Just Deploy It!

Etiqueta: salut pública

  • Les embarassades, l’objectiu de la campanya antigripal 2017-2018

    En un dia de pluja s’ha presentat la campanya de vacunació contra la grip que s’iniciarà el dilluns 23 i ha distribuït al voltant d’1.200.000 dosis de vacunes. La presentació ha estat conduïda pel secretari de Salut Pública, Joan Guix, a l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Joan Guix, ha subratllat que «la grip no és una afecció banal, afecta entre el 5% i el 20% de la població» i ha explicat que aquest any «la campanya de vacunació antigripal la volem focalitzar molt en millorar la vacunació en dones embarassades ja que és un col·lectiu amb un risc molt important».

    Un altre dels objectius és evitar les complicacions de la grip en les persones amb problemes de salut crònics, edat avançada o altres condicions que les fan especialment susceptibles als efectes d’aquesta malaltia. Entre aquest darrer grup també trobaríem la indicació de la vacunació antigripal a treballadors de la salut. El motiu és doble: per una banda, «poden actuar com una font d’infecció per a persones de risc, en els malalts que són atesos en els centres sanitaris, i perquè formen part del col·lectiu de serveis essencials per a la comunitat». En aquest sentit, i entre les novetats d’aquest any, Salut ha afirmat que «les més de 3.000 farmàcies de Catalunya s’implicaran amb la campanya impulsant la vacunació dels grups de risc i entre els seus professionals». La secretària del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, Pilar Gascón, que també ha participat a la roda de premsa, ha explicat que «a la vegada, promouran accions com la promoció del rentat de mans i altres mesures higièniques per disminuir els casos de grip».

    La subdirectora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, ha destacat els principals objectius de la campanya de vacunació contra la grip.  La voluntat d’incrementar la xifra d’embarassades que es vacunin respon a la preocupació cap al percentatge actual: només un 3% aproximadament de les gestants es vacuna contra la grip a Catalunya. Els responsables de Salut Pública subratllen la importància per a les dones embarassades de vacunar-se per evitar complicacions en l’embaràs i protegir tant la mare com el nadó. A banda de protegir l’embarassada, afirmen que els anticossos induïts per la vacunació de la dona embarassada, en transferir-se per via placentària, produeixen una protecció passiva del nadó durant els primers mesos de vida.

    A la Guia Tècnica per a la Campanya de Vacunació Antigripal Estacional 2017-2018 creada per l’Agència de Salut Pública de Catalunya, s’explica què és la grup, com afecta, s’analitza la incidència de la malaltia i quins tipus de soques així com qui ha adquirit el concurs de la vacuna. A l’informe afirmen que la morbiditat de la grip estacional pot ser elevada. S’estima que pot afectar entre el 5% i el 20% de la població general; que de les persones internades en institucions fins al 50% emmalalteix de grip cada any, i que aproximadament el 25% dels processos respiratoris febrils podrien ser produïts per la grip.

    La cobertura de la vacunació antigripal en persones grans a Catalunya, segons dades de Salut, està al voltant del 54%, relativament alta a nivell internacional però no arriba a l’objectiu del 75% en majors de 65 anys marcat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La cobertura en persones joves amb malalties cròniques i en professionals sanitaris és baixa.

    A la roda de premsa on s’ha presentat la campanya, han participat a banda de Joan Guix, la sub-directora General de Promoció de la Salut, la Dra. Carmen Cabezas; la secretària del Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, Pilar Gascón, i la presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores, Gemma Falguera.

    Composició antigènica de la vacuna recomanada per a la temporada 2017-2018

    El document complet publicat per l’OMS explica que hi ha una soca que ha canviat respecte a l’anterior, A/Michigan/45/2015 (H1N1)pdm09, que substitueix A/Califòrnia/7/2009 (H1N1)pdm09.

    Segons l’OMS, la vacuna antigripal trivalent recomanada per a la temporada gripal 2017-2018 a l’hemisferi nord ha d’incloure:

    • Una soca anàloga a A/Michigan/45/2015 (H1N1)pdm09
    • Una soca anàloga a A/Hong Kong/4801/2014 (H3N2)
    • Una soca anàloga a B/Brisbane/60/2008 (llinatge Victòria)

    A més, l’OMS recomana que les vacunes quadrivalents, amb dues soques de virus B, portin també
    una soca anàloga a B/Phuket/3073/2013 (llinatge Yamagata).

