Just Deploy It!

Etiqueta: suïcidi

  • Augmenta la detecció de la ideació suïcida a Catalunya

    Augmenta la detecció de la ideació suïcida a Catalunya

    En el marc del primer any de la Taula de Prevenció de Risc Suïcidi, s’han presentat les dades sobre la situació del 2022, que reforça la tendència que ja es marcava durant la pandèmia: la salut mental dels adolescents es troba en una situació precària. Les dades apunten a les noies d’entre 12 i 25 anys com a grup més vulnerable a conductes suïcides, i les menors de divuit anys tenen una alta prevalença d’intent i pensament suïcida.

    Si bé aquesta franja poblacional és la que es troba en un punt més sensible, les trucades rebudes per part del 061 venen en gran part per persones més grans. Durant aquest any de funcionament del telèfon, han arribat 12000 consultes amb risc suïcida i s’han atès més d’11000 persones: d’aquestes, la majoria (gairebé 5000), pertanyen a la franja d’edat entre 41 i 65 anys. La intervenció mèdica directa a través d’ambulància i/o trasllat a urgències no s’ha activat en la majoria dels casos, ara bé, en un 7% de les trucades s’ha detectat risc imminent de suïcidi i un 17% un risc elevat. Fent retrospectiva de l’última dècada, el 2014 s’hi van registrar 465 conductes suïcides segons el Codi Risc Suïcidi, xifres que disten molt de les 7500 de l’any 2022. La incidència en la problemàtica i els esforços en deixar enrere el tabú són també elements que incentiven el creixement de les tasses.

    Comparant al mateix període de l’any anterior, a la primera meitat de l’any 2022 han baixat gairebé un 3% els intents de suïcidi. En contraposició, han augmentat un 9,7% dels pensaments. Ara bé, el conseller de Sanitat, Manel Balcells, fa una lectura positiva d’aquesta dada: «la ideació és el pas previ per a l’intent, per tant, detectar-ho ens ajuda a actuar precoçment», explica.

    El paper dels testimonis

    A la publicació de les dades, presentades per Diego Palao, coordinador del Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (PLAPRESC) 2021-2025 i president de la Comissió de Seguiment d’aquest pla, i Núria Casalé, cap del 061 Salut Respon, s’ha afegit la intervenció de Cecilia Borràs, presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents. “Les associacions hem aportat el testimoni personal davant de les xifres fredes, hem parlat de qui son els que pateixen aquesta tragedia”, pronuncia Borràs, que destaca la necessitat de tenir presents les entitats de supervivents a la hora de dissenyar polítiques públiques de prevenció.

    El conseller Balcells reafirma aquest paper i aquesta aliança, explicant que «és imprescindible comptar amb els testimonis» i que ara que es disposa de «xifres més reals», és primordial posar en el centre aquesta problemàtica, ja que «fer política és prioritzar, i ara cal prioritzar la prevenció del suïcidi». En aquesta línia, per a la presidenta de Després del Suïcidi – Associació de Supervivents, cal continuar parlant, i apunta a l’augment de les tasses d’ideació com a símptoma d’aquesta tasca.

    «El 45% dels supervivents s’han sentit acompanyats, però encara han sentit un tabú al voltant del seu dol. El 30% no s’ha sentit acompanyats socialment degut al pes de l’estigma», avança Borràs sobre dades que es faran públiques en un informe de l’entitat.

    Línies concretes d’actuació

    Balcells anuncia que les següents accions aniran en la línia de centrar-se de manera directa i adaptada a contextos on es presenten riscos més alts d’ideació suïcida, com poden ser “universitats, escoles o presons”. A més, explicita que cal abordar sempre des de l’estadi més precoç possible, com per exemple, intervenir en salut mental per a millorar les xifres de prevalença de trastorns emocionals que podrien ser un pas previ a la ideació.

  • Perdre la casa i la vida, la PAH porta la lluita pel dret a l’habitatge a les aules

    Estrenada enguany, la pel·lícula Entre los márgenes ha aconseguit tocar moltes sensibilitats. Amb Penélope Cruz i Luis Tosar com a protagonistes, la pel·lícula planteja tres històries entrellaçades que versen sobre els problemes econòmics i les seues conseqüències en la vida de les persones, des de l’estrès fins a malalties mentals com la depressió o l’ansietat.

    La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha vist en aquest film una oportunitat de donar a conèixer la realitat de moltes persones. I un dels llocs més idonis, on s’aprèn, on les persones es desenvolupen i es formen per a la vida, i on s’ha de parlar de la realitat per poder divulgar-la, són les aules dels instituts i de les universitats. Els alumnes potser no viuran, ni hagen viscut, aquestes situacions, però sí que poden conèixer algú que ho ha sofert i ser conscients d’una realitat amagada.

    Parlar. Eixa és la ferramenta més poderosa per combatre aquesta situació. Parlar-la, mostrar-la, i que no es quede amagada. Que siguen conscients de la situació actual, que cada vegada va més en augment, per combatre-la quan siguen adults.

    De la ficció a la realitat

    Actualment són Catalunya i el País Valencià, respectivament, les comunitats amb més desnonaments de tot l’Estat i les zones en què més creixen per impagament de la hipoteca. Amb un augment del 20% en el País Valencià i amb 19 persones patint cada dia una execució forçosa, aquesta és una problemàtica que segons la PAH no es tracta amb la profunditat que mereix.

    “S’ha parlat poc de les conseqüències que per a les persones suposa perdre la casa i veure’s abocades al carrer, amb els seus fills i filles. La por de pares i mares de perdre la custòdia dels seus fills per haver-se empobrit, víctimes d’un problema estructural del model social, econòmic i laboral”, expliquen els membres de la PAH en la unitat didàctica que han creat.

    Alumnes entrant al cinefòrum de la PAH | Foto: AB

    Emocions com l’estrès, l’ansietat, i fins i tot els pensaments suïcides, són les que es plantegen en aquesta producció i que la PAH vol remarcar. En moltes ocasions, no s’és conscient que una situació econòmica precària pot portar a una tensió que supera el límit de les persones. Ismael Sanz, un dels portaveus de la PAH, assenyala que “a la depressió no se li dona importància encara que afecta molta gent”.

    A tot això s’ha d’afegir la invisibilitat de temes com el suïcidi, tabú en molts contextos i del qual s’evita parlar pel denominat “efecte crida”. Segons la Confederació de Salut Mental Espanya, aquest és el primer problema de salut pública del país, d’Europa i fins i tot d’Occident. Pel que respecta a l’àmbit nacional, aquesta és una de les principals causes de mort del país i cada dia es lleven la vida 11 persones.

    «Per això, en les nostres manifestacions portem pancartes que diuen No és un suïcidi, és un assassinat, perquè hi ha moltes maneres d’arribar a aquesta situació desesperada, tant per la pressió de la banca i els fons voltor, com per la situació econòmica actual que no permet pagar un lloguer», explica Sanz.

