El suïcidi és la primera causa de mort de les persones sense llar, seguit de la sida, malalties hepàtiques, malalties pulmonars, raons oncològiques, sobredosi, problemes cardiovasculars i infeccions. Així ho indica un informe realitzat en base a les dades de 562 dones sense llar ateses a centres d’acollida de Girona entre els anys 2006 i 2020.
L’’Estudi de les causes de mort en dones en situació de sensellarisme’ està realitzat per personal de medecina i infermeria del CAP Santa Clara de Girona i per membres de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), amb participació del Grup de recerca en psicologia de la salut de la Universitat de Girona (UdG).
Les conclusions de la investigació indiquen que el 15% de les 562 dones, un total de 82, van morir, i la causa en 34 d’elles va ser el suïcidi, mentre que 12 van morir de sida, 10 de malaltia hepàtica, 10 més de malalties pulmonars, 6 per raons oncològiques, 2 per sobredosi, 2 per problemes cardiovasculars, 2 per infeccions i 4 per causes desconegudes.
Menys esperança de vida
Rebeca Alfranca és metgessa de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la CAMFIC, i és la investigadora principal del projecte. Per a ella, “els resultats mostren que el sensellarisme provoca o incrementa els problemes de salut física i mental, disminueix dràsticament l’esperança de vida i augmenta la prevalença de suïcidi, entre d’altres”.
En aquest sentit, fa referència a un altre estudi del 2021, ‘Evolució homeless de Girona: Seguiment longitudinal’, segons el qual la mitjana de mort de les persones en situació de sensellarisme va ser de 49 anys, mentre que l’esperança de vida mitjana de la ciutadania general supera els 80.
Més vulnerabilitat
Alfranca alerta que “les persones en situació de sensellarisme tenen més risc de patir malalties mentals, addiccions i altres malalties infeccioses. Això suposa que comencin a patir patologies orgàniques i deteriorament cognitiu abans o que s’incrementi la simptomatologia de les malalties que ja pateixen, i tot plegat fa que hi hagi més risc de mortalitat en edats més primerenques”.
“El pacient en situació de sensellarisme amb patologia crònica és un pacient vulnerable i amb alta dependència que precisa més recursos dels ara disponibles, i per tant, cal seguir treballant i destinant recursos al seu seguiment i control”, afegeix.
L’informe conclou que les dones en situació de sensellarisme “sovint pateixen malalties mentals, addiccions, violència i abusos. L’atenció a aquestes dones d’especial vulnerabilitat és un repte pels metges de família, al que s’ha de fer front conjuntament amb els serveis socials i els professionals de la Xarxa de Salut Mental”, tanca l’estudi.
Divuit entitats socials de Barcelona han recordat aquest dimecres 26 d’octubre en un acte públic davant la plaça de la catedral les persones que vivien o que havien viscut anteriorment al carrer i que han mort en els últims dotze mesos, amb l’objectiu d’acomiadar-les dignament, de fer-les visibles i de sensibilitzar la societat que viure a la intempèrie mata i escurça la vida 27 anys.
Els promotors de la iniciativa volen que aquestes persones siguin més que números i, per això, han posat noms i aficions en el record, juntament amb un parell de sabates, una rosa blanca i una instal·lació lumínica que, a mesura que s’ha fet fosc, ha dibuixat 80 batecs simbòlics, un per cadascuna de les persones sense llar que han marxat des de l’octubre del 2021: 60 homes i 20 dones.
Així, del José Antonio han destacat que era un apassionat dels debats, mentre que a la Mariona li encantava llegir, a la Pauline li agradava la música, i el Miquel va captivar amb els seus dibuixos. Però la vida al carrer és més dura que això: la Isabela dormia en un traster poc lluminós, l’Assad ho feia en un caixer i en Mohamed a la platja.
En Miquel captivava amb els seus dibuixos | Foto: Juan Lemus / Arrels
Un 35% d’aquestes persones vivien al ras. La resta, que també havia viscut anteriorment al carrer, estava a centres d’allotjament, residències o pisos d’entitats socials. Tenien 55 anys de mitjana, el que suposa 27 anys menys que la mitjana de la ciutat.
Segons les dades de les entitats, 20 persones van morir directament al carrer i 32 ho van fer ingressades a l’hospital o en un centre de convalescència. Viure al carrer, remarquen, comporta una sobreexposició a violències verbals i físiques, deteriora la salut mental i corporal, i vulnera drets, com el dret al record, per la qual cosa les associacions han volgut retre-les un homenatge.
Cada sis dies mor una persona sense llar
L’any 2016 van fer per primera vegada un acte conjunt per recordar les persones que havien mort, sempre durant la setmana anterior al dia de Tots Sants i, des de llavors, ja han comptabilitzat més de 400. Això vol dir que, de mitjana, cada sis dies mor una persona sense llar a Barcelona.
Sota el lema ’80 batecs de llum per fer visible el record’, han llegit un manifest en què han destacat que “quan cau el dia i les llums de casa s’encenen, els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie”.
«Els fanals il·luminen els carrers de Barcelona i les més de 1.200 persones sense llar que dormen a la intempèrie» | Foto: Juan Lemus / Arrels
“La Mariona devorava llibres, interpel·lava amb la mateixa intensitat els veïns i veïnes del parc on dormia i, quan va començar a dormir en una pensió, va poder llegir tranquil·la. L’András sempre era amable i educat. El Karim pensava que no es mereixia l’estima que li transmetíem. La Josefina estimava el seu gos i s’emocionava amb les cançons de Raphael”, afegeix, d’entre les moltes persones a qui coneixien.
“Són 80 batecs de llum que ens parlen de la vulneració del dret a la salut, a la intimitat, a tenir un lloc on descansar, a la protecció; que reivindiquen el dret a la vida i també el dret al record. 80 batecs de llum per veure-ho clar i, d’una vegada per totes, impulsar accions i polítiques que garanteixin el dret a una llar. Andras, Ilias, Corneliu, Isabela, Miguel… sempre sereu llum”, tanca el manifest.
El sensellarisme és una situació d’exclusió social severa que afecta greument la salut de qui ho pateix, especialment la salut mental, ja que amplifica els factors de risc de patir trastorns mentals i incrementa la simptomatologia quan es pateixen.
Ara, un estudi liderat per l’equip infermer d’un CAP de Girona ha determinat que la meitat de les persones sense llar pateixen malalties psiquiàtriques. Els resultats de la investigació, que ha analitzat el perfil clínic de les persones en situació de sensellarisme residents d’un centre d’acollida, s’han presentat recentment al XVIII Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).
La mitjana d’edat de les persones sense llar s’estableix en 54,4 anys i les patologies més prevalents són l’alcoholisme, que pateix un 54%; el tabaquisme (50%) i les malalties psiquiàtriques (50%), sent la depressió, l’esquizofrènia i el trastorn límit de personalitat, les malalties més freqüents. De fet, d’aquests malalts amb patologies psiquiàtriques, un 15% ha realitzat intents de suïcidi.
Les addiccions a substàncies com el cànnabis, la cocaïna i l’heroïna representen un 19%. Pel que fa a les malalties cròniques, un 46,2% presenten hipertensió arterial, un 26,9% Diabetis Mellitus i el 23%, obesitat. En aquest sentit, els investigadors avisen que el pacient en situació de sense llar amb patologia crònica és un «pacient vulnerable i amb alta dependència, que necessita més recursos dels que ara estan disponibles».
Quant a la metodologia, els investigadors van recollir les dades amb el programa d’història clínica ECAP dels residents del centre d’acollida que hi fossin des de feia almenys sis mesos i que haguessin estat visitats a la consulta d’infermeria del febrer del 2021 al gener del 2022. El total de la mostra van ser 26 persones.
