El Govern central ha reforçat les mesures de protecció laboral davant les onades de calor i deixa en mans de les empreses decidir quines tasques es poden dur a terme en pics de calor. El decret que es publicava el divendres al BOE i, per tant, ja està en vigor introdueix canvis normatius en “les feines a l’aire lliure i en els llocs de treball que per l’activitat que es desenvolupa no poden ser en espais tancats”.
Tot i que la legislació vigent ja obligava les empreses a garantir la salut i seguretat dels treballadors, els canvis normatius introdueixen mesures dedicades expressament a les altes temperatures. Tot i que no es prohibeixen totes les tasques a l’aire lliure, les empreses sí que tindran l’obligació de paralitzar les activitats que puguin suposar un risc per elevades temperatures. El decret estableix que davant temperatures extremes s’haurà de prendre en consideració “les característiques de la feina i les característiques personals de cada treballador”. A més, hauran de contemplar “la prohibició de desenvolupar determinades tasques durant les hores del dia en què concorrin fenòmens meteorològics adversos, en aquells casos en què no es pugui garantir la deguda protecció de la persona treballadora”.
L’Executiu se centra en les mesures que han de prendre les empreses en cas que l’AEMET o els organismes autonòmics emetin un avís de fenòmens meteorològics adversos de nivell taronja o vermell per altes temperatures. “Resultarà obligatòria l’adaptació de les condicions de treball, inclosa la reducció o modificació de les hores de la jornada prevista”, afirma. Les alertes s’activen a Espanya als 40 graus en les zones més caloroses i als 37 en les més fresques i fa obligatòria l’adaptació de les tasques si “no es garanteix la protecció de les persones treballadores”.
Des dels sindicats destaquen mesures preventives davant la calor com augmentar les pauses i descansos en espais frescos, proveir d’aigua a la plantilla, adaptar els uniformes o augmentar la rotació del personal. La llei de prevenció de riscos laborals reconeix el dret dels treballadors a “interrompre l’activitat i abandonar el lloc de treball” si es detecta una situació de risc per a la salut. A més, els representants legals dels treballadors també poden acordar la paralització de l’activitat dels treballadors i l’autoritat laboral té 24 hores per anul·lar la sol·licitud o ratificar-la. Els treballadors també poden denunciar a la Inspecció de Treball l’incompliment de les mesures amb sancions que segons la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social (LISOS) poden arribar als 983.736 euros.
La precarietat laboral causa accidents i mata. “Cada dia moren dues persones a Espanya per guanyar-se la vida i 1.037 pateixen un accident laboral”, ha assegurat Ana García de la Torre, secretaria de Salut Laboral d’UGT, amb motiu del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut al Treball. La indústria és el segon sector amb una major sinistralitat, només superat per la construcció, i la majoria de malalties derivades del treball tenen lloc a les fàbriques.
Les malalties professionals declarades més habituals són les lesions musculoesquelètiques. “La sinistralitat física és fàcil de detectar, el repte és establir la relació entre les malalties professionals i els factors psicosocials”, indica Daniel Gutiérrez, secretari de Salut Laboral del Sindical Metal·lúrgic CGT de Barcelona. El sindicalista apunta que els ritmes de treball causen estrès entre els treballadors i això provoca “un gran augment de malalties cardiovasculars com les angines de pit o els ictus”. El metall exigeix mantenir la producció 24 hores els 365 dies de l’any per al sector de l’automòbil. Els horaris i els canvis de jornada afecten als assalariats. “Hi ha molta gent que pateix el risc de doble permanència, que no pot conciliar la vida personal i pateix ansietat”, explica Gutiérrez, per a qui “la prevenció de riscos laborals és molt precària”.
Respecte als accidents laborals, els més freqüents a la indústria són els cops, els atrapaments i les caigudes. Mariano Sanz, secretari confederal de Salut Laboral de CCOO, fica l’accent en les màquines perquè “cal tenir la garantia que estan certificades i tenen una correcta instal·lació”. També és vital respectar els ritmes i temps de producció dels aparells. “En molts accidents ens trobem que una màquina ha estat manipulada perquè pugui tenir una major producció”, assevera. Els sindicats radiografien les causes dels incidents laborals amb l’objectiu de ficar fil a l’agulla i reclamar mesures efectives que redueixin unes estadístiques congelades en el temps. Un informe de CCOO sosté que els accidents laborals són una qüestió de classe, essent més freqüents en aquells col·lectius que perceben menys ingressos i en les contractacions temporals. De fet, el risc de patir un accident a la feina augmenta un 75% quan els treballadors no són indefinits. Això provoca una major incidència entre les persones migrades. En el cas dels treballadors que provenen de l’Equador, Guinea Bissau o el Marroc, per exemple, la sinistralitat dobla a la mitjana.
La invisibilitat de la salut mental
La incertesa minva la salut mental dels treballadors. A l’empresa on treballa Daniel Gutiérrez tenia 319 treballadors l’any 2019, i actualment en són 209 “amb l’excusa de la pandèmia”. “Hi ha por a perdre la feina o acabar amb un ERTO i passar gana”, afirma l’afiliat al Sindicat del Metall, per a qui la situació és alarmant: “És difícil demostrar que és pel treball, però hi ha una pujada de les depressions i els suïcidis entre els treballadors”.
