Just Deploy It!

Etiqueta: suïcidi

  • “La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”

    El Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) va presentar un document denominat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi’. En ell busquen incorporar els determinants socials tant en la comprensió del suïcidi com en la intervenció social i sanitària. Comenten que “el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden aconseguir i que poden conduir a la frustració”.

    Alberto Lobo Ortiz, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, va participar d’aquesta presentació aportant les seves vivències i la seva opinió. La seva última novetat pel que fa a la psiquiatria la trobem en un llibre que reuneix crítiques a una perspectiva reduccionista i biologicista alhora que cerca alternatives que caminin cap a una “assistència més horitzontal, més participativa i més democràtica”. I tot amb la finalitat de transmetre la idea que “a les persones se les ha de mirar en el seu context, no com un cervell equivocat”.

    Atribueix l’alta medicalització i l’alt ús dels serveis mentals a aquesta societat neoliberal que individualitza els problemes i conflictes, els despersonalitza i esborra les seves causes socials.

    El document que es va presentar ahir denuncia la facilitat amb la qual s’atribueix malalties mentals a aquelles persones que tenen tendències suïcides. Com s’explica?

    El plantejament de base és com el patiment psíquic que tots experimentem s’ha transformat en una malaltia mental. La metàfora de tot això és mèdica: hi ha un tipus d’alteració cerebral que necessita exclusivament un abordatge sanitari.

    La psiquiatria no és el mateix que la nefrologia o la cardiologia. El cervell és el substrat biològic de la ment però la ment humana té a veure amb la cultura, amb el context, amb allò social, amb el significat, amb els valors… amb una sèrie de coses que són irreductibles al cervell. Des d’allí el patiment psíquic necessita un abordatge moltíssim més obert que no un purament sanitari. Es produeix llavors la medicalització i la transformació del patiment en una malaltia.

    Això té a veure amb la hiperindividualització que hi ha en aquesta societat neoliberal d’aquests 40 anys i també amb el supremacisme del cientifisme. La idea que les ciències positives ens donaran la solució i la tecnologia per resoldre-ho tot… Això, a més, dins d’un mercat sanitari on s’ha desenvolupat d’una manera espectacular la venda farmacèutica i també el creixement de les empreses sanitàries, ja que tractar a les persones sanes és molt rendible. S’obre un camp on es medica i es posa en tractament a persones amb un patiment psíquic normal. Això succeeix amb la tristesa, amb la por i també amb les conductes suïcides: tot es converteix en una malaltia mental.

    En aquesta societat cadascú també és amo del seu destí i si jo estic a l’atur és que no tinc la formació adequada o no busco apropiadament. Si em desnonen, no he reunit diners o no he conduït la meva vida d’una manera idònia per tenir una casa. Amb el patiment és el mateix: tot cau en l’individu i això obre la porta a individualitzar i medicalitzar qualsevol tipus de sofriment i de problemàtica social.

    Què factors socials contribueixen al fet que es diagnostiqui ràpidament encara que, com dius, no sempre de manera correcta una malaltia mental?

    Tots. L’ocupació precària i l’atur. En el sistema educatiu, la hipercompetitivitat. L’habitatge. La individualització dels conflictes… Sobre la desigualtat social sempre s’ha dit que a més desigualtat socioeconòmica, major prevalença de malaltia mental. Els condicionants socials són determinants en el nivell de salut de la població.

    Existeix el discurs que el caràcter influeix a banda de o indiferentment dels condicionants socials.

    No podem caure en un reduccionisme cerebral però tampoc en un sociològic. Una cosa que també és crucial és la biografia d’una persona. Si un té un entorn on és cuidat i atès des de sempre, això propicia que un es vinculi i s’adapti millor amb l’entorn i tingui més capacitats d’enfrontament. Els determinants socials són importants però també el desenvolupament psíquic. Tampoc cal menysprear evidentment allò biològic. Estem dins d’un cos que també ens pot condicionar molt… Realment sabem poc i llavors tendim a simplificar-ho. I que senzill que seria tot si es reduís a la dopamina i a la serotonina… no podem quedar-nos amb aquesta deriva biologicista.

    La depressió és el que es relaciona més de pressa com a causa d’intent de suïcidi i es crea un estigma al voltant: “mai vol fer res”, “sempre està tirat al sofà”. Com trenquem amb aquesta relació, com fem valdre que potser la solitud en certes situacions no és dolenta i com gestiona l’entorn no comprendre les necessitats de l’altre?

    La solitud és estupenda quan és buscada. El problema és quan és imposada: no tinc teixit, ni vincles. Un dels factors que protegeix a l’hora de tenir sofriment psíquic és tenir xarxa, família, amics, companys… un se sent més abrigallat i sofreix menys a tenir un espai on poder compartir i sentir-se comprès. Però si el meu patiment és només meu doncs és possible que la gent del meu entorn no em cuidi i em digui que m’apanyi, que no sigui gàndul. Moltes vegades hi ha aquest estigma de la discriminació que en comptes de cuidar i ajudar el que es fa és culpar i desatendre a aquesta persona que està patint.

    Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

    Hi ha l’estigma del desganat i el gandul però també hi ha, davant d’intents d’autolisis, la idea de voler cridar l’atenció i inclús de ser un egoista.

    Un intent d’autolisis és una comunicació i sovint el que vol dir és “estic patint i necessito ajuda”. Un ho pot fer tancant-se o estant trist i si potser la gent del voltant no respon, llavors amb símbols autolítics es transmet un “fixa’t com de malament que estic que vull morir”. Això de vegades mobilitza la xarxa de cures. És lícit també.

    Al final l’estigma i la discriminació tenen a veure amb l’etiqueta de malalt mental. Amb la idea que he tingut un ingrés, un diagnòstic, un tractament… això genera un autoestigma: sóc menys que els altres. Això pot suscitar vergonya i altres problemes com que si s’assabenta el meu cap no em renovi el contracte, els meus companys s’allunyin de mi… Els diagnosticats com a malalts mentals tenen menys oportunitats.

    Ara mateix el suïcidi és una de les primeres causes de mortalitat a nivell mundial. Per què s’oculta?

    Pel significat que té ara el suïcidi: és un fracàs de l’individu i és una cosa vergonyosa. Entenc que en l’època dels vikings quan es glorificava, no es jutjava. Ara avergonyeix tant a la persona com al seu entorn. Això danya a les persones que sobreviuen, als familiars de la gent que s’ha suïcidat.

    En l’acte es va parlar de com ho viuen els professionals de l’Atenció Primària, la facilitat de diagnosticar depressió o ansietat i també el procés de donar baixes laborals. En què afavoreix que aquesta persona rebi una baixa laboral però no rebi per falta de recursos o altres factors altres ajudes?

    La baixa laboral ara s’ha convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals. Un estudi suec va comparar els dies de baixa laboral per causa psiquiàtrica amb el nombre de dies perduts de treball per vaga laboral. Aquests estaven descendint a l’una que augmenten els altres. Això significa que abans els problemes es tractaven de manera col·lectiva a través del sindicat on hi havia el sentiment que el patró ens estava putejant i havíem d’unir-nos per batallar per això i ara els problemes s’individualitzen. Ja no tenim un conflicte de classe sinó que Carla o Alberto tenen un conflicte i la manera que un d’ells pugui manejar un conflicte individualment a la seva empresa de la qual depèn i que li dóna un sou a fi de mes és a través de la baixa laboral per allunyar-se d’aquest ambient que l’està pressionant i danyant.

