Just Deploy It!

Autor: Carlos A. González

  • Fam, desigualtats socials i militarisme

    Segons la FAO, el 2020 hi havia al món 800 milions d’habitants que patien desnutrició crònica, 159 milions de nens menors de cinc anys afectats per una alçada menor a l’edat, i 50 milions de nens amb un pes menor a la corresponent a edat. Es considera que un de cada tres habitants del món pateix alguna o múltiples formes de desnutrició crònica. Gairebé la totalitat estan concentrats a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, tot i que no és un problema exclusiu d’aquests continents.

    Segons dades del govern d’Espanya, la pobresa infantil moderada va assolir el 27,4% dels nens, és a dir, gairebé un de cada tres infants a l’estat espanyol pateix pobresa. Quan s’observen les tendències es comprova que la prevalença de desnutrició cònica es va mantenir relativament estable del 2010 al 2019, però ha crescut fortament, en més de 100 milions l’últim any, que correspon a la difusió de la pandèmia de la Covid-19. Simultàniament, es reconeixen 1.900 milions d’habitants amb obesitat o sobrepès, cosa que indica que mentre uns pateixen gana, molts mengen menjar «escombraries» amb un excés de calories buides, provinents de begudes ensucrades i aliments no saludables.

    Fa pocs dies, un informe d’Oxfam Intermón i Save the Children alertava d’una nova crisi catastròfica a l’Àfrica oriental i denunciava que moren, actualment, 1.800 persones per dia de fam, a conseqüència de diverses condicions entre les quals hi ha la sequera (generada pel canvi climàtic), l’augment de preus dels aliments, i conflictes armats que generen migracions massives. Només a Somàlia, van morir de gana 260 mil persones el 2011. Aquestes dues ONGs assenyalen que l’ONU va fer una crida a recaptar 4.400 milions de dòlars per fer front a aquesta emergència i només es va recaptar el 2% del que és necessari, cosa que els va portar a reconèixer el contrast entre la celeritat de la comunitat internacional per socórrer la població d’Ucraïna amb la passivitat davant de la població africana. Ens indica un creixement preocupant del racisme o de la hipocresia?

    Atès que Ucraïna i Rússia, avui en guerra, són un dels principals proveïdors de cereals per a la població mundial, el creixement de la fam al món és una conseqüència obligada del conflicte armat. Recordem que el 30% de les exportacions de blat al món en els darrers tres anys han provingut d’Ucraïna i Rússia, i que el principal port d’exportacions a Odessa ha estat bombardejat per l’exèrcit rus o minat per l’exèrcit ucraïnès. D’altra banda, el 30% de la producció de cereals al món es destina a l’alimentació animal, la qual cosa ens porta a considerar la seriosa escassetat de pinsos, que indubtablement repercuteix en un augment dels preus dels aliments d’origen animal. Les Nacions Unides han alertat sobre la greu crisi alimentària mundial que ja és present al món.

    En un altre informe recent d’Oxfam Intermón («Beneficiar-se del patiment»), preparat per ser presentat a la reunió de Davos, s’alerta que 263 milions de persones al món es podrien veure sumides en la pobresa extrema, mentre creixen en forma escandalosa els beneficis empresarials. Les fortunes dels multimilionaris dels sectors de l’alimentació han augmentat en 453 mil milions de dòlars en els darrers dos anys (mil milions cada dos dies), les cinc principals empreses energètiques s’emborsen 2.600 dòlars en benefici cada segon. Moderna i Pfizer, gràcies al seu monopoli amb la vacuna contra ell Covid-19, desenvolupada amb forta inversió pública, tenen 1.000 dòlars de benefici cada segon.

    Aquest insultant creixement de les desigualtats socials s’agreuja amb el creixement de la despesa en armament estimulat per la guerra a Urània. El 2019 (abans de la guerra a Ucraïna) la despesa militar (Alvarez Cantalapiedra. Papers de FUHEM. Nº 157, 2022, 5-11) va ascendir fins a 1.900 bilions de dòlars, l’increment més gran anual des del 2009. Aquesta despesa equival a un PIB d’entre els deu més alts del món, darrere de França i davant d’Itàlia. Dels 20 països amb més despesa militar, la meitat són països de l’OTAN, que en conjunt representa el 59% del total. Només la despesa militar dels EUA representa el 40% de la despesa total mundial, que va exportar el 38,7% del total armes del món entre el 2017-2021. El percentatge de la despesa militar dels EUA a escala mundial duplica el pes de la mateixa economia nord-americana al PIB mundial. La guerra, la fabricació i exportació d’armes és un altre dels negocis més grans del que es beneficien els països més avançats.

    La humanitat es troba en una cruïlla: o es canvia de rumb i s’escull el camí de la supervivència sostenible per a tots o es continua el camí que beneficia les grans empreses multimilionàries que condueix a l’aprofundiment de les desigualtats socials. L’estímul bel·licista pot acabar en una guerra nuclear i la fi de la vida humana a la terra. Per reduir la gana al món, cal canviar la despesa militar per la despesa social, ajudes al desenvolupament i majors impostos a la riquesa multimilionària, disminuint les profundes i irritants desigualtats socials.

