Durant la tardor del 2020, les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària de pobles i ciutats de Catalunya es presentaven a través del sindicat SAD per exigir la municipalització i aturar una deriva externalitzadora. Les treballadores van denunciar que l’externalització dels seus serveis “ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis”. Així, l’externalització que encareix els preus i precaritza les treballadores i davant d’això l’única solució és la munipalització.
Hi ha hagut intents però la majoria d’ells han estat poc resolutius. A Barcelona, l’Ajuntament va anunciar la municipalització del servei el maig del 2019 fent-ho inicialment a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva.
Al Prat de Llobregat, s’anunciava que a partir del mes de març, la Fundació S21, que forma part del Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya (CSC), un organisme públic del qual és membre l’Ajuntament del Prat del Llobregat, passava a fer-se càrrec de la gestió del SAD al Prat. Des del sindicat de treballadores, però, no veien el canvi amb bons ulls. Defensaven que es tracta d’una gestió pública «emmascarada» i segueixen exigint la municipalització del servei.
Ara, una de les seccions més fortes, la de Sant Feliu de Llobregat ha preparat demandes i accions coincidint amb la jornada del Primer de Maig. Sota el nom «“Volem que Sant Feliu sigui un far d’esperança per totes les cuidadores d’arreu del territori”, presentaran una moció al ple de l’Ajuntament per la municipalització del servei.
Entenent que el SAD és un servei públic municipal destinat a atendre totes les persones que no poden dur a terme una vida totalment independent, per tant, és un servei essencial. Denuncien així que la gestió de Servei Públic d’Atenció Domiciliària s’atorgui sempre a empreses privades. Diuen que això fa que «en ús de la dotació de la partida pública destinada a la cura de les persones i a la dignitat laboral de les cuidadores», es doni vida «al principal objecte de negoci d’empreses que es presenten a concurs, i plomen el seu percentatge de guanys sobre les treballadores, que són les que realitzen el 100% de l’activitat a realitzar».
Expliquen que l’avenç de les privatitzacions està arribant a «límits insospitats» i ho sustenten amb els exemples de col·lectius que denuncien mala praxis com ara el personal de TVE, els bombers d’Aena, tot el què va envoltar la subcontratació de Ferrovial i les conseqüencies d ela finalització del contrate, o tots els qui es troben dins la plataforma de serveis socials Municipalitzem.
En un comunicat defensen que les cuidadores han passat gran part del confinament treballant de domicili en domicili, cuidant de les persones mes vulnerables amb dèficit d’EPI, sense conciliació personal i familiar, posant en risc la pròpia vida, i la dels seus familiars. I denuncien que per culpa de la gestió externalitzada no han cobrat la paga extraordinària Covid per sociosanitàries, aquella que venia a compesar simbòlicament l’esforç realitzat pel personal sociosanitari en temps de pandèmia. “No hi ha una verdadera política de tenir cura de les dones que cuidem, de mantenir i defensar els serveis públics. La preocupació dels ens públics es atorgar diners a empreses privades per que facin beneficis a la nostra costa”, assenyalen.
Així, per tot això, el sindicat SAD de cuidadores professionals Municipals impulsa una moció al ple del l’ajuntament de Sant Feliu i ho fa a més amb el suport d’algun dels col·lectius socials del municipi de Sant Feliu de Llobregat.
La votació de la municipalització, serà el pròxim dia 29 d’abril; i si es rebutja i no es posa remei a l’actual situació les treballadores asseguren que es veuran obligades a “aixecar un campament i acampar a la plaça de la vila des de l’endemà de la votació desestimatòria de la municipalització». Això passaria i coincidiria amb el primer de maig, dia del treballador.
El transport sanitari concertat de Catalunya ha aconseguit un acord històric després de cinc mesos de vaga: que es constitueixi una taula d’equiparació de les condicions laborals. Amb aquest acord entre els representants dels treballadors, la patronal del sector i el Departament de Salut, es posa fi a la vaga iniciada al mes d’octubre.
Els sindicats convocants de la vaga entenien que tots els treballadors de transport sanitari de Catalunya haurien de tenir el dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals, variables com serien el plus de dissabte o el plus de festiu amb especial consideració. I complements per major presència, per dedicació, per lloc de treball o per personal de conveni. També tenir en compte els períodes de descans, el treball nocturn o la limitació de la contractació en pràctiques.
Així, exigien que es complissin els drets a les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública del SEM i també el dret a les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques.
Ja a l’inici del conflicte, els sindicats denunciaven l’enrocament de la patronal per entomar les millores pendents d’un conveni col·lectiu que no s’ha modificat des de l’any 2012. A més, recordaven que els treballadors del servei de transport sanitari han patit 5 anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.
Com explica Jordi Venanci, responsable del sector de transport sanitari de CCOO de Catalunya, els dos motius principals eren. per una banda. aturar aquestes retallades de sou i, per l’altra, aconseguir l’equiparació amb el transport públic. El 3 de març es van reunir amb el Junts per Catalunya, ERC, els Comuns, el PSC, la CUP i una estona amb Ciutadans, que va haver de marxar, i van aconseguir el compromís per escrit. Després de dos esborranys va sortir un document que es va acabar signant divendres 19 de març. En aquest document, els partits es comprometien a constituir una taula d’equiparació del transport sanitari.
La constitució de la taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya tindrà com a funció elaborar un pla per a equiparar progressivament les condicions laborals del personal del transport sanitari
De fet, el text de l’acord recull que «els grups i la part social veuen adient la constitució de la taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya, que tindrà com a funció elaborar un pla per a equiparar progressivament les condicions laborals del personal del transport sanitari a les del personal del Sistema d’Emergències Mèdiques. La taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya, estarà composta per: Departament de Salut, grups parlamentaris, representants sindicals de la taula negociadora del conveni autonòmic (CCOO;UGT, USOC i SINDI.CAT) i la patronal del transport sanitari ACEA, que tindrà com a funció abordar el conflicte utilitzant com base la resolució del Parlament de Catalunya 940/XII”.
Tot i celebrar l’acord, Venanci explica que fins que no hi hagi Govern no es constituirà aquesta taula. Un cop existeixi la taula ja els cridaran per reunir-se i iniciar el procés d’equiparació progressiu. Faltarà aleshores donar-li una funció al document i calendaritzar quan es farà cada passa. Venanci entén que això també dependrà dels pressupostos que s’aprovin. Si això s’alenteix i no funciona, tot i que confia en el compromís dels partits, Venanci manifesta que s’haurà de tornar a la mobilització. Mentrestant aquest document ha estat motiu suficient per desconvocar la vaga. Una vaga on les repercussions no han pogut ser mai massa altes. La vaga disposava d’uns serveis mínims del 85%, ja que com ens comenta, durant tots els mesos hi ha hagut constantment gent de baixa per Covid o per ser contacte estret. «Teníem poca gent que pogués fer vaga perquè quan la gent no estava de guàrdia, li tocava cobrir baixes». El mecanisme de lluita que han emprat ha estat el de la mobilització constant en forma de concentració cada divendres.
Ara, la seva aspiració és que aquesta taula aconsegueixi l’equiparació total en un marge de 4 anys però si ho estipulen en 6 tampoc s’hi oposaran ara que ja han aconseguit la signatura de tots els partits esmentats.
El conflicte va arribar al Parlament de la mà del diputat de la CUP Vidal Aragonés i ara ha estat aquesta mateixa candidatura la que va mostrar més reticències a l’acord. «Volien més, volien que es municipalitzés tot el servei», comenta Venanci que afegeix que si en un futur es pot assumir serà genial, però que ara ho veuen complicat per com de difícil és tot el tema relacionat amb allò públic. «Hem de començar per la base i aconseguir per ara l’equiparació ja estem contents», afirma.
Els inicis de la vaga
La convocatòria de vaga indefinida a partir del 9 d’octubre de 2020 en el transport sanitari de Catalunya afectaria uns 5000 professionals aproximadament del sector. L’afectació era tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU). Els motius? Respondre al menysteniment de les administracions i denunciar que el conveni col·lectiu del sector no es renova des de 2012 i ha acumulat un 14% de retallades en el sou.
És a dir, els dos objectius principals que traslladaven els sindicats de la vaga indefinida eren, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte “a compte de conveni” en la nòmina del mes de setembre i successivament; i per altra banda, assolir un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, SA.
En aquest sentit, des de la UGT ressaltaven el “menysteniment i la indiferència del CatSalut i el SEM en el conflicte del transport sanitari”. Entenent que les administracions que han de ser garants dels drets sanitaris de la ciutadania, la UGT denunciava que aquestes permeten que “es perllonguin les diferències entre dues plantilles que, ara per ara, i encara més visiblement durant la pandèmia, creen treballadors de primera i de segona: la plantilla del SEM, que depèn d’una empresa pública i que a més de les millors condicions laborals i salarials durant aquests mesos ha optat a unes mesures i protocols de protecció clarament superiors; i les i els professionals que depenen de les empreses privades de transport sanitari, amb un interès clarament mercantilista que han penalitzat les condicions la seguretat i la salut del seu personal”.
Així, ha estat amb la crisi sanitària per la pandèmia que s’ha posat encara més de manifest les diferents condicions laborals entre la plantilla que depèn del servei públic i les plantilles que depenen d’empreses privades. De fet i com denunciaven els sindicats, encara més si es té en compte que, estadísticament, el personal que treballa en transport sanitari no urgent és el que ha tingut una major ràtio de transport de casos positius de Covid-19 i pitjors condicions de seguretat i de protecció per part de l’empresa. Per també les capacitats tècniques i disposar d’ambulàncies medicalitzades, conseqüentment el SEM tracta menys casos covid i més emergències derivades d’altres malalties.
Fa sis anys, a principis de març del 2015, el Servei Català de la Salut i la Creu Roja signaven un conveni per facilitar l’accés als serveis sanitaris a les persones en situació de vulnerabilitat. Això passava amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, el director del Servei Català de la Salut, Josep Maria Padrosa, i el president de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès.
L’objectiu era donar cobertura sanitària a persones que, per motius excepcionals, no ho poden fer perquè els falta algun requisit indispensable, majoritàriament l’empadronament. Ja aleshores deien que en aquest cas, es poden trobar col·lectius en situació d’extrema vulnerabilitat, com ara persones sense permís de residència, no empadronades, persones desnonades o sense llar, entre altres col·lectius.
Així, dos eren els requisits bàsics: no tenir empadronament i trobar-se en situació de vulnerabilitat. Ara el conveni entre el CatSalut i la Creu Roja incorpora un tercer element: tenir una necessitat assistencial. Davant aquest requisit, moviments com la PasuCAT (Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya) i Jo Si Sanitat Universal, denunciaven que aquesta actualització del conveni, estableix un requisit que pot ser vulnerador de drets, suposant una barrera afegida en l’accés a l’assistència sanitària que el conveni vol garantir.
Davant aquestes sospites, l’organització que signa el conveni defensa a través d’Òscar Barbero, director d’intervenció social del Servei d’Immigrants i Refugiats de la Creu Roja que no importa ni es fiscalitzarà el motiu que s’al·legui. Incorporar aquesta casella al formulari de sol·licitud de la Targeta Sanitària per Barbero no canvia res: «Al revés. Estem intentant garantir que es faci un bon ús per qui ho necessita». Entenen que el simple fet de viure requereix assistència sanitària i per això defensa que un motiu pot ser anar al metge de capçalera perquè sí, per fer seguiment. «El conveni no ha canviat: vostè és un col·lectiu dels considerats vulnerables, no es pot empadronar i per tant no pot tramitar de manera normalitzada la targeta doncs m’omple el formulari i posa proves Covid o tractament o visitar metge de capçalera… que consti que hi ha una necessitat perquè és el que incorpora el conveni, però ja està», especifica Barbero amb exemples.
