Just Deploy It!

Etiqueta: privatització

  • Sanitat, seguretat i mitjans de comunicació privats… al cinema

    Quan vaig començar a estudiar enginyeria a la universitat, de forma innocent, li preguntava als meus professors: «Nosaltres no tenim un jurament hipocràtic?». El jurament hipocràtic és un codi deontològic que tradicionalment juren els estudiants de l’àmbit de la salut, abans de començar a practicar la seva professió. Fa referència al compromís amb la seva professió i els seus pacients, el respecte en vers els malalts i la honradesa de la seva acció, enaltint la vocació de servir al sofrent… fa referència, en definitiva, a l’ètica de la seva professió. I no, els enginyers no en teníem de jurament similar, ni nosaltres ni ningú més fora de l’àmbit de la salut, així que haurem de confiar, sempre, en l’ètica que tingui cada individu en qüestió.

    El cinema ha retratat aquest compromís ètic dels professionals de la salut en multitud d’ocasions. Només cal recordar la pel·lícula Patch Adams (1998), on un impecable Robin Williams recreava la història real d’un metge que feia servir la risoteràpia amb finalitat mèdica i terapèutica amb els seus pacients. Algun metge hi haurà que no faci com cal la seva feina, com a tot arreu, sempre hi ha excepcions. En aquest sentit, destaca la pel·lícula El doctor (The Doctor, 1991), en què veiem l’evolució d’un prepotent i inhumà cirurgià, interpretat per William Hurt, que emmalalteix de càncer i veurà i viurà a la seva pell el que se sent des de l’altre banda, especialment quan et denigren i t’humilien.

    THE DOCTOR, William Hurt (left), 1991, © Buena Vista

    Tornem al tema de l’ètica. Segur que entre tants deu haver-hi algun metge corrupte. Al documental Sicko (2007), dirigit de forma despietada per Michael Moore, en surten uns quants. En aquest cas, la diana de Moore és el sistema privat de salut dels Estats Unit, i mostra el mercantilisme associat a la salut i a la dificultat de poder accedir a un sistema de salut de qualitat i universal, de com els polítics des dels anys setanta van promoure un model que potenciava les assegurances privades. El relat és esgarrifós durant les dues hores del metratge.

    El documental comença amb un fuster que perd dos dits en un accident de treball i a l’hospital li posen un preu a cada dit i, com que només li arriben els estalvis per un, ell ha de triar quin dit se li posa. I aquesta és la primera història de molts casos narrats. De fet, encara és més dantesc veure les declaracions d’una metgessa que reconeixia en un judici que es penedia de denegar multitud de serveis hospitalaris a malalts de tot tipus, fet que provocava uns milionaris beneficis a les grans companyies de serveis de salut nord-americans. A canvi, a ella se li recompensava amb un sou de sis xifres en reconeixement a la seva implicació. Als seus pacients, en molts casos, la denegació suposava la mort.

    Sicko, Michael Moore

    A la recent i reeixida sèrie The good doctor (2017-), hem normalitzat veure parlar habitualment de diners a l’hora de prendre decisions mèdiques o, fins i tot, senzillament, veure com no s’atenen persones que no tenen assegurança o a aquells que, malgrat tenir-ne, les proves o tractaments que necessita no són a la lletra petita del contracte. Especialment en la seva cinquena temporada, on un grup d’inversió compra (o ho intenta) l’hospital. Diuen que la Covid-19 no en sap de territoris (o almenys, això és el que pensen alguns polítics), però de ben segur que en sap de classes socials, i els Estat Units n’és un exemple com veiem sovint a les notícies. A la pel·lícula distòpica Elysium (2013), venuda com ciència ficció d’acció, en realitat és una crítica sociològica a un model de societat en què un percentatge reduït de la població té al seu abast una tecnologia que li permet viure de forma saludable i còmoda. La trama esdevé a l’any 2154, però el que veiem no sembla tan llunyà en el futur.

    Al documental Sicko, Moore es pregunta per què la sanitat és privada i no ho són els bombers, les biblioteques, les forces armades o la policia als Estats Units. No sembla que no ho siguin per un caràcter comunista del país, evidentment. Malgrat el seu caràcter públic tampoc deuen ser perfectes, però Déu n’hi do quin servei donen. A la inversemblant Volcano (1997), en una ciutat de Los Ángeles en flames, colpejada i col·lapsada per una erupció volcànica en el seu subsòl, es planteja la disjuntiva dels bombers d’haver de prioritzar entre dirigir-se als barris més rics de la ciutat i menys poblats i dispersos, o als barris més desafavorits però densament poblats. A la pel·lícula sí que hi van al final als barris més modestos, però no immediatament, s’ho van haver de pensar.

    L’article Qui patrulla els carrers de Nova Orleans? (Who Runs the Streets of New Orleans?, 2015), publicat al New York Times Magazine, va inspirar la sèrie APB (2016-2017), en què un multimilionari es fa càrrec de la seguretat d’un dels districtes de la ciutat de Chicago (recordem que el periodista parlava d’un cas real que esdevenia a un barri de Nova Orleans, i no era una broma). Després d’una única temporada (es veu que el tema no va interessar al públic de la cadena), el que va sorprendre a cada episodi no va ser la tecnologia policial d’avantguarda que empraven, absolutament espectaculars, sinó les continues discussions entre el propietari de l’empresa, obsessionat per resoldre els delictes i atrapar els delinqüents, i el consell d’administració de la seva pròpia empresa obsessionada amb l’obtenció de beneficis. Però, de quins beneficis parlem? On són realment els diners?

    Si el que fem és privatitzar un servei públic, els ingressos surten de l’àmbit públic. Si aconseguim augmentar els ingressos o baixar les despeses o les dues coses a la vegada, els beneficis de les empreses privades que gestionen serveis públics augmenta. Si els ingressos són els que són, els beneficis augmenten disminuint la despesa, clarament. Els aficionats a la ciència ficció ho sabem des que vam veure Robocop (1987). La pel·lícula plantejava un supòsit d’extrema modernitat i de gran polèmica: la possibilitat de privatitzar la seguretat dels ciutadans amb el risc que implica, com decisions esbiaixades producte d’objectius econòmics o polítics, i la vital importància de l’ús de les intel·ligències artificials, que poden monitoritzar tot el que fem, però afectant a la privacitat de les persones de retruc.

    Els polítics no surten gaire airosos a la pel·lícula Robocop: són abanderats de la màxima «el fi justifica els mitjans», còmplices de l’auge de les grans corporacions, ansioses de fer negoci venent els seus serveis tecnològics a l’Ajuntament, amb tot el que això implica (diners i influència). El poder polític es comportava a la ficció d’una forma propera a una organització criminal moderna (us sona d’alguna cosa?). Un mercantilisme i una corrupció institucionalitzada que no deixaven en molt bona imatge el paradigma del somni americà justament a Detroit, la ciutat bressol de la indústria automobilística, transfigurada en la realitat, avui dia, en una veritable ciutat fantasma, sense fàbriques, sense ciutadans, sense somnis i que el mateix Michael Moore va descriure al documental Capitalisme: Una història d´amor (Capitalism: A Love Story, 2009).