  • El futur del sistema sanitari també es juga a les aules

    És ben conegut que al nostre país el sistema sanitari públic és un dels serveis més apreciats per la ciutadania. Tanmateix, actualment la seva sostenibilitat econòmica està en risc, no només per la profunda crisi econòmica, que ja fa deu anys que dura, sinó també perquè el continuat progrés científic i tecnològic ofereix al mercat productes diagnòstics i terapèutics cada vegada més eficaços, però més cars. La generació de riquesa de la majoria de països difícilment pot atrapar l’augment constant del cost de la sanitat pública. En els últims anys, a casa nostra, l’esforç per augmentar l’eficiència del sistema sanitari públic ha estat molt gran, sobretot a expenses de la voluntat dels professionals sanitaris que han vist molt malmesa les seves condicions laborals i retributives, en un context crònic d’infrafinanciació del sistema.

    Aquesta realitat ha estat aprofitada per posar en qüestió la viabilitat del sistema sanitari públic i per oferir alternatives en el món de la sanitat privada. Tot i que tradicionalment la solidesa del sistema sanitari públic ha fet que el debat sanitari s’hagi mantingut bastant al marge en les campanyes electorals, de fa uns anys la contraposició sanitat pública sanitat privada ha entrat de ple en el debat partidari.

    En resum: la sanitat pública té un greu problema de sostenibilitat i cal, si es vol mantenir, explorar i oferir, no només solucions definitives, sinó, com a mínim, elements que puguin ajudar a mantenir-la dintre dels nivells de qualitat a què estem acostumats. Els problemes del sistema estan més que ben diagnosticats pels economistes i els experts en política sanitària, tanmateix, hi ha un àmbit del qual no se’n parla gaire i que a nosaltres ens sembla important, fins i tot cabdal: l’educació sanitària dels ciutadans, el seu «apoderament» en el coneixement i bona utilització del sistema sanitari. Tradicionalment l’educació per la salut ha estat orientada a la prevenció de malalties, accidents, promoció d’hàbits saludables o com evitar l’embaràs no desitjat, a través de campanyes publicitàries força eficaces o de programes específics a les escoles. La salut com a «mercat» té una bona representació en els mitjans de comunicació amb continuats estímuls al consum sanitari, però poc o res es fa en relació a educar en el coneixement i bon ús del sistema sanitari públic.

    Des de la democràcia, la transició i la Llei General de Sanitat els ciutadans han incorporat profundament les obligacions del sistema sanitari públic envers ells. S’ha construït un sistema sanitari públic on el malalt és el centre, les associacions de malalts han adquirit veu pròpia per tractar amb l’Administració, els drets d’informació, protecció de dades, llibertat d’acceptació de proves i tractaments i amplis departaments d’atenció al client en són una prova; també l’augment de litigis per suposada mala pràctica dels professionals en donen testimoni. Aquesta contundència en l’exercici dels deures no ha estat acompanyada de l’assumpció de les corresponents obligacions; la primera de les quals probablement és tenir cura de la pròpia salut i fer un bon ús del sistema sanitari i de tots els seus recursos.

    Difícilment assumir els deures envers el sistema sanitari es pot fer sense haver estat educat en el seu coneixement i tenir bones nocions sobre el que realment són la salut i la malaltia a escala individual i col·lectiu. Tot això, a parer nostre, conforma un àmbit educatiu específic, de moment inexplorat, però força important per fer als ciutadans co-partícips en la gestió d’un dels recursos bàsics de la societat del benestar.

    No fa gaire temps s’ha començat a parlar d’introduir en els plans d’estudis escolars matèries que tenen a veure amb la relació dels ciutadans amb les entitats bancàries, donat el paper central que l’economia té en la vida. El recent desvetllament dels abusos d’alguns bancs vers ciutadans ignorants que amb operacions financeres desatrosses han arribat a situacions lamentables, ha donat empenta a aquesta iniciativa. Certament els diners són importantíssim en la vida dels ciutadans però la salut ho és més i és per aquesta raó que ens sentim amb l’obligació de promoure la iniciativa d’educar als joves, a «apoderar-los» perquè coneguin els seus deures en vers el sistema sanitari públic, perquè facin un bon ús del mateix i així, potser, es pugui confirmar la hipòtesi que fent un bon ús del sistema es pugui contribuir a la seva sostenibilitat.

