La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.
En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.
Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.
La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat
Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.
«La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».
La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia
Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.
Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.
D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.
A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.
Des de l’inici de la pandèmia del VIH, 39 milions de persones han mort a causa de la sida al món. Amb tot el número de diagnòstics disminueix any rere any en els països que disposen d’un bon accés als tractaments antirretrovirals. De fet, gràcies a la recerca, avui dia l’esperança de vida d’una persona amb VIH en un país com Espanya és la mateixa que una que no en té sempre que es diagnostiqui i es tracti a temps. Un dels reptes per als investigadors ara és millorar els tractaments i aconseguir trobar una vacuna preventiva. En parlem amb Beatriz Mothe, que es dedica a la recerca en aquest àmbit a la Fundació Lluita contra la sida i IrsiCaixa, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.
Com ha evolucionat fins avui la recerca o tractament des dels anys 80, quan la sida va començar a fer-se visible?
El VIH és un virus que es va descobrir els anys 80 i de seguida al cap de poc llavors van començar a desenvolupar-se fàrmacs. Hi va haver uns primers fàrmacs als anys 90 que eren els que començaven a concebre una mica el control de la dramàtica progressió de la malaltia i a finals 90 es va descobrir que combinant alguns fàrmacs allò era la teràpia més efectiva. D’allà a avui en dia s’ha evolucionat moltíssim en qüestió dels fàrmacs disponibles, la facilitat de prendre’ls –abans era un fotimer de pastilles al llarg del dia i avui hi ha teràpies d’una pastilla al dia, la tolerància, els efectes secundaris, etc. El tractament actual limita la replicació del virus i evita la immunodepressió i al final el que fa és frenar la progressió cap a la sida. Per tant estem parlant pràcticament d’una malaltia crònica, en el sentit que si es diagnostica relativament precoçment i comences una teràpia antiretroviral efectiva estem parlant que es té la mateixa supervivència o esperança de vida que la població no VIH.
És veritat que també hi ha una proporció de gent que es diagnostiquen molt tardanament, quan ja porten molts anys infectats sense saber-ho, perquè tenien el virus latent sense cap símptoma. I aquest són el percentatge que encara hi ha de mortalitat en el nostre entorn. Aquesta foto és radicalment diferent en altres zones del món.
Quina és la fotografia en el món subdesenvolupat?
Hi ha zones molt més endèmiques, amb una prevalença molt més alta i amb un accés limitat al tractament a més que els tractaments disponibles i el maneig de les malalties tampoc no són els mateixos. La foto és molt diferent: molta gent diagnosticada de forma tardana, molta sense diagnosticar, molts que tot i diagnosticats no accedeixen als tractaments, etc. és una pena perquè les eines hi són. És una malaltia que si tu la diagnostiques i la tractes bé no és un problema però si no té un pronòstic fatal. Les diferències també tenen a veure amb la població infectada. Mentre que per exemple a l’Àfrica subsahariana el nombre d’infeccions pràcticament impacten a la població heterosexual, jove, dona, aquí la gran majoria de noves infeccions s’estan produint en un col·lectiu molt concret, que és el d’homes que tenen sexe amb homes.
Tot i tenir les eines la fotografia és molt diferent en una zona o una altra…com ho vius tu des de la recerca?
És difícil…al final des del món desenvolupat el que pots fer és intentar entendre les peculiaritats dels virus en aquests llocs, de per què els tractaments no funcionen, fer estudis de resistència i intentar intervenir perquè les coses millorin. Evidentment hi ha moltes decisions que són polítiques...que un país decideixi no invertir en més diagnòstics en tractar les mares quan estan embarassades per no infectar als fills...és qüestió d’una inversió que no està a les teves mans. Des de la recerca només podem intentar entendre i aportar coneixement i treballem amb eines destinades a l’eradicació i el control de les malalties sense tractaments. El tractament de la malaltia avui té aquesta doble cara: és molt efectiu però és difícil d’implementar i tenim l’exemple als països subdesenvolupats, on no està arribant suficientment. Amb tot s’ha millorat moltíssim i s’han assolit unes fites enormes però hi ha moltíssima gent per tractar.
En quin punt es troba ara la recerca, quina és la meta principal?
Jo diria que n’hi ha dos. D’una banda tenir una vacuna preventiva que eviti noves adquisicions del VIH i per altra banda eradicar o curar la malaltia amb un tractament o una vacuna -probablement serà una estratègia combinada- que t’ajudi a eradicar el VIH sense tractament. Jo crec que hi haurà un boom important de coneixement en els pròxims anys sobre aquests aspectes. Els objectius a llarg termini, ara que ja tenim fàrmacs que van bé, són millorar els tractaments -que puguis prendre una pastilla i t’alliberis durant tres mesos per exemple, evitar l’envelliment prematur dels pacients i seguir amb la recerca en el sentit de trobar una vacuna preventiva i una terapèutica.
Pot ser que precisament pel fet de disposar ja de tractaments eficaços interessi menys destinar esforços a la recerca?
Jo crec que no…que simplement s’ha com redirigit una mica. Els primers anys la necessitat era que no es morissin els pacients i per tant desenvolupar fàrmacs, ara els recursos sobretot s’estan destinant a estratègies de prevenció i curació. Cal fer moltíssim més, perquè hi ha estratègies de prevenció que no s’estan implementant. De vegades la recerca demostra una cosa i políticament no s’implementa. La nostra epidèmia avui dia s’està concentrant sobretot en homes que tenen sexe amb homes i hi ha molts estudis que demostren que la presa d’antiretrovirals previs al contacte sexual pot evitar l’adquisició del VIH en aquestes circumstàncies. Això s’està implementant ja als EUA i les institucions europees i molts països han recolzat que s’hauria d’implementar i en canvi aquí hi ha una dificultat.