    Sicko, Michael Moore

    Al documental Sicko (2007) també fan esment de polítics corruptes comprats, reconeguts fàcilment per ser beneficiaris al cap dels anys del que anomenem «portes giratòries». Desconfieu de les opinions dels polítics que n’han gaudit i dels partits que ho permeten i els donen veu. Nosaltres en coneixem uns quants, els tenim ben a prop i sovint als mitjans de comunicació, entrevistats i opinant. Desconfieu també dels mitjans de comunicació que tenen una gran part dels ingressos de publicitat de l’administració i de grans corporacions, altrament pot passar el que vèiem a la pel·lícula La cortina de humo (Wag the Dog, 1997) en què la crisi es desferma a la Casa Blanca quan el president dels Estats Units és acusat d’abusar sexualment d’una becària en el mateix despatx oval pocs dies abans de la seva reelecció. L’estratègia que dissenya el seu principal assessor de comunicació consisteix a aixecar una cortina de fum inventant una guerra contra Albània per distreure l’atenció de l’opinió pública nord-americana. I sí, aquesta pel·lícula es va produir i estrenar abans que esclatés el cas Lewinsky a la cara del president Clinton. Si voleu més coincidències amb el món real, el 20 d’agost del 1998, coincidint amb la declaració de Monica Lewinsky davant el Gran Jurat, Clinton va ordenar el bombardeig de bases terroristes al Sudan i Afganistan en represàlia pels atemptats perpetrats dues setmanes abans contra les ambaixades nord-americanes a Kenya i Tanzània.

    De fet, no cal recordar una historia inventada, es pot fer menció d’una pel·lícula basada en fet reals: Desvelando la verdad (Shock and Awe, 2017), la història real de com, després dels atacs de l’11 de setembre del 2001, l’administració de George Bush va desviar l’opinió pública del culpable Ossama bin Laden cap a Saddam Hussein, amb l’objectiu de tenir una excusa per començar una guerra amb l’Iraq el 2003. Mentre càrrecs de govern com Donald Rumsfeld, Colin Powell i Condoleezza Rice s’inventaven l’existència de les llegendàries armes de destrucció massiva de Saddam (de polítics mentiders sobre aquest tema també en tenim a prop), només els periodistes del Knight Ridder Newspapers van ser honestos i valents i van dubtar del missatge institucional, tal i com ho podem contemplar en el llargmetratge. Nosaltres, aquí, encara tenim mitjans buscant els culpables dels atemptats del nostre fatídic 11 de març del 2004, tot i que ja hi ha hagut un judici amb sentència en ferm.

    ¿A on ha quedat el quart poder que representa la premsa i que hem vist tants cops a pel·lícules, algunes tan emblemàtiques com Ciudadano Kane (Citizen Kane, 1941) d’Orson Welles? Doncs depenent del model de negoci que hagis escollit: The New York Times creu que el futur de la premsa passa per les subscripcions digitals. Fa pocs mesos superava les 10 milions i aspiren el 2027 a arribar a les 15 milions. I com esperen aconseguir-ho? Doncs augmentant el número de periodistes i, sobretot, millorant la seva qualitat, independència i credibilitat. Repetim: «qualitat, independència i credibilitat». Reconeixem aquesta estratègia en els nostres diaris, ràdios i televisions autòctons?

    A més, per enganyar-nos i manipular-nos es pot influenciar en el vot mitjançant les xarxes socials emprant notícies falses. Ho podeu veure perfectament explicat en la pel·lícula Brexit (Brexit: The Uncivil War, 2019), basada en fets reals. Gràcies a la venda d’informació privada i confidencial per part de l’empresa Cambridge Analytica al partit que estava a favor de marxar de la Unió Europea, i es va convertir així en una fàbrica generadora de notícies falses. I van guanyar perquè la gent s’ho va creure, especialment la gent de més edat… S’ho van creure tot!

    Brexit, Toby Haynes

    Moore, al seu documental Sicko, afirma que «una societat es pot jutjar per la forma en què tracta els seus membres més desafavorits», i afegeix: «i també com tracta els seus herois», referint-se, en el seu cas, als treballadors i voluntaris que van ajudar a desenrunar les Torres Bessones i que van patir greus malalties respiratòries al pas dels anys, i van quedar abandonats a la seva sort sense cap tipus de cobertura sanitària. Aquesta afirmació la podríem aplicar al nostre cas, en l’equipament del personal sanitari i les seves dotacions. O a les retallades en el sector sanitari. Esperem que tot torni a la normalitat ben aviat després de la pandèmia… i com ho sabrem que ja hi som a la normalitat? Doncs quan els policies que aplaudien al personal sanitari cada dia a les 20h els tornin a atonyinar com no fa gaires anys, quan aquests tornin a protestar per les retallades dels polítics que haurem escollit en el futur amb els nostres vots.

    Perquè, a qui votaríem si hi haguessin unes noves eleccions? A la pel·lícula italiana La hora del cambio (L’ora legale, 2017) podem tenir una resposta a aquesta pregunta. Un poble cansat de la corrupció del partit de l’alcalde, del caos normatiu i de les decisions polítiques interessades, decideix votar a un honest candidat que proposa lluitar contra la corrupció. Un cop escollit, la seva voluntat i compromís amb la legalitat sense excepcions de seguida es topa amb la gran majoria de ciutadans que preferien l’anterior forma de política perquè, en el fons, ells eren partícips i còmplices del que feia, o esperaven ser còmplices si no ho eren. I sí, el poble va acabar aconseguint que tornés el corrupte polític ja conegut i que prometia poder aparcar on volguessis, entre d’altres proclames. Això és el que vol la gent? Aparcar on vulguem i poder anar al bar de davant? En aquesta pel·lícula sí.

    És possible que tot fos diferent si les diverses professions que hem citat en els anteriors paràgrafs tinguéssim, com el personal sanitari, el seu propi jurament. I, potser, l’ètica canviaria algunes de les decisions fetes en el món real… Quin és el preu de la teva ètica?

  • PERTES: un mecanisme per la resiliència o la privatització?

    El 15 de novembre del 2021 es presentava públicament el PERTE Salud de Vanguardia, amb una inversió de 1.469 milions d’euros. Aquest mecanisme econòmic s’emmarca en els Fons Europeus Next Generation EU i està recollit com una de les joies de la corona del Plan de Recuperación y Resiliencia España Puede. Així, aquests fons europeus, que estan arribant als estats com a mecanisme de recuperació davant la crisi econòmica derivada de la Covid, han d’ajudar a pal·liar els efectes d’aquests dos anys de pandèmia. Però, tot i tenir l’Atenció Primària desbordada i els hospitals col·lapsats, el PERTE de Salut no està pas pensat per reforçar la sanitat pública.

    “Ens equivocaríem si pensem en el PERTE com un projecte que ajudi a impulsar l’activitat sanitària. En un primer moment podríem haver pensat que aniria dirigit a l’activitat assistencial, però en realitat servirà per promoure el sector i la industrialització”. Amb aquestes paraules ha definit el PERTE Ramon Maspons, director de l’àrea d’Innovació i Prospectiva de l’Agència de Qualitat i Avaluació de Catalunya (AQuAS), un grup consultiu creat per la Generalitat per analitzar projectes i oportunitats econòmiques en un futur post Covid. I és que, tal i com ha deixat clar Maspons en un acte de presentació del PERTE a les empreses catalanes, aquests fons no estan pensats per impulsar la sanitat com a servei públic, sinó com a negoci privat.

