Just Deploy It!

Etiqueta: sanitat

  • Jaume Padrós: “Ningú ens prepara psicològicament per a la professió”

    Jaume Padrós: “Ningú ens prepara psicològicament per a la professió”

    Fa uns dies, al Diari de la Sanitat anunciàvem la creació d’una nova càtedra a la UAB per a la salut dels professionals de la salut. Neix com a fruit de la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Fundació Galatea, Mutual Mèdica i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB).

    Què ens diu l’avaluació mèdica de la salut dels metges?

    Sabem que un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi. És una dada suficient per a prestar-hi atenció. Als anys 70, els nord-americans ja ho feien, després van començar els canadencs, però a Europa no ho feia ningú, fins que nosaltres vam posar en marxa, l’any 1998, el Programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM). I l’any 2001, li vam donar el paraigua de la Fundació Galatea, per donar cabuda també a la resta de professions sanitàries. I des d’aquesta fundació, que és un model únic a Europa, es tracta i tutela addiccions i patologia mental de metges i altres professionals de la salut.

    Quines actuacions destaca fins ara d’aquest suport de la Fundació Galatea?

    En 25 anys, s’ha atès 10.000 professionals, gairebé dues terceres parts del total de metges. Fins al 2020, havíem atès uns 5000 professionals fonamentalment amb problemes mentals o addictius que poden afectar la praxi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, hem doblat el nombre de professionals atesos reforçant les accions de suport psicoemocional. Aquesta última, amb la pandèmia, la vam veure molt clarament, amb estrès emocional i depressions lleugeres i vam desplegar una xarxa de psicòlegs per donar suport psicoemocional. Aquesta línia de suport psicoemocional continua i ha vingut per quedar-se.

    Les addiccions creixen socialment, xoca que també ho facin entre els professionals que treballen per a la salut de les persones.

    Els sanitaris, en general, i específicament els metges, tenim més accés a més substàncies i més coneixement, teòricament, sobre aquestes, però també es pot amagar més el consum. Tot i que en el 98% dels casos més greus la demanda d’accés a ajuda ha estat voluntària, quan no hi ha consciència d’un problema, no hi ha manera de facilitar ajuda. Això mostra el grau de confiança que gaudeix la fundació entre els professionals, tenint en compte que els problemes que aborda són molt sensibles i, alhora, potencialment estigmatitzadors. Per això ara és necessari un major coneixement d’aquesta realitat, més formació i poder explotar i publicar les dades per compartir-les en els àmbits científics i professionals. I per fer-ho, necessitem una bona eina, la càtedra, i dotar de més prestigi el treball de la Fundació Galatea, una iniciativa que és referent en l’àmbit europeu en atenció, rehabilitació i acompanyament.

    «Un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi». | Pol Rius

    Què ve a aportar la nova càtedra?

    Ara que hem excel·lit en assistència clínica de les patologies i intervenció des del Col·legi per acompanyar els qui poden tenir problemes en l’exercici de la medicina, donant també aquest suport psicoemocional, ens faltava sistematitzar el coneixement i la recerca i la part acadèmica i la formativa. I ho hem volgut fer posant una institució de prestigi al capdavant, com és la UAB, una de les dues més importants de l’estat. Des d’aquesta càtedra volem aprofundir en la prevenció, en com es preparen els individus en el pregrau, en el postgrau, com a estudiants, com a residents, i al llarg de tota la vida. Pensem en una formació per tenir un exercici saludable, que inclou també l’aprenentatge sobre formació d’equips i organitzacions que poden ser més favorables al benestar dels professionals. Però també necessitem poder explotar acadèmicament les dades i resultats que anem generant, no només per generar més coneixement i comprensió del fenomen, sinó perquè es puguin generar accions de millora, tant a escala preventiva com assistencial.

    Però el sistema laboral, un cop se surt de la facultat, és el que és.

    Sí, tenim un sistema excessivament anquilosat, molt burocratitzat, i necessitem aprofitar l’experiència positiva de la Covid. Una de les coses bones que va tenir l’estat d’alarma en la pandèmia va ser l’apoderament dels professionals. Quan estan apoderats i poden treballar amb autonomia, l’objectiu clínic estimula molt. Però hem tornat al tedi de la burocràcia, el sistema es regeix rígidament igual que qualsevol administració pública, i això fa baixar molt la capacitat dels professionals. El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia.

    Què s’hauria de fer perquè no fos així?

    Ens hem de fixar en altres models organitzatius presumiblement més saludables que són els que predominen a la majoria dels països d’Europa, que funcionen de manera autogestionada i poder-los comparar respecte al benestar i salut psicoemocional dels professionals. Intuïtivament, ho podem tenir clar, però la càtedra ha de poder generar aquesta evidència sobre quins són els models organitzatius més saludables. A Catalunya, a banda del model ICS, conviuen altres models organitzatius, alguns d’ells han mostrat no només ser els més eficients, sinó els que generen més satisfacció professional. Evidenciem-ho. Al nostre sistema li costa molt sortir de les sinergies i això,  en moments com ara, de necessitat, és frustrant. Jo estic lluitant perquè s’aprofiti les circumstàncies.

    «El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia». | Pol Rius

    Com?

    Hem de poder demostrar que organitzacions laborals molt anquilosades i rígides, amb mala organització i manca de bons lideratges, propicien més malalties de salut mental. I com el desgast professional mantingut en el temps pot derivar en malaltia. Perquè sabem que hi ha països amb models sanitaris que són més saludables per als professionals que altres,  menys rígids, amb menys burocràcia, i amb més autonomia professional. La nostra és una professió vocacional en què, si no hi ha un sistema de protecció personal, l’erosió personal és molt més gran. Si demostrem que hi ha sistemes de treball que fan emmalaltir més, podrem canviar-ho.

    I que s’hagi hagut de crear una càtedra per enfocar la salut dels metges vol dir que fins ara als estudis de Medicina falta la cura del mateix professional i la seva preparació per al que haurà d’enfrontar?

    Ningú ens prepara psicològicament per a una professió en què toquem la vida i toquem la mort. Enfrontar-te amb la mort, amb un element advers, ho aprens per ofici. Però cal preparar-nos a treballar amb ella, amb l’error que pot condicionar la vida, i la pressió social, amb conflictes, expectatives no satisfetes, amb la complexitat de les malalties i del treball en equip. Tot això ens posa més al límit. Ho vam veure durant la Covid. Tot l’estrès que genera tractar la malaltia, en mans d’organitzacions rígides, requeria posar la prioritat en la formació dels professionals metges perquè fer estudiar medicina vol dir procurar una vida saludable. I no tothom surt de casa amb recursos, no n’hi ha prou amb donar eines, cal que tot el sistema organitzacional acompanyi.

    L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics

    Aquests dies, el Col·legi de Periodistes i el de Psicologia han preparat una guia per a la salut mental dels periodistes. En el cas dels metges, l’estrès ja sembla començar a la Facultat.

    Sabem de l’alt consum de psicofàrmacs per part dels estudiants de medicina. A tot el món és la carrera on hi ha més estrès psicoemocional. I precisament amb la càtedra de la UAB volem ensenyar com gestionar això, com adquirir hàbits saludables, sense fer paternalisme.  I la formació humanista també és important, de la mateixa manera que ho són l’exercici físic, les relacions personals i socials, la vida saludable com a vida equilibrada emocional i psicològicament. Hem de garantir que les persones estan en condicions d’exercir com a professionals sanitaris. L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics. Això ens portaria a un altre debat i a ser crítics sobre què se’ls està exigint ja abans d’entrar a la facultat. La nota de tall és alta, però ara ens veiem obligats a contractar metges extracomunitaris perquè l’oferta formativa és igual que fa vint-i-cinc anys, però no s’està formant els metges que el país necessita. El 58% dels nous col·legiats arriben de fora de la Unió Europea i molts d’ells no tenen títol d’especialista potencialment homologable. I en universitats com la Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida, tres quartes parts dels alumnes que entren sabem que no es quedaran perquè marxaran a l’Aragó i al País Valencià. És a dir, destinem recursos per formar metges per altres comunitats. Tenim un decalatge entre les necessitats del mercat laboral i l’oferta formativa. Quants metges ens fan falta no ho sap ningú, perquè ningú no ha planificat.

    Però sí que s’havia dibuixat un pla de canvi amb propostes.

    Sí, durant el mandat del president Quim Torra es va encarregar un informe a una comissió d’experts –29 professionals– d’Infermeria, Medicina, la Societat Catalana de Gestió, amb el suport de totes les societats científiques i col·legis professionals de l’àmbit sanitari. Es va fer l’any 2021 i continua sent vigent. Ara cal que es desplegui, però ningú s’atreveix a implementar canvis. L’única manera de fer-ho és amb un consens polític. Que no s’implementi aquest full de ruta em preocupa.

    «La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística». | Pol Rius

    Com a metge de família que és, què en pensa que sigui l’especialitat que menys trien els estudiants?

    Això en números absoluts no és cert. Sí que és cert que passen coses, i si el que es genera com a discurs són únicament els problemes, la gent fuig. Però té a veure amb el que s’ofereix, que és poc atractiu. Si està en crisi el generalista vol dir que hi ha tendència, i no només a la primària, hi ha gent a pregrau que vol ser cirurgià d’alguna especialitat en concret. Ara un oftalmòleg fa retina, un traumatòleg, colze… La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística. Les especialitats d’internista i família són les que representen més els valors de la medicina, però si els missatges que et donen és que són els pobres del sistema i tot és burocràcia, molt atractiu no resulta. Però si li treus burocràcia i li dones més autonomia, potser canviarem la dinàmica.

    I tornant a la salut dels metges, no podem deixar de qüestionar-nos les guàrdies de 24 hores.

    Les guàrdies requereixen un debat complex. Sí que necessitem millorar-lo, però s’ha de consensuar molt bé, perquè depèn de quins siguin els serveis essencials que interessa oferir, i la disponibilitat de professionals.

    El concepte tradicional de guàrdia s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert

    De la mateixa manera que als camioners els exigim un descans cada certes hores.