“L’ansietat afecta especialment als joves que comencen perquè els costa arribar a una estabilitat laboral; també als majors de 50 anys, als quals sembla que el mercat els rebutja si es queden sense feina”, declara Xavier Montero, expert en psicologia del treball del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Per a Gutiérrez el problema més greu és “el maltractament psicològic”. “Hi ha un biaix de gènere perquè les dones sovint fan una feina bruta que no volen fer els homes”, afegeix. Es tracta de problemàtiques invisibles, que sovint no estan contemplades al quadre de malalties professionals. L’any passat només es van comunicar 72 parts d’accidents de treball per trastorns mentals, segons CCOO.
La xacra del càncer laboral
Els treballadors de la fàbrica d’armes de Trubia, una filial de Santa Bárbara Sistemas, situada a Oviedo, fa anys que lluiten per aconseguir més protecció. Després de dues denúncies, la inspecció de treball ha signat una resolució en la qual reconeix que els empleats que operen com a soldadors i calderers en els tallers d’armat treballen exposats a agents cancerígens com el crom, el níquel o el manganès. “Aquesta resolució obliga a l’empresa a dotar-nos de més protecció”, manifesta Pablo Coto, president del comitè d’empresa. El treballador exposa que fabriquen tancs de combat i la robotització en la soldadura “ha provocat un augment de producció i de fums”. Els angoixa que això repercuteixi a la seva salut, ja que “a alguns companys ja els han sortit nivells alts a les analítiques”.
Els sindicats estimen que cada any es diagnostiquen 10.000 càncers d’origen professional a Espanya. “Un estudi elaborat recentment per experts sanitaris vinculats al Ministeri de Sanitat afirma que es produeixen 8.300 morts anuals acausa de càncers adquirits a la feina”, assenyala Sanz. No obstant, l’any 2021només es van comunicar 51 casos de malalties per contacte amb agentscancerígens al treball. “Cal accentuar que els procediments preventius vinculats amb la identificació dels productes químics i la repercussió en els treballadors”, adverteix el sindicalista de CCOO. La Llei de Riscos Laborals emplaça als metges de l’atenció primària a dur a terme una tasca de vigilància de les patologies que arriben a la seva consulta i la seva vinculació a la feina.
El reconeixement a Trubia del contacte amb agents nocius també ha propiciat la prohibició de tenir operaris d’una empresa de treball temporal (ETT) als llocs de feina de més risc. Coto adverteix que hi ha empleats que fa 10 anys que entren i surten de l’empresa amb contractes temporals. Es cobreixen el 80% de les places a la línia de producció amb ETT, amb gent que “té una amenaça constant de ser acomiadat”. “És una vergonya i més en una empresa que es nodreix de diners públics”, exclama Coto. La temporalitat també precaritza el sector del metall. “Els treballadors d’ETT traguen amb tot fins que rebenten”, opina Daniel Gutiérrez.
Mariano Sanz destaca la importància de la lluita col·lectiva per millorar les condicions del treball i la salut dels assalariats. “A una mateixa fàbrica conviuen moltes empreses, conviu l’empresa principal amb les subcontractades i els autònoms. Potser a l’empresa gran hi ha una bona prevenció i no a la resta.”, apunta. Això es tradueix en “una externalització del risc laboral«, les activitats més perilloses són assumides pels treballadors més vulnerables. Per al secretari confederal de Salut Laboral CCOO és fonamental que hi hagi recursos interns destinats a la prevenció. Daniel Gutiérrez lamenta que hi hagi empresaris que “no veuen al treballador com una inversió, sinó com una despesa” i no apostin en la seva formació i el seu benestar. Això si, els sindicats tenen esperança en què la nova reforma laboral escurci la temporalitat i, per tant, la precarietat.
Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.
Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.
Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.
Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.
Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.
Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central
La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.
Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».
Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.
També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.
Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.
Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent
Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida
Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.
A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.
Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.
Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida
Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp
La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.
Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.
Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.
Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.
A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.
Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.
D’aquests, més de la meitat (12%) són nous consumidors, mentre que entre els qui ja consumien abans de l’inici de la pandèmia, una de cada tres va augmentar la dosi o va canviar a un fàrmac més fort. El consum total va ser superior en dones (27,4% enfront de 15,9% en homes), així com el percentatge de noves consumidores (15,4% enfront de 8,8%),
En el cas del percentatge de netejadores que van consumir tranquil·litzants es va duplicar (del 16,9% prepandèmia al 34,7%), similarment a les auxiliars de geriatria (14,3% al 32,3%); en canvi, l’increment relatiu per a auxiliars d’infermeria gairebé es va triplicar (11,6% al 31,6%), per a infermers va augmentar per més de tres vegades (10,7% al 37,5%) i en el cas de metgesses es va quintuplicar (del 6,9% a 34,7%).
