Just Deploy It!

Etiqueta: sensellarisme

  • Sensellarisme femení en temps de Covid

    A Barcelona dormen cada dia al carrer unes 1.200 persones, xifra que ha augmentat molt respecte a l’any passat per culpa de la pandèmia. La llista d’espera per accedir a albergs, menjadors socials i altres serveis cada dia és més llarga i la situació comença a ser insostenible ara que comença a venir el fred de l’hivern. El districte de Sants-Montjuïc és el segon de la ciutat amb més persones vivint al carrer.

    Dades recents ens indiquen que aquest 2020 són ja 70 les persones sensellar que han mort a la ciutat de Barcelona, segons la Fundació Arrels. Això significa que cada cinc dies mor una persona sensellar a la nostra ciutat. 18 d’elles han mort soles al carrer, tres d’elles assassinades. La mitjana d’edat dels difunts és de 56 anys, 26 anys menys que la resta de la població de Barcelona, cosa que demostra que viure al carrer malmet molt la salut integral de les persones.

    És important diferenciar tres conceptes bàsics: Sensellarisme, sensesostre i sensellar. Sensellarisme és la situació que afecta les persones que no poden accedir a un habitatge digne. Els Sensesostre són les persones que dormen al ras o en un recurs de primera acollida (lloc temporal on poden dormir unes hores). Els sensellar són persones que dormen en algun habitatge insegur, inadequat, sense uns mínims, o en algun refugi o serveis temporals destinats a ells (pis, alberg, llar, etc.) Els serveis socials generals s’ocupen de les persones «Sensellar» mentre que pels sensesostre hi ha serveis socials específics.

    La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és especialment dura. Les dones sensesostre són només el 16% de la població que viu al ras a la majoria de ciutats, de les sensellar no hi ha dades. Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant. A part de la por, la violència i la incomoditat que viuen els homes, al carrer, les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals. Per això, la majoria d’elles intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar al carrer. Per no trobar-se en aquesta situació viuen allà on poden, sovint a costa de rebre molta violència i suportar relacions abusives, que aguanten com a estratègia de supervivència per no quedar-se soles i sense casa. I a l’inrevés: moltes dones en situació de sensellarisme han patit violència masclista per part de les seves parelles que les han abocat a aquesta situació. Algunes conseqüències d’aquesta violència són la baixa autoestima, l’absentisme a la feina, la poca autocura, l’empobriment gradual, les addiccions i diversos problemes de salut. Tot això provoca que puguin perdre la casa i els fills. Cal remarcar que el 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, per tant es veu clarament que el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i és un factor de risc de pobresa.

    Barri de la Mina, juny del 2020 / Foto: Neus Montserrat Tarín

    Treballant d’educadora de carrer al barri de la Mina, fa uns mesos vaig conèixer la «I». Era drogodependent i patia un trastorn de salut mental. Dormia dins d’un cotxe i explicava que havia sobreviscut a tota mena de violència física, psicològica i sexual, tant de nit com de dia. Finalment, i després d’una baralla multitudinària davant de l’escola on ens va ser complicat mediar, va accedir de forma voluntària a un ingrés hospitalari i va marxar en ambulància. Aquestes situacions són difícils de gestionar, ja que els veïns i veïnes de tots els barris de Barcelona i rodalia es queixen molt d’haver de conviure amb gent malvivint en portals, pel carrer, consumint alcohol i altres drogues, protagonitzant baralles, etc. Tot això provoca que algunes persones sensellar pateixin més estigma, discriminació per aporofòbia i inclús agressions.

    A les dones se’ns ha educat per complir el rol social de cuidar de la casa i dels fills. Quan una dona passa per una situació de sensellarisme, ho viu diferent que un home. El sentiment de fracàs i la culpa de no poder oferir i cuidar d’una casa és molt dur per a elles. El mateix passa amb les dones amb problemes d’addiccions (que en la majoria de casos van lligades), el sentiment de no complir amb la cura de la casa i dels fills pesa molt més sobre elles perquè se suposa que és la seva responsabilitat i no la de l’home.

