Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat universal

  • Marea Blanca i La Capçalera fan una crida a la mobilització per garantir l’accés universal a l’assistència sanitària

    La Capçalera i la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la mobilització internacional ‘Sos International Pour la Santé’, han convocat una concentració dissabte 29 de maig a les 10 del matí a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Les principals reivindicacions d’aquesta mobilització són que es garanteixi l’accés universal a l’assistència sanitària, un augment de la inversió pública, que es faci una revisió del sistema de salut i de la governança hospitalària i que es desenvolupin polítiques que incideixin realment en els determinats socials de la salut.

    La convocatòria respon a la crida efectuada per col·lectius de treballadors i usuaris de França, Itàlia, Bèlgica i els Països Baixos per fer front a les polítiques d’austeritat imposades durant els darrers anys en els sistemes sanitaris. L’acció forma part també de les mobilitzacions descentralitzades que arreu de tota Catalunya ha impulsat la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics, organització de la qual forma part la Marea Blanca de Catalunya des de la seva constitució, sota el lema ‘Salut és serveis 100% públics’.

    Segons els convocants, «les normes pressupostàries i el pretext del deute públic han conduït a un infrafinançament dels nostres sistemes sanitaris, i la salut, considerada poc rendible. es converteix en una variable d’ajust». Les successives retallades que ha experimentat del sistema sanitari, diuen, afecten directament el benestar dels treballadors del sector i també a la qualitat dels serveis, comportant l’escassetat de llits hospitalaris, equips i, sobretot, de personal. Els organitzadors de la protesta destaquen també com la mercantilització i la privatització de la salut han anat guanyant terreny, sovint en forma d’externalització, empitjorant la situació.

    A conseqüència d’això, denuncien que s’ha produït un augment de les desigualtats socials i sanitàries. «L’assistència sanitària és cada vegada més desigual, en funció dels ingressos de les persones en lloc de la solidaritat. La salut dels ciutadans, sobretot la de les persones més vulnerables i les que pateixen altres formes de discriminació, es deteriora, i la igualtat d’accés a la salut és una il·lusió», assenyalen en un comunicat.

    També posen èmfasi en l’estat de salut mental dels professionals sanitaris a causa de la sobrecàrrega de feina que pateixen. Segons els impulsors de la protesta, els professionals sanitaris estan esgotats i molts experimenten el que es coneix com a burnout, és a dir, estar cremat per la feina. Com a conseqüència, alguns deixen les seves professions o, fins i tot, abandonen el seu país a la recerca d’unes millors condicions laborals.

    La pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest la gravetat de la situació i la necessitat d’introduir canvis en el sistema sanitari. «L’actual crisi sanitària demostra tràgicament com el model neoliberal dominant que ha governat el nostre sector durant dècades és una trampa. El cost humà d’aquesta crisi ens recorda, si calia, la necessitat urgent de canviar radicalment el paradigma. L’assistència sanitària és un bé comú que cal preservar costi el que costi», puntualitzen.

    Davant d’aquesta situació, les entitats que organitzen la mobilització exigeixen «la fi d’un sistema sanitari destructiu basat només en els beneficis» i un accés universal a l’assistència sanitària i a la medicació, fent especial èmfasi en l’accés a les vacunes contra la Covid-19. Per aconseguir-ho, diuen, cal fer una revisió de tot el sistema de salut i garantir un finançament públic sòlid i sostenible, que ha de passar per un «augment massiu» de les inversions en recursos materials i humans.

    Proposen també el desplegament d’una nova política de salut pública que inclogui inversions en habitatge, polítiques socials que garanteixin unes condicions de vida dignes, la lluita contra totes les formes de discriminació (racisme, sexisme, homofòbia, transfòbia, etc.), i un accés a l’educació i la cultura, els quals són determinants socials de la salut.

  • Tenir una necessitat assistencial és el nou requisit per aconseguir la Targeta Sanitària

    Fa sis anys, a principis de març del 2015, el Servei Català de la Salut i la Creu Roja signaven un conveni per facilitar l’accés als serveis sanitaris a les persones en situació de vulnerabilitat. Això passava amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, el director del Servei Català de la Salut, Josep Maria Padrosa, i el president de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès.

    L’objectiu era donar cobertura sanitària a persones que, per motius excepcionals, no ho poden fer perquè els falta algun requisit indispensable, majoritàriament l’empadronament. Ja aleshores deien que en aquest cas, es poden trobar col·lectius en situació d’extrema vulnerabilitat, com ara persones sense permís de residència, no empadronades, persones desnonades o sense llar, entre altres col·lectius.

    Així, dos eren els requisits bàsics: no tenir empadronament i trobar-se en situació de vulnerabilitat. Ara el conveni entre el CatSalut i la Creu Roja incorpora un tercer element: tenir una necessitat assistencial. Davant aquest requisit, moviments com la PasuCAT (Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya) i Jo Si Sanitat Universal, denunciaven que aquesta actualització del conveni, estableix un requisit que pot ser vulnerador de drets, suposant una barrera afegida en l’accés a l’assistència sanitària que el conveni vol garantir.

    Davant aquestes sospites, l’organització que signa el conveni defensa a través d’Òscar Barbero, director d’intervenció social del Servei d’Immigrants i Refugiats de la Creu Roja que no importa ni es fiscalitzarà el motiu que s’al·legui. Incorporar aquesta casella al formulari de sol·licitud de la Targeta Sanitària per Barbero no canvia res: «Al revés. Estem intentant garantir que es faci un bon ús per qui ho necessita». Entenen que el simple fet de viure requereix assistència sanitària i per això defensa que un motiu pot ser anar al metge de capçalera perquè sí, per fer seguiment. «El conveni no ha canviat: vostè és un col·lectiu dels considerats vulnerables, no es pot empadronar i per tant no pot tramitar de manera normalitzada la targeta doncs m’omple el formulari i posa proves Covid o tractament o visitar metge de capçalera… que consti que hi ha una necessitat perquè és el que incorpora el conveni, però ja està», especifica Barbero amb exemples.

    I aquesta ja era la base d’un conveni que es va signar fa sis anys i que fins ara ha facilitat l’assistència sanitària a unes 1.500 persones l’any. Així, des d’aleshores, aquelles persones que no poguessin accedir a la salut per les vies d’acreditació ordinàries, trobaven en aquest conveni una manera d’aconseguir un document provisional que els cobrís l’assistència. L’acord no modificava la regulació general sobre els serveis assistencials sanitaris, sinó que pretenia reforçar l’accés a la sanitat pública fins que aquestes persones aconseguissin un accés normalitzat.

    Per identificar aquestes persones subjectes del conveni, la Creu Roja disposa de diversos punts d’atenció. Més enllà d’això, també les entitats i plataformes que treballen en el sector així com serveis socials eren punts des d’on identificar les persones en aquesta situació per tal d’ajudar-les a tramitar la sol·licitud. En aquest punt, el CatSalut expedeix els documents acreditatius que els donen accés provisional a l’assistència sanitària pública. Un accés d’ús unipersonal i amb una vigència d’1 any.

    Traves o facilitats, maneres de veure el conveni

    Per la PasuCAT i Jo Sí Sanitat Universal, quan una persona té una necessitat assistencial, ja és «massa tard» per a tramitar una targeta sanitària. Defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017». Remarquen a més que el temps que passa des de la sol·licitud d’aquestes targetes fins a la seva emissió pot ser de fins a tres mesos; «un temps que, davant una necessitat assistencial, pot suposar excessiu amb conseqüències molt negatives per a la salut».

