Just Deploy It!

Etiqueta: salut pública

  • Sense salut global no hi ha salut individual

    Quan la ciutat xinesa de Wuhan explicava al món que una espècie de ratpenat havia infectat persones amb un virus que mata, s’estava passant un missatge molt més global: la salut és un tot inseparable entre salut humana, salut animal i salut de l’ecosistema global planetari: terra, mar i l’aire i tota la vida que hi ha en les tres dimensions. Basant-se en això, l’any 2008, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’Organització Mundial de Salut Animal (OIE) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) van publicar els ‘Dotze principis de Manhattan‘. Són les conclusions d’una prèvia reunió a Nova York d’experts en diferents disciplines de tot el món, el pont a un mètode holístic (One world, onehealth) per prevenir malalties en persones i animals que respecti la integritat dels ecosistemes en benefici de persones, animals i tota la biodiversitat.

    Aquesta estreta interdependència entre salut pública, sanitat animal i estat dels ecosistemes ha batejat i ha estat fil argumental de les ponències i participació dels 250 assistents al congrés nacional de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària (SEMPSPGS), celebrat a la ciutat de Girona del 15 al 17 de juny amb el títol One Health: Del desafío a la vanguardia.

    «Hem avançat molt en medicina els darrers 50-70 anys. Sabem molt de patologies, què les provoca i quines són eines terapèutiques, però ens hem centrat en la salut només com a tractament de la malaltia i hem deixat de banda l’entorn», explica la ponent del congrés, presidenta de la Plataforma One Health i degana de Veterinària de la UAB, Maite Martín, que també presideix la conferència de degans i deganes veterinaris de tot l’Estat.

    Martín considera que «som una societat que hem anat fent les coses entenent la salut com l’oposat a la malaltia i, per tant, hem fet abordatge centrat bàsicament en les patologies, on hem avançat i millorat moltíssim l’esperança de vida. Però el món ha canviat moltíssim i ara l’entorn exerceix una gran pressió sobre la salut. En part per la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat a conseqüència del model d’economia lineal en el que ens trobem, basat en l’extracció de recursos naturals que un cop transformats i utilitzats generen uns residus que són abocats al medi ambient. També per la sobreconcentració de gent en les grans ciutats i la pèrdua dels recursos ecosistèmics dels quals depenem, com ara per l’obtenció d’aigua. Avançar en tecnologia ha estat positiu, però ara ens cal trobar solucions per actuar sobre l’entorn i disminuir la pressió. Si fem un abordatge patogènic només, no podrem. La pandèmia de la Covid ens ha ensenyat que no podem contemplar només l’àmbit sanitari».

    Per això, en ple context pandèmic va néixer la Plataforma One Health (Una sola salut), amb la voluntat d’esdevenir connexió entre tots els àmbits que haurien de participar en l’abordatge integral de la salut. Establir sistemes de prevenció amb millor coordinació de la salut animal i humana i la seguretat alimentària per crear mecanismes d’alerta precoç és un dels seus objectius. «És un problema tan complex que necessites gent de totes les disciplines. I la millor solució és impossible perquè s’han de tenir en compte grans diferències de recursos econòmics, factors socials, culturals… S’ha de trobar la solució més eficient», precisa Maite Martín. «La dificultat no és entendre la definició d’una sola salut, sinó portar-la a la pràctica. Declaracions a les cimeres del clima ja se’n fan, però qui les promou no té poder executiu sobre els països. Malgrat els esforços perquè els governs ho implementin, els compromisos no són vinculants i, si un país no redueix les emissions de carboni, per molt que s’hi hagi compromès, no té cap sanció», assenyala.

    Per assolir l’abordatge integral de la salut de tot el planeta i de qualsevol ésser que hi viu, serien necessàries polítiques en xarxa a través d’una estratègia mundial, regional i local a tots els nivells. «La verola del mico, per què la tenim? Si hi ha països endèmics d’això, per què no s’ha erradicat? Si els altres països haguéssim ajudat, no hi hauria malalties tropicals desateses», puntualitza la degana de Veterinària de la UAB. «I per què ens fa por ara tot això? El canvi climàtic, la desforestació, tot el que varia el planeta fa que es desplacin els vectors, i les malalties ens arriben a nosaltres», afegeix.

    Equips multidisciplinaris

    Treballar tots a l’una i ben coordinats. Els ministeris d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, Sanitat i Transició ecològica com a pilars-base -diu Martín-, haurien de compondre els equips multidisciplinaris per a l’abordatge necessari. «Però després també Economia, per decidir on es destinen els pressupostos que fan falta; el ministeri de Recerca, per ampliar coneixement, i el ministeri d’Educació, fonamental. Per aconseguir el compromís de la societat, has de formar i educar bé, perquè dos cartells al carrer no fan una campanya de sensibilització», diu.

    La gestió dels plàstics i com arriben a l’organisme humà a través del consum de peix, o el perill de la desaparició de la tortuga marina, un dels depredadors principals de les meduses, i la consegüent amenaça per a les persones i els negocis turístics de la invasió a les platges d’aquests invertebrats són només dos exemples que demostren que una petita pertorbació en un dels elements que formen part de la complexa xarxa d’interaccions que conforma la vida en el nostre planeta repercuteix en multitud d’aspectes i de forma amplificada. En definitiva, com afirma Maite Martín, «no està passant res d’extraordinari, però està passant de manera amplificada. Tot és complex, però l’essència és senzilla. Jo entenc la vida al planeta com les fitxes del dòmino. Si en cau una, van caient les altres, i hi ha peces que ni tan sols sabem que hi són».

    No està passant res d’extraordinari, però està passant de manera amplificada.

    Aconseguir que el que necessita el medi ambient ho aprengui a garantir cada ciutadà en la seva rutina diària seria l’òptim per revertir la situació. Però pel que fa als governs, i segons explica la degana dels veterinaris, caldria tenir en compte la salut animal, «tenim establerta una vigilància epidemiològica animal, però les dades no s’interconnecten amb l’àmbit sanitari de les persones», diu. I posa com a exemple la febre del Nil del 2020. «És una malaltia d’aus migratòries que es transmet als cavalls i a les persones per la picada de mosquit. A Andalusia, en sanitat animal s’estaven comprovant brots en cavalls des de molt abans, ja se sabia que el virus estava al territori, però l’intercanvi d’informació amb sanitat no està automatitzat. Tenim un sistema fragmentat, ‘en caixetes’, i això és un obstacle per assolir aquesta salut global planetària i, en conseqüència, la salut de cadascú».

    En la trobada a Girona també es va exposar que els implants de femta considerats tan nous i revolucionaris en humans ja s’utilitzen des de fa anys amb èxit amb animals. Això evidencia que compartir coneixements suposaria més dreceres beneficioses per a la salut.

    La plataforma One Health que presideix Maite Martín compta amb més de 130 entitats i associacions de tot l’Estat inscrites. Hi ha biòlegs, ecòlegs, veterinaris, metges, i moltes associacions d’infermeria, que es considera clau en aquest abordatge integral de la salut, perquè les infermeres són a tots els àmbits». La plataforma ja ha començat a aportar les seves idees, per exemple, en el Pla Estratègic de Salut i Mediambient que el ministeri de Transició ecològica va portar a consulta pública.»El nostre objectiu fonamental és tenir certa influència política perquè es produeixi el trànsit per a la transversalitat de concebre de manera integral la salut de totes les parts implicades. Facilitar col·laboració entre diferents disciplines i que això esdevingui un element estructural dels nostres sistemes, posant la salut al centre de totes les polítiques», conclou la presidenta de la plataforma, protagonista de la ponència «Redimensionant el concepte de salut pública» al congrés de Girona.

    Reptes exposats

    La desigualtat en l’accés a les vacunes en un món globalitzat però complex per les desigualtats no només econòmiques, també culturals i socials va ser un dels temes tractats a la cita de la medicina preventiva a Girona. La presidenta del congrés, Laura Gavaldà, especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Hospital Universitari de Bellvitge, explica que malgrat les inevitables referències a la pandèmia de la Covid, el congrés no s’ha volgut centrar en ella. «Hem volgut fer entrar aire fresc i obrir l’esperança a canviar les coses», afirma.

    Sí que es va aprofitar per a recollir aprenentatges de la pandèmia. «Trencar el paradigma sobre el mecanisme de transmissió de les malalties n’ha estat un», precisa Gavaldà. «D’aquell gran pànic per la possible transmissió del virus per les mans en superfícies, vam veure que sí és important, però en un nivell secundari. El gran canvi ha estat evidenciar el paper principal dels aerosols en la transmissió, aplicable a moltes malalties. Això té implicacions enormes, per exemple en els canvis en el sistema de climatització dels edificis, en l’estructura arquitectònica, i també en canvis individuals, en el comportament de les persones. Si portar mascareta ens semblava estranyíssim, ara sabem que quan estiguem refredats o amb símptomes de certes malalties, hauríem de ser suficientment responsables per posar-nos la mascareta per no contagiar».