    Per abordar aquesta problemàtica i revertir la situació existeixen diferents serveis, públics i privats, que ofereixen lloc on dormir, menjar, rentadores, dutxes, calor i cafè, punts de consum, assistència mèdica i psicològica, orientació i atenció social, etc. Aquests centres, espais, llars, albergs, tradicionalment han estat pensats i dissenyats per a homes, amb una normativa i un funcionament que de vegades no contempla les problemàtiques específiques de les dones. Per això ja fa un temps que intentem adaptar els serveis existents i el seu funcionament a les necessitats de les dones perquè elles puguin vincular-se, on elles se sentin realment segures i còmodes per poder començar un procés d’empoderament a nivell personal, relacional i col·lectiu. Sense les necessitats bàsiques cobertes no es poden fer intervencions socials i psicològiques de garantia.

    És important també que les persones o professionals que atenguin a les dones sensellar tinguin un mínim de sensibilitat i perspectiva de gènere. Com ens deia una companya de l’associació «Lola no estás sola» al webinar de Sensellarisme i violència masclista de fa uns dies, és important que ens fixem en alguns posicionaments que adoptem davant les dones i fugir d’aquestes actituds: infantilitzar, culpabilitzar, desvaloritzar o jutjar. Apostar per una línia d’intervenció que es basi en un vincle horitzontal, un acompanyament respectuós i encaminada a un alliberament personal.

    “Artivisme” de Neus Montserrat Tarín

    Però, més enllà d’oferir recursos assistencials, hem d’anar a l’arrel del problema, vetllar perquè es respectin els drets fonamentals i assegurar que totes les persones tinguin un mínim per poder viure: salut, pa i sostre. S’haurien de posar totes les energies en la sanitat i en la protecció de les persones més vulnerables que el sistema patriarcal i capitalista deixa al marge. En aquesta línia, els desnonaments haurien d’estar totalment prohibits, sobretot durant la pandèmia, ja que el circuit social que hauria de donar resposta a les famílies que es queden sense casa ara mateix està col·lapsat i no hi ha alternatives factibles per a elles. L’Estat de dret no només ha de protegir la propietat privada, els bancs i altres especuladors varis, primer de tot ha de protegir la vida i evitar que les persones comencin un camí llarg i feixuc d’on serà difícil que se’n surtin i on la seva salut física i mental es veurà greument afectada.

    El toc de queda fa encara més evident la vulnerabilitat de les persones que no tenen una llar on confinar-se. La setmana passada mateix, una dona sensesostre m’ensenyava una multa de 180 € que li havia posat la guàrdia urbana per dormir al carrer durant el dia. Les entitats socials estan demanant més mesures per protegir-les a tots els nivells i per sort, bona part de la ciutadania també està prenent consciència. Venen temps complicats i caldrà que tots i totes invertim energies a cuidar-nos i ajudar-nos entre nosaltres, amb solidaritat i organització veïnal, perquè un cop les persones perden el seu habitatge i acaben al carrer, en poc temps la salut es veu greument perjudicada i costa molt de trobar una solució factible, sobretot per a les dones.

    Aquesta informació també ha estat publicada al portal SantsViu 

  • El testimoni d’en Davide: «Viure al carrer és molt dolorós i deixa moltes seqüeles»

    «M’aixecava cada dia a les set del matí i recorria uns vuit quilòmetres a peu per poder dutxar-me i menjar», relata el Davide Andreoli. Va estar vivint als carrers de Barcelona durant més de vuit anys i ara, gràcies a l’ajuda de la Fundació Arrels, té un sostre on acollir-se. Explica que adaptar-se a tenir una casa després d’haver estat tants anys vivint al carrer no és gens fàcil. «Em va costar molt adaptar-me a tenir un llit, al principi dormia al sofà perquè, si no, no podia dormir. Encara ara, després d’un any, dormo amb la llum encesa, perquè estava acostumat a dormir amb la llum de les faroles a la cara».

    Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels, realitzat el passat 14 de maig, 1.239 persones viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. I la xifra no ha fet més que augmentar amb els anys. Calculen que en els darrers dotze anys, el nombre de persones que dormen al carrer ha augmentat en un 80%. Així ho recull la Fundació Arrels a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar, un estudi realitzat a partir d’entrevistes a més de 1.400 persones sense llar durant els darrers quatre anys.

    Des de l’entitat denuncien que el nombre de persones que dormen al carrer és tan sols «la punta de l’iceberg», perquè el cens que elaboren no arriba a cobrir la totalitat de la superfície de Barcelona i hi ha persones que no volen parlar i no volen donar les seves dades. A més, el sensellarisme no només inclou les persones que dormen al carrer. Segons Arrels, actualment hi ha 4.200 persones sense llar a la ciutat de Barcelona, 2.171 d’aquestes estan allotjades en recursos públics i privats i 836 viuen en assentaments – solars, fàbriques, locals en desús -, un 93% més que l’any 2015.