  • La població que pateix fam al món va créixer un 10% el 2020

    L’últim informe de l’estat d’inseguretat alimentària i nutrició al món 2021, emès per la FAO en col·laboració amb UNICEF, OMS i altres organitzacions internacionals, descriu una evolució dramàtica del sistema alimentari mundial.

    La prevalença de fam, que en els últims cinc anys estava més o menys estable, va patir un increment brusc el 2020, amb 118 milions més d’habitants que pateixen gana i posen en greu risc complir amb objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (Objectiu 1: fi de la pobresa; Objectiu 2: fam zero, per al 2030). La fam va afectar el 21% de la població d’Àfrica (1 de cada 5 habitants), el 9% de la població d’Àsia i el 9,1% de la població d’Amèrica Llatina i el Carib.

    La prevalença d’“inseguretat alimentària” (sense accés a una quantitat suficient, estable i adequada d’aliments nutritius), mesurada per l’Escala d’Experiència d’Inseguretat Alimentària (amb 8 indicadors), que tenia un lleuger augment des del 2014, va patir el 2020 un increment brusc de gairebé 320 milions d’habitants en només un any i, com a conseqüència, un de cada 3 habitants al món (més de 2.300 milions d’habitants) no van tenir accés a una alimentació adequada el 2020. La meitat es troba a Àsia (més de 1.200 milions), un terç a l’Àfrica (gairebé 800 milions) i un 11% (267 milions) a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com és esperat, atès que les dones són més vulnerables socialment que els homes, la proporció de dones que pateixen una moderada o severa inseguretat alimentària és un 10% més alta. Globalment, el 2020, hi havia 149,2 milions (22%) de nens menors de cinc anys patint un retard del creixement. Tres quarts d’aquests viuen justament en dues regions: el sud-est i el centre d’Àsia (un 37% amb retard de creixement) i a l’Àfrica subsahariana (també un 37%).

    L’informe ressalta que l’alt cost d’una dieta saludable al costat d’una persistent desigualtat en els ingressos econòmics posa una dieta saludable fora de l’abast d’uns tres mil milions d’habitants, especialment els més pobres a totes les regions del món, principalment a Àfrica i Amèrica Llatina, entre 2017 i 2019. S’espera un agreujament de la situació a la majoria de les regions el 2020, com a conseqüència de la pandèmia del Covid-19.

    Els conflictes armats, generats majoritàriament actualment pel canvi climàtic (guerres climàtiques), que incrementa les zones desertitzades i de manca d’aigua per al consum i el reg per les sequeres persistents o afectades per inundacions, tempestes i tifons, tenen un efecte negatiu en els sistemes alimentaris, en l’agricultura i la ramaderia, des de la producció, la collita (disminució del rendiment), el transport, el comerç i el consum.

    Tot això redunda en un augment dels preus dels aliments i reducció de la disponibilitat, augmentant la gana i la inseguretat alimentària. Es produeixen obligadament moviments massius de població a la recerca de terres explotables i s’originen conflictes armats amb els pobladors originaris que rebutgen els qui intenten envair el seu territori.

    No tots els conflictes armats s’originen, però, pel canvi climàtic; també s’originen per interessos geoestratègics, com l’actual del Iemen (país que pateix la crisi humanitària més gran del món), en una guerra impulsada per l’Aràbia Saudita i amb armes proporcionades, principalment, per Espanya.

    Més de 16 milions de persones s’enfronten a la gana i n’hi ha 50.000 morint en condicions de fam, davant la indiferència de la premsa i del món occidental. En la mesura que persisteixin aquestes profundes desigualtats socials i els multimilionaris d’occident gastin alegrement en viatges espacials centenars de milions de dòlars, l’emigració massiva irregular a Europa i els EUA continuarà sent imparable encara que milers morin en l’intent.

    Aquestes tremendes desigualtats socials afecten també la nostra societat. A Espanya s’estima que 12,5 milions d’habitants (un de cada quatre adults i tres nens) està en risc de pobresa i d’exclusió social i més de dos milions pateixen inseguretat alimentària. La FAO proposa diverses mesures per transformar aquesta dura realitat mundial, entre les quals assenyala integrar polítiques de desenvolupament humanitari i pacificació en àrees de conflicte i augmentar la resiliència dels més vulnerables a l’adversitat econòmica. Tancant els ulls a aquesta crítica i greu situació alimentària al món, no aconseguirem més que agreujar-la.

  • La COP 26 de Glasgow i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

    Aquests dies es reuneix a Glasgow la conferència mundial pel clima amb la participació de caps de govern, científics i tècnics de tots els països. Per fora bramen les veus de Greta Thunberg i de desenes de milers d’activistes i ecologistes, al crit de «prou de bla…bla…bla… és l’hora de passar a l’acció». Per dins, António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, adverteix que «de seguir així, estem cavant la nostra pròpia tomba». No és una exageració, el futur de la humanitat està en joc. Els científics ho confirmen, el 2020, els gasos amb efecte d’hivernacle (GEI) causants de l’escalfament del planeta van augmentar, malgrat la restricció del trànsit i l’activitat econòmica produïda per la pandèmia.