    Les aules: zones de combat i aprenentatge

    Tot això ara s’ha convertit en una unitat didàctica. Va ser arran del cinefòrum d’Entre los márgenes, organitzat per l’Institut Jordi de Sant Jordi, amb una gran sensibilitat al voltant d’aquestes problemàtiques, juntament amb la PAH, quan es van adonar que una sessió de 30 minuts per parlar sobre els desnonaments i el dret a l’habitatge no eren suficients. L’alumnat dels cicles formatius d’Animació Sociocultural i Integració Social va començar a debatre i preguntar tantes coses que els membres de la Plataforma es van plantejar l’elaboració del projecte didàctic.

    «L’alumnat que portàrem treballen dins del seu currículum i, de manera indirecta, aquests tipus de problemàtiques, i estan molt entroncades dins la seua tasca», explica Francisco Cano, professor d’aquest institut i organitzador de l’activitat. «Des de l’institut fem servir molt el cinema com a recurs educatiu, i com que tenim un perfil d’alumnat molt vinculat amb l’aspecte social, quan s’estrena cinema social normalment anem a veure’l», conta.

    «El nostre institut està en un barri prou deprimit de València i segurament molt de l’alumnat haja viscut una situació com aquesta. Considerem prou important tractar aquest tema en les aules», afegeix.

    Col·loqui després del passi del film | Foto: AB

    En el document preparat per la PAH es detalla el motiu pel qual és necessari treballar aquesta causa i la seua rellevància actual. En el material preparat es proposen una sèrie d’exercicis perquè l’alumnat es pose en el lloc dels protagonistes de la pel·lícula, que pateixen una situació de desnonament, per empatitzar, prendre consciència i “observar les possibles eixides”, comenta Ismael.

    Amb la intenció d’adaptar-se a totes les edats, aquesta proposta té dues versions, una per a ESO i FP i altra per a batxillerat i per a les universitats. A més a més, s’ha difós arreu de tot el País Valencià i s’ha editat en castellà perquè les comunitats que ho sol·liciten puguen accedir-hi al contingut.

    Més enllà de les activitats que porten a reflexionar sobre la pel·lícula, la PAH ha creat contingut addicional amb la finalitat que els alumnes puguen aprofundir en aquest tema, al qual pot ser en un futur hauran de fer front: pagar un lloguer i fer-se càrrec de totes les despeses, que cada vegada són més altes. És per aquest motiu que es proposa reflexionar sobre per què no es compleixen determinats articles constitucionals que asseguren el dret de l’habitatge, o qüestions similars.

    Aquesta situació, que afecta cada vegada a més persones, continua sent desconeguda i amagada en molts àmbits. És gràcies a aquestes propostes i a parlar dins de les aules, mitjançant recursos didàctics, cinematogràfics i artístics per contribuir a un major enteniment, que la conscienciació pot anar en augment per combatre una problemàtica «prou important per la ciutadania i que no pot passar desapercebuda», tal com defensa Cano.

  • El suïcidi es pot prevenir i aquestes són les estratègies per fer-ho

    Com cada any per aquestes dates, s’emfatitza la lluita contra un fenomen de què sabem que no és còmode parlar: el suïcidi. Raó de més per fer-ho. Actuar davant d’aquest problema social i sanitari és necessari per prevenir-lo. I, precisament, fomentant la informació, aprofundint en la compressió i compartint experiències, volem donar a les persones la confiança necessària per demanar ajuda. Prevenir la conducta suïcida requereix que tots puguem, en un moment donat, oferir una mica de llum als qui el patiment els manté a cegues.

    A Espanya, per exemple, onze persones moren cada dia per suïcidi. La sorpresa generalitzada que sol produir-se quan algú revela aquesta xifra és només comparable a la importància de la qüestió. Es tracta d’un assumpte urgent no només a Espanya, sinó d’un problema global sobre el qual l’Organització Mundial de la Salut ja va alertar l’any 2014 referint-s’hi com “un gran problema de salut pública que ha estat un tabú durant massa temps”. L’informe més recent de l’Institut Nacional d’Estadística presenta un trist rècord a Espanya per aquesta causa de mort: gairebé 4.000 persones.

    Aquest problema de salut pública no es redueix únicament a les morts per suïcidi, sinó a diferents manifestacions, molt més freqüents, que abasten les idees de mort, la planificació sobre com morir, la comunicació del patiment o dels pensaments suïcides i els intents de suïcidi.

    No es tracta, doncs, d’un fenomen monolític, sinó que pot variar en intensitat, control, durada, letalitat, impulsivitat o funcionalitat, entre altres aspectes. I, alhora, les xifres poden variar en funció de diferents factors com, per exemple, l’edat, el sexe o el nivell educatiu.

    Suport a les famílies

    En qualsevol cas, cada suïcidi o intent de suïcidi no només suposa un patiment per a la persona, sinó també per a les seves famílies i afins que, sovint, es troben desemparats, paralitzats i amb pocs recursos als quals acudir.

    Així, si la prevenció no compleix la seva comesa, caldria oferir suport a l’entorn proper de les persones que han mort per suïcidi. És l’anomenada postvenció que, actualment, només recau en mans d’associacions, fundacions o col·lectius ben intencionats que compleixen aquesta important funció social, sense que abundin els recursos institucionals que prestin aquest servei.

    És un problema sanitari? Sí. Es tracta d’un problema social? Sí. És un problema individual o col·lectiu? Tots dos aspectes mantenen una relació dialèctica irreductible a un sol dels seus pols.

    Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen complex, multidimensional i multifactorial que es caracteritza per la presència de patiment vital i d’un dolor psicològic intolerable en què una persona, en una circumstància determinada (construïda com a insofrible, irresoluble, interminable, inescapable, sense futur i sense esperança) decideix treure’s la vida.

    Les raons del fenomen

    Una àmplia amalgama de factors en contínua interacció sembla explicar les raons per les quals una persona decideix suïcidar-se. No caldria, per tant, una interpretació causal de tipus lineal ni unicausal (per exemple, problemes de salut mental o depressió), sinó que caldria entendre les conductes suïcides en els contextos biogràfics, socials i culturals de les persones i en la presència de “sentit” en el seu patiment, així com en la vivència particular de les dificultats o crisis vitals. Qualsevol reduccionisme implicaria dissoldre la mateixa essència del fenomen.

    El suïcidi és prevenible. Les estratègies de prevenció del suïcidi proposades per l’Organització Mundial de la Salut inclouen nivells d’intervenció a nivell social, comunitari, interpersonal i individual. Igual que ningú se suïcida per una única raó, la prevenció del suïcidi tampoc no recau en un únic esdeveniment.