    Gavaldà també insisteix en la necessitat d’un enfocament col·lectiu i donar prioritat a la prevenció planificada. «Si no es planifica, no hi ha prevenció. Planificació i prevenció han de ser a primera línia, si volem evitar allaus de pacients als serveis sanitaris». L’especialista reconeix un altre benefici de la pandèmia quant a la prevenció. «Jo fa 25 anys que explico el que faig, i la pandèmia ha servit perquè s’entengui el que fem a nivell població i societat. El següent pas és veure la imperiosa necessitat d’apostar per aquesta especialitat».

    Això passa, segons Gavaldà, per repensar les actuals condicions de promoció i prestigi professional dels especialistes en Medicina Preventiva i Salut Pública, i també les retributives, així com el cost del coneixement sobre la nostra matèria de treball, que afecta directament el futur de la salut de tots, així com l’estalvi a llarg termini. «Això involucra tota l’administració, l’atenció primària, els hospitals i els municipis. Cal empoderar-los a tots i treballar conjuntament en la mateixa direcció sobre aquesta única salut», diu Laura Gavaldà.

    Una novetat introduïda en aquest congrés a Girona ha estat crear espais de controvèrsia perquè els professionals de diferents disciplines poguessin exposar i confrontar els seus punts de vista divergents. Un dels temes tractats va ser la pandèmia silenciosa dels microorganismes resistents als antibiòtics. Dubtes, controvèrsies sobre mesures que caldria aplicar van posar-se sobre la taula i, segons explica la presidenta del congrés, «tot el que s’hi va dir serà recollit pels diferents grups de treball de la Societat Espanyola de Medicina Preventiva, Salut Pública i Gestió Sanitària per elaborar documents de consens i recomanacions».

    Enfocaments col·laboratius

    La prevenció en salut, en mans de tots, també s’ha vist reflectida en l’obertura del congrés de Girona a altres disciplines, a banda de la preventivista. I la infermeria ha tingut també el seu reconeixement com a força clau en tot el sistema sanitari. «A part de el vessant assistencial, les infermeres fem formació per a la salut, recerca i investigació, i participem en projectes per a la vigilància i la prevenció de les infeccions. Col·laborem en la realització del treball de camp, en la detecció de les accions de millora a aplicar, i en les decisions per portar-les a terme», puntualitza la infermera referent del Servei de Medicina Preventiva de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona, Dolors Domènech. «Ara mateix al Trueta col·laborem en un estudi multicèntric per a la prevenció de la infecció per catèter. Hem recollit dades per detectar les mesures a aplicar per reduir les taxes d’infecció», comenta.

    Com assistent al congrés de Girona, de la trobada destaca la voluntat d’obertura de la societat científica de medicina preventiva a les infermeres i també als companys veterinaris i d’altres especialitats mèdiques, amb la qual cosa s’han pogut establir vincles amb altres associacions. «Compartir coneixements entre diferents col·lectius de professionals enriqueix tothom. I també és essencial recuperar aquest enfocament holístic de la salut, tan esmentat durant les jornades, i que hem pogut veure al llarg del temps en altres medicines, com ara la medicina tradicional xinesa, que no ha deixat mai de tenir aquesta visió».

    L’aposta de la SEMPSPGS per a visibilitzar les infermeres -subratlla també Domènech- ha permès que hi hagués una taula dedicada a la desinfecció, esterilització i seguretat del pacient, en la qual moderadora i ponents han estat infermers. «Trobo important que les societats mèdiques com la de Medicina Preventiva hagi pres la iniciativa de tenir en consideració les infermeres, tant a l’hora d’organitzar com d’aportar coneixement en aquests tipus d’esdeveniments», afirma. I el tercer punt remarcable, afegeix, ha estat «posar de manifest la necessitat d’avançar cap a nous models de treball en equip, d’innovar en la seva organització i, per què no, que els equips multidisciplinaris també puguin ser liderats per infermeres, que som part essencial dels equips d’atenció en salut».

  • Els grans reptes en salut pública que la política ha d’afrontar sense mirar a un altre costat

    El nostre orgull de gaudir d’un dels millors sistemes de salut del món s’ha desinflat gairebé del tot durant aquest últim any. La pandèmia per Covid-19 ha posat de manifest que el sistema sanitari espanyol és molt més fràgil del que podríem esperar. Tants són els seus punts febles, que l’han portat ràpidament al col·lapse.

    Més encara, la crisi sanitària global en què estem immersos ha tret a la palestra, al carrer i als mitjans de comunicació, la importància i la repercussió que té la falta de suport al nostre país a la investigació científica, tant bàsica com aplicada.

    La pandèmia ha evidenciat que les mesures polítiques dels últims anys no han estat les més apropiades per facilitar l’avanç del coneixement científic. Una cosa fonamental tenint en compte que la ciència ens proporciona plans, eines, fàrmacs i vacunes per a respondre d’una manera eficient tant als grans problemes de salut pública com a la desestabilització socioeconòmica que, malauradament, sol acompanyar-los.

    A grans mals, grans remeis

    Ja que s’atribueix a un aforisme d’Hipòcrates aquest conegut refrany, sembla evident que portem més de dos mil anys fent prevaler l’eficàcia sobre l’eficiència. Sí, matem les mosques, però més fàcil -i amb menys cost i repercussió- és fer-ho amb un matamosques.

    La dificultat d’aquest mètode és que hem de seguir el vol i executar el moviment en el moment adequat, el que implica que hem d’estar preparats i pendents, i ser el més precisos possible. Però així, en un o molt pocs intents aconseguiríem el nostre objectiu.

    Amb això no vull dir que les dràstiques mesures que es van prendre a l’inici de la pandèmia no fossin justificades. La infecció global ens va agafar per sorpresa, tot i que tant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com el Consell d’Intel·ligència dels EUA feia anys que instaven a preparar-nos per fer front a una més que probable pandèmia.

    A més, no teníem ni idea ni de la capacitat infectiva de nous virus ni dels seus efectes sobre la salut. Evidentment, i en això estem tots d’acord, davant el dubte el més important era salvar vides. La situació va requerir evitar el màxim la possibilitat de contagis fins a tenir clar, si s’escau, quins eren els principals grups de risc, per tal de protegir-los.

    D’altra banda, ràpidament ens vam adonar que era necessari reforçar els sistemes de salut amb mitjans i personal, principalment les unitats de cures intensives. Una cosa que no es podia fer d’un dia per l’altre.

    No obstant això, encara queda el dubte de si els costos socioeconòmics que arrosseguem a partir d’aquella primera crítica onada no superen amb escreix les quantitats que podrien haver-se dedicat des del primer moment a protegir, a capa i espasa, a la població de risc i a reforçar el sistema sanitari. I què dir sobre els costos que comporten els retards en la vacunació.

    Els nous grans reptes en salut pública

    L’any passat, l’Organització Mundial de la Salut va publicar un llistat de tretze reptes prioritaris en salut pública. Encara que abordar-los no és senzill, requereixen una resposta immediata que ha de partir d’una elecció política tant local com global.

    Els grans reptes (sense que l’ordre impliqui prioritat) són:

    • Incorporar a la salut al debat climàtic, tenint en compte tant els efectes de la contaminació en el desenvolupament de malalties cròniques com la influència del clima extrem a la malnutrició i les malalties infeccioses.
    • Portar salut a llocs en conflicte i crisi, amb material i recursos humans.
    • Aconseguir que l’atenció sanitària sigui més justa, a nivell infantil, d’igualtat de gènere, nutricional i de salut mental.
    • Permetre l’accés global als diagnòstics, tractaments i medicaments, i combatre les teràpies no adequades.
    • Aturar les malalties infeccioses, promovent vacunacions i mitigant els efectes de la resistència a fàrmacs.
    • Estar preparats per a futures pandèmies, reforçant els sistemes de salut.
    • Protegir la població dels aliments no saludables -dietes escombraries, begudes ensucrades, alcohol i tabac- i promoure l’accés a una alimentació sana.
    • Invertir en professionals de la salut, a qualsevol nivell i amb dedicació i sous adequats.
    • Protegir els adolescents, principalment d’accidents de trànsit, de malalties de transmissió sexual, del suïcidi i de l’ús de drogues.
    • Guanyar-se la confiança de la població, proporcionant informació fiable i adequada i educant en salut.
    • Regular l’ús de les noves tecnologies, com l’edició del genoma humà i la salut digital.
    • Controlar el consum dels medicaments que ens protegeixen, amb especial èmfasi en reduir l’amenaça de la resistència als antibiòtics.
    • Implementar condicions d’higiene sanitàries bàsiques adequades allà on sigui necessari.

    Tal com ha declarat el director de l’OMS, Tedros Adhanom, «hem de ser conscients que la salut és una inversió per al futur». «Els països inverteixen molt en protegir la seva població dels atacs terroristes, però no de l’atac d’un virus, que podria ser molt més mortal i nociu econòmica i socialment», reflexiona Adhanom. «Una pandèmia podria posar de genolls a l’economia i les nacions».

    Francisco José Esteban Ruiz és professor Titular de Biologia Cel·lular a la Universitat de Jaén.