    De guàrdies, tota la vida se n’han fet. El problema és que sociològicament la professió ha canviat i les necessitats també. A més, la professió s’ha feminitzat i hi ha més demanda de conciliació, però no es pot barrejar conceptualment, per exemple, guàrdies de residents i de sèniors. Les guàrdies són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’un metge jove. En qualsevol cas, cal repensar la seva organització i optimització. Podem millorar-ho, i s’ha de millorar perquè és cert que quan portes vint hores de feina seguides tens més possibilitats d’error, però hi ha diferents fórmules de gestió i de guàrdies –com estar localitzable–, així com especialitats i àmbits assistencials diferenciats. El concepte tradicional de guàrdia segur que s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert. És un debat molt complex que no admet solucions simples. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, han rebut un premi a la conciliació que dona molta resposta a les guàrdies de vint-i-quatre hores. Però la solució, si fos tan fàcil, l’aplicaríem a tot arreu igual. De les guàrdies, està bé que se’n parli, però no que es trivialitzi. Sent un problema important, no és el fons del problema.

  • Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco: «La polèmica amb l’acord de l’ICS s’ha apavaigat quan els professionals han anat coneixent les condicions pactades»

    Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.

    En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?

    Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.

    I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?

    Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.

    El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.

    Pacheco demana un cordó sanitari a la ultradreta a Europa. | Pol Rius

    Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?

    Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.

    De quines opcions parlem?

    Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.

    I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?

    Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.

    Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances

    El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent? 

    Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.

    “Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral”| Pol Rius

    L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.

    Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral

    I què queda per aconseguir una escola inclusiva?

    Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar  fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.

    Pel que fa  al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,, 

    Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.

    Javier Pacheco davant de la seu de CCOO de Catalunya| Pol Rius

    El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.

    Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut

    Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?

    Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.

    Javier Pacheco i Joan Cascante Agudo| Pol Rius

    Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?

    No son  projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització,  garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.

    Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos

    Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a  un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?

    No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat  no haurien d’estar la prioritat del proper govern.

    El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?

    Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè  confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.

    Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara

    Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.

    Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.

    Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui  posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.

    Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable

    La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?

    Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.

    “S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent”| Pol Rius

    I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?

    Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.

    I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja? 

    En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.

    S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent

    I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?

    Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.

    I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.

    La democràcia no està plenament a l’abast del jovent

    I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant. 

    Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen  protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i  per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.

  • Lectures que milloren la vida

    Lectures que milloren la vida

    Els professionals de la psicologia i la psiquiatria, metges, professors, nutricionistes, fisioterapeutes o tants altres especialistes a acompanyar processos de millora de la salut física o emocional tenen el seu temps d’atenció limitat, per això alguns d’ells han fet l’esforç de concentrar idees de pes en les pàgines d’un llibre, que fan planer el camí en determinades circumstàncies.

    Aleshores, de la mateixa manera que entrem en una botiga d’alimentació, amb productes frescos de verdura i fruita, carnisseria i peixateria i triem el que més ens convé per a nodrir-nos bé físicament, podem dedicar una tarda o un matí a seleccionar lectures que ens nodriran emocionalment. Podem anar a la llibreria del nostre barri i deixar-nos assessorar o treure el cap en botigues més grans com Abacus, FNAC o la Casa del Llibre, i en la secció on concentren els títols dedicats a la salut i el benestar, anar sentint la crida dels títols que anem veient.

    Un llibre és sempre un viatge per a la ment, que ens pot fer gaudir, descobrir i evadir des del sofà de casa. La lectura és també una classe magistral i particular, dispensa consells, fa companyia i és la veu dels terapeutes sempre a mà. Diades com Sant Jordi fan d’aparador més que mai de les novetats editorials I, entre moltes novel·les, textos de ficció que porten la nostra ment a llocs imaginaris, a vides i vivències alienes, trobarem sempre aquell títol que ens crida des d’una necessitat més a flor de pell.

    Per exemple, si vivim amb la ment molt dispersa, un bon antídot contra l’atenció que salta fàcilment com una puça d’estímul en estímul és Focalitza’t (Ara Llibres). És la proposta d’ajuda del professor de ciència computacional de la Universitat de Georgetown Cal Newport, un mètode per a concentrar-se, ser més eficient i triomfar en aquest món amb tantíssims imputs d’un món dispers. Fa valdre el poder i benefici de la concentració i repassa les principals i més comuns distraccions a l’hora de treballar.

    També on posem la nostra atenció té a veure amb l’aposta de Meik Wiking, director de l’Institut d’Investigació de la Felicitat de Copenhaguen, estudiós del benestar i la qualitat de vida. Ell ha escrit: Hygge: La felicitat de les petites coses, que Columna ha publicat en la nostra llengua. És un llibre que ens fa aterrar, i molt, en la senzillesa, en el minimalisme com a font autèntica de bones emocions, de calma, de serenor, d’allò que anomenem felicitat.

    I, parlant d’emocions, sis psicòlogues de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, de la Fundació Althaia, ens serveixen l’obra Cuinant les nostres emocions a foc lent (Edicions Parcir) Cadascuna de les autores ha escrit diferents històries on els seus personatges fan aflorar emocions i estats anímics, i 29 cuiners i cuineres amb estrella Michelin les han amenitzat –cadascuna de les històries– amb la recepta que l’argument els ha inspirat. És un llibre solidari, ja que la recaptació de les seves vendes anirà destinada a l’Àrea de Salut Mental d’Althaia. Pretén divulgar el coneixement sobre les emocions i el cultiu del benestar.

    Introspecció

    Dins nostre també arriba l’obra de la filòsofa Mónica Cavallé, El coraje de ser (ed. Kairós). És un assaig que convida a endinsar-nos de forma pràctica en el camí de l’autoconeixement. Aprofundeix en la causa última del nostre patiment: la manca de coneixement de la nostra veritable naturalesa. L’autora, que és doctora en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i té un màster en Ciències de les Religions, actualment dirigeix l’Escola de Filosofia Sapiencial. “El primer signe de maduresa interior és la disposició a responsabilitzar-nos del significat últim de la nostra experiència i, per tant, del nostre patiment mental”.

     Similar és el propòsit del Dr. Enrique Rojas que, amb el seu llibre, Comprende tus emociones (Ed. Espasa), ens acompanya a la detecció dels diferents estats emocionals que experimentem i com neutralitzar els que ens fan patir per trobar l’equilibri en les nostres vides.

    Les emocions no només les descobrim sentint i escoltant què ens diu el nostre interior, el nostre cos les expressa exteriorment. Per aprendre a llegir-ho bé, la terapeuta corporal Vanessa Guerra ha escrit El lenguaje corporal de las emociones (RBA). Llicenciada en Art Dramàtic per l’ESAD de Màlaga i experta en Comunicació no Verbal, aquesta instructora certificada de Mindfulness, i instructora de ioga i pilates, afirma que “no hi ha experiència emocional sense experiència corporal”. Diu que “el llenguatge del cos expressa el que sentim i també ens transmet el que senten els altres. Per això la imatge d’un bebè somrient pot provocar-nos un gran somriure, i una mirada trista d’algú amb qui ens travessem pel carrer pot despertar-nos un sentiment de melancolia o de tendresa”. En el seu llibre vol ajudar a ser més conscient de les emocions gràcies als senyals corporals que podem identificar, com les postures, les expressions facials, els patrons respiratoris i els gestos. També, com determinats exercicis poden ajudar-nos a gestionar les emocions, amb el cos com a eina i gran suport.

    També hi ha aprenentatges que ens arriben en forma de fabula. És el cas de La bruja que perdió la magia (Kepler), on la seva autora, Sonia Rico, posa el focus en l’amor propi de cadascú. “Crec  que el problema real del buit existencial que algunes persones poden sentir és posseir una autoestima pobra”, diu Rico, pensant en el risc de dependre de “likes” externs per a sentir-nos bé.

    I, donat que la mort és part de la vida, i una hora o altra ens hi haurem de trobar, per què no fer una ullada al treball de Vicente Merlo. És doctor en filosofía i autor de llibres de ioga i meditació, i ara, amb l’obra Eres inmortal (ed. Siglantana), repassa algunes de les experiències properes a la mort que, contextualitzades des de la física quàntica, fan ben coherent l’afirmació de la psiquiatra nordamericana Elizabeth Kübler-Ross: “L’experiència de la mort és gairebé idèntica a la del naixement. És un naixement a una altra existència”.

    Pautes sobre alimentació

    Sobre nutrició, aliments que ens aporten més energia i els que ens enganyen fent-nos sentir tips al moment, però que no consoliden una bona alimentació, cada cop en parlen més llibres. Aquí, hem triat dos exemples, el de l’especialista en nutrició Andrea Sorinas que neix amb la intenció de guiar en un aprenentatge a menjar de forma saludable i mantenir la motivació a llarg termini. El títol parla per si sol: El libro que la industria alimentaria no quiere que leas (Libros Cúpula), tot un convit a aparcar els processats i aprendre a menjar sa.

    Perquè, tal com explica la Núria Coll al seu llibre Soy como como (Grijalbo), els hàbits per millorar l’alimentació fan millorar la salut. L’autora no oblida el context d’una alimentació saludable i el pes que tenen per acompanyar-la cap a una vida saludable no consumir tòxics, les relacions humanes de qualitat, l’activitat física i dormir bé. Coll s’endinsa en determinants com l’estat de la nostra microbiota i l’insomni, per exemple, i la importància de la compra de proximitat.

    Ordre i organització

    Posar fil a l’agulla per a la consecució dels nostres projectes o propòsits, sovint és el que més costa. Pensant en això, Ara Llibres posa al nostre abast els consells de l’especialista en hàbits de llarga durada, James Clear. És l’autor del llibre Hàbits Atòmics, un entramat d’idees amb les quals ens anirem identificant perquè desgrana per què costa enfilar l’agulla, automatitzar accions que ens ajuden a sentir-nos millor i quins són els paranys que sempre acostumen a aparèixer en el camí, i boicotegen l’avançament i l’assoliment dels reptes. Dels petits ‘canvis són poderosos’ –que promovia el capità enciam–, Clear en fa un elogi provat, una filosofia de vida amb garantia de consecució.

    Lectures infantils sobre salut

    Sortir del laberint i Sucre són dos llibres editats per Inuk que acompanyen els més petits o joves en la descoberta de temes de salut.

    Sucre és un passeig de colors per les il·lustracions de Marina Tena que van narrant la realitat d’una nena que conviu amb la malaltia de la diabetis i la dieta lluny dels sucres que això l’imposa. Les diferents etapes de la protagonista, amb relació a la cura del seu propi cos, són un reflex interessant per a conèixer i normalitzar aquesta malaltia. També per aprendre els inconvenients del sucre.

    Sortir del laberint s’adreça als joves que han patit, pateixen o potser patiran ansietat. Amb text de Marta Panizo i il·lustracions de Núria Tamarit, repassa els símptomes, els perquès, i com posar en pràctica hàbits i rutines per a combatre el malestar de l’ansietat que adults, joves i infants patim en algun moment o altre de les nostres vides.