I aquesta ja era la base d’un conveni que es va signar fa sis anys i que fins ara ha facilitat l’assistència sanitària a unes 1.500 persones l’any. Així, des d’aleshores, aquelles persones que no poguessin accedir a la salut per les vies d’acreditació ordinàries, trobaven en aquest conveni una manera d’aconseguir un document provisional que els cobrís l’assistència. L’acord no modificava la regulació general sobre els serveis assistencials sanitaris, sinó que pretenia reforçar l’accés a la sanitat pública fins que aquestes persones aconseguissin un accés normalitzat.
Per identificar aquestes persones subjectes del conveni, la Creu Roja disposa de diversos punts d’atenció. Més enllà d’això, també les entitats i plataformes que treballen en el sector així com serveis socials eren punts des d’on identificar les persones en aquesta situació per tal d’ajudar-les a tramitar la sol·licitud. En aquest punt, el CatSalut expedeix els documents acreditatius que els donen accés provisional a l’assistència sanitària pública. Un accés d’ús unipersonal i amb una vigència d’1 any.
Traves o facilitats, maneres de veure el conveni
Per la PasuCAT i Jo Sí Sanitat Universal, quan una persona té una necessitat assistencial, ja és «massa tard» per a tramitar una targeta sanitària. Defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017». Remarquen a més que el temps que passa des de la sol·licitud d’aquestes targetes fins a la seva emissió pot ser de fins a tres mesos; «un temps que, davant una necessitat assistencial, pot suposar excessiu amb conseqüències molt negatives per a la salut».
El major dubte que se’ls hi genera és si es fiscalitzarà el motiu o si l’acceptació o no d’aquest dependrà de l’administratiu que el rebi. En tot cas, una de les membres dels col·lectius explica també que davant l’incendi al Gorg a Badalona van tramitar les sol·licituds per algunes de les persones que s’havien quedat al carrer al·legant necessitat d’assistència pel trauma que havien viscut. Tan sols un mes després la Targeta Sanitària no havia arribat però sí el CIF per fer-ne ús. Són doncs les barreres el que fa patir.
I és que convenis com aquest i el seu correcte funcionament són essencials atès que és el que garanteix que tothom pugui tenir accés a la sanitat mentre no es defineixi el reglament sobre la llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Els moviments també denuncien que després de quasi quatre anys des de la seva aprovació al Parlament segueixi sense existir un reglament que «provoca un buit legal amb profundes variabilitats entre centres sanitaris en la normativa a aplicar». I és també per això que des de la PasuCAT i Jo Si Sanitat Universal pensen que és necessari eliminar aquest tercer requisit en el Conveni Creu Roja i el CatSalut.
Els col·lectius defensen que «per definició, el dret a l’accés a la sanitat es garanteix abans de precisar atenció mèdica, amb l’excepció de la via d’urgència, teòricament garantida a la Llei catalana 9/2017»
Per la seva banda, Òscar Barbero explica que la Creu Roja en general ha estat molt implicada en la gestió de la pandèmia i amb la incorporació d’aquesta casella als formularis pretenia facilitar i agilitzar tot el tràmit burocràtic i que tot fos més directe. El nou formulari, que ha de ser omplert per serveis socials, la Creu Roja o entitats d’atenció com podrien ser Caritas, però també la mateixa PasuCAT que fa acompanyaments, és molt més senzill, explica, i possibilita que després la targeta arribi directament a la persona que la demana. «Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció», exemplifica Barbero.
Així, com ja s’ha dit abans, insisteix que el canvi és a millor, que no modula res i que si hi ha un motiu, el què sigui, doncs ja està. «No és cap discriminació omplir la casella del motiu sanitari, ja que no cal que posis ‘tinc tos’, pots posar ‘metge de capçalera’ i prou», diu. I és que això després també ho utilitzen per fer estadístiques i «collar als ajuntaments perquè acabin empadronant col·lectius a les seves poblacions que tenen dificultats per la no normalitat del padró».
Des de la Creu Roja recorden que l’atenció d’urgència és universal i pública i no cal cap document que t’acompanyi. Quan s’activa el seu conveni és perquè hi ha una persona que no es pot empadronar i és de cert col·lectiu vulnerable, però a més té una necessitat sanitària. «Si no hi ha cap necessitat mèdica, no tens cap necessitat d’accedir a la targeta sanitària en aquell moment, que això és el que diu el nostre conveni i ho ha dit sempre», desenvolupa Barbero. Que afegeix que incloure aquesta casella no és més que un pur formalisme, ja que «no demanem informes ni deneguem o no deneguem» perquè no tenen aquesta potestat. Per què remarcar-ho doncs si alhora reconeixen que qualsevol motiu és vàlid? Segons Barbero, el servei s’ha trobat situacions en les quals «algun familiar resident aquí demanava targetes sanitàries pels seus fills que estaven en el país d’origen, que ja eren majors, que no tenien cap necessitat sanitària, que vindrien aquí simplement i voldrien la seva targeta per quan vinguessin però sense necessitat d’anar al metge». Apunta que això seria fer-ne un mal ús, que ja quan vinguessin, que s’empadronessin i fessin el tràmit al CAP per la via ordinària. També apunta que així es busca que no hi hagi un ús fora del que és el conveni. També per ajudar a la gent que es pot confondre perquè vol anar al metge d’urgències i creu que necessita una targeta sanitària… «Aquesta persona que vagi d’urgències ja l’atendran i després ja si necessita la targeta ja la tramitarem», sentencia.
«Amb la Covid el servei s’ha vist incrementat perquè hi havia molta gent que s’havia de fer una prova d’antígens o PCR i el que volíem era que aquest tràmit no entorpís la velocitat ni la facilitat de fer aquesta acció»
Anys de debats i dubtes al voltant de l’accés universal a l’assistència sanitària
L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. La llei estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol. Totes dues normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda pel Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril del Partit Popular. Des de Marea Blanca tenien clar que aquestes normatives eren completament insuficients. Per aquelles dates, la PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’informe 6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya; on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins al 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’exclusió sanitària a tota Catalunya. Ressaltaven que, si això havia passat, era, en gran part, perquè tot i haver passat dos anys i mig, encara no s’havia reglamentat la llei.
Segons el reglament, els col·lectius en risc d’exclusió social havien d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que haguessin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc., a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a persones sense recursos en els departaments competents abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Després d’haver fet la sol·licitud, el CatSalut podia resoldre fins tres mesos després.
A banda de tots aquests punts que no quedaven clars o que no agradaven als col·lectius que treballaven amb les persones en risc d’exclusió, un any després de l’aprovació al Parlament de la llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics, el Consell de Ministres espanyol interposava un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles d’aquesta llei catalana. Davant aquest recurs que podia impugnar la llei catalana, diversos organismes s’hi van manifestar en contra. És el cas del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) o del Consorci de Salut i Social de Catalunya. Entenien que no es poden concebre els objectius de la sanitat pública de promoció de la salut col·lectiva i de vigilància i prevenció dels problemes de salut sense la integració i l’atenció dels col·lectius més vulnerables, que alhora són els que tenen un risc més alt d’emmalaltir. A més, per ells, defensar l’accessibilitat universal i el finançament públic dels serveis converteix el sistema sanitari en un «instrument de cohesió social i de justícia distributiva per pal·liar les desigualtats socials i les seves repercussions en la salut de les persones».
Encara un any després, el CatSalut publicava la Instrucció 05/2019 anomenada «Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic».
Des de la Marea Blanca titllaven d’«escabetxina» el què suposava aquesta instrucció pel que respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut. Més enllà de l’accés, descrivien la instrucció com un text «racista que assenyala de manera discriminatòria les persones migrants que viuen a Catalunya com a defraudadores del sistema, alhora que augmenta els requisits d’accés a la sanitat pública». A més, en un comunicat on llistaven tot el rebuig que els hi despertava, afegien que «marcar com a frau de llei l’accés a la sanitat pública de persones migrants malaltes pel fet d’haver viatjat recentment i no complir amb un controvertit requisit com disposar de contracte de treball o lloguer abans de fer-se l’empadronament, és un abús que res té a veure amb el respecte pel dret a la salut ni pels drets humans».
L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Quasi 4 anys després segueix sense reglament
I és que eren justament aquestes línies les què la instrucció marcava com a frau de llei: que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya, que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció o que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altre document per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.
Davant aquest plantejament, els moviments socials com ara Marea Blanca, Jo Sí Sanitat Universal, la Pasucat o Obrim Fronteres entre d’altres mostraven preocupació i indignació per l’aprovació d’aquesta instrucció i del reglament, que estava en fase de consultes, de la llei d’universalitat de la sanitat a Catalunya de 2017. De fet, entenien que «totes dues tornen de nou a crear exclusió, amb un argumentari propi del PP que ens retorna a la seva llei de 2012». També destacaven i catalogaven com a «molt greu» el fet que volguessin utilitzar els sanitaris com a policies antifrau.
En el text demanaven que, en cas de l’existència d’indicis d’una situació que pugui ser constitutiva d’un supòsit de frau de llei, fossin les entitats proveïdores de serveis sanitaris les qui ho comuniquessin a les unitats d’assistència al ciutadà de les regions sanitàries. Posteriorment, aquestes juntament amb els serveis d’inspecció haurien de portar a terme les corresponents actuacions i, si fos el cas, emetre l’informe de proposta de suspensió de la Targeta Sanitària Individual. Aquí, especificaven que la proposta de suspensió es notificava a la persona interessada i se li donava un termini mínim de 10 dies i màxim de 15 dies per fer al·legacions i presentar la documentació acreditativa de la residència. Finalment, el tercer punt del procediment deia que, en cas que no s’acredités la residència, s’emetria la corresponent resolució de suspensió de l’assistència sanitària.
A principis de 2020, el CatSalut suspenia la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària. Com a mínim la suspenia fins que entrés en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social. Ho feia per tots els dubtes i contrarietats que havia suscitat en amplis sectors.
En tot cas, avui dia encara no hi ha un reglament que blindi un accés universal real.
El 8 de març de 2018 es va convocar la primera vaga general feminista. Allunyant-se de la imatge d’un 8 de març de celebració que clamava pels drets de les dones a través d’una manifestació usual, tot de dones van organitzar-se en comitès arreu per transformar un dia que per elles ja era de lluita, en un dia de vaga. L’any 2018, el manifest que convocava a la vaga explicava que el motiu principal d’una vaga general era reivindicar les desigualtats que les situen en llocs diferents davant la feina assalariada, però també davant del patriarcat, la formació, les cures, el consum i l’exercici dels seus drets.
Ara, quatre anys després, el 8 de març es torna a convocar vaga, però es fa des del dubte de moltes de les dones que l’acabaran secundant. Només convocada a Catalunya, els sindicats que l’han registrat han estat la CGT, la IAC, Sindillar, el Sindicat de Periodistes i la Intersindical-CSC. El debat ha existit en tots els espais de base del moviment feminista i algunes no acabaven d’estar d’acord amb la convocatòria d’aquesta vaga. L’Olga, per exemple, membre de Cau de Llunes, Assemblea Feminista revolucionària de Tarragona, opina que no hi ha forces per dur a terme una vaga general de veritat i per tant la idea no estava unificada. En haver-se confirmat, la faran però entenent que hi ha molta flexibilitat i que cadascú arriba fins on pot i decideixi. La base d’aquesta opinió és no voler «folkloritzar la vaga i que sigui una tradició perquè sí».
El fet de teletreballar, de l’atur i els ERTO de moltes persones, la situació precària en general i d’incertesa que envolta el futur vinculant-ho a les mesures polítiques sanitàries també han fet que aquesta vaga generi dubtes.
