Just Deploy It!

Etiqueta: prevenció

  • Com tenir cura de la nostra memòria

    La memòria és el procés cognitiu que fa la ment i que ens permet enregistrar, codificar, consolidar, emmagatzemar accedir a la informació i recuperar-la. És un procés bàsic per a l’adaptació de l’ésser humà al món que ens envolta. La memòria és la base de l’aprenentatge, que es produeix gràcies a la plasticitat del cervell, que fa possible la formació de connexions sinàptiques entre les neurones i la generació de circuits amb milers de neurones on es fixa tot allò que hem après.

    Així és com la defineixen la doctora Ana Malagelada i el doctor Nolasc Acarín al seu llibre Alzheimer Envejecimiento y demència (RBA). Els dos autors són especialistes en neurologia, ambdós amb molts anys d’experiència a l’Hospital del Vall d’Hebron; ella durant vint anys metgessa adjunta del servei de neurologia i ell, cap de la secció de neurologia, del 1976 al 2006.

    Des de la neurologia i la malaltia de l’Alzheimer com a forma més comú de demència -segons dades de la OMS pot representar entre el 60 i el 70% dels casos-, la investigació ha pogut descobrir, i continua aprenent, sobre el funcionament de la memòria i el perquè dels oblits. I en gran part gràcies a això sabem que podem reduir el risc de patir Alzheimer canviant certs hàbits en la nostra vida.

    Tenim eines a l’abast en el nostre dia a dia per cuidar la nostra memòria. Des de la Fundació Pasqual Maragall ens aporten els següents consells: Fer exercici cada dia, perquè l’activitat física augmenta el flux sanguini a tot el cos, inclòs el cervell, i això pot contribuir a mantenir la memòria. Per mantenir la ment activa, recomanen llegir, fer mots creuats, practicar jocs de taula, conversar, estudiar i passar temps amb altres persones.

    I, dins dels diferents estudis que poden ajudar a protegir o enfortir la memòria, hi ha l’aprenentatge d’un altre idioma. Tal com expliquen els especialistes en continguts educatius de Macmillan Education, aprendre una altra llengua pot millorar el desenvolupament cognitiu, l’obertura cultural i l’autodesenvolupament, a banda de contribuir al desenvolupament professional, i adquirir oportunitats de socialització. Afirmen que “l’adquisició de coneixement en matèria d’idiomes no sols enforteix les habilitats cognitives, com la memòria i el raonament lògic, sinó que també s’associa amb la prevenció de malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer. En desafiar diferents parts del cervell, l’aprenentatge d’idiomes estimula i manté activa la ment, brindant un valuós exercici mental”.

    Altres hàbits que ajuden a prevenir la pèrdua de memòria és aprendre a organitzar-se bé en el dia a dia, a casa i en totes les activitats que fem. I un gran pilar ineludible per a la protecció de les neurones i les seves connexions és dormir bé.

    Mens sana in corpore sano, doncs, aplicat als hàbits diaris. Poder sentir que ens llevem havent descansat bé, practicar exercici físic, menjar saludablement i posar reptes al cervell amb activitats mentals, siguin jocs, lectura o exercicis de memòria.

    Alguns d’ells es recullen en llibres pensats com a guia per a exercitar la memòria. El pintor, pedagog i investigador barceloní Carles Bayod Serafini va descobrir la importància de les sensacions en el desenvolupament de la intel·ligència, la creativitat i la potenciació de la memòria. Per això va crear els ‘sensojocs’ com a eina d’educació integral. El seu llibre Cómo retener los recuerdos (ed. Desclée de Brouwer) és un recull de sensojocs terapèutics per a estimular la fixació de la memòria i la retenció dels records en l’Alzheimer i altres patologies.

    Des de la Fundació Pasqual Maragall apunten que “qui més qui menys es queixa alguna vegada de la seva memòria. La memòria és una capacitat cognitiva complexa que depèn de la integritat d’altres funcions. A més, és molt voluble a moltes circumstàncies, des de malalties o efectes secundaris de medicaments a situacions més quotidianes, com l’estrès, les preocupacions o el fet de no haver dormit bé, entre d’altres coses”. Per això, afegeixen, que els oblits “cal prendre’ls com una alerta que ens ha de portar a consultar el metge a partir de certa edat, o si se sent certa aprensió pel tema si, malauradament, s’han donat casos de malaltia d’Alzheimer a la família i es tem que aquestes fallades de memòria puguin ser un símptoma que alguna cosa no va bé”.

    Al blog de l’espai web de la Fundació Pasqual Maragall trobareu moltes recomanacions per aplicar-nos a casa. Són per quan encara sentim que és prou bona la memòria o bé per a compensar la memòria quan no és òptima. També comparteixen estratègies d’optimització de la memòria i suggeriments, com ara posar atenció, evitant fonts de distracció, mantenir ordre, i fer servir adhesius, planificadors, agendes, alarmes al telèfon… Al mateix blog, amb les recomanacions, es pot descarregar la guia gratuïta que ha fet la Fundació Pasqual Maragall, amb el títol: Quan et cuides, l’Alzheimer fa un pas enrere. Un de cada tres casos es podria prevenir.

    Des de la Fundació ACE faciliten la possibilitat de fer-nos nosaltres mateixos una  autoavaluació de la nostra memòria amb un test en línia. També ens proposen una sèrie d’exercicis per a exercitar-la. L’ACE Alzheimer Center Barcelona disposa d’un programa de detecció precoç de l’Alzheimer i realitzen diagnòstics, tractament, investigació, formació i sensibilització, així com acompanyament als pacients i les seves famílies per mirar de fer que la pèrdua de memòria no paralitzi cap vida.