Per què no s’implementa a Espanya?
Perquè és costós, són fàrmacs que són cars i implica una logística: qui pauta els fàrmacs, qui fa el control de les persones que els estan prenent, etc. La recerca haaportat aquest coneixement i triga molt a implementar-se, no només al món subdesenvolupat. S’estan fent esforços però molt més a poc a poc del que caldria fer perquè estem parlant que cada any tenim més de 3.000 noves infeccions. La recerca ha d’anar acompanyada d’una voluntat d’implementar, si no tota aquella recerca es queda a les revistes científiques o als laboratoris.
Hi ha hagut assajos que hagin demostrat certa eficàcia en una vacuna preventiva o terapèutica i que no s’hagin arribat a comercialitzar? Com de lluny estem d’aquest pas?
No. A nivell de vacuna preventiva, l’última que ha demostrat una eficàcia és una que es va testar a Tailàndia el 2009, que és l’assaig tailandès, i que l’eficàcia que es va demostrar era d’un 30% i la protecció era a curt termini: era una mica més alta al cap de poc d’haver rebut la vacuna però veies que l’eficàcia s’anava perdent al cap d’un o dos anys. Aquest no és un resultat que permeti comercialitzar un producte, ni de bon tros, però sí que és un primer senyal per dir: ‘tenim quelcom que funciona i hi hem de seguir treballant’. Des de llavors s’han fet molts estudis i aquesta setmana s’ha anunciat que s’inicia un assaig molt semblant a Sud Àfrica amb els mateixos candidats a vacuna. En el món de les vacunes es parla que perquè una vacuna arribi a mercat han de demostrar una eficàcia molt alta perquè no pots posar en risc una persona sana i ha de ser per malalties que tinguin una comorbiditat molt greu.
A nivell de vacuna terapèutica encara estem més lluny. No hi ha cap candidat a vacuna que hagi arribat a fase III ni a fase II, estan tots en fase I, que és el primer pas. L’última fase d’un desenvolupament i que és la prèvia a la comercialització és un estudi de fase III d’eficàcia. Una vacuna preventiva el que voldria és substituir el tractament, tu prendries aquell fàrmac o vacuna i aconseguiries que el virus no progressés.
És a dir que estem més a prop d’una vacuna preventiva que d’una terapèutica?
No ho sé. És difícil de dir perquè són vies diferents...aborden el sistema immunitari d’una forma diferent. D’una banda has d’evitar que el virus penetri i per altra banda necessites lluitar contra un sistema ja infectat, debilitat i amb un virus que ja és dins el genoma. Sembla que hagi de ser més difícil una vacuna terapèutica però d’altra banda és més fàcil demostrar la seva eficàcia i clar no pots infectar-los.
Com es fa això doncs?
Has d’anar a una població de molt alt risc, on la prevalença és d’un 2-3%, i agafar un grup i veure si entre un grup vacunat i un grup no vacunat hi ha una diferència. Això és molt costós i has de garantir que durant tot aquest temps les persones reben tota la informació necessària per evitar la infecció, ja que tu no has de provocar que s’infecti. Per altra banda, una vacuna terapèutica és més fàcil perquè agafes població ja infectada i és més fàcil veure els efectes. Són camins totalment diferents.
Hi ha algun exemple de virus en què la recerca sobre el VIH pugui emmirallar-se?
És difícil perquè el VIH és un virus que s’integra al genoma i per tant és molt difícil eliminar les cèl·lules que ja s’han infectat. Això ho diferencia per exemple del virus de l’Hepatitis C. Hi està havent molta recerca en teràpia gènica. El que sí que tenim són exemples d’infeccions de virus durant la infantesa que en la majoria de casos no produeixen malalties, d’aquests podem aprendre coses sobre com interacciona el nostre sistema immunitari amb els virus. Jo crec que amb el camp que més s’assembla és amb el càncer pel que fa a desenvolupament de mesures terapèutiques perquè al final el càncer són cèl·lules que comença a fer una producció anòmala i que el nostre sistema immunitari hauria de ser capaç d’eliminar. A nivell de VIH passa el mateix, el nostre sistema immunitari es col·lapsa i no pot fer-hi front.
Tornem a Espanya. Aquesta mateixa setmana hem conegut els resultats d’un informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). La taxa de contagis el 2015 està per damunt de la mitjana de la UE. En comparació a altres països europeus, s’estan fent els deures?
En recerca estem molt bé i aquest centre és un exemple, som punters en recerca del VIH. Per una banda fem una assistència multidisciplinar als pacients i per altra banda tenim recerca en moltes àrees de coneixement del VIH: vacunes, microbioma, resistències, envelliment, etc. Ara bé, com a societat i a nivell d’estratègies públiques de prevenció estem molt enrere. Estem tardant a implementar les noves estratègies de prevenció, de Prep. Aquí l’epidèmia està impactant en un col·lectiu molt gran i tenim una estratègia eficaç, que és prendre aquests tipus de medicaments i s’està trigant massa a implementar.
En els països on ja s’està administrant aquest tractament quins resultats està donant?