    Aquest és un article traduït de The Conversation
    The Conversation

  • «Cal un reforç de personal a la salut pública: les unitats d’epidemiologia no poden seguir així»

    La plataforma Marea Blanca de Lleida, en defensa de la sanitat pública, va convocar ahir al vespre una cassolada als balcons i carrers de Lleida sota la premissa “La vida abans que el capital”. La convocatòria també vol exigir als governs i a l’ajuntament que deixin de desviar cap a la gent la responsabilitat i es realitzin polítiques en clau de salut pública.

    Multiplicar així el personal de salut pública per fer seguiment i prevenció, establir mesures socials pels temporers, realitzar inspeccions a les empreses de risc i reduir el temps de comunicació de resultats PCR i d’avís a contactes són les quatre demandes principals.

    Parlem sobre tot això amb en Gerard Sala, portaveu de la Marea Blanca de Lleida.

    Quina anàlisi feu de la feina feta des del Govern des de la Marea Blanca? Quina situació hi ha als hospitals i a l’Atenció Primària i Comunitària?

    Durant aquests dies nosaltres on hem posat l’accent no és tant en la resposta hospitalària, que també, perquè ja és on ho fan els mitjans, com és lògic, ja que són una gran resposta. Nosaltres hem posat l’accent en el qüestionament de les polítiques de salut pública perquè ens consta que, ja no només a Lleida, sinó a nivell de tot el país, no s’ha fet el reforç que es va dir. Sense parlar de tot el què significa el tema de Ferrovial i els rastrejos.. L’Atenció Primària van ser apartats de fer els rastreigs però no han deixat d’assumir moltes coses…

    En aquest sentit hem estat denunciant des de fa uns dies quines polítiques hi ha hagut pel que fa a salut pública: la prevenció, el control i en el cas de Lleida ja el rastreig dels brots que hi hagi hagut. Aquest és un dels primers punts de la cassolada: qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig.

    Al cartell demanàveu més personal

    És necessari un reforç del personal de salut pública. Ara segueixen treballant en les unitats d’epidemiologia amb la mateixa gent que tenien abans de l’epidemia… El Departament de Salut no ens vol dir quanta gent hi treballa però segur que molt poca. A més, tot i que ara ens diguin que la transmissió és comunitària i que pràcticament és impossible de rastrejar i de dir d’on vénen els focus, enteníem com evident que hi hauria d’haver hagut un reforç de personal i mesures en aquestes unitats.

    Als centres per exemple sí que han deixat espais preparats per un rebrot a la tardor però no es té personal contractat doncs molta gent que ha estat durant els darrers mesos no té ja el contracte en curs. El mateix haurà passat en salut pública

    Ara veiem amb preocupació més la salut pública que no tant la resposta hospitalària o els CAP. Són ells qui haurien d’estar rastrejant o seguint cadenes de transmissió i això no s’està fent.

    El professor Àlex Arenas de la Universitat Rovira i Virgili deia que el què caldria serien milers de rastrejadors. I no només pel brot de Lleida sinó en general. Per tant, cal separar la salut pública de les polítiques de sanitat. Des dels CAP veuen com funcionen les coses i no poden fer els rastrejos dels contactes d’un positiu. La dinàmica és que ells truquen quan ets positiu per avisar-te, a les 48 h per veure com estàs i després al cap de set dies. Et fan el seguiment a tu com a usuari amb COVID-19 però això no és un rastreig, no marca la cadena. Qui s’ha d’encarregar d’això és epidemiologia i no ho estan fent.

    Seguint amb les demandes de la convocatòria d’ahir, un segon punt era establir mesures socials pels temporers 

    Sí. Mesures socials bàsicament vol dir habitatge i ajudes. Aquí hi ha moltes plataformes que ho treballen. Alguns brots han sortit d’empreses agroalimentàries més cap a la Segarra i pel Segrià més de la indústria de fruites i hortalisses.

    S’han barrejat situacions de col·lectius vulnerables que treballen aquí com serien els temporers que no tenen lloc on dormir… Considerem que aquí hi ha hagut una falta de previsió i això ha estat una crítica que des de l’inici de la campanya de la fruita al maig s’està fent. Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers.

    Relacionant aquesta denúncia amb el mecanisme dels rastreigs, tampoc s’està anant directament a analitzar si aquestes empreses realment estan mantenint les condicions de seguretat laboral correctes

    Absolutament. I justament aquest és el tercer punt de les nostres demandes: inspeccions bàsicament. Els companys de la CGT i la plataforma en defensa dels temporers Fruita amb Justícia Social ho explicaran en roda de premsa. Diuen que des de l’inici de l’epidèmia específicament pel tema de condicions sanitàries i salubritat només hi ha hagut 4 inspeccions sanitàries. No sé dir-te quantes indústries hi ha a Lleida del món agroalimentari, càrnic i hortícola però són centeners segur per no dir milers. Per tant, aquí també hi ha hagut una desídia de l’administració.

    Crec que és evident que demanem inspeccions. Sí que és veritat que el Govern va dir que era competència de l’estat. I sí, la inspecció és competència de l’estat però és cert que el Govern podria fer denúncia, que és el primer pas ja perquè l’administració estatal hi vagi.

    Encara teniu una quarta demanda

    Per últim, entre les demandes també introduïm un punt més concret de l’àmbit sanitari: per controlar els rebrots o la traçabilitat de la cadena de transmissió. A Marea Blanca Lleida hi ha infermeres, metgesses i usuaris que tampoc som especialistes en això però sí que estaria bé que en general les proves de PCR arribessin a les 48 h màxim. No sabem si es pot reduir més però, en tot cas, el que sí que estaria bé és intentar reduir després del resultat el temps que tarda epidemiologia en trucar als contactes directes. Les infermeres dels CAP ens diuen que es fa a les 48 h com a mínim a Lleida i això és un pèl massa. Per molt que la persona afectada avisi els seus contactes que es quedin a casa, no hi ha una comunicació formal, una comunicació administrativa que informi també sobre què ha de fer el contacte directe. Aquesta és una mesura urgent que només amb certs recursos des d’epidemiologia podria solucionar-se.

    En el pic més alt de l’epidèmia, certa gent que per condicions socials i d’habitatge no es podia confinar a casa va poder fer ús dels hotels salut. Ara en el moment que això ha desaparegut tornen a ressaltar les desigualtats. Potser on més incideixi la COVID serà a les famílies amb menys recursos. Com ha de vehicular-ho això serveis socials?

    A la primera roda de premsa que van fer després de la reunió del què anomenen comissió de seguiment en van parlar. Allà és on hi ha el subdelegat de la Generalitat, el cap d’epidemiologia de la regió sanitària, la gerent de l’ICS de la regió sanitària, els polítics i algun tècnic. Just van dir això: sigui perquè els temporers és molt difícil saber on són, sigui perquè és població mòbil o sigui perquè hi ha hagut transmissió comunitària, no només ens valdrà reforçar els urgencies de l’Hospital Arnau de Vilanova. S’ha de fer seguiment del territori en base a això i amb una coordinació amb serveis socials. Ells ho diuen: amb personal social, amb gent que faci aquesta tasca comunitària i això no vol dir dir-li al temporer que s’ha de tancar a casa. S’ha de fer una tasca de prevenció i de control.

    Una anècdota sobre un company on queda manifest el què parlem: van dir que començava la campanya de tests entre els temporers i van muntar la gran carpa que té el SEM a una plaça molt cèntrica i molt gran de Lleida. Els hi vaig preguntar a companys de serveis socials de l’ajuntament quina coordinació hi havia hagut amb ells. Fins que no va estar muntada la carpa per sorpresa enmig del casc antic, no els hi van dir que anessin a buscar temporers per fer-se les proves. És significatiu que sense que hi hagués aquesta coordinacio amb serveis socials com després se’ls va fer anar corrents. ‘Hem muntat una gran carpa, una gran roda de premsa i per tant ara cal treure la imatge que s’estan fent testejos’… Ho vaig preguntar a gent del SEM i dels 100 i escaig que es van demanar per aquell dia, serveis socials va poder fer anar a 42 persones a fer-se les proves per haver-ho fet tot amb presses. El problema és que no hi ha una estratègia integrada en termes de comunitària.

    Existeix la sensació que s’està improvisant i es van posant pegats. És evident que no es podia preveure però ara, que ja es duen certs mesos de recorregut, podrien haver previst certs escenaris per a la campanya?

    Sempre des de la Marea i des dels moviments socials ho hem vist així. És evident que hi ha molta cosa difícil de preveure en situacions així i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar. En aquest sentit per exemple torno al primer punt: el reforç de la prevenció del servei comunitari de salut pública. Clar que cal reforçar la primària i les urgències, però l’Agència de Salut Pública està molt malament. Una companya em va dir que mirés les últimes convocatòries de feina de Salut: de les últimes 23 ofertes, 8 són de salut pública. Proporcionalment estaria bé, però això es tradueix en el fet que només hi ha una per cada regió sanitària. A banda, no s’ha reforçat aquesta tasca de prevenció que fa salut pública de manera sucifient però a banda que en algunes regions sanitàries no només no s’ha reforçat aquesta tasca tan important, a més no s’han cobert baixes. És una evidència més del que es viu i no serveix que ens diguin que és molt difícil de preveure si tampoc no responen ara.

