Just Deploy It!

Etiqueta: salut laboral

  • Entorns laborals que trenquen amb l’estigma vers el trastorn mental

    La taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general). Així ho revela l’informe L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, presentat recentment. En Carles Rubio (39) feia vuit anys que era a l’atur, una situació prolongada que li va causar una depressió. L’oportunitat de treballar, després de vuit anys, li va arribar quan va adreçar-se a la Fundació Drissa, entitat sense ànim de lucre que treballa amb persones amb trastorn mental sever per facilitar-los l’entrada en el mercat laboral i millorar la seva qualitat de vida mitjançant, principalment, una feina.

    Així, en Carles es va involucrar en un projecte de l’entitat que preparava a persones que, com ell, feia temps que eren a l’atur, per tornar al món laboral, i ara fa just dos anys va ser una de les persones que van seleccionar per una botiga de roba que obria a Llagostera (Girona). «M’ha canviat radicalment la vida, he passat d’estar amb una depressió tancat a casa a treballar, i des de llavors em sento bé», comenta.

    «La feina és quelcom identitari i quan per raons alienes et quedes a l’atur i a més et costa trobar alguna cosa és com si et traiessin part d’aquesta identitat. Per exemple, continues sent pare o marit però on és el carter, el professor, l’electricista? Hi ha una part de tu que ja no existeix», reflexiona el psicòleg Fran Eiroa.

    En Miquel Isanta és un dels fundadors de Moltacte, la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre que va contractar en Carles com a dependent en un dels seus outlets. «En aquells moments [fa deu anys] no hi havia gaires experiències laborals de persones amb trastorn mental, un col·lectiu que sempre ha estat estigmatitzat, i nosaltres volíem generar oportunitats de treball dignes», explica a aquest diari. Des de llavors Moltacte ha anat creixent i actualment té una cinquantena de treballadors -dels quals 27 tenen algun tipus de trastorn mental- que es reparteixen entre les tres botigues, la de Manresa, Igualada i Llagostera. També és una entitat federada d’AMMFEINA Salut Mental Catalunya.

    Un dels propòsits de la cooperativa, assegura Isanta, és «demostrar que hi ha altres maneres de fer empresa». Això ho comenta quan recorda que la primera persona que van contractar «era un cas claríssim d’algú que el van fer fora de la feina després d’assabentar-se que tenia un trastorn mental».

    De fons: el teló de l’estigma

    El cas que explica en Miquel Isanta és freqüent. Resultats de l’informe sobre l’estigma i la discriminació a Catalunya apunten dades que ho avalen: el 28 % de la població general no entrevistaria per a una feina una persona amb un trastorn mental. Davant l’estigma una de cada dos persona oculta a la feina el seu trastorn per evitar un tracte discriminatori. «Sovint les persones que tenen un trastorn mental es veuen relegades a ocultar el trastorn quan busquen feina», assegura Fran Eiroa.

    L’Andrea Quintana (39) s’ha trobat en diverses ocasions discriminada pel seu diagnòstic. «La primera lliçó que et dóna un diagnòstic, per com veus que reacciona la gent, és el silenci», lamenta. «En una entrevista de feina se’m va escapar que tenia un trastorn mental [depressió] i em van demanar de parlar abans amb la psicòloga per decidir si m’incorporaven o no. Al final va anar bé però que et facin passar per una entrevista psicològica és realment dur», recorda.

    Altres resultats de l’informe demostren també que hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. Això s’explica, en part, per la creença (falsa) que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn. O que les actituds de la resta de companys poden ser discriminatòries pel fet de ser, per exemple, paternalistes. I això és el que va acabar passant-li a l’Andrea. «Em deien ‘vesteix-te amb colors més alegres dona, et sentiràs més bé’ o associaven directament amb la malaltia que un dia pogués estar seriosa o trista», explica.

    Segons el psicòleg Fran Eiroa, davant el coneixement del trastorn hi sol haver dos tipus de reacció: d’una banda, la figura del qui té por a com pot actuar la persona que té el trastorn mental; de l’altra, la paternalista. «El millor és no donar per fet com l’altre vol que el tractis, sinó preguntar com vol ser tractat, el que li pot anar bé a un pot no anar bé a un altre», apunta.