Tenim exemples com ara a San Francisco on s’ha vist una clara reducció de noves infeccions. Hi ha múltiples assajos clínics que han demostrat la seva eficàcia. Tenim les guies americanes i europees que recomanen que s’implementi, és una qüestió política decidir qui ho fa i qui ho paga. Ara bé, l’argument econòmic és molt arriscat perquè a la societat ens costa molt més una persona infectada, evidentment per l’impacte per a la salut d’aquesta persona però també perquè el cost del maneig clínic al llarg de tota la vida és incalculable. Sempre serà cost-eficaç prevenir una infecció, amb una vacuna o amb una pastilla. I la Prep en aquest cas s’ha demostrat que és cost eficaç, és una qüestió de voluntat política. I com més triguem a fer-ho noves infeccions que tenim.
Fa poc he assistit a una reunió de metges clàssica. Un especialista, que en aquest cas era un uròleg, “formava” a un grup de metges de família. El ponent citava dos assajos clínics que demostraven la ineficàcia del cribratge amb PSA per reduir la mortalitat per càncer de pròstata. El PSA és un antigen de la pròstata que es pot mesurar amb una simple anàlisi de sang. Quan es troba un PSA alt pot indicar que la pròstata és més gran del normal, que està inflamada o infectada, i també que pot haver-hi un càncer. El ponent ens deia que els autors dels treballs concloïen que la realització sistemàtica de la prova del PSA en homes majors de 50 anys asimptomàtics no allargava la vida i a sobre feia que es tractessin més pacients dels necessaris. Aquest sobretractament comportava que moltes més persones patissin innecessàriament els efectes secundaris de la terapèutica que són impotència i incontinència urinària.
Partint d’aquestes evidències el US Preventive Task Force, l’organització independent més prestigiosa que elabora recomanacions preventives segons l’evidencia científica disponible, assenyala que la prova del PSA no s’ha de fer sistemàticament als homes majors de 50 anys sinó que només s’ha de demanar com a suport diagnòstic en aquells pacients que presenten símptomes urològics. A casa nostra, el CatSalut fa exactament la mateixa recomanació.
Malgrat la rotunditat de l’evidència, l’uròleg seguia pensant que no es podia ser tant rigorós, especialment en els homes més joves. Proposava, en la línia del que deia la seva societat, que s’havien de demanar més proves de PSA, especialment als homes asimptomàtics que demanessin la prova.
Sorprèn que professionals i pacients adoptem mesures preventives d’escassa o nul·la efectivitat i que a sobre afecten seriosament la vida dels pacients, i encareixen el sistema sanitari. Vivim en la societat més longeva de la història però que alhora se sent més malalta que mai. Els pacients van al metge amb moltes expectatives i pors. Temen que els símptomes banals que presenten siguin el preludi de malalties greus i discapacitats. Aquesta por els fa vulnerables, ja que els posa en mans del metge. Esperen que el facultatiu els hi resolgui tots els seus problemes de salut. Aquesta cerca de la salut perfecta genera unes expectatives excessives que acaben provocant la sensació de gaudir de poca salut. Això facilita que el pacient accepti mesures preventives basades en proves diagnòstiques o medicaments que tenen un benefici dubtós o totalment marginal.
Abans la malaltia es relacionava amb el pecat i avui es vincula a un possible “error en la prevenció clínica” . El metge que aten un pacient amb un infart agut de miocardi acostuma a preguntar-se si havia fet una adequada prevenció dels factors de risc cardiovascular. S’havia tractat la hipertensió o el colesterol? L’uròleg que diagnostica un càncer de pròstata segur que mira si s’havia fet un prèviament una analítica de PSA. Per això és comprensible que l’uròleg de la xerrada recomani aquesta prova encara que l’evidència científica ens mostri clarament que no serveix per prevenir la malaltia. No vol sentir-se culpable en el cas que aparegui un càncer i aleshores preguntar-se: “Si li hagués demanat un PSA a temps…”.
Així, moltes de les actuacions preventives innecessàries es produeixen per la por del pacient a emmalaltir i pel sentiment de culpabilitat que experimenta el metge quan es produeix la malaltia. La prevenció clínica és una activitat d’indiscutible utilitat però perquè resulti efectiva ha de basar-se en l’evidència científica i no en els sentiments de por dels pacients o de culpabilitat del metge. Un gran nombre de malalties són imprevisibles i la prevenció té efectes secundaris. Només hem d’actuar preventivament sobre la població sana quan disposem d’una evidència incontrovertible que ens demostri el benefici de la intervenció.
Molts s’hi refereixen com l’epidèmia silenciosa del segle XXI. La diabetis, provocada per una alteració en el metabolisme de la glucosa, afectarà el 2040 una de cada deu persones adultes, segons càlculs de la Federació Internacional de Diabetis (IDF), però prop de la meitat no ho sabrà. Aquesta malaltia crònica pot ser present sense manifestar-se durant anys, motiu pel qual una de cada dos malalts no estan diagnosticats.
Segons les projeccions la malaltia serà molt prevalent en els propers anys, ja que la previsió és que segueixi creixent com ho ha fet en els darrers anys. A Catalunya el nombre de persones amb diabetis s’ha duplicat des de 1994, quan afectava un 4,7% de la població. El 2015 el percentatge ja era el 8,4% – 530.000 persones de 15 anys o més- segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya.