    A tall d’exemple, un temari com el següent pot donar pistes sobre el que fóra desitjable construir el programa educatiu. Concepte de salut: salut objectiva i salut percebuda. Salut i responsabilitat individual. Autocura i prevenció. El sistema sanitari públic. Organització i finançament. Els professionals de la salut. Paper dels metges. Paper de les infermeres. La relació metge malalt. La relació malalt sistema sanitari. La medicina de família i les especialitats mèdiques i quirúrgiques. Salut mental; El medicament; la farmaciola de casa; tecnologia i salut; estructures per la provisió dels serveis; atenció primària: el CAP i l’atenció domiciliaria. L’hospital; els serveis d’urgència; les residències d’avis: gestió dels recursos sanitaris. L’ètica aplicada a la sanitat. Eines per fer un bon ús del sistema sanitari públic. El final de la vida.

    Aquests són només uns apunts per pensar un possible temari, únicament per donar idees sobre els conceptes que es podrien incloure en el programa educatiu. És una idea, una proposta. I per posar-la a la pràctica caldria abans veure com en els plans d’estudi escolar es podria incloure aquest estudi, extensió i continguts amb conceptes i metodologies adaptades a l’edat escolar. Cal també analitzar l’edat més convenient (probablement final de l’ESO, ja que hi ha qui no segueix amb el Batxillerat) i apuntar quin seria el professorat més adient per impartir aquesta educació.

    En altres paraules, com a metge que he participat en la construcció del sistema sanitari públic i que he reflexionat sobre la seva sostenibilitat, tinc clar que el futur de la nostra gran conquesta social passa per l’educació. Fer possible el dret universal a la Sanitat passa per la implicació de tota la societat. I això només s’aconsegueix si a les escoles i als instituts els qui seran els ciutadans del futur en són plenament conscients.

  • Iatrogènia, ciutats poc saludables i salut pública a debat en tres grans reunions a Barcelona

    Avui acaba la XXXVII Jornada d’Economia de la Salut que es celebra des de dimecres a Barcelona. Sota el lema “Ciència per l’acció”, les jornades han acollit activitats, ponències i debats de tres societats científiques diferents. Per una banda reuneix l’Associació d’Economia de la Salut (AES), la XXXV reunió científica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) i el XVII Congrés de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). Així, Barcelona s’ha convertit en la “capital mundial de la salut” segons José María Abellán, president de l’AES, en reunir a més de 1.100 experts d’arreu del món per la coincidència de les tres trobades.

    L’AES afirma que “els problemes de salut de les poblacions són complexes, amb múltiples causes i efectes, que requereixen feina multidisciplinària”. Per això, “l’epidemiologia, l’economia, la gestió sanitària, la ciència jurídica i la sanitat ambiental” han estat part d’aquest Congrés per analitzar els “problemes de salut pública i les seves solucions”.

    Per la seva banda, la reunió científica anual de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE) ha centrat la seva temàtica en el paper de la ciència com a element transformador de la societat i també ha servit per proposar “noves formes de treballar perquè la ciutadania tingui una major qualitat de vida i salut”. L’increment de morbiditat i mortalitat que suposa viure en ciutats poc saludables, el consum de begudes ensucrades i l’impacte de l’alcohol, sobretot en els joves, han estat els grans problemes que han tractat. Temes que s’han tingut en compte en estudiar les diferències en matèria de sanitat que també es deuen a les desigualtats socio-econòmiques. Carmen Vives, presidenta de la SEE, ha explicat que s’ha de veure com canvia l’esperança de vida de la població “en funció del lloc en viu” i, per tant, s’han de “treballar els determinants de salut com la nutrició, el canvi climàtic i l’escalfament global”.

    La iatrogènia: el descobriment de la trobada

    La SESPAS i l’OMC (Organització Mèdica Col·legial) han aprofitat la trobada per presentar un informe inèdit sobre iatrogènia. La iatrogènia són els “danys o resultats clínics no desitjats causats per l’atenció sanitària en els processos de diagnòstic o tractament i no relacionats amb la malaltia que pateix la persona afectada”. El document, anomenat “Iatrogènia: anàlisis, control i prevenció”, defineix el concepte i repassa els seus àmbits, les estimacions de l’impacte potencial i els seus costs socials, considera prevenció i control a curt i mitjà termini i estudia les seves possibles causes.