  • «Amb el brot de listèria s’ha produït clarament un error en la seguretat alimentària»

    Poc més d’un mes després que s’emetés la primera alerta pel brot de listeriosis relacionat amb el consum de carn entatxonada, s’han sumat dues alertes més i ja hi ha 223 casos confirmats, la majoria, a Andalusia. En total han mort tres persones i s’han produït set avortaments en dones embarassades.

    El president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia, Pere Godoy, defensa que la seguretat alimentària a Espanya «funciona», però denuncia fallades en algun punt de la cadena. «Els protocols s’hauran de millorar per a assegurar-nos que això no torni a ocórrer», ressalta l’expert, que també és cap del Servei de Vigilància Epidemiològica del departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

    L’epidemiòleg qualifica la carn entatxonada com «un producte de risc» que el bacteri pot infectar amb facilitat i demana extremar les mesures de precaució amb aquest aliment.

    Encara que les autoritats sanitàries indiquen que el brot està en fase de resolució, des del passat 15 d’agost ja són tres les alertes emeses relacionades amb listèria, les tres procedents d’empreses d’Andalusia. És una situació normal?

    És una situació paradoxal. La clau ha estat que en l’empresa Magrudis es va elaborar i es va comercialitzar de forma massiva un producte que estava contaminat per listèria i ha ocasionat un brot important. S’ha produït clarament una fallada de seguretat alimentària que ha afectat bastantes persones. El sistema de vigilància epidemiològica té detectats 213-214 casos [a Andalusia] però és possible que s’hagin produït més i no s’hagin detectat perquè la listèria té un quadre clínic que pot passar desapercebut en persones amb bon estat de salut.

    Arran d’aquest brot s’han extremat al màxim tots els sistemes de vigilància i així es va descobrir un cas a la Comunitat de Madrid d’una persona que relatava haver consumit carn entatxonada a Andalusia i havia presentat un quadre de gastroenteritis. L’hospital que li va atendre va indicar que podia ser també un cas d’aquest brot i, paradoxalment, la carn que va consumir no era d’aquesta empresa (Magrudis), sinó d’una altra (de la marca Sabores de Paterna). Encara que les anàlisis van donar negatiu en listèria, els tècnics van analitzar la carn de l’empresa i aquí sí que van trobar el bacteri. En relació a aquesta troballa, no s’han pogut constatar que hi hagués més casos.

    Hi ha una tercera alerta, relacionada amb la marca La Montanera del Sud, emesa fa uns dies.

    Va haver-hi un brot en una família i, a partir d’aquí, es va buscar a l’empresa i es van trobar mostres de carn colonitzades pel bacteri. En aquest cas sí que podria ser un brot amb listèria però d’un nivell molt inferior al de Magrudis. Per tant, aquí hi ha hagut un brot inusual important i després, arran de tenir tots els sistemes de vigilància molt alerta, s’han trobat dues empreses més colonitzades pel bacteri, però la transcendència d’aquestes dues troballes és molt de menor.

    El que tenen en comú les alertes és que es refereixen als mateixos productes carnis.

    Sí, crida l’atenció que sigui el mateix tipus de producte, d’empreses similars, la qual cosa està indicant que els protocols de vigilància per a aquests aliments que es consumeixen en cru, sense un tractament tèrmic important, s’hauran de revisar. El producte podria ser colonitzat per aquest bacteri que, quan afecta grups de risc, com poden ser persones majors, embarassades, nens o persones amb immunodeficiències, pot produir casos greus.

    Llavors, no es pot descartar que vagi a haver-hi més alertes?

    No es pot descartar, encara que és bastant improbable. S’ha retirat el producte de l’empresa Magrudis i pràcticament no s’estan donant més casos, encara que algun pot sorgir durant el mes de setembre pel llarg període d’incubació del bacteri. En relació amb les altres dues empreses, crec que el nombre de casos que es poden donar és anecdòtic. Afortunadament, la listèria produeix un quadre clínic poc important en persones amb bon estat de salut.

    El dubte és si apareixeran més empreses amb el mateix problema i noves alertes.

    Aquesta és una bona apreciació. Tant les empreses com l’administració sanitària han de prendre el brot com un indicador que aquest aliment pot ser un producte de risc colonitzat per listèria i que s’haurien de revisar els protocols i extremar les mesures perquè en el futur no torni a passar.

    És evident que hi ha hagut alguna fallada en tot el procés. Què pot haver fallat?

    La listèria és un bacteri que es pot trobar en molts llocs. No és desconeguda pel sistema sanitari, té una distribució molt àmplia i pot colonitzar un producte en qualsevol moment. El que pot haver fallat aquí és que els sistemes de neteja i esterilització dels utensilis que s’utilitzen en l’elaboració del producte, en algun moment, es van colonitzar, es van infectar pel bacteri. En estar colonitzats de forma repetida, han anat contaminant els productes.

    A més, com la listèria té la capacitat de créixer fàcilment en el rang de la temperatura de refrigeració fins als 70 °C, si aquests productes no han rebut un tractament tèrmic, ha provocat que la càrrega bacteriana sigui bastant elevada. Per tant, el procés ha fallat en algun punt i han fallat els mecanismes d’autocontrol de l’empresa. Això és clar. L’empresa no es pot permetre que hi hagi un producte contaminat per listèria que després es consumeixi en cru. Això és un error molt greu.

    I què hi ha dels serveis d’inspecció?

    Les inspeccions de supervisió les ha de fer cada administració sanitària. En general, els professionals de salut pública que realitzen aquestes inspeccions són professionals ben formats, però si és un problema de salut pública, s’ha d’investigar a fons i trobar el punt on s’ha fallat.

    Es focalitza a Andalusia sobretot perquè allí és típica aquesta carn?

    Sí. Això és curiós perquè està molt relacionat amb aquest producte.

    Si comparem el nombre de casos respecte a altres anys, veiem un pic amb aquest brot.

    Indubtablement. Si a Espanya tenim entre 200 i 400 casos cada any, figuri’s que en aquestes poques setmanes i amb casos mortals hem pujat per sobre del que seria esperable.

    Estan sorpresos dins de la comunitat investigadora?

    Els brots de listèria són coneguts. De fet, en els congressos de la Societat Espanyola d’Epidemiologia cada any hi ha algun brot que es comunica. Normalment són petits, relacionats amb productes artesanals o amb consum d’amanides, afecten un nombre de persones molt reduït i circumscrit a un consum limitat. Entre 200 i 400 episodis en tot un any en una població de més de 45 milions de persones no és un problema de salut pública dels més rellevants.

    No obstant això, aquest brot sí que és molt important. De fet, és el brot de listeriosis més important que s’ha produït a Espanya i assenyala que si la listèria arriba a un producte elaborat industrialment, de distribució massiva i de consum en cru, pot ocasionar un problema molt seriós. No cal llevar importància al brot ni moltíssim menys.

    Malgrat aquesta crisi, Espanya és un país segur en matèria de seguretat alimentària?

    Sí, també ho hem de posar de manifest. Aquests casos s’han d’investigar, aprendre totes les lliçons, posar mesures de control perquè no torni a passar… Però també cal assenyalar que els sistemes de vigilància d’Espanya funcionen i són homologables als de la Unió Europea.

    La xarxa de vigilància epidemiològica ha demostrat que és capaç de detectar un problema d’aquest tipus de forma adequada i manar als serveis d’inspecció a la fàbrica corresponent per a prendre mostres i constatar que és l’aliment contaminat. No obstant això, el brot ens està indicant que tenim un producte, la carn de consum sense tractament tèrmic, els protocols del qual per a assegurar-nos que no arriba contaminada al mercat s’hauran de revisar.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Visita als laboratoris que busquen l’origen del brot de listeriosis

    Entre llargs passadissos i taules de laboratori, els investigadors del Centre Nacional de Microbiologia juguen a ‘On està Wally?’, però en lloc de buscar un personatge amb jersei de ratlles entre la multitud, tracten d’identificar a un bacteri: la Listèria monocytogenes.

    Així descriu el seu treball Julio Vázquez, cap del Laboratori de Referència de Listèria, que persegueix a contrarellotge l’origen del brot de listeriosis des que va esclatar a Andalusia el mes d’agost passat. El bacteri ja ha afectat 214 persones i ha portat amb si 3 defuncions, segons dades del Ministeri de Sanitat.

    De moment, els estudis apunten al fet que la font d’aquestes últimes intoxicacions ha estat el consum de carn entatxonada. «Cal buscar alguna característica especial en les mostres que hem rebut que ens permeti dir que el cep que està produint un cas a Sevilla és exactament igual que la que està produint un altre cas a Huelva. Això ens permetria delimitar el brot i trobar el seu origen», explica l’expert.

    El Centre Nacional de Microbiologia (CNM) a Majadahonda (Madrid) porta més de trenta anys analitzant diferents brots de listèria. En aquest camp, les tècniques de recerca han anat variant i el laboratori compta ara amb una de les més sofisticades: la seqüenciació massiva, un mètode que permet llegir la seqüència total de lletres que componen l’ADN d’un microorganisme, en aquest cas el bacteri Listèria monocytogenes.