    El major dubte que se’ls hi genera és si es fiscalitzarà el motiu o si l’acceptació o no d’aquest dependrà de l’administratiu que el rebi. En tot cas, una de les membres dels col·lectius explica també que davant l’incendi al Gorg a Badalona van tramitar les sol·licituds per algunes de les persones que s’havien quedat al carrer al·legant necessitat d’assistència pel trauma que havien viscut. Tan sols un mes després la Targeta Sanitària no havia arribat però sí el CIF per fer-ne ús. Són doncs les barreres el que fa patir.

    I és que convenis com aquest i el seu correcte funcionament són essencials atès que és el que garanteix que tothom pugui tenir accés a la sanitat mentre no es defineixi el reglament sobre la llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Els moviments també denuncien que després de quasi quatre anys des de la seva aprovació al Parlament segueixi sense existir un reglament que «provoca un buit legal amb profundes variabilitats entre centres sanitaris en la normativa a aplicar». I és també per això que des de la PasuCAT i Jo Si Sanitat Universal pensen que és necessari eliminar aquest tercer requisit en el Conveni Creu Roja i el CatSalut.

    Els col·lectius defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017»

    Per la seva banda, Òscar Barbero explica que la Creu Roja en general ha estat molt implicada en la gestió de la pandèmia i amb la incorporació d’aquesta casella als formularis pretenia facilitar i agilitzar tot el tràmit burocràtic i que tot fos més directe. El nou formulari, que ha de ser omplert per serveis socials, la Creu Roja o entitats d’atenció com podrien ser Caritas, però també la mateixa PasuCAT que fa acompanyaments, és molt més senzill, explica, i possibilita que després la targeta arribi directament a la persona que la demana. «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció», exemplifica Barbero.

    Així, com ja s’ha dit abans, insisteix que el canvi és a millor, que no modula res i que si hi ha un motiu, el què sigui, doncs ja està. «No és cap discriminació omplir la casella del motiu sanitari, ja que no cal que posis ‘tinc tos’, pots posar ‘metge de capçalera’ i prou», diu. I és que això després també ho utilitzen per fer estadístiques i «collar als ajuntaments perquè acabin empadronant col·lectius a les seves poblacions que tenen dificultats per la no normalitat del padró».

    Des de la Creu Roja recorden que l’atenció d’urgència és universal i pública i no cal cap document que t’acompanyi. Quan s’activa el seu conveni és perquè hi ha una persona que no es pot empadronar i és de cert col·lectiu vulnerable, però a més té una necessitat sanitària. «Si no hi ha cap necessitat mèdica, no tens cap necessitat d’accedir a la targeta sanitària en aquell moment, que això és el que diu el nostre conveni i ho ha dit sempre», desenvolupa Barbero. Que afegeix que incloure aquesta casella no és més que un pur formalisme, ja que «no demanem informes ni deneguem o no deneguem» perquè no tenen aquesta potestat. Per què remarcar-ho doncs si alhora reconeixen que qualsevol motiu és vàlid? Segons Barbero, el servei s’ha trobat situacions en les quals «algun familiar resident aquí demanava targetes sanitàries pels seus fills que estaven en el país d’origen, que ja eren majors, que no tenien cap necessitat sanitària, que vindrien aquí simplement i voldrien la seva targeta per quan vinguessin però sense necessitat d’anar al metge». Apunta que això seria fer-ne un mal ús, que ja quan vinguessin, que s’empadronessin i fessin el tràmit al CAP per la via ordinària. També apunta que així es busca que no hi hagi un ús fora del que és el conveni. També per ajudar a la gent que es pot confondre perquè vol anar al metge d’urgències i creu que necessita una targeta sanitària… «Aquesta persona que vagi d’urgències ja l’atendran i després ja si necessita la targeta ja la tramitarem», sentencia.

    «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció»

    Anys de debats i dubtes al voltant de l’accés universal a l’assistència sanitària

    L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. La llei estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Totes dues normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda pel Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular. Des de Marea Blanca tenien clar que aquestes normatives eren completament insuficients. Per aquelles dates, la PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins al 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressaltaven que, si això havia passat, era, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’havia reglamentat la llei.

    Segons el reglament, els col·lectius en risc d’exclusió social havien d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que haguessin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc., a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut podia resoldre fins tres mesos després.

    A banda de tots aquests punts que no quedaven clars o que no agradaven als col·lectius que treballaven amb les persones en risc d’exclusió, un any després de l’aprovació al Parlament de la llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics, el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles d’aquesta llei catalana. Davant aquest recurs que podia impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi van manifestar en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya. Entenien que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».

    Encara un any després, el CatSalut publicava la Instrucció 05/2019 anomenada «Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic».

    Des de la Marea Blanca titllaven d’«escabetxina» el què suposava aquesta instrucció pel que respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accés, descrivien la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública». A més, en un comunicat on llistaven tot el rebuig que els hi despertava, afegien que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».

    L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Quasi 4 anys després segueix sense reglament

    I és que eren justament aquestes línies les què la instrucció marcava com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.

    Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres mostraven preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del reglament, que estava en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenien que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destacaven i catalogaven com a «molt greu» el fet que volguessin utilitzar els sanitaris com a policies antifrau.

    En el text demanaven que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de llei, fossin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquessin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si fos el cas, emetre l’informe de proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especificaven que la proposta de suspensió es notificava a la persona interessada i se li donava un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presentar la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment deia que, en cas que no s’acredités la residència, s’emetria la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.

    A principis de 2020, el CatSalut suspenia la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària. Com a mínim la suspenia fins que entrés en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social. Ho feia per tots els dubtes i contrarietats que havia suscitat en amplis sectors.

    En tot cas, avui dia encara no hi ha un reglament que blindi un accés universal real.

  • Es deia Yure i tenia sis anys

    El vam conèixer a començaments de l’any 2018. Es deia Yure, tenia 6 anys i la mirada intel·ligent dels nens que han passat per experiències dures a la seva curta vida. Però era feliç. Feliç de poder jugar amb el seu germà petit, de sentir-se molt estimat pels seus progenitors i per la seva família que havia deixat a Ucraïna, feliç de… viure.

    Yure va ser diagnosticat l’any 2015 d’un sarcoma en grau avançat amb presència tumoral a la cavitat abdominal, mediastí i ossos. Havia estat tractat a Ucraïna i Alemanya amb èxit, però el tumor havia recidivat l’any 2017, data en la qual va iniciar un segon tractament. Després d’un curt període de remissió el tumor va aparèixer de nou, motiu pel qual a Alemanya li van indicar tractament pal·liatiu.
    Davant d’aquesta proposta, els pares d’en Yure varen continuar buscant altres tractaments curatius i es van trobar amb un hospital important del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) de Barcelona, en el que s’estava fent un assaig clínic en fase III amb un nou fàrmac.

    Després de contactar amb aquest hospital i de vendre el pis i tot el que tenien a Ucraïna per cobrir els 150.000 euros del cost del contracte amb l’hospital, la família es trasllada a viure a Barcelona, on inicia una nova etapa del seu dur camí de vida. Però el tractament tampoc funciona, i el preu inicial del contracte s’eleva. A Ucraïna la germana de la mare ha de vendre la seva perruqueria per seguir pagant el tractament. Els pares estan desesperats. Es plantegen quedar-se a viure a Barcelona, ​​ja estan empadronats i tenen targeta sanitària. Podrien recórrer a la sanitat pública, però no, han signat un contracte amb l’hospital que els sol·licita confidencialitat. Els fa por que si canvien o fan alguna cosa que no és al contracte, el seu fill deixi de ser tractat i de nou recorren als seus amics d’Ucraïna. Però, Yure té una vida curta i a finals de l’any 2018 mor i ens deixa. Els seus pares desolats tornen a la «calor» d’Ucraïna, al seu lloc, un lloc amable per plorar i fer el dol.