    La presidenta de SESPAS, Beatriz González López-Valcárcel, el president de l’OMC, Serafín Romero i el representant del grup de treball, Andreu Segura, consideren que la iatrogènia s’ha de tractar com un “problema important de salut pública i que la seva prevenció i control han de ser una prioritat efectiva de la política sanitària espanyola”. També han apel·lat a l’opinió dels experts que aposten per “reforçar les estratègies de seguretat existents per tal de protegir els pacients i ciutadans, així com per una cultura sanitària que no promogui el sobrediagnòstic i el sobretractament perquè, en comptes de millorar la salut, la posen en risc”.

    La paraula iatrogènia ajuda a reconèixer, segons l’informe, que “totes les intervencions mèdiques i sanitàries tenen pros i contres, riscos i beneficis, i no és possible garantir absolutament la seva innocuïtat”. El que volen demostrar són les causes i conseqüències de la iatrogènia més enllà de creure que una intervenció inadequada o una omissió d’intervenció necessària sempre provoca dany perquè, a vegades, “una intervenció pertinent procurada de manera adequada també pot provocar una reacció nociva com a conseqüència de l’acció farmacològica primària.

     

    Podem trobar iatrogènia en tots els nivells i àmbits de la sanitat i el sistema sanitari: en l’assistència clínica individual que inclouria la prevenció de malalties i la promoció de la salut i també en el poblacional, és a dir, en el col·lectiu de salut pública. La trobem tant a l’atenció primària com a l’especialitzada o la sociosanitària.

    Tot i que aquest és el primer informe sobre el cas que surt a l’estat espanyol, el terme iatrogènia s’utilitza des de 1924. Així, Estats Units considera que la iatrogènia és la tercera causa de mortalitat al seu territori.

    L’Organització Mundial de la Salut proposa estudiar la iatrogènia en diverses fases. Primer cal determinar la magnitud del dany i el número i tipus d’adversitats i entendre les seves causes. Seguidament, trobar solucions per aconseguir que l’atenció sanitària sigui més segura i poder avaluar l’impacte de les solucions en situacions reals per tal de portar-les a la pràctica.

    L’informe afirma que l’entorn sanitari té molta influència a l’hora de causar esdeveniments adversos. Aquests “factors latents” tenen a veure amb “l’organització dels serveis, la idoneïtat, efectivitat, seguretat o l’adequació dels serveis mèdics que es presten”, entre altres factors com ara les comprovacions rutinàries o la competència dels professionals. “L’entusiasta disposició de la població a sotmetre’s a tot tipus de proves, exploracions, intervencions, recomanacions i informacions sense (re)conèixer els potencials efectes nocius” també provoca aquesta “capacitat nociva de la medicina”. Acusen doncs a la “sinergia entre la cultura mèdica intervencionista prevalent i la galopant cultura de la medicalització” de l’actual exposició de la població a la iatrogènia.

    SESPAS i OMC asseguren que algunes de les mesures a implantar per reduir la iatrogènia i millorar la seguretat del pacient “exigeixen realitzar canvis estructurals en el sistema de salut”. L’informe finalitza amb un llistat de nou recomanacions on apel·len a què autoritats sanitàries reconeguin la iatrogènia com problema de salut pública i juntament amb professionals sanitaris realitzin canvis i apliquin mesures.

  • No, la sarna no és una malaltia de pobres

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Divendres passat es va declarar un brot de sarna en un centre per a persones sense llar a Madrid. L’Ajuntament de la capital el va declarar ràpidament controlat tot i que el sindicat CCOO ha protestat perquè considera que no s’han frenat els contagis, «està creixent», acusen. No obstant això, el Govern local ha demanat calma per «no estigmatitzar encara més» les persones sense llar.

    La sarna és una malaltia que afecta sobretot a ambients pobres?

    «En absolut», diu la doctora Lola Bou, de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia. Però l’imaginari col·lectiu sembla que tendeix a relacionar aquesta patologia amb l’exclusió social.

    Al contrari, els dermatòlegs subratllen que «pot afectar qualsevol, no importa quina sigui la seva classe social, raça o edat, i sense relacionar-se amb la higiene personal». Bou repeteix que «per descomptat és molt freqüent, així com altres parasitacions són més rares, la sarna la veiem molt. El problema és que la societat sembla creure que ja no n’hi ha».

    La sarna la produeix un àcar paràsit propi dels humans que furga per sota de la pell. Aquí col·loca els seus ous i eclosionen les seves larves. Produeix picors i pot derivar en infeccions associades. És tan freqüent com per calcular uns 300 milions de casos anuals al món. Només aquest any s’han declarat brots en moltes comunitats autònomes. I en diversos ambients.

