tipus inherents a l’exercici de les seves competències actuals i futures.
Cada cop és més clara i urgent la necessitat d’iniciar un diàleg obert i sense apriorismes exclusivistes ni jeràrquics entre els màxims responsables i líders d’ambdós col·lectius professionals per analitzar la pràctica real, actual i futura, dels seus integrants en els diferents àmbits del sistema. Cal dibuixar un mapa de competències compartides i delegades i relacionar-lo amb els contextos assistencials concrets i amb la situació competencial acreditada dels mateixos professionals.
En l’últim any la interacció entre aquestes dues professions ha saltat a l’actualitat informativa amb l’intent de regulació legal de la prescripció de medicaments per part d’infermeria. Fins ara no sembla que hagi estat possible establir ponts de diàleg entre els dos col·lectius. Els plantejaments estrictament corporatius estan dificultant poder analitzar amb objectivitat i pragmatisme les solucions possibles i desitjables a un problema que també s’ha plantejat en altres països i per al que s’ha sabut trobar sortides acceptables i adaptades a la pràctica real de les dues professions.
Cal analitzar el problema amb una flexibilitat que sigui capaç de compatibilitzar una certa porositat competencial entre ambdues professions sense desdibuixar els perfils de les responsabilitats, funcions i tasques que les defineixen. Evidentment no és una tasca fàcil i que tingui solucions immediates però una línia possible d’avenç podria néixer a partir de la creació de grups de treball de professionals experts amb àmplia experiència assistencial en els diferents àmbits del sistema sanitari i capaços d’abordar els problemes concrets que es donen en aquestes interactuacions interprofessionals en les situacions més significatives de la pràctica clínica, amb referència especial al terreny de la terapèutica.
El manteniment de la situació actual d’enfrontament pot implicar perjudicis importants, no solament per a les relacions entre les institucions que dirigeixen les dues professions, sinó, i el més greu i perillós, per a la qualitat i seguretat de l’atenció dels pacients. Sembla que l’obligació dels dirigents sanitaris i professionals és posar-se mans a l’obra sense demora i treballar fins a trobar solucions consensuades.
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
Amb nocturnitat, traïdoria i la legislatura acabada, el govern de Mariano Rajoy va publicar el passat 23 de desembre un decret que retirava tota capacitat prescriptora a les infermeres. Abolia el decret andalús de prescripció infermera, una norma que tothom admirava pel seu pragmatisme i utilitat. No recollia ni el consens professional ni les conclusions d’una sentència recent del tribunal suprem.
El nou decret obliga a què les infermeres experimentades hagin de demanar permís al metge per indicar un paracetamol, per posar una pomada o per modificar una pauta d’insulina. Aquest canvi legislatiu, a més d’aportar més ineficiència als equips d’atenció primària, ha obert un debat que teníem arraconat.
La prescripció infermera està molt arrelada a països anglosaxons, però té poca tradició a l’Europa continental. És un concepte ampli. Contempla des de la prescripció autònoma a la col·laborativa, passant per la basada en protocols. L’autònoma pot ser de qualsevol medicament o només d’un formulari reduït. La col·laborativa suposa la capacitat de modificar un tractament indicat per un metge, com pot ser ajustar la dosi de Sintrom® o d’analgèsics. Finalment la prescripció per protocol és la indicació d’un fàrmac seguint una pauta d’actuació consensuada dins l’equip. Es produeix per exemple quan s’acorda que una infermera recomani un paracetamol al pacient que presenta símptomes de refredat. En els països on es practica, només algunes infermeres tenen la possibilitat de prescriure. Aconsegueixen aquesta capacitat quan gaudeixen d’una àmplia experiència clínica i realitzen una formació específica.
