Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental BCN

  • Un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió durant la pandèmia

    Després de dos anys de pandèmia, els professionals de la salut acumulen nivells de malestar físic i mental molt elevats. Un malestar que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació. Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… una suma de factors han acabat passant factura als professionals sanitaris. Tant és així que un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%). Una demanda que duplica la que hi havia a l’estiu de 2020 (25%), poc després de la primera onada.

    Són alguns dels resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia. En concret, hi han participat set col·lectius professionals de l’àmbit de la salut: metges, infermeres, odontòlegs, farmacèutics, psicòlegs, veterinaris i treballadors socials.

    L’estudi, desenvolupat la tardor de l’any passat, denota que, encara que en algun cas ha millorat lleument algun indicador de salut, la majoria de professionals continuen empitjorant o es mantenen i en cap cas es recuperen els nivells anteriors a la pandèmia. En general, infermeres i treballadores socials (els dos col·lectius més feminitzats, juntament amb psicologia) són els grups que presenten un pitjor estat de salut percebut. De fet, en tots el col·lectius, les dones tenen pitjors indicadors que els homes.

    Amb la pandèmia s’han consolidat també les llargues jornades laborals. De fet, el 49% dels metges i el 47% del personal d’infermeria enquestat declaren que treballen més de 40 hores setmanals, malgrat que el moment en què es va fer l’enquesta no coincidia amb cap onada ni pic de casos de la Covid-19. Paral·lelament, els professionals sanitaris expressen de manera generalitzada que no se senten reconeguts per la societat, ni prou valorats per part dels directius ni de les organitzacions on treballen. Segons els resultats de l’enquesta, només se senten reconeguts per la societat el 38,6% dels metges, el 33% de les infermeres, el 27,4% de les treballadores socials i el 23% dels veterinaris.

    El director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, considera que tots aquests elements fan concloure que “és imprescindible que el sistema comenci a donar senyals de canvi i que no trigui a fer-ho”. “El sistema sanitari ha de reconèixer els seus professionals i ha de demostrar-los amb accions i millores concretes que es preocupa per ells”, expressa Calvo. Des de l’inici de la pandèmia, la Fundació Galatea va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic per als professionals de la salut. Fins al febrer de 2022, s’havien atés a través d’aquest servei més de 1.900 professionals de la salut de tot Catalunya i s’havien ofert més de 7.000 sessions s’acompanyament.

    Fatiga, dolor i estrès

    L’efecte acumulatiu de les diferents onades de la pandèmia en la salut física i, sobretot, emocional, es fa palès: la majoria de trastorns com l’insomni, el patiment psicològic, el cansament o el dolor empitjoren i es cronifiquen. Si abans de la pandèmia el 10% dels professionals percebia la seva salut mental com a regular o dolenta, a la tardor del 2021 aquest percentatge s’havia triplicat. Les infermeres (40,2%), les treballadores socials (35,7%) i els metges (30,7%) són els col·lectius amb més càrrega psicològica i els que han tingut una evolució més negativa des de l’inici de la pandèmia.

    L’enquesta de Fundació Galatea planteja per primer cop les situacions d’estrès posttraumàtic i el resultat és que el 16,3% dels professionals sanitaris manifesten que sovint actuen com si estiguessin revivint experiències estressants relacionades amb la pandèmia. Les més afectades són les infermeres (26,3%) i les treballadores socials (24,6%). Fins a un 42% dels professionals de la salut tenen algun risc de patir un trastorn mental.

    Pel que fa al consum de tranquil·litzants o hipnòtics, aquest ha augmentat des de l’inici de la pandèmia: a la tardor de l’any passat, un 30% dels professionals en consumia, mentre que a l’inici de la pandèmia aquesta xifra se situava en el 18%. El consum d’aquests fàrmacs ha augmentat en tots els col·lectius, sobretot en infermeres (35%) i farmacèutics (33,5%).

    Els pensaments de “no poder més” o la sensació d’“estar sobrepassat” afecten el 30% dels professionals, especialment a les infermeres (40%). A més, tots els col·lectius presenten percentatges superiors al 60% de professionals afectats per cansament, dolor o estrès i, en la majoria de grups, els nivells són similars o, fins i tot, superiors als de la primera onada de la pandèmia i molt per sobre dels nivells prepandèmia. Les infermeres tenen els nivells més alts en tots tres indicadors: cansament (58,8%), dolor (60,1%) i estrès (57,7%). En aquest context, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat avançar la seva jubilació, especialment les infermeres (30%), els metges (21,5%) i les treballadores socials (20%).