    Algunes estratègies per combatre’l

    En funció de la població a què vagin dirigides, les estratègies de prevenció es divideixen en universals, selectives o indicades:

    1. La prevenció universal s’adreça a tota la població amb l’objectiu d’augmentar la conscienciació sobre el fenomen del suïcidi, sensibilitzar i disminuir l’estigma, eliminar les barreres per accedir als sistemes d’atenció a la salut, promoure la cerca d’ajuda, mitigar l‟impacte de les crisis o potenciar el suport social i les habilitats d’afrontament. Alguns exemples serien les campanyes publicitàries, els programes educatius o facilitar pautes perquè els mitjans de comunicació ofereixin una informació mediàtica responsable. Efectivament, aquest article n’és un exemple.
    2. La prevenció selectiva està destinada a grups de persones específics que tenen més vulnerabilitat per trobar-se en situacions particularment difícils, conflictives o amb poc suport o recursos. Aquest seria el cas d’alguns col·lectius professionals, persones amb problemes de salut mental i dificultats per fer front a les vicissituds de la vida, població reclusa, dones durant el període perinatal i víctimes de violència, catàstrofes o guerres, entre d’altres.
    3. Finalment, les estratègies de prevenció indicada es dirigeixen a les persones vulnerables que explícitament estan pensant en la mort per suïcidi com una alternativa al patiment que, en aquests moments, és present a les seves vides. Aquestes persones han de ser adequadament derivades als professionals de salut mental per a una correcta avaluació i comprensió del problema, juntament amb un abordatge clínic adequat, entrenament en habilitats, grups de suport i tractament psicològic específic. Així, les teràpies psicològiques recolzades per la literatura científica ofereixen l’oportunitat de debatre sobre problemes existencials en un ambient segur, on el professional de la psicologia pot validar el patiment de les persones amb desitjos de morir (o, més aviat, de deixar de viure en les circumstàncies en què estan patint) alhora que les reorienta cap a la vida amb noves estratègies d’afrontament.

    La implementació d’intervencions sobre la base d’evidències empíriques permet la presa de decisions informades per a la prevenció del suïcidi, així com una gestió adequada dels recursos públics. La implicació de tots i cadascun dels agents de la societat és essencial. Col·laborem perquè aquesta feina no sigui flor d’un sol dia.

    Susana Al-Halabí és professora de Psicologia a la Universitat d’Oviedo.

    Adriana Díez Gómez del Casal és professora de l’àrea de psicologia de la Universitat de la Rioja.

    Alicia Pérez d’Albéniz Iturriaga és professora titular d’Universitat a l’àrea de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de La Rioja

    Eduardo Fonseca Pedrero és professor titular d’Universitat, a l’àrea de Psicologia de Universitat de La Rioja.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí

  • El suïcidi, un tabú que mata cada dia 10 persones a Espanya

    El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Espanya des del 2008, any en què va superar els accidents de trànsit. Segons les últimes dades que recollia l’Institut Nacional d’Estadística, el 2019 van llevar-se la vida 3.671 persones. Aquell mateix any, el suïcidi es convertia per primera vegada en la primera causa de mort no natural entre els joves de 15 a 29 anys. Malgrat aquestes xifres alarmants, el suïcidi segueix sent un tabú en la societat i moltes vegades les famílies el viuen en silenci i sense ajuda.

    «La realitat és que venim d’una societat catòlica on la mort per suïcidi estava jutjada. Som hereus d’aquest judici a algú que decideix llevar-se la vida», explica Clara Rubio, presidenta i una de les fundadores de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS). «La persona que mor per suïcidi no és que vulgui posar fi a la seva vida, sinó que el que vol és deixar de patir. Hem de centrar-nos en aquest malestar individual que pateix la persona i canviar l’òptica per poder trencar el tabú», defensa Rubio.

    Ella ho sap de primera mà. La seva mare es va suïcidar ara fa 12 anys, després d’una temptativa prèvia i diferents diagnòstics de trastorn mental. D’aquell període en què va viure tot el procés de la malaltia de la seva mare en destaca la solitud. «Al final, per què es dona aquesta solitud? Perquè no ens sentim còmodes. Jo no em sentia còmode explicant al meu entorn que la meva mare s’havia intentat suïcidar. És difícil compartir aquesta situació. Podem entendre quan ingressen un familiar per un càncer o un accident de moto, però ens costa molt verbalitzar que un familiar està ingressat perquè ha volgut llevar-se la vida», assenyala Rubio.

    I és que, precisament, verbalitzar la situació i trencar el tabú és la clau per a la prevenció del suïcidi. «El fet de parlar-ne obre l’oportunitat a informar-nos millor, a tenir més eines i recursos per poder afrontar aquesta situació i acompanyar a la persona que està patint», expressa la presidenta d’ACPS. El que a ella la va ajudar més per pair i processar la mort de la seva mare va ser parlar-ne i «fer tribu» amb el seu entorn. Això, juntament amb l’ajuda psicològica. «La meva psicòloga, que en aquell cas portava també la meva mare, em va ajudar a objectivar-ho tot, que a vegades és el que busquem en aquest tipus de morts. Em va ajudar a entendre el perquè de la decisió de la meva mare», explica.

    Segons les últimes dades que recollia l’Institut Nacional d’Estadística, el 2019 van llevar-se la vida 3.671 persones.

    Les causes del suïcidi són nombroses i complexes, associades a les situacions vitals de cada persona. Tot i això, hi ha alguns factors de risc que poden fer augmentar la probabilitat de conducta suïcidi. «En el 95% dels casos hi ha algun tipus de problema de salut mental associat. També hi ha altres factors de comorbiditat, com el consum d’alcohol o estupefaents, l’aïllament social, la pobresa precarietat econòmica… es tracta d’una mort multicausal», assenyala Rubio. Guillermo Mattioli, degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, afegeix també la manca d’una família i d’una xarxa vincular com un dels principals factors de vulnerabilitat, a més dels factors socioeconòmics i també demogràfics.

    Acompanyar des de l’escolta activa

    La detecció precoç de la conducta suïcida és clau per a la seva prevenció. Així doncs, cal estar ben atent a els possibles senyals d’alarma, que poden ser verbals -per exemple, que la persona manifesti la seva intenció de posar fi a la seva vida- o no verbals, com el fet que es produeix un canvi brusc de la conducta de la persona, derivant, per exemple, en l’aïllament. «L’entorn de la persona que manifesta una conducta suïcida té un paper preventiu molt rellevant. Té un rol limitat, perquè no podem controlar al 100% la conducta de l’altre, però alhora té un rol molt poderós i potent: estar allà, escoltar, acompanyar i donar suport, creant un vincle terapèutic amb la persona. Però per això les famílies necessiten eines i informació», sosté la presidenta de l’ACPS.

    Aquest és precisament l’objectiu de l’ACPS, una entitat formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en el seu entorn proper i que ofereixen la seva experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social.

    Per a dur a terme un bon acompanyament a la persona que manifesta la conducta suïcida és important fer-ho des d’una perspectiva de l’escolta activa i sense jutjar el seu comportament. «Tenim moltes famílies que ens diuen: ‘Com pot ser? Si ho té tot!’. Hem d’acceptar la situació de l’altre i no invalidar els seus sentiments. Això ens ajudarà a connectar amb el seu dolor i a ajudar a aquella persona des d’una posició de proximitat. També pot ser útil acompanyar la persona amb accions i activitats que li puguin portar benestar i felicitat», remarca Rubio.

    L’entorn de la persona que manifesta una conducta suïcida té un rol limitat, però alhora molt poderós: estar allà, escoltar, acompanyar i donar suport, creant un vincle terapèutic amb la persona.