A casa nostra les posicions són divergents. En un extrem hi trobem el “no a tot” del Consejo General de Colegios de Médicos que presumiblement va inspirar el famós decret. Passant a continuació pel “no a gairebé tot” del sindicat de Metges de Catalunya que només accepta la prescripció protocol·litzada de medicaments no subjectes a prescripció mèdica. Arribant al “no ens barallarem” del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Aquesta institució desitja legalitzar la situació que existia de facto però nega tota capacitat prescriptora a les infermeres. Jugant amb les paraules, només els permet “indicar” medicaments. En l’altre extrem hi trobem el “si a gairebé tot” i el “si a tot” dels col·lectius d’infermeria. El Col.legi d’Infermeria dóna suport a la prescripció autònoma dels medicaments de lliure dispensació però vol assegurar també la prescripció col·laborativa i per protocols per a totes les infermeres sense que calgui una formació addicional. Alguns col·lectius d’infermeria també volen avançar en la prescripció autònoma de fàrmacs actualment subjectes a prescripció mèdica.
El Departament de Salut ha respost al conflicte embolicant-se en una nova quimera: fer un decret català que atorgui capacitat prescriptora autònoma, col·laborativa i per protocols a les infermeres però sense contradir el decret espanyol que els impedeix prescriure. Algú pensa que això és possible? Algú imagina que el constitucional ho acceptarà? Aquesta és la millor manera de resoldre el problema?
Els pacients deuen contemplar perplexos aquestes declaracions. Qui vetlla pels seus interessos? Qui vol eliminar barreres burocràtiques? Qui vol suprimir aquest sobrecost? El pragmatisme anglosaxó va introduir la prescripció infermera perquè els grups professionals, malgrat els seus interessos particulars, van donar suport al que consideraven millor pel pacient i el sistema. Qui liderarà aquest procés a casa nostra? Qui anteposarà el professionalisme als interessos corporativistes i polítics per resoldre el conflicte? Segurament ningú. Veurem amb tristesa que tots esperaran a què les noves eleccions generals dibuixin un panorama més proper als seus interessos.
La majoria de consellers autonòmics tenien ganes d’abordar durant el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut el tema del reial decret d’infermeria. Però no ha sigut fins al final de la reunió que s’ha parlat del tema. Ha sigut en aquell moment quan 10 consellers han exigit al ministre de sanitat espanyol en funcions, Alfonso Alonso, que derogui el Reial Decret 954/2015, que regula la indicació, l’ús i l’autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres, segons ha informat l’agència Europa Press.
Entre ells el conseller de salut català, Toni Comín ha exigit la retirada “immediata” del decret perquè assegura que amb aquesta mesura estan posant les infermeres “en una situació insostenible d’inseguretat jurídica i també el sistema assistencial”, segons la nota de premsa de Salut. Ha explicat, tal com li ha traslladat el col·lectiu infermer durant aquestes últimes setmanes, que les infermeres “no poden treballar amb garanties i al final els perjudicats són els pacients”.
Segons ha dit Comín després de la reunió el ministre de Sanitat no ha acceptat derogar el reial decret però ha dit que el portaria a debat al Foro de Profesiones Sanitarias. Per Comín aquest anunci és insuficient però creu que això demostra que aquest és un tema que genera problemàtica.
El Reial Decret 954/2015 es va aprovar el passat 23 d’octubre. Les infermeres s’oposen sobretot als articles 3.2 i 2.2 del text perquè és aquí on s’estableix la condició de la dispensació per part de les infermeres al consentiment del metge i no es permet la prescripció autònoma. Un fet que, diuen, suposa un entrebanc per la pràctica habitual a l’hora d’atendre i curar els pacients.
“El procediment en què es va aprovar va ser inacceptable perquè hi havia un preacord sobre el text en el Consell Interterritorial però posteriorment el Consell de Ministres va canviar-lo», ha recordat Comín durant la reunió d’avui.
Igual que ell, els consellers de sanitat d’Astúries, Aragó, Andalusia, Valencia, Castilla-La Mancha, Illes Balears, Cantabria, Extremadura i Canàries també han exigit la derogació del decret calcificant-lo de “nefast”.
El conseller de sanitat d’Extremadura, José María Vergeles, ha dit a més que aquest és un tema que s’hauria hagut de tractar en prioritat per la “lluita d’interessos” entre professionals mèdics i infermeres que s’ha creat després de la seva aprovació. “Ens sembla un autèntic despropòsit perquè, a més, s’ha posat a última hora i amb calçador”, ha dit.