    La lectura de l’article publicat recentment «Sant Joan de Déu i el turisme mèdic» ens ha tornat a portar aquesta història que vam viure i acompanyar des de Pasucat i Jo Sí Sanitat Universal i ens ha animat a reflexionar-la i escriure-la. Malauradament, no és l’única, no es tracta d’un cas aïllat. De fet, els darrers temps, hem conegut més casos semblants al d’en Yure, nens i nenes amb càncers que, actualment, estan sent atesos a hospitals de Barcelona. L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català.

    La consideració de la salut i malaltia com a negoci és un fenomen global, i hi ha diversos actors que se’n beneficien d’ella: les organitzacions privades que ofereixen assistència mèdica, les corporacions farmacèutiques i, fins i tot, fons d’inversió i bancs. Amb aquesta finalitat, impulsen polítiques i legislacions que promouen la mercantilització de la salut, com també la captura dels recursos públics per proveïdors amb finalitats de lucre, companyies d’assegurances comercials i inversors privats.

    En la progressiva deriva del model mercantil i privatitzador de la sanitat pública catalana, amb la connivència publicoprivada i la presència cada vegada major d’empreses amb afany de lucre als centres concertats del SISCAT, que representen quasi el 88% de tots els hospitals de la xarxa pública, el comerç sanitari s’està convertint en una pràctica habitual que perpetua els interessos privats per sobre de l’interès públic.

    Aquestes entitats concertades habitualment desenvolupen consorcis, fundacions i altres formes d’enginyeria financera amb l’objectiu de gestionar els diners que reben del Servei Català de la Salut (CatSalut). Es crea així un sistema opac de finançament i es dificulta el seu control. D’altra banda, es genera confusió entre allò públic i allò privat, i moltes vegades és difícil discernir entre un i altre, perquè els edificis, estructures, personal, material, etc., són els mateixos.

    L’argument que els guanys de l’exercici privat i del turisme sanitari redundarà en benefici de la part pública de l’hospital s’ha mostrat fals i insolidari. En realitat s’han descrit alguns fets que mostren la relació contrària, és a dir, que la sanitat privada viu d’aprofitar la sanitat pública. En aquesta línia, es pronuncia la síndica de Greuges de Barcelona, en resposta a una denúncia referent a Barnaclínic. En el seu informe, descriu com l’activitat privada que exerceix una societat mercantil a les instal·lacions d’un hospital d’utilització pública impedeix que l’espai, l’atenció mèdica i les proves diagnòstiques emprades amb els clients privats, es dediquin íntegrament a les persones ateses a la sanitat pública. I encara que s’utilitzin espais diferenciats, la part privada es beneficia del prestigi i avantatges dels centres aconseguit gràcies a la inversió i recursos públics.

    Cal preguntar-se si volem que Catalunya sigui un focus d’atracció del turisme sanitari. Volem que els hospitals del SISCAT es converteixin en multinacionals del negoci sanitari que potser arribarà a cotitzar a borsa? Volem ser com la Mayo Clinic dels Estats Units (que també diu en el seu web que no en té ànim de lucre)? A més de la parasitació de la sanitat pública per la medicina privada ja comentada, ens hem de plantejar si és solidari un sistema sanitari que fa aquests mercadejos amb el dolor de les malalties de les persones i dels menors d’altres països. El sistema sanitari públic de Catalunya es defineix com d’accés universal i d’atenció integral d’acord amb les necessitats de la població. La introducció progressiva d’aquests mecanismes insolidaris, que s’aprofiten de la malaltia, representen una contradicció amb la mateixa naturalesa del sistema. A més, dol, moral i èticament, aquesta política mercantil, i ens dol el paper que a vegades fa la professió mèdica com «cos interposat» entre les persones malaltes i les multinacionals.

    Tal com s’ha proposat des de la FAVB, ara toca enfortir la sanitat pública, cal revertir el model de provisió mixt fragmentat que incentiva l’oferta de serveis mercantilitzats, i cal revertir tots aquests processos al sistema públic. Si les empreses sanitàries i hospitalàries volen fer això, que sigui sense la col·laboració del Sistema Sanitari Públic. Que deixin de pertànyer al SISCAT. Cap hospital del SISCAT fent aquests negocis.

  • Preocupació i indignació dels moviments socials davant la instrucció del frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària

    El CatSalut ha publicat recentment la Instrucció 05/2019 anomenada “Actuacions per evitar el frau de llei en l’ accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic”. La resposta per part dels moviments socials en defensa d’una sanitat universal, pública i de qualitat ha estat immediata.

    Des de la Marea Blanca titllen d’»escabetxina» el què suposa aquesta instrucció pel què respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accès, descriuen la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública» A més, en un comunicat on llisten tot el rebuig que els hi desperta, afegeixen que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».

    I és que són justament aquestes línies les què la instrucció marca com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.

    Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres han mostrat preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del relgament, que ara està en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenen que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destaquen i cataloguen com a «molt greu» el fet que utilitzen els sanitaris com a policies antifrau.

    En el text CatSalut. Instrucció 05/2019. Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, expliquen pas a pas el procediment. Primer demanen que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de
    llei, siguin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si és el cas, s’ha d’emetre l’informe proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especifiquen que la proposta de suspensió es notifica a la persona interessada i se li dona un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presenti la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment conclou que, en cas que no s’acrediti la residència, s’emetrà la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària de 2017 encara sense reglamentar retallada

    Des de Marea Blanca de Catalunya també recorden que l’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny,
    d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Les normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda per el Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular.

    Ara bé, des de Marea Blanca tenen clar que aquestes normatives han estat completament insuficients. La PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins el 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressalten que, si això ha passat, és, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’ha reglamentat la llei. De fet, la proposta de reglament es troba ara en debat. Un reglament que Marea Blanca afirma que «no només inclou els aspectes de la instrucció ja aprovada si no que aguditza encara més la dificultat d’accés, a la sanitat pública».

    Segons el reglament,  els col·lectius en risc d’exclusió social han d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que hagin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc, a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a
    persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut pot resoldre fins a tres mesos després.

    Els col·lectius que han posat el dit a la llaga denuncien també que el reglament que inclourà els punts de la instrucció fa una gran retallada en col·lectius especialment vulnerables. Per exemple, el fet que deixi els nens i joves, fills i filles de migrants, fora de tota cobertura sanitària, excepte aquells que es considerin en risc d’exclusió social i que estiguin acollits en centres tutelats. Pel que fa a les dones embarassades migrants, elles hauran d’acreditar la seva manca de recursos a través dels serveis socials dels centres del SISCAT per a ser ateses en la sanitat pública i només les atendrien en qüestions relatives amb el seu estat.

  • Embarassades, menors o malalts de càncer i VIH: Médicos del Mundo registra més de 500 casos d’exclusió sanitària després de la nova llei

    «És una qüestió de decència i de justícia. Retornem a totes les persones el dret a la sanitat universal», afirmava Pedro Sánchez el juny de 2018, quan va anunciar els primers tràmits per a aprovar la nova reforma sanitària. Des de la seva aprovació, Metges del Món ha comptabilitzat 557 casos d’incidències en l’accés a l’atenció sanitària, segons ha explicat l’organització a eldiario.es. A més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció de la normativa socialista deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències, apunten.