  • Les revisions periòdiques, medicina per a persones sanes

    Una part important de la població consulta un metge, es fa alguna prova o pren algun producte farmacèutic encara que no estigui malalta, i és una pràctica habitual fer-se revisions de diversa mena: laborals, esportives, del «nen sa», ginecològiques, analítiques, etc., encara que no es tingui cap símptoma de malaltia. Per aquest motiu, el sistema sanitari dedica una part de la seva activitat a persones sanes. La pregunta que cal fer-se és: De què serveix? Quins beneficis aporta?

    No totes les intervencions sanitàries en persones sanes tenen la mateixa consideració; n’hi ha que estan plenament justificades i n’hi ha d’altres que són de dubtosa o nul·la utilitat i són potencialment perjudicials. Les que són motiu de reflexió en aquest escrit són les últimes. La raó que motiva a anar al metge tot i estar sa, és la creença que val més prevenir que curar i que la detecció precoç de certes alteracions pot evitar el desenvolupament de malalties i allargar la vida. Són hipòtesis que no s’han demostrat verídiques amb caràcter general i que han estat objecte d’estudi per la rellevància que tenen en la pràctica sanitària, tant pel volum d’activitat que representen com pels costos que suposen i pels efectes nocius que produeixen.

    Les revisions mèdiques i les analítiques de sang periòdiques a persones sanes són recomanades per les assegurances privades i, amb menys freqüència, pels professionals del sistema públic malgrat que fa temps que es qüestiona la seva utilitat. Un dels exemples més coneguts és fer una determinació de colesterol en la sang perquè s’ha fet creure que a partir d’unes determinades xifres és perjudicial per a la salut. Si bé aquesta afirmació és certa per a les persones que pateixen una malaltia isquèmica del cor, com l’angina de pit i l’infart de miocardi, no ho és per a la població general.

    La Fundació Cochrane ha actualitzat una revisió publicada l’any 2012 que tenia com a objectiu quantificar els beneficis i els danys dels reconeixements mèdics en adults sans en comparació amb no fer cap control. Els resultats van mostrar que no tenien cap efecte significatiu en les taxes de mortalitat general, per càncer o per malalties cardiovasculars ni en la presentació de cardiopatia isquèmica mortal o no mortal.

    Un altre estudi fet a l’entorn de l’atenció primària a càrrec del National Health Service a la ciutat de Liverpool va veure que les polítiques específiques com la millora de la dieta i la reducció del tabaquisme eren més rendibles que les revisions en la prevenció de la malaltia cardiovascular, primera causa de mortalitat en el món occidental.

    Organismes com la U.S. Preventive Service Task Force (USPSTF) o la Canadian Task Force fa anys que desaconsellen aquesta pràctica rutinària. Degut al sobreús sanitari han sorgit algunes iniciatives com la Choosing Wisely que emeten recomanacions de «No fer», cosa que també fa la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC), que s’afegeix a aquestes recomanacions. A Catalunya, el programa Essencial conclou en el mateix sentit que «no està indicat realitzar anàlisis de sang de manera rutinària anual en la població adulta sana i asimptomàtica, excepte en els casos en què existeixi un risc elevat per a alguna de les malalties que es pretenen cribrar, atès que no hi ha evidència dels seus beneficis i que existeixen riscos potencials que no han estat adequadament avaluats».

    Tot i que no es té massa en consideració, la pràctica d’anàlisis o d’altres proves comporta un risc que no s’hauria d’assumir quan es tracta de persones sanes. Sovint es detecten petites alteracions en algun o varis paràmetres que no es corresponen a cap trastorn però que porten a la repetició de proves o a realitzar-ne d’altres per descartar que realment no hi hagi alguna «cosa important». Moltes persones acaben amb diagnòstics fútils i tractaments innecessaris. Això comporta angoixa i un seguit de visites que no serien necessàries però que ocupen un temps considerable dels professionals. És el que s’anomena cost d’oportunitat, que vol dir que el temps i els recursos sanitaris que es dediquen a unes determinades intervencions no es poden dedicar a altres. Dit d’una altra manera, l’atenció a les persones sanes resta temps i recursos a l’atenció de les persones malaltes.

    Les persones que pertanyen a classes socials més afavorides acostumen a demanar i a realitzar exàmens de salut amb major freqüència que les persones de classe social menys afavorida. En canvi, alguns col·lectius amb major vulnerabilitat i alt risc d’emmalaltir tenen problemes per realitzar seguiments periòdics, a causa de la seva situació laboral, barreres administratives, o altres dificultats. És un exemple del que es coneix com a Llei de cures inverses, que significa que es dóna més atenció a qui més la demana, no a qui més la necessita.

    No cal dir que el cost econòmic de les revisions generals és no gens menyspreable. Als Estats Units (que els agrada comptabilitzar els costos) calculen que dediquen més de 5.000 milions de dòlars a fer un examen anual al voltant del 20% de la població adulta. Seria interessant conèixer les xifres de casa nostra.

