Les consultes per l’ús excessiu de videojocs a la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals de l’Hospital de Bellvitge s’han quadruplicat en l’últim any en passar del 3,5% del total de consultes a aquest departament en el 2021 al 15,4% a finals de setembre del 2022.
Si bé tradicionalment s’havien associat aquestes consultes als nois, el nombre de noies també està en augment, tal com explica la psicòloga clínica Susana Jiménez, cap de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions de l’hospital i investigadora de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL).
“El risc problemàtic de l’ús de videojocs existeix en ambdós gèneres”, indica Jiménez. “Aquestes dades són una evidència de les conseqüències en salut mental a mitjà i llarg termini pel que fa a l’ús abusiu de videojocs durant els períodes de confinament”.
Evolució de la freqüència de consultes per problemes relacionats amb l’ús excessiu de videojocs, entre gener de 2005 i fins a finals de setembre de 2022, a l’Hospital de Bellvitge
Segons les xifres de l’última dècada, hi havia un creixement de consultes per aquest motiu, però les xifres des del 2021, “s’han disparat”, i és que si bé els videojocs són entretinguts, motivadors, estimulants i divertits, el seu ús abusiu pot esdevenir un trastorn important, alerta l’Hospital de Bellvitge en un comunicat: “L’addicció als videojocs és una realitat clínica”.
En aquest sentit, argumenta que prop d’un 3% de la població està subjecta a patir aquest tipus d’addicció comportamental. Tal com apunta la psicòloga clínica, “fins que pacients i famílies no reconeixen que la passió pels videojocs és en realitat una addicció, no acudeixen a les consultes als dispositius assistencials i associacions d’autoajuda, i poden passar mesos”.
Senyals d’alerta
Segons l’equip de la Unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals (sense substància) de l’Hospital de Bellvitge, hi ha diversos senyals d’alerta, com la pèrdua d’autocontrol sobre l’activitat, dedicar entre quatre o cinc hores diàries als videojocs, l’augment de la irritabilitat, l’ansietat i la tristesa en deixar de jugar, persistir en l’ús de videojocs malgrat les conseqüències negatives, i abandonar altres activitats socials, escolars, laborals i lúdiques.
“En el context adequat i amb un patró d’ús saludable, els videojocs poden ser educatius, augmentar determinades capacitats i habilitats, millorar l’autoestima i les relacions socials i fins i tot practicar idiomes. Però, alhora, hem de reconèixer i prevenir l’impacte negatiu que poden tenir arran d’un ús abusiu, i com a societat hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies”, insisteix Jiménez.
Jiménez: «Hem d’assumir de forma compartida la responsabilitat de promoure l’ús saludable de les noves tecnologies»
La majoria dels estudis apunten que els videojocs de caràcter massiu, en línia, de rol i multijugador -coneguts com MMORPG- són els que més problemes d’ús excessiu generen. Alguns videojocs permeten comprar ‘loot boxes’ (caixes de botí), que són ítems virtuals que produeixen recompenses aleatòries quan són ‘comprades’, sigui amb hores de joc o bé pagant un import real en diners.
Des del punt de vista psicològic, “hi ha similituds entre l’addicció als jocs d’atzar i aquest tipus videojocs, ja que encoratgen el fet de gastar diners en ítems que no són comprats, sinó producte d’un algoritme informàtic”, segons l’experta en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge.
La incertesa i l’excitació de comprar aquestes ‘caixes de botí’ facilita la repetició de l’hàbit de buscar la recompensa desitjada. Com en els jocs d’atzar, el reforç positiu del premi té un patró intermitent i variable (amb un resultat desconegut), i cada cop es gasten més diners en un intent de compensar el que s’ha invertit. Alguns autors argumenten que les ‘caixes de botí’ poden representar la transició d’un ús de videojocs saludable a un ús problemàtic, o fins i tot la transició als jocs d’atzar.
La idea d’èxit, triomfar, destacar, ser algú, ser reconegut (ho podríem dir de moltes maneres), ha anat calant en els nostres cossos sigil·losament. De manera quasi imperceptible, ha retorçat el camí que caminem convertint-lo en una imposició que ens ofega i ens desorienta, ens allunya de nosaltres i ens posa al servei de la mirada i el judici de l’altre. Les conseqüències són palpables, ens desgasten una mica dia a dia: sensació constant d’insatisfacció, ansietats, pors injustificades, necessitat de sentir-nos constantment útils (no fer res, no sentir-nos productius o avorrir-nos, ens produeix angoixa). Però aturar-nos no està permès, i lluny d’encarar el problema, anem pal·liant els símptomes amb receptes per “sortir del pas”: teràpies, medicació, drogues, plans, ocupar el temps, ocupar tot el temps possible, que no hi hagi espai per a l’avorriment, que no hi hagi espai per adonar-nos que no estem a gust.
I pensem en tot això i ens ve el cap l’estressant món dels adults, un estrès que ja hem assumit com a part inherent d’aquesta etapa. Però no ens enganyem, aquests problemes no són ja exclusius de la maduresa, les patologies que afecten els grans són avui una trista realitat per als més petits també. La vida s’ha doblegat per la meitat com un paper, i ara les puntes es toquen. Sovint es diu que els infants d’avui estan estressats, que estan augmentant de manera preocupant els trastorns entre els més joves. Trastorns de tota mena: anorèxies, ansietats, depressions, paranoies, hiperactivitat, trastorns de l’atenció, trastorns límits de la personalitat són cada cop més freqüents. Què està passant? Què estem fent? Què hi ha darrere de tot això?