    La Covid i la seva petjada en la salut mental

    Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. De fet, la majoria dels estudis sobre l’impacte del confinament reporten efectes psicològics negatius, incloent-hi, per exemple, l’aparició de símptomes d’estrès posttraumàtic. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública del Departament de Salut i ESADE, que ha avaluat l’impacte del confinament sobre la salut mental de la ciutadania de Catalunya, durant aquest període s’ha triplicat el percentatge de població que ha tingut simptomatologia de depressió o de malestar emocional.

    «El context de la Covid ha fet incrementar els factors de risc per col·lectius que eren més vulnerables a poder patir una conducta o comportament suïcida. Ens ha portat més aïllament social, més situacions d’exclusió, una greu crisi socioeconòmica…», afirma la presidenta d’ACPS, qui també posa èmfasi en l’oportunitat que suposa pel que fa a la conscienciació social entorn la salut mental. «S’ha visibilitzat el fet que la salut mental és més rellevant del que pensem i té impactes en molts nivells -social, labora…-. És una oportunitat per parlar-ne més i combatre l’estigma», destaca.

    Pel que fa a les xifres de suïcidis, les dades provisionals dels cinc primers mesos del 2020 indiquen una reducció respecte a l’any anterior, a causa del primer confinament. Tanmateix, han augmentat les autolesions i intents de suïcidi entre els joves. Segons alerta el Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, les temptatives de suïcidi i autolesió en població infantil i juvenil han augmentat un 250% a causa de la pandèmia.

    Si ens fixem en el Codi Risc Suïcidi de Catalunya, un programa de prevenció que reporta les temptatives de suïcidi i habilitat un circuit per tractar aquests casos, podem observar que el 2020 es van veure incrementats els intents de suïcidi en un 27% entre els menors de 18 anys, passant de 473 intents de suïcidi el 2019 a 601 el 2020.

    Segons alerta el Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, les temptatives de suïcidi i autolesió en població infantil i juvenil han augmentat un 250% a causa de la pandèmia.

    Davant d’aquestes dades, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit posar en marxa un nou servei de missatgeria instantània amb equips especialitzats per a la prevenció del suïcidi juvenil. Es tracta d’una de les actuacions de l’ampliació del pla de xoc extraordinari en salut mental que es va posar en marxa durant la primera onada de la crisi sanitària, que inclou accions com la creació de grups de suport emocional per a l’acompanyament en el dol i la posada en marxa del telèfon gratuït per a la prevenció del suïcidi (900 925 555), que funciona les 24 hores del dia.

    «L’augment de les temptatives de suïcidi entre els més joves és un senyal d’alerta que hem d’escoltar amb proximitat, perquè està comprovat que en 9 de cada 10 suïcidis hi ha hagut un intent previ», assenyala Rubio. Segons explica, aquests intents de suïcidi entre la població jove tenen molt a veure amb el context individual i vital que estan vivint. «Han vist reduïda la seva vida social en un moment on estan construint la seva identitat, el seu futur… la Covid ha afectat de forma directa en la seva projecció de vida i les seves expectatives personals i laborals», destaca.

    Segons el degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Guillermo Mattioli, la prevenció de les conductes suïcides ha de començar ben aviat. «El suïcidi és fruit d’un procés d’experiències desagradables que aboquen a un atzucac. La prevenció comença molt abans d’aquest atzucac. Comença per ensenyar a parlar d’emocions a les escoles, per plans de prevenció… Quan una persona parla, se l’escolta i se l’acompanya es fa prevenció». En la mateixa línia s’expressa Clara Rubio, que incideix en la necessitat dotar al món educatiu d’eines per a la detecció precoç.

    Falten recursos i professionals a la sanitat pública

    Davant la demanda creixent de suport psicològic derivada de la pandèmia, el sistema de salut està infradotat d’especialistes en aquest àmbit. «La sanitat pública, que ja era precària, no ha pogut fer-se càrrec de la demanada com seria desitjable. Fan falta més professionals, personal qualificat que sàpiga acompanyar i fer psicoteràpia. El nombre de professionals puja molt lentament, perquè surten molt poques places cada any», sosté Mattioli.

    L’Associació Catalana de Psicologia General Sanitària alerta que la situació d’atenció a la salut mental es troba molt per sota de la mitjana europea, amb una ràtio de sis professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea se situa en 18 professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants.

    «Els familiars i les persones que pateixen aquestes situacions de patiment psicològic arriben a un nivell de desesperança molt alt. Només es produeix un ingrés en situacions molt crítiques, si no, no es prioritza», explica la fundadora de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi. «No podem demanar a la gent que busqui ajuda quan ho necessiti si després no estem preparats per absorbir tota aquesta demanda», afegeix.

    Hi ha d’haver un tractament psicològic, social i sociosanitari molt més ampli que acompanyi la realitat d’aquesta persona que està patint. Amb medicació exclusivament no aconseguim ajudar a la persona.

    Segons Rubio, la salut mental està a anys llum d’altres especialitzats i, moltes vegades, el que es fa és medicalitzar, i no anar a l’arrel del patiment de la persona. «No dic que no sigui necessari medicalitzar, però sí que és veritat que molts cops no es dona una atenció de qualitat fins que no hi ha una situació és molt crítica i no ens enfoquem prou en la prevenció i l’acompanyament», explica. «Hi ha d’haver un tractament psicològic, social i sociosanitari molt més ampli que acompanyi la realitat d’aquesta persona que està patint. Amb medicació exclusivament no aconseguim ajudar a la persona».

    El Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya incorporarà l’atenció als supervivents, a la família i als professionals, i activarà els circuits de derivació a recursos de suport comunitaris / iStock

    Salut presenta el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya

    El dijous dia 9 de setembre el Departament de Salut va presentar el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025. Amb un pressupost de 15 milions d’euros, té per objectiu reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en més d’un 20% en els grups prioritaris. Una de les principals línies d’actuació del Pla serà la de promoure mesures de prevenció i control de la conducta suïcida per tal de donar una resposta adequada a cada situació i rebaixar l’estigma de la societat respecte al suïcidi.

    El nou Pla, que ha comptat amb la participació d’uns 300 professionals de diferents àmbits, també incorporarà l’atenció als supervivents, a la família i als professionals, i activarà els circuits de derivació a recursos de suport comunitaris, com ara les entitats de supervivents. A més, potenciarà els punts d’activació i la millora de la qualitat del Codi Risc Suïcidi, un instrument pioner vigent des del 2014, per al monitoratge i seguiment de les persones amb conductes suïcides.

    Durant la presentació del Pla, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va remarcar que «cal trencar tabús i fer més èmfasi en l’acompanyament i el suport, tant als mateixos supervivents, com al seu entorn».

    La presidenta fundadora de l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS), Cecília Borràs, va subratllar que «el Pla també contempla la postvenció, que són aquelles activitats desenvolupades per o amb els familiars supervivents per tal de facilitar la seva recuperació i també prevenir comportaments suïcides».