  • Un tsunami

    És la imatge que des de fa un temps em ve al capdavant quan acudeixo al centre d’educació secundària on treballo als matins: un tsunami que s’acosta i que, excepte algunes excepcions, no es vol o no es pot veure. Un article d’Íñigo Errejón -que també fa referència a una onada- assenyala una mesura a prendre de forma urgent: augmentar el nombre de professionals de la salut mental, tant als centres sanitaris com als educatius. El que sembla una evidència no s’està produint.

    Treballo des de fa 15 anys al Departament d’Educació de Catalunya (per cert, en frau de llei, i sota el risc de perdre el meu lloc com a interina arran del Projecte de llei per reduir la temporalitat a l’ocupació pública). Al meu recorregut per un Hospital de dia, una Escola d’educació especial, i diversos instituts de secundària, he constatat l’augment de problemàtiques mentals entre els adolescents. I malgrat la creació de nous dispositius per atendre’ls -Hospitals de dia, Aules integrals de suport- el desbordament dels serveis ha arribat a un punt alarmant, directament proporcional al desbordament de molts adolescents.

    Podem hipotetitzar que la pandèmia ha contribuït a obrir encara més una bretxa que va aparèixer fa anys. La falta de sentit davant d’un real que va transformar el món d’un dia a l’altre, que va inundar de mort la quotidianitat, ha d’estar passant factura: escolto, tant a la pública com a la consulta, joves, especialment noies, molt angoixades davant la possibilitat que mori la mare, el pare, els avis, el gos… ideacions de treure’s la vida i deixar de ser una càrrega, passatges a l’acte autolític, una tristesa anomenada depressió, i atacs “d’ansietat” -d’angoixa- recurrents, envaeixen moltes, massa adolescents.

    I entre els nois –des de la meva experiència, és un interrogant a investigar– el nombre de descompensacions en el pas de primària a secundària ha estat aquest curs, en comparació amb els anteriors, espectacular. Veiem a les aules nois amb al·lucinacions, envaïts per insults i crits; uns altres amb una composició corporal molt fràgil, que a primària havien pogut mantenir-se més compensats i en arribar als instituts -llocs estressors per a molts, plens de canvis, i sota el pes de la pubertat que travessa els seus cossos- es desborden; nois amb vivències persecutòries que els porten una vegada i una altra a actuar per defensar-se de la certesa d’agressió de l’altre, sent una vegada i una altra expulsats (cosa que no sempre és negatiu, atès que els permet prendre distància del persecutori i estar tranquils durant uns dies).

    La incapacitat dels Centres de Salut Mental Infanto-Juvenils per atendre el nombre de demandes d’atenció que s’ha disparat, la dificultat de moltes famílies per costejar tractaments privats, i l’empenyiment a la inclusió escolar de tots els alumnes fins als 16 anys, ha convertit els centres educatius en llocs de contenció del patiment mental. Contenció que lògicament fracassa davant d’alguns joves que no haurien d’haver estat assistint a l’escola en un moment crític de les seves vides (dos passatges a l’acte mitjançant ganivetaments a professors es van produir, l’abril passat i fa pocs dies, en institucions escolars).

    Atès que la propaganda contra la suposada segregació de les Escoles d’Educació Especial ha tingut efecte (malgrat tractar-se d’una lògica neoliberal de reducció dels costos que suposen aquests centres), l’escola ordinària s’ha convertit en el lloc on allotjar-los a tots, on fer “vida normal”, com indicaven des d’un hospital a la mare d’una adolescent després d’un ingrés -d’una nit, ja que els hospitals també estan desbordats- per una actuació autolítica… “Vida normal”, algú que ha intentat esborrar-se aquesta vida normal.

    Aquest és el dia a dia als centres educatius, on els professors intenten ensenyar mentre han d’anar parant les classes davant dels diferents moments de crisi que pateixen els adolescents; els tutors reben crides d’atenció -d’auxili-; els tècnics d’integració social (“recursos Covid” que esperem que hagin vingut per quedar-s’hi) lidien amb l’absentisme i les expulsions; i els orientadors, amb només 10 hores d’atenció directa marcades pel Departament d’Educació, atenem a una quantitat extraordinària d’adolescents. Ens servim de les reduccions horàries per suavitzar l’exigència, impossible de complir per cada cop més joves, de l’horari complet; del treball en xarxa amb CSMIJs, CRAEs, Hospitals de Dia, UECs, recursos sota una pressió assistencial extrema; i de reunions periòdiques amb els pares per acompanyar l’angoixa i la incomprensió davant les descompensacions dels seus fills.