Podríem dir que estem robant l’essència de la infància, colonitzant el seu terreny, estem duent a terme un intervencionisme sense precedents. Estem mercantilitzant els seus jocs, professionalitzant els seus espais de gaudi, convertint en moneda de canvi els seus desitjos, quan no els castrem i redirigim cap a finalitats que nosaltres valorem com a profitoses. Els nostres infants han travessat la porta cap a una dimensió on se’ls pressiona per destacar i ser els millors en aquelles activitats que conformen el seu dia a dia: esports, estudis, hobbies… Les activitats fora de l’escola ja no són un passatemps, no són un espai de gaudi alliberador, s’han convertit en el sinònim de fer carrera que entendríem en els adults, una manera de fer currículum, de llaurar ja des de petits els seus futurs, d’encaminar-los.
Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits; la idea de guanyar i de destacar és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants
Estem traslladant a la infància la nostra obsessió pel futur, pel control i per fugir de la incertesa. Se sent la pressió sobre ells, s’han eliminat els espais-de-plaer-perquè-sí, qualsevol activitat ha d’estar dirigida a un fi, a un objectiu, a una meta on cal arribar i conquerir amb nota; i rere de tot això, la idea final de triomfar, de ser algú, de no ser invisible. Fixem-nos que en gairebé totes les activitats extraescolars s’ha instaurat el costum de concloure el curs amb un torneig, un festival, un examen, etc. És a dir, un acte que deixi palès i mostri públicament la posició en què ha quedat cadascú: les ballarines menys talentoses se situen darrere, l’examen qualificarà a l’alumnat i en el torneig hi haurà un primer, segon i tercer lloc.
Tota aquesta pressió que exercim a la infància no és més que l’espectre del món dels adults projectat en els més petits. Les famílies lluiten per criar infants exitosos, perquè l’èxit d’aquests és el seu propi, sentir-se orgullós és una fita, un reconeixement o una medalla per un/a mateix/a. Les acadèmies s’esforcen per guanyar-se una bona reputació, així mateix escoles de ball, equips de futbol, de bàsquet… la idea de guanyar i de destacar està present en totes elles, és l’aire que es respira arreu i recau pesat sobre els cossos dels nostres infants, encomanant-los des de molt aviat d’angoixes i preocupacions que no entenen ni poden gestionar, però que s’empassen perquè confien en el fer de l’adult, perquè l’adult té sempre la raó.
La potència present en els més petits, tot allò que poden arribar fer, es castra, es dissecciona i s’encotilla per encabir-ho en un món nostre, un món que ni tan sols nosaltres entenem, que fins i tot ens fereix i ens disgusta, però del qual no en volem o no en podem sortir, perquè defugir aquest joc pervers de ser algú, no participar d’aquest entramat social on se’ns defineix pels nostres mèrits, implica situar-se en l’esfera dels perdedors, els loosers, els invisibles. El concepte de perdedor ha conquerit els nostres cossos i ha doblegat la imatge que tenim de nosaltres mateixos, així com la manera en què ens relacionem i ens apropem als altres i a les coses. Una idea que ens allunya de nosaltres mateixos i dels altres, que ens deixa al servei d’un sistema encarat a obtenir i exercir el poder, que ens posiciona en l’esfera de l’ordre i l’acatament.
La idea d’èxit, sovint confosa amb una idea de millora, aquesta imposició social subjacent, no ens condueix pas a una millor condició o a un benestar, sinó més aviat a un estat constant de desorientació; doncs en el fons el que estem fent és renegar dia rere dia de nosaltres mateixos en pro d’un ordre exterior. Sense adonar-nos-en estem sacrificant-nos cada dia, barallant-nos amb nosaltres mateixos per tal d’encaixar en un sistema que no ens pertany.
I encara ens sorprèn aquest estat constant d’ansietat i confusió que ens envolta i amb el que ens llevem i anem a dormir cada dia?
El suïcidi és la primera causa de mort de les persones sense llar, seguit de la sida, malalties hepàtiques, malalties pulmonars, raons oncològiques, sobredosi, problemes cardiovasculars i infeccions. Així ho indica un informe realitzat en base a les dades de 562 dones sense llar ateses a centres d’acollida de Girona entre els anys 2006 i 2020.
L’’Estudi de les causes de mort en dones en situació de sensellarisme’ està realitzat per personal de medecina i infermeria del CAP Santa Clara de Girona i per membres de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), amb participació del Grup de recerca en psicologia de la salut de la Universitat de Girona (UdG).
Les conclusions de la investigació indiquen que el 15% de les 562 dones, un total de 82, van morir, i la causa en 34 d’elles va ser el suïcidi, mentre que 12 van morir de sida, 10 de malaltia hepàtica, 10 més de malalties pulmonars, 6 per raons oncològiques, 2 per sobredosi, 2 per problemes cardiovasculars, 2 per infeccions i 4 per causes desconegudes.
Menys esperança de vida
Rebeca Alfranca és metgessa de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la CAMFIC, i és la investigadora principal del projecte. Per a ella, “els resultats mostren que el sensellarisme provoca o incrementa els problemes de salut física i mental, disminueix dràsticament l’esperança de vida i augmenta la prevalença de suïcidi, entre d’altres”.
En aquest sentit, fa referència a un altre estudi del 2021, ‘Evolució homeless de Girona: Seguiment longitudinal’, segons el qual la mitjana de mort de les persones en situació de sensellarisme va ser de 49 anys, mentre que l’esperança de vida mitjana de la ciutadania general supera els 80.
