Just Deploy It!

Autor: Carla Benito

  • «A companyes destrossades físicament de netejar, la mútua els hi ha dit que no tenien res»

    Era 2016, previ a la creació de Las Kellys, i Miriam treballava de cambrera de pis en un hotel petit de tres estrelles principalment fent llits. Com que havia baixat l’ocupació feia una mica de tot encara que la seva categoria professional fos d’ajudant de cambrera de pis. El mes de desembre, quan va baixar l’ocupació, els van canviar els horaris, els van demanar si podien anar a les 6 del matí i fer els fons de la cuina fins a les 9 del matí i llavors passar a la seva altra feina. Abans d’aquest canvi, hi havia tres treballadores més de la neteja a l’hotel que feia 15 anys que hi eren i tenien un contracte fix. Dues feien les zones comunes i l’altra feia el restaurant i els esmorzars i el passadís de l’hotel amb un horari de 8 hores. «Jo anava per una subcontracta i també les meves companyes i ens van dir que l’hotel ficaria treballadores aquí perquè les anaven a fer fora perquè la nostra empresa entrés també a la cuina», explica. De primeres, ella no va entendre per què les feien fora si anaven a fer la seva mateixa feina… Però al següent dia, les tres treballadores que quedaven, entre elles, van anar a l’hotel i van rebre la notícia que passarien a mitja jornada. De tres van passar a ser-ne dos.

    Així, el treball de 8 hores es va convertir en un de 5 hores amb el que veien clar que no arribaven malgrat que les repartissin al llarg de la jornada. «Perquè impactés el mínim possible, ens van dir ‘tu entres a les 6 i fas els fons de la cuina i et poses a netejar el més dur, a treure greix’. I jo arribo a les 7 i ens posem a fer-ho fins a les 9. Després surto i em poso a passar l’escombra per passadissos, esmorzars, i tot això. Després fregar: banys, passadissos, recepció… un munt de coses que el temps et passa rapidíssim», descriu. Un treball dur i amb exigències. Explica en detall com el cap no volia que el parquet negre tingués ni tan sols una marca d’haver passat el pal de fregar. Per això, Miriam havia de deixar-se els braços i les mans escorrent el motxo: «perds el temps, però també la salut encara que jo no m’havia adonat d’això… Va començar a passar el temps i jo començava a patir dolor de les mans i deia ja em passarà, ja em passarà, però després de 6 mesos les mans se’m van inflar, les tenia vermelles i el dolor pujava fins a les espatlles».

    Miriam es va prendre antiinflamatoris per evitar anar al metge i fins i tot va tornar un dia més a la feina. Per dir que no havia dormit del dolor, perquè no es pensessin que era una gandula, que no volia treballar. Tot això perquè sentia una gran responsabilitat. «No podia agafar el pal de l’escombra ni aixecar res, em queia tot. Recordo que el meu xicot em donava el menjar a la boca. Jo plorava perquè vaig pensar que quedaria invàlida per a tota la vida. Vaig pensar que les meves mans ja no servirien per res. Va ser molt dur i me’n recordo que li va dir la meva companya a la supervisora: ‘mira, que la Miriam està així i no pot treballar’ i que la supervisora ​​va dir que parlaria amb l’empresa, però va parlar amb els seus caps i aquests van dir que acabés la jornada, que després em donaven el paper de la mútua». Miriam va acabar la seva jornada i va anar cap a la mútua on la va atendre «un metge-màquina». «Li vaig dir que em feien mal els braços, tots, i va insistir que no podia ser, que havia de dir un punt, com si l’estigués mentint. Em van fer unes radiografies i em van donar pastilles i també la recomanació que anés al meu metge de capçalera, ja que això no era una malaltia laboral».

    Com que no va poder agafar hora, va anar d’urgències al seu CAP i el seu metge li va dir que tenia una inflamació dels tendons i que s’havia de prendre unes pastilles fortes que mai no s’havia pres: «Em va preguntar en què treballava i ja em va dir que això ho tenien sempre les persones que hi treballen». També li va donar la baixa i mentre era a casa, l’empresa no va parar de trucar-li perquè tornés: «necessitem que tornis a treballar», li deien per pressionar-la. Però el metge no veia que avancés favorablement. «Em feia mal, però a part d’això estava amb la moral per terra. A ells no els importava res…», se sorprèn i entristeix Miriam. Al cap de 10 dies van insistir novament i van arribar a dir-li «és que nosaltres no som cap ONG» i la van convocar a l’empresa. La van acomiadar i ella per falta d’informació no va signar no conforme. Tampoc va buscar cap advocat perquè no en coneixia i encara es lamenta. Avui dia, encara denuncia aquesta situació i defensa que associacions com Las Kellys són essencials per posar fi a aquesta precarietat que porta les treballadores fins a perdre la salut.

    Travessades per la parcialitat i la temporalitat

    Les cambreres de pis dels hotels fa molts anys que reivindiquen drets com ser part de la plantilla dels hotels on treballen. La majoria dones, són un dels sectors que pitjors condicions laborals tenen. Travessades per la parcialitat i la temporalitat són vulnerables si no s’organitzen per respondre. A nivell estatal, moltes d’aquestes treballadores s’associen sota el col·lectiu Las Kellys que consta de grups territorials. Un és a Barcelona i Miriam és la portaveu d’aquest sindicat que ajunta cambreres de pis i professionals de la neteja dels hotels. Càrregues de treball indecents, cessió il·legal, frau de llei, malalties derivades del treball no reconegudes…

    Per tots aquests motius, a finals de juliol del 2021 començaven un micromecenatge per crear la Central de Reserves Hoteleres. Un projecte que aniria vinculat al Segell de Treball Just i de Qualitat. Un segell que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el novembre del 2018, però que no arriba ni s’espera.

    Miriam explica que per a les Kellys «el segell de qualitat era un pas més que volíem fer», però que van anar veient que no hi havia intencions de desenvolupar. «El conseller El Homrani, que en aquell moment era al Departament de Treball, mai no va donar la cara, sempre enviava altres persones a qui nosaltres havíem de tornar a explicar la història, el nostre problema i això del segell de qualitat. Que sabessin que era una ordre que s’havia de desenvolupar perquè ells mateixos ho havien aprovat. Deien que la patronal al principi estava d’acord, però que no acceptarien l’obligació que la treballadora hagués d’estar contractada per l’hotel», denuncia Miriam.

    Les Kellys lamenten que una ordre governamental d’un organisme com el Parlament de Catalunya caigui perquè la patronal no la vulgui aplicar. Per això, com explica Miriam, durant llargues jornades han estat manifestant-se al carrer tant davant de la seu de la patronal com del Departament de Treball, que en té la responsabilitat última. Tot i així, no s’ha realitzat el segell. Amb Roger Torrent, el nou conseller de Treball, els va passar més o menys el mateix. «Ens va dir que acabava d’arribar i necessitava un temps», però al final –afegeix– «no hi ha hagut voluntat política igual que a nivell estatal que tampoc no va tirar endavant la Llei Kelly». Una llei que volia acabar amb la subcontractació dels serveis estructurals. Miriam apunta que «un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet». Afegeix també que quan en el seu moment van parlar amb la patronal, aquesta, que les va rebre i fins i tot els va donar cafè, els explico les seves «intencions»: «volen externalitzar tots els serveis. Havien començat amb nosaltres i després seguirien amb cambrers, cuiners, recepcionistes… i ja es fa».

    En aquest sentit, un altre dels motius per crear la Central Hotelera va ser la quantitat de judicis pels quals han passat i han patit diferents membres del col·lectiu contra les empreses contractadores per aconseguir acabar amb la cessió il·legal de treballadores. Ara Miriam lamenta que amb el nou text de la reforma laboral es legitima la subcontractació en fer que les empreses externes d’ara endavant s’hauran de regir sota el conveni d’hostaleria. «Abans almenys hi havia un buit legal amb el qual davant les empreses podíem arribar als judicis i reclamar fins que el jutjat doni la raó i afirmi que es dóna la cessió il·legal de treballadores. Ara ja no es podrà i no sé què farem…». Miriam creu que les han deixat «pitjor que abans» i no confia en una llei que ha tingut la signatura de la patronal des del principi.

    Un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet

    La feminització de la pobresa sorgeix de la precarietat

    Relacionat amb això, un altre motiu de la Central era que preveien acomiadaments massius dins del sector una vegada acabessin els ERTO. Aleshores previstos per a octubre i ara amb data per al pròxim 28 de febrer. «Durant la pandèmia, el 70% de les cambreres de pis van acabar al carrer perquè l’hotel o l’empresa que les portava va considerar que, com havia baixat l’ocupació, podien prescindir de la feina… Treballes una setmana, un mes i després ja no». Però que els hi passa a elles?, es pregunta. I és que treballant així, quan les deixen al carrer, cobren l’atur acumulat, però mai no arriben a acumular suficient. «De totes aquestes treballadores que es van veure al carrer, moltes no tenien què menjar i van haver de viure de menjadors, altres van ser desnonades i altres van sobreviure amb els mesos perdonats de lloguer que després havien de pagar», descriu Miriam. Que afegeix que el panorama de famílies amb tres fills demanant en menjadors socials o a la Creu Roja o sense poder demanar perquè en moment de pandèmia estava tot tancat van ser molt durs. Creu també que les xifres de subcontractació hauran augmentat, ja que després d’acomiadar moltes treballadores, el més segur és que les noves contractacions hagi estat mitjançant externalitzacions. «Els hotelers així evadeixen les seves responsabilitats com a empresaris: posen la treballadora en mans d’una subcontracta que el que fa és anul·lar-li els drets: tu ja no et pots sindicar, no pots reclamar, no pots emmalaltir i tens una càrrega brutal. No tens temps per menjar, ni per prendre aigua, ni per anar al bany i si reclames, doncs aquesta ja no la truquem…», diu. I és que opina que «l’empresa t’ha fet un contracte que no serveix de res, amb el qual la treballadora només es queda el 40% del que es paga».

    És important tenir en compte que la tornada a la normalitat no continua sent normal. Moltes treballadores ho fan sense EPI correctes davant del virus i això ha portat a tensions, pors i càrregues. Miriam considera que els hotels s’han aprofitat de tota aquesta situació: «mentre les treballadores estan en ERTO, ells també cobren beneficis com a empresaris i el que han estat fent ha estat contractar personal extern per fer la feina». El parany és, explica, que contractaven algú 5 hores, per fer la feina d’una jornada de 8 hores. Miriam considera que això és, a part de fraudulent, «una trampa mortal».

    Davant de tot això, les Kellys s’han continuat organitzant durant la pandèmia com han demanat, però sí que és cert que tot s’ha complicat. També perquè legislativament, a banda de caure el Segell de Qualitat i la Llei Kelly, també sembla que ha caigut la Directiva Europea. El panorama que descriu Miriam és desolador, però encara tenen esperances en la seva pròpia Central Hotelera que estarà preparada al maig: «Ja estem cansades dels governs així que ja hem dit deixarem de banda els polítics i ens centrarem en el nostre projecte. Amargant-nos nosaltres no resolem els problemes… Sempre diem que volem un món net». Així, l’objectiu és trobar hotels que compleixin amb uns requisits mínims, perquè les companyes no hagin de combinar dues o tres feines per arribar a final de mes, perquè estiguin reconegudes com a treballadores i no hagin de fer 15 o 20 habitacions en 8 hores, ja que és «inhumà».

    Perquè tot això passi, un cop la reforma laboral no protegeix aquestes treballadores externes, des de les Kelly hauran de continuar exigint canvis en els convenis. Per arribar a un punt ideal, aleshores haurien totes les empreses de reconèixer les cambreres de pis com a activitat principal de l’empresa, que hi hagués una retribució igual entre homes i dones i complir amb la llei de riscos laborals. I amb això arribem a un altre tema: la quantitat de malalties no reconegudes que pateixen les cambreres de pis. «Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops», explica. A part, el tipus de jornades que tenen les condueix a anar sempre corrents i desesperades, però la Miriam té clar que no val la pena sumar estrès mental al cansament físic. Tot i així, moltes treballadores cauen malaltes i acaben havent d’acudir a la seguretat social, ja que la mútua els nega l’atenció. «És un mal que s’ha aconseguit a la feina, per tant, s’ha de fer càrrec l’hotel, però aquest es renta les mans i el carrega a la seguretat social, que som tots. Així, l’empresari s’ha forrat i està feliç explotant més treballadores mentre el govern i l’estat fan el llit a l’empresari… És tan fort tot això!», expressa la Miriam. I és que ella, va caure malalta treballant, la van acomiadar i mai no li van pagar per això.

    Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops

  • Cau un 19% l’esperança de vida entre la gent gran, però segueixen en augment les pensions

    «L’estat espanyol, igual que altres països del seu entorn, ha d’enfrontar el desafiament d’assegurar la qualitat de vida de la gent gran, que any a any són més i més grans. El procés d’envelliment poblacional al qual se suma Espanya amb cert retard a altres països europeus, travessa els debats sobre els nous reptes que els Estats del Benestar han de fer front. Els canvis demogràfics que comencen a les darreres dècades del segle XX estan transformant la composició social: la caiguda de la fecunditat, l’augment de l’edat de formació de les famílies i la prolongació de l’esperança de vida donen lloc a poblacions cada vegada envellides».

    Així és el text que inicia l’informe final de l’Observatori social de la gent gran realitzat anualment per la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres. Després d’un any sense haver estat publicat a causa de la pandèmia, l’informe d’aquest any recull com aquesta ha perjudicat a les condicions de vida de les persones grans en diferents àmbits: esperança de vida, l’estat de salut, l’accés als recursos tant econòmics com de protecció social i els riscos específics als quals s’enfronten.

    Es tracta d’una publicació que estudia l’envelliment poblacional i l’envelliment actiu, les llars de la gent gran i les dades que evidencien les diferents condicions de vida en la vellesa d’homes i dones. També detecta la insuficiència de recursos que es dediquen al sistema per a l’autonomia i d’atenció a la dependència. Pel que fa al sistema públic de pensions, permet determinar la importància de revaloritzar les pensions i garantir el seu poder adquisitiu en el temps, enfortint el sistema de pensions d’avui i del futur. D’altra banda, analitza el sistema públic de salut, element essencial per a la gent gran perquè la prolongació de l’esperança de vida s’ha de produir en condicions saludables, amb autonomia i lliure de malaltia, la qual cosa és especialment rellevant en el cas de les dones. Aquest observatori recull de manera significativa la situació de la gent gran en el marc de la pandèmia.

    A la roda de premsa celebrada per la seva presentació hi van Neus Vilanova, secretària de política social de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO de Catalunya, Vicente Llamazares, secretari general de la Federación de Pensionistas y Jubilados de CCOO i Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya.

    L’esperança de vida va a la baixa, però l’envelliment segueix a l’alça

    Llamazares va ser el primer a parlar i va provar d’explicar la subdivisió de l’informe. En primer lloc, al capítol 1 trobem un estudi demogràfic a nivell estatal on es posa en relleu que tot i l’àmplia incidència de mortalitat de la pandèmia, que ha augmentat un 17%, reduint l’esperança de vida de les dones en 1,6 anys i la dels homes en 1,25 en els homes, la població gran ronda el 20% a tot l’estat. Una altra dada que ressalta Llamazares és que la natalitat ha baixat més d’un 5% aquest any situant-se així als nivells dels anys 40. «Aquesta esperança de vida, sumada al baix índex de natalitat que situa els fills a 1,25 per llar, farà que si seguim així i fixant-nos en la progressió en el temps, a mitjans de segle ens trobarem que el 40% de la població», diu Llamazares, que afegeix que si això no es corregeix, serà difícil complir les necessitats dels col·lectius per tenir una vida sana i saludable.

    El capítol 2 enfronta la despesa sanitària a nivell estatal i Llamazares destaca que si bé ha crescut un 5%, es situa encara tres punts per sota dels nivells de països com Alemanya, França i l’entorn respecte al PIB. Amb tot, seria desitjable un augment dels ingressos i si bé l’informe veu que pel que fa a personal destinat la despesa ha augmentat lleument, també destaca que només es compta amb 1100 metges geriàtrics a tot l’estat. Una dada escassa, segons el sindicat.

    Seguint amb l’informe, el tercer capítol aborda el sistema per l’autonomia i atenció a la dependència. Llamazares celebra que «després de l’acord trobat, sembla que el sistema va millorant». I és que tot i haver rebut fins a 250.000 sol·licituds el 2021, s’ha reduït el número en llistes d’espera un 19%. Tot i així, des de CCOO volen fer una crítica important per al sosteniment d’aquest sistema i és que el 73% de les places residencials són d’àmbit privat. «És desitjable que l’estat assumís aquest tipus de polítiques i de control», assenyala Llamazares que parla també sobre com l’impacte de la mortalitat a les residències «ha estat brutal». Destaca per exemple que a comunitats autònomes com Madrid hi ha hagut un 52,9% més de morts. Aquestes dades ajuden a afirmar que cal estudiar millor el sistema de residències, que cal més control i també intervenir en la gestió.

    Desigualtats de gènere a les pensions

    Per últim, el quart capítol estudia el sistema públic de les pensions per autonomia i províncies. En termes generals destaca que les pensions contributives han augmentat representant ara el 69,2% a finals de juny de 2021. Les pensions de viduïtat suposen el 27,5%, després d’anys de tendència decreixent en percentatge respecte al total. Pel que fa a bretxa de gènere és aquí on es veu de manera més flagrant la més evident manifestació de les desigualtats per raó de gènere a les pensions. La pensió contributiva de jubilació la reben en més grau els homes: el 60% d’aquestes pensions la reben homes, malgrat ser menor la població masculina més gran. De fet, el 96,3% de les
    pensions dels homes majors de 64 anys són contributives de jubilació i per contra només impliquen el 55,6% de les que perceben les dones. Les pensions de viduïtat, derivades del dret generat per un cònjuge, impliquen el 44,5% de les que perceben les dones mentre que amb prou feines suposen el 3,9% de les que perceben els homes. De fet, de les 204.400 pensions no contributives de jubilació, el 74,4% són percebudes per dones.

    Pel que fa a xifres en euros, si entre el 2014 i el 2017 la pensió mitjana mensual tot just va créixer 3,3 euros, des de llavors fins a la pensió mitjana de maig de 2021 hi ha hagut un augment de més de 39 euros, arribant als 396,7 euros mensuals.

    Si aquest augment podria ser motiu de celebració, no ho és tant quan s’analitza l’encariment de preus sobretot d’alimentació i energia que condueixen, com denuncia Llamazares, a situacions de pobresa energètica en multitud de llars sobretot en persones grans. En conjunt, la reflexió que fa l’observatori és la necessitat de millorar les condicions de vida de les persones grans i donar centralitat en aquest sentit a polítiques públiques: nous i més recursos públics per garantir les condicions de vida de les persones grans.

    En aquest sentit, Neus Vilanova destaca que la despesa pública per habitant a l’estat espanyol és de mitjana de 1542 euros amb dades del 2019, un 5,6% més que l’any anterior. Altres dades que ajuden a entendre la situació serien que el percentatge de despesa sanitària a través de la concertació. El 2019, la despesa sanitària destinada a concerts amb el sector privat va representar el 8,8% de total de la despesa pública, 0,3 punts percentuals menys que l’any anterior. Si analitzem la distribució regional, destaca sobre la resta Catalunya, on la despesa dedicada a la concertació suposa el 23,9% de la despesa pública, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes.

    Ràtios insuficients a la sanitat pública

    Un altre element que perjudica directament a la gent gran és el personal que es dedica a cobrir les necessitats de la població. Amb dades del 2019, es registra el mateix nombre de metges per habitant. En concret, aquell any hi havia 0,78 metges en atenció primària i 1,96 metges en atenció especialitzada per cada mil habitants, valors similars als registrats un any abans. Passa el mateix amb el personal d’infermeria, amb 0,67 infermers destinades a l’atenció primària i 3,5 per cada mil a l’atenció especialitzada. Un altre indicador dels recursos sanitaris, com és el nombre de llits en funcionament, ofereix pràcticament el mateix resultat. Si el 2018 es van registrar 2,98 llits per cada mil habitants, a 2019 es redueix lleugerament fins al 2,95, continuant així la reducció del nombre de llits que es produeix al llarg de les dècades anteriors.

    Si bé Catalunya té un índex major de llits l’any 2019 (3,84 llits per cada 100.000 habitants), és interessant veure com a l’informe destaquen que cal conèixer el nombre de llits hospitalaris segons la forma jurídica que el gestiona, per valorar aquest recurs sanitari en tota la seva extensió. Asseguren que a Catalunya no hi ha llits hospitalaris en funcionament gestionades de forma directa, sent a més poques les que són gestionades per un ens públic. La major part dels llits en funcionament són gestionats per fundacions privades o societats mercantils. En conjunt, aquestes suposen el 58% dels llits en funcionament.

    Amb tot, Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya, ha volgut posar en valor el document i felicitar la federació de pensionistes i jubilats per analitzar aquestes dades en profunditat entenent que representen a un gran col·lectiu. Bellera ha explicat que «tot i haver un increment extraordinari de la despesa, aquesta resulta insuficient, com demostren les dades». Així ha animat a través de l’impuls d’acords pel diàleg social fer front a aquesta situació amb la definició de mesures i polítiques públiques, entenent que ens trobem en una situació d’envelliment constatat. També ha volgut destacar que tots els recursos impliquen ingressos: «si incrementem pensions, però no salaris, en un sistema de repartiment la cosa es fa molt insostenible». Per acabar, Bellera afirma que «queda molt recorregut per fer», que «l’observatori mostra amb molta claredat elements de contrast», però que «dependrà de l’acció de govern que el nostre sistema generi més cohesió i més justícia social».

  • 2022: segueix morint gent a la feina i segueix sense abordar-se la sinistralitat laboral

    Dimecres 5 de gener de 2022. Mor un home de 74 anys mentre treballava en una empresa de preparació de formigó a Constantí. Un treballador de l’empresa es troba un camió tipus banyera bolcat i el cos del conductor sense vida. Segons les primeres informacions, la víctima hauria descarregat sorra amb el seu camió i per circumstàncies que encara s’estan investigant aquest hauria bolcat provocant-li la mort.

    Divendres 7 de gener de 2022. Mor un home de 26 anys mentre treballava en una explotació ramadera bovina de Campllong, al Gironès. Dos treballadors es trobaven fent tasques habituals amb una màquina a l’interior de la nau dels animals i el terra de formigó ha cedit. Un dels treballadors ha caigut a la fosa sèptica i no ha pogut sortir.

    Dilluns 10 de gener de 2022. Mor un home de 42 anys d’una empresa de treballs verticals que estava fent tasques de rehabilitació a la façana d’un edifici a Salou. Segons les primeres informacions, el treballador es trobava fent la rehabilitació i, per motius que es desconeixen, el sistema de subjecció s’ha trencat, l’home ha caigut a terra i ha mort.

    En tots tres casos, els Mossos d’Esquadra, desplaçats als llocs dels accidents, van posar els fets en coneixement del jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de la província pertinent i del Departament d’Empresa i Treball, d’acord amb els procediments habituals en accidents laborals amb víctimes mortals.

    Tres dades des de principi d’any són xifres esfereïdores, però no ho semblen tant quan remenes les dades i t’adones que el passat mes de novembre van morir 11 treballadors tan sols a Catalunya, sent aquest el pitjor mes dels últims tres anys, i que en els últims tres mesos de juliol va haver 10 morts. Més enllà de números, continua xocant quan t’adones que són persones i més encara quan penses que són persones treballadores que han mort treballant a causa d’errors en la prevenció.

    A nivell estatal, el mes de novembre – encara no hi ha xifres anuals de tot 2021 – acabava amb un cúmul de 649 persones mortes a causa de la seva feina. Tan sols una mort laboral menys respecte el 2020. Fet que porta als sindicats a deduir que no s’estan impulsant plans de prevenció de riscos contra la sinistralitat laboral per una banda i, per l’altra, que els mecanismes d’Inspecció de Treball no estan funcionant.