    Les revisions periòdiques de salut s’ofereixen amb gran desplegament de propaganda per part d’assegurances i centres privats, fet que genera confusió i atrau a nombrosos «clients» que es pensen que per un preu mòdic se’ls valora el seu estat de salut, com si es fes una revisió de la caldera de la calefacció o del cotxe. La salut de les persones no funciona com una caldera o un cotxe i no se li pot aplicar la mateixa lògica. Potser el que es compra és una mica de tranquil·litat si les proves surten bé. Si no surten bé, aleshores el més probable és que s’ha creat un problema del no res. En un món en el que hem perdut el criteri sobre què és estar malalt o estar sa, i en el que sembla que la mort es pugui demorar indefinidament, es precisa que des del camp professional es doni la seguretat que de moment tot està bé, amb unes xifres que ho demostrin. Malauradament, la realitat és molt diferent.

    Gaudir d’una vida saludable i prevenir la malaltia està vinculat a les condicions de vida, no a la pràctica d’exàmens mèdics rutinaris. Més que esperar que des del punt de vista professional i biomètric ens diguin com estem, pot ser molt més interessant escoltar el nostre cos, percebre allò que funciona i allò que no i apropiar-nos de la nostra salut. I si tot funciona bé, dedicar els esforços a viure plenament, a dedicar el temps a allò que ens fa créixer com a individus i com a éssers socials i deixar que el sistema sanitari se centri en el benefici de les persones malaltes.

  • Seguim amb el miratge de la «medicalització» i no de la salut

    Molts titulars amb frases d’experts en mitjans de comunicació diuen que «la primera meta és convertir el càncer en una malaltia crònica», i això podem extrapolar-ho a moltes altres malalties. Jo dic que no: la primera meta per millorar la salut de la població és investigar més i actuar més i millor abans del càncer, en les seves causes i factors determinants per actuar en la prevenció.

    Convertir el càncer en una malaltia crònica és el que interessa a les empreses privades de diagnòstic i tractament, és el seu negoci i el dels interessos corporativistes: els volem crònics, però que no es morin, volem allargar-los la vida ni que sigui en molt males condicions. Segurament és l’enfocament més clàssic de l’ésser humà: actuar quan es presenta el problema, recordar a santa Bàrbara quan trona, matar mosquits o virus quan n’hi ha molts i ens afecten, pensar en mesures «d’adaptació» al canvi climàtic i l’escalfament global enlloc d’actuar sobre les seves causes. Igual passa amb el càncer (i moltes altres malalties).

    Els càncers, a més de factors genètics predisposats, tenen uns factors ambientals i d’estils de vida i sobre aquests no s’investiga prou i, sobretot, no s’actua (o molt poc). També és veritat que actuar sobre alguns d’ells és un tema difícil econòmicament i políticament, perquè és enfrontar-se amb interessos de la cultura consumista i de les grans corporacions.

    Posem l’exemple del càncer de mama en la nostra societat. Cada dia surten als mitjans de comunicació notícies sensacionals sobre mètodes nous de detecció precoç de càncers, alguns mètodes per detecció genòmica, altres per VOMIT (Víctimes de Tecnologia d’Imatges Mèdiques). També són molt volgudes les notícies sobre nous tractaments, sobretot mèdics, que retarden les metàstasis, etc. Tot amb la bona intenció de convertir els càncers amb una malaltia crònica o evitar alguna mort prematura. Aquest camí de la nostra sanitat, reflectit pels mitjans, forma part de la «cultura» i els «valors» hegemònics avui en la medicina i en la societat: actuar i actuar amb la malaltia ja instaurada, amb noves tecnologies, nous fàrmacs, noves tècniques quirúrgiques, potser allargant l’esperança de vida (potser no la qualitat d’aquesta viuda). Això, a més, fa cada cop més insostenible el sistema públic de salut.

    Per altra banda, tenim les taxes d’incidència del càncer (nous casos per 100.000 habitants a l’any). En el cas del càncer de mama, que és el més freqüent en les dones, les taxes d’incidència estan creixent en països com el nostre cada any un 2,2% i no trobem notícies ni estudis de les causes d’aquest creixement a mig món. Seria important poder fer front a les causes (amb evidència científica i mitjans) per prevenir la malaltia i evitar sofriments a les persones.

    Creiem que unes causes són l’envelliment creixent de la població, encara que això no explica l’augment també en dones de mitjana edat. Sabem també que moltes causes no són genètiques, són externes a la persona, com el tipus d’alimentació, el consum de tabac i alcohol, l’obesitat o la manca d’exercici físic. Aquí si podem actuar amb fermesa. Altres causes de la incidència més gran són el major nombre de diagnòstics a causa dels avenços en els sistemes de detecció precoç del càncer, com són les mamografies. Així, el 1976 les taxes eren de 112 per 100.000, apareixen les mamografies i 30 anys després (2006), les taxes han augmentat a 234 per 100.000 (més del doble). Per tant, augmenten els diagnòstics (i sobrediagnòstics, falsos positius), però també han passat 30 anys, amb aparició d’altres causes (ambientals, estils de vida, alimentació, etc.). També està molt menys estudiat en profunditat altres causes, que són més ambientals i socials. Entre aquestes, hauríem de parlar de les dioxines i altres contaminants químics pel càncer de mama i del tipus del treball de les dones, l’estrès i altres factors.

    Mentrestant, seguim mitificant el miratge de l’anomenada «detecció precoç» i les altes i noves tecnologies, amb programes de mamografies i biòpsies poblacionals sofisticats, que comporten més «medicalització», programes amb costos elevats i per alguns poc eficients, a més de possibles efectes no desitjats, falsos positius i sobrecàrrega innecessària dels ja saturats serveis assistencials. Programes de cribratge que salven algunes vides, però no pararan el creixement dels nous casos cada any.