    «Un associa la normalitat amb poder treballar, necessitem que ens tractin de manera normal i poder parlar amb franquesa i normalitat del que ens passa. Si no trobes aquest suport, et trobes molt sol», assegura. Actualment l’Andrea no treballa però, després d’ocultar la malaltia en altres feines, ha fet un pas endavant i ara és activista d’Obertament per a la salut mental. «La manera com desenvolupis la feina no dependrà del trastorn que tens sinó de la fase de recuperació en la qual estàs», diu.

    Sobre això Miquel Isanta insisteix a destacar la importància d’un «entorn laboral saludable» on predomini el respecte. «Sovint les dificultats que ens podem trobar tenen més a veure amb la personalitat de cadascú que no pas amb la malaltia», expressa. «Una de cada quatre persones té o tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida», recorda Eiroa per reivindicar que el mercat laboral s’ha de flexibilitzar i adaptar per facilitar la inserció d’aquestes persones.

  • La salut mental, laboral o sexual seran prioritats en salut de Barcelona

    A Barcelona, al voltant de 15 de cada 100 dones i 10 de cada 100 homes presenten patiment psicològic. Millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. Així ho especifica el Pla de Salut a la ciutat que, en consonància amb el Pla de Salut de Catalunya, vol atacar les desigualtats en salut intervenint sobre diferents entorns. Així, en salut mental, per exemple, la que sempre ha estat «la germana pobra» segons la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa, les actuacions es desplegaran en línia amb un pla encara més específic: el Pla de Salut Mental a la ciutat.

    En relació amb la salut mental hi ha l’entorn laboral, sobre el que es vol incidir a escala local. La incertesa respecte a la continuïtat de la vida laboral -amb l’atur i la inestabilitat com a factors més visibles- o la precarització de les condicions de treball generen un context en què «és previsible un empitjorament de la salut de la població activa de Barcelona». Així s’assegura en el pla, que detecta que calen dades «vàlides, exhaustives i actualitzades» per la presa de decisions i perquè els agents implicats en la salut i la prevenció de riscos laborals actuïn. En aquest sentit es proposa com a objectiu per als pròxims quatre anys elaborar documents periòdics sobre treball i salut a Barcelona per garantir l’accés a un treball de qualitat, en el qual es procuri un entorn laboral que protegeixi la salut de les persones, faciliti i reforci les eleccions saludables i asseguri un tracte respectuós i just. De cara l’any que ve també es preveu haver elaborat i presentat l’informe d’indicadors de salut laboral de Barcelona de 2016.

    Una altra línia estratègica és la d’introduir accions orientades a la millora de la salut sexual i reproductiva i la prevenció de malalties de transmissió sexual. «S’ha prioritzat la necessitat d’impulsar les accions en aquesta àrea perquè el seguiment d’indicadors clau com són, per exemple, els embarassos en adolescents, els embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual (ITS) marquen aquesta necessitat», s’assegura en el document. I és que si bé en les dones adolescents, tant els avortaments com la fecunditat han disminuït i s’han situat en taxes inferiors a les dels anys 2003 i 2004, els embarassos adolescents es distribueixen de forma desigual als barris de la ciutat. En aquest sentit el pla preveu més activitats d’educació sexual a l’escola, incloent la diversitat sexual en els programes, o estendre la implantació de programes ja existents a àrees amb més vulnerabilitat. Per a l’estiu vinent la fita és que almenys en una escola de tots els barris on ja hi ha implantat el programa ‘Salut als barris’ es faci el programa ‘Parlem-ne, no et tallis’.

    A més, mitjançant altres actuacions, Barcelona vol reduir en un 10% en els pròxims quatre anys la incidència del VIH, la sífilis i la gonocòccia, les malalties de declaració més freqüents a la ciutat, que afecten principalment homes joves que tenen sexe amb homes. Així, per exemple, vol implementar iniciatives que ajudin a augmentar el nombre de persones que coneguin la seva serologia per reduir el retard en el diagnòstic.