    En aquest sentit, no és baladí que el ministeri que gestiona aquest projecte tractor no sigui pas el Ministerio de Sanidad, sinó el Ministerio de Ciencia e Inovación. I és que la salut de la població és “l’objectiu últim a aconseguir a través de les inversions”, tal com ha assegurat Cristobal Belda, director de l’Instituto de Salud Carlos III. I, per assolir aquesta fita, els gairebé 1.500 milions d’euros aniran destinats a la digitalització de la salut, tot implantant tècniques d’Intel·ligència Artificial als hospitals i centres d’atenció; millorant les infraestructures i la maquinària hospitalària i implementant teràpies emergents i medecina personalitzada.

    Per fer això possible, la implicació de l’empresa privada és fonamental. És per això que els 1.500 milions del PERTE són una suma de 982 milions de diners públics i gairebé 487 milions d’inversió privada. Així, l’empresa i els lobbies mèdics, en tant que finançadors d’un terç del PERTE de Salut, tenen també un paper decisiu en la presa de decisions i en la detecció dels projectes que, presentats per altres empreses privades, s’enduran part del capital. A tal efecte s’ha creat l’Alianza Salud de Vanguardia, formada pels ministeris de Ciència i Sanitat, per representants de les Comunitats Autònomes, per patronals com Farmaindustria i associacions empresarials com els lobbies farmacèutics AseBio i Fenin. Cal mencionar, igualment, que aquests noms ja apareixen al document que el Gobierno espanyol va publicar per presentar el PERTE, ja que figuraven com a empreses “que ja havien mostrat el seu interès en col·laborar” i eren potencialment beneficiàries de les ajudes, conformant així un potencial conflicte d’interès, en el cas que, finalment, aquestes empreses acabessin rebent fons públics.

    Qui s’endurà els milions?

    “El sector de la salut a Espanya és un gran dinamitzador de la nostra economia, amb un clar potencial de desenvolupament i innovació”. Aquestes van ser paraules de Pedro Sánchez en la presentació del PERTE, encara al bell mig d’una pandèmia que ha arrasat amb el sistema de salut pública i que no és capaç d’atendre tota la ciutadania. “Volem desenvolupar procediments i mecanismes que siguin capaços d’afegir valor veritable a allò real: tractaments, rehabilitacions, diagnosis i prevenció”, deia Belda. En altres paraules: el PERTE vol capitalitzar i monetitzar la salut pública. I per això “la col·laboració de tots els sectors de la Salut és essencial. I el camí és la col·laboració público privada”, ha afegit.

    Aquest tipus d’unió entre empresa pública i privada és un mecanisme d’inversió arriscat que posa tot el pes del risc en les arques públiques, mentre que el potencial gran beneficiari és l’inversor privat, que queda salvaguardat en cas de fallida. I per a mostra, només cal recordar què va passar amb el projecte Castor, que va suposar un deute milionari que es paga a la factura del gas de tota la ciutadania, mentre que els empresaris que van invertir-hi -entre ells Florentino Pérez- van rebre compensacions per valor de 1.755 milions d’euros. Això és una col·laboració público privada i aquest és el camí que han triat les administracions espanyoles per sortir de la crisi econòmica.

    Davant d’aquest mecanisme, diverses organitzacions reclamen al govern espanyol i a les administracions garanties de transparència per saber a quines empreses aniran a parar els diners i per què. En aquesta línia, entitats com la Plataforma Open Generation EU denuncia manca de garanties d’accés a la informació ja des del disseny dels fons europeus, plasmat al Reial Decret Llei 36/2020 segons el qual es regula l’execució d’aquests diners. Però, segons denuncien membres de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), el govern està incomplint les poques garanties de transparència que ell mateix va fixar en aquest decret llei.

    I és que, tal com s’estableix al text legislatiu al seu article 9, el Ministerio de Hacienda es compromet a crear un “Registre estatal d’entitats interessades en els PERTE”, en el qual “s’hi inscriuran totes les entitats vinculades al desenvolupament d’un PERTE”. Aquest registre, que segons el Reial Decret Llei “serà públic”, encara no ha estat creat ni publicat, tot i que el govern espanyol ja ha aprovat tres PERTE, que es troben en marxa.

    “Ens preocupa que no hi hagi cap mecanisme d’escrutini públic que ofereixi els noms de les empreses interessades i beneficiàries dels fons europeus”, asseguren des de l’ODG. Davant d’aquesta preocupació, l’entitat ha decidit interposar una queixa a la Sindicatura de Greuges de Barcelona per incompliment de la llei. El Síndic i ex president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), David Bondia, ha assegurat que, tot i que la queixa sobrepassa les competències de la sindicatura, “l’elevarem als òrgans competents acompanyada d’una investigació pròpia per tal de vetllar pel dret a la informació de la ciutadania”.

  • Sobre l’avantprojecte de llei de “Contractes de serveis a les persones”

    L’avantprojecte de llei de «Contractes de serveis a les persones» tramitat pel govern de Catalunya al Parlament el juliol del 2018 és la transposició (obligatòria) de les Directives del Parlament Europeu de 26 de febrer de 2014 (fa més de 4 anys) 2014/23UE i 1014/24UE.

    Parlarem aquí de Sanitat. La Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les competències exclusives en sanitat per l’article 162.1 de l’Estatut, però per l’article 162.3 tenen competències compartides (amb l’Estat) en ordenació, planificació, regulació, execució de les prestacions i serveis. Això pot ser un impediment en aquest avantprojecte si l’Estat no està d’acord en alguns temes.

    No em ficaré aquí a analitzar l’articulat detallat de la llei, amb coses negatives pels serveis públics i també coses positives en els criteris de contractació. La principal objecció a aquest avantprojecte és de caràcter polític. M’explico.

    La Directiva Europea no diu que sigui obligatori concertar amb entitats no públiques determinats serveis, al contrari, diu que si uns serveis els poden donar entitats considerades com ens propis de les administracions públiques no cal treure’ls a concurs. Això ja és un criteri polític i de sentit comú i s’hauria d’haver fet explícit en la introducció de l’avantprojecte. Tot al contrari, aquesta opció es fa explícita en un article de la llei (el 3.2). Recordem que un ens propis de les administracions públiques no només és l’ICS, també les empreses públiques (com l’IDI, el Pere Virgili i altres) o els consorcis públics (com el Parc de Salut Mar del CatSalut i Ajuntament de Barcelona). Quan el motiu de la llei hauria de dir: «quan els serveis no es puguin donar (justificadament) per ens propis es podrà acudir a la contractació externa», hauria de dir amb absoluta prioritat, tractant-se de diners públics a entitats d’economia social i solidària (sense afany de lucre assegurat).

    Art.3.2. S’exclou de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei la prestació d’aquests serveis en règim de gestió directa o mitjançant formes no contractuals de gestió o finançament, com el concert, la gestió delegada o d’altres formes regulades en normes d’àmbit sectorial, i que estiguin sotmeses a condicions econòmiques fixades per l’administració, tals com tarifes màximes i mínimes o mòduls. També s’exclouen els encàrrecs de gestió a mitjans propis, així com qualsevol altra fórmula de cooperació horitzontal entre poders adjudicadors en els termes de les directives comunitàries.