    El mateix podríem dir ara sobre els virus i tantes altres «patologies». Hem de pensar en la Salut i no en Santa Bàrbara.

    Referències

     

  • Parlar, escoltar i aprovar polítiques públiques per a la prevenció del suïcidi

    El Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi ve carregat d’activitats i campanyes per lluitar contra una causa de mort que, segons dades de l’OMS, acaba amb la vida de 800.000 persones l’any. Segons la mateixa font, cada 40 segons una persona mor per suïcidi i per cada suïcidi consumat es produeixen 20 temptatives de suïcidi. El que suma 16 milions de temptatives l’any.

    Sota el lema “Parlar i escoltar, salva vides”, la Federació Salut Mental Catalunya amb la col·laboració de “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) i Mans Amigues – Dol per Suïcidi (DSMA), posen avui en marxa una campanya amb l’0bjectiu de «millorar la informació i prevenció de la mort per suïcidi, i mostrar els recursos i entitats que treballen per sensibilitzar sobre aquesta problemàtica de salut mental, masses vegades silenciada». A través de diversos recursos toquen la prevenció, destrueixen els mites, faciliten informació sobre on anar i apropen testimonis més enllà de les dades i els informes.

    A Catalunya, amb dades de 2017, les últimes recollides fins el moment, es comptabilitzen 495 morts per suïcidi. I, a més, el suïcidi és la mort prematura que més ha incrementat als darrers anys, segons l’estudi «Evolució de la mortalitat per suïcidi a Catalunya en el període 2000-2013: quin impacte ha tingut la crisi econòmica?» del Departament Salut.

    Així, una altra de les activitats per aquest Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi és la que realitzarà l’Associació «Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)» a través de la campanya «Et volem dir una cosa important» que han iniciat persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi. Des de la DSAS, posen de manifest que el «suïcidi es una mort ignorada socialment, que encara suscita uns temors enormes, una ignorància incomprensible, sobretot un terrible silenci que cau amb tot el seu pes sobre els que han sofert una pèrdua per aquesta causa». Denuncien que «ningú que hagi mort a causa del suïcidi no es mereix que qualifiquin tota la seva vida per aquest acte. No hi ha ningú que sigui simplement suïcida. És una reducció injusta, fruit de la ignorància i el temor». Així, recomanen que parlar del suïcidi és la millor manera de prevenir-lo. Amb aquesta campanya volen fer comprendre a la societat que «cal canviar els punts de vista sobre aquest greu problema».

    Per fer-ho, durant tot el matí d’aquesta jornada es trobaran a les portes de l’Hospital Sant Pau de Barcelona per oferir informació al públic sobre el fenomen del suïcidi i té l’objectiu de canviar les idees falses o els mites que envolten del suïcidi i informar sobre signes d’alerta que poden ajudar a detectar, en el moment inicial, persones en risc.

    Infografia de la campanya “Parlar i escoltar, salva vides” / Federació Salut Mental Catalunya

    Contra el suïcidi juvenil, polítiques públiques

    Diferents dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els i les joves d’entre 15 i 34 anys. Que es produeix 1 suïcidi juvenil cada 5,2 dies. Que els homes d’entre 15 i 34 anys multipliquen per 2,5 vegades les dones en els casos de suïcidis (l’any 2016 van ser 50 nois i 20 noies).

    Avui, en el Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi el Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC) ha fet públic un seguit d’exigències a l’administració pública catalana en els àmbits de la salut, l’educació i la comunicació per tal de reforçar la prevenció del suïcidi juvenil. Des del CNJC a través d’una publicació anomenada «Encarem el suïcidi juvenil» aporten que «és necessari superar la visió del suïcidi com a una acció individual i enfocar-lo des de la perspectiva de problemàtica social, així com comprendre els diferents factors de risc que poden conduir algú a treure’s la vida». Inclouen per exemple com a factor de risc els trastorns de la salut mental, les drogodependències, les situacions d’abús o violència, l’assetjament escolar, el ciberbullying o mobbing, patir algun tipus de discriminació, o haver d’afrontar una experiència difícil de superar.

    Opinen que les polítiques de prevenció del suïcidi a Catalunya són ara per ara «mesures puntuals mancades d’una visió global de la problemàtica i no plantegen un pla d’actuació dirigit al jovent». En aquesta línia, el passat mes de juliol, com a conseqüència d’una sessió monogràfica sobre el suïcidi juvenil a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya, impulsada pel CNJC, el Parlament va aprovar per unanimitat una moció que insta al govern de la Generalitat a emprendre una sèrie de mesures.

    Uns mesos després, i coincidint amb aquesta jornada, han publicat 10 demandes emmarcades dins una campanya d’incidència política. En l’àmbit de l’educació demanen que es realitzin formacions proporcionades per experts dirigides a professorat i professionals de l’educació sobre com actuar davant d’idees i/o conductes autolítiques. També assegurar i responsabilitzar persones referents a cada centre educatiu dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica així com incorporar l’educació emocional en el currículum educatiu, de manera transversal i actualitzada també a les noves realitats digitals de joves i adolescents. Un quart punt seria incloure un pla preventiu del suïcidi juvenil dins el Programa Salut i Escola (PSiE) del Departament d’Educació i el de Salut de la Generalitat de Catalunya i, a més, crear protocols d’actuació a les escoles davant les conductes autolítiques revisats per les Unitats de Prevenció del Suïcidi, així com davant l’assetjament escolar i les situacions de risc de l’alumnat.