    Més prevenció de la violència i atenció als transsexuals

    A més d’aquestes línies mestres, Barcelona també vol millorar el model de prevenció, detecció i atenció i recuperació de la violència de gènere dels infants i de la gent gran. Per exemple, un dels projectes de cara l’any vinent és elaborar un model de promoció i prevenció de la salut en infants i joves fills de pares amb trastorns mentals greus i/o addiccions, o víctimes d’abús o de violència. També es vol facilitar la formació i la capacitació dels professionals des de la perspectiva de la salut en relació amb la prevenció i l’atenció de les dones que han patit o pateixen violència masclista i les que es troben en risc de patir-ne.

    D’altra banda, també es volen donar més garanties en l’atenció sanitària de les persones transsexuals. «Malgrat el progrés social esdevingut els darrers anys a la ciutat de Barcelona, la població lesbiana, gai, transsexual i bisexual continua sent discriminada, cosa que pot tenir conseqüències per a la seva salut», es diu en el pla. A curt termini es preveu continuar amb la sensibilització dels professionals de la salut i de l’educació sobre la realitat i les necessitats de les persones transsexuals. Com a novetat, es preveu també el disseny d’uns protocols d’actuació per als serveis sanitaris que evitin una atenció patologitzant en l’atenció de les persones transsexuals, tal com demana aquest col·lectiu.

  • Les dones, les més afectades per trastorns de salut derivats de situacions laborals

    “Abans de pagar els 16 anys d’indemnització et podriràs a l’arxiu”. Això és el que li va dir el cap d’una gestoria de Barcelona a una treballadora que feia 16 anys que estava empleada. El cap d’aquesta empresa volia substituir a la Maria, nom inventat, per una persona que era més avantatjosa per l’empresa. Per fer-ho la van forçar a acceptar un acomiadament sense compensacions. Abans d’això la van anar canviant de funcions i van deixar d’oferir-li suport, esperant que ella marxés. Quan la Maria va demanar una reducció de l’horari, perquè s’havia de fer càrrec de la seva llar, monoparental, i cuidar de la seva mare, el seu cap la va relegar a ordenar l’arxiu històric.

    La Maria té 57 anys, va ser diagnosticada amb un trastorn depressiu causat per les seves condicions laborals. El seu, és un dels casos que recull la Unitat de Salut Laboral, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    L’any 2015 aquesta unitat va rebre 531 notificacions de malalties relacionades amb el treball, afectant sobretot a dones, un 64% corresponen a treballadores d’uns 44 anys de mitja. En total, l’agència va acumular un 14% més de notificacions que el 2014.

    Segons l’ASPB l’edat, malgrat ser un avantatge pels anys d’experiència i el coneixement adquirit, en moments de crisi es transforma en un vector de vulnerabilitat. “La por a perdre la feina fa que moltes persones acceptin condicions de treball molt dures. En les persones més grans, alguns factors relacionats amb l’entorn familiar i personal i amb el laboral, incrementen la seva vulnerabilitat”, asseguren des de l’entitat. Entre els casos estudiats per l’ASPB diversos responien a una situació similar a la de la Maria: empreses que volien acomiadar a treballadors sense haver de pagar indemnització.

    Una de les persones afectades que va notificar el seu cas al metge deia: “Al llarg d’aquests 32 anys que porto ho he donat tot per aquest centre. He fet molts cursos per reciclar-me, pagant-los jo i fora de l’horari de la feina, he fet de cuinera, de relacions públiques per informar els pares que venien demanant informació i he arribat a casa meva,  a vegades, a les 9 de la nit perquè ella [la directora] no podia fer-ho. He fet de secretària, de telefonista, de senyora de la neteja i ara no sé ben bé que té en contra meva que em trobo i em sento assetjada, menyspreada, amenaçada, insegura, amb por i amb la meva dignitat i estima per terra”.