Un altre dels motius és la convocatòria de vaga a la sanitat per dimecres dia 10 de març. Justament aquest 8M ha volgut situar al centre aquelles treballadores que sostenen la vida, sent les treballadores sanitàries una d’elles i més en aquest any de pandèmia. Diferents col·lectius de dones que després participen dels comitès locals de cara al 8 de març als seus pobles i ciutats participen també d’una coordinadora anomenada Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans. És des d’aquí que ha sortit el lema «Les dones som i serem a primera línia. Defensem les treballadores, defensem la vida». I és en aquest mateix sentit que el tema central arreu d’aquest 8 de març ha estat la precarització de les dones treballadores, especialment les del sector de les cures, la feminització de la pobresa i les violències patriarcals del sistema. Violències travessades pel gènere però també per l’origen i la classe.
Una dona crida durant la manifestació del 8M del 2020 | Èlia Pons
Passejades, cercaviles i concentracions estàtiques
Des d’aquesta idea, les convocatòries unitàries a Barcelona s’aglutinen sota el lema «Juntes, diverses i rebels. Juntes Imparables». En parlar amb l’Ana, dona que forma part de la comissió de comunicació del comitè de vaga feminista a Barcelona, ens explica que el lema i el contingut del manifest es treballa en assemblees obertes on participen dones a títol individual, però sobretot dones de col·lectius i dels comitès de barri de la ciutat. Aquest any, a Barcelona, les jornades s’han organitzat a través d’assemblees obertes, com cada any, encara que aquest any han estat virtuals. Com a iniciativa unitària que és, s’ha volgut donar el missatge que dins el feminisme hi ha moltes veus, hi ha diferències, hi ha debats en profunditat… però que totes volen «un món lliure de misogínia, lliure d’explotació, lliure de privilegis…» I per això, segueix explicant-nos l’Ana, malgrat totes les diferències, poden treballar plegades.
Així, amb la idea de donar una fotografia general de la força del moviment tot i renunciar a ajuntar-se, barris i ciutats de Barcelona han volgut organitzar activitats descentralitzades. Com comenta l’Ana, «cada any el 8 de març hi ha una polèmica que eclipsa tot de temes que per nosaltres són més profunds… Enguany la polèmica és si és bo o és dolent que sortim al carrer». Però davant d’aquesta disjuntiva i entenent que ningú els hi ha de dir a les dones si poden o no sortir al carrer l’activitat unitària de la tarda del 8, una concentració estàtica a passeig de Gràcia, funcionarà amb aforament. Per assegurar que «les concentracions seran tant o més segures que anar al supermercat, en metro o a un col·legi electoral». Això possibilita, comenta l’Ana, que totes les dones que vulguin sortir al carrer puguin fer-ho de manera segura amb animació, camions i música. Així i tot, insisteix que hi ha infinites reivindicacions agreujades per la pandèmia en les que centrar-se més enllà d’aquest debat. De fet, amb la convocatòria de la vaga laboral, es faran activitats i cercaviles durant el matí als barris.
A nivell de Catalunya, ja dijous a les 19 h es van organitzar concentracions davant d’hospitals per denunciar que les autoritats sanitàries a hores d’ara encara no garanteixen la possibilitat de fer avortaments arreu. «A Lleida, a Manresa, a algunes comarques del Pirineu… les dones que volen avortar no ho poden fer allà i les deriven a clíniques privades a Barcelona», denuncia l’Ana. Que afegeix que «sovint ens oblidem dels drets que tenim… Ja ens costa aconseguir-los i si no els defensem, a la pràctica els acabem perdent», assenyala.
Un altre eix que es treballa a la ciutat però també a altres indrets és el de la llibertat i l’ecofeminisme. El dissabte 7 al matí s’han organitzat una vintena de passejades amb la intenció d’ocupar carrers, parcs, muntanyes i al mateix temps deixar clar que les dones volem caminar tranquil·les. Així ho repetiran també a la nit. A Barcelona però també al Vallès i a múltiples punts més es duran a terme manifestacions nocturnes no mixtes.
El 8, a banda de les activitats ja comentades, també s’ha convocat una acció a les 21 h als balcons per aquelles que no vulguin sortir. Amb aquesta acció volen agrair a totes les treballadores essencials que han suportat la vida durant aquesta pandèmia. «És per visibilitzar-les, perquè trobem que sovint se’ns oblida que darrere dels serveis bàsics, hi ha les dones», diu l’Ana després d’analitzar també que «com més bàsics són els serveis, pitjor pagats estan». Així per una banda visibilitzar, però també denunciar que estan «fins al monyo de sostenir la vida», que «la vida no l’han de sostenir les dones, la vida és responsabilitat de tots els éssers humans». «S’han de repartir les feines domèstiques, s’han de repartir les responsabilitats de cura i si es mercantilitza, t’han de pagar com cal», assenyala mentre alhora denuncia les cadenes de cures globals que s’estan convertint en una nova forma d’explotació de la gent migrada.
Cartell unitari Barcelona
Treballadores essencials, dones a primera línia
Des de la Confederació General del Treball (CGT), un dels sindicats convocant de la vaga, apunten que aquesta vaga general feminista situa en primer pla les reivindicacions contra l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. Entenent i assenyalen que la vaga arriba en un context complicat pels sectors més feminitzats que a la vegada són els més essencials com l’educació, la sanitat, el comerç i les cures.
En aquest sentit, sindicats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) diuen que «les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia». Afegeixen que són conscients que la situació d’emergència sanitària que estem patint aboca a moltes dones a la cobertura de «serveis essencials», que fan incompatible el seguiment de la vaga.
Feministes Anticapitalistes ha volgut destacar això mateix. Entre les seves demandes exigeixen la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar i en el cas de treballadores en situació irregular exigeixen la incorporació i la regulació dins l’economia formal per protegir els seus drets. Evidentment també una sanitat i una educació completament públiques, reforçades i amb condicions dignes pels seus treballadors. Segueixen exigint la regulació de totes les persones, el tancament dels CIE i l’aturada de les deportacions. També blindar l’accés a l’habitatge per tothom i especialment per les dones que pateixen violència masclista. Implementar una Renda Bàsica Universal, l’avortament lliure, gratuït i universal, la fi de la repressió i el reconeixement al dret de l’autodefensa feminista i abordar de manera integral la violència masclista lluitant per millorar l’atenció primària i els serveis especialitzats. Totes les seves propostes, diuen, són uns mínims per defensar la vida.
Cartell de Feministes Anticapitalistes
Defensar les treballadores és defensar la vida
I és des d’aquesta base que molts comitès locals s’han organitzat de cara aquest 8 de març. És el cas de Sant Cugat, on més d’una seixantena de dones estan organitzades. Elles ja van iniciar les jornades dimecres dia 3 i ho van fer amb una activitat en relació amb les dones grans «com a grans oblidades en tota lluita i com les grans oblidades actualment». Com ens explica la Patrícia, les dones grans pateixen un índex de pobresa molt gran i a Sant Cugat, a més, només tenen una residència d’avis pública per una ciutat on fins a 11.000 persones són majors de 65 anys.
Seguint amb la base de posar la vida al centre, dijous van realitzar una xerrada en format virtual que està relacionada amb els drets laborals de les treballadores i amb la qüestió del racisme. Van comptar amb cuidadores tant del servei municipal de Sabadell i de Sant Feliu com amb el SAD o el sindicat de cuidadoras sin papeles. La Patrícia ens explica que així van poder parlar sobre com «travessa el racisme, ja que la majoria de dones que treballa en l’àmbit de les cures són dones migrades, que molts cops ho fan sense contracte perquè sovint si a més estan en situació irregular, se n’aprofiten d’això». La idea era parlar de quines problemàtiques té el sector i com a través del sindicalisme s’hi pot donar resposta.
Per parlar de la violència masclista inclouran un taller d’autodefensa feminista i faran un mural contra els feminicidis. Al mateix temps un col·lectiu de dones bolivianes de la ciutat farà un taller de dansa per treballar l’antiracisme.
Agafant també l’habitatge com a eix, denuncien la manca d’habitatge i que moltes de les persones que pateixen desnonaments són dones. Relacionen aquest fet amb què els majors índex de pobresa els tenen les dones i amb tota la càrrega familiar que s’atribueix a la dona i el que suposa perdre la casa en aquestes condicions.
El mateix dia 8 celebraran una cercavila contra l’explotació laboral per assenyalar diferents llocs de la ciutat on hi ha feines especialment feminitzades o llocs que són «espais d’explotació més greu com Empreses de Treball Temporal (ETT) o ETT específiques de serveis de la llar».
D’aquesta manera, treballen la violència masclista, l’habitatge, l’eix laboral, l’antiracisme, la situació de les dones grans i l’educació. Tot allò en definitiva que «travessa la vida de les dones» o que les afecta de manera diferent. En aquest 8 de març, des dels comitès volien «posar sobre la taula demandes concretes de mínims que són per millorar la vida de les dones».
Aquestes demandes, com ens explica l’Olga de Tarragona, neixen de trobades virtuals que han posat sobre la taula diferents necessitats. Ja a principis de gener van fer una taula rodona amb diverses treballadores del món de les cures: «des del SAD, treballadores de la llar, ensenyament, sector sanitari òbviament i d’aquí vam treure les demandes per aquest 8 de març». Aquestes trobades són molt productives doncs, també per ajudar-se entre col·lectius i que els més petits puguin rebre un cop de mà.
Manifestació 8M 2020 | Èlia Pons
Més enllà de la vaga, lluita pel 8 de març i cada dia
El País Valencià no ha convocat vaga, però així i tot se li donarà al 8 una perspectiva de lluita. Així ens ho ha explicat la Laura, membre del col·lectiu Subversives i de l’assemblea 8 M Castelló. Les seves assemblees s’han vist afectades per la situació i s’han hagut d’adaptar a la via online. Per molt que totes les trobades fossin obertes, a la pràctica les més presents són les que també hi són durant tot l’any. A més, han hagut d’idear una forma de manifestació que impedís les aglomeracions. «Creiem que s’estan fent moltes concentracions arreu de l’estat i l’havíem de fer per aquesta data també…», apunta la Laura.
Així, davant les preocupacions per no aglomerar, durant els dies previs es faran activitats virtuals i el dia 8 de març es celebrarà una bicicletada amb tres punts de sortida diferents. Acabarà al parc Ribalta, un parc de Castelló gran i molt emblemàtic on es penjaran reivindicacions, el manifest… Per donar un punt de dinamisme i que tot sigui participatiu.
El seu 8 de març però l’han volgut centrar en una campanya de denúncia anomenada ‘Violències masclistes a les aules’. Va dirigida a quatre professors de la Universitat Jaume I (UJI) per abusos i també contra la inacció de la universitat. Donat que dilluns a banda de no estar convocada la vaga és festiu per ser festes de la Magdalena, van celebrar aquesta concentració el dijous dia 5 juntament amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Posaven com a base «exigir la cessió i la investigació d’eixos 4 noms de mestres» que s’han presentat a la unitat d’igualtat de la universitat juntament amb el testimoni de fins a 100 alumnes que han patit assetjament per part d’aquests.
Fa unes setmanes denunciaven que tot i recollir denúncies i testimonis de nombroses alumnes relatant actituds i assenyalant els agressors, des de la universitat l’única resposta que havien rebut era recordant que havien de seguir els protocols i advertint-les que la seva acció de donar veu a les testimonis podia ser il·legal. Davant d’això, van presentar mitjançant els fulls de reclamació o denúncia davant una situació d’assetjament que facilita el centre més d’un centenar de denúncies. La UJI aleshores els hi va respondre que «no es pot denunciar a ningú des de l’anonimat» i que a més això «atempta contra el bon nom i la carrera dels docents». Des de Castelló seguiran treballant perquè la universitat assumeixi responsabilitats.
Cartells a l’UJI on s’assenyalen professors amb testimonis directes | @SubversivesCS
La Plataforma en Defensa dels Serveis Públics neix com a hereva directa de la plataforma Aturem la Llei Aragonès. Des d’aleshores no han aturat la lluita per aconseguir i garantir uns serveis 100% públics i comunitaris que responguin a la sobirania popular amb una gestió participada per tot el personal i per la població en general. I és que per la Plataforma, sobirania popular vol dir «garantir les necessitats col·lectives».