    La qüestió és quant de temps podrem aguantar, davant el límit a què ha arribat la xarxa de Salut Mental pública, aquest tots a l’escola, a fer vida normal. El tsunami que s’acosta.

  • Major risc de trastorns mentals fins un any després de la infecció per Covid-19

    La Covid-19 s’associa a un risc més alt de trastorns de salut mental, com ara ansietat, depressió, consum de substàncies i problemes del son, fins a un any després de la infecció inicial. Això conclou un estudi publicat per The BMJ per investigadors dels Estats Units que suggereix com hauria de ser prioritari abordar aquests problemes entre els supervivents.

    Alguns estudis previs ja havien suggerit que les persones amb Covid-19 podrien tenir més risc d’ansietat i depressió, però només van incloure una petita selecció de trastorns i van fer un seguiment dels pacients durant un màxim de sis mesos. De fet, fins ara no s’havia dut a terme una avaluació exhaustiva sobre salut mental després del SARS-CoV-2 a llarg termini.

    Per abordar aquesta problemàtica, els investigadors van utilitzar les bases de dades nacionals d’atenció mèdica del Departament d’Afers dels Veterans dels EUA per estimar els riscos dels resultats de salut mental a les persones que van sobreviure almenys 30 dies després d’un resultat positiu d’una PCR entre el març del 2020 i el gener del 2021.

    La pandèmia ens ha deixat tocats a tothom, però per a les persones amb SARS-CoV-2 va ser molt pitjor. La malaltia s’associa a un risc més gran de patir una àmplia gamma de malalties mentals. – Ziyad Al-Aly

    Així, van identificar les dades de 153.848 individus i les van aparellar amb dos grups de control sense Covid-19: 5.637.840 controls actuals i 5.859.251 controls històrics anteriors a la pandèmia. Els participants eren majoritàriament homes blancs amb una edat mitjana de 63 anys.

    El grup que havia estat infectat es va dividir a més en aquells que van ser o no ingressats a l’hospital durant la fase aguda de la infecció, i es va recollir informació sobre factors potencialment influents com a edat, raça, sexe, estil de vida o historial mèdic.

    En comparació amb el grup de control no infectat, les persones amb Covid-19 van mostrar un risc un 60% més gran de patir qualsevol diagnòstic de salut mental al cap d’un any (cosa que equivalia a 64 més per cada 1.000 persones).

    Quan els investigadors van examinar els trastorns de salut mental per separat, van descobrir que la patologia infecciosa s’associava amb 24 per cada 1.000 persones addicionals amb trastorns del son a l’any, 15 per cada 1.000 amb síndromes depressives, 11 per cada 1.000 amb deteriorament neurocognitiu i 4 per cada 1.000 amb qualsevol problema per consum de substàncies (no opiàcies).

    “La pandèmia ens ha deixat tocats a tots, però per a les persones amb SARS-CoV-2 va ser molt pitjor”, explica SINC Ziyad Al-Aly, autor principal i investigador a la Universitat de Washington a Saint Louis (EUA). “Hem demostrat que la malaltia s’associa a un risc més gran de patir una àmplia gamma de malalties mentals”.

    “Hem d’identificar els pacients de Covid-19 amb trastorns de salut mental i assegurar-nos que tenen accés a recursos i suport. Si no s’aborden aquests problemes ara, es poden produir conseqüències molt més greus en el futur”, afegeix.

    Els experts afirmen que aquests resultats reforcen la necessitat de dotar de recursos adequats a l’atenció de salut mental dels supervivents de la infecció i investigar les causes i el tractament dels trastorns.

    “El fet que els pacients semblin continuar tenint més risc 12 mesos després del seu diagnòstic és preocupant. Però queda per determinar si això representa un diagnòstic tardà o una nova aparició de la malaltia mental”, indica Max Taquet, investigador principal del NIHR Oxford Health BRC de la Universitat d’Oxford (Regne Unit), en declaracions com a expert extern a l’estudi al Science Media Centre de Regne Unit (SMC UK).

    Més recursos per a la salut mental

    Es van trobar resultats similars quan es va comparar el grup de Covid-19 amb el de control històric. Els riscos van ser més grans en les persones ingressades a l’hospital durant la fase inicial (aguda) de la malaltia, però van ser evidents fins i tot entre els que no van ser ingressats.