    Les previsions de l’Acord de París d’aconseguir augmentar la temperatura mundial a no més d’1,5 graus i si és possible no més de 2 graus, a final de segle respecte a l’època preindustrial, no es compliran amb les mesures de reducció de GEH acordades actualment. En aquests moments, l’augment ja ha arribat a 1,1° i, en cas de seguir així, arribarà a 2,7°, cosa que causaria la desertització de gran part de la península Ibèrica.

    Paral·lelament a la COP26, s’ha reunit a Glasgow el C40, l’òrgan de govern dels municipis més grans del món, anomenat així perquè inicialment l’integraven 40 ciutats, però avui reuneix 97 ciutats que representen 700 milions d’habitants. En aquesta reunió, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat elegida vicepresidenta de l’organisme en substitució de l’alcalde de Londres. És indubtable que aquesta elecció va ser motivada per les importants mesures preses a Barcelona per reduir les contaminacions de l’aire pel trànsit automotriu, amb l’establiment de l’àmplia Zona de Baixes Emissions, i les illes que s’estan desenvolupant per apaivagar el trànsit i guanyar zones d’oci i esbarjo dels veïns a diversos barris de la ciutat. Barcelona havia guanyat, a més, el premi al Pla Clima, com la millor iniciativa de les ciutats Europees.

    En les seves declaracions a Glasgow, Ada Colau va assenyalar una cosa crucial per al nostre futur a Barcelona, ​​preguntant-se per què no es destinen els 1.700 milions que es volen destinar a ampliar l’aeroport (que transporta 50 milions de passatgers a l’any) a millorar i ampliar la xarxa pública de transport metropolità (que transporta més de 600 milions de passatgers per any). És evident que per reduir el trànsit de vehicles privats en imprescindible millorar el transport públic. S’imaginen una xarxa de trens de rodalies, puntual, modern, àgil i veloç? Per què no s’acaba la línia 6 del metro i s’estudia la possible ampliació de la xarxa de metro? A més, va proposar substituir els vols curts (com els de Barcelona-Madrid) pel tren, que contamina 20 vegades menys. Finalment, va fer una crida a destinar més recursos als municipis, perquè són un dels principals instruments de la lluita contra el canvi climàtic.

    Contrasta aquesta postura amb les posicions del Cercle d’Economia, amb la direcció del PSC, del PSOE i d’una part del Govern de Catalunya, que continuen insistint en l’ampliació de l’aeroport, que ha estat denunciat com un gran cop de pilota urbanístic. Són negacionistes encoberts del canvi climàtic? Quins interessos econòmics representen? Allò que és més greu, aquesta postura va en contra de l’opinió majoritària del poble espanyol. Una recent enquesta del diari El País sobre el Canvi Climàtic ha revelat que el 71% dels enquestats estan d’acord a prohibir els viatges curts amb avió si hi ha una alternativa amb tren, i el 63% està a favor d’avançar al 2035 la fi dels vehicles de benzina i dièsel. L’opinió pública està més conscienciada que alguns polítics.

  • És factible ampliar l’aeroport amb el menys impacte ambiental possible?

    Molt s’ha escrit a favor i en contra de la possible ampliació de l’aeroport de Barcelona, ​​amb diferents i diversos arguments. Tot i que el projecte ha quedat de moment suspès i l’enorme manifestació en contra el passat diumenge 19 de setembre a Barcelona, ​​la patronal empresarial Catalana i els grans mitjans de comunicació que estan al seu servei continuen insistint, temorosos de perdre una gran oportunitat de negoci.

    Com a part d’aquesta campanya, La Vanguardia publica (27.9.21) una enquesta encarregada (GAD3) a la població, amb el cridaner titular que diu: «Un 66% dels enquestats (la població catalana) dóna suport al projecte d’ampliació amb el menor impacte ambiental possible«. La pregunta és tramposa, perquè s’havia d’haver preguntat si estaven d’acord amb l’ampliació, sigui quin sigui l’impacte ambiental. Perquè els que afirmen que és possible ampliar l’aeroport sense impacte ambiental menteixen o estan confosos. No es tracta només si s’afecta majorment l’espai natural protegit de la Ricarda, o si la tercera pista es fa una mica més curta o es canvia l’espai protegit per un altre i se’ls informa a les aus que la llacuna s’ha traslladat. La qüestió clau és que AENA reconeix en el seu pla que els vols de Barcelona passen d’uns 70 milions a uns 100 milions per any. És a dir, gairebé es dupliquen.