    Dels 557 casos detectats des del passat un d’agost, data de l’entrada en vigor del Reial decret llei 7/2018, l’ONG ha identificat 56 menors d’edat, 17 dones embarassades, 22 episodis d’urgències, 10 immigrants reagrupats i 14 sol·licitants d’asil exclosos de la sanitat pública.

    D’una banda, Metges del Món ha identificat denegacions d’accés a les persones reagrupades. Com va publicar aquest dilluns eldiario.es, els immigrants amb residència a Espanya tramitada a través dels seus fills nacionalitzats es xoquen amb el rebuig sistemàtic de la seva targeta sanitària per part del Ministeri de Treball. Per un altre, els immigrants en situació irregular amb menys de tres mesos d’estada al país s’enfronten, en determinades comunitats autònomes, a una sèrie d’obstacles burocràtics a l’hora d’accedir a la sanitat pública, inclosos menors, embarassades, i urgències.

    L’organització destaca sis malalts de càncer, cinc de VIH, set de malalties cardiovasculars, set de diabetis, tres d’hipertensió, tres de salut mental, i varis d’alzheimer, segons detallen des de Metges del Món a eldiario.es.

    Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, sostenen. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la normativa socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva», desenvolupen des de l’organització.

    Les ONG especialitzades exigien el desenvolupament d’un reglament per a evitar la confusió en la seva aplicació. L’Executiu el va descartar, perquè va optar per tramitar la normativa en el Congrés com a projecte de llei per a permetre la presentació d’esmenes per part de l’oposició. No obstant això, aquest procés quedarà paralitzat després de la prevista dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions.

    «S’arrosseguen dinàmiques de l’època del PP. Encara que en l’anterior normativa, el Reial decret 16/2012 garantien l’accés a la sanitat d’embarassades menors i urgències, s’incomplia de forma sistemàtica en moltes comunitats i eren excloses», recorda Pablo Iglesias Rionda, secretari tècnic de REDER. «La nova llei busca ser més inclusiva, però no preveu l’atenció específica a aquests col·lectius vulnerables. Si no es contradiu de forma específica aquesta tendència, es poden donar interpretacions restrictives de la normativa», desenvolupa.

    Una altra barrera a l’accés a la sanitat universal citada per REDER és la falta d’informació. «Davant la falta de reglament que permeti aplicar la normativa de forma harmonitzada, es genera una confusió normativa tal que ni els mateixos centres de salut saben com aplicar-la, ni la gent beneficiada coneix els seus drets», indica Iglesias Rionda. Aquest mitjà ha qüestionat sobre aquest tema al Ministeri de Sanitat però no ha rebut resposta.

    Per què són excloses embarassades sense papers?

    En el cas de les persones en situació irregular, en general, s’ha recuperat el seu dret a l’assistència sanitària, considerant-se un dels assoliments de la nova legislació. Excepte quan les persones sense papers porten menys de tres mesos a Espanya o no poden acreditar una estada major de 90 dies al país a causa de, per exemple, problemes en la tramitació del seu empadronament.

    El Reial decret de Pedro Sánchez contempla aquests casos: encara que en principi no tenen dret al sistema de salut fins a complir els tres mesos a Espanya, poden ser atesos abans de complir els 90 dies d’estada mitjançant la presentació d’un informe social que acrediti la necessitat de ser assistits.

    En «aquells casos en què les persones estrangeres es trobin en situació d’estada temporal (menys de 90 dies a Espanya)» serà necessària «l’emissió d’un informe previ favorable dels serveis socials competents de les comunitats autònomes», resa la normativa. No especifica, no obstant això, la manera d’actuar davant embarassades, menors o urgències, la qual cosa s’està traduint en casos d’exclusió sanitària d’aquests perfils més vulnerables. Metges del Món també ha identificat a persones en situació irregular amb càncer sense accés al sistema de salut en el marc d’aquest criteri.

    El cas de la Comunitat de Madrid

    Les «interpretacions restrictives» esmentades per l’ONG es reflecteixen, per exemple, en casos d’exclusió documentats en la Comunitat de Madrid per Médicos del Mundo. La Conselleria de Sanitat va llançar fa al voltant d’un any instruccions a través dels seus cursos de formació destinats als funcionaris perquè el personal administratiu diferenciï, mitjançant la comprovació del seu passaport o visat, entre un migrant que resideixi a Espanya en situació irregular i un turista, com va confirmar l’Executiu regional a eldiario.es. En la pràctica, aquestes indicacions estan derivant en l’exclusió d’embarassades sense papers la residència dels quals al país no supera els 90 dies, com porta denunciant des de llavors Jo sí Sanitat Universal.

    La falta d’assistència mèdica a embarassades amb menys de tres mesos d’estada a Espanya ja es produïa en la Comunitat de Madrid durant l’etapa del PP en el govern central, però la norma aprovada pel PSOE no ha acabat amb ella de moment.

    Karla (nom fictici), ciutadana hondurenya en situació irregular, relata que va acudir en diverses ocasions al centre de salut de Vila de Vallecas quan va saber que estava embarassada. «Em deien que no tenia dret perquè, en estar menys de 90 dies, era com si estigués de turisme», explica la dona, que va tractar d’arreglar la situació en aquest ambulatori madrileny i a l’Hospital Ramón y Cajal. eldiario.es ha preguntat sobre aquest tema a la Conselleria de Sanitat però encara no ha rebut resposta.

    «Em demanaven el paper de l’empadronament, però la data que apareixia era la del 27 de desembre, encara que jo vaig arribar a Espanya el 29 d’octubre. Llavors, el personal d’administració responia que no podia anar al metge fins al 27 de març», detalla la dona. La jove, de 28 anys, va contactar amb Metges del Món Madrid. «Finalment, la setmana passada em van permetre l’accés. Va ser perquè em va acompanyar Sol (treballadora de l’ONG), si hagués anat sola no m’haguessin atès», lamenta Karla.

    Molts dels casos d’embarassades i menors acaben resolent-se després dels seus acompanyaments, però des de les ONG alerten que els casos que els arriben són «només la punta de l’iceberg». «Què passa amb tots els que acudeixen al centre de salut, els deneguen a l’accés i no tornen a intentar-lo?», es pregunta el president de Metges del Món, José Félix Hoyo.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Gobierno nega la sanitat pública a immigrants amb papers malalts de càncer

    La derogació de l’exclusió sanitària de Mariano Rajoy per a recuperar la sanitat universal va ser una de les primeres mesures adoptades per Pedro Sánchez. Retornar-la es va convertir en la bandera més onejada per l’Executiu socialista a la seva arribada a la Moncloa, però la restauració no va ser completa: la normativa deixa desprotegits als pares estrangers de ciutadans espanyols amb residència a Espanya per reagrupació familiar. Alguns dels afectats, com Juan i Guadalupe, pateixen càncer i s’enfronten a grans dificultats per a costejar el seu tractament.

    Es tracta d’un dels col·lectius perjudicats per la reforma sanitària de l’etapa de Mariano Rajoy, que l’Executiu de Sánchez ha mantingut en el Reial decret llei que pretenia corregir-la, aprovat al juliol. Segons ha pogut saber eldiario.es i han confirmat els ministeris de Treball i Sanitat, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) denega de forma sistemàtica la targeta sanitària als pares i mares reagrupats pels seus fills a Espanya.