    Segons les dades estadístiques d’avenç facilitades pel Ministeri de Treball i Economia Social, corresponents als onze primers mesos del 2021, a l’estat espanyol s’han produït 1.051.872 accidents de treball, dels quals 527.448 accidents laborals han causat la baixa laboral del treballador (augmentant aquesta dada en un 18,7%) i 524.424 no han produït incapacitat temporal (experimentant un augment del 9,6%). 649 accidents van acabar amb la mort de la persona treballadora. Segons s’analitza, les principals causes de mort en jornada laboral són els infarts i vessaments cerebrals i els accidents de trànsit. Si bé sindicats com la UGT destaquen que el Pla de Xoc contra l’accidentalitat mortal, elaborat recentment pel Ministeri de Treball i Economia Social, no aborda les morts a la feina per les patologies no traumàtiques, cal també exigir la correcta gestió a les empreses dels riscos psicosocials i organitzacionals. I és que aquests tipus de riscos podrien estar darrere de moltes morts en accidents de treball, ja que els infarts i vessaments cerebrals poden tenir relació amb la presència de riscos psicosocials com l’estrès laboral, i els accidents de trànsit en jornada laboral poden relacionar-se amb un excés de càrrega de treball o els terminis ajustats de temps.

    Amb dades de novembre de 2021, 649 persones van morir a causa de la seva feina a l’estat espanyol. Els sindicats creuen que no s’estan impulsant plans de prevenció i que els mecanismes d’Inspecció de Treball no estan funcionant

    Els sindicats exigeixen més prevenció

    «Any rere any la situació, lluny de millorar, està empitjorant i això és perquè no s’està anant a l’arrel del problema que són la precarietat laboral i les males condicions de treball com a causa de sinistralitat laboral», opina Núria Gilgado, responsable de Política Sindical d’UGT de Catalunya. «La temporalitat, la falta de formació i informació, treballar per sobre d’un nivell normal de feina, l’estrès que això comporta, els baixos salaris que no et permeten arribar a final de mes, la por a ser acomiadat o acomiadada…» Tots aquests són els factors que per Gilgado generen una sèrie de riscos psicològics que després poden també suposar una malaltia professional o un accident mortal.

    Són factors que, per altra banda, haurien d’abordar-se per part de les empreses, com així contempla la llei de riscos laborals vigent des de fa 20 anys. Si això no passa és, segons Gilgado, per la falta de cultura preventiva a les empreses.

    Per Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO de Catalunya, en la mateixa línia, manca qualitat en la prevenció de riscos o en la contenció per la salut de les persones en general. «Molts d’aquests accidents es produeixen per caigudes en alçada per exemple. Encara no sabem que han d’anar amb sistema de seguretat, que han de revisar-se, que no podem jugar-nos la vida si el sistema es trenca? Són coses que haurien d’estar superades», opina. I és que el fet que no s’abordin motius d’accidentalitat que no costen d’entendre com ara l’atrapament per màquines, reflecteix la desgana a l’hora d’abordar la contenció de riscos. Pérez també assenyala que hi ha una tendència a l’empitjorament de la sinistralitat laboral. Destaca que l’accidentalitat de 2021 respecte a 2019, un any que agafa de referència per ser més semblants pel que fa a activitat econòmica, ha crescut. Deixa l’any 2020 per ser extraordinari, però també perquè els accidents mortals van créixer dràsticament en comparació a l’any anterior i en comparació a la resta d’accidents. Creu que aquesta reducció en els accidents no mortals és perquè les empreses poden amagar més fàcilment aquells accidents lleus i greus que no produeixen la mort: «L’any 2020, per la seva excepcionalitat, va ser un any còmode per amagar accidents o per fer passar malalties professionals com malalties comunes».

    Dades de 2020 d’accidents de treball amb baixa | Idescat

    Passar malalties professionals com a comuns: un frau de les mútues cap a la Seguretat Social

    En aquest sentit, Gilgado denuncia que hi ha malalties professionals que no queden registrades: «hi ha una infradeclaració espectacular de malalties que en realitat són causa del treball i que són gestionades com malalties comuns». Que això passi té dues conseqüències: primer, que si estan gestionades com malalties comuns, no es prevenen i per tant no es posen les mesures preventives per evitar-les i, segon, que s’estigui cobrint per part del servei públic situacions que s’han de cobrir per part de les mútues. Amb tot, des de la UGT consideren que hi ha moltes deficiències pel que fa a mesures d’investigació dels riscos psicosocials.

    Per la seva banda, CCOO també creu que l’obligatorietat que una malaltia sigui reconeguda per la mútua és contrari a vetllar pels drets dels treballadors. «La mútua és una associació privada d’empreses… Et trobes que el metge del teu empresari, no et reconeix la malaltia i has d’anar de nou al metge de capçalera perquè et faci el canvi de contingència. Qui té el boli per reconèixer el dany a la salut com a conseqüència d’una mala prevenció és el metge del teu empresari, que té interessos…», denuncia. Per CCOO cal un canvi de normativa vinculat a la seguretat social per tal que, o bé sigui el metge públic qui defineixi inicialment si un problema de salut està relacionat amb la feina, o que hi hagi una revisió més automàtica per part del sistema públic de les decisions de les empreses i les mútues.

    Això és important perquè com assenyalen també des de la UGT, ara mateix segons la legislació vigent, només es pot tenir en compte una malaltia com a professional si està inclosa en un reial decret. Actualment, diu Gilgado, «en el RD pertinent no apareix cap malaltia vinculada amb la salut mental, amb els assetjaments, amb el burn out, amb la sobrecàrrega de feina…».

    Les decisions de què és una malaltia professional i què no acaben sent sovint arbitràries i també fraudulentes, ja que la seguretat social paga per cobrir danys que han produït o empitjorat les empreses. A més, diu també Pérez, «l’empresari dona una bona imatge sobre la prevenció que fa i justifica que no cal millorar res». Si bé tu com a treballador tens dret de denunciar i assenyalar que es revisi la decisió de la mútua per considerar l’accident de treball, que això es reconegui o no els hi porta a treballadors i sindicats gairebé un any, ja que costa que la Seguretat Social contesti. «El sistema definit per llei està molt bé, però s’incompleix fàcilment i, a més, es poden amagar fàcilment les conseqüències sobre la salut», creu Pérez.

    Amb tot, gran responsabilitat d’això la tenen les administracions, ja que són ells els responsables de vetllar perquè les empreses compleixin. «Per fer això és molt important que Inspecció de Treball», opina Gilgado, «tingui uns mecanismes que ara mateix no té». Com veuen els sindicats, «Inspecció de Treball fa una tasca molt bona i eficaç, però totalment insuficient perquè no hi ha els mitjans materials i personals suficients per abordar la gran quantitat d’incompliments que hi ha en matèria de riscos laborals». En aquesta línia, la UGT defensa que on hi ha prevenció, hi ha menys accidents i menys persones que puguin acabar morint a la feina i també menys malalties professionals. «Això es veu a les dades de les empreses on tenim delegats de prevenció que exigeixen i denuncien i fan que hi hagi una cultura preventiva a les empreses», explica Gilgado. Lamenta que les empreses vegin aquesta prevenció de riscos laborals com un cost i no com un benefici: «si fas una bona prevenció de riscos laborals, evites baixes, accidents i morts a la feina i ets una empresa més productiva, però això no ho veuen».

    Cal un canvi de normativa perquè sigui el metge públic qui defineixi si un problema de salut està relacionat amb la feina o hi hagi una revisió de les decisions de les empreses i les mútues

    La responsabilitat final: de les administracions

    Des de CCOO apunten que tant l’estat com l’administració catalana, que té competències trasllades, tenen responsabilitat. Expliquen que hi ha un informe de l’Institut Català de Seguretat i Salut que fa una anàlisi del número d’empreses que tenen tota la prevenció externalitzada, el que s’anomena serveis de prevenció aliens. Aquestes empreses estan obligades per llei a fer una avaluació de tots els riscos presents: de seguretat, biològics, químics, aquells relacionats amb l’estrès… Fer el diagnòstic. I també després a posar mesures preventives per evitar que aquests riscos facin mal. El que seria el tractament. Doncs resulta que segons aquesta anàlisi de la Generalitat, no més del 5% de les empreses catalanes compleixen tots els factors. «L’administració pública ho sap, perquè ho afirma, però ningú ho revisa», denuncia Pérez.

    Entenent que el fet de no posar recursos a Inspecció de Treball ni iniciar altres mecanismes acaba sent un tema de pressupostos i, per tant, una decisió política, des dels sindicats denuncien aquesta connivència. Gilgado apunta que «estem en un país on és molt fàcil incomplir la llei i que, a més, fer-ho no té conseqüències», ja que «si tens la mala sort que hi hagi una denúncia i una inspecció… la probabilitat i la sanció són petites». Així, entén que surt més a compte per les empreses arriscar-se que no pas implementar mesures preventives i, això, a la pràctica, té a veure amb el règim sancionador. «Quan tens sancions econòmiques altes això genera un efecte dissuasiu entre les empreses», valora. I en aquest sentit, explica, des d’UGT han demanat moltes vegades fer públic el nom de les empreses que fan incompliments de manera reiterada perquè tinguin algun tipus de repercussió i també, com apunta, perquè algun cop Inspecció de Treball no ha arribat a temps a avaluar alguna denúncia i ha acabat morint algú a la feina.

    La reforma laboral vista com una oportunitat d’incidència

    Un nou element a tenir en compte a l’hora de preveure riscos laborals és també la incorporació de les noves formes de treballar. Així, tots dos sindicats entrevistats per aquest reportatge consideren que cal una revisió de la llei per adaptar-la a les noves situacions i a les noves formes de treball i per introduir malalties professionals que ara mateix no estan diagnosticades com a tal i realment ho són. Com ja s’ha dit, que els riscos psicosocials no estiguin a l’ordre del dia i no s’abordin a les empreses ni als plans de prevenció està provocant accidents i morts a la feina.

    Un altre element a tenir en compte és poder modificar la capacitat dels delegats de riscos laborals per poder incidir encara més en el control i garantia del dret a la salut i la seguretat de les persones treballadores. «Si no hi ha més inspecció, seguiment i control de l’activitat i qualitat que fan els serveis de control aliens, serà fàcil que ens amaguin les conseqüències», apunten.

    Per tant, pel que fa a la reforma laboral com a mesura satèl·lit al fet concret de la sinistralitat que pot ajudar, creuen que qualsevol mesura relacionada amb posar fi a la precarietat laboral repercutirà de manera positiva. «Si pal·liem els contractes temporals, no tenir la formació ni les mesures necessàries a la feina, serà més fàcil acabar accidents i acabar amb la sinistralitat», valoren.

  • La vaga del 061: millors condicions laborals, però la internalització acordada com a objectiu final

    Un dels acords d’investidura que es van redactar gràcies a la pressió de la CUP cap a ERC va ser la internalització del 061 i del transport sanitari com a serveis bàsics, essencials i públics que són. Quin és el problema? Que el Departament de Salut va quedar en mans de Junts per Catalunya i ERC no sembla poder convèncer als seus socis de Govern. Així, tot i el compromís per part de l’actual president de la Generalitat, el seu conseller de Salut ni prioritza la internalització, però tampoc es reuneix amb els seus treballadors. Com denuncien els sindicats que convoquen la vaga indefinida al 061 que comença avui 19 d’octubre: ni l’empresa que els contracta, Ferrovial, ni Salut ni tan sols el SEM s’estan implicant en donar resposta a les seves reivindicacions. De fet, no ha participat en cap de les reunions de mediació tot i que se’ls hi ha demanat des de la plantilla que ho fessin.

    Dins de tota aquesta xarxa de serveis públics és fàcil perdre’s. Què hi pinta Ferrovial aquí? No havia estat una de les grans polèmiques acabar amb aquesta concessió? No. La concessió que es va aturar va ser la del servei extraordinari de rastreig Covid. Això va passar gràcies a la mobilització del personal sanitari, sobretot de l’Atenció Primària que defensa una atenció longitudinal i de proximitat als serveis existents. Així, moltes veus es van aixecar en contra de l’adjudicació per part de la Generalitat de Catalunya a Ferrovial d’un contracte de 17 milions d’euros destinat a rastrejar els contactes de positius de coronavirus. Finalment no va ser la filial Ferroser Serveis Auxiliars qui va gestionar el dispositiu telefònic de la Generalitat per rastrejar aquests contactes, però això no vol dir que l’empresa perdés tots els contractes que ja tenia.

    Un d’aquests és el de la gestió del 061 a tota Catalunya, amb més de 700 treballadors al seu càrrec des de 2015. Si ja amb el tema del rastreig es van deixar veure les maneres de fer de l’empresa, a banda de qüestionar què aporta l’externalització de serveis essencials, els treballadors del 061 segueixen insistint en la millora les seves condicions laborals, però sense deixar de banda que la solució és la internalització.