Molts experts reconeixen la diabetis com un problema creixent de salut pública a causa de l’elevada prevalença dels factors de risc que s’associen a la diabetis mellitus del tipus 2 (DM2), que representa més del 90% dels casos de diabetis. Aquest tipus, dita també de l’adult o no insulinodependent, apareix normalment en persones majors de 40 anys i la causa té a veure habitualment amb l’estil de vida.
Tal com diu l’estudi Evolució de l’atenció a la diabetis tipus 2 a Catalunya, la DM2 molt freqüentment s’associa a factors de risc com l’obesitat, la hipertensió o la dislipèmia, fet que li confereix un elevat risc cardiovascular. De fet, recull el text, la principal causa de mortalitat entre la població diabètica és precisament la malaltia cardiovascular, responsable d’aproximadament un 60-70% de les morts en les persones amb diabetis. Segons dades de l’IDF la diabetis va deixar 5 milions de morts al món el 2015 -una mort cada sis segons-.
Prevenir l’obesitat és prevenir la diabetis
Davant les xifres creixents quant al nombre de persones obeses -prop de la meitat dels adults diabètics presenten excés de pes- i altres factors de risc un estil de vida saludable es dibuixa com el millor aliat en la prevenció de la malaltia crònica. “Portar una dieta saludable és important per a tot ésser humà, però per a una persona que pateix diabetis és una prioritat ja que és un hàbit determinant per la seva salut”, es resumeix en la publicació L’alimentació en la diabetis en situació de pobresa i exclusió social. És recomanable un consum d’aliments nutritius i rics en fibra com fruites, hortalisses i verdures, i farinacis integrals; acompanyats de proteïnes d’alt valor nutritiu i greixos d’origen vegetal; consumits de manera repartida durant el dia i acompanyats d’exercici físic diari.
Persones diabètiques en situació de pobresa
El mateix departament de Salut reconeix que la diabetis presenta un clar gradient social. Les persones amb nivell d’estudis primaris o sense estudis tenen més del doble de probabilitat de patir diabetis respecte la població amb estudis universitaris, tant en homes com en dones.
“Les persones diabètiques que viuen en situació de pobresa fan un canvi cap a una dieta més econòmica. Aquesta, normalment es basa en aliments de densitat energètica elevada, els quals generalment inclouen una gran proporció de greixos afegits, sucres afegits i altres carbohidrats refinats. Aquest tipus d’alimentació els pot ajudar a mantenir les seves necessitats energètiques, tot i que dificulten el control glicèmic.”, alerten Mercè Vidal i Berta Vidal en la publicació sobre l’alimentació en la diabetis.
Hi ha l’errònia creença que les dones són menys susceptibles de tenir un càncer que els homes, pel fet que el risc de càncer és més alt en els homes que en les dones. Per exemple, es va considerar durant molt de temps que les dones eren menys susceptibles de tenir un càncer de pulmó associat al tabac, perquè presentaven un risc menor. Però les dones van començar a fumar en una edat més avançada que els homes i fumaven menys quantitat. Una revisió sistemàtica publicada a la revista mèdica més important sobre càncer, la Journal of the National Cancer Institute (JNCI), l’any 2004 va demostrar que quan es comparaven patrons de consum similars com l’edat d’inici, la durada i la dosis el risc és similar.
Sembla evident que cal diferenciar el concepte de susceptibilitat. Segons el diccionari de Maria Moliner expressa «l’aptitud per experimentar cert efecte» o «propensió a», del concepte de risc, que es defineix com «la possibilitat que passi una desgràcia o contratemps i que en termes epidemiològics es defineix com la probabilitat de desenvolupar una malaltia en un temps donat». La propensió podria estar determinada en part per condicions innates, com la susceptibilitat genètica o per característiques distintives entre dones i homes com poden ser les hormones sexuals femenines. La probabilitat de desenvolupar una malaltia no hereditària depèn majorment de l’exposició a factors de risc i en menor mesura de la susceptibilitat. En el càncer, en aproximadament el 80% dels casos, si no hi ha exposició als factors de risc no hi ha malaltia, encara que la susceptibilitat sigui molt alta. A la pràctica no sempre es diferencien aquests conceptes.
Està comprovat que els homes tenen major risc de càncer que les dones. Segons estimacions del Departament de Salut de Generalitat de Catalunya l’any 2012, un de cada dos homes desenvoluparan un càncer en la seva vida. Per a les dones en canvi la probabilitat és més baixa, una de cada tres. Però aquesta diferència de risc no és causa d’una major susceptibilitat. Possiblement el càncer gàstric, la incidència és molt més baixa en el sexe femení (tot i que l’exposició al principal factor de risc: la infecció pel bacteri HelicobacterPilory és similar). És l’únic tumor pel qual la susceptibilitat és més baixa en les dones que en els homes. Això s’atribueix a un efecte potencialment protector dels estrògens.
En el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que majorment determinen el nostre risc de càncer, tot i que les administracions públiques i agències públiques de finançament li concedeixin la gran majoria dels recursos d’investigació. El determinant és l’exposició a factors ambientals i d’estil de vida. Això s’ha comprovat amb estudis en bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix risc (com l’Iran o la Xina) a països d’alt risc de càncer (com els EUA o el Canadà) i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.
Sense tenir en compte els tumors específics de la dona (com mama i genitals femenins) i de l’home (pròstata i genitals masculins) hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors comuns a les dones i els homes: el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. Per a gairebé tots aquests factors la prevalença d’exposició és més alta en els homes i per això el risc és comparativament més baix en les dones.