Empitjorament de la salut percebuda
Un 36,7% de la població assalariada espanyola considera que la seva salut ha empitjorat durant la pandèmia de la COVID-19. Aquest empitjorament va ser més acusat entre dones que entre homes (41,6% enfront de 31,9%). L’empitjorament va ser una mica menys acusat entre els majors de 50 anys (32,9%) que entre la resta de franges: d’un 37,9% i 38,6% per a 16-34 anys i 25-49, respectivament.
En la mateixa línia, més de dos de cada cinc participants en situació de no cobrir sovint les seves necessitats bàsiques amb el seu salari declaren haver empitjorat el seu estat de salut durant la pandèmia, gairebé un 10% més que entre els qui sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques. Entre les ocupacions seleccionades per a aquest estudi els auxiliars d’infermeria són les que més declaren empitjorar la seva salut general, més de la meitat (51,8%), seguides de gericultors (46,6%), infermers (45,8%) i treballadors en botigues d’alimentació, supermercats, etc. (44,5%).
Risc de mala salut mental
El 55,1% de les persones participants va mostrar alt risc de mala salut mental. Una excel·lent referència per a valorar aquesta estimació, és que aquesta va ser del 23,8% en l’Enquesta de Riscos Psicosocials de 2016 (ERP 2016), basada en una mostra representativa a nivell nacional on la salut mental es va mesurar d’idèntica forma.
El risc de mala salut mental va ser notablement superior en dones que en homes (63,8% vs 46,8%). Per edats el grup més afectat van ser els més joves seguits de prop pels participants amb edats compreses entre els 34 i 49 anys (58% i 56,8 respectivament). Per altra banda, dos de cada tres persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques amb el seu salari tenen un alt risc de patir mala salut mental, això és, un 18,5% més que als qui sí que els aconsegueix. Auxiliars de geriatria (73%), d’infermeria (71,5%), treballadores de botigues d’alimentació i productes bàsics, mercats i supermercats (68,3%) i netejadores (66,9%) van ser les ocupacions amb major risc de patir mala salut mental.
Consum d’analgèsics i opioides
Si bé en global les dones consumeixen més analgèsics que els homes (22,2%), proporcionalment l’augment va ser lleugerament superior entre aquests últims, passant d’un 6,7% abans de la pandèmia a un 15,2%, (figura 44). Quant a l’edat (figura 45), el consum de base augmenta amb l’edat (el grup de 50 o més doblega al de persones d’entre 16 a 34 anys) però en tots els grups ha crescut significativament el nombre de nous consumidors (entre un 8,9% i un 10,4%).
El consum d’analgèsics opioides era més alt entre aquells participants el salari dels quals no cobreix les necessitats bàsiques de la llar però a més, durant la pandèmia, els nous consumidors han ugmentat més en aquest grup, un 12,4% enfront d’un 8,3% en el grup dels quals sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques amb el seu salari (figura 46). D’altra banda, destaquen els alts percentatges de noves consumidores entre auxiliars de geriatria i d’infermeria (17,9% i 16,1% respectivament). Així mateix, el nombre de noves consumidores entre les netejadores ha augmentat un 13,8% que se suma a l’alt consum de base (19,6%) que ja tenien, mentre que els treballadors en botigues d’alimentació i/o productes bàsics, mercats o supermercats aconsegueixen un 28,9% de consumidors després d’afegir un 14% més durant la pandèmia.
Cada any 80.000 milions de peces de roba noves es compren a tot el món, després de passar per un procés de producció que fa dècades que està en el punt de mira. En les aigües residuals de les fàbriques de la Xina, l’Índia i Bangladesh, on es fabrica la majoria d’aquests productes, s’han trobat nombrosos contaminants, com l’antimoni.
Però probablement són els compostos dels tints els més contaminants per al medi ambient i la salut dels treballadors a les fàbriques tèxtils. En els últims anys, nombrosos estudis científics han mostrat evidències dels efectes adversos en les persones que treballen directament en la producció tèxtil.
A més, no és cap novetat que els colorants azoics poden causar danys en l’ADN. En un dels últims estudis, publicat en la revista Chemosphere, un grup de científics va analitzar el químic Acid Black 10 (AB10B), àmpliament utilitzat en la producció de tèxtils, cuirs i estampats, a la recerca de dades toxicològiques.
La conclusió és clara: «Les nostres troballes indiquen que l’exposició dels éssers humans i l’alliberament del compost en el medi ambient poden provocar efectes adversos a causa de la seva activitat nociva per a l’ADN», van exposar els investigadors, liderats per la Universitat Luterana del Brasil.
Una vegada fabricada la roba, les substàncies emprades en la seva producció no desapareixen del tot després de la seva distribució i venda. Un equip de científics del Laboratori de Toxicologia i Salut Ambiental de la Universitat Rovira i Virgili fa anys que analitzen què ocorre quan el consumidor final s’exposa a aquests tèxtils.
Més que al·lèrgies
«Encara que molts dels productes químics afegits durant els processos de fabricació de la roba s’esbandeixen, les concentracions residuals d’algunes substàncies poden romandre i alliberar-se durant l’ús per part dels consumidors», assenyala a Sinc José Luis Domingo, investigador en la universitat catalana.