    La vaga indefinida ha començat aquest dimarts 19 d’octubre i la plantilla es concentrarà de 13h a 16h a l’edifici central del SEM al carrer Pablo Iglesias 101, a l’Hospitalet de Llobregat. «El SEM no ha volgut saber res de nosaltres, ni ara ni mai», diu Sergi Arbonès, secretari general de la secció sindical UGT a Ferrovial 061. Convocada per la UGT, la CGT i la USOC, la vaga vol denunciar els continus incompliments pel que fa a salari, jornada laboral, contractació, conciliació i uniformitat. Després d’una reunió amb el Departament de Treball per acordar els serveis mínims, però també intentar arribar a punts de consens, només van aconseguir «guanyar» incloure armilles en els seus uniformes, «res entre tot el que demanem», segons ha explicat Arbonès.

    Així, entre les demandes no aconseguides, però ni tan sols parlades, ja que com apunta Arbonès, l’empresa no vol negociar perquè argumenta que «no poden assumir les pretensions de la vaga», exigeixen que es redueixi el nombre total d’hores anuals de la jornada completa, la limitació dels dies seguits treballats, que es retribueixi la plantilla com a personal d’emergències, com fa el conveni del SEM, i reclamar la paga covid per a la qual el SEM no els ha tingut en compte. També exigeixen que es redueixi l’alta eventualitat existent des de sempre en aquest servei, evitant la consegüent rotació de personal, i augmentar les hores de contracte de personal convertit a indefinit que actualment són 16 hores mensuals, «que no es fan mai», ampliables segons el mes.

    Si res de tot això pot canviar, segons els arguments que se’ls hi va donar al comitè d’empresa durant la mesa de negociació on es van pactar els serveis mínims, és, segons Arbonès, «perquè l’empresa diu que estan lligats a un contracte amb el SEM, un contracte que caduca d’aquí a dos mesos amb una pròrroga màxima de sis mesos». Així, mentre Ferrovial està «lligat de mans econòmicament», també estan jugant a quedar bé per poder tornar a presentar-se al concurs públic de gestió del 061.

    Això explicaria la part econòmica que segons Arbonès es pot entendre que no pugui canviar si va lligada a pressupostos. Pel que fa a la part de conciliació, sembla que el SEM li passa el dimensionament de feina mensual i això provoca, s’excusen, que l’empresa gestora no pugui fer una planificació anual.

    Caldrà doncs seguir mobilitzant-se per aconseguir la internalització del 061 que, més enllà de les millores laborals ara, és l’objectiu dels treballadors del servei. Arbonès agraeix i recorda que només la CUP està portant a plens el tema i des de la plantilla demanen més implicació i responsabilitat política. Per la seva banda, la CUP, que també va demanar la internalització del transport sanitari i del 112 -tot i que aquest últim servei no va entrar a l’acord de Govern- va recordar a finals d’agost que aquestes internalitzacions no només formen part d’un acord entre ells i ERC, sinó que Junts per Catalunya també hi va votar a favor el passat mes de juliol a través d’una moció al Parlament.

  • El Conveni Català de la Geriatria a judici: una patronal es nega a pujar el salari tan sols 58€ al mes

    Aquest mes de juny passat els treballadors de la geriatria haurien d’haver cobrat el seu salari amb un increment gràcies a l’aprovació del Conveni Català de la Geriatria negociat i signat per dos sindicals i per tres patronals. Si no ho van fer i no ho poden fer encara és perquè la patronal ACAD va interposar una demanda i porta als signats d’aquest conveni a judici. L’objectiu, paralitzar aquest conveni específic a Catalunya i fer que els treballadors d’aquest col·lectiu es segueixin regint pel marc estatal.

    No d’acord amb això per diferents motius, els dos sindicats signats, UGT i CCOO van convocar una concentració a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb motiu de la celebració del judici per la paralització del conveni català de geriatria (GERCAT) i en defensa del conveni col·lectiu.

    La incorporació principal que defensa el conveni català és l’increment en igual mesura a tot el col·lectiu. Aquest increment, però, és tan sols d’un 6%. Aquest increment en euros suposa que una gerocultura cobrarà 58 euros més al mes. «Imagina’t com estava el salari d’abans si un increment del salari del 6% només puja això… És un dels pitjors convenis que existeixen al mercat laboral», assegura Jaume Adrover, secretari de Serveis Socials de la UGT Serveis Públics.

    En resum, per exemple des de la UGT denuncien que després d’haver estat negociat i signat, el GERCAT ha quedat paralitzat per una demanda de la patronal ACAD, que argumenta que els sindicats no han demanat permís per negociar a la mesa paritària del conveni marc estatal i que les patronals catalanes no li han donat les cadires que segons ells els pertocaven per la seva representativitat.

    Com explica Jaume Adrover, totes les residències a nivell de conveni col·lectiu venen regides per un conveni de marc estatal que funciona a tota Espanya i que regula les relacions laborals entre treballadors i empreses als geriàtrics. «Aquí, a Catalunya, creiem que aquest conveni marc ens limita en moltes coses i que la situació i la forma de les residències de Catalunya és completament diferent de la resta de l’estat pel preu-llit, per la tipologia de residències…», apunta Adrover. A la pràctica, la Generalitat paga a les públiques i a les concertades uns diners per llit i els sindicats valoren que tots els increments de tarifes que hi hagut no repercutien sobre els treballadors que «cobraven uns salaris pèssims».

    Adrover assenyala que «si mires el conveni marc de dependència veuràs que molts treballadors no arriben ni al salari mínim interprofessional amb unes jornades de més de 12 hores de treball». I és per aquest motiu, entre molts altres, que els sindicats han celebrat que la Generalitat treiés un decret on fixa a les empreses que el 60% de les tarifes repercuteixi directament sobre els treballadors. «Però la Generalitat no pot dir-li a cap empresari que li pugi els sous als treballadors… aleshores, per poder fer efectiu això, les patronals majoritàries i els sindicats majoritaris vem dir doncs una forma de vehicular l’increment de tarifes al salari és fer un conveni català i que aquest conveni reguli la pujada perquè tothom cobri igual», relata Adrover.

    Fins aquí la història del GERCAT sembla que funciona i avança, però aleshores és quan una patronal posa una demanda i impugna el conveni. És ACAD, que afirma que no se li ha demanat permís a la comissió paritària estatal del conveni per poder negociar a Catalunya. Per Adrover, «ACAD és una patronal insignificant a Catalunya», però apunta que són també «una de les filials molt grans a nivell estatal que són a qui els interessa que no els pugin el salari perquè així des d’Espanya fixen un preu salari-treballador molt baixet, però en canvi la Generalitat i la resta d’autonomies apugen el preu del llit i la diferència se la queden ells». Denuncia així que via conveni marc estatal baixen el salari, però donat que les administracions per tenir llits paguen molt diners, hi ha una diferència acumulada que «no va pels treballadors, va a les seves butxaques». 

    Però sobre què s’acull ACAD per poder impugnar un conveni cap aquesta direcció? Resulta que l’estatut dels treballadors permet negociar en àmbit territorial i sectorial. És a dir, els treballadors poden negociar el conveni de geriatria de Catalunya perquè ho diu l’estatut dels treballadors. Què passa? Que en el conveni marc estatal hi ha l’article 7 que diu que per poder negociar en un àmbit territorial i sectorial, se’ls hi ha de demanar permís. Adrover es queixa que la comissió paritària «és un grup d’amics, són tot de persones que han signat un conveni que és una norma que afirma que no podem negociar una cosa que diu la llei… Cap sentit». «Jo quan signo un conveni a Catalunya, l’envio al Departament de Treball i ell em diu si és constitucional o no i el publica. Aquest article del conveni marc estatal va passar tots els controls però ningú es va adonar que va en contra de l’estatut dels treballadors», afegeix. 

    Així, bàsicament, el judici confronta ACAD contra tres patronals i dos sindicats. El primer afirma que els segons no poden negociar a Catalunya i els segons aniran al judici a dir que sí que poden. Adrover també assegura que a ACAD, des de la mesa del conveni de Catalunya, sempre se’ls ha deixat negociar, tenien una cadira: «podien negociar, però no han volgut».

    Ara, des de la UGT pateixen també pel fet que si la sentència els dona la raó, potser la patronal tornarà a impugnar i denunciar al Tribunal Suprem el conveni i així encara s’allargarà tot més. Adrover valora que hi ha molt mala fe: «depèn de les mesures que doni el jutge això seguirà endavant o no. Si ho podem aplicar encara que vagi al Suprem perfecte però si les mesures cautelars són que es pari tot fins que no hi hagi sentència ferma… Aquí tenim un problema».

    En tot cas, des del sindicat defensen que el conveni català de geriatria és l’eina necessària per fer efectives de manera negociada i pactada uns increments salarials i unes millores socials que bàsicament serviran per començar a dignificar un sector essencial. Adrover assenyala que la genr està desmotivada, esgotada i troba molt negatiu que a sobre se la carregui amb «històries d’aquestes que poden ser ajustades al dret, però són bastant injustes com a col·lectiu de treballadors». Més enllà del conveni, Adrover apunta que la Generalitat ha fet tot el que havia de fer i que els empresaris han cobrat tot el que havien de cobrar des de l’1 de gener: «els únics que no hem vist ni un duro som els treballadors», exclama.

    Si es segueix endavant, no obstant els bloqueigs dels empresaris, aquest conveni serà d’aplicació a més del 70% de les residències catalanes i permetrà acomplir amb el decret de tarifes de la Generalitat, que obliga a totes les empreses a destinar el 60% d’aquest increment a apujar el salari dels treballadors. Un decret que és d’aplicació des de l’1 de gener de 2021, tot i que les treballadores i els treballadors no han vist encara cap increment en el seu salari.

  • El SARA denuncia falta de recursos i eines per les persones en situació de violència masclista

    El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) es va municipalitzar l’any 2016. Durant 4 anys, les seves treballadores van estar lluitant per aconseguir un conveni col·lectiu, doncs tot i haver avançat amb la municipalització, no en tenien cap. Per molt que durant aquest període una de les preocupacions principals fossin les condicions laborals, ja detectaven alguns problemes de manca de recursos i saturació. Ara, afectat per la pandèmia, el servei s’ha vist desbordat i les seves treballadores veuen molt necessari dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics per les persones que es troben en situació de violència masclista.

    Per exigir-ho, s’han concentrat dimarts 13 de juliol de 9:30 hores a 11:30 hores a les portes de l’Ajuntament de Barcelona. Membres de l’Ajuntament i també la gerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials van baixar a xerrar amb elles per afirmar que un nou espai pel SARA s’estudia de cara el 2023. Per les treballadores, «no poden demorar-se les necessitats ni un any, ni un mes perquè pel camí es posen en risc moltíssimes coses». Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA creuen que el SARA és un servei molt publicitat políticament, però després també és un servei molt poc cuidat. «Ens cuiden poc a nosaltres, però sobretot a les dones i les famílies que intervenim que són les màximes perjudicades», comenta una treballadora del SARA.

    Les principals reivindicacions giren entorn dels problemes amb les targetes moneder i el líquid necessari inicial per cobrir les necessitats bàsiques de les dones en cas d’urgència. També apunten necessitats de reiniciar l’acompanyament amb monitoratge pels infants i que els tempos entre visita i vista baixin del mes o mes i mig on estan ara. Indiquen que cal una especialització a les urgències orientades a infants i adolescents víctimes de violència masclista, ja que aquestes tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals.

    Totes aquestes deficiències, entre altres situacions, causen a un impacte directe en l’atenció a les persones. Per les treballadores del SARA, aquesta manca de recursos i inoperància són violència institucional.

    Manca de recursos econòmics i d’acollida

    Després de molta lluita sindical per les condicions de les treballadores, que les municipalitzessin i després aconseguir el conveni específic, durant l’últim mes la situació d’atenció es va sobrepassar. Treballadores del SARA expliquen que fins i tot direcció es va agafar la baixa i es van quedar sense coordinació ni direcció. A més, diuen, ja no arribaven diners líquids: «ja no podíem més».