El passat dissabte es van concentrar de nou a Sant Jaume sota el lema «Un model de serveis públic per posar la vida al centre». Allà van reclamar posar fi a la mercantilització existent en els subministraments, els serveis socials, les pensions, l’educació, la sanitat o la sociosanitat.
Parlem sobre què, com i per què de l’existència de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics amb dos dels seus representants. Un d’ells, l’Adrià, militant de l’organització de l’Esquerra Independentista Endavant OSAN (Organització Socialista per l’Alliberament Nacional). I l’altra, la Rosa Salido, treballadora del SAD a Sabadell i delegada de la CGT.
La lluita contra la llei Aragonès era una lluita concreta, però com us coordineu ara que teniu una lluita molt més amplia? Com arribeu a tocar totes les branques?
Adrià: La coordinació de la plataforma és via reunions setmanals on tots els col·lectius que han tingut interès han mantingut l’assistència. En fer el canvi de nom a principis de 2020, vam fer un parell de documents bàsics sobre el discurs que tenim. Un parla no de cap àmbit en concret, sinó de model de serveis públics en el sentit més ampli del terme. Dissabte ens vam concentrar per parlar d’unes característiques que creiem que conformen un model de serveis que s’oposa al model actual mercantilista. Vam fer una impugnació al model vigent de serveis que depenen del lliure mercat.
Rosa: Serveis externalitzats, vaja.
A: La plataforma funciona, però tenim pendent un debat estratègic. Hem de veure si som un col·lectiu en si mateix, què significa que un col·lectiu formi part de la plataforma, o si la plataforma en realitat és un espai on tots els col·lectius més o menys mobilitzats en algun àmbit dels serveis públics van allà i es fa una xarxa. En el cas d’Aturem la Llei era molt obvi: qui la volia aturar hi era. Ara potser ens hem de trencar més el cap en quin ús té aquest espai i com s’ha de concretar a nivell organitzatiu. És un espai eminentment de caràcter pràctic i mobilitzador.
Entenc que per a la Plataforma, defensar els serveis públics també vol dir garantir la continuïtat d’aquests. Penso en les concentracions de les treballadores del SARA, un servei municipalitzat, però fins fa res que ja han arribat a un acord, amb problemes amb l’administració. Feu seguiment també doncs per a assegurar que es garanteixin els drets laborals?
A: Jo no sóc treballador municipal, la Rosa pot explicar-te més, però l’únic que aportaré en aquest sentit és que encara que els serveis públics siguin 100% públics i que siguin de titularitat, gestió i provisió a través de les institucions no és garantia que les condicions siguin bones. És una condició necessària, sí. Si està mercantilitzat les condicions laborals patiran segur, si està municipalitzat tens l’opció de tenir més control per part de les treballadores i de les usuàries. També més capacitat de gestió i de pressió per part del comitè perquè es pugui organitzar dins o al voltant d’aquest servei.
Tu Rosa ets treballadora del Servei d’Atenció Domiciliària de Sabadell
R: Sí. Per nosaltres la municipalització del SAD va davant de tot perquè, què passa amb les treballadores del SAD externalitzades? Que no formem part d’un equip multidisciplinari, treballem soles en domicilis, casa per casa i estem al carrer. Hi ha una amnèsia col·lectiva per part de les administracions un cop externalitzen aquest servei… Però som un servei essencial.
El SAD des de l’octubre que ens mobilitzem arreu. Jo sóc de Sabadell, però fa mesos que s’ha creat un sindicat nou que on té més força és a Sant Feliu de Llobregat. A través d’ell ens informem sobre com lluitar contra les mancances que hi ha i ens hem unit per fer concentracions conjuntes del SAD de Catalunya. Precarietat, EPI insuficients, la qualitat del servei pèssim, condicions de treball… Estem amb això ara. I denunciant que les externalitzacions converteixen els usuaris en clients i en la lluita de la ciutadania i les treballadores del SAD contra la mecànica de les empreses privades situant el servei de l’atenció en la persona en l’argolla mínima de la cadena capitalista.
A: Una de les coses que pretenem en la plataforma és trobar l’espai de trobada entre treballadores i tothom perquè d’una manera o altra tothom és usuari d’un servei públic o de molts. En l’àmbit de la lluita pels serveis públics sempre hi ha hagut una mica de sisme entre el personal que treballa en els serveis, també hi ha hagut poca unió entre diferents categories d’un mateix servei i després hi ha la lluita de les usuàries situada a una altra banda. La Plataforma vol unir-ho tot perquè al final l’objectiu és tenir uns serveis públics que siguin de i per tothom. Ha d’haver-hi un control tant de les treballadores com de la comunitat que ha de rebre aquest servei.
Agafant aquest exemple, les treballadores del SAD ens explicaven per un reportatge que més enllà de fer tasques d’higiene corporal, bany i alimentació també han de sortir al mercat, canviar de casa… Quan es parla de serveis públics es parla sobretot ara de la sanitat, però vosaltres aprofundiu en una mirada més integral de totes les necessitats i posar la cura al centre…
A: La sanitat és un tema que per raons intrínseques sempre tira moltíssim i arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu. Els macrocomplexos hospitalaris amb consorcis i amb empreses privades de farmacèutiques que els potencien sempre tenen un finançament públic darrere que els beneficia. Un cas clar és l’Hospital Clínic, on trobem mil corrupteles i lobbies. En canvi sectors com l’atenció primària en lloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost no sé ni si arriba al 16% i és perquè no se’n pot treure massa suc.
El model mercantilista fa aigües per tot arreu i a la sanitat es veu molt clarament i sempre deixa sectors invisibilitzats com els de les cures. Les residències han esclatat ara amb la pandèmia, però fa anys que sabíem que estaven en un estat infame.
Sectors com l’atenció primària enlloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost, no arriba al 16% i és perquè de l’AP no se’n pot treure massa suc
R: A més de l’estat en el qual es troba la sanitat en general, nosaltres estem soles a primera línia de la Covid amb tot el que estem vivint. No tenim una estructura, no estem en una empresa fixes com a les residències que estan tancats i es comuniquen… Què passa? Anem pel carrer, anem en autobusos, anem a fer higienes, higienes necessàries que són essencials per a la supervivència. Comencem a les 7 am i estem una hora a cada domicili. Això ens dificulta moltíssim tenir una bona qualitat del servei si no estem bé nosaltres… Cada matí en anar a treballar ens estan esperant perquè molts usuaris van amb bolquers, necessiten dutxes… Som un servei essencial que no es reconeix. I mentre això no passa, estem en mans d’Accent social, una empresa privada del Florentino Pérez, que tot i tenir centenars de denúncies i de demandes judicials no compleixen. Hi ha algun SAD com el de Sant Feliu al qual no els hi reconeixen els desplaçaments com hores de feina i els hi treuen. Tenim una sentència a favor que ens indica els minuts per desplaçament i així poder fer l’hora sencera a domicili… I si no les compleixen, insisteixo, és perquè saben que poden tirar endavant igualment.
A: El que hem aconseguit a la Plataforma és que diferents municipis del territori creïn una mica de xarxa en el cas concret del SAD. Anirem estenent això arreu del territori perquè cada cop soni més i sigui més escandalós a nivell d’opinió pública. Al final aquests exemples que posa la Rosa són una constatació de la lògica del lliure mercat. Aquesta gent veuen en aquests serveis un nínxol de mercat que no s’esgotarà. No estàs fent patinets sabent que algun dia l’interès pels patinets s’acabarà. Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins a sempre. A la que facin una inversió aquí, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis, que és la seva lògica, i per tenir-los minimitzarà qualsevol despesa que s’hagi de fer en aquest servei. Si em puc estalviar el 50% dels EPI ho faré. Si puc no pagar les hores que les treballadores fan entre domicilis tot i ser part de la jornada laboral, doncs ho faig, Més beneficis per la meva empresa.
La lògica del mercat és totalment contrària als interessos de les treballadores i de les usuàries. Quan les treballadores tenen les condicions dolentes és inevitable que repercuteixi en l’atenció que poden dispensar, a més de la seva pròpia salut, perquè com a persona tu vols que el servei sigui correcte i estaràs destinant més esforços dels que hauries intentant solucionar problemes pels quals no tens ni el temps, ni se’t paga per fer-ho. És molt pervers.
R: Totalment d’acord. L’última vegada que vam fer una demanada judicial a l’inici de la pandèmia, ens va trucar la inspectora de treball de Barcelona perquè l’havien trucat des dels jutjats de Sabadell. Quan va venir, jo vaig posar-me tots els EPI que tenia i vaig fer com de maniquí: la bata, la bata curta per la cintura, sense bates d’un sol ús, els guants d’aquell moment que eren més dolents que els d’ara (hem aconseguit que ens els canviïn), protector de peus perquè hem d’entrar als plats de dutxa dels usuaris i ens mullem els peus, mascaretes, sense ulleres… Tot això quan ja tenim denúncia guanyada de prevenció de riscos laborals de l’any 2014 i considerem que això serien drets adquirits, però no compleixen ni les sentències ni el que diu inspecció de treball. La inspectora es va quedar… I amb la pandèmia han seguit així, canvis de mascaretes, que ni ens veiem els qui portem ulleres, i les mascaretes quirúrgiques una cada set serveis… duren 5 hores però no 8.
Pancarta de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics | @endavantstap
Després hi ha el tema de les vacunes. A part de tota la jerarquia, asseguren que en algun moment s’acabaran perquè la patent pertany a empreses privades. Alguns dels col·lectius que integren la Plataforma com ara Endavant estan reivindicant una indústria farmacèutica pública perquè realment es pugui donar resposta a totes les necessitats.
R: A nosaltres ens han trucat sobre les vacunacions, però encara estem pendents perquè estem a l’última línia… Primer residències, després sanitaris i ja aleshores nosaltres.
A: Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Que com a societat no depenguis del lliure mercat globalitzat i estar pendent de veure si pots pagar i qui pot aconseguir-ho. Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials.
La sanitat arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu
R: Ha sortit una llei que diu que les persones amb un grau de dependència 3 que estiguin en el seu domicili s’han de vacunar ells i les cuidadores i també si tenen a partir de 80 anys. I això depèn dels ajuntaments, que són qui coordina amb sanitat tot això de les vacunes. A veure quan ens arriba a nosaltres. Han començat a les residències, després als sanitaris… Aquesta decisió és pública, però no se’n responsabilitzin prou.
A: Aquí el què hi ha és una mena de desistiment de funcions. El responsable últim dels serveis públics és l’administració i, si hi ha incompliment de funcions, en última instància, el responsable és qui decideix que s’externalitza aquest servei a empreses que després es salten els plecs de condicions. Perquè per aquests, tots els beneficis que tenen són suficients per pagar qualsevol multa que els hi arribi, si és que els arriba.
Les institucions estan ara mateix al servei d’aquests interessos privats capitalistes i operen en aquest marc mercantilista com a opció absoluta i única. Són les institucions que no responen als interessos de l’enorme majoria… Lluitant pels serveis públics sempre acabes topant molt ràpidament amb la institució. La que en principi hauria de vetllar perquè tothom tingués accés i estigués cobert de serveis…
Nosaltres ens concentrem, ens mobilitzem, fem un manifest, però al final tens allà un edifici monumental on ningú es mou, cada 4 anys hi ha eleccions, t’han promès que es municipalitzarà el SAD per segona vegada, però no passa tampoc… Estem en aquesta situació d’enrocament que no avança. O que sempre avança cap a la direcció que no ens interessa al poble. Es perpetua. Passen governs i la dinàmica és la mateixa.
R: Així i tot traspassarem els murs, traspassarem l’edifici de l’administració.