Més vulnerabilitat
Alfranca alerta que “les persones en situació de sensellarisme tenen més risc de patir malalties mentals, addiccions i altres malalties infeccioses. Això suposa que comencin a patir patologies orgàniques i deteriorament cognitiu abans o que s’incrementi la simptomatologia de les malalties que ja pateixen, i tot plegat fa que hi hagi més risc de mortalitat en edats més primerenques”.
“El pacient en situació de sensellarisme amb patologia crònica és un pacient vulnerable i amb alta dependència que precisa més recursos dels ara disponibles, i per tant, cal seguir treballant i destinant recursos al seu seguiment i control”, afegeix.
L’informe conclou que les dones en situació de sensellarisme “sovint pateixen malalties mentals, addiccions, violència i abusos. L’atenció a aquestes dones d’especial vulnerabilitat és un repte pels metges de família, al que s’ha de fer front conjuntament amb els serveis socials i els professionals de la Xarxa de Salut Mental”, tanca l’estudi.
Un estigma és “causa de mala fama, una marca o un senyal”. Els animals no entenen d’això, semblaria, però les persones i les nostres normes culturals sí. Per què els éssers humans, sent més intel·ligents que els animals, en fem d’estigmes? Per què els necessitem? Per què ens agrada etiquetar les persones segons les seves malalties?
Fa uns dies, amb els companys i companyes d’un dels grups del que soc part, de covid-19 persistent, fèiem l’exercici de pensar com seria la nostra vida, si la covid-19 persistent, aquesta malaltia nova, definida per l’OMS, l’octubre del 2021 “és la condició que passa en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada per SARS-CoV-2, generalment 3 mesos després de l’inici, amb símptomes que duren almenys 2 mesos i no es poden explicar amb un diagnòstic alternatiu” Com seria la nostra vida, si aquesta malaltia tingués una via de contagi com la SIDA? Us recordeu de la SIDA?
Moltes persones tenen el virus de la SIDA, o moltes persones són 0 positives, ja quasi ningú en parla. Gràcies a la investigació científica, i per sort, ara tenen un tractament que els hi dona bastanta qualitat de vida, al nostre país, i tenen una esperança de vida millor que en dècades anteriors. Però en el seu moment, als vuitanta i noranta, va haver-hi molt, molt d’estigma amb les persones que s’havien contagiat del virus de la SIDA. La transmissió de la malaltia per via sexual o compartir xeringues (persones que eren addictes a l’heroïna i compartien xeringues). En realitat, la transmissió era i és per via sanguínia, i per relacions sexuals. Explico tot això, per les persones més joves, potser no ho recorden o no ho saben, però va ser dur per a la gent que va patir i pateix la SIDA, i per les seves famílies. Aprofito per recordar que el dia primer de desembre és el dia mundial de la SIDA.
Acció d’afectats de Covid-19 persistent
L’estigma era un pes insuportable que s’havia de gestionar. Imagineu les persones malaltes, no només una malaltia que et deixa en la misèria físicament i mentalment, que et canviava la vida, i a més guardar-ho en secret per la por al què diran? O com em miraran? Què pensaran de mi? Allò era i és la SIDA. A sobre de malalts i malaltes amb un desànim al cor profund, en general, perquè altres, la societat humana, havia generat un sentit de culpabilitat, eren assenyalats amb el dit.
La malaltia de la covid-19 persistent, xerràvem amb els companys i companyes “persis”, com jo dic carinyosament, als qui tenim covid-19 persistent, ves per on, no té aquest estigma. No ens hem contagiat per relacions sexuals, ni per compartir xeringues. Però podria haver passat, si el virus hagués estat diferent… Però el nostre es comporta d’altres formes, sembla, encara no se sap gaire, que ens ha fet, a uns quants a l’organisme. Als altres, rai! Quina sort!
En el fons, a nosaltres no ens importava això de la forma del contagi, dèiem en aquell xat, perquè el que ens importa és que estem malalts i malaltes i necessitem i volem curar-nos i estar millor. Al final, al xat, sentíem un alleujament, perquè sempre pot ser pitjor. Sentíem que el “pes” de l’estigma, que generava i genera la SIDA, ara per sort molt menys, no el tenim els “persis”.
Així que l’exercici d’imaginació que fèiem, ens va servir per estar més tranquils. Sempre pot ser pitjor, hi ha situacions de malalties que són pitjors. En aquest exemple, en realitat, parlàvem de la mirada dels altres sobre la nostra malaltia i sobre nosaltres. La mirada dels altres, sí. Com afecta la mirada dels altres a la percepció social d’una malaltia.
Tota aquesta reflexió, perquè a Catalunya qui més estudia el funcionament en humans de la malaltia de la covid-19 persistent és l’Hospital de Badalona Germans Tries i Pujol, més conegut com Can Ruti. La unitat que investiga la covid-19 persistent és el “Servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol”, la mateixa unitat o el mateix departament que estudia i investiga el virus de la SIDA.
No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria
La unitat Covid-19 persistent atén persones malaltes, on la llista d’espera és de més d’un any, i on es fan estudis experimentals i es proven tractaments per la cura. Participació de companys i companyes malaltes per trobar com millorar la nostra salut, de forma experimental i desinteressada. Encara no se sap ben bé com funciona o ha funcionat el virus als cossos de les persones que tenim la malaltia, moltes investigacions en marxa a Europa, i poquetes a casa nostra. No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria.