La majoria de les recerques realitzades sobre l’impacte de la roba en la salut de les persones fa referència a reaccions al·lèrgiques de la pell amb el contacte de les peces, però no és l’únic problema potencial.
Un nou treball, publicat a Environmental Research, certifica que, baix determinades circumstàncies d’ús, certes peces poden suposar riscos per a la salut que no estan degudament recollits en les legislacions sobre productes tèxtils.
Segons els investigadors, la presència «no menyspreable» de productes químics potencialment tòxics, com oligoelements, retardants de flama o certs pigments per als tints en algunes peces, podria portar a riscos sistèmics potencials, i fins i tot significar «riscos de càncer no assumibles per als consumidors», alerten, incidint especialment en la vulnerabilitat dels nens.
«El càncer mai hauria de ser assumible, però el fet és que estem permanentment exposats a substàncies amb potencial cancerigen», indica Domingo. Segons explica, el risc depèn de les característiques fisicoquímiques de la substància potencialment tòxica.
A través de la pell, el tòxic arriba fins a la sang, i d’allí es redistribueix en diversos òrgans i teixits. «En aquest cas, la pell en si podria resultar afectada per dermatitis de contacte, irritacions, etc.», explica a Sinc.
Un altre factor que influeix en el risc és l’ús més o menys continuat d’una peça. «Per exemple, no seria el mateix utilitzar uns vaquers cenyits diàriament que una vegada per setmana, o tampoc seria el mateix l’exposició a través d’un pijama que d’un jersei que no entra a penes en contacte amb la pell», assenyala l’investigador.
Baix determinades circumstàncies d’ús, certes peces poden suposar riscos per a la salut / Pixabay
Legislacions poc clares
A pesar que per a molts d’aquests compostos perillosos existeixen mesures de regulació a la Unió Europea, els països on la roba es fabrica tenen menys restriccions ambientals i no mantenen un control estricte de la seva presència en els tèxtils. A més, a Europa, la legislació sobre l’impacte en la salut dels consumidors per la presència d’aquestes substàncies químiques a la roba és poc clara sobre aquest tema.
«El contacte a través de la pell sembla que no preocupa tant la societat i als seus legisladors com la inhalació (contaminació ambiental) o la ingesta (dieta) de compostos químics», apunta Domingo.
La llei 1007/2011, que va substituir i va ampliar la primera directiva 2008/121/EC creada principalment per a analitzar i unificar els noms de les fibres i tèxtils entre els estats membres, només fa referència a la necessitat d’avaluar la relació causa-efecte entre les reaccions al·lèrgiques i les substàncies i mescles químiques en els productes tèxtils. Tampoc especifica quines són aquestes substàncies al·lergògenes.
Per això, en la normativa es va demanar a la Comissió Europea realitzar un estudi per a valorar l’impacte d’aquestes substàncies en la salut, i en funció dels resultats, va sol·licitar propostes legislatives. No obstant això, aquesta informació no va arribar, encara que sí que es van establir criteris per a l’obtenció de l’etiqueta ecològica dels productes tèxtils mitjançant processos «més nets i menys contaminants i amb substàncies menys perilloses».
«Els legisladors i reguladors ni tan sols s’han plantejat el tema. Hi ha una sèrie de substàncies que intervenen en la fabricació de tèxtils; unes estan regulades i l’ús d’unes altres està prohibit. La resta, aquí estan, i si un dia es detecta un problema que ara ignoren, llavors actuaran. Van regulant sobre la marxa», informa Domingo.
Per als científics, seria necessari que els organismes reguladors legislin per a poder definir quins riscos poden ser assumibles, i aquestes xifres depenen del rigor del cada entitat. «En general es considera assumible un cas de càncer per 100.000 o fins a un milió de persones exposades. Altres estimacions més laxes ho rebaixen fins a un cas per 10.000 habitants, però són les menys», assenyala l’expert.
El que amaga la roba
En el seu estudi, José Luis Domingo i Joaquim Rovira van revisar de manera exhaustiva la informació científica sobre l’exposició humana a les substàncies químiques de la roba, i es van centrar en els productes químics tòxics amb major probabilitat de ser detectats en els teixits: retardants de flama, oligoelements, amines aromàtiques, bisfenols, quinolina i nanopartícules metàl·liques, entre altres.
Tots aquests contaminants estan presents de manera habitual en el procés de fabricació tèxtil i en les activitats d’acabat com el blanqueig, impressió, tenyit, impregnació, recobriment o plastificació.
A això se sumen els ràpids canvis en les tendències de moda, que comporten alteracions en els tipus d’impressions, tints i altres tipus de productes químics que s’utilitzen durant el procés.
Els investigadors van analitzar els efectes de diferents compostos. En el cas dels retardants de flama, que s’incorporen als tèxtils per a prevenir o inhibir la combustió, o el bisfenol A, un disruptor endocrí, suggereixen que les concentracions d’aquestes substàncies suposen una exposició dèrmica gens menyspreable en les persones.