    La baixa és una forma d’enfrontar totes les dificultats i els conflictes laborals de moment. Per a què serveix? Doncs és pa per avui i gana demà. És interessant si durant aquest temps la persona contracta a un advocat, va al comitè d’empresa, contacta amb un sindicat i intenta resoldre un conflicte que està individualitzat.

    Qui té la culpa?

    No hi ha culpa. Culpa de què? Les baixes són el que tenim ara. Desafortunadament no tenim ni una consciència de classe ni uns sindicats poderosos. Tenim una legislació laboral horrible que propicia l’ocupació precària, que la gent sigui maltractada, que tingui règims de contracte de semiesclavitud. Si hi hagués una altra política laboral no es tolerarien aquests abusos i la gent, en tenir uns treballs més segurs, no tindria tant conflicte i no necessitaria les baixes. La culpa és del sistema. Conflictes laborals sempre hi ha hagut la forma de resoldre’ls es deu a la societat neoliberal on cadascun s’ha d’enfrontar només a les seves coses.

    Què fem?

    Doncs hem de crear teixit social que ens permeti enfrontar de manera col·lectiva tots els problemes socials que ens concerneixen a tots.

    I mentrestant, com fem per desmedicalitzar?

    Els professionals sanitaris som part del problema en el sentit que hem assumit aquest encàrrec de la societat de medicalitzar i mantenir individualitzat el patiment de les persones. Si em ve una persona desnonada jo com a psiquiatre li donaria un medicament. El que hauríem de fer és veure què podem fer amb el seu desnonament i el seu patiment: anar a la PAH, a serveis socials, intentar demanar una ajuda tal o un lloguer tal. Anar a les causes socials del que li està passant i no solament donar una resposta sanitària en veure què té la serotonina baixa o que té poques eines d’enfrontament i el millor és donar-li una teràpia.

    Els professionals sanitaris hem d’ampliar el focus i no quedar-nos només amb el mèdic i psicològic. Veure que hi ha de social i orientar a aquestes persones a les agències que els puguin ajudar: advocat, comitè d’empresa, serveis socials, PAH… això és crucial. S’estan construint des de baix tot de moviments que estan propiciant que es construeixin un teixit de suport en el moment que l’estat ja no ho proveeix la ciutadania l’hi aquesta buscant.

    Això al final és atenció comunitària.

    Sí i hauria de propiciar-la l’estat però com no és així la gent s’organitza pel seu compte. La societat de benestar hauria de garantir unes ajudes socials perquè tothom tingués uns bàsics.

    Haurien d’existir grups d’experts en salut comunitària que fessin acompanyaments?

    Els professionals experts poden al principi propiciar la creació d’un grup però s’haurien de retirar immediatament. La PAH funciona sense psicòlegs ni psiquiatres que gestionin els grups. No necessiten a cap professional sanitari. La gent sap organitzar-se pel seu compte. Hem de des-sanitaritzar.

    Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

    Si es crea un grup amb gent de l’entorn d’algú que s’ha suïcidat, com es treballa el dol per exemple?

    Depèn. Hi ha gent que no necessita treballar res. La mort, el suïcidi, forma part de l’ésser humà i hi ha gent que no té una vivència de fracàs o horror. Els que sí, doncs ja anirien a serveis de salut mental però si poden conviure amb el dolor millor que acudeixin a grups de suport mutu. Si a algú se li ha mort un fill i té un dolor extraordinari ja ho atendríem però no a tothom.

    Però si tothom es pot autogestionar, quin és el vostre paper? Només en casos extrems?

    Sí. Hi ha persones que tenen un patiment psíquic brutal i que solament el suport mutu no els funciona. Si necessiten una intervenció sanitària tenim un paper però això passa en casos explicats.

    Als psicòlegs i els psiquiatres se’ns està col·locant en una posició idealitzada en la societat estenent la idea que tots hauríem d’acudir a serveis de salut mental perquè la tristesa ja no és tristesa, és depressió.

    Què ha canviat perquè ara, al mínim sentiment, amics et recomanin anar al psicòleg o al psiquiatre?

    L’individu, a part de ser responsable del què li passa i haver de buscar un gestor de les seves emocions en un psicòleg o en un psiquiatre, sap que està sempre en risc i que a qualsevol moment li pot passar alguna cosa. En comptes de pensar en la nostra resiliència i en la nostra capacitat d’enfrontament i d’aixecar-nos, vivim en risc i hi ha uns professionals que d’alguna manera et poden conduir i aconsellar però això és mentida.

    Explicant que l’atenció primària no té suficients recursos per atendre a tota la població i les visites queden molt reduïdes, s’acudeix a serveis de salut mental pagant. Existeix risc d’addicció?

    De vegades enganxa perquè si jo vaig al psicòleg ja no l’hi haig d’explicar als meus amics, familiars, parella. L’anar al psicòleg moltes vegades fa desaparèixer xarxes tradicionals de contenció i de suport perquè ja tinc unes orelles professionals que es fan càrrec del meu sofriment i això és dolent, és nociu.

    Despersonalitza.

    Clar. Els professionals de la salut tenim molta fe en els nostres coneixements i eines i per això considerem que podem atendre a tothom. Primer perquè així també arribem a fi de mes cobrant de 60 a 100 euros però també per tenir una fe cega. Hi ha molt poca actitud escèptica sobre la nostra disciplina.

    Això passa amb totes les especialitats per això?

    Bé, aquesta idolatria que tenim amb la ciència i amb els experts ha fet també que els experts ens ho vam crear, que podem salvar a tothom. Per això no tenim cap objecció a posar en tractament a tothom, a prendre antidepressius i fer psicoteràpia. També ho fem de manera benintencionada, per cuidar a l’altre. Però hi ha un conflicte amb el ‘és que jo sé’ perquè realment sabem poc.

    També donats els temps limitats que teniu per conèixer a les persones que acudeixen a vosaltres per tractar-se.

    La falta de recursos és un problema però també el nostre optimisme terapèutic, pensar que som capaços de fer-nos càrrec de més coses de les quals en realitat ho som. No veiem límit tampoc a intervenir si ens demanen antidepressius. No veiem que potser fem més mal que bé si els posem en tractament.

  • Deixar de culpabilitzar als individus de «fracassos» socials, no assenyalar-los com a malalts mentals i abordar les situacions col·lectivament: claus per reduir els suïcidis

    La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.

    Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.

    En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats  per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».

    Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».

    Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental

    A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».

    Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».

    De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.

    Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».

    Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito

    «El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»

    Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses.  Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.

    L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.

    Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.

    Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.

    De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».

    El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial

    Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.

    Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».

    En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.

  • Situacions d’assetjament, abús sexual o anorèxia al teatre per trencar els tabús sobre suïcidi juvenil

    Sis veus. Sis testimonis de joves que desgranen, poc a poc, una història que pertany també a molts d’altres. Un escenari i dos actors que posen cara i cos a les paraules d’uns adolescents que expliquen la seva experiència. Una experiència que parteix, sovint, del trauma, de l’assetjament o de la falta d’estima. Una història silenciada: el suïcidi juvenil. Però la companyia de teatre l’Enjòlit posa veu a aquesta realitat a través de l’obra ‘No m’oblideu mai’, una producció que s’emmarca dins el teatre documental, que es basa en recollir testimonis que cobren vida a l’escenari de la mà d’actors.