Situació a Catalunya
Comín ja s’ha reunit amb el col·lectiu infermer a qui ha promès que redactarà un real decret propi sobre la indicació autònoma i la prescripció col·laborativa de medicaments. Segons va anunciar Comín la conselleria vol crear una Comissió de Pràctica Assistencial que haurà de vetllar per identificar els àmbits en què és necessari disposar de protocols i alhora garantir que es compleixen les pautes d’harmonització.
Segons informació del Departament de Salut aquest òrgan estarà format per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. També hi haurà, com a observadors, el Consell de la Professió Infermera i el Consell de la Professió Mèdica.
L’hepatits C i la despesa pels fàrmacs necessaris per fer front a aquesta malaltia han sigut protagonistes de la reunió del dimecres. La majoria de consellers han demanat a Alonso que no conti com a dèficit públic autonòmic la despesa del tractament per l’hepatitis C. El ministre, segons l’Agència EFE, ha dit que hi estava d’acord però que no pot discutir les normes de comptabilitat.
“No es raonable que el mateix govern que ens reclama complir amb uns objectius de dèficit aprovi un pla estratègic i incorpori medicaments d’elevat cost”, ha dit el conseller de sanitat de Castilla i León Antonio María Sáez Aguado, segons recull l’agència Europa Press.
Per la seva banda Comín ha lamentat que Catalunya hagi de pagar els tractaments per l’hepatits C en solitari, cosa que ha produït, ha dit, una desviació de 170 milions d’euros. “La lleialtat institucional consisteix en no dir a soles i fer que el finançament el realitzin altres, els governs autonòmics”, ha expressat.
Les infermeres i els infermers catalans volen cuidar els pacients sense barreres. Barreres com la que denuncien des de fa mesos que els suposa el Reial Decret 954/2015, que regula la indicació, l’ús i l’autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris per part de les infermeres. De fet, aquest dijous centenars d’infermeres i infermers s’han concentrat per visibilitzar la seva tasca i mostrar la seva oposició al reial decret, a l’espera també que el Govern català enllesteixi el text del decret que està preparant per regular la prescripció a Catalunya.
La Marta Romero i la Gemma Mayor, de l’Hospital de Mollet, s’han sumat aquest dijous a la mobilització organitzada per la Comissió de Crisi de la Prescripció Infermera, formada per més de 90 entitats, a Barcelona i sota l’eslògan ‘Cuidar-te sense barreres’. “Moltes intervencions s’endarrereixen perquè hem d’esperar que el metge vingui i ens signi papers. Per exemple, abans del reial decret, si s’havia d’operar un pacient d’una hèrnia seguíem un protocol d’antiobiòtics que establia que la infermera li havia d’administrar mitja hora abans de l’operació”, explica Romero, que treballa a l’àrea quirúrgica de l’hospital. “És que no és només medicaments, tampoc no podem posar pomades o apòsits”, afegeix la seva companya.
Des de l’aprovació el passat 23 d’octubre del reial decret -i la seva publicació al BOE dos mesos més tard, amb el govern espanyol en funcions- les infermeres s’oposen especialment als articles 3.2 i 2.2 del text perquè és en aquests on s’estableix la condició de la dispensació per part de les infermeres al consentiment del metge i no es permet la prescripció autònoma. Aquest fet, es queixen, els suposa un entrebanc per la pràctica habitual a l’hora d’atendre i curar els pacients. “Nosaltres som les que estem les 24 hores amb el pacient, el metge sovint et diu que facis el que hagis de fer”, diu la Marta Romero.
Les infermeres reivindiquen la prescripció com a part del procés de cura
“La prescripció infermera és un aspecte més de la cura infermera de la persona atesa”, resa el manifest sobre la prescripció infermera a Catalunya que el 28 de gener diversos representants van lliurar a la conselleria de Salut per exigir que el govern català reguli la seva tasca i que ha rebut el suport de més de 90 entitats i centres assistencials de Catalunya.
I és que fins ara aquesta tasca no ha gaudit d’un emparament legal sinó que s’ha produït prenent com a referent la llei del medicament de 2009, que no negava la prescripció infermera però tampoc no la regulava. L’Alba Brugués és la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya, és a dir, de professionals de l’atenció primària. Ella, que també s’ha afegit a la concentració d’aquest dijous a la plaça Sant Jaume de Barcelona, lamenta que “Espanya sigui dels pocs països d’Europa on la prescripció infermera no està regulada”.