En un altre estudi es van centrar en l’exposició de la pell a oligoelements presents en pantalons i camises vaqueres. Els riscos per a la salut es trobaven dins dels límits de seguretat, però en peces amb mescla de polièster l’exposició a l’antimoni era major. Altres estudis ja havien determinat que els riscos carcinògens a causa de la presència d’antimoni en peces tèxtils superen els límits de seguretat, sobretot en teixits de polièster.
Respecte als pigments azoics i les amines aromàtiques, l’al·lèrgia és ben coneguda. Però la informació científica indica que la presència d’amines mutagèniques en els tèxtils és «molt més preocupant del que s’esperava anteriorment».
Els científics recomanen dilucidar quins són els químics més preocupants en termes d’exposició dèrmica a través de la roba. «S’han de realitzar estudis per a prevenir els riscos potencials per a la salut dels consumidors, molt especialment els bebès i els nens», conclouen.
Lenta, com la malaltia que es va desenvolupant en els treballadors, els seus familiars i els veïns de les fàbriques d’Uralita, la justícia espanyola va fent passos i condemna a l’empresa de materials de construcció per les terribles conseqüències per a la salut que l’amiant ha provocat entre les persones. En l’última setmana, una nova condemna confirma l’efecte devastador que la pols d’amiant exercia amb els veïns que vivien al voltant de les fàbriques.
El desembre passat l’Audiència Provincial de Madrid condemnava per primera vegada a Uralita a indemnitzar amb més de dos milions d’euros a 39 persones pels danys ambientals i les malalties, ja que van estar exposats a l’amiant per la proximitat de les seves cases a la fàbrica de Cerdanyola. La setmana passada es coneixia una altra condemna del jutjat de Primera Instància número 5 de Madrid que sentenciava que la defunció de 14 veïns i familiars d’extreballadors d’aquesta planta d’Uralita tenen el seu origen i causa en la «falta de diligència» de l’empresa.
El Col·lectiu Ronda, despatx d’advocats que representa a afectats per l’amiant, ha guanyat les dues denúncies. La seva advocada Esther Pérez explica que el jutge ha tingut en compte que «l’empresa no va actuar amb la diligència deguda en ser conegut l’elevat risc de la utilització de l’amiant i condemna a indemnitzar amb 1,7 milions com a responsable de les patologies i defuncions d’afectats que van entrar en contacte amb el material en l’àmbit del seu propi domicili, exposats per viure en un radi de 2 quilòmetres al voltant del centre fabril».
Inspeccions el 1977
L’advocada recorda com el 1977 ja va haver-hi una inspecció de la fàbrica per part d’un enginyer de l’Ajuntament de Cerdanyola en el qual constata la pèssima situació de les instal·lacions amb finestres trencades, portes que no es tanquen, sortides de fums en males condicions i que no es realitzaven extraccions centralitzades per evitar que l’amiant sortís de les naus. Una testimoni del judici va declarar que hi havia «un veritable núvol de pols d’amiant» al voltant de la fàbrica.
«Anteriorment no s’havia aconseguit una condemna perquè els jutges apuntaven que no es podia afirmar categòricament que l’amiant provingués d’un punt concret, una jutge va arribar a dir que també podria venir del desgast de les pastilles de fre d’una autovia propera, però la realitat és que a les zones més properes a les fàbriques hi ha 10 vegades més malalties que en altres ciutats, i el mateix patró passa a Cerdanyola i a Getafe, on hi havia fàbriques d’Uralita», comenta des d’aquest despatx d’advocats.
L’amiant va ser prohibit a Espanya el 2001 malgrat que el Centre Internacional de Recerca del Càncer de l’Organització Mundial de la Salut va classificar totes les categories d’amiant com cancerígenes el 1973. Uralita va tenir cinc fàbriques de fibrociment, el material per a la construcció que contenia l’amiant, funcionant entre 20 i 50 anys a partir de la dècada dels 60 del passat segle a Cerdanyola-Ripollet (Barcelona), Getafe, Sant Vicent (Alacant), Valladolid, Sevilla i Quart de Poblet (València). La primera condemna contra l’empresa Uralita arribaria a Espanya el 1997: el treballador de la factoria de Cerdanyola va obtenir el 1982 de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) la invalidesa permanent en grau total per la malaltia professional denominada asbestosis pulmonar. Va morir el 1993 per un càncer de pulmó.
Víctimes sense relació laboral amb Uralita
Des del Col·lectiu Ronda expliquen la importància d’aquestes sentències, ja que els tribunals reconeixen per primera vegada a les víctimes ambientals. «Primer es va aconseguir un reconeixement per als treballadors, ja que els tribunals van condemnar a l’empresa per no complir amb la Llei de prevenció de riscos laborals. Posteriorment, en els jutjats es va reconèixer que a les víctimes domèstiques que convivien amb els treballadors però també per la via laboral, ja que les sentències condemnaven a l’empresa per incompliment de la legislació de prevenció de riscos laborals perquè no tractava la roba dels treballadors. Ara aquestes sentències reconeixen a les mates ambientals, sense relació laboral amb l’empresa, persones que ha emmalaltit per viure prop de la fàbrica».