    «Viure al carrer no és viure. Comences a pensar i a pensar i caus dins d’un pou del qual no pots sortir», explica el Davide. «Pateixes molt. Viure al carrer comporta molt dolor interior, i això et produeix moltes seqüeles», afegeix. Remarca que el pitjor de viure al carrer és la soledat. «Estàs sol davant el món sencer, ningú t’estima... això és el més dur».

    L’efecte de la COVID-19

    Amb la pandèmia de la COVID-19, les persones que viuen al carrer s’han fet més visibles, ja que no es podien confinar. També tenien dificultats per poder seguir les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.

    Davant l’emergència sanitària, l’Ajuntament de Barcelona va habilitar més de 600 places que han acollit persones que viuen al carrer i persones que vivien en habitacions i albergs però que s’han quedat sense allotjament amb l’estat d’alarma. D’aquestes 600 places, 160 es mantindran fins a finals d’any i la resta tancaran al setembre.

    Des de la Fundació Arrels es mostren preocupats per què passarà amb les persones que no tindran on anar quan tanquin els equipaments de l’Ajuntament. «Esperem que a aquestes persones els hi donin solucions i que no s’incrementi el nombre de persones que viuen al carrer», assenyala Ferran Busquets, director de l’entitat. Per altra banda, remarca que hi ha moltes persones que no s’han acollit a aquestes places i que han preferit seguir dormint al carrer. «Hi ha persones que tenien por a contagiar-se en espais massificats com el de la Fira de Barcelona», explica.

    Aquestes persones que no han tingut un lloc segur on confinar-se han quedat més exposades al coronavirus i també a situacions d’abusos i agressions. Des d’Arrels expliquen que durant les setmanes del confinament total, tres persones que viuen al carrer van ser assassinades, una persona va morir a causa d’una baralla i una cinquena va morir de manera accidental. A més, també es van registrar diverses sancions a persones sense llar per no estar confinades quan, òbviament, no tenien manera de fer-ho.

    A més, especialment durant les primeres setmanes de confinament, hi ha hagut dificultats per cobrir les necessitats bàsiques de les persones que viuen al carrer, ja que una vintena de recursos per dutxar-se, menjar i descansar han hagut de tancar des de l’inici de l’estat d’alarma perquè no podien complir amb les mesures de seguretat o perquè no tenien suficient personal, ja que hi havia hagut contagis. A això se li ha sumat que durant el confinament van haver de tancar parcs públics, caixers i altres espais on les persones podien resguardar-se a la nit, de manera que les persones sense llar s’han vist obligades a canviar el seu lloc habitual per dormir.

    Les persones sense llar, cada vegada més joves

    L’informe presentat per la Fundació Arrels indica que gairebé la meitat de les persones que viuen al carrer tenen entre 36 i 55 anys i que en els darrers anys ha augmentat el nombre de persones d’entre 16 i 25, que representa actualment el 13% del total. «Aquest increment de persones joves es deu a la complicada situació en què es troben joves tutelats quan compleixen els 18 anys i es queden fora del sistema de protecció, sense que se’ls ofereixi una solució per a poder desenvolupar la seva vida», explica Busquets.

    Respecte a l’origen d’aquests joves, Arrels destaca que tres quartes parts de les persones d’entre 16 i 25 anys han migrat des de països extracomunitaris. Únicament el 5% són nascuts a l’estat espanyol i un 17% són persones migrades des de països comunitaris. Per aquest motiu, des de l’entitat assenyalen que haver migrat és un factor estructural de vulnerabilitat i exclusió, de manera que ser migrant esdevé un risc.

    L’impacte en la salut

    Viure al carrer té un impacte molt gran en la salut i en la vulnerabilitat de les persones. Segons assenyala Ferran Busquets, viure al carrer pot suposar que una persona vegi reduïda la seva vida fins a vint anys de mitjana. «A partir dels sis mesos d’estar vivint al carrer, es dispara la vulnerabilitat de la persona», explica Busquets. Ateses les dades d’Arrels, entre les persones que fa entre 5 i 7 anys que viuen al carrer un 40% estan en situació de vulnerabilitat alta.