    «Aquesta tecnologia resulta particularment útil en l’estudi de malalties de transmissió alimentàries, ja que ens permet vincular d’una manera molt precisa diferents casos clínics amb una mateixa font d’intoxicació, mitjançant la comparació d’aquests genomes», assenyala Raquel Abad, investigadora principal del brot de listèria i coordinadora del laboratori.

    Amb aquestes tècniques ja han pogut seqüenciar un total de 172 aïllaments, gairebé tots procedents d’Andalusia. Els experts han pogut relacionar fins avui 144 casos clínics amb 13 aïllats alimentaris. «Això significa que el cep que han trobat tant en els pacients com en els aliments és la mateixa o està relacionada», explica l’experta.

    Tècniques informàtiques

    Abans d’introduir tota la informació en la màquina de seqüenciació, els ceps passen per un procés de cultiu, amb l’objectiu d’obtenir una quantitat de material suficient per a fer l’anàlisi.

    Una vegada conreades, s’extreuen fragments d’ADN i aquest és el que s’introdueix en l’equip de seqüenciació massiva, explica Ángel Zaballos, responsable de la Unitat de Genòmica de l’Institut de Recerca Carles III. Aquesta màquina és capaç de desxifrar les particularitats de cada gen.

    «Es generen dades molt brutes. Són milions de trossets d’ADN –no l’ADN complet- i aquests cal ajuntar-los en una sola peça més gran, que és el genoma original del bacteri», explica a Sinc l’expert mentre treballa amb el seqüenciador.

    Aquest equip pot analitzar fins a cent mostres alhora i triga 29 hores amb cadascuna d’elles, però el coll d’ampolla del procés es dóna en l’anàlisi posterior, segons indica Jesús Oteo, director del CNM.

    Una anàlisi meticulosa

    Realitzar l’anàlisi és com muntar un puzle: els investigadors han d’emplenar els buits que falten després de la seqüenciació, fixant-se en les dades que tenen al voltant i en les semblances que presenten.

    Una vegada que ho finalitzen, es comparen amb la resta de ceps analitzats. D’aquesta manera comproven si un bacteri és el mateix que l’altre i si procedeixen d’una mateixa font d’infecció. «Quan es diferencien es poden establir relacions jeràrquiques. Som capaços d’esbrinar l’origen perquè sabem que aquesta mostra s’assembla a aquesta altra», explica Vázquez.

    «Tot aquest procés té una durada d’una setmana aproximadament», explica Vázquez, encara que Abad afegeix que normalment és més.

    Aquest equip de seqüenciació es va incorporar el 2017, però el laboratori tenia ja una base de dades des de 2015 amb més de 700 ceps seqüenciats, la majoria d’elles procedents de pacients.

    La base de dades del Laboratori de Listèria està també dipositada en el Centre Europeu per al Control de Malalties Infeccioses. Així, quan aquest centre activa una alerta, la resta de països comparen les seves seqüències.

    Normalment reben entre 200 i 300 mostres anuals de *listèria, un bacteri que afecta cada any a més persones a la Unió Europea i que el 2017 va tenir una taxa de mortalitat del 13,8%.

    Un bacteri ubic i poc virulent

    No obstant això, Julio Vázquez aclareix que la listèria no és un bacteri especialment virulent. «Se situa en tots els tipus d’ecosistemes. Però quan algú que té alguna patologia prèvia, o embarassades tenen contacte amb la listèria, aquesta aprofita aquesta baixada de defenses per a produir la patologia», assenyala.

    El que va poder provocar aquestes intoxicacions va ser la quantitat de listèria que hi havia en la carn entatxonada, segons va explicar Julio Vázquez davant als dubtes que existien entorn de l’origen del brot. «L’única via de transmissió és el consum de l’aliment contaminat», insisteix l’expert.

    Fins ara només s’han analitzat mostres de carn entatxonada de la marca La Mechá, i ja s’estan estudiant els aïllaments d’altres aliments. Els investigadors expliquen que hauran d’esperar fins que es tanqui definitivament el brot per a poder donar un informe amb els resultats.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • El Parlament aprova el projecte de llei per crear l’Agència de Salut Pública de Catalunya

    El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat el projecte de llei de creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Amb aquesta aprovació, es tanca un procés que el Govern va reactivar fa uns mesos, després que la creació d’aquest ens quedés aturat amb l’aplicació de l’article 155. Com han explicat des del Departament de Salut, «l’objectiu, llavors i ara, és recuperar l’esperit i les funcions inicials amb què va néixer al 2009 l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT): implicar tots els departaments del Govern en la protecció i la promoció de la salut, en la prevenció de la malaltia i la vigilància de la salut pública»

    L’any 2014, l’agència va perdre la seva personalitat jurídica i va quedar adscrita a la Conselleria de Salut exercint les seves funcions a partir de llavors des de la Secretaria de Salut Pública. Amb aquesta aprovació, es recupera l’Agència dotant-la de nou de personalitat jurídica pròpia, com a organisme autònom administratiu, «per respondre amb més eficàcia, agilitat i flexibilitat als reptes actuals i de futur de la salut pública».

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha celebrat la “recuperació d’una agència de país, imprescindible per a fer polítiques que ataquen directament els determinants socials de la salut d’una forma transversal”. Per a Vergés, que ha destacat la governança participada amb els altres departaments i amb el món local amb què actuarà l’agència, segons com ha declarat, és molt rellevant que guanyi en flexibilitat “precisament per fer allò del que la salut publica s’ha d’ocupar: adaptar-se als canvis de la societat i els seus determinants, que influeixen decisivament en l’estat de salut de la nostra població”.

    L’aprovació per part del Parlament segueix la voluntat del Govern que l’ASPCAT funcioni vetllant per la integració expressa i operativa de la perspectiva de gènere, de l’equitat i de l’abordatge transversal dels determinants de la salut, en especial pel que fa al disseny, implantació i avaluació del Pla Interdepartamental i Intersectorial de Salut Pública. La finalitat, en concret, és desenvolupar les metodologies necessàries i incorporar criteris d’avaluació que contribueixin a tractar la dimensió del gènere, garantint la recollida de dades desagregades per sexes i desenvolupant indicadors qualitatius i quantitatius de gènere.

    Els òrgans de govern de l’Agència seran el Consell Rector –màxim òrgan de govern i encarregat de fixar les directrius generals d’actuació- i la Direcció –encarregada d’executar els acords que adopta el Consell Rector-. A més, l’Agència guanya elements de descentralització territorial amb la creació dels serveis regionals.

  • “Una política punitiva contra les drogues augmenta la violència i no ajuda els addictes: la regulació és la millor opció”

    Mèxic és un país de pas. De pas per centenars de migrants sud i centreamericans que lluiten per arribar a Estats Units, fugint de la violència. I també de pas per xifres astronòmiques en comerç que creuen les seves fronteres, entren i surten pels seus ports. Un comerç que, en molts casos, no és de mercaderia legal. La trata de blanques, armes i drogues és una de les raons de la crua xacra de violència que viu el país, però també una de les grans fonts d’ingressos. I és que, només les drogues, mouen un total de 320 bilions de dòlars a l’any a tot el món, sent un mercat en el qual els consumidors es xifren en 240 milions.

    En un país de pas com Mèxic, tenint a un dels grans consumidors mundials com a veí del nord, el control i la gestió del tràfic i la producció suposa un negoci guanyador. Per això, a la violència generada pels càrtels se li ha de sumar els alts graus de corrupció de les administracions i una impunitat que arriba a xifrar-se en el 95% de casos que arriben a instàncies judicials. La política per lluitar contra les drogues a Mèxic, que en la seva història recent és coneguda com la Guerra contra el Narcotràfic, iniciada per l’expresident Calderón el 2006, s’ha caracteritzat per les seves normes punitives i criminalitzadores que s’han cobrat 300.000 morts i 37.000 desapareguts.

    Així, no són poques les organitzacions que aposten per un canvi de paradigma, acompanyat d’una reforma legal, que permeti regular el mercat de les drogues i exercir un control públic que tindria beneficis tant per a la salut pública com per a la seguretat. Parlem d’això amb Lisa Sánchez, activista mexicana formada en polítiques públiques i drets humans, en el marc del seminari “Drogues, polítiques i Violències. Del Consens global a nous enfocaments”, organitzat per l’ICIP i Casa Amèrica a Barcelona. Sánchez és, des d’enguany, directora general de México Unido contra la Delincuencia, una organització que abandera aquesta lluita per la regulació que, al país nord-americà, es planteja per a la Marihuana.

    Mèxic ha viscut un canvi polític històric, amb la victòria d’Andrés Manuel López Obrador, que entrarà a la presidència al desembre. Com planteja ell la regularització de les drogues?