    A més, i molt més perillós per la discrecionalitat i possible corrupció, hi ha l’article següent: 3.3. La concreció dels serveis que s’han de prestar en forma no contractual es determina a la normativa sectorial aplicable o, si no n’hi ha, mitjançant ordre del titular del departament competent, en el cas que el servei el presti la Generalitat de Catalunya, o acord del ple de l’ens local quan el servei el presta una entitat local.

    Però, a més, quan llegim el principi del capítol V sobre prestacions sanitàries que es poden externalitzar és quan es pot entendre l’esperit privatitzador de la llei. De fet es pot externalitzar quasi tot, excepte sembla ser l’hospitalització amb ingrés. El llistat de serveis externalitzables per concert són 21 serveis (vegis l’article 27.1) entre ells tots els ambulatoris i domiciliaris com l’Atenció Primària, les urgències, consultes externes o cirurgia ambulatòria a més dels transports, els sociosanitaris i mots altres.

    27.1. Es regeixen per aquesta llei els contractes de serveis sanitaris que tinguin per objecte prestacions de serveis sanitaris tals com: a) Serveis de consultes externes b) Serveis d’urgències c) Serveis d’hospital de dia i d’hospitalització a domicili d) Serveis de rehabilitació hospitalària i ambulatòria e) Serveis de diàlisi hospitalària i ambulatòria f) Tractaments de reproducció humana assistida g) Serveis de litotrípsia h) Serveis de medicina nuclear i) Serveis de cirurgia major ambulatòria j) Serveis d’atenció primària de salut Serveis d’atenció especialitzada d’àmbit comunitari ) Serveis de centres de dia m) Serveis d’atenció a les drogodependències n) Serveis d’oxigenoteràpia o) Serveis de salut laboral que comportin la intervenció de personal mèdic o d’infermeria p) Serveis dirigits a pacients sociosanitaris a través de dispositius específics q) Serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva r) Serveis de transport sanitari, inclosos els destinats a la cobertura d’esdeveniments, i el transport adaptat, s) Serveis de veterinària vinculats a la salut pública, t) Serveis municipals de salut, u) Altres serveis sanitaris de caràcter complementari.

    A més una altra discrecionalitat perillosa: 27.4. Excepcionalment, les prestacions de serveis d’internament i d’àmbit comunitari definides a la normativa sobre fórmules de gestió de l’assistència sanitària es poden contractar de conformitat amb aquesta llei, previ informe de la unitat proposant respecte de les necessitats concretes i conjunturals a satisfer, per tal de garantir el correcte funcionament del sistema i la qualitat de la prestació als ciutadans.

    Conclusió meva: cal parlar-ne encara molt i consensuar defensant i millorant el Sistema Públic cada cop més en perill:

    La proposta de llei és «mas de lo mismo» del que tenim actualment. Es perd una ocasió de posar al dia, regenerar el que ja deia la LOSC i aclarir el model «públic-privat» en el camí de la preservació del bé comú i els drets ciutadans i no dels interessos del negoci privat.

    Almenys, caldria una declaració en l’»Exposició de motius» en la qual quedes clar que si un servei es pot donar per part d’una entitat considerada com a «ens propi» de l’administració pública no cal anar pel camí de contractes externs que regula aquesta llei. I la resta de la llei tractar només, en els casos de concerts amb entitats d’economia social i solidària, de les condicions de qualitat, transparència i integració al Sistema, codi ètic, condicions laborals, etc. i sobretot establir els mecanismes de control d’aquestes condicions (no sigui el cas que passi com en el tema tan denunciat de la rehabilitació ambulatòria i domiciliaria de Barcelona i altres).

  • No s’ha de confondre Empresa Pública amb privatització

    A Catalunya hi ha 8 empreses públiques adscrites al Departament de Salut i tres més anunciades pel conseller Comín i ara per la nova consellera Vergés:

    Empreses públiques assistencials («ens» propis de l’administració 100% públiques):

    • Gestió de Serveis Sanitaris (Lleida): serveis hospitalaris, sociosanitaris, Primària Salut Mental i treball social.
    • Gestió i Prestació de Serveis de Salut (Tarragona) sociosanitari.
    • Institut d’Assistència Sanitària (Girona) hospitals, Primària, Sociosanitària, Salut Mental.
    • Institut Català de la Salut (ICS).
    • Institut Català d’Oncologia (ICO).
    • Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI).
    • Banc de Sang i Teixits (BSTC).
    • Parc Sanitari Pere Virgili (PSPV) Barcelona, sociosanitari

    Noves anunciades:

    • Salut Terres de l’Ebre.
    • Salut Alt Penedès.
    • Salut Catalunya Central.

    Els que confonen Empreses públiques amb privatitzacions per negoci, o no coneixen la diferència o estan enredant la troca per defensar uns interessos (que poden ser legítims o no). La defensa dels drets laborals sempre és legítima, però no la podem confondre amb la informació esbiaixada.

    A Catalunya en sanitat a més de l’Institut Català de la Salut (ICS) que té la majoria d’Atenció Primària i alguns hospitals, tenim els Consorcis Sanitaris Públics (o les Fundacions sanitàries) com el Parc Sanitari Mar, Fundació sanitària Hospital de Sant Pau, Hospital Clínic… En total 16 i les 8 Empreses públiques citades.

    Totes aquestes entitats són «ens» de l’administració pública i, segons la directiva europea de contractació dels sistemes públics, no van a concurs per ser concertades i han de ser controlades directament per l’administració. Les altres entitats sanitàries del nomenat «model català» són privades (en la seva propietat i gestió): unes són considerades sense ànim de lucre (en teoria no poden tenir repartiment de beneficis) i en general són fundacions o ordes religiosos, altres són privades de negoci.

    Aquest model de concertació de serveis amb diners públics a empreses privades de negoci que a Catalunya ha anat proliferant des de la reforma de la Llei d’Ordenació Sanitària (la LOSC) als anys 90, ha estat defensada (interessadament) amb raonaments no demostrats, com que allò privat era més eficient o de millor qualitat. Sí que és veritat que allò privat té més autonomia de gestió al no estar subjecte a les normatives públiques de control (de pressupostos, contractació laboral i altres), el que ha donat peu també a tota mena de corrupcions, dèficits, males condicions laborals, menors qualitats, etc.

    En aquest sentit tenim l’exemple recent de l’anomenat model Alzira al País Valencià. A Alzira, l’any 1999, el govern del PP van seguir el model, per evitar el dèficit públic en inversions (entre altres motius), d’encarregar la construcció i dotació d’utillatge i personal de l’hospital de la Ribera Alta (35 municipis) i de 14 CAP i donar la concessió d’inversió i de gestió a una empresa privada. Una empresa que avui el 100% de les seves accions són propietat de Centene Corporation després de passar per múltiples copropietaris com la CAM, Banc de Sabadell i altres. A més, cobrava amb el concert públic les despeses de funcionament i l’amortització de la inversió. Al cap de 4 anys, l’empresa privada va haver de ser «rescatada» per dèficit, el nou concurs va ser donat a la mateixa empresa amb un contracte per 15 anys del 68% més elevat. La tarifa per càpita ha anat passant de 225 euros als 798 euros el 2018. Finalment el nou govern valencià ha rescindit el contracte i ha internalitzat el servei al sistema públic.