    Les veus són les de la Marta Montiel i Elies Barberà que, sota la direcció de Llàtzer Garcia, donen vida a la història de sis joves -tres nois i tres noies- que van ser entrevistats per la companyia i que expliquen una situació de desesperança que els va dur a cometre temptativa de suïcidi. “Però aquesta no és una història trista: és una història de superació, ja que tots sis adolescents van sobreviure i lluiten ara per superar els seus conflictes”, explica Garcia, qui afegeix: “han triat la vida”.

    I és que aquesta obra, que es va estrenar el passat 25 d’abril a la Sala la Planeta de Girona, trenca un dels primers falsos mites que planegen sobre el suïcidi: “parlar-ne el fomenta”. Garcia explica que la producció pot ser feta servir com a eina pedagògica, perquè precisament “afrontar aquest conflicte pot ajudar a alertar de signes que estaven ocults i tots els joves amb qui hem treballat ens diuen que la parla ha estat una gran teràpia, encara que no sempre és alliberadora i pot fer mal, ajuda en última instància”. Així, l’equip de l’Enjòlit es va assessorar amb psicòlegs que els van posar en contacte amb els testimonis i els van guiar per a generar un diàleg positiu i que cridi a la vida.

    “Tot i això hi apareix molta ràbia”, reconeix el director. Els joves que recorden la depressió que van patir mostren testimonis durs que traslladen l’espectador a situacions dures d’assetjament, abús sexual, anorèxia… Tot de situacions que porten a una temptativa de suïcidi de joves d’entre 12 i 15 anys. “És un diàleg potent que intentem reforçar amb l’escenografia”, explica el director. I és que la música, de la mà del baterista Edu Vásquez, és també un protagonista important, ja que “tots els joves tenen un punt en comú: l’art, la majoria de vegades a través de la música, ha estat un salvavides que els ha ajudat a sortir-se’n”.

    L’actor Elies Barberà i l’actriu Marta Montiel a l’obra ‘No m’oblideu mai’ de Llàtzer Garcia / ‘No m’oblideu mai’

    Trencar amb el tabú i l’estigma per trencar amb l’increment del suïcidi juvenil

    Dos anys enrere el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) impulsava una campanya anomenada  “Trenquem tabús! Parlem de Suïcidi” per reivindicar la necessitat de trencar estigmes entorn del suïcidi juvenil i destacar el paper de prevenció i sensibilització del teixit associatiu.

    Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món segons l’Organització Mundial de la Salut i hi ha 16 milions de temptatives. A escala mundial el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, i una de les primeres al nostre país. A més, el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública.

    La majoria dels suïcidis no ocorren de manera precipitada i normalment es relacionen amb algun trastorn de salut mental com la depressió major que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat de detecció i prevenció, el CNJC incideix en la necessitat de trencar tabús i parlar-ne, una recomanació que fan també nombrosos experts. Uns d’ells són Obertament, una plataforma d’entitats que treballen la salut mental a Catalunya i que es dedica a lluitar contra l’estigma i la discriminació, creu que el tabú i l’estigma poden portar al suïcidi.

    De fet, en coordinació amb el CNJC, Obertament realitzava tríptics informatius sobre la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    La depressió que porta cap al suïcidi o la temptativa és un procés llarg que va desgastant, com “portar un got d’aigua que poc a poc es va omplint: al principi no pesa però després se’ns cansen els braços”, apunta Fina Trullàs, psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència. Aquesta experta, que participarà en un dels col·loquis posteriors que se celebraran després de totes les representacions de ‘No m’oblideu mai’, apunta cap a la percepció personal com a factor important. “No és suficient pensar en si una persona té una bona situació vital; hem de saber com ho veu ell. Un nen, pot ser que amb un sol petó ja se senti estimat, però n’hi ha d’altres que en necessiten vint”.

    Així, també expressa que és necessari el temps per a detectar les necessitats dels qui tenim a la vora i sobretot “trencar amb l’estigma de la depressió i dels psicòlegs”, assegura. “Si quan se’ns espatlla el cotxe anem al mecànic, per què no acceptem que quan estem passant una mala època hauríem d’anar al psicòleg?”, i afegeix que hem de superar la por a demanar ajuda, perquè hi ha coses que “en solitud no es poden resoldre”. Així, considera que l’estigma de la depressió i el suïcidi provenen d’una cultura de portes tancades, “catòlica i religiosa. Venim del trauma d’una guerra que es va superar callant, assumint que les males èpoques passarien i sabent que el que succeïa dins una casa allà s’havia de quedar”.

    El jovent d’avui vol obrir les portes i aposta per tenir cura de la salut emocional com a eina per evitar un increment dels suïcidis. El CNJC publicava en aquest sentit un recull de 5 recursos que aporten informació sobre la situació actual del suïcidi juvenil a Catalunya, trenquen alguns dels mites existents, proposen activitats per realitzar en el si de les entitats per tractar el suïcidi i l’educació emocional i donen eines enfocades a la detecció i prevenció. A més, també posava a disposició de les entitats la guia “Tenim la salut en ment: #AssociativaMent” elaborada amb la col·laboració de Fil a l’Agulla.

  • Aprendre gestió emocional i enfortir la salut relacional des de joves: claus per trencar amb la discriminació i l’estigma en salut mental

    Carles Pericas, vicepresident del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), ens explica que en descobrir que el suïcidi era la segona causa de mort entre els joves de 15 a 19 anys i la primera a Catalunya, van veure necessari tractar el tema amb totes les entitats que conformen el CNJC. Així, durant els dos últims anys, el CNJC ha treballat essencialment un dels eixos inclosos al seu Pla de Treball: la salut mental i emocional en els espais associatius.

    Per seguir donant continuïtat a la feina ja recorreguda, juntament amb els col·lectius Fil A l’Agulla i Obertament inicien avui i demà un curs anomenat «Cuidem-nos! Curs sobre salut mental als espais associatius». La voluntat del cicle és, segons Pericas, que les persones que hi participin aprenguin sobre gestió emocional i salut relacional perquè ho puguin traslladar a les seves entitats. «El curs va destinat a joves d’entre 18 i 30 anys d’associacions juvenils diverses», segueix Pericas que afegeix que una potencialitat del curs és que d’aquesta manera es poden recollir perfils molt diversos. «Tenim entitats que estan més avesades a fer rodes emocionals i treballar les cures durant les seves trobades i altres que no ho fan. Aquí està la importància de barrejar les entitats: que puguin compartir experiències i aprendre unes de les altres», valora Pericas sobre la funcionalitat del curs.

    Un curs que va néixer en la seva primera edició l’any passat arran d’analitzar una problemàtica que afectava directament a la franja d’edat que tenen i amb la que treballen les diverses entitats que integren el CNJC: el suïcidi i l’estigma cap a les persones que tenen un problema de salut mental. I és que el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública. Que sigui poc visible fa que la societat assumeixi l’estigma i el que el CNJC vol fer és trencar-lo.