    L’últim informe de l’IPCC (el panell internacional pel canvi climàtic) que va transcendir el mes passat recorda que les 3 principals fonts de la producció de gasos d’efecte hivernacle (GEH), responsables del canvi climàtic són el trànsit automotor, el trànsit aeri i la producció de carn. Assumim a més que 30 milions més de vols representen milions de pernoctacions turístiques a Barcelona, ​​centenars de milers de cotxes més circulant, un augment de la contaminació de l’aire, amb tots els seus efectes sobre l’augment de les morts prematures, les malalties cardiovasculars i respiratòries, el càncer de pulmó, etc. etc. Com es pot pensar que es pot gairebé duplicar el trànsit aeri sense produir un gran impacte ambiental? Deixin, per favor, de mentir i enganyar a la població.

    Una altra dada de l’enquesta és que el 50% dels enquestats estan en contra de paralitzar infraestructures per protegir l’entorn, si això frena el creixement econòmic. Una altra pregunta tramposa. S’hauria de preguntar el que la ciutadania considera prioritari, si invertir en ampliar l’aeroport amb l’impacte ambiental que porta o, per exemple, invertir en millorar la xarxa de trens de rodalies (el tren genera 20 vegades menys GEH que l’avió) o ampliar la xarxa de transport públic de Barcelona i l’àrea metropolitana i mantenir un desenvolupament econòmic sostenible.

    Els polítics i els empresaris desaprensius, que només miren els negocis en el curt termini, han de prendre consciència que l’emergència climàtica és obra de l’activitat humana, és molt greu, hi ha danys que es consideren ja irreversibles i no podem empitjorar la situació. Cal parlar clar, sense mentir o ocultar informació. AENA ha d’explicar a la població detalladament l’impacte ambiental de l’ampliació de l’aeroport i en què es van a invertir realment els mil set-cents milions d’euros programats. La nostra vida i la vida del planeta està amenaçada.

  • Ha començat la guerra per la carn?

    Tot s’inicia amb una campanya de declaracions d’Alberto Garzón, ministre de Consum del Govern d’Espanya, incitant a la població espanyola a consumir menys carn i que aquesta sigui de proximitat. La seva posició està basada en arguments científics que reconeixen que un excés en el consum de carn (Espanya consumeix tres vegades més del necessari o recomanat) és perniciós per a la salut humana i és una de les causes del canvi climàtic. Garzón fa una defensa dels beneficis de la Dieta Mediterrània, que està basada en aliments d’origen vegetal.

    A les poques hores, surt Luis Planas, ministre d’Agricultura del mateix govern, en defensa dels ramaders, assenyalant que la campanya és errònia, com la que «el sucre mata», i diu que sobren dogmatismes. Com si fos poc el despropòsit, el President Sánchez pronuncia una frase d’aquestes que generen vergonya als experts, en favor del consum de carn, dient: «un chuletón al punt és imbatible». Sabem que el president del Govern no és expert en nutrició ni en emergència climàtica, però se suposa que té assessors que ho són.

    Podria haver matisat les declaracions del ministre d’Agricultura, reconeixent que la campanya no és contra el consum de carn sinó contra l’excés de consum. No s’ha recordat ni tan sols del Pla per a l’Espanya 2050, del qual ha donat conferències a tot arreu, que reconeix que hi ha un excés de consum de carn a la població espanyola.

    Cal preguntar quins factors determinen aquest tipus de declaracions que van en contra de totes les evidències científiques. L’excés de consum de carn està reconeguda científicament com a causa de malalties cardiovasculars, de diabetis de l’adult, d’obesitat i de certs tipus de càncer. En un recent suplement de Lancet (titulat compte enrere) que comptabilitza anualment els danys sobre la salut del canvi climàtic, es reconeix que en el món, l’any 2020, es van comptabilitzar 900 mil morts associades a l’excés de consum de carns.

    Més d’un 30% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants del canvi climàtic, s’originen en la producció de carn. Fa pocs mesos es va publicar un estudi (6 maig 2021) del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides sobre «Avaluació global del metà: beneficis i costos de la mitigació de les emissions de metà». Recordem que el metà és un dels tres principals GEH, amb una acció molt més potent que el CO2, encara que menys duradora. En aquest estudi s’informa que un 35% de les emissions de metà provenen dels combustibles fòssils, un 20% dels abocadors i deixalles i un 40% de l’agricultura. Un 32% d’aquests s’origina en la ramaderia, principalment bovina (per la fermentació entèrica dels remugants i de fems) i un 8% del cultiu d’arròs. Com a mesures per reduir la generació de metà es propugna reduir la ramaderia i el consum de dietes saludables de tipus vegetarià amb menor contingut de carn i lactis. Recordem que per gram de proteïna, els llegums produeixen 250 vegades menys emissions de GEH que la carn i que es requereixen 6.000 litres d’aigua, un recurs cada vegada més escàs, per produir ½ kg de carn.