    A Extremadura, al març, es van explicar 16 casos en residències de gent gran, a Andalusia, al llarg de 2017, s’han declarat brots a l’hospital Virgen del Rocío de Sevilla, a l’Universitari de Huelva i alguns col·legis de la Vall del Lecrín a Granada.

    A Toledo es va detectar un focus en un col·legi al maig. També en un institut d’Alacant s’ha hagut de controlar una sèrie de contagis aquest curs. En residències de gent gran de Galícia han empalmat brots el 2013, 2014, 2015 i 2016. La Generalitat de Catalunya ha obert a finals de juny passat un expedient a la concessionària d’un altre centre d’avis a Barcelona per no avisar sobre un brot ocorregut en les seves instal·lacions i detectat per la inspecció.

    Infradiagnòstic

    Així que la sarna -també anomenada escabiosis- es declara en molts ambients. No només en un centre de persones sense llar. I es dóna amb relativa freqüència, però en estar relacionada amb una cosa antiga i pròpia de grups desafavorits, els pacients no imaginen que tenen el paràsit. Això provoca que «estigui infradiagnosticada», analitza Lola Bou, el que suposa el veritable problema.

    «He tractat a pacients que portaven un any de curs de la malaltia amb tot els problemes que comporta». I en circular casos sense detectar i ser «altament contagiosa» doncs s’estén.

    La qüestió és que, un cop establert un cas, per aturar-lo es fa necessari tractar a tot l’entorn que està en contacte amb el portador. I desinfectar, per exemple, tota la seva roba. «Fins i tot tots els sofàs d’una casa. És molt laboriós», comenta la doctora.

    La sarna es fica a tot arreu. No té res a veure amb grups amb rendes baixes o altes. «No pot estigmatitzar», reitera Lola Bou. I posa l’exemple de turistes que van a països on el paràsit és molt actiu i el contrauen «i són persones amb alt poder adquisitiu per fer cert tipus de viatges». Altres cosa és que pacients amb menys capacitat econòmica trobin dificultats per al tractament.

    La clau, segons aclareix la dermatòloga, no és la renda sinó «la col·lectivitat». Es refereix al fet que la malaltia es passa de persona a persona. Per això els brots nombrosos es registren en centres educatius, en hospitals, gimnasos, residències d’avis, o un centre d’acollida. «La higiene no és un factor derterminant», expliquen.

    Malaltia laboral

    En el cas del centre de Madrid, l’alarma la va donar el sindicat CCOO. En altres brots també han estat organitzacions de treballadors els que han alertat sobre els casos per exigir mesures a l’administració responsable.

    Efectivament, més que una malaltia de pobres és una patologia col·lectiva i, a més, considerada entre les malalties laborals per exposició a agents biològics. La manipulació de persones grans, ingressats en un hospital o alumnes d’un col·legi exposa els professionals a contraure el paràsit que és atret, segons els experts, «per la calor» del cos humà, no per la brutícia. «Ah. I també cal tenir en compte que està considerada una malaltia de transmissió sexual per traspassar de cos a cos», recorda la dermatòloga Bou.

  • Els reptes de la mobilitat sostenible, a debat

    Quins són els reptes de la mobilitat sostenible a les ciutats? Aquest és el tema del darrer quadern en paper publicat per eldiario.es, ‘La ciudad civilizada’, un monogràfic que aborda com la mobilitat sostenible transforma de manera radical ciutats com Barcelona, aclaparades per la contaminació i el soroll.

    Amb motiu de la presentació de la publicació del número 16 de la revista, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà aquest divendres un debat per parlar dels diferents reptes de la mobilitat sostenible, com ara la contaminació, el soroll o els embussos davant dels vianants, les bicicletes i el transport públic.

    A més, també serà una ocasió per abordar de quina manera aquests factors afecten la salut de les persones ja que les ciutats s’han convertit en espais agressius i perjudicials per a la salut.

    El debat comptarà amb Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, doctora en salut pública i especialista en medicina familiar i comunitària i membre del Consell de Mecenes d’El Diari de la Sanitat; Miguel Ángel Moll, enginyer de camins especialitzat en trànsit i director de la consulta Doymo i Mikel López Iturriaga, periodista i ciclista urbà. El moderarà Gumersindo Lafuente, periodista i coordinador de la revista d’eldiario.es. La reserva d’entrades es pot fer  registrant-se a través d’aquesta pàgina. 