    Aquesta mateixa entitat presenta, en el marc del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, la campanya «Obre els ulls. Apropa’t. Parla», en la que voluntaris de la DSAS, supervivents a la mort per suïcidi, oferiran al públic informació sobre la prevenció del suïcidi. La campanya té l’objectiu de canviar falses idees o mites que envolten el suïcidi i, alhora, informar sobre els signes d’alerta que poden ajudar a detectar persones en risc.

    Les entitats i col·legis professionals exigeixen un pla nacional de prevenció del suïcidi

    El Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs considera urgent la posada en marxa d’un pla nacional de prevenció del suïcidi, ja que defensa que la prevenció és la principal via d’abordatge d’aquest problema de salut pública.

    Aquest organisme insisteix des de fa anys en la necessitat de dissenyar i implementar una estratègia multidisciplinària i coordinada que ofereixi una resposta integral a les persones que experimenten comportaments suïcides i que reflecteixi un compromís clar per part dels governs respecte d’aquest problema.

    «Sens dubte, és completament necessari un pla nacional de prevenció del suïcidi que integri les iniciatives que hi ha en l’àmbit de les comunitats autònomes i que incorpori una mirada transversal i multisectorial sobre el suïcidi. Perquè la prevenció és cosa de tots», remarca Guillermo Mattioli.

  • La pandèmia aguditza els problemes de salut mental en els joves: «Aquest últim any ha estat un dels pitjors»

    La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.

    Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.

    La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.

    Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.

    Els problemes de salut mental i la pandèmia

    La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.

    El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.

    Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.

    La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.

    Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.

    L’estigma al voltant de la salut mental

    Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.

    L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.

    L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.

    A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.

    El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves

    El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.

    Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.

    Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.

    En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.

    Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.

    L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.

    Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.

    Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals

    L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.

    En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.

    Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.

    El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.

    Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.

    Acompanyament i educació emocional

    El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.

    El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.

    D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.

    La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.

    Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.

    Un problema i una prioritat de salut pública

    La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.

    S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.

    Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.

  • Qui té el poder de crear opinió pública té la responsabilitat de trencar amb l’estigma: la conclusió d»El Suïcidi als mitjans’

    En Pep Sotillo té 54 anys. De jove va patir un trastorn emocional i es va donar que totes les persones que els patien eren mal vistes per la societat. Sentia que no podia parlar del tema perquè era un tema tabú: es va aïllar cada cop més de manera que la «bola» es va anar fent cada vegada més gran. Va mirar de tirar endavant estudis i feina però com no podia parlar amb ningú de la seva situació això el va dur a una situació límit. Cada cop es sentia més «esquinçat» per dins i va deixar que la bola anés creixent. Quan no va poder més, amb 25 anys, va provar de llevar-se la vida. Va pensar: «sóc un malalt mental, ho seré tota la vida i tota la vida estaré patint. Quin futur és aquest? Per sort vaig sobreviure».

    Aquest testimoni l’ha explicat Sotillo durant la presentació per part d’Obertament de les conclusions de l’Observatori anual de mitjans que aquest any s’ha centrat en ‘El suïcidi als mitjans de comunicació’. La principal tesi de l’informe defensa que parlar-ne sí, però que no tot s’hi val.

    Sotillo demana normalitzar que hi hagi «trastorns mentals i idees suïcides». Explica que el què a ell va salvar-li la vida va ser recórrer a un psiquiatre i una psicòloga: «vaig trobar-me que podia parlar de la mort, dels meus pensaments més escabrosos i tot amb respecte, amb interés per part d’ells i amb tota normalitat. Jo em pensava que això no existia».

    Així, situa als mitjans la responsabilitat de parlar del tema de manera positiva i natural. Sotillo narra que el moment abans de patir un suïcidi tens moltes ideacions, que vens de donar-li voltes durant molt de temps la majoria de les vegades però que el patiment és tan gran que no et deixa pensar. Sotillo defensa que com no pots raonar bé, el més necessari és tenir ajuda externa: «parlar de salut mental i de suïcidi ajuda a que les persones que tenen aquestes ideacions puguin obrir-se i parlar amb altres persones per sortir del seu estat». També, en aquest sentit, al·lega trobar a faltar que els mitjans parlin de si aquella persona que ha mort per suïcidi havia rebut ajuda o no, «que expliquin que si l’hagués rebut hagués estat diferent perquè això, veure un referent, pot ajudar i animar en no caure en el suïcidi, en buscar acompanyament que pot ser família, amics o terapeutes».

    Sotillo de jove es deia a si mateix «calla i fes veure que no et passa res» per culpa de créixer pensant que «qui va al psiquiatra és una persona boja que se la posa dins d’un cistell i s’aparta… Però no som un col·lectiu que es digui suïcida. Cadascú té una història personal i no respon a un grup ni d’edat, ètnia o condició social».

    En què ens equivoquem els mitjans? En el to, en buscar causes i en no usar bé imatges

    Obertament va néixer el desembre de 2010 i aquest és el cinquè que es realitza un Observatori de mitjans sobre salut mental però és el primer sobre suïcidi. La lluita contra l’estigma que treballa aquesta aliança d’entitats que venien de diverses perspectives i trajectòries va passar també pel repte de posar-se d’acord, el que ja va ser tot un repte. A partir d’aquí, i amb l’aliança també de comunicadors, Obertament va començar a treballar per la formació d’activistes, desenvolupar activitats i programes de sensibilització realitzant campanyes diverses de marketing social o han treballat per trencar l’estigma en àmbits més específics com l’educatiu o el sanitari.

    Israel Molinero, president d’Obertament, ha explicat durant la presentació de l’Informe ‘El Suïcidi als Mitjans’, que l’Observatori que l’ha creat va néixer com a resposta a una crisi mediàtica on es van veure «tractaments estigmatitzants com l’estavellament de l’avió de GermanWings». Els primers informes que es van realitzar van mostrar que més de la meitat de les notícies de salut mental estigmatitzaven i que sovint s’associa violència i salut mental. Al 2016 i el 2017 van veure que notícies que venien de mitjans internacionals eren més estigmatitzants que algunes locals. Va ser al 2017 quan es van adonar que les notícies de mort per suïcidi havien augmentat. Relacionat amb el fet que aquest any es va decidir tractar el suïcidi com a tema principal del dia mundial de la salut mental, l’Observatori va decidir que aquest any l’informe dels mitjans seria un monogràfic sobre suïcidi.

    Molinero defensa que l’estigma ens allunya de la possibilitat de parlar lliurement, d’apropar-nos a la gent. Saben que existeix un repte davant la mort per suïcidi i creuen que la lluita contra l’estigma pot ajudar a això. «Cal que hi hagi un reconeixement social que les persones que han intentat suicidar-se poden ser ajudades i que la seva recuperació és clau per la prevenció. Igual que el paper dels mitjans també és clau», conclou.