    El govern espanyol ha sancionat recentment una llei de canvi climàtic que aposta clarament per les energies verdes i la reducció dels combustibles fòssils, la qual cosa representa un gran i necessari avanç contra el canvi climàtic. Però, cridanerament, no inclou mesures per mitigar els efectes de l’alimentació, que representen d’un 25 a un 30% de la producció de GEH. Entre elles, està reduir el consum de carns vermelles i augmentar el consum d’aliments d’origen vegetal. La indústria de la carn és la quarta indústria més important a Espanya, al costat de la automotriu, el petroli i les elèctriques. Mou un negoci anual de més de 25 mil milions d’euros. Espanya és el tercer productor més important en el món en cria de porcs. De fet, la producció ha crescut de 5 milions el 1960 a 30 milions l’actualitat. Es deixarà al govern pressionar per aquests interessos? Passarà alguna cosa similar als de les petrolieres, que per no afectar els seus interessos es va demorar massa temps a promoure energies alternatives?

    La situació avui no permet més dilacions. Els centenars de morts per l’excés de calor en zones dels EUA i Canadà amb temperatures superiors als 50ºC ens indica que queda cada vegada menys temps per prendre seriosament l’emergència climàtica. El món no tolera declaracions frívoles com les de el president i el ministre d’agricultura. Si us plau, en ells ens hi va la nostra vida i la vida de la planeta.

  • Perquè la prevenció de les malalties cròniques no és una prioritat?

    A finals del segle XIX i principis del XX, predominaven a Europa les malalties infectocontagioses, com la tuberculosi (TBC), el tifus, el còlera, l’escarlatina i la verola, que eren la principal causa de malaltia i mortalitat. Si observem les estadístiques de mortalitat, per exemple per TBC i escarlatina (en menors de 15 anys) en la població anglesa entre 1838 i 1970, podem comprovar un descens notable, en què la mortalitat per aquestes causes a la fi del període considerat, pràcticament havia desaparegut. La quimioteràpia per a la TBC i els antibiòtics per al tractament de l’escarlatina es van descobrir en la dècada de 1950, quan la corba ja havia baixat, és a dir, el final d’aquestes malalties no es va deure als avenços ni a l’acció de la medicina.

    El que va permetre el control d’aquestes malalties va ser una millora substancial de la qualitat de vida i el control de les determinants socials de la malaltia: reducció de la jornada de treball i augment de les hores de descans, millores en l’alimentació i l’habitatge, sanejament higiènic ambiental (aigua potable i clavegueres).

    Avui, a la nostra societat, si llevem la pandèmia per la Covid-19, predominen les malalties cròniques: el càncer, les malalties cardiovasculars, la diabetis de l’adult i l’obesitat. Totes elles estan originades per la exposicions relacionades amb la forma de vida, com l’excés de consum de tabac i d’alcohol, una alimentació no saludable (excés de consum de carn vermella i productes d’origen animal i dèficit d’aliments d’origen vegetal com hortalisses , fruites, i cereals integrals), excés de consum de sucre, begudes ensucrades i de sal.

    Tots aquests factors són potencialment modificables, és a dir, aquestes malalties podrien ser previngudes o en part evitades, amb un canvi en la nostra manera de vida i de consum. Les evidències científiques i els organismes internacionals de salut, reconeixen que com a mínim un 30% de les malalties cròniques podrien ser evitades mitjançant hàbits de vida més saludables. He estimat que a l’estat Espanyol es gasten cada any gairebé al menys 40 mil milions de euros (un 2.9% del PIB) en el tractament d’aquestes malalties («Emergència climàtica, alimentació i vida saludable». Editorial Icaria 2020).

    Cal preguntar-se perquè la prevenció no és la prioritat i no s’imposa un canvi de paradigma de l’atenció de la malaltia a la salut. Perquè tots els esforços s’orienten a la tecnologia mèdica, quan el que va passar amb les transmissibles ens ensenya que la millor estratègia és un canvi en la manera de vida?

    Hi ha diverses raons:

    1. La prevenció no és patentable. En el sistema capitalista el que no ofereix un benefici als emprenedors, no té interès empresarial. No es pot patentar la dieta mediterrània, ni la dieta sostenible.
    2. A la indústria farmacèutica no li interessa la prevenció de les malalties cròniques, ja que el seu negoci és vendre fàrmacs als malalts. Si les malalties cròniques es pateixen durant molt de temps, obtindran més beneficis, perquè els pacients necessitaran consumir els medicaments més anys.
    3. En el sistema sanitari predomina la cultura de la curació i l’alta especialització i tecnologia, que absorbeix més del 90% de pressupost sanitari. Els metges dels hospitals no són responsables de les mesures de prevenció i si aquestes de desenvolupessin amb èxit, es necessitaria menys hospitals i menys especialistes.
    4. Hi ha potents interessos empresarials que obtenen enormes beneficis amb la comercialització dels factors de risc com el tabac, l’alcohol, les begudes ensucrades i les carns vermelles. Pensem en la Coca-Cola o en Philips Morris. La indústria de la carn a Espanya és el quart sector industrial, per darrere de la indústria de l’automòbil, combustibles i electricitat, amb un negocis de més de 26 mil milions d’euros.