    L’ASPB rep les notificacions a través dels metges i metgesses dels centres d’atenció primària. Quan un professional mèdic detecta una persona amb una malaltia que podria estar relacionada amb les condicions de treball envia la notificació a la unitat de salut laboral de l’ASPB. I aquesta elabora un informe de recomanacions que fa arribar al responsable de recursos humans de l’empresa.

    Els sectors més afectats

    Al Joan, nom inventat, la seva empresa també el volia acomiadar sense pagar-li indemnització. Tenia 59 anys i treballava com oficial qualificat de màquines offset en una empresa d’arts gràfiques. Portava 36 anys a l’empresa. L’ aïllament, els canvis de lloc de treball i la humiliació li van causar un malestar que finalment va ser diagnosticat pel seu metge com a ansietat generalitzada.

    Segons les dades de l’ASPB el sector que més notificacions d’aquest tipus ha generat a Barcelona és el de serveis i comerç. Entre els homes un 19,7% dels empleats pertany al sector de la indústria i la construcció, i en segon lloc al sector dels professionals de suport (19%). Pel que fa a les dones, el grup més afectat és el de les professionals de suport (22,3%) i en segon lloc el de professionals de la ciència i intel·lectuals (18%).

    Pel que fa l’anàlisi més concret d’aquestes dades, l’ocupació amb més notificacions de malalties causades pel treball en el cas dels homes correspon a peons de transport, descarregadors i similars, en segon lloc a empleats d’agències de viatges, recepcionistes d’hotels i telefonistes i a personal de seguretat privada. Entre les dones els perfils professionals més afectats són els d’assistents administratives i especialitzades, venedores de botigues i magatzems i personal de neteja d’oficines, hotels i altres establiments similars.

    Més d’un 80 % de les notificacions de 2015 feien referència a persones amb contracte indefinit.

    Els efectes sobre la salut

    Entre les notificacions que recull l’ASPB no hi entren les lesions per accident de treball o les malalties professionals, ja que es recullen en altres informes.

    Les dades de l’Agència mostren però que els trastorns mentals, sobretot de tipus ansiós-depressiu van ser els més notificats. Corresponen a un 73% dels casos en dones i a un 65% dels casos en homes. El personal de serveis i comerç va ser el perfil professional més freqüent entre les persones afectades per trastorns de salut mental.

    Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB
    Distribució dels casos notificats segons diagnòstic i any de notificació. Barcelona, 2001-2015. / ASPB

    A aquests trastorns segueixen els problemes musculesquelètics, que van afectar un 21,5% del total dels homes que van notificar alguna malaltia relacionada amb el treball i a un 14,7% de les dones. Molt per sota d’aquestes dues patologies trobem les malalties d’ulls i les malalties del sistema respiratori.  

    Els factors de risc

    Els factors de risc més assenyalats, associats a problemes de salut mental dins de l’àmbit laboral, fan referència a aspectes psicosocials. La manca de suport per part dels superiors va ser l’element més repetit, al voltant de la meitat dels casos estudiats assenyalava aquest risc. A aquests factor li segueix les altes exigències i la manca d’autonomia. Entre les dones destaca un quart indicador, la manca de suport dels companys.

    Després dels riscos psicosocials es situen les causes ergonòmiques, com les postures forçades o la força en el desenvolupament del treball. Per últim els factors higiènics, menys presents però també assenyalats en el cas d’utilització de productes químics o d’ambients sorollosos.

  • Una de cada quatre empreses no fa formació en seguretat i salut a la feina als treballadors

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    El nombre d’accidents laborals produïts a Catalunya l’any 2015 ha tornat a pujar i el 24,5% de les empreses (la majoria petites i molt petites) no compleix l’obligació establerta fa vint anys per establir mecanismes que garanteixin la seguretat i a salut dels seus treballadors. L’augment dels accidents suposa un canvi de tendència significatiu, ja que des de 2006 l’accidentalitat, en tots els seus aspectes -amb baixa, sense baixa i in itinere- no havien fet més que reduir-se. Segons CCOO la raó del nou creixement és que s’ha frenat l’esforç inversor en prevenció, segons ha assegurat Loly Fernández, responsable de Salut Laboral del sindicat, en una roda de premsa per fer balanç de la salut laboral a Catalunya el 2015.