Segons explica la infermera de l’AIFiCC i investigadora principal de l’estudi, Mariàngels Fernández, el perfil dels residents del centre està determinat per les malalties mentals, les addiccions i la cronicitat. «Aquest fet es tradueix en un l’increment l’ús del sistema sanitari. Creiem, doncs, que és necessària la coordinació entre els serveix sanitaris i socials per garantir una adequada atenció d’aquest pacients”, conclou la infermera.
Les persones que fa dos anys o més que viuen al carrer a Barcelona han augmentat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021. Gairebé la meitat (un 48%), manifesten patir algun problema de salut i tres de cada deu afirmen tenir malalties cròniques. Són algunes de les dades que es desprenen de l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar’, elaborat per la Fundació Arrels a partir d’unes enquestes realitzades el 10 de juny de l’any passat.
Durant aquella nit de juny, més de 530 voluntaris de la Fundació Arrels van enquestar a un total de 289 persones que viuen als carrers de Barcelona. En total, es van comptabilitzar 1.064 persones dormint al ras, una xifra que, sumada al nombre de persones allotjades en recursos públics i privats (2.808) i a les que viuen en assentaments (865), suposa que un total de 4.737 persones es troben en situació de sense llar a la capital catalana, davant de les 4.200 persones comptabilitzades l’any anterior.
Segons Arrels, el nombre de persones que viuen al carrer no ha baixat en els darrers tres anys, i si es compara amb les xifres del primer recompte que es va fer a Barcelona l’any 2008, on es van localitzar 658 persones dormint el ras, el nombre ha crescut un 62% durant els últims tretze anys.
«Durant els anys de pandèmia, s’ha cronificat la situació de les persones que viuen al carrer a Barcelona. Les places d’allotjament continuen sent insuficients i les persones sense llar no poden anar-hi directament a demanar plaça. No disposar d’un seguiment social continuat és un factor que incrementa la cronificació d’aquestes persones», ha explicat Bea Fernández, cap del Servei Jurídic d’Arrels, durant la presentació de l’informe.
L’impacte en la salut
Viure al carrer deteriora l’estat de salut i posa en risc la vida de les persones. S’estima que les persones sense llar viuen, de mitjana, vint anys menys que la resta de la població, i les dades mostren que hi ha una relació directa entre viure més temps al carrer i patir un deteriorament més greu. Concretament, a partir dels sis mesos de viure al carrer, augmenta el nombre de persones que estan en una situació de vulnerabilitat mitjana i alta.
Un 26% de les persones enquestades per Arrels diuen tenir alguna malaltia crònica que afecta el fetge, els ronyons, el cor, l’estómac o els pulmons; i un 18% de les persones diuen que tenen alguna malaltia mental o trastorn que li impedeix fer una vida independent (el doble que el 2019). D’entre les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer, el 78% se senten vulnerables i un 73% manifesten que no disposen de cap mena d’ingrés. A més, un 15% afirmen que no tenen cobertes les necessitats bàsiques.
Gairebé un terç de les persones entrevistades diuen que han tingut problemes per mantenir un recurs d’allotjament o bé l’han perdut o les han fet fora perquè tenien problemes de salut física o mental. A més, el 45% de les persones enquestades afirmen haver patit algun tipus d’agressió física i/o verbal o un tracte discriminatori pel fet de viure al carrer.
Pel que fa a l’accés a l’assistència mèdica, el 44% de les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer afirmen haver fet ús dels serveis d’urgències mèdiques, però el 30% d’aquestes persones no disposen de targeta sanitària, de manera que no poden accedir a un tractament i una atenció mèdica continuada.
Manca d’atenció social
De les 289 persones entrevistades, un 44% va explicar que no havien tingut contacte amb cap treballador social durant els sis mesos previs a l’enquesta i un 49% va respondre que sí havien estat ateses. Segons els resultats de l’informe, les persones més joves són les que es troben més desateses. En concret, un 79% de les persones d’entre 18 i 25 anys diuen no haver rebut atenció social. En el cas de les persones d’origen extracomunitari, la xifra de persones no ateses és del 52%. A més, gairebé la meitat de les persones (47%) enquestades diuen no estar empadronades a Barcelona, fet que dificulta l’accés als recursos socials i sanitaris.
El 30% de les persones enquestades per Arrels han nascut a Catalunya i la resta de l’Estat, el 27% procedeixen de països comunitaris i el 41% de països extracomunitaris. D’entre les persones migrades entrevistades, el 17% ha explicat que ha sol·licitat asil a l’Estat espanyol, una xifra que gairebé triplica la de l’any 2016. Segons Arrels, aquestes xifres posen sobre la taula les escletxes del sistema de protecció a les persones sol·licitants d’asil.
Propostes immediates i a llarg termini
Entre les mesures immediates que proposa la Fundació Arrels per pal·liar la situació que viuen les persones sense llar, destaquen obrir espais petits diürns i nocturns a cada barri on les persones accedeixin a serveis bàsics i puguin passar la nit protegides, enfortir els equips de carrer i crear equips de salut orgànica que visitin les persones al carrer ajudant així a recuperar la seva vinculació amb el sistema sanitari.
A mitjà i llarg termini, l’entitat demana habilitar mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva, tenir el dret a l’habitatge com a punt de partida per accedir a altres drets i agilitzar els tràmits i la burocràcia per obtenir la documentació bàsica com el padró i la targeta sanitària. Arrels també demana una ordenança de convivència i civisme a Barcelona que no criminalitzi les persones que viuen al carrer. A més, l’entitat defensa la importància d’obrir l’accés de les persones sense llar a la mesa d’emergències, per garantir que les persones més vulnerables puguin ser degudament ateses i se’ls faciliti un allotjament adaptat a les seves necessitats.
“Per a mi, el Pis Zero ha sigut un trampolí per estar on estic ara”, afirma Rafa Montserrat, que fa més de dos anys que viu en un pis compartit. “Jo, el temps que vaig ser aquí, vaig estar bastant acollit. Després de tant de temps al carrer i a la muntanya, quan vaig entrar aquí em vaig quedar flipat. Arran de ser aquí, vaig poder saltar a un altre lloc, però aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me”.
Dormir sense el temor que et vinguin a agredir o a robar, és un dels elements que més valora en Rafa. “Al carrer em van pegar vuit punyalades. Per robar una ràdio de res, quatre duros. És que fins i tot les vambes i la manta et treuen. És molt diferent anar-te’n a dormir amb un ull obert i un altre tancat al carrer, a arribar aquí i dir ‘puc dormir tranquil, relaxat, que no em passarà res’”.
«aquí vaig saber tractar amb la gent, vaig saber comportar-me” | Pol Rius
Ester Sánchez és la responsable del departament de Suport a la Persona d’Arrels i directora del Pis Zero, situat en el primer pis del número 84 del carrer del Carme de Barcelona, del qual destaca la doble vessant d’allotjament i de sensibilització. “Jo crec que l’èxit del Pis Zero està en l’acollida. Evidentment, garanteix un sostre, que la nit sigui segura, i permet un descans mínim, però sempre hi ha hagut una amabilitat, una flexibilitat. És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social”.
Flexibilitat
El Pis Zero té deu places, que ocasionalment han arribat a ampliar-se fins a catorze en funció de les necessitats. Obre a les 20 hores en horari d’hivern i a les 21 hores a l’estiu. A partir d’aquí, l’hora d’entrada de les persones ateses és flexible, si bé sovint arriben uns minuts abans perquè després de passar tota la jornada a la intempèrie, els ve de gust estirar-se en el seu llit o sopar alguna cosa calenta. L’única condició si venen avançada la nit és que siguin curosos i respectin el descans dels altres. Quan arriben, els atén un treballador, que procedeix del sector de l’educació social, i una persona voluntària, a excepció de l’època més dura de la pandèmia de la covid-19, en la qual només acudien els professionals. A primera hora del matí, després d’un suc o d’un cafè amb galetes, s’acomiaden fins a la nit i a partir de les 8 hores arriba el personal de neteja.