    Segons l’informe de l’entitat, gairebé vuit de cada deu persones que viuen al carrer a Barcelona es troben en una situació de vulnerabilitat alta o mitjana, que indica que necessiten una intervenció social des de serveis especialitzats. D’entre els grups de població amb una vulnerabilitat alta destaquen les persones de més de 65 anys, la meitat de les quals es troben en una situació de vulnerabilitat alta, i les persones d’entre 16 i 25 anys.

    A més, un 32% de les dones i un 28% dels homes que viuen al carrer afirmen tenir algun tipus de malaltia crònica. En els últims anys, també ha augmentat el nombre de persones que viuen al carrer que afirmen tenir una malaltia o trastorn mental que els impedeix viure de manera independent: d’un 4% el 2016 s’ha passat a un 9% el 2019. Entre les persones en situació de vulnerabilitat alta la xifra és molt més elevada i s’ha doblat: d’un 15% el 2016 a un 32% el 2019.

    Pel que fa al gènere, l’informe assenyala que les dones que viuen al carrer tenen, proporcionalment, una vulnerabilitat més elevada que els homes. Una dona de cada quatre té vulnerabilitat alta. En aquest sentit, l’entitat remarca que les dones sense llar pateixen una exclusió residencial menys visible, perquè abans de viure al carrer, «acostumen a buscar altres alternatives, com pisos sobreocupats, okupació d’habitatges buits, acolliments temporals o acolliment per part de familiars i amics». Busquets remarca que tenir una xarxa és molt important. «El suport és fonamental. A mesura que es van trencant els lligams que van aguantant a la persona, aquesta cau. Els que tenen la sort de tenir una xarxa poden no arribar al carrer», destaca el director d’Arrels.

    Sortir del sensellarisme

    «Sempre he dit que del carrer se’n pot sortir, però has de voler-ho molt», assenyala el Davide. «El primer pas és tenir un sostre, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme. Després també és important conèixer gent, tenir amics… tenir una xarxa que t’ajudi a tirar endavant», explica. Ara col·labora com a voluntari amb la Fundació Arrels que, segons diu, s’ha convertit en la seva «família». «Treballo aquí perquè vull ajudar a la gent que ho ha passat tan malament com jo. Vull contribuir al canvi i servir-los d’ajuda», explica el Davide.

    Segons Ferran Busquets, el punt principal per revertir una situació de sensellarisme és l’habitatge. «Aquest és el punt de partida, només així es pot sortir d’una situació de sensellarisme», remarca. A curt termini, des de l’entitat es proposa obrir espais petits als barris per acollir persones sense llar que s’adaptin a les necessitats de les persones usuàries. «S’ha de tenir un coneixement profund de les persones que viuen al carrer i a partir d’aquí, veure com es pot abordar cada situació. Calen solucions específiques per dones, per joves, per persones que fa molts anys que viuen al carrer i tenen una salut molt deteriorada… cal un donar-hi un suport molt particular en funció de la realitat de cada persona», conclou.

  • “Ara es parla molt de l’habitatge, però es deixen de banda les persones que han de passar la nit al carrer”

    Arrels Fundació és una entitat que va néixer fa 30 anys amb la voluntat que no hi hagi ningú dormint al carrer. Ara a Barcelona, més de 1000 persones viuen al carrer. El 90% són homes i el 10% són dones i la seva mitjana d’edat és de 42,7 anys. Només arriben als 58 anys d’esperança de vida i el 20% no té targeta sanitària a l’Estat. A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns crònics físics o mentals. La mitjana de temps vivint al carrer és de tres anys i quatre mesos. Durant aquest període, el 30% ha patit agressions, sent en un 40% quan l’enquesta es fa només a les dones. A més, aquelles persones que es sent més vulnerable reconeix en un 60% haver patit agressions.

    En els inicis d’Arrels Fundació, un grup de gent va ajuntar-se amb un objectiu comú i ja aleshores van definir tres línies d’acció: atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser el més autònomes possible, sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat de les persones sense llar i realitzar incidència política i denunciar situacions injustes i aportar propostes que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social.

    Ferran Busquets és el seu president i no es talla en afirmar que viure al carrer mata, ja que aquestes persones tenen una esperança de vida de 20 anys menys que la mitjana de la població. Per combatre-ho, tenen iniciades diverses campanyes, han realitzat diversos documentals i fan acció diària tant amb les persones que viuen al carrer com per incidir i canviar les polítiques públiques al voltant de l’habitatge.