    Les persones infectades per SARS-CoV-2 també van mostrar més riscos de trastorns de salut mental que aquelles amb grip estacional, mentre que les persones ingressades per coronavirus van mostrar més riscos de trastorns de salut mental en comparació amb les ingressades per qualsevol altre motiu.

    L’estudi recalca la necessitat d’invertir en salut mental com a part de les estratègies per a la recuperació social i econòmica de la pandèmia. – Nilu Ahmed (Universitat de Bristol)

    Tot i això, els experts afirmen que aquests resultats «reforcen la necessitat de dotar de recursos adequats a l’atenció de salut mental dels supervivents de la infecció i d’investigar les causes i el tractament dels trastorns», com apunta Paul Harrison, catedràtic de psiquiatria de la Universitat d’Oxford, a l’SMC.

    El mateix opina Nilu Ahmed, psicòloga del comportament de la Universitat de Bristol (Regne Unit): “L’estudi recalca la necessitat d’invertir en salut mental com a part de les estratègies per a la recuperació social i econòmica de la pandèmia, ja que la càrrega de aquestes malalties afecta tots els sectors de la societat”.

    Limitacions de l’estudi

    Es tracta d’un estudi observacional, per la qual cosa no en pot establir la causa, i els investigadors reconeixen que es pot haver produït algun biaix de classificació errònia. Per exemple, l’estudi va incloure principalment homes blancs d’edat avançada, per la qual cosa els resultats poden no ser aplicables a altres grups.

    «La principal limitació és la seva cohort, veterans nord-americans, cosa que limita la generalització de l’estudi», continua Ahmed. «Necessitem més investigacions sobre grups marginats, on hi ha indicis que hi haurà més nivells de necessitats de salut mental insatisfetes a causa de la intersecció del racisme sistèmic i l’accés a l’atenció sanitària».

    Es tracta d’un estudi observacional, per la qual cosa no en pot establir la causa, i els investigadors reconeixen que es pot haver produït algun biaix de classificació errònia.

    A més, Al-Aly subratlla que la seva feina “es basa en els trastorns mentals diagnosticats, i és possible que hi hagi moltes persones sense diagnòstic. Per això, les nostres anàlisis poden subestimar el risc”. D’altra banda, també cal considerar que “les persones que es recuperen de la Covid-19 podrien tenir un llindar més baix per acudir a l’assistència sanitària, o que els seus metges podrien ser més propensos a fer-ne un diagnòstic”, puntualitza Harrison.

    Ara tenim una imatge més clara de les repercussions de la pandèmia de Covid-19 a la salut mental, afirma Scott Weich, professor de salut mental de la Universitat de Sheffield (Regne Unit), en un editorial vinculat. “Hem de centrar-nos a avançar en la nostra comprensió de les causes de la mala salut mental o avaluar els tractaments per als trastorns de forma més general”, conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La meitat de les persones amb epilèpsia resistent al tractament pateixen també depressió o ansietat

    Les persones diagnosticades amb epilèpsia resistent al tractament farmacològic presenten alts nivells de depressió i ansietat, així com una mala qualitat de vida, segons conclou un estudi de la Unitat d’Epilèpsia de l’Hospital del Mar que ha publicat la revista Frontiers in Neurology. De fet, segons els resultats de l’estudi, la meitat dels pacients pateixen depressió i ansietat i més del 70% asseguren tenir una mala qualitat de vida. Aquest fet obre la porta a avaluar un abordatge global dels malalts, tenint en compte els aspectes psiquiàtrics de la seva patologia per intentar controlar les crisis epilèptiques.

    Un altre dels resultats destacats de la investigació és que les dones presentaven nivells més alts de depressió i ansietat, així com una pitjor qualitat de vida que els homes. A més, l’estudi ratifica que aquests símptomes es produeixen en tots els tipus d’epilèpsia i no només a l’epilèpsia del lòbul temporal, com es creia prèviament.

    Es tracta de la investigació més amplia realitzada fins ara analitzant les comorbiditats psiquiàtriques de pacients amb aquest tipus de patologia. L’estudi ha analitzat prop de 500 pacients ingressats a l’Hospital del Mar amb diagnòstic d’epilèpsia resistent al tractament farmacològic entre els anys 2013 i 2021 per identificar l’origen de les crisis epilèptiques o la possibilitat d’un abordatge quirúrgic. Els resultats es van obtenir a partir de la realització de diferents tests a les persones que van passar pel centre per aquesta patologia, dels qual només un de cada tres malalts presentava un diagnòstic previ de trastorn psiquiàtric.