Els advocats del Col·lectiu Ronda apunten que des de 2012 s’han donat més condemnes contra la companyia, no obstant això Uralita no va canviar el seu nom per Corporació Empresarial de Materials de Construcció (Coemac) fins el 2015 per «reflectir la nova etapa iniciada pel grup de materials de construcció després del sanejament financer dut a terme», segons apunta la mateixa companyia en una nota de premsa. Ni un esment al calvari dels seus treballadors ni a les contínues condemnes que han patit des de llavors en els jutjats espanyols.
En la seva memòria de resultats corresponent a 2017 (va obtenir 8,6 milions de beneficis) l’antiga Uralita explica que «inclouen provisions per a despeses derivades de procediments socials i de responsabilitat civil iniciats contra el grup per reclamacions relacionades amb antics processos de producció abandonats fa més d’una dècada per import de 23,0 milions d’euros». Aquesta empresa no ha respost a la trucada d’eldiario.es per donar la seva versió.
«El pic d’incidència de mesotelioma està per arribar»
La doctora María Antonia Juretschke, pneumòloga de l’Hospital Universitari de Getafe, va explicar en unes jornades organitzades per aquest col·lectiu la setmana passada a Getafe que «se sap des de fa molt temps que és una substància molt tòxica. L’exposició a l’amiant a Espanya ha estat brutal, però totes les malalties relacionades amb l’amiant triguen molts anys a manifestar-se. El pic d’incidència de mesotelioma està per arribar, encara que cada vegada tenim més formes de diagnòstic i tractament d’aquest tipus de càncer».
Una sentència de l’Audiència Provincial de Madrid d’octubre de 2013 recalca que «Uralita sabia des de 1947 que el pols d’amiant era perillós i no va adoptar cap mesura de protecció fins ben entrats els anys 70, emparada en una regulació absolutament obsoleta i permissiva amb l’empresari. Des del mateix moment en què va conèixer la perillositat de l’amiant, hauria d’haver posat especial cura en la protecció dels treballadors que ho manipulaven».
Una altra sentència del Tribunal Suprem de desembre de 2015 reconeix el dret a tres esposes de treballadors de les plantes d’Uralita a Getafe i Valdemoro a cobrar una indemnització per emmalaltir que «no es tracta d’analitzar si Uralita S.A va complir o no amb la normativa laboral en matèria de prevenció de riscos per la manipulació d’asbest o amiant, el que és propi de la jurisdicció social, sinó si aquella va actuar enfront de tercers aliens a aquesta relació amb la diligència exigible una vegada que a partir dels anys quaranta va tenint un major coneixement del risc que, en general, suposava l’exposició al pols d’amiant, fins i tot per a tercers aliens a la relació laboral».
Més de 70 anys després que Uralita conegués l’impacte de l’amiant sobre la salut de les persones les xifres de possibles afectats són aterridores. Un informe de Comissions Obreres apuntava que la xifra de víctimes mortals a Espanya entre 2000 i 2030 s’elevaria a les 50.000 provocades per l’exposició a l’amiant durant les dècades dels vuitanta i els noranta. I entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 defuncions oficials vinculades directament a l’amiant. Investigadors de l’Institut de Salut Carlos III van fer un informe el 2013 en el qual assenyalaven que entre 2016 i 2020 més de 1.300 persones moririen per càncer pleural derivat de l’amiant. L’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC) estima que «han mort 40.000 persones per l’amiant i es preveu que puguin morir 40.000 més, la qual cosa és un autèntic genocidi laboral i social». L’Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que anualment al món es produeixen 100.000 morts a tot el món per estar en contacte amb aquest producte contaminant.
En el Col·lectiu Ronda subratllen que «el més dramàtic dels judicis relacionats amb l’amiant és que es comença amb una persona però la sentència no acostuma a arribar amb ella viva. És una malaltia que triga a desenvolupar-se però que després té uns efectes molt ràpids en els pacients. Uralita manté una política contínua d’emprendre recursos contra els procediments judicials per intentar desincentivar a unes persones que es troben en una situació de vulnerabilitat molt alta. El Poder Judicial hauria de prendre cartes en l’assumpte perquè Uralita solament pretenen demorar els processos judicials sense cap raó».
El 59,2% de les persones consultades a l’Enquesta sobre les condicions de treball a Catalunya i l’Aragó 2018 asseguren que la feina els està afectant la salut. Aquesta dada forma part d’una recerca impulsada per la Fundació Estatal per a la Prevenció de Riscos Laborals que ha consistit en una enquesta entre una mostra de 353 treballadors sobre les condicions de treball a Catalunya i l’Aragó. Els resultats del sondeig no discriminen les dades entre una comunitat i altra. Els treballadors que consideren que la feina els perjudica diuen que els símptomes que mostren són principalment la sensació continua de cansament, dificultats per a dormir i el fet de sentir-se emocionalment esgotat. Altres efectes que noten són sentir-se tensos i irritables i oblidar fàcilment coses.