    Algunes de les demandes que dibuixen dins l’àmbit de la salut impliquen integrar la perspectiva juvenil al programa Codi Risc Suïcidi i en el Pla Integral del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i en la resta de polítiques de prevenció. Com en moltes altres matèries, també exigeixen resoldre la manca de recursos i d’Unitats de Prevenció del Suïcidi existent fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. On dibuixen demandes de mínims i de màxims és en acabar amb la descoordinació actual entre els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) i per a infants i adolescents (CSMIJ). «Actualment quan una persona jove adquireix la majoria d’edat el seu expedient és traslladat i minva l’atenció professional», denuncien des del CNJC que idealitzen crear un centre de salut mental específic per a joves dels 16 als 30 anys però, veient que per ara és inassolible, proposen aquesta millorar de coordinació i incorporar-hi la perspectiva juvenil.

    Les dues últimes demandes es centren en l’àmbit de la comunicació i busquen que es portin a terme campanyes públiques de sensibilització i prevenció del suïcidi, «com es fa en altres àmbits com en les violències masclistes o els accidents de trànsit -segona causa de mort entre el jovent, per sota del suïcidi-«. A més, que es doti els mitjans de comunicació de recursos i formacions per sensibilitzar i adequar un bon tractament informatiu sobre el fenomen, que fugi dels sensacionalismes i abordi l’arrel social del problema.

  • El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya

    Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. «Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim», expliquen. Per això estan segurs que «parlar de suïcidis salva vides».

    «La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat», explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil «em vull morir» o «això no val la pena», que els experts recomanen no passar per alt.

    A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. «La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort», denúncia Olga.

    Retallades sobretot en salut mental

    «No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis», explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, «que afecten sobretot salut mental», però també al fet que «no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal» i «els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat».

    En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. «Estava molt implicada i sortim molt contents», indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.

    Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. «La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada», prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.

    González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, «amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…». Noves patologies que «són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent», explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.

    Intervenir a les escoles

    González apunta també que «la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…». Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, «parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició».

    «En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho», defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. «Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut», explica. «Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes», indica.

    «Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic», recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.

    José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. «Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat», explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. «Perquè puc permetre-m’ho», diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que «el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans», assenyala Javier Jiménez. «A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va» pel que «queden en mans de la seva família», indica.

    Sensació de sentir-se incomprès

    «Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança» i «multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès», explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. «En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques», però res més.

    Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. «La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual», assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius «estan fent que es dificulti» l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.

    Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. «Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa», explica Antonia Jiménez. «Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts», continua. «Aquests problemes de gestió d’emocions», apunta José Luis, «es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles». Ho explica Pedrosa: «El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments».

    Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. «La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació», indica la mare.

    Un telèfon de tres dígits

    A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. «El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa», reconeix Jiménez.

    L’Organització Mundial de la Salut reconeix que «l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten». En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: «El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Sobreprevenció i altres excessos

    Sobrediagnòstic, sobredefinició, sobredetecció, sobrevenda, sobretractament (overdiagnosis, overdefinition, overdetection, overselling, overtreatment) són paraules creades recentment a les que podem afegir la de sobreprevenció. Guarden entre si estretes relacions i en el seu conjunt posen en relleu una certa manera d’entendre i de practicar una medicina d’alts volts tècnics i teòrics que acaba per perdre de vista al pacient i acaba per ocasionar més perjudici que benefici, o gairebé. L’últim toc d’atenció sobre aquest tipus de desmesures ha recaigut sobre l’anàlisi sanguínia del PSA (antigen prostàtic específic). Malgrat la seva popularitat per a la detecció precoç del càncer de pròstata, el més freqüent entre els homes, aquest test ja era molt qüestionat. Fins i tot el seu descobridor, Richard Ablin, va abominar públicament fa vuit anys de l’ús d’aquesta prova per al cribatge del càncer de pròstata, a la qual va qualificar en el New York Times com «un costós desastre per a la salut pública». Un quart de segle després que fos autoritzada per la FDA, un assaig clínic li ha donat el remat final al test del PSA en mostrar que augmenta la detecció del càncer però no redueix la seva mortalitat.

    La principal raó per la qual es qüestiona aquesta prova és el potencial perjudici derivat de la sobredetecció (ansietat) i el consegüent sobretractament (incontinència urinària i sexual, principalment). Aquests danys col·laterals podrien estar justificats si la detecció precoç millorés la supervivència i, per tant, el balanç global de beneficis i perjudicis fos positiu. L’assaig clínic publicat el passat 6 de març a JAMA ha analitzat en el Regne Unit la mortalitat per càncer de pròstata en dos grups aleatoritzats d’homes de 50-69 anys: 189.000 assignats al grup d’intervenció i 219.000 al grup control. Als primers se’ls va convidar a participar en el cribatge i el 36% va acceptar sotmetre’s a un test de PSA; als del grup control, no se’ls va oferir aquesta possibilitat, però si algun va sol·licitar la prova pel seu compte també se li va realitzar. Després de 10 anys de seguiment, els resultats mostren que el percentatge de diagnòstics va ser major en el grup d’intervenció que en el de control (4,3% enfront de 3,6%). No obstant això, la mortalitat va ser pràcticament idèntica: 0,30 per 1.000 persones/any enfront de 0,31.