    Atenció doncs amb els concerts de pagar amb diners públic a negocis privats que el principal objectiu del capital serà l’obtenció de beneficis (si no, no hi ha negoci i plega). Per aconseguir qualitat cal un Sistema Sanitari Públic, Integral i integrat, Primarista, transparent i controlat democràticament, que l’objectiu sigui la salut dels ciutadans i la cura. Cal tornar els cèntims, donats ara al negoci, per millorar les condicions d’allò públic. Cal donar més autonomia de gestió a allò públic (a l’ICS també és possible) i les empreses públiques poden ajudar.

    Per això estem impulsant el tema de passar entitats públiques ara disperses en el territori de Barcelona cap a una nova empresa pública que les integri amb suficient autonomia de gestió «Salut Barcelona». Hem començat a integrar l’Atenció primària del PAMEM i més rehabilitació al sociosanitari Pere Virgili i podem en el futur integrar-hi el projecte Magoria i altres.

    Per saber-ne més:

    • https://www.nuevatribuna.es/articulo/sanidad/modelo-alzira-cronica-fracaso-anunciado/20180331084325150297.html
    • https://elpais.com/politica/2018/03/12/actualidad/1520873923_638479.html
    • https://www.eldiario.es/cv/Hospital-Alzira-privatizacion-sanidad-PP_0_755224644.html
    • https://valenciaplaza.com/el-modelo-alzira-auge-y-caida-de-una-gestion-sanitaria-privada-20-anos-envuelta-en-polemica
    • https://www.publico.es/tremending/2018/03/31/el-video-de-el-intermedio-que-explica-el-fracasado-modelo-alzira-o-la-sanidad-como-negocio/
    • https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/llega-el-fin-del-modelo-alzira-criticado-por-concebir-la-sanidad-como-un-negocio-tras-casi-20 anos_201803305abe36c30cf271a8effb0753.html

  • La medicina privada aplica noves fórmules per fer negoci gràcies a les retallades en la sanitat pública

    A esclat de les retallades que es van imposar a la sanitat pública, el pastís de la sanitat privada a Espanya no para de créixer. I es fa cada vegada més atractiva. Ha passat de 21.500 milions d’euros el 2006 a 28.500 el 2015, dels quals més del 80% ho posen les famílies. Els problemes que han anat esquerdant el sistema públic segons perdia inversions han coincidit amb el creixement de la medicina privada. I a la calor d’aquest flux de milions han sorgit noves fórmules de negoci que aprofiten aquesta conjuntura i, fins i tot, subratllen que la sanitat pública ja no és suficient per poder així captar pacients. Clients.

    La despesa sanitària directa de particulars ha pujat 3.000 milions en cinc anys: pagaments per medicaments, per tractaments odontològics, per pròtesis, però també per consultes, proves diagnòstiques, assistència hospitalària, intervencions quirúrgiques… A aquest negoci, tradicionalment copat per asseguradores, han arribat plataformes que gestionen tractaments amb el mètode pay-as-you-go: abonar el que es consumeix cada vegada (tendes de serveis mèdics s’autodenominen algunes).

    El brou de cultiu, utilitzat com a argument de venda, és la deterioració del servei públic derivat de la retallada de recursos dut a terme per les administracions. «Actualment pots usar la sanitat pública, amb les seves limitacions i esperes», afirma el vídeo promocional de la plataforma Ofersalud –que no ha contestat a les qüestions d’eldiario.es sobre el seu model de negoci–.

    La fórmula es basa en que els clients abonin els tractaments o consultes que consumen sense pagar una cosina mensual com amb les assegurances privades. A canvi s’ofereixen descomptes en les tarifes nominals dels centres o els professionals sanitaris. La guerra de preus de les asseguradores per captar el creixent volum de persones que subscriuen aquestes pòlisses ha creat una sanitat low cost, en la qual els sanitaris donen serveis a baix cost per satisfer els acords amb les asseguradores, segons expliquen fonts d’aquest sector. En aquest context estan buscant el seu nínxol de negoci aquestes noves plataformes.

    28.000 sanitaris menys

    La desinversió dels governs en sanitat va empalmar quatre anys seguits de retallades des de 2010, segons el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat (les dades de la qual més recents són de 2015). A partir d’aquí es van frenar les retallades, encara que encara lluny de recuperar els nivells de 2009.

    De fet, l’organització Amnistia Internacional va analitzar fa poc més d’un mes les conseqüències de l’austeritat sanitària imposada el 2012 pel Govern de Mariano Rajoy. Pretenia estalviar 7.000 milions d’euros, encara que no s’ha realitzat sis anys després una anàlisi sobre la implantació d’aquell Reial decret. Amnistia subratllava que la mesura va comportar copagament, llista d’espera, reducció de plantilles… «que han deteriorat l’accessibilitat, l’assequibilitat i la qualitat».

    En aquest sentit, menys recursos s’han traduït en, per exemple, menys sanitaris per atendre pacients. El sindicat CCOO ha calculat que en el sector públic es van esfumar més de 28.000 llocs de treball. L’Enquesta de Població Activa reflecteix ara, el 2018, que l’ocupació en la sanitat pública ha crescut a un ritme moltíssim menor que en el sector privat: un 17% enfront del 60% de les empreses.

    Amb menys professionals, l’atenció es ressent. En l’últim baròmetre sanitari del CIS, de maig d’aquest any, el 62,5% dels usuaris afirmava que «mai o gairebé mai» aconseguien cita en Atenció Primària per al mateix dia en què ho necessitaven. El 2012 encara estaven en el 58,8%. Al mateix temps, el CIS constatava com la proporció de pacients que optaven per acudir a unes urgències privades el 2017 va arribar al 28% quan el 2003 es quedava en el 21%.

    «Sense llistes d’espera, al moment», assegura una altra d’aquestes gestores, ClinicPoint, en explicar el seu mètode que tampoc ha respost a la petició d’informació d’eldiario.es. Agita així un altre dels problemes que ha hagut de sobreportar la sanitat pública acuïtat per la falta d’inversió: les llistes d’espera quirúrgica. A Espanya es manté per sobre del mig milió de pacients i supera els 100 dies de mitjana, segons l’última revisió ministerial de desembre de 2017 (va haver-hi una baixada de 21.000 persones respecte a sis mesos abans).

    L’espera per entrar a quiròfan va patir especialment la retallada en personal o als programes específics per alleujar l’embut en les intervencions. Tant es va exacerbar la situació que, ara, diverses comunitats autònomes han hagut d’idear fórmules (més o menys reeixides) per intentar revertir la situació creada: la Comunitat Valenciana va engegar els auto concerts als hospitals perquè cirurgianes operessin fora dels seus torns. Castella i Lleó va llançar el 2016 un pla específic denominat Perycles per abordar aquest problema. A Madrid, la Conselleria de Sanitat durant el Govern de Cifuentes va inventar uns pactes de gestió amb les unitats hospitalàries, encara que el Tribunal Suprem els va anul·lar finalment.