Un altre tema amb el qual topeu contra l’administració és amb l’exigència de garantir els subministraments a tothom. Divendres us vau concentrar a Sabadell sota el lema «La llum no és un luxe, nacionalitzem les elèctriques»
R: La concentració responia a molts talls de llum que va haver-hi a diverses zones de Sabadell i això és increïble.
A: Hi ha talls de llum per deficiències en el manteniment de la xarxa, però per què invertir en aquest manteniment si això no dóna diners? Quan caigui, ja posaré el mínim perquè torni a funcionar… En el seu moment es van liberalitzar les comunicacions i les energies sent això un avanç per part de les classes capitalistes i des d’aleshores la cosa està igual o avança en contra nostra. En quin moment nosaltres i sobretot com plantem batalla perquè les institucions estiguin al servei dels interessos d’aquesta enorme majoria que no som els qui posseïm les accions d’Endesa?
R: I aquests talls sempre són en detriment de les treballadores. En una reunió l’altre dia ens deien que ens havíem d’adaptar a les circumstàncies…
A: No et deixen triar. No és una decisió que prenguin les treballadores, és que t’hi adapten. Això és el que hi ha.
R: Juguen amb la por de les treballadores per si et fan fora de la feina i la por paralitza.
A: I no és una por infundada. Coneixem casos de repressió contra les treballadores de serveis públics per part de tota mena d’empreses privades. A les treballadores del SAD de Barcelona la nova empresa que les gestiona, Domus Vi, després de passar per mans de dues constructores de l’Ibex 35, doncs els hi feia un qüestionari on els hi demanaven informació personal i familiar.
Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins sempre. A la que facin una inversió, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis
Sí, ho van denunciar públicament que els hi demanaven dades sobre amb qui vivien per exemple.
R: Són empreses que no tenen ni idea de l’atenció a domicili, no tenen res a veure ni en això ni amb l’atenció a la persona en si. Són constructors la majoria i no tenen experiència, però sí que la tenen en facturació.
A: Els serveis públics en general són la gallina dels ous d’or immortal. Mentre hi hagi humanitat hi haurà necessitat de cures. A sant de què se n’han de lucrar uns pocs d’això. Des del punt de vista d’aquests pocs té tot el sentit del món… poses allà una màquina de diners que mai falla. Això ja és un debat molt filosòfic, però els recursos naturals són recursos naturals i per tant anem a socialitzar-los. Tothom necessita beure aigua i dutxar-se i no entenc com un grup de senyors tancats en un edifici ha de tenir la decisió sobre si l’aixeta raja o no raja. No em sembla que procedeixi.
Sense cap mena de connexió, però us llançaré un tema bomba. Què passa amb les pensions?
A: Aquest tema està bastant lligat amb el rescat entre mil cometes que planeja la Unió Europea. A canvi de rescatar grans empreses de l’Ibex 35 el procediment és que les pensions es rebaixin en un nou Pacte de Toledo infame, en aquest cas amb els partits progressistes de l’estat espanyol, a més de seguir incrementant l’endeutament públic amb capital privat. És tot un muntatge on el capital privat a través de l’Ibex 35 i els grans bancs surten beneficiats i l’estat, que hauria de representar a tothom, assumeix el risc que alguna inversió no vagi bé i s’endeuti. Tens una obligació respecte a una sèrie d’agents econòmics que tenen el poder i controlen el panorama. La reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola es va fer en una cap de setmana i PSOE i PP semblaven el mateix partit sense cap mena de fricció… Aquesta és la mostra més evident que l’estat espanyol prioritza el retorn del deute a qualsevol despesa social. Això vol dir retallar pensions, desinvertir en sanitat, educació, sociosanitat… en qualsevol recurs públic. Tot en pro que les grans empreses segueixin fent més benefici.
Dins l’àmbit de les pensions hi ha bastanta frustració amb el govern de l’estat perquè no sé fins a quin punt de l’espectre de gent organitzada en un espai com la Marea Pensionista hi havia una part amb expectatives bones respecte al govern… El pitjor de tot també és com intenten vendre aquest Pacte de Toledo d’una manera positiva. A la Marea Pensionista no l’enganyen, però de cara a la població… S’està endarrerint l’edat de jubilació, rebaixant el valor de les pensions…
Algunes treballadores del SAD Barcelona a la concentració de plaça Sant Jaume | @Endavant_Bcn
R: És brutal perquè a nosaltres per exemple ja ens han dit que ens jubilem un any més tard. I s’ha de tenir en compte que la nostra feina és diferent. Estem treballant físicament, psicològicament i mentalment perquè som un servei assistencial físic. Tenim malalties de l’esquena, dels braços… I no són reconegudes com a derivades de la nostra feina per la repetibilitat.
A: L’endarreriment de l’edat de jubilació ja no és que sigui una contradicció en el model que defensem, és una contradicció en el mateix discurs capitalista… que t’intentin vendre que estiguis treballant fins més tard com una cosa de progrés… Progrés seria haver de treballar menys anys i jubilar-te més jove i poder gaudir de la resta de la vida havent complert amb les teves obligacions. El progrés hauria de ser rebaixar… En una mentalitat fins i tot liberal dic. Fins i tot acabar als 55, això seria progres.
Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials
I si pensem en les xifres d’atur fins i tot abans si estigués més repartit el treball.
A: Sí. Són contradiccions que comencen a explotar per tot arreu.
Heu contactat amb partits perquè incorporessin al seu programa electoral un compromís per treballar en pro dels serveis públics?
A: Ens ho vam plantejar, però no ho hem fet. Qui si ho ha fet és la Coordinadora 5+1 que va enviar un document amb demandes exigint posicionament als diferents partits polítics. També és cert que és aquest desencís amb les institucions que està calant una miqueta fort. Quan t’han promès dues vegades que municipalitzaran el SAD
…i no passa
A: I no et donen explicacions de per què no passa. Que diguin A o B en un paper que tu els hi has donat, però que no té cap vinculació de cap mena… És una cosa que està bé fer-la i mai serà contraproduent exigir compromisos electorals a formacions polítiques, però arriba fins on arriba.
Si es pot fer es fa i si no al final, més enllà del què hagin dit previ a les eleccions, després el què importa és el que facin. Com a Plataforma hem d’intentar influenciar en el que ells fan. «Mira ens agradaria que en matèria de serveis públics fessis aquestes coses començant per consultar la ciutadania sobre decisions estratègiques en serveis públics». No ens val que ens colin el decret 69/2020 que és bàsicament la llei Aragonès convertida en decret i ens l’hem menjat amb patates perquè no ha passat ni pel Parlament… Volem que això no passi i que es consulti.
En aquest sentit, hem intentat posar també un caràcter antiracista a la Plataforma perquè l’accés a serveis públics hauria de ser universal i no ho és. A les eleccions hi ha part de la població que no pot votar, a les consultes que es poguessin fer en aquest marc legal molta gent no podria participar i per això tenim en els nostres documents explícitament posada la derogació de la llei d’estrangeria com a element fonamental en general i en l’àmbit de serveis públics en concret. Hi ha un munt de col·lectius organitzats que demanen la derogació de la llei d’estrangeria o la de la llei mordassa, és igual, perquè al final després arriba el govern més progressista de la història de l’estat espanyol o això és el que diuen i no es deroga res. El que sí que vaig sentir que havien fet era ampliar un 30% la tanca de Ceuta i Melilla. Per això sí que hi havia pressupost.
Les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària de pobles i ciutats de Catalunya es van organitzar a través del sindicat SAD per exigir la municipalització i aturar una deriva externalitzadora que encareix els preus i precaritza les treballadores. Ara, gairebé un any després de l’inici de la pandèmia de la covid-19, utilitzen també la plataforma per denunciar les condicions d’inseguretat en les quals treballen. Sense els equips de protecció individuals adequats i sense protocols per als usuaris.
Pilar Nogués, presidenta del sindicat SAD, ens explica que “la manca d’EPI és un problema molt important i és general i estatal». Tot i que reconeix que sí que hi ha algunes empreses pitjor que altres. L’explicació per al sindicat és que les empreses que es troben al capdavant de la gestió del Servei d’Atenció Domiciliària als diferents municipis responen a un «model depredador que va a buscar benefici i intenta retallar el màxim possible». I, ara, el més fàcil, diuen, és retallar en EPI.
Aquesta denúncia l’han realitzat per exemple les treballadores del servei a Barcelona. Informen que els han enviat als domicilis diferents materials de prevenció sense tenir en compte la talla de les treballadores, ni la sensibilitat o risc de les persones enfront de la pandèmia. Això suposa, expliquen, que aquests materials de prevenció no són aptes per a les treballadores. És a dir, com ens trasllada Nogués, a Sant Feliu de Llobregat, l’equip de treballadores compta amb 5 persones dalt risc a les quals els hi haurien de fer arribar FPP2. No obstant això, només dues d’elles disposen del material adient. A banda, una altra queixa al respecte és que reparteixen els EPI un cop a la setmana durant dues hores: «la treballadora a la qual li coincideix un servei en aquell moment o es queda sense o ha de demanar a alguna altra treballadora que els hi agafi… Tampoc és segur tenir el material en constant moviment».
Nogués, així com també ho fa el sindicat, responsabilitza l’administració directament, ja que apunta que és tasca dels ajuntaments imposar certes mesures a les empreses que contracta. En aquest sentit, aporten que la constitució així ho contempla, que és competència dels poder públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris.
Per elles, no dotar dels materials adequats les treballadores és «escandalós». «Si no ens donen materials… Estem contaminant perquè no anem protegides als domicilis, però també ens podem endur el risc cap a casa perquè molts usuaris no duen la mascareta a casa seva. Ningú els ha obligat a fer-ho», conclou Nogués. I és que la preocupació és alta per les tasques que les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària realitzen. Tenen cura en la higiene corporal, bany i alimentació dels usuaris, el què implica sortir a comprar, anar al mercat, estar pel carrer i tornar a casa l’usuari amb una mascareta que només dura 4 hores i han de reutilitzar.
Caos en el relleu d’empreses al capdavant del SAD Barcelona
A Barcelona, la seva portaveu, Lourdes Ligori, ens explica una mica el mateix que Nogués pel que fa als EPI però amb l’agreujant d’haver viscut un canvi d’empresa al capdavant de la gestió del servei amb el canvi d’any. A la ciutat, el Servei d’Atenció Domiciliària és el segon contracte públic més important de l’Ajuntament. I és un contracte que, segons va anunciar el consistori, finalitzaria amb la municipalització del servei.
Com explicàvem en aquest reportatge en motiu del naixement del sindicat, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la municipalització del servei el maig del 2019 fent-ho inicialment a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva. Des del consistori explicaven aleshores també que l’altre impediment per a municipalitzar la totalitat de les treballadores és l’anomenada llei Montoro, que va restringir l’autonomia financera. En aquest sentit, el passat mes de setembre, l’oposició al Congrés va aconseguir frenar la proposta del govern central d’utilitzar el superàvit que les ciutats havien acumulat des de l’aplicació de la llei Montoro, i que en cas de Barcelona correspon a 480 milions.
L’últim moviment el van dur a terme fa tan sols una setmana quan Ajuntament i Diputació de Barcelona es van reunir amb la Generalitat per reclamar un millor finançament dels serveis socials. Dins d’aquestes demandes van denunciar l’infrafinançament actual que existeix en programes com el Servei d’Atenció Domiciliària. En aquest sentit van demanar un compromís ferm per incrementar aquest finançament. Alhora, explicaven que amb l’entrada en vigor del nou contracte del SAD ha incorporat l’augment de sou per a les treballadores de la llar que recull el nou conveni col·lectiu català però que, en canvi, no ha suposat de moment cap actualització de les tarifes que paga la Generalitat a les diferents administracions locals per aquest servei.
L’Ajuntament de Barcelona estima així que, pel que fa al SAD, caldria reconèixer en el sistema de càlcul del mòdul base de finançament els increments laborals del nou conveni col·lectiu d’àmbit català del SAD 2019-2022, que suposa per a l’Ajuntament de Barcelona un mínim de 6 milions d’euros anuals.