    I és que com ha desenvolupat Ariadna Rogero, al capdavant de l’estudi, encara hi ha molta feina per fer. Per una banda, la majoria dels articles analitzats posen el focus en el contingut que va encarat a buscar l’origen del suïcidi. L’informe conclou que l’estigma associat al suïcidi que han trobat als mitjans té una estreta vinculació amb l’estigma en salut mental que van detectar en informes anteriors. Molts articles on s’acaba parlant de suïcidi, com explica Rogero, tracten principalment sobre desnonaments o bullying. L’informe denuncia doncs «el fet d’especular amb les causes quan no existeix una resposta clara, l’associació dels problemes de salut mental amb violència o la manca de visibilitat dels testimonis en primera persona. A més a més, en una de cada 4 notícies on es parla de suïcidi hi apareix en relació amb conductes associades a la perillositat.

    Rogero creu doncs que és essencial no només consultar a experts i recórrer a la veu de la persona que ha sobreviscut a un intent de suïcidi i ha recuperat el sentit de la seva vida. O el què seria el mateix, apostar per periodisme que posi el focus en el tractament i la recuperació. Aquests són els que poden «fer canviar la perspectiva». No obstant, aquestes històries en primera persona sobre l’experiència del suïcidi només tenen una presència del 12 %. No tenir referents, no mostrar que hi ha persones que ho intenten es recuperen, defensa Rogero, fa que quan tu has tingut un intent i et trobes que has de refer la teva vida no tens referents que et diguin d’això se’n pot sortir. Et sents aïllat i et penses que només t’ha passat a tu però les estadístiques, segons l’OMS, ens diuen que per cada suïcidi consumat hi ha 20 que ho han intentat»

    L’Informe, realitzat sobre una mostra aleatòria de 200 articles, també ha constatat que el 44,5% de les peces analitzades tenien un to positiu. Això ha fet que Obertament hagi comparat i afirmat que en suïcidi, en contra dels temes de salut mental genèrics, es posa més cura. «La diferència és significativa i suposem que és perquè el suïcidi té un doble estigma perquè ens trobem també amb el dol per la mort però potser també perquè ha sigut un tabú durant molts anys i finalment l’OMS va dir que s’havia de parlar i els mitjans han entomat aquesta responsabilitat», descriu Rogero.

    Ara bé, si el to positiu és el que més prevalença té, si es sumen les altres categories, segueixen guanyen. El to mixt és aquell en el qual en un mateix article hi ha missatges positius i missatges negatius i això, per Obertament, vol dir que no hi ha directrius clares. El to neutre per la seva part de per si no és perillós perquè normalment són els articles que aporten dades sobre factors o estadístiques o informes d’universitats. «No ens estan aportant res a nivell de prevenció, per trencar el tabú o normalitzar». Tot i així, Rogero veu que aquí tenim la possibilitat de transformar les notícies blanques, que només tenen dades, en positives.

    Treballen tot això perquè, segons el parer d’Obertament, «els mitjans són molt conscients i posen especial cura en la tria d’imatges que fan servir per il·lustrar noticies sobre suïcidi. Tot i així, quan es fa malament té un impacte molt negatiu». Això es tradueix en un mal ús de les fotografies o el fet que, com resa l’informe, «a la secció de cultura abunden les biografies d’artistes que, d’una banda, es repeteixen any rere any en dates assenyalades i, de l’altra, alimenten el mite del geni boig i turmentat que posseeix un talent maleït i que acaba amb la seva pròpia vida». També denuncien que «el perfil de persona amb trastorn mental, comportament violent i conducta suïcida apareix amb força freqüència a la secció de successos». Això fa que es fomenti una relació «errònia entre salut mental i violència, de manera que propaga un retrat estereotipat de les persones que passen per aquesta problemàtica».

  • Sobreviure a una mort per suïcidi d’un ésser estimat és millor en comunitat: la importància de parlar convertit en associació

    L’home de la Maria José va morir per suïcidi fa 5 anys. Com ella mateixa ens explica, en tractar-se d’una mort tràgica, la policia s’involucra i després hi ha un seguiment. Els Mossos d’Esquadra van trucar-la al cap d’una setmana per si necessitava parlar però ella encara no es veia amb forces. En intentar-ho de nou al cap de dues setmanes van acabar anant a casa seva. «Va ser la primera vegada que algú em va parlar del suïcidi d’una manera tan normalitzada», ressalta.

    La visita dels Mossos va servir per informar-la de l’existència de l’associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). «La mort del meu marit va ser a l’estiu i vaig dir trucaré perquè aquesta gent s’ha portat bé, ha vingut a casa meva. Vaig anar quasi com a gratitud a la parella que va venir a casa. L’acollida que em van fer a l’associació va ser molt bèstia per mi. Em van dir coses que ningú m’havia dit: que hi ha una desconnexió en el moment que la persona es suicida, que en aquell moment no veus res i el patiment és molt greu», relata Maria José.

    I és que com ens explica a les portes de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona durant el Dia de la Prevenció del Suïcidi, afrontar el dol d’una mort per suïcidi és difícil perquè no és «habitual i s’enquista». Així, l’associació DSAS té com objectiu facilitar un espai de confiança i d’escolta respectuosa per acompanyar els supervivents en el seu procés de dol. En els grups de suport que genera s’intenta «acollir tota la gent que ho està passant molt malament, donar suport, dirigir també». A la Maria José per exemple, en el seu moment, la van dirigir a la unitat de Sant Pau de psiquiatria on hi va estar anant durant un temps amb una psiquiatra i un psicòleg.

    Segons dades de l’OMS, cada 40 segons una persona es treu la vida al món i, a Catalunya i a l’estat espanyol, el suïcidi és la primera causa de mort no natural. Maria José exemplifica que si de cada persona que mort per suïcidi hi ha sis persones del seu entorn que quedaran molt tocades, estem parlant de moltes persones l’any que necessiten atenció psicològica per la poca gent que hi ha per atendre’ls. Davant aquesta situació, Maria José declara que s’ha de fer molta feina i «aquesta feina es fa parlant, però no ho fem». «Està demostrat que fer campanyes de trànsit funciona per baixar la taxa de mortalitat. Si sabem això, si sabem que fer campanyes sensibilitza la gent i ajuda a que es redueixin, per què no es fan campanyes sobre el suïcidi? És un mite que parlant es propicia més», declara.

    Així, per ella, el seu gra de sorra «en tota aquesta moguda» és parlar tantes vegades com calgui i siguin necessàries. No només per fer prevenció, també perquè les persones que queden ho facin d’una forma normalitzada. «Jo a la meva vida, l’entorn, laboral, on sigui, m’he trobat gent desesperada que tenia idees suïcides, jo no hagués sabut enfrontar-me a això si no hagués tingut la informació que m’ha donat l’associació. Si em trobo una persona desesperada a banda d’escoltar-la i acompanyar-la és demanar-li que ho deixi per demà, ‘vols treure’t la vida ara, no sóc ningú per dir-te que no, però ho deixes per demà i mentrestant anem a buscar ajuda. Tens algun referent, alguna família? Aplacem i parlem’».