Ester Sánchez: «És un projecte pensat i dissenyat per cobrir les necessitats d’una persona que és al carrer i a la qual a priori li costa sortir d’ell perquè està en situació d’exclusió social” | Pol Rius
El Pis Zero està obert als animals de companyia, per a la qual cosa la terrassa suposa un bon lloc. També allà es permet que pernoctin persones que se senten més còmodes en l’exterior que entre quatre parets. És el cas d’en Rafa Montserrat, que recorda com preparava el seu matalàs, coixí i manta en un racó, i com se li acostava l’educador amb un caldo calent i conversaven. “Soc una persona molt tancada per explicar el que sento, però a poc a poc m’he anat obrint amb el Fran, perquè veig que és una persona que em té afecte, em dona suport, que quan em veu malament parla amb mi. Et veus acompanyat perquè t’escolta, es posa més o menys en la teva situació, no et critica ni t’acusa. Ell t’escolta, tu vas parlant i et vas deixant anar”.
Fran Álvarez, que treballa al Pis Zero des que va obrir les portes al gener del 2017, també recorda aquests moments. “El Rafa sempre va voler estar fora. Li atabalava estar amb la gent. Aquest és un recurs per a totes les persones del carrer, però no hi ha una metodologia en comú de treball per a totes. Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat”. La clau per enfortir aquests llaços de confiança sembla estar a “no prejutjar i escoltar, i si et demana algun consell o suggeriment, li dones, des de la humilitat, no des de la imposició”.
Fran Álvarez: «Veus com està cada persona i, depenent de les necessitats d’aquesta persona, s’intenta facilitar la seva comoditat” | Pol Rius
Una altra de les característiques del Pis Zero és que no es prohibeix l’alcohol. Els usuaris que porten begudes alcohòliques, han de lliurar-les al treballador, i és aquest qui els permet prendre un got de vi o una cervesa mentre sopen, o si desperten inquiets durant la nit. En Fran ha percebut una evolució positiva quant a la reducció del consum d’alcohol, tenint en compte que un gran nombre de les persones sense llar són dependents. “El fet de no dir ‘no beguis alcohol’, sinó de dir ‘jo te’l dono’, fa que, progressivament, a mesura que passen les setmanes, vagin reduint el consum d’alcohol, i hem arribat a un punt en el qual, avui dia, no hi ha cap usuari que consumeixi durant la nit”.
“Quan arriba un usuari nou al pis, veu aquesta tranquil·litat i s’adapta. Els que acaben d’arribar venen amb l’horari canviat, perquè estan acostumats a dormir durant el dia perquè és més segur, però quan venen aquí ja no han de passar la nit en blanc, no han de mantenir-se desperts, descansen de veritat i van habituant-se a l’horari. I ho fem sense pressions, són els mateixos usuaris els que per voluntat pròpia decideixen anar baixant el consum, ja no el necessiten per mantenir-se calents durant la nit, com diuen ells, perquè aquí ja no passen fred i ja tenen un lloc en què no els passarà res”, exemplifica l’educador.
Prohibir el consum d’alcohol podria ocasionar una crisi d’abstinència, que inclou des de la sensació de nerviosisme i irritabilitat, a tremolors o nàusees, i fins i tot la mort. L’Ester Sánchez remarca que un dels aprenentatges d’aquests cinc anys ha estat com treballar la “reducció de danys”. “Si la persona necessita consumir alcohol, aquí se li permetrà perquè ho necessita, però el Pis Zero no és un espai de festa, és un espai de descans, de seguretat i d’estar allotjat en què es permet un consum moderat”.
José Manuel Sancho Amarilla, que actualment dorm en aquest recurs, coincideix amb l’argument de l’educador i de la directora. “Treure’t de cop de l’alcohol és impossible. Reduir-lo, sí que es pot. Al carrer t’ajuntes amb molta gent, la gent beu i tu acabes bevent. No se sap si és l’alcohol el que et porta al carrer o el carrer el que et porta a l’alcohol. Quan ja passen molts anys, no el pots treure de cop perquè et pots posar molt malalt”.
José Manuel Sancho Amarilla: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”| Pol Rius
En Sancho, com habitualment se’l coneix a Arrels, sent que al Pis Zero pot dormir en un espai de seguretat, tot el contrari del que li succeeix al carrer: “A mi, m’ataquen, em peguen i em roben contínuament, imagina’t si no estigués al Pis Zero”. És d’esperit viatger, li agrada gaudir del moment i evita els conflictes. Cada nit, en funció de si ha sopat prèviament o no, pren alguna cosa calenta, es renta i, ja al llit, escolta la ràdio o s’entreté amb alguna pel·lícula des del seu mòbil, connectant-se a la xarxa wifi de l’apartament.
En Sancho ha vist altres companys enfadar-se i discutir, i es pren amb filosofia que hi hagi persones que ronquin. “Això és inevitable, què hi farem. Jo em tapo amb la manta fins al cap, i ja està. Pot ser que una persona vingui ratllada un dia i la liï una mica, però és un dia. Si sempre és la mateixa persona, doncs acabes una miqueta fart, però jo em poso YouTube i segueixo amb les meves coses. Ara mateix, no hi ha cap problema en el Pis Zero”.
La norma és no faltar al respecte
Si bé la tònica general és la de la tranquil·litat, en cinc anys hi ha hagut nits menys serenes. En aquest recurs denominat de baixa exigència, la norma és no faltar al respecte. Si això ocorre, o si hi ha alguna discussió pujada de to, el professional intenta calmar els ànims, però si la polèmica continua, l’usuari ha d’abandonar el pis per aquella nit. “S’intenta fer de la millor manera possible per no afectar la resta”, explica el Fran Álvarez. “A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar. Intentem dir-li: ‘avui has de marxar, però vine demà’, i l’endemà se’l rep amb els braços oberts, com si no hagués passat res”.
“A vegades és molt difícil, en una nit d’hivern i pluja, haver de dir-li a la persona que ha de marxar, i a vegades ho hem hagut de fer, perquè la resta de les persones puguin descansar.» | Pol Rius
En Fran destaca que, tant ell com els seus companys, intenten prevenir que hi hagi situacions de conflicte. “Estem amb quatre ulls. Estàs atent per evitar que dues persones discuteixin. Agafes una d’elles, desvies l’atenció, parles d’una altra cosa, després parles amb l’altra, i suavitzes la situació”.
El voluntariat, l’ànima del projecte
Les voluntàries, en la seva majoria dones, són l’“ànima” del projecte, tal com assenyala la directora. “El voluntariat és una presència molt significativa. Si no està, com va ocórrer en l’època dura de la pandèmia, s’evidencia molt la seva absència. D’alguna manera, fa més màgic el projecte. La presència d’algú que és aquí per voler acompanyar i escoltar torna més carismàtic el Pis Zero”.
Les persones voluntàries acostumen a anar dues nits al mes i tenen una habitació on dormir. Berta Baixeras és una de les més veteranes. Infermera jubilada, assegura que al llarg dels anys ha viscut diferents pisos zero. “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant. Ara estem en un bon moment, i en altres etapes hi ha hagut altres moments, per la situació d’una persona, o de dues. Cadascun som d’una manera i el nostre voltant es veu afectat per això”.