Segons les dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (2014) els homes fan menys activitat física, una major prevalença de consum de tabac, un major consum d’alcohol, una menor ingesta diària de fruites i verdures i una major prevalença d’excés de pes que les dones. Com els hàbits de vida i les condicions ambientals són modificables i millorables, el càncer es pot prevenir i aquesta estratègia és igualment vàlida i necessària tant per als homes com per a les dones.
El càncer més freqüent en les dones és el de mama i el risc de patir-ne augmenta amb l’edat: la majoria de casos es donen per sobre dels 50 anys. Tot i això, la taxa de mortalitat per aquest tumor se segueix reduint cada any un 2,6%. Això es deu, principalment, a les millores del tractament i el cribratge amb mamografia.
Actualment aquest tipus de tumor provoca la mort de 12 de cada 100.000 dones a Catalunya. Al cap de cinc anys del diagnòstic, la supervivència és del 82%, per sobre de la mitjana europea. Es tracta del tumor més diagnosticat entre les dones i representa el 28% de tots els tumors malignes. Des de 1994, la incidència d’aquest tumor es manté estable després d’uns anys d’augment sostingut.
L’evolució dels tractaments terapèutics i els programes de detecció precoç han permès reduir la mortalitat de les dones afectades per aquest tipus de càncer. El Programa de detecció precoç consisteix a practicar una mamografia cada dos anys a dones entre 50 i 69 anys. El cribratge permet descobrir amb una mamografia tumors tan petits que no són palpables i pot disminuir la mortalitat per aquest tumor entre un 25 i un 35%. L’any passat quasi 272.000 dones es van sotmetre a aquest tipus de proves i es van detectar precoçment 1.150 casos de càncer de pit.
Des del Departament de Salut recorden la importància de la prevenció com a element clau en la lluita conta el càncer. Per això, des del Codi Europeu Contra el Càncer, recomanen practicar la lactància materna, reduir el consum d’alcohol, evitar el consum de tabac, fer esport de manera regular, mantenir-se en un pes saludable i seguir una dieta equilibrada.
Amb motiu del Dia Mundial del càncer de mama, aquesta passada nit s’han il·luminat de rosa una trentena d’edificis de Barcelona com l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), El Molino o el Palau Robert.
El nombre de casos de càncer seguirà creixent els propers anys. Segons les previsions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), es passarà de 21.592 homes diagnosticats de càncer l’any 2010 a 26.455 casos el 2020, mentre que, en les dones, el nombre de casos incidents passarà de 14.741 l’any 2010 a 18.345 el 2020.
Si bé el creixement pot atribuir-se sobretot a l’envelliment i al creixement demogràfic, una part té a veure també amb els factors de risc que incrementen les possibilitats de desenvolupar la malaltia i que poden prevenir-se, com ara no fumar -el risc de desenvolupar un càncer de pulmó és 10 vegades més alt en els fumadors respecte als no fumadors- o portar una dieta equilibrada.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un terç de les morts per càncer es podrien prevenir adoptant un estil de vida saludable. La conscienciació al voltant d’aquestes dades però encara és insuficient, segons la gerent de la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) Clara Rosàs. “L’obesitat (un factor de risc) segueix creixent, per exemple. Es parla de prevenció però les dades respecte estils de vida encara no són bones, cal continuar insistint”, assegura Rosàs. Precisament per seguir fent pedagogia la FECEC organitza la Setmana Catalana de la Prevenció del Càncer (SECAPC).
Per a Carlos A. Gonzalez, metge i epidemiòleg, especialista en medicina preventiva, “falta conscienciació en la població que el càncer és majoritàriament prevenible, una conscienciació que fins i tot és insuficient en les recomanacions dels metges en relació a hàbits alimentaris, per exemple”. González lamenta també que la major part del finançament per la malaltia es destini a recerca genètica, i en canvi, només una petita part, es destini a fer prevenció.
Les 12 recomanacions del codi europeu
El consens científic actual sobre com prevenir el càncer queda palès en el codi europeu contra el càncer, que estableix una sèrie de recomanacions basades en evidència científica. El document, que ja va per la quarta versió, va ser presentat el 2014 per la delegació especialitzada en càncer de l’OMS, la IARC.
“Són dotze maneres de reduir el risc, de comprar menys números”, apunta Rosàs, que recorda que malgrat la reducció de risc, la malaltia “és una loteria”, com pot demostrar-ho el fet que algú que no ha fumat mai pugui desenvolupar un càncer de pulmó, cita com a exemple. Entre les recomanacions del codi europeu hi ha la de no fumar, viure en un espai lliure de fum, fer activitat física diàriament, evitar l’exposició excessiva al sol i utilitzar protecció al fer-ho, no beure alcohol o limitar-ne el consum, evitar l’excés de pes o mantenir una alimentació saludable.
“Amb la prevenció no hem de demonitzar actituds o aliments, com va passar amb la carn vermella, però hem de conscienciar sobre pràctiques saludables que costen poc”. Comenta la gerent de la FECEC, que admet que “malauradament l’estil de vida va lligat a la posició socioeconòmica”. Sobre això escriu Carlos A. González en el llibre Nutrición y cáncer. Lo que la ciencia nos enseña: “El compliment d’aquestes mesures [les recomanacions del codi europeu] però no depèn únicament de la predisposició de la població sinó també de les condicions socials i les polítiques sanitàries de cada país, que condicionen els preus i la disponibilitat d’aliments saludables i dels programes de salut pública”.