    A més a més de fer ús de l’associació per adquirir recursos, també destinen esforços en treballar com trencar amb els mites que envolten el suïcidi i en què deixi de ser tabú i es criminalitzi. «Una de les coses que més ens agrada a qui hem viscut de prop una mort per suïcidi és que la gent parli d’elles, del què feien, que recordin el dia que vam anar a la muntanya, que no se les recordi només pel segon en el que es va suïcidar. Jo vaig estar casada amb ell 15 anys i que només el recordin perquè es va suïcidar… va fer moltes coses!» Per la Maria José, només recordar la persona per la manera com va morir és criminalitzador: «quan algú mor de càncer es parla de la seva vida, i si es parla de la seva mort es fa poc, i sobretot no es parlarà d’ell com el cancerós… que bèstia reduir-ho tot a és un suïcida».

  • Parlar, escoltar i aprovar polítiques públiques per a la prevenció del suïcidi

    El Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi ve carregat d’activitats i campanyes per lluitar contra una causa de mort que, segons dades de l’OMS, acaba amb la vida de 800.000 persones l’any. Segons la mateixa font, cada 40 segons una persona mor per suïcidi i per cada suïcidi consumat es produeixen 20 temptatives de suïcidi. El que suma 16 milions de temptatives l’any.

    Sota el lema “Parlar i escoltar, salva vides”, la Federació Salut Mental Catalunya amb la col·laboració de “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) i Mans Amigues – Dol per Suïcidi (DSMA), posen avui en marxa una campanya amb l’0bjectiu de «millorar la informació i prevenció de la mort per suïcidi, i mostrar els recursos i entitats que treballen per sensibilitzar sobre aquesta problemàtica de salut mental, masses vegades silenciada». A través de diversos recursos toquen la prevenció, destrueixen els mites, faciliten informació sobre on anar i apropen testimonis més enllà de les dades i els informes.

    A Catalunya, amb dades de 2017, les últimes recollides fins el moment, es comptabilitzen 495 morts per suïcidi. I, a més, el suïcidi és la mort prematura que més ha incrementat als darrers anys, segons l’estudi «Evolució de la mortalitat per suïcidi a Catalunya en el període 2000-2013: quin impacte ha tingut la crisi econòmica?» del Departament Salut.

    Així, una altra de les activitats per aquest Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi és la que realitzarà l’Associació «Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)» a través de la campanya «Et volem dir una cosa important» que han iniciat persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi. Des de la DSAS, posen de manifest que el «suïcidi es una mort ignorada socialment, que encara suscita uns temors enormes, una ignorància incomprensible, sobretot un terrible silenci que cau amb tot el seu pes sobre els que han sofert una pèrdua per aquesta causa». Denuncien que «ningú que hagi mort a causa del suïcidi no es mereix que qualifiquin tota la seva vida per aquest acte. No hi ha ningú que sigui simplement suïcida. És una reducció injusta, fruit de la ignorància i el temor». Així, recomanen que parlar del suïcidi és la millor manera de prevenir-lo. Amb aquesta campanya volen fer comprendre a la societat que «cal canviar els punts de vista sobre aquest greu problema».

    Per fer-ho, durant tot el matí d’aquesta jornada es trobaran a les portes de l’Hospital Sant Pau de Barcelona per oferir informació al públic sobre el fenomen del suïcidi i té l’objectiu de canviar les idees falses o els mites que envolten del suïcidi i informar sobre signes d’alerta que poden ajudar a detectar, en el moment inicial, persones en risc.

    Infografia de la campanya “Parlar i escoltar, salva vides” / Federació Salut Mental Catalunya

    Contra el suïcidi juvenil, polítiques públiques

    Diferents dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els i les joves d’entre 15 i 34 anys. Que es produeix 1 suïcidi juvenil cada 5,2 dies. Que els homes d’entre 15 i 34 anys multipliquen per 2,5 vegades les dones en els casos de suïcidis (l’any 2016 van ser 50 nois i 20 noies).

    Avui, en el Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi el Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC) ha fet públic un seguit d’exigències a l’administració pública catalana en els àmbits de la salut, l’educació i la comunicació per tal de reforçar la prevenció del suïcidi juvenil. Des del CNJC a través d’una publicació anomenada «Encarem el suïcidi juvenil» aporten que «és necessari superar la visió del suïcidi com a una acció individual i enfocar-lo des de la perspectiva de problemàtica social, així com comprendre els diferents factors de risc que poden conduir algú a treure’s la vida». Inclouen per exemple com a factor de risc els trastorns de la salut mental, les drogodependències, les situacions d’abús o violència, l’assetjament escolar, el ciberbullying o mobbing, patir algun tipus de discriminació, o haver d’afrontar una experiència difícil de superar.

    Opinen que les polítiques de prevenció del suïcidi a Catalunya són ara per ara «mesures puntuals mancades d’una visió global de la problemàtica i no plantegen un pla d’actuació dirigit al jovent». En aquesta línia, el passat mes de juliol, com a conseqüència d’una sessió monogràfica sobre el suïcidi juvenil a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya, impulsada pel CNJC, el Parlament va aprovar per unanimitat una moció que insta al govern de la Generalitat a emprendre una sèrie de mesures.

    Uns mesos després, i coincidint amb aquesta jornada, han publicat 10 demandes emmarcades dins una campanya d’incidència política. En l’àmbit de l’educació demanen que es realitzin formacions proporcionades per experts dirigides a professorat i professionals de l’educació sobre com actuar davant d’idees i/o conductes autolítiques. També assegurar i responsabilitzar persones referents a cada centre educatiu dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica així com incorporar l’educació emocional en el currículum educatiu, de manera transversal i actualitzada també a les noves realitats digitals de joves i adolescents. Un quart punt seria incloure un pla preventiu del suïcidi juvenil dins el Programa Salut i Escola (PSiE) del Departament d’Educació i el de Salut de la Generalitat de Catalunya i, a més, crear protocols d’actuació a les escoles davant les conductes autolítiques revisats per les Unitats de Prevenció del Suïcidi, així com davant l’assetjament escolar i les situacions de risc de l’alumnat.

    Algunes de les demandes que dibuixen dins l’àmbit de la salut impliquen integrar la perspectiva juvenil al programa Codi Risc Suïcidi i en el Pla Integral del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i en la resta de polítiques de prevenció. Com en moltes altres matèries, també exigeixen resoldre la manca de recursos i d’Unitats de Prevenció del Suïcidi existent fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. On dibuixen demandes de mínims i de màxims és en acabar amb la descoordinació actual entre els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) i per a infants i adolescents (CSMIJ). «Actualment quan una persona jove adquireix la majoria d’edat el seu expedient és traslladat i minva l’atenció professional», denuncien des del CNJC que idealitzen crear un centre de salut mental específic per a joves dels 16 als 30 anys però, veient que per ara és inassolible, proposen aquesta millorar de coordinació i incorporar-hi la perspectiva juvenil.

    Les dues últimes demandes es centren en l’àmbit de la comunicació i busquen que es portin a terme campanyes públiques de sensibilització i prevenció del suïcidi, «com es fa en altres àmbits com en les violències masclistes o els accidents de trànsit -segona causa de mort entre el jovent, per sota del suïcidi-«. A més, que es doti els mitjans de comunicació de recursos i formacions per sensibilitzar i adequar un bon tractament informatiu sobre el fenomen, que fugi dels sensacionalismes i abordi l’arrel social del problema.