    En total es van denunciar a Catalunya l’any passat 225.529 accidents de treball. D’aquests, 81.916 es va produir durant la jornada laboral. Altres 127.577 es van registrar també durant la jornada de treball, tot i no provocar baixa. Els accidents produïts durant el trajecte d’anar o tornar de la feina van ser 16.036 i 90 accidents han estat mortals, 6 més que l’any anterior. En l’apartat de sinistres mortals, aquest any, ha explicat Fernández, hi ha tingut un pes decisiu l’accident aeronàutic de Germanwings.

    La responsable de salut laboral de CCOO ha vinculat l’increment d’accidents que ha començat a notar-se des de l’any 2012 a què, tot i que la llei de prevenció de riscos laborals és essencialment positiva, “falten polítiques públiques per implementar-la”.

    Loly Fernández ha fet notar que la sinistralitat laboral té un biaix de sexe. És a dir: que els homes tenen més tendència a patir accidents laborals, mentre que les dones acostumen a estar més afectades per malalties laborals. Això s’explica perquè les tasques que acostumen a fer els homes tenen més a veure amb risc, mentre que les que fan les dones solen ser més repetitives i desgastants, i això es tradueix en una diferent casuística pel que fa a la salut laboral.

    El tipus de contractes també es vincula amb els accidents laborals. Així, l’any passat els treballadors que tenien contractes fixos va augmentar globalment un 2,5%, però els mortals van créixer un 28,21%. Al seu torn, els accidentats amb contractes temporals van veure incrementats els accidents en un 17,04% dels quals el 12,5% van ser accidents amb resultat de mort.

    Els redactors de l’estudi matisen les dades esmentades perquè indiquen que la proporció de persones que a Catalunya tenen contracte indefinit és molt més gran que la que té contractes eventuals.

    Poca prevenció a les petites empreses

    Usant com a base una enquesta de la Generalitat, CCOO ha remarcat alguns aspectes de la política de prevenció que li semblen preocupants. José Cachinero, secretari d’acció sindical i política sectorial, ha destacat que encara avui hi ha 144.414 treballadors que no ha fet cap mena d’activitat preventiva. Dit d’una altra manera, el 24,5% de les empreses (la majoria petites i molt petites) no compleix l’obligació establerta fa vint anys per establir mecanismes que garanteixin la seguretat i a salut dels seus treballadors.

    Una altra dada rellevant és que del conjunt de les empreses que tenen organitzada la prevenció, en el 70% dels casos ho fa a partir d’un servei aliè, cosa que afecta el 55% de la població treballadora.

    I encara més, en els casos que es contracta un servei de prevenció aliè a l’empresa, la dedicació que es fa de mitjana a cada societat no supera les 6,88% de les hores presencials. “Això mostra clarament la impossibilitat de donar un servei adequat per garantir la salut a la feina dels treballadors”, ha dit Cachinero.

    Conflicte d’interessos

    Aquest diari ha pogut saber que fins fa poc eren les mútues les que realitzaven la formació en prevenció. Quan la llei ha obligat aquestes companyies a desfer-se de les seves filials encarregades de la prevenció, en molts casos el comprador ha estat un grup de sanitat privada que té, segons Cachinero, “la seva principal activitat en un altre àmbit”. Això causa que hi pugui haver “en alguns casos conflictes d’interessos”, ha dit el sindicalista.

    Com a conclusions, CCOO proposa actuacions específiques de la inspecció de treball, autoritat laboral i autoritat sanitària per millorar la funció de control sobre el compliment de la normativa. També es reclama que es revisi la contractació dels serveis de prevenció aliens i del contingut dels contractes. Ja que s’ha constatat que s’ha reduït, amb l’excusa de la crisi, l’activitat preventiva.