    «L’epilèpsia, més enllà de les crisis, és una malaltia que afecta múltiples nivells de la vida, i un dels més importants són les alteracions psiquiàtriques i l’afectació a la qualitat de vida», exposa el Dr. Rodrigo Rocamora, autor principal del treball, cap de la Unitat d’Epilèpsia i coordinador del Grup de Recerca en Epilèpsia de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM).

    En el treball també es van estudiar els pacients amb crisis psicògenes, semblants a les crisis epilèptiques però provocades per un trastorn psiquiàtric, els quals tenien pitjors registres en tots tres aspectes. Tot i això, aquells que més pateixen aquests trastorns de salut mental són els que combinen epilèpsia amb crisis psicògenes, arribant a patir depressió i ansietat en quatre de cada cinc malalts.

    Un abordatge global

    Els autors del treball indiquen que els problemes associats a l’epilèpsia acostumen a estar infradiagnosticats i que ser-ne conscient pot ajudar a establir una relació més empàtica entre l’equip de sanitaris i els malalts i millorar-ne així la comprensió del diagnòstic i dels desafiaments per tractar la malaltia en la seva globalitat.

    Aquest fet és vital per abordar les crisis en pacients que no responen als tractaments farmacològics habituals, ja que l’estrès és un dels més importants desencadenants de crisi i controlar-lo pot ajudar a reduir-les. «L’estudi obre la possibilitat d’avaluar mètodes que, amb tècniques de reducció d’estrès, puguin controlar aquest tipus de símptomes i potencialment també reduir la freqüència de crisi», destaca el Dr. Rocamora. Per aquest motiu, un abordatge comú amb els serveis de Psiquiatria que explori com controlar l’estrès dels pacients i les seves comorbiditats psiquiàtriques pot resultar de vital importància per millorar la qualitat de vida dels pacients.

  • Pressionats per l’excel·lència: la carrera de Medicina emmalalteix els seus estudiants

    Al voltant de 450 milions de persones arreu del món es veuen afectades per algun problema de salut mental que dificulta greument la seva vida. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que, l’any 2030, els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món. De fet, s’estima que una de cada quatre persones patirà algun tipus de trastorn mental almenys una vegada a la vida.

    Els futurs metges i metgesses no són aliens a aquesta realitat durant la seva etapa universitària. Moltes investigacions evidencien que l’exercici de la Medicina, així com d’altres professions sanitàries, s’associa -paradoxalment- a múltiples riscos per a la salut, com la tendència a patir burnout, ansietat o depressió. Un estudi impulsat pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM), en el qual van participar més de 5.000 estudiants de 43 universitats espanyoles, revela que un 41% dels estudiants de Medicina presenten símptomes de depressió i un 11% idees suïcides. A més, entre el 20 i el 25% dels estudiants participants pateix habitualment ansietat.

    Una investigació anterior, publicada a la prestigiosa revista mèdica Journal of the American Medical Association (JAMA) el 2016, va concloure que un 27% dels estudiants de Medicina pateixen depressió o en tenen símptomes, i al voltant d’un 11% han tingut pensaments suïcides durant la seva etapa d’estudiants. En aquesta metanàlisi es van considerar prop de 200 estudis de 129.000 estudiants de Medicina de 47 països. Segons la investigació, els estudiants de Medicina són de dues a cinc vegades més propensos a tenir depressió que la població general.

    Així mateix, el 2012 la Fundació Galatea, una entitat creada pel Col·legi de Metges de Barcelona que ofereix suport psicològic als professionals sanitaris, va analitzar un 50% dels estudiants de quart curs de Medicina de Catalunya, trobant en un 47% d’aquests un risc de mala salut mental.

    El còctel està servit: autoexigència de sèrie i una carrera molt absorbent

    «Per accedir a la facultat de Medicina es necessita una nota de tall molt elevada i, per tant, es tracta d’estudiants acadèmicament molt potents, amb una gran disciplina i esforç, que neix ja en edats molt prematures. Però també amb una elevada autoexigència, que els causa estrès i angoixa», explica Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea.