    Aquest assaig es suma a dos més que mostren similars conclusions, i és a més el que inclou major nombre de participants. Cap d’ells és perfecte i queda per saber quin seria el benefici en termes de supervivència a més llarg termini, entre altres coses. Però el que sí que posen de manifest és que el test del PSA no és una bona prova de cribatge. El seu principal problema és la falta d’especificitat, ja que el nivell de PSA pot augmentar per infeccions urinàries o simplement per l’habitual creixement de la pròstata amb l’edat (hiperplàsia benigna de la pròstata), entre altres causes. A més, el perjudici que pot ocasionar aquesta prova no és menyspreable, per la qual cosa, una vegada informats, molts homes podrien preferir renunciar al benefici del cribatge per no assumir els seus riscos. No obstant això, difícilment es poden prendre bones decisions quan la meitat dels metges creu erròniament que diagnosticar més casos implica salvar més vides i sobrevalora el benefici del cribatge. La clau és sospesar adequadament els beneficis i riscos de les intervencions mèdiques. Però per a això s’han de complir tres condicions: tenir les millors dades sobre els seus efectes, conèixer el seu grau de certesa i comunicar aquesta informació amb claredat al pacient. Molts dels excessos de la prevenció són en bona mesura conseqüència d’un dèficit en alguna d’aquestes tres condicions.

  • “La prescripció social és molt important per prevenir l’ansietat: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris»

     

    Uns tres milions de persones pateixen ansietat o depressió a Espanya actualment; es tracta d’uns dels trastorns més prevalents i difícils de superar, per la qual cosa, la majoria de persones que se’n veuen afectades acaben recorrent a medicació i teràpia farmacològica per a superar-ho. Per això la prevenció és molt important i, en aquesta línia ha centrat part de la seva feina el doctor Juan Ángel Bellón, investigador de l’institut d’Investigació Biomèdica de Màlaga i professor a la universitat d’aquella ciutat.

    Bellón ha publicat recentment dues investigacions relacionades amb la prevenció; el primer és un treball on desenvolupa un algoritme que permet preveure el risc de patir depressió en un període de 12 mesos, publicat a Internal Medicine. I per una altra banda, també ha estat investigant sobre les intervencions psicològiques i educatives que, segons l’estudi publicat a Jama Psychiatry, redueixen l’aparició de Nous casos en un 43%.

    En què consisteix l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els algoritmes de risc són qüestionaris en els que els resultats porten a un càlcul matemàtic que dóna una probabilitat de patir depressió, ansietat o consum d’alcohol en un període d’un any. Prediu el futur, en forma de probabilitat. El fem servir com a eina preventiva: és molt semblant a la predicció del temps, si l’AEMET diu que hi ha un 90% de probabilitats de pluja, agafes un paraigua.

    La novetat d’aquest algoritme està en realitzar-lo en el camp de la salut mental. En l’àmbit de la salut és una eina més coneguda, sobretot en el camp de les malalties cardiovasculars, on els factors de risc que es tenen en compte són si la persona fuma, els nivells de colesterol…En temes de salut mental, els nostres determinants són psicosocials.

    Els estudis poden avaluar aproximadament uns 40 factors de risc i acabem fent l’avaluació sobre 8 o 10 factors amb els què podem arribar a predir, amb una validesa prou alta, el risc de patir aquests trastorns. Un dels factors més determinants és el gènere: les dones tenen el doble de risc de patir ansietat i depressió que els homes. Així mateix l’edat i el nivell cultural també són importants en l’àrea dels factors no modificables.

    Pel que fa als aspectes modificables, destaquem la qualitat de vida física: la gent que pateix malalties que els fan patir dolors, els provoquen discapacitat o disfuncionalitat que es prolonguen en el temps té moltes més probabilitats de desenvolupar depressió. La part bona d’aquests factors és que són reversibles: si podem alleugerar el dolor es pot revertir el risc. En aquests casos no actuem en el camp psicològic sinó físic.

    Però no hem d’oblidar que la qualitat de vida mental també és molt determinant: i és que hi ha malalties mentals associades que es donen a la vegada. A l’algoritme podem veure que hi ha un risc altíssim de patir depressió i després, durant la teràpia de prevenció, veiem que el que realment passa és que es pateix ansietat.

    Quin tant per cent d’encert té l’algoritme que ha desenvolupat?

    Els termes matemàtics són complexes. Usem un paràmetre que anomenen validesa discriminant, que és la capacitat de poder decidir si una persona està malalta o no –és a dir, si pateix depressió- al cap d’un any. Hi ha un terme, que és l’àrea sota la corba ROC que és el que ens dóna la fiabilitat de l’estudi.

    Una àrea amb un valor d’1 és perfecte, no s’equivoca mai. A partir de 0,70 els resultats comencen a ser bons, per a que ens entenguem. En el nostre cas, voltem el 0,80 de fiabilitat, uns resultats bastant bons. En el cas en particular de les prediccions de consum d’alcohol arribem al 0,90, que és excel·lent.

    A qui es realitza aquest qüestionari? Com a metges, heu de veure indicis previs, es fa sistemàticament a les persones que passen teràpia psicològica…?

    És molt important deixar clar que aquest algoritme està pensat per a gent que està sana; només funciona en persones que ara no tenen depressió, perquè té un enfocament preventiu.