    «No tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics del nostre Sistema Nacional de Salut», admet el Ministeri de Treball. El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares, ja majors, contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però no sempre les seves pòlisses acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.

    Els efectes d’aquest requisit, rebutjat per més de 40 sentències i el Defensor del Poble, es tradueixen en casos concrets d’exclusió sanitària. Juan*, d’origen mexicà, viu a Espanya de forma regular per la reagrupació familiar tramitada pel seu fill, de nacionalitat espanyola. Ha estat diagnosticat de càncer de pròstata fa onze mesos, però encara no ha pogut rebre el tractament mèdic necessari per a evitar la propagació de la malaltia. L’home, de 76 anys, va contractar un segur, però no li cobreix l’atenció requerida.

    En el cas de Guadalupe*, reagrupada colombiana, pateix càncer de pit i d’endometri. La seva filla, de nacionalitat espanyola, va contractar l’assegurança privada exigida per Estrangeria però, davant la malaltia de la seva mare, el cost per a fer front a la medicació s’ha disparat, relata. La pòlissa cobreix el seu tractament hospitalari, però no la medicació, per la qual cosa tenen «grans dificultats» a l’hora de finançar les medicines necessàries per a complementar-lo.

    Juan, amb càncer de pròstata i sense tractament

    «Tinc molta por. Tracto de viure la meva vida tranquil·lament perquè no vull accelerar la malaltia amb la meva preocupació. Això és curable, si s’atén. Però si no rebo tractament, pot saltar a un altre costat i no es podrà curar», alerta Juan al costat de la seva esposa, Paola*, de 80 anys, també exclosa del sistema de salut. Segons detalla, el tractament que requereix el càncer de Juan costa al voltant de 10.000 euros. «No tinc aquests diners», lamenta el mexicà.

    Juan (nom fictici) no té accés a la sanitat pública gratuïta. OLMO CALVO (eldiario.es)

    Quan van arribar a Espanya, Juan comptava amb una assegurança privada, un dels requisits establerts per l’Executiu per a obtenir el permís de residència per reagrupació familiar. Al març de l’any passat, una clínica de pagament de Madrid li va diagnosticar càncer de pròstata.

    Una vegada informat que l’assegurança no es feia càrrec de la seva malaltia, va acudir a la sanitat pública, indica. «En l’ambulatori vaig explicar que tenia càncer, que era un cas de vida o mort per al qual necessitava tractament, però em van dir que no tenia dret», explica Juan.

    Mesos després, quan va llegir en els mitjans que Pedro Sánchez havia «recuperat la sanitat universal», va pensar que la nova normativa es traduiria en el seu accés a la sanitat pública gratuïta. Juan i la seva esposa, Paola*, van sol·licitar la targeta sanitària davant l’autoritat competent, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS). Per a la seva sorpresa, la resposta va ser també negativa, segons la resolució a la qual ha accedit eldiario.es. El matrimoni ha recorregut i s’ha xocat amb una nova denegació.

    «Vam veure que el nou govern va elaborar una llei per a permetre la sanitat a tots els que estaven a Espanya, així que la sol·licitem. Pensem que el problema estava resolt, però ens la continuen denegant i denegant», lamenta Juan al costat de la seva esposa a la casa on viu amb el seu fill als afores de Madrid. La filla de Guadalupe també va creure les promeses d’aquesta «sanitat universal» que va acaparar titulars abans d’ensopegar amb una altra negativa.

    L’Institut Nacional de Seguretat Social rebutja l’accés sanitari a casos com el de Juan i Guadalupe apel·lant a la normativa de la «recuperació de la sanitat universal» aprovada pel Govern socialista al juliol. La resolució del primer, a la qual ha accedit eldiario.es, conclou «desestimar-la per no acreditar-se tots els requisits exigits» en «el Reial decret llei 7/2018 [adoptat per l’actual Executiu], ja que disposa de cobertura sanitària obligatòria per una altra via a través d’una assegurança de malaltia vinculada a l’autorització de residència temporal».

    Extracte de la resolució de l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), dependent del Ministeri de Treball, en la qual denega l’accés a la sanitat de Juan. (eldiario.es)

    Les resolucions, denegades

    Segons justifica l’INSS en la resolució, les persones reagrupades a Espanya tenen com a requisit la tinença d’una assegurança sanitària, i aquesta és la raó per la qual neguen el seu accés a la sanitat pública. «La concessió de l’autorització de residència en el cas d’estrangers no comunitaris suposa […] que ha hagut d’acreditar que compta amb una assegurança de malaltia que cobreix tots els riscos a Espanya», resa el document.

    El Reial decret 7/2018, adoptat per l’actual Govern, garanteix l’accés al Sistema Nacional de Salut a «les persones estrangeres que tinguin establerta la seva residència en el territori espanyol», però sota una sèrie de condicions. Una d’elles, recollida en l’article u, exigeix «ser persona estrangera i amb residència legal i habitual en el territori espanyol i no tenir l’obligació d’acreditar la cobertura obligatòria de la prestació sanitària per una altra via».

    Així, l’INSS s’està emparant en aquest últim supòsit per a denegar la sanitat pública i gratuïta als immigrants reagrupats amb els seus fills amb nacionalitat espanyola, com va alertar el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal a l’agost. La xarxa de metges desobedients contra l’exclusió sanitària va advertir llavors de la possibilitat que aquest requisit suposés en la pràctica la denegació de l’assistència mèdica a les mares i pares estrangers de ciutadans espanyols, com ja ocorria des de l’any 2012.

    L’INSS denega la targeta sanitària de Guadalupe (nom fictici) (eldiario.es)

    Qüestionat sobre aquest tema per eldiario.es, fonts dels ministeris de Treball i Sanitat apel·len a la Llei d’Estrangeria per a explicar l’exclusió. «El Reial decret 240/2007 exigeix que, per a obtenir la residència temporal a Espanya, s’acrediti tenir recursos i assistència sanitària. L’ascendent no pot adscriure’s com a beneficiari del seu fill pel qual la seva cobertura sanitària ha de ser a través d’una assegurança privada», reiteren les fonts oficials del departament dirigit per Magdalena Valerio. «Com a resident no cap perquè per a aquest cas s’exigeix no tenir cobertura obligatòria per una altra via i aquests, per a obtenir la residència, han d’haver acreditat una assegurança de salut».

    Segons defensen, existeix una via per a tenir accés a l’assistència sanitària per raons humanitàries, és a dir, per no tenir recursos econòmics, com en el cas dels immigrants en situació irregular. Encara que els reagrupats tampoc poden optar a aquesta cobertura: «Aquest no és el cas, perquè la Llei d’Estrangeria només dóna permisos per reagrupació a qui compta amb recursos, propis o familiars, i estableix com a requisit imprescindible subscriure una assegurança sanitària», responen des de Treball.

    Per part seva, des de Sanitat, repeteixen el mateix argument: «Segons la Llei d’Estrangeria, la persona necessita venir amb una assegurança mèdica i la normativa de Sanitat estableix que es dóna cobertura sempre que un tercer no tingui l’obligació de pagament de la cobertura sanitària per una altra via», detallen. Sobre el cas concret de Juan, al qual la seva pòlissa no li cobreix el tractament, al·leguen que es tractaria d’una qüestió a reclamar «a l’assegurança» en qüestió.