    Gràcies a llibres com aquests, que són només un petit tast d’allò que podem tenir al nostre abast, també a través del servei de les biblioteques, la vida pot ser molt més còmoda i transitable del que en certs moments pensem. I, en la cita d’Emily Dickinson amb la que Núria Coll acomiada la seva guia per a millorar l’alimentació i cuidar la salut, Soy como como, “per a viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”. Bon viatge!

  • La sanitat catalana té un infrafinançament de 3.000 milions d’euros, segons la UPF

    La sanitat catalana té un infrafinançament de 3.000 milions d’euros, segons la UPF

    L’hospital de la Vall d’Hebron ha anunciat una retallada de la plantilla de 200 professionals eventuals per al 2024. Es tracta de contractes d’hivern que s’havien prorrogat durant la pandèmia, però aquest any l’hospital ja no disposa dels fons vinculats a la covid-19. El gerent de la Vall d’Hebron, Albert Salazar, ha reconegut que l’hospital ha d’ajustar la despesa en 33 milions d’euros i haurà d’assumir les millores salarials del tercer conveni de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Un altre factor que determina la reducció de la plantilla al principal hospital de Catalunya és la redistribució dels professionals en el sistema sanitari. El departament de Salut obliga als principals hospitals a no renovar contractes perquè els treballadors vagin a hospitals secundaris amb menys personal disponible. Els sindicats s’oposen a la mesura: “l’hospital és referent en moltes especialitats i assumeix a molts pacients de fora de l’àrea metropolitana. Si el departament vol centrifugar personal sanitari a altres hospitals, aquests no podran assumir la demanda perquè no tenen els recursos necessaris”, afirmen des de CCOO i Satse. La gerència ja ha avançat que reduiran la partida farmacològica i la de material fungible, a més de 12 milions d’euros en salaris, en un hospital que té una plantilla de 9.300 treballadors. Des de CCOO afegeixen que també es pretén rebaixar la cobertura de les jubilacions i que les intervencions quirúrgiques es reduiran encara més del que és habitual a l’estiu.

    La sanitat catalana necessita 3.000 milions d’euros més

    Per al 2024 l’hospital de la Vall d’Hebron disposa d’un pressupost d’uns 980 milions d’euros, uns 20 milions més que l’any passat. Es tracta del pressupost més gran de la història amb una plantilla més gran que abans de la pandèmia. Tot i així, la sanitat catalana necessita 3.000 milions més per a garantir el finançament del sistema públic, segons l’estudi La insuficiència financera de la sanitat catalana revisitada, publicat pel Centre d’Investigació en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra. L’estudi apunta a un “mal pronòstic” en el futur del sistema sanitari “si no hi ha una correcció important”.

    Des de l’inici de les retallades d’Artur Mas, l’any 2010, l’infrafinançament sanitari s’ha cronificat. La pandèmia va obligar a augmentar la inversió, però la falta de personal i el desgast provocat per la covid-19 genera malestar entre la plantilla, especialment en l’atenció primària, tal com es va veure el passat cap de setmana. Els sindicats qualifiquen els reajustaments de pressupost de “retallades” i inclús la patronal catalana Foment del Treball ha demanat ampliar la inversió de la sanitat catalana en 1.000 milions.

    Catalunya és l’única comunitat autònoma que no s’ha recuperat de les retallades en despesa social

    L’ajustament del pressupost a la Vall d’Hebron emula a unes retallades, les quals Catalunya encara no ha revertit. Es tracta de l’única comunitat autònoma que no ha recuperat la inversió en polítiques socials en 12 anys. El pressupost que les comunitats autònomes destinen a polítiques socials s’ha reduït del 67,4% del 2010 al 58,8% l’any 2022, segons l’informe La inversió social per comunitats de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials.

    Tot i que la pandèmia va posar en evidència la importància de la despesa pública, les comunitats autònomes només han augmentat un 13,5% la inversió en polítiques socials entre 2019 i 2022: un 7,9% més en sanitat, un 17,7% en educació i un 28,8% en serveis socials. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no ha revertit les retallades i destina sis euros menys per habitant. En la despesa per càpita, Madrid està a la cua amb 2.399 euros, seguida de Catalunya (2.782), mentre que les que més destinen són el País Basc (3.708), Extremadura (3.629) i Astúries (3.438).

  • Sanitat sense pressupost 2024

    La convocatòria anticipada d’eleccions i, en conseqüència, la manca d’actualització pressupostària pot merèixer diverses valoracions, segons la perspectiva adoptada.

    Aparentment, la capacitat negociadora de les forces polítiques parlamentàries ha estat insuficient per assumir un acord que ningú no nega que calia per afrontar els problemes que tenim davant. És clar que també podria tractar-se de la coincidència d’estratègies partidistes, qui sap si reals o només per faronejar i dur al límit la discussió.

    Fins aquí poc a dir, amb independència (valgui la redundància) de les repercussions que aquesta decisió del govern de la Generalitat ha tingut sobre l’evolució dels pressupostos estatals.

    Però, si ens ho mirem des de l’òptica de la sanitat, la notícia accentua les inquietuds que pateix bona part de la societat catalana i la majoria dels professionals i treballadors del sector. Perquè les insuficiències i les limitacions, particularment pel que fa a l’accessibilitat de la ciutadania, no han deixat de créixer.

    Fa pocs dies precisament dos consellers del govern –els d’universitats i recerca i el de sanitat–  han reconegut públicament que la situació actual és preocupant, encara que no sigui –com a mínim per a ells– dramàtica. Una qualificació que tal vegada sí que assumiria la ciutadania o, si més no que és prou crítica o perillosa.

    Si analitzem objectivament l’evolució dels serveis públics de sanitat o d’educació, no hi ha motius per a la satisfacció. Sense anar més lluny els resultats del darrer informe PISA, que certament han estat dolents per a tota Europa –qui sap si com a conseqüència indesitjable de les restriccions escolars d’arreu–, segueixen essent pèssims per a nosaltres. I en el cas del sistema sanitari les dades disponibles són també dolentes, en termes absoluts i també si les comparem amb les altres autonomies espanyoles, destacant –com ja esmentàvem– les d’accessibilitat.

    Unes deficiències que en un context internacional en el que les propostes neoliberals, o més ben dit, reaccionàries, atès que són alienes al liberalisme primigeni, només fan que augmentar, de manera que les bases dels estats del benestar desenvolupats a Europa després de la Segona Guerra Mundial, estan sotmeses a una erosió consumptiva.

    Aquestes breus consideracions ens fan témer que l’esmentada qualificació de la situació per part dels consellers citats es queda curta, perquè fins i tot l’adjectiu dramàtic potser sigui massa optimista.

    El fet és que, com a mínim d’ençà d’avui en un any, no es podran millorar els recursos destinats al serveis sanitaris, educatius i socials per a una ciutadania que contempla com les prioritats polítiques no es centren, ni de lluny, en la millora del seu benestar i qualitat de vida.

  • Mútua privada de salut o Seguretat Social, què hauria de triar ara que sóc funcionari?

    Si estàs llegint aquest article és perquè o bé ets funcionari de l’Estat i has de fer aquesta tria per primera vegada en haver aprovat les oposicions, o bé perquè arriba el mes de gener, que és el mes on els funcionaris podem fer el canvi d’una a l’altre.

    Primer de tot, doncs, has de saber que com a funcionari de l’Estat espanyol formes part automàticament de Muface (no tenim elecció ni hi podem renunciar). Muface és un organisme públic que gestiona entre, d’altres serveis (veure infografia), la nostra cobertura sanitària. És en aquest últim punt que tenim dues opcions per escollir. O bé optem per la sanitat pública mitjançant la xarxa que ens ofereix la Seguretat Social, o bé triem una mútua privada de salut amb accés a una cartera assistencial pròpia. En aquest últim cas, renunciem a fer ús de la sanitat pública (només en casos molt concrets sí que ens estaria permès).

    Què comporta doncs aquesta elecció?

    Si la nostra tria és la Seguretat Social, tindrem a l’abast tota la xarxa de CAPs i hospitals públics de l’Estat espanyol. Si triem una mútua privada, podrem accedir als serveis inclosos en la seva cartera assistencial, i, només en cas d’urgència o per falta de cobertura on residim, podríem acudir a un centre de salut públic.

    Quins són els pros i contres en cada cas?

    En general, les mútues privades acostumen a tenir llistes d’espera més curtes a diferència de la sanitat pública. Tot i així, estan molt menys dotades a nivell d’equipament mèdic. Així, en el cas de patologies importants, les mútues acaben derivant els seus pacients a la pública, doncs no tenen els recursos per a tractar-los adequadament. De vegades, malgrat tenir aquests equips, poden demanar-nos un cost addicional si desitgem un servei que ens asseguri una millor qualitat de vida.

    Què passa si tenim una urgència i hem optat per l’opció de la mútua privada? No podem trucar al 112, hem de trucar al telèfon d’urgències de la nostra mútua. Tot i així, en cas de no tenir cap centre privat de la nostra mútua a prop, si anem a les urgències de la pública la nostra mútua haurà d’assumir-ne el cost (sempre que la nostra mútua ho accepti). Sabem d’un altre pacient amb símptomes compatibles amb un atac de cor que va ser atès a urgències d’un hospital públic, i que va haver de pagar el servei, doncs finalment es va tractar d’una forta indigestió i la seva mútua no li va cobrir en no ser finalment una urgència (tot i que a les urgències van engegar el protocol d’atac de cor pels símptomes que presentava). Però com podem saber si el que estem tenint és realment una urgència o no si no som metges?

    Què passa si tenim una urgència i hem optat per l’opció de la mútua privada? No podem trucar al 112, hem de trucar al telèfon d’urgències de la nostra mútua

    Podem dir així, que per les coses petites de salut, les mútues privades ens cobreixen el servei millor que la pública, bàsicament pel tema de les llistes d’espera, entorns més bonics i agradables, habitacions individuals en alguns casos, etc., no perquè tinguin millors professionals (de fet, la majoria de metges de la pública complementen la seva feina a la privada). Però per patologies més importants, el millor és ser atès per la sanitat pública, doncs tenen millors equipaments.

    Segons un estudi d’El País, cada any des del 2006, uns 10.000 funcionaris passen de la sanitat privada a la pública. La tendència és clara en aquest sentit, cada cop més funcionaris opten per la sanitat pública davant de les mútues privades. Això també s’explica perquè les mútues privades estan aprimant constantment les seves carteres assistencials. No només van perdent centres de salut i metges, sinó també tractaments i proves diagnòstiques del seu catàleg. Coneixem el cas de gent que ha hagut de canviar de professional sanitari enmig d’un tractament perquè aquest va deixar de formar part de la seva mútua privada, amb els perjudicis corresponents (canvia de centre, de metge…).