  • El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya

    Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. «Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim», expliquen. Per això estan segurs que «parlar de suïcidis salva vides».

    «La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat», explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil «em vull morir» o «això no val la pena», que els experts recomanen no passar per alt.

    A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. «La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort», denúncia Olga.

    Retallades sobretot en salut mental

    «No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis», explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, «que afecten sobretot salut mental», però també al fet que «no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal» i «els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat».

    En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. «Estava molt implicada i sortim molt contents», indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.

    Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. «La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada», prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.

    González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, «amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…». Noves patologies que «són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent», explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.

    Intervenir a les escoles

    González apunta també que «la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…». Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, «parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició».

    «En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho», defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. «Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut», explica. «Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes», indica.

    «Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic», recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.

    José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. «Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat», explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. «Perquè puc permetre-m’ho», diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que «el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans», assenyala Javier Jiménez. «A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va» pel que «queden en mans de la seva família», indica.

    Sensació de sentir-se incomprès

    «Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança» i «multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès», explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. «En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques», però res més.

    Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. «La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual», assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius «estan fent que es dificulti» l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.

    Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. «Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa», explica Antonia Jiménez. «Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts», continua. «Aquests problemes de gestió d’emocions», apunta José Luis, «es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles». Ho explica Pedrosa: «El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments».

    Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. «La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació», indica la mare.

    Un telèfon de tres dígits

    A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. «El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa», reconeix Jiménez.

    L’Organització Mundial de la Salut reconeix que «l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten». En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: «El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible».

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • Tercer suïcidi en tres anys d’una presa en règim d’aïllament a la presó catalana de Brians I

    Nou cas de suïcidi en règim d’aïllament al centre penitenciari de Brians I, a Barcelona. El passat 5 d’agost es va llevar la vida la interna Gina Katherine Gómez Gutiérrez, de 20 anys d’edat. Ho va fer després d’un intent previ i diverses autolesions, i en una presó que ja està sota el focus per altres dos casos de suïcidi en els últims tres anys, un dels quals ha portat a la Generalitat a judici.

    Gómez va entrar a la presó l’octubre de 2017, a la presó de Ponent (Lleida), i posteriorment va ser traslladada al mòdul psiquiàtric penitenciari de l’Hospital Santa Maria de Lleida. En diverses ocasions la interna va avisar als funcionaris que estava «farta i deprimida» i que «s’anava a suïcidar» i a «fer mal», malgrat que mai va arribar a fer-ho, segons consta en la fitxa dels seus expedients disciplinaris, a la qual ha tingut accés eldiario.es.

    Durant el temps que va estar interna, segons consta en aquest document, va deixar de prendre la medicació en diverses ocasions i fins i tot va protagonitzar un intent de fugida. Aquesta informació està ara també en mans del jutjat de primera instància i instrucció 2 de Martorell (Barcelona), que s’ha fet càrrec del cas.

    Fonts de la conselleria de Justícia de la Generalitat, de la qual depèn la gestió de les presons catalanes, expliquen a eldiario.es que l’»avaluació psiquiàtrica va avalar el règim tancat» de Gómez, i que aquest examen no va detectar risc de suïcidi. Afegeixen així mateix que la Inspecció de Serveis Penitenciaris ha obert una «recerca reservada» sobre el cas.

    El passat mes d’abril, la interna va ser traslladada al centre penitenciari de Brians I, on li van aplicar una sanció en primer grau, és a dir, d’aïllament, de tres mesos, dels quals va acabar complint 74 dies. Un mes després, a la fi de juliol, va tornar a entrar en aquest règim, pels seus problemes de conducta recurrents, i nou dies després es va acabar penjant. Així ho ha constatat l’autòpsia, que també recull que la interna prenia medicaments com Loette, Quetiapina, Tomapax i Tranxilium, utilitzats com a antidepressius, ansiolítics i antiepilèptics.

    L’aïllament és un règim en el qual els presos passen unes 21 hores tancats i en solitud, amb només dues hores de pati o activitats, en cel·les aïllades en un departament especial conegut com a DERC (Departament Especial de Règim Tancat). Reglaments internacionals com el Protocol d’Istambul o el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides recomanen que no es tanqui a les persones més de 15 dies en règim d’aïllament per les seqüeles psicològiques irreversibles que pot comportar, encara que no existeix cap llei que ho traslladi al plànol estatal o autonòmic.

    Per a Olga Casado, metge i membre del Mecanisme Català per a la Prevenció de la Tortura del Síndic de Greuges (el Defensor del Poble català), el règim d’aïllament pot generar «danys profunds de desidentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles». Tot això «afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions», afegeix.

    Des del centre de defensa de drets humans Iridia, que s’ha personat com a acusació particular en representació de la família de la morta, denuncien com «especialment greu» que es tanqui en aïllament a una persona que tenia problemes de salut mental i que ja hi havia estat tancada en un psiquiàtric anteriorment. Per això demanen responsabilitats en la mort de Gómez a la Generalitat.

    El jutge es nega a investigar més

    El jutge de Martorell ha denegat totes les diligències sol·licitades per Iridia, que incloïen sol·licitar les càmeres dels passadissos de la presó, les fotografies realitzades pels Mossos d’Esquadra al moment de l’aixecament del cadàver, l’expedient mèdic complet de la morta així com la totalitat d’expedients sancionadors o incidents que constin en l’expedient.

    La defensa ha recorregut davant l’Audiència de Barcelona la negativa del jutge a investigar més el cas. L’advocat de la família, Andrés García Berrio, lamenta especialment la negativa del jutge a practicar a la morta una segona autòpsia, que des d’Iridia proposaven «per descartar qualsevol altre resultat de mort que no sigui el suïcidi», tal com va indicar la primera autòpsia.

    En aquest sentit, l’instructor ha ordenat enterrar immediatament el cos de la dona, que portava ja dos mesos en l’Institut de Medicina Legal i Forense. La família de la interna critica la «falta de claredat i transparència» per part de les institucions penitenciàries de la Generalitat, pel que s’oposen a enterrar el cos sense una segona autòpsia.

    La Generalitat, a judici pel cas de Raquel E. F.

    La mort de Gina Katherine Gómez es produeix tres anys després del suïcidi de Raquel E.F. i un any més tard del de Lewis Alfaro. Tots dos es trobaven en règim d’aïllament a Brians I en el moment en què es van llevar la vida. El cas de Raquel I.F. va obrir un debat sobre els Departaments Especials de Règim Tancat en el Parlament de Catalunya i va canviar la normativa d’aïllament.

    A més, l’exdirector de Brians I, Joan Carles Navarro, i diversos funcionaris compareixeran com a testimonis en el judici de la família de la interna Raquel E.F., que havia denunciat maltractaments abans de llevar-se la vida, contra la Generalitat. Sobre la presó de Brians I pesen diverses denúncies per maltractaments i suïcidis. Segons xifres facilitades pel Departament de Justícia de Catalunya, quatre persones s’han suïcidat en el conjunt dels centres penitenciaris catalans entre gener i juny de 2018.

    Aquest és un article de eldiario.es