La incidència de la condició social
“El factor social en si mateix no és un factor de risc però està directament relacionat amb l’estil de vida de les persones ja que la prevalença de factors de risc com el consum de tabac o d’alcohol és més alta en les classes més desfavorides”, explica Carlos A. González en una conversa amb El Diari de la Sanitat.
Precisament els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, presentats aquesta setmana, posen de manifest la incidència del condicionant social en la salut de les persones. Per exemple, la prevalença de l’obesitat-un 10% dels casos de càncer s’associen a aquest factor de risc segons Carlos A. Gonzalez- és el doble d’elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té que entre els menors de classes més altes.
Les dades d’evolució del mercat farmacèutic espanyol del 2015, obtingudes d’una mostra de més 3.469 farmàcies, indiquen que les vendes de vitamines van augmentar un 5,2% en volum i un 5,4% en valors en euros respecte a l’any anterior. És sorprenent aquest augment donat l’enorme evidència que hi ha sobre que l’ús de suplements vitamínics, no només no és beneficiós, sinó que pot ser perjudicial.
La història és bastant llarga. En la dècada de 1980 i començaments del 90 es van publicar nombrosos estudis epidemiològics que mostraven un efecte protector (especialment enfront del càncer de pulmó i altres malalties cròniques), del consum d’aliments (com les fruites i vegetals) que contenen nutrients (com el betacaroteno) i vitamines (com l’E, l’A i la C). Aquests compostos són coneguts per la seva activitat antioxidant; es considerava que l’oxidació produïa un dany en la ADN, per la qual cosa es va estimar que hi havia una oportunitat de prevenir el càncer i altres malalties, mitjançant la suplementació de la dieta amb aquest tipus de vitamines. Per comprovar la seva efectivitat es van desenvolupar estudis experimentals aleatoritzats (en els quals es comparen persones a les quals es donen suplements de vitamines antioxidants amb persones a les quals es donen placebos).
Un dels primers, més grans i més important, va ser l’estudi ATBC (alpha–tocopherol, beta-carotenecancerpreventionstudy) realitzat a 29.000 homes fumadors a Finlàndia i publicat el 1994. Sorprenentment després d’entre 5 a 8 anys de seguiment es va trobar que la suplementació amb aquests suplements antioxidants no reduïa el risc d’incidència de càncer de pulmó en comparació al placebo. No només no es va observar un efecte beneficiós, sinó que els que van rebre betacarotè van tenir un 18% més d’incidència de càncer de pulmó i un 8% més de mortalitat total. El segon estudi important va ser l’estudi CARET (de suplementació amb beta-carotè i vitamina A) realitzat als EUA sobre 18.000 homes i dones fumadors i treballadors de l’amiant i publicat el 1996. Els resultats preliminars van confirmar els resultats de l’estudi de Finlàndia, amb un el 28% d’augment d’incidència de càncer de pulmó i d’un 17% de les morts totals per als que van prendre suplements en comparació al placebo, i com a conseqüència es va decidir suspendre la intervenció. Com és possible imaginar, aquests sorprenents i inesperats resultats van generar una llarga controvèrsia científica.
Posteriorment s’han publicat nombrosos estudis d’intervenció que han confirmat aquestes primeres investigacions. Una àmplia revisió sistemàtica i meta-anàlisi (anàlisi que resumeix els resultats d’un conjunt d’estudis) que representa una evidència molt sòlida i definitiva sobre l’efecte de les vitamines antioxidants, realitzat per un grup de la reconeguda «revisió Cochrane«, va publicar el 2007 els resultats de 68 estudis aleatoritzats que van incloure a més de 200 mil participants, comparant consum de betacarotè, vitamina A, vitamina C, vitamina E i/o seleni amb placebos. Es va trobar que la suplementació amb beta-carotè, vitamina A o vitamina I, en forma simple o combinada incrementaven significativament la mortalitat total (entre un 5 a un 16% comparats amb placebo). La suplementació amb vitamina C i seleni no van tenir per contra un augment de la mortalitat, però tampoc un efecte beneficiós. Una altra àmplia i més recent revisió i metanàlisi, va ser realitzada per la «PreventiveServicesTaskForce» dels EUA que incloïa estudis amb una participació de més de 324.000 individus sobre 24 estudis d’alta qualitat, i va ser publicada el 2013. Confirma que l’ús de suplements de vitamines A, C, E o D, àcid fòlic, betacarotè, seleni o calci no presenten una clara evidència de benefici ni davant del càncer ni enfront de malalties cardiovasculars i alguns d’aquests compostos en alguns estudis augmenten la mortalitat. Un recent ampli estudi aleatoritzat als EUA amb participació de més de 35.000 homes més 400 hospitals, sobre suplements de seleni i vitamina I, per prevenir el càncer de pròstata, ha mostrat que el seleni no té efecte mentre que la vitamina E augmenta un 18% el risc de patir un càncer de pròstata.
Existeixen també estudis aleatoritzats d’intervenció, sobre l’ús de múltiples suplements vitamínics (com la vitamina A, C, D, E, B1, B6 i B12) i minerals (com magnesi, zinc, i seleni) durant més de 4 anys, que mostren que no redueix el risc d’esdeveniments cardiovasculars en pacients que han tingut prèviament un infart de miocardi. Un altre ampli estudi aleatoritzat ha mostrat així mateix, que el consum de complexos vitamínics (A, C, E B i betacarotè) no augmenten la capacitat de la memòria ni la funció cognitiva en persones majors de 65 anys.