Imatge de la concentració d’aquest dijous davant la catedral de Barcelona / SANDRA LÁZARO
Segons ella, la situació actual suposa duplicitats per al pacient, que en alguns casos ha de fer una altra visita per recollir la recepta. “Tenim la competència però no tenim la llei”, comenta. “Per exemple, podem ensenyar a pujar o baixar dosis d’insulina a un pacient amb diabetis però en canvi no li podem prescriure”, explica Brugués.
Pendents del decret català
En l’acte d’aquest dijous, en el que centenars d’infermeres i infermers s’han concentrat sota el lema ‘Cuidar-te sense barreres’, han urgit el Govern català a què enllesteixi el decret català que va anunciar fa uns dies que posaria en marxa. Després que múltiples entitats reclamessin al govern català que utilitzés les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera, Comín va anunciar la setmana passada l’existència d’un “preacord” entre Salut i el col·lectiu d’infermeres.
D’una banda, segons va explicar Comín en una roda de premsa a periodistes dimecres de la setmana passada, el decret català reconeixeria l’autonomia de les infermeres i infermers en la indicació ús i autorització de dispensació de medicaments no subjectes a prescripció mèdica i de productes sanitaris relacionats amb el seu àmbit d’actuació. És a dir, no els exigiria cap formació addicional com sí que estableix, per contra, el reial decret estatal. “L’actual reial decret espanyol exigeix una formació addicional de 180 hores”, es queixa la presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya.
D’altra banda, els reconeixeria la capacitat per indicar, usar i autoritzar la dispensació de medicaments subjectes a prescripció mèdica relacionats amb el seu exercici professional seguint tres criteris: en àmbits en què es reconegui la interacció d’actuacions entre metges i infermeres i infermers; subjecta a l’obtenció d’una acreditació; i segons protocols o guies de pràctica clínica elaborats amb criteris consensuats.
Segons va anunciar Comín la conselleria vol crear una Comissió de Pràctica Assistencial que haurà de vetllar per identificar els àmbits en què és necessari disposar de protocols i alhora garantir que es compleixen les pautes d’harmonització. Segons informació del Departament de Salut aquest òrgan estarà format per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. També hi haurà, com a observadors, el Consell de la Professió Infermera i el Consell de la Professió Mèdica.
Amb tot, el text del decret català encarà no ha transcendit i el decret 954/2015 serà abordat en la reunió que tindrà lloc el pròxim 13 d’abril del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut.
El reconeixement de la capacitat prescriptora de les infermeres és una assignatura pendent que des de fa anys ens situa molt per darrere d’altres països de la comunitat europea. Per altra banda des de l’any 2009 el desplegament de la llei estava aturat, amb la qual cosa era del tot impossible de realitzar la dispensació de medicaments i productes de competència infermera a través de l’ordre de dispensació infermera en aquells medicaments que tenen subvenció estatal (mitjançant el document conegut per tothom com “recepta”).
Per les infermeres la prescripció no significa només “receptar medicaments” sinó que va des de la indicació d’activitats (caminar, fer repòs, dieta…), fins a la indicació de productes o medicaments per mantenir, prevenir, recuperar l’estat de salut i per millorar la qualitat de vida. Per aquest col·lectiu professional la prescripció no és una nova competència i sempre ha format part de la pràctica habitual en tots els seus àmbits d’actuació.
La normativa marcada pel desplegament de Real Decret (RD) espanyol el passat 23 de desembre de 2015 encara va empitjorar la situació a la professió davant d’una regulació que no permet realitzar cap tipus de prescripció, dins de l’àmbit propi de competències i alhora decretant una acreditació addicional que nega la reconeguda excel·lència dels nostres plans d’estudis, reconeguts internacionalment, i negant també l’autonomia científica i tècnica que ens dóna la Llei d’Ordenació de Professions Sanitàries.
Per altra banda, el RD anul·la el paper de les CCAA, ja que vulnera les capacitats de les autonomies pel seu desplegament, i en conseqüència per assegurar la provisió de serveis, amb tots els instruments necessaris.