    Un nen passeja pels passadissos de l’Hospital de Sant Joan de Déu / JORDI ROVIRALTA

    I, parlant de prevenció, un estudi seu diu que hi ha accions que preveuen la depressió en un 43% dels casos. Quin tipus d’activitats són?

    Ens vam centrar en els programes psicològics i educatius; a l’estudi vam incloure-hi 29 assajos, fets a diferents parts del món, amb l’únic factor en comú que eren intervencions psicològiques o educatives. Es tracta d’accions d’orientació cognitiu conductual que tenen l’objectiu d’aconseguir que el pacient sigui capaç de canviar pensaments i activar conductes.

    La intensitat de les intervencions que vam estudiar eren molt variades: podem tenir accions molt breus i senzilles i altres més elaborades, però vam concloure que el resultat no depèn de la intensitat de la intervenció. Algunes activitats purament educatives, com una petita xerrada amb un mestre d’escola, poden ser tan efectives com teràpies complexes amb psicòlegs.

    Tampoc vam trobar que les diferents orientacions variessin els resultats en efectivitat: el nostre grup d’investigació va concloure que una intervenció senzilla d’un metge de família, com pot ser una visita de 10 minuts, pot ser molt determinant. En aquesta visita, els metges informem el pacient dels resultats de l’algoritme i del seu risc de patir depressió en el proper any. La intervenció rau en que escoltem i valorem l’opinió del pacient respecte aquesta situació.

    La gent que encara no està malalta té molts recursos per a prevenir els trastorns i haver accedit a realitzar el qüestionari ja és una mesura de prevenció. Així que els preguntem què estan fent per intentar millorar el seu estat d’ànim. I la gent acostuma a encertar moltíssim: molts practiquen esport, fan escapades al camp en família, fan yoga…

    El més important, doncs, d’aquestes intervencions no és l’acció en sí mateixa sinó generar un espai en que les persones puguin expressar-se?

    Clar, més enllà dels consells professionals, que òbviament són necessaris (s’han donat casos que gent que tenia risc de patir depressió intentava calmar els ànims fent una copa després de la feina i això té moltes possibilitats de derivar en alcoholisme en persones que tenen risc de patir depressió i s’ha de parar), la gent a les consultes t’explica coses. Coses que d’alguna manera els emocionen, perquè estem parlant de les causes de la seva inestabilitat. Per això recomanem a tots els professionals que escoltin.

    En aquesta línia, donem molta importància a la prescripció social: no ens hem d’obsessionar amb els recursos sanitaris, perquè als barris hi ha moltes activitats i xarxes de suport social que poden ajudar a prevenir i es poden recomanar. Les activitats d’oci en grup poden ajudar a millorar les relacions i la xarxa de suport.

    Les relacions socials i sentir-se escoltat és tremendament important. Com a mostra: només amb intervencions de 10 minuts a consulta cada sis mesos durant un any i mig vam veure que els nivells de risc de patir depressió i ansietat detectats a l’algoritme van disminuir moltíssim.

    Hem d’apoderar a la gent, tornar-los la salut. Tendim a medicalitzar-ho tot i donar solucions globals a problemes que al final són particulars. Quan parlem amb la gent i els escoltem, al final el que fem és personalitzar. Si estem davant d’una persona que veiem que és sedentària, podem recomanar-li fer esport. No és tan important que segueixi aquest consell com el fet d’haver donat un consell personalitzat que, ja de per sí, funciona.

    El gran problema de la depressió i l’ansietat és que són molt prevalents; quan s’avança en el trastorn es dóna més importància a un petit problema només perquè es pateix ansietat. Aquestes intervencions ajuden a relativitzar?

    És clar, és una mancança social que tenim. A les escoles no se’ns ensenya a afrontar els problemes i crec que hauria de ser una assignatura obligatòria. Aprendre els rius de memòria està bé, però aprendre a negociar, a comunicar-se, solucionar problemes o descompondre’ls és més important. Quan se’ns acumula l’estrès comencem a tenir pensaments irracionals i menystenidors d’un mateix. Això, amb intervencions simples es pot canviar: essent escoltada la persona pot descobrir com d’irracionals són aquests pensaments i com es pot derivar, poc a poc, cap a pensaments més realistes.

    Quan es pateix depressió és freqüent que es doni també baixa autoestima: tendim a penar que no servim per a res. I, segurament tenim un problema, però que no és tan exagerat com pensem. La mateixa teràpia de l’exercici físic pot, no només tornar-nos l’ànim sinó que pot ajudar-nos a racionalitzar els nostres pensaments descobrint els defectes físics que sí tenim i els que no.

  • Planificació familiar i orientació sexual als barris més vulnerables

    Sis de cada mil joves barcelonines d’entre 15 i 19 anys són mares. La distribució d’embarassos adolescents, però no és homogènia a la ciutat. La taxa de fecunditat està lligada a la pobresa dels barris i es distribueix de forma desigual: Torre Baró, Trinitat Nova o Ciutat Meridiana, del districte de Nou Barris, o el barri de Baró de Viver a Sant Andreu presenten una major freqüència de naixements en dones adolescents que la mitjana de Barcelona.