    Parlem amb Ferran Busquets sobre les dinàmiques i l’objectiu d’Arrels, que intenta «arribar a les persones que estan al carrer en una situació més cronificada, aquelles que ho tenen més difícil per sortir-hi» mentre intenta acabar amb el problema de l’habitatge i la situació de desigualtat que viuen en tots els aspectes.

    Quin contacte teniu amb les persones que viuen al carrer? Com ho feu?

    Tenim un equip d’acollida que gestiona el centre obert i un equip de carrer que està format per voluntaris. Som 60 professionals i 400 voluntaris. L’equip de carrer el que fa és visitar la gent: la coneixem, ens apropem i l’acompanyem. No anem al carrer a treure’ls d’allà. Anem a contactar amb les persones, establir una relació, a recuperar aquesta confiança que han perdut i, a partir d’aquí, si la persona vol fer un pas, els podem acompanyar. Per qui viu al carrer, al centre obert tenim consignes i dutxes però qui les acaba utilitzant no són els qui estan molt deteriorats ni en una situació molt cronificada perquè ja han volgut arribar fins aquí.

    Relaciones que com més temps fa que algú viu al carrer més li costarà apropar-se al centre?

    Sí perquè estan més deixats i ja han perdut la confiança en tothom. Jo sempre dic que algú que ha perdut la confiança amb la gent o amb un mateix sap com és de difícil recuperar-la. Si tu tinguessis problemes d’habitatge faries algunes trucades, alguns moviments a la desesperada per no arribar al carrer. Si tot i això arribes al carrer perdries la confiança amb tota aquesta gent que t’ha dit que no.

    I vosaltres què li podeu oferir a algú que ha arribat a aquesta situació?

    Doncs primer venir al centre però el que intentem oferir és la solució al carrer. Per què una persona està al carrer? Perquè no té un lloc on estar. Podem parlar de pèrdues de feina, de trencaments de relacions, de moltes coses que altra gent aïlladament ha tingut però com seguia tenint habitatge no ha acabat al carrer. És així de senzill: no tens habitatge, te’n vas al carrer. Nosaltres en aquests moments tenim 200 persones allotjades en diferents espais: tenim una residència de 34 places, tenim 80 pisos, alguns individuals altres compartits, i tenim un pis zero. El pis zero és un espai de molt baixa exigència on només es demana comportament i no cal que la gent es dutxi, poden beure, poden portar animals… També oferim habitacions de relloguer: tens dret a habitació i a anar al lavabo unes hores al dia, l’accés a la cuina també és limitat… sovint estan en molt males condicions, és una manera molt poc digne. A més, aquí tenim un espai ocupacional perquè la persona tingui coses a fer durant el dia perquè si no se li fa molt llarg.

    La clàssica pregunta és si així es recuperen o tornaran a treballar. Estem parlant de persones d’uns 50 anys que han estat potser 10 anys al carrer o més o menys. No m’agrada dir que la recuperació i el retorn al món laboral és impossible però sí que hi ha una dificultat increïble. Si a tal com està el pati li afegeixes toxicomanies, problemes de salut mental o el trauma d’haver viscut al carrer doncs el retorn a la feina és una dificultat molt gran.

    Campanya d’Arrels Fundació / Carla Benito

    El 90% de la població que viu al carrer són homes i el 10% restant són dones. Per què s’explica aquesta diferència?

    La dona abans d’arribar al carrer fa servir molts mecanismes, molts d’ells nocius per ella. Hi ha un exemple molt gràfic: una noia ens va trucar, no estava al carrer, estava vivint a casa d’un amic a qui no el podia pagar en diners. Hi ha aleshores l’accés a la prostitució, feines molt precàries de netejar cases, cuidar gent gran o nens… Per les dones que tenen fills també hi ha més protecció i hi ha més mecanismes a banda del «pel meu fill el que sigui». Clar, aquest ‘el que sigui’ sovint és molt més dur. També s’ha de comptar que la dona al carrer pot patir moltes més agressions i de tot tipus. Aleshores la dona s’amaga molt més. Quan feia voluntariat al carrer moltes vegades quan veiem una dona sola al cap del temps la trobàvem de nou al costat d’un home, segurament per tenir algú i protecció.

    Has parlat de salut mental, quines patologies són les més usuals?