    Almenys 40 sentències condemnen el criteri del Govern

    No obstant això, aquesta argumentació de l’actual Govern, la mateixa que l’anterior, està sent qüestionada per la Justícia. Almenys 40 sentències han donat la raó a aquestes famílies en vuit comunitats autònomes diferents. El col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal només té constància de dues fallades contra els afectats, per la qual cosa sol·licita a l’INSS que permeti l’accés a la sanitat als reagrupats tenint en compte que «els tribunals els estan donant la raó».

    El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy i sosté ara el Govern de Sánchez.

    «Al familiar ascendent de ciutadà espanyol, que no ha exercit la llibertat de circulació, li serà exigible únicament l’acreditació de viure a càrrec del ciutadà espanyol per a tramitar la targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió, de conformitat amb l’article 8 del Reial decret 240/2007, sense que estigui justificada la presentació d’una assegurança de malaltia de caràcter públic o privat», va concloure el Defensor del Poble, qui recordava que «l’exigència de requisits no contemplats en l’article 8 de l’esmentat Reial decret (com és la presentació d’una assegurança mèdica) estaria de facto impedint l’accés al dret d’assistència sanitària».

    A la recerca de solucions, Juan, Paola i Guadalupe van entrar en contacte amb el Col·lectiu d’Afectades per l’INSS, creat el passat estiu per immigrants reagrupats pels seus fills a Espanya exclosos de la sanitat, al principi, per la reforma del PP. Es van trobar amb què els seus casos eren els mateixos. I van començar a buscar remeis similars donats suport per Jo Sí Sanitat Universal.

    Juan i la seva esposa ja han iniciat la batalla judicial després de registrar les seves respectives denúncies davant el Jutjat social de Madrid, però es troben a l’espera de la celebració del judici. Confien que, com en el cas dels seus companys de col·lectiu, obtinguin la targeta sanitària. Mentre arriba el dia, el matrimoni espera, amb certa angoixa continguda, que el tumor de Juan no es compliqui fins al moment en el qual aconsegueixi accedir a la sanitat pública.

    Nota: els noms utilitzats en aquest article «Juan, Paola i Guadalupe» són ficticis a petició dels entrevistats, perquè temen que el registre d’aquests en els mitjans pugui tenir alguna conseqüència. eldiario.es ha tingut accés als seus noms reals que han estat acarats amb la documentació.

    Link original en castellà a eldiario.es

  • El Síndic demana deixar de relacionar el dret a la cobertura sanitària amb la contribució econòmica

    El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha comparegut davant la Comissió del Síndic del Parlament per presentar informes sobre la situació de l’habitatge i la universalització de l’assistència sanitària, sumant-se així a les decenes d’entitats que estan pressionant les administracions catalanes i estatals per a pujar el tant per cent de parc d’habitatge públic i garantir el dret a l’habitatge i, també, assegurar una sanitat universal, emparada per una llei catalana des del setembre.

    Presentar públicament l’informe sobre el dret universal a l’assistència sanitària que va editar al maig del 2018 ha servit per reiterar la defensa i ha celebrat que el Govern estatal i el català hagin legislat en aquest sentit.

    L’informe compta amb dades de l’abril de 2018 quan, segons el CatSalut, hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya.

    Com ja han fet altres organismes o entitats com la PASUCAT, han volgut destacar a més que en general són persones sanes que tenen la majoria entre 20 i 50 anys. També que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut (excepte el servei d’urgències, del que en fan un ús similar). A més a més, pel que fa a la despesa sanitària, amb dades del 2016, la despesa per càpita també és la meitat que la de la població total. Es tracta doncs d’un 0,9% de població que genera el 0,4% de despesa sanitària.

    En aquest sentit i parlant en termes econòmics, el Síndic demana superar l’associació del dret a la cobertura sanitària amb el fet contributiu. Seguint amb la perspectiva econòmica, han opinat que negar la cobertura de determinades prestacions a llarg termini pot ser perjudicial. Així, per exemple, d’acord amb la normativa vigent quan es va fer l’informe, en aquell moment aquestes persones no es podien beneficiar dels programes de salut preventius, que suposaven una despesa molt inferior als tractaments d’urgència de malalties greus o de caràcter crònic.

    Bloc d’habitatges a Urgell 9 | @SindicatLloguer

    El Síndic demana al Parlament que exigeixi a la SAREB un 30% d’habitatge públic

    En referència a l’habitatge, el Síndic ha insistit en l’obligació de la SAREB -el banc dolent- de destinar el 30% dels seus habitatges al lloguer social, remetent-se així al tant per cent fixat a la mesura aprovada el juny a l’Ajuntament de Barcelona, que obliga a destinar el 30% de nou habitatge al lloguer social. Ambdues mesures busquen augmentar el parc públic, que a d’altres països europes se situa vora al 16%, en el cas de França, o el 30% en el cas d’Holanda, mentre que a Barcelona amb prou feines supera l’1,5%.

    Ribó ha plantejat davant la seu parlamentària que aquesta iniciativa sigui plantejada com una proposició de llei del Parlament que posteriorment s’elevi al Congrés. És Catalunya la que, considera el Síndic, ha de liderar aquesta requisició a la SAREB ja que la majoria del seu actiu immobiliari es troba en aquesta comunitat autònoma. La SAREB compta actualment amb 54.000 habitatges i, segons Ribó, encara s’és a temps de “corregir la situació actual i fer possible que la plusvàlua generada reverteixi en el conjunt de la ciutadania”.

    I és que, tot i l’elevat nombre d’habitatges buits en mans de la SAREB, els bancs i els grans tenidors d’immobles, el percentatge de parc d’habitatge social no és suficient com per atendre les famílies que pateixen desnonaments a diari (la mitjana se situa en 61 per dia). “És inevitable que el dret a l’habitatge, reconegut per l’Estatut i la Constitució, es vulneri de manera reiterada, mentre el Govern estatal assumeix amb diners públics un rescat bancari que s’eleva a 43 mil milions d’euros”, ha apuntat Ribó.

    El Síndic ha celebrat les línies de finançament aprovades recentment per la Generalitat i els acords per facilitar la inversió en habitatges amb fins socials. En aquest sentit, ha instat les administracions que siguin conseqüents i actuïn amb agilitat des d’un doble vessant: la construcció d’habitatges adreçats al lloguer social i l’adquisició d’habitatges per la via del tanteig i retracte per destinar-los a lloguer social.

  • Gairebé 5.000 persones excloses, errors sistemàtics i arbitrarietat: així han estat els sis anys sense sanitat universal

    La història de Pedro és la del periple d’una persona que viu amb VIH, però s’ha trobat amb les traves que, des de 2012, ha suposat no tenir permís de residència a Espanya, malgrat portar 20 anys vivint aquí. La primera, la por a acudir a l’hospital per estar en situació irregular. La segona, el desconeixement del personal mèdic que, al principi, no va oferir a aquest home colombià l’atenció que necessitava, tot i que Galícia garanteix en una normativa pròpia la cobertura sanitària als qui pateixen aquestes malalties. La tercera, quedar-se sense accés als fàrmacs quan es va mudar a altres ciutats a la recerca de treball.

    Quan va tornar a Galícia i va començar els tràmits per recuperar de nou l’atenció sanitària, la Policia li va obrir una ordre d’expulsió. Finalment, amb el suport de Metges del Món, va aconseguir detenir la seva deportació i tramitar una autorització de residència per motius humanitaris. Ja amb targeta sanitària, Pedro continua amb el seu tractament i ha seguit millorant. El seu cas ha estat documentat per la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial decret de reforma sanitària (Reder).