    Continguts de la revista

    De Pontevedra a Londres, passant per Medellín, el monogràfic recull estratègies que han reduït la contaminació i facilitat la mobilitat de les persones, davant de l’omnipresent presència dels cotxes.

    De la mà de coneguts impulsors de la bicicleta recorre Barcelona (Mikel López Iturriaga), Madrid (Christina Rosenvinge), València (Joan Ribó), Sevilla (Isabel Porras) o Sant Sebastià (Odón Elorza). El número compta també amb articles d’Ignacio Escolar, Jorge Melguizo, Salvador Rueda, Esther Anaya, Javier Moltó, Miguel Ángel Moll, Guillem G. de Polavieja o Gumersindo Lafuente. I reportatges de Pedro Bravo, Isabel Ramis, Antonio Lucio, Marta Peirano, Dani Cabezas, Lourdes Gómez, José Precedo o Ekaitz Cancela.

  • Barcelona registra la taxa d’incidència de tuberculosi més baixa de la seva història

    La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.

    En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.

    Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.

    La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat

    Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.

    «La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».

    La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia

    Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.

    Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.

    D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.

    A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.

  • Un brot de gastroenteritis afecta 200 alumnes d’una escola de Sant Cugat

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) ha informat aquest dijous d’un brot de gastroenteritis que ha afectat de moment 204 alumnes i 14 adults de l’escola Avenç de Sant Cugat del Vallès. Entre els afectats, dos alumnes han estat en observació a Urgències però cap no ha requerit hospitalització. Actualment es desconeix l’origen del brot però l’ASPCAT ja ha obert una investigació per tal de determinar-lo.

    El que sí que se sap de moment és que s’ha confirmat la presència de norovirus en un dels primers escolars afectats. Aquest tipus de virus es pot transmetre per vàries vies com ara a partir del contagi persona a persona per via fecal-oral o per aigua o aliments contaminats en origen. En aquest darrer cas els aliments que sovint s’associen a brots per Norovirus són les ostres, les cloïsses, l’enciam i altres hortalisses de consum cru i regades amb aigua no potable. Segons informa Salut en una nota, per la forma de transmissió i per la poca quantitat de partícules virals necessàries per causar malaltia, és fàcil que apareguin més malalts entre els convivents d’un cas, i provocar brots epidèmics en escoles o llars d’infants. Per això, avisen, són bàsiques les mesures de control i prevenció de nous casos, i que s’instaurin el més aviat possible.

    En aquest sentit l’agència ja ha enviat recomanacions escrites als pares per la prevenció de la transmissió de la malaltia. Rentar-se les mans amb abundant aigua i sabó després de tocar malalts i superfícies brutes, d’utilitzar el lavabo, i abans de preparar o consumir aliments és una de les mesures de prevenció. També és recomanable que els alumnes o adults malalts no vagin a l’escola fins 48 hores des de l’últim episodi de diarrea (o vòmit, si és el cas).

    En línies generals,  la malaltia sol durar d’1 a 2 dies, però en alguns casos més. Els símptomes predominants són els vòmits i diarrea, i sovint també dolor abdominal, malestar, mal de cap i als ossos i febre. En alguns casos però poden causar gastroenteritis aguda.

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.

  • L’Agència de Salut Pública de Barcelona registra un brot d’hepatitis A amb 42 casos

    Segons informa l’Agència de Salut Pública de Barcelona un nou brot d’hepatitis A a la ciutat afecta de moment 42 residents. Fonts de l’ASPB, que és l’organisme que gestiona el brot, indiquen que cal situar-lo en el context espanyol ja que altres grans ciutats estan veien també un augment de diagnòstics per aquest tipus d’hepatitis. Les mateixes fonts indiquen que els diagnòstics s’estan veient sobretot en homes joves que fan pràctiques sexuals de risc. En aquest sentit recomanen que es vacunin del Virus de l’Hepatitis A.

    El VHA afecta el fetge provocant hepatitis agudes i es pot presentar amb signes com ara malestar general, pèrdua de gana, nàusees, dolor abdominal, diarrees i coloració groga de la pell. Segons informació recollida per l’OMS, el virus es transmet per la ingestió d’aliments o begudes contaminats o per contacte directe amb una persona infectada pel virus.