    El 2025 es tornaran a pactar les condicions d’aquesta prestació entre Muface i les mútues privades

    Les mútues privades justifiquen aquesta retallada en el servei que ofereixen pel baix finançament que reben per part de Muface. Algunes d’elles han amenaçat en deixar de prestar aquests serveis si no millora el seu finançament. El 2025 es tornaran a pactar les condicions d’aquesta prestació entre Muface i les mútues privades. Les mútues diuen que si no els convencen les noves condicions, deixaran d’oferir el servei i que, per tant, automàticament la sanitat pública haurà d’afegir uns dos milions de nous usuaris de cop (un cop dur per aquesta tenint en compte com de saturada ja està actualment).

    Així doncs, quina podria ser la nostra tria?

    La primera reflexió que us volem fer és la posició oficial de la Intersindical respecte a les dobles xarxes público-privades. De manera general, el posicionament del sindicat és clarament la via única d’accés als serveis públics, especialment en educació i sanitat. La dobla xarxa acostuma a respondre a interessos privats, i és una manera excloent i classista d’entendre la nostra societat. D’aquesta manera, genera ciutadans de primera i de segona. Els partidaris de la doble xarxa es basen en l’argument de la presumpta llibertat de tria, però és evident que les classes més desafavorides no poden assumir despeses addicionals com aquestes. Per tant, en queden excloses i es genera una situació d’injustícia suplementària. Si defensem la justícia social i l’equitat a la nostra societat, hauríem de defensar un accés igualitari a serveis de salut i educació per a tothom. D’altra banda, com a sindicat de classe que som, advoquem per la igualtat de tots els treballadors del país, amb independència de si treballen per l’administració o per l’empresa privada. En conseqüència, es fa difícil justificar aquest privilegi d’uns treballadors enfront dels altres.

    Si defensem la justícia social i l’equitat a la nostra societat, hauríem de defensar un accés igualitari a serveis de salut i educació per a tothom

    La segona reflexió seria que per coherència, si som treballadors del sector públic, hauríem de donar suport a tot el que és públic. Hem de tenir en compte que si triem la sanitat pública, també l’estem enfortint.

    Si tot i així ens estem rumiant triar l’opció de la mútua privada, sí que és de vital importància que mirem els serveis que ens ofereixen així com els centres als quals podrem accedir. Això és especialment rellevant pels que viuen lluny de grans conurbacions.

    Sigui quina sigui l’opció que trieu, tingueu present que cada mes de gener es pot demanar el canvi, tant de públic a privat com a la inversa, i dins de privat, podríem canviar la nostra mútua.

    Així doncs, quina serà la vostra elecció?

  • L’OMS denuncia gairebé 200 atacs israelians a l’atenció sanitària palestina

    D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS) als Territoris Palestins Ocupats, del 7 d’octubre al 4 de novembre les forces armades israelianes han perpetrat fins a 102 atacs a l’atenció sanitària a la Franja de Gaza, matant a 504 persones, 16 de les quals eren personal sanitari de servei. En el total dels Territoris Palestins Ocupats, el nombre d’atacs puja gairebé als 200, tenint en compte els 96 atacs a Cisjordània, registrats del 7 al 24 d’octubre. 

    Investigacions periodístiques demostren que militants de Hamàs s’amaguen en túnels sota aquests equipaments sanitaris, i Israel també al·lega que les ambulàncies són emprades per a transportar soldats palestins. Tot i així, d’acord al dret internacional humanitari, els centres i els i les professionals de salut han de ser activament protegits de les hostilitats, i en cap cas objectiu dels atacs. 

    Ambulància de la Societat Palestina de la Mitja Lluna Roja després d’haver estat atacada per míssils israelians a Kan Yunis | Tasnim News Agency

    Per aquest motiu, organismes internacionals com les Nacions Unides i organitzacions com Metges sense Fronteres i Save the Children alerten que aquests atacs podrien constituir violacions del Dret Internacional Humanitari, de la mateixa manera que el bloqueig d’entrada d’ajuda humanitària i el tall dels subministraments d’aliments, aigua, medicaments, electricitat i combustible. Més enllà dels atacs militars, el bloqueig de subministraments ha portat els hospitals gazians a la vora del col·lapse, tal i com denuncien les autoritats sanitàries palestines i organitzacions humanitàries sobre el terreny. Les Nacions Unides, l’OMS, Metges sense Fronteres (MSF) i Save the Children demanen un alto-el-foc immediat.

    22 hospitals palestins afectats pels atacs militars

    El 7 d’octubre de 2022, els atacs de Hamas van assassinar 1.405 persones i van deixar 5.431 ferits, segons les autoritats israelianes. Alhora, més de 200 persones, inclosos infants, han estat segrestades. L’estat israelià va respondre amb el bloqueig total i el bombardeig continuat de la Franja de Gaza per a combatre l’organització terrorista i intentar rescatar els ostatges. Una resposta que ha deixat ja més de 10.000 morts civils en un mes de guerra i de bloqueig, d’acord amb les xifres del Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, essent dos terços de les víctimes dones i nens.

    Una nena palestina ferida sent atesa en un hospital gazatí | Fars Media Corporation

    Gairebé 200 equipaments sanitaris es troben entre els objectius que han tocat les bombes israelianes, assassinant a més de 500 persones. Segons informa l’OMS, la majoria de les persones mortes i ferides en els atacs contra centres sanitaris eren persones desplaçades internament i refugiades. A més, aquest centenar d’atacs israelians ha deixat a 459 persones ferides, inclosos 37 treballadors sanitaris. A nivell d’equipaments, l’ofensiva de les Forces de Defensa Israelianes ha malmès 39 punts de servei sanitari, que inclouen 22 hospitals, i ha afectat 31 ambulàncies. 

    Infografia realitzada per l’equip de l’Organització Mundial de la Salut als Territoris Palestins Ocupats, que recull els atacs a l’atenció sanitària de la Franja de Gaza del 07-10 al 04-11.

    El passat dissabte 4 de novembre, Mai Alkaila, Ministra de Sanitat de Gaza, on governa Hamàs, va denunciar els «atacs selectius deliberats» d’Israel contra diversos hospitals de la Franja de Gaza, referint-se als hospitals d’Al Shifa, l’hospital Al Quds, l’hospital Indonesi i l’Hospital Al Nasr, tal i com informava Europa Press. La Ministra de sanitat palestina ha declarat que en l’últim mes, 16 dels 36 hospitals i 51 dels 72 centres mèdics de la Franja han hagut de tancar per danys causats per bombes o per la falta de combustible per a generar electricitat.

    Palestins al costat de diversos cadàvers a l’hospital indonesi en Jabalia, al nord de la Franja de Gaza, el 9 d’octubre de 2023 | Bashar Taleb apaimages

    L’atac al pàrquing de l’Hospital Àrab Al Ahli del 17 d’octubre va ser el més sagnant, provocant 471 morts i 342 ferits, segons informes del Ministeri de Salut de Gaza, mentre que les agències d’intel·ligència occidentals creuen que les xifres són considerablement més baixes i investigacions visuals apunten més aviat a un centenar de morts, tot i que no s’ha verificat cap xifra, informa el New York Times. El bombardeig ha estat condemnat “enèrgicament” per l’OMS, que destaca que “l’hospital estava operatiu, amb pacients, donants de salut i cures, i persones desplaçades internament que s’hi refugiaven”. 

    L’hospital va ser un dels 20 centres del nord de la Franja de Gaza que van rebre ordres d’evacuació per part de l’exèrcit israelià, però segons denuncia l’OMS, l’ordre d’evacuació va ser “impossible de dur a terme donada la inseguretat actual, la condició crítica de molts pacients, i la manca d’ambulàncies, personal, capacitat de llits del sistema sanitari i refugi alternatiu per als desplaçats”. L’autoria de l’atac encara no ha estat aclarida, però investigacions visuals de mitjans com el New York Times i Al Jazeera posen en dubte les proves més utilitzades per a argumentar que l’explosió va ser causada per un míssil palestí errant.

    Pacients sota setge i subministraments esgotats

    Més enllà de les morts i dels ferits directes causats per aquests atacs, l’ofensiva militar i el bloqueig de subministraments d’aigua, medicina i combustible i els talls de connectivitat a Gaza estan portant els hospitals i centres sanitaris gazians al límit. 

    La necessitat d’ajuda humanitària és imperant. El cap d’Infermeria de l’Hospital Shuhada Al-Aqsa de Gaza, Khalil Al-Degran, alerta que “es necesiten desesperadament més medicines, menjar, aigua i combustible per salvar vides”. Tal i com explicava a l’equip de l’OMS, als territoris palestins ocupats el passat 29 d’octubre, “no podem salvar totes les víctimes dels bombardejos, hi ha una crisi profunda a l’hospital […] i si no entra ajuda humanitària, l’hospital es convertirà en una morgue”.

    Segons informa l’OMS, el 45% dels medicaments essencials tenien menys d’un mes de subministrament abans del 7 d’octubre, entre els quals antibiòtics per tractar infeccions, medicaments per evitar cardiopaties i infarts, quimioteràpia per a pacients amb càncer, insulina per pacients diabètics i subministraments mèdics per cirurgia i diàlisi.

    “La situació als hospitals és catastròfica i dantesca”

    Totes aquestes xifres es tradueixen en desesperació, mort i dolor sobre el terreny. Segons ha informat David Cantero Pérez, coordinador general de Metges sense Fronteres als Territoris Palestins Ocupats, “la situació als hospitals és catastròfica i dantesca, com el cas d’un dels nostres cirurgians, realitzant una amputació amb sedació parcial a un nen al terra, davant de la seva mare i de la seva germana”. “Aquest cas escenifica molt bé la situació dels hospitals, que estan a la vora del col·lapse”, explicava Cantero el dilluns 6 de novembre en roda de premsa des de Jerusalem.

    D’esquerra a dreta: David Cantero Pérez, coordinador general de Metges sense Fronteres en els Territoris Palestins Ocupats, i Raúl Incertis, anestesista i cooperant valencià de MSF que va aconseguir sortir de la Franja després de tres setmanes atrapat, durant la roda de premsa del 6 de novembre.