    Fa sis anys, l’1 de setembre de 2012, va entrar en vigor el decret 16/2012 impulsat pel Govern de Mariano Rajoy. Aquell dia, milers de persones ‘sense papers’ que fins llavors podien sol·licitar cita amb el seu metge de capçalera i ser ateses com qualsevol altre ciutadà, van quedar d’un dia per a un altre excloses del sistema sanitari. Es van esborrar els seus historials mèdics, es van desactivar les seves targetes sanitàries. Solament serien ateses en cas d’urgències o quan es tractés d’embarassades i menors d’edat. Més de 870.000 targetes van ser retirades, segons les dades que va donar el propi Executiu.

    Aquest dijous, el Congrés ha avalat la recuperació de la sanitat universal que el Govern de Pedro Sánchez va engegar a través d’un decret llei. «L’accés al Sistema Nacional de Salut en condicions d’equitat i d’universalitat és un dret primordial de tota persona», enuncia el nou decret, que ha rebut el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans. La llei elimina les figures de persona «assegurada i beneficiària» que contenien condicions que excloïen als immigrants residents a Espanya en situació irregular i recupera el dret de totes les persones, «en les mateixes condicions», a l’atenció sanitària.

    Per als col·lectius socials que porten anys batallant contra les conseqüències del decret 16/2012, la nova legislació és «un pas positiu», però cap a una meta «encara distant» i demanen al Govern que aprovi aviat el reglament «per garantir l’assistència en igualtat de condicions» a totes les persones que viuen a Espanya. «Aquest és un pas molt definitiu per acostar-nos a la fi de l’exclusió sanitària, però el que s’ha aprovat no implica que s’elimini radicalment qualsevol causa d’exclusió. Encara hi ha zones d’ombra», sosté Eva Aguileña, portaveu de xarxes.

    Entre elles esmenta que el dret a l’assistència pública se supediti al fet que la persona demostri, amb l’empadronament, que no es troba en situació d’estada temporal, és a dir, que porti més de 90 dies en territori espanyol. «Ens preocupa que s’exigeixi demostrar-ho amb l’empadronament, perquè l’empadronar-se és una barrera purament administrativa i moltes vegades depèn dels ajuntaments», explica Aguilera.

    «També ens preocupen aquests 90 dies fins que poden accedir a la targeta sanitària. Veiem un buit en el qual no es garanteix l’assistència amb càrrec a fons públics a menors, dones embarassades, sol·licitants d’asil, etc.», agrega. «Esperem que aquestes llacunes s’esmenin en el reglament».

    4.755 persones excloses

    Des de l’aprovació de la reforma sanitària, les organitzacions socials van començar a veure les seves oficines plenes de casos de persones als qui els havia estat denegada l’assistència mèdica. Des de 2014, la plataforma Reder ha documentat els casos de 4.755 persones que s’han vist excloses d’aquesta atenció, encara que temen que les dades siguin majors. «Han estat sis anys de molt patiment innecessari per a moltes persones en situació molt fràgil, que han patit el pitjor de les retallades. Els casos documentats no són molts perquè no són tots: són els qui en algun moment han acudit a les organitzacions, però no sabem quantes persones s’han quedat desateses», destaca la portaveu.

    Aquestes persones solament podien rebre assistència en situacions excepcionals: dones embarassades, menors d’edat, situacions d’urgència, víctimes de tràfic en període de reflexió i persones sol·licitants d’asil. No obstant això, les ONG han denunciat els errors sistemàtics als centres sanitaris públics a l’hora de complir amb aquesta obligació i la confusió imperant entre el personal mèdic arran de la norma. Les organitzacions han documentat els casos d’exclusió sanitària de 194 dones embarassades, 322 menors d’edat, 45 sol·licitants d’asil o 443 persones a les quals se’ls va denegar o se’ls va facturar l’atenció indegudament quan van passar per urgències.

    En tots aquests anys, hi ha hagut diversos noms propis, però un d’ells ha estat present en totes les denúncies de les ONG, el d’Alpha Pam, un jove senegalès sense targeta sanitària que va morir de tuberculosi a Mallorca el 2013. El cas va acabar en els tribunals i la família va recórrer el seu arxivament el setembre passat. Altres dues dones, Soledad Torrico i Jeanneth Beltrán van morir sense poder acudir de manera normalitzada al metge. Segons un estudi publicat el març de 2018 per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, durant els seus primers tres anys d’aplicació, les restriccions imposades pel decret va augmentar la taxa de mortalitat dels migrants sense papers en un 15%.

    Les organitzacions socials també s’han fet ressò de casos com el de Milagros Villalobos, una dona migrant embarassada que va patir un avortament després de ser rebutjada diverses vegades per un hospital públic valencià. O el de Lorda, de 71 anys, que malgrat patir osteoporosis, diabetis i hipertensió i comptar amb residència legal per reagrupació familiar, no era atesa als centres sanitaris i sobrevivia gràcies a l’assistència de les ONG i metges desobedients.

    Des de 2012, moltes persones s’han vist privades de cures essencials. Les ONG han denunciat la situació de persones amb malalties greus, i han documentat 68 casos de càncer, 88 casos de malalties cardiovasculars, 116 de diabetis, 92 d’hipertensió, 68 casos de salut mental greu o 45 casos de VIH.

    El paper de la societat civil i les autonomies

    No obstant això, la reforma del PP es va trobar de front amb la resistència de part dels professionals sanitaris, que es van negar a aplicar la mesura i han seguit atenent a les persones excloses exposant-se a sancions. És el cas de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, que va promoure un registre d’objectors de consciència que va superar el miler d’adhesions.

    També han jugat un paper important els grups d’informació i acompanyament impulsats des de les ONG i plataformes ciutadanes davant la «inseguretat i la confusió» que aquest decret va suposar, «la qual cosa ha perjudicat persones que sí que havien de ser tractades», sosté Reder. «Són moltes més les persones que s’han inhibit d’acudir a la sanitat pública per temor a la resposta que anaven a rebre. Les persones que tramiten el seu permís de residència el que més temen és un possible enfrontament amb l’administració pública. Que en reclamar una factura es generi algun tipus de conflicte i et fitxin», explica Aguilera.

    La resposta de les comunitats autònomes, algunes de les quals es van declarar insubmises al decret, també ha ajudat a mitigar l’impacte del decret 16/2012. A dia d’avui, excepte Castella i Lleó, Ceuta i Melilla, gairebé totes les autonomies compten amb algun tipus de normativa o mesures perquè aquestes persones poguessin accedir al sistema sanitari públic, encara que des de l’aprovació d’aquestes, Reder també ha documentat desenes de casos de migrants exclosos. Catalunya, País Basc, Navarra, Astúries, Andalusia o Canàries van rebutjar la norma i han regulat, dins de les seves competències, en aquesta línia.

    «El paper de les comunitats ha estat determinant en rebel·lar-se, en decidir no complir i desenvolupar les seves pròpies normatives autonòmiques, ja sigui en forma de rang de llei o instruccions internes des de l’administració. Si haguessin aplicat el decret rigorosament, el seu impacte hauria estat molt menor», recalca la portaveu de Reder. Des de la plataforma, no obstant això, s’ha apuntat també als «desequilibris» i l’arbitrarietat que han causat aquests diferents nivells de regulació: en la pràctica, al seu judici, les persones han tingut més o menys drets en funció del lloc en el qual residien.