Així, la nostra, la covid-19 persistent, és una malaltia que té comptabilitzats a les persones més de 200 símptomes (la majoria, en entre 3 i 8 o 10 símptomes per persona), que no se sap com funciona ni per què, i que no se sap si es curarà o no, ni quins medicaments alleugen els símptomes. És una malaltia que la patim moltes més dones que homes, hi ha xifres arreu d’Europa al respecte i els percentatges oscil·len, però sempre majoria dones. Hi ha companyes que estan millor, que estem millor, una evolució positiva amb el pas dels anys i mesos, aquesta és la nostra esperança. No ho sap ningú, ni metgesses, ni científiques, ni malaltes, cap persona sap com curar-la… Tot i això, el que sabem que no sabem és molt, dona molts punts per emmalaltir també de salut mental.
Tantes incerteses i canvis a la vida que provoca la covid-19 persistent poden generar ansietat, depressió i altres pors, incertesa laboral i professional, incertesa familiar, i tot això pot donar encara menys qualitat de vida a les persones que la patim.
En general, i diria al 99% poso la mà al foc, ningú elegeix estar malalt. Sigui quina sigui la malaltia o la via de contagi; perdre la salut temporalment o de forma crònica és molt difícil de pair, desagradable. S’han d’equilibrar les pors, aquelles pors que protegeixen i aquelles pors que paralitzen. “Recalculando” que diria el meu tom tom.
Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú. De la covid-19 persistent no se sap si les persones que la tenim patim de problemes de salut mental, perquè hi ha inflamació cel·lular i el cervell pateix, perquè és un tema de substàncies al cervell que varien i es desequilibren, o perquè és emocional. Potser tot plegat, o una combinació.
Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú
El cervell és un òrgan molt complex, i que dirigeix tot del nostre cos, dirigeix a tota la humanitat diria jo. L’hem de cuidar, cadascú el seu, i entre tots i totes hem de cuidar els cervells de les altres persones del nostre voltant. Sí, totalment sí. I els sistemes de salut públics de qualitat també ens l’han de cuidar, però nosaltres també i molt.
Perquè al cor, sabem que funciona això o allò. I per al cervell? Què li podem donar per tal que funcioni millor? La veritat que hi ha ingredients que són molt bons per a la salut mental i que no fallen, alguns d’ells: estimar de forma fraterna les persones, somriure a les persones de la nostra comunitat (als familiars i amics se suposa que ja ho fem), tenir un ritme i forma de vida que alleugeri la càrrega emocional dels altres ( en termes de gènere, sí, també sí); descansar bé i el necessari, llegir i escriure a mà, tenir vida social sana i fomentar-la, fer esport adaptat a l’edat i situació, i desenes de coses, i sobretot si hom no està bé demanar ajuda professional perquè ens la cuidin la salut mental, i perquè nosaltres també aprenem a millorar-la i a cuidar-la.
Necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública
Nosaltres, els malalts de covid-19 persistent, tenim els nostres grupets d’ajuda mútua i suport emocional al mòbil, per escoltar-nos, per cuidar-nos perquè els símptomes són ben estranys, i de vegades entre nosaltres ens els sabem! Però també necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública, en els casos que així es doni. I l’estem reclamant perquè és un dret, però també necessitem escolta activa dels altres i suport. La majoria ens l’esteu donant. Moltes gràcies.
Tanmateix, els que no teniu covid-19 persistent, si teniu un problema de salut mental, estigueu sans o tingueu alguna altra malaltia, i heu llegit fins aquí, demana suport al teu voltant, i també pensa si et cal una persona professional i fes el pas. Pots trobar acompanyament, des de la teva predisposició i tenir tractament i anar cap a una millor salut mental. Cuidem-nos sí, i mil vegades sí.
“La comunicació és una de les coses que ens pot fer sentir més excloses”. Són paraules de la Montse Tarridas, mare d’una noia de 25 anys amb discapacitat intel·lectual arran d’un ictus, que parla sobre la importància d’usar un bon llenguatge en els serveis sanitaris i socials. “A vegades, es dirigeixen a mi com a mare, quan volem que ella sigui més autònoma. Moltes vegades, el metge exclou, quan aquesta persona necessita ser comunicada d’una manera diferent”.
La Montse Tarridas participa en la jornada ‘Comunicació inclusiva en discapacitat intel·lectual i salut mental’ organitzada pel Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) en el marc del cicle ‘Comunicació i Responsabilitat Social’. Durant l’acte, s’ha posat de manifest la necessitat de formar els i les professionals per ser més conscients de la diversitat de les persones ateses i fer-les més partícips.
Tarridas, que es membre de l’ Associació en Defensa dels Drets de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual LADD, assegura que és molt freqüent en el món mèdic no preguntar als protagonistes, sinó als familiars, i que sovint els sanitaris tenen dificultats per dirigir-se al col·lectiu directament afectat. “A vegades, és per desconeixement”, reafirma.
Per part seva, la Rosa Martín (Fundació Aura), que té síndrome de Down, reivindica que la seva vida està formada per moltes altres coses: “Treballo, tinc família, faig tallers…”. Per això, creu que no cal recalcar contínuament que té una discapacitat. “Ja ho sé! No cal sempre dir la paraula”. Considera que sovint es relaciona aquest fet amb la necessitat de tenir algun tipus de suport, quan, en funció de la persona, “no li cal”.
En Xavier Orno (Dincat), activista i persona amb discapacitat, també opina que els i les professionals han de saber trobar les preguntes per conèixer el motiu de la visita a la consulta i, en el seu cas, sí que agraeix anar acompanyat: “Jo puc entendre el que em diuen, però a vegades no me’n recordo. Per això, ve la meva mare. A vegades, és el familiar qui s’avança a explicar què passa”.