    En l’apartat de la formació es reclama una activitat d’acompanyament, que “es realitzi finalment”. En aquest sentit es reconeix que el 80,46% dels delegats i delegades de prevenció han rebut formació, però la resta, no. En aquest sentit “la mancança principal la troben en la formació directa dels treballadors”, diu Loly Fernández, que recorda que la formació és una obligació empresarial que l’administració hauria de comprovar. També reclamen la creació d’un pacte català per la visualització,reconeixement i prevenció de les malalties relacionades amb el treball. En aquest acord hi haurien de ser presents l’administració laboral i sanitària, Inspecció de treball i els agents econòmics i socials.

  • El cost de les malalties laborals a Catalunya supera els 2.000 milions anuals

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Les malalties laborals existeixen, encara que oficialment no siguin visibles. Tenen un cost, tot i que aquest no apareix als llistats oficials. I sobretot afecten moltes, moltíssimes persones, encara que els seus mals no siguin reconeguts. El cost de les malalties laborals a Catalunya és de 2.011 milions d’euros. La xifra, si es vol comparar amb una altra més global, suposa el 21% de tota la despesa pública catalana, segons l’estudi presentat per CCOO de Catalunya i elaborat per la responsable de salut laboral del sindicat, Loly Fernández Carou.

    Per fixar el cost de les malalties, el sindicat suma tres apartats. Costos directes que impliquen la utilització de recursos per revenir detectar i tractar les esmentades malalties. Costos indirectes, relacionats amb la pèrdua de productivitat causada per la discapacitat i la mortalitat prematura, si és que acaba amb mort, i finalment efectes sobre la salut i el benestar, que tenen molt a veure amb aspectes intangibles com la incapacitat, l’angoixa, ansietat o patiment.

    Concepte difús

    Parlar de malalties laborals és endinsar-se en un món d’explicacions prèvies i de manca d’informació oficial. Les malalties professionals són aquelles que es recullen en un llistat oficial de la Seguretat Social. És clar que no totes les malalties causades pel treball estan en aquest recull, però perquè aquests danys siguin contemplats així, el pacient ha de litigar i, en cas de guanyar aquella malura serà reconeguda com a accident laboral.

    A Catalunya es van declarar l’any passat 3.316 casos relacionats amb malalties atribuïbles a la feina. Però CCOO considera que realment n’hi ha moltes més, en concret estimació és que la xifra només representa un 25% del total. Això passa perquè hi ha una infradeclaració de casos, afirma Loly Fernández.

    Quin impacte té el que no es reconeguin les malalties professionals? En opinió del sindicat, qui acaba pagant la diferència és el sistema públic de salut. En aquest sentit han indicat que des de l’any 2005 s’ha encarregat el reconeixement de malalties professionals a les mútues de treball. Això ha fet que disminuís dràsticament el nombre de malalties declarades i que, de retruc no s’acceptin les responsabilitats econòmiques que haurien d’assumir les esmentades entitats i que els casos que es reconeixen siguin considerats com a accidents de treball.

    L’estudi fet a partir de diversos paràmetres per CCOO considera que a Catalunya es produeixen a l’any 13.800 casos de malalties relacionades amb la feina, encara que només es declarin els 3.316 casos abans esmentats.

    Problemes osteomusculars

    La malaltia més representada en l’estudi és la relacionada amb mals osteomusculars, que representa el 35% del total. Segueixen les malalties de la pell i la sordesa per soroll.

    Un dels aspectes que fan difícil el reconeixement de les malalties professionals és la dificultat que tenen els afectats per provar que l’origen dels seus mals està en les condicions com es va desenvolupar la seva feina o aspectes ambientals. L’exemple que sempre es posa en aquest cas és el dels afectats per l’amiant. Els resultats de diversos estudis indiquen que les malalties greus, en molts casos desemboquen en càncers, apareixen fins 20 anys després de l’exposició a l’asbest. Però en aquests casos la prova del dany recau en l’afectat i gairebé sempre l’empresa ha tancat.

    Un altre cas que també s’ha destacat com a mostra de la falta de registre dels mals ocasionats per determinades condicions de feina és el cas dels tumors. L’estudi de CCOO parla de 903 casos a Catalunya, però l’any passat només se’n va declarar un.