    De forma similar, Raúl Incertis, anestesista i cooperant valencià de MSF, descriu com “després de l’ordre de desplaçament cap al sud donada per Israel, gran part dels treballadors sanitaris van anar als hospitals per seguir treballant, corrent un gran perill quan es desplacen als centres sanitaris, fent torns llarguíssims durant 5 o 7 dies sense poder sortir de l’hospital”.  Incertis, que havia arribat a Gaza l’1 d’octubre per treballar en un programa d’ortopèdia i cirurgia reconstructiva i va aconseguir sortir de la Franja després de tres setmanes atrapat, explica com “en el moment que finalment podien sortir del hospital anaven a veure a les seves famílies, en el cas que existissin, ja que nombrosos companys van perdre la casa i molts familiars, com l’infermera de MSF que, mentre estava treballant, van bombardejar casa seva i va morir tota la seva família”. 

    Al seu torn, Cantero, que porta anys treballant amb MSF als Territoris Palestins Ocupats, ha destacat la necessitat de posar aquests esdeveniments en context: “La Franja porta patint un bloqueig total per terra, mar i aire durant els darrers 16 anys, i entre el 70 i el 80% de la seva població ja vivia sota l’umbral de la pobresa, depenent de l’ajuda externa”. I afegeix: “A aquesta base li hem d’afegir quatre setmanes de bombardejos continuats indiscriminats i el desplaçament massiu de població civil, que ronda el miler i mig de persones desplaçades”.

    Les Nacions Unides, l’OMS, Metges Sense Fronteres i Save the Children demanen un alto-el-foc immediat

    Davant d’aquesta situació, el Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres; agències de l’ONU com UNICEF, l’OMS i l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, així com organismes internacionals com Save the Children han tornat a demanar “que les parts respectin totes les seves obligacions en virtut del dret internacional humanitari i dels drets humans” així com “l’alliberament immediat i incondicional de tots els civils retinguts com a ostatges”, en un comunicat conjunt . 

    Alhora, el president internacional de Metges Sense Fronteres, el Dr. Christos Christou, ha demanat un alto-el-foc immediat “perquè puguin rebre medicaments i atenció sanitària”. 

    Mostres de solidaritat des de sindicats i organitzacions catalanes per la sanitat pública

    Des de Catalunya, el personal sanitari i la ciutadania en defensa de la salut pública s’està començant a mobilitzar en solidaritat amb els i les professionals sanitàries palestines i la població civil. Sindicats i organitzacions de Catalunya i de la resta de l’Estat exigeixen “la fi immediata del brutal setge i bombardeig israelí a Gaza” i “l’entrada incondicional d’ajuda mèdica, personal, aliments i combustible a Gaza”. Alhora, demanen “el compromís del govern espanyol per oferir suport material i institucional als proveïdors de servei de salut de Gasa” i “detenir la cooperació militar i el comerç amb Israel”. 

     

    En el comunicat, dirigit al Ministre de Sanitat, José Manuel Miñones, i al president espanyol, Pedro Sánchez, i signat el dimarts 7 de novembre de 2023 per organizacions com Infermeres de Catalunya o la Coordinadora de CGT d’Ambulàncies de Catalunya, els sotasignants se solidaritzen amb “els companys i companyes dels hospitals de Gaza i del transport sanitari”.

  • Mar Serna: «Cal posar les cures al centre de la vida, al centre de l’economia»

    Mar Serna: «Cal posar les cures al centre de la vida, al centre de l’economia»

    Al jutjat 23 social, quins són els casos que es dirimeixen més habitualment en relació al treball de les dones?

    En general, als jutjats de Barcelona el que veiem amb més freqüència en el tema de la situació de la dona a la feina és, d’una banda, les discriminacions salarials -es cobra menys pel fet de ser dona i encara no es plantegen prou demandes tenint en compte la legislació que tenim- i, de l’altra, qüestions relacionades amb la conciliació de la vida personal i familiar. Normalment les cures, que són molt importants, continuen recaient en les dones, i els problemes d’adaptació i de reducció de la jornada plantegen problemes quan ho sol·liciten a l’empresa. O els acomiadaments de persones embarassades. Són els temes de desigualtat més comuns a l’àmbit de la jurisdicció social a Barcelona.

    La bretxa laboral de què parlem sovint es va corregint amb el pas del temps?

    Es va corregint de mica en mica, però quin és el problema? El problema no és que en una mateixa empresa es pagui menys a la dona que a l’home, -que sí, i per això hi ha els plans d’igualtat, per corregir aquestes desigualtats-, el problema és la discriminació que es dóna per sectors. Si comparem la retribució que té, per exemple, un conveni de la construcció, un sector majoritàriament masculinitzat, amb el conveni de la sanitat, un sector feminitzat, trobes claríssimament que el salari d’elles, per a la mateixa formació, és molt més baix. El problema no només és intern dins de l’empresa, que ho és, però fonamentalment és que l’ocupació en aquests sectors feminitzats es valora menys a la societat i, per tant, té una retribució inferior. Això s’haurà d’anar corregint. Ja es parla de l’economia de les cures, posar al centre de la vida, al centre de l’economia, les cures. Comença a haver-hi instruments per anar reduint aquesta bretxa. Estem en vies de fer-ho, el que passa és que la legislació per ella sola no és suficient. S’han fet avenços importants en els darrers anys en matèria de legislació per a la igualtat, també en l’adaptació a la normativa comunitària, però el problema és que si no posem les cures al centre, si no valorem adequadament la importància que tenen les cures de la gent gran, dels fills, de les filles, continuarem tenint una economia sostinguda gràcies a l’esforç i a la menor retribució de les dones al mercat del treball. Aquest és un gran repte, no només a Catalunya, no només a Espanya, sinó a tots els nivells europeus.

    Si comparem la retribució que té un conveni com el de la construcció, majoritàriament masculinitzat, amb el de la sanitat, un sector feminitzat, trobes claríssimament que el salari d’elles és molt més baix.

    Hi ha sectors en què es noti que el treball de la dona està sent cada cop més reconegut?

    Als sectors més professionalitzats te n’adones que fins als 30 anys no hi ha tanta diferència entre la retribució de dones i homes. El problema és entre els 30 i els 44 anys, que coincideix amb l’època de l’edat fèrtil de la dona, està embarassada, cuidant les criatures… Aquí es comença a incrementar la bretxa. Sorprenentment, en aquestes edats els homes incrementen la retribució. Tenir fills i estar casats suposa tenir un increment de la retribució per a ells. En canvi, a les dones hi ha una parada important quan coincideix amb la maternitat.

    «Fins als 30 anys no hi ha tanta diferència entre la retribució de dones i homes. El problema és entre els 30 i els 44 anys, que coincideix amb l’època de l’edat fèrtil de la dona… Aquí es comença a incrementar la bretxa». | Pol Rius

    Això té repercussió en la salut de les dones?

    Sí. Tenim el tema de l’estrès, els problemes ecosocials que generen a la dona. Si veiem el temps dedicat, per exemple, a la llar, de mitjana la dona suporta el doble de la feina a la casa, a la llar, que els homes. Arriba a tenir fins a 61 hores setmanals de feina remunerada i no remunerada. Això recau fonamentalment en les dones, i afecta la seva salut. Si veiem les dades, qui està prenent més ansiolítics en aquest país són les dones. I té molt a veure amb aquestes dobles jornades, amb aquesta necessitat d’atendre la feina i d’atendre la família, d’atendre les cures.

    Sovint veiem queixes, informacions segons les quals la justícia és massa lenta. És així?

    És lenta. Hauríem de ser més ràpids en la solució dels problemes. Que per a un acomiadament es trigui nou mesos, un any, és molt de temps. Per una reclamació de quantitat es triga gairebé dos anys. Si crec que tinc una incapacitat permanent i no me l’han concedida i l’he de reclamar judicialment, també s’està trigant de mitjana un any i mig o dos anys. L’esforç no ha de recaure exclusivament sobre les persones titulars dels jutjats, sinó que, per una banda, cal potenciar els mecanismes de solució alternativa als conflictes -és a dir, la mediació, la conciliació, que ja hi ha elements al món laboral, però segurament hi ha possibilitats d’incrementar-ne l’eficàcia- i, per altra banda, cal dotar de més mitjans, de més jutgesses i jutges, al capdavant dels jutjats.

    Les dones arriben a tenir 61 hores setmanals de feina remunerada i no remunerada i això afecta la seva salut.

    Va ser consellera de Treball entre el 2006 i el 2010. En aquest període, què va aconseguir fer?

    Al principi, jo era molt optimista en aconseguir reptes i tot en general, però va coincidir amb la crisi del 2008. El 2006 tot anava molt bé, el 2007 també, i el 2008 vam començar a veure l’hecatombe de la pèrdua d’ocupació majoritària. Cada dia a les oficines de treball de la Generalitat entraven mil persones que havien perdut la feina. Ara bé, per això vam deixar de fer actuacions en matèria d’igualtat? No. Vam seguir fent actuacions, vam crear una Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball i es van fer projectes interessants com, per exemple, amb un grup d’empreses vam comprovar que el nombre més gran de mesures de conciliació, la flexibilització de la jornada, aconseguia una reducció de l’absentisme. Moltes empreses es queixen que l’absentisme és molt important. L’absentisme pot ser important si hi ha aquesta rigidesa pel que fa a l’entrada i la sortida, poder anar a acompanyar els pares a la sanitat… Tot això jo crec que són elements que, si no es flexibilitzen, al final és més absentisme. Les persones hem de buscar els mitjans necessaris, no és que ho justifiqui però cal cercar-los. S’estan fent passes. Cada cop més les empreses són conscients de la importància d’aquesta qüestió. I després tenim una altra figura que, “gràcies” a la Covid s’ha incrementat, s’ha duplicat al nostre país, que és el teletreball. Només es facilita en un sector d’activitat, els professionals i similars. El teletreball pot ser un instrument útil per, en certs supòsits, flexibilitzar la jornada per a dones i homes. Quin és el problema? Que està limitat a un sector d’activitat. I, en segon lloc, que hi ha més dones que homes fent-lo. Perquè, al final, la conciliació és la que obliga i implica la no socialització de les dones. Per tant, és més difícil després per a la seva carrera professional. Cal tenir en compte que, després de la Covid, hem duplicat el percentatge de persones que fan teletreball. Aquesta pot ser una via, no teletreballar al 100%, però si un mecanisme particular de flexibilitat per a dones i homes que puguin atendre les responsabilitats personals, familiars, i coordinar-les amb la responsabilitat laboral.

    Han passat 13 anys des que va deixar de ser consellera. Què li sembla la gestió política del Departament de Treball de la Generalitat durant aquests anys?