    Estudiar Medicina es converteix, sovint, en un projecte familiar, i això també introdueix una pressió addicional a l’estudiant per complir les expectatives del que s’espera d’ell. «Veiem, especialment en nissagues de metges i metgesses, com de molt joves els estudiants ja tenen el propòsit d’estudiar Medicina i com això va marcant la trajectòria acadèmica de l’alumne, amb uns nivells d’exigència molt elevats», afegeix Calvo.

    L’elevada exigència de la mateixa carrera, juntament amb la pressió per l’excel·lència, augmenten el malestar emocional dels estudiants. El còctel està servit. «Els estudiants de Medicina són persones amb un nivell d’hiperresponsabilitat molt gran i, alhora, la carrera és molt exigent i requereix una intensitat d’estudi molt important. Aquesta interacció entre la manera de ser de la majoria dels alumnes i el que demanem a la carrera, provoca moltes vegades un gran malestar, que pot condicionar el desenvolupament d’una simptomatologia ansiosa i depressiva», assenyala Narcís Cardoner, psiquiatre del Parc Taulí i professor de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona.

    Fruit de la necessitat de cuidar la salut mental de qui ens cuidarà, cinc facultats de Medicina catalanes han posat en marxa un programa pilot per detectar problemes de salut mental a les aules de Medicina. Hi participen la Universitat Autònoma, la Rovira i Virgili, la Universitat de Barcelona, la Internacional de Catalunya i la Universitat de Vic. Gràcies a un conveni amb el Departament de Salut i la Fundació Galatea, els estudiants que ho necessitin podran adreçar-se a aquesta entitat per rebre suport psicològic.

    «Plantegem fer screenings en els quals puguin participar els estudiants que vulguin per tal de poder identificar potencials casos de malestar emocional i oferir-los ajuda. La Fundació Galatea oferirà un abordatge específic adient a l’estudiant. Probablement, hi ha persones que es poden beneficiar d’estratègies més preventives i d’altres que poden requerir un tractament terapèutic més intensiu o fins i tot farmacològic», explica Cardoner, que és un dels coordinadors del programa. Alguns estudiants ja s’han acollit a aquest servei, que encara es troba en revisió per part de les diverses facultats participants. Més endavant, es pretén ampliar-ho a altres carreres de l’àmbit de ciències de la salut, com Infermeria o Psicologia.

    | Pol Rius

    Més eines de gestió emocional

    Segons la investigació impulsada pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM), prop d’un 37% dels estudiants de Medicina tenen síndrome de burnout o «síndrome del treballador cremat», una xifra que augmenta al llarg dels anys de carrera fins a assolir un 45% l’últim curs.

    A causa de l’exigència del pla d’estudis, la vida externa a la carrera es veu molt minvada. «Aquesta exigència fa que els estudiants només es relacionin únicament o de forma predominant amb la gent de la mateixa carrera i que renunciïn a altres activitats», destaca Cardoner, professor de Psiquiatria a l’Autònoma, que explica que alguns estudiants acudeixen a ell a la recerca d’ajuda perquè se senten «desbordats i angoixats».

    Segons explica el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, buscar l’equilibri entre la necessitat d’invertir moltes hores en l’estudi i, a la vegada, tenir una xarxa d’amistats i un entorn relacional positiu és molt important per l’estabilitat emocional de l’alumne. En aquest sentit, Calvo destaca la importància d’introduir en el currículum de la carrera coneixements en matèria de gestió emocional i relacional. «Els estudis en ciències de la salut prioritzen molt tot el que són el coneixements tècnics, i l’aprenentatge més vinculat a les emocions i les habilitats comunicatives queda molt reduït», sosté el director de la Fundació Galatea.

    I és que aquestes habilitats, segons Calvo, són essencials en la condició mèdica: «Es tracta d’una professió relacional, s’estableix un vincle i una confiança amb el pacient que influeix, fins i tot, en l’eficàcia del tractament. El mateix metge és un instrument de cures. Quan un metge explora, quan mira als ulls al pacient, quan té un determinat to de veu… tot això té molt de poder, i els estudiants han de ser-ne conscients», remarca.

    Per aquest motiu, un dels objectius del programa és proporcionar als estudiants formació a través de tallers, xerrades i assignatures sobre autoconeixement i maneig de l’estrès i del malestar emocional. «Facilitar-los-hi eines és importantíssim. Moltes vegades, formar i proporcionar informació és la millor estratègia preventiva perquè no es desenvolupi un problema de salut mental. No hem d’oblidar que parlem de joves d’entre 18 i 24 anys, que és la franja d’edat en què apareixen la majoria dels trastorns de salut mental», conclou Cardoner.