    El lobby privat demana 1.500 milions públics

    En aquesta mateixa línia, una altra de les gestores online, iDoctor, inclou entre les seves virtuts: «Sense llistes d’espera. Garantim la millor atenció als nostres pacients evitant les llargues llistes d’espera de la sanitat pública». El director financer d’aquesta plataforma, Rafael Torres, sí que ha atès a eldiario.es. Subratlla que aquest model «no és un fórmula exclusiva de la sanitat, en l’actualitat s’està imposant el sistema del ‘pagament per ús’». Admet que «les desinversions en el Sistema Públic faciliten la implantació del nostre model de negoci perquè allarguen els temps d’espera, qualitat… No tenim temps d’espera i això ho agraeixen els usuaris de la nostra plataforma, més encara quan la Sanitat Publica gestiona les cites amb el retard per tots conegut».

    De fet, la Fundació IDIS, un grup de pressió que aglutina a empreses sanitàries privades, ha plantejat que els pressupostos públics destinin 1.500 milions d’euros al seu sector per solucionar la qüestió de les llistes d’espera, segons el seu criteri.

    Així que mentre la política dels gestors del sistema públic acumulava problemes, el negoci privat ha incrementat gairebé totes les seves variables: les clíniques privades van ingressar 6.175 milions d’euros en 2016, 890 més que el 2010. El nombre de persones amb segur sanitari privat va superar el 2017 els 11,5 milions de pòlisses. Un salt de més d’un milió respecte a 2013. Tot aquest volum va deixar uns ingressos majors a 8.000 milions d’euros l’any passat, segons ha explicat l’Associació Empresarial del Segur (Unespa) amb dades d’ICEA. El pastís, de moment, no minva.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • L’Hospital de Mollet no podrà obrir la unitat de medicina esportiva privada a les seves instal·lacions

    La unitat de medicina esportiva que la Fundació Sanitària Mollet (FSM) volia obrir dins l’Hospital de Mollet del Vallès s’haurà d’obrir finalment dins les instal·lacions del sociosanitari de la FSM, ja que la Fundació és propietària de l’edifici, i no dins de l’Hospital de Mollet, com des del primer moment s’havia anunciat. Així ho expliquen membres de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Valles i la Marea Blanca de Catalunya que, per ser coneixedors d’aquestes novetats, s’han reunit amb David Elvira, màxim responsable del CatSalut.

    La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès s’ha estat mobilitzant en contra que, com van comunicar el 19 de desembre passat, la Fundació Sanitària Mollet (FSM) obrís una unitat de medicina esportiva privada dins de les instal·lacions de l’Hospital de Mollet del Vallès.

    Durant la reunió, segons la Marea Blanca, David Elvira ha assegurat que en cap moment hi ha hagut permís o autorització del CatSalut per obrir la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet, atès que no hi ha hagut cap mena de petició prèvia. La decisió aleshores d’obrir la unitat a les instal·lacions del sociosanitari, propietat de la FSM, s’ha donat després que el CatSalut es reunís aquest dimarts amb la Fundació Sanitària.

    La valoració és positiva, ja que, en paraules del portaveu de la Marea Blanca Enric Feliu abans d’haver participat de la reunió: «no ens oposem que existeixi activitat privada esportiva però el que no entenem és que sigui dins d’un hospital». Feliu també ressalta que la medicina esportiva està tota mutualitzada i que això és un problema però no es podia permetre que s’introduís aquest sistema dins l’hospital.

    Mentre es realitzava aquesta trobada, diferents moviments i col·lectius en pro d’una sanitat pública com ara la Xarxa de Cures, Acampada Mar, Rebelión Bellvitge, Paicam, Marea Pensionista, Acampada Sabadell o Resistència Clínic han estat presents a les portes del Departament de Salut.

    El cas de l’Hospital de Mollet: manifestacions, mocions i cartes a institucions

    Davant la posada en marxa d’aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet, des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallés van voler manifestar des d’un inici el seu «absolut rebuig» a qualsevol intent de privatitzar alguna àrea de l’Hospital de Mollet, així com la utilització dels recursos materials i humans de l’Hospital «per contribuir al benefici de les empreses que intenten fer del dret universal de la Sanitat un mer negoci». Per ells, acceptar la introducció de medicina esportiva privada a l’Hospital de Mollet suposava introduir una «sanitat amb assistència ràpida i còmoda pels qui la puguin pagar i una altra amb llargues llistes d’espera i una qualitat diferent destinada a la resta de la ciutadania».

    La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès va arribar a recollir gairebé 1.000 signatures i va realitzar múltiples concentracions i manifestacions per aconseguir que no s’obrís la unitat esportiva dins l’Hospital de Mollet. A més, també va impulsar una moció a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i a l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans per aturar-ho.

    La moció partia de tres supòsits dels quals es posicionaven en contra. Primer, que la unitat seria gestionada de manera íntegrament privada, i comptaria amb la col·laboració d’especialistes de l’Hospital, i en no ser finançada per la Generalitat de Catalunya, hauria de ser sufragada pels mateixos usuaris. Segon, que posar en marxa aquesta unitat mèdica privada a l’Hospital de Mollet comportaria fer negoci d’unes instal·lacions públiques, les quals per la seva naturalesa han de ser destinades únicament a l’atenció dels usuaris de la sanitat pública. I tercer, que aquest fet podia obrir la porta a què en el futur es desenvolupessin noves activitats privades. Per sostenir aquest últim punt, posaven com a exemple el cas de l’Hospital de Palamós o el de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Després que el Ple de l’Ajuntament de Mollet i el Ple de l’Ajuntament de Palau-Sòlita i Plegamans aprovessin la proposta per sol·licitar a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet, la Plataforma va dirigir una carta a la Presidència i la Direcció General de la Fundació Sanitària Mollet. En aquesta demanaven a la Fundació Sanitària Mollet i al CatSalut la prohibició de fer medicina privada a l’Hospital de Mollet.

    «Mentre que tinguin vostès la gestió, creiem que cal lluitar per tal que s’ampliïn el concert amb Catsalut augmentant la cartera de serveis, la millora de les urgències, disminuir les llistes d’espera, i d’aquelles deficiències que ja li hem manifestat de forma reiterada, i no intentar fer veure que la millora del servei passa per crear activitat privada a la Fundació Sanitària Mollet, que utilitza les instal·lacions de tota la ciutadania, i que posa per damunt els interessos privats als públics», deien a la carta dirigida a la FSM i signada per Antonio López, portaveu de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès.

    Una carta i unes demandes que trobaven legitimades per l’aprovació d’aquesta proposta pels dos consistoris a més de la mobilització ciutadana del passat 25 de Gener a nivell estatal contra les llistes d’espera que també es va realitzar a les portes de l’Hospital de Mollet.

  • La sanitat pública va pagar 10 milions extres en sous de personal al servei d’una concessionària privada madrilenya

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La sanitat pública madrilenya va pagar 10 milions d’euros extres en sous de personal que treballava per a un centre privatitzat gestionat per IDC Salud. Entre 2009 i 2012, el Servei Madrileny de Salut va abonar aquest sobrecost pel treball que van realitzar 123 professionals (sanitaris i no sanitaris) en un centre d’especialitats que l’administració havia assignat a la concessionària, segons consta en l’auditoria de l’hospital Puerta de Hierro, al qual pertanyien inicialment aquests treballadors.