    Hi ha molta gent amb toxicomanies. Una persona que arribi al carrer pot arribar per l’alcohol, no té perquè, però, si arriba al carrer, és molt probable que acabi alcoholitzada. Una dada important pel que fa a salut és que la gent que nosaltres atenem viuen de mitjana 20 anys menys que la resta de la població de Barcelona. Aquesta diferència tan bèstia és una dada que només es produeix en els països en vies de desenvolupament. Dormir al carrer mata. La gent té moltes malalties, està en situacions molt bèsties, té depressió…

    Accedeixen al sistema sanitari en igualtat de condicions?

    No. És molt difícil. Ara estem començant a fer un estudi sobre neurologia. A banda de tot el tema psicològic, si el seu cap no està preparat per rebre una informació perquè d’aquí a 30 minuts l’oblidarà, no pots dir-li ‘hem d’anar al metge’, li has de dir ‘anem al metge ara’.

    A vegades us trobeu en situacions difícils de gestionar?

    Sí. Sovint hi ha gent que no accepta la seva situació i necessita enfocar la ràbia i la frustració de ‘la societat no m’està donant una solució’ cap a aquells que l’escolten que en aquest cas som nosaltres. Estem començant a fer una guia de xoc perquè algú quan arribi al carrer sàpiga que pot fer, no cal que ho aprengui a base de bufetades. Se’ls hi ha d’explicar la realitat i se’ls hi ha de poder dir que es quedaran una temporada llarga al carrer perquè ara mateix no hi ha solucions. Hi ha albergs sí, però estan ubicats en una zona horrorosa i quan arribes sovint no trobes espai. És una situació penosa.

    Què proposeu pel que fa a aquest tipus d’albergs?

    Obrir espais per tota la ciutat. L’operació fred mateix són 100 places extres i sempre queda curta. Són solucions que no serveixin perquè la gent només acaba podent accedir un dia: perquè no repeteix o perquè no els deixen. Que estiguin tan allunyats a més fa que la gent no vulgui anar. Si has d’estar una hora caminant per arribar, no et val la pena abandonar el teu racó, els teus cartons i les teves coses.

    Una bona iniciativa és el Housing First on tu aniràs a un pis sense preguntar-nos si tens treball o no, si estàs alcoholitzat o no… Tens dret a un habitatge, doncs això va primer. Les condicions és que si tenen ingressos paguin un 30% d’aquests, que accepti l’ajuda d’un equip de suport que l’acompanyarà amb la higiene o l’alcohol sense que sigui una condició per l’habitatge i finalment tenir un bon veïnatge, ja que el Housing First són pisos repartits per tota la ciutat.

    Entrada a la seu d’Arrels Fundació / Carla Benito

    Qui paga aquests pisos? Les institucions?

    Tan de bo però són pisos normals del mercat de lloguer. L’Ajuntament en té alguns però no suficients. Ara mateix s’està parlant per l’habitatge, i això està molt bé, però no s’està apostant per les persones que avui i demà pateixen la nit al carrer. La meva sensació és que s’ha llançat la tovallola, que no es fa res en aquest sentit, i això em sembla un error molt greu. Han agafat un discurs que també és cert però que no ho justifica: que a nivell català i estatal no s’estan fent prou coses, que els altres municipis envien gent cap a Barcelona, que hi ha un problema de l’habitatge en general… Com a societat, si tu tens un problema jo no et puc dir ‘el teu problema és de l’estat’: si tens un problema t’hauré d’ajudar.

    Un dels arguments al que es recorre és ‘jo no crec en la caritat’.

    Em sembla molt bé però és incompatible una cosa de l’altre. Si el meu fill s’està morint de gana, per molt que el millor per ell sigui un plat de verdura si només tinc una pasta doncs li acabaré donant. Clar que s’ha de buscar la solució ideal però de mentres aquesta persona està patint. El que no podem és no fer res i dir que el problema és un altre. L’habitatge social a Barcelona és un 1,5 i el que no podem és esperar que sigui d’un 15 perquè això no ho veurem ni tu ni jo. Aleshores mentrestant, què?

    Parleu sovint de com les persones que viuen al carrer són invisibles. 

    Sí. Hem d’implicar a la ciutadania en aquest problema o no hi ha res a fer. Jo no he vist mai cap canvi en què la societat civil no s’hagi mogut i no és un posicionament polític, és una realitat. Arrels ara mateix tenim 400 voluntaris fixes apuntats en diferents serveis però al llarg de l’any hi ha més de 4.000 persones i empreses que ens proporcionen el 70% dels nostres ingressos. Això ens facilita moltíssim l’acció i ens permet qüestionar les polítiques. De fet a nivell català s’està fent un Pla Integral de Sensellarisme però no sé si per la paralització del 155 o què però fa temps que no en tenim cap notícia.