La Márgara Sedeño (Aprenem Autisme) és mare d’un nen de 10 anys amb autisme i recorda que hi ha diferents graus d’autisme i que els matisos són importants. Per exemple, és important anticipar-se i explicar a la persona què se li farà per disminuïr el seu neguit. D’altra banda, cal tenir present petits detalls, com el fet que hi hagi molta gent a la sala d’espera o que hi hagi molta llum, ja que són factors que generen angoixa.
“Si utilitzem el llenguatge de manera adequada, correcta, pot ser un element transformador. El contrari pot crear barreres i moltes dificultats”, sosté l’Antonio Serrano (Obertament), activista contra l’estigma de la salut mental. Ell posa en valor que la persona atesa s’ha de sentir a gust amb el professional per obrir-se i dir-li que li passa, i això ho genera que hi hagi un bon clima de comunicació d’igual a igual: “El tracte ha de ser de tu a tu, no d’un professional a una persona més baixa”.
Ja fa anys que la Jamila Guasch (Obertament) va tenir un problema de salut mental i que li van donar l’alta mèdica. Actualment, té 21 anys, estudia dues carreres i fa una vida autònoma, però encara ara, quan va al metge per un mal de coll, per exemple, i veuen l’historial i la medicació que pren, la tracten de manera diferent i se sent estigmatitzada: “Potser no cal que parlis pausadament, o potser a una altra persona li has de dir a poc a poc perquè ho entengui. Hi haurà persones que ho agrairan i altres que no”.
Vulneració de drets
L’experiència d’aquestes sis persones amb els serveis sanitaris exemplifica que, si bé hi ha un canvi de mirada més inclusiva, encara queda camí per recórrer. Així ho han posat de manifest diferents organitzacions socials, com Dincat. Romà Javierre és tècnic i responsable de l’àrea d’accessibilitat de l’entitat, i afirma que no hi ha una única manera d’entendre la discapacitat.
Javierre parla de tres models: la prescindència, lligada a la religió, que ho veu com un càstig diví i que creu que es pot prescindir d’aquestes persones; el rehabilitador, que ubica la discapacitat en el cos, tracta de rehabilitar les persones a un suposat estat de normalitat i se centra en les limitacions, projectant estereotips; i el social, que posa el focus en la vulneració de drets i la discriminació, denunciant que les persones amb discapacitat es troben amb molts tipus de barreres i prejudicis.
La diversitat és la normalitat
Com a responsable de Comunicació de Dincat, Laura Muntada considera que hi ha un acord ampli en el sector per fer servir l’expressió “persones amb discapacitat intel·lectual”, si bé hi ha qui prefereix parlar de “diversitat funcional”. És millor evitar parlar només de “discapacitat” perquè llavors es treu el focus en la “persona”. Tampoc no cal fer servir eufemismes com “persones diferents” o “especials”. A més, en el sector és clar que “no hi ha persones normals, la diversitat és la normalitat”.
De la mateixa manera, no aporta el llenguatge infantilitzat que parla de “nens” i “nenes” a persones que potser ja tenen 50 anys; ni el paternalisme basat en l’excessiva protecció, ni la mirada assistencial de que són persones que necessiten sempre ajuda. “Hi ha persones que, amb una mica de suport, poden tenir una feina digna”, subratlla.
Sense etiquetes
Carlos Alcoba és responsable de Salut Mental i Estigma a l’àmbit laboral d’Obertament. Per a ell, és bàsic creuar la barrera de parlar de “nosaltres” i “vosaltres” diferenciant qui té i qui no té problemes de salut mental: “Hi ha gent que té l’etiqueta de la salut mental, però que la major part de la seva vida no té aquest problema de salut mental”. La clau radica en facilitar que tinguin una vida digna i veure la persona més enllà del diagnòstic.
Així, hi ha diferents tipus d’estigma, el social, el de l’entorn, el del sistema, el laboral i el de la comunicació. Des d’Obertament treballen per comunicar no a tothom, perquè cadascú té diferents maneres d’entendre un missatge, sinó al públic a què va destinat, sigui en xerrades a escoles o institucionals per adaptar el llenguatge i ser eficaços.
Entre un 30 i un 50% de les persones que tenen una malaltia neurològica pateixen també depressió. Això és molt superior a l’índex de depressió de la població en general, que té una prevalença del 10% al 12% en el cas dels homes i del 20% al 25% entre les dones.
Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe ‘Depressió i Neurologia’ que ha presentat la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) durant la seva LXXIV Reunió Anual celebrada a Sevilla del 15 al 19 de novembre. En ell, destaca que la taxa de depressió en persones que han sobreviscut a un ictus és vuit vegades superior a la població en general, la possibilitat de desenvolupar depressió en epilèpsia és de tres a vuit vegades superior, i la prevalença entre les persones amb migranya és el doble.
A més, el 65% de les persones amb esclerosi múltiple, el 50% amb Alzheimer, el 40% amb Parkinson i el 80% amb ELA presenten símptomes de depressió en diferents graus.
Un risc 10 vegades superior de morir per ictus
El president de la SEN, José Miguel Láinez, assegura que “les malalties neurològiques són la principal causa de discapacitat i la segona causa de mort en el món, i la depressió és una comorbiditat que està present en la majoria d’elles”. “A menor simptomatologia depressiva, millor serà la resposta a certs tractaments i millor serà la percepció que té el pacient neurològic sobre la seva qualitat de vida”, afegeix.