    El moviment va ser conseqüència del trasllat de l’hospital Puerta de Hierro des de Madrid a la localitat de Majadahonda. Aquest canvi va suposar que la població de la capital que era atesa pel centre sanitari hagués de canviar d’hospital de referència. El Govern de la Comunitat de Madrid va decidir que serien responsabilitat de la Fundació Jiménez Díaz que presta servei en virtut d’un conveni amb l’empresa IDC Salud.

    Això va suposar que el centre d’especialitats depenent de l’hospital públic Puerta de Hierro passés a la gestió privatitzada d’IDC Salud. Els treballadors públics prestarien els seus serveis al centre privatitzat -al costat dels treballadors contractats per la concessionària-.

    El treball que feien aquests professionals es va calcular en un milió d’euros a l’any que havia de posar l’empresa, segons els auditors. «L’activitat que es desenvolupi pels professionals dependents del Servei Madrileny de Salut no seria en cap cas facturable a efectes del Conveni [entre la sanitat pública i l’empresa]», recull la fiscalització. I afegeix: «S’han anat descomptant 1.000.000 d’euros anuals en el cànon a abonar a l’empresa». És a dir, el pagament es feia detraient aquesta quantitat de l’abonament anual que paga la Comunitat de Madrid per la prestació sanitària que fa la Fundació Jiménez Díaz.

    El que mostra l’auditoria és que aquest càlcul va ser molt favorable per a l’empresa. En quatre anys, els sous reals van sumar 14,4 milions d’euros: 3,1 el primer exercici, 4,3 el segon, quatre el tercer i 2,8 l’últim revisat. La revisió diu que després de mirar aquests números «es dedueix que el càlcul que es va efectuar el 2009 per deduir de la liquidació de la Fundació, que es va estimar en un milió d’euros només cobreix una part de l’import realment abonat per aquest personal». El que va alertar la fiscalització, després de quatre anys de mantenir aquesta fórmula, és que, en realitat, l’Administració va posar tres quartes parts d’aquest personal durant, almenys, quatre anys.

    Comptes poc clars

    Les intervencions de l’hospital Puerta de Hierro també han revelat el poc control que s’ha fet del pressupost al centre. El 2013 es retreu que el sistema de gestió «no permet conèixer íntegrament l’import de les obligacions reconegudes per formes d’adjudicació». Amb tot, l’índex de contractació a dit, mitjançant contractes menors que permeten triar el proveïdor sense concurs, va arribar aquest any al 47% de la despesa total: 73.900.000 d’euros. Els auditors diuen que això denota «falta de planificació» encara que el que implica és contractar «eludint els procediments de concurrència«

  • Barnaclínic: No volem activitat privada en hospitals públics

    Imaginem per un moment que a l’Hospital Clínic de Barcelona no hi han hagut les retallades de recursos dels darrers anys per part dels pressupostos públics del CatSalut. Que l’hospital ha pogut créixer en estructura i personal suficient per fer front amb qualitat i sense demores a les necessitats de tractament hospitalari de tota la ciutadania que té assignada (els 520.000 residents a l’Àrea Integral de Salut Barcelona Esquerra) i del «terciarisme assignat», els pacients complexos que li arriben de tot Catalunya. Amb els bons professionals del Clínic, amb atenció excel·lent i sense llistes d’espera, quin sentit tindria que l’hospital oferís una part de la seva estructura i professionals a una part de ciutadans que paguessin per aquests serveis que ja tenen pagats pel sistema públic amb els seus impostos? Seria una estafa, pagar dues vegades pels mateixos serveis.

    Ara, en la situació actual de pressupostos insuficients, les llargues llistes d’espera de tot tipus es converteixen en coartada per l’existència d’activitat privada dins dels serveis públics. Un peix que es mossega la cua: a menys qualitat i activitat pública, més activitat privada dels que s’ho poden pagar, més benefici pels professionals, formats i ja pagats per la pública, manca d’equitat i la perversió que suposa que s’utilitzin recursos públics, ja pagats en els pressupostos, en detriment d’utilitzar-los pels ciutadans amb accés públic: activitat de tardes dels professionals, quiròfans, llits, aparells diagnòstics, laboratoris, neteja, consums, manteniments, amortitzacions, etc.

    Recentment la Sindicatura de Comptes en el seu informe 29/2016 sobre BarnaClínic SA ha corroborat la impossibilitat de separar clarament els recursos destinats a l’activitat pública i privada en el mateix centre, i entre moltes altres coses diu: “Actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials d’aquests”.

    Per tot això diem que no s’ha de fer activitat privada dins dels equipaments públics del sistema sanitari: és impossible posar-hi fronteres, i s’acaba produint negoci privat amb recursos públics, rebaixant la qualitat i accessibilitat del sistema públic i trencant l’equitat del mateix.

    Pensem a més que és urgent un marc jurídic per regular aspectes com les incompatibilitats dels professionals entre el seu exercici públic i altres de privats, i els límits i requisits per realitzar activitat privada des del sector públic. Un requisit mínim seria que si els nostres hospitals terciaris volen utilitzar el seu prestigi internacional i atendre a pacients privats, aquests han de ser ciutadans que no tinguin ja pagada la sanitat pel sistema públic (estrangers rics de fora de la Unió Europea), i s’ha de fer en dependències a part i entitats jurídicament a part de la pública, sense els recursos pagats pel CatSalut. Cal una proposta clara, i cal promoure un ampli debat ciutadà i polític sobre aquesta qüestió.

  • S’ajunten el pa i la gana

    ‘Se vende la Sanidad Pública‘ és el títol del llibre editat pel líder de la Marea Blanca madrilenya, Juan Antonio Gómez Liebana, que s’acaba de presentar a Barcelona. L’articulista del Diari de la Sanitat Ramon Serna i Ros, és un dels seus autors principals. L’obra descriu amb gran detall la situació de la sanitat al nostre país durant aquests anys de crisi, recull els casos de corrupció, el procés de la Marea Blanca a Madrid, les tímides accions desprivatitzadores del Conseller Toni Comín i alguns exemples de moviments populars grecs i francesos que han canviat els seus serveis de salut. S’argumenta que només els moviments de pacients i professionals poden aturar la creixent privatització dels serveis de salut europeus.

    El fenomen privatitzador és fàcil d’entendre. Les companyies de la construcció, la banca o la indústria volen diversificar les inversions per pal·liar la variabilitat dels seus mercats. Desitgen entrar en un sector que suposa el 7% del PIB i que no només és estable, sinó que creix contínuament. També els anima la idea tan estesa que els serveis de salut estan mal gestionats. Pensen que el seu coneixement gestor els farà augmentar la rendibilitat.

    Per altra banda, el sector concertat català ha perdut la seva principal avantatge competitiva davant del sector propi de la Generalitat. Ja no pot anar a buscar diners al banc. La legislació comptable europea SEC95 computa com deute públic l’endeutament dels hospitals que treballen quasi exclusivament per a la sanitat pública.