    Entenen que les entitats juvenils són agents facilitadors de salut mental en ser espais on els joves comparteixen gran part del seu temps d’oci i treball. A més, també entenen que són espais «generadors de discurs i consciència crítica» i per això veuen essencial formar-se per poder «garantir que aquests siguin llocs saludables des dels quals es treballi per seguir desestigmatitzant la salut mental».

    «Traspassar la manera de veure la salut mental i emocional i crear un efecte dominó entre els joves»

    Obertament, una aliança d’entitats contra l’estigma i la discriminació en salut mental és l’entitat que ofereix la formació de divendres. Durant aquesta establiran el marc sobre què vol dir salut mental i com es pot lluitar per trencar els mites que l’envolten tot proporcionant un llenguatge antiestigma. Obertament ha realitzat un recull de dades que expliquen la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    Davant d’aquests percentatges, el CNJC troba molt important sensibilitzar en salut mental, realitzar accions per acabar amb l’estigma i promoure la salut mental també dins els seus mateixos espais. És per això que Obertament destinarà la seva formació a parlar sobre què és l’estigma en salut mental i com funciona i consolidar les bases de la lluita contra l’estigma en salut mental: trencant amb etiquetes i prejudicis i analitzar diverses qüestions sobre el llenguatge.

    Un grup de joves escoltes, entitat que forma part del CNJC / JAMBORINADA

    Durant el dia de dissabte serà l’entitat Fil a l’Agulla qui gestionarà la formació. Fil a l’Agulla es dedica a realitzar tallers, formacions, grups terapèutics i assessoraments per construir espais on es tinguin relacions assertives. Així, l’objectiu de Fil a l’Agulla, com ens explica Lídia Casanovas, una de les formadores, és facilitar un «marc més genèric sobre teoria relacionada amb les emocions i amb el conflicte».

    Casanovas ressalta la importància de combinar una part més teòrica amb una més reflexiva: «realitzarem exercicis de caràcter individual, de reflexió i d’exercici a la pròpia vivència per veure com cadascú viu i gestiona les emocions que sorgeixen arran de conflictes a casa per poder reflexionar també després sobre com es viuen les emocions i les gestions dels conflictes a l’entitat». D’aquesta manera cada persona podrà revisar quines tendències té la seva entitat i veure «com es gestionen els conflictes: si hi ha més tendència a evitar-los o a emmarcar-los i processar-los, si es posen sobre la taula les incomoditats que hi ha…».

    La formació vol que els seus participants tinguin més habilitats personals i professionals a l’hora d’abordar els conflictes i enfortir la capacitat de gestió emocional. Casanovas assenyala que durant el darrer curs van adonar-se’n que un dels reptes que més preocupaven a les entitats era el del ritme trepidant a què estaven sotmeses. «La gent creu que ‘ha de fer coses’. Tothom es compromet a fer de tot, és multitasking i això acaba amb gent cremada», apunta. Davant aquesta situació, durant la formació donaran eines per aprendre a «combinar els ritmes de les organitzacions amb les necessitats personals que té cadascú». Algunes de les solucions seran veure si poden incorporar espais més de cura «organitzant-se via comissions de cures o formant a les persones de les entitats perquè tinguin més habilitats per gestionar els conflictes o per escoltar i poder processar situacions incòmodes».

  • «Parlar amb rigor del suïcidi és una mesura de prevenció de primer ordre»

    Aquest és un article de eldiario.es

    La doctora Navío va engegar el primer programa d’intervenció i prevenció del suïcidi d’un hospital madrileny, el 12 de octubre, el 2010. Ara la psiquiatra Mercedes Navío dirigeix l’Oficina Regional de Coordinació de Salut Mental, des d’on treballa perquè el model d’aquest centre, amb un pla centrat a evitar futurs intents, «es generalitzi». La doctora també coordina el grup de treball del projecte de prevenció del suïcidi dins de l’Estratègia de Salut Mental del Ministeri de Sanitat.

    Espanya continua sense un Pla Nacional de prevenció del suïcidi malgrat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho va demanar fa tres anys amb l’objectiu de reduir les autoagressions un 10% l’any 2020. Mercedes Navío va treballar en l’últim intent de Sanitat per arrencar el motor d’aquest pla el 2015. Llavors es va quedar bloquejat i no hi ha hagut, relata ella, un nou impuls. De fet, explica, solament era un «embrió», una «línia prioritària d’actuació dins de l’Estratègia de Salut Mental».

    Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2015 es van suïcidar 3.602 persones –2.680 homes i 922 dones–, un 7% menys que el 2014. És la primera causa de mort violenta a Espanya, per davant dels accidents de trànsit.

    El suïcidi se segueix ocultant sota la catifa? 

    Sí, sens dubte. Segueix pesant un estigma i un tabú social que fa difícil que la persona que pot estar pensant a suïcidar-se demani ajuda i que el conjunt pugui ser conscient del seu potencial d’ajuda a les persones que no troben alternativa a una situació que els sembla invivible. És la crida d’atenció lògica suïcida, la visió en túnel, a la que ens hem d’enfrontar, construint la idea que hi ha alternatives, que es pot tornar a una vida sense patiment si acudeixes als professionals.

    Per què passa si és la primera causa de mort violenta a Espanya?

    Les arrels del tabú social són complexes i retrocedeixen molt en el temps. Històricament va ser un delicte i un pecat fins al punt que les persones que morien així no eren enterrades en sagrat i les que ho intentaven eren portades al calabós. En aquest tabú hi ha sentiments intensos de culpa i vergonya que es relacionen amb la malaltia mental en general, que també té un estigma important i sofreix una desconsideració injusta. És una mica del que fa por parlar. En ocasions, amb molt bona intenció, es tem parlar d’això perquè es creu que pot incitar-se, que poden provocar-se conductes imitativas. I gens més lluny de la realitat.

    Espanya ha ignorat la petició de l’OMS de crear un Pla Nacional de Prevenció. Com s’explica això? 

    L’actualització de l’Estratègia de Salut Mental 2013-2015 va incloure una línia específica estratègica i prioritària per prevenir el suïcidi. Era la primera vegada. Al final de l’anterior legislatura hauria d’haver estat ratificada per les comunitats autònomes, pel comitè interterritorial, però no totes van donar el sí. Jo coordinava el grup de prevenció del suïcidi que va fer el document, un embrió de Pla nacional per començar a treballar amb un grup multiprofessional on estaven contemplades una sèrie d’accions que recollien la necessitat d’un abordatge generalitzat. Tot això requereix un impuls del Ministeri, que des de 2015 no s’ha reprès gens.

    Vostè coordina l’Oficina Regional de Coordinació de Salut Mental de Madrid, quantes comunitats tenen plans regionals per evitar els suïcidis? 

    Plans regionals, com a tal, en els últims temps s’estan iniciant, però no s’han executat en algunes d’elles i en unes altres està en elaboració. El que sí hi ha són estratègies i això és essencial, a més de que hi hagi desenvolupament autonòmic que sistematitzi. En tot cas el més fonamental és l’impuls i el lideratge del Ministeri de Sanitat per abordar una estratègia nacional que marqui objectius comuns.

    Parlar de suïcidi evita suïcidis?