Un 22.1% de les respostes afirmen haver patit en els darrers dos anys un accident a la feina que ha obligat l’atenció mèdica. Les causes per les quals s’hauria produït són les postures forçades, l’elevat ritme de treball, la manipulació manual de càrregues i el cansament i la fatiga. Gairebé la meitat dels treballadors (49%) admeten que en els darrers dotze mesos s’han fet a la seva empresa avaluació dels llocs de treball. D’aquests, el 36,3% afegeix que això no ha comportat l’aplicació de cap mesura correctora i un 36,4% ho desconeix. Un 29,3% diu que sí que s’han implementat mesures.
Massa soroll als centres de treball
Destaca també en les conclusions de l’enquesta la queixa pel nivell de soroll als centres de treball. Un 41,6% afirma que no és molt alt però sí que molesta. Un 12,7% diu que no es pot tenir una conversa a tres metres i un 3,5% fins i tot que a aquesta distància de tres metres no permet escoltar el que una altra persona et diu.
Un 29,2% dels treballadors assegura que han estat exposats a l’acció d’agents químics. D’aquests un 74,8% reconeix haver rebut informació completa per part de l’empresa sobre aquesta situació. En canvi, un 17,8 troben que ha sigut insuficient i fins i tot un 7,8% al·leguen que no han tingut cap tipus d’informació.
Riscos d’accidents
El 45% dels que han respost l’enquesta diuen que el risc d’accident més important que hi ha al seu centre de treball són les caigudes des d’un mateix nivell. En segon lloc hi ha els cops (44,5%) i després els talls o les punxades (37,1%) i els sobreesforços per manipulació de càrregues (33,7%). Com a causes d’aquests accident, els treballadors assenyalen les postures forçades (44,2%). Segueixen en importància el cansament o fatiga (32%), les distraccions (30%), el ritme de treball ràpid (29,7%), i aixecar o moure càrregues pesades. En menor mesura també destaquen la falta d’espai, de neteja o el desordre (16,4%) i el manteniment inadequat o deficient (15,9%), el cansament o fatiga (32%), les distraccions (30%).
Finalment un altre element destacable són les conductes violentes. A la pregunta de si hi han estat objecte d’alguna, només ha respost el 28,6% dient que sí. D’aquests sobresurten les amenaces de violència física (20,8%), i les discriminacions per raons de gènere (16,8%) Hi ha un 30,7% que assenyalen que les actituds agressives que han patit han estat d’una altra modalitat a les que oferia l’enquesta. D’aquests, el 38,7% han assestat per assetjament per càrrec sindical, percentatge que suposa el 12% del total de les persones que han participat en l’enquesta.
Cinc treballadors han iniciat una nova batalla legal contra els efectes de l’amiant, el mineral present en moltes construccions que té efectes nocius per a la salut. Els empleats, de la firma Honeywell, situada a la Zona Franca de Barcelona, han interposat una demanda perquè es reconeguin com a malaltia professional dels trastorns d’ansietat i depressió que pateixen alguns dels treballadors exposats a l’amiant.
Segons el Col·lectiu Ronda, el despatx d’advocats que representa els cinc treballadors, es tracta de la primera demanda d’Espanya que reclama pels trastorns psíquics provocats per l’exposició a l’amiant. Previsiblement la demanda acabarà en un jutjat social de Barcelona després del preceptiu tràmit de conciliació entre empresa i treballadors.
Els advocats expliquen que els treballadors s’enfronten a la perspectiva de passar la resta de la seva vida sotmesos a revisions mèdiques anuals per detectar l’eventual aparició d’algunes de les patologies potencialment mortals que aquest mineral pot causar, la qual cosa genera en ells ansietat i altres trastorns.
En concret, els empleats demanen una reparació dels danys i perjudicis que han causat l’ansietat derivada a l’exposició al producte nociu. Argumenten que l’ansietat no s’hagués produït “si l’empresa demandada hagués complert les seves obligacions en relació a la prevenció i seguretat en el treball” en relació amb l’amiant.
La demanda, que té el suport de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya, compta amb el precedent d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de París, que el juny del 2016 demanava indemnitzar 80 empleats de l’antiga Honeyweel per lesions d’ansietat per l’exposició a l’amiant que van patir. A Espanya, entre 1994 i 2008 hi ha hagut 3.943 morts vinculats directament amb l’amiant.
Els cinc treballadors van treballar diàriament amb companys que van patir seqüeles físiques pel seu contacte amb l’amiant, un producte que la multinacional va usar per a la fabricació de les pastilles de fre fins a 2002, quan va entrar en vigor la prohibició d’usar i comercialitzar aquest mineral.
El col·lectiu d’advocats impulsor de la demanda ha remarcat que l’empresa denunciada acumula des de principi d’any 17 sentències, incloent-hi resolucions del Tribunal Suprem (TS), que fan responsable a la companyia de defuncions i malalties d’extreballadors provocades per l’exposició a l’amiant sense mesures de seguretat.