Es poden fer sobre aquests resultats diferents interpretacions, d’una banda cal tenir en compte que les vitamines que es fan servir en aquests assajos són compostos de síntesi, és a dir, no són naturals sinó fabricats a partir d’una fórmula química. Les vitamines antioxidants que contenen els aliments són naturals, i per a certs tumors com hem vist tenen per contra un efecte beneficiós. D’altra banda en els suplements es consumeixen aïllades mentre que en l’alimentació es consumeixen conjuntament amb altres compostos i és possible que tinguin algun tipus d’interacció. Per això s’ha de recordar que la font més important d’antioxidants ha de provenir de la dieta (del consum de fruites i verdures) i no del consum de píndoles de suplements. Finalment hi ha actualment una evidència que mostra que els compostos antioxidants, quan el seu nivell en l’organisme és suficient i adequat, actuen per contra com oxidants. Per això en població relativament ben nodrida (sense dèficit de vitamines) l’ús de suplements no solament no és beneficiós sinó que és perjudicial. Tot i això, l’ús regular de suplements vitamínics, especialment en els països occidentals més rics, sorprenentment arriba a més del 50% de la població adulta. No hi ha dades d’Espanya, però podria arribar a un 10%.
És incomprensible que segons les dades d’evolució del mercat farmacèutic es malgastin més de 172 milions d’euros en la compra de suplements vitamínics. Cal tenir en compte que és una estimació parcial, atès que no inclou les vendes d’herbolaris i botigues naturistes. El que és més xocant, és la comparació del creixement del consum per comunitats autònomes, que mostra que Catalunya (que presumeix del seu sistema sanitari) és on més ha crescut el consum, aconseguint al 13,4% respecte a l’any anterior, és dir triplicant el consum mitjà espanyol. La població consumeix suplements vitamínics per prevenir malalties, ajudar a augmentar les defenses del sistema immune i combatre el cansament, ignorant que el seu consum és innocu i/o perjudicial. En són conscients, d’aquesta realitat, les autoritats sanitàries de Catalunya? Els interessos de la indústria farmacèutica fabricants de vitamines són enormes, i per això tracten d’ocultar els seus efectes nuls o perjudicials. Les societats mèdiques i farmacèutiques, els gestors sanitaris fan alguna cosa per contrarestar-ho?
El VIH, els accidents de trànsit i els ofegaments van ser les principals causes de mort prematura dels joves al món el 2013. Una quarta part dels menors que va morir tenint entre 10 i 14 anys va fer-ho per aquests motius. Per altra banda, els accidents, les autolesions i la violència van ser les principals causes de mort entre els joves de 15 a 24 anys.
Així es desprèn d’un article publicat per The Lancet que recull dades de l’Institut of Health Metric and Evaluation (IHME). Segons els experts que han elaborat aquest estudi dues terceres parts de la gent jove al món viu en països on problemes de salut evitables i tractables amenacen la seva vida cada dia. Els experts asseguren que el descuit i la falta d’inversió tenen efectes dramàtics sobre la salut i el benestar dels joves.
Segons els experts s’han fet grans esforços a escala global per millorar la salut dels infants menors de cinc anys però s’han descuidat els adolescents. De fet, les causes de mort dels joves d’entre 10 i 24 anys han canviat poc entre 1990 i 2013. Els accidents, les autolesions, la violència o la tuberculosi continuen sent les principals causes. I, tot i que la mortalitat entre els joves de 10 a 24 anys ha disminuït des del 1990, no ha minvat tant com la mortalitat entre els infants menors de cinc anys. “Com que l’adolescència sol estar considerada com el moment de la vida amb que es gaudeix de més bona salut, els joves no han atret l’interès ni els recursos”, assegura l’article.
El 2013 la primera causa de mort entre les noies d’entre 20 i 24 anys va ser per problemes relacionats amb l’embaràs i el part, i van suposar un 17% del total d’aquestes morts, i un 11,5% del total de les defuncions de les menors que tenien entre 15 i 19 anys.
La depressió va ser la patologia que més va afectar els joves durant el 2013. Seguida per problemes a la pell, com les cremades o la dermatitis.
Pels autors de l’article aquests resultats haurien de servir perquè augmenti la inversió en la generació d’adolescents més gran de la història, amb 1,8 bilions de persones joves a tot el món. Ja que això suposaria millora la seva situació present, el seu futur i també la dels nens de generacions futures.
“Aquesta generació de gent jove pot transformar el nostre futur. No hi ha cap altre tasca més important en l’àmbit de la salut mundial que assegurar que tenen recursos per fer-ho. Això suposa que serà crucial invertir de forma urgent en la salut, l’educació, els mitjans de vida i la participació d’aquests joves”, declara en un article a l’IHME el professor George Patton, cap de la Comissió que ha liderat aquest informe publicat a The Lancet.
Els factors de risc evitables
Com indiquen els experts la majoria de problemes i factors de risc que afecten la salut en anys més tardans apareixen durant aquestes edats, com poden ser els desordres mentals, l’obesitat, fumar o les pràctiques sexuals no segures. De fet aquesta última és el factor de risc que més ràpid ha crescut durant els últims 23 anys entre els joves.
L’alcohol es manté com el factor de risc amb més incidència entre els joves d’entre 20 i 24 anys de tot el món i és responsable del 7% de les malalties.