Ara, com ens explicava Ligori, l’1 de gener la licitació que tenia l’Ajuntament de Barcelona va canviar i va passar a mans de Servisar, una filial de Domus Vi, una empresa controlada al seu torn pels fons d’inversió Intermediate Capital Group (ICG) i Sagesse Retraite Santé (SRS). A més de tenir la seva matriu a l’illa de Jersey, un paradís fiscal, també acumula expedients per mala gestió en diverses residències durant la pandèmia.
Així, de la mateixa manera que les treballadores han fet saber la seva disconformitat, també va ser la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) qui va criticar aquesta decisió presa a finals d’octubre. La FAVB va recordar que cinc dels centres que ha gestionat Servisar han estat intervinguts i 11 més han tingut problemes greus. “Amb aquests antecedents, resulta incomprensible que aquesta empresa hagi pogut guanyar un concurs per cobrir un servei tan essencial com el de la cura a domicili”, continuava la federació, que demana a l’Ajuntament que revisés el sistema de contractació que va atorgar el 50% de la gestió del SAD a aquesta empresa.
La problemàtica dels EPI com exemple, una mancança més
Les treballadores de Barcelona, com ens explica la seva portaveu Lourdes Ligori, davant la falta d’EPI en anar a demanar el material a l’empresa, s’han trobat que les oficines de Domus-VI estan a mig muntar i no disposen de timbre, i afegeixen que «amb això queda demostrada la inoperància manifesta de la mateixa».
Pel que fa als EPI, Ligori explica que han lluitat perquè els hi donessin una mascareta per dia, ja que s’han d’utilitzar per a 8 hores només i que depèn del dia hi ha talles de guants i bates, però depèn el dia no. Ligori diu que en denunciar-ho i formar part del SAD ella ha rebut una mascareta per cada dia de la setmana, però que a altres companyes se’ls hi ha donat 5 mascaretes per tot el mes.
Una altra queixa que aporten és que elles com a cuidadores a domicili haurien de disposar d’un telèfon d’empresa per poder contactar amb la seva coordinadora i per poder reaccionar davant d’urgències. No obstant això, quinze dies després del canvi en la gestió encara han de fer aquestes trucades des dels telèfons particulars.
A banda del material, a dia 1, que era festiu, la nova empresa no tenia res muntat i durant tota la primera quinzena de gener les coordinadores, com ens fa saber Lourdes Ligori, han estat passant dades d’un programa a l’altre sense donar l’abast i, per tant, sense agafar el telèfon. Això ha afectat les reclamacions de les treballadores però també amb els usuaris. «Hi ha hagut casos d’usuaris que han estat trucant a l’empresa antiga perquè ningú els havia avisat i s’han trobat que no els atenien i que, a més, per dificultats en la coordinació no se’ls hi enviava cap treballadora», es queixa Ligori. I és que com diu, les coordinadores porten 200 usuaris. Algunes en porten 300… «Hi ha moltes de baixa per estrès i això no hi ha manera de cobrir-ho».
Els arguments que dóna l’empresa davant d’això són que han tingut problemes amb el traspàs per culpa de l’altra empresa que no els hi ha passat bé les dades. Per això els hi han demanat que els hi facilitessin elles mateixes tota la documentació, inclosa la còpia del contracte. Tot i així, Ligori manifesta que si això fos cert com és que a ella, tot i que reconeix que pot ser per interès atès que és la portaveu del sindicat a Barcelona, sí que l’han localitzat i l’han estat trucant?
Finalment, l’empresa també els hi ha fet saber que amb la pandèmia hi ha hagut molta baixa d’usuaris i els plans no estan complets. Lourdes apunta que el què faran és reduir hores de servei i per tant baixar hores de feina a la plantilla. Explica el cas d’una companya que té 26 hores de contracte i només 14 hores de feina assignades. Per altra banda hi ha treballadores que fan més hores de les que els hi toquen. També pel fet d’estar cobrint baixes de companyes, ja que com denuncia Lourdes són tantes que no s’arriba a agafar gent externa. Ara Domus Vi està refent tots els plans de treball per veure com ho quadra.
Des del SAD no entenen aleshores que sabent des de fa mesos que assumirien la gestió d’aquest servei, l’empresa estigui passant ara a mà les dades de les treballadores i fent el plans de treball per aquestes. «Les treballadores de l’empresa diuen que ho hem d’entendre que estan acostumats a gestions més petites com les que feien a Badalona. Si no estan preparats que no els agafin de l’Ajuntament». I és aquí quan torna de nou la demanda de la municipalització.
La pàgina web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies diu: «El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat té com a objectius sensibilitzar l’opinió pública sobre els temes relacionats amb la discapacitat i promoure la presa de consciència pel que fa als beneficis que generaria la integració de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural».
Tot i les bones intencions de les institucions, diversos sindicats apunten que encara no s’ha aconseguit una integració digna a nivell laboral de les persones que tenen alguna mena de discapacitat. És per exemple el cas de CCOO que destaca que des de la publicació el 1982 de la LISMI (Ley de Integración Social de los Minusválidos), amb la seva darrera modificació el 2013, la ratificació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat el 2007 tant a Espanya com a Catalunya «queden lluny de complir amb les recomanacions i la plena igualtat de drets i oportunitats. A nivell de l’ocupació, aquest col·lectiu no supera el 26% i la majoria treballant en sectors precaris i amb un alt nivell de temporalitat».
També segons aquest informe, les últimes dades disponibles registren un total d’1.899.800 persones amb discapacitat entre els 16 i els 64 anys, el què representa un 6,3% de la població. Els indicadors vinculats a l’ocupació mostren notables diferències entre la població general i les persones amb discapacitat: 1.254.200 persones, el que suposa un percentatge del 62,3% del total, estan inactives laboralment sent, a més, la situació d’incapacitat permanent la principal causa.
L’informe vol destacar que la incapacitat està vinculada a la percepció de pensions, «les quals, a l’actual i precari mercat laboral es constitueixen com un element de garantia econòmica, difícilment renunciable en un escenari d’inestabilitat contractual i baixos salaris. Respecte a les prestacions econòmiques dirigides al col·lectiu, el major volum correspon a les pensions contributives per incapacitat permanent, de les quals es beneficien 942.953 persones amb discapacitat, amb un import mitjà mensual de 946,19 euros.
Seguint el fil de les poques contractacions, el 2018 es van realitzar 339.119 contractes a persones amb discapacitat, que representen l’1,5% del total de contractes realitzats durant aquell exercici. A més, de tots aquests, el 10,9% es van realitzar per ser contractes específics per a persones amb discapacitat (10,9%).
Així, unit a les descoratjadores dades de contractació, hi sumem la precarietat laboral. La taxa de temporalitat és del 89,3%, l’índex de rotació creix any rere any i el salari mitjà anual brut de les persones amb discapacitat, es fixa en 19.726,2 euros, un 16,8% menys que la població general. A banda, des de 2010, aquest salari s’ha vist reduït en 827 euros; situació que no es reprodueix en la població general, on l’increment salarial és tènue però constant.
L’informe d’ODISMET també destaca que, com a tots els àmbits, la precarietat es fa més patent en els grups més vulnerables. «Les dones amb discapacitat són objecte d’una multidiscriminació que condiciona significativament el seu accés a l’ocupació i les seves condicions laborals.
La covid-19 suma inestabilitat a la inserció de les persones amb discapacitat
Partint de la base que com a grup especialment vulnerable la crisi econòmica derivada de l’alarma sanitària de la covid-19 podia afectar de manera incisiva, tancant portes, incrementant la pèrdua d’ocupació i obstaculitzant la reinserció laboral.
En el conjunt de la població amb discapacitat la taxa d’ocupació és del 26%, la mostra es posiciona en el 29%. És complex doncs l’accés al mercat de treball. Un mercat on el 53% està aturat, el 27% està treballant per compte d’altri i un 2% treballa per compte propi. A això, cal afegir que entre els que treballen, el 37% ho fa a jornada parcial. Un nou informe d’ODISMET que parla sobre l’impacte de la covid entre les persones amb discapacitat assenyala que la majoria treballen en Centres Especials d’Ocupació i tenen dificultats per accedir al mercat laboral ordinari. Així, la majoria també són treballadors no qualificats. Treballadors que acostumen a ser els més afectats per acomiadaments o retallades.
Davant la difícil situació econòmica, les empreses en què treballen les persones amb discapacitat enquestades han aplicat un ERTO en un 42% dels casos. En un 17% s’ha optat pel teletreball i un 12% han inclòs reducció de jornada. Tan sols un 2% ha considerat l’acomiadament de treballadors. Tot i que moltes empreses han emprès accions a conseqüència de la pandèmia, la veritat és que fins a un 28% de les persones consultades afirmen que cap d’aquestes mesures els ha afectat directament a ells. Ara bé, de manera personal i específica, fins a un 37% s’han vist afectats per un ERTO i un 14% han passat a la modalitat de teletreball.
«La pregunta òbvia a la vista d’aquestes dades seria reflexionar si les mesures adoptades per les empreses estan afectant en major o menor mesura a les persones amb discapacitat, especialment els ERTO», qüestiona l’estudi. I respon que en aquest sentit i amb les dades disponibles sembla factible afirmar que efectivament les persones amb discapacitat s’estan veient afectades en major mesura per aquestes fórmules excepcionals.
Tot i existir controvèrsia sobre el nombre d’ERTO realitzats, les dades del Ministeri de Treball i Economia Social apunten 620.000 persones afectades per aquests. Si es donen per bones les xifres sobre els més de 19,7 milions d’ocupats, estaríem parlant d’una taxa d’impacte del 3%. Per tant, l’estudi, assumint els marges d’error d’aquesta enquesta, assumeix que aquest 37% de persones amb discapacitat afectades per un ERTO evidencien que l’efecte entre el col·lectiu és notablement superior.
Davant d’això, sindicats com CCOO de Catalunya demanen mesures de seguretat i protecció davant la Covid 19 per a les persones amb discapacitat i defensa de la seva inserció laboral. Ho fan, segons diuen, «després de constatar l’efecte de la pandèmia sobre les persones amb discapacitat i les seves famílies, la indefensió econòmica i laboral, la inestabilitat de centres especials d’ocupació i el bloqueig de la inclusió en l’empresa ordinària». També en observar la manca d’informació sobre com la Covid-19 està afectant i condicionant a les persones amb discapacitat en les seves esferes vitals com també la manca de mesures de protecció social dirigida a aquests col·lectius.
Algunes de les demandes en aquesta línia són dotar de feines estables, equips de protecció i fer test ràpids a aquestes persones per donar seguretat i protecció. Però també, per exemple, actuar sobre la bretxa digital entre les persones amb diversitat funcional, persones que no tenen ni competències, ni recursos per a l’ús de les vies telemàtiques.
Què es reclama el 3 de desembre?
El 3 de desembre de 1992 va ser declarat com el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta declaració va anar acompanyada d’una llarga llista de recomanacions i drets per la seva ratificació i aplicació per part dels estats. L’objectiu: avançar en la igualtat de drets i oportunitats, dignitat, inserció laboral i l’autonomia personal.
La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat firmat al desembre 2006, dona un marc protector i garantista, inèdit en el sistema de l’ONU i en el dret internacional, per a les persones amb discapacitat. Entre altres elements contempla la no discriminació, la participació e inclusió plena i efectiva, el respecte i el reconeixement de la discapacitat com una forma de diversitat, la igualtat d’oportunitats, l’accessibilitat, la igualtat entre homes i dones.
A nivell laboral, el reconeixement del dret de les persones amb discapacitat a treballar en igualtat de condicions com els altres, això incloent el dret a tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant un treball lliurament escollit i acceptat en un mercat i un entorn laborals que siguin oberts, inclusius i accessibles per a les persones amb discapacitat.