Berta Baixeras: “El Pis Zero té etapes, depèn molt de les persones que estan i de com van canviant» | Pol Rius
Acostar-se, parlar i sobretot escoltar és el que més fan les voluntàries, sempre respectant els temps de la persona atesa, ja que mentre un dia pot mantenir llargues converses, un altre pot no voler relacionar-se amb ningú. “Jo crec que tu has de percebre el que aquella persona no et pot expressar. Això es fa observant, parlant poc, mirant molt. Tu escoltes i mentrestant et vas fent càrrec d’una situació, que no és concretament el que t’està dient, sinó el que allò significa per a aquesta persona, i potser una paraula et dona la clau del que sent, no en aquest moment, sinó en la seva vida”. La Berta, com la resta de l’equip, creu que el projecte hauria d’ampliar-se a altres entitats i institucions: “Jo no entenc per què no hi ha més pisos zero”.
La voluntària està convençuda que un dels aprenentatges que aporta allotjar-se en el Pis Zero és la convivència. “Un dia has de tolerar una miqueta el teu veí i un altre dia el teu veí et tolera a tu. Has de comprendre que potser té un mal dia i que també pots cuidar l’altre, perquè aquí les persones també es cuiden entre elles. Cal tenir en compte que, malgrat totes les bondats del Pis Zero, les persones continuen patint”.
“Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada» | Pol Rius
El voluntariat també va creant cert vincle i relació d’afecte amb les persones ateses. “Jo, com a voluntària, em sento superestimada i supercuidada. És com si vingués una visita a casa teva, saludes i tens una mica de conversa amb aquella persona que et coneix. Jo vinc contentíssima”.
Seguiment continu
A aquest recurs nocturn acudeixen persones que ja estan vinculades amb Arrels i a les quals se’ls fa un seguiment. D’una banda, l’equip de carrer i el del centre obert valoren quina solució residencial se’ls pot oferir a causa de la seva situació de vulnerabilitat per viure al carrer i poden recomanar el seu accés al Pis Zero. D’altra banda, acull persones que estan a l’espera d’obtenir una plaça en un habitatge o en un altre espai estable per evitar que, mentrestant, dormin a la intempèrie. A vegades, venen usuaris que habitualment resideixen en una vivenda però que, a causa del seu comportament, se’ls demanen les claus de casa seva i se’ls convida a reflexionar durant uns dies al Pis Zero.
“És important que ningú torni al carrer» | Pol Rius
En aquest últim cas, l’Ester Sánchez insisteix que no es tracta d’un càstig sinó d’un toc d’atenció. Residir en un habitatge de l’entitat, sota el model de Housing First (la casa primer), implica fer una aportació econòmica, tenir una convivència veïnal correcta i permetre que Arrels faci un seguiment social. Si una d’aquestes tres condicions no es compleix, se’ls recorda quins són els compromisos adquirits. “És important que ningú torni al carrer. Venir aquí és també una oportunitat per entendre que estàs perdent uns dies de ser la casa teva, i aquí també hi ha un equip humà que t’acompanya”.
“A mi m’ha passat”, admet el Rafa. “La vaig liar, vaig ficar la pota i vaig veure que per una ximpleria era aquí, però els educadors tenien tota la raó. Jo vaig reaccionar bé perquè vaig veure el que havia fet i aquí vaig veure tot el que perdia”. El Rafa agraeix l’acollida de treballadors i voluntàries. És un dels casos d’èxit, no només d’aquest recurs sinó del conjunt de l’acompanyament per part d’Arrels. El seu pas per la presó li va servir per posar tot per part seva per tal de sortir d’allà: “La meva escola va ser la presó, allà vaig obrir els ulls. Vaig entrar amb la idea que em van dir a Arrels: ‘Tu el que has de fer és estar el menys possible al pati’. Em vaig apuntar a tots els cursets: de llegir i escriure, d’alcohòlics, de dol… Els educadors van veure que jo reaccionava amb els programes, i em van donar la llibertat condicional”.
“Una tireta a una realitat”
L’Ester Sánchez valora que el Pis Zero possibiliti un procés de transformació de les persones sense llar, però insisteix que no és una casa, sinó “un recurs d’allotjament en el qual sentir-se segur i, a partir d’aquí, es pot construir”, tenint en compte el treball en xarxa amb altres recursos i professionals de la fundació. “Un pis és un punt de partida, perquè sense allotjament no podem construir, però el Pis Zero no és necessàriament la solució, és posar una tireta a una realitat”.
El Pis Zero no té un temps d’estada mínim o màxim, sinó que pot anar de dies a anys, segons l’evolució de cada persona. A partir d’aquest centre, en la majoria dels casos, han passat a viure a un pis individual o compartit, a habitacions de lloguer, a la Llar Pere Barnés d’Arrels o a algun dels recursos de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Així ha ocorregut amb el 81% de les 118 persones que s’han allotjat en el Pis Zero en aquests cinc anys, des del 23 de gener del 2017. Només de forma molt excepcional, alguna ha tornat amb la seva família.
En el 19% dels casos, del Pis Zero han anat directament a l’hospital pel seu delicat estat de salut o han tornat al carrer, si bé posteriorment la gran majoria d’aquestes persones han accedit a una plaça residencial d’Arrels o d’alguna altra entitat. El 31% ha estat en el Pis Zero dues o més vegades, i el 14% de les persones que han passat per aquest recurs són dones.
Berta voluntària del projecte, acompanyant en Sancho que actualment dorm en aquest recurs | Pol Rius
Un nou Pis Zero a Poblenou
Arrels preveu obrir un altre Pis Zero a finals d’any en el districte del Poblenou, on té un edifici procedent d’herències intestades (immoble sense hereu que, en aquest cas, l’Ajuntament subhasta entre les entitats socials). Sota la filosofia de continuar creant espais pròxims i no massificats per a les persones sense llar en situació d’alta vulnerabilitat, el nou Pis Zero estarà situat en els baixos de l’immoble, en els quals hi ha una terrassa, i s’habilitarà una zona per a homes i una altra per a dones.
La resta del nou bloc estarà destinat a habitatges formats per habitació, bany i sala d’estar individuals, i per espais de cuina i rentadora compartits. Segons dades d’Arrels del recompte nocturn de juny del 2021, a la ciutat de Barcelona hi ha un mínim de 1064 persones dormint al carrer.
Yolanda Osorio és psiquiatra i coordinadora de l’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar (ESMES) gestionat conjuntament pels Serveis de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i per la Fundació Sant Pere Claver. A més, també és fundadora del programa SATMI, dirigit a la població amb problemes de salut mental derivats del procés migratori a l’àrea de Barcelona.
Osorio explica que es calcula que fins a un 73% de persones que viuen al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental i que una gran part desenvolupa quadres depressius o altres problemes de salut mental pel fet de viure al carrer. «Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present. Això fa que sovint desenvolupin problemes de salut mental i que moltes intentin fugir de la seva situació través de tòxics, com l’alcohol o altres».
Per les dones sense llar la situació és, sovint, encara més complicada: «si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més», explica la psiquiatra. «Per les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions…», afegeix. En aquest sentit, remarca la importància de crear recursos específics dirigits a les dones sense llar, com els centres La Llavor, gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta.
Quina tasca féu des de l’Equip de Salut Mental per Persones sense Llar de Sant Joan de Déu? A quins perfils de persones ateneu?
L’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar està integrat per cinc psiquiatres, cinc infermeres i cinc Coordinadors de Pla Individual (CPI), que són gestors de casos que fan un acompanyament molt més intensiu en el dia a dia. El programa depèn de l’Hospital Sant Joan de Déu i de la Fundació Sant Pere Claver i consisteix a fer un tractament integral en salut mental a persones sense llar amb trastorns mentals greus. Atenem, sobretot, a persones que dormen al carrer i també hi ha un equip específic d’educadors que treballen en assentaments.
Treballem conjuntament amb els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Els educadors i treballadors socials de l’Ajuntament són els qui detecten persones en situació de sensellarisme amb presència o sospita de trastorn mental i ens ho comuniquen per poder fer una valoració i abordatge. També treballem coordinadament amb els educadors de carrer i amb les entitats que treballen en aquest àmbit, per tal de vincular les persones amb els diferents recursos existents. La col·laboració constant amb altres entitats és fonamental.