    En les polítiques públiques no hi ha consciència ni voluntat de fer de la prevenció una prioritat. La majoria de les polítiques neoliberals no tenen interès en augmentar la despesa social per millorar la qualitat de vida de la població. El creixement exponencial de les desigualtats socials és un exponent d’aquesta realitat. Vegem com a exemple els programes d’acció post Covid, que prioritzen les inversions en tecnologia mèdica i hospitals, mentre s’ha desmantellat la medicina de família i comunitària.
    Canviar el paradigma de la malaltia a la salut és l’única estratègia raonable i compatible a més amb la mitigació del canvi climàtic, però no és ni serà una tasca fàcil i hem de prendre consciència que és un canvi imprescindible, si volem tenir una vida més saludable.

  • La nova llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica a Espanya: Un gran pas, però insuficient

    Després d’anys de promeses i dos anys de tràmits, el Parlament espanyol ha aprovat la tan esperada i necessària llei. Les últimes esmenes incloses en la comissió milloren alguns dels objectius i estableixen que per l’any 2030 s’ha d’aconseguir que el 45% del consum final d’energia provingui de les energies renovables. La neutralitat climàtica s’estableix per al 2050 i es proposa reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) en un 23% per a l’any 2030, respecte a 1990 (objectiu revisable el 2023). L’ONU i els grups ecologistes reclamen que per aconseguir l’objectiu de l’acord de Paris (augment de no més de 1,5 ºC de temperatura) s’ha d’assolir una reducció dels GEH d’un 7,6% anual, que per 2030 representaria almenys una reducció del 55%.

    S’estableix la prohibició de la venda de turismes i vehicles de combustibles fòssils a partir de 2040, la prohibició de noves explotacions de carbó i hidrocarburs i de la utilització del fracking. D’altra banda, la llei obliga les ciutats majors de 50.000 habitants a establir plans en els propers dos anys de mobilitat urbana sostenible (com les Zones de Baixes Emissions de Barcelona). Com han assenyalat diversos grups ecologistes, són mesures molt importants, encara que insuficients. No hi diu res de l’aviació, que és un mitjà reconegut com a gran contaminant, ni hi diu res sobre l’agricultura.

    Sobre la importància de el model alimentari actual en l’emergència climàtica, he publicat al Diari de la Sanitat diversos articles que m’agradaria recordar. Es considera pels organismes internacionals, com la IPPC, la FAO i l’ONU, que entre un 20 i un 25% dels GEH en el món s’originen en la ramaderia, a causa de l’extinció de boscos (que són els que absorbeixen el CO2 ), com els produïts en els incendis de l’Amazona, destinats a la cria de bestiar o la producció de cereals destinats a alimentar-los, pel metà, que produeixen els remugants i els fems que generen, i per l’òxid nitrós, que s’origina en els fems, les purines i fertilitzants nitrogenats. El CO2, el metà i l’òxid nitrós són els 3 gasos responsables de l’efecte hivernacle.

    La indústria de la carn és la principal dins de la indústria alimentària a Espanya i, en termes de capital de negoci, és la quarta indústria més important, després de la del petroli, l’automotriu i l’electricitat. El consum de carns vermelles a Catalunya i a Espanya és tres vegades superior al recomanat pels organismes internacionals i l’excés de consum representa una de les causes de les majors malalties cròniques de la població, com les malalties cardiovasculars, la diabetis, l’obesitat i diversos tipus de càncer. És a dir, té una magnitud que mereix que s’hagi inclòs en la llei del canvi climàtic. El que és bo per al clima (reduir el consum de carns vermelles) és bo per a la nostra salut.

    La revista Science va publicar el novembre passat un estudi que mostrava, que encara que els GEH originats en els combustibles fòssils fossin immediatament reduïts, si no s’actua simultàniament sobre el sistema alimentari mundial, no s’aconseguirà complir amb els objectius de l’acord de Paris. Sembla que els redactors de la llei no han llegit el Science, ni tota l’abundant literatura que mostra la importància del model alimentari en el canvi climàtic.

    La ciutat de Barcelona, és aquest any la «capital mundial de l’alimentació sostenible». Una alimentació sostenible ha de ser una alimentació saludable i amb un impacte ambiental reduït. No podem renunciar a aconseguir canviar i millorar el nostre sistema alimentari, perquè amb això ens juguem la nostra salut i la salut de la planeta.

    Referències

    • Estudi de la revista Science: doi: 10.1126 / science.aba35

  • Les morts ocasionades pel canvi climàtic a nivell mundial són similars a les produïdes per la pandèmia de la Covid-19?

    L’informe corresponent a l’any 2020 de Lancet Countdown (compte enrrere) sobre les conseqüències del canvi climàtic és realment molt inquietant.