    Moltes de les dones que atenen al SARA demanen sortir del domicili per iniciar un procés de separació i recuperació de la violència masclista viscuda. Amb això, des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes, l’Ajuntament de Barcelona és l’encarregat de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques i d’allotjament de les dones, fills i filles que ho necessiten. Les treballadores afirmen que en l’actualitat no compten amb un aplicatiu eficient i eficaç per cobrir aquestes necessitats. Denuncien que l’Administració vol implementar el sistema de targetes moneder sense contemplar que hi ha despeses que aquestes targetes no poden cobrir, alhora que no poden optar totes les dones a aquest sistema per qüestions documentals, amb la qual cosa sempre manquen diners per poder tenir les necessitats bàsiques de les usuàries cobertes. O dit d’una altra manera, el SARA és un servei d’urgència que treballa diàriament amb dones que poden arribar al SARA havent sortit de casa «com poden». «Surten com poden, sense roba, sense documentació i per un tema de risc no poden tornar al domicili», expliquen. I és que al SARA tenen famílies acollides que no disposen de cap bé personal i necessiten una base «per poder comprar una muda, un pijama, poder renovar documentació, bolquers, llet, medicacions… Coses molt bàsiques». Ara mateix, tot i tenir de normal una caixeta de diners físics per poder cobrir això, porten un temps fent urgències sense tenir aquests diners.

    «Abans quan venia una urgència podíem posar la família en cases d’acollida, amb més protecció real, però ara ja fa anys que, quan passa, a part de no poder donar diners, aquestes famílies acaben anant a pensions i s’han de passar de dos o tres mesos allà perquè no tenim places a les cases d’acollida», relata una treballadora del SARA. A la pràctica, això vol dir estar de dos a tres mesos en una habitació amb lavabo compartit i sense poder accedir als recursos reals d’acompanyament, protecció i intervenció pels quals han acudit al servei. «A urgències tu els hi vens un sistema de protecció perquè puguin sortir de casa, però no compleixes cap de les expectatives del que es ven. Li dius no et preocupis que et cobrirem els necessitats bàsiques però és mentida. Protecció? Estant en una pensió, no hi ha cap tipus de protecció real», es queixen des de l’Assemblea.

    Paral·lelament a què la protecció és inexistent, anar en el moment de la urgència a la casa d’acollida que és quan més acompanyament necessiten, tenia sentit. Ara què passa? Estan tres mesos en pensió i quan la dona ja està recuperant l’autonomia i està millor és quan coincideix que aconsegueix plaça. Per les treballadores això «no fa la funció que hauria de fer aquest espai que és un primer impacte, una valoració del risc inicial i poder dotar aquesta protecció inicial, ja que és aquí quan més risc i més vulnerabilitat emocional hi ha i és quan l’acompanyament no s’està podent donar».

     

    | @AssembleaSARA

    L’acompanyament psicològic gairebé ridícul

    A banda d’estar dos o tres mesos d’espera per poder entrar a una casa d’acollida, de veure que no hi ha ajudes econòmiques per poder cobrir les necessitats bàsiques, l’Assemblea de Treballadores del SARA també denuncia que les psicòlogues del servei també estan a un mes o mes i mig de llista d’espera.

    El fet que el servei no compleixi les expectatives o no compleixi allò que diu d’entrada també suposa un cop dur per a les persones ateses, segons expliquen les treballadores. I és que a banda de fer un canvi dràstic a la quotidianitat, el trencament es transforma gairebé en un tancament doncs els nens i nenes afectats han de deixar d’anar a l’escola als primers moments per un tema d’alt risc. La poca xarxa que puguin tenir aquestes famílies, es perd: «no poden anar a casa l’àvia, la tieta o els amics… tu els hi fas un aïllament però a part que no els hi facilites les eines per sortir endavant, la situació en si pot ser encara més traumàtica per les dones o les criatures».

    I és que com expliquen des del SARA, quan aquestes dones que han viscut violència de gènere van al servei, surten d’un procés de violència, de risc, de tensió, però entren en una situació on, com diuen, «no poden deixar-se anar perquè segueixen soles, en tensió, fent-se càrrec de menors amb preguntes sobre per què no van a l’escola…». Aquest és un altre element que plantegen, que les dones amb criatures no tenen un acompanyament d’infancia immediat perquè, com en tot, el SARA té una llista d’espera de mes i mig.

    Treballadores a punt de col·lapsar

    Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA apunten que totes aquestes «disfuncions» les porta a un estat d’estrès important. Assenyalen que si bé en teoria han de donar un servei integral i fer un procés de principi a fi, això no és real. «Fem tot el que podem però és impossible a nivell d’agendes quadrar-ho tot», diuen. I és que tota la violència s’atén en un únic servei on hi ha 8 sales i hi treballen 42 professionals. Abans de la pandèmia, diuen, les psicòlogues feien una mitjana de 22 visites a la setmana i tot i així estaven a mes i mig de llista d’espera. Ara, una psicòloga pot portar entre 60 o 70 casos i no tenen hores per fer una visita: «en dir-li a una usuària que torni al cap d’un mes, mes i mig, els hi estàs dient que només tindrà 10 sessions a l’any». Per l’Assemblea de treballadores del SARA aquesta atenció, també amb criatures que han viscut una situació de violència, no van a l’escola o no entenen perquè no veuen al seu pare, no és un procés de recuperació.

    A més, es dona una altra situació: quan truca una dona per demanar visita. En aquests casos, per protocol, hauria de passar una setmana com a màxim per poder donar la primera visita i poder explorar el risc. Ara mateix es troben també a més d’un mes. «Hi ha l’apartat d’urgències que si volen sortir del domicili les podem atendre, però no val per aquelles dones que estan emocionalment molt afectades i no estan preparades per sortir però necessiten un espai per poder explicar-se», diuen.

    El cicle de la violència passa per moltes fases i molts cops, han analitzat les treballadores, quan truquen al SARA, ho fan «en un moment de confrontació, de tenir dubtes o ambivalència». Si en aquests casos, valoren que si «tu no tens una resposta ràpida, moltes dones no acaben venint a la visita, fan un retorn o fins i tot diuen ‘és que estava millor a casa meva que d’acord que hi ha violència, però el meu fill pot anar a l’escola i tenim les necessitats bàsiques cobertes’. Tot l’engranatge en comptes de facilitar la sortida de la llar, l’està dificultant», afirmen.

    Al final, veuen que l’Ajuntament de Barcelona els hi col·loca tota la responsabilitat vers les violències masclistes de la ciutat que cada cop té més demanda, però que no els hi està donant prou eines: «cada cop hi ha més consciència i sensibilització, però no s’ha dimensionat què cal». I davant això, totes acaben fent de tot. Com no arriben les psicòlogues, altres treballadores s’han trobat fent contencions emocionals molt greus. «És molt perillós. Són situacions molt delicades que no estem podent tractar de prop i això és unarevictimització de les famílies i també és violència institucional», denuncien. I afegeixen encara un altre element: el de la justícia. Diuen que sovint l’advocada no entra a temps al procés judicial, no s’acompanya aleshores tampoc quan toca i, a vegades, diuen, quan hi ha una advocada treballant en el cas ja està la sentència feta.

    La sensació entre les treballadores és que els hi donen «un encàrrec super important però sense tenir les eines per fer-ho». Amb l’estrès afegit a la ja difícil tasca que realitzen per la situació que viuen, les treballadores del SARA seguiran insistint en millorar les condicions econòmiques, materials, residencials i personals que calgui també de cara al setembre. A més, compten amb el suport dels sindicats CCOO, UGT, CGT i INTERSINDICAL-CSC.

  • Després de l’explosió, familiars, treballadors i col·lectius s’uneixen per salvar les residències

    Fatima Bouzalim és treballadora d’una residència geriàtrica des de fa quinze anys. En veure les situacions que es vivien en aquestes, va decidir començar a denunciar-ho. Per la seva activitat la van suspendre de sou i feina durant un temps.

    Azahara és familiar de dues persones que van estar internes en residències els últims anys de la seva vida. Van morir allà i diverses regularitats i tracte rebut van fer que s’activarà per veure les problemàtiques que hi ha a les residències.

    Roberto Martínez és un dels impulsors de la plataforma d’afectats per l’empresa BBServeis. La seva dona Maria José, treballadora en una de les residències gestionades pel grup, va ser acomiadada després d’estar mesos sense cobrar. Quan això va passar, van veure que no havia estat cotitzant correctament i que tampoc hi havia un ens a qui denunciar. BBServeis era un entramat d’empreses, la majoria amb seu a Suïssa, que es dedicaven a generar diners aprofitant les contractacions públiques. Els judicis que van derivar d’una querella criminal que es va posar contra l’empresa encara no s’han realitzat, però alguns dels responsables de l’estafa ja estan morts o desapareguts.

    Aquestes tres persones, cadascuna partint des d’un punt diferent, però amb una mateixa motivació, són tres de les persones que han creat el Moviment de Residències de Catalunya. Aquest es va presentar de manera oficial a mitjans de juny i busca la dignitat en el tercer sector. Amb aquest acte, la plataforma buscava passar de la reclamació a les xarxes a les protestes al carrer. Són diversos els col·lectius i marees que s’han sumat a la iniciativa i la clau de tot és la unió de treballadors, familiars i població en general.

    Sense condicions laborals apropiades, no hi ha dignitat per als usuaris

    Fátima Bouzalim treballant en una residència portava molts anys denunciant el tracte dels residents i ja havia contactat amb diverses associacions i moviments per veure què es podia fer. Ella mateixa explica que es va quedar en res perquè moltes d’aquestes associacions no tenen en compte els treballadors. A partir d’aquí va començar a buscar i va trobar la Marea de Residències a Madrid. Ells estaven treballant coordinadament amb les treballadores i li van explicar que aquí a Catalunya algunes famílies també s’estaven començant a moure. Aquí, diu Bouzalim, «va començar l’aventura sense ser preparada». I és que sense tenir molt coneixement, diu, una vegada posats en contacte ràpidament va néixer el Moviment de Residències de Catalunya.

    Bouzalim treballa a la mateixa empresa des de fa 15 anys i ja des d’un principi va veure coses que no acabaven d’encaixar. Al principi, quan era nova, li van dir que les coses s’arreglarien en dos o tres anys. «Amb tota la paciència del món jo m’ho vaig creure, però quan vaig veure que no hi havia canvis, que només eren enganys, vaig dir fins aquí hem arribat», explica. Va ser llavors quan va començar a formar-se i veure què es podia fer. Va recórrer a sindicats, però aquests li explicaven que sense denúncies fermes de familiars no podien fer molt. Es va posar ella a fer denúncies com a treballadora i per molt que algunes van arribar a Inspecció de Treball, no va anar a més. També algunes denúncies de famílies es resolien en donar-los una solució financera, afegeix.

    Denúncia així que «la gent no s’adona que per tenir un servei decent calen mans. Per donar un got d’aigua o canviar un bolquer es necessiten mans, sense elles no es pot fer la feina». A més, considera que sense elles també hi ha maltractament: «encara que diguin el contrari, si algú es treu el seu bolquer dissecat i pixat és maltractament, si ningú li ha acostat aigua és maltractament».

    Després de moltes experiències negatives amb la seva empresa, el març de 2020 va arribar la pandèmia de coronavirus i Bouzalim va haver d’enfrontar-se una vegada més als seus caps per falta de material. La situació els va portar a haver de treballar 13 hores diàries i ella va acceptar pel bé dels residents. Apunta que no es podien negar perquè es necessitava gent per atendre’ls, però també per cobrir les necessitats que es generaven per no veure els seus familiars i estar aïllats. Quan es va començar a sortir del confinament, van tornar al seu horari normal, però es va trobar que estava sola amb 30 persones demandants, que necessiten atenció constant i, per tant, impossible fer-ho tot en set hores i mitja. Es va negar a fer tot allò que es podia negar a fer com donar la medicació, ja que no entra dins de les seves competències. Davant daixò, l’empresa la va sancionar un mes i mig. Un temps que, feliç diu, va dedicar a fer néixer el Moviment de Residències.

    Per Bouzalim fer entendre a la gent que necessiten a les treballadores en condicions perquè tot depèn d’elles és molt important. Però la realitat no és aquesta: «les treballadores del sector de geriatria estan totes malaltes», afirma Bouzalim, «prenen medicaments per depressions, per dolors físics …». I és que per Bouzalim, les empreses que gestionen aquest sector «utilitzen la nostra feblesa perquè saben que estimem la nostra feina i ens sentim responsables. Durant anys m’he sentit responsable de totes aquestes persones com si fossin familiars meus».