    És difícil parlar de les seves polítiques, perquè el segell d’aquests mesos de transició, des de les eleccions, ha estat declarar idees a mitges. Però vam rebre amb molt bons ulls tres coses fonamentals: la primera és que planteja analitzar totes les possibles accions per aconseguir la pacificació. També proposa posar a les víctimes al centre: a un país amb 37.000 desapareguts, 800.000 desplaçats per la violència i 300.000 morts li fa molta falta. I després, ha afirmat no bloquejar una possible reforma en la política de drogues i regulació dels mercats, començant per la marihuana.

    Tot això ha de servir per millorar la seguretat a Mèxic, però veiem aspectes que poden portar-nos a pensar que les polítiques d’Obrador seran continuistes d’una estratègia fallida de militarització dels carrers de Mèxic, que han estat en gran part culpables de l’increment de la violència homicida del país.

    Però guardem esperança que la regulació de la marihuana ens porti a polítiques de justícia restauratives, amb les quals podem aprendre les lliçons que en altres llocs ens ensenyen, com el cas de Califòrnia, on s’han esborrat els historials criminals per a les persones empresonades injustament per possessió simple, que a Mèxic es quantificarien entre 2.000 i 10.000.

    Una de les característiques de Mèxic que explica la violència relacionada amb el crim són les altes taxes de corrupció. Com milloraria això amb la regularització de la marihuana?

    Aquesta lluita contra la corrupció és la bandera amb la qual Obrador va guanyar les eleccions. Però hi ha senyals que ens poden portar a pensar que la criminalitat organitzada podria seguir florint en el marc de la no sanció en la qual un funcionari públic ignora els actes de delinqüència per omissió o per acció. La regulació de la marihuana podria comportar certs riscos de captació de béns per part d’un estat rendista i clientelar. Però fins i tot així, el benefici net d’un mercat regulat, fins i tot amb un mercat paral·lel irregular, seguiria donant beneficis nets superiors a la plena il·legalitat. En aquest cas tindríem un mercat gris més petit i amb dinàmiques més semblants a les del contraban que a les del tràfic.

    Si es legalitzés la marihuana a Mèxic, que és país productor però poc consumidor, i no es regulés en els països consumidors, quines podrien ser les conseqüències? 

    Avui dia el 60% de nord-amiericans viuen sota algun règim de cànnabis legal, ja sigui medicinal fictici o recreatiu. Així que en un escenari com l’actual, amb la marihuana regulada a Mèxic, es podrien donar algunes irregularitats, però sense massa importància. El que més ens preocupa és l’ús del sistema financer mentre el cànnabis sigui il·legal a nivell federal als EUA. Els bancs es negarien a que la indústria participés d’aquest circuit financer, la qual cosa obstaculitzaria la rendició de comptes i transparència.

    Però en relació als efectes negatius, et diré que el pitjor dels móns és l’actual. I és que comencem a veure tràfical revés, en què els consumidors de Mèxic adquireixen el producte de les produccions legals d’EUA, que compten amb major qualitat, menor preu i menor risc de criminalització que al mercat negre mexicà.

    Lisa Sánchez, activista per la legalització de les drogues | Sandra Vicente

    Només es planteja la legalització de la marihuana i no d’altres substàncies. A part de la rosella i el cànnabis, dels que Mèxic és productor, hi ha moltes drogues que passen a través del país per arribar a EUA. Com s’hauria de plantejar la legalització d’aquestes drogues a Mèxic?

    Donem suport a la idea de diferents models regulatoris per a diverses substàncies, basats en els nivells de perillositat, tipus de substància i el procés que es requereix per aconseguir la droga. No és el mateix regular la metamfetamina, que ve de diversos precursors químics legals, que lidiar amb la rosella, el cultiu en si mateix de la qual està considerat il·lícit. Encara no hi ha una discussió oficial a Mèxic sobre aquest tema, encara que hauríem de plantejar el debat sobre la reducció del dany pel consum de certs estimulants: a Mèxic encara és residual, però en tota Amèrica Llatina comença haver-hi dades altes de risc per consum de bazuco o pasta base de coca. Necessitem un escenari per tenir els serveis de salut necessaris per fer front al tractament d’aquestes addiccions.

    En el cas de la rosella, no es planteja la regulació de la goma d’opi ni qualsevol dels seus derivats, encara que sí es contempla que la producció de rosella mexicana es posi a disposició de la demanda global per elaborar medicines. Respecte a la coca, ens posaríem a mercè de les discussions regionals dels països productors. Però és una discussió que ens interessa perquè el trànsit terrestre d’aquesta substància incrementa molt els nivells de violència.

    La pasta base és una de les drogues més addictives i nocives. S’entén que, amb la legalització, es reduiria el consum d’aquest tipus de substàncies i s’augmentaria la seguretat en el consum, ja que hi hauria controls mèdics. Quins altres beneficis podria tenir per a la salut pública?

    Són molt clars, a part del control de qualitat, l’adequació d’estratègies terapèutiques per al tractament de consums abusius o dependència també és un gran factor. Es podrien habilitar teràpies restitutives, sobretot per als opiacis. En aquest sentit, seria molt important sensibilitzar els metges per regular la sobreprescripció de substàncies perilloses. Però en aquest cas Mèxic avança molt bé gràcies a un projecte de receptaris amb codis bidimensionals que controlen l’augment de prescripcions de certes substàncies controlades.

    Però cal destacar que Mèxic no és un país consumidor: calculem tenir 250.000 addictes a totes les drogues il·lícites, d’entre les quals la marihuana és clarament majoritària.

    Les xifres de mort per sobredosi a Mèxic són del 0,01%. La criminalització de l’opinió pública de la droga no ve per les morts que causa, sinó per la violència que genera. Com es prepara el terreny social per fer front a una legalització?

    Tenim diversos arguments per a diverses audiències. Un d’ells és el dels drets: cada individu té el dret a disposar de la seva pròpia salut; així com té el dret a la pràctica d’esports extrems, té el dret a consumir drogues sense que l’Estat intervingui en l’àrea més privada i personal del seu cos.

    Un altre argument és el que analitza el cost-benefici de tenir una política punitiva contra les drogues, que és excessivament cara i que no es mostra com el millor ús dels fons públics. A més del fet que les polítiques punitives no fan res en favor de les persones drogodependents.

    Però som prou curosos amb no fer un vincle entre regularització i polítiques de seguretat. No volem vendre falses expectatives: la política de drogues només resol els problemes relacionats amb les pròpies drogues, però no pot resoldre tots els fenòmens de la criminalitat. Amb la legalització no millorarien les investigacions i sancions per l’homicidi o el segrest. Tot i així, cal recordar que el 95% de la criminalitat neta a Mèxic és d’ordre comú, com robatoris, que no estan relacionats amb el crim organitzat.

    Quina és l’opinió pública general respecte a la legalització?

    Encara és contrària tot i que ha canviat significativament en els últims anys. L’oposició activa s’ha reduït en un 21% en uns cinc anys, la qual cosa és significativa perquè a EUA li va costar més de dues dècades aconseguir una majoria per a la legalització. A Ciutat de Mèxic comptem amb majories properes al 65%.

  • «Estem orinant plàstic: s’han detectat fenols en tota la població»

    A la fi dels anys vuitanta un reial decret va limitar la quantitat de plom que podia portar la gasolina. Més de tres dècades després diversos estudis van demostrar com els nivells de plom a les ciutats espanyoles havien descendit espectacularment i com això havia provocat una disminució de les concentracions de plom en la població infantil espanyola. La mesura va servir com a exemple de l’impacte positiu que pot tenir la limitació d’un contaminant ambiental. No obstant això, no tots els contaminants tenen un efecte tan evident en la salut com en el cas del plom, ni són tan fàcils d’eliminar.

    En el que portem de segle, diversos estudis han mostrat com els éssers humans i la població animal estan impregnats de no menys d’un centenar de productes químics de síntesis diferents, alguns d’ells tòxics i persistents. Malgrat la seva prohibició fa diverses dècades, alguns compostos com el DDT (empleat en insecticides) segueixen apareixent en les anàlisis de la població en gran part del món, mentre que uns altres, com els PCB (usat en aïllants, equips elèctrics o plaguicides), no solament apareixen sinó que posen en risc la supervivència d’algunes espècies.

    Parlem amb l’investigador Miquel Porta, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i que recentment ha publicat el llibre Vive más y mejor. Reduciendo tóxicos y contaminantes ambientales (Grijalbo, 2018).

    Sembla que les prohibicions no sempre tenen un efecte evident en la salut de la població. A què es deu això?

    Les prohibicions han funcionat parcialment. No seria correcte dir que han fracassat, però per descomptat no han estat un èxit. Quan treus el plom de la gasolina, com la vida mitjana del plom és relativament curta, de seguida veus un efecte en l’aire de les ciutats. També succeeix el mateix amb altres compostos, com els plaguicides organoclorats, les concentracions dels quals en humans han baixat d’una forma molt important des de la seva prohibició, però les dels PCB, per exemple, estan estancades des de fa temps.

    Els PCB són els policlorobifenils quin és el problema amb aquests contaminants?

    El problema amb els PCB és que procedeixen de productes industrials com els transformadors i a Espanya hi ha milers de transformadors i altres aparells elèctrics que mai han estat ben reciclats. Durant el primer govern de Zapatero es va intentar fer un inventari per saber on estaven tots els transformadors amb PCB, però en moltes comunitats autònomes el recompte era impossible.