    Recordem que l’Informe es basa en 43 indicadors sobre 5 seccions de l’impacte del canvi climàtic, que representen les troballes i el consens de 35 líders d’institucions acadèmiques i organismes de les Nacions Unides, que abasten científics d’una varietat molt àmplia d’especialitats. La veracitat científica d’aquest informe, està basada en dades. No són especulacions. Les principals conclusions són les següents:

    • Tot i el compromís de l’acord de Paris de limitar en aquest segle l’augment de la temperatura a menys de 2ºC respecte a l’era preindustrial (i si és possible a 1,5 ºC), la temperatura continua augmentant en forma contínua , resultant ja en un augment de l’1,2 ºC, i els records de temperatura més càlida s’han produït en els darrers 5 anys.
    • Per complir amb l’objectiu de l’acord de Paris, les emissions de 56 giga tones CO2 equivalents anualment emeses actualment s’han de reduir 25 giga tones en els propers 10 anys (aproximadament 2030), és a dir, una reducció del 7,% anual, que representa multiplicar per 5 els esforços actuals.
    • El creixement de la temperatura està ocasionant una acceleració de l’impacte negatiu sobre la humanitat i els indicadors de 2020 són els pitjors des que es van emetre els primers informes, afectant especialment a les poblacions de països que són les menys responsables del canvi climàtic. Aquest impacte està interactuant amb desigualtats econòmiques i socials preexistents, exacerbant les diferències entre regions, que porten a una pobra qualitat de l’aire, pobra qualitat dels aliments i dels habitatges.
    • S’han detectat 475 milions d’esdeveniments d’onades de calor a 2019. S’ha incrementat en els últims 20 anys un 53,7% la mortalitat per l’excés de calor a majors de 65 anys, resultant en 2018 un total de 296.000 morts per aquesta causa a nivell mundial. Si bé Índia i Indonèsia són les poblacions més afectades per aquest excés, a Europa, el 2018, el cost de la mortalitat relacionada amb l’excés de calor és equivalent a la renda mediana de 11 milions de ciutadans (1.2% del PBI d’una regió) .
    • Entre 2015 a 2020 es s’han detectat 76 esdeveniments importants d’inundacions, tempestes, i sequeres, amb temperatures anormals.
    • Aquests canvis afecten els cultius d’aliments. Es considera que el rendiment de les collites s’ha reduït entre un 1,8 i un 5% entre 1981 i 2019.
    • S’han incrementat les infeccions del dengue (un 15%) i altres, com la malària.
    • Es considera que entre 145 i 565 milions d’habitants poden patir d’inundacions potencials per l’augment de el nivell de la mar.
    • No es noten els esforços per reduir les emissions de CO2. L’ús del carbó que s’havia reduït des de 2013, ha tornat a augmentar un 1,7% de 2016 a 2018.
    • El dany sobre la salut és substancial: s’estimen més de 1 milió de morts cada any per la contaminació de l’aire, generada principalment per les centrals de carbó.
    • Les emissions de gasos d’efecte hivernacle produïdes per la ramaderia (un 96% per remugants) van créixer un 16% de 2000 a 2017.
    • L’excés de consum de carn vermella s’estima que va contribuir amb 990.000 morts el 2017.

    Si sumem les morts per excés de calor (296.000) més les ocasionades per la contaminació de l’aire (1 milió) més les associades a l’excés de consum de carn vermella (990.000) ens dóna una xifra de 2.286.000 morts per any. Els morts a nivell mundial per la pandèmia de coronavirus des de l’inici sumen 2.300.000. Les xifres de defuncions són bastant similars. Que no s’interpreti una posició negacionista. No podem negar la gravetat de la pandèmia, però podem preguntar-nos: perquè no hi ha la mateixa preocupació social, dels mitjans de comunicació i de les autoritats per la gravetat del canvi climàtic? Esperar l’aparició d’una «vacuna» per mitigar el canvi climàtic, sense necessitat de canviar la nostra manera de vida, de mobilitat i d’alimentació és un somni suïcida. Cada vegada queda menys temps per actuar dràsticament.

  • Qui pressiona per endarrerir l’aplicació del Nutri-Score a Espanya?

    En un article publicat en aquest mitjà fa uns 10 mesos explicava que Espanya, a l’igual que França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i els Països Baixos, havien adoptat el logotip nutricional Nutri-Score, destinat a ser col·locat en la part anterior dels envasos d’aliment, per ajudar els consumidors a reconèixer amb un simple cop d’ull la qualitat nutricional dels mateixos, poder comparar els productes entre ells i ajudar-los a orientar les seves opcions cap a aliments més saludables.

    L’elecció de Nutri-Score per les autoritats de salut pública d’aquests països es basa en sòlides bases científiques que han validat l’algoritme que sustenta el seu càlcul i demostrat la seva eficàcia (més de 40 estudis, alguns d’ells realitzats a Espanya, han estat publicats en revistes científiques internacionals). El seu format de colors (de el verd a vermell) superposat de lletres (d’A a E) el converteixen en una eina senzilla, intuïtiva i comprensible per a tothom.

    El color final, emmarcat en un cercle és conseqüència de la valoració del producte en funció del seu contingut en calories, sucre, greixos saturats, sodi, fruites, vegetals, fibra i proteïnes. El A és el més saludable i l’E el menys saludable.