Davant d’aquesta situació anacrònica i poc operativa el Conseller de Salut va comparèixer el passat dijous 31 de març davant de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per explicar el preacord al que ha arribat el Departament de Salut amb el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
En aquesta mateixa sessió, la Comissió de Salut va aprovar una resolució que insta el Govern a crear aquesta norma catalana i demanar que es sol·liciti la derogació del reial decret estatal i la convocatòria urgent del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Sanitat (CISNS). D’aquests punts de la resolució, la sol·licitud de derogació del Reial Decret ja ha estat presentada pel Govern davant el Tribunal Suprem i la reunió del CISNS ha estat convocada pel proper 13 d’abril.
Cal veure com es desenvoluparan els acords en aquest Consell interterritorial que per altra banda va veure alterat els continguts del text que el propi CISNS havia elaborat abans del 23 de desembre.
El preacord anunciat des del Govern de la Generalitat s’articularà en base a tres eixos principals:
– Reconeixement de la indicació autònoma infermera de fàrmacs i productes sanitaris no subjectes a prescripció mèdica infermera, sense l’obligatorietat d’una acreditació.
– En el cas de la indicació col·laborativa de fàrmacs i productes sanitaris subjectes a prescripció mèdica, el preacord posa en valor els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial – molts d’ells ja existents.
– Creació d’una Comissió de Pràctica Assistencial que tindrà com a objectiu identificar àmbits d’interacció d’actuacions professionals entre infermeres i metges i d’on és necessari disposar d’aquests protocols i garantir que es compleixen els criteris d’harmonització en l’ús i elaboració dels mateixos. Un marc de referència consensuat que servirà per millorar l’emparament legal de les infermeres i infermers catalans.
El conseller de Salut, Toni Comín, ha respòs a la demanda feta per les infermeres. Una setmana més tard després de que el col·lectiu es presentes a les portes de la conselleria per reclamar suport, el conseller s’ha reunit amb elles i els ha anunciat que recorreran el reial decret 954/2015 que regula la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres.
“Posarem un recurs contenciós administratiu contra el reial decret”, ha assegurat Comín en declaracions a la premsa a la sortida de la reunió. “Demanarem la suspensió cautelar de l’article 3.2 i de l’article 2.2”, ha assegurat. Aquests són els dos articles del decret que no permeten a les infermeres dispensar medicaments sense autorització del metge i que no permeten l’acreditació per la prescripció autònoma.
Més enllà de recórrer el decret espanyol, que al seu parer es va publicar amb “nocturnitat i traïdora”, ha assegurat que el seu departament aprovarà un decret català que reguli la prescripció infermera. “La situació jurídica de les infermeres des de l’aprovació del decret espanyol és delicada, i hem de posar més pressa i més urgència”, ha assegurat. Tot i que no ha avançat el perfil del contingut d’aquest marc legal català, ha dit que la intenció és arribar a un acord que inclogui el màxim de professionals possibles.
Poc després de la reunió de Comín amb el Consell dels Col·legis d’infermeres, el col·lectiu ja ha respòs a l’anunci del Departament de Salut. “Rebem positivament les intensions del conseller”, han assegurat en un comunicat, però demanen que es concreti el més urgent possible la data d’entrada en vigor del decret català i el seu contingut. Perquè, recordem, «corre pressa» solucionar la situació en la que es troben les professionals.
“La norma catalana pot fer sortir a les infermeres de la incertesa en què es troben des del 23 de desembre” ha expressat Glòria Jodar, consellera del Consell de Col·legis Oficials d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
Les infermeres havien demanat al Departament de Salut la setmana passada, a través d’un manifest, que regulés la prescripció infermera de medicaments oposant-se al decret espanyol, que exigeix autorització per part del metge. Això suposa que no puguin, de forma autònoma, dispensar medicaments o productes sanitaris, com apòsits o cremes. Més de 40 entitats sanitàries que representen el col·lectiu van firmar el document.
A banda d’aquestes dues mesures, el conseller també ha dit que serà necessari que es convoqui el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, per poder queixar-se de les maneres en com ha actuat el ministeri. Comín ha dit que no té sentit que un reial decret aprovat a l’octubre no es faci públic fins al 23 de desembre amb un govern amb funcions i que canvi de contingut a últim moment.