El districte on atenem més població és a Ciutat Vella, perquè, històricament, és un lloc de pernocta de molta gent. També actuem bastant a l’Eixample, a Sants i a Nou Barris. A més, també atenem persones amb trastorn mental sever que han estat ingressades a hospitals de psiquiatria de Barcelona, com el Sant Pau, Vall Hebron o el Clínic, i que, quan es fa la previsió d’alta, se sap que quedaran en situació de sense llar.
Segons dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, des de l’any 2008 fins ara, el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona ha passat de 658 a 895, un increment del 36% en més d’una dècada. El cens més recent de la Fundació Arrels, del passat mes de maig, eleva la xifra fins a 1.239 persones. Cada vegada hi ha més persones sense llar?
Sí, cada vegada n’hi ha més. La situació de les persones s’ha precaritzat molt més. Amb la pandèmia, molta gent que estava en una situació precària, però podia pagar el lloguer d’una habitació i que estava treballant, encara que fos de manera precària i fràgil, ho va perdre tot i es va veure d’un dia per l’altre abocat al carrer. Tot i que es van incrementar alguns recursos destinats a persones sense llar, també molts d’altres que existien van haver de reduir el nombre de places. Però no sempre els recursos arriben a tothom i, per tant, s’incrementa el nombre de persones que viuen al carrer. Paral·lelament, l’elevadíssim preu del lloguer a Barcelona, la manca de recursos d’habitatge públic i les dificultats d’accés a un habitatge… tot això aboca molta gent al carrer. No hi ha prou oferta de pisos d’emergència social.
Fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general.
Quin impacte té en la salut de les persones el fet de viure o haver viscut al carrer?
Si parlem de salut mental, una revisió de diferents estudis d’onze països, amb un total de 8.000 persones participants, calcula que fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental, és a dir, gairebé tres quartes parts. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general. La relació és bidireccional: el fet de viure al carrer fa que les persones consumeixin més alcohol. Un usuari, per exemple, ens deia que al carrer has de beure alcohol per aguantar. Però, també, hi ha un percentatge important de persones que ja eren consumidores d’alcohol abans de quedar-se al carrer.
També incideix l’impacte d’un trauma previ. Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes d’elles tenen històries de vida molt traumàtiques que les han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present, tan prèviament a viure al carrer com després de fer-ho. Això fa que, en molts casos, es desenvolupin quadres depressius o altres problemes de salut mental, i aquesta fugida a través dels tòxics, com l’alcohol o altres.
Tot això, evidentment, té una incidència en l’esperança de vida. La mortalitat en aquest col·lectiu és molt més alta que en la població general per diversos factors: la dificultat d’accés a la xarxa de salut, de cuidar-se, de fer tractaments preventius, de cuidar la dieta, la higiene… hi ha molts factors que fan que la salut de les persones sense llar es vagi deteriorant molt abans que en una persona que no viu aquesta situació.
«Creem un vincle amb la persona i prioritzem quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social..» | Pol Rius
Les persones que ateneu us comuniquen les seves necessitats? Com ho feu per crear un vincle de confiança?
Per generar el vincle amb la persona hi ha tot un procés. Tu vas al metge o als centres de salut mental voluntàriament perquè no estàs bé, però en el nostre cas són persones que en la majoria de casos no demanden la nostra atenció, sinó que nosaltres tenim la sospita que hi ha un patiment i ens hi acostem. A partir d’aquí, comencem tot un procés d’avaluació a través d’entrevistes per tenir un diagnòstic. Hi ha tot un procés que requereix temps, expertesa i coneixements. Es genera un apropament, creant un vincle amb la persona i prioritzant quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica o de medicació, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social… L’objectiu final és aconseguir que la persona surti del carrer.
Quin és el protocol d’actuació quan la persona requereix un ingrés?
Evidentment, es donen situacions en les quals la persona rebutja qualsevol oferiment d’ajuda i es posa en risc a ella mateixa o una altra persona. En aquests casos actuem d’urgència i, si és necessari, fem ingressos involuntaris. Però la solució no és l’ingrés, sinó traçar un pla a llarg termini, articulant els recursos necessaris en funció del cas, siguin recursos sanitaris, socials o qüestions administratives.
Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han evocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present
La delicada salut de les persones sense llar ha fet que durant la pandèmia siguin un col·lectiu especialment vulnerable. Com els ha afectat la Covid i els confinaments? Hi ha hagut prou recursos per garantir la seva seguretat?
Les persones sense llar van estar més exposades al virus, perquè quan es parlava de confinament, no es podien confinar. Els que no vivien a carrer i estaven en recursos també han viscut una situació complicada. Es van crear recursos específics, com la Fira Barcelona i altres, per donar resposta a aquestes persones i donar-los-hi un espai on confinar-se. També es van crear unitats específiques dins dels albergs perquè poguessin fer aïllament les persones positives.
Alguns d’aquests recursos eren equipaments d’emergència que després van desaparèixer. Què se n’ha fet després d’aquestes persones? Han tornat al carrer quan han tancat aquests equipaments?
A algunes persones se’ls va reubicar en altres recursos ja existents. D’altres, eren persones que venien de fora de Barcelona i van tornar a marxar quan van tancar els equipaments. I un altre grup de persones van tornar al carrer. Cal tenir en compte que Barcelona té un pla de sensellarisme molt potent, però aquest pla està en fases més incipients, si és que existeix, en ciutats veïnes. Per això durant la pandèmia va venir molta gent provinent, per exemple, del Garraf o del Baix Llobregat.
«Moltes persones sense llar pateixen un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental» | Pol Rius
Hi ha molt d’estigma envers la pobresa.
Sí. Això es veu en la mort del fotògraf René Robert a París, per exemple. És esgarrifós. Passes pel carrer i a una persona que està estirada a terra, ni la mires. Són invisibles. Això reflecteix molt el món occidental. La persona que viu al carrer és una persona que va ser un nen, que va tenir uns pares, que té una història darrere. S’ha d’humanitzar-les. Sembla que si una persona viu al carrer és perquè vol, i no pensem en tota aquesta història que hi ha al darrere o el perquè està vivint al carrer. Aquest estigma també l’hem vist amb la pandèmia, quan es van crear hotels salut específics per a persones sense llar. Amb una excel·lent gestió, això sí, però l’estigma, segurament inconscient, hi era. I si pateixen un trastorn mental hi ha un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental.
Les dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar mostren que el nombre de persones sense llar d’entre 18 i 30 anys ha augmentat, i que ja representen el 17,9% de les persones sense llar a Barcelona. Moltes vegades es tracta de joves que han passat per processos migratoris. Quines barreres es troben?
Durant els darrers anys, Catalunya ha sigut receptora d’un gran nombre de joves migrants sense referent adult, que van passar a ser tutelats per la DGAIA. En fer la majoria d’edat, però, molts s’han quedat sense cap lloc on viure i s’han vist abocats a viure al carrer. La llei, afortunadament, es va modificar l’estiu passat, però fins llavors quan feien 18 anys aquests joves tenien permís de residència però no permís de treball. Sense treballar, com pots tenir un lloc on viure? I clar, el nombre de nanos amb 18 anys era més alt que els recursos de pisos. Amb la nova llei tots aquests joves surten també amb permís de treball. Això ha suposat una millora de la seva qualitat de vida i també del seu benestar emocional. Això demostra que hi ha moltes eines i decisions polítiques que es poden portar a terme i que només depenen de l’aposta política que es fa. També cal dir que, en alguns casos, la seva situació no s’ha acabat de regularitzar. Hem de tenir en compte que parlem de joves que vénen de situacions molt complicades al seu país d’origen, d’històries traumàtiques i que, en molts casos, també es produeix un consum de tòxics que els dificulta tirar endavant.
