Just Deploy It!

Etiqueta: salut comunitària

  • Píndoles o prescripcions socials?

    És un fet conegut que Catalunya és una de les regions amb unes taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món. Consumim antidepressius, antipsicòtics, psicoestimulants, estabilitzadors de l’estat d’ànim i, sobretot, ansiolítics. Davant d’aquests nivells de consum ens hauríem de preguntar si això es correspon amb una mala salut mental, és a dir, a si un percentatge elevat de la població que viu a Catalunya pateix algun tipus de trastorn mental. Ara bé, si la resposta fos afirmativa ens caldria plantejar-nos una segona qüestió: Els ciutadans de Catalunya estem afectats per malèvoles alteracions genètiques que ens fan vulnerables als trastorns mentals? o, estem sotmesos a extremes pressions externes, de l’entorn, que ultrapassen els nostres mecanismes adaptatius? En relació a la primera possibilitat, la de les alteracions genètiques, no hi ha prou arguments que l’avalin, més aviat cal considerar que en aquest sentit som molt similars a la resta de ciutadans del planeta, si més no als del primer món.

    Ens queda, doncs, la segona possibilitat: estem sotmesos a extremes pressions externes que ens ultrapassen, és a dir, enfront de les quals els nostres mecanismes de defensa es veuen recurrentment superats? Però, quines podrien ser aquestes pressions? I, a més, aquestes pressions són més intenses que les que pateixen altres col·lectius, per exemple, els refugiats que intenten arribar a la benestant Europa?

    Algú podria argumentar que a Catalunya, igual que passa a la resta de l’Estat Espanyol, hi ha moltes persones que es troben en situació d’atur perllongat i que això les col·loca en el llindar de la pobresa i l’exclusió social. Cert! I alguns irònics podrien afegir que molts ciutadans de Catalunya, els privilegiats que encara tenen feina, són sistemàticament torturats per uns serveis lamentables de transport ferroviari. Surts al matí cap a l’estació de tren, l’estatal, i no saps quina sorpresa o sorpreses et trobaràs. A vegades, agafar el tren és un viatge al desconegut.

    Atur, pobresa, pèssims transports públics, embussos de trànsit, incertesa política, etc. són tots ells factors que poden desestabilitzar el més equilibrat, però, justifica tot això que s’hagi arribat a un estat de psiquiatrització de la vida quotidiana?

    Alguns, molts metges de primària i també molts professionals de la salut mental ho posen en dubte i per això, un grup de metgesses i metges d’atenció primària han elaborat un document valent, ètic i necessari. El document porta el títol: Atenció a les persones amb malestar emocional. I afegeix un subtítol: Relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.

    El document va ser presentat el dia 31 de maig a Barcelona i va comptar amb la participació de les doctores que van liderar el projecte: Maria José Fernández de Sanmamed, Elena Serrano i Francesca Zapater. En el  pròleg, signat per la Dra. Ana Vall-Llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), es diu el següent: «El malestar emocional de causa social requereix un abordatge des dels recursos comunitaris, essent l’atenció primària i els serveis socials els àmbits més propers a la població, més coneixedors de les seves realitats i amb capacitat d’una intervenció més integradora i també més eficient».

    No puc estar més d’acord amb les paraules de la Dra. Ana Vall-Llosera ja que, en efecte, el professional de l’atenció primària és el que millor coneix la persona que consulta, té la seva història memoritzada ja que, sovint, l’acompanyarà al llarg de molts anys de la seva vida i, per tant, sap diferenciar quan un patiment emocional és la manifestació d’un hipotètic trastorn mental i quan és l’expressió d’una crisi provocada per l’atur, la pobresa o l’exclusió social.

    El document dóna diverses opcions d’intervenció no vinculades a l’ús de psicofàrmacs. Una d’elles és la prescripció social, entesa com la capacitat dels sistemes sanitari i social per promoure l’accés a recursos de suport de la comunitat per atendre problemes diversos i per promoure la salut.

    Actualment existeixen experiències en alguns països, com el Regne Unit, en els que la prescripció social està integrada a l’Atenció Primària a través de vincles entre el sistema sanitari i el sistema social que ajuden a enfortir els lligams amb la comunitat. A casa nostra també hi ha experiències que estan demostrant la seva bondat i eficàcia. És el cas del barri de la Mina, a Barcelona, de Sabadell Sud o de Sant Feliu de Llobregat.

    I és que, efectivament, el suport social ja sigui fent tasques de voluntariat, grups de dinamització social o grups de ballteràpia són menys costosos, més eficaços i no tenen efectes secundaris.

  • Medicina de família i atenció primària i comunitària (avui en la cruïlla)

    És ben cert que el nostre sistema sanitari, com el de molts països desenvolupats, pateix fortes tensions i desequilibris. La medicina de família i l’atenció primària, juntament amb la salut pública, formen part del que col·loquialment es pot anomenar grup dels “parents pobres” del sistema. La cultura sanitària dominant segueix centrada en la superespecialització, l’hospitalocentrisme i l’alta tecnologia.