    En aquest sentit, a banda de la vacunació, entre els consells que fa l’ASPB per evitar la transmissió hi ha extremar les mesures higièniques per tal d’evitar la transmissió en els contactes íntims (convivents o sexuals) d’un afectat, especialment durant les 2 setmanes des de l’inici dels símptomes. Aquestes mesures inclouen el rentat de mans freqüent i acurat però també altres com rentar separadament els estris de menjar que fa servir la persona infectada, així com ara la roba de llit.

    Gairebé tots els pacients amb hepatitis A es recuperen totalment i adquireixen immunitat de per vida. No obstant això, una proporció molt petita de casos poden morir d’hepatitis fulminant.

  • La nova emergència mèdica es diu canvi climàtic

    Aquest és un article d’Adeline Marcos publicat a Agencia Sinc.

    Quan parlem de morts associades a l’augment de la temperatura, a la ment ens vénen imatges de desastres naturals, sequeres i inundacions devastadores en zones del món més empobrides. Però els efectes del canvi climàtic en la salut són universals.

    A més dels efectes directes com inundacions, tempestes, sequeres i clima extrem en general, l’escalfament mata a foc lent i sota l’aparença d’altres malalties.

    Sense anar més lluny, a València, cada vegada que se supera la temperatura mitjana a l’estiu augmenten les hospitalitzacions de nens menors de 14 anys per causes gastrointestinals o malalties respiratòries, que són les que provoquen efectes de major magnitud, com explica a Sinc Carmen Íñiguez , científica de la Unitat d’Investigació per al Medi Ambient i la Salut de la Universitat de València.

    Un estudi de Íñiguez publicat el passat mes d’octubre a la revista Environmental Research associa l’increment de la temperatura amb el nombre diari d’hospitalitzacions pediàtriques de 2001 a 2010 a València i Roma. «La relació entre temperatura i salut varia de ciutat en ciutat, però també en funció de característiques sociodemogràfiques i econòmiques que faciliten o empitjoren l’adaptació», apunta l’experta.

    El canvi climàtic s’acarnissa amb els nens

    Només les emissions de gasos d’efecte hivernacle generades pels sectors del transport i l’energia causen cada any entre 5,5 i 7 milions de morts addicionals -per infarts, vessaments cerebrals i malalties respiratòries cròniques- degudes a la contaminació de l’aire. A més, les projeccions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per 2030-2050 apunten a 250.000 morts més per any a causa de la disminució dels aliments disponibles, la malària, les malalties diarreiques i les onades de calor. I aquí són els nens els més vulnerables.

    «Els nens són una part de la població especialment vulnerable a exposicions mediambientals per la seva immaduresa física i fisiològica. Els seus petits pulmons encara no estan completament formats i, de fet, en termes relatius inhalen més aire que els adults. Solen passar més temps en exteriors, tenen una reduïda capacitat per l’autocura i els queda més temps de vida després de l’exposició per experimentar conseqüències «, explica Íñiguez.

    El problema de salut pública és tan rellevant, que en els últims anys s’han emprès nous estudis sobre el risc sanitari catastròfic que genera el canvi climàtic, un risc que fins ara ha estat subestimat perquè amb prou feines s’estudiava. Avui les xifres no poden ser ja més aclaparadores: més de 12 milions de persones moren per factors mediambientals cada any, molts dels quals estan directament relacionats amb el canvi climàtic, segons l’OMS.

    Implicar els professionals de la salut

    La revista mèdica The Lancet ha impulsat un gran projecte d’investigació per a rastrejar a tot el món l’evolució de la salut en paral·lel al canvi climàtic. La iniciativa, The Lancet Countdown, reuneix a 16 institucions científiques i 48 experts de tot el món, i col·labora amb l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) i l’OMS. Arriba després de la creació el 2015 d’una comissió especial les conclusions de la qual són determinants: el canvi climàtic és la amenaça més gran per a la salut.

    «Pensem en el paper que han exercit els professionals sanitaris en altres problemes importants per a la salut pública, com el consum del tabac, el VIH o la poliomielitis. Es van considerar les evidències científiques, es va avaluar la seva importància en la salut dels pacients i després es va actuar per protegir-los. El mateix pretén aconseguir aquest projecte amb el canvi climàtic», diu a Sinc Nick Watts, director executiu de la iniciativa publicada simultàniament ahir a la revista The Lancet i en la Cimera del Clima de Marràqueix (COP22).