    El mateix passa amb la taxa d’interrupció voluntària de l’embaràs. Mentre que a la ciutat el 71,5% dels embarassos en noies joves acaben en una interrupció, la xifra varia molt segons el codi postal. Al districte de Sarrià-Sant Gervasi la taxa és del 92% mentre que, per exemple, al districte de Nou Barris només una de cada dos adolescents en estat interromp l’embaràs. A més, les dones nascudes a l’estat espanyol presenten una major freqüència d’avortaments del total d’embarassos en comparació amb les dones originàries de països de rendes baixes.

    Davant d’aquesta realitat, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va començar fa prop de deu anys un programa de salut comunitària per acostar infermeres i psicòlegs als barris més vulnerables. Des de fa uns mesos Barcelona ha decidit estendre el programa a més barris. Un d’aquests és el del Turó de la Peira-Can Peguera. “Són barris en què es pretén reduir la desigualtat generada per la pobresa i millorar-ne la salut”, diu la Noelia Vázquez, tècnica de Salut als barris.

    Una única trobada amb professionals

    Un espai íntim de consulta, una atenció individual i una conversa informal de tu a tu amb una infermera o una psicòloga durant una hora és la base del programa SIRIAN, acrònim de «Salut sexual i reproductiva en dones immigrades i autòctones». El programa va dirigit a noies i dones de 14 a 49 anys i nois de 14 a 29 i consisteix en una única trobada. Com a reclam s’ofereix una T-10 gratuïta.

    Al Turó de la Peira-Can Peguera (Nou Barris) l’espai es troba dins del casal de barri La Cosa Nostra i no ha estat escollit a l’atzar. Molts joves participen en activitats del casal i les mares vénen a buscar-hi els seus fills. És el cas de la Vaneza Torrico (25), boliviana d’origen, que hi duu els seus fills i que ha mantingut una trobada amb els professionals després que l’hi suggerís la Laia Nebot, psicòloga que participa en el programa comunitari.

    “L’objectiu és que les persones coneguin l’existència dels centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) [estructura de suport a l’Atenció Primària] i també el ventall de mètodes anticonceptius que existeixen”, explica.

    La Laia amb fulletons informatius del programa SIRIAN / © SANDRA LÁZARO

    Segons l’Enquesta de salut maternoinfantil de Barcelona del 2014, el 17,5% de dones que han tingut un naixement declaren que l’actual no era un embaràs planificat. De les dones que han tingut un naixement i que no havien planificat aquest embaràs, el 57,5% estaven utilitzant algun mètode anticonceptiu (anticonceptius orals, preservatiu, DIU etc.) que devia haver estat mal utilitzat o fallar.

    El cas de la Vaneza va ser, com diu ella, un cas de mala sort poc habitual. Segons explica, va quedar-se embarassada sense buscar-ho, després que el mètode anticonceptiu que feia servir, un DIU, fallés. A més, però, l’embaràs se li va complicar i va acabar perdent el fill.

    De tot plegat en va poder parlar amb la Laia. “Vaig poder desfogar-me i ella em va explicar altres mètodes, ja que del DIU, no en vull ni sentir a parlar. Jo desconeixia per exemple el condó vaginal o la vacuna i les pastilles no em van bé”, explica la Vaneza.

    Trencar barreres socials i culturals

    Ara té dos fills i el tercer és a punt de néixer. “Ella em va parlar de moltes coses i com que torno a estar embarassada em van explicar recursos per cuidar-me també”. “El fet de ser una consulta individualitzada et permet treballar certes barreres socials però també culturals”, diu la Laia.

    Sobre aquest punt la Vaneza explica que, per exemple, a Bolívia hi ha moltes menys eines i recursos d’educació sexual i “hi ha nenes de 13 i 14 anys que ja són mares perquè per ignorància en una primera relació ja és queden embarassades”. “És important que programes així arribin a la gent del carrer”, admet. Actualment el programa està desplegat a Trinitat Vella, Trinitat Nova, Verdum, Can Peguera, Turó de la Peira, Roquetes, Raval i Zona Nord de Nou Barris.

    La Vaneza en un moment de l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

    La idea també és empoderar la dona perquè parli amb la seva parella de si no vol tenir més fills o vol fer servir un mètode anticonceptiu. “En una ocasió una dona paquistanesa em va demanar que li donés alguna cosa per no tenir fills però que el seu marit no pogués notar que prenia”, recorda la Laia. Amb tot, matisa que ni les infermeres ni les psicòlogues del programa recepten res sinó que només orienten i assessoren i, en tot cas, deriven al CAP o a l’ASSIR.

    “És important entendre que el SIRIAN no és un bolet que surt del no-res, sinó que es tracta d’un programa que s’insereix a la comunitat i per això hi ha contacte amb els serveis socials, les farmàcies, els instituts o els CAP del barri”, comenta la Noelia Vázquez. Els contactes previs ajuden, diu, a determinar la ubicació més ideal per a les consultes en funció de la comunitat de cada barri i també serveix perquè durant el seu funcionament es pugui derivar els usuaris a altres recursos que ja hi existeixen i que potser són desconeguts per alguns veïns, com va ser el cas de la Vaneza.

  • Llums i ombres en la prevenció de l’obesitat infantil

    L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.

    Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.

    Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.

    En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.

    Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.

    Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del  5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.

    Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.

    En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).

    Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.

    En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.

  • Les entitats socials alerten de l’existència d’una “fam oculta” agreujada per la crisi econòmica

    La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.

    Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.

    “La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.

    El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut

    L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.

    Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.

    Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.

    Accions polítiques però també més conscienciació

    Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.

    Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.

    Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.

    Sense dades des d’abans de la crisi

    Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.

    Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.