    Familiars i treballadors units contra la gestió privada

    Azahara és una d’aquelles persones que ha vist com funcionen les residències i com es troben les seves treballadores. La seva mare va morir fa tres anys i el seu pare durant la pandèmia el novembre de 2020. Després de moure’s «a la desesperada» va trobar diverses persones en la seva mateixa línia i va néixer el Moviment de Residències de Catalunya. Celebra que agrupi diversos col·lectius, famílies i treballadores i cita la cèlebre frase «la unió fa la força». Azahara apunta que tots reivindiquen una llei de residències i que l’explotació de les treballadores pari. Denuncia que això passa perquè la gestió de les residències públiques està en mans d’empreses privades: «es fa una concessió i sempre hi ha una entitat gestora, que és una empresa privada que mira la seva pròpia butxaca i benefici… Hi ha una explotació de les treballadores i per tant un servei súper precari per als residents, els usuaris».

    També denuncien així la qualitat dels serveis, ja que diuen que no està centrada. A més, volen recordar que tot això està en guàrdia per la pandèmia, però ja estava malament de moltíssim abans, «la pandèmia només ho ha revelat». D’aquest esclat, però, Azahara celebra que del dolent hagi sortit alguna cosa bona com és la unió de treballadors, familiars i usuaris. Així, junts des del Moviment de Residències es pot fer molta feina. Azahara opina que darrere de cada número, de cada història, de cada mesura que pren la Generalitat com seria la limitació de les visites, hi ha un drama personal que seria per exemple com afecta això a l’usuari, a les relacions familiars, psicològicament… «El meu pare va deixar de parlar quan li van tallar el contacte i, al final, el problema és que cada història on hi ha un drama, qui surt perdent és l’usuari», explica Azahara que espera que amb la plataforma es pugui millorar en la mesura del possible la situació «pels que queden i pels que vindran».

    El cas de BB Serveis, un judici pendent per estafa empresarial a treballadors i usuaris de residències

    Dins el Moviment de Residències també es troba gent com Roberto Martínez. Ell és un dels fundadors de la Plataforma d’afectats per BB Serveis.

    L’any 2011 Roberto Martínez i la seva dona, María José Alarcón, treballadora en una residència de BB Serveis, van ser desnonats, ell es va quedar sense feina i a ella li van deixar de pagar. Va ser llavors quan van veure que a la Maria José no li estaven pagant ni la seguretat social ni la mútua. Arran d’això, de començar a investigar i de coincidir amb altres persones es van adonar que no era un tema personal seu, sinó que anava més enllà i que hi havia treballadores en situacions molt pitjors.

    «La sorpresa va ser quan vam veure que tot anava més enllà de la zona de Barcelona, ​​que hi havia uns 90 llocs a Espanya», diu Roberto Martínez. «El que vam fer va ser investigar de forma rudimentària amb el que teníem a mà: amb les nòmines veient el NIF i els telèfons, tot ens anava donant pistes fins que ens trobem amb una trama de societats, algunes fora d’Espanya, amb diners a Suïssa… «, segueix. I va ser amb això davant que el 8 de gener de 2013 van decidir posar una querella criminal contra BB Serveis. Durant any i mig no van saber res, el cas no avançava, i Martínez creu que es van posar traves des de la Generalitat.

    Finalment la querella va arribar a la Guàrdia Civil a la fi de 2015 i el febrer de 2016 es van detenir cinc persones per presumptes delictes de pertinença a organització criminal, apropiació indeguda, alçament de béns i contra el dret dels treballadors. Des de llavors, gran part del temps, el cas ha estat sota secret de sumari i poc se sap de quan serà el judici contra els responsables de BB Serveis. Un judici que no serà fàcil, ja que a banda de què el jutge està esperant documents de Suïssa i Andorra, sembla que dues de les persones imputades han mort.

    Martínez assenyala que una de les dues morts, la de Jesús Puyoles, qui es considera cap de la trama, «no està registrada en cap tanatori de Catalunya, no hi ha una esquela, ni apareix en el llistat de morts oficials». A més, afegeix, «el certificat de defunció el van presentar a l’octubre-novembre i en teoria aquest home mor un 15 d’agost…». També és destacable el fet que dos dels imputats, Ismael Soriano i Diego Parra, segueixen coordinant dues residències: una a la Roca i una altra a Granollers. «Per a mi això és el més vergonyós, que estiguin campant al seu aire», es queixa Martínez nomenant la impunitat que tenen els detinguts que segueixen en el sector o expandint empreses d’altres tipus mentre esperen el judici.

    Així, amb aquesta situació en l’aire, Martínez i la Plataforma d’Afectados per BB Serveis han decidit sumar-se també al Moviment de Residències. Arran del que va passar a partir de març de 2020 a les residències amb l’arribada del coronavirus, algun membre de la plataforma va rebre trucades de molta gent preocupada amb el que passava dins dels centres. «Sense respostes a aquesta situació tan complicada recorrien a nosaltres entenent que podríem donar-los alguna solució per ser una plataforma que porta anys denunciant el de les residències», apunta Martínez. A més, va ser des de la Marea de Residències de Madrid que aquestes diferents persones es van poder posar en contacte. «S’ha creat un vincle força interessant i bastant maco», explica Martínez, que afegeix que mentre arriba el judici nostre, així aprofiten per ensenyar a la gent el que han descobert, ja que creu que la gent no és conscient.

    Una nova llei per regular les residències

    Cada dos o tres mesos, el Moviment de Residències solen anar a través de l’aliança de moviments a reunir-se amb els diferents grups parlamentaris catalans. Fatima Bouzalim apunta que abans es podia justificar que la societat no sabés el que passava dins de les residències, però «ara sí i ningú es pot desresponsabilitzar, ni polítics ni familiars poden dir que no ho saben».

    Així, per Bouzalim, és molt important la unió entre plataformes de treballadors i de familiars i creu que el suport d’aquests és impressionant. Un exemple és el de l’Azahara. Ella apunta que el Departament d’Afers Socials i Famílies «no han fet canvis significatius» Defensa que s’hauria d’escoltar a familiars i residents i no tant a les patronals, ja que «ells van en benefici de l’empresa i no vetllen pel benestar de l’usuari». «Estem bastant descontents amb la gestió que s’està fent i la voluntat de millorar deixa molt a desitjar», acusa Azahara.

    Tot i el panorama, el Moviment de Residències de Catalunya fa mesos que camina i ara amb la seva presentació pública vol dir que des de tots els fronts pensa aconseguir una nova llei que acabi amb la xacra.

  • El SAD torna a acampar per la municipalització davant el bloqueig de l’Ajuntament a Sant Feliu

    La tardor passada es presentava el SAD, el sindicat de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària de Catalunya. Un servei que es troba arreu del territori i que està catalogat com un servei bàsic i essencial. No obstant això, les seves treballadores no estan internalitzades com a treballadores municipals, sinó que formen part d’una contractació externa dels ajuntaments.

    Durant aquests mesos, han estat protagonitzant mobilitzacions arreu i un dels llocs on han estat més sonades és al municipi de Sant Feliu de Llobregat. El passat 29 d’abril, coincidint amb les mobilitzacions al voltant del Primer de Maig, dia del treballador, van presentar una moció al seu ajuntament on demanaven la municipalització del servei i també el pagament de la nòmina Covid que altres serveis del sector sí que han rebut. Les votacions van ser negatives i a conseqüència d’això les treballadores van acampar a la plaça de la Vila per denunciar-ho. Amb una breu aturada pel mig, finalment l’acampada va ser aixecada el 17 de maig, però emplaçant l’ajuntament a deixar de treballar unilateralment, perquè si no, tornarien.

    Ara, seguint exigint les mateixes reivindicacions no complertes, tornen a acampar aquest cap de setmana. Ho faran només aquests dos dies tot i que no descarten seguir fent-ho puntualment com a forma de mobilització. Els motius? Com ens explica Pilar Nogués, presidenta del sindicat SAD: «nosaltres després hem de rendir. Hem de poder anar als domicilis i estar per la gent gran al 100% al mateix temps. No podem estar dormint al carrer i després aixecant a pes persones grans».

    Fa temps que denuncien que l’externalització dels seus serveis «ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis». La mateixa situació de descontrol, càrrega de treball, inseguretat per falta de material de protecció durant la pandèmia i altres problemes que engreixen la llista es produeix a diversos municipis de Catalunya. Les administracions consideren que no tenen capacitat per a gestionar el servei, mentre que les treballadores denuncien que aquesta situació les precaritza.

    El cas de Sant Feliu, activisme contra la precarietat a la plaça la vila

    Davant la negativa de sumar forces per caminar cap a la municipalització del servei a Sant Feliu de Llobregat, Pilar Nogués considera que tant el sindicat SAD com les treballadores estan posant tot de la seva part. En canvi, les administracions, opina, «posen totes les facilitats del món en privatitzar els serveis públics, però en canvi revertir la gestió i municipalitzar i tornar els serveis públics essencials al poble, els hi costa horrors». Afegeix a més que és igual el color del partit polític: «ens ha sorprès que aquí, que Sant Feliu és propi d’un partit que es diu d’esquerra, feminista, que reivindica i reconeix la tasca de les cuidadores… Et trobes que quan els hi presentes una moció per fer un estudi i es posin seriosament a municipalitzar el servei, et diuen que no».

    I és que el passat 29 d’abril, el ple de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat va votar en contra de la paga covid que s’havia aplicat en altres àrees. Nogués apunta que les treballadores del SAD van estar durant tota la pandèmia «patint, contaminant-se, sense seguretat ni EPI i contagiant les famílies». Així, no troben normal que alguns ho cobrin, però que per les treballadores del SAD es voti en contra. Defensen que això és clarament una discriminació i una falta de respecte cap a la percepció que es té del servei, sent aquest un servei bàsic i necessari per a la reproducció de la vida de moltes persones. Tot i això, que no se’ls hi apliqui aquesta paga no les amoïna. Les amoïna que no s’estigui lluitant per la municipalització d’aquest servei. «Fa dos anys de l’acord que fixava tendir cap a la municipalització, deien que es faria un estudi… Sí que han activat alguns, però sobre la deixalleria, una zona blava, una escola bressol… No d’això», denuncia Nogués. En un comunicat també expliquen que duen des del 2019 escoltant promeses i paraules de comprensió, però que «a l’hora de la veritat En Comú i ERC voten en contra de la iniciativa popular instada per les treballadores». En aquesta línia, de fet, Nogués afegeix que: «unilateralment han pres la decisió d’externalitzar el servei amb un consorci sanitari social que té la potestat de subrogar a empreses privades dins d’aquest consorci. Abans ens barallàvem amb Florentino ara ens hem de barallar amb els polítics també».

    Sobre això, des del SAD acusaven Florentino Pérez de les seves condicions laborals perquè aquest era el propietari d’algunes de les empreses que gestionaven el servei als diferents municipis. Seria l’exemple de l’empresa Accent social.

    Mural del Sindicat SAD: Qui cuida a les que cuiden? | @SindicatoSad

    Taula rodona contra l’externalització

    De cara a l’acampada d’aquest cap de setmana, treballadores del SAD i del col·lectiu Kelly‘s, cambreres de pis dels hotels, s’han ajuntat per explicar que el què els uneix és ser un sector feminitzat que es veu molt afectat per les externalitzacions i per la cessió il·legal de treballadores. Des del SAD afegeixen que un servei que tracta de cuidar i d’estimar no pot estar externalitzat als millors postors.

    Però no només és aquest el col·lectiu que dona suport i s’ha unit a la lluita per la municipalització del SAD. De fet, dins el quà han anomenat campament justicier faran una taula rodona per parlar de subcontractacions. Com diu Nogués, «justament són aquestes subcontractacions les que ens estan matant i ens estan precaritzant». També diu que a conseqüència, és això el què està comportant tot de desnonaments: de viure amb contractes fraudulents i temporals i cada vegada haver acceptat pitjors condicions laborals.

    Així, a la taula rodona que realitzaran, participaran treballadors subcontractats de Martorell, també de Barcelona aplegats a la plataforma Municipalitzen, també hi haurà gent del món del lleure, algú de les Kellys i, evidentment, del SAD. Serà dissabte 19 a les 11 hores a la plaça de la Vila de Sant Feliu de Llobregat.

    Sobre aquest tipus d’accions – acampades de dos dies per indicar que les mobilitzacions per la municipalització són constants- Nogués anima a la resta de companyes dels Serveis d’Atenció Domiciliària d’arreu de Catalunya a seguir l’exemple, que s’organitzin i realitzin acampades i recollida de signatures. Aviat faran una assemblea amb totes les treballadores per decidir les pròximes accions. Tot i així, reconeix que l’estiu dificultarà aquesta continuïtat. Si bé sí que contracten algunes companyes noves, moltes de les substitucions les acaben fent entre les treballadores.