Roda de premsa de la reunió anual de la SEN
L’informe demostra que les persones que pateixen malalties neurològiques i depressió tenen un risc fins a 10 vegades més gran de morir per ictus, el doble de risc de desenvolupar una epilèpsia farmacoresistent i un nivell de deteriorament cognitiu més elevat davant malalties com el Parkinson, l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple. També fa augmentar la intensitat dels atacs de migranya i els brots d’esclerosi múltiple.
Suïcidis
L’estudi posa de manifest la vinculació entre la depressió i la conducta suïcida: en els últims 10 anys, els intents de suïcidi entre les persones que pateixen trastorns neurològics ha passat del 3% a l’11%, sobretot entre les que tenen epilèpsia, esclerosi, migranya, Alzheimer, malaltia de Huntington, ELA o Parkinson.
“La depressió no sempre es diagnostica en els pacients neurològics d’una manera adequada, perquè les manifestacions clíniques de la depressió en els pacients neurològics poden ser diferents de les habituals i es poden arribar a confondre amb els símptomes de fatiga, alteració de la son, apatia, dèficits cognitius…”, adverteix Láinez.
A Espanya, el suïcidi és la principal causa de mort violenta, superant des de l’any 2009 les defuncions per accidents de trànsit. La depressió és un clar factor de risc de suïcidi, i pot arribar a augmentar el risc fins a 20 vegades. Segons alerta la SEN, fins a un 15% de les persones amb depressió se suïciden.
La depressió com a factor de risc
Així com les persones que pateixen malalties neurològiques o neurodegeneratives tenen més riscos de tenir depressió, a l’inrevés també passa: la depressió és un factor de risc a l’hora de patir ictus, epilèpsia, migranya crònica, Parkinson o Alzheimer.
En aquest sentit, qui ha patit depressió té el doble de possibilitats de tenir epilèpsia o demència, el triple de desenvolupar Parkinson i una “altíssima possibilitat” de patir la primera crisi de migranya.
Conclusions de la SEN
Per tot això, l’informe sosté que “la depressió és un procés que s’observa més freqüentment en persones amb malalties neurològiques que en la població general” i conclou que influeix en l’evolució de les malalties neurològiques i en resposta de les persones als tractaments.
Tot i la freqüència de la depressió, “no sempre es diagnostica d’una manera adequada” perquè els símptomes es poden confondre amb els de la malaltia neurològica, per la qual cosa “és molt important que els neuròlegs detectin i tractin adequadament la depressió en els pacients neurològics per millorar la seva qualitat de vida”.
Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.
Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?
El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.
Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.
La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.
Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.
Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.
Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.
I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.
Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental
A tots els instituts hi ha un psicopedagog.
I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.
Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.
La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.
Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures
Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?
Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.
Aquí hi entra l’escola, imagino.
El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.
Foto: VS
Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?
Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.
Llavors?
Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.
Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa
Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.
No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.
Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.
Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.
Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.
I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?
Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.
En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre
D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.
Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.
En anglès, drugs també vol dir medicaments.
Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.
Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.
Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.
I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.
Foto: VS
Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.
Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.
I de què s’encarregaria?
Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.
A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.
Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?
Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.
En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.
Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social
Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?
Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.
En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.
Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament interactuant, la clau és saber mirar al mirall.
Gairebé la meitat de les persones que cuiden d’altres persones dependents són familiars directes (un 48%) i en un 89% dels casos es tracta de dones, segons dades de Creu Roja fetes públiques el Dia de les Persones Cuidadores, 5 de novembre.
Per a l’ONG, “la cura de les persones dependents es conjuga en femení, singular i privat”, i argumenta que el 62% de les persones que cuiden dependents passen més de sis hores al dia fent aquestes tasques, cosa que repercuteix en la manca de temps lliure i afecta la salut física i mental. A això cal sumar que en el 64% dels casos, les cuidadores i els cuidadors no professionals treballen també fora de casa.
La fatiga, el mal d’esquena i a les articulacions, la frustració, la impotència, la depressió, la soledat, la culpa, l’ansietat, l’estrès o l’insomni són alguns dels principals problemes de les cuidadores davant la creença que no poden arribar a tot.
Des de la Creu Roja remarquen que l’esforç de les cuidadores no està prou reconegut, ja que només una de cada dues troba el suport i el reconeixement social. Per això, reivindica en el Dia de les Persones Cuidadores, el 5 de novembre, que cal ampliar l’oferta formativa del sector, reduir les llistes d’espera, agilitar els tràmits burocràtics i sensibilitzar la població de la importància de les cures.
La responsable a Creu Roja de projectes d’Atenció a Persones Cuidadores, Aurora González, destaca que no tot és negatiu en el sector i que les cuidadores tenen un gran sentit de la humanitat i la dignitat de la persona: “Cuidar a algú també significa intensificar llaços, aprendre a fer coses noves… la cura i el que suposa cuidar és una feina important, seriosa i compromesa, però té la seva part positiva”.
Entre les propostes de l’entitat, hi ha el projecte ‘Atenció a persones cuidadores’ per tal de donar un respir a qui cuida dels altres. Fan tallers, sessions informatives i trobades per compartir experiències. “Gràcies a aquest espai”, explica González, “se’ls dona l’oportunitat que facin altres activitats, mentre que Creu Roja es queda cuidant la persona dependent”.
D’aquesta manera, poden aprofitar per fer tasques quotidianes com anar a comprar, fer un passeig o desconnectar amb alguna activitat que li agradi.