    L’OMS ho afirma de manera clara a nivell internacional i també europeu: parlar de suïcidi amb rigor, sense sensacionalisme, en termes de prevenció, és una mesura contra el suïcidi de primer ordre perquè permet fer arribar a la persona la possibilitat d’una esperança de futur. La idea que si demana ajuda la podrà rebre i en la immensa majoria dels casos la seva situació es revertirà.

    L’efecte contagi és llavors un mite?

    L’efecte contagi existeix quan el suïcidi és tractat de manera sensacionalista i quan és idealitzat. Un tractament que idealitzi aquesta forma de mort i la converteixi en quelcom heroic és perillós en persones especialment influenciables, com els adolescents.

    I quines són les claus per parlar amb rigor d’aquest tema?

    Hi ha tres fonamentals. Primer, evitar judicis de valor. La persona que se suïcida no és ni bona ni dolenta, ni covarda ni valenta. Segon, evitar parlar de detalls que puguin resultar morbosos i que no aporten gens. I relacionat amb això, evitar parlar dels mètodes utilitzats. Es tracta de parlar sempre en termes preventius, llançant un missatge d’esperança i convidant a demanar ajuda als més propers i al seu centre de salut més proper o al servei d’urgències. En tots aquests llocs s’estarà preparat per ajudar.

    Va ser la responsable d’engegar els primers plans de prevenció en hospitals com el 12 de octubre fa uns anys, com s’atenen aquests casos?

    A la Comunitat estem intentant generalitzar a tots els hospitals l’atenció coordinada i immediata que es dóna a persones que intenten suïcidar-se i que està molt desenvolupada al 12 de octubre, el Gregorio Marañón o la Fundació Jiménez Díaz per evitar posteriors intents. Amb això la reducció de la repetició disminueixen un 25%, segons els nostres resultats. Quan aquestes estratègies estan ben enfocades, les taxes de suïcidi baixen i hi ha estudis que ho avalen. Des de finals de 2012 hem atès a més de 1.000 pacients que han intentat suïcidar-se en programes intensius, amb seguiment telefònic d’avaluació en el primer any. I uns altres 8.000 casos que no han requerit ingrés.

    Associacions de metges i pacients i sindicats porten anys queixant-se que la xarxa d’atenció a la salut mental no arriba per atendre a tots. És insuficient?

    Sempre hi haurà marges de millora. En l’atenció que s’ha donat a la conducta de suïcidi el que hi ha hagut en els últims anys ha anat en l’adreça de potenciar. En tot cas, relacionar l’atenció com un factor únic si parlem de suïcidi és un reduccionisme, és alguna cosa que no és rigorosa. Però cap factor. A més, crec que l’accessibilitat al sistema és bona. El problema del sistema no és d’accessibilitat.

    El 90% dels suïcidis tenen darrere una malaltia mental i diversos estudis mostren que molts casos de depressió no es diagnostiquen correctament. No es detecta què els passa a aquests pacients?

    Una de les activitats preventives més importants és la detecció i el tractament adequat, i efectivament ens trobem amb infradiagnòstics i infratractaments. Hem de ser especialment sensibles a l’hora de detectar el risc i hi ha persones que no sol·liciten ajuda per sentir vergonya. La xarxa sociofamiliar efectiva és la millor xarxa contra el suïcidi. Que ningú experimenti l’hostilitat del mitjà ni l’experiència de solitud.

    Els metges de família es queixen de l’»escassetat de temps»

    Bé, ells són un agent fonamental sobre el qual estan els plans de prevenció. Per això estem fent múltiples edicions d’un curs en el qual es dóna formació teòrica en actualització de factors de risc i aplicacions pràctiques que inclouen rol playing. En aquests cursos estan els metges de família, els serveis d’urgència hospitalaris i els professionals del Summa. En el cas d’aquests últims, el treball que es realitza té orientació diferent perquè abordem el risc del suïcidi en curs. La intervenció és d’una altra naturalesa.

    Les últimes dades disponibles de l’INE, de 2015, mostren una reducció del 7% del nombre de suïcidis respecte a l’any anterior, després de diversos anys d’augment. És una xifra significativa?

    Sí, s’han reduït un 7%, però aquesta xifra està calculada entorn dels nombres absoluts, no a la taxa per habitant. La taxa per habitant a Espanya des de 2000 no ha variat de manera significativa. Ni va créixer durant la crisi. És un fenomen multifactorial. I Espanya té una taxa baixa en relació amb l’entorn. Hi ha països més rics amb taxes més altes.

    Tenir unes xifres de suïcidis ben registrades és una missió impossible?

    L’INE va incloure un canvi de metodologia fa alguns anys que incloïa les dades dels anatòmics forenses. És veritat que pot haver-hi un infraregistre però no ho puc afirmar de manera categòrica. Tota mort violenta ha de ser dictaminada per un mèdic forense o un jutge. Amb els suïcidis que hi ha ja és més que suficient per entendre que és un problema de salut pública. No fa falta que es produeixi ni un més. De fet, no estarem satisfets fins que aconseguim reduir-ho. Una única vida és una pèrdua inassumible.

  • Víctimes de violència infantil: el doble de risc d’intents de suïcidi

    Cada any moren al món més d’un milió de persones com a resultat de la violència interpersonal, i moltes més pateixen lesions greus. Els infants i els joves són els grups amb més risc de ser víctimes d’aquesta violència que agrupa la violència física, l’abús sexual, l’abús emocional, la negligència, el bullying, la violència de parella i la violència a la comunitat.

    Totes les formes d’exposició a la violència en edats primerenques estan associades amb un major risc de futurs intents de suïcidi i, en particular, amb el suïcidi en els joves i adults joves, en edats compreses entre els 12 i els 26 anys d’edat. Per tipus de violència, l’abús sexual infantil i l’assetjament escolar són els principals contribuents a aquests intents de suïcidi. Així ho confirmen investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) en una revisió d’estudis.

    “Els individus que han estat víctimes de qualsevol tipus de violència interpersonal durant la infància o adolescència tenen dues vegades més risc de fer intents de suïcidi quan són joves o adults joves, i aquest risc gairebé es quadruplica quan l’abús ha estat sexual”, explica Jordi Alonso, coordinador del grup de recerca en Serveis Sanitaris de l’IMIM i director de l’estudi.

    “Però l’associació és molt més alta per la mort per suïcidi, que augmenta fins a 10 vegades respecte als que no han estat víctimes. La infància i l’adolescència són períodes crítics del desenvolupament, associats a una major sensibilitat, i l’exposició a la violència en aquestes edats s’associa amb múltiples problemes emocionals i de comportament, entre els quals s’hi trobaria una major vulnerabilitat als comportament suïcides i, fins i tot, a la mort per suïcidi”, afegeix.

    És la primera vegada que un estudi, publicat a Acta Psychiatrica Scandinavica, proporciona una estimació del risc de suïcidi que suposa l’exposició a qualsevol tipus de violència durant la infància, a partir d’una anàlisi sistemàtica de tots els estudis realitzats sobre el tema en tot el món.

    El suïcidi, segona causa de mort entre joves

    El suïcidi és la segona causa de mort entre els joves, i constitueix un problema greu de salut pública. Durant els últims 45 anys les taxes de suïcidi a tot el món han augmentat en un 60%, i els joves són el grup de més risc en un terç dels països, tant desenvolupats com en vies de desenvolupament.