Si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més.
Les dones només representen entre un 10 i un 15% del total de persones que dormen al ras, però, segons diversos estudis, viuen «sensellarisme encobert», ja que recorren a altres formes d’exclusió residencial, com infrahabitatges o albergs temporals, per tal de defugir el carrer. És més difícil, doncs, detectar una situació de sensellarisme o exclusió social en les dones?
Sí, en el cas d’una dona és més difícil de detectar perquè, com has dit, recorren a altres opcions, com pot ser la seva xarxa familiar o d’amistats. És cert que les dones representen un percentatge baix de les persones que viuen al ras, però si tenim en compte aquest concepte més ampli de sensellarisme, per exemple dones que viuen en situacions d’okupació o en infrahabitatges, el percentatge augmenta fins a un 20 o 25%. Són molt difícils de detectar aquests últims casos.
En molts casos es tracta de dones que han viscut situacions de maltractament i de violència masclista. Per tant, en el cas de les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat. Si és una situació traumàtica de per se, en el cas d’una dona encara ho és més, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions… per això, treure les dones del carrer és una prioritat dels diferents recursos que treballen en el sensellarisme. En aquest sentit, durant els darrers anys s’han creat recursos i albergs específics només per dones, com La Llavor, situat al districte d’Horta-Guinardó i gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta, a Sarrià-Sant Gervasi. També s’ha incorporat la perspectiva de gènere en el disseny dels albergs. És un tema que s’està treballant i que preocupa molt.
Què és necessari per posar fi al sensellarisme? Les administracions haurien d’implicar-se més?
Sempre es parla de Finlàndia com el país que ha aconseguit reduir més dràsticament el nombre de persones sense llar. Hem d’anar cap aquí, però no només aconseguir que hi hagi menys persones al carrer, sinó zero. I per això es necessiten recursos estructurals. No estem parlant de contractar més professionals sanitaris, educadors i treballadors socials, que també, sinó de crear recursos al territori, i dissenyats tenint en compte la diversitat de perfils que hi ha, ja que hi ha dones sense llar, persones joves, persones migrants o refugiades, persones amb trastorn mental i consum de tòxics… i les necessitats són diferents. S’ha d’apostar pel model Housing First. El primer és garantir una llar, per poder començar a treballar altres aspectes. Garantir una llar, no només un sostre, sinó un lloc on viure de manera autònoma, que sigui casa seva, amb les seves pròpies regles. I per això calen recursos i voluntat política.
La ciutat de Barcelona ha comptat amb la participació de 633 persones voluntàries en el Recompte 2021 de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Aquest és el setè recompte que s’organitza a la ciutat, una activitat de conscienciació i sensibilització de la ciutadania ideada per les 37 entitats socials que integren la XAPSLL i l’Ajuntament de Barcelona, després que l’any passat no es pogués desenvolupar aquesta activitat tal com estava prevista degut a la irrupció de la Covid-19.
En aquesta ocasió s’han comptabilitzat en total 895 persones dormint a la via pública i 3.046 allotjades en equipaments municipals o de les diverses entitats municipals. Concretament, 1.741 places es troben en allotjaments públics i concertats i les 1.305 restants formen part d’entitats socials privades. L’últim recompte es va fer l’any 2018, un moment en què es van detectar 956 persones dormint a la via pública i 2.130 en recursos residencials de la XAPSLL. Segons les dades que s’han recollit enguany, la distribució per districtes de les persones que pernocten a la via pública situa a l’Eixample com el lloc on dormen més persones, sent aquestes 212, seguit de Ciutat Vella amb 176 i de Sants – Monjuïc amb 155 persones dormint al carrer. A Sant Martí s’han comptabilitzat 113, a Gràcia 65, a Sant Andreu 51, a Nou Barris i a Sarrià-Sant Gervasi 34, a Les Corts 33 i a Horta-Guinardó 22 persones.
Des de la XAPSLL expliquen que des de l’any 2008 i fins a l’actualitat, el nombre de persones que dormen al carrer detectades pels successius recomptes ha passat de 658 a 895 persones, un increment del 36%. Les xifres reflecteixen una estabilització del fenomen durant els últims tres anys, tot i que en paral·lel el nombre de places en recursos residencials per a persones sensellar s’ha incrementat de forma notable, fins a les 3.046 persones allotjades actualment. Agafant com a referència les 2.130 persones allotjades durant l’últim recompte del 2018 l’increment és igualment destacable, en recursos que cada cop més especialitzats que prioritzen una atenció individualitza i especialitzada per donar una resposta el més adequada possible. De fet, L’ajuntament de Barcelona explica que només durant l’últim any i malgrat la irrupció de la Covid-19, han creat equipaments pioners pensats només per a dones, persones amb drogodependència o joves.
A més, valoren que “independentment de la fotografia que proporcionen els recomptes anuals, la clau continua sent la prevenció i incidir en la necessitat d’articular polítiques supramunicipals que facin front les causes estructurals del sensellarisme, com un sistema de rendes mínimes garantides, un canvi en les polítiques migratòries que garanteixi els drets fonamentals i una major accessibilitat a l’habitatge per part de la població en general”.
En vuit dies a la ciutat de Barcelona morien tres persones que vivien al carrer. Nombrosos estudis argumenten que haver de viure al carrer deteriora la salut física, mental i orgànica i escurça els anys de vida. I també mata.
La Fundació Arrels treballa amb les persones sense llar i les acompanya per aconseguir una vida el més autònoma possible cobrint les necessitats bàsiques, proporcionant atenció social i sanitària i garantint allotjament a aquelles persones que es troben en una situació més vulnerable. Davant aquesta situació ha declarat que les morts de les persones que dormen al ras són «defuncions indecents que es podrien evitar si tothom tingués una llar».
Tres morts a conseqüència del fred després del temporal Filomena encara amb l’alerta de fred i gel activa. La mort dels dos primers, de 32 i 38 anys va ser causada per hipotèrmia i afeccions pulmonars i cardíaques, segons el que va determinar l’autòpsia posterior. La tercera, d’un home entre 50 i 60 anys, responia a les mateixes característiques.
Des d’aleshores les xarxes socials i les entitats de base han cremat d’indignació. De fet, arran de la darrera mort, els veïns organitzats a la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra de l’Eixample van convocar una concentració en homenatge i per exigir solucions polítiques i institucionals per abordar el sensellarisme. En un manifest que van llegir durant la protesta descrivien la seva mort com un «assassinat perpetrat pel model econòmic».
Entendre les causes per abordar el problema
En aquest diari hem donat veu als col·lectius en lluita per un habitatge digne i per aconseguir que no hi hagi #ningúdormintalcarrer, hem parlat sobre les conseqüències del sensellarisme a les persones que el pateixen i hem analitzat el sistema d’exclusió existent que perpetua desigualtats socials.
Les botigues llueixen ja les decoracions típiques de l’època nadalenca i, tot i que ja fa una hora i mitja que ha sonat el toc de queda, els aparadors brillen amb força. Som a la vigília del Black Friday, la festa consumista per excel·lència prèvia a Nadal, i totes les botigues ens inciten a comprar. En contrast amb aquests excessos, en Mickey es prepara un refugi de capses de cartró per a protegir-se del fred a les portes d’una botiga de roba. Les mateixes caixes que es van fer servir ahir per a transportar la roba i les sabates de la botiga serviran de llit a aquest home francès que fa 8 anys que dorm als carrers de Barcelona.
Va venir com a turista des de París dècades enllà i va decidir quedar-se a la ciutat. Va arribar a habitar un pis al carrer de la Boqueria, però “la mala sort” el va acabar duent a una vida de sensellarisme. Ens convida a seure amb ell a un banc de la Diagonal, on ha deixat, ordenades, totes les seves pertinences, guardades en bosses i a un carret de la compra, mentre es prepara el seu refugi de cartró. “Sóc aquí des de les cinc de la tarda, perquè si vens més tard és impossible dormir-hi”, explica. És un bon lloc, diu: els aparadors de les botigues i les àmplies entrades als portals resguarden del vent i la pluja.