Targeta cuidadora
Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa una targeta cuidadora, que és gratuïta i vol facilitar la vida quotidiana a les cuidadores proporcionant informació i diferents recursos de biblioteques, hospitals i centres esportius, entre altres serveis.
Aquesta nova targeta, que es va crear al setembre, té un telèfon emocional les 24 hores del dia, el 936 420 124. També hi ha un suport psicològic telefònic per a les treballadores de la llar i de les cures de dilluns a diumenge entre les 6 del matí i la mitjanit, el 900 505 805.
La targeta cuidadora és una iniciativa pionera que vol fer la vida més fàcil a les cuidadores
Per tal que les cuidadores tinguin moments de respir, la targeta oferirà serveis d’entitats especialitzades. De manera inicial, hi ha acords amb l’Associació de Familiars de malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i l’Associació Contra el Càncer a Barcelona (ACC).
Algunes farmàcies oferiran gratuïtament un sistema personificat de dosificació per revisar la medicació de la gent gran cuidadora, i els mercats municipals habilitaran zones tranquil·les els matins dels dimecres per tal que les cuidadores puguin comprar de manera més fàcil i fins i tot puguin estar acompanyades per les persones que cuiden.
Més de 120.000 persones a Espanya estan en risc de viure amb discapacitat o morir aquest any per no cuidar la salut cerebral. És una afirmació de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), que argumenta que hi ha prop de 20 milions de persones de més de 50 anys i, a partir d’aquesta edat, més de la meitat pateix una malaltia crònica.
Segons dades de la SEN, les malalties neurològiques són les responsables del 44% de la discapacitat per malalties cròniques. El vicepresident de l’entitat, el doctor Jesús Porta, afirma que “a mesura que fem anys, més gran és la possibilitat que patim algun tipus de malaltia neurològica crònica, ja que l’edat és un dels factors de risc que amb més freqüència s’associa a l’aparició d’aquestes malalties”.
Per al doctor, si bé no es pot modificar l’edat, sí es poden canviar hàbits quotidians per evitar factors de risc: “Està comprovat que portant hàbits de vida cerebro-saludables es podrien prevenir moltes malalties neurològiques. Per exemple, fins al 90% dels casos d’ictus o més del 30% dels casos d’Alzheimer i epilèpsia es podrien arribar a evitar –la qual cosa suposaria reduir en més de 120.000 els nous casos que es produeixen cada any a Espanya, només d’aquestes tres malalties– si la població comença a prendre consciència sobre la importància que té cuidar el nostre cervell”.
Amb aquest objectiu, la SEN celebra la Setmana del Cervell del 31 d’octubre al 4 de novembre, una iniciativa que va sorgir fa més de 10 anys. El president de la SEN, el doctor José Miguel Láinez, remarca que “una de les claus a l’hora de prevenir l’aparició de malalties neurològiques és fomentar la reserva cognitiva, és a dir, estimular el cervell amb activitats que ajuden a augmentar la connectivitat entre neurones”, entre les quals cita llegir, estudiar, socialitzar i jugar. “Igual que tots sabem que és necessari dedicar temps a fer exercici per millorar la nostra salut corporal, tots hauríem de saber també que hem de dedicar temps a millorar la nostra salut cerebral”.
Altres factors involucrats en l’aparició de malalties neurològiques són la inactivitat física, el tabaquisme, la hipertensió, l’alcohol, la depressió, la diabetis o la contaminació de l’aire. “Evitant aquests factors, seguin la dieta mediterrània, intentant tenir un bon estat anímic i buscant la socialització, estarem ajudant a reduir la prevalença i progressió de moltes malalties neurològiques”, comenta el doctor Porta.
Segons explica la SEN en un comunicat, les malalties neurològiques són responsables del 23% dels anys de vida perduts per mort prematura i del 19% de les malalties que es produeixen cada any a Espanya. Per a Láinez, “tenint en compte que s’estima que el 2050 més del 30% de la població espanyola tindrà més de 65 anys, si no es prenen mesures, el nombre de pacients amb malalties neurològiques augmentarà de forma molt considerable”.
Les previsions apunten que el 2050 es triplicarà la incidència d’Alzheimer i en els pròxims deu anys augmentaran un 45% les morts per ictus. Entre les malalties més conegudes, també figuren el Parkinson, l’ELA, la migranya, l’esclerosi múltiple i la demència frontotemporal.
Aquests són els set consells de la SEN per mantenir un cervell sa:
Fer activitats que estimulin l’activitat cerebral i et mantinguin mentalment actiu, com llegir, escriure, memoritzar números de telèfon, participar en jocs de taula, fer activitats manuals, completar mots encreuats i practicar un nou idioma.
Fer algun tipus d’activitat física de manera regular, sigui un esport o caminar com a mínim 30 minuts al dia.
Potenciar les relacions socials i afectives, evitant l’aïllament social i l’estrès.
Seguir una dieta equilibrada, tot oblidant-nos de l’excés de greixos animals i de sal, i potenciant el consum de fruites i verdures.
Portar hàbits de vida saludables sense consum d’alcohol, tabac i drogues, i dormint 8 hores.
Controlar la hipertensió, que és un dels principals factors de risc de malalties cerebrovasculars com l’ictus.
Protegir el cervell de possibles agressions físiques exteriors fent servir el cinturó de seguretat en els vehicles i el casc quan es viatgi en moto.