  • Respostes i qualitat a serveis socials per salvar un «engranatge públic cada cop més afeblit»

    La pandèmia de la Covid ha amplificat les carències estructurals dels serveis i ha posat en estat crític l’exercici professional de les treballadores de l’IMSS i l’atenció a la ciutadania, desbordant les previsions de demanda de recursos bàsics de la població, a causa de l’aturada econòmica i laboral en molts sectors i la manca de les respostes àgils de les administracions.

    Aquestes són les primeres paraules ben contundents del manifest conjunt amb els motius i reivindicacions que han dut a convocar una vaga a l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) de l’Ajuntament de Barcelona. Després que divendres 28 de maig els dos centres de serveis socials del Raval convoquessin també una jornada de vaga, ahir dilluns 7 de juny aquesta es va fer extensiva a tota la ciutat. Aleshores el moviment popular del Raval demana la «unitat de classe» i la «unió de les lluites» i recordava que serveis socials no hauria de «gestionar la misèria» sinó «confrontar el sistema d’explotació». Ahir, en la mateixa tònica, la plantilla demanava primerament un canvi de model d’atenció social a l’IMSS cap a un model preventiu i no assistencial.

    Fins a 300 treballadors es van concentrar al llarg del matí en aquest sentit a plaça Sant Jaume. La convocatòria ha estat ideada per l’Assemblea de Treballadors i Treballadores de l’IMSS de l’Ajuntament de Barcelona amb el suport de tots els sindicats de la Junta de Personal del consistori: CCOO, UGT, CGT i Intersindical-CSC.

    L’Assemblea demana canvis, que l’Ajuntament els escolti i els tingui en compte a l’hora de prendre decisions sobre l’orientació del servei i que es trenqui l’acord amb justícia pel qual se’ls obliga a acompanyar les comitives judicials als desnonaments.

    Encarna Roldan, treballadora al centre de serveis socials Franja Besòs, un centre d’alta complexitat, apuntava que els treballadors han arribat al límit i no s’estan donant respostes. «Tots els serveis de benestar de treball i de la seguretat social van abaixar les persianes. Entenem que això passés en el moment de confinament i que la resposta de les administracions fos assistencialista perquè ens va agafar desprevinguts a tots. Però no podem entendre que un any després seguim igual», denuncia Roldan. «Som professionals amb vocació i hem vist que estàvem venent fum», assenyala Roldan, que segueix: «creiem fermament que hi havia un estat del benestar, però quan més s’ha necessitat s’ha partit per la meitat. Molts dels sistemes de benestar s’han tancat en si mateixos i a hores d’ara no estan oberts i això es molt difícil poder-ho justificar davant la gent».

    Israel Ureña, treballador social i delegat sindical de la CGT, afirma que serveis socials «ja estaven malament abans de la pandèmia, ja teníem pocs recursos i problemes, però aquesta ha fet col·lapsar el sistema». A banda de ser de les poques administracions que ha estat oberta des del principi de la pandèmia, Ureña denuncia que ho van fer sense mesures de protecció les primeres setmanes. «L’Ajuntament en lloc de reconèixer la feina i comprometre’s a fer canvis, no està gestionant res bé», assenyala i afegeix que, de fet, encara no els han vacunat com col·lectiu essencial.

    Els tractes, com a molts serveis, a més no són iguals per a tothom. Durant tota la jornada una de les denúncies ha estat el tracte cap a la Unitat de Gestió Administrativa (UGA). Aquests treballadors són els que es troben a les portes dels centres de serveis socials que fan la primera atenció i el primer acompanyament. Apunten que es troben davant una sobrecàrrega professional important, sense tasques definides ni formació adequada. Sovint, hi ha centres que només compten amb una UGA i davant d’això demanen que s’incrementi el personal fins a tres. Ara, això s’està donant cada cop més per diverses baixes que s’estan donant i no s’estan cobrint.

    Els treballadors demanen deixar de treballar des de la beneficiència i des de l’assistencialisme | Pol Rius

    Anàlisi i canvi de model per uns serveis socials dignes

    I si bé és cert que fa dues setmanes l’Ajuntament anunciava la incorporació de 100 treballadores socials als serveis i això és motiu de celebració entre el personal, diuen que no és suficient. Feina hi ha per tothom, diu Roldan, però assenyala que «no és útil que aquestes persones s’incorporin per a seguir fent informes per la Seguretat Social o pel SEPE» perquè aquests organismes els hi diguin als usuaris que «els hi falta un paper». I amb aquesta dinàmica que cada cop, comenta, s’està donant més, «la gent no va amb confiança a serveis socials, va a què li facin un paper».

    Davant d’això, el col·lectiu defensa que hi ha molts debats sobre la taula. Roldan explica que molts d’ells estan a favor de les polítiques de renda bàsica perquè veuen que el mercat laboral no pot donar resposta als drets de les persones.

    Una altra de les motivacions i reivindicacions de la vaga és l’exigència de deixar d’acompanyar les comitives judicials en els desnonaments i que l’Ajuntament trenqui l’acord signat amb justícia l’any 2013. El personal creu que la vinculació amb els desnonaments els ha col·locat al costat que no els pertoca. Aquí, a més, Roldan va més enllà i afegeix: «nosaltres acompanyem a les persones, no estem per donar resposta a una legalitat que és injusta i tot perquè es beneficiïn els fons voltors… No es beneficia la societat, empreses s’estan embutxacant diners i això ho estan patint les veïnes». En la mateixa línia, apunta que tot plegat «és un debat de les institucions, però també és un debat social perquè cada vegada l’engranatge públic està més afeblit i la riquesa s’està concentrant en mans que no sabem ni quina cara tenen».

    Parlant del posicionament davant haver de participar en els desnonaments, Laura Urrea, secretària d’acció sindical de la secció de CCOO a l’IMSS, demana que es canviï el protocol pel qual les treballadores socials vagin als desnonaments. Creu que en tot cas aquesta seria tasca de treballadors de les oficines d’habitatge: «no ens agrada, però si no ho fan elles, la mateixa persona que està buscant una solució per una persona, després va amb la comitiva judicial i no quadra i es passa a viure agressions», diu Urrea. Així i tot especifica que «per descomptat que el moviment de serveis socials no està criminalitzant a les veïnes» i apunta que el problema que tenim és que «la posició política de l’Ajuntament no és clara tampoc».

    L’assemblea de treballadores demana la creació d’una Taula de Diàleg entre l’Ajuntament i els moviments socials perquè els veïns coneguin què es gestiona des de serveis socials | Pol Rius

    Una Taula de Diàleg entre Ajuntament i veïns

    L’assemblea de treballadores demana la creació d’una Taula de Diàleg entre l’Ajuntament i els moviments socials perquè els veïns coneguin què es gestiona des de serveis socials. Alhora demanen poder seure amb l’Ajuntament perquè aquests els hi preguntin sobre com avançar en matèria de polítiques i lleis socials. Roldan creu que els treballadors tenen molts elements per poder aportar, «però ningú ens truca, només s’envolten de tècnics amb molts màsters que no saben què està passant als carrers, que està havent-hi una fractura social important de gent que ja no confia en l’estat del benestar». Que qui piloti la situació sigui aquesta gent, fa que les converses sempre es traslladin als números: «diuen que les llistes d’espera no són tan llargues, però nosaltres estem donant resposta a una sèrie de recursos que després en el dia a dia no arriben». I així, «les bosses de pobresa estan creixent en aquesta ciutat»

    I davant la pobresa sempre hi ha respostes. La plantilla considera en el manifest que els incidents produïts a alguns centres de serveis socials són conseqüència d’una mala gestió política i d’un desemparament de la ciutadania per part de l’administració, que mai ha tingut en compte la posició tècnica i el rol que volen i han de tenir, per exemple, en els desnonaments. En el text apunten que «no és admissible ni desitjable que moviments socials i treballadores estiguin en conflicte».

    Ureña, de la CGT, apunta que l’Ajuntament no vol assumir a nivell polític un trencament amb justícia i per això busca excuses. En aquest sentit, Miquel Rubio, delegat sindical de la UGT, denuncia que el consistori els hagi dit en alguna ocasió que han enviat propostes a jutjats per frenar-ho, «però després ens diuen que si ens tornen a reclamar, haurem d’anar. Això és com quedar-nos en res», diu Rubio. Així, des de la UGT creuen que és fonamental un canvi en la relació que té l’Ajuntament amb la part sindical, que se’ls escolti i que assumeixin: «el tema estrella són els desnonaments i diuen que no poden fer res, però si poden perquè el parc públic d’habitatge és seu i qui podria col·laborar i treballar amb les famílies també són ells», segueix Rubio.

    Un dels conflictes sobre la taula és haver d’assistir les comitives judicials durant els desnonaments | Pol Rius

    Trobada amb els sindicats el pròxim 14 de juny

    Amb tot això, l’Ajuntament de Barcelona ha convocat als sindicats de l’IMSS a reunir-se en una mesa tècnica el pròxim 14 de juny. Davant aquesta convocatòria, Rubio espera de l’Ajuntament «humilitat» i un «diàleg de tu a tu» per arribar a un acord, ja que està convençut que les reivindicacions que es fan des de la plantilla s’haurien d’assumir.

    En aquesta línia, des de la Intersindical-CSC no tenen massa esperances que res canviï ràpid, però Joan Pérez, delegat sindical, apunta que «sempre és una bona notícia que hi hagi una reunió i com a mínim poder expressar el que estem vivint i patint cada dia per falta de personal i altres mancances».

    De manera similar, Urrea de CCOO assenyala que cal començar-se a reunir perquè fa mesos que ho demanen, però l’Ajuntament no para de posar excuses. Després del 14, explica, es tornarà a fer Assemblea per decidir com es procedeix, però també valora que «les vagues han de ser efectives, no per desgastar el col·lectiu».

    Per la seva banda, Ureña, de la CGT, apunta que «si l’Ajuntament no s’asseu a negociar i només fa reunions que no serveix de res, doncs tornarem a mobilitzar-nos».

    Tot i no poder participar com treballadora, per acabar, Roldan assenyala que els treballadors volen respostes, volem uns serveis socials de qualitat, que els treballadors socials no siguin la bossa residual dels altres sistemes i que se’ls escolti.

    La plantilla de l’IMSS s’ha concentrat a plaça Sant Jaume per exigir canvis, respostes i implicació | Pol Rius

  • Laura Rodríguez: «Les treballadores de la llar són l’últim esglaó del conflicte de les cures»

    El passat 8 de març, dia de la dona treballadora, sindicats com la CGT situaven entre les reivindicacions per anar a la vaga acabar amb l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. La Coordinadora Obrera Sindical (COS) deien que “les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia”. Des de Feministes Anticapitalistes exigien la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar.

    Ara, davant del Primer de Maig i arran dels múltiples informes i notícies que salten sobre la feminització de la pobresa i com el mercat laboral està segregat i afecta molt més violentament les dones, cal analitzar per què passa això.

    Laura Rodríguez és advocada laboralista i està especialitzada en gènere i igualtat. També és professora a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment, durant molts anys ha estat autònoma i ara forma part de la cooperativa Arrels Advocats. A la web d’aquesta, explica que «la majoria de la seva vida laboral s’ha dedicat a la branca de dret laboral i, en específic, a la defensa de les persones especialment vulnerables i víctimes de la precarietat, com ara les treballadores de la llar, tema al qual s’hi ha dedicat intensament, i fins i tot ha redactat guies informatives per a les institucions. També ha elaborat Plans d’Igualtat en entitats i empreses». Sobre aquests dos punts, entre altres temes, parlem amb ella.

    Una de les teves especialitats és l’estudi i defensa de les treballadores de la llar. Fa poques dues setmanes sortia la notícia que Inspecció de Treball regularitzarà la situació laboral d’unes 30.000 treballadores de la llar a tot l’estat. Es deia que això comportarà recaptar 5,5 milions d’euros al mes en cotitzacions i un increment de salaris de 6,5 milions d’euros. Tot i així, en el moment que s’estima que hi ha a l’estat espanyol 600.000 treballadores de la llar, de què serveix això?