L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 permet conèixer les condicions de vida, els hàbits i els valors dels joves barcelonins amb edats compreses entre els 15 i els 34 anys. Enguany ha coincidit amb una situació excepcional generada per la Covid-19, el que ha permès recollir el seu impacte en la població més jove.
Per primera vegada s’han inclòs a la mostra joves no empadronats a Barcelona però que hi resideixen des de fa, com a mínim, 6 mesos. Aquests suposen el 13,4% i, per tant, es pot estimar una població de joves residents a la ciutat d’aproximadament 445.000. Aquest canvi implica doncs que l’enquesta s’apropa més a la realitat social de la ciutat. El 58% dels joves no ha nascut a Barcelona, d’aquests, el 33,2% ha vingut per motius laborals, el 27,3% per estudis i el 21,6% amb la família. Dels joves no nascuts a Barcelona, el 64,4% són de nacionalitat espanyola, el 7,5% de països de la Unió Europea i el 28,1% de fora d’Europa.
Les formes de convivència dels joves de Barcelona varia en funció del grup d’edat; dels 18 al 24 anys, el 64,5% hi viuen amb el pare i/o la mare; entre els 25 i 34 anys, el 76% hi viuen emancipats/es, convivint principalment amb la parella (un 41%) o compartint pis amb amics (22%).
La pandèmia va sorprendre els i les joves estudiants a la meitat del curs acadèmic. Pel que fa als joves de 15 a 29 anys, més del 80% assegura que la Covid-19 els va afectar en la seva formació educativa. El 37% indiquen que va baixar el seu rendiment i un 4% ha hagut de deixar els estudis. A la seva vegada un 14,5% afirmen que han millorat en els estudis.
Respecte a l’impacte psicològic de la pandèmia, més de la meitat dels joves entrevistats (52%) declaren que la situació derivada de la Covid-19 i el confinament els ha afectat psicològicament; en especial a les dones joves (57% vers el 47% dels homes). Molts d’ells i elles han trobat en els hàbits saludables una manera de contrarestar aquesta afectació; més del 80% ha mantingut els mateixos hàbit o els han millorat, només una cinquena part els ha empitjorat.
Pel que fa a l’impacte en l’àmbit laboral, la taxa d’atur entre els i les joves s’ha intensificat i, tot i que no hi ha diferències significatives per gènere, sí que s’han amplificat les desigualtats de la població jove segons el país de naixement, amb un 17,4% d’atur en nascuts a l’estranger i un 9,6% en els nascuts a l’Estat Espanyol. On es detecten més desigualtats és els joves de barris amb rendes més baixes, on la seva taxa d’atur triplica a la dels barris amb rendes més altes, essent de 19,5% i 6,3% respectivament.
El 49% dels joves indiquen que la situació econòmica de la seva llar ha empitjorat durant els primers mesos de la crisi, en contraposició a un 5,4% que assegura que ha millorat. Aquesta afectació s’ha vist agreujada en els barris amb rendes més baixes i en el 52% dels joves emancipats. A més, el 24% de la població jove indica que ha tingut més dificultats per pagar les despeses relacions amb la llar, i gairebé un 6% no ha pogut fer front a algun pagament del pis.
A pesar de les conseqüències emocionals del confinament, la percepció majoritària de la població jove ha estat que la relació amb la seva família s’ha mantingut igual (66,8%) o fins i tot ha millorat (27,3%). Tot i això, la proporció dels i les joves no emancipades que ha empitjorat la relació amb la família duplica la dels emancipats (un 8,7% i 3,9% respectivament).
Respecte les relacions amb la parella, un de cada quatre joves (26%) indica que ha millorat arran de l’arribada de la Covid-19, i gairebé un 13% diu que la relació ha empitjorat. Tot i això, conviure amb la parella ha estat clau en aquesta millora, ja que entre els i les joves que viuen amb la seva parella, només el 6,1% indiquen que ha empitjorat, enfront del 21% del que no hi conviuen.
Si parlem de relacions d’amistat, més del doble de joves (19,6%) perceben que ha millorat i només un 8,6% assenyala que ha empitjorat arran de la Covid-19, especialment entre els joves de 15 a 24 anys.
Per últim, gairebé el 60% dels joves consultats creuen que la crisi generada per la Covid-19 els afectarà de forma negativa o molt negativa en el seu futur.
La joventut avança, els serveis de joventut no poden aturar-se
La situació sanitària generada per la Covid-19. asseguren des de l’Ajuntament de Barcelona, no va aturar els serveis ni les polítiques de joventut del Govern municipal, sinó que es van adaptar, impulsar i habilitar nous canals telemàtics amb l’objectiu de mantenir i prioritzar l’atenció informativa, l’acompanyament i el suport emocional i psicològic en uns moments especialment difícils i de gran incertesa també per a aquestes franges d’edat.
Durant l’estat d’alarma es van produir més de 30.000 interaccions entre els joves i els serveis de Joventut, realitzant atencions telemàtiques, materials informatius d’autoconsulta i sessions online. Des del moment que es va autoritzar l’obertura d’equipaments públics, es van activar de nou els serveis d’atenció i assessorament individualitzats presencialment, de la mateixa manera que es van continuar oferint virtualment.
El Servei per a Adolescents i Famílies (SAIF) es va posicionar com un servei clau per donar resposta als malestars emocionals derivats de la Covid-19 entre els adolescents. Per aquest motiu, en els propers mesos l’Ajuntament ha decidit reforçar el servei amb l’obertura d’un 10è punt “Aquí t’escoltem” i un increment d’hores d’atenció psicològica individual, que passaran de 72 a 160 hores setmanals.
Per la seva banda, les assessories acadèmica i laboral van ser les dues més demandades per la joventut al servei infoJOVE, amb un increment de peticions del 78% en relació amb el mateix període de l’any 2019. En resposta, es van habilitar dues línies de telèfon de contacte directe que avui en dia encara continuen operatives i s’ha posat en marxa el programa Pla B, creat per donar resposta als joves que, davant la crisi actual, necessiten orientació laboral i educativa per reconduir el seu present i futur.
Per últim, la Regidoria de Joventut va apostar per l’activitat d’estiu per a adolescents amb la intenció de recuperar els espais grupals de relació que s’havien perdut durant el confinament i que fomenten i ajuden al benestar emocional. Més de 1.500 joves, de 12 a 18 anys, van poder gaudir de més de 150 activitats gratuïtes, en format presencial i virtual.
Accions per acompanyar els processos de transició dels i les joves en context Covid-19
Avançant-se a les conseqüències que la pandèmia podia derivar en els joves de Barcelona, des de la Regidoria de Joventut es va posar en funcionament un grup amb la voluntat d’identificar les necessitats i problemàtiques que podien tenir un efecte més directe sobre el col·lectiu. Per donar-hi resposta, s’ha plantejat una proposta d’accions que busca adaptar els serveis i polítiques de joventut a la nova situació i posar en valor el seu paper en el marc d’aquesta crisi.
L’àmbit principal d’actuació ha estat i serà el de benestar i salut. Un dels aspectes a treballar és el dol i les noves pors aparegudes arran de la Covid-19; per tant, es pretén fomentar el benestar emocional i psicològic de la població jove a través de càpsules informatives i de formació. A més, cal sumar l’ampliació dels serveis d’escolta activa, el reforç del seu equip professional i la proposta de preservar els espais grupals als serveis d’escolta emocional; una ampliació prevista per l’any 2021 en relació al Servei per Adolescents i Famílies (SAIF), que incorpora els punts “Aquí t’escoltem” i el Centre per a famílies amb fills i filles adolescents.
D’altra banda, un dels aspectes que més ha preocupat durant el confinament ha estat l’addicció a les pantalles. Davant aquesta situació, es portaran a terme tallers informatius sobre els riscs de l’ús de les TIC, amb l’objectiu de prevenir les juguesques en línia, el cyberbullying, el ciberassetjament i les addiccions a les TIC.
La situació actual de pandèmia evidència la necessitat d’incrementar l’acompanyament als joves en les transicions educatives. Es proposa replicar el programa “Decideix”, d’acompanyament a la presa de decisions acadèmiques, als 10 districtes de la ciutat durant aquest curs, i elaborar una guia sobre la presa de decisions constructives i respectuoses, dirigida a l’alumnat d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius.
El context actual també planteja un escenari complicat per l’educació en el lleure i les entitats juvenils, per aquesta raó l’Ajuntament assegura mantenir el compromís de seguir treballant plegats i es planteja una taula permanent per donar resposta a les necessitats de les entitats en matèria d’ús d’espais públics quan les restriccions sanitàries ho permetin. Per tant, es proposa avançar en el projecte “Tractor”, el qual permet l’ús d’espais públics per part de caus i esplais, i oferir formacions adaptades a l’equip educatiu.
Per últim, tot i la situació actual, l’emancipació de les persones joves no s’atura i, per tant, s’ha facilitat el procés oferint informació accessible i actualitzada sobre els processos i recursos existents en el nou context. També es vetlla perquè el criteri del manteniment de la reserva del 30% s’apliqui a tots els tipus de polítiques d’habitatge, i per potenciar programes de convivència intergeneracional i d’acolliment temporal de persones joves afectades per la crisi
Els Departaments de Salut i Treball, Afers Socials i Famílies han acordat intervenir dues residències a Bellver de Cerdanya i Verdú. Per tal d’estabilitzar la situació al centre residencial Miniresidència Geriàtrica de Bellver de Cerdanya, el Departament de Salut n’ha assignat provisionalment la direcció i la gestió a la Fundació Hospital de Puigcerdà. Les dotacions de personal que siguin necessàries al centre residencial les aportarà la nova gestora i el personal actual del centre en quedarà sota la seva direcció. La mesura s’ha pres per la situació excepcional d’impossibilitat del centre de complir els protocols establerts. Ara mateix, el centre registra 11 casos positius entre els residents, de 29 persones que són, i també hi ha 5 treballadors afectats.
Pel que fa al centre residencial Llar Mare Marcelina de Verdú, s’ha assignat provisionalment la direcció i la gestió, fins ara a mans de las Hermanitas de los Pobres de San Pedro Claver, a l’Associació per al Benestar i el Desenvolupament. La residència registra 23 residents positius i 3 professionals.
En aquesta segona onada i davant també la campanya de la grip, el delegat de CCOO en Geriatria a Catalunya, Josep Maria Martínez, ens indica que hi ha molta feina encara per fer: el personal no ha descansat i, a més a més, hi ha residències que no compleixen els protocols. Algunes per impossibilitats per la seva mida però d’altres per incompetència de les seves direccions. «El sector és una olla a pressió i la covid el què ha fet és destapar-la, ha petat», apunta. Tot i tenir la pressió mediàtica al damunt i haver vist el cúmul de reunions que es realitzin, Martínez no enten com tot i la promesa de canvis aquests no arriben. «El debat ha pujat al Parlament de Catalunya i s’han fet mocions que parlen d’un salari de 1200 euros, que hi hagi infermeres de nit en les residències de més de 60 usuaris… Són mocions que s’han aprovat però no s’hi fa res».
Fora dels despatxos públics, les patronals diuen que falta finançament i que la Generalitat fa dos o tres mesos que no paga aquelles habitacions que, per protocols, han de mantenir-se buides per si cal realitzar aïllaments. Martínez preveu que moltes residències petites hauran de tancar si segueixen mesos sense cobrar i, afegeix, que abans de tancar es produiran molts acomiadaments. «Si hi ha persones amb un any de contracte indefinit, els hi surt més a compte fer-los fora i, per altra banda, no renovar els temporals. D’aquesta manera es faria front a les places buides que no generen ingressos i la Generalitat no paga», avisa Martínez.