    Quan entres en una responsabilitat política cal una certa estabilitat, un cert temps, no només per planificar les accions sinó per executar-les. Aquests anys hi ha hagut força canvis, força inestabilitat. S’han fet avenços importants, però, per exemple, trobo a faltar coses com la política de prevenció de riscos laborals. Pel nostre govern va ser molt important posar en evidència la quantitat de persones que perdien la vida o que perdien la salut fruit dels accidents de treball i de les malalties professionals. Trobo a faltar que la societat en conjunt estigui conscienciada sobre aquests temes, que el Departament de Treball lideri aquestes polítiques de lluita contra la sinistralitat. Ara hi ha una Conselleria d’Igualtat i Feminismes que podria tenir elements per impulsar projectes específics d’igualtat a la nostra societat.

    Trobo a faltar que Treball lideri polítiques de lluita contra la sinistralitat.

    Aquells anys eren de governs de tripartits d’esquerres. Després van venir molts anys de governs de dretes. Es nota la diferència entre un govern d’esquerres i un de dretes en l’àmbit laboral?

    Per descomptat. El govern que ara està en funcions a Espanya ha aprovat quantitat de normes importants en matèria laboral: Els plans d’igualtat, la qüestió d’equiparar els permisos iguals i intransferibles de pares i mares per naixement, els registres de jornada, establir registres de jornada diària per evitar l’ús abusiu de la realització d’hores extres, els riders, la lluita contra els elements de precarització que hi ha al mercat de treball… Un govern d’esquerres és molt més sensible al món de la feina que un govern de dretes. Això sens dubte, i a la història dels darrers deu-quinze anys em remeto.

    «El teletreball pot ser un instrument útil per, en certs supòsits, flexibilitzar la jornada per a dones i homes. Quin és el problema? Que està limitat a un sector d’activitat. I, en segon lloc, que hi ha més dones que homes fent-lo». | Pol Rius

    Per tant, a Yolanda Díaz li posa bona nota

    Crec que ha fet una bona feina. La història legislativa ens demostra que imposar normes de forma unilateral, sense el consens dels agents socials, fa que al final tinguem moltes normes, i és el que passa a Espanya i a Amèrica Llatina, però que hi hagi una bretxa entre llei i realitat . Aprovem normes, però no es compleixen. En canvi, quan aquestes normes les acordes amb els agents econòmics i socials, l’empresariat i els sindicats tenen més possibilitats de fer-se efectives, perquè vénen del consens. La ministra de Treball actualment en funcions ha fet una bona feina de diàleg social i també de modificacions normatives.

    Un govern d’esquerres és molt més sensible al món de la feina que un govern de dretes.

    Va ser consellera adjunta de l’OIT a Amèrica Llatina i Carib. Hi ha molta diferència entre la situació laboral de les dones allà i la que hi ha al nostre país o a Europa?

    Recentment vaig estar en un congrés de jutgesses i jutges a Amèrica Llatina, i la perspectiva de jutjar tenint en compte la perspectiva de gènere ha avançat molt a nivell penal. A l’àmbit penal sí que hi ha molta sensibilitat de les violències de gènere i violències contra les dones a Amèrica Llatina, i s’estan fent resolucions interessants. En canvi, en l’àmbit laboral, manca més conscienciació de la importància que té identificar els estereotips que hi ha quan nosaltres jutgem un assumpte, perquè estem a la societat, com qualsevol ciutadà o ciutadana, per eliminar-los i aplicar la llei sense aquestes diferències respecte a les dones i als homes. A Amèrica Llatina els vam transmetre molta part de la nostra cultura, la part dolenta diríem, en el sentit d’aquesta bretxa entre llei i realitat. Tenen aquest problema però també tenen normes interessants; hi ha sentències fantàstiques. En l’àmbit laboral s’hauria de donar més impuls a tot el tema de discriminacions respecte a la dona. És una assignatura pendent que estic convençuda que en els propers anys s’abordarà.

    Les jutgesses i els jutges estem per resoldre conflictes jurídics, no conflictes d’interessos o econòmics; aquests són per a la política.

    Vostè va ser una de les fundadores de l’Asociación de Mujeres Juezas de España (AMJE). La primera jutge espanyola va ser nomenada el 1977. Molt tard. Com ha evolucionat aquesta qüestió?

    Al nostre país es va entendre que la sensibilitat de les dones podia quedar ferida en determinats assumptes si érem jutges. Això va ser el que va dir un decret que ens va prohibir exercir de jutges. El 1977-1978 va entrar la primera jutgessa que va venir a Barcelona, al jutjat social número 2: Josefina Triguero. Des de llavors, la situació ha canviat radicalment. El 56% de les jutgesses i jutges som dones, i si mires les darreres promocions, estem al voltant del 63-65% de dones que entrem en la carrera judicial. Les dones han portat la igualtat a la justícia. Anem escalant, anem pujant. Però si anem als càrrecs discrecionals, aquells que no són per l’antiguitat, als quals no s’hi accedeix per una oposició objectiva o per la mera antiguitat, veiem que les dones no hi estem ben representades. Si jo li pregunto que em digui el nom d’una dona del Tribunal Suprem segurament no en sabrà cap, però si li demano el d’un home segurament sí que en sabrà algun. Per què? Perquè el percentatge de dones és ínfim. Hi ha un 17-18% de dones al Tribunal Suprem. Som gairebé a la cua d’Europa. Som el tercer país per la cua en nombre de dones a la Cort Suprema, al Tribunal Suprem. És aquí on veiem aquestes diferències, aquest sostre de vidre o aquesta llosa de formigó que cau sobre nosaltres i ens impedeix l’accés. Tenim un pla d’igualtat de la carrera judicial, però costa molt impulsar-lo, que es posi en marxa, que s’adaptin mesures, hi ha moltes resistències. Per exemple, a la Sala Civil del Suprem, que és la que jutja temes tan importants com el dret de família, la custòdia, el dret d’aliments, totes aquestes qüestions, només hi ha una dona. La societat està composta per un 50% de dones i un 50% d’homes. S’han de fer esforços importants per equiparar la presència de dones i homes, i potser d’aquí dues dècades haurem de fer al revés, promoure que hi hagi més homes, perquè el nombre de dones que entra a la carrera judicial és molt important. Però, ara com ara, hi ha aquesta bretxa important també en la justícia.

    La no-renovació del Consell General del Poder Judicial és el pitjor tap que pateix avui l’administració de justícia a Espanya?

    Quan representants de determinats partits polítics parlen de la necessitat de complir la Constitució, cal recordar-los que tenim una Constitució que diu com es trien els vocals del Poder Judicial, i que dos terços dels vots del Congrés i del Senat trien els 20 vocals del Consell General del Poder Judicial. El desembre farà cinc anys que aquest Consell no s’ha renovat. Hi ha hagut diversos intents. El primer ja estava tot acordat i hi va haver un famós tweet, o un whatsapp, no recordo què era, que deia que a la persona que aniria de president del Consell General del Poder Judicial l’estaven controlant per ‘la porta del darrera’ per la sentència del ‘procés’. Això no es pot permetre. La separació de poders ha de ser clara, i en aquest moment tenim un col·lapse de la Justícia. Hi ha 80 càrrecs discrecionals que no s’han renovat. El Tribunal Suprem està dictant menys sentències. La Sala Social està dictant moltíssimes menys sentències. Cal complir la Constitució, començar ja a complir-la, perquè complim algunes coses però fa cinc anys que esperem que es normalitzi aquesta situació. Al final, les persones no entenen, i és lògic, què és el Consell General del Poder Judicial i què és la Justícia. Mentrestant hi ha cinc mil jutgesses i jutges dictant justícia cada dia. Però aquest és l’òrgan de govern de les jutgesses i jutges, és l’òrgan, diríem, polític de la Justícia, que s’encarrega dels nomenaments discrecionals a què jo feia referència, i també s’encarrega de la formació o de la sanció de les persones de la carrera judicial. Les persones confonen una cosa amb una altra i, al final, la conclusió és que el poder judicial està polititzat. I no és això. Les jutgesses i jutges que cada dia fem la nostra tasca, no estem polititzats, estem complint el mandat constitucional d’aplicar la llei i la tutela judicial.

    Hi ha partits polítics que es diuen constitucionalistes però fa cinc anys que no permeten la renovació del Consell General del Poder Judicial que exigeix la Constitució.

    Quan sent parlar de desjudicialització de la política, què pensa?

    Últimament estem assistint a conflictes que són polítics, que són discordances polítiques i es decideix, per exemple, portar-los al Suprem o al Constitucional. L’última norma que es va impugnar per dos partits polítics -Vox i Partit Popular- era la dels riders, fer que aquestes persones que ens porten el menjar en una bicicleta, en una moto, tinguin una relació laboral que els reconegui. Dos partits polítics no hi estaven d’acord i què fan?: acudeixen al Tribunal Constitucional. Cal desjudicialitzar això, i que els conflictes no es resolguin a la sala Penal del Suprem, sinó que es resolguin políticament. El conflicte polític per a la política i el conflicte jurídic per a la justícia, que per això estem, per resoldre conflictes jurídics, no conflictes d’interessos o econòmics; aquests són per a la política. I aquest és el problema, el desprestigi de la justícia. És un altre element més de desprestigi.

    Al debat sobre la independència de Catalunya s’ha parlat molt que es judicialitzava la política. Això ha passat?

    En part sí que ha passat. No és que hi hagi hagut manca d’objectivació, o que els acusats no tinguessin dret a un procés just. El Tribunal Europeu de Drets Humans dirà si van tenir dret a un procés just o no. Però potser les normes no eren justes. Era una normativa antiquada i pensada per a altres situacions. I l’activisme social, per sí sol, que hi va haver molt activisme social, no ha de suposar una condemna penal. Si hi ha gent que organitza un conflicte, un piquet, una vaga, s’enfila a un cotxe amb un altaveu, això entra dins de la llibertat d’expressió i no hauria de ser punible. Una altra cosa són les normes que hi havia en aquell moment quan es va fer la sentència. Judicialitzant la política anem malament, no avancem. La nostra societat ha d’avançar ensenyant a nens i nenes que el consens és la manera de resoldre els conflictes, de resoldre les situacions que estem en desacord. Això encara no ha arribat a la política o se n’està anant de la política. I és una pena.

    Si hi ha gent que organitza un conflicte, un piquet, una vaga, s’enfila a un cotxe amb un altaveu, això és llibertat d’expressió i no hauria de ser punible.