    Durant els propers 15 anys, la iniciativa buscarà proves que associïn l’augment de la temperatura amb el risc per al benestar humà. «En la pròxima dècada, esperem donar el poder i el suport necessaris al personal sanitari i als ministeris de salut amb dades i eines per respondre a aquesta gran amenaça», afegeix Watts.

    Els experts asseguren que l’impacte del canvi climàtic revertirà totes les millores sanitàries dels últims 50 anys si no aconseguim mitigar-ne els efectes i adaptar-nos a ells. Per això reclamen un suport urgent a la lluita climàtica amb tecnologies i sistemes de finançament eficients, sobretot ara que l’Acord de París ha entrat en vigor i s’ha traçat un full de ruta per actuar.

    «El canvi climàtic és una emergència mèdica, per això requereix una resposta urgent», assenyala Hugh Montgomery, director de l’Institut UCL per a la Salut Humana. Les dades que s’obtinguin del projecte The Lancet Countdown aportaran la informació necessària per a la presa de decisions, amb l’esperança d’accelerar la resposta política dels governs.

    Altres iniciatives com Momentum for Change: Planetary Health, un projecte de tres anys de durada de la Rockefeller Foundation, també buscarà solucions per millorar la situació del planeta i la salut de les persones. Totes dues estan intrínsecament unides.

     No tenir accés a l'aigua potable incrementa les morts per diarrea, malaltia de la qual moren milers de nens a tot el món cada any. / UNICEF
    No tenir accés a l’aigua potable incrementa les morts per diarrea, malaltia de la qual moren milers de nens a tot el món cada any. / UNICEF

    «Metges i personal d’infermeria ja estan bregant amb els impactes que genera el canvi climàtic en la salut. I les evidències indiquen que estan empitjorant, amb riscos inacceptablement alts dels que no es lliura cap país», confessa a Sinc Watts.

    La pobresa perjudica greument la salut

    La situació empitjora en condicions de pobresa. Segons l’informe d’UNICEF One is too many: Ending child deaths from pneumonia and diarrhoea presentat a Marràqueix, la pneumònia i la diarrea són responsables de la pèrdua de 1,4 vides infantils cada any, i són una amenaça per al desenvolupament de les nacions més pobres. Una de cada quatre morts de menors de cinc anys es produeix per aquestes causes.

    «El canvi climàtic afecta aquells que més depenen de la terra. Els fills de pagesos o pastors tenen més problemes per obtenir aigua potable i aliment nutritiu de forma regular», indica a Sinc Hayalensh Tarekegn, especialista en salut a UNICEF.

    Els seus pares i mares poden limitar els efectes assegurant la lactància materna exclusiva almenys sis mesos i inmunitzant-los amb vacunes. Davant la manca de mitjans, l’organització els proporciona ajuda complementària als fàrmacs. «Ensenyem la importància de rentar-se les mans amb sabó, construir latrines, i beure aigua potable neta», diu Tarekegn.

    Segons el treball, aproximadament la meitat de les morts de nens per pneumònia estan relacionades amb la contaminació de l’aire. Per evitar-la, calen cuines netes, ja que la pol·lució prové de les emissions de la cocció a les llars. A més, UNICEF, en col·laboració l’Obra Social «La Caixa», ha creat ARIDA, un programa d’innovació d’impacte mundial que permetrà millorar el diagnòstic de la pneumònia i oferir un tractament adequat.

    «En aquesta primera fase del programa està previst distribuir i testar 2.400 dispositius de diagnòstic en cinc països de tot el món on la pneumònia té major incidència, com Etiòpia, Bolívia i Nepal. S’analitzaran els resultats per avaluar l’impacte en la millora del diagnòstic i es desenvoluparan protocols per ampliar-lo a major escala», assegura a Sinc Ariadna Bardolet, directora del Departament de Programes Internacionals de la Fundació» la Caixa».

    A cada país es treballarà amb els professionals comunitaris de salut perquè siguin ells els que, en la seva pràctica diària, identifiquin els casos de pneumònia. «Si donen positiu, els subministraran el tractament necessari per salvar la vida dels nens i nenes», declara Bardolet.

    Des de l’any 2000 prop de 34 milions de nens han mort de pneumònia i diarrea i s’estima que d’aquí a 2030 morin altres 24 milions per les mateixes causes. Molts menys moririen si es lluités enèrgicament contra els efectes del canvi climàtic.