Si això passa, encara es carregarien més les plantilles de com ho estan ara: una plantilla cansada que fa sis mesos que lluita contra la covid. A més és una plantilla insuficient, ja que des del 2008 no s’actualitza la cartera de serveis i les ràtios són baixes. Com indica també Martínez, ara ha augmentat la càrrega del treballador, cosa normal doncs si un treballador havia d’aixecar 14 avis, en el moment que hi hagi algun positiu, els haurà d’aixecar i haurà de fer protocols d’aïllament per cadascun d’ells. «Potser la primera onada ens va agafar amb el pit descobert: un virus desconegut, que no sabíem com anava. Aleshores teníem les ganes però ara la pregunta ja és: ho podrem aguantar amb el mateix personal? Amb personal cansat? Gent que no ha pogut fer encara vacances?»
I és que moltes residències no estan contractant per fer substitucions de baixa i un dels motius és no poder garantir que aquesta no entra la covid des de fora. A la majoria de residències, com ens expliquen els seus treballadors, són ells mateixos els que es cobreixen sense garantir d’aquesta manera tenir el personal descansat.
Covid o grip: inquietud a les residències per no arribar a tot
La grip afecta aquelles persones vulnerables i aquest any pot ser perillosa, ja que l’única manera eficient de destriar-la de la covid és mitjançant PCR. Els aïllaments preventius seran aleshores molt importants però potser no es poden sostenir.
Per les malalties però també pels treballadors. Normalment la temporada de la grip comença just en tornar de vacances, de descansar… Aquesta professió, com ens expliquen, té una part vocacional i els seus treballadors desenvolupen molta empatia amb la gent amb la qual treballa. Són gent gran que acaben sent sovint com els avis dels treballadors. Avis als quals veuen més que als biològics. No desconnecten i ho necessiten i més quan viuen amb la por constant de ser els culpables de la seva mort.
«Hi ha companys que van de casa a la feina i de la feina a casa. No surten perquè no volen perdre més avis a la seva residència» o «si el virus entra i el portes tu, el sentit de culpabilitat ningú se’l pregunta però el tenim» són alguns dels pensaments que tenen els treballadors a les residències. Això els ha dut a estar tocats anímicament amb depressions amb ansietat… No entenen doncs que davant aquesta situació encara hi hagi centres on, tot i tenir stock, els hi facin reutilitzar bates i mascaretes. Tampoc com tot i la llei que diu que, si hi ha risc biològic, la descontaminació de l’uniforme va a càrrec del lloc de treball, en algunes residències petites els treballadors se l’enduen a casa amb el risc que això comporta.
Un altre tema que també apunten com insultant és la divisió que es va fer amb l’anomenada paga covid. Una paga extra que només van rebre els treballadors directes deixant de banda la gent de manteniment, porteria, conductors, bugaderia, neteja o cuina. En aquest sentit, Josep Maria Martínez defensa dues alternatives molt més lloables i eficients. Una d’elles, fer una paga de 500 euros per tothom igual. Tot i aquesta solució no serveix de massa per al sector. L’altra, destinar aquests diners a fer una mesa negociadora o un conveni autonòmic on, per exemple, s’acordi rebaixar 50 hores el conveni laboral i augmentar un 2% el salari per tothom. Sense fer això, Martínez diu que «aquesta paga és pan para hoy y hambre para mañana. Perquè les condicions laborals són les mateixes. La gent treballarà igual».
Així, i tornant a apel·lar al Govern, la sensació de Martínez, compartida pel sector, és que
no hi ha un canvi de model, que es segueix improvisant sobre la marxa, en fixar un protocol i canviar part d’aquest en una nova reunió al cap de tres dies. Si no estan dissenyats tots els supòsits, el risc es trobarà a les residències petites i també en aquelles residències grans que no tinguin una bona direcció o un bon control.
Ara mateix, com els casos de Bellver de Cerdanya i Verdú, les residències que s’intervenen o les que es tanquen com seria el cas de la residència de Calafell, ho fan per no complir els protocols o en preveure una situació no controlada. Des de CCOO entenen que seria ideal fer més controls però atès que el Departament va de bòlit i això no és possible, apunten que on sí que tenen marge és en posar més persones a treballar. «Persones que s’assegurin que les residències estan netes de covid i que tinguin el material suficient, que tinguin els protocols actualitzats, que facin els plans de contingència com déu mana, que s’assegurin que els treballadors rebin la formació necessària, que sàpiguen cap a on anar i que aquesta sigui la mateixa línia…», defensa Martínez.
En el cas de la residència de Calafell tancada, ha estat la residència NostraLlar dels Pallaresos qui ha assumit 15 dels seus pacients. Tots negatius de covid. El cas és que la residència NostraLlar va ser intervinguda per la Generalitat en la primera onada i va passar a ser gestionada per l’empresa STS-Grup. Durant els tres mesos que van estar sota la seva gestió, els treballadors expliquen que tot va funcionar com «oli en un llum»: «ens enteníem i treballàvem molt com equip i a gust». Amb data 31 de juliol, no obstant la bona gestió, l’empresa va deixar de gestionar-la per desacords amb la Fundació Catalana Privada de Suport a la Gent Gran, qui la gestionava en un inici. Des de l’agost, doncs, hi ha hagut un nou canvi i els treballadors no poden més. En entrar una altra empresa gestora els canvis que s’han aplicat, segons els treballadors, són «molt bèsties». Expliquen que encara segueixen tocats de la primera tongada: «vam estar 3 mesos molt fotuts i l’estat d’ànims i les forces de la gent ja no sabem d’on treure-les». A més, des d’aleshores i també per la dinàmica actual una part de la plantilla està de baixa laboral per ansietat i estrès. «La gent cau com mosques», ens diu un dels seus treballadors que vol parlar com a col·lectiu.
Jornades de dotze hores, substituir el lloc de feina d’un treballador estructural amb estudiants becaris, que el teu doctorat l’estigui pagant una empresa privada. Que aquesta no pagui suficient i t’obliguin a complementar les hores de recerca com a professor associat a la universitat. Que els horaris siguin de matí i tarda, comencis a les 8 h i marxis cap a casa a les 21 h. Que a més a més, el teu lloc de treball, que tot i que fa tres anys que ets doctorand segueixi sent temporal. Que acabar depengui de les renovacions anuals. Que ara en temps de pandèmia, corris el risc que això no passi i et quedis al carrer sense feina ni projecte.
Davant aquesta situació estructural que s’ha posat ara en evidència davant les mesures que comporta en el nostre dia a dia l’existència de la Covid-19, la CGT juntament amb tot un seguit de sindicats, entitats i plataformes, convoca una vaga a nivell estatal a les universitats i als centres de recerca per al pròxim 21 d’octubre.
Els principals motius que han dut a aquesta convocatòria són que la major part de la pantilla no té estabilitat contractual, els salaris són extremadament baixos i les jornades laborals, diuen, maratonianes. A més, des de la CGT denuncien que més sovint del què sembla inclouen tasques que no entren dins les funcions que impliquen els contractes existents. A més a més, també volen destacar que, des de l’aprovació del Pla Bolonya i el seguit de mesures educatives que han anat derivant des d’aleshores, els estudiants cada cop tenen més dificultats per compaginar estudis i feina. Així, apunten, la universitat pels seus mecanismes acaba expulsant els estudiants que provenen de famílies obreres.
Un altre factor que també denunciaven els treballadors de l’educació bàsica és que durant l’adaptació telemàtica no es va tenir en compte l’escletxa digital. Ara, quan les universitats tanquen i gairebé tot el què faran serà a distància, és un greuge afegit per als estudiants més vulnerables. Per altra banda, i tornant a factors laborals, mentre que aquest any el número de matrícules ha incrementat, la pandèmia obliga a reduir les ràtios. Tot i aquesta realitat, el pressupost per contractar Personal Docent i Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS) no ha augmentat.
Tampoc hi ha hagut negociació entre les universitats i els treballadors per establir els protocols i conèixer de primera mà les mesures que s’haurien d’aplicar ni tampoc s’han aportat Equips de Protecció Individual. Des de la CGT entenen doncs que per molt que les classes ara es suspenguin 15 dies per reduir la mobilitat i per tant els contagis, és una mesura sense sentit quan continua la massificació al transport públic i als centres de treball. Així, «un cop disminuït el nombre de contagis, si quan reprenem la nova normalitat segueixen sense aportar equips d’EPI, sense contractar, ni estabilitzar, en un mes estarem igual», denuncia Alejandro Ramos, doctorand a la UAB.
Durant la resta de la setmana anunciaran altres mobilitzacions però de moment ja avancen que el mateix 21 d’octubre a les 18h hi haurà una manifestació que sortirà des de plaça Universitat a Barcelona. Sí que és cert que haver de tancar le suniversitats durant 15 dies els hi ha fet canviar els plans respecte la vaga però apunten que de totes maneres hi ha moltes tasques presencials doncs gran part de la recerca «no es pot fer teletreballant».
La ciència en risc i els doctorands penjant d’un fil
Així, des de fa anys la CGT denuncia les precàries condicions laborals en el sector científic i universitari. La no renovació de la plantilla i la falta de places que permetin l’estabilització del personal (investigadors, professors, administratius, etc.) s’ha anat agreujant però ara, amb la Covid s’ha vist un fort impacte. Denuncien per exemple que, a banda de menystenir als representants dels treballadors en el moment d’elaborar els plans de «desescalada», s’han paralitzat moltes de les negociacions col·lectives que estaven en marxa.
Això només fa, com expliquen des de la CGT, que «el sistema científic segueixi en la precarietat més absoluta». Com fa notar en Guillem Prats, doctorand i representant sindical de la CGT a la UAB, la inversió pública ha baixat un 18% en el sector científic R+D i la plantilla en general s’ha reduït un 15% des de 2018. El pressupost a l’estat espanyol en ciència és del 0,59% del PIB. Al Regne Unit hi ha un 1,8% d’inversió pública. «Amb aquestes dades podem pensar que la recerca s’hauria reduït de forma proporcional però el sistema científic ha augmentat i ho ha fet a costa del sobreesforç dels més precaris del sector», apunta Prats.
Ho exemplifiquen amb casos de jornades de 12 a 14h, amb l’existència de molts investigadors predoctorals, professors associats, postdoctorands o personal tècnic que està contractat a mitja jornada però fins i tot així hi dedica el dia. S’ha de tenir en compte que, a més, el professorat associat cobra entre 400 i 800 euros al mes, sovint no sap si tindrà contracte l’any vinent i són treballadors als quals en molts casos no se’ls hi paguen les vacances. També, denuncien que hi ha universitats que cobreixen llocs de treball que corresponen a PAS amb becaris. De fet, així s’ha denunciat en diferents ocasions: estudiants de la UB i la UPF denunciaven per aquest mateix diari que les beques de formació camuflen la substitució de feines estructurals.
La Covid ha comportat problemes i canvis i un d’ells ha estat l’impediment de continuar molts experiments o realitzar sortides de camp necessàries. En aquest sentit, la CGT exigeix la pròrroga de tots els contractes temporals de recerca un mínim de sis mesos i, en alguns casos, fins i tot d’un any.
Una altra demanda que els duu a la vaga és doncs eliminar la contractació fraudulenta, assegurar l’estabilització de la plantilla i la creació d’un cos únic d’investigadors, professorat i PAS. Només així, enten María Leó també de la CGT, s’estaria fent cas a les demandes del sector. Unes demandes que exigeixen desenvolupar un model de conciliació personal i domèstica que ara mateix, diuen, no existeix.
Una necessitat per a la CGT també seria revertir les mesures mercantilizadores del sistema universitari i de recerca: «Ens trobem un cas molt flagrant d’intromissió de capital privat dins el sistema públic d’investigació. Hem d’acabar amb el sistema de beques. No pot ser que una universitat pública estigui condicionada pels ingressos de capital privat», denuncia Prats. També defensen que les empreses externalitzades en el si dels campus haurien de tornar a ser públiques igual que els seus treballadors. Només posant fi a la subcontractació de serveis bàsics es podria «avançar cap a un sistema universitari públic totalment gratuït, sense condicionants».