    Llavors la prohibició és inútil?

    No exactament, però en aquests casos l’impacte que té la prohibició és extraordinàriament lent, perquè seguim detectant PCB en la totalitat de la població, encara que les concentracions siguin una mica més baixes.

    Un estudi recent ha determinat que els PCB estan posant en perill la supervivència de les orques, què li sembla?

    Quan vaig veure això de les orques, el primer que vaig pensar va ser que de vegades ens preocupem més per les balenes i els dofins que per nosaltres mateixos, perquè els PCB es troben en gran part de la població humana. No et puc dir en tota, perquè hi ha poblacions sobre les quals no s’han fet estudis, però a Espanya tots tenim concentracions de PCB en el cos. La gent creu que això només afecta el món animal i a les orques que viuen en zones exòtiques, però no és així. Tot el que hi ha al món animal acaba afectant-nos a nosaltres.

    Quins efectes tenen aquest tipus de contaminants en la salut humana?

    Sabem que els policlorobifenils són cancerígens i immunosupressors, també que deprimeixen i dificulten el desenvolupament psicomotor, igual que el mercuri o el plom, o que són molt tòxics per al tiroide i poden causar hipotiroïdisme. També sabem que són tòxics per al pàncrees i, encara que no sabem si produeixen càncer en aquest òrgan, sabem que generen problemes associats a la diabetis i augmenten el risc d’aquesta malaltia.

    «Es podria dir que tots estem orinant plàstic», M. Porta / Sònia Calvó

    Quins altres contaminants ambientals es detecten en els éssers humans?

    Molts, constantment detectem en el cos humà substàncies noves, com el cas dels retardants de flama, que no s’havien detectat fins fa poc. En la població s’han detectat ftalats, plaguicides organofluorats, fenols… Es podria dir que tots estem orinant plàstic. És un titular molt clar, però també és objectiu, perquè a tot el món es detecta bisfenol A.

    Però no tots són perillosos

    Aquí cal precisar, que tampoc vull que això sembli l’Apocalipsi, perquè no ho és. Una cosa és que detectem PCB, bisfenol A o ftalats en tots els habitants d’Espanya i una altra cosa és que és els nivells detectats siguin perillosos.

    Llavors la situació no és preocupant?

    Preocupants són, especialment les concentracions altes, i també hi ha molta evidència acumulada que algunes substàncies amb accions hormonals tenen efectes adversos per a la salut fins i tot en concentracions baixes. A més, també tenim l’efecte còctel que és un gran problema. En qualsevol cas, la qual cosa no cal fer és deixar-se portar per la por.

    Què és l’efecte còctel?

    Moltes vegades les substàncies tòxiques actuen per mecanismes similars, amb el que l’efecte de cadascuna d’elles se sumeixi a l’anterior. Això és el que es coneix com a efecte còctel i encara està per veure si els efectes són additius o multiplicatius, però està demostrat que estan aquí.

    No obstant això, la regulació solament actua sobre compostos individuals

    Sí, i és una cosa que em sembla un clar exemple d’inoperància, immobilisme i falta de resposta. Això ho sabem des de fa dècades i m’impressiona que el 2018 encara estiguem discutint si cal fer alguna cosa o no. Fins i tot l’EFSA [Autoritat Europea de Seguretat Alimentària], que és una institució que està baix molta pressió política, reconeix el problema.

    En el seu llibre mostra com alguns ciutadans i empreses estan prenent mesures, creu que serveixen d’alguna cosa?

    El món ja no és el que hi havia després de la segona guerra mundial, en el qual les mesures solament les prenien les agències institucionals o no les prenia ningú. Avui dia l’administració va tan retardada pel que fa al coneixement científic que hi ha molta gent que s’està avançant a la legislació. Per exemple, hi ha empreses que estan començant a llevar ftalats dels seus productes, perquè s’adonen que són tòxics, i en els supermercats ja es veuen productes cosmètics sense ftalats o sense parabens, malgrat que no són il·legals.

    Hi ha qui opina que aquest tipus de moviments fomenten una por irracional als productes químics de síntesis, una espècie de quimiofòbia què opina?

    Jo crec que els qui parlen de quimiofòbia s’han inventat un espantaocells. És un truc molt vell que ja va utilitzar la indústria del tabac i que contínuament utilitzen els mercenaris del dubte. El primer que fan és inventar-se un enemic que no existeix, en aquest cas, la quimiofòbia.

    Realment creu que no existeix la quimiofòbia?

    Bé, no dic que no existeixi, dic que és alguna cosa extremadament residual. En el meu llibre constantment estic parlant dels beneficis de molts productes químics sintètics, però no es pot negar que alguns d’ells ens estan passant factura.

  • Les vacunes, llibertat individual o responsabilitat social?

    La decisió de vacunar-se sovint és vista com un dret individual, ja que erròniament s’assumeix que les possibles conseqüències només les pateixen aquells involucrats. Malauradament, no és així. Les vacunes, no només protegeixen de la malaltia a aquell que se la posen sinó que, quan una gran part de la població n’és immune, aquesta molt probablement s’erradica. Per això, a les poblacions vacunades es crea una immunitat col·lectiva que impedeix la transmissió dels virus i de la qual se n’aprofiten aquelles persones que mai no s’han arribat a vacunar.

    Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), les vacunes eviten entre dos i tres milions de morts cada any, i són considerades un dels avanços més importants de la medicina. Molts països del primer món que disposen d’un bon sistema sanitari havien pràcticament erradicat moltes malalties que fa poques dècades podien ser mortals, com la poliomielitis o el xarampió. En els últims anys, aquestes malalties han reaparegut a causa de l’augment de persones que opten per no vacunar-se.

    Considerant els avantatges de les vacunes, com és que encara hi ha gent que opta per no vacunar-se? Doncs, per molts, la decisió de no vacunar-se es fonamenta en la por a possibles efectes adversos que es poden patir i que prediquen un col·lectiu conegut com els antivacunes. Gran part de la informació que dissemina aquest col·lectiu s’ha demostrat científicament que és mentida o bé no hi ha cap evidència per recolzar-ho. Per exemple, el 1998 el metge Andrew Wakefield va publicar un estudi on afirmava que la vacuna de la triple vírica provocava autisme i, com a conseqüència, hi va haver una disminució significativa dels infants vacunats. Pocs anys més tard el periodista Brian Deer va demostrar que era fals i que s’havia fet motivat per interessos econòmics però, encara ara, molta gent desconfia d’aquesta vacuna.

    És cert, però, que hi ha vacunes que poden tenir efectes secundaris sobre algunes persones tot i que, molt excepcionalment, es posen en perill. Les vacunes més agressives poden provocar efectes secundaris lleus, mal de cap o fatiga, que desapareixen poques hores després, aproximadament en un 25% dels casos. Però, la probabilitat que sigui necessària intervenció mèdica, disminueix a menys d’una entre un milió. Una probabilitat molt menor a què ens toqui la grossa de Nadal.

    D’altra banda, hi ha molts factors involucrats en la probabilitat que una persona no vacunada contragui una malaltia, el que la fa molt difícil de determinar. Per començar, per contraure una malaltia, és indispensable estar en contacte amb el virus, la qual cosa esdevé molt difícil en el primer món on gairebé ningú n’és portador, ja que moltes malalties han sigut pràcticament erradicades gràcies a les vacunes. Així, l’opció de no vacunar-se pot semblar menys perillosa, però en realitat continua sent no només un gran risc sinó una gran irresponsabilitat. Per una banda, un gran risc perquè l’augment de trànsit humà i de mercaderies facilita que les malalties travessin fronteres i no ens exposem només a les condicions sanitàries del país on es viu. D’altra banda, una gran irresponsabilitat perquè si tothom confiés a aprofitar-se de la immunitat col·lectiva i es deixés de vacunar, moltes malalties tornarien i es convertirien, altra vegada, en epidèmies.

    L’any 2015, a Olot, va morir un nen de 6 anys de diftèria. A Catalunya feia més de 30 anys que no es diagnosticava cap cas de diftèria, ja que la seva vacuna és gratuïta i recomanada per tots els infants, però els pares d’aquest nen –qui més tard van declarar que els havien enganyat sobre els riscs de les vacunes- van optar per no vacunar el seu fill. En aquell moment hi havia 47 infants a Olot que no n’havien estat vacunats i, per tant, que corrien perill d’agafar la malaltia si entraven en contacte amb el virus. Va ser llavors que els pares de la majoria d’ells van demanar que se’ls hi poses la vacuna. Per sort, per cap altre va ser massa tard, però aquesta decisió ja havia costat una vida humana.

    Es pot considerar que fins i tot en cas d’epidèmies només aquella gent que no s’hagués volgut vacunar en patiria les conseqüències però, una altra vegada, aquest és un raonament erroni. Existeixen col·lectius de gent que no es pot vacunar per raons mèdiques, com els nadons que fins al cap de mesos no se’ls poden posar les vacunes, o gent que pateix al·lèrgies o malalties. Aquests col·lectius necessiten comptar enormement en la immunitat de la societat, i és responsabilitat de tots els que sí que ens podem vacunar no posar-la en perill i protegir la vida d’altres. A més a més, cal puntualitzar que els tractaments per curar una malaltia costen molts més diners a la sanitat pública que les vacunes necessàries per evitar-les.