Es diu que patim una epidèmia de depressió i ansietat com si es parlés d’una epidèmia vírica. En una sanitat i una societat que abusen dels antidepressius i els ansiolítics, en què aquests sovint representen un problema més que una solució, podem llegir a la premsa general coses com: «El Observatorio del Medicamento señala que en 2021 se dispensaron casi 51 millones de recetas de estos fármacos, un incremento que responde al aumento de esas patologías psicológicas y psiquiátricas de los últimos dos años”. O també: «La pandemia ha incrementado las enfermedades mentales graves como las psicosis en un 7%,». EL Observatorio del Medicamento és una publicació de la Federación Empresarial de Farmacéuticos Españoles que, pel que es pot veure, defineix el nivell de malaltia en funció de la venda de medicaments. La majoria de mitjans han recollit el titular sense fer-ne una valoració crítica.
Les paraules les carrega el diable, o millor dit, el poder, que amb la intenció de dominar el relat social s’apodera del llenguatge mèdic i mitjançant la metàfora transforma el contingut i el significat d’un determinat fenomen. També va dir-ho Sontag: «Les malalties sempre han estat utilitzades per donar vida a càrrecs de culpabilitat quan una societat ha estat corrupta i injusta».
Poques vegades ens preguntem d’on ve tanta ansietat, tanta «depressió» i tanta «psicosi», o si l’ús de psicofàrmacs està justificat i serveix per a alguna cosa més que per millorar temporalment els símptomes. Es dona per suposat que el trastorn mental té unes causes bioquímiques alienes a elements emocionals i al context social en què es produeix. És l’enfocament biomèdic, que en realitat és una fal·làcia perquè mai no s’ha arribat a demostrar la teoria del desequilibri bioquímic del cervell. En la lògica reduccionista de la biomedicina, a qualsevol trastorn li correspon una etiqueta diagnòstica i un tractament farmacològic.
La pandèmia i les successives crisis del capitalisme han suposat un pas més en els nivells de desigualtat, en l’acumulació de la riquesa i en la concentració del poder de decisió. Cada vegada hi ha més pobres o persones en risc de pobresa i creixen els riscos climàtics que ens pinten un no-futur. Cada vegada hi ha més persones que els costa arribar a finals de mes, mengen pitjor o no poden, encara que treballin, pagar el lloguer. Totes aquestes persones, que són amplis sectors de població, no estan precisament contentes i felices, els costa veure sortides per al seu futur immediat o el dels seus fills, tenen dificultats per dormir (qui no?), estan inquietes i algunes poden pensar que la mort és l’única solució. En podem dir depressió a aquests sentiments? Ja es va veure en la crisi financera de finals dels 2000: l’augment de suïcidis estava directament relacionat amb situacions de pèrdues econòmiques i laborals i la falta de perspectiva de futur, generades tant per la mateixa crisi, com per les mesures que es van prendre per fer-hi front.
Més que depressió, és agressió econòmica, política i social, que no afecta tothom de la mateixa manera. Tornant als psicofàrmacs, a l’Observatori de salut i impacte de polítiques de l’Ajuntament de Barcelona s’ofereixen dades dels eixos de desigualtat que travessen el seu consum. Segons l’enquesta de salut de l’any 2021, refereixen haver consumit psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics i hipnòtics) un 32% de dones en front del 22% dels homes. Les persones de més de 65 anys consumeixen el doble que les de 15 a 44 anys en el cas dels homes, i quatre vegades més en el cas de les dones. També les dones de classe social més baixa es mediquen més que les de classe social més alta. Per a un altre eix de desigualtat com és el nivell d’estudis, les dones sense estudis consumeixen 2,5 vegades més que les dones amb estudis universitaris. El consum de psicofàrmacs té cara de dona, gran, sense estudis i de classe social baixa.
De fet, moltes de les persones a qui s’anomena «deprimides» i «ansioses» són dones que assumeixen tasques de cures sense cobrar o treballen amb sous baixos en el sector de serveis poc qualificats. Són dones -i homes- que pateixen sobrecàrrega i desigualtats. Són infants, adolescents i joves als que es va tancar a casa, als qui es va privar de l’espai de relació i socialització que és l’escola. Alguns van estar reclosos en una habitació amb altres tres o quatre o cinc persones més, en ocasions en un entorn de violència masclista. Són, en definitiva, persones que han perdut referències, vincles i relacions en un món cada vegada més volàtil, efímer i incert, en el que sembla que la realitat es construeix al marge d’un mateix.
Parlar de depressió en aquest context suposa una transformació gens innocent ni arbitrària. Segueix les regles de la medicalització: transformar allò social en individual, i allò individual en biològic. D’aquesta manera, es posa la causa -i la culpa- en la persona, no en la societat, i en comptes de construir discursos col·lectius i llaços i accions comunitaris, se cerquen solucions personals en el consum de psicofàrmacs i les actuacions sanitàries que, amb els seus límits, se centren en intervencions individuals.
Estem davant d’una «epidèmia» de patiment social que requereix abordatges i solucions socials des de les polítiques públiques. Polítiques que protegeixin les persones, que s’interessin de manera especial en la infància i la joventut, que siguin honestes, que tinguin en compte la realitat individual però també la familiar, escolar, laboral, econòmica i comunitària.
Seguir utilitzant metàfores ens allunya de la comprensió i la construcció social de la realitat i perpetua l’opressió i el relat que es fa des del poder, sigui polític, econòmic o mediàtic. Més que metàfores necessitem avançar cap a una narrativa social que digui les coses pel seu nom, que interpreti el malestar emocional, que busqui accions de solidaritat i lluita contra les diverses formes d’opressió. Com ens ha ensenyat l’experiència de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), l’acció col·lectiva té un gran poder de millorar la salut mental, de transformació i d’alliberament dels discursos dominants.