    Per implicar-la cal trencar amb tots els prejudicis. Què me’n dius de la frase: si li dono diners se’ls gastarà en alcohol?

    Si una persona està alcoholitzada, necessita l’alcohol sí o sí. Hi ha risc per la seva salut si deixa de perdre’n de cop. Cada persona sap les seves necessitats i decidirà amb què gastar-se els diners. El problema en donar diners és que sovint la gent ho fa per quedar-se ella tranquil·la. Davant d’això jo prefereixo que no ho facin i que es remogui una mica la seva consciència. Jo amb el tema diners, que cadascú faci el que vulgui. A vegades és millor establir una relació amb algú que veus cada dia i no donar-li diners però sí conversa.

    Un altre exemple seria qui dóna menjar i després la persona que ho rep no l’accepta.

    Potser no és el que necessita. A Barcelona ningú es morirà de gana. Els dijous és festa grossa al carrer perquè es surt a repartir menjar. Aleshores és millor, torno a dir, mirar com et pots apropar, parlar amb ell, preocupar-se… Si una persona és agressiva ho veuràs ràpid perquè això t’ho pots trobar a l’autobús i a tot arreu. De prejudicis hi ha molts: el de l’alcohol és el que fa més mal però s’ha d’entendre la situació. Quan estava de voluntari m’havien arribat a dir que gràcies a l’alcohol no es llançaven a les vies del metro o que si els agredien a la nit ho passaven millor.

    Com dèiem abans si una dona no està al carrer i ha de passar per la prostitució o per viure a casa d’algú a canvi d’una altra cosa és una opció diferent a viure al carrer. Què és pitjor? Això és molt difícil de dir.

    Un altre prejudici és ‘està al carrer perquè vol, tenen albergs’. Home, a qui li ve de gust dormir amb 10 homes tots desconeguts, que tenen molts problemes, que tens el teu mòbil que és l’únic que tens i potser te’l roben? No dormiràs en tota la nit. Millor continuar al teu racó sense que ningú t’emprenyi i amb tot controlat. I a més, per estar 4 dies i començar de nou?

    Sobre la feina: que algú provi a anar a treballar cada dia sense dutxar-se. Et trobaràs malament per no haver dormit bé, estaràs incòmode per les olors… Anar a treballar cada dia desfet no ho pot fer ningú.

    I no tens on deixar les coses mentre estàs treballant.

    Exacte. Aquí tenim unes consignes però no hi ha més arreu de Barcelona.

    Què s’ha de reivindicar i lluitar?

    A la gent que viu al carrer se’ls hi ha vulnerat el dret a l’habitatge, se’ls hi ha vulnerat el dret a la salut bàsicament per l’esperança de vida que és una diferència de més de 20 anys, se’ls hi ha vulnerat el dret a la seguretat per totes les agressions. També el dret a la intimitat perquè ho fan tot a la vista de tothom i després també volem reivindicar el dret a la veritat que vol dir trencar amb els estigmes. Abans d’acusar algú del què fa i deixa de fer, si no en saps, calla.

  • L’Operació Fred, mesura insuficient per les 3.000 persones que viuen al carrer a Barcelona

    L’Operació fred que es trobava en fase d’alerta des de dilluns 26 ja ha estat desactivada després de gestionar 398 estades nocturnes a la ciutat de Barcelona. Ara per ara, continua activada en fase preventiva durant els pròxims dies amb les 72 places addicionals del Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE).

    L’Ajuntament de Barcelona ha gestionat durant les nits de dilluns 26 a dimecres 28 un total de 398 estades nocturnes de 201 persones diferents, que s’han allotjat al Centre d’Estades Breus ubicat al Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB). El fet d’haver habilitat 56 places addicionals ha fet que durant les tres nits que ha durat la fase d’alerta no es desestimés ningú per manca de places.

    Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, celebra que s’obrin les portes però creu que l’alerta que dóna protecció civil s’hauria de donar molt abans que les temperatures baixin als 0 °C a banda que aquestes prestacions, opina Busquets, s’haurien de donar durant tot l’any pel que pot causar en la vida i la salut de les persones.

    L’Ajuntament explica que l’actuació dels equips que han estat actius durant aquestes tres nits s’ha adreçat especialment a persones en situació de sensellarisme que pernocten a la via pública. La majoria de places s’ofereixen al Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències (CANE) situat al carrer de la Llacuna, al barri del Poblenou.