    La medicina de família i l’atenció primària i comunitària han suportat relativament bé el llarg procés de la reforma però necessiten noves orientacions conceptuals, estratègiques i operatives per continuar progressant. Els canvis de tot tipus  (sociològics, econòmics, culturals, epidemiològics i de la informació i la comunicació) esdevinguts en l’entorn obliguen a repensar el model d’atenció i a fer-lo en profunditat, sense recórrer a pegats insuficients que, al final, no aconseguirien altra cosa que agreujar els problemes i retardar les solucions.

    Els sistemes sanitaris espanyol i català i, en el cas que ens ocupa, el seu primer nivell assistencial, es troben en una veritable cruïlla: si no s’aborden els canvis necessaris existeix un risc creixent de que es perdin, de forma més o menys ràpida, els avenços aconseguits per la reforma i que no es pugui donar una resposta adient a les necessitats i expectatives de la ciutadania. Ha arribat el moment de deixar de mirar cap a un altre costat i d’abordar decididament la imprescindible reorientació.

    Cal iniciar el procés de “reforma de la reforma” començant des del nivell polític i legislatiu i seguint pels aspectes pressupostaris, de planificació i gestió, formatius i assistencials. Aquesta nova reforma necessita un impuls polític molt potent, fins i tot superior al dels anys 80. Els canvis a introduir impliquen variacions, a vegades de gairebé 180 graus, de molts àmbits organitzatius i assistencials i, el que és més difícil encara, dels objectius i formes de treball dels professionals. Si els nostres polítics no tenen clar que cal canviar les coses després de l’experiència acumulada en els més de 30 anys transcorreguts des de la primera reforma i que s’han de posar sobre la taula dosis importants de valentia i innovació, el procés no podrà culminar-se amb èxit. Projectes importants com el COMSALUT (Comunitat i Salut), que poden tenir un paper precursor i germinatiu d’aquests canvis, es poden esgotar ràpidament si no es desenvolupen en un marc més general i polític de canvi de l’atenció primària i comunitària i, de forma inevitable, del conjunt del sistema.

    Mirant envers el futur

    L’atenció primària i comunitària espanyola i catalana conserva encara avui un enorme potencial de canvi i el seu paper pot continuar sent important si és capaç de proporcionar respostes efectives i eficients a les noves necessitats i reptes sanitaris i socials que es plantegen al nostre entorn. L’atenció primària i comunitària hauria de liderar un cop més la innovació que precisa el nostre sistema sanitari. Parlem, és clar, d’una atenció primària i comunitària que assumeixi uns processos assistencials de la malaltia i de promoció i prevenció ajustats a les necessitats reals de la ciutadania, que intenta disminuir la tendència a un consum excessiu de recursos i procediments, perillós fins i tot per a la mateixa salut, i que incentiva la participació i la responsabilitat comunitàries.

    També parlem d’uns criteris de finançament diferents dels actuals, que paguen als hospitals prioritzant la seva activitat i que solament dediquen a l’atenció primària i comunitària els recursos necessaris per mantenir les plantilles i la despesa farmacèutica i poca cosa més.

    De la mateixa manera que en l’especialitat de Medicina de Família i  Comunitària no hem aconseguit encara un desenvolupament equilibrat del seu segon cognom, en el cas de l’atenció primària i comunitària tampoc hem estat capaços de potenciar la seva obertura vers la comunitat. Cal passar d’una atenció tancada en els centres de salut i les seves consultes a una altra que incorpori en totes les seves actuacions i programes una reorientació estratègica que assumeixi la intersectorialitat per l’abordatge dels determinants de salut. És evident que no es tracta d’afegir més càrrega laboral a l’actual sinó de canviar les prioritats i, per exemple, deixar de fer coses que no tenen una utilitat demostrada per millorar la salut personal i col·lectiva o que, fins i tot, poden ser perjudicials, a més de suposar una despesa innecessària.

    El futur serà molt millor si es treballa de forma coordinada i aliada amb els recursos i professionals de l’àmbit de la salut pública i, també, amb la resta de dispositius sanitaris i no sanitaris que proporcionen atenció essencialment ambulatòria (de no internament). Em refereixo a salut mental, salut sexual i reproductiva, especialitats com oftalmologia, otorinolaringologia, dermatologia o reumatologia, a altres professionals com farmacèutics, fisioterapeutes i treballadors socials així com als serveis d’urgències i emergències. L’actuació coordinada dels recursos sanitaris del territori s’ha de desenvolupar pensant sempre en la incidència d’altres sectors (habitatge, urbanisme, ensenyament, treball….) en la salut i els seus determinants, fet que implica el treball conjunt  amb ells si volem ser més efectius i eficients.