    Aquest consens, aquesta necessitat de pacificar el debat polític, justificaria una amnistia que tanqui una mica la crisi que hem viscut aquests anys?

    Des de l’any 2017 fins ara s’ha anat pacificant força. Els indults van contribuir a aquesta pacificació. Cal anar per aquí. Queden encara elements que s’han d’arreglar des del consens. Que se n’acordi la solució. L’amnistia és una decisió del legislatiu, no és una decisió de l’executiu. Així com l’indult és una decisió del poder executiu, l’amnistia és una decisió de l’òrgan legislatiu, de les cambres, del Congrés i del Senat. I és aquí on s’ha de buscar aquest consens i fer avançar la nostra societat. Catalunya ha perdut aquests anys. Ha perdut des del punt de vista econòmic. Ha perdut segurament des de les inversions. També ha perdut des de la fugida de determinats domicilis socials d’empreses importants de Catalunya. Cal recuperar aquest consens.

    «A tu si et fan un petó no volgut, hi estaries d’acord? Això, la nova llei diu que és agressió sexual. Les sentències del Suprem diuen que un copet a les natges també és agressió sensual. A moltes empreses acomiaden gent que han tingut aquesta conducta». | Pol Rius

    Quina valoració fa de la llei del Sí és Sí i la polèmica que ha generat?

    Aquesta llei és una llei estupenda. Té molts articles, seixanta o setanta, però només s’han fixat en dos articles, que són els de les penes. En canvi, hi ha tot un conjunt de normes de prevenció i de reparació de la víctima i de casos de vulneració de la llibertat sexual de què no se n’ha parlat. Pel que fa a violacions, abusos, agressions sexuals, al tema penal segurament els va faltar posar un article, una disposició que totes les reformes penals tenen, dictant normes a aplicar en el trànsit de quan entrés en vigor aquesta nova llei. S’ha donat moltíssima importància a que unes persones surtin un mes abans de la presó, però la presó no soluciona, és el penalisme màgic. El que passa és que només es parla de les sentències que rebaixen les penes. No es parla de les sentències que confirmen les penes amb la nova llei orgànica de llibertat sexual. Convido a tothom que critica aquesta llei a llegir-la i vegi com hem estat un país pioner a adaptar-nos al conveni d’Istanbul, un conveni de la violència contra les dones. És que no val només reprimir aquestes conductes, cal prevenir-les. I, si es produeixen, cal reparar les víctimes i sensibilitzar la societat, l’educació, els mitjans de comunicació, absolutament a tothom per evitar aquestes conductes. El que passa amb l’agressió de menors en massa a nenes menors és una autèntica barbaritat. I aquí és on hem de posar totes les energies i totes les forces i mai en si hi ha un mes més de pena o un mes menys de pena. És important, però no és fonamental.

    La llei del Sí és Sí és estupenda. Convido a tothom que la critica a llegir-la. És pionera en la lluita contra la violència contra les dones.

    Quina és la seva opinió davant de l’escàndol que ha obert el petó que li va fer el president de la Federació Espanyola de Futbol a una jugadora de la selecció femenina que s’acaba de proclamar campiona del món?

    Crec que aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Fa anys que les futbolistes reivindiquen, primer, tenir un conveni. Ho van aconseguir. Però és clar, el salari garantit en conveni col·lectiu de les dones futbolistes, si no recordo malament, eren 10.000 euros anuals. D’un home futbolista, 100.000 euros anuals. Veiem les grans diferències. I després el tracte discriminatori. Hi ha algun reportatge d’un seleccionador anterior a aquest que parla del seu tractament a les dones futbolistes entre el paternalisme i els maltractaments i les agressions. Les dones futbolistes cada cop han estat més empoderades i han reaccionat, com ha reaccionat tota la societat, en contra d’aquest gest que sembla que sigui menor. Molts homes diuen que no n’hi ha per tant. Com que no n’hi ha per tant? A tu si et fan un petó no volgut, hi estaries d’acord? Això, la nova llei diu que és agressió sexual. Les sentències del Suprem diuen que un copet a les natges també és agressió sensual. A moltes empreses acomiaden gent que han tingut aquesta conducta. Per què la Federació de Futbol ha d’estar al marge d’aquesta norma? Perquè és majoritàriament masculina? Crec que les dones s’han guanyat el dret que es reconegui la seva vàlua esportiva, però també el dret que es reconegui la igualtat i el respecte total als seus drets fonamentals, igual que qualsevol altra persona.

    Si hagués de donar algun consell a l’actual conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, què li diria?

    Això de donar consells és complicat, perquè no ets al comandament de la gestió, i cadascú té les seves circumstàncies. L’empresa és molt important perquè dóna llocs de treball però la feina digna, la feina de qualitat, també és molt important que es tingui en el mateix nivell. Segurament ho està fent. Que es percebi que els té al mateix nivell i que li importen tant les empreses que donen feina com els treballadors que generen riquesa per a aquestes empreses.

    Si hagués de demanar un desig perquè millori la situació laboral de les dones avui, quina seria?

    M’agradaria construir una nova societat, conjuntament amb els homes, i que, en aquesta societat, homes i dones siguem iguals, siguem feliços. Que creem una nova societat en què al món del treball el talent sigui igual el que aportem les dones que el que aporten els homes. Construir conjuntament una nova societat sense discriminacions, igualitària, comportarà necessàriament aquest treball igualitari, aquesta retribució igualitària, aquesta eliminació de les desigualtats i altres discriminacions que encara existeixen i persisteixen al món del treball.

     

  • El Govern aprova una nova llei que limita les privatitzacions a la sanitat

    El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts el projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut (SNS). Segons ha explicat la ministra de Sanitat, Carolina Darias, el text aprovat parteix de la defensa del valor del que és públic i per això blinda la sanitat pública i la gestió directa -la realitzada directament per les administracions públiques- com el model de gestió «preferent» en el Sistema Nacional de Salut.

    També s’estableixen “excepcions» permetent que la gestió dels centres sanitaris sigui indirecta, és a dir, a través de models privats, però, segons ha destacat la ministra, només com a “complementària i de suport, mai substitutòria i només quan no sigui possible la gestió directa». La finalitat de la llei, ha dit, és «millorar la vida de la gent i protegir els més vulnerables» i fer «una inversió en salut, que és una garantia per a la societat del present i especialment del futur».

    Un altre aspecte important del nou projecte de llei és que es recupera la cartera única comuna de serveis, que inclou totes les prestacions públiques i estableix les garanties necessàries perquè no es puguin tornar a introduir nous copagaments sanitaris. En aquest àmbit, queden eliminats els copagaments per als col·lectius als quals ja se’ls va alliberar del copagament farmacèutic. Es tracta de les persones perceptores de l’Ingrés Mínim Vital, dels pensionistes amb rendes baixes, de les persones menors amb discapacitat reconeguda, i de les persones perceptores d’una prestació per fills a càrrec. Així, se’n beneficiaran, segons les dades del Govern, uns sis milions de persones.

    Així mateix, es reconeix el dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics a les persones ascendents de nacionalitat extracomunitària reagrupats pels seus fills amb nacionalitat espanyola, a les persones espanyoles d’origen que resideixin a l’exterior durant els desplaçaments a Espanya, a les persones sol·licitants de protecció internacional, a les persones sol·licitants i beneficiàries de protecció temporal, i a les víctimes de tràfic d’éssers humans o d’explotació sexual.

    La ministra ha explicat que la llei també garanteix que el dret a la protecció a la salut i l’assistència sanitària de les persones no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya sigui exercit amb els mateixos requisits i condicions a totes les comunitats autònomes.

    Pla d’acció bucodental

    El Govern també ha aprovat ampliar la cartera comuna de serveis de salut bucodental al Sistema Nacional de Salut, de manera que s’augmenten les prestacions que fins ara estaven incloses i s’homogenitzin a tot el territori. Darias ha destacat que aquest Pla d’Acció Bucodental beneficiarà al voltant de 7 milions de persones i s’hi destinaran gairebé 44 milions d’euros, la distribució dels quals entre les comunitats autònomes serà acordada al Consell Interterritorial de l’SNS.

    El Pla recull accions preventives -per exemple, neteges de boca i per evitar l’aparició de càries- i assistencials, i inclou l’atenció específica a col·lectius determinats com els menors de 14 anys, les dones embarassades, i les que pateixen un càncer cervic-facial.

    Atracció del talent científic 

    D’altra banda, la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, ha informat que el Consell de Ministres ha aprovat també el Pla d’Atracció de Talent Científic i Innovador a Espanya, que mobilitzarà 3.000 milions d’euros durant els propers 18 mesos. El document conté 30 mesures per promoure la incorporació de personal internacional al sistema de Recerca, Desenvolupament i Innovació espanyol i garantir la retenció de talent. «Necessitem que tornin els científics que se’n van anar, que no se’n vagin els que estan i atraure els millors», ha subratllat la ministra.

    Diana Morant ha explicat que les iniciatives es distribueixen en tres eixos. El primer persegueix crear més oportunitats i millors condicions perquè els investigadors desenvolupin la seva carrera científica a universitats i organismes públics de recerca. El segon eix pretén eliminar les barreres extraordinàries que tenen els científics que són a l’exterior i crea nous incentius per atraure talent internacional al sector públic. La ministra ha apuntat que les universitats espanyoles només tenen un 3% de personal estranger, mentre que en països com el Regne Unit aquesta xifra puja al 32%. El tercer eix contempla impulsar la incorporació de talent científic innovador internacional al sector privat.

  • Rafael Bengoa: “El sistema sanitari públic es debilita i ara cal una inversió i una transformació important”

    Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc, Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es va especialitzar en Medicina Comunitària i Gestió Sanitària. La seva dilatada trajectòria internacional i nacional fa d’ell una veu autoritzada per reflexionar, des de diverses perspectives, com ha anat evolucionant la pandèmia i saber quin és el marc per poder comprendre i gestionar la crisi sanitària. Bengoa va ser director de Sistemes de Salut a l’ONU durant 15 anys i posteriorment va assessorar l’Administració Americana en la reforma del Obamacare, la reforma sanitària del president Obama. A més a més, va ser conseller de Sanitat del País Basc. Arran de la crisi sanitària, Bengoa ha participat en conferències i debats, com la darrera La gestió de la pandèmia i els seus ensenyaments”, organitzada pel Club de Roma al CaixaForum Macaya.  Al llarg de l’entrevista, Rafael Bengoa parla de responsabilitat, prudència i coneixement.

    S’alleugera la sisena onada i recuperem certa normalitat. Si deixem de banda el més visible, què hi ha d’estructural que falla?