    Dit d’una altra manera, s’ajunta el pa i la gana. Només aquesta inversió privada ha fet possible que la presidenta Esperanza Aguirre pogués inaugurar 10 hospitals durant el seu mandat o que el conseller Boi Ruiz evités acomiadaments massius per la fallida de l’Hospital del Sagrat Cor. Naturalment aquests “finançadors” del sector públic inverteixen quan troben una legislació favorable al lucre, quan poden realitzar pràctica privada en centres públics i quan obtenen uns contractes que els garanteixen un retorn generós de la seva inversió. La cultura del sistema sanitari català que manté una actitud paternalista amb els pacients, que allunya els professionals dels òrgans de decisió i que polititza la gestió, afavoreix la privatització.

    En els discursos de les inauguracions d’aquests centres privatitzats tothom parla sense fonament científic de l’eficiència de la gestió privada sobre la pública, però ningú menciona els efectes negatius sobre la salut de les privatitzacions a Itàlia, ni recorda la major mortalitat dels hospitals canadencs amb ànim de lucre.

    L’experiència de la Marea Blanca madrilenya mostra que l’acció conjunta de ciutadans i pacients és imparable i aconsegueix tot el que es proposa. Segurament per això el «sistema» allunya aquests actors dels centres de decisió. Ni el govern, ni els partits polítics tradicionals, ni les organitzacions professionals adoptaran una actitud bel·ligerant en enfront del lucre. El canvi vindrà dels valors que aporten els nous moviments professionals i de pacients. El primer pas per la necessària modernització exigirà atorgar veu i capacitat d’elecció al ciutadà, per incorporar els professionals al govern i la gestió dels seus centres i per professionalitzar les estructures de gestió. Afortunadament cada vegada identifico més forces que caminen en aquesta direcció.

  • Hegemonia neoliberal i sanitat a Catalunya

    Aquests darrers dies he participat en un debat en les xarxes al voltant de les repetides paraules de Xavier Domènech que critiquen l’existència d’una hegemonia neoliberal a Catalunya, un debat que es va anar centrant en la nostra sanitat. Om li retreia la invenció d’un fantasma inexistent per suplir la seva falta de programa. No seré jo qui defensi la gestació del nou espai polític dels Comuns, per a mi contraproduent per quan minva les possibilitats revolucionàries d’un procés d’independència i perllonga el processisme que critica, però defensaré, pel meu coneixement militant del tema, l’existència real del suposat fantasma.

    La influència del thatcherisme en la gènesi del model sanitari català és innegable. Josep Maria Via i Redons, el denunciant de la revista Cafèambllet, és membre del neoliberal Espai Hayek acollit a la Fundació Catalunya Oberta. El seu CV, ple de portes giratòries, demostra la influència que va tenir en la gestació del model. A finals de març del 2011 va fer un escrit, ara desaparegut de les pàgines del Consorci Hospitalari de Catalunya (actual Consorci de Salut i Social de Catalunya) -recompensaré a qui em permeti recuperar-lo-, on deia unes paraules, cíniques i brutals, que expressen a la perfecció el seu tarannà i les seves intencions, mirall d’allò que ell hauria volgut fer i minimitzen el que després va fer la conselleria de Boi Ruiz: «Em costa d’imaginar que puguem seguir plantejant-nos l’Estat del Benestar, com si visquéssim en ple maig del 68, o el mur de Berlín seguiria en peu».

    Per sort, el maig del 68 va ressuscitar el 15M i la resposta ciutadana al saqueig ha fet que s’imposés una certa lògica contrària al seu despotisme. Josep Maria Via, després del canvi de govern a Barcelona, després de blasmar el mateix govern del seu propi partit perquè no acabava de soca-rel amb tot el que ell entén per burocràcia, que en definitiva és tot allò que li impedeix fer la seva santa voluntat, va abandonar el seu darrer càrrec públic al capdavant del Parc de Salut Mar. Però al Parc no va ser ‘morta la cuca, mort el verí’, la seva petjada autoritària encara dura.

    En el citat debat Sergi Castañé fa una definició del neoliberalisme que explica molt bé el que es va implantar al Xile de Augusto Pinochet. Però hegemonia no vol dir domini absolut, sinó capacitat per inspirar les polítiques, o simplement, per exemple, que TV3 triï amb tota naturalitat una persona com Xavier Sala i Martín per explicar economia als catalans. Ningú discuteix que Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, va aplicar l’ideari i les receptes neoliberals sense necessitat d’instaurar cap altra dictadura que la ja vigent del capital, i va desmuntar el National Health Service (NHS), el modèlic sistema sanitari britànic. Els ideòlegs del model sanitari català van tenir els mateixos instructors i van aprendre les mateixes tesis, com ja sabem des de fa molts anys, implementant simultàniament la separació entre finançament i provisió que dictava la Nova Gestió Pública. El menyspreu cap a tot el que és públic i l’intent de desballestar l’Institut Català de la Salut són una constant dels 35 anys d’un model sanitari català que, si bé té com a data paradigmàtica d’inici l’any 1990, amb la LOSC i la creació del CatSalut, és notori que es va començar a gestar immediatament després de les transferències, l’any 1981.

    A aquests efectes, són inútils els intents d’establir diferències de consideració entre els governs de CiU i els set anys del Tripartit. Tret de detalls més teòrics que reals, com deixar de parlar de competència i parlar de col·laboració, i d’altres lleugers canvis d’accent, la sociovergència «va funcionar», com crec que demostro en el capítol dedicat a Catalunya al llibre «¿Por nuestra salud?«, editat a primers del 2010. L’actualització, que m’han dit que sortirà a primers de gener, força més extensa, mostra la persistència del neoliberalisme durant la gestió de la crisi i pretén mostrar alternatives.

    Per fer qualsevol canvi, és necessari un bon diagnòstic previ. Negar l’hegemonia neoliberal que ho impregna tot, com negar la privatització amb l’absurda base que la sanitat segueix essent gratuïta, sense considerar la falta de control de la despesa quan la gestiona una entitat privada, no és un bon punt de partida i genera la lògica desconfiança de molta gent que donaria suport a un procés de canvi realment transparent i democràtic.

    L’entrada de la Viquipèdia al terme neoliberalisme enllaça un article molt útil. La «Història i lliçons del neoliberalisme: la construcció d’una via única» de Perry Anderson, traduïda per Pol Sureda, acaba apuntant tres pràctiques del neoliberalisme que hauríem d’utilitzar, estem utilitzant, per plantar-li l’alternativa:

    • No tenir por d’anar contra el corrent polític dominant
    • No transigir amb les idees
    • No acceptar com a immutable cap institució establerta

    El desvergonyiment de les paraules i les actituds de Josep Maria Via o de l’exconseller Boi Ruiz o els repetits insults de Guillem López Casasnovas als treballadors públics, equiparables a l’enrocament del govern i a la majoria del Parlament espanyols, ja ens han fet perdre la por i actuar desacomplexadament. Continuem insistint que el mercat, inclòs el mercat relacional de la sanitat catalana, és incapaç de garantir les nostres necessitats i, per tant, insistirem en una sanitat pública que sigui 100% pública, sense intermediaris. Com els neoliberals, però en sentit contrari, volem canviar unes estructures anomenades democràtiques que no ens satisfan. Ells les volen esquifides, nosaltres participatives. Contràriament als neoliberals, als quals molesten tots els estats quan no els dominen, a nosaltres només ens molesta un per poder construir la sanitat que volem, i no en volem dominar cap. Ho tenim més fàcil.