    El suïcidi té un cost familiar i social enorme, i més encara quan la víctima és un adolescent o una persona jove. Cada suïcidi juvenil té un potencial de 60 anys de vida perduts i els intents de suïcidi tenen un alt impacte en termes d’anys de vida perduts a causa de la discapacitat que generen. A Catalunya, el programa pioner Codi Risc suicidi té com a objectiu prevenir la mortalitat per suïcidi i l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar, entre d’altres institucions, hi té un paper destacat.

    “L’exposició a la violència durant la infància no té només conseqüències a curt termini, durant l’etapa jove, sinó que també té conseqüències a llarg termini. Les víctimes de violència interpersonal, ja sigui sexual o no sexual, són les que tenen més probabilitats de presentar trastorns mentals, consum de drogues, futurs intents de suïcidi, infeccions de transmissió sexual i comportaments sexuals de risc”, assenyala Pere Castellví, investigador del grup de recerca en serveis sanitaris de l’IMIM i primer signant de l’article.

    “L’eliminació completa de l’exposició a la violència interpersonal durant la infància lamentablement és poc probable, però els nens i joves que l’han patit han de ser considerats objectius potencials per als programes de prevenció de suïcidis, on equips formats per experts multidisciplinaris han d’exercir un paper fonamental en la identificació i acompanyament de les víctimes “, conclou Alonso.

    Aquest és un article publicat a l’Agència SINC

  • «Els interns en règim d’aïllament es queixen de la manca d’assistència en salut mental»

    Com a metgessa, quines tasques desenvolupes al Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura (MCPT) del Síndic de Greuges. 

    El MCPT és un equip multidisciplinari. Al marge de les funcions generals, aporto el punt de vista mèdic valorant tots aquells condicionants que poden tenir un impacte sobre la salut de les persones detingudes. Aquestes valoracions es realitzen a partir de visites a les instal·lacions, entrevistes amb els professionals sanitaris, revisió dels expedients mèdics, entrevistes amb les persones detingudes sobre aspectes de salut i avaluació mèdica en privat en cas que alguna persona al·legui haver patit maltractaments. És a partir de tot això que elaborem els nostres informes i recomanacions a les autoritats competents.

    Participaràs en el grup de treball del Parlament. A quines conclusions creus que hauria d’arribar el grup al final de tot el període de treball?

    L’objectiu del Grup de Treball és identificar i visualitzar les afectacions psicològiques i psicosocials resultants del règim d’aïllament dels departaments especials de règim tancat (DERT) dels centres de privació de llibertat a Catalunya, amb l’objectiu de prevenir i mitigar el dany psicològic a les persones. La meva serà la visió des del punt de vista de com afecta l’aïllament a la salut de les persones (salut bio-psico-social).

    Crec que les conclusions a les quals s’hauria d’arribar són a una revisió profunda del règim d’aïllament i de les seves conseqüències. Valorar la no aplicació o limitació a casos d’excepcionalitat, reduint el seu ús i el temps d’estada en aquest règim. I per altra banda la necessitat de tractament multidisciplinari de reparació i rehabilitació del dany psicològic que el règim d’aïllament hagi pogut produir.

    Com es pot investigar, des d’un punt de vista mèdic, les al·legacions o sospites fonamentades de tortura o maltractaments en el context penitenciari?

    L’eina principal d’investigació és el Protocol d’Istanbul. El relat que fa la persona i l’examen mèdic són indispensables per avaluar, investigar i documentar no només les al·legacions de maltractament, sinó aquells casos en què existeixi una sospita. Per això és importantíssima la formació dels professionals, perquè puguin reconèixer els senyals físics i psicològics i documentar-los adequadament. Cal recordar que la no existència de lesions físiques no exclou que s’hagi produït tortura o maltractaments.

    Vull insistir en la importància que aquestes avaluacions tinguin lloc en privat, sense restriccions físiques, com ara les manilles, sense personal de custòdia present en l’àrea mèdica ni a les zones d’abast visual o auditiu. Aquesta hauria de ser la norma i l’única i excepció seria en cas que existeixi una situació real de risc. En aquest cas cal deixar per escrit en l’informe el motiu i quines persones estan presents durant l’examen.

    Des del Síndic de Greuges de Catalunya i el MCPT, juntament amb l’Institut Català de la Salut, heu preparat sessions formatives pel personal sanitari als centres penitenciaris sobre el Protocol d’Istanbul. En què consisteixen aquestes formacions?

    L’any 2016 s’ha realitzat a tots els centres penitenciaris de Catalunya (excepte un que queda pendent pel 2017) una formació per tots els professionals sanitaris –no només metges, també personal d’infermeria– per tal de donar a conèixer el Protocol d’Istanbul. La formació anava dirigida sobretot a l’elaboració dels informes mèdics i els informes de lesions (els comunicats al jutjat) amb els estàndards de qualitat que marca el Protocol d’Istanbul, per tal de fer una adequada valoració mèdica dels possibles casos de maltractament o tortura.

    Tot i això, moltes entitats de defensa dels drets humans es queixen de la no aplicació del protocol d’Istanbul als centres penitenciaris.

    Efectivament. El Protocol d’Istanbul, tot i el seu caràcter internacional i de ser la principal guia per l’avaluació de persones que al·leguin haver patit tortura i maltractament, és molt poc conegut en el nostre entorn. Així ho vam constatar en les nostres visites i a l’informe anual del MCPT del 2015 es va fer un informe específic sobre pautes per l’aplicació del Protocol d’Istanbul pel personal sanitari, amb la voluntat de donar-lo a conèixer. A partir d’aquest informe, hem realitzat diferents formacions als professionals sanitaris de tots els centres penitenciaris de Catalunya i jornades al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest febrer també realitzarem formacions en relació al Protocol d’Istanbul i comunicats de lesions, juntament amb el Departament de Salut, a tots els metges que no són de l’àmbit penitenciari.

    Al marge d’aquestes formacions per part nostra, també s’ha realitzat una formació sobre Protocol d’Istanbul per psicòlegs de centres penitenciaris. Per la seva part, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya en resposta a la recomanació de l’informe del MCPT del 2015, ha elaborat un “Protocol d’actuació Medicoforense al·legació de tortura o maltractament” (abril 2016) seguint les directrius del Protocol d’Istanbul.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris multiplica per set la dels de fora de les presons. Els reclusos en cel·les d’aïllament tenen tres vegades més possibilitats de matar-se que els que estan tancats en règim ordinari, tot i que estan sotmesos a molta més vigilància. Per què creus que passa això?

    Hi ha diferents motius. Per una banda, la vida a presó és particularment dura, la reclusió, les estrictes normes que regeixen la vida carcerària, l’aïllament de l’individu del seu entorn social i familiar poden produir efectes negatius en la persona, més si existeixen abusos de poder i maltractaments, i són freqüents l’aparició de trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim, sense que existeixi patologia mental prèvia.