    Aquesta perspectiva de treball intersectorial necessita la participació dels actius de salut comunitaris, de la societat civil i de les administracions públiques de l’àmbit local en totes i cadascuna de les fases dels programes i projectes. Cal aconseguir traduir en la pràctica diària l’estratègia de “salut en totes les polítiques”, que rep una atenció creixent per part de diferents governs tant dintre com fora de Catalunya i Espanya i que és defensada decididament per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Per altra banda, aquestes noves aliances de l’atenció primària i comunitària amb el conjunt de recursos territorials propis i relacionats amb la salut ha de permetre incrementar la seva “massa crítica” i capacitat d’influència per aconseguir tornar a equilibrar un sistema sanitari que, com dèiem abans, continua centrat en la superespecialització i l’alta tecnologia.

     

  • Prescriure activitats socials: el nou model d’assistència per millorar la salut de la població

    “La salut no s’ha de buscar al metge, s’ha de buscar a la vida”, declara convençut Andreu Segura, coordinador i impulsor del programa COMSalut. Aquest projecte, que ja fa un any que s’està implementat en diferents punts del territori català, pretén tractar la salut dels ciutadans des d’una perspectiva integral i dins d’una comunitat, com pot ser un poble o un barri.

    “Prescripció social” són les noves receptes que des de fa un any, i sota el paraigua d’aquest projecte, posen els professionals d’atenció primària – equips cada cop més multidisciplinaris amb l’objectiu de fomentar aquesta atenció integral- a disposició dels ciutadans. Es recepten activitats lúdiques, esportives, participació en corals o activitats culturals, com el teatre, col·laboracions amb entitats sense afany de lucre o fins i tot tallers educatius en lloc de medicaments. Tot pensat per promocionar aquells hàbits que poden millorar la salut.

    “Hipòcrates ja reconeixia que els problemes de salut i la salut depenen d’allà on vius, de les condicions de l’entorn, la cultura, etc. Fem una identificació exagerada entre el que és salut i el que és malaltia o falta de malaltia, i la salut és molt més que això”, manifesta Segura.

    Aquest programa, que ja està implementat en 16 àrees bàsiques de salut –divisió territorial sanitària amb equip d’atenció primària- de tot Catalunya està en fase d’avaluació. Per fer possible aquesta atenció integral, els professionals sanitaris d’atenció primària treballen conjuntament amb diverses entitats del territori per oferir aquestes prescripcions mèdiques que van més enllà de les tradicionals i que permeten promoure hàbits saludables de vida per millorar les condicions i prevenir malalties. L’objectiu d’aquest sistema d’atenció és també implicar a tota la comunitat en la prevenció, promoció i cura de la salut d’aquella comunitat.

    Què significa atenció integral?

    “La salut té almenys tres dimensions: la naturalesa orgànica i física, la dimensió mental i una tercera: la social, perquè som animals socials. Aquesta triple dimensió, ja està reconeguda en la definició de salut de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)”, explica Segura. L’atenció integral, doncs, és aquella que té en compte les tres dimensions a l’hora de tractar amb els pacients, no només la física i la mental, sinó també la que té a veure amb les relacions socials o el fet d’estar o sentir-se sol.

    “Quan es diu: salut, diners i amor, salut no només és no tenir molèsties, sinó que estiguis feliç i acompanyat. Això no està contraposat en atendre malalties, però no és exactament el mateix”, afegeix. L’objectiu de l’assistència integral o comunitària, doncs, és anar més enllà de l’assistència mèdica tradicional.

    “Ens hem enlluernat molt pels avenços en la biologia i la tècnica, que són molt importants, però ens hem descuidat massa d’aquests altres aspectes”, lamenta aquest expert.

    Com es fa?

    Els professionals sanitaris poden animar als pacients a fer ús de les eines comunitàries. No és nou que els doctors recomanin activitats o hàbits saludables en lloc de medicaments si ho creuen oportú, però amb COMSalut ara aquesta recomanació es fa en forma de prescripció. I comptant amb una sèrie d’entitats amb les quals es treballa de forma conjunta, i que permeten fer un seguiment de l’evolució del pacient.

    “No podem descuidar que, per exemple, una persona que té un problema amb el sucre pugui estar vivint sola, que tingui feina o no, que hagi tingut accés a una educació o a una altra. Això són determinants socials i col·lectius que fan que visquis d’una manera o una altra”, recorda Segura. Determinants als quals, segons aquest professional, és essencial posar-hi tota l’atenció si el que realment es persegueix és millorar la salut d’aquella persona i prevenir problemes futurs.

    El que reclamen molts professionals, que han assistit a una jornada impulsada pel Consorci Sanitari i Social de Catalunya (CSC), aquest dijous per parlar sobre el primer any d’implementació del projecte, és que es faci una valoració qualitativa i quantitativa exhaustiva dels resultats, per demostrar que no es tracta només “d’una creença” sinó que és una eina realment eficaç.