En Mickey és una de les 4.200 persones sense llar de la ciutat de Barcelona i una de les que ha vist empitjorar significativament la seva situació arran de la pandèmia. Més enllà de la saturació als albergs, serveis socials o menjadors, el que destaca aquest home francès és la dificultat per trobar espais per dormir. “Abans em deixaven quedar darrere les reixes d’un dels restaurants d’aquí la vora: venia quan tancaven i sortia quan obrien. Així estava protegit i tenia un lloc segur, però des que van tancar els bars al març que he anat deambulant”, es lamenta.
I és que amb la pandèmia ha augmentat el sensellarisme a la ciutat: segons dades de la Fundació Arrels, 1.240 persones dormien al carrer en el marc del primer estat d’alarma. Aquestes xifres són lleugerament superiors a les 1.195 que es van comptabilitzar el maig de 2019, però “tenint en compte que han augmentat de places a albergs i els llits d’emplaçaments temporals com La Fira de Barcelona, la xifra és molt preocupant”, assegura la Fundació. I és que, a més, hi ha moltes persones que no poden accedir a aquests equipaments, ja sigui perquè pateixen addiccions o perquè no volen separar-se dels seus animals de companyia, que en aquests espais no estan permesos.
Un altre dels problemes que s’han trobat persones com en Mickey durant els mesos de pandèmia ha estat la pressió rebuda per part de la policia. “Un dia van venir a veure’m i em van dir que tenia una hora per marxar”, recorda. Moltes persones sense llar han estat multades o “violentades” pels agents de policia. “S’han posat moltes sancions per dormir al carrer durant el confinament o el toc de queda”, explica Leila González, voluntària d’Arrels, qui afegeix que la Fundació ha repartit certificats de persona de carrer per a evitar les multes. I, tot i això, les que arriben, són gestionades pel seu equip jurídic.
Invisibles
En Mickey és una de les 350 persones sense llar que el dijous passat van ser enquestades per la Fundació Arrels, que cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona, cercant persones en situació de sensellarisme a les quals es pregunten qüestions diverses com el seu estat de salut, la seva història o la facilitat d’accés a equipaments municipals. L’enquesta es realitza un cop l’any, però amb motiu de la pandèmia, s’ha decidit fer un segon recompte el 2020 per a analitzar els efectes del confinament, el tancament de serveis i la saturació de la sanitat.
“Són invisibles”, sentencia la Leila González. Si ja ho eren abans de la pandèmia, durant el confinament i el toc de queda, amb els carrers buits, encara s’ha fet més gran la solitud. “Es passen el dia, la vida, al carrer sense que gairebé ningú els dirigeixi la paraula”. És per això que la gran majoria de persones a les quals es proposa respondre a l’enquesta d’Arrels, accedeixen. “És una oportunitat d’explicar la seva història a algú que els vol escoltar”, diu. González, fins i tot narra que moltes de les persones amb les quals treballa als albergs i equipaments recorden i esperen la data quan centenars de voluntaris sortiran al carrer a fer les enquestes.
Enguany han estat 750 les persones que ho han fet. La Nara Buchaca i la Núria Valls en són dues. Aquestes amigues, de 22 i 23 anys, es van apuntar com a voluntàries sense saber gaire res del sensellarisme a la ciutat, més enllà del fet que és un fenomen “criminalitzat”, diuen. “Coneixem el sensellarisme per les notícies, però hi ha molta desinformació”, apunta la Núria, qui reconeixia que quan trobessin la primera persona a enquestar “no sabré com actuar”. A la Nara li preocupa el “paternalisme” amb el qual se sol tractar les persones en situació de carrer: “tendim a pensar que tenen problemes amb les drogues o que poden ser violents… Ens hem de treballar aquests prejudicis”, alerta.
Fotogaleria: La Fundació Arrels, cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona | Pol Rius
350 persones enquestades
És per això que faran el recompte, per a conèixer la situació de primera mà. Durant tres hores van pentinar la zona del barri de Gràcia que va des de Travessera a la Diagonal i fins la Via Augusta, on van trobar sis persones dormint al carrer. Una d’elles era en Hacine, un home marroquí de 62 anys. El trobem en un tram de la Via Augusta que, gairebé, sembla un complex: diverses illes de caixes de cartró es reparteixen per la vorera, resguardades sota uns pòrtics que els donen certa intimitat i protecció a les inclemències del clima.
L’emplaçament és estratègicament a prop d’una botiga d’electrònica, que té a l’exterior de les seves portes un parell d’endolls on algunes persones hi tenen connectats els seus telèfons mòbils. Un dels veïns de l’Hacine aprofita per mirar un vídeo a Youtube, rodejat de les seves poques pertinences i arrepenjat a l’aparador de la botiga, on ha aprofitat per enganxar-hi una fotografia. Ell no vol respondre l’enquesta; només veure que se li acosten les voluntàries s’aixeca i marxa, fent que no amb el cap. Qui sí accedeix és l’Hacine, que ens atén darrere el seu mur de caixes.
Va vestit amb màniga curta i mentre parla lluita contra el nus especialment tens de la bossa on ha desat la manta que el protegirà durant la nit. La Leila i ell es coneixen dels albergs on ella va a fer el voluntariat. “No sabia que dormís al carrer”, diu, contrariada. La situació de les persones sense llar és molt inestable i difícil de seguir pels voluntaris d’Arrels. També hi contribueix el fet que cap de les persones amb les quals la Nara i la Núria van parlar aquella nit tingués un tècnic de Serveis Socials assignat. Tot i això “se sobreviu”, diu l’Hacine, qui explica que li és relativament fàcil aconseguir menjar i dutxar-se. “El que costa més és poder anar al lavabo des que els bars estan tancats”, reconeix.
Nòmades en un desert de ciment
L’Hacine fa 25 anys que viu a Barcelona; té NIE i permís de treball, que de tant en tant fa servir per fer feines a Alemanya o França. Però la seva vida és a la capital catalana. Preguntat sobre si ha tingut mai problemes amb la policia, sembla sorprès. “Per què?”, pregunta. “La policia és racista, sí, però saben que no tenen motius per multar-me. El problema és que no són els únics racistes: fa molt de temps que estic aquí i veig passar cada dia les mateixes persones entrant i sortint de la feina. Mai ningú no m’ha preguntat com estic ni si em cal res. Si els molesta que estigui aquí, que m’aconsegueixin una habitació”, etziba.
Així com l’Hacine i el Mickey tenen una zona predilecta per passar les nits, en Marian es va movent. “No en tinc més remei”, diu aquest romanès de 50 anys, a qui diuen Chivo. Avui dorm a un sortint d’una oficina del BBVA al carrer Neptú, però fa una setmana estava al centre i fa dues a prop del mar. “Els llocs bons volen”, explica. En Chivo va arribar fa 15 anys a Barcelona, on va decidir migrar després que la seva dona morís, però només en fa dos que viu al carrer. “Vaig estar vivint en alguns apartaments i albergs, però de cop i volta, res…i aquí estic”, explica, sense donar gaires més detalls, però sense deixar de parlar sobre la seva vida i la seva història prèvia als carrers.