    El primer pas per acabar amb el moviment antivacunes i els perills que representa és una bona educació científica des de les edats més tendres i accés a la informació necessària per tothom. I, en un món ideal, això seria suficient, però sempre hi haurà gent que preferirà creure en disciplines no científiques i populistes. Per tant, si volem una societat completament vacunada i sana s’han de repensar i endurir les polítiques sanitàries.

    Hi ha diverses mesures que es poden prendre per incentivar a la gent a vacunar-se. Per exemple, a Austràlia es limiten les ajudes socials a les persones o famílies no vacunades i als Estats Units hi ha escoles que demanen la cartilla de vacunació per acceptar un alumne. Sens dubte, però, la mesura més efectiva i que haurien de prendre més països, és fer com a França i convertir les vacunes en obligatòries i evitar així posar en risc la salut dels més indefensos. Pel bon funcionament d’una societat hi ha normes, i igual que no es pot robar o matar, ens hem de vacunar.

  • El càncer de pulmó és la primera causa de mort en dones a Barcelona

    L’informe La salut a Barcelona 2016 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i del Consorci Sanitari de Barcelona notifica que el càncer de pulmó es situa com la primera causa de mort en les dones superant per primer cop al càncer de mama.

    L’estudi que s’ha realitzat sobre la qualitat de l’aire conclou que el 68% de la població de Barcelona està exposada a nivells de diòxid de nitrogen superiors dels establerts per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i fins un 97% està exposat a material particulat. Respecte la normativa vigent a tot Europa, l’informe afirma que l’any 2016 es varen complir els corresponents valors límit o objectiu establerts per a 11 contaminants però es supera el valor límit anual de diòxid de nitrogen (NO2). L’Ajuntament de Barcelona vol fixar els seus valors de referència com els que estableix l’OMS. Així, també s’han superat els valors de referència establerts pel benzè, l’ozó i el benzo(a)pirè.

    Aquesta avaluació de la qualitat de l’aire a la ciutat de Barcelona durant l’any 2016 es manté estable respecte els anys anteriors però no aconsegueix superar els valors de l’OMS.

    Pel que fa a la mortalitat, la taxa estandarditzada per edat continua amb tendència decreixent en homes i es percep un lleuger augment en dones, tot i que la tendència respecte els darrers anys segueix sent decreixent. Les principals causes de mortalitat prematura són entre els homes i per aquest ordre: el càncer de pulmó, la malaltia isquèmica del cor i lesions per accidents de trànsit. En dones, les morts per càncer de pulmó augmenten i passen a ser la primera causa a l’any 2015. La primera causa de mort prematura en dones fins ara sempre havia estat el càncer de mama que passa a segon lloc.

    Gràfica sobre la qualitat de l’aire de La Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona

    L’informe La Salut a Barcelona 2016 incorpora la contaminació acústica com un element nou. S’ha realitzat un mapa de percepció del soroll fet a partir d’enquestes a la població. Les dades de 2016 mostren com a Ciutat Vella i l’Eixample, 7 de cada 10 veïns i veïnes declaren que al seu barri hi ha molt soroll. En el conjunt de Barcelona, un 47,8% declara que hi ha «molt soroll» al seu barri. Segons l’Organització Mundial de la Salut, a partir dels 42dB(A) es comencen a produir trastorns del son i a partir dels 50dB(A) podrien donar-se problemes circulatoris. Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha vinculat aquesta percepció tant amb el soroll diürn, transports, com al nocturn, oci.

    Gemma Tarafa, comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que el soroll ha estat un indicador nou en aquest informe i els seus resultats criden l’atenció i cal abordar-los. En aquest sentit, Tarafa ha afirmat que crearan una «Taula de soroll per treballar amb tots els agents de la ciutat i elaborar un pla de disminució de soroll a la nostra ciutat».

    Valoració positiva per part de l’Ajuntament de Barcelona

    Gemma Tarafa ha trobat important posar en relleu dues coses. Per una banda la importància d’un informe com aquest que «és únic, poques ciutats d’Europa elaboren informes que ajuden moltíssim a veure si estem orientant bé les nostres polítiques públiques». Per altra banda, ha volgut recordar que, com moltes de les polítiques s’han posat en marxa fa poc i «tenen poc recorregut», des de l’Ajuntament diuen que no poden saber si «estan servint» però, en tot cas, «aquests informes ajuden a descobrir-ho». «Hem de ser capaços de ser dinàmics en aquells polítiques que no funcionen prou bé i fer-ne de noves», ha dit Tarafa.

    Des de l’Ajuntament han valorat positivament la reducció de les principals causes de mortalitat prematura ja que «això vol dir que morim més de vells que per altres causes». També destaquen que en els resultats de tuberculosi, sida o embaràs adolescent també s’ha millorat. Tarafa ha volgut ressaltar que per molt que «els valors siguin estables o de tendència a la baixa no ens hem de conformar amb ells».

    Les desigualtats de salut entre barris pel que fa per exemple a l’esperança de vida s’han frenat força. Tarafa però ha demanat prudència perquè hi ha hagut un petit descens entre les desigualtats entre barris també perquè han parat d’augmentar. Crearan un Observatori d’impactes en salut i qualitat de vida per veure els impactes de les mesures que s’han anat aprovant: «un seguiment quotidià permetrà tenir una avaluació continuada».

    Quadre resum dels indicadors de l’informe de Salut a Barcelona 2016 / Agència Pública de Salut de Barcelona

    Altres indicadors de salut estudiats

    La salut autopercebuda per classe social i sexe: Borrell ha explicat que aquí també es veuen les desigualtats de gènere, ja que la salut està pitjor percebuda per dones que per homes. Aquesta percepció de «mala salut» és d’un 41,7% en dones de classe social més baixai d’un 10% entre les de classe més alta.

    Un altre indicador és la salut reproductiva: la fecunditat mostra els naixements de les dones en edat reproductiva (de 15 als 49). L’estudi explica que en la fecunditat adolescent (15-19) hi ha 19,1 embarassos per cada mil dones. Els gràfics mostren que tant els embarassos com els avortaments tendeixen a disminuir i la fecunditat a créixer. També s’han estudiat els embarassos en adolescents comparant-los entre l’any 2008 i el 2016. En tots els districtes disminueix l’embaràs adolescent.

    L’estudi de salut laboral mostra que les lesions i malalties professionals relacionades amb el treball greus s’han incrementat en 183 en homes i 76 en dones després de 10 anys de descens mantingut. De lesions mortals hi ha hagut 25 homes i 6 dones. De malalties professionals hi hagut 569 casos. De malalties relacionades amb el treball com ara el trastorn ansiós-depressiu: 545 (191 homes i 354 dones).

    Pel que a les infeccions per malalties de transmissió sexual, els casos de VIH estan pràcticament estables i fins i tot han arribat a disminuir una mica. Altres com ara la sífilis, però, van creixent en homes i la gonocòccia va creixent en dones. Gemma Tarafa ha argumentat que l’increment de malalties infeccioses també es pot explicar pel fet que la vigilància és major i el control fa que detectem més casos. En aquest sentit, des de l’Ajuntament de Barcelona han afirmat que estan traçant una estratègia per poder disminuir aquests percentatges, «quan abans fem la detecció precoç abans evitarem que la puguin transmetre».

    L’estudi també s’ha centrat en les persones, l’economia i les condicions de vida a Barcelona. L’informe afirma que el 9% de les llars vivien en pobresa material severa el 2016. A més un 10,6% de les llars de Barcelona van patir pobresa energètica l’any 2016 (un 23,4% en les classes socials més desfavorides respecte a un 4,8% en les més
    benestants). En aquest sentit l’Ajuntament de Barcelona ha explicat que ha atès prop de 10.000 llars amb problemes relacionats amb la pobresa energètica. Bombers, Centres d’Atenció Primària i Habitatge «són sovint la porta d’entrada a persones amb pobresa energètica», segons Tarafa, i és amb tots ells amb els qui l’Ajuntament treballa per pal·liar els percentatges informes.

    Quan es pregunta a la ciutadania per la seva salut percebuda, veiem com el 15,5% dels homes i 22,6% de les dones (adults) declaren una salut regular o dolenta. Les dones tenen una pitjor percepció de la salut però, tot i això, viuen més anys.

    Als serveis sanitaris, segons Tarafa, els hi cal molt marge de millora. El 64,3% de la població barcelonina té cobertura sanitària exclusivament pública, però aquest percentatge és molt diferent entre els districtes, sent els dos més extrems Sarrià-Sant Gervasi (25,9%) i Nou Barris (83,4%). L’ús dels serveis d’urgències hospitalaris l’any 2016 a la ciutat va ser de: 342 persones per 1.000 habitants en el cas dels homes i 380,1 en dones. Per altra banda, un 24% de les cites prèvies a l’atenció primària es donen a més de 48 hores.