    Per una altra banda, la prevalença de patologia mental és més gran que a la població general. Sabem per diferents estudis que existeix més prevalença de patologia dual (coexistència en un mateix pacient d’un trastorn per abús de substàncies psicoactives i qualsevol altre trastorn psiquiàtric associat), de trastorns de personalitat, trastorns d’ansietat i trastorns psicòtics. Això pot produir deteriorament conductual i mala adaptació al seu entorn, com a símptoma d’una patologia mental no tractada adequadament. Caldria aprofundir en les causes d’aquesta elevada prevalença de patologia mental a la població interna.

    Si afegim a la duresa de la vida carcerària, l’aïllament, que suposa un règim de vida tan restrictiu, es poden generar danys profunds de desindentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles. Tot això afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions i autolítiques. Caldria ser proactiu en la identificació d’aquestes situacions de risc de suïcidi, per tal d’abordar-lo i donar el tractament adequat.

    Olga-Casado_EDIIMA20170130_0643_1

    El director general de presons, Amand Calderó, manté que l’ingrés als DERT no pot ser el factor que determina la diferència en la taxa de suïcidis, diu que és més fàcil que hi tingui relació la conducta que duu aquests presos a l’aïllament i la seva situació personal, entre altres aspectes.

    Hi ha diferents estudis que demostren les conseqüències negatives que suposa per la salut de les persones el règim d’aïllament i com aquest règim està relacionat amb un alt nombre de conductes suïcides. Evidentment, el dany psicològic variarà d’una persona a una altra en funció de la seva història personal, de si té malalties prèvies, però l’aïllament en si és un factor decisiu.

    Quin control es fa sobre la salut mental dels interns?

    En general són els serveis sanitaris dels mateixos centres els encarregats del diagnòstic, tractament i seguiment de la majoria de les patologies psiquiàtriques. En casos més greus són derivats a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciaria (Brians).

    Els serveis mèdics programen visites periòdiques. La Circular 5/2001 determina dues hores/setmana de psicòleg (també 2h/setmana d’educador). En les visites realitzades com a MCPT, els interns es queixen reiteradament de la manca d’assistència per part dels professionals de tractament.

    Què passa quan un pres diagnosticat amb Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) entra en un DERT? Com l’afecta això?

    En moltes ocasions l’entrada al DERT pot ser conseqüència de respostes inadaptades al règim de vida ordinari carcerari, ja és de per si molt dur i pot tenir conseqüències negatives en la salut de les persones internes. Pot ser el símptoma d’un trastorn mental no tractat. Sovint les mesures de seguretat regimental són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. L’aïllament sovint empitjora la seva patologia de base i dóna lloc a conductes més desadaptatives.

    Molts d’aquests interns ja tenen actituds de desconfiança i de recel envers els funcionaris. En l’entrar al DERT, un espai en què depenen en major part d’aquests, ja que les relacions amb altres interns estan limitades, la sensació per a molts és d’”estar en mans dels funcionaris”.

    Els funcionaris haurien d’estar formats i tenir coneixements de quin tipus de resposta cal esperar d’aquests interns, i saber abordar-les utilitzant la mediació. En les nostres visites hem observat que aquesta formació no es dóna en la majoria de casos, en què sovint s’utilitzen mitjans coercitius en comptes de la mediació per la resolució de conflictes.

    Sovint les mesures coercitives i de seguretat regimental com l’aïllament són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. El patiment psicològic que resulta d’aquestes mesures poden portar a conductes d’autolesions i suïcides.

    És possible desenvolupar un programa de tractament estructurat del TLP a l’àmbit penitenciari per tal de millorar la clínica psiquiàtrica associada?

    Sí, és possible implementar programes de detecció precoç, abordatge i seguiment d’aquest tipus de patologia. Cal crear dispositius assistencials adequats per al tractament. Són necessaris equips multidisciplinaris, ja que no existeix un tractament farmacològic específic per TLP, i per tant l’abordatge psicoterapèutic és d’elecció. Per això caldrà suficient personal sanitari per atendre les necessitats d’aquests pacients i que aquest estigui específicament format en patologia mental. Cal tenir una bona coordinació amb serveis especialitzats així com protocols de derivació a unitats especialitzades (psiquiàtriques). També cal la formació del personal no sanitari (funcionaris) en l’abordatge i el tracte amb d’aquests interns. Però també caldrà repensar l’actual model carcerari, que com ja he dit abans pot produir efectes negatius en la salut mental de les persones i agreujar els símptomes en persones amb patologia prèvia.

    El centre penitenciari Brians 1 prepara un pla perquè els presos que pateixen trastorns límits de la personalitat (TLP) -entre un 20 i un 30% dels que hi ha en aquest règim- puguin sortir-ne i ser tractats en unitats psiquiàtriques. Com valores aquest pla? Hi ha altres centres que tinguin en compte el TLP?

    A Brians el que hi ha és la Unitat de Rehabilitació Psiquiàtrica i la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica, però no tots els casos arriben a aquestes unitats. La majoria sén tractats en els mateixos centres penitenciaris. Aquest canvi és positiu, ja que la detecció precoç d’aquest tipus de patologia, i en general de la patologia mental, pot millorar la simptomatologia i comorbiditats d’aquests interns.

  • Salut i el Consell de l’Audiovisual presenten 12 recomanacions per tractar el suïcidi als mitjans

    L’any 2014 van morir a Catalunya 526 persones per suïcidi, de les quals un 10% tenia entre 18 i 25 anys, duplicant el nombre de morts en la mateixa franja d’edat per accident de trànsit. Malgrat la incidència del suïcidi en la societat -es calcula que per cada persona que se suïcida n’hi ha vint que ho intenten- continua sent un tema tabú i els mitjans poden jugar un paper crucial en la concepció social.

    Si bé l’Organització Mundial de la Salut reconeix que una cobertura informativa sensacionalista del suïcidi pot augmentar el comportament suïcida, cada vegada guanya més pes la teoria que diu que l’efecte pot ser preventiu si se’n parla amb responsabilitat.

    Fa uns anys parlar del suïcidi era vist directament com un factor de risc que podia induir a altres persones a una temptativa de llevar-se la vida. Ara, experts de diferents disciplines coincideixen a veure els mitjans de comunicació com una eina pedagògica social tant en l’abordatge del suïcidi com de les seves conseqüències sempre que sigui una cobertura responsable.

    Per contribuir a què la cobertura sigui responsable el Departament de Salut, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents han presentat aquest divendres una sèrie de recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu. Entre les recomanacions hi ha, per exemple, evitar la descripció detallada del mètode emprat o evitar relacionar-ho amb idees d’heroïcitat o valentia. «El comportament suïcida no s’ha de mostrar mai com una solució vàlida per afrontar problemes personals, per contra, abordar el dany emocional en la família i amistats pot impulsar una persona amb pensaments suïcides a buscar ajut professional», es diu en el text.

    De fet, un estudi sobre el tractament del suïcidi per part de la premsa espanyola revelava que les variables que fan referència al patiment de la família o la disponibilitat de xarxa de suport eren recomanacions que s’incomplien en major mesura a l’hora de publicar notícies sobre suïcidi.