    Un centre que no acaba de convèncer del tot a Busquets, ja que recomana que s’obrin espais més petits i més repartits per tota la ciutat i que ho facin durant tot l’any. Pel que fa a la mesura? Perquè tothom necessita el seu espai i la seva intimitat i una nau gran despersonalitza molt. Pel que fa a la zona? Busquets comenta que el carrer Llacuna per moltes persones queda lluny i abans de moure totes les seves pertinences prefereixen seguir al seu carrer. I pel que fa a donar-hi continuïtat? «El fred el notem molt de pressa i ens alarmem però a vegades es queixen més de la pluja, ja que si fa fred, es tapen més», explica Busquets que afegeix que «cap època és millor per dormir al carrer doncs a l’estiu, amb la calor, dormen més desprotegits i així hi ha risc de més robatoris».

    Segons el director de la Fundació Arrels, una fundació que es dedica a les persones sense llar, perquè deixi d’haver-hi gent dormint al carrer cal que deixi d’haver-hi gent sense lloc on viure i, per tant, cal abordar el problema de l’habitatge en una ciutat on el percentatge d’habitatge social és molt baix.

  • Salut duplica els recursos per atendre els sensellar que pateixen un trastorn mental

    A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar i es calcula que un 40% té algun tipus de trastorn mental. Davant d’aquesta realitat, Salut aposta per reforçar els dispositius d’atenció als sensellar i duplicarà aquest 2017 el pressupost que hi destina. Així, el pressupost de salut comunitària per atendre els sensellar que tenen trastorn mental a Catalunya passarà del poc més d’un milió d’euros als dos milions.

    El reforç es farà als serveis d’atenció a la salut mental dels sensellar a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona així com també en alguns territoris de l’àrea metropolitana encara per determinar. L’increment es traduirà sobretot en més personal. «És imprescindible que puguin intervenir treballadors socials que gestionin la situació d’habitatge però també que hi hagi una aproximació sanitària i psiquiàtrica que pugui abordar el problema de salut mental», ha expressat el conseller de Salut, Toni Comín, aquest dimecres.

    Situació de recursos «insuficient»

    Fins ara els equips d’atenció a les persones sensellar amb problemes de salut mental comptaven amb escassos recursos. A més, arran de la crisi els equips han vist augmentar el nombre de persones que necessitaven aquesta atenció: en els últims vuit anys la població sense llar a Barcelona ha augmentat en més d’un miler de persones. «Tots els serveis socials que atenen persones que necessiten ajudes s’han col·lapsat i els que estan al carrer tenen menys accés, per tant veiem molta més gent al carrer», explica la doctora Francesca Asensio, psiquiatra coordinadora de l’Equip d’Atenció a la Salut Mental per als Sensellar (ESMES).

    Segons dades oficials, durant l’any 2016 l’ESMES, que treballa a Barcelona i està actualment format per nou professionals, va atendre 285 sensellar amb trastorn mental greu -per exemple, amb trastorn bipolar o esquizofrènia- en intervencions de carrer, pensions o centres d’allotjament. Amb l’augment pressupostari l’equip es doblarà i comptarà amb divuit professionals: quatre psiquiatres (abans eren només dos), cinc infermers, sis gestors de casos i entre un i dos administratius.

    «Les persones que estan al carrer i pateixen un trastorn mental són persones molt greus i tenen poca confiança en els professionals, amb aquest increment podrem atendre-les millor i incrementar la freqüència de les visites», assegura Asensio.

    El circuit d’atenció

    Quan els serveis socials detecten una persona sense llar que pot patir un problema de salut mental es posen en contacte amb els equips d’atenció especialitzats. Llavors els psiquiatres i els infermers veuen la persona al carrer, la diagnostiquen i amb el temps -i quan hi ha un vincle de confiança, matisen els experts- es determina si cal un ingrés, seguir una medicació, etc. «Quan la persona està en un nivell psicopatòlogicament estable el gestor de cas se n’encarrega i es vincula la persona al centre de salut mental que li correspon», explica la professional de l’ESMES. Es tracta d’un procés d’acompanyament de dos o tres anys. «El que nosaltres intentem és ajudar-los a reincorporar-se a una atenció normalitzada dins de la xarxa», afegeix David Clusa, psiquiatre i cap del departament de Salut Mental de l’Institut Sant Pere Claver.