    Hi ha un problema pendent i que s’hauria de resoldre per a la següent pandèmia, que n’hi haurà: la connexió entre els àmbits tècnic i polític. Un cop més, no ha funcionat bé. Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques. I això es justifica fins a un cert punt. Però, si els polítics no ens expliquen les raons de les decisions, si no ens les detallen, fa la sensació que la decisió és purament tècnica, quan no ho és pas. Si els polítics decideixen, que exposin les raons i les transmetin de manera oberta i transparent.

    Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques

    També sense paternalismes?

    Sí, entre altres coses. Sobre tot no escudar-se en la ciència, quan no han decidit en funció de la ciència.

    En aquesta conjuntura, els mitjans som un recurs més per enfrontar-nos en la batalla contra la pandèmia?

    Sí. La falta de transparència en com es prenien les decisions durant les onades, tant en algunes comunitats autònomes com en tot l’Estat, ha produït que hem assumit el paper informatiu i educatiu dels mitjans. Però necessitem informació creïble. Una mesura pot ser un Hub o un centre neuràlgic d’informació on trobéssim el coneixement científic, on busquéssim l’última informació d’una variant. Però, no el tenim.

    Sembla difícil en una societat ofegada d’informació on transiten mentides i rumors.

    Sí, però, tu pots malgastar una crisi.

    Què vol dir?

    Que, si aquesta pandèmia no provoca una reflexió profunda sobre per què hem arribat fins aquí i com hem d’actuar a partir d’ara, és que haurem fracassat perillosament. Amb aquesta crisi podríem buscar solucions entre tots, no trobes? La pregunta és saber si la crisi sanitària canviarà la política del país.

    Ara l’entenc.

    Un país no pot romandre més de dos anys amb pandèmia sense que es produeixi cap canvi polític estructural. Hem de constatar que seguim en una cultura de molta escassa responsabilitat política. Si hom estar en una democràcia i gaudeix de molt poder, però no assumeix la responsabilitat, és obvi que això s’ha de  corregir.

    En un article, vostè parla que cal ordre i homogeneïtat per combatre la Covid. Però aquesta idea no es contradiu amb la flexibilitat que poden permetre les comunitats autònomes per controlar les onades pandèmiques?

    Jo defenso l’estat de les autonomies, però, quan som en una crisi tan enorme, cal un procés de centralització, de treball amb decisió i en forma de xarxa. S’ha parlat de cogovernança, sí, però d’això no n’hi ha hagut. Rumiem-ho des de la perspectiva d’un ciutadà que intenta informar-se amb sis, set o més canals de televisió autonòmics o nacionals: ell ha de constatar la mateixa informació estructurada en tots. Ara bé, no pot estar escoltant en un canal que calen mascaretes i, alhora, en un altre canal, que no en calen; rebre per un mitjà que x vacuna té uns efectes secundaris, però, al mateix temps, escoltar en un altre mitjà que aquesta vacuna no en té cap. M’explico? Parlo de centralització i responsabilitat cap als ciutadans.

    Afirmaria que ens falta una cultura pandèmica?

    Sí, però no la té ningú. Ens sembla estrany el que passa perquè som nosaltres els qui ara habitem la Terra, però moltes generacions han patit pandèmies molt més violentes que l’actual, si ho contemples històricament. Ara bé, el que convé dir és que ara les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat. Des de 1940, després de la II Guerra Mundial, hi ha hagut 335 virus que han esclatat del món animal a l’humà. No tots s’ha convertit en pandèmia, però n’és el volum. Si parlem només d’aquest segle, citem l’any 2003, amb el SARS 1; i tres anys després, el MERS. A l’Orient Mitjà esclatà l’Ebola i l’H1N1. I ara, el SARS 2. Només en els últims 20 anys hi ha hagut cinc salts.

    Les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat

    Conclusió?

    Que som rucs, si no ens adonem que això s’accelera per haver creat condicions mediambientals favorables per a les pandèmies.

    Aleshores, haurem de començar a aprendre a viure amb el Covid?

    Sí, i també estar més preparats pel que és inesperat, sigui en forma de bacteri, de virus o de fenomen atmosfèric. Quan la pandèmia conclogui, haurem de tenir la capacitat per contrarestar-ne els efectes i no sentir-nos tan despullats com fa dos anys. De moment, no la tenim. De fet, els ministeris de moltes comunitats autònomes comencen a fer propostes i estudis per preparar-se i obtenir més capacitat de control. Ara bé, seria bo tenir un pla de preparació pandèmica, tot i que em penso que la UE ens ho exigirà.

    Enfortir-se també vol dir invertir en la sanitat pública. Però, per què està en risc el sistema que precisament ens ha de protegir d’aquesta incertesa?

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid, i deixa d’atendre tot el que no ho és. Totes les malalties que no són Covid, no s’aturen: els càncers, les malalties circulatòries, les de fetge, etc. De fet, hi ha un estudi del Regne Unit que mostra com una setmana de retard en una persona amb càncer augmenta 3,2% el risc de mortalitat. I rumiem: fa dos anys que vivim en pandèmia. Tindrà un impacte. Lògicament, les classes amb recursos se’n van a un segur privat perquè volen ser ateses. El sistema sanitari públic, però, es debilita i ara cal una inversió i una transformació important perquè pugui acollir malalts de Covid i malalts de no Covid. I que si en 5 anys esclata una pandèmia, tinguem marge per poder gestionar-la.

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid

    Podem dir que anem cap a una sanitat privada de rics i una altra de pública per a pobres?

    Si no actuem com et deia abans, sí. És el que Beatriz Lopez-Valcárcel anomena la ‘latinamericanització de la sanitat espanyola’. És prou encertat. Els qui hem treballat a Llatinoamèrica ho hem constatat.

    Creiem que la millor estratègia econòmica és conviure amb el virus?

    Això se sobreentén quan es parla de ‘gripalització’, el fet que sigui la ciutadania qui entengui que ha de ser ella qui assumeixi la responsabilitat de gestionar la malaltia, com si fos una grip suau. Però és prematur encara esmentar que la ciutadania és a qui li toca responsabilitzar-se totalment de la covid. D’aquesta manera, les administracions ja es poden dedicar a una altra cosa i no estar pensant cada dia amb la covid. Això està bé dir-ho abans d’una onada, però és prematur dir ‘ara us toca a vosaltres fer-vos càrrec’.

    És banalitzar la malaltia?

    Sí, i quan més es banalitza la covid com una malaltia no greu, més s’afirma la idea que ‘no importa que t’infectis’. I és perillós perquè clínicament no podem preveure qui tindrà la malaltia amb un quadre suau i qui amb un de greu. És evident que mor gent per infectar-se d’ Òmicron i que aquesta variant no és inofensiva. El que és important és assenyalar que no es pot preveure si ho passaràs bé o malament. A més a més, cal dir que quan banalitzes el virus, convides a una relaxació de les mesures de protecció, posant en risc als no vacunats, als immunodeprimits i a tots els nens que no estan  vacunats. I estem parlant de molts milions de persones. Necessitem mesures per part de les autoritats: facilitar la compra de mascaretes, fer testos gratuïtament, etc.

    Sabem que les vacunes són efectives. Però, el plantejament de vacunar-se quatre o cinc vegades, no pot esdevenir contraproduent? 

    Estratègicament, no és realista seguir amb quatre, cinc o més vacunes. Ara estem amb la quarta dosis per als immunodeprimits, i està bé perquè són persones vulnerables, sense defenses davant el virus. De fet, quan aparegui l’antiviral, ells han de ser els primers a rebre’l. Ara hauríem de tenir aquest debat, ara el podem planificar amb temps, saber qui ha de ser el primer a rebre l’antiviral.

    I sobre les vacunes?

    Subestimem les diferents capes de protecció que desencadenen una infecció natural o una vacuna, perquè no només hi ha els anticossos. Després tenim una mena de segona cavalleria, com la immunitat cel·lular, que es posa en marxa. De fet, hi ha estudis que demostren que actua i aconsegueix contraatacar moltes infeccions. Avui dia, diverses universitats i farmacèutiques treballen per crear una vacuna multivariant i esterilitzant que sigui un escut contra la infecció i que a més a més, no emmalalteixis un cop t’infectis.

    En un article assenyalava que les pandèmies no s’acaben de cop. Però, en una societat de les presses i de la urgència, sembla difícil comprendre que tot té el seu ritme. Els nostres desitjos van sempre dues passes endavant.

    Sí, és cert. Tots estem programats per viure en una normalitat perquè és on ens sentim confortables i segurs. I cal aquest desig de normalitat per construir la vida. Però, en una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra. Es compren que les persones ho vulguin, però les autoritats no deuen tenir urgència de tornar-hi a un context normal, sinó que deuen basar-se en el coneixement que els adverteix que les pandèmies no s’acaben de cop. I  quan arribi el moment de considerar la fase endèmica del virus, també caldrà explicar que no serà meravellós i que podran haver brots i haurem de controlar-los. Encara, però, és prematur saber el comportament d’aquest virus en estat endèmic. Esperem que sigui com els altres virus.

    En una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra

    Creu que hi ha una falta de perspectiva en considerar que la pandèmia ens afecta a tots?

    Sí, però el ciutadà no té molt a dir sobre com s’ha de vacunar a tota la terra, ja que és una qüestió geopolítica. A Espanya, penso que hi ha una comprensió col·lectiva major que en altres països i que hi ha hagut una interiorització sobre que calia vacunar-se col·lectivament. Si fos com a altres països, les onades s’haurien disparat i moltes més persones haurien mort, i ens trobaríem amb un escenari de dipòsits plens i hospitals saturats. És una sort haver arribat a la sisena onada amb tantes persones vacunades.

    Hi haurà més onades?

    Sí, perquè mentre parlem, el virus busca noves mutacions per atzar i les reprodueix automàticament fins que encerta i diu: ‘aquí m’agafo perquè infecto millor’. I aleshores comença a replicar. Per tant, no podem descartar-ne més. Per això hem d’aprendre entre onada i onada  i preparar-nos davant les imprevisibilitats futures.

    Finalment i per concloure, podem dir que hi ha un punt d’inflexió amb la irrupció de la Covid en les nostres societats? 

    Sí. El virus és un símptoma, com el d’una malaltia. La causa és el maltractament del planeta, i aquesta és la nostra culpa. Si no l’haguéssim maltractat, molts virus no haurien saltat. Però com hem destrossat l’hàbitat natural dels animals que porten virus, hem creat un hàbitat adequat pels virus en un món interconnectat.