Associacions de pacients i familiars han reclamat en el Dia Mundial de la Salut Mental que el mercat laboral sigui més inclusiu i es pugui acabar així amb la marginalitat. Una de les dificultats que pateixen les persones amb algun tipus de trastorn o malaltia mental és la incorporació al mercat laboral. Des d’entitats com Salut Mental Catalunya o la plataforma Clúster Salut Mental, que agrupa diverses associacions però també empreses i institucions, creuen que la feina és un element cabdal i que s’ha de tractar com un factor terapèutic. Així, adaptar les jornades laborals o fer una reincorporació progressiva a la feina després de la baixa són algunes de les mesures que proposa el sector.
Flexibilitzar les jornades laborals per a les persones que pateixin algun tipus de trastorn o malaltia mental, segons diverses associacions, ajudaria al col·lectiu a sortir de la sensació de la marginalitat que pateixen. La flexibilització implicaria jornades més reduïdes o tornar d’una baixa laboral progressivament. En aquest sentit, Pere Bonet, president del Clúster Salut Mental Catalunya, creu que després d’una baixa prolongada, una persona amb una malaltia mental no pot incorporar-se al mateix ritme que abans de patir la malaltia però amb una incorporació progressiva, el seu retorn al mercat laboral seria més satisfactori. En el mateix sentit, Marta Poll, directora de la Federació Salut Mental Catalunya, creu que cal atendre als pacients anant més enllà del tractament i la curació mèdica. La feina és doncs un element molt important.
Des de Clúster Salut Mental animen a implementar el Pla de Salut Mental que en principi preveia més pressupost per a la contractació de serveis relacionats amb la salut mental des del Departament de Salut. Si això s’acabés complint, creuen que això ajudaria a tenir més «iniciatives per a la lluita contra l’estigma del col·lectiu, ja que, des de l’entitat es proposa dedicar-los a l’atenció comunitària per ajudar a la integració de les persones».
El Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 va suspendre l’acte que tenia previst en contra la vulneració de drets l’1-O
Ahir, en aquest mateix diari, el Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 publicava un article d’opinió on explicava que no celebrarien aquest dia a Girona tal i com estava previst. Ho van anular perquè «el lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones». Opinen que a partir del que va passar el passat 1-O durant la realització del referèndum i «atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent», no podien celebrar res. «Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania», comenten en el citat article.
El Comitè organitzar del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 està conformat per Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les comarques gironines. Totes elles tanquen l’article afirmant que «la vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental […] Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena».
Nova sentència per la qual es condemna l’empresa Uralita pels danys causats a un treballador a causa de l’incompliment de la normativa en matèria de prevenció per haver estat en contacte amb l’amiant. La contaminació per amiant és un dels problemes més greus en matèria de salut laboral pels seus efectes difícils de concretar.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs interposat en el seu dia per Uralita contra una sentència anterior de la sala del Jutjat Social de Barcelona, que data del 2015. En aquesta sentència es condemnava a abonar 342.142 euros a un extreballador com a indemnització pels danys derivats de la malaltia professional, cosa que implica la ratificació de l’incompliment de la normativa vigent en matèria de prevenció en el cas de l’amiant, segons informa el Col·lectiu Ronda, entitat que ha dut la defensa legal del treballador afectat.
L’antic treballador que serà indemnitzat havia prestat els seus serveis com a operari, primer com a oficial de fabricació i després com a cap d’equip, entre els anys 1969 i 1992 a la societat Rocalla, en la seva planta de producció de Castelldefels. Aquesta empresa va ser absorbida el 1995 per l’empresa demandada: Uralita. Segons Ronda, el 2013 l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va declarar l’extreballador en incapacitat permanent absoluta per adenocarcinoma de pulmó derivat de la malaltia professional.
La primera sentència sobre la qual Uralita va presentar recurs declarava la responsabilitat empresarial per la falta de mesures de seguretat i higiene en la manipulació de les fibres de l’amiant per part del treballador. La decisió judicial posava de manifest la relació causal entre la malaltia i l’incompliment de la normativa per a la protecció dels treballadors.
Normativa aplicable
Uralita defensava en el seu recurs que la normativa específica en matèria de protecció en els anys en què el treballador va prestar serveis no exigia el compliment de les normes de seguretat diferents de les aplicades. La tesi no va ser acceptada pel TSJC d’acord amb els últims pronunciaments del Tribunal Suprem, refrendant la falta de mesures de seguretat de l’empresa Uralita, “insistint en el fet que tot i que la normativa no estès del tot desenvolupada abans de 1997 això no significa que no haguessin de respectar les normes per controlar la nocivitat de l’amiant i, per tant, per protegir el treballador”.
L’advocat del Col·lectiu Ronda, Miquel Arenas, afirma al respecte que la sentència “demostra la fermesa amb la qual es va posant de manifest com de nociu ha estat l’amiant i quines han estat les greus conseqüències derivades d’estar en contacte amb un material clarament perjudicial sense que les empreses productores adoptessin mesures de seguretat per pal·liar-ne els efectes ni alertessin els treballadors dels riscos”.