    Diversos territoris i el Govern central van presentar recursos davant el Tribunal Constitucional per diferents motius, com per la invasió de competències i restricció de drets fonamentals. El Constitucional ha anul·lat les normes del País Basc i la Comunitat Valenciana que tractaven de garantir aquesta cobertura. Per la seva banda, diversos organismes de Nacions Unides i del Consell d’Europa van subratllar que la reforma contravenia els convenis internacionals de drets humans.

    La norma d’exclusió sanitària va ser defensada durant el Govern del PP com una mesura d’estalvi econòmic, com el copago farmacèutic. No obstant això, a dia d’avui, no s’ha provat aquest suposat impacte beneficiós en les arques de l’Estat. Així va quedar reflectit en els informes de la Defensora del Poble i també en un acte del Constitucional que va restaurar la validesa de la Llei Navarresa d’Assistència Sanitària. Per contra, la posició del Govern ha estat la d’afirmar que gràcies a aquesta normativa la sanitat espanyola seguia sent universal. Així ho ha tornat a defensar aquest dijous la portaveu popular, María Teresa Angulo, qui ha assegurat que «va ser el PP el que va garantir la sostenibilitat del sistema sanitari i garantint el seu caràcter universal, públic i gratuït».

    A l’espera que es concreti el reglament que donarà forma al decret aprovat, per a Aguilera hi ha un últim motiu de preocupació, però ara no solament tira la vista enrere, a aquests sis anys, sinó al futur. «Quan es va aprovar aquesta mesura, es va fer amb tota una bateria de discurs xenòfob. El missatge era: ‘Tu véns de fora i ja t’has d’estar morint per poder ser atès’. Això va donar via lliure a totes aquestes actituds xenòfobes que ja existien en la societat i el propi sistema de salut. S’ha permès que en l’opinió pública s’assenteix la visió que es pot discriminar a les persones d’un dret humà en funció de la seva situació administrativa o la seva nacionalitat. És difícil desmuntar això, i temem que hagi calat», sentència.

    Aquest és un article d’eldiario.es

  • La sanitat universal en recuperació: el Congrés dels Diputats aprova el seu retorn a l’estat i el Gobierno retira el recurs d’inconstitucionalitat a la llei catalana

    El Congrés dels Diputats ha aprovat la recuperació de la sanitat universal que va eliminar Rajoy el 2012 amb el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans. Aquesta recuperació ara es tramitarà com un projecte de llei gràcies a 177 vots a favor en la convalidació del decret llei que ja estava en vigor.

    La consellera de salut ha valorat positivament aquesta aprovació però ha demanat la coexistència amb la llei catalana que encara es troba amb un recurs d’inconstitucionalitat i ha exigit que Sánchez complís el compromís de retirar-ho. Hores més tard, Meritxell Batet al capdavant del Ministeri de Política Territorial, ha assegurat que com el Congrés ha recuperat la universalitat sanitària, la llei catalana ja és legal. Ha anunciat així la primera retirada per part del govern espanyol d’un recurs contra una llei catalana.

    177 vots recuperen la universalització de la sanitat

    Carmen Montón ha defensat que la recuperació de la sanitat universal es basa en el concepte de «dret sanitari basat en la condició de ciutadania». La urgència d’optar per la via del decret llei com una de les primeres mesures, ha afegit, «és la millora de la salut universal de les persones que van quedar excloses i la millora de la salut col·lectiva del conjunt de la societat».

    Com l’any 2017 l’oposició es va unir en contra de la mesura de Rajoy, el Gobierno ja estimava aconseguir els suports necessaris per revertir l’exclusió sanitària de les persones migrants sense papers. S’ha aprovat amb 177 vots a favor, 133 en contra i 31 en blanc.

    Els vots en contra han estat del Partit Popular, partit que ha recolzat en boca de la seva portaveu, María Teresa Angulo, que la mesura adoptada pel Gobierno de Mariano Rajoy el 2012 «va garantir la sostenibilitat del sistema sanitari garantint el seu caràcter universal, públic i gratuït».

    Angulo també ha arribat a dir que «a Espanya s’atén avui a tot el que ho necessita. Es fa de manera ordenada i regulada sense posar en perill una de les joies del nostre estat de benestar». També ha afegit que el decret obrirà les portes al turisme sanitari i que generarà problemes on no n’hi ha».

    Vergés ha exigit al govern espanyol que compleixi el compromís de retirar el recurs contra la llei catalana de sanitat universal.

    A Catalunya, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha recordat en la mateixa línia el compromís del govern espanyol de retirar el recurs contra la Llei catalana de la universalització de l’assistpencia sanitària salut universal que es va interposar davant el Tribunal Constitucional. Vergés també ha explicat que vol que la llei catalana i el reial decret del govern espanyol que s’ha convalidat al Congrés coexisteixen demanant el respecte que «pertoca» a les lleis catalanes, en especial a la de sanitat universal, votada «àmpliament» pel Parlament. Així, ha agraït el moviment per part del gobierno i recordant aquesta coexistència ha dit que a Catalunya «estenem la mà però la mà no pot estar estesa sense un gest del govern espanyol».

    Vergés ha recordat que a Catalunya des de la llei del 2012 s’ha treballat per garantir el dret universal a la salut, tot i el recurs del govern del PP a la llei catalana i el decret espanyol que es «carregava» el dret universal a la salut.

    Resposta immediata de Batet: la universalitat torna a Catalunya

    El Ministeri de política territorial ha assegurat que després que el Congrés hagi recuperat la universalitat sanitària, consideren la llei catalana com constitucional. Així, la retirada de recursos d’inconstitucionalitat contra lleis catalanes per part del govern espanyol començarà per la norma que va servir per garantir l’assistència sanitària als immigrants.

    El Govern engegarà els tràmits per retirar la seva impugnació des del Consell de Ministres. Una vegada ho facin, la suspensió del Tribunal Constitucional s’aixecarà i la llei de sanitat universal tornarà automàticament a estar en vigor de forma íntegra. El mateix passarà amb fins a 12 lleis catalanes més que ara es troben suspeses i que el Gobierno va prometre estudiar una a una a demanda del Govern.

  • El Govern engega la recuperació de la sanitat universal

    El Govern vol recuperar la sanitat universal. La portaveu del Govern, Isabel Celaá, ha anunciat en la roda de premsa del Consell de Ministres que l’Executiu comença a treballar ja en la marxa enrere de la legislació del PP que limitava l’accés als serveis sanitaris a persones estrangeres i migrants.

    Per a això, haurà de revertir-se la legislació dels anteriors governs i iniciar-se el diàleg amb les Comunitats Autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat: «Puc aventurar que una vegada que tinguem el reial decret per substituir el de 2012, no hi haurà cap comunitat autònoma que no ho compleixi. Ja hi havia comunitats que no complien el decret i que estaven molt incòmodes amb ell. M’atreveixo a pensar que serà complet en tots els seus termes».

    El Govern espera un treball de camp amb les comunitats autònomes i els departaments als quals afecta la decisió de sis setmanes. A continuació, el reial decret que anul·larà el que va deixar a les persones immigrants sense sanitat s’aprovarà en el Consell de Ministres i en un termini de 30 dies haurà de ser convalidat al Congrés.

    Celaá ha assegurat que aquesta és la primera mesura de l’»agenda social» que pretén dur a terme Pedro Sánchez. A continuació, ha anunciat que el Tresor atorgarà uns préstecs de 7.500 milions d’euros per poder fer front a les nòmines ordinàries dels pensionistes i a la paga extra del mes de juny.

    És un article de eldiario.es