    És el que toca i seria el més just regularitzar 30.000 treballadores de la llar de tot l’estat, però no serveix de res cotitzar aquestes persones, legalitzar-les si de facto no tenen dret a les prestacions que tenen la resta de persones treballadores. És a dir, el benefici directe més gran per aquestes dones és que un cop les acomiadin, les persones que estan cuidant es morin o s’efectuï un desestiment, que és l’únic marc de la relació laboral en què es pot acomiadar per desestiment, aquestes persones tinguin dret a atur. No serveix de res una cotització als efectes dels drets que tenen ara mateix.

    Però per què no s’avança i es funciona a toc d’inspecció i sentència?

    El tema de la inspecció de treball és molt complicat perquè en treballar en un àmbit privat això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili. Per tant, fer-ho no serà tan fàcil. El què estan dient és propaganda. El què s’ha de fer és tenir eines efectives i posar excepcions constitucionals, facilitar el període de prova i sobretot sancionar. Malauradament, l’acció sancionadora davant les famílies que tinguin aquestes treballadores de la llar és l’únic efectiu.

    Si es canviés el marc general de relacions laborals amb els quals es desenvolupa la relació de caràcter especial de treball domèstic, es fomentaria una organització de les dones. A les persones els hi has de donar un incentiu. Ara no hi haurà un augment salarial, de fet, probablement hi haurà un descens salarial. És a dir, les famílies que contracten estan disposades a gastar-se x diners i aquests diners seran els mateixos amb o sense cotització. Aleshores, quin és l’incentiu per les mateixes dones beneficiàries d’això? De què els hi serveix cotitzar per una pensió de jubilació quan igualment estaran molt a prop de la quantitat de la no contributiva? Doncs tu els hi has de dir que, primer, això serveix per pagar impostos i que d’aquí es nodreix tot el sistema del qual es beneficien les persones treballadores i, segon, que tindran una prestació d’atur. Se’ls hi ha de dir que si tu estàs de baixa, tindràs els mateixos drets i garanties que la resta de persones treballadores. Això és molt rellevant.

    La feina d’Inspecció de Treball pel que fa a treballadores de la llar és molt complicada perquè en treballar en un àmbit privat, això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili

    Un informe fixava que el 32,5% de les treballadores de la llar viu sota el llindar de la pobresa a l’estat espanyol. Com s’accepta i per què està legislada així la seva categoria laboral? Entre d’altres, com deies, no tenen dret a cap prestació d’atur, però a més no tenen dret a la jornada màxima de 40 hores setmanals (legalment en poden treballar 60) o no tenen dret a preavís d’acomiadament, veient-se així al carrer d’un dia per l’altre.

    Aquesta legislació especial es tolera perquè antigament sempre s’ha legislat arran de legislació civil i no laboral. La legislació civil iguala les persones en quan al tracte. Un exemple: jo et llogo una plaça de pàrquing i s’entén que les dues tenim els mateixos interessos. Però a la legislació laboral hi ha una premissa d’aquesta prerrogativa que és que l’empresari té els mitjans de producció. Què passa? Que en el cas de les persones que tenen contractada una treballadora de la llar no són estrictament empresàries i aquí és on hi ha el conflicte si es dirimeix en aquest sentit.

    Què fa l’estat espanyol quan entra en democràcia? Diu que d’acord, que sí, que les igualem. Però el 2012, quan s’iguala el règim a règim general dels treballadors, ho inclou dins la relació laboral especial perquè no es podria sostenir econòmicament si no fos així. Es podria sostenir només amb una forta inversió estatal perquè el que no pots fer només és delegar a les famílies.

    Tot això, al final, és l’últim esglaó d’un conflicte. Quan parlem de treball domèstic, parlem en grans termes de persones que cuiden a altres persones de famílies de classe treballadora. Òbviament amb més nivell econòmic, però que tampoc es poden permetre totes les despeses empresarials. Aquí arrosseguem el conflicte de les cures. Si tu tens sanitat de primera qualitat, si tens unes residències gratuïtes, públiques i dignes, automàticament les persones treballadores de la llar disminuiran. Qui segueixi tenint, ja seran persones que tenen el nivell adquisitiu com per considerar-les empresaris. Mentre que siguin les famílies de classe treballadora les què ho fan perquè no tenen accés a pagar una residència, des d’un vessant economicista i a costa d’una tercera persona dona i migrant, no sortirem d’aquest embat. I aquest embat no només es resol a cop d’efecte jurídic en aquest sector, sinó que es soluciona fent una inversió pública en el sector sanitari i de cures.

    Fa un temps que ressona també a les institucions el mantra de posar en valor i cuidar les que ens cuiden. Fins a quin punt això és així si no s’està legislat i la burocratització d’aquestes administracions va com va?

    Legalitzar una persona, contractar-la, no és burocratitzar. Tu en termes normals, ara estem en covid, vas a una administració de la seguretat social i et posen totes les facilitats per fer els papers corresponent.

    Sobre posar en valor i cuidar les que cuiden? El dit ja abans: no serveix de res que fem això si no fem un canvi global en el sistema sanitari i de residències. Si no, no solucionarem res. Una possible solució a això seria que aquestes persones fossin distribuïdes directament per l’administració local o autonòmica com treballadores interines i aleshores hi hauria un control sobre aquestes elles.

    En una altra de les branques on has treballat ha estat en l’elaboració de plans d’igualtat. El 14 d’abril entrava en vigor l’obligació legal del compliment del reglament d’Igualtat retributiva disposat al RD 902/2020 i amb això, a partir d’ara, 8.440 empreses estan obligades a registrar-lo a tenir una auditoria retributiva. Tot i haver tingut temps, fins ara només ho han fet 300 empreses de manera voluntària. A què respon això?

    Respon a la manca de civilització de les empreses, però també dels seus treballadors respecte a aquest tema. I també respon al fet que no hi ha hagut unes sancions efectives per no tenir-les. Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i això, fer plans d’igualtat, vol dir temps i vol dir una inversió. El tema de l’auditoria retributiva és difícil de fer i això ho han de fer persones expertes i suposa una inversió econòmica al final.

    Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i fer plans d’igualtat vol dir temps i inversió

    És suficient el què es va demanar quan es va marcar l’obligatorietat?

    Els plans d’igualtat no són la solució a res, però poden ser la solució a moltes coses. Un pla d’igualtat el que genera és un marc individual per cada empresa. La normativa estatal genera un marc de protecció cap a les dones treballadores, però clar cada empresa té la seva casuística. La potencialitat que tenen els plans d’igualtat és que responen a cada tipus d’empresa: si és una empresa d’automòbils molt masculinitzada, si és una empresa amb vestuaris, amb poca llum, si és una empresa que pot pel seu tipus de producció fer horaris, si és molt feminitzada… És molt interessant que totes les possibilitats d’un pla d’igualtat s’explotin, que no que es faci només un copiar-enganxar amb les coses bàsiques. És important destacar que els plans d’igualtat el què han de desenvolupar són innovacions fetes adhoc per cada empresa.

    Comptant que hi ha una bretxa salarial de l’any 2019 del 22,23% segons les fonts Tributàries… Amb fer plans d’igualtat és suficient?

    És una manera de reduir la bretxa salarial, però realment el tema de la bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. Per tant, cal un canvi cultural. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial. Si no de temes de corresponsabilitat de l’administració i de les unitats familiars a l’hora de la repartició de tasques, perquè gran part de la bretxa salarial respon a la disponibilitat que tenen les dones per treballar. I aquesta disponibilitat sempre ho és en relació a la cura. Mai ho és en relació a l’oci o a la voluntarietat.

    Hi ha nous sectors on s’estan reproduint aspectes de discriminació que històricament s’han donat arreu però també d’assetjament. Un estudi sobre la situació dels riders revelava que les dones pel fet de ser-ho pateixen més robatoris i viuen més casos d’assetjament sexual. Amb tot això, les dones rebutgen treballar en certes zones i certs horaris. En agafar menys comandes, se les penalitza més i treballen menys.

    El primer problema que ens trobem aquí és que aquestes persones no són considerades a tots els efectes treballadores. La legislació laboral és més proteccionista vers l’assetjament sexual i es necessiten menys elements probatoris que no la penal. El primer que hauríem de fer per enquadrar aquest problema és determinant que totes aquestes persones treballen sota el marc d’una relació laboral comuna. És un problema molt similar al del treball domèstic al final.

    Què passa quan les dones entrem en els espais privats? A l’espai públic podem tenir un altre espai o una protecció sigui d’altres dones o sigui fins i tot una protecció més entesa com de l’àmbit públic-estatal-administratiu. Però què passa? Les riders entren a les cases de les persones, igual que les treballadores de la llar. És la lògica patriarcal que permet als homes i els legitima per cometre aquests abusos sigui en forma d’empresaris, sigui en forma de clients.

    Aquestes empreses haurien de tenir un pla contra l’assetjament sexual, però en aquests no inclouen a les riders, només inclouen al personal d’oficina. Per què? Tornem al principi, perquè aquestes riders no són treballadores pròpiament de l’empresa.

    La bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial

    Amb perspectiva de gènere, com s’ha de legislar o què s’ha de fer a nivell jurídic pel que fa a plataformes digitals quan les seves treballadores ho són sovint com a falsos autònoms?

    El què s’ha de legislar en primer lloc és que siguin treballadores i després que aquestes empreses es brindin d’un protocol contra l’assetjament sexual que inclogui no només persones treballadores, sinó també totes aquelles persones que es relacionen amb l’empresa. Siguin clients o proveïdors, per exemple. Si a més cal fer alguna eina com ara que si qui fa l’entrega és una dona rider pugui deixar-ho a baix… Cada empresa sabrà i ho haurà de pensar, però s’ha de fer aquest protocol i s’han de reconèixer com a treballadores.

    Segons les dades de sinistralitat de l’any 2020, els homes pateixen més accidents mortals i no mortals durant la jornada de treball i les dones en tenen més in itinere. Segons l’anàlisi que explicàvem aquí, aquest fet «respon a la major precarietat en la contractació que pateixen les dones, amb una major incidència de jornades a temps parcial involuntàries, que obliguen a compaginar diferents feines i augmentar els desplaçaments».

    La qüestió dels accidents in itinere de les dones respon a les jornades parcials i també a la doble jornada i a la càrrega de mental de treball. Les dones quan estan anant i tornant de la feina remunerada també estan pensant en la feina no remunerada que és la cura de terceres persones, normalment de fills o de gent grans. Que hi hagi més mortalitat dels homes és pel tipus de feina que fan, feines molt més físiques moltes vegades.

    Quines polítiques calen?

    Implementar que l’autoritat laboral sancioni quan no s’hagin complert totes les polítiques de prevenció de riscos laborals. No ho controla ningú això. Respecte a les dones, això és una qüestió estructural i el què s’ha de fer és acabar amb la doble jornada.

    Les dones estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida

    Mentrestant, què s’ha de fer?

    Anar a inspecció de treball. Jo comunicaria qualsevol falta de l’empresa a inspecció de treball. Això respecte a la defensa de la persona treballadora.

    Quines eines tenen les dones en el seu lloc de treball per defensar-se i exigir plans de prevenció si les empreses no en tenen? El 33,7% de les empreses no disposen de pla de prevenció…

    El problema per mi ja no són aquestes xifres, que també. Si no que aquests plans de prevenció no tenen perspectiva de gènere. És a dir no tenim una prevenció en qüestió de càrrega mental de treball, elements psíquics de les tasques treball, respecte a la biologia específica de les dones… No hi ha aquesta perspectiva de gènere amb els plans de prevenció. I bàsicament és perquè hi ha un abús de l’objectivitat humana que, com sempre, és endocèntrica.

    En dos dies arriba la jornada del Primer de Maig, dia del treballador. Algunes organitzacions i entitats volen visibilitzar com ja es va fer pel 8 de març que les dones són sempre a primera línia. És així?

    Les dones sempre estem a primera línia. Però a més a més estem a primera línia en l’àmbit laboral, en l’àmbit de cures no remunerat, en l’àmbit de col·laboració comunitària, en l’àmbit de l’activisme… Sempre, sempre, sempre estem a primera línia. Què passa? Que estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida.

    Quina és la situació actual pel que fa a sindicalisme i lluita donat l’augment de la precarietat i la feminització de la pobresa?

    El sindicalisme sempre ha oblidat a la dona, però les dones sempre han estat amb el sindicalisme, sempre. Aquesta és la diferència. També hi ha una qüestió i és que les feines més feminitzades dificulten la vella forma de sindicalitzar-se. Per això cal trobar noves formes de dur la lluita laboral. Sindicats que no apostin per estructures clàssiques, sinó per estructures no patriarcals.