Tot i així els autors alerten de què els factors de risc que afecten la salut varien molt depenent del país i que per tant les intervencions a fer s’han de dissenyar en funció de les necessitats de cada territori. Per exemple, metre que a Rússia l’alcohol és responsable del 21% de les morts prematures i dels casos de discapacitat, a Mauritània són els accidents de trànsit els que causen el 15% de morts i discapacitats.
Tot i que Ali Mokdad, professor de l’IHME assegura que “la majoria d’aquests problemes de salut són evitables i tractables”, l’estudi assegura que els adolescents del món que tenen entre 10 i 24 anys tenen la pitjor cobertura sanitària, en comparació amb la resta de grups d’edat.
Per aquests experts la millor inversió que les institucions poden fer és aquella que vagi encaminada a garantir l’accés universal i de qualitat a l’educació secundària. “Cada any d’escolarització després dels 12 anys està associat a menys naixements de mares adolescents i a un nombre menor de morts entre els joves”, declaren els autors en l’article.
Asseguren a més que és crucial involucrar la gent jove en la transformació del seu benestar, el seu desenvolupament personal i la seva salut. I apunten que les noves tecnologies poden ser una bona oportunitat per animar i empoderar a la gent jove a conduir el canvi. “També hi ha una necessitat urgent d’assegurar que tota la gent jove té oportunitats i accés universal a la cobertura mèdica, independentment de l’edat, el gènere, l’orientació sexual i del nivell socioeconòmic”, reivindiquen.
“La salut no s’ha de buscar al metge, s’ha de buscar a la vida”, declara convençut Andreu Segura, coordinador i impulsor del programa COMSalut. Aquest projecte, que ja fa un any que s’està implementat en diferents punts del territori català, pretén tractar la salut dels ciutadans des d’una perspectiva integral i dins d’una comunitat, com pot ser un poble o un barri.
“Prescripció social” són les noves receptes que des de fa un any, i sota el paraigua d’aquest projecte, posen els professionals d’atenció primària – equips cada cop més multidisciplinaris amb l’objectiu de fomentar aquesta atenció integral- a disposició dels ciutadans. Es recepten activitats lúdiques, esportives, participació en corals o activitats culturals, com el teatre, col·laboracions amb entitats sense afany de lucre o fins i tot tallers educatius en lloc de medicaments. Tot pensat per promocionar aquells hàbits que poden millorar la salut.
“Hipòcrates ja reconeixia que els problemes de salut i la salut depenen d’allà on vius, de les condicions de l’entorn, la cultura, etc. Fem una identificació exagerada entre el que és salut i el que és malaltia o falta de malaltia, i la salut és molt més que això”, manifesta Segura.
Aquest programa, que ja està implementat en 16 àrees bàsiques de salut –divisió territorial sanitària amb equip d’atenció primària- de tot Catalunya està en fase d’avaluació. Per fer possible aquesta atenció integral, els professionals sanitaris d’atenció primària treballen conjuntament amb diverses entitats del territori per oferir aquestes prescripcions mèdiques que van més enllà de les tradicionals i que permeten promoure hàbits saludables de vida per millorar les condicions i prevenir malalties. L’objectiu d’aquest sistema d’atenció és també implicar a tota la comunitat en la prevenció, promoció i cura de la salut d’aquella comunitat.
Què significa atenció integral?
“La salut té almenys tres dimensions: la naturalesa orgànica i física, la dimensió mental i una tercera: la social, perquè som animals socials. Aquesta triple dimensió, ja està reconeguda en la definició de salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)”, explica Segura. L’atenció integral, doncs, és aquella que té en compte les tres dimensions a l’hora de tractar amb els pacients, no només la física i la mental, sinó també la que té a veure amb les relacions socials o el fet d’estar o sentir-se sol.
“Quan es diu: salut, diners i amor, salut no només és no tenir molèsties, sinó que estiguis feliç i acompanyat. Això no està contraposat en atendre malalties, però no és exactament el mateix”, afegeix. L’objectiu de l’assistència integral o comunitària, doncs, és anar més enllà de l’assistència mèdica tradicional.
“Ens hem enlluernat molt pels avenços en la biologia i la tècnica, que són molt importants, però ens hem descuidat massa d’aquests altres aspectes”, lamenta aquest expert.
Com es fa?
Els professionals sanitaris poden animar als pacients a fer ús de les eines comunitàries. No és nou que els doctors recomanin activitats o hàbits saludables en lloc de medicaments si ho creuen oportú, però amb COMSalut ara aquesta recomanació es fa en forma de prescripció. I comptant amb una sèrie d’entitats amb les quals es treballa de forma conjunta, i que permeten fer un seguiment de l’evolució del pacient.
“No podem descuidar que, per exemple, una persona que té un problema amb el sucre pugui estar vivint sola, que tingui feina o no, que hagi tingut accés a una educació o a una altra. Això són determinants socials i col·lectius que fan que visquis d’una manera o una altra”, recorda Segura. Determinants als quals, segons aquest professional, és essencial posar-hi tota l’atenció si el que realment es persegueix és millorar la salut d’aquella persona i prevenir problemes futurs.
El que reclamen molts professionals, que han assistit a una jornada impulsada pel Consorci Sanitari i Social de Catalunya (CSC), aquest dijous per parlar sobre el primer any d’implementació del projecte, és que es faci una valoració qualitativa i quantitativa exhaustiva dels resultats, per demostrar que no es tracta només “d’una creença” sinó que és una eina realment eficaç.