    El document presentat també recomana no atribuir la mort a una causa simplista i defugir d’identificar-la amb una malaltia mental com a causa única directa o curar el llenguatge que s’utilitza. Per exemple, des del CAC recomanen evitar expressions com «s’ha suïcidat» i consideren preferible dir «s’ha mort per suïcidi». «S’ha de normalitzar conceptualment el suïcidi: morim per accidents de trànsit, per malalties o per suïcidi», ha dit durant la presentació Cecília Borràs, presidenta d’ADSAS. “Forma part de la realitat i n’hem de parlar per poder prevenir i, així, poder salvar vides”, ha conclòs Borràs.

    Objectiu: reduir el nombre de suïcidis

    «Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal pel seu impacte», ha reconegut el conseller de Salut Toni Comín, que ha recordat que la mort per suïcidi és un indicador que no ha evolucionat bé durant la crisi. De fet les morts per suïcidi de 2014 a Catalunya són les més baixes des del 2007. Un descens que Comín ha atribuït en part a l’inici el mateix any de la implementació del Codi Risc de Suïcidi (CRS).

    Aquest codi, impulsat per Servei Català de la Salut i ja desplegat arreu del territori, és un instrument que atén i fa un seguiment a les persones amb risc de temptativa. Segons dades del departament, des de l’inici al juny del 2014 fins a l’agost del 2016, s’han registrat 3.530 persones que s’han trobat en situació de risc a Catalunya. De fet un dels objectius que conté el Pla de Salut de Catalunya és el de disminuir la taxa de suïcidi en un 10% d’aquí a l’any 2020.

  • Per què la crisi econòmica afecta tant la salut mental de la ciutadania?

    Afirmar que la crisi econòmica i l’atur tenen conseqüències greus sobre la salut mental de la població no constitueix cap descobriment, més aviat, consideren alguns, és una obvietat. Els professionals de la salut, la salut mental i dels serveis socials, entre d’altres, alerten cada dia de les manifestacions clíniques i dels elevats nivells de patiment de les persones que acudeixen als seus serveis demanant ajut. En efecte, desesperança, irritabilitat, angoixa, tristesa, insomni, sensació de pèrdua del control sobre la mateixa vida i, finalment, ideació suïcida, són alguns dels símptomes que expliquen les persones directament afectades per la crisi.

    Alguns relats personals donen compte dels elevats nivells de patiment, així, una de les persones entrevistades per un equip de professionals de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya explicava que se sentia com un inútil, que el prenien com un «marginat de la societat, com una deixalla». Una altra persona afirmava el següent: «i això és fotut, lluitar sempre i que després et prenguin com una merda!. Vagis on vagis se’t queden mirant amb unes cares tremendes… però, bé, què hi farem». Una tercera persona deia: «Que no serveixo, no puc tirar endavant els meus projectes, les meves il·lusions, què passa aquí?».

    Aquests fragments mostren amb tota claredat la magnitud del problema. Algunes d’elles pensen a desaparèixer, dormir i no despertar, per així deixar de pensar, per no haver d’enfrontar un nou dia, sense perspectives de futur, sense cap llum que les alliberi dels horitzons negres.

    En alguns casos, aquestes persones poden realitzar un intent de suïcidi que, tràgicament, pot posar fi a la seva vida. Alguns podran argumentar que es tracta de casos aïllats, un número en una estadística, però, darrere de cadascuna d’aquestes xifres hi ha una història, individual i familiar, una biografia que s’ha vist truncada. Es podrà afirmar que aquestes persones patien una depressió major, però, explicaria aquest terme, aquesta categoria diagnòstica de la psiquiatria acadèmica, el drama d’aquella persona?

    Més encara, totes elles, les que pateixen diàriament les conseqüències de la crisi i de l’atur, són malats mentals? O més aviat són persones que tenen símptomes i malestars que podrien remetre ràpidament si la seva situació laboral millorés, és a dir, si es poguessin incorporar novament al mercat de treball?

    No obstant, tot això que sembla també molt obvi, si més no per què és quelcom podem escoltar repetidament, no es pot explicar únicament pel conjunt de conseqüències econòmiques inherents a no tenir feina. Cal considerar altres factors.

    En primer lloc, es perd tot allò que comporta el lloc de treball. Així, es perd l’estructuració del temps personal i familiar; però també es perden les experiències compartides i els contactes amb la gent fora del nucli familiar; la vinculació de la persona a metes i propòsits que ultrapassen el propi Jo; l’estatus social i la clarificació de la mateixa identitat personal.

    En segon lloc, cal considerar el concepte de felicitat que impregna el discurs social. Es tracta d’un concepte basat, fonamentalment, en l’hiperconsum, que es caracteritza per un «encara més», sense límit, sense possibilitat d’acotació. En paraules del filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky, ens trobem davant d’una dinàmica consumista que se sosté en cercar la felicitat privada, l’optimització dels nostres recursos corporals i comunicatius, la salut il·limitada, la conquesta d’espais i temps personalitzats. És el consum en estat pur, entès com un ventall de serveis per a la persona.

    A partir d’aquí, el gust per les novetats ha canviat de sentit, ara el gust pel canvi s’ha generalitzat a totes les capes socials i a totes les edats. Es desitgen les novetats comercials per elles mateixes a raó dels beneficis subjectius, funcionals i emocionals que procuren. És així com s’entra en el fetitxisme de les marques, del luxe i de l’individualisme. Les cues davant de les tendes de productes de telefonia mòbil quan surt al mercat una nova versió d’una coneguda marca de smartphone són un clar exemple d’aquest fenomen.

    En aquest context, els joves surten de la impersonalitat per una marca apreciada i amb ella no volen donar testimoni d’una superioritat social, sinó de la seva participació total i igualitària en els jocs de moda, de la joventut i del consum.

    Però, el concepte de felicitat està vinculat, també, a un factor, el tercer en la sèrie que vaig desglossant, que consisteix en el rebuig més ferotge a tota manifestació de dolor.

    En efecte, el dolor té mala premsa, tant en el vessant corporal com en la psíquica. No suportem el dolor inherent a l’envelliment de les articulacions com tampoc suportem el dolor provocat per un desengany amorós. Enfront de tota manifestació àlgica tendim a recórrer a l’ús de fàrmacs – analgèsics, antiinflamatoris, ansiolítics, antidepressius – per tal de minvar o anul·lar aquell senyal del nostre cos o de la nostra ment en lloc d’iniciar un procés de reflexió i, en ocasions d’acceptació, dels avatars de la vida.

    El llistat és molt més extens però és suficient per poder comprendre la magnitud del problema que sorgeix quan una persona es queda sense feina i va perdent poder adquisitiu fins a arribar a un punt extrem. I és que, juntament amb les pèrdues materials, n’hi ha altres, que podem resumir en una expressió: ha perdut les referències argumentals de la seva felicitat, tal com és entesa en el discurs social actual. No tenir poder adquisitiu és no poder accedir a l’hiperconsum i, en conseqüència, a no poder participar del joc social imperant. Més encara, no ser un hiperconsumidor significa també, el risc de quedar exclòs d’una dinàmica social basada en «ets el que tens i és així com pertanys al grup».

    Tenir o no tenir, ser o no ser, pertànyer o no pertànyer; el Hamlet actual, consumidor de psicofàrmacs, és algú que viu condemnat a l’aïllament i a l’exclusió. I per ajudar-lo és necessari abordar el problema des d’una perspectiva social i política. Però això requeriria un altre article.