Per això fa una forta rialla quan la Núria i la Nara li pregunten si, durant la pandèmia, va poder allotjar-se en alguns dels espais facilitats pel consistori per passar el confinament. “Els de l’Ajuntament?”, pregunta, abans de tornar a esclafir a riure. En Chivo, com tants d’altres, ha passat tota la pandèmia sense un sostre, desemparat davant dels riscos de dormir al carrer als quals, avui, s’hi suma contraure el virus. Ell no va haver de fer servir la seva targeta sanitària, que mostra amb el mateix orgull amb el qual ens ensenya el seu document d’immigració, on consta que està empadronat a Valladolid, o la pantalla del seu telèfon mòbil, on hi figura un nom: Marta. “Ella m’ajudarà a tenir la renda bàsica garantida”, diu, esperançat. No sabem si la Marta és tècnica municipal, voluntària d’alguna entitat o simplement una veïna. En Chivo només repeteix, mentre mira fixament la pantalla del telèfon, que li il·lumina la cara, “amiga Marta”.
Gairebé una de cada dues persones que viuen als carrers de l’Estat espanyol ha patit, com a mínim, un incident o ha estat objecte d’un delicte d’odi. Les dades són d’HATEnto, l’Observatorio de Delitos de Odio contra Personas Sin Hogar i són fruit d’una investigació elaborada el 2015 a les principals ciutats de l’estat.
Un 47,1% dels enquestats declara haver patit algun dels atacs mencionats. D’entre aquests, el 81,3% els ha patit en més d’una ocasió. La proporció dels qui es veuen amb ànims de presentar una denúncia és molt més baixa: són només el 13,1% dels qui participen en l’enquesta. En el cas d’agressions físiques el percentatge és lleugerament més alt, del 17%.
El 42,9% de les agressions reportades consisteixen en insults o tracte vexatori, mentre que en un 40,8% són de caràcter físic. En un nombre inferior també es registren robatoris de les pertinences (10,5%) o danys sobre aquestes (7%). Un 3,50% dels enquestats ha patit una agressió sexual.
Dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre, un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar
Pel que fa als agressors, les persones sense llar expliquen que en un 40,7% dels casos les persones que els han amenaçat o agredit duien algun element intimidatori, com ara pals, pedres o ampolles. L’estudi d’HATEnto també revela que la majoria de les agressions es cometen de nit i matinada (60%) al lloc on dorm la persona sense llar.
L’enquesta també dibuixa un perfil clar d’agressor: home (87%) i jove d’entre 18 i 35 anys (57%). Aprofundint més en les característiques de qui ataca els sensellar, un 28,4% són nois joves que anaven de festa, el 10,1% són agressions dels cossos de seguretat i policies i un 7,3% són per part de persones d’ideologia nazi.
Tot i que la majoria d’atacs es donen a la nit, l’enquesta assegura que «dues de cada tres experiències van ser presenciades per altres persones». En aquests casos, «el 68,4% dels testimonis no van fer res». Segons l’observatori HATEnto, la dada reflecteix «la indiferència amb què la societat s’enfronta a la vulneració dels drets de les persones sense llar».
«Dormir i viure al carrer té un component de violència estructural, que es veu agreujat per la violència directa de què són objecte. Una societat democràtica no pot permetre’s abandonar més enllà dels marges una part de la seva ciutadania», critica HATEnto.
Per tot plegat, l’observatori exigeix una reforma del Codi Penal per tal que entre els delictes d’odi, d’agressions o assassinat s’inclogui l’aporofòbia, la fòbia a les persones pobres, com una «circumstància agreujant de la responsabilitat». «Els delictes motivats per l’aporofòbia han de ser considerats amb la gravetat que mereixen”, afegeix HATEnto.
Elles, més vulnerables al carrer i més afectades per la Covid
La mostra de l’enquesta d’HATEnto és molt reduïda en dones, ja que només representen el 18,4% d’aquesta. Amb tot, les enquestades han estat més maltractades que els homes pel fet de no tenir llar. El 60,4% de les dones enquestades reporten, com a mínim, un delicte d’odi o incident similar, mentre que el percentatge disminueix al 44,1% si la mostra se circumscriu només als homes.
L’ASSÍS Centre d’Acollida, entitat que treballa per millorar el benestar i la qualitat de la vida de les persones que no tenen llar, ha reportat un increment del 77% en el nombre de dones ateses en comparació amb l’any anterior. «Des de l’inici de la pandèmia, s’ha disparat el nombre de dones ateses», en una situació que ASSÍS titlla d’»esfereïdora». Si bé la “crisi sanitària i econòmica de la Covid-19 ha accelerat els processos d’exclusió”, la situació de les dones que no tenen una llar, «ja era de vulnerabilitat abans, tot i que la seva situació no era tan evident», expliquen fonts d’ASSÍS.
El centre d’acollida ha centrat els seus esforços a acollir dones en situació de sensellarisme amb el programa Dones amb Llar. Elena Sala, la seva responsable, valora amb preocupació l’augment de casos que atenen: «El degoteig de trucades de persones anònimes, professionals i veïnat que busca assessorament per a dones, moltes d’elles amb infants a càrrec, que s’han quedat al carrer o que estan a punt de fer-ho és realment alarmant”.
El nombre de dones sense llar que ha demanat atenció ha incrementat en un 77% a causa de la pandèmia
«Viuen en un estat permanent de por i inseguretat, generalment els acompanyen sentiments de vergonya, culpa i desconfiança que fan que no només estiguin invisibilitzades, sinó que moltes vegades elles mateixes vulguin ser invisibles», expliquen fonts de l’entitat.
Una persona sensellar, ferida per la Guàrdia Urbana de Barcelona
Dissabte, dos dies abans del Dia Europeu dels sensesostre i una setmana abans del seu dia internacional, un agent de la policia local barcelonina va abatre amb un tret de pistola una persona sense llar al passeig de Sant Joan. Segons la versió policial, «la persona mostrava una actitud molt agressiva i amenaçava els agents amb una navalla de grans dimensions», raó per la qual «un dels agents ha hagut de fer ús de l’arma de foc».
El succés, però, ha indignat una part de la població que veu de forma ben diferent els fets. Gràcies a alguns vianants que van gravar l’acció, s’han escampat vídeos per les xarxes socials que demostren que la voluntat violenta de la persona sense llar no era tal, com a mínim en el moment en què rep el tret. De fet, una anàlisi de la Directa demostra que l’home sense llar duia braç immobilitzat per un cabestrell i a l’altre duia una bossa de plàstic. A més, la mida del ganivet que portava l’home sense llar era de mida similar als d’ús comú a les cuines.
L’IRIDIA Centre per a la Defensa dels Drets Humans titlla l’actuació de l’agent policial com a «molt preocupant» perquè recorden que l’ús d’armes de foc «sempre ha de ser l’últim recurs i hi ha indicis de desproporcionalitat». L’Observatorio HATEnto, per la seva part, recorda que les persones en situació de sensellarisme «no només veuen vulnerat el seu dret a l’habitatge, sinó també d’altres com el de la mateixa seguretat, la integritat física i moral» i insta a reflexionar «si la percepció de perill per part dels agents hauria estat similar» si la situació no s’hagués donat amb una persona que viu a la via pública.
Arrels Fundació, entitat que acompanya i orienta les persones sense llar que viuen a Barcelona, coneixia l’home ferit i es troba «consternada» pel cas. Recorda que la violència física i verbal contra les persones sense llar a Barcelona «ha augmentat» i alerten que «són situacions que afecten la salut física i emocional» d’aquestes dones i homes. «Tres persones van ser assassinades durant el confinament», recorda Arrels Fundació.
Ferran Busquets, director de l’organització, va assegurar dijous que en Marjan, el nom de l’home sense sostre abatut per la Guàrdia Urbana de Barcelona, es troba «estable i amb bona evolució». Amb tot, l’última informació facilitada per la Conselleria d’Interior és que es troba a l’UCI per una ferida a l’abdomen originada pel tret de pistola. El Síndic de Greuges ha obert una investigació, així com els Mossos d’Esquadra, que han recollit proves i informació per tal de facilitar-la als poders judicials.