    Però la decisió de govern Espanyol presa fa gairebé 2 anys, no s’ha posat encara en marxa. Les raons són d’imaginar: si bé alguns industrials i grans distribuïdors han acceptat o tenen previst fer-ho (Eroski, Caprabo, Danone, El Campo…) en canvi, grans empreses multinacionals (entre altres Coca-Cola, PepsiCo, Mars, Unilever, Mondelez, Ferrero o Kraft) segueixen negant-se a afegir-lo en els seus productes. Aquestes grans multinacionals que s’oposen a col·locar Nutri-Score en els seus envasos corresponen a diversos centenars de marques corresponents a milers de productes posats a disposició dels consumidors en els prestatges dels supermercats. És fàcil imaginar que les empreses que fabriquen aliments no saludables intentin impedir el seu ús, per evitar que el consumidor quedi advertit d’això. Per això, s’han dedicat a publicar articles posant en dubte les bases científiques i utilitat de l’etiquetatge, pressionant el Ministeri de Consum, per retardar-ho i a les societats de nutrició d’Espanya perquè no es manifestin a favor del mateix.

    Davant d’aquesta situació incomprensible, uns 80 científics i professionals de la nutrició, salut pública i altres especialitats de tot Espanya, liderats per catedràtics de la Universitat Rovira i Virgili hem signat un manifest, advertint d’aquestes maniobres i sol·licitant al Ministeri de Consum el compliment de la seva promesa d’implantar aquest etiquetatge al començament de 2021.

    Si la nutrició és un dels factors determinants més importants de les malalties cròniques, hem de donar suport l’ús d’instruments que s’han demostrat útils per aconseguir una alimentació més saludable. No permetem que una part de la indústria alimentària faci servir les brutes maniobres que va utilitzar en el seu temps la indústria del tabac.

  • Sense canvis en el model alimentari no podem complir amb els objectius de l’acord de París

    Els gasos d’efecte hivernacle (GEH) són els causants de l’escalfament global de la planeta, que produeix el canvi climàtic. Dos terços, aproximadament dels GEH s’originen en l’ús de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas) per a la generació d’energia. Un terç s’origina en l’agricultura, i d’aquesta, un 80% a la ramaderia. La desforestació (eliminació de boscos que absorbeixen CO2) per a la cria de bestiar, els fems i el metà dels remugants són els principals factors associats a la indústria de la carn i, en menor mesura, l’ús de fertilitzants nitrogenats.

    Diversos estudis, entre ells el nostre en la cohort EPIC d’Espanya, han mostrat que el consum de carn (especialment la vermella) genera més del 40% dels GEH de la dieta i els lactis un 20%, mentre que el consum d’aliments vegetals (fruites, hortalisses, cereals i llegums) generen menys del 12% dels GEH de la dieta.

    Un recent estudi publicat en la més prestigiosa revista biomèdica del món, Science, titulat «Global Food system emissions, could preclude Achieving the 1,5ºC and 2ºC climate change targets» i liderat per investigadors de la Universitat de Oxford mostra que, tot i que les emissions actuals generades per combustibles fòssils fossin detingudes, si no hi ha canvis en els models alimentaris no es podran complir els objectius de l’acord de Paris.

    Els autors estimen que el sistema alimentari actual genera 1.356 giga-tones de CO2 i que si es produïssin canvis en la dieta i s’adoptés un patró alimentari d’una dieta rica en vegetals es podrien reduir les emissions a 706 giga-tones, és a dir, gairebé a la meitat.

    Cal preguntar-se perquè no hi ha una política més activa per promoure un canvi en el model alimentari. El preu dels aliments és un dels factors claus en la decisió dels consumidors. El govern té a les seves  mans la política fiscal i si s’establissin preus subvencionats per als aliments d’origen vegetal i taxes per augmentar el preu dels d’origen animal, s’aconseguirien canvis importants en el consum. Per què no s’estableixen mesures clares per afavorir la producció ecològica de productes vegetals, en petites explotacions de proximitat?

    El mes d’octubre, el Parlament Europeu va actualitzar la PAC (Política Agrària Comuna) que consumeix el 40% del pressupost comunitari. Representava una gran oportunitat per introduir importants canvis en la producció alimentària, per a una agricultura més ecològica i sostenible. En lloc d’això, es va aprovar un acord que elimina els condicionants ambientals (cap limitació a l’ús d’agrotòxics), estableix les ajudes només segons les tones de producció (que afavoreix a les grans explotacions de terratinents i no al petit productor) i elimina la prohibició d’explotacions d’alt valor ecològic. Va ser aprovat pel bloc del Partit Popular, pel bloc Liberal i el bloc del Partit Socialista, inclosos els diputats de PSOE (que proposa una sortida ecològica de la pandèmia). Greenpeace i altres associacions i partits ecologistes van classificar l’acord com «una sentència de mort per a les petites explotacions, la natura i el clima».

    Com podem comprovar, cada vegada hi ha més evidències sobre la importància del model alimentari en la crisi climàtica i sobre les estratègies efectives per mitigar-lo. Però els que tenen a les seves mans el poder per fer-les efectives parlen molt, però fan molt poc. A la població ens queda prendre consciència que si substituïm aliments d’origen animal per aliments vegetals estem mitigant el canvi climàtic i, el que és important, millorant la nostra salut. La nostra salut i la